Kitabı oxu: «Biografies mèdiques, sanitat municipal, educació sanitària i epidèmies en la Ribera del Xúquer durant el segle XX»

EMILIO FERRAGUD FOLQUÉS (1896-1937), INSPECTOR PROVINCIAL DE SANITAT I DIRECTOR DE L’INSTITUT PROVINCIAL D’HIGIENE D’ALACANT

Josep L. Barona-Vilar

Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència «López Piñero», Universitat de València

Josep Bernabeu-Mestre

Departament d’Infermeria Comunitària, Medicina Preventiva i Salut Pública i Història de la Ciència, Universitat d’Alacant

El juliol de 1925 es va posar en funcionament l’Institut Provincial d’Higiene (IPH) d’Alacant en aplicació d’un nou model organitzatiu que configurava la sanitat perifèrica. En el context de l’administració espanyola liberal del segle XIX basada en les províncies, els IPH havien de ser el centre de coordinació de les polítiques sanitàries provincials, dotats de les infraestructures necessàries per a practicar les exploracions, anàlisis i coordinació de campanyes sanitàries. Igual que en moltes altres províncies, quan es va crear l’IPH d’Alacant comptava amb seccions de química i de bacteriologia dirigides per personal tècnic sanitari especialitzat, i amb personal de suport: un practicant, un administratiu, un maquinista per a desinfeccions i un porter. A vegades la nova institució, fruit de fusions de laboratoris municipals previs, va iniciar el camí amb conflictes inevitables amb les elits polítiques i sanitàries de les capitals provincials, però generalment es va consolidar com a nucli clau de la gestió sanitària i de la introducció de les noves tècniques d’exploració de laboratori. El primer director de l’IPH d’Alacant va ser José Gadea (1861-1928), al qual va succeir el 1926 Aureliano Ximénez del Rey (1926), el qual prèviament havia exercit com a director de l’Institut Provincial d’Higiene de Lleida. Ximénez del Rey va liderar la primera etapa de consolidació i creixement de l’iph.¹

Els nous instituts provincials d’higiene s’encarregaven de la lluita contra les malalties infeccioses, la investigació epidemiològica, les campanyes de desinfecció, el transport de malalts, les anàlisis clíniques, la lluita antipalúdica, les campanyes de vacunació, la formació de personal sanitari i les campanyes de divulgació higiènica i sanitària.² El finançament procedia dels ajuntaments de la província, i també de la subvenció aportada per la Diputació, a més de l’import obtingut de les anàlisis i proves de laboratori realitzades per comanda dels municipis, hospitals, dispensaris, etc. Sota la direcció de Ximénez del Rey l’IPH va crear a Alacant un Hospital Antitracomatós depenent del mateix Institut Provincial d’Higiene per a fer front a una de les malalties prevalents més importants associades a la pobresa i manca d’higiene.³

Amb el pas del temps l’IPH d’Alacant va crèixer i va fundar extensions de la mateixa institució a Alcoi, Oriola i Villena, incorporant nou personal tècnic i subaltern, creant un dispensari antipalúdic en les comarques del Baix Segura, i assumint altres competències que feren de l’IPH una estructura fonamental per a les polítiques preventives i les campanyes de salut pública. Quan, per defunció de Ximénez del Rey, Emilio Ferragud Folqués va prendre possessió el 8 de març de 1930 procedent de Las Palmas, després d’haver estat director de l’IPH de Cantàbria i Zamora, l’IPH d’Alacant havia crescut i havia consolidat una important tasca de coordinació en les polítiques de salut pública al llarg de tota la província. Havien transcorregut cinc anys des de la seua creació i el pressupost de l’IPH s’havia incrementat considerablement, en passar de 90.000 pessetes el 1925 a 150.000 el 1931. La proclamació de la Segona República va canviar molts aspectes de l’organització administrativa de l’Estat i els IPH deixaren de dependre de les diputacions per convertir-se en unitats independents dirigides per una mancomunitat de municipis.⁴ Ferragud va dirigir la transformació del model sanitari en temps difícils i convulsos, i va pagar un preu molt alt en la seua biografia.

LES ARRELS SOCIALS I LA FORMACIÓ PROFESSIONAL D’EMILIO FERRAGUD FOLQUÉS (1896-1936)

Segons consta al certificat en extracte de la seua inscripció de naixement, Emilio Ferragud Folqués va nàixer el 10 de gener de 1896 a València, fill de José Ferragud i Emilia Folqués. Era el fill únic d’una família treballadora, d’origen humil, que va fer molts esforços per tal que Emilio pogués cursar els estudis de Medicina a la Universitat de València. Malgrat la seua filiació de naixement a València, la família vivia a Algemesí, on ha quedat en la memòria oral l’activitat de la mare, que cosia incansablement com a modista a casa per ajudar als ingressos familiars i així poder pagar els estudis del seu fill. Desconeixem les circumstàncies del trasllat de la família a la població de la Ribera.

Ferragud finalment va estudiar la carrera a València i va obtenir el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia el 20 de juliol de 1918, quan a penes tenia vinti-dos anys.⁵ Poc després, el Col·legi de Metges de la Província de València va acceptar el seu ingrés com a col·legiat i l’autoritzava per a l’exercici de la medicina el 30 d’abril de 1919,⁶ quan sembla que Ferragud vivia al carrer Pedrón, número 8, d’Algemesí, segurament el domicili familiar, on va començar a exercir la professió de metge, encara que per poc temps. Segons figura en el seu expedient acadèmic, el 20 de gener de 1920 va obtenir el títol de doctor, encara que no hem pogut conèixer el contingut del seu treball de recerca, que mai va ser publicat.

L’11 d’agost del mateix any de 1920, Emilio Ferragud Folqués va contraure matrimoni eclesiàstic amb María Rita Corts i Plaza.⁷ Emilio tenia aleshores l’edat de vint-i quatre anys i la seua esposa María a penes en tenia disset.⁸ La documentació que hem trobat a l’Arxiu Provincial d’Alacant indica que just després d’haver acabat la carrera de Medicina i dos anys abans de contraure matrimoni canònic a Algemesí, Emilio i Maria havien fugit a Barcelona on va venir al món la seua primera filla, María.⁹ L’esposa d’Emilio, María era filla de Salvador Corts i d’Úrsula-María Plaza. Havia nascut el 15 de juny de 1903 al carrer de Sant Josep de Calassanç d’Algemesí, en una de les famílies més poderoses i adinerades del poble, posseïdora de terres i del molí fariner. Tant és així que a Algemesí es recorda una dita popular de l’època que té a veure amb els seus orígens familiars: «Déu ens lliure dels gavatxos i dels blaus del Finestrat, de Bataller, Corts i Plaça, i del lladre de Gausach».¹⁰ Corts i Plaça eren els propietaris dels molins i d’un nombre important de terres, mentre Gausach sembla que era el secretari de l’Ajuntament.

Emilio Ferragud prompte va fer oposicions a la sanitat nacional en un moment en què l’administració sanitària depenia del Ministeri de la Governació. Assolir el càrrec d’inspector de Sanitat implicava formar-se com a expert en salut pública, incorporar-se al cos d’inspector de Sanitat i també assumir una mobilitat geogràfica com a funcionari de l’Estat. Ferragud va ocupar diversos destins començant la carrera professional dins la sanitat nacional a Cantàbria. De fet, el 15 d’abril de 1924 es publicava una nota al diari Abc que es feia ressò dels nous nomenaments en la sanitat nacional on s’incloïa el nom d’Emilio Ferragud Folqués com a cap de negociat de tercera classe a Santander. La mateixa ordre nomenava Tomàs Peset Aleixandre per a ocupar un càrrec de la mateixa categoria a Donosti. Ambdós acabaren sent uns anys després inspectors provincials de sanitat a Alacant i València respectivament. Tomàs Peset, membre d’una prominent família mèdica valenciana, germà de Joan Peset Aleixandre i fill del catedràtic de Terapèutica, Vicent Peset Cervera, va impulsar molt la política sanitària provincial durant els anys de la República, com ho faria també Ferragud a Alacant. Tots dos patiren també les conseqüències negatives de la guerra en la seua pròpia biografia truncada.¹¹

L’ACTIVITAT PROFESSIONAL D’ EMILIO FERRAGUD I LA SEUA TASCA COM A DIRECTOR DE L’INSTITUT D’HIGIENE D’ALACANT

Hem trobat testimonis administratius que indiquen que Ferragud va estar exercint el càrrec d’inspector a Santander almenys fins l’any 1927.¹² Després hi ha testimonis fefaents d’un llarg periple personal i professional fins a la seua arribada a Alacant el 1930. El 8 de març d’aquell any va prendre possessió del càrrec d’inspector provincial de Sanitat d’Alacant, procedent de Las Palmas de Gran Canària, desprès que la plaça de director de l’IPH hagués quedat vacant, com s’ha dit, per defunció de l’anterior inspector Aureliano Ximénez del Rey. Durant el periple familiar per diverses províncies, Ferragud havia prodigat les seues intervencions públiques, donant conferències a ateneus i cases de cultura, com la que va impartir a Zamora el 7 de març de 1929 sobre les teories de Cajal, Marañón i Novoa Santos al voltant de la intersexualitat i el subconscient.

La documentació que hem trobat a l’Arxiu de la Diputació d’Alacant indica que la seua tasca com a inspector provincial de sanitat al capdavant de la direcció de l’Institut Provincial d’Higiene va estar marcada per una activitat intensa i per l’expansió i la descentralització de l’IPH cap als grans nuclis de població de les comarques. Era un moment crític per a les condicions de vida i la salut de la població valenciana, especialment els sectors més desfavorits d’una societat atacada per malalties infeccioses cròniques com ara la tuberculosi, el tifus o les malalties venèries, que minvaven la salut i el benestar de la població. L’Estat i les administracions perifèriques començaven a dur a terme polítiques preventives amb gran intensitat. Es crearen dos seus de l’institut a Alcoi i Oriola, i dispensaris per atendre el tracoma a Alacant, Elx, Alcoi, la Vila Joiosa, Callosa d’en Segura, Crevillent i Asp, i també s’establiren vies de coordinació amb els dispensaris antiveneris d’Alacant i Alcoi.¹³ La lluita contra la tuberculosi i l’elevada mortalitat infantil eren les dues principals prioritats.¹⁴

El dispensari es va convertir en un peça clau de les activitats de salut comunitària i un element fonamental per a la millora sanitària que requeria una província com la d’Alacant. Com es recollia en un article publicat al Boletín del Instituto Provincial de Higiene de Alicante, i escrit molt probablement pel mateix Ferragud:¹⁵

[…] Obra de educación, de propaganda, de encuesta, el Dispensario busca ante todo el instruir, para así preservar y no tener que curar después. Al servicio de todos los que a él acuden pone todos los recursos de la asistencia pública y de la privada. Alma de esta institución es la Instructora visitadora, creación moderna en materia de higiene social, gracias a la cual el Dispensario da su máximo rendimiento. Es la que pone en relación al Dispensario con los necesitados y merced a su labor de propaganda y de persuasión se consigue vencer prejuicios ancestrales que se oponen a todo progreso sanitario y con ello van al Dispensario a recibir las instrucciones necesarias los necesitados de esta asistencia; es a modo de ángel tutelar de la infancia y gracias a su dulzura femenina que tiene mucho de vigilancia materna, se consigue mantener la continua relación que es preciso, para obtener el máximo de beneficio y de eficiencia. Entramos pues en una nueva era sanitaria en nuestra provincia y de antemano, tenemos la experiencia de organizaciones análogas, que funcionan en el extranjero, que nos hacen predecir a plazo corto, una ostensible mejora en las cifras de la estadística sanitaria de Alicante.

D’altra banda, Emilio Ferragud va haver de fer front a problemes interns i polítics derivats de la difícil situació que travessava el país. Al cap de pocs mesos del seu nomenament va esclatar un conflicte intern a l’IPH d’Alacant per culpa d’aspectes organitzatius i de funcionament i per les males relacions personals. Els conflictes interns derivats de la gestió de l’Institut Provincial de Higiene d’Alacant provocaren la «Denuncia presentada por Don Carlos Schneider San Román»,¹⁶ metge bacteriòleg de l’Institut Provincial, el 22 de maig de 1931 al president de la Diputació, a penes uns mesos després d’incorporar-se Emilio Ferragud a la direcció de l’Institut.¹⁷ En l’esmentada denúncia es responsabilitzava Ferragud de la pèrdua de la pau, harmonia i bones relacions entre el personal sanitari i el personal subaltern que treballaven a l’Institut. Schneider el responsabilitzava d’haver instaurat un model d’organització del treball personalista i autoritari, en què tot havia de passar per la seua autorització, el que denotava desconfiança envers els professionals que tenien una llarga experiència d’anys treballant a l’Institut.

Segons l’escrit de denúncia, Ferragud havia suprimit qualsevol disciplina horària en el treball, tant dels metges com dels veterinaris, practicants, mossos i personal de laboratori i subaltern. Sembla que aquesta flexibilitat horària havia creat conflictes entre el personal, quan els responsables de les seccions de l’Institut ‒bacteriologia, veterinària, epidemiologia…‒ volien exigir als subalterns disciplina horària. Schneider es queixava com a cap de la secció de bacteriologia de les disfuncions provocades per la desobediència i la manca de disciplina del personal de laboratori i subaltern, de manera que el funcionament del laboratori s’havia ressentit per la desobediència del personal i la manca de preparació del material de laboratori, les esterilitzacions, etc.

Del text de Schneider es dedueix una mala relació personal amb Ferragud i l’intent del director de llevar-li qualsevol capacitat d’iniciativa que no estigués prèviament autoritzada.¹⁸ A més, Schneider acusava Ferragud d’acceptar i promoure que arribaren tot tipus de peticions d’anàlisis de laboratori sense cap certificació prèvia dels ajuntaments, com establia el reglament, alterant així el sistema de finançament que estava regulat per una normativa ben estricta. La situació representava també un increment de la feina als laboratoris. Finalment, l’acusava d’haver mamprès una campanya de descrèdit contra els caps de secció de l’Institut, als quals desacreditava en públic i en privat, interrompia les seues explicacions quan feien classe o cursets i es comportava despòticament.

La Diputació va acordar elevar l’escrit al director general de Sanitat per tal d’encetar la instrucció d’un expedient informatiu al mateix temps que nomenava instructor el delegat de personal. La denúncia es va traslladar a Madrid el 26 de maig i no hi ha testimoni documental de cap resolució punitiva contra Emilio Ferragud. Tot i la conflictiva relació personal amb Schneider, Ferragud va continuar en el càrrec fins el seu cessament el 14 de desembre de 1936, en el context de la convulsa situació política generada pel cop militar i pel nomenament de la líder anarquista Frederica Montseny per ocupar el nou Ministeri de Sanitat que va crear el govern del Front Popular.¹⁹ La creació del nou ministeri va provocar canvis profunds en la concepció de l’administració sanitària, i conflictes polítics importants entre els dirigents socialistes i els anarquistes que la dirigien. Uns mesos abans del cessament, Emilio Ferragud havia rebut un homenatge de reconeixement del personal tècnic, administratiu, auxiliar tècnic i subaltern de l’Institut Provincial d’Higiene, que li van retre homenatge al febrer de 1936.²⁰

El segon gran conflicte polític en el qual va haver d’intervenir directament Ferragud va ser al voltant del sanatori per a malalts leprosos de Fontilles.²¹ Durant l’estiu de 1931, el delegat del primer govern republicà, Pablo Montañés va visitar durant unes setmanes el sanatori de leprosos de Fontilles. Montañés era un jove metge especialista en lepra que s’havia format a l’Institut Nacional d’Higiene de Madrid, on treballaven les figures més representatives de la bacteriologia, la serologia i la parasitologia del moment, com Gustavo Pittaluga o Francisco Tello. Durant la visita a Fontilles, Montañés va fer una inspecció de les infraestructures i mitjans de la institució, es va entrevistar amb els responsables del centre i va mantenir reunions i una relació cordial amb els malalts ingressats.²² Era habitual en institucions d’aquestes característiques que els malalts estigueren sotmesos a un règim de vida i de disciplina propi de les institucions tancades, amb tot un seguit de limitacions respecte a les seues llibertats. Com era característic en les tradicionals institucions de beneficència, la vida dels interns estava perfectament regulada amb normes de conducta molt estrictes. Montañés, amb una mentalitat més oberta i liberal, va fer veure als malalts ingressats els seus drets i l’anacronisme que representava en una societat republicana com era l’espanyola estar sotmesos a un règim de vida i d’atenció eclesiàstica que limitava els seus drets ciutadans. El seu discurs reivindicatiu va generar expectatives de curació i també de retorn a la vida normal entre els internats, que aspiraven a poder treballar, esposar-se i viure en les mateixes condicions que la resta de ciutadans. Les declaracions i aparicions de Montañés a la premsa indiquen que defensava la confiscació del sanatori en mans de l’Estat i la seua transformació en una instal·lació no tant d’internament i aïllament, com una institució orientada des d’una perspectiva més científica cap a la investigació i el tractament de la lepra.

Després de les converses amb Montañés aviat es va fer palès el neguit dels pacients que reclamaven drets que aleshores els hi estaven vetats, com ara llegir sense restriccions la premsa o rebre una dieta més abundant. El conflicte que van provocar els malalts de Fontilles va arribar al Parlament, on el diputat d’Acció Republicana José Sánchez Covisa va intervenir per demanar una inspecció del sanatori davant el que qualificava de «deplorable organización del centro». El diputat va tenir una intervenció parlamentària on afirmava que «No hace muchas horas ha estado en Madrid el médico Director de la Institución [Mauro Guillén] para decir que en los 180 enfermos acogidos allí, hay un espíritu de indisciplina absoluto, por lo que venía a pedir defensa contra esta indisciplina».²³ El conflicte estava servit.

En la resposta parlamentària a Sánchez Covisa feta per Santiago Casares, aleshores ministre de la Governació, va comprometre’s a fer una investigació. Com a conseqüència del conflicte, Emilio Ferragud va rebre la comanda de fer la inspecció del sanatori de Fontilles i informar de les seues conclusions a les autoritats de Madrid. El 25 d’octubre de 1931, Ferragud va visitar Fontilles per encàrrec del govern i el 7 de novembre va tornar per reunir-se amb Joaquín Ballester, president de la junta de govern del patronat de Fontilles, arran de les denúncies fetes per escrit pels malalts interns, que s’havien organitzat amb la creació d’una «Unión de Enfermos de Fontilles». Les reivindicacions dels malalts recollien queixes diverses, en particular relatives a les limitacions en la seua llibertat de rebre o enviar cartes sense que foren prèviament censurades o rebre aliments, llegir diaris, i millorar les lamentables condicions de vida. L’argument de la direcció del centre es fonamentava en defensar que les mesures restrictives tenien com a objectiu evitar que el contacte amb objectes, cartes, etc… provocara la transmissió contagiosa de la malaltia.

L’actitud que des de l’inici va guiar la intervenció d’Emilio Ferragud va ser la de buscar una solució diplomàtica. Va intentar negociar un canvi en el reglament i en les normes de funcionament intern del sanatori. A finals de novembre de 1931 es va reunir de nou amb Joaquín Ballester i li va traslladar les reivindicacions dels ingressats, que afirmaven literalment:

[…] que no quieren estar en un sanatorio que se sustenta de limosnas, pues el ciudadano tiene derecho a que el estado le atienda; que no quieren al médico D. Mauro Guillen ni a su auxiliar D. Pedro Albal ni a nadie de los que mandan en Fontilles, y que en esto no transigen en modo alguno; que desean saber el dinero de que dispone el sanatorio y los naranjales que posee en Alcira, de los cuales ellos no comen naranjas, como tampoco comen miel de las colmenas que se tiene en Pego.²⁴

Després de les primeres converses mantingudes entre Ferragud i Ballester, el 30 de novembre va visitar Fontilles l’inspector general d’Institucions Sanitàries, el reputat malariòleg Sadí de Buen, acompanyat d’Emilio Ferragud, en condició de director de l’IPH d’Alacant. Després d’una primera visita a les instal·lacions, l’endemà De Buen i Ferragud mantingueren una reunió de tres hores amb els malalts. Abans de marxar, De Buen i Ferragud ordenaren que calia donar llibertat de lectura als malalts i que els conflictes interns s’havien de resoldre no amb càstigs i reclusions, sinó denunciant davant el jutge qualsevol conducta immoral o delictiva. La documentació que hem pogut consultar indica que va ser una visita correcta, però en cap cas cordial. Les distàncies ideològiques i en la concepció de l’assistència sanitària van fer que hi hagués una relació més aviat freda entre els responsables republicans i els dirigents catòlics del sanatori. Poc desprès, la direcció de Fontilles va decidir renunciar al suport de l’Estat per tal de mantenir la seua llibertat i el mateix reglament de funcionament, com a institució privada que era. Aquesta actitud de desafiament, contrària a les instruccions emanades de les autoritats sanitàries va tensar encara més les relacions. Finalment, el govern no va acceptar aquesta solució i el conflicte va acabar amb la confiscació del sanatori per part del govern de la República, segons es va anunciar el 24 de gener de 1932 mitjançant un decret publicat en la Gaceta. Després de la resolució legal del conflicte i de la publicació del decret de confiscació, la junta de govern del sanatori va impugnar la mesura confiscatòria, que finalment es va fer efectiva el maig de 1932. De fet, el director general Sadí de Buen, el diputat Sánchez Covisa, el delegat del govern Alberto Ortega i l’inspector provincial de Sanitat Emilio Ferragud es personaren en el sanatori de Fontilles per efectuar la intervenció, demanant els llibres de comptabilitat i bloquejant els comptes bancaris de l’entitat. Amb la confiscació l’administració sanitària buscava una nova orientació basada en una major professionalitat assistencial, atenció a la recerca de laboratori sobre la lepra i millor coordinació amb les altres institucions sanitàries nacionals. Pablo Montañés va asumir la direcció del sanatori fins a juliol de 1934.²⁵

DUBTES I CONTRADICCIONS D’UN FINAL TRÀGIC

Els darrers dies de la vida d’Emilio Ferragud Folqués van estar marcats pel cop militar de juliol de 1936, la inestabilitat social subsegüent i l’esclat del conflicte civil. El seu destí tràgic ha quedat enfosquit per la manca de documentació o d’informació fidedigna sobre les circumstàncies que envoltaren el seu decés. El dilluns 25 de gener de 1937, el diari republicà d’Alacant El Luchador, fundat per Juan Botella Pérez el 1912, publicava una columna titulada «Suicidio. El doctor Ferragut», on explicava que Emilio Ferragud havia estat trobat mort per la policia a casa seua:

Efectivamente, en el domicilio yacía sobre el lecho el cadáver del doctor don Emilio Ferragut Folqués y echado sobre su cuerpo aparecía un abrigo. A su lado había unos inyectables de morfina con los cuales se había dado muerte y una pistola con una bala en la recámara, suponiéndose que no se determinó a dispararse un tiro y prefirió una muerte lenta, la cual databa ya de cinco o seis días.

El jutge Rosser, el forense Hurtado i l’actuari Marín es personaren al lloc del succés per instruir les diligències i practicar l’alçament del cadàver i el seu trasllat al dipòsit judicial. Mai es varen aclarir les circumstàncies que envoltaren la seua mort ni les causes de l’aparent suïcidi, una explicació que la família mai va acceptar, atès que mai han trobat causes psicològiques, econòmiques o polítiques que el feren plausible. La família continua pensant que Emilio Ferragud va ser assassinat, però els testimonis contradictoris no ajuden a aclarir-ne les causes de la mort. De fet, la memòria familiar indica que Emilio Ferragud havia enviat la família a França en iniciar-se la guerra per tal que tingueren unes condicions de vida més segures, mentre que la nota de premsa diu que «La familia del finado se encontraba actualmente en Torremanzanas de temporada». La certificació literal d’inscripció de defunció que es conserva al Registre Civil d’Alacant ratifica la informació apareguda a la premsa.

Segons consta en l’ofici de l’inspector provincial de Sanitat d’Alacant de data 27 de gener de 1937 dirigit al subsecretari del Ministeri de Sanitat i Assistència Social,²⁶ Emilio Ferragud Folqués havia estat destituït del càrrec d’inspector provincial de Sanitat d’Alacant el 14 de desembre de 1936 i havia estat substituït en el càrrec per Eleazequo Sieyro. Al mateix ofici es notifica «también que el Doctor Ferragut ha sido encontrado muerto en su casa sin poder determinar la fecha de su fallecimiento». Encara que els testimonis documentals i la memòria familiar no ens han donat dades fefaents sobre les causes i circumstàncies de la tràgica mort, el ben cert és que Ferragud va morir en un moment de profunda crisi política, no sols per la guerra civil, sinó pel gran conflicte que va travessar l’administració sanitària espanyola amb la creació del Ministeri de Sanitat i la lluita ideològica entre republicans, socialistes i anarquistes. De fet, segons consta en la documentació dipositada a l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, i en el lligall relatiu al Sindicato Médico de la Unión General de Trabajadores (UGT), Ferragud formava part del sindicat socialista des del 9 de setembre de 1936 i tenia el carnet número 42 de soci.²⁷ D’altra banda, Ferragud havia estat rellevat en la inspecció provincial, un càrrec de gran rellevància política durant el període republicà i sols podem explicar el cessament en el context dels canvis realitzats pel nou ministeri, la qual cosa podria haver influït sobre l’estabilitat personal i les expectatives professionals i vitals de Ferragud. Si bé és cert que no podem aclarir la causa i circumstàncies de la mort, aquest conjunt de factors sens dubte hi va influir. Ateses les circumstàncies, no sembla suficientment consistent la hipòtesi d’un assassinat per motius polítics.

L’acta notarial que es va redactar a petició de la seua filla, María Ferragud Corts, el 6 de febrer de 1984 deia:²⁸

Que don Emilio Ferragud Folqués, su padre, fue Inspector Provincial de Sanidad de Alicante y Murcia desde el año 1931. Siempre fue hombre de izquierdas, pero moderado, amigo personal de Azaña y Marañón. Cuando estalló el Movimiento, y debido a su alto cargo, el Gobierno le asignó dos policias para que le custodiaran. Envió a su familia a Francia, por temor a que pudiera sucederle algo. Estando en Francia se recibió la noticia de su muerte, regresando su esposa sola desde Francia a España inmediatamente. Los hijos quedaron internos en colegios a cargo del Gobierno, siendo Victoria Kent la encargada de atender a los gastos. Los informes que recibió su esposa al llegar a España, fueron que su marido apareció muerto en su casa, al cabo de quince o veinte días del óbito, y que la causa fue, según certificado de defunción, por intoxicación de morfina. Los policías que debían vigilarle continuamente y que vivían en su casa desaparecieron sin decir nada, y el chófer del coche oficial que iba a por él todos los días, tampoco comunicó nada respecto a su muerte. Fueron los vecinos quienes denunciaron el hecho, al cabo de varios días de apreciar el hedor de la casa. La muerte quedó sin esclarecer. Cuando la viuda llegó a España, el marido estaba ya enterrado y los vecinos tampoco pudieron aclararle nada más.

Havent estat separat del càrrec el 14 de desembre de 1936, difícilment Ferragud podia gaudir de les mesures de protecció esmentades ni dels serveis oficials que expressa la memòria familiar. Una biografia professional farcida de treball i responsabilitats en les polítiques sanitàries d’aquells anys agitats va acabar amb la tràgica i inesperada mort d’Emilio Ferragud. A través de la seua biografia es pot veure també la complexa trama de reivindicacions i aspiracions d’una societat espanyola plena de tensions i conflictes, inquietant i convulsa.

¹ Enrique Perdiguero Gil, Josep Bernabeu Mestre i Elena Robles González: «La Salud Pública en el marco de la administración periférica. El Instituto Provincial de Higiene de Alicante (19241936)», Dynamis, 14 (1994), pp. 43-75.

² Ibid., p. 58.

³ Ibid., pp. 59-62. Sobre el problema del tracoma a l’Espanya de la primera meitat del segle XX i la intensitat que va adquirir en províncies com la d’Alacant, es pot consultar, entre altres, el treball: Josep Bernabeu Mestre, María Eugenia Galiana-Sánchez i Ángela Cremades Monerris: «Environment and health with respect to a poverty-related disease: the epidemiology of trachoma in Spain, 1925-1941», Hist Cienc Saude Manguinhos, 20 (2013), pp. 1605-1619.

⁴ Ibid., p. 67.

⁵ «Emilio Ferragut Folgues» Certificación Académica Personal. Arxiu de la Universitat de València. Al llarg de la molt àmplia documentació consultada als arxius universitaris, a l’arxiu dels col·legi de metges de València i Alacant, dels arxius Municipal i Provincial d’Alacant i també dels diaris, publicacions impreses i documentació familiar, hem comprovat una gran confusió al voltant dels seus dos cognoms. En molta documentació hem trobat que figurava Ferragut com a cognom i a vegades, com és ara en el certificat acadèmic, Folgues en comptes de Folqués. Per raons de coherència mantindrem l’ortografia del document quan el citem literalment, però posarem el seu nom de manera correcta en la resta de casos.

⁶ Acta de la Junta de Gobierno del Colegio de Médicos de la Provincia de Valencia, instancia núm. 1134, Arxiu del Col·legi de Metges.

⁷ El Heraldo de Madrid. Diario Independiente, 7/3/1929, p. 4.

⁸ Certificación en extracto de inscripción de matrimonio. Registro Civil de Algemesí, tomo 51, folio 89.

⁹ Segons les dades que figuren al padró de veïns d’Alacant de 1930, quan la família s’instal·la a la ciutat, el nucli familiar estava compost per: Emilio Ferragud Folqués, metge de 34 anys, nascut a València; María Corts Plaza, de 27 anys, esposa, nascuda a Algemesí, dedicada a les feines de casa (sus labores); María Ferragud Corts, 11 anys, filla, nascuda a Barcelona; Emilio Ferragud Corts, de 8 anys, nascut a Madrid, i Carmen Ferragud Corts de 7 anys, nascuda a Logronyo. El padró ha estat consultat a l’Arxiu Municipal d’Alacant.

¹⁰ Testimoni oral recollit durant la celebració de la XVI Assemblea d’Història de la Ribera celebrada a Albalat el proppassat octubre de 2014.

¹¹ Abc, dimecres 15 d’abril de 1924, p. 12. El maig d’aquell mateix any el periòdic La Vanguardia de Barcelona (edició del dimarts 13 de maig de 1924, p. 22), publicava en la seua secció de «Otros telegramas», la nota següent: «Ha llegado el nuevo inspector de Sanidad, don Emilio Ferragud, quien acompañado del director general de Sanidad, que ha llegado de incógnito ha realizado una visita de inspección a Sanidad marítima».

¹² Carta de Francisco Murillo, director general de Sanidad, al gobernador civil de Santander, 14 de enero, 1927. Archivo General de la Administración 924-2-986 S.J. 173-8. En desembre d’aquell any, Gaceta de Madrid (número 373, de 3 de desembre de 1927, p. 1365) recollia una ordre del mateix Murillo, on s’aprovava la permuta de les inspeccions provincials de Sanitat de Santander i Zamora entre Ferragud i Clavero del Campo: «Habiéndose presentado en este Ministerio una instancia con fecha 26 de Noviembre próximo pasado, suscrita por D. Gerardo Clavero del Campo, actual Inspector provincial de Sanidad de Zamora, que desea pasar a la Inspección de Santander, y por D. Emilio Ferragud Folqués, Inspector de Santander, a la de Zamora, en solicitud de que les sea autorizada la permuta de sus respectivos cargos».

¹³ Cartas con Emilio Ferragut, inspector provincial de Sanidad de Alicante. Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant (ADPA) ES.37274.cdmh/1.6.4.13.2146.2.3.65// ps-Madrid, 569, 213.

¹⁴ E. Perdiguero, J. Bernabeu i E. Robles: «La Salud Pública…», pp. 68-69.

¹⁵ Ibid., p. 88.

¹⁶ «Denuncia presentada por el médico bacteriólogo del Instituto Provincial de Higiene contra el director del mismo». ADPA, GE-16706/75 (26 de maig de 1931).

¹⁷ ADPA, GE-16706/75.

¹⁸ «Denuncia presentada por el médico…», p. 3.

¹⁹ Josep L. Barona i Josep Bernabeu-Mestre: Ciencia y sanidad en la Valencia Capital de la República, Valencia, puv, 2008; Josep Bernabeu-Mestre: La salut pública que no va poder ser: José Estellés Salarich (1896-1990), una aportació valenciana a la sanitat espanyola contemporània, València, Consell Valencià de Cultura, 2007.

²⁰ Diploma acreditatiu de l’homenatge… amb una vintena de signatures. Document personal de la família Ferrandis Ferragud.

²¹ Juan B. Codina Bas: Mauro Guillén Comín. Dermatólogo y leprólogo. Director médico de Fontilles. Valencia, 1876-1932, València, Consell Valencià de Cultura, 2014, pp. 180-183.

²² Sobre la visita de Montañés a Fontilles i les circumstàncies que l’envoltaren, així com el procés d’intervenció de la colònia-sanatori per part del govern de la República, es pot consultar el treball: Josep Bernabeu-Mestre i Teresa Ballester Artigues: «Lepra y sociedad en la España de la primera mitad del siglo XX: La Colonia-Sanatorio de Fontilles (1909-1932) y su proceso de intervención por la Segunda República», Dynamis, 11 (1991), pp. 287-344.

²³ Vicent Comes: Cuidados y consuelos: cien años de Fontilles (1909-2009), València, Consell de Cultura/Fontilles, 2009.

²⁴ Ibid., pp. 239-240.

²⁵ La nova filosofia i els canvis assistencials que acompanyaren la intervenció governamental quedaren reflectits a les pàgines de la revista Trabajos del Sanatorio Nacional de Fontilles, que va ser impulsada per Montañés i que va veure la llum el 1934. Sobre el que va suposar el nou règim nosocomial també es poden consultar els treballs: Josep Bernabeu-Mestre i Teresa Ballester Artigues: La ciutat del dolor. Metàfores, estigma i exclusió social en la lluita contra la lepra: Fontilles, 1901-1932, Teulada, Ajuntament de Teulada / Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 2002, i Josep Bernabeu-Mestre i Teresa Ballester Artigues: «Disease as a Metaphorical Resource: The Fontilles Philanthropic Initiative in the Fight against Leprosy, 1901-1932», Social History of Medicine, 17 (2004), pp. 409-421.

²⁶ Hem de recordar que entre finals d’octubre i principis de novembre de 1936 el govern republicà s’havia traslladat a València, i justament amb aquest canvi es va crear per primera vegada a Espanya un Ministeri de Sanitat, que va ser ocupat per la dirigent anarquista Frederica Montseny.

²⁷ El sindicat es va constituir el juliol de 1931, però va ser després de l’esclat de la guerra civil quan es va produir la incorporació massiva d’afiliats. Josep Bernabeu-Mestre: «El proyecto sanitario de la Segunda República y las consecuencias de la ‘cruzada sanitaria’ del franquismo», en Pablo Rodríguez Cortés, Ricard C. Torres Fabra i María Isabel Sicluna Lletget (eds.): Juan Peset. Médico, rector y político republicano, Madrid, Eneida, 2011, pp. 131-159.

²⁸ Vicente Sanz Espert, doctor en derecho-abogado, notario, «Acta a requerimiento de Doña María Ferragut Corts, núm. 214, día 6 de febrero de 1984».

EL DOCTOR FRANCESC VERA VERDÚ (1878-1946): UN METGE EXEMPLAR, UN HOME DE CULTURA

Joan Ferrús Vanaclocha

Si passegeu pels carrers de Sollana i alceu la vista per llegir les plaques que retolen els noms dels carrers, comprovareu que aquest és un poble agraït als metges que ha tingut. Concretament hi ha quatre carrers dedicats a metges locals: carrer del Doctor Santiago Vidal, carrer del Doctor Francisco Ridaura, carrer del Doctor Vera Verdú i, l’avinguda del Doctor López Ibor. A més, en tenim també un dedicat a una comare: carrer de Doña Estrella i, fins i tot, un altre vial, al Romaní, el carrer del Doctor García Emo. Tots s’ho han merescut, no ho dubte, amb una vocació de servei als altres que els ha fet dignes de tal reconeixement. I tots podrien tenir les seues pàgines biogràfiques, algunes més extenses que altres, com la del doctor Joan Josep López Ibor, metge psiquiatra de projecció internacional, sobre el qual ja es va publicar una biografia digníssima amb motiu del Congrés del centenari del seu naixement el 2006.¹

El meu objecte d’estudi és, però, un altre, el doctor Francesc Vera Verdú, qui no només es va dedicar amb cor i fetge a la seua feina, sinó que, a més, va ser una persona d’una vasta cultura, un entusiasta de la història en general i de la local en particular.

EL DOCTOR FRANCESC VERA VERDÚ (1878-1946)

Francesc Maria Vera Verdú va nàixer a Bocairent, al si d’una família benestant d’aquella població de la Vall d’Albaida, el dia 28 de setembre de 1878. Era fill de Joaquim Vera Calabuig, farmacèutic, natural de Beneixama i de Maria Jesús Verdú Belda, natural de Bocairent; nét per línia paterna de Joaquim Vera Parra i de M. Anna Calabuig Sanchis, tots dos de Beneixama, i per línia materna de Francesc Verdú Castelló i de Francesca de Paula Belda Tormo, tots dos de Bocairent.² Va ser el tercer de sis germans: Joaquim Maria Roman (1875), Maria dels Desemparats (1876), Francesc Maria (1878), Maria de la Salut Consol (1881), Josep Maria (1883) i Joan Baptista (1886).³

Potser durant la dècada dels anys vuitanta del segle XIX, la família, o en tot cas el pare, es va traslladar a viure a Alfafar, on possiblement obriria una farmàcia, ja que en el naixement dels tres darrers fills no és el pare qui compareix per inscriure’ls al Registre Civil, sinó l’àvia en el cas de M. Salut Consol i un encarregat de la casa o de la família, en el cas del cinquè i sisè fill. A més a més, és curiós com en el cas del darrer fill, es diu que és fill legítim de Joaquim Vera Calabuig, «vecino de Alfafar y de Mª Jesús Verdú domiciliada en el de su marido en el pueblo de Alfafar».⁴

Sabem que l’any 1891, Joaquim Vera era soci de l’Institut Mèdic Valencià; de fet, apareix el seu nom en el llistat de socis residents en la revista que editava la institució.⁵ Sabem també que aquell mateix any va participar en el i Congrés Medicofarmacèutic Regional que es va celebrar a València del 26 al 31 de juliol, amb motiu de la celebració del cinquantè aniversari de la fundació de l’Institut, on es van presentar un centenar de comunicacions, entre elles la de l’apotecari de Bocairent, Joaquim Vera Calabuig.⁶

Un parell d’anys més tard, el 1893, Joaquim Vera va sol·licitar obrir una farmàcia, que havia adquirit per traspàs, al número 192 del carrer de Sant Vicent de València,⁷ farmàcia que, curiosament, encara existeix al mateix carrer i número. No sabem amb certesa la residència habitual de la família: si es traslladaria finalment a viure a la capital o si continuaria vivint a Alfafar o a Massanassa, on també ens consta que va obrir farmàcia i on està soterrat; població on habiten encara molts dels seus descendents, la qual cosa ens fa pensar que seria aquesta la residència definitiva de la família.⁸

El jove Vera Verdú, després de cursar el batxillerat a l’Institut de Segona Ensenyança de València, va ingressar l’any 1896 a la Facultat de Medicina de la Universitat de València, on obtingué la llicenciatura el 1902, als 23 anys, i el grau de doctor, dos anys més tard.

Segons el professor López Piñero:

A la Facultat, coincidirien en la dècada dels vuitanta una sèrie de professors de distintes procedències però tots ells de mentalitat experimentalista que realitzaren una brillant labor […] La Facultat i la medicina valenciana en el seu conjunt havien elevat considerablement el seu nivell alineant-se amb els nous corrents experimentalistes europeus.⁹

Tanmateix, quan Vera Verdú accedeix a la Facultat, alguns d’aquests professors ja s’havien traslladat a universitats de Madrid i Barcelona. Tot i això, encara va rebre una formació experimentalista i al dia, ja que va tenir entre els seus mestres, professors destacats en la línia experimentalista, com ara el catedràtic d’Anatomia Peregrí Casanova, el terapeuta Peset Cervera, els cirurgians Josep Maria Machí i Pasqual Garín, també catedràtics de disciplines diverses, com ara Juli Magraner i Francesc Molinar, a més d’altres professors més joves com el catedràtic d’Histologia Joan Bartual, el fisiòleg Adolf Gil i Morte, el ginecòleg Enric López i el pediatra Ramón Gómez Ferrer.¹⁰

Va exercir la professió primerament a Castelló de la Plana, des del 1903 fins el 1906, any en què es va donar d’alta en el Col·legi Oficial de Metges de València amb el número 883. Més tard va treballar en el Departament de Tisiologia del Dispensari Antituberculós, passant a exercir a Real (abans, Reial de Montroi), on va conèixer la que seria la seua futura esposa, Francesca Durà Durà.¹¹

L’any 1908, mentre era alcalde de Sollana Josep Ibor Romeu, la corporació municipal va crear una plaça de metge titular mitjançant concurs públic, la qual va ser guanyada pel doctor Vera. Això va suposar un contracte indefinit retribuït amb 1.500 pessetes anuals i amb l’obligació de prestar assistència medicoquirúrgica a 75 famílies pobres, així com de complir les instruccions reglamentàries vigents sobre els metges titulars. En aquests anys eren també metges del poble Antoni Llorca i Manuel Giner.¹²

També a finals d’aquell any, exactament el 5 de novembre de 1908,¹³ es va casar amb Francesca Durà Durà, amb qui tindria tres fills, Isabel, Francesc i Joaquim, el segon dels quals moriria al cap de pocs mesos de nàixer. Després de diversos emplaçaments, la llar familiar es va instal·lar definitivament a Sollana a la casa número 12 de l’actual avinguda del Doctor López Ibor (en aquells anys, carrer de Vicent P. Ibor).

Va ser també per aquells anys quan, juntament amb el metge Ezequiel Ballester, va començar a aplicar, tant a veïns com a forasters que per indicació mèdica ho necessitaven, el «salvarsan» o «preparat 606» del bacteriòleg alemany Paul Ehrlich, un dels primers fàrmacs que va curar una malaltia infecciosa d’elevada mortalitat: la sífilis.¹⁴ L’any 1916, després de l’aflorament d’aigua al lloc on s’ubica la font popularment coneguda com el Pou Pudent, va començar a aplicar les seues aigües mineromedicinals per al tractament de diferents entitats morboses. També va ser metge del personal ferroviari de la línia Silla-Cullera.¹⁵

El doctor Vera va posar en la seua missió tant d’interès i estima des dels inicis que, per als seus pacients i famílies, va ser, a més de facultatiu, un amic sincer.¹⁶ El seu extraordinari esperit de servei professional es va posar a prova en l’epidèmia de grip de 1918 coneguda com la «cucaratxa» (la panderola en valencià) o com la grip espanyola, nom que va adquirir perquè Espanya, com no va estar implicada en la Primera Guerra Mundial, tenia una premsa lliure que podia presentar sense censura les dades de l’epidèmia.

A la premsa europea d’aquells anys, es podien trobar frases com: «el major holocaust mèdic de la història»; «aquesta pandèmia, junt amb la plaga de Justinià i la Pesta Negra, són les tres epidèmies més destructives que ha viscut la humanitat»; o «la grip ha mort en uns mesos més gent que tots els exèrcits de la guerra de 1914-1918 en quatre anys». La pandèmia de grip de 1918-1919 va provocar entre 40 i 50 milions de morts, una mortaldat molt superior als 8 milions de soldats que moriren durant el conflicte armat.¹⁷

Segons el professor López Piñero:

Aquesta epidèmia que procedia d’Amèrica, va afectar l’Europa occidental en tres onades successives que arribaren a Espanya en maig i setembre de 1918 i en febrer de 1919 i produïren prop de cent setanta mil morts. A Sollana, d’acord amb les dades del mateix Vera Verdú, va causar un total de 46 morts amb una taxa de mortalitat de 13,14 per mil habitants, molt superior a la mitjana de la població espanyola.¹⁸

Altres fonts donaran per a Sollana una taxa de mortalitat del 31,7 per mil habitants i per a Sueca del 32 per mil.¹⁹

Així es narraven els fets al Butlletí del Col·legi Oficial de Metges de la Província de València:

La epidemia gripal estaba en todo su apogeo. En Sollana, como en muchos, muchísimos pueblos de la provincia, la enfermedad causaba hondos estragos. Y los médicos, sobreponiéndose con su acendrado heroísmo, derrochando la ciencia y prodigando las dulces mieles de su sacerdocio, se multiplicaban, sacando fuerzas de flaqueza y haciendo frente al terrible mal.²⁰

Com afirmava el professor López Piñero: «com a totes les situacions de catàstrofe sanitària, aquella epidèmia va posar a prova la conducta dels professionals de la medicina»²¹ i, entre elles, la del doctor Vera, qui per atendre els nombrosos malalts, va posar en perill la seua pròpia salut treballant tan intensament que va caure esgotat. Tot i això, encara era dut al coll pels veïns per complir amb la seua tasca. Sollana, agraïda, va sol·licitar als poders públics, la Creu de la Beneficència per al seu metge, que, una vegada concedida, va ser costejada per subscripció popular.

El doctor Vera amb la Creu de la Beneficència

Per Reial Ordre de 29 de desembre de 1923, se li va concedir l’ingrés en l’Ordre Civil de la Beneficència amb la categoria de creu de primera classe, distintiu morat i negre, destinada a premiar serveis relacionats amb la salut pública significant que la persona agraciada, havia posat en risc la seua pròpia vida. En el títol de concessió, datat a Madrid, el 21 de gener de 1924, i que conserva un dels seus descendents,²² s’especifica que:

D. Francisco Vera Verdú, merece ingresar en la Orden Civil de la Beneficencia, por los servicios prestados, abnegados y valerosos, con motivo de una epidemia gripal que se desarrolló, con grandes caractéres, en el pueblo de Sollana, de la provincia de Valencia.

Així mateix, en la reunió de junta de 12 de novembre de 1923 del Centre de Cultura Valenciana, i a proposta del director d’aquella institució, el doctor Lluís Cebrián Mezquita, cronista aleshores de la ciutat de València, el doctor Vera va ser nomenat per unanimitat director corresponent d’aquell centre en Sollana, en vista «als interessos culturals de València i del seu antic regne».²³

L’HOMENATGE AL DOCTOR VERA VERDÚ

L’acte d’homenatge i imposició va tenir lloc el diumenge 8 de juny de 1924. Així l’anunciava la premsa local:

Hoy domingo, a primera hora y acompañado de sus ayudantes y secretario, marchará el señor García Trajo a Sollana, con objeto de imponer las insignias de la Orden civil de Beneficencia, costeadas por suscripción popular al médico de aquella población, doctor Vera Verdú, por méritos contraídos en su profesión. El acto promete revestir verdadera importancia».²⁴

Crònica de l’homenatge al doctor Vera en el Butlletí Oficial de Metges de la Província de València, juny de 1924.

I així va ser.²⁵ Diferents autoritats de la capital i convidats arribaren amb tren a les 11:15 hores del matí a l’estació de Sollana el dia marcat, entre elles el governador civil García Trejo, amb el seu ajudant i el secretari, el delegat governatiu de Sueca, el comandant Vicent Ferrando, el tinent coronel de la Guàrdia Civil, senyor Salamero, el president del Col·legi Oficial de Metges, el doctor Sanchis Bergón, el doctor Ballester de los Reyes, en representació de l’Institut Mèdic, el doctor Vila Belda, metge del cos de Seguretat, el doctor García Brustenga, redactor en cap del Butlletí del Col·legi Oficial de Metges, el metge de Silla Ricard García i moltes altres personalitats.

En l’estació els esperava la corporació municipal i tot el poble de Sollana. La banda de música de la Societat Instructiva Musical, dirigida per Joan Bonet, va ser l’encarregada d’amenitzar l’acte. Entre aplaudiments, melodies de la banda i el repic de les campanes va ser rebuda la comitiva de la capital per les autoritats locals representades per l’alcalde Pasqual Garulo Llopis.

El poble s’havia engalanat per a l’ocasió amb cobertors i mantons de Manila als balcons; un gran arc de flors, amb l’escut de Sollana, donava la benvinguda a la comitiva, la qual, envoltada per molts veïns i veïnes i acompanyada per la banda de música, es va dirigir cap a la casa consistorial, de recent construcció. Des del balcó, el governador civil García Trejo va dirigir al poble de Sollana unes paraules. La comitiva va visitar les diverses dependències de l’Ajuntament, inaugurat a penes un parell d’anys abans, el 5 de novembre de 1922, sent alcalde Eduard Ferrandis Mompó, i tots quedaren meravellats de l’edifici i, en especial, del saló de plens d’estil renaixentista, descrit amb les següents paraules al Butlletí Oficial de Metges de la Província de València:

Pocos municipios españoles tendrán el salón de sesiones que posee Sollana, la decoración severa y de buen gusto de puro Renacimiento español, así como lámparas y muebles arrancaron unánimes alabanzas. Realmente daban idea del grado de avance de un pueblo.²⁶

Tot seguit, la comitiva es va traslladar a les escoles públiques on es va celebrar l’acte d’imposició de la creu. El primer en prendre la paraula va ser l’alcalde de Sollana, Pasqual Garulo, el qual va fer un emotiu, emocionat i eloqüent discurs.

Després de molts aplaudiments, va intervenir el coadjutor prevere de la parròquia, don Manuel Garulo López, amb paraules de sincera estima cap al doctor Vera i, tot seguit, el doctor Antoni Cebolla, subdelegat de Medicina del districte de Sueca que, en nom dels companys del districte, li va dedicar unes paraules, tot elogiant la labor desenvolupada pel doctor Vera i d’agraïment al poble de Sollana per la realització de l’acte.

L’amic del doctor Vera i metge de Silla, Garcia Vilaplana, es va voler sumar a l’acte dedicant-li una poesia. El sonet va ser correspost amb un gran aplaudiment per part dels assistents. Tot seguit, la nota emocional, la va posar la filla de l’homenatjat, Isabelín, que en recitar-li una poesia a son pare va fer que li eixiren algunes llàgrimes. El governador li va regalar un ram de flors de part de les seues amigues.

A continuació, el president del Col·legi de Metges de València, Sanchis Bergón, en nom dels metges de València, de la província i de tota Espanya, va parlar de la significació cultural que tenia l’acte, elogiant la tasca realitzada pel doctor Vera i agraint al poble de Sollana l’homenatge que li tributava: «Nota bella y nada frecuente, aún siendo muchos los médicos que ofrendan sus vidas en aras de la sociedad». Els qualificatius d’home bo, honrat i culte, arrancaren una prolongada ovació.

Seguidament, el governador civil, amb la melodia de la Marxa Reial i en nom de Sa Majestat Alfons XIII, després d’unes paraules de felicitació, va imposar al doctor Vera la Creu de la Beneficència i es desbordaren els sentiments entre aplaudiments i ovacions dels assistents.

El doctor Vera, visiblement emocionat, va llegir unes quartilles, del text de les quals destaquem els següents fragments:

Ya lo habéis conseguido, Sollana: sm, recogiendo tus aspiraciones, hace merced de una CRUZ para el pecho de tu elegido […] Te excediste, Sollana, en el premio valorado, con tu soberbio homenaje. Dijo Séneca: «La recompensa de una buena acción está en haberla ejecutado» y ello sólo me bastará para sentir los goces, la dulce satisfacción que producen los deberes cumplidos, en cuyas pautas se desenvolvió e inspiró toda mi actuación, siendo hijo lo demás de tu imaginación y fantasía, fruto de una complacencia exquisita, que aún grande, no supera la estimación y cariño que me guardas largos años.

Humildemente acepto tu honrosa condecoración y el beso con que la selle, es el beso de amor a Sollana, en el que va el fuego de mi pasión y un juramento que constituye la deuda que por mediación de esta Cruz contraigo contigo, Sollana. […].²⁷

El parlament del doctor Vera va ser seguit per un intens i prolongat aplaudiment. A continuació, la comitiva es va traslladar al casino a prendre un vermouth mentre es feia hora de dinar i, finalment, a la sala d’actes de la casa consistorial es va celebrar el dinar que el consistori havia preparat per als convidats.

Acabat el dinar, hi hagué més parlaments envers l’homenatjat per part del tinent d’alcalde Joan Gomis, seguits d’un més del governador sobre les circumstàncies del país, i l’acte el va tancar el metge d’Almussafes, Josep Bosch Solves, que, en un full de receptes que portava, va improvisar una breu però emotiva oda laudatòria de l’amic Vera.

Després, la comitiva es va encaminar cap a les escoles públiques on va tenir lloc el festival infantil, organitzat pels mestres Miquel López Marco i Francesca Navarro. Els xiquets llegiren poesies patriòtiques i, tot seguit, el mestre, va parlar sobre la joventut i l’esdevenir del país. El governador va tancar l’acte amb paraules d’agraïment al poble de Sollana en què encoratjava especialment els joves a continuar contribuint a l’engrandiment de la pàtria. L’acte es va tancar amb l’himne a la bandera, cantat pels xiquets i les xiquetes d’escola junt amb la banda Instructiva Musical.

Acabat tot, el poble en massa, va acompanyar la comitiva fins a l’estació, on quatre joves, Estrella Cañada, Antònia Zaragozá i les germanes Dolors i Vicenta Garulo (filles de l’alcalde), oferiren al governador un ram de flors per a la seua dona, nugat amb cinta dels colors nacionals. Entre vives i aclamacions d’entusiasme el tren va eixir cap a Silla.

I com deia la premsa d’aquells dies:

Nuestra primera autoridad civil quedó complacidísima del pueblo de Sollana, que ha sabido agradecer al médico Sr. Vera el espíritu de abnegación y sacrificio que siempre mostró en el apostolado de su carrera y que demostró su cariño y adhesión al principio de autoridad que su excelencia representa.²⁸

Uns dies més tard va aparèixer en la premsa local de Sueca, concretament a El Sueco, un poema en valencià dedicat al doctor Vera, del qual era autor Vicent Alegre Castelló, nebot del rector que va ser de la parròquia de Santa Maria Magdalena, Francesc Castelló Gil.

LA TOPOGRAFIA MÈDICA

Des de l’any 1841, venia funcionant a València l’Instituto Médico Valenciano (imv),²⁹ fundat pel metge Lluís Bertran i Besante i un grup de col·legues; una institució extraacadèmica, l’objectiu inicial de la qual era la defensa dels interessos professionals al costat d’una vessant de tipus històric consistent a rellançar la medicina espanyola. En passar els anys, aquesta institució va acordar promoure una sèrie de premis anuals per estimular les investigacions mèdiques. L’any 1926, el doctor Vera decideix presentar la seua topografia a aquests premis. És per això que hi consta en la topografia de Sollana la data de 1926, tot i que ja la tenia redactada el 1923, encara que va continuar afegint-li detalls fins aquell any.³⁰

Sabem per l’acta de la Junta Directiva de 14 de gener de 1926, que es presentaren als premis anuals quatre topografies, dos treballs per a la secció de Medicina, dos per a la d’Higiene i un per a la secció de tema lliure, i va resultar premiada, segons l’acta de la Junta General extraordinària de 12 de maig de 1926, la Topografia Mèdica de Tavernes de la Valldigna del doctor Vicent Grau Bono. Les altres tres topografies eren les d’Orpesa, Alaquàs i Sollana.³¹

Topografia Mèdica de Sollana de 1926. Interior.

Segons el professor López Piñero,³² a València, la principal institució promotora del gènere va ser com ja hem dit adés l’imv, de la qual era el seu entusiasta impulsor el doctor Joan Baptista Peset i Vidal. L’interès dels metges valencians per aquest tipus de treballs es mantingué fins a finals del segle XIX amb aportacions d’estudis notables. Durant les primeres dècades del segle XX, les topografies mèdiques continuaren encara fent la funció de recollir els estudis ecològics, mèdics i socials que alguns dels millors metges rurals dugueren endavant, aprofitant una dilatada experiència professional en una localitat determinada. El llistat complet de topografies seria excessivament extens; és per això que només hi destacarem algunes poblacions de la província de València com ara Ròtova (1910), Manuel (1911), Meliana (1913), Riba-roja de Túria (1914), Utiel (1916), Alberic (1922), Burjassot (1922), Tavernes de la Valldigna (1926), Benetússer (1927) i la dedicada a Sollana pel doctor Vera Verdú (1926).³³

L’estructura de la Topografia mèdica del doctor Vera, coincideix amb les obres d’aquest mateix gènere que escrigueren altres metges rurals valencians durant els mateixos anys, de les quals el referent més immediat, tal com el mateix doctor Vera va manifestar, era la Topografia mèdica de Ròtova del seu condeixeble Josep Izquierdo Sánchez.

L’obra, comprèn dues grans parts, la primera dedicada a l’estudi del medi ambient, i la segona, a la població, les seues activitats i les principals malalties. En la primera part, s’ocupa de les característiques geogràfiques i topogràfiques de la localitat, a més de realitzar un complet estudi sobre la seua història. Un altre tema que tracta són els aspectes climàtics, meteorològics, la flora i la fauna, i acaba en un apartat, per a nosaltres importantíssim, sobre les característiques urbanes i la urbanització en general de Sollana, on ens parla dels carrers i les places (amb una relació detallada de tots els carrers), el sòl de la població, el clavegueram, l’enllumenament públic, les cases, el proveïment d’aigua, els edificis principals d’aquells anys: les dues esglésies, la casa consistorial, l’escola pública, el mercat, l’escorxador, el llavador o el cementeri, i es tancava aquesta primera part parlant de la policia sanitària.

La segona part, consta de quatre capítols. En el primer estudia les característiques físiques de la població de Sollana, com ara el pes, la talla, l’índex cefàlic i nasal, el temperament dels sollaners i un curiós apartat que ell anomena etnosociologia, on ens parla dels caràcters psíquics i socials, els usos i costums de la població (amb les principals festivitats), indumentària, llenguatge i alimentació. El següent capítol el dedica a les activitats de població: l’agricultura, el procés de producció de l’arròs, les aficions i altres activitats com la pesca i la casera, també ens parla del comerç i de les vies de comunicació, les professions i oficis, la instrucció i l’educació a Sollana, l’analfabetisme, etc. En el tercer capítol, el demogràfic, ens presenta un estudi minuciós sobre l’evolució de població entre 1900 i 1920. I, finalment, en el darrer capítol s’ocupa de les característiques morboses o patològiques, és a dir de les formes clíniques més freqüents a la localitat.

L’obra acaba amb dos apèndixs, el primer sobre les aigües mineromedicinals fetes brollar el 1916 en una perforació, en principi destinada a trobar aigua potable i, el segon, amb una notícia breu sobre remeis terapèutics d’ús corrent a la localitat, el que podríem dir medicina naturista.

El treball va acompanyat per abundants fotografies de l’època, amb plànols de la província de València, de l’eixample de la població, del pou abissini, del pou artesià, de la casa capitular, de les escoles públiques, de l’escorxador, del mercat, entre altres imatges d’interès.

Coincidim amb l’opinió de Luis Orteaga³⁴ que l’exemple de literatura científica que representen les topografies mèdiques, ofereixen un valor indubtable, no només per als historiadors de la medicina, sinó també per a aquells interessats en altres branques del saber, i la seua consulta pot aportar informacions valuosíssimes per a futurs estudis.