Kitabı oxu: «Nicolau Primitiu Gómez Serrano»

1. LA MEMORIALÍSTICA CATALANA DE L’ÈPOCA CONTEMPORÀNIA: UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA

L’etiqueta literatura memorialística abraça aquells documents en què l’autor deixa constància dels successos i les notícies que l’envolten, així com de qualsevol dada o reflexió íntima, de vegades sense precisió cronològica, a manera d’assaig particular. El context sociocultural ha marcat el contingut de cada un dels dietaris escrits a casa nostra, de manera que a partir del segle XVII veiem un increment dels escrits de caire memorialístic i alhora un notable descens en la producció en llengua catalana com a conseqüència de la pèrdua de l’oficialitat de la llengua pròpia d’ençà les primeries del segle XVIII. Aquest fet, que afectà directament la competència escrita dels valencians en la llengua del país, i doncs en la memòria privada, repercutí considerablement en les actituds lingüístiques, que apartaven el català dels espais d’una certa formalitat i l’arraconaven al folklore i als usos familiars. A més, l’esclat de la premsa periòdica al segle XIX minvà la necessitat d’escriure documents de memòries i el gènere memorialístic es converteix en un gènere rar. De fet, la literatura epistolar substitueix en gran part la literatura memorialística, i aquesta, en esdevenir excepcional, tornarà a ser revalorada al tombant del segle. Una panoràmica d’aquest tipus de literatura ens podrà ajudar a comprendre les circumstàncies i la singularitat que envolten la tasca memorialística de Nicolau Primitiu Gómez Serrano.

1. SEGLES XVIII-XIX

El darrer testimoni de l’ús del valencià en un dietari abans del segle XX fou l’obra de mossén Josep Esplugues, capellà de Montaverner, a finals del segle XVIII, que amb el seu Llibre de la església parroq[uia]l dels sans apòstols, ha permés que reputats investigadors com Vicent Escartí (1998, 1999, 2010) o Emili Casanova (2002) n’hagen extret el suc i pogut fer constar la continuïtat dels dietaris en català a casa nostra. Les notes abracen el període de 1732 a 1761 i relaten la vida i els costums de la població de Montaverner. Aquest testimoni palesa la naturalitat en l’ús de la llengua pròpia de l’autor en l’escriptura, en una època afectada d’una bona dosi de diglòssia. A més, s’hi observa un llenguatge ric amb ús de formes col·loquials i vives.

Més enllà de les fronteres estrictament valencianes, d’aquell període també conservem el testimoni de Joaquim Fiol i Estada (1782-1788) que, a Mallorca estant, va escriure un voluminós dietari en què presenta la vida i els costums palmesans de finals del XVIII, així com un retaule perfecte del món de les lleis d’aleshores, ja que fou membre de la baixa noblesa palmesana, catedràtic de Dret a la Universitat de Mallorca i un advocat de prestigi. El dietari només comprén un període de sis anys (1782-1788), fou recuperat per Antoni Pons durant la dècada dels anys trenta –encara que no de manera íntegra– i Carme Simó (2014) ha estat l’encarregada de preparar-ne una nova edició. La castellanització imperant que, a poc a poc, anirà farcint la llengua nostrada és ben evident en aquest volum. De fet, el dietari del Dr. Fiol està escrit en un català molt castellanitzat, concís, encara que usat amb un registre formal i amb un lèxic ric (Simó 2014).

Així mateix, el filòleg Jordi Carbonell va posar en relleu la vasta producció de textos d’aquesta mena a l’illa de Menorca, un testimoniatge excepcional i sense precedents dins el conjunt de la nostra literatura. L’època setcentista menorquina fou batejada per Carbonell (2017: 176) com a «període menorquí de la literatura», atés el gran paper de l’illa en les lletres catalanes. El seu criteri se sustentava en diverses qüestions: la llengua vernacla s’ensenyava a les escoles de l’època, s’utilitzava en les corporacions públiques i s’emprava per a temes literaris, lingüístics, històrics i científics en la Societat Maonesa de Cultura, una acadèmia fundada insòlitament dins d’un clima de declivi per a la llengua catalana després del triomf de Felip V. Un poc contra corrent, la societat menorquina maldava per mantenir l’estatus oficial de la llengua catalana dins l’illa; de fet, Carbonell (2017: 177) recorda que «fins el governador anglès sir Richard Kane, que la parlava, la utilitzava en moltes de les seves ordres i bàndols». L’investigador ens il·lustra amb els següents dietaris escrits a Menorca a finals del XVII i principis del XIX: les Notícies antigues de l’illa de Menorca, del sacerdot i dramaturg Francesc Mercadal; el Diari de Mahó, 1776-1826, de Joan Roca i Vinent; el Diari, 1774-1854, de Josep Sancho i fins i tot un publicat anualment, el Pronòstich diari, des del 1776 fins al 1837. Així mateix, rescata dietaris de corsaris, com el de Jaume Soler o el de Miquel Amengual.

Val a dir que a Catalunya també es produïren textos de gran valor literari. Un dels testimonis més rellevants fou el dietari de Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, titulat Calaix de sastre, en què s’explicarà tot quant va succeint a Barcelona i veïnat des de mig any de 1769, a les que seguiran les dels altres anys esdevenidors per divertiment de l’autor i de sos oients, anexes en el dit Calaix de sastre les més mínimes frioleres, del qual s’han publicat fragments. Escrit entre el 1769 i el 1819, narra els successos de la Catalunya d’aleshores des de la perspectiva de la noblesa. El document supera l’austeritat dels llibres de notes d’aquella època, en els quals només hi havia comptes i notes soltes. Al text, els escrits de caire circumstancial es barregen amb una dura crítica social. Al cap i a la fi, és un retaule en què l’autor no s’està de reflectir humorísticament les coses més quotidianes (el que menja, el que fa cada dia amb la seua família) alhora que descriu els costums catalans i relata els episodis festius i els viatges que fa. Tot això, amanit amb un to burlesc i subjectiu que converteixen el seu relat memorialístic en una mena de protoperiodisme costumista.

El canvi de segle fou paït de diferent manera en cadascun dels territoris, però el que resulta evident és que, cada vegada més, augmenta l’ús del castellà en la memorialística i hi disminueix l’ús del català. A Catalunya, entre els papers memorialístics en llengua vernacla que s’hi han pogut conservar, trobem diferents tipologies: llibres de comptes i notes soltes, com és el cas d’autors com Fèlix Torres, Amat de Palou o Joan Geronés; llibres de notes i comptes familiar, com el de la família Mariscot de Camós (1846-1914); autobiografies, com les memòries d’Isabel Piferrer (1814-1882); memòries barrejades amb autobiografia, com les de Pelegrí Casades, etc.¹

Els documents més interessants i que apleguen una qualitat literària més evident són les cròniques històriques o d’esdeveniments bèl·lics d’aquell segle, com foren els setges de Girona o la Guerra del Francés. De fet, el dietari d’Isidre Mata del Racó, escrit el 1813, evidencia la brutalitat de la Inquisició espanyola, encara latent durant aquells anys.

El màxim exponent d’aquest segle XIX serà Jacint Verdaguer, el famós escriptor renaixencista, que va emprar en les seues obres un català culte, acurat i amb moltes influències clàssiques. Així ho palesa també el seu llibre Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889), un tipus de dietari inserit en l’anomenada «literatura de viatges». De fet, Anna Esteve (2010: 62) considera Verdaguer com un dels autors «puntals d’aquest gènere».

Al País Valencià, en canvi, la irrupció dels sectors renaixencistes i llur literatura incipient, units a la consolidació de periòdics com Las Provincias o El Mercantil Valenciano i publicacions com El Mole apaivagaven la necessitat d’escriure notícies i successos de caire privat. Si que és cert, però, que alguns investigadors han donat rellevància a la producció de memòries escrites en castellà durant aquell segle, com és el cas del professor Escartí (2010), que ha conformat una notable panoràmica del període vuitcentista d’aquesta mena de literatura, encara no hi ha cap indici que ens indique la presència sòlida de reculls extensos de memòries en valencià. Això no obstant, han perviscut notes que, tot i ser en castellà, traspuen una certa valencianitat, com les notes de viatge publicades per Teodor Llorente al diari Las Provincias. En efecte, conservem els escrits d’alguns personatges renaixencistes que van plasmar en paper i després publicar en premsa les cròniques de les eixides del Centre d’excursions cientificoliteràries i artístiques de Lo Rat Penat, gràcies a les quals podem conéixer el patrimoni cultural del País Valencià a través del valencianisme. De fet, també han pervingut alguns llibres de viatges d’aquests autors que es movien al voltant de les esferes del ratpenatisme. El cas del canonge Josep Sanchis Sivera n’és un exemple, tot i que els seus escrits són ja de principis del segle XX: De Valencia a Cádiz (1901), Dos meses en Italia (1902), Dos días en Lourdes. Excursión a la Cueva Santa (1903), Una visita al Gran San Bernardo (1905), De Alemania, notas de viaje (1906), Una excursión a Mallorca (1914), etc.

De la mateixa manera, investigadors novells com Jacob Mompó (2015) han exhumat documents ben interessants de la vida de personatges valencians de llocs com la Pobla del Duc, per exemple, a les acaballes del segle XIX, escrits en llengua castellana. Al capdavall, podem dir, amb total seguretat, que la recerca tenaç i constant ens brindarà un panorama assaonat del segle XIX valencià, si més no per a traçar un pal·li literari digne en termes de memorialística.²

2. EL SEGLE XX

Si bé és cert que Catalunya fou el territori catalanoparlant que més sòlidament va resistir el canvi de paradigma del segle XIX amb l’aparició de la premsa regular, la producció dietarística en català a principis del segle XX encara és ben minsa en comparació amb l’esclat literari que s’hi esdevingué amb els diferents corrents que engalanaren el primer terç de segle. El crític Enric Bou va destacar algunes obres escrites a Catalunya en llengua vernacla que representaven un hibridisme estilístic que es trobava entre el periodisme i la literatura: es tracta d’una sèrie de dietaris públics publicats en premsa, entre els quals destaquen el Glosari d’Eugeni d’Ors, publicat en La Veu de Catalunya; els Fulls de dietari de Carles Soldevila, publicats en La Publicitat i el Dietari espiritual, de Josep Maria López Picó, publicat en La Revista (Esteve 2010). Segons la mateixa Esteve (2010: 13), «potser l’obra que respon més canònicament a l’etiqueta de dietari publicat abans del conflicte bèl·lic espanyol és Hores angleses, de Ferran Soldevila, un recull d’anotacions que reuneixen les impressions i experiències derivades de la seua estada a Anglaterra a finals dels anys vint i que publica com a llibre el 1938».³ En major o menor mesura, a Catalunya se sostingué prou fermament, ni que fos en diferents formats, aquest tipus de literatura, encara que no sempre en forma d’obres voluminoses.

Són de Mallorca dos dels dietaris més extensos de principis del segle XX; per tant, confirmen la continuïtat de la literatura memorialística en català més enllà del Principat, i no precisament com un fenomen anecdòtic, ja que abracen un període de més de trenta anys. Ens referim als dietaris del promotor cultural i assagista Joan Estelrich (Estelrich 2012) i de l’escriptor i lingüista mossén Antoni Maria Alcover. Cal esmentar la tasca esmerçada per l’Institut d’Estudis Catalans, més concretament per Maria Pilar Perea, que va digitalitzar l’obra del lingüista i es pot trobar al portal Antoni Maria Alcover.

Joan Estelrich i Artigues (Felanitx, 1986-París, 1958) estigué estretament vinculat a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, gràcies a la qual estigué envoltat dels personatges del catalanisme cultural i polític del primer terç de segle; de fet, compartia l’ideari de la burgesia catalanista i d’aquesta manera va fundar Expansió Catalana (1919-1922). Els objectius d’aquesta organització, que passaven per difondre el missatge del catalanisme nacionalista arreu d’Europa, van obligar l’escriptor a romandre en l’exili durant la dictadura de Primo de Rivera, a la dècada dels anys vint. Cal dir, però, que d’una identificació ferma amb el nacionalisme passà a un posicionament que s’inclinava més prompte pel federalisme a partir de l’any 1930. També s’encarregà d’estretir vincles entre Catalunya i Mallorca, i va tractar d’enfortir les relacions entre els intel·lectuals catalans i mallorquins. Un dels escrits més coneguts fou el «Missatge als mallorquins», un manifest que es va publicar l’any 1936 a la premsa catalana per a intensificar les relacions entre ambdós pobles i, poc després, el mateix any, gràcies a l’esperó de l’Associació per la Cultura de Mallorca, va veure la llum la «Resposta als catalans», publicada tant en la premsa mallorquina com en la premsa catalana (Massot i Muntaner 1978).

Els seus dietaris, que narren successos des de l’any 1914 fins al 1949, es caracteritzen per la narració de les anècdotes que s’esdevenien en els nuclis del catalanisme cultural, tot acompanyant el discurs amb reflexions diverses, moltes de les quals apostaven per la coordinació harmònica amb la resta de territoris catalanoparlants. El 22 de desembre de 1935 s’expressa així: «Dins el tren parlat extensament amb Cambó [...], parlat de coses editorials; curiós que ell pensi en una història social de Catalunya per escriure...».

I durant el maig de 1936: «Treball intens per a fer avançar les qüestions del programa de la comunitat catalanobalear... [...] Elaborat mentalment possible assaig meu sobre la significació de Mallorca dintre de la Renaixença catalana».

D’altra banda, Antoni Maria Alcover, l’eclesiàstic mallorquí famós per la seua tasca a favor de la llengua catalana amb obres com el Diccionari català-valencià-ba-lear, el recull Aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, La flexió verbal en els dialectes catalans, etc., va escriure el seu dietari més famós l’any 1906, el Dietari de l’excursió filològica (1906), encara que va redactar una tirallonga de successos des de l’any 1902 fins l’any 1924, molts dels quals van ser publicats al Botlletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Les seues pàgines, hereves del tipus de dietari conreat anys abans per Verdaguer, el «llibre de viatges», posseeixen un valor afegit: les observacions lingüístiques i dialectològiques i les reflexions que se’n deriven, expressades amb un estil lleuger i divulgatiu. Vegem com narra els successos del 21 d’abril de 1910, durant la seua visita al País Valencià:

Arribam a Alcoi, devers les vuyt del vespre, atapits com arengades per motiu de la gran gentada qu’acudia a Alcoi per les festes de Sant Jordi, que comensaven lo endemá. Tot devallant del tren, mos trobárem dins els brassos dels amics del cor Mn. Tomàs Miró i D. Rafel Cantó i Llopis, entusiasta com el qui més de la llenga valenciana. Mos ne menaren a casa-llur, i comensárem a l’acte l’estudi de l’interessantíssim dialecte alcoyá.

No sols s’hi besllumen reflexions dialectològiques a partir del que observa arreu del territori. Durant la seua estada a Zuric, el dia 12 de juny de 1912 (en una de les seues expedicions europees), arran d’una conferència del Dr. Gauchat, reconegut romanista de l’època, fa la següent dissertació:

M’ha cridada l’atenció un mapa aont apareix la desinencia [76] verbal -o de la primera persona singular del present (parlo, arribo, etc.), característica, desde el sigle XVII, de Catalunya continental, fora la regió dels Pirineus Orientals. Doncs aqueixa desinencia se troba dins un territori considerable entre la Provença i Suïssa. Lo qual demostra que tal desinencia -o no es, com molts pretenien, d’influencia castellana, ja que seria arxi-absurd pensar ab influencies castellanes allá dessá Provença i devers Suïssa.

Pel que fa al País Valencià, no hi ha cap rastre de paper dietarístic plenament en valencià fins a les memòries de Nicolau Primitiu, que comencen l’any 1916 –encara que comença a escriure-les en valencià l’any 1926– i acaben amb la seua mort, l’any 1971. Si bé és cert, doncs, que aquests escrits del patrici no esdevenen un reviscolament general de l’escriptura personal en el País Valencià, ja que n’és l’únic testimoni, la darrera troballa de la nostra recerca ens ha donat un bri d’esperança pel que fa a l’ús escrit privat del valencià en temps convulsos. Es tracta d’unes memòries del sacerdot franciscà Andreu Ivars i Cardona, oriünd de Benissa, que ingressà en l’orde franciscà al convent de Sant Esperit (Gilet, Camp de Morvedre) en 1900. Fou un dels fundadors de la revista Archivo Ibero-Americano, amb seu a Madrid, on va residir de 1920 a 1936, i escrigué, a més, nombrosos articles històrics i culturals relacionats amb la cultura valenciana i més enllà. Val a dir també que aquest personatge va ser un dels qui més investigacions va dedicar a Francesc Eiximenis, el conegut franciscà gironí del segle XIV.

El dietari es conserva en el convent dels Àngels, que pertany a l’orde dels franciscans, al barri de Russafa, a València. Probablement fou traslladat des del convent de Sant Esperit, a Gilet, quan es van inventariar alguns documents conservats en convents franciscans de diverses zones (Cullera, Benissa, Cocentaina...). Està íntegrament escrit en valencià, la llengua materna de l’autor, i en la caixa on es conserva hi ha una transcripció fidel del diari feta pel franciscà Benjamín Agulló (1990) i també la seua traducció al castellà. És curiós que l’única biografia que hi ha del pare Ivars, escrita per la mateixa persona que va transcriure el diari i en va fer la traducció al castellà, està publicada íntegrament en la llengua de Cervantes, i és l’únic relat editat que versa sobre el franciscà benisser i el seu dietari. D’una banda, s’ha de remarcar positivament que el biògraf Agulló transcrigués el document fil per randa, cosa que s’ha d’agrair, car el text original ja es gairebé il·legible (recordem que el pare Ivars el va escriure amb llapis), i que s’haja conservat en un dels arxius franciscans, encara que de manera inèdita. D’altra banda, la –poca– informació que ha arribat al públic sobre el document ha estat, en realitat, a través de l’única biografia que s’ha fet sobre el personatge, en què el relat en català del personatge queda pràcticament invisibilitzat.

L’elecció pel català és un fet força insòlit si tenim en compte les circumstàncies en què va ser escrit: les primeres línies estan redactades el 19 de juliol de 1936, data de la insurrecció militar franquista contra el govern de la Segona República. A més, fou redactat a Madrid, on residia l’autor des de l’any 1920. El volum té 37 pàgines de mida quartilla, que relaten els esgarrifosos esdeveniments succeïts des del mateix 19 de juliol fins a l’1 d’agost de 1936. El 20 de juliol d’aqueix any, hi escriu, per exemple:

El Colege de Cisneros estava cremant desde les 9. ¡¡Que dolor!! Pobres llibres meus, biblioteca del Colege, archius de la Vicaria, coleccions completes de «Archivo Ibero Americano»: total, tot perdut, inclús les 40 carpetes de documentació copiada y apuntaments, suor de 25 anys d’escorcollament d’archius: quina tristea mes gran: la major desconsolació ha segut saber que havien agarrat a dos presos, entre guàrdies de asalt i milicies socialistes, i s’els han en dut a la presó, o aon fora. ¡¡Pobrets, que será d’ells? Deu que’ls asistixca: despues venen els apuros al tratar d’eixir d’allí, puix el carrer de México estava ple de gent comunista, i cridaven furiosos contra tot lo sagrat.

Quan ho cremaren tot, es resguardà on exercia de capellà, al sanatori Villa Luz i després a casa d’uns amics. Quan va decidir tornar a la Marina Alta amb la seua família, a Benissa, fou detingut a Dénia. El van reconéixer i fou afusellat. El seu cadàver aparegué a Gata de Gorgos el 8 de setembre de 1936. El dietari fou escrit, per tant, només un mes abans de l’afusellament.

El conflicte bèl·lic estava indestriablement lligat a la barbàrie i al caos; de fet, el diari posa de manifest com d’afectada quedà la població civil, independentment de la seua ideologia. El pare Ivars hi mostra la seua tristesa pels companys que caigueren en les urpes de tan desgraciada situació. Hi ha, fins i tot, del dia 23 de juliol de 1936, una relació dels franciscans que foren detinguts per una furgoneta de guàrdies d’assalt. S’hi observen els noms de diferents religiosos de l’Estat, entre els quals hi ha el pare Alfons Pont, prevere de Catalunya; el pare Josep Álvarez, procurador de Santiago; el pare Carmelo, d’Andalusia; el pare Juan Bautista Gomis, prevere de València; fra Gonzalo Costa, sacristà de Cartagena, etc.

Una altra de les curiositats del dietari és el model lingüístic i l’ortografia que hi empra. Fa alguns anys, el professor Antoni Ferrando va remarcar, en una conversa personal, que el pare Ivars va ser l’únic deixeble del menoret Lluís Fullana i Mira que va utilitzar en les seues publicacions de recerca l’ortografia del seu mestre. Recordem que, l’any 1914, el pare Fullana va publicar les «Normes Ortogràfiques» al Diario de Valencia. Fou el seu primer intent d’oposició, després d’uns anys d’estreta col·laboració amb diverses personalitats catalanes i mallorquines i d’haver assistit al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), a les Normes de l’Institut, que tenien com a base els preceptes fabristes. Les normes de Fullana es van aprovar al si de Lo Rat Penat, però l’èxit que van assolir entre els escriptors valencians fou escàs; no va ser fins a la signatura de les bases ortogràfiques de 1932, conegudes com a Normes de Castelló, que el valencianisme va sustentar la seua llengua amb una codificació convergent amb la resta del domini lingüístic. Fullana, per cert, en va ser un dels signants, encara que una mica a contracor i al·legant que feia el pas avant atés «el caràcter provisional» que tenien (Climent 2004).

En llegir atentament el volum dietarístic, ens adonem que, efectivament, el frare benisser, valencianoparlant que conreava la llengua en els usos cultes, seguia gairebé fil per randa els preceptes ortogràfics de Fullana, cosa que encara fa més interessant la seua obra manuscrita en llengua pròpia. En realitat, les diferències respecte al model de llengua dels autors valencians del primer terç del segle XX es reduïen a quatre casos ortogràfics que ben bé es podien haver evitat amb un mínim de compromís cívic i de contacte amb els escriptors coetanis i la major part del valencianisme de llavors. En qualsevol cas, convé ressaltar la importància que té haver escrit obra memorialística en català per la sola raó d’haver mamat la llengua en la terra on el franciscà fou nat. Al cap i a la fi, la fidelitat a l’escriptura de Fullana i el reflex que en fa, atesa l’admiració que li professava, solament formaven part de la seua «disciplina monàstica», com va afirmar el professor Manuel Sanchis Guarner (2005) i ben bé ha reproduït Josep Daniel Climent en el seu darrer llibre L’interés per la llengua dels valencians (2018).

En aquest context apareix la figura de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, prolífic autor d’obres ja en aquell moment, la dèria del qual era redactar els successos que s’esdevenien al seu redor des de 1916. Sense saber-ho, ressuscità, gairebé isoladament, els dietaris en català al País Valencià després de segles de prostració.

Hem de valorar, així mateix, la tasca escriptora de Vicent Badia Marín, advocat i escriptor valencianista que tingué un paper cabdal en la fundació de Sicània, l’editorial fundada per Nicolau Primitiu als anys cinquanta; o de Gonçal Castelló, escriptor i activista de renom per la causa dels Països Catalans, que, continuant el deixant dels seus predecessors, va plasmar en paper i en valencià, ja als anys huitanta, les vivències de la Guerra Civil i la postguerra. Badia Marín (1986) escrigué una cronologia que, de manera molt escarida, glossa la vida del personatge i els fets socioculturals que s’esdevenen a la València de llavors. Així mateix, Castelló (1987) relata els fets succeïts al País Valencià des del 1931 fins al 1939. També Adolf Pizcueta, a finals dels setanta, va redactar les seues memòries dels anys trenta (Pizcueta 1990), de les quals es desprenen impressions d’alguns personatges valencianistes i esdeveniments polítics d’aleshores.

Finalment, hi ha testimonis més recents, de mitjan segle, però d’una gran importància literària, ja que es tracta de dietaris escrits per dos de les figures més importants de la història contemporània valenciana: els dietaris de Joan Fuster, escrits a la dècada dels anys cinquanta (Fuster 1991a i b, 1994, 2004, 2014), i els de Manuel Sanchis Guarner, escrits en diverses etapes de manera esporàdica (Cortés 2002, 2006). Fins i tot es conserven, a l’Arxiu Manuel Sanchis Guarner, de la Biblioteca Valenciana, uns diaris escolars inèdits que abracen el període de 1931 i 1939.

1. En aquest sentit, la base digital <www.memoriapersonal.eu> ens ha sigut de gran ajuda perquè aglutina la referència de molts documents memorialístics dels territoris de llengua catalana. Ha estat elaborada pel Grup de Recerca d’Història Moderna Manuscrits, de la Universitat Autònoma de Barcelona (grupsderecerca.uab.cat/manuscrits/), amb el qual hem tingut l’honor de col·laborar.

2. Darrerament, arran de comunicacions i seminaris en relació amb aquest camp, s’ha publicat un monogràfic al número 43 de la Revista Internacional d’Humanitats, anomenat «Construint la memòria: una aproximació a la literatura memorialística (ss. XVI-XX)», al qual es pot accedir a <http://hottopos.com/rih43/index.htm>.

3. Cal no oblidar, així mateix, que els homenots del noucentisme, vinculats a la Lliga Regionalista i a l’aventura intel·lectual de la codificació ortogràfica catalana, també van permetre’s de fer alguna filigrana en forma de dietari. Sense anar més lluny, el mateix Pompeu Fabra publicava, durant la dècada dels anys vint en La Publicitat, les seues Converses Filològiques, unes «notes diàries» –segons ell– en què tractava de manera divulgativa qüestions de llengua.

2. L’EXCEPCIONALITAT: NICOLAU PRIMITIU GÓMEZ SERRANO

1. L’AUTOR

«Vaig nàixer a Sueca a 10 de setembre de 1877, on vaig anar a les monges i a escola de primeres lletres».

Així comença escrivint la seua pròpia biografia l’home que va tindre com a comesa vital reviscolar, d’una manera o d’una altra, el seu poble, la consciència nacional del qual tractà d’estimular a través de la història, l’arqueologia o la toponímia. I és que Nicolau Primitiu Gómez Serrano, criat en una família de mestres de molins i de músics, esdevingué una persona amb una gran curiositat envers totes les coses que l’envoltaven, motiu pel qual va convertir-se de mica en mica en una figura de gran rellevància al País Valencià, un personatge cabdal per al valencianisme i l’eix central la seua vertebració.

Bé és cert que abraçar totes les vessants intel·lectuals de la seua vida resulta una tasca inabastable, de manera que en aquest treball posem el punt de mira en part de la seua obra inèdita, en un dels seus dietaris de l’època de la Segona República espanyola. I és que una aproximació biogràfica des de la perspectiva acadèmica ens permetrà corroborar la profusió de la seua obra i la importància de la seua figura.

A la dècada dels vint començà a tindre una gran incidència en les activitats del Centro de Cultura Valenciano, sobretot les que tenien a veure amb l’arqueologia. De fet, l’any 1924 ingressà en el Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de València i s’hi involucrà molt activament. Allà també conegué persones relacionades amb el món universitari, i arribà a assistir a les classes del pare Lluís Fullana (Gómez Casañ 1997: 78) i a freqüentar més intensament Lo Rat Penat. A partir d’aquest moment, Nicolau Primitiu emprengué una ferma i decidida defensa del valencià, no només pel que fa al seu ús sinó també pels escrits que començava a publicar, sobretot de caire popular, toponímic i onomàstic.

L’any 1925 és quan apareix per primera vegada una famosa i conciliadora denominació per a la llengua, l’abreviació «bacava» (balear-català-valencià), en el segon dels articles del «Salterio Toponímico» (Gómez Casañ 1997: 80). Aquest nom tenia com a objectiu que cap de les nacions que formaven part d’allò que per a Nicolau Primitiu era una «confederació» no estigués supeditada a cap altra, ni culturalment ni lingüística. Era, ni més ni menys, un intent per conrear la dignificació nacional del poble valencià i, al mateix temps, reconstruir l’esperit esmorteït de totes les seues classes socials. Recordem, també, que aquesta aglutinació de les terres germanes pretenia fer front a l’imperialisme castellà, el veritable enemic, segons ell, del reviscolament nacional valencià: «[la personalitat castellana] és tan groixuda i ferma, sus tot després de segles de Centralisme, que seria ben poc un Estat Valencià, ni el Balear, ni el Català, cadascú per ell rònec, per a oposar-s’hi al retorn de l’imperialisme absorbent castellanista». Aquesta federació de catalans, valencians i balears seria un projecte no només lingüístic (com podem veure en les darreres pàgines de la revista Sicània, amb el mapa de l’extensió de la llengua bacavesa), sinó també polític. La resta de denominacions (llengua valenciana, llengua bàleo-càtalo-valenciana, etc.) eren, doncs, perfectament compatibles, atés que Nicolau Primitiu creia, per damunt de tot, en la unitat de la llengua. Aquesta concepció es pot comprovar en les seues vindicacions patriòtiques a les obres editades, i també en el seu model de llengua. Fins i tot els estudis fets per persones vinculades a entitats partidàries del secessionisme lingüístic com són Lo Rat Penat, L’Oronella, l’AELLVA o la RACV, reconeixen aquesta idea d’unitat defensada per l’autor, encara que amb certes reticències: «Nicolau Primitiu no es percatava de la seua contradicció: valencians i catalans són un poble únic, en una llengua única; però és incapaç d’explicar la resistència tenaç dels valencians a acceptar-ho» (Atienza 2003: 121). Efectivament, i malgrat conviure en un ambient filològic en què abundaven els partidaris de la catalanitat lingüística, don Nicolau es resistí fins al final de la seua vida a acceptar el nom de «catalana» per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians.

Arribem a la dècada dels trenta amb un Nicolau Primitiu que havia conegut gairebé tota la intel·lectualitat valenciana, que s’havia subscrit a diverses societats i que havia portat a terme desinteressadament un fum d’iniciatives per salvaguardar el patrimoni valentí. En aquells anys, el seu compromís amb el valencianisme cultural va en ascens: signa les Normes de Castelló, comença a vincular-se més intensament amb Acció Cultural Valenciana, Lo Rat Penat o Proa, entitats totes que va presidir. És precisament en aquesta època quan Nicolau Primitiu escriurà el dietari del nostre estudi, sadollat d’una maduresa ben palpable que anirà en augment de mica en mica. Ara bé, la Guerra Civil esquerdarà moltes de les seues esperances i, dissortadament, junt amb els de la seua generació, veurà com el somni de l’Estatut, pel qual havia lluitat insistentment amb el suport d’altres personatges il·lustres valencianistes, s’esvairà inevitablement. Durant tota aquesta dècada, això sí, esdevé un autor prolífic i publica una vasta obra que comprén articles, opuscles, discursos, conferències, poemes (encara inèdits), i els seus llibres més coneguts, El bilingüisme valencià (1936b) o La llengua valenciana a l’escola (1936a), que regalimen consciència nacional valenciana, deslliurada del llast regionalista que continuava arrossegant Lo Rat Penat.

La Guerra Civil espanyola fou un malson per a don Nicolau. Durant aquells tres anys de misèria, fam i paüra, va anar recollint documents de gran interés entre les cendres d’arxius cremats i entre escombraries i altres deixalles. Així, ell mateix va recuperar un patrimoni molt valuós que, gràcies a la seua afició pels llibres, va restaurar i conservar a la seua biblioteca personal, que anava bastint amb obres de tota mena. L’any 1967 va donar un total de 1.500 pergamins a l’Arxiu del Regne, fet pel qual es va crear el fons Nicolau Primitiu, embrió del que seria la Biblioteca Valenciana tal com la coneixem actualment.

Nicolau Primitiu encara tindrà temps per a impulsar, junt amb altres autors com Carles Salvador o Francesc Soriano, els cursos de valencià de Lo Rat Penat – entitat que presidirà una segona vegada a finals del cinquanta–, així com de presidir la comissió patrocinadora del Diccionari català-valencià-balear (1962) d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll. La tasca més feixuga i admirable, però, fou la fundació de l’editorial Sicània, que ràpidament es convertia en una referència imprescindible en el món editorial valencià –i en la qual coneguts emprenedors del gremi es fixaren a l’hora de fundar noves editorials i establir-ne les bases. N’isqueren, d’aquella editorial, les primeres edicions d’obres que han esdevingut del tot necessàries per als valencians, com ara el Diccionari valencià-castellà (1960) de Francesc Ferrer Pastor o Parleu bé! (1957) de Carles Salvador. Val a dir que, d’acord amb el seu ideal empresarial, feia tots els possibles perquè escriptors poc reconeguts hi publicassen i cobrassen per la seua faena. De la mateixa manera, Sicània va apostar pel treball d’autores valencianes com Beatriu Civera o Maria Ibars, que publicaren obres com Entre el cel i la terra (1956) o Tan sols una mentida (1961) en el cas de la primera; i Camp d’ús (1961) o Flor de nisperer (1962) en el cas de la segona, entre d’altres.

Quan don Nicolau va morir, l’any 1971, la vídua, Antònia Senent Ibáñez, va donar a l’Estat la seua biblioteca, que estava conformada per 25.000 volums, entre els quals destacaven incunables i obres dels segles XVI, XVII, XVIII i XIX. D’aquesta manera, va passar a formar part de la Biblioteca Valenciana, el nom de la qual, anys després del trasllat al monestir de Sant Miquel dels Reis, va ser el de Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, a partir de la publicació del Decret 33/20103, de l’any 2010.

Dia rere dia, des de 1916 fins a la seua mort, ell mateix s’havia encarregat de plasmar, als seus dietaris, la seua quotidianitat. Va escriure un nombre impressionant de pàgines de manera desinteressada, fins al punt de convertir-se en el màxim exponent de la memorialística valenciana del segle XX.

2. ELS DIETARIS (1916-1956)

Si tenim en compte els darrers testimonis memorialístics esmentats adés –sobretot els que corresponen al tombant del XIX i principis del XX–, en comparació amb la resta de dietaris escrits en català al primer terç del segle XX, el recull de dietaris de Nicolau Primitiu aixopluga temàtiques i estils tan diversos que ens seria difícil encabir-lo en alguna tendència. La importància dels volums rau en el fet que s’hi aglutinen molts elements imprescindibles per a la dignificació del poble valencià, com ara l’estudi de la toponímia i arqueologia, l’anàlisi de la llengua parlada i literària i, sobretot, la narració de successos clau en la història del valencianisme cultural i polític. El punt de vista de l’autor, personal i íntim, ofereix una nova perspectiva històrica, sovint condicionada per les relacions personals entre el patrici i els rellevants personatges de l’època. S’hi combinen l’estil segmentat i l’estil cohesionat, així com mapes, comptes, dibuixos, assajos, successos, viatges... En definitiva, reuneix trets dels seus precedents més pròxims.

D’una banda, les excursions filològiques, tal com va fer Alcover, que inclouen observacions dialectològiques, toponímiques i gramaticals. La diferència, però, respecte a l’eclesiàstic pel que fa a les observacions lingüístiques és que Nicolau Primitiu era només un aficionat autodidacte, la qual cosa contrasta amb la sòlida preparació intel·lectual del sacerdot.

D’altra banda, hi ha la narració del món del valencianisme cultural d’aleshores, tal com va fer Estelrich dins de l’esfera del catalanisme cultural i polític de l’entorn de la Lliga Regionalista. En el nostre cas, en l’entorn de Lo Rat Penat, Proa, Centro de Cultura Valenciano, Torre, Sicània...

Tots els dietaris esmentats tenien una cosa comuna: la quantitat d’apologies i vindicacions de la llengua nacional, intenses i apassionades. Hi subjau un missatge de germanor lingüística i literària i de continuïtat cultural comuna des del segle XIII fins llavors.

Hi ha també, entre les pàgines que basteixen el repertori memorialístic del patrici, els relats que testimonien conflictes bèl·lics, com l’esmentat dietari del pare Ivars i molts més dietaris exhumats fa pocs anys, tant de les diferents literatures europees com de la nostra.

L’any 1916, quan es decideix a omplir fulls de quartilla dia rere dia, titula les seues vivències quotidianes de diferents maneres, en les quals ja podem distingir temes molts diversos: lleis, principis i fórmules, mecànica del fregament, sociologia, opinions sobre obrerisme i capitalisme, i temes patriòtics (Gómez Casañ 1997: 59). Malgrat no haver relligat tot allò que escrivia perquè no tenia la pretensió de publicar-ho (nòtules, decàlegs...), tenim constància de fitxes escrites fins a l’any de la seua mort, el 1971, difícilment classificables i moltes d’elles encara sense inventariar. Ara bé, el patrici considerava els diferents volums dels que eren estrictament dietaris, la font principal de les seues memòries: tenia plena consciència de la pervivència que podrien tindre en un futur aquelles pàgines; de fet, els primers esborranys els feia en petites llibretes, les anomenades «nòtules», que es convertiren en la font primària del que posteriorment anotaria definitivament als dietaris, exercici que feia bé abans de dormir o bé de bon matí. Val a dir que el patrici coneixia els textos memorialístics i estava avesat a les fórmules que hi eren habituals; de fet, ell mateix rescatà de l’oblit alguns textos memorialístics del segle XIX (escrits en castellà) i que es conserven al seu fons de la Biblioteca Valenciana, com és el cas d’un text titulat Dietario personal de ingresos y gastos, escrit durant els anys 1860 i 1890, en què hi ha una anotació manuscrita del mateix Nicolau Primitiu: «pot ser que procedixca aquest dietari de Macastre, de la familia d’Eleonor Ibanyez».

Així, prescindint d’algunes fitxes soltes, encara sense inventariar, el conjunt aclaparador de pàgines relligades en diversos volums ha estat classificat cronològicament per Rosa Gómez Casañ (1997: 79) i nosaltres hi aportem informació complementària:

– Memoràndum (1916-1923). Es tracta de 51 llibretes d’unes cent pàgines. Apareixen titulades amb diversos noms i estan escrites en castellà. Aquestes notes, dividides, com veiem, en «libros», no ens aporten gaire informació rellevant del context de l’època. Són més aviat uns apunts de caire circumstancial, en què podem llegir anècdotes de la vida de taller i del seu negoci, en general. A més, no sol ultrapassar el cercle de la quotidianitat familiar, ja que hi ressenya excursions familiars a Serra o al Saler, així com viatges de negoci a Barcelona. També hi reflecteix les seues anades a Portugal, usuals durant la seua vida i que van influir en el seu pensament lingüisticoarqueològic a l’hora de d’establir la filiació de la llengua; així, tot el «libro VI» (de l’11 d’octubre a l’11 de novembre de 1916) relata el seu viatge a terres lusitanes, de tal manera que basteix un peculiar llibre de viatges.

– Dietari (1923-1934). És un conjunt de gairebé tres-centes quartilles de temes molt diversos. L’any 1926, més concretament el 21 d’octubre, passa a escriure les seues pàgines en valencià i comença a insistir més en temes valencianistes i, en definitiva, relacionats amb la història, la llengua i la cultura del seu país. Arran del seu incipient interés per l’arqueologia, hi comencen a aparéixer referències d’aquesta afició que anirà polint al llarg de la seua vida. El ventall de temes comença a ser, doncs, extens i variat, tot i que la prosa emprada encara està massa segmentada i té un estil massa pobre. Apareixen també titulats de diverses maneres: «dietari», «diari», etc. Nicolau Primitiu canviarà, d’aquell moment en avant, la llengua de les seues memòries sense adduir res en particular. De fet, aquesta iniciativa es fa palesa després d’haver escrit la data encara en castellà: «22-X Viernes. Pego Nadal m’acompanyá a Benicull. Pasi [passí] a Albalat i Algemesi i d’aci [...]»

En qualsevol cas, cal destacar el darrer volum d’aquesta sèrie, atés que representa el canvi real de Nicolau Primitiu Gómez Serrano pel que fa al tipus de prosa, l’estil, i, en definitiva, totes les característiques de contingut i forma que reunirà cada volum des d’aleshores. El Dietari-mestall (1932-1933-1934) és un volum pur de notícies i successos, però també de reflexions personals captivadores.

D’ençà que el govern republicà pren possessió, hi és evident el desencís del patrici, que es mostra crític i escèptic amb el sistema establert: «des de l’establiment de la república que la cosa pública va de mal en pitjor» (cap. 1, 27 de gener de 1932). A més, la polarització social conduí a un estat de barbàrie que l’autor narra de la següent manera:

Ahir fon cremat l’arxiu municipal de Sollana. Allí hac treballat yo, per cert que no acabí de repassar els amillaraments antics i tot haurà desaparegut. Despús-ahir cremaren el de l’ajuntament de Monserrat. Crims de [il·legible] que de temps en temps es sossoïxen induïts per la malafé, per la ignorància i per la passió de partit. Quan la humanitat trobarà la manera de fer política i es donarà conte que els enemics de la pàtria són els partits polítics? Quan se n’adonare declararà als partits fora de la llei.

Els partits polítics no són més que colles de paràsits formades per a la millor explotació del país i dels hòmens.

D’altra banda, s’hi observen escrits més personals de temes de tota mena i decisions que influiran en la resta de la seua vida, com és el cas del disseny del seu exlibris, que començà a esbossar a les pàgines d’aquest volum dibuixant una senyera amb franja, dins de la qual traçava una ratapenada.

Resulta també engrescador trobar-hi el lema que acompanyarà el patriarca durant tota la seua vida: «Treballar, persistir, esperar», tres paraules emblemàtiques que encara avui dia es repeteixen en homenatges a l’autor o a altres personatges valencianistes, i que simbolitzen el treball, la paciència i la perseverança en pro del bé nacional en les esferes polítiques i culturals del País Valencià que aposten per la defensa de la llengua i cultura nostrades. El 14 de desembre de 1932 afaiçonava el susdit lema d’aquesta manera:

Treballa: és la incitació al treball, a l’activitat sana que no sols redunda en benefici de l’individu sinós en el de la família i la societat en què viu; treball no sols per a l’honor i profit d’u sinós per al progrés i benestar humà.

Persistix: és una incitació a la constància en el treball honrat i fructífer. No ens és permés el descans inútil ni menys perjudicial. És necessari treballar sempre en benefici nostre i de tot lo que ens rodeja.

Espera: és la incitació a l’equanimitat i a la conformitat. No tindre pressa després de treballar i persistir és ésser d’acord en que lo que no se’ns dona per [il·legible] és que no està madur per a nosaltres. Allò que treballant i persistint en l’activitat honesta i profitosa, no sols per a nosaltres sinós per a lo que nos rodeja no se’ns dona de bon grat és que no ens convé, car per a alcançar-ho haurem de dedicar-nos a la seua conquesta i llavors haurem de deixar el nostre treball honest i fructífer per a tots i convergir les nostres activitats a d’allò que ja serà sols en benefici nostre i que a la fi es tornara en contra nostra, essent oblidat lo que férem altrora en benefici dels demés, car era també en benefici nostre.

En referència amb la resta de successos, és menester ressaltar la presència constant dels actes de Lo Rat Penat, entitat que Nicolau Primitiu presidí des del 8 de gener de 1933. Ens ha sobtat, però, que no hi haja cap notícia referent a l’acord ortogràfic conegut com a Normes de Castelló, gestat durant el mes de desembre de 1932, unes bases en la signatura de les quals tingué una importància cabdal, sobretot a l’hora d’unificar totes les tendències del valencianisme. La informació que tenim d’aquell esdeveniment ha estat estudiada en gran part per Climent (2007), però encara romanen intactes alguns epistolaris i fitxes soltes escrits pel nostre autor de contingut ben interessant, en relació amb la important fita esdevinguda a Castelló.

– Varia (1934-1959). L’any 1934 suposa un canvi en la producció dietarística de Nicolau Primitiu pel que fa a la regularitat de l’escriptura i la qualitat de la seua prosa, més acurada i madura. Aquestes pàgines suposen la consolidació de l’estil del patriarca, amb unes característiques similars al volum precedent, encara que a partir del primer tom (el que nosaltres estudiem, de l’any 1934-1935, que comentarem al capítol següent) comença a escriure més assíduament fins a culminar en una escriptura gairebé vertiginosa, durant l’època de la Guerra Civil, dietaris la primera part dels quals (l’any 1936) han estat editats per Casanova i Climent (2010). De fet, escriurà les seues memòries més intensament que en qualsevol altre moment de la seua vida. La crueltat i la brutalitat de la guerra hi són ben palpables i ben recurrents els passatges en què descriu bombardejos, afusellaments, avalots, etc. Reproduïm l’escrit del 22 de juliol de 1936: