Kitabı oxu: «El naixement d'una colònia»

Şrift:

EL NAIXEMENT D’UNA COLÒNIA

DOMINACIÓ I RESISTÈNCIA A LA FRONTERA VALENCIANA (1238-1276)

Josep Torró

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2006

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

Primera edició: Universitat de València, 1999

Segona edició, revisada, 2006

Publicacions de la Universitat de València: http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Disseny de la maqueta: Inmaculada Mesa

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 84-370-6458-9

Fotocomposició, maquetació: Impremta Lluís Palàcios, Sueca

Realització ePub: produccioneditorial.com

ÍNDEX

TAULA DE SIGLES

NOTA A LA SEGONA EDICIÓ

NOTA DE L’AUTOR

INTRODUCCIÓ

CAPÍTOL I: LA CONQUESTA INTERMINABLE

LA QÜESTIÓ DE LA CAPACITAT MILITAR ANDALUSINA

HOST I CAVALCADA: L’APARELL MILITAR FEUDAL

¿LOS MOROS NON ANDAN ARMADOS?

UNA GUERRA DE VINT-I-CINC ANYSU

LA RESISTÈNCIA MUNTANYENCA D’AL -AZRAQ (1245-1258)

RESISTÈNCIA I COLONITZACIÓ

CAPÍTOL II: AD LUCRANDUM CONTRA SARRACENOS

MILLOR VIUS QUE MORTS

EL REBUIG DE LA CONVERSIÓ

GITANT-LOS DE LLURS ALBERGS

LA DEPORTACIÓ INTERIOR

VOLENS IRE IN EXERCITUM VALENCIE...

LES «ILLES» I LA «MAR»: EN ELS ORÍGENS DE LA SEGREGACIÓ

CAPÍTOL III: LA SOCIETAT COLONITZADORA

BEN DEURIA AVER CEN MÍL·LIA CHRISTIANS

ELS CAMINS DE LA DESIGUALTAT

EL NOU ORDRE AGRARI

IMMIGRACIÓ I PRODUCCIÓ

DISCIPLINAR LA VIDA VEÏNAL

MANUFACTURA, MERCAT I CRÈDIT

CAPÍTOL IV: LA SOCIETAT COLONITZADA

DURAR EN LA TERRA

ANDALUSINS DESPOSSEÏTS

L’ALJAMA PERSISTENT

PANÍS, FIGUES, PANSES... I PLATA

LA RENDA DE LA DIFERÈNCIA

CONCLUSIONS: L’ARTICULACIÓ COLONIAL

BIBLIOGRAFIA

FONTS IMPRESES I CATÀLEGS DOCUMENTALS

BIBLIOGRAFIA CITADA

TAULA DE SIGLES

Fonts originals
ACA	Arxiu de la Corona d’Aragó (Barcelona)
ACV	Arxiu de la Catedral de València
AHN	Archivo Histórico Nacional (Madrid)
ARV	Arxiu del Regne de València (València)
E	Arxiu Municipal d’Alcoi, llibre d’Extravagants: Cort del Justícia de1263-1264
JC	Arxiu Municipal de Cocentaina, llibres de la Cort del Justícia
OM	Órdenes Militares (secció AHN)
RC	Arxiu de la Corona d’Aragó, Registres de Cancelleria

Fonts impreses
CD	Crònica de Desclot, ed. Coll (1949)
CDH	Colección Diplomática, Huici (1916-20)
CGE	Crónica General de España, ed. Menéndez Pidal (1977)
CJI	Crònica de Jaume I, Llibre dels feyts, ed. Soldevila (1971)
CPF	Cartas pueblas, Febrer (1991)
CPG	Cartes de poblament, Guinot (1991)
CPL	Cartas de población, Ledesma (1991)
DB	Diplomatarium, Burns (1991)
DHC	Documentos, Huici-Cabanes (1976-78)
PCO	Pergaminos de la Catedral, Olmos (1961)
POG	Pergamins d’Ontinyent, Gironés (1991)
RCF	Repartiment, Cabanes-Ferrer (1979)
VCM	Vocabulario del Comercio Medieval, Gual (1976)

NOTA A LA SEGONA EDICIÓ

Sis anys després de l’aparició d’aquest llibre, Publicacions de la Universitat de València m’ha brindat una generosa oferta per a fer-ne la segona edició, amb la possibilitat d’ampliar-ne els continguts originals. En principi la proposta resultava temptadora en la mesura que permetia una eventual recuperació dels materials, relativament nombrosos, que foren deixats a banda per a la primera edició. Arribada l’hora, tanmateix, no m’he vist amb cor per a ampliar el llibre, ni molt menys encara reescriure’l. És cert que altres urgències acadèmiques posen, en aquests moments, un entrebanc insalvable a la tasca, però la raó fonamental no hi té res a veure. M’he adonat de seguida que dilatar el text original podia enriquir determinats aspectes de l’argumentació, però també comportava el risc de trencar-ne tot l’equilibri. Calia demanar-se fins a quin punt tenia sentit treballar sobre un discurs ja construït i organitzat amb una específica finalitat demostrativa. Evidentment resulta molt més interessant i engrescador escriure un altre llibre.

No he abandonat, en absolut, la recerca ni la problemàtica tractada a El naixement d’una colònia. L’he convertida, ben al contrari, en l’eix de tota la meua activitat. Aquests sis anys he tingut ocasió d’elaborar diversos estudis nous sobre la colonització medieval del regne de València i, fins i tot, m’he atrevit a lliurar a la revista Annales (any 2000, núm. 55:5, pp. 983-1008) algunes reflexions generals sobre les formes de l’expansió feudal a l’àmbit mediterrani. Autors que han treballat recentment sobre experiències pròximes de conquesta han obtingut resultats importants que no poden ignorar-se. Així, a hores d’ara la problemàtica ha assolit unes dimensions notablement majors i ha de tractar-se amb més precisió i refinament. El llibre tenia una concepció esquemàtica, explicativa, que crec que fou i encara és útil, però ara estem en condicions de plantejar qüestions més complexes i desenvolupar-ne les discussions pertinents.

És millor deixar-ho com està. Cal posar la vista en els projectes continuadors del programa de treball que, amb ell, vaig encetar. M’he limitat, doncs, a aprofitar l’avinentesa per a efectuar algunes esmenes i retocs que he considerant convenients, sense modificar a penes el text primigeni. Cabia, d’una altra banda, la possibilitat d’escriure una nova introducció actualitzada o polèmica, però tot el que s’hi podia dir, al capdavall, seria unresum o una anticipació d’altres treballs meus sense l’adient suport documental i argumentatiu. Deixaria, també, la introducció original en un lloc secundari que potser no mereix. Després de rellegir-la estic convençut de que si, contràriament al que he decidit, hagués reescrit completament el llibre, seguiria sent vàlida per encapçalar-lo.

L’acollida de la primera edició m’ha semblat raonablement satisfactòria; ha estat citada més del que em pensava i les ressenyes han mostrat indulgència. Ara desitjaria que, amb aquesta segona edició, El naixement d’una colònia trobara nous lectors; que els seus continguts meresqueren encara interès o discussió. I sobretot m’agradaria posar, si més no, un punt de neguit entre aquells que, des d’una posició intel·lectualment confortable, han volgut oblidar el lloc decisiu que la dominació i la violència ocupen en les dinàmiques socials.

Alcoi, setembre de 2005

NOTA DE L’AUTOR

En la seua forma inicial, aquesta obra va rebre el XIV Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics, atorgat al desembre de 1997 per la Fundació Congrés de Cultura Catalana. A causa d’exigències editorials, el text i la bibliografia han estat reduïts de forma substancial, de manera que alguns aspectes importants resten sense desenvolupar. He procurat, tanmateix, recollir, d’una manera o altra, els principals resultats assolits en el treball original, a risc d’incórrer en una presentació esquemàtica. També he intentat que la reducció del text siga en benefici d’una lectura més àgil. Per aquest motiu, i per facilitar la composició tipogràfica, he adoptat un sistema de transliteració de l’àrab simplificat al màxim.

He de fer constar que una bona part del treball que he plasmat en el present llibre es va realitzar gràcies al finançament d’un ajut a la investigació atorgat per l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert, de la Diputació d’Alacant, al maig de 1996. Tinc, també, un compromís de gratitud amb moltes persones i per molts motius diferents. No hauria pogut desenvolupar satisfactòriament les meues idees sense els diàlegs —i no poques vegades les discrepàncies— que he mantingut, sobretot, amb Rafael Azuar, Manuel Cerdà, Ferran Garcia-Oliver, Thomas F. Glick, Enric Guinot, Javier Martí, Josep Nebot, Àngel Poveda, Sergi Selma, Ricard Soto, Lluís Torró i Pau Viciano. D’uns he obtingut suggeriments valuosos, altres m’han obligat a tractar amb més claredat aspectes importants del meu treball. Sense ànim de menystenir ningú, voldria deixar constància d’un reconeixement especial envers Miquel Barceló, Antoni Furió i Pierre Guichard pel temps que han dedicat a estudiar i discutir aquest text, per les múltiples atencions i mostres de confiança que d’ells he rebut i, per damunt de tot, per la qualitat excepcional del seu mestratge.

INTRODUCCIÓ

Probablement la primera cosa que pensarà el lector en veure la capçalera d’aquest llibre serà que l’autor ha calcat el títol del conegut film de Griffith (The birth of a nation, 1914). No ho negue. He assumit conscientment i deliberada aquesta referència concreta perquè permet contrastar de forma molt oportuna i clarificadora les dues posicions intel·lectuals que pot adoptar l’historiador a l’hora de tractar la qüestió de la conquesta de València, o de qualsevulla altra conquesta vinculada a l’expansió europea, coetània o posterior. No és que el naixement d’una «nació» o, en el seu cas, d’un «país» —independentment ara del contingut precís d’aquests mots— siga cosa falsa; en absolut: la creació dels espais lingüístics europeus abans del segle XIX no fou més que el resultat de processos agressius de dilatació territorial començats, si més no, en el segle XI, i dintre els quals s’inscriu l’ocupació de les terres de la part oriental d’al-Andalus protagonitzada per catalans i aragonesos. La qüestió és que aquesta gènesi «nacional» puga considerar-se, d’alguna manera, sense tractar de forma prioritària i rigorosa l’anorreament o la dominació dels vençuts.

Sovint la qüestió es despatxa en forma d’expedient «moral», tal volta amb un recordatori lacrimogen, prompte seguit d’una no dissimulada valoració del «dinamisme» social i, sobretot, econòmic dels vencedors davant el caos polític i l’endarreriment dels indígenes, en aquest cas els andalusins. Una llàstima. Implícitament, la conquesta s’esdevé necessària. Davant la vitalitat demogràfica i econòmica d’Occident, les zones d’expansió sols tenen sentit com a espais a conquerir: les societats que les ocupen d’antuvi no semblen merèixer cap especificitat històrica. El destí de les poblacions indígenes a penes resulta digne d’atenció, i més encara quan es produeix l’eliminació absoluta d’aquestes poblacions. Tot açò es presenta sota la forma d’una justificació recurrent: la «infraexplotació» del medi, els «buits demogràfics», acompanyada del menyspreu dels sistemes locals de supervivència, «endarrerits»: ens malaltissos, inviables, que han de sacrificar-se —juntament amb els seus practicants— i deixar pas als protagonistes del «desenvolupament»; desaparèixer de forma discreta quan, amb els feudals, arriba l’hora dels artigaments, de fer créixer els blats i la vinya, d’alçar viles i fer rodar les rodes de tots els molins... L’únic món possible i desitjable. És un vell discurs, encara vigorós malgrat que cadavegada es fa més evident la incapacitat del dogma per a donar resposta a les qüestions rellevants del passat i del present.

Tanmateix, i vet aquí el cas del regne de València —com després serà el de Mèxic i, més tard fins i tot, el de l’Algèria francesa—, quan les poblacions autòctones de les zones ocupades ofereixen densitats elevades i sistemes agraris susceptibles de ser sotmesos a una nova disciplina d’eficiència productiva en benefici dels vencedors, tampoc no es planteja clarament l’anàlisi específica d’aquests sistemes indígenes, pas previ imprescindible per entendre la mecànica del seu domini, l’articulació en el sistema dominant i el paper que hi juga la migració europea. Ha nascut un país o una colònia? Totes dues coses, sens dubte, però abans que res la segona: la colònia és la raó de ser de la patria del criollo.

D’acord amb les consideracions anteriors, l’objectiu primari d’aquest llibre rau a descriure les condicions en què es verifica la colonització feudal del regne de València durant el període anterior a l’aixecament indígena de 1276-1277 i en especial referència a la frontera meridional, és a dir, la zona on es constitueix, precisament, el nucli principal de la resistència a causa de la forta permanència de la població i de l’ordre social andalusí. Un coneixement més precís d’aquesta etapa decisiva pot permetre l’obtenció d’explicacions satisfactòries de l’esclafit insurreccional amb què culmina l’inici del procés colonitzador. Més enllà, però, hi ha un altre objectiu de major contingut teòric, al meu parer. Es tracta d’identificar, amb la major concreció possible, els mecanismes d’articulació del cos social indígena en el sistema feudal implantat arran de la conquesta i la colonització. Pense que és de la màxima importància conèixer la solució d’aquest problema en cada un dels fronts de l’expansió europea, per tal de determinar amb claredat les especificitats del feudalisme respecte a les societats sotmeses i, sobretot, esbrinar el perquè de la major potència dels seus ressorts expansius.

Els objectius esmentats —especialment el darrer— reclamen superar, en la mesura dels meus mitjans, les deficiències de la informació documental disponible per a l’època. Unes deficiències que no solament comporten limitacions per a les possibilitats d’efectuar quantificacions fiables i rellevants —especialment a partir de les fonts fiscals—, sinó que també manifesten enutjoses ambigüitats i llacunes sobre la matèria primera de l’anàlisi, que són els fets. A hores d’ara encara és necessària una acurada determinació prèvia del curs dels esdeveniments quan parlem del segle xiii, si és així que volem explotar la documentació de forma adequada. Evidentment, aquesta exigència distrau una part important dels esforços, esmerçats en relectures successives i comprovacions de tota mena, sense cap garantia d’encert absolut. El pes de la tasca crítica porta aparellats paranys i perills, fonamentalment la temptació fetitxista de no apartar-se de la glossa constant del document.La conquesta i les seues conseqüències han estat i continuen representant a hores d’ara un argument central en la producció historiogràfica referida a les terres valencianes, mentre que, alhora, mantenen un fort interès extra-acadèmic com a «tema viu» i, més clarament, com a eina política (Viciano 1995). Ara bé, malgrat la innegable abundància de publicacions i d’autors interessats, i deixant ara de banda la forta desigualtat qualitativa, la gran qüestió de la permanència del camperolat andalusí al nou regne no ha estat tractada de forma expressa ni, lògicament, explicada. Una de les causes d’aquest fet —no la principal, certament— rau en l’elecció de les informacions: cròniques, pergamins eclesiàstics i, sobretot, els documents de l’administració reial: el Repartiment —objecte, molt de temps, d’una utilització abusiva i acrítica— i els registres de la cancelleria. En el cas dels registres, es tracta, fonamentalment, de la gestió dels castells, les batllies, els monopolis i les rendes reials, algunes donacions d’heretats, cartes de poblament i disposicions de tipus general. Açò ha afavorit una determinada percepció historiogràfica: recaptació de taxes, nomenament d’alcaids i batlles, assignacions de rendes... Tot sobre un fons d’estranya «normalitat». Sí, cal admetre que en última instància el discurs depèn de les estratègies i jerarquies analítiques adoptades per l’historiador, però també és cert que una documentació menystinguda fins a dates recents, com és la de les corts judicials locals, ha permès obrir una porta al món, insospitadament complex, dels primers centres colonitzadors; la «normalitat» s’ha enfonsat davant la tensió de les relacions socials i el domini sobre els vençuts.[1]

El veritable fons de l’aixecament andalusí de 1276 pot començar a entendre’s ara. Abans no ha estat per a la historiografia més que un brot de violència incomprensiblement sobtat. Ningú no n’ha parlat mai de forma específica, més enllà d’evasives referències als impulsos religiosos i patriòtics: la resistència armada andalusina no encaixa bé dins el quadre de benestar i prosperitat propiciat per les «condicions liberals i generoses» de l’existència dels indígenes al primerenc regne de València (Burns 1990-91).

L’obstinació empirista no sol deixar de tenir efectes contraris als formalment desitjats. Al capdavall, l’absència d’una reflexió teòrica sols deixa lloc a l’idealisme i confereix al zel religiós de la «croada» la qualitat de motor de la conquesta. De forma explícita o implícita, aquesta ha estat l’única explicació acceptada fins els anys vuitanta. Si tenim en compte aquest context historiogràfic, no pot resultar-nos estranya la falta d’una valoració adequada de l’obra de Pierre Guichard. Des de les primeres publicacions, el treball de l’historiador francès sobre la societat del Sharq al-Andalus i la colonització cristiana ha estat sotmès a una acollida freda i, sovint, a una crítica obertament hostil, incapaç, però, de generar un veritable debat o d’oferir un esquema alternatiu. En un llibre recent, Thomas F. Glick (1996: xvii), autor inicialment crític amb el treball de Guichard, fa balanç dels avenços produïts en els darrers vint anys de recerca al si dels estudis sobre al-Andalus i la seua conquesta, i ho exposa d’aquesta manera: «Critiques of it [obra de Guichard] have been scatter-shot, have not undermined its coherence, and offer no alternative explanation that can be supported by the evidence». No cal detallar ara l’acceptació de què han gaudit durant algun temps les diverses «impugnacions» de Guichard sostingudes sobre bases argumentals mínimes, a banda d’estranyes a tota consideració de la lògica i la coherència imprescindibles per a la reconstrucció del passat. La naturalesa dels procediments de treball propis del medievalisme «tradicional» no és aliena a la creació i el reconeixement acadèmic de tals miratges.

Ni tan sols des de l’estricta perspectiva d’una història «documentalista», que ja comporta, de bon començament, limitacions i distorsions en la percepció de la realitat (Barceló 1988: 73-87), és suficient el fet de conèixer bé els textos. Cal, si més no, una adequada contextualització física o geogràfica de les dades, a més d’explorar les possibilitats de sotmetre-les a mesurament, tot i que ens hàgem de conformar amb càlculs d’abast local. No sempre, en efecte, podem disposar de dades seriables, però de vegades el material proporcionat pels mateixos registres de cancelleria, sotmès a alguns recomptes i operacions aritmètiques, ofereix informacions força significatives: R. Soto (1992) ja ho ha demostrat en els seus estudis sobre la colonització de l’illa de Mallorca, a partir de la utilització dels registres de l’escrivania de cartes reials.

El present llibre naix amb la ja assenyalada limitació «documentalista»: no he tingut ocasió d’incorporar gaires informacions d’origen arqueològic. La recerca sobre el registre material encara no ha assolit un cos suficient per a l’objecte d’aquest treball. No obstant això, vull destacar que, des de l’estricta evidència textual, també és perfectament factible la construcció d’un discurs alternatiu al conjunt d’idees que, sobre la formació del regne colonial de València, avui són correntment acceptades.

La copiosa obra de Robert I. Burns representa l’expressió més acabada i de més qualitat del discurs que anomene idealista. Constitueix, per tant, un referent que hem de tenir molt en compte. L’historiador nord-americà ha produït una obra ambiciosa, on ha presentat una enorme quantitat de dades organitzades i tractades amb cura d’erudit. Ho ha fet, a més, mitjançant una prosa atractiva i suggeridora. Però el contingut no va molt més enllà d’un fresc impressionista al voltant de la «croada» i del seu «esperit universal» que, segons ell, va condicionar l’aventura militar, la immigració cristiana —qualificada de «defensiva»— i «fins i tot la mateixa ànima dels pobladors en llur actuació envers els mudèjars» (Burns 1990-91, II: 193-199).

Valore l’esforç d’aquest autor en la mesura que em sembla just, especialment l’estímul de la seua obra i la informació que aporta. Ara bé, tan cert com que resulta útil i convenient rescatar tot el que té Burns d’aprofitable —que no és poc— i sotmetre-ho a una recomposició crítica, ho és el deute específic de la meua recerca respecte a l’obra de Pierre Guichard. De fet, aquest treball seria inconcebible sense les explicacions que l’historiador francès va elaborar en el seu moment sobre la colonització del regne de València: el punt de partida de les reflexions que ací tracte de desenvolupar no és un altre que les qüestions plantejades per Guichard al text de Nuestra Historia (1980a), així com de la posterior Histoire des espagnols (1985) i, darrerament, Les musulmans de Valence... (1990-91): una tesi on l’anàlisi de «les modalitats de la implantació cristiana i les seues conseqüències» devia ocupar el lloc central abans que l’autor —ben justificadament— desplaçara el seu interès prioritari vers la societat andalusina.[2]Pretenc, en la mesura de les meues possibilitats, prolongar les anàlisis de Guichard i explorar els camps oberts, alleugerit del llast dels problemes que ja han estat resolts per aquest historiador.

* * *

L’horitzó que orienta el present treball, amb les seues limitacions i probables deficiències, és el de la identificació dels ressorts expansius específics del feudalisme; aquells, en definitiva, que han produït l’hegemonia occidental, sostinguda en l’articulació i el control d’allò que ha estat anomenat una «economia-món» (Wallerstein 1979). Robert Bartlett, en un llibre fonamental que observaré com a referència constant ha vist molt clarament l’evidència de la ferma continuïtat que uneix la colonització medieval dels països islàmics, cèltics, bàltics, grecs i eslaus amb l’arribada dels europeus a les costes d’Amèrica, l’Àfrica i l’Àsia en els segles XV i XVI.[3](Bartlett 1994: 313-314). Considere indispensable, per això i abans que res, qüestionar d’entrada les teleologies ja denunciades per Chris Wickham (1994).[4]En primer lloc la més ingènua i retòrica, referida a l’«identitat europea»; en segon, la més insidiosa i elaborada, referida a la «creativitat» o la «capacitat creativa» tinguda com a immanent als pobles occidentals, en la qual s’inscriu la tesi desenvolupada per M. Mann sobre el leading edge del poder, és a dir, l’eficiència dels aparells coercitius o «estatals» gradualment configurats a l’Europa cristiana.[5]Tot açò exigeix assumir la necessitat de bastir una conceptualització i un discurs homogeneïtzadors en relació amb les manifestacions de tots els altres fronts de l’expansió feudal. És clar que ningú no ha utilitzat mai, que jo sàpiga, un terme equivalent a «repoblació» per qualificar l’assentament —també en el segle XIII— dels camperols anglesos a Irlanda, o el dels alemanys a l’est de l’Elba; i, d’altra banda, per què s’empra «repoblació» quan es parla de la immigració hispànica a les zones conquerides a al-Andalus i no, posem per cas, amb referència a Canàries o Amèrica? Resulta obvi que «repoblació» no és més que un calc de «reconquesta» i que porta aparellat el mateix contingut ideològic d’aquest darrer terme: la pretesa recuperació d’Hispània i la restauració d’un ens nacional preexistent.[6]Si la poc recomanable expressió alemanya Drang nach Osten implica, igualment que «reconquesta», la realització nacional d’un destí manifest, no és millor «repoblació» que Ostsiedlung. L’afany de singularització, d’aïllament dels casos, no permet entendre el problema i, sobre això, emprar el concepte d’immigració colonial (com un dels components del procés de colonització) no sols constitueix una mesura d’asèpsia intel·lectual, sinó que ajuda, també, a unificar l’anàlisi de l’expansió feudal (i encara postfeudal) per a derivar-ne principis d’abast general.

La necessitat de depurar les nocions de l’anàlisi històrica és una exigència de rigor indefugible en tot cas, però especialment sentida en la recerca pròpia dels anomenats medievalistes (Guerreau 1984). Evidentment, la definició de les categories necessàries per a una completa reconstrucció abstracta del sistema feudal i la seua expansió, congruent amb l’evolució empíricament observable, no sols es troba encara lluny de ser assolida, sinó que no forma part dels grans programes de recerca en marxa, i ni tan sols hi ha una veritable preocupació general per a afrontar el problema.

L’estat de coses assenyalat no m’ha dispensat, sinó al contrari, de tenir una mínima cura dels principals conceptes que faig servir en aquest treball. M’he limitat —i no sé si sempre ho he aconseguit— a observar criteris de claredat i globalitat, defugint tant la buidor o l’ambigüitat manifesta (convivència, cultura, ètnia, interacció, prosperitat, simbiosi, tolerància, transició, etc...) com les singularitzacions locals o improcedents («repobladors» en compte d’immigrants o colons; «mudèjars» en compte d’indígenes, musulmans o andalusins; «croada» o «reconquesta» en compte de conquesta). Crec que totes aquestes expressions contribueixen, en major o menor mesura, a bloquejar la possibilitat d’anàlisis racionals. He procurat, doncs, observar un ús coherent dels principals conceptes del meu raonament (conquesta, colonització, migració, assimilació, segregació, resistència, renda, tribut), precisant els continguts en els casos oportuns, inclosos els poc usuals en les recerques medievalistes —com ara la noció de «reserva indígena». En definitiva, l’orientació conceptual ha obeït, essencialment, a l’exigència de participar d’un llenguatge i d’un conjunt de nocions adients per a l’anàlisi integrada de les colonitzacions feudals europees, des de la qual ha de ser considerada la del Sharq al-Andalus. Respecte a això he d’assenyalar la importància determinant que ha tingut el conjunt de l’obra de Miquel Barceló en la meua formació, i no sols per la lucidesa, excepcionalment penetrant, de les seues anàlisis, ni per l’imprescindible arsenal conceptual que ens ha fornit —tant per a l’estudi d’al-Andalus com per al del sistema feudal— sinó també i sobretot perquè representa una exigència constant de netejar el llenguatge i de formalitzar conceptualment els resultats de la recerca, si pretenem que aquesta siga rigorosa, intel·ligible i útil.

L’estratègia de l’anàlisi duta a terme en els quatre capítols que formen aquest treball s’ha fonamentat en la consideració de la reproducció separada dels cossos socials presents al regne de València del segle xiii (i posteriorment, fins a 1609): d’una banda, l’andalusí; d’altra, el dels colons vinguts dels comtats catalans i del regne d’Aragó. Tanmateix, el tractament diferenciat d’aquests dos elements constitutius va referit, sempre, a una proposta d’articulació del sistema colonial, formulada al final. En primer lloc efectue una revisió detallada de la capacitat andalusina de resistència armada i dels efectes de les operacions militars i colonitzadores sobre la població indígena (capítols 1 i 2). Després aborde l’estudi estructural de la societat construïda pels immigrats (capítol 3); considere ací tres aspectes fonamentals: el procés d’ocupació de la terra, els imperatius d’una produccióincipientment especialitzada, i la constitució de les viles en la seua triple qualitat de congregacions residencials, comunitats veïnals estratificades i centres d’una xarxa regional d’intercanvis.[7]Segueix, finalment, l’anàlisi estructural de la societat colonitzada, on es destaca la dualitat entre els grups d’andalusins desposseïts (particularment els anomenats eixarics), deportats i dispersos pels voltants dels centres de colonització, i les aljames que han pogut mantenir els seus patrimonis territorials juntament amb la capacitat per a organitzar la producció dintre el nou marc de les exigències feudals de renda; també s’hi mesura la diferencialitat de la renda obtinguda dels andalusins respecte a la dels colons (capítol 4). Les conclusions es reserven a recapitular la proposta sobre l’articulació dels dos cossos socials en el sistema colonial.