Kitabı oxu: «Coneixement posthumà»

1
LA CONDICIÓ POSTHUMANA
UNA CONVERGÈNCIA

Els debats sobre el que és humà, més concretament sobre què constitueix la unitat bàsica de referència per definir què es considera humà, avui dia formen part de les converses quotidianes, els debats públics i les discussions acadèmiques. Històricament, però, preguntes com ara «¿a què et refereixes amb això d’humà?», «¿som prou humans?» o «què tenen d’humà les humanitats?» no eren en absolut el que ningú (i molt menys nosaltres, els estudiosos de les humanitats) tenia el costum de preguntar. La força del costum ens portava a parlar de l’home, la humanitat o la civilització (entenent-la sempre com l’occidental) com una cosa donada. Ens animaven a ensenyar els valors de la civilització occidental i a donar suport als drets humans, mentre delegàvem en antropòlegs i biòlegs la feina molt més carregosa de discutir sobre què podia significar realment «humà».

Fins i tot la filosofia, acostumada a preguntar-se per tot, tractava la qüestió de què és humà incloent-la dins dels protocols i els mètodes del pensament disciplinari. En aquest punt la convenció la feia caure en un patró discursiu d’oposicions dualistes que definien l’humà sobretot pel que no és. Per tant, amb Descartes: no és un animal, no és matèria inerta i extensa, no és una màquina preprogramada. Aquestes oposicions binàries proporcionaven definicions a partir de la negació, estructurada dins d’una visió humanista de l’home com l’ésser pensant per excel·lència. Però mentre que la lògica d’oposicions és una constant, el contingut d’aquestes oposicions binàries varia al llarg de la història. Així, com va observar amb enginy John Mullarkey (2013), l’animal proporciona un indicador de mort per a Derrida (2006), un indicador de vida per a Deleuze (1995a) i un indicador de deshumanització per a Agamben (1998). Però l’efecte d’aquestes variacions és la reafirmació del tema central, és a dir, la funció primordial de la distinció humà/no-humà en la filosofia europea.

Des del primer moment, però, és important tenir present que des de la Il·lustració la distinció binària humà/no-humà ha estat fonamental per al pensament europeu i que moltes cultures del planeta no adopten una partició així (Descola, 2005, 2009). Aquesta és la força dels coneixements i les percepcions que es poden aprendre de les epistemologies i les cosmologies indígenes. Com va expressar amb eloqüència Viveiros de Castro, aquesta operació teòrica implementa la Gran Divisió: «[…] el mateix gest d’exclusió que va convertir l’espècie humana en l’anàleg biològic de l’Occident antropològic, i va confondre totes les altres espècies i pobles en una alteritat comuna i privativa. En realitat, el fet de preguntar-nos què ens distingeix dels altres –i qui siguin aquests “ells” té poca importància, perquè en aquest cas el que importa de debò som “nosaltres”– ja és una resposta» (Viveiros de Castro, 2009: 44). Afirma que el perspectivisme indígena postula un continu «multinatural» que inclou totes les espècies, les quals participen totes elles en una idea distribuïda d’humanitat, cosa que vol dir que es considera que estan dotades d’ànima. Això situa la divisió humà/no-humà no entre espècies i organismes, sinó com una diferència que opera a l’interior de cadascun d’ells (Viveiros de Castro, 1998, 2009). Aquesta operació conceptual assumeix una naturalesa humana comuna i compartida que inclou els no-humans. Anomenar a aquest enfocament «animisme» és no entendre de què es tracta, perquè el perspectivisme amerindi ens ensenya que «cada tipus d’ésser es presenta als altres éssers tal com es presenta a si mateix –com a humà–, encara que ja actuï manifestant la seva naturalesa definida i definitiva d’animal, planta o esperit» (Viveiros de Castro, 2009: 68). Dit d’una altra manera, cada ens és diferencial i relacional. Cosa que, per cert, també és l’origen de l’aliança explícita –tot i que crítica– de Viveiros de Castro amb Deleuze. En tornaré a parlar al capítol següent.

De moment, l’important és que la condició posthumana ens anima a anar més enllà dels costums de representació eurocèntrics humanistes i de l’antropocentrisme filosòfic que suposen. Avui dia ja no podem partir acríticament de la centralitat de l’humà (com a home i com a anthropos) per mantenir les antigues dualitats. Aquest reconeixement no ens llança inevitablement al caos de la no-diferenciació, ni a l’espectre de l’extinció. Més aviat assenyala cap a una altra direcció, un altre terme mitjà, un altre entorn, que exploraré en aquest llibre.

Les crítiques teòriques i filosòfiques a l’humanisme s’han formulat de manera explícita i directa en la filosofia continental moderna ja des de Nietzsche. Les objeccions més recents a l’humanisme han vingut de corrents de pensament com ara el postestructuralisme (Foucault, 1970), el materialisme vitalista (Deleuze, 1983; Deleuze i Guattari, 1980), el neomaterialisme crític (Dolphijn i Van der Tuin, 2012), el materialisme feminista (Alaimo i Hekman, 2008; Coole i Frost, 2010) i els moviments antiracistes i postcolonials (Said 2004; Gilroy, 2000).

El posthumà, però, no és només una crítica de l’humanisme. També afronta el repte encara més complex de l’antropocentrisme. La convergència d’aquestes dues línies de crítica, en allò que jo anomeno el posthumà, està produint una cadena de conseqüències teòriques, socials i polítiques que és més que la suma de les seves parts. Suposa un salt qualitatiu en noves direccions conceptuals: subjectes posthumans que produeixen erudició posthumana. Cal remarcar la convergència del posthumanisme i el postantropocentrisme, perquè en els debats actuals tots dos corrents sovint s’assimilen de seguida en una fusió deconstructiva que s’ho emporta tot, o es tornen a segregar violentament i fan enfrontar l’un a l’altre. Tot i insistir que és clar que la convergència posthumana no és una declaració d’indiferència inhumana, és important fer èmfasi en la manera com la intersecció d’aquestes dues línies de qüestionament fa que s’enriqueixin a la vegada. Alhora, és crucial resistir-se a totes les tendències que volen reduir el posthumanisme i el postantropocentrisme a una relació d’equivalència, i destacar-ne en canvi tant la singularitat com els resultats transformadors de la seva convergència. Si no apliquem una crítica de l’humanisme al desplaçament de l’antropocentrisme, i a la inversa, correm el risc d’establir noves jerarquies i noves exclusions.

El fet de subratllar el factor de convergència ens ajuda a evitar un altre risc, el d’anticipar-nos als efectes de la conjuntura actual i preseleccionar una única direcció en la qual desenvolupar els nous coneixements i valors ètics. En canvi, el que assenyala la convergència posthumana és una obertura multidireccional que permet múltiples possibilitats i demana formes experimentals de mobilització, de debat i de vegades fins i tot de resistència. La paraula clau dels estudis posthumans és multiplicitat. El ventall d’opcions posthumanes és ampli i no para de créixer, com es veurà i explicarà en els capítols següents. El coneixement posthumà també proporcionarà algunes directrius per valorar aquestes novetats.

En lloc de proposar un únic paradigma alternatiu, l’important de la convergència posthumana és que fa una crida a la crítica: hem de construir a partir del potencial generador de les crítiques ja existents, tant a l’humanisme com a l’antropocentrisme, per tal de tractar la complexitat de la situació actual. En aquest llibre destaco l’estructura heterogènia de la convergència posthumana per tal de reflectir l’estructura multidireccional i amb diverses capes d’una situació que combina el desplaçament de l’antropocentrisme –en resposta als reptes de l’antropocè– amb l’anàlisi dels aspectes discriminatoris de l’humanisme europeu. Tenint en compte la perpetuació de l’activitat i les interaccions humanes violentes, mantinc l’èmfasi en la justícia, tant social com transespècie i transnacional. En obres anteriors ho he anomenat justícia zoe-centrada (Braidotti, 2006). Una justícia zoe-centrada ha de tenir una ètica relacional al darrere. Són elements clau del programa posthumà, perquè ens impedeixen oblidar que «estem junts en això».

Les crítiques a l’humanisme europeu concerneixen aquesta mateixa tradició de l’humanisme europeu o, com va observar sagaçment Edward Said (1994), es pot criticar l’humanisme en nom de l’humanisme. Aquestes crítiques són essencials tant per al projecte occidental de modernitat com per al projecte modern d’emancipació. Històricament les han expressat els altres antropomòrfics de «l’home»: els altres sexualitzats i racialitzats, que reclamaven justícia social i rebutjaven l’exclusió, la marginació i la desqualificació simbòlica.

La renúncia a l’antropocentrisme, però, posa en marxa un conjunt d’actors diferents i una reacció afectiva més complexa. Desplaçar la centralitat de l’anthropos en la visió del món europea deixa al descobert i fa esclatar diversos límits entre «l’home» i els «altres» ambientals o naturalitzats: animals, insectes, plantes i el medi ambient. De fet, el planeta i el conjunt del cosmos esdevenen objectes d’indagació crítica i aquest canvi d’escala, ni que sigui només en termes del continu naturocultural, pot semblar desconegut i una mica contraintuïtiu.

La crítica a l’antropocentrisme implícita en el coneixement posthumà exigeix molt als estudiosos de les humanitats perquè efectua un doble canvi. En primer lloc, requereix una comprensió de nosaltres mateixos com a membres d’una espècie, i no tan sols d’una cultura o d’una forma d’organització política. En segon lloc, requereix fer-nos responsables de les desastroses conseqüències per al planeta de la supremacia de la nostra espècie i el domini violent de l’anthropos sobirà. La majoria de persones amb formació en humanitats i ciències socials no estan acostumades ni formades per pensar en termes d’espècie.

Respecte a això, la percepció de Freud sobre la teoria de l’evolució continua sent clarament rellevant. Freud ens va avisar que Darwin havia infligit una ferida narcisista tan profunda en el subjecte occidental que havia provocat respostes negatives a la teoria de l’evolució, com ara desentendre-se’n. Així, els estudiosos de les humanitats defensen de manera implícita, és a dir, com una cosa de sentit comú, la distinció clàssica entre bios (humà) i zoe (no-humà). Bios es refereix a la vida dels humans organitzats en societat, mentre que zoe es refereix a la vida de tots els éssers vius. La bios es regula amb poders sobirans i normes, mentre que la zoe està desprotegida i és vulnerable. Tanmateix, en el context de la convergència posthumana, mantinc que aquesta oposició és massa rígida i ja no es pot sostenir. En aquest llibre exploro el potencial generador de la zoe com a noció capaç d’engendrar resistència als aspectes violents de la convergència posthumana.

Tot i que un dels innegables punts forts de l’humanisme són les múltiples formes de crítica que ha originat al llarg de la història –fins i tot crítiques radicals a l’humanisme que posen l’accent en la diversitat i la inclusió–, no aborda necessàriament o de manera deliberada els hàbits de pensament antropocèntric que té profundament arrelats. Ara bé, per tal de desnaturalitzar les desigualtats econòmiques i la discriminació social, també cal cridar l’atenció a la teoria crítica social i cultural, ja que la seva base metodològica és un paradigma social constructivista que sosté la distinció binària entre natura i cultura. Potser no és sorprenent que la sensibilitat postantropocèntrica no hagi aparegut fins fa relativament poc entre els experts en humanitats (Peterson, 2013).

En aquest llibre desenvolupo un marc per al coneixement posthumà creant un equilibri dinàmic entre el posthumanisme i el postantropocentrisme. Ho faig prenent com a fonament, però també deixant enrere, la controvèrsia establerta entre l’humanisme i l’antihumanisme. Aquesta controvèrsia ha preocupat la filosofia continental durant la segona meitat del segle XX, en el que va ser conegut com a moment postmodern, amb conseqüències que van arribar molt enllà, sobretot per al pensament i la pràctica ètics i polítics. No ens és possible no fer cas d’aquesta controvèrsia o descartar-la, perquè alguns dels seus aspectes ara tornen a perseguir la convergència posthumana. Això no obstant, ens podríem beneficiar d’anar més enllà de la polèmica, que és el que intento fer en aquestes pàgines. El principal repte que ens planteja la convergència posthumana és com ressituar l’humà després de l’humanisme i l’antropocentrisme. No, no soc un robot, però això planteja la pregunta de quina mena d’humà soc, o en quina mena d’humà m’estic convertint, en aquesta dinàmica posthumana. La principal tasca del pensament crític posthumà és rastrejar i analitzar el terreny canviant en què s’estan generant noves maneres d’entendre l’humà, diverses i fins i tot contradictòries, procedents de fonts, cultures i tradicions variades. Abordar aquesta tasca planteja diversos reptes que no permeten cap apel·lació òbvia o simplista a una figura de l’humà genèrica i indiferenciada, i encara menys als valors humanistes eurocèntrics tradicionals.