Kitabı oxu: «El guardià de les trufes»

Fèlix Edo

Şrift:

Portadeta

Fèlix Edo Tena
El guardià de les trufes

Barcelona / L’Espluga de Francolí

2016

Crèdits

COL·LECCIÓ MUSEU VIDA RURAL, 8

Consell Assessor: Clara Arbués, Lluís Calvo, Joan Frigolé,

Josep Maria Sans Travé i Montserrat Soronellas

Director: Jordi Llavina

Primera edició: octubre 2016

(Foto: Ignasi Llopis, 2016.)

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Acàcies, 15. 08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

MUSEU VIDA RURAL

Carretera de Montblanc, 35

43440 L’Espluga de Francolí

www.museuvidarural.cat

ISBN: 978-84-7226-808-1

Disseny de la coberta: Estudi Tere Moral

Digitalitzat: FOTOLETRA, S.A.

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament

prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright,

la reproducció total o parcial —incloent-hi la reprografia

i el tractament informàtic— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició

mitjançant lloguer.

Dedicatòria

A mon pare i a ma mare, que provenen,

literalment, d’un altre món.

Entradeta

L’àvia Marieta ho menja tot amb pa.

Les figues, els albercocs, els préssecs, els menja amb pa. El raïm, el menja amb pa. Si rosega quatre avellanes, una nou, una ametlla, una castanya o una pansa, hi posa pa. Amb la confitura, amb el torró, amb un dolç qualsevol, hi fa passar una crosta de pa. Si beu un vaset de vi ranci, hi mulla una galeta. De petits, quan anàvem a dinar a casa seva, al carrer Estret, i ens oferia el pa de pessic, en l’elaboració del qual excel·leix, ens deia:

—Poseu-hi una mica de pa, una mica...

Aquesta apetència de pa em fa pensar en la vida antiga, quan a les masies la base de l’alimentació era el pa gairebé exclusivament.

JOSEP PLA, El quadern gris

Vent de ponent…

La carrasca estava esqueixada per l’impacte d’un llamp, i els trossos de fusta romanien escampats sobre la malesa. Mates de romer i de timó, argelagues en plena exuberància floral i carrasques joves pleníssimes de les primeres bellotes. Dinàmica i moviment vegetals en consonància amb la cantadissa excitada de caderneres, de gafarrons i de verderols. L’acompanyava un xiquet de nou anys, tots dos al voltant de les restes mutilades de l’arbre. El vell es va dirigir a un tronc podrit i, aixecant-lo per un costat, va mirar-ne l’interior i hi va veure alguna cosa. Observà durant el temps necessari l’abeller amb desenes d’obreres en plena faena, i també els receptacles blanquinosos dels polls i els grossos borinots.

—Vine.

El xiquet s’hi va acostar, parant atenció al moviment sonor del continu zumzeig.

—Veus aquella que té unes línies roges?

—Sí.

—És la mare, la reina.

L’home havia portat una caixa de fusta que tenia una obertura en forma de cercle. Amb un sac tapà la part superior del tronc, col·locat per baix sobre el forat de la caixa, i començà a donar-hi cops. El xiquet s’hi apropà una mica més.

—Passen d’una banda a l’altra? —va dir.

—Sí. El més important és que hi entri la mare.

El xiquet va assentir.

—I quan acabem hem de portar la caixa lluny perquè no hi torni; així començarà un nou rusc.

La impressió més immediata era que l’home havia fet això des de feia tant de temps que coneixia tots els secrets dispersos que es podien presentar i fer servir. Un cop la caixa era plena i tancada amb les noves inquilines a dintre, agafaren del tronc uns trossos de bresca. Al final de la llarga vesprada l’avi i el nét van asseure’s sobre una pedra que era al costat d’un brollador natural d’aigua, i després de fer uns quants glops començaren a xuclar la dolça mel. Sota el sol del capvespre s’estava fresc i a certa distància podia sentir-se com xuclaven, i de tant en tant, també, les escopinades de restes de matèria orgànica. I la coïssor d’una picada d’abella al braç no era suficient per alterar-ho.

Primavera

El sol de la matinada tenyia el blau del cel encara emboirat. Mirant a través de les fulles i de les branques que emmotllen tires de llum, espais d’aire iridescent saturats de polsim de terra seca, de finíssima matèria llenyosa i de minúsculs organismes vius. El soroll de la brisa en les copes de les carrasques, d’una gravetat fonda; les línies sonores dels tords i de les merles, contrapunt urgent i espavilat. Sobre un mantell de fulles seques una mà sobresurt per damunt de la manta, monticle improvisat on un tàvec s’ha parat, potser, per encarar els assumptes del dia, fins que tot s’ensorra, perquè en un moment el cos embolicat com una mòmia s’ha incorporat. Sense tancar els ulls, el rostre mira a qualsevol lloc, instant obligat de recapitulació física, com si l’organisme necessités recordar no qui és, sinó com ho ha de fer per aixecar-se, sostenir-se i caminar.

Molt al nord les muntanyes deixaven marge a estretes planures i a prats encatifats de sàlvies primerenques i d’altres flors silvestres, flors d’aigua dolça en cristalls fràgils, creació brodada amb fils de llum. També a hectàrees d’herba cremada pel fred, però amb la marca inconfusible de l’impuls verd i salvatge que reneix de nou. La regió que s’estenia davant seu estava immersa en fines boirines que convivien amb els rajos de sol, singular capa de difuminat cotó blanc. De tant en tant sentia un tro fort i sord que es movia i avançava sense oposició. Sabia que era el cerç que corria a través de les valls. Quasi perdia l’equilibri quan passava pel seu costat. Baixà per sendes inexistents entre pins negres aïllats, nans i deformats, soques grosses i musculoses sense la possibilitat de tirar amunt a causa de l’escassa molla del sòl, de la duresa del terreny i del fred extrem de l’hivern. I baixà entre la roca viva i entre espesses mates de boixos cremats i també de boixos que començaven a brotar, les fortíssimes branques dels quals servien per pujar els escalons de les roques més altes. Va córrer per espesses tarteres de roca fina i més d’una vegada va haver d’ajupir-se de cul per frenar i alleugerir la caiguda. També més d’una vegada va perdre l’equilibri i va caure a terra tan llarg com era, i es feia mal als colzes i a les mans en carn viva, l’esquena i les costelles plenes de blaus.

Caminant entre el vent invisible però cantor, l’home creuà les muntanyes sense descansar. Seguí les aigües platejades que corrien pels escalons dels boscos, senders frondosos sobre els quals prompte havien de florir les flors i les violes. Alguna vegada veia un petit poble enfonsat i arrecerat en el fons d’una vall, una dotzena de cases fumejant a les nits. Però ell no en feia cas i no es desviava del camí. Dia rere dia. Seguí per un torrent de muntanya que travessava roques verdes de molsa i per humides grutes on gotejava i esquitxava l’aigua freda del desgel. Creuà un bosc de teixos encara despullats i caminà per una regió d’enormes roques enfonsades en blocs partits de llises cares descentrades. Al dia següent arribà a una regió de boscos frondosos i exuberants que no podia recordar perquè mai no n’havia vist de tan espessos i ombrius. I l’home, finalment, va deixar aquelles terres altes on convivien en estranya harmonia els guardians del firmament i els murmuris del subsòl.

Ocre i violeta crepuscle de primavera. Sota els arbres àvids però pacients algú camina lleuger, atent a les queixes de les tórtores esbarrades al seu pas. Si al capvespre transites per camins obscurs s’apareixen imatges familiars: quan vaig agafar-te les mans vas aixecar els ulls, molt oberts, i em vas dir sense paraules que no prengués mal, que anés amb compte. D’això ja fa molt... De manera silenciosa, s’arriba a la nit, i amb ella fa acte de presència el regne dels sons muts, callats i desapercebuts, tots il·luminats per l’esmorteïda llum de la lluna nova i per la munió d’estrelles. Embolicat en la manta sobre una capa d’agulles de pi, en una obscuritat que ateny sobretot l’oïda. Una obscuritat que amortalla. L’home obre els ulls després d’unes quantes hores de son i al seu voltant la immensitat de la nit s’estremeix. La nit és freda malgrat que ja fa bo durant el dia, i parpelleja amb els milers de neons que escriuen noms magnífics, que rugeixen, que diuen en desordre ocàs, somni, canvi, duració, retorn. Ell es queda molta estona contemplant els sons i escoltant la vida nocturna. La lluna ha fet eixir els animals rojos dels seus forats. Se sent la lluita aferrissada, a mort i tan intensa com breu, entre l’òliba i el ratolí. El mussol completa la guàrdia amb els seus avisos nocturns. Li arriben des de la llunyania els udols dels llops, que el fan entrar en un estat de confusa vetlla on la bèstia i l’home es retroben després de tant de temps i tots dos són de nou capaços de veure’s i de parlar cara a cara sobre motius que coneixen i que són els de la terra i del cel. Fins que la matinada el troba a un racó on ha buscat refugi de la humitat i de la rosada, tot moll per l’aigualera igual que l’herba regalimant que comença a despuntar a la recerca del sol.

Caminà fins a un rierol i contemplà l’aigua clara que relliscava entre les roques. A l’altre costat del rierol va descobrir una mata espessa d’una planta de flors blanques arranjades en raïms. S’agenollà i s’inclinà subjectant-se amb les dues mans sobre una pedra i va beure a morro. L’aigua era tan freda que li va fer mal i va haver de beure’n a glops curts. A continuació es rentà la cara i el coll i, quan acabà, va creuar per damunt d’unes pedres a l’altre costat i arrencà unes mates de la planta, que rentà. L’home menjà allò que el bosc i la terra li proporcionaven sota el sol encara tebi i tènue d’aquell matí, el cel d’un color que li va semblar com l’acer, i tot seguit començà a caminar mentre la seua ombra es perdia lluny en la distància.

Després d’algunes hores de marxa albirà una columna de fum. Amagat darrere d’un turó, va poder veure el perfil d’un mas, format per un casalici i dues construccions adjacents. El fum eixia d’un d’aquests corrals o pallisses. Hi havia uns xops al darrere de la casa principal i més enllà més muntanyes i depressions. Va poder veure també una pista que arribava fins a l’era del mas, igual de deserta i silenciosa. No era el silenci que anticipa la batalla, sinó el silenci de mort que explica que alguna cosa terrible ha succeït. Va esperar fins que es comencés a fer fosc, hores d’espera necessàries que recorden que la desesperació no pot portar a la negligència. Això passi el que passi, això passi el que passi...

Rodejant el coll, aturant-se gairebé a cada passa per observar i escoltar, sempre alerta i en tensió. Avançà pel costat d’un bancal de pataques, sense voler xafar-les, però quan s’hi apropà va veure que els ulls dels tubercles havien estat xafats i fets malbé. L’escena no li agradà gens, però seguí endavant. Després d’aquest bancal profanat, travessà un camp ple de pomeres, amb les soques arreglades i el terra treballat sense una mala herba, contrast que contribuïa a augmentar l’estranyesa. Més enllà, encara va poder contemplar camps de cereals sembrats que començaven a enverdir la terra. S’aturà a l’era que invitava a entrar al casalici i va tornar a dreçar les orelles i a agusar la vista en la tènue llum del capvespre, però no va sentir ni veure res. El mateix silenci i la mateixa quietud. Va aproximar-se a l’edifici cremat i comprovà que era una pallissa. Va entrar-hi. Havien calat foc a les bales de palla, que ara eren un grapat de cendra negra. El foc també s’havia propagat al teulat, on s’havien calcinat tres bigues de fusta, que s’havien solsit amb els canyissos i les teules. Entre la runa, hi havia els ferros dels matxos i també dues dalles i una aixadella. Hi havia restes d’excrements de matxo i d’ovella, però ni rastre de cap animal. A un racó hi havia dos cabassos plens de pols i, una mica més enllà, dos barrets de palla i una espardenya bruta de fang sec. El fet que no hi hagués l’altra, germanes desparellades, era un element més que calia sumar a la inquietant situació. Va eixir i donà la volta a la pallissa. Per aquell costat el foc s’havia propagat a una vinya, de la qual només n’havia sobreviscut el cep, negre, fumat i ple de talls. A la paret descobrí quatre senyals de bala, però no va trobar per enlloc els casquets dels projectils. Tampoc ni rastre de sang a terra o a la paret. A la part del darrere hi havia el cos d’un matxo mort, grotescament inflat, amb el rostre desfigurat i amb una rialla estranya a la boca.

Allí no quedava ningú, però feia poc que havia passat alguna cosa. Caminà cap a la casa principal. La gran portalada de fusta romania intacta, però no era tancada amb clau. L’home, després de pensar-s’ho uns instants, va entrar-hi. Al rebedor hi havia un banc de fusta tombat i dos gaiatos tirats a terra. Unes escales pujaven a la planta de dalt i una porta conduïa al menjador. Hi donà una ullada. Hi havia plats, gots i culleres a terra, bruts i trencats. Entrà i regirà per les olles, les cassoles i les tines bolcades. No hi havia l’olla de la llar de foc, tot i que el ganxo encara penjava sobre les cendres mortes. Al forn tampoc no hi havia res que pogués aprofitar. Remenà pels armaris, buscà pels calaixos de les taules i només va trobar algun ganivet, unes culleres de fusta i una capsa de mistos, que guardà. A un racó hi havia un sac de farina trencat i les pólvores estaven escampades pels voltants. Finalment, trobà dintre d’un armari uns pots de vidre amb codonyat, que va menjar allí mateix, assegut a una cadira mentre s’enfosquia. S’ennuegà més d’una vegada perquè tenia tanta fam que es ficava massa fruita a la boca i l’engolia sense mastegar, el suc regalimant-li per la barbeta, el coll i el pit.

Pujà escales amunt. A la primera habitació va veure jupetins, saragüells, bruses i espardenyes a terra. Els orinals estaven vessats i hi havia dos llits amb les mantes i els llençols desfets. A l’altra habitació hi havia un llit gran, aquest sense cap manta, només amb el matalàs descobert. Per la finestra de l’habitació es podia veure la vall que s’estenia cap al sud, els bancals i els boscos blaus i silenciosos sota la lluna que començava a albirar-se. Però no es va fixar en cap bancal, en cap bosc ni tampoc en la lluna. Es va quedar una estona a la porta, mirant la imatge, contemplant a la claror dels últims rajos de sol l’enorme taca negra de sang que embrutava el matalàs. Va tornar a la primera habitació i s’estirà sobre un dels dos llits que hi havia. Estava molt cansat i feia temps que no s’estirava sobre un matalàs, però tot i així li va costar molt adormir-se.

Al matí, quan encara era fosc, va despullar-se, amagà els pantalons i la jaqueta de color caqui davall del llit i va ficar-se per damunt dels calçotets llargs uns pantalons de pana i una brusa negra que va trobar dins d’un armari. No hi havia cap espardenya que li anés bé, i per això continuà amb les malmeses botes. També féu un farcell amb més roba i unes mantes. Per fi havia pogut vestir-se com feien els homes comuns, i per un moment allò l’alleujà, el va fer despertar d’una realitat de la qual feia massa temps que intentava fugir. Però alhora, sabia massa bé que el que havia fet no estava bé: robar la roba als morts, aprofitar-se de les ruïnes humanes. I no estigué gens content, tot i que no havia trobat cap altra solució.

L’home recorre durant dies les vastes i obscures terres de l’interior, cada dia més flac i demacrat, pareixent just el que és, un nàufrag en terres estranyes, però amb la ferma voluntat de qui segueix sempre endavant perquè sap molt bé el que vol. Ja arriben els records atàvics que sentien els pobles nòmades quan travessaven les muntanyes. Al capdamunt d’una mola plena de romers va veure un falcó que s’abatia contra una bandada de tords que planejaven en la immensitat del cel blau. L’ocell rapaç interceptà un dels tords, va trencar-li els ossos i se l’emportà tot deixant anar un reguitzell de plomes. En un instant s’havien revelat la implacabilitat i la fragilitat de la vida. Mentrestant, ell feia dies que només menjava arrels, pinyons i bellotes i se sentia molt feble. Construí amb uns pals de fusta una trampa rudimentària i aconseguí, després de moltes hores a l’aguait, caçar un conill. Baixà per una costera i s’endinsà en un pinar. Es mantenia allunyat dels camins rals perquè tenia por de trobar-se amb soldats, però també per evitar contactes no desitjats amb els desconfiats i imprevisibles ciutadans d’un món massa desestabilitzat i ple de llagues. Les branques dels pins eren verdes i tendres, així que en va recollir de seques que eren per terra. Quan li paregué que tenia prou llenya es va asseure, ja a les fosques, a un racó amagat davall d’una roca, un lloc abrigat on podria dissimular la resplendor de la llum del foc i el rastre del fum a la matinada. Trencà les branques més llargues i amb un misto encengué un grapat d’herba seca. Mentre es feien les brases, va traure les vísceres del conill amb una navalla i el va espellar, i quan ja era net va rostir-lo amb un pal. Apilà més llenya i s’ajupí per bufar en la base de la petita foguera. Quan la carn va estar preparada, se la menjà amb molta gana. Molta estona després, s’inclinà cap a la claror i va bufar en el caliu, però les cendres pràcticament s’havien extingit. S’aixecà i va partir la llenya seca que havia sobrat, i així va poder reanimar la flama i el caliu. Les petites branques de pi i les restes de matolls secs cremant en un moviment continu de taronja incandescent, procés fascinant que evoca geometries secretes. Imatges on també es reflecteixen els ulls, les cares i les pors de tots aquells que les contemplen i que en busquen la calor i la protecció. Dona i fill, on és l’home i el pare que omple de sentit la vostra vida? Sé on sou, sé d’on sóc. Abans que el foc s’apagués, l’home s’incorporà i va inspeccionar la nit negra sense lluna ni estrelles. No feia vent. En la quietud nocturna el bosc només emetia el so de la seua respiració.

Encara al nord i a l’interior els núvols rogencs del capvespre, escampats i disseminats en l’horitzó i dibuixant formes abstractes, indicaven el canvi de temps. Figures siderals que abasten molt més enllà del que la mirada humana pot comprendre i imaginar, però amb signes que ha vist des de sempre i que ha dotat de rudimentàries interpretacions. Aquella mateixa nit va poder sentir la remor de la pluja sobre les praderies de l’altre costat de la muntanya. Recuperant l’alè després d’escalar una costera escabrosa, els llamps li il·luminaven el clatell i definien imatges tremoloses de les muntanyes i de les valls. Els trons feien vibrar les pedres i fins i tot les soques de les carrasques. Un projectil lluminós va impactar contra un roure monumental i el va fer explotar, fent saltar espurnes incandescents de vida ínfima a causa del diluvi que ja havia arribat allí mateix. Una llebre grossa com un gos va passar embogida i esbarrada davant d’ell. Zigzaguejant per la lloma verdejant, l’home es refugià en la cavitat d’una balma. Però aquell lloc no era segur. Quan llampega torna ràpidament a casa. No t’amaguis davall dels arbres i no et refugiïs a una casa de paret de pedra seca. Si no, que li ho preguntin a la Rosalia del Pou Nou, que una nit de tempesta va veure com un raig de llum li passava pel costat i a continuació eixia de la cuina, travessava el pati, entrava al corral i s’estavellava contra el cos d’una vaca, que queia fulminada i carbonitzada.

Va ploure cinc dies seguits. Les torrenteres desgastaven i erosionaven les costeres i feien amuntegar munts de brossa i de malesa sobre les veredes. Hagué de buscar i refer els camins. Descansà amb pluja, dormí amb pluja i s’aixecà amb pluja. Quan trobava un tros de terra seca, s’asseia i contemplava l’aigua amb la barbeta recolzada sobre les brutes i gastades genolleres dels pantalons. A les nits dormia perquè estava molt extenuat, però sempre es despertava humit i gelat. Aleshores s’arraulia i intentava dormir de nou, però el fred i l’estat de tensió en què es trobava eren una mala combinació. Eren tan presents els nervis que creia que havia nascut així. Un matí passava per un pla tot pelat i va veure al lluny quatre corbs damunt la soca d’una carrasca, impertèrrits sota la pluja. Els va mirar mentre s’hi apropava, fins que quan era a pocs metres es va deturar en sec, i aleshores les bèsties van comprendre que estaven sent interpel·lades per aquella criatura estranya, incomprensible i allunyada que és l’ésser humà. Primer un i després els altres van escampar el vol, tots junts planant cap a la mateixa direcció. Els va perdre de vista darrere d’unes roques, tot i que encara podia sentir-ne la xerrameca escandalosa, segurament fent burla i desconfiant d’ell. Quan arribà a les roques, hi descobrí l’obertura d’una cova. Amb els mistos humits va poder encendre un foc i, torxa en mà, va entrar-hi. La gruta s’anava empetitint de manera progressiva fins que va haver d’agenollar-se. Seguí així durant uns deu metres, moment en què el túnel desembocava a una plaça que no tenia eixida i amb el sostre molt alt. Hi baixà la torxa i veié ossos d’animals escampats per terra. També trobà trossos de fusta, que li serviren per alimentar la torxa. A les parets descobrí representacions i dibuixos dels homes antics. Eren un seguit d’escenes que, mirades successivament i a la claror del foc, representaven una simultaneïtat d’idees i de continguts. Discurs d’imatges la gramàtica i l’ordre del qual s’ha perdut fa molt de temps, o potser no del tot. En una escena hi havia una bandada de bisons, pintats en un grup indeterminat però enorme. Sobretot destacava la massa de bèsties. A un racó, mig amagats, hi havia dibuixats un parell d’homes que els miraven, i la seua insignificança davant la bandada evidenciava també la seua perplexitat, segurament l’anhel de ser-ne més, de multiplicar-se. En una altra imatge va veure que quatre bisons havien estat caçats i que els cossos romanien als peus de dos caçadors. Els caps alts d’aquests mostraven l’orgull i la voluntat de poder: volien més carn, més fruits, més poder. Tot això i més coses va identificar l’home als dibuixos de la cova: figures humanes i animals que contaven històries, pors i anhels d’altres temps, però que encara podien ser compreses i encara et poden gelar la sang.

Al matí següent eixí de la cova i comprovà que ja no plovia i que un fort vent movia i allunyava els núvols afeblits i desfigurats. A la seua esquena, les muntanyes es veien altes i distants. Encara feia olor de pluja i sentí com gotejava l’aigua sobre el bosc, llit frondós i renovat d’herbam. Les llavors del món naixent traginades d’aquí d’allà per les brises. Portades, escampades i tornades de nou. Tot desencaixat del seu recolzament. Les aigües de la primavera s’havien assentat en diferents basses i en les clotxes de les roques. El vent i les vibracions del fons donaven lloc a febles onades en una superfície que, malgrat tot, no s’encrespava. Caderneres, gafarrons i teuladins bevent en les clotxes i buscant herbes seques i borrissols per construir-se el niu. Si hi hagués un verb que signifiqués moure’s vivament, hauria de ser utilitzat aquí.

Dos dies més tard arribà a un camí que creuava una serralada d’oest a est. Era una pista per a carros que travessava un bosc de pins i de savines. Després d’una hora de caminar-hi, va trobar-se cara a cara amb un matxo. La bèstia tenia un pelatge escàs, com rosegat per la sarna, i un aspecte lamentable i encarcarat de vellúria. Anava sola, però seguia la senda del camí com segurament ho havia fet centenars de vegades. Quan va notar la seua presència, el matxo se’l va quedar mirant fixament, interrogant-se què hi feia, allà, durant més d’un minut seguit, i després va continuar la marxa. L’home va provar d’atansar-s’hi, però quan l’animal va copsar-ne les intencions començà a córrer i a donar coces d’una manera nerviosa. Ell no va seguir-lo perquè va pensar que potser els amos eren a prop, així que va continuar, atent i preparat per a l’encontre. Però no va veure ningú més, i el nàufrag va sentir que era l’últim home de la terra.

Més tard, seguint una altra vegada el lament blau del capvespre, baixà per una costera i després va haver de tornar a pujar fins a arribar a l’escarpa oriental d’un turó, on va parar, va asseure’s i contemplà la regió plana que s’estenia cap a l’est. Un voltor solitari planava sobre la guia que el vent li havia proporcionat. I mentre aquell tros de terra donava l’esquena al sol, l’home va extraure un grapat de bellotes i començà a trencar-les amb una pedra. Feia temps que s’havia acostumat a parlar sol, i això va fer mentre amuntegava els fruits separats de la pell. En els dies comptats per milers calia buscar en els records... A la primavera s’ha de preparar l’hort per sembrar les pataques i plantar les tomaques. També cal birbar els camps perquè, quan plogui, la terra s’assaoni bona cosa i pugui créixer robust el cereal sembrat. Vaig tots els matins als corrals a cercar un cabàs de fem i l’escampo pels bancals. Els sagals també podem ajudar a regar. Ja, pare. Canviï el solc. És la meua faena: avisar-lo. A mi m’agrada veure com l’aigua corre pels reguers fins a arribar al lloc exacte on volem. Ja, pare. Canviï el solc. Uns cops d’aixadella cap al solc que toca i l’aigua passa a un altre bancal. Aquesta és la meua faena, avisar que el bancal ja està prou regat. A la vesprada, quan la mare ja és a casa per preparar el sopar, caço culleretes a la font i les guardo en un poal. Les alimentaré amb molles de pa fins que perdin la cua i els creixin les potes de granota. En els dies i també en les nits somiar els records de la vida d’un xiquet, amb l’anhel de poder arribar a ser-hi de nou. Motlle per a dies futurs que ara s’han perdut i ha de recuperar. I d’aquesta manera l’home es va adormir en la nit freda i estelada, en la qual també somiava que recorria durant dies i dies les vastes i obscures terres de l’interior, cada dia més flac i demacrat, pareixent just el que era però amb la ferma voluntat de qui segueix sempre endavant perquè sap molt bé el que vol.

Primer es van acabar les muntanyes. A continuació, els boscos de pins, de ginebres i de savines s’anaren fent més clars fins que arribà a un pas en què ja no recordava haver-ne vist. Durant dies va caminar per un paisatge estepari, amb antics camps de conreu abandonats convivint amb franges de malesa i escasses pinedes. Finalment, ni camps d’olivars ni ceps de vinya: es trobava en una immensa plana, desert de terra grisa i rogenca. Caminava per grans erms on l’única vegetació eren les mates de romers resseques i les argelagues esquelètiques. Fins que un dia descobrí que era massa perillós. El cel es va convertir en un espai ple de brogits, sorolls enormes que havien començat en forma d’un brunzit llunyà i que a poc a poc anaren creixent i creixent per aparèixer i desaparèixer després. Estirat a terra entre les mates d’una argelaga va veure com tres punts negres i brillants s’anaven fent grans i grans fins que passaren tres avions just per damunt seu. Allò era un autèntic espectacle, un horror d’un altre món. Aquelles màquines es movien com res que hi hagués sobre la terra. No eren com els voltors i els corbs que planaven a diferents altures sobre el seu cap. Eren espantosos joguets d’ales vibrants i morro de punta, símbols de la societat que els alimentava. Aquell dia encara passaren patrulles de tres, quatre i fins nou avions. Una d’elles, formada per tres aparells, va passar tan baix i tan a prop de l’home, que ell va poder veure la cara dels pilots, amb el casc i les ulleres i una expressió indefinida a la comissura dels llavis.

A partir d’aquest moment, va viatjar només de nit. Les nits de lluna podia seguir caminant, però les nits sense lluna eren fosquíssimes, i intentava avançar, tot i que més d’un cop va girar en cercle o es va desviar del camí. Per això començà de nou a arriscar-se a la llum del dia, bé a les primeres hores de la matinada, bé a les últimes del dia. La plana no s’acabava mai, i ell sempre es dirigia cap al sud i cap a l’est. De tant en tant trobava material abandonat, paquets d’objectes diversos, quasi sempre d’ús militar: piles de granades, trilita, cables, etc. Coses que de poc li servien. No he menjat des de... No he menjat des de... No sabia quin dia de la setmana era. Els dies eren iguals. No distingia entre la nit i el dia. Aquest vi, d’on l’has tret? De l’estació. Ahir no n’hi havia. Avui sí. També he portat carn. Au, feu llenya! La fem, coem la carn i estem menjant-nos-la quan comencen els crits: ¡Apagad ese fuego!, ¡aviación!, ¡aviación! Tots fugim a les trinxeres i deixem la carn, i aquells que havien dit «¡fuego!» se la mengen tota.

A la nit podia veure a la distància els reflexos del foc d’artilleria. Búnquers i trinxeres plens de foc. Incendis que cremaven cases, esglésies i pobles sencers. Va córrer presa del pànic i, després de molta estona, va caure. No havia entropessat amb res, simplement va desplomar-se, tan llarg com era, encara creient que se sostenia sobre les cames. Va veure la lluna i després no va veure-la. Pensava que li havien donat la volta, però era que s’havia desmaiat. Ens han portat al front de Balaguer, a un poblet que es diu Linyola, i allí ens manen vigilar. Ens organitzen segurament per atacar Balaguer, i a mi em posen de guàrdia. De matí puja un de l’Alcora anomenat Joan i ens diu que si volem prendre cafè, que ací hi ha el carro del cafè, que baixem. I un de Vilafranca i jo que som de la mateixa companyia diem que hi anem. Agarrem els plats i ens n’anem cap a baix. Sentim l’artilleria, pom, pom, pom. Tres trets i justet on érem nosaltres. Jo tinc encara allí el fusell i la manta i dic que ens n’anem cap a dalt, que ha caigut on érem nosaltres. I allí és tot ple de fum, i a un company la metralla li ha destrossat el cap. Tot és ple de sang i de restes del seu cervell. També hi ha dos ferits, que ajudem a transportar a la infermeria. Després em trobo amb el capità, que em pregunta pel meu fusell. Jo li responc que s’ha quedat allà dalt, i ell m’obliga a cercar-lo. Si vols, abaixa el cap i amunt a agarrar el fusell. Al dia següent baixem a Balaguer, al front de Balaguer, i allí ens fan atacar. Jo no sé res de guerra, només em fixo que l’ordi està a punt per segar, i mentre penso això ens comencen a disparar. Cau una pluja de bales i ens amaguem davall la manta, allí acotxats, allí a terra, acovardits i nerviosos. I ens criden: a l’atac. I ningú no s’atreveix a fer un pas. Trets i foc de morter, obusos amb la ferralla esquitxant pertot arreu. I crits, molts crits de dolor i d’horror. En ple caos sento algú que plora i xiscla molt a prop. La Mare de Déu! Mare, vine a salvar-me! Mare!!!! I plora com un xiquet. Estirat a terra i regirant-me, puc arribar a tocar-lo. No el conec, però quan el toco encara crida més. Té les cames a prop meu i veig que les té esclafades més amunt del genoll. Una de les cames se li ha desprès del tot i l’altra se li aguanta només per uns tendons i un tros dels pantalons, i el monyó es crispa com si fos independent de la resta de la cama. A Balaguer no hi arriba ningú. Després vénen a recollir-nos, i, si havíem començat el dia cent, només acudim allí uns quaranta, molts dels quals ferits. Reculem, però després ve una altra brigada i diuen que hem d’atacar una altra vegada. I tornem a atacar per unes cotes des de Bellcaire. Anem per damunt de la muntanya i un ens diu que no tenim coneixement, que per què anem per allí si estem a la vista dels enemics. Però nosaltres què sabíem! Aleshores repleguem més cap al pla, cap al canal. En un punt ataquem i pugem dalt, allí a una cota, i allí hi ha munts de cadàvers. Un tinent d’una companyia nostra ens obliga a continuar pistola en mà, cap a dalt. Però quan veu que les forces nacionals avancen, ell és el primer que es gira i es retira. I nosaltres també, a fugir.