La supèrbia

La pressió social contra la supèrbia és una manera de destruir els millors àngels de la nostra naturalesa i les poques pensades originals que anem tenint durant la vida. L'antídot de la supèrbia no és tan sols la humilitat; és també un espai social on l'interès genuí per coses diferents i elevades és vist com un guany per a tothom. Fa la vida més rica i oberta.

Com més fràgil és una comunitat, més necessitat té de censurar els caràcters forts. Hem cultivat durant segles la idea que, de tots els defectes dels caràcters forts, el més perillós és la supèrbia. Els carrers són plens de ciutadans compromesos amb el deure cívic d'avisarte quan pateixes d'un excés de caràcter. Tanmateix, la codificació de la supèrbia en pecat és un eficaç instrument de control social.

La sèrie «Pecats capitals» pretén oferir una visió fresca i rigorosa de cada «pecat» a càrrec de noves veus de l'assaig català.

«Els set assajos breus que formen la col·lecció Pecats capitals s'han d'imaginar com un dic de contenció per evitar que amb la pèrdua del llenguatge religiós se'n vagi una manera d'entendre'ns a nosaltres mateixos que no té res de relativa. La convicció que els pecats no assenyalen el buit d'un mer constructe social, sinó que descriuen alguna cosa essencial que convé seguir sent capaços d'escriure. La proposta és de naturalesa vampírica: per tornar a insuflar sang en set mots anèmics, recórrer a la vitalitat de set assagistes joves»

Joan Burdeus, Núvol

«A La supèrbia, Graupera parteix d'una anècdota dels seus vint-i-cinc anys per tal de trenar tota una sèrie de reflexions que giren a l'entorn de dos grans eixos: per una banda, esclar, l'anàlisi de la supèrbia i, de l'altra, la seva utilitat política en el sistema moral de Catalunya. El discurs de fons el tenim ben après: en un país culturalment ocupat, les accions que puguem dur-hi a terme seran sempre censurades per una moral d'esclau que impedirà que cap de nosaltres no pugui destacar gaire»

Marc Rovira, La Lectora