Kitabı oxu: «Adrienne Rich»

BIBLIOTECA JAVIER COY D’ESTUDIS NORD-AMERICANS

http://puv.uv.es/biblioteca-javier-coy-destudis-nord-americans.html http://bibliotecajaviercoy.com

DIRECTORES

Carme Manuel

(Universitat de València)

Elena Ortells

(Universitat Jaume I, Castelló

© dels poemes en anglès: Adrienne Rich

© de la traducció: Isabel Robles i Encarna Sant-Celoni

© de la introducció i de les notes dels poemes: Encarna Sant-Celoni

Títol original: Twenty-one Love Poems, dins de The Dream of a Common Language:Poems 1974-1977 (W.W. Norton, New York, 1978)

1ª edició de 2019

Reservats tots els drets

Prohibida la reproducció total o parcial

ISBN: 978-84-9134-462-9

Il·lustració de la coberta: Consol Martínez Bella

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es publicacions@uv.es

Índex

Introducció

TWENTY-ONE LOVE POEMS / VINT-I-UN POEMES D’AMOR

I. Wherever in this city, screens flicker Onsevulga d’aquesta ciutat parpellegen pantalles

II. I wake up in your bed. I know I have been dreaming Em desperte al teu llit. Sé que he estat somniant

III. Since we're not young, weeks have to do time Atés que no som joves, les setmanes han de comptar

IV. I come home from you through the early light of spring Torne a casa des de tu a través de la novella llum de la primavera

V. This apartment full of books could crack open Aquest apartament ple de llibres es podria trencar tot obrint-se

VI. Your small hands, precisely equal to my own Les teues petites mans, exactament iguals a les meues

VII. What kind of beast would turn its life into words? ¿Quina mena de bèstia convertiria la seua vida en paraules?

VIII. I can see myself years back at Sunion Puc veure’m a mi mateixa anys enrere a Súnion

IX. Your silence today is a pond where drowned things live El teu silenci hui és un bassal poblat per coses negades

X. Your dog, tranquil and innocent, dozes through La teua gossa dormisqueja, tranquil·la i innocent, entre

XI. Every peak is a crater. This is the law of volcanoes Cada cim és un cràter. És la llei dels volcans

XII. Sleeping, turning in turn like planets Dormint, giravoltant per torn com planetes

XIII. The rules break like a thermometer Les normes es trenquen com un termòmetre

XIV. It was your vision of the pilot Va ser la teua visió del pilot

(THE FLOATING POEM, UNNUMBERED) (EL POEMA FLOTANT, SENSE NÚMERO)

XV. If I lay on that beach with you Si em vaig estirar amb tu en aquella platja

XVI. Across a city from you, I’m with you A una ciutat de tu, estic amb tu

XVII. No one’s fated or doomed to love anyone Ningú no està predestinat ni condemnat a estimar algú

XVIII. Rain on the West Side Highway Pluja a l’autovia del West Side

XIX. Can it be growing colder when I begin ¿Pot ser que el fred s’intensifique quan comence

XX. That conversation we were always on the edge Aquella conversa que sempre estàvem a punt

XXI. The dark lintels, the blue and foreign stones Les llindes fosques, les pedres blaves i foranes

DOS ASSAIGS

I. “És la lesbiana que hi ha en nosaltres...”

II. “Invisibilitat a la universitat”

Introducció

I go where I love and where I am loved, into the snow;

I go to the things I love with no thought of duty or pity¹

H. D., The Flowering of the Rod

Aquesta és la segona traducció al català d’un poemari de la poeta, teòrica feminista i activista lesbiana nord-americana Adrienne Rich (Baltimore, 1929 -Santa Cruz, 2012), un recull publicat per primera vegada el 1976, en edició limitada, per Effie’s Press, i reeditat per W.W. Norton dos anys després, dins de The Dream of a Common Language: Poems 1974-1977, a partir del qual s’ha fet la traducció.

Abans de prosseguir voldria assenyalar que no deixa de sorprendre l’escàs ressò i la poca atenció que les editorials catalanes –i el món acadèmic– han dedicat a aquesta prolífica i essencial autora en llengua anglesa; una intel·lectual de primer ordre i una de les veus literàries més llegides i influents de la segona meitat del segle XX. Ja que, en comparació amb la traduïda a l’espanyol (cinc antologies poètiques, quatre llibres d’assaigs i diversos articles publicats en revistes especialitzades, a més d’unes quantes tesis doctorals i treballs d’investigació –bé de lingüística, sobre la seua poesia; bé de gènere, sobre la seua activitat teòrica i política–, tant en paper com en format electrònic), l’obra d’Adrienne Rich trobable en català és menys que minsa: de poesia, sis poemes en una antologia², un volum sencer³, fragments de dos poemes⁴ i un altre més de solt⁵, i de prosa, només un assaig⁶, i, això sí, el seu esment en un fum d’escrits. I no és parlar per parlar, perquè va publicar un total de 28 volums de poesia –els dos últims, pòstumament– i 7 llibres d’assaigs, a més de traduccions, converses, articles, ressenyes i columnes en multitud de diaris.

Justificar, doncs, la necessitat de continuar traduint Adrienne Rich és gratuït i resumible en dues paraules: perquè cal, ras i clar, i així ho ha entés la Universitat de València. El català no pot quedar-se enrere en la coneixença sense intermediaris de l’obra d’una figura imprescindible per a entendre el segle XX, i també el XXI; de l’obra d’una escriptora que no va defugir mai el compromís polític ni la visió crítica del món que li va tocar viure; de l’obra d’un referent poètic fonamental en què ha poat i segueix poant bona cosa de la poesia anglesa contemporània i també de la més nostrada, com ara Maria-Mercè Marçal, qui, en parlar de referents literaris, reconeix «[...] En canvi, les lectures de Plath i de Rich, encara que llegides en traducció, m’ha arribat una força –una mena de risc, en el cas de Plath, i una visió política, en el de Rich– que no puc trobar a l’obra d’Arderiu»⁷.

Tots aquests qualificatius i més es mereix aquesta dona de lletres que es considerava sobretot poeta, com deixa clar el 1986, parlant dels quinze anys que portava dins del moviment d’alliberament de la dona: «els he passats com a escriptora, professora, editora, autora de fullets, conferenciant i, de tant en tant, com a activista. Però, abans i per damunt de tot, he sigut poeta»⁸. Per això encara sobta més que aquesta faceta de Rich, considerada una dels millors poetes als Estats Units, siga menys coneguda entre nosaltres que la seua faceta teòrica i la seua tasca com a activista política, com a lesbiana i com a feminista –la qual, tot s’ha de dir, l’ha erigida en indiscutible i obligada referència de les teories i els estudis sobre la dona i les minories..., això sí, en l’original anglés o en traducció al castellà–, com ja he comentat. És un deute envers ella, doncs, reivindicar-la i, amb aquesta traducció, hi posem el nostre granet d’arena.

Vida i obra

Adrienne Cecile Rich va nàixer a Baltimore, Maryland, el 16 de maig de 1929, al si d’una família acomodada i culta, la major de dues germanes, i va morir als 82 anys d’edat a Santa Cruz, Califòrnia, el 27 de març de 2012, arran de complicacions derivades de l’artritis que patia des de feia dècades.

Poeta, assagista, professora, editora, crítica..., va ser guardonada amb nombrosos premis i reconeixements, com ara el Shelley Memorial Award (1971), el Ruth Lilly Poetry Prize (1986), el Bill Whitehead Award (1990), el Common Wealth in Literature (1991), el Lenore Marshall Poetry Prize (1992), el Wallace Stevens Award (1996), el 8é i el 14é Lambda Literary Awards de poesia lesbiana (1995 i 2001, respectivament) o el National Book Foundation Medal (2006); però, sens dubte, la distinció l’atorgament de la qual més ressò va tindre dins i fora dels Estats Units va ser, justament, la que es negà a acceptar el 1997, per raons polítiques: la National Medal for the Arts, el més alt honor atorgat a un/a artista en nom del poble del seu país. En una carta adreçada a Jane Alexander –llavors directora de la Fundació Nacional de les Arts– i publicada en diversos mitjans, va explicar-ne els motius: «... no podia acceptar aqueix guardó del president Clinton o de la Casa Blanca perquè el significat mateix de l’art, tal com jo l’entenc, és incompatible amb la cínica política d’aquesta administració. Voldria aclarir-li què significa el meu rebuig. Qualsevol persona familiaritzada amb la meua obra d’ençà dels anys seixanta sap que crec en la presència social de l’art com a trencadora dels silencis oficials, com una veu per a aquelles persones les veus de les quals no es tenen en compte, i com un dret humà natural. No hi ha una fórmula simple que relacione l’art amb la justícia. Però sé que l’art –en el meu cas, l’art de la poesia– no significa res si simplement decora la taula per al sopar del poder que la manté com a ostatge. [...] En definitiva, no crec que puguem separar l’art de la dignitat i l’esperança humanes en general. La meua preocupació pel meu país és inextricable de les meues preocupacions com a artista. No podria participar en un ritual que em sembla tan hipòcrita»⁹. Un exemple entre molts d’una literatura compromesa alimentada per una particular visió del “món difícil” que l’envolta. Perquè, a diferència de la tendència de l’establishment literari a considerar que el compromís polític i la crítica social minven la qualitat d’una obra, Rich fa palesa, repetidament, l’evidència que és possible exigir responsabilitat a la bellesa, perquè «la poesia no és luxe», ni tampoc quelcom addicional. «És una necessitat vital de la nostra existència»¹⁰. L’art té una funció radicalment social, una dimensió ètica, i ser poeta comporta no defugir l’imperatiu moral que això implica.

Filla d’un patòleg jueu no practicant, Arnold Rice Rich, i d’una pianista i compositora protestant dedicada a la casa, Helen Elizabeth Jones –és a dir, ni jueva ni gentil, com insisteix a aclarir–, des de ben xicoteta Adrienne viu rodejada dels llibres de la biblioteca de son pare, el qual ara i adés l’esperona a l’estudi i a la perfecció en qualsevol tasca que mamprenga. El 1947 deixa Baltimore per anar a estudiar al Radcliffe College, a Cambridge, Massachusetts, on es gradua el 1951, l’any en què és escollida per al Yale Younger Poets Award amb el seu primer llibre de poesia, A Change of World (‘Un canvi de món’), un poemari que rep força elogis de poetes consagrats de l’època –masculins, és clar–, encapçalats per W. H. Auden, qui, en el prefaci, lloa la “modèstia” i la “pulcritud formal” de l’autora; res d’estrany, car en aquest aplec, com en el que vindrà, Rich segueix allò que s’espera d’ella: una línia poètica blanca i masculina gairebé immaculada, amb un narrador omniscient, el títol del qual –tot amb tot– presagia un terratrèmol, perquè, com explica Mercedes Bengoechea¹¹, de vegades «el llenguatge poètic revela més del que l’autor creu: “els poemes són com els somnis: hi poses allò que no saps que saps”¹². I hi ha poemes que ens diuen més de l’autora que allò que indiquen les seues intencions inicials»; es refereix, concretament, al poema “Aunt Jennifer’s Tigers” (‘Els tigres de la tia Jennifer’). El 1952 una beca Guggenheim li permet estudiar un curs a Oxford i viatjar per Europa. És llavors quan apareixen els primers símptomes de l’artritis reumatoide que l’acompanyarà tota la vida i per la qual s’haurà de sotmetre a diverses intervencions quirúrgiques –1967, 1980, 1982 i 1992.

El 1953 es casa amb Alfred H. Conrad –en part, perquè, com confessa anys després, «no coneixia una manera millor de desconnectar de la meua primera família¹³»–, un professor d’economia i jueu ortodox, un jueu del “tipus inadequat”, segons son pare. El matrimoni fixa llur residència a Cambridge i el 1955, l’any en què ix al carrer el seu segon llibre, The Diamond Cutters (‘Els talladors de diamants’) –les crítiques del qual tornen a incidir en la dolçor i la depurada tècnica de la poeta–, naix el seu primer fill, David; els altres dos, Paul i Jacob, naixen el 1957 i el 1959, respectivament, i decideix fer-se un lligament de trompes. Insatisfeta de tot, la seua carrera literària es veu per força interrompuda: «allò que escrivia no em convencia; m’era difícil admetre la ira i la frustració dins o fora dels meus poemes»¹⁴. Així és, amb 30 anys i tres criatures petites, a la prometedora poeta poc futur l’espera tret de fer de mare i d’esposa, cosa que l’enerva i la fa sentir culpable alhora; però, no obstant això, continua escrivint –és llavors quan, en un intent de connectar vida i poesia, comença a datar l’any dels seus poemes– i, més que més, llegint, de tot, buscant la manera d’aprehendre el dolor omnipresent que l’aclapara, i és en James Baldwin i en Simone de Beauvoir on troba descripcions del món que fa seues.

El curs 1961-1962, guanya una segona beca Guggenheim, que gaudeix en família a Holanda, i el 1963, després de huit anys sense publicar, veu la llum un nou volum de poesia, Snapshots of a Daughter-in-Law (‘Instantànies d’una nora’) –molt mal rebut pels crítics ‘oficials’–, en el qual s’aprecia un canvi de perspectiva significatiu –tot i que més de contingut que de continent– en clara rebel·lia contra els vells models poètics, com corrobora la ‘declaració’ del vers que inicia la tercera secció del poema que dóna títol al llibre –el seu “primer poema feminista”–: «una dona que pensa dorm amb monstres». Un canvi que acabarà de prendre forma en els volums següents, com palesen aquests versos: «Una dona amb forma de monstre / un monstre amb forma de dona / els cels n’estan plens»¹⁵.

El 1966 la família es trasllada a Nova York, on pren part activa en la lluita contra la guerra del Vietnam i la segregació racial, i publica Necessities of Life (‘Necessitats vitals’), punt crucial en la seua poètica, on el vers rimat desapareix del registre poètic i el poema, rebel, amb un clar ‘jo’ protagonista, pren el seu propi impuls rítmic en versos cadenciosos i experimentals; un recull, centrat en la mort, entesa com una pausa, en què és clara la influència de Charles Olson, i també, en certa mesura, la de la generació Beat i l’escola confessional de Robert Lowell, Anne Sexton i Silvia Plath, entre d’altres, que li obri noves possibilitats d’expressió, però sempre des de la convicció que allò personal i allò polític són indestriables. El 1968 comença a fer classe a nenes i nens desfavorits al City College, on continua fins al 1972, i el curs 74-75, i s’involucra més i més en la lluita política i el discurs públic. Leaflets (‘Fulle[t]s’), 1969, clou la turbulenta dècada dels seixanta, durant la qual Rich ha anat aprofundint en el poder del llenguatge com a força d’alienació i persistint a crear-ne un de nou que redefinisca la realitat a partir de la pròpia vivència i la transmeta sense trair ni mentir, i ho fa assimilant noves formes poètiques, com ara el gazal¹⁶, que conrea en diversos poemaris.

El 1970 decideix separar-se del marit –el qual es suïcida poc després– i entra de ple en el moviment d’alliberament de la dona, amb el qual s’identifica cada vegada més. I llavors, «La lesbiana reprimida que duia en mi des de l’adolescència començà a estirar els braços i el seu primer acte a consciència fou enamorar-se d’una dona jueva»¹⁷. El 1971 publica The Will to Change (‘La voluntat de canvi’), on per primera vegada qui narra i qui escriu s’identifiquen en un principi femení fet callar fins aleshores: la reivindicació i afirmació de la seua orientació sexual i, com sempre, moltes coses més. El 1973 s’edita Diving into the Wreck (‘Submergint-se en el naufragi), un crit contra el conformisme, denigrat novament per sectors de la crítica ‘oficial’ per la seua implicació política i exalçat per les feministes, que representa un gir en la seua carrera literària en plasmar, conscientment, el seu rebuig envers el violent món patriarcal a través de la poesia, i amb el qual guanya el National Book Award de poesia l’any següent, un premi que refusa d’entrada, però que acaba acceptant amb la condició de compartir-lo amb dues de les finalistes –Audre Lorde i Alice Walker–, «en nom de totes les dones». A partir d’aqueix moment comença a ser coneguda pel gran públic, i es succeeixen els poemaris, els assaigs, els articles de crítica literària, els premis, els viatges, les conferències i les classes com a professora convidada en diferents universitats.

I arribem al 1976, un any prolífic, en què publica Twenty-One Love Poems (Vint-i-un poemes d’amor 1974-1976), coneix l’escriptora i editora Michelle Cliff (Kingston, Jamaica, 1946 - Santa Cruz, 2016), amb qui inicia una vida en comú que durarà gairebé quaranta anys, i veu per fi la llum la mítica i encara revolucionària Of Woman Born: Motherhood as Experience and Institution (‘De dona naixem: la maternitat com a experiència i institució’), dedicada a les seues àvies, una rigorosa revisió de la noció de maternitat des del punt de vista individual i col·lectiu –la relació potencial de qualsevol dona amb les seues criatures, d’una banda, i la institucionalització d’aqueix potencial per tal de controlar-lo, d’una altra–, en la qual manté que el fet de ser mare –una obligació inherent al fet de ser dona, segons la ideologia patriarcal– és la clau de l’universal estatus secundari de les dones i, entre un pèlag de reflexions malauradament ben actuals, proposa fer cas dels nostres cossos, la primera font d’on extraure els significats que ens calen per a dir-nos, per a escoltar-nos i veure’ns senceres: «Del cervell al clítoris a través de la vagina a l’úter, de la llengua als mugrons i al clítoris, de la punta dels dits al clítoris i al cervell, dels mugrons al cervell i a l’interior de l’úter..., som receptives als missatges invisibles d’una urgència i d’una inquietud que, de fet, no poden ser aplacades, i d’una potencialitat cognoscitiva que només comencem a sospitar. No estem construïdes ni amb ‘interiors’ ni amb ‘exteriors’; la nostra pell està viva, plena de senyals; les nostres vides i les nostres morts són inseparables de l’alliberament o el bloqueig dels nostres cossos pensants»¹⁸.

El 1978 s’edita The Dream of a Common Language (‘El somni d’una llengua comuna’) –que incorpora els Vint-i-un poemes d’amor–, els temes centrals del qual són la recerca d’un llenguatge que unisca cos i món, i reanomene la realitat per tindre-hi cabuda; el lesbianisme, sempre amenaçat en un món que li és hostil, i també la lluita contra l’orfandat històrica d’heroies i models femenins socialment invisibles. Aquest és un llibre on cada poema es converteix en un acte de supervivència, en un mitjà per a rescatar de l’oblit la històricament obscurida, esborrada i/o tergiversada empremta literària de les precursores; una abnegació que es tradueix en una constant referència textual a la vida d’altres dones, tant d’anònimes com de ben conegudes, amb les veus de les quals la poeta dialoga en cerca d’una genealogia, i ho aconsegueix fent servir trencadors recursos, com ara el silenci, o incloent-hi fragments de diaris, epígrafs, notes o passatges en altres llengües.

El 1979 es publica el seu primer volum d’assaigs, On Lies, Secrets, and Silence (‘Sobre mentides, secrets i silenci’)¹⁹, una selecció d’articles escrits entre 1966 i 1978 que reflecteix el viatge del seu pensament envers l’amor per «nosaltres mateixes i per altres dones [...] que transcendisca la categoria de “preferència sexual” i la qüestió dels drets civils», i aqueix mateix any es trasllada a Montague, Massachusetts, amb la seua parella. De 1981 a 1983 ambdues coediten la revista lesbo-feminista Sinister Wisdom, i veuen la llum dos poemaris més: A Wild Patience Has Taken Me This Far (‘Una paciència salvatge m’ha dut fins ací’), 1981, que continua la línia marcada pel recull anterior, i Sources (‘Fonts’), 1983, una mena de catarsi sota la forma d’un llarg poema en què reflexiona sobre els vincles amb son pare i son marit, i els seus orígens jueus, i on, tot mantenint la consciència de la diferència sexual, posa de manifest que els homes també poden ser víctimes de la cultura patriarcal.

El 1984 se’n va a viure a Santa Cruz, Califòrnia, amb la seua companya de vida, i l’any següent publica el poemari Your Native Land, Your Life (‘La teua terra nativa, la teua vida’), en què el seu compromís en la lluita contra tota mena d’injustícies socials i ecològiques plora versos com aquests, del poema “Temps nord-americà VII”: «Pense açò en un país / on els mots són sostrets de les boques / com el pa és sostret de les boques, / on les poetes no van a la presó per ser poetes, sinó per ser de pell fosca, dones i pobres». El 1986 surt a la llum una segona tria d’assaigs, Blood, Bread and Poetry (‘Sang, pa i poesia’), en el pròleg de la qual afirma: «La dona que cerca la base experiencial de la política de la identitat s’adona que, com a jueva, blanca, dona, lesbiana, de classe mitjana, ella mateixa té una identitat complexa»²⁰; amb articles tan subversius i polèmics com “Compulsory Heterosexuality and Lesbian Existence” (“Heterosexualitat obligatòria i existència lesbiana”) –escrit inicialment el 1978 per a la revista Signs i publicat el 1980 per Antelope Publications, Denver–, on utilitza els termes existència lesbiana i contínuum lèsbic en lloc de ‘lesbianisme’, en considerar que aquest té «unes connotacions clíniques i limitadores». Per a Rich el «contínuum lèsbic inclou una gamma –a través de la vida de cada dona i al llarg de la història– d’experiències identificades amb la dona, no senzillament del fet que una dona hagi tingut o desitjat conscientment l’experiència sexual genital amb una altra dona»²¹, i que s’inicia amb el contacte amb la mare, una mena de sororitat²²; una definició que d’alguna manera recorda –malgrat la distància, quant al plantejament– la famosa sentència de Monique Wittig «les lesbianes no són dones»²³. Hi tornaré més endavant.