Kitabı oxu: «Els peus que calciguen la terra», səhifə 4
46. AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497. Val a dir que la identificació socioprofes-sional dels contribuents prové en gran mesura d’altres fonts, com ara les notarials i especialment els registres de la cort del justícia local, com era el cas del missatge Jaume Santaclara i del mosso Bartomeu Maestre, que també és identificat com a llaurador en la mateixa època.
47. Es documenten 51 llauradors, un hortolà, un pastor i un «missatger» que podria ser un treballador agrícola dependent. Els nombrosos immigrants sense ofici registrat potser serien veritables jornalers sense possessions, però no deixa de ser significatiu que no s’identifiquen com a «bracer», «cavador» o «jornaler». Vegeu les dades estudiades per José Sánchez Adell, «La inmigración en Castellón de la Plana durante los siglos XV, XVI y XVII», Cuadernos de Geografía, 19 (1976), pp. 67-100.
48. Els únics oficis que poden correspondre a treballadors agrícoles dependents, més que no jornalers, eren també 5 «missatges», encara que almenys un podia pertànyer a un altre àmbit d’activitat, ja que era identificat també com a corredor de la cort. Vegeu la llista d’aquests veïns a Salvador Vercher, Casa, família i comunitat veïnal a l’Horta de València. Catarroja durant el regnat de Ferran el Catòlic (1479-1516), Catarroja, Ajuntament de Catarroja, 1992, pp. 131-136.
49. Antoni Furió, Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de l’Edat Mitjana, València, Institució Alfons el Magnànim, 1982, p. 145.
50. Per exemple, a Castelló, en 1497, trobem un vaquer, Pere Ramon, amb només 50 sous de riquesa fiscal, quan la mitjana se situava en uns 2.500 sous per contribuent, i fins i tot un «llaurador», Bernat Balaguer, amb un patrimoni valorat només en 150 sous (AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497). A Sueca, en 1453, 12 llauradors tenien taxats menys de 1.000 sous de riquesa, quan la mitjana ascendia a uns 3.500 sous, segons pot calcular-se amb les dades d’A. Furió, Camperols..., op. cit., pp. 135-136.
51. Val a dir, però, que a l’inici del segle XV, en una vila com Castelló, al costat de l’almoina de sant Miquel o «dels lauradors», les autoritats locals qualificaven l’almoina de sant Jaume com la «dels cavadors», cosa que suggereix que, almenys des del punt de vista dels prohoms, un sector dels camperols s’incloïen en aquesta categoria social. Amb tot, cal insistir en el fet que la designació de «cavador» no apareix documentada per identificar cap veí de la vila, i que fins i tot els camperols més modestos eren qualificats com a llauradors. A banda de les dades ja citades, pot veure’s també que entre els veïns de la vila i dels llocs dels voltants que, al llarg del segle XV, s’endeutaven per compres a jueus de Castelló, s’identifiquen 123 llauradors, 2 vaquers i un hortolà, sense cap esment a «cavadors» o altres jornalers, segons la documentació recopilada per José R. Magdalena Nom de Déu, Judíos y cristianos ante la «Cort del Justícia» de Castellón, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló, 1988, pp. 333-356.
52. El terme «bracer» –de vegades amb la grafia brasser– sembla ser el més comú: apareix a Castelló (L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., doc. 12), Gandia (F. Garcia-Oliver (ed.), Llibre d’establiments..., op. cit., doc. 37), Alzira (Aureliano J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts e ordenacions fets per lo consell de la vila de Algezira, València, PUV, 2001, doc. 106) i Vila-real (V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., doc. 150). La designació de «llogater» o logader figura a Castelló (doc. 8) i a Alzira (doc. 74), mentre que «cavador» consta a València (A Furió i F. Garcia-Oliver (eds.), Llibre d’establiments..., op. cit., doc. 5). Les expressions de sinònims provenen de Gandia (docs. 39 i 103).
53. Les expressions «bracer i fahener» i «bracer o jornaler» es troben a la rúbrica «Dels bracés» d’Alzira, A. J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts..., op. cit., doc. 73.
54. Així es denominava en les ordinacions de Gandia, F. Garcia-Oliver (ed.), Llibre d’establiments..., op. cit., docs. 39 i 103.
55. A. J. Lairón (ed.), Llibre de diverses statuts..., op. cit., rúbrica «De les persones qui·s loguen per fer faenes de fora» (doc. 176), on el llogador és denominat «senyor de la possessió» i els llogats «logaders» o «logaters». A Vila-real es prohibia «llogar hòmens» per a «podar, exobrir, clotar, cavar o mangencar alguna vinya» fora de la vila, V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., doc. 151.
56. Felip Mateu i Llopis (ed.), Establiments de la vila de El Boixar, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1969, doc. 52.
57. Enric Guinot (ed.), Establiments municipals del Maestrat..., op. cit., docs. 11 (Llucena) i 10 (Benicarló).
58. A. Furió i F. Garcia-Oliver (eds.), Llibre d’establiments..., op. cit., docs. 5 i 87.
59. L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., docs. 8-13. També s’esmenten «batedors» a Vila-real, V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., docs. 153 i 154, ja del segle XVI.
60. Es tractava de G. d’Orenga, cas de 1304 citat per Carmel Ferragud, El naixement d’una vila rural valenciana. Cocentaina, 1245-1304, València, PUV, 2003, p. 122.
61. A. Rubio, El procés..., op. cit., p. 107, n. 185.
62. Antonio José Mira, Las finanzas del municipio. Gestión económica y poder local. Sueca (s. XV-XVI), València, Diputació de València, 1997, pp. 128-129. Val a dir que un altre terme usat, «palafanguer», no faria referència a un simple jornaler, sinó a un «mestre» que tenia com a ofici el traçat dels canals de drenatge de les marjals.
63. Vegeu la síntesi de Ferran Garcia-Oliver, Terra de feudals. El País Valencià a la tardor de l’Edat Mitjana, València, IVEI, 1991, pp. 96-101, i la més recent d’Antoni Furió, «Temps de represa i creixement. La recuperació del final de l’Edat Mitjana i l’inici de la Moderna», dins Josep Maria Salrach (coord.), Història agrària dels Països Catalans. Vol. 2, Edat Mitjana, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 2003, pp. 224-225.
64. P. Viciano, Regir la cosa publica..., op. cit., pp. 182-183.
65. Així, hi havia la figura del «laurador pobre», com ara alguns veïns de Museros, en plena Horta de València, que no tenien béns suficients per ser considerats contribuents, segons transcriu R.Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., p. 260.
66. A. J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts..., op. cit., doc. 1, p. 23. L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., doc. 73, p. 192. E. Guinot (ed.), Establiments municipals..., op. cit., doc. 11, p. 47 (Llucena); doc. 30, p. 148 (Herbers), i doc. 11, p. 382 (Benicarló).
67. R. Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., amb 7 missatges documentats a València, 3 a Xàtiva i 2 a Alzira.
68. L’excepció era el «criat» Joan Castell, que tenia béns immobles valorats en 1.375 sous. A l’altra banda de l’espectre es trobaven el vaquer Pere Ramon, amb només 50 sous, i el missatge Jaume Santaclara, amb 75 sous (AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497). Caldria afegir-hi una altra categoria de camperols: els «masovers», com ara els 7 que apareixien registrats a Xert, segons R.Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., pp. 226-227.
69. En aquests casos es tractava de llauradors –qualificats així en les fonts i veïns de ple dret– amb un patrimoni modest, taxat en un miler de sous, la meitat de la mitjana, però no pot dirse que fossen treballadors desposseïts. P. Viciano, Regir la cosa pública..., op. cit., pp. 185-186.
70. Sobre aquests mossos joves i la seua procedència geogràfica, vegeu A. Furió, A. J. Mira i P. Viciano, «L’entrada en la vida dels joves...», cit., pp. 75-106, i Antoni Furió, «Entre la complémentarieté et la dépendance: rôle économique et travail des femmes et des enfants dans le monde rural valencien au Bas Moyen Âge», Médiévales, 30 (1996), pp. 23-34.
71. Els contractes d’arrendament d’alqueries han estat estudiats per José María Cruselles, «Producción y autoconsumo en contratos agrarios de la huerta de Valencia (siglos XIV y XV)», dins Actes del I Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó. Edat Mitjana, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1995, v. II, pp. 61-78 i, en el context més ampli de la cessió de terra, per Antonio José Mira i Pau Viciano, «Arrendaments i parceries. La gestió indirecta de la terra al País Valencià (segles XIV-XV), Anuario de Estudios Medievales, 32 (2002), pp. 481-500.
72. Una funció econòmica semblant a la dels mossos és la que acomplien els «esclaus» o «captius», encara que, òbviament, des del punt de vista jurídic i social la seua situació de dependència absoluta era radicalment diferent de la dels servidors domèstics, i per això no poden ser inclosos en les rengles dels llauradors, conreadors lliures i titulars d’algun tros de terra. Amb tot, des de mitjan segle XV, la presència dels esclaus, tot i ser minoritària i mai no haver assolit l’elevat nivell de Mallorca, era remarcable fins i tot en els llocs més aviat rurals. A Sueca, en 1501-1519 es documenten 30 esclaus negres, quan en la mateixa època la presència constatada de mossos era de poc més de 120, segons A. Furió, «Temps de represa...», cit., pp. 226-228. Pel que fa a la situació mallorquina, vegeu el llibre d’Antoni Mas, Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV, Palma, Lleonard Muntaner, 2005.
73. Vegeu la delimitació d’aquest concepte en Josep Torró, «Vivir como cristianos y pagar como moros. Genealogía medieval de la servidumbre morisca en el reino de Valencia», Revista de Historia Moderna, 27 (2009), pp. 11-40.
74. La qüestió que s’havia plantejat era que alguns vassalls de la noblesa, al·legant ser pobres i miserables, pretenien acollir-se a la justícia del governador del regne defugint la jurisdicció dels seus senyors, cosa que aquests rebutjaven argumentant que cap camperol podia considerar-se pobre, al capdavall perquè tots n’eren i més encara els musulmans. Vegeu el text citat per C. López, Nobleza y poder político..., op. cit., p. 246, n. 666.
75. Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver, «El feudalisme medieval valencià: un assaig d’interpretació», Debats, 5 (1983), p. 39.
76. Es tracta de l’«Ordinació pública de tot en tot observadora», publicada per Pròsper de Bofarull, CODOIN, vol. VI, Barcelona, 1850, pp. 66 i 65, respectivament.
77. Era, per exemple, el cas d’«Abenharon, saray laurador del dit en Jacme de Linars», en J. Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia..., op. cit., doc. 100, del llibre de l’any 1295.
78. Segons l’arrendament, en 1399, de les rendes que la ciutat de Barcelona tenia a Crevillent, publicat per Manuel V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes en el segle XV, València, PUV, 2006, p. 103, doc. 16.
79. Maria Teresa Ferrer Mallol, «Un procés per homicidi entre sarraïns de l’Horta d’Alacant (1315)», Sharq al-Andalus, 7 (1990), pp. 135-150.
80. M.V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes..., op. cit., doc. 20, p. 114 (Planes) i doc. 57, p. 204 (Oriola).
81. Josep Torró, «Exarics et exameces. Métayers musulmans et maîtres chrétiens dans le royaume de Valence (XIIIème-XVème siècles)» (en premsa). En aquest mateix treball se citen textos on la despossessió dels eixarics es fa ben explícita: «los altres sarraïns qui són apellats exemços e non tenen heretats» (Bunyol, any 1302); «moros exemeces, los quals no han eretats» (Cocentaina, any 1396).
82. Sobre la situació dels eixarics, en el context general dels musulmans sota domini cristià, resulta imprescindible el llibre de Josep Torró, El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), 2a ed., València, PUV, 2006 (ed. or. 1999), pp. 185-195, on provenen les dades i reflexions sobre aquests indígenes desposseïts.
83. Josep Torró, «L’assalt a la terra. Qüestions sobre l’abast de la colonització feudal al regne de València (1233-1304)», dins Ph. Sénac (ed.), Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge, Perpinyà, Université de Perpignan, 1995, pp. 317-338, esp. pp. 335-336.
84. M. V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes..., op. cit., doc. 40, pp. 156-164 (Alcàsser) i doc. 52, pp. 195-198 (Rotglà).
85. Sobre Cocentaina i les alqueries de Xàtiva, vegeu J. Torró, «Exarics et exameces...», cit.
86. Ibid. Vegeu també, del mateix autor, «Vivir como cristianos...», cit.
87. Josep Torró, «Nación de siervos. Los campesinos musulmanes del reino de Valencia. ¿Una servidumbre colectiva?», Revista d’Història Medieval, 13 (en premsa).
88. Això, òbviament, no vol dir que els «llauradors» musulmans, sempre amb una escassa dotació de terra i sotmesos a càrregues servils fossen l’equivalent d’uns pagesos benestants com eren els laboureurs, ni que la despossessió completa i la submissió dels eixarics puga equiparar-se amb la dels petits camperols francesos. Però dins de cadascuna d’aquestes pagesies, es produïa un fenomen particular de jerarquització en termes «duals».
Capítol 2
UN MÓN CAMPEROL COMPLEX I DESIGUAL
En aquesta terra de llauradors que era el País Valencià, els límits del món camperol no coincidien exactament amb els del món rural. D’entrada, perquè la societat rural, si més no a la fi de l’edat mitjana, no podia reduir-se –si és que mai ho havia fet enlloc– a la imatge abrupta del «camp» per oposició a la «ciutat». Fora de les muralles urbanes, el món rural valencià, com a tot arreu, estava conformat pel pes demogràfic de la pagesia i per l’hegemonia de les activitats agràries, però això no excloïa la presència d’artesans i d’una minoria mercaders, notaris, religiosos, oficials reials o senyorials que se situaven fora dels rengles camperols. Però també al contrari, a les viles i ciutats, tampoc no mancaven els llauradors que, en algunes poblacions mitjanes de caràcter semiurbà –o semirural, si es vol–, fins i tot podien arribar a ser la majoria dels veïns. El món camperol, entès com el grup social dels llauradors, no esgotava tot l’espectre de la societat rural i, alhora, s’endinsava en una societat urbana que, en realitat, consistia en una xarxa de poblacions que ascendia des d’una base semirural de petites viles fins a una gran ciutat a escala europea com era la capital del regne.
LLAURADORS EN EL REGNE D’UNA CIUTAT
A la fi del segle XV, considerant les dades una mica més tardanes del cens de 1510, el món camperol valencià tindria unes dimensions demogràfiques que poden estimar-se en uns 38.000 focs, és a dir, en un 68% dels 55.700 registrats llavors per al conjunt del regne.1 Arrodonint les xifres, pot dir-se que en el pas del segle XV al XVI, la pagesia valenciana oscil·laria al voltant dels 40.000 focs, un 70% de la població total. Això volia dir que si bé és cert que el País València era terra de llauradors, no ho era tant com al conjunt de l’Europa baixmedieval, on els camperols encara representaven, en termes mitjans, fins a un 80% de la població. Aquesta era la situació en regions del cor de la societat feudal com ara Borgonya, on la població rural ascendia a un 80-85%. Vist en conjunt, el regne de València s’acostava més a les zones densament urbanitzades del nord d’Itàlia o dels Països Baixos, on els pagesos havien minvat fins representar només dos terços del seu volum demogràfic.2 Ara bé, cal dir que aquesta imatge fins a cert punt «desruralitzada» del país estava distorsionada pel pes aclaparador d’una capital que concentrava quasi una cinquena part de tota la població. Amb uns 10.000 focs comptabilitzats dins de les muralles, només un centenar llarg de veïns eren llauradors o treballadors agrícoles, mentre que la immensa majoria es dedicaven a activitats artesanals, al comerç i a les professions liberals, al costat de la minoria privilegiada de ciutadans rendistes, eclesiàstics i membres de la noblesa.3 Als voltants del recinte emmurallat, s’estenia un espai de poblament intercalar, format per alqueries que formaven una xarxa especialment densa la voltant dels murs i al llarg dels camins de prolongaven cap a les poblacions de l’horta els carrers mateixos de la ciutat.4 Ara bé, en 1510 aquesta població periurbana –«los lochs de la contribució e alqueries»–agrupava només uns 1.700 focs, formats per alqueries i llogarrets que, tret de Russafa, no arribaven al centenar.5 No cal dir que, en contrast amb els habitants de dins de les muralles, els veïns d’aquests assentaments de l’horta eren fonamentalment llauradors. Una situació semblant es donava a la ciutat de Xàtiva i en viles de naturalesa urbana com Morella o Alzira, on dins del nucli emmurallat devia habitar una proporció més elevada de llauradors que a València, però els camperols en bona mesura es veien desplaçats cap als llocs, alqueries o aldees dependents situats dins del seu terme municipal.6 En canvi, en altres viles mitjanes com Castelló –i segurament també a Borriana, Vila-real o Almassora–, amb un poblament clarament concentrat, pràcticament tots els llauradors vivien dins dels murs, i fins i tot podien arribar a representar el 60-70 dels veïns.7 Les situacions, doncs, eren molt diverses, però l’element determinant era el gran volum de població no agrària que es concentrava en la ciutat de València, fins al punt que si no s’incloïa la capital en els càlculs, la proporció de llauradors en tot el país pujaria a més del 80% dels focs, ja en uns valors similars als predominants en l’Europa baixmedieval.8 Eren, doncs, les dimensions desproporcionades de la capital del regne, que exercia una primacia sobre el seu territori regional només comparable a la de Florència sobre la Toscana,9 un factor decisiu que acostava la societat valenciana als models de major urbanització de l’Europa del moment, entenent ara la urbanització com el pes demogràfic de les activitats no agràries. En qualsevol cas, l’hegemonia de la capital era una realitat que no pot obviar-se. Segons les dades del cens de 1510,10 pot establir-se que quasi un terç de tots els habitants del regne residien viles grans i ciutats de dimensions superiors als 400 focs, al capdavant de les quals es trobava València, que agrupava més de la meitat d’aquesta població urbana. A l’altra banda de l’espectre demogràfic, les localitats clarament rurals, les que no arribaven als 100 focs, superaven amb escreix el 35%, mentre que, en els estrats intermedis, els llocs entre 100 i 200 focs agrupaven un 20% dels efectius i les viles menors i llocs més grans, de 200 a 400 focs, només suposaven un 10%. Es tractava, doncs, d’una jerarquia de poblament piramidal que es veia invertida en l’estrat superior pel pes aclaparador de la capital del regne. Així i tot, no deixa de ser significatiu que els llogarrets i nuclis més petits, juntament amb els llocs menors, els que podrien incloure’s de manera més estricta en la noció de «món rural», no arribaven a agrupar el 60% de la població de tot el país. Una altra qüestió és com es distribuïa la demografia camperola en els diferents nivells de la jerarquia urbana.
Pot estimar-se, aplicant un percentatge de població pagesa diferent a cada estrat de poblament, que el total de 38.000 focs de camperols estimat per a 1510 s’agruparia sobretot en el nivell de base, amb més de la meitat del total en l’esglaó inferior als 100 focs. Un 25% dels camperols habitaria en llocs de 100 a 200 focs, de manera que més de les tres quartes parts de la pagesia estaria establerta en poblacions de dimensions rurals. Però no deixa de ser significatiu que la resta, pràcticament un de cada quatre llauradors, viuria dins de les muralles d’una vila o d’una ciutat. Aquesta proporció de «camperols» que no habitaven en el «camp» és encara més remarcable si es considera que no s’hi comptabilitzen els que residien en els ravals extramurs, en els llogarrets i alqueries –ara en el sentit d’unitats disperses del poblament intercalar– o masos disseminats dins del terme de les viles i ciutats, començant per la capital mateixa. Amb tot, aquesta imatge d’una pagesia relativament –i paradoxalment– «desruralitzada» és resultat d’estimacions per al conjunt del regne. La situació era diferent en el cas dels camperols enquadrats en senyories particulars –laiques o eclesiàstiques– i en els que habitaven al reialenc, com a vassalls directes del monarca.
Al llindar el segle XVI, la majoria de la població del regne estava formada per vassalls –llauradors o no–del braç militar. Dels 55.700 focs comptabilitzats al cens de 1510, uns 25.100 –el 45%– corresponien a les senyories laiques, i amb la minoria de focs del braç eclesiàstic –uns 6.500, que representaven al voltant del 12%–, la població senyorial s’acostava al 60% del total. Sota la senyoria directa del rei quedava, doncs, poc més del 40%, uns 24.100 focs que es repartien, pràcticament meitat per meitat, entre València i la seua contribució, d’una banda, i la resta dels llocs del reialenc.11 Aquest predomini senyorial, tanmateix, no podia fer-se extensiu a l’època anterior, ja que s’havia vist afavorit, al llarg del segle XV, amb l’alienació a mans de la noblesa d’antigues possessions reials com el ducat de Gandia o la vila d’Elx, així com les nombroses aljames islàmiques de la Vall d’Uixó, annexades al ducat de Sogorb.12 En qualsevol cas, a les darreries del Quatre-cents les terres de reialenc estaven lluny d’acollir una majoria ben definida de la població del regne, com, tanmateix, sí que havia succeït durant gran part de l’edat mitjana.13 El que no pot qüestionar-se era la radical diferència entre el grau d’urbanització de les terres senyorials i les reials. La meitat dels vassalls de la noblesa laica i eclesiàstica habitaven en llocs estrictament rurals, per sota d’un centenar de focs, i aquesta proporció anava reduint-se progressivament en els nivells de poblament superiors,14 fins que en el tram corresponent a les viles urbanes i les ciutats, a penes s’aplegava el 10% de la població senyorial. Aquesta piràmide es veia invertida en el cas del reialenc: no arribava al 20% la població reial que viva en alqueries i petits llocs rurals, mentre que, al capdamunt de la jerarquia urbana, les viles majors i les ciutats reunien més del 60% de tots els vassalls del rei.15 Una vegada més, la macrocefàlia de la capital distorsionava la jerarquia demogràfica, però fins i tot si es feia abstracció de la ciutat de València, la resta de viles donaven al reialenc una fesomia urbana totalment diferent del caràcter rural del món senyorial.
Si passem dels càlculs sobre el conjunt de la població a les estimacions sobre la demografia camperola, la diferència entre les terres reials i les senyorials no fa més que confirmar-se. D’entrada, cal dir que dels 38.000 focs que devia incloure el món camperol, un 57% eren vassalls de la noblesa laica i el 15% de l’Església. Quasi tres de cada quatre llauradors, doncs, eren de senyoria, mentre que no arribaven al 30% els que podien considerar-se vassalls directes del monarca. Això es corresponia amb un pes major de la pagesia dins de la població senyorial –laica i eclesiàstica–, que superava el 85% del total, mentre que només arribava al 44% en les terres del rei. El reialenc, doncs, només podia considerar-se «terra de llauradors», si es deixava a banda la presència aclaparadora de la ciutat de València. Llavors, la seua població pagesa s’acostaria al 75%, una proporció que, amb tot, continuava per sota de l’estimada per al món senyorial valencià i de la que era habitual en la majoria de l’Europa de l’època. Al País Valencià, el món camperol senyorial era decididament rural, ja que un 55% d’aquests llauradors habitava en llogarrets de menys d’un centenar de focs, mentre que, per contra, només un 16% ho feia en viles i ciutats de 200 focs o més. En el reialenc la situació era completament diferent: només un 40% dels camperols vassalls del monarca vivien en llogarrets estrictament rurals i, el que és més remarcable, en la mateixa proporció habitaven dins de les muralles de viles i ciutats. És a dir, que al reialenc hi havia tants llauradors «urbans» com «rurals». Així doncs, sense que això signifique rehabilitar les tesis del «dualisme valencià» ni menys encara la mitologia antifeudal d’arrel romàntica, és cert que existia una marcada diferència entre el reialenc i les terres de senyoria.16 Però encara s’alçava una altra frontera interior més abrupta i de significat més profund per a la configuració de la pagesia valenciana.
