Kitabı oxu: «Comunicar i marcar la diferència»

Pròleg

Mitjans de comunicació: un obstacle o un motor per a la igualtat

JOANA GALLEGO

Universitat Autònoma de Barcelona

Vivim temps convulsos, tumultuosos, inquietants. En tots els nivells: polítics, socials, econòmics. Estem immersos en aquests moviments per la qual cosa de vegades creen il·lusions de renovació, però també produeixen inquietuds, pors, incertesa.

Tenim més preguntes que no pas respostes, perquè estem vivint aquests canvis. No sabem si culminaran, si seran conjunturals, si es consolidaran, ni en quina mesura, si tornarem a una situació anterior. Només podem afirmar que hi ha molts moviments. Alguns canvis ja consolidats pel que respecta al camp professional del periodisme o la comunicació són:

1. Tecnològics: l’evolució de la tecnologia ha canviat la manera de viure i de relacionar-nos.

2. Socials: l’aparició d’una nova esfera de relació, el camp virtual, ha trastocat moltes de les tradicionals formes de relació social. Les xarxes socials digitals han introduït modificacions i formes de compartir, difondre, consumir, relacionar-se, etc.

3. La manera d’accedir a la informació és diferent: els mitjans es troben en una voràgine de canvis molt accelerats. No sabem si desapareixeran els diaris impresos; com evolucionarà la recepció de ràdio i televisió; com es configurarà un nou model de periodisme…

4. La facilitat de circulació de la informació fa que es pugui difondre tant la informació veraç com els rumors, notícies falses o fake news, tant de moda actualment.

Canvis en el rol social de les dones

Un dels canvis més importants, no obstant, és l’experimentat per les dones en la societat, el que jo anomeno «Nou estat de consciència de les dones» que ja és imparable, i que ha provocat canvis en tots els ordres de la vida: en les relacions familiars, en la relació amorosa i en la sexualitat i, per descomptat, en el món del treball remunerat. I l’impacte que aquest canvi ha provocat en el model masculí, que ara es troba en el centre de l’huracà, i que encara no s’ha estudiat massa.

Concretament, en el món del periodisme, les dades parlen per si soles: tot i que encara les dones tenen més dificultat per accedir a càrrecs de direcció, és evident que tant entre l’estudiantat (on són majoria fa temps) com entre la professió periodística, cada dia hi ha, i n’hi haurà, més dones que accedeixen a la professió. Per posar uns quants exemples, a Europa les dones representaven el 68 % dels graduats en Periodisme i Informació en 2010, mentre que els homes eren el 32 % restant (EIGE, 2013). A Espanya, les dones titulades en Periodisme i Comunicació eren el 64 % mentre que els homes representaven el 36 % (APM, 2016). Ara bé, si parlem de la professió periodística les xifres canvien radicalment. A Europa, les dones empleades en el sector dels mitjans de comunicació representaven el 44 % en 2011. I si parlem d’Espanya veurem que les dones professionals representaven el 47,7 % en 2016, mentre que els homes eren el 52,3 %, segons el mateix informe mencionat abans. Això vol dir que mentre les dones es graduen en una proporció molt més elevada que els homes, a l’hora de trobar feina ho tenen pitjor.

I això encara empitjora si parlem dels càrrecs de responsabilitat, veurem que a Europa representaven el 25 % en 2010, molt semblant a les xifres d’Espanya o Catalunya, que estan entre el 27 % i el 30 %. Ara bé, si parlem del sector de la comunicació àmpliament considerat, veurem que aquest percentatge de dones graduades en Periodisme que no s’han incorporat a la professió periodística. Podria haver trobat acomodament en gabinets de premsa o en altres perfils professionals, com gestoria de comunitats digitals, analista de dades i tràfic, gestoria de continguts digitals, desenvolupament de projectes d’informació, etc. (APM, 2016).

Aquesta important incorporació de les dones al mercat laboral, tot i la seva precarietat, ha provocat canvis en els mitjans? I si és així, de quina mena? És aquesta situació una oportunitat per al canvi social, per a la igualtat entre homes i dones, o els mitjans continuaran sent un obstacle, segons el que al meu parer han estat fins ara? (Gallego, 2013).

És difícil saber la resposta. Com he dit hi ha més preguntes que respostes, però intentaré fer algunes reflexions sobre com podria evolucionar i si aquest moment de canvi por culminar en una major igualtat entre homes i dones en el món del periodisme, si ha experimentat canvis amb la incorporació massiva de dones.

Hi ha dos aspectes que crec que s’han d’abordar per separat: un és el dret legítim de les dones al treball, i intentar arribar on les seves capacitats, ambicions, projectes de vida, etc. les portin, i un altre és la incidència que aquesta incorporació al periodisme pot representar. És a dir, canvien les dones el discurs periodístic pel fet de ser més que abans (l’ONU estableix en un 30 % la massa crítica mínima per a que un col·lectiu pugui tenir incidència en un altre de més nombrós), o es manté malgrat la incorporació femenina a la professió? Alguns autors consideren que sí, que la incorporació de les dones a la professió modifica el discurs (Neveu, 2000). Mentre que altres han posat de relleu les dificultats de les dones en les redaccions i les diferents estratègies de supervivència que posen en funcionament per adaptar-se a que la cultura professional i les seves regles (doxa) (Melin, 2008).

Pel que a mi respecta, considero que el simple fet de ser dona no fa canviar automàticament el discurs, i que on cal posar l’accent és en els mecanismes, rutines i procediments periodístics que estan a la base de la cultura professional (Gallego, 2002).

Ara bé, reprenent la idea dels canvis que s’estan produint en la societat, als quals al·ludia al principi d’aquest text, és evident que els mitjans de comunicació, sobretot pel que fa a l’activitat informativa, i no tant en la seva faceta d’entreteniment han d’iniciar una fase de reflexió si no volen restar al marge d’aquests canvis i convertir-se cada vegada més en dispositius residuals desconnectats totalment de la societat.

Diferents nivells d’actuació

Per tant, i per no allargar massa aquest text, direm que hi ha diferents nivells on cal actuar simultàniament, i sobre els quals caldria reflexionar en profunditat.

1. Pel que fa a la producció de la informació: redefinir els procediments i rutines professionals que han estat la base del periodisme fins ara: Què és notícia, què és important, què no ho es, de què hem d’informar, de què no? A quins escenaris hem d’enfocar? Quines persones han d’actuar com a font?

2. Respecte a la representació de les dones: fins ara ha oscil·lat entre una representació com a subjecte i objecte: les dones amb molta freqüència són representades no com a individu que actua en la consecució dels seus interessos legítims, sinó com a complement, adorn, objecte decoratiu, font secundària, etc. Per posar només una dada: no potser que les mencions de dones continuïn sent des de l’any 2010 el 24 % (GMMP, 2015), o que apareguin en els informatius de la Televisió de Catalunya en un 29 % (un 30 % en debats i entrevistes) (CAC, 2012) quan representen el 51 % de la població.

I si parlem de la vessant qualitativa veurem que amb molta freqüència es fan servir estereotips recurrents per referir-se a les dones com a «reines de» «dames de ferro», «vídues negres», etc. La informació que fa referència a les dones sol ser més lleugera, més frívola, són presentades amb menys rigor i molt sovint apareixen en funció d’un home, com a mare de, esposa de, filla de, amant de, etc. la qual cosa obvia que les dones actuïn per elles mateixes i es limitin a fer-lo per persona interposada.

3. Pel que fa al llenguatge: l’home ha deixat de representar el conjunt de la humanitat. Fins ara, les dones han estat la part (elles, les altres), però els homes han representat al conjunt de la humanitat: quan parlen de futbol els mitjans es refereixen a futbol masculí, quan parlen de tennis, volen dir tennis masculí, etc. Per referir-se a l’esport practicat per dones han de dir futbol femení, tennis femení, etc. Caldrà dirimir cada vegada entre les dues meitats que configuren el ser humà.

4. Caldrà repensar el genèric masculí, per exemple, perquè no faci invisibles les dones, i sense arribar a forçar la llengua de tal manera que sigui incomprensible o impracticable, segurament caldrà trobar fórmules inclusives cada vegada més emprades per diferents sectors socials. Si entre «Els professors», per exemple, hi ha un 60 % de dones, caldrà trobar una fórmula que visibilitzi aquesta realitat, que en aquest cas seria senzill substituint els professors pel «professorat».

Això són només unes pinzellades per exemplificar els diferents problemes amb què els mitjans s’hauran d’enfrontar en un futur proper.

Conclusions

En definitiva, els mitjans podrien ser un motor per a la igualtat si realment es prenen seriosament la desigualtat entre homes i dones. Si deixen de referir-se a les dones com a només una part de la societat, posant de relleu la seva excepcionalitat (Una dona, la primera dona).

Representar les dones en la seva individualitat: sense subterfugis, sense apel·lacions a la seva intimitat o vida familiar, sense donar importància al seu aspecte físic, la seva indumentària, les seves relacions familiars o amoroses.

Introduint la perspectiva de gènere en els assumptes col·lectius, és a dir, posant de relleu la desigualtat entre homes i dones en la majoria dels àmbits socials, culturals, polítics, esportius, laborals, etc.

Mirant d’una altra manera la realitat i els temes dels quals cal informar, els escenaris que s’han de cobrir, les persones a les quals entrevistar, les fonts a què recórrer.

Si els mitjans són capaços d’aquesta nova mirada. Si les dones professionals (i els homes) són capaces de modificar les seves rutines professionals, els mitjans podrien convertir-se en motors per a la igualtat.

Si en canvi les dones professionals (i els homes) continuen reproduint els mateixos procediments, les mateixes rutines, es mostren cecs i cegues als canvis experimentats en la societat pel que fa a la desigualtat entre homes i dones, i continuen representant les dones com a una excepció, com a una minoria més de la qual es parla en plural sense atorgar individualitat pròpia, o bé com a un objecte decoratiu o subsidiari, una representació vicària en funció d’un home… podem dir que els mitjans seran, sens dubte, un obstacle per al canvi.

Referències

APM (2017): Informe anual de la profesión periodística en España, Asociación de la Prensa de Madrid.

CAC (2012): La representació de les dones a la televisió. Informe sobre la diversitat i la igualtat, Barcelona, Consell Audiovisual de Catalunya.

EIGE (2013): Advancing Gender Equality in decision making in Media Organisations, Luxemburg.

GALLEGO, Juana (2013): De reinas a ciudadanas. Medios de comunicación ¿motor o rémora para la igualdad?, Barcelona, Aresta.

— et al. (2002): La prensa por dentro. Producción informativa y reproducción de estereotipos de género, Jerez de la Frontera, Libros de la Frontera.

GMMP (2015): Who makes the news? <http://whomakesthenews.org>.

MELIN, Margareta (2008): Gendered Journalism Cultures. Strategies and Tactics in the Field of Journalism in Britain and Sweden, Malmö, JMG, University of Göteborg.

NEVEU, Erik (2000): «Le genre du journalisme. Ambivalences de la féminisation d’une profession», en Politix. Revue des sciences sociales du politique, 51, pp. 179-212.