Kitabı oxu: «Per la reixeta»

Şrift:

PER LA REIXETA

SOL·LICITACIÓ SEXUAL EN CONFESSIÓ

DAVANT LA INQUISICIÓ DE VALÈNCIA (1651-1819)

FONS DE L’ARXIU HISTÒRIC

DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

HISTÒRIA / 179

DIRECTORS

Mónica Bolufer Peruga (Universitat de València)

Francisco Gimeno Blay (Universitat de València)

Pedro Ruiz Torres (Universitat de València)

CONSELL EDITORIAL

Pedro Barceló (Universität Postdam)

Peter Burke (University of Cambridge)

Guglielmo Cavallo (Università della Sapienza, Roma)

Roger Chartier (EHESS)

Rosa Congost (Universitat de Girona)

Mercedes García Arenal (CSIC)

Sabina Loriga (EHESS)

Antonella Romano (CNRS)

Adeline Rucquoi (EHESS)

Jean-Claude Schmitt (EHESS)

Françoise Thébaud (Université d’Avignon)

PER LA REIXETA

SOL·LICITACIÓ SEXUAL EN CONFESSIÓ

DAVANT LA INQUISICIÓ DE VALÈNCIA (1651-1819)

FONS DE L’ARXIU HISTÒRIC

DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Albert Toldrà i Vilardell

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació,en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpiao per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Albert Toldrà i Vilardell, 2017

© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2017

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Il·lustració de la coberta:

Martin van Meytens el Jove, Monja agenollada (1695-1770),

Beldevere Museum (Viena)

Maquetació: Textual IM

Correcció: Carla González Collantes

ISBN: 978-84-9134-118-5

A la Lluïsa, si fa sol

Sol·licitació: Abús comès pel sacerdotconfessor consistent a sol·licitar un penitenta cometre actes deshonests. Delicte punit amb breus penes,el penitent té l’obligació de denunciar-lo.

Enciclopèdia Catalana

[...] aquel Confesor la dijo no lo hiciese,ni se confesase con tal sujeto, que si estas cosas humeaban vendríadicho Confesor a parar en la Ynquisición.

Declaració de Cecília Martí a l’ermita de Santa Cristina,

Artana, el 29 gener de 1787. AUV, Vària 64/1, f. 113v.

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ: Confessió, sol·licitació i repressió

I. LA SOL·LICITACIÓ

1. Aproximacions

2. Contactes

3. Fornicacions

4. Fetitxismes, sacrilegis

5. Violències, sadomasoquismes

II. EL PROCÉS

1. L’inici: les denúncies

2. Les diligències informatives

3. Delictes associats

4. El procés jurídic

5. La sentència i la pena

III. LA SOL·LICITADA I EL SOL·LICITADOR

1. La dona sol·licitada

2. La reacció a la sol·licitació

3. La denúncia

4. Els informes sobre les dones

5. El sol·licitador

ALGUNES REFLEXIONS

ANNEXOS

I. Fra Francesc Carrà

II. Fra Tomàs de Sant Vicent

TEXTOS I BIBLIOGRAFIA

INTRODUCCIÓ:

CONFESSIÓ, SOL·LICITACIÓ I REPRESSIÓ

Qualsevol text en què apareguen junts els conceptes sexualitat i Església ens remet indefectiblement als actuals escàndols d’abusos sexuals i pedofília. Ací parlarem d’una altra qüestió, la sol·licitació sexual en confessió, des d’una visió històrica. Els temps han canviat, però, hi ha cap relació entre tots dos tipus de casos? Evidentment. Tot i les diferències, l’esquema és el mateix: homes, sacerdots, amb poder i impunitat, en circumstàncies propícies, abusen sexualment de víctimes, víctimes que sempre tenen el denominador comú de la feblesa, la submissió i la impotència. Però, tret d’això, serà difícil o inexacte generalitzar: cada cas és un món, i hi trobarem absolutament de tot.

Els registres inquisitorials de la seua persecució ens permeten un accés –privilegiat és poc– a determinats episodis i manifestacions indubtablement preciosos per a la història de les mentalitats, de la dona i de la sexualitat, la història de la Inquisició i, encara, per a la de la mateixa Església, tot i que certament incòmodes per a aquesta; potser per això els historiadors religiosos hi han passat de puntetes.

La sol·licitació és, amb diferència, el tema més negligit dels nombrosíssims estudis sobre la Inquisició; és clar que hi ha temes «estrella», i al costat de la bruixeria, l’heretgia, els jueus i els moriscs, aquesta ha estat una qüestió marginal, un dels «neglected children of historiography», en expressió d’Alexander Murray (1997: 63). Un exemple: en la procel·losa Historia de la Inquisición en España y América, editada per la Biblioteca de Autores Cristianos (BAC) l’any 1984, en tres volums i més de 3.000 pàgines, no s’hi dedica ni un sol capítol a la sol·licitació. I, efectivament, era una qüestió menor per als mateixos inquisidors, com es desprèn de l’estudi d’aquests processos. Fa la impressió que el seu interès, més que controlar els sacerdots, hagués consistit merament a arrabassar una parcel·la de poder al bisbe i als ordes monàstics, fer constar la seua autoritat excepcional sobre tots els religiosos.

Comencem fent una ullada al sagrament qüestionat, la confessió. El cànon 21, Omnis utriusque sexus fidelis, del IV Concili del Laterà (1215-1216), és el que fa obligatòria per a tot cristià la confessió anual, abans de la comunió pasqual, i l’estableix com a pràctica sagramental central, enfocada com un acte judicial i alhora terapèutic; aquest cànon serà el definitori fins a Trento.

Amb la Reforma, la confessió és un dels punts de trencament entre catòlics i protestants; el concili de Trento (1545-1563) la redefineix, amb la qual cosa enforteix el paper i l’autoritat del sacerdot en la seua parròquia i el poder del bisbe sobre la diòcesi, i també la concepció judicial i la dramatització del sagrament. La nova confessió –i penitència– establerta per Trento serà estrictament individual i privada i, com a ritual purificador, íntimament associada a la comunió. Tot plegat és una relativa innovació respecte als precedents medievals, en què la penitència era concebuda com un acte públic, com continuaran practicant els reformats; en aquest sentit, es tracta d’una «privatització», que culminarà amb la implantació dels confessionaris.

Des de Trento, la penitència passa a tenir un paper central per al món catòlic, i a partir d’ara, qualsevol crítica al sagrament serà sospitosa de luteranisme. Plenament contrareformista, la Breve instrucción de cómo se ha de administrar el sacramento de la penitencia, del dominic i catedràtic de Salamanca fra Bartolomé de Medina, de l’any 1579, defineix la confessió com a «sacramento de perdón de peccados, en el qual el Sacerdote, por la autoridad que tiene de Christo, absuelve los peccados hechos después del baptismo» (I, 2).

La confessió és oral, sense testimonis escrits absolutament secreta, però aquest requisit xoca amb la dimensió publica del sagrament i la visibilitat que se li atorga. A les petites comunitats, en què tots es coneixen i se saben els pecats, tema de conversa, les confessions no passen desapercebudes. Un altre dels requisits és que siga íntegra: no es poden confessar uns pecats a un confessor i la resta a un altre: s’han de dir tots en una confessió única. Santa Teresa de Jesús, al seu Camino de perfección (1588), dirà: «Aquí vendrá la tentación de dejar de confesar pecados muy graves por miedo de no estar en desasosiego. ¡Oh, válgame Dios! ¡Qué daño puede hacer aquí el demonio, y qué caro les cuesta el apretamiento y honra!» (V).1 I obligatòriament, com a mínim una vegada a l’any, des que es té ús de raó; fra Ortiz Lucio ens la concreta: «comúnmnente tienen uso de razón de doze años, y aún acaece que de siete le tienen y pecan mortalmente» (XIX).

En la doctrina tridentina s’insisteix que ha de confessar el mateix rector de la parròquia, no un sacerdot estrany, la qual cosa accentua el seu caràcter de control social. L’Església pretén doblegar el comprensible rebuig dels fidels a confessar els pecats al mossèn local, massa familiar, i en especial els pecats d’índole sexual; però els penitents sovint buscaran el rector visitant o els missioners, que no els coneixen ni controlen tampoc el compliment de la penitència. Reticència i desconfiança és la resposta popular, amb un rebuig a la confessió generalitzat per part dels homes, mentre que les dones restaran més sotmeses. D’altra banda, el llenguatge judicial emprat no facilita en absolut que la gent s’acoste a l’intimidant tribunal de la penitència.

El delicte de sol·licitació, sollicitatio ad turpia in confessione, és definit per la butlla Cum sicut nuper, de l’any 1559, en la preparació de la tercera i darrera sessió (1562-63) del concili de Trento: l’Església vol enfortir els sagraments. Abans no es distingia de les simples transgressions del celibat, però ara esdevé un delicte greu, un sacrilegi, i el sol·licitador, sospitós d’heretgia i, per tant, qüestió de la Inquisició. Tanmateix, el delicte es definia de manera restrictiva: només era sol·licitació la que es feia estrictament durant la confessió, i a una dona.

Gregori XV, l’any 1622, n’amplia la definició i n’elimina ambigüitats: es considera també sol·licitació la feta al lloc destinat a la confessió –in loco confessionis–, o immediatament abans o després de la confessió, o simulantla –pretextu confessionis–, o emprant informació obtinguda en aquesta–ex auditu in confessione. I a tots dos sexes. La butlla confirma l’obligatorietat, per al confessor que rep la denúncia d’una sol·licitació, d’obtenir la promesa de delatar-la a la Inquisició com a condició per a l’absolució. Benito Remigio Noydens, en la seua Práctica de curas y confesores y doctrina para penitentes (1676, 15a ed.), ens dóna un bon exemple d’aquesta definició amplificada.2

El delicte de sol·licitació es defineix, doncs, també en funció del temps de la confessió, els moments anterior i posterior, uns límits vagues; la butlla diu inmediate. Es crea així el concepte del temps penitencial, que va des que la dona s’acosta al sacerdot amb intenció de confessar fins que la confessada no fa una altra activitat. El concepte post confessionem inclou les penitències de flagel·lacions, o les propostes de citar-se, visitar-la o presentar-se en sa casa, sovint amb l’excusa d’una malaltia. Hi ha una elaborada jurisprudència sobre el tema, un dels preferits dels tractadistes; de fet, una de les línies de defensa de l’acusat de sol·licitació serà al·legar que aquesta no es va perpetrar durant la confessió, ni immediatament abans ni després.

La malaltia de la filla de confessió és una magnífica excusa tant per abusar-ne com per gaudir d’intimitat. Alguns aprofiten la indefensió de la dona al llit, o es fan els metges per examinar i tocar el cos de la dona; és clar que algunes d’aquestes malalties no són sinó pretexts per rebre la visita del confessor, en especial en el cas de les monges. Entra també dins del concepte, com he dit, el fet d’aprofitar la informació íntima obtinguda en confessió per als fins deshonestos previsibles; es tracta, generalment, de dones que confessen la seua feblesa pel sexe, els seus desitjos insatisfets, o que s’insinuen al confessor.

Alguns tractadistes estrictes opinen que es comet sol·licitació sempre que el confessor té relacions sexuals amb la seua filla de confessió, la qual cosa faria innecessària tota aquesta amena casuística del lloc i del moment. I paradoxalment, si la proposta sexual es fa mentre el sacerdot administra qualsevol altre sagrament, no és sol·licitació. O si el confessor incita la penitent, en confessió, a cometre qualsevol altre pecat –un homicidi, per exemple–, no es considera tan greu: la sexualitat rep un tractament específic.

No és gens senzill, doncs, definir aquest delicte amb precisió: on acaba l’abús, la simple infracció del celibat sacerdotal o el concubinat i on comença la sol·licitació? Quin és el límit objectiu en la relació afectiva confessor-penitent? Què significa amb exactitud «sol·licitar»? La qüestió és tan complexa que ni els mateixos tractadistes ni els inquisidors es posen d’acord, i l’escolasticisme arriba a extrems delirants: Lea ens explica que, per exemple, si un sacerdot confessa una dona malalta i aquesta perd el coneixement –suspensió momentània del sagrament– i ell la viola, aleshores no incorre en sol·licitació (1983: 493).

El delicte no consisteix en el contacte sexual entre penitent i confessor, sinó en l’ús de la confessió amb aquesta finalitat. Totes dues coses són pecat mortal, però la diferència –gens menyspreable– és que la primera no és competència de la Inquisició, però la segona, sí. En altres paraules: és un assumpte de fe, no de moral. Als inquisidors, si no apareix la figura quasi herètica del sol·licitador, no els interessa la vida sexual dels sacerdots o els monjos. Això, en tot cas, és problema de llurs superiors, abats i bisbes.3

La confessió és el moment de trobada d’homes religiosos amb dones, una situació d’excepció tant per a l’home (perillosament proper a una femella) com per a la dona (confiada completament a un baró estrany), en un ambient particularment propici als abusos: submissió, proximitat física, el tema tractat...

A l’edat mitjana no existia un lloc específic per a la confessió, una indefinició que ens revela l’ambigu paper medieval d’aquest sagrament. Tampoc no hi havia una separació física entre confessor i penitent, la qual cosa facilitava l’engrescament. Preocupats pels nombrosos escàndols, els bisbes disposen prudentment diverses normatives. La confessió a les dones s’ha de fer en un lloc obert i il·luminat, dins de l’església, i amb presència de testimonis: mai en soledat, a llocs foscos o la sagristia. A partir del segle XVI, amb la Contrareforma, i per evitar excessos i escàndols, es generalitza arreu d’Europa una reixa de separació entre el confessor i la monja penitent. Des de Trento s’obliga a tenir una espelma encesa durant la confessió, quan l’església és fosca, i fer que la penúltima confessada espere que acabe la darrera.4

Trento ordenarà també una dràstica mesura per evitar el contacte físic amb la penitent: el confessionari. Com a moble és relativament modern; apareix a mitjan segle XVI, i el 1614 s’imposa a tota l’Església catòlica. El model inicialment adoptat és perfeccionat el 1565 per Carlo Borromeo per a l’arxidiòcesi de Milà; combina diferents elements: dignitat del sagrament (elevat), jerarquia (sacerdot més alt que penitent), privacitat (parets), gestualitat (assegut, de genolls), evitació d’escàndol (reixeta), protecció d’irreverències (tanca amb clau). Es localitza a la nau principal o a les capelles.5

Però tot plegat no s’aplicava, o d’aquella manera; continua veient-se normal confessar en qualsevol lloc. L’any 1625, dues cartas acordadas del Consejo de la Suprema Inquisición (a partir d’ara, la Suprema) insisteixen en la prohibició de confessar en cases particulars o llocs tancats com sagristies, claustres o capelles. La confessió ha de tenir lloc en confessionaris visibles o al cos de l’església. I un edicte del 1781 encara es lamenta de l’incompliment de les ordres anteriors. A més a més, en molts llocs del País Valencià el confessionari no s’instal·la fins a finals del segle XVIII o principis del XIX. No totes les parròquies podien pagar-se ràpidament aquest moble, i als convents femenins el locutori servia tant per a les visites com per a la confessió, amb una reixa senzilla o de vegades doble, amb una separació entre les dues reixes que en alguns casos no permetia tocar-se.

Als nostres documents es fa palesa la tardana i insuficient introducció del confessionari; així, a Cocentaina, Maria Uris declara l’any 1651 «que me llamó dicho fray Staña a la sillita donde acostumbra confesar».6 Dels dos confessors que sol·liciten Tomasa Arganza, l’any 1657 a València, un era assegut «en una silla donde suelen confessar», i l’altre, «estando él sentado donde acostumbrava confessar y esta asentada en tierra».7 El 1697, una tal Felícia, d’Oliva, conta com és sol·licitada «estando este centado en un banquillo de ladrillo [...] estando ella arrodillada como si se confesase».8 El 1704, Margarida Esteve declara que confessava, a València, «en una silla que estaba junto a la capilla de Nuestra Señora de los Affligidos».9 Encara el 1705, fra Jeroni Alminyana confessa, a Xàtiva, al convent dels agustins, «sentándose para ello en un poyo que ay en dicha portería».10

Se suposa que aquest moble és un poderós dissuasiu, que impossibilita qualsevol contacte físic. Però el seu efecte pervers, diu Haliczer (1998: 141), és que crea encara una intimitat major que permet converses més compromeses que abans. I a pesar de tot, la introducció del confessionari fracassa en el seu propòsit: la sol·licitació no sols no minva, sinó que continuarà creixent al llarg dels segles XVII i XVIII. No desapareix, sinó que canvia: els tocaments se substitueixen per paraules.

Un estratagema del sol·licitador, per no incórrer en el delicte i escapar de la Inquisició, és precisament prescindir del confessionari i fer servir un banc de l’església o qualsevol altre lloc: molts dels contactes sexuals tenen lloc a la sagristia de l’església, a capelles fosques o a la porteria del convent. Així, fra Pere Terol, franciscà del convent de Vallada, és denunciat l’any 1736 per Joana Àngela Torres, que conta al comissari com, amb tota la malícia del món,

después de haverse confessado, antes de levantarse de sus pies la dixo el Religioso que ella necessitava de confessarse otra vez y de explicar mejor lo mismo que havía confessado, y assí que bolviesse a aquella misma Iglesia entre las doze y una hora de aquel mismo día. [...] La dixo que para oirla no era menester sentarse en el confessonario, sí que se sentassen en qualquiera otra parte, y que con esto se sentaron los dos juntos y lado por lado en un banquillo que en la Iglesia havía.11

Recordem que es considera sol·licitació la que té lloc al confessionari o lloc ordinari destinat a escoltar confessions, encara que no hi haja confessió: la presència del sacerdot i la penitent fa suposar el sagrament, és una simulació. Fra Francesc Mir i Maria Ortolà mantenen a Dénia, el 1718, una relació en què empren el confessionari com a lloc per citar-se:

Convinieron en tener correspondencia ilícita, y para ella y por evitar la nota, la previno dicho fray Francisco que quando quisiere hablarle, no le buscase en otra parte sino en el Confesonario, donde simulando Confesión tratarían del lugar y ora donde se podrían ver, y con efecto, en el espacio de quatro meses en que residió dicho fray Francisco en dicha ciudad, acudió esta como unas sesenta veces al dicho confesonario, donde simulava confesión, haciendo esta como que se confesava, y él como que la absolvía, pero tratavan de su torpe correspondencia, y señalavan el lugar donde podrían verse solos.12

Hem d’explicar una mica la nomenclatura sobre el cos i el sexe que empren tractadistes, inquisidors i confessors. Els models lingüístics de referència són el mèdic, el jurídic i el teològic. Es tracta generalment de transposicions al castellà –llengua oficial de la Inquisició– o al català de termes tècnics llatins; així, per exemple, besar és oscular, les abraçades són amplexos i les mirades, aspectos. Aquest llenguatge sexual, amb tecnicismes i llatinismes difícilment compresos per les penitents, requereix tot de traduccions i d’explicacions complementàries fàcilment malinterpretades. D’altra banda, quan el confessor vol fer-se entendre o ser barroer, o en les declaracions de les testimonis, també trobem termes populars –i ací és on apareixen els mots valencians. Vegem-ne alguns exemples, sense pretendre exhaurir la qüestió.

Els genitals, tant masculins com femenins, genèricament s’anomenen «las partes, la natura o la naturaleza, miembros o partes vergonzosas, ocultas, pudendas, venéreas, secretas o secretiores, reservadas, indecentes...» Més popularment, «allá abajo, las vergüenzas, aquella parte». Pel que fa als genitals masculins, són «las partes viriles o verendas». El penis és «el miembro o miembro viril» i, popularment, el «carajo». Els testicles, en termes grollers, són «los cojones, los botones, los compañones, la bolsa». Per al sexe femení trobem les denominacions de «partes femíneas, vientre, madre, el vaso o la oficina de la generación, el seno de la impureza» i, popularment, «agujero, coño». Per oposició a l’anus, la vagina és el «vaso natural, la parte anterior». En català apareix el mot figa des del segle XVIII, així com «el badall» o «el botó». El cul, d’altra banda, és «las ancas, asentaderas, nalgas, asientos, parte posterior». I l’anus, «el vaso o óculo prepostero» i, en termes populars, «el sieso». La regla és denominada sovint amb vocabulari eufemístic: «el accidente, la costumbre, el achaque, la pensión, la purgación».

Una relació sexual estable es denomina correspondencia ilícita o torpe, mal trato o estar amancebado. Per designar actes sexuals genèricament s’empra –i només aquest vocabulari ja resumeix el concepte catòlic del sexe–cometer o hazer torpezas, suciedades, llanezas, desembolturas, cosas feas, torpes o deshonestas, carnal inmundicia, pecado carnal, contra el sexto, ofender a Dios, fragilidad. Les carícies són tocamientos o tactos torpes, impúdicos, impuros, deshonestos, lascivos, o bé estregarse, juntar partes con partes. Si es fan per sota la roba, són immediatamente. La masturbació és designada sovint així, com a tocamientos; també molície, fregar, refregar, fricar, menear las partes o movimientos deshonestos consigo mismo/a, picardías. Popularment és fer la punyeta. L’excitació és el movimiento carnal o sensual, alteración (de las carnes), causar novedad, estímulos de la carne, titilaciones. Específicament per a la dona, advertirse mojada, tener humedades.

L’orgasme és el deleite, punzadas, venirle, tener gusto. I l’ejaculació, tant per a l’home com per a la dona, segons la medicina galènica, és seminar, evacuar, tener polución o desahogo, ministrar o derramar su materia, echar o arrojar la simiente o semilla, tener efusión de semen. El coit és acto conyugal, venéreo, carnal, uso del santo matrimonio, cópula (fornicaria, carnal), estuprar, fornicar, comercio carnal, entrar intra vas. Popularment, pecar, tener parte o acceso, hacerlo, hoder, dar un polvo. En català apareixen les formes populars estar-li damunt, fotre, fer-ho. Per oposició a la marxa arrere, és a dir, amb ejaculació interna, acto perfecto o consumado. Si no hi ha hagut penetració, és acto cometido. Per oposició al coit anal, modo natural o naturali, ordinario. El coit anal és el pecado o acto nefando, sodomítico, por la parte posterior, intra vas preposterum. La dona, passiva, da su cuerpo o el coño, o se deja gozar; l’home, actiu, goza carnalmente, usa de la mujer o tiene acceso carnal.

La sol·licitació és perseguida per la Inquisició espanyola teòricament des del 1559. Abans era competència de la justícia episcopal, mitjançant els tribunals diocesans, força indulgents: hi havia la sensació que aquesta justícia era una farsa. D’altra banda, l’autoritat del bisbe es limita als sacerdots seculars, i deixa fora els confessors regulars, sotmesos exclusivament als superiors del seu orde.

A partir de les crítiques dels reformats contra la confessió i la sol·licitació, el concili de Trento se sensibilitza en relació amb la qüestió: el breu del papa Pau IV Cum sicut nuper (1559) atorga a la Inquisició de Granada, a petició del seu arquebisbe, Pedro Guerrero –màxim representant espanyol a les darreres sessions de Trento–, la jurisdicció sobre la sol·licitació, i anul·la les exempcions dels diversos ordes religiosos. Dos anys després (1561), en un altre breu, el mateix papa n’atorga la jurisdicció a la Inquisició, dirigida per Valdés, per a tots els territoris de la monarquia hispànica; aquesta disposició, amb intencions centralitzadores, no es publica fins al 1573: la Suprema ha de ratificar totes les sentències. Després, fins al segle XVIII, diversos breus papals aniran perfilant successivament el delicte (la delació és obligatòria; l’absolució del sol·licitador a la seua víctima-còmplice no és vàlida) i la jurisdicció serà exclusiva del Sant Ofici.

Per a la Inquisició aquesta nova jurisdicció suposa un poder preciós, que sotmet a la seua autoritat tots els sacerdots, tant seculars com regulars, passant per damunt de bisbes, abats i generals provincials d’orde: una ampliació del poder del Sant Ofici a costa de l’episcopal. Tanmateix, el Sant Ofici no hi té precedents d’actuació: la sol·licitació com a desviació herètica és una figura delictiva nova. La Inquisició, evidentment, serà més dura en la repressió que no els tribunals episcopals. Tanmateix, en comparació amb el rigor emprat en altres delictes, no serà gens severa amb els sol·licitadors. Fins i tot es podria dir que els toleraven.

Per als confessors amenaçats, seculars i regulars, la novetat significa caure sota la terrible bota del Sant Ofici; si escau, intentaran acollir-se a la jurisdicció episcopal o del mateix orde, sempre més benigna. Els sacerdots seculars, en aquest sentit, resten més desprotegits que no els regulars, en no tenir darrere un poderós orde que intente afavorir-los.

Per a les jerarquies eclesiàstiques suposa una minva del seu poder i la intromissió inquisitorial als seus camps respectius; els bisbes, poc conformes, intentaran mantenir o recuperar aquesta jurisdicció. El conflicte amb els ordes religiosos era més complicat: els superiors lluiten aferrissadament per mantenir la seua autoritat i per evitar la ingerència inquisitorial i el desprestigi per a l’orde que suposen les condemnes per sol·licitació; practiquen l’obstruccionisme, que es materialitza en el freqüent silenci del monjo per emparar un company contra la Inquisició, substituint la denúncia prescriptiva per una «correcció fraternal»; els superiors intenten protegir-los a tots dos, tant el sol·licitant com el còmplice que hauria d’haver promogut la denúncia i no ho ha fet. Fins i tot de vegades és el mateix comissari de la Inquisició, company d’orde de l’acusat, qui obstrueix les denúncies, i a més a més té el poder de desqualificar la credibilitat dels testimonis que passen per les seues mans.

La primera preocupació dels inquisidors en els processos per sol·licitació, com veurem, serà evitar l’escàndol, assegurar la discreció de totes les fases. El Sant Ofici vacil·larà també en la qüestió de la publicació, en els edictes de fe, de l’obligatorietat de denunciar aquests delictes, la qual cosa –pensen que amb raó i malgrat l’esmentada discreció dels processos– pot generar desconfiança popular cap al sagrament de la confessió. Després de molts debats i alguna reculada,13 la Suprema declara finalment el 1576 que s’ha de publicar, dins l’epígraf d’heretgies.

Centrant-nos ja exclusivament en l’actuació inquisitorial, vegem les diverses quantificacions que s’hi han fet (el lector no interessat en la historiografia pot perfectament passar al primer capítol). García Cárcel (1979: 281) diu que la sol·licitació al tribunal de València té una freqüència molt baixa, en comparació amb altres tribunals. Segurament, l’explicació d’aquest índex baix rau en el fet que no fa servir la documentació de l’Arxiu de la Universitat de València (AUV), la que emprarem en aquest treball. Quantifica només 64 processos entre 1540 i 1700. Fernández (2003: 46), per a la Corona d’Aragó, dóna 244 processos, entre el 1560 i 1700. Lea diu que la Inquisició espanyola va rebre durant el seu darrer segle, entre 1723 i 1820, un nombre total de 3.775 denúncies per sol·licitació (1983: 511). De Prado (2003: 90), per al conjunt de l’estat, calcula que entre el 1540 i el 1700 els processos per sol·licitació no arriben al 5% del total de causes, i que n’hi ha més al segle XVII que al XVI.

Henningsen (1984: 629) i Contreras (1984) elaboren quadres estadístics generals, per a tots els tribunals inquisitorials; no hi figuren els processos interromputs ni tampoc les denúncies, només els sentenciats. Així, dels tribunals de la Corona d’Aragó, el de Barcelona té 80 casos; el de Mallorca, 69; el de Sardenya, 15; el de Sicília, 114; el de Saragossa, 103, i el tribunal de València, 64 (tampoc no inclouen els processos de l’AUV). En total, amb els castellans i colonials, sumen 1. 131 casos, un 2,5% dels processos. Dufour (1996: 95-99), només per al segle XVIII, diu que entre 1700 i 1830 hi ha un total de 660 confessors denunciats, una mitjana de sis denúncies anuals, traient els anys de supressió de la Inquisició. Sobre el ritme dels processos, diu que fa la impressió que els inquisidors només se n’ocupen quan no tenen una altra cosa a fer. Pel que fa al tribunal de València, en aquest període els processos oberts per sol·licitació representen el 23,9% del total; és el segon tribunal en nombre, amb 67, darrere de Sevilla, amb 80.

Sarrión Mora (1994: 76), per al tribunal de Conca, detecta dos moments d’augment pronunciat de l’activitat: la dècada del 1580 i la del 1620. El primer coincideix amb la publicació de l’edicte de la sol·licitació, novetat que demana rigor exemplar, i el segon amb la publicació de la butlla de Gregori XV, la més important sobre el tema. Aquests dos períodes són també aquells en què és més alt el percentatge de processos sobre les denúncies presentades. En total, diu Sarrión Mora, és un delicte amb gran proporció de denúncies que no donen lloc a procés. Conclou que la importància relativa de la sol·licitació davant la Inquisició va creixent progressivament a mesura que va decaient l’activitat del tribunal, no per augment de les denúncies –que es manté gairebé estable al llarg de la història del tribunal–, sinó per disminució dels altres delictes.

Totes aquestes xifres són difícils d’interpretar: no hi ha correlació entre el nombre de denúncies i la població total o religiosa depenent de cada tribunal; tampoc amb els casos reals de sol·licitació; Dufour (1996: 100) opina raonablement que no responen a situacions reals diferents, sinó a diferents nivells de repressió. Els historiadors són unànimes en el fet que l’acció inquisitorial no va eradicar la sol·licitació als regnes hispànics, tot i que alguns consideren que la va poder reduir.

En aquest estudi hem fet servir la documentació inquisitorial conservada a l’Arxiu Històric de la Universitat de València (AUV), procedent del tribunal de València, i força interessant precisament per haver estat generalment negligida en els treballs històrics sobre el Sant Ofici.14 Aquesta documentació és molt diversa, i respon a una fragmentació arbitrària, atzarosa, de l’arxiu original inquisitorial, conservat en la seua major part a l’Archivo Histórico Nacional. Dit això, podríem descriure aquest fons com a «menor», en el sentit que no inclou els grans processos a jueus i heretges, ni en general tampoc els que culminen amb relaxacions –l’eufemisme per a la foguera inquisitorial. És clar que, en treballar una sèrie documental incompleta, les nostres dades s’han de prendre, amb totes les precaucions, com a merament orientatives. També cal tenir en compte que el transcurs del temps històric no és homogeni: hi ha sotragades i desigualtats en el funcionament del Sant Ofici, com ara la guerra de Successió, que suposa un temps d’inactivitat forçosa del tribunal de València, i encara després un altre període centrat en la repressió dels religiosos austriacistes.

La documentació relativa al delicte de sol·licitació és nombrosa, i abraça el període 1651-1819. Pel que fa a les dates, emprem la del primer document de la sumària, generalment la primera denúncia o confessió espontània,15 que desencadena o no un procés; entre aquesta primera denúncia i les diligències inquisitorials pot passar molt de temps, i encara més fins a la darrera sentència, però he optat per aquesta primera data com a única opció plausible.

Concretament, parlem de 109 casos de sol·licitació, dels quals alguns no són en realitat sumàries –processos formals– amb aquesta acusació, tot i que els empre en aquest treball perquè el delicte hi apareix; es tracta de dos casos de sodomia,16 perseguida a la Corona d’Aragó per la Inquisició, una denúncia per violació17 i alguns casos de sol·licitació, col·laterals d’altres sumàries, que pertanyen a dues tipologies: els sol·licitadors que emergeixen en processos a monges per delictes d’heretgia18 o sacrilegis,19 o bé els sol·licitadors secundaris,20 els quals són ocasionalment esmentats al final de l’interrogatori a la víctima, quan li pregunten si ha estat sol·licitada per cap altre religiós.

Les 89 sumàries restants són totes relatives a sol·licitació, tot i que sovint es complementen amb altres delictes associats, en especial afirmacions herètiques. D’aquest corpus, la majoria són documents complets, en el sentit que no en manquen parts, tret de sis casos fragmentaris, en què disposem únicament de l’informe del consultor,21 de la sentència,22 d’una carta de defensa,23 de la comissió per als interrogatoris24 o en manquen fulls.25 Quant als diferents desenvolupaments del procés, tenint en compte només l’estadi final, els classificarem de la manera següent:

1. Únicament denúncia o confessió espontània, que no dóna lloc a més diligències que l’eventual enviament d’una carta de comissió i l’interrogatori en forma, amb l’informe prescriptiu del crèdit que mereix la denunciant i la ratificació. Dels nostres 89 casos, incloent-hi el fragmentari amb la comissió per als interrogatoris, que com a mínim conté aquesta fase de la sumària, en tenim 21,26 és a dir, el 23,6% del total.

2. S’arriba a la fase d’informació, en què es fan més investigacions sobre el reu i interrogatoris, però no s’arriba a encetar el procés jurídic. Hi incloem les tres sumàries fragmentàries que contenen, com a mínim, aquesta fase. Sumen un total de 26,27 que suposen el 29,2% del conjunt.

3. Causa suspesa, generalment a petició de l’inquisidor fiscal, per manca de proves o per la seua feblesa evident, tant si el procés jurídic ja està encetat com si només s’ha produït l’acusació primera. Són 25 casos,28 el 28,1%.

4. Les que arriben a la sentència, la conclusió del procés. Només en tenim 17,29 que representen un 19,1%.

D’aquests percentatges, presos en brut, podem fer dues observacions per a tot el període 1651-1819: en primer lloc, que quasi una quarta part de les denúncies presentades davant el tribunal de la Inquisició pel delicte de sol·licitació no engeguen cap diligència, i, en segon lloc, que només una cinquena part del total de sumàries encetades arriba a la sentència.

Distribuint el total de sumàries en períodes cronològics de vint-i-cinc anys, trobem les quantitats següents: 1651-1675, 4; 1676-1700, 6; 1701-1725, 11; 1726-1750, 10; 1751-1775, 15; 1776-1800, 22; 1801-1819, 21. Es veu clarament l’augment progressiu en nombre absolut, almenys de denúncies presentades. Fent grups de cinquanta anys, es fa encara més evident aquest augment: 10 denúncies la segona meitat del segle XVII, el doble (21) en la primera meitat del XVIII, altra volta quasi el doble (37) en la segona meitat, i per als primers anys del segle XIX, un índex també altíssim (21).

Descomponem ara aquestes quantitats per períodes cronològics segons els estadis finals de cada sumària:

1651-1675: denúncia: 0; informació: 1; suspesa: 2; sentència: 1.

1676-1700: denúncia: 1; informació: 1; suspesa: 1; sentència: 3.

1701-1725: denúncia: 2; informació: 4; suspesa: 1; sentència: 4.

1726-1750: denúncia: 1; informació: 6; suspesa: 0; sentència: 3.

1751-1775: denúncia: 5; informació: 7; suspesa: 0; sentència: 3.

1776-1800: denúncia: 5; informació: 6; suspesa: 8; sentència: 3.

1801-1819: denúncia: 7; informació: 1; suspesa: 13; sentència: 0.

Fixant-nos en les sumàries que consten únicament de denúncia o d’informació, es veu un increment notable des de la segona meitat del segle XVIII respecte als períodes anteriors, d’acord amb l’increment del nombre absolut de sumàries. La sorpresa ve en el nombre de causes suspeses: mínim al segle XVIII, es dispara el seu darrer quart (8) i encara més el primer del XIX (13). I també quant a les sentències: la seua quantitat absoluta es manté gairebé estable durant els segles XVII i XVIII, però en els primers anys del segle XIX desapareixen; la darrera sentència per sol·licitació que tenim en aquest corpus documental pertany a l’any 1786. A partir d’aleshores, la Inquisició continua rebent denúncies i prenent informacions, que sistemàticament són arxivades o suspeses.

Examinem ara, també per períodes, quin percentatge de les denúncies totals arriba a sentència:

1651-1675: d’un total de 4 denúncies, 1 sentència, el 25%.

1676-1700: 6 denúncies, 3 sentències, el 50%.

1701-1725: 11 denúncies, 4 sentències, el 36,4%.

1726-1750: 10 denúncies, 3 sentències, el 30,3%.

1751-1775: 15 denúncies, 3 sentències, el 20%.

1776-1800: 22 denúncies, 3 sentències, el 13, 6%.

1801-1819: 21 denúncies, 0 sentències, el 0%.

Així doncs, d’un màxim del 50% al darrer quart del segle XVII, el percentatge va baixant progressivament al llarg de tot el segle XVIII, fins a desaparèixer definitivament l’any 1786. Podem copsar, també, un increment progressiu i continuat de denúncies des de la segona meitat del segle XVIII fins a principis del XIX, paral·lel a un progressiu desinterès de la Inquisició per resoldre el problema de les sol·licitacions, des d’una actuació màxima finals del segle XVII, fins a desentendre-se’n totalment a finals del XVIII. Si a finals del XVII rep la sentència aproximadament un de cada dos sol·licitadors denunciats, a mitjan XVIII només un de cada tres i, a finals del segle, fins al 1786, un de cada deu.

Complementant les nostres dades amb les de García Cárcel (1979: 281), és a dir, sumant els nostres 17 processos complets, que arriben a sentència, als seus 64, n’hi ha un total de 81, cosa que modifica notòriament la percepció de l’actuació del tribunal de València respecte a la sol·licitació, en situar-lo per davant dels tribunals de Llerena (67), Mallorca (69), Lima i Granada (75), Mèxic (76) i Barcelona (80), i només per darrere dels tribunals de Logronyo (89), Toledo (90), Saragossa (103) i Sicília (114). Així mateix, caldria afegir aquests 17 processos als 1. 131 que comptabilitzen Henningsen i Contreras (1984: 629) de l’activitat inquisitorial contra la sol·licitació. El total és, doncs, de 1.148.

1 Precisament, una excepció que admet el tractadista fra Francisco Ortiz Lucio, al seu impressionant Compendio de todas las summas que comúnmente andan y recopilación de todos los casos de conciencia más importantes y comunes, assí para el penitente examinar su conciencia como para el confessor exercitar bien su oficio (1598), per a no fer completa la confessió és la d’aquella dona que té un confessor «tan lúbrico que entiende que si se confiessa con él sus flaqueças la codiciará, que en tal caso podía dexar de confessar aquellas flaqueças, y esto se entiende no aviendo otro confessor y siendo confessión de precepto, [...] pero después, quando aya otro confessor, confessará sus flaqueças» (XXIII). Ja al segle XVII, la Práctica de curas y confesores y doctrina para penitentes de Benito Remigio Noydens (1676, 15a ed.), ve a dir més o menys el mateix: «La muger que teniendo que confessar unos malos y torpes deseos con un Eclesiástico y teme que entendiéndolo por sí el Confessor la ha de inquietar o solicitar después, puede dexar de confesar el pecado o circunstancia que tuviere este peligro» (V, 5, 11).

2 «El confessor, pues, que solicita al penitente a actos inhonestos para sí o para otro, no sólo en el acto de la confessión, sino también próximamente antes o después o con pretexto de la confessión [...] en qualquier lugar dedicado para oir confessiones, fingiendo que las oye, habla con el penitente cosas torpes o tiene ilícita conversación, actos o tactos deshonestos, comete pecado de sacrilegio y también contra la caridad, reservado a los Inquisidores». (V, 5, 23)

3 L’inquisidor aragonès Francisco Peña, quan edita l’any 1578 el Directorium inquisitorum de Nicolau Eimeric (1376), hi afegeix els seus comentaris; quant a la sol·licitació diu –precisament en el capítol sobre la jurisdicció de l’inquisidor– que, com a sacrilegi, el sacerdot que la fa és immediatament sospitós d’heretgia i, per tant, matèria del Sant Ofici.

4 Sobre ell lloc i la manera de la confessió, fray Juan de Pedraza diu a la seua Summa de casos de conciencia (1589): «Descubierta la cabeça y las rodillas en tierra, buélvase a un lado del sacerdote, de manera que el uno no mire al otro. Y si fuere muger no se confiesse en lugar secreto, por dar buen exemplo» (f. 9v). Fray Francisco Ortiz fa: «Quando el confessor confiessa mugeres, sea en lugares patentes, y no las mire al rostro ni se detenga en pláticas con ellas antes ni después, y a los varones que confiessa no los mire, por no ponerles vergüença, ni los hable después de confessarlos en lo que confessaron» (XXIV). I Noydens: «Para obviar peligros, siempre oigan de confessión en lugar manifiesto de la Iglesia, vistos de todos y no por rincones» (V, 5, 23).

5 Llorente especifica que han d’estar «a la vista de las personas que se hallen en el templo, mediando entre el confesor y la confesada una pared, cuya parte destinada a oirse mutuamente se halla cerrada con hoja de lata, cuyos agujeros de comunicación sean tan pequeños que no permitan la entrada de un dedo» (1980, III: 30).

6 AUV, Vària 43/1, f. 3r.

7 AUV, Vària 44/1.

8 AUV, Vària 47/10, f. 8v.

9 AUV, Vària 48/4, València, f. 14r.

10 AUV, Vària 48/6, f. 2v.

11 AUV, Vària 53/2, f. 6v. O fra Agustí Cabades, mercedari de València, que l’any 1784 és delatat per Rosa Eiximeno, a qui sense vergonya proposa «por quatro vezes que buscara la referida Rosa una abitación, que el Padre Maestro le buscaría lymosna para que pagara su alquiler o añada, mas que avía de habitar sola la referida Rosa, porque le avía de dicir a esta doncella una cosa a solas. [...] Le replicó [...] que essa cosa que en la abitación solos los dos le avía de dicir el Padre Maestro, se la dijera allí en el confesonario, y la respondió el Padre Maestro, que la confesaba, que en el confesionario no la quería dicir la cosa, porque se la avía de dicir a solas, o los dos puestos solos en la abitación. [...] Pero la referida Rosa, oiendo esta estravagancia, receló, entró en sospecha y pasó a esplicar su duda con otro confessor». AUV, Vària 64/4, f. 42v.

12 AUV, Vària 51/3, f.r-2r.

13 Carta de la Suprema al tribunal de València, Madrid, 14 febrer 1574: «Con esta se os embía copia auténtica del breve contra los que soliçitan mugeres in actu confessionis, para que conforme a él proçedais en estas causas, y por buenos respectos pareçe que este caso no le pongais en el edicto.» AUV, Vària 16, f. 29r.

14 Com ja hem dit, García Cárcel (1971: 281) se sorprèn del baix percentatge de processos per sol·licitació a València. L’explicació és que una gran part d’aquests es troben als fons de l’Arxiu de la Universitat de València, que no són emprats en cap dels estudis esmentats.

15 L’espontània és una confessió autoinculpatòria, en la pràctica emprada com a defensa preventiva davant la sospita o certesa d’haver estat denunciat, per tal d’obtenir la benevolència del tribunal.

16 AUV, Vària 47/3, s.d. (principis del segle XVIII) i 69/7, any 1803.

17 AUV, Vària, membrum disiectum, s.d.

18 AUV, Vària 51/2, 1718.

19 AUV, Vària 56/1, 1752.

20 AUV, Vària 44/1, 1657; 47/10 1697; 47/11, 1695; 47/12, 1704; 48/4, 1704; 50/7, 1713; 51/3, 1718; 63/7, 1784; 66/5, 1793; 69/9, 1805; 70/5, 1808 i 71/5, 1818.

21 AUV, Vària 43/3, 1654.

22 AUV, Vària 48/6, 1705.

23 AUV, Vària 50/3, 1711.

24 AUV, Vària 54/7, 1745.

25 AUV, Vària 51/7, 1717 i 64/4, 1784.

26 AUV, Vària 47/11, 1695; 49/9, 1709; 51/3, 1718; 54/7, 1745; 57/9, 1759; 60/4, 1768; 61/6, 1774; 61/10, 1775; 61/14, 1775; 63/4, 1785; 63/6, 1785; 64/2, 1787; 65/2, 1790; 67/4, 1796; 69/2, 1801; 69/8, 1804; 69/9, 1805; 70/4, 1806; 70/16, 1813; 71/9, 1819 i 71/11, 1819.

27 AUV, Vària 43/3, 1654; 48/1, 1700; 48/4, 1704; 50/3, 1711; 50/7, 1714; 51/4, 1719; 52/2, 1726; 53/2, 1736; 54/2, 1743; 54/4, 1745; 55/1, 1747; 55/2, 1747; 57/8, 1759; 57/10, 1759; 58/4, 1760; 58/5, 1761; 60/1, 1766; 60/2, 1766; 61/12, 1775; 62/6, 1778; 63/1, 1779; 64/4, 1784; 64/5, 1789; 66/6, 1794; 68/5, 1790 i 71/8, 1818.

28 AUV, Vària 43/1, 1651; 44/1, 1657; 47/10, 1697; 50/6, 1715; 65/1, 1790; 65/4, 1791; 65/6, 1791; 66/2, 1792; 66/5, 1793; 67/1, 1795; 67/3, 1796; 68/6, 1800; 69/3, 1803; 69/4, 1807; 69/6. 1803; 70/1, 1806; 70/2, 1806; 70/5, 1808; 70/6, 1808; 70/7, 1809; 70/8, 1809; 70/9, 1811; 70/15, 1815; 71/3, 1817 i 71/5, 1818.

29 AUV, Vària 45/2, 1671; 45/6, 1687; 45/8, 1693; 47/12, 1671; 48/5, 1705; 48/6, 1705; 50/8, 1716; 51/7, 1717; 52/1, 1726; 52/4, 1735; 54/5, 1745; 59/1, 1765; 59/2, 1761; 61/1, 1770; 62/3, 1777; 63/7, 1784 i 64/1, 1786.

I. LA SOL·LICITACIÓ

1. APROXIMACIONS

Habitualment, el sol·licitador no empra un únic modus operandi, sinó una combinació complexa; al costat de la sol·licitació sobtada i violenta, trobem la seducció lenta i gradual, un procés en el temps que comença amb paraules d’amor, engany o amenaça, continua amb els tocaments i acaba amb les relacions sexuals; però tant un cas com l’altre constitueixen turpiloquia in confessione o tractatus il·lícits i deshonestos. El desencadenant de la sol·licitació freqüentment és la confessió d’algun pecat sexual, o alguna consulta sobre l’ús del matrimoni; com diu Alejandre (1994: 66), quan la dona confessa desitjos impurs o relacions sexuals amb algun religiós, la temperatura del confessor es dispara.

És clar que molts sol·licitadors, en la seua defensa, diran que va ser la dona qui prengué la iniciativa, que ells no van fer més que deixar-se seduir; aquest cas, diu el teòleg Sánchez (1636), no pot considerar-se sol·licitació. En un manual inquisitorial de finals del segle XVII trobem una exposició d’aquest debat jurídic, amb una casuística meticulosa.1 Però encara que siga ella l’activa, l’afer frega la sol·licitació, ja que suposa una conversa lasciva en confessió; com a atenuant es diu que no hi ha tanta malícia en consentir com en proposar. La qüestió és que en aquest cas no es genera un procés.

En tenim alguns exemples; malgrat que la dona és educada per a ser passiva, també sexualment, en la intimitat del confessionari es pot comportar d’una altra manera, atès que sol haver-hi una certa intimitat prèvia. El problema per a nosaltres és que no tenim manera d’anar més enllà de les declaracions dels implicats. Naturalment, el sacerdot acusat dirà fàcilment que ell s’ha limitat a caure en el parany; també és habitual que la dona, independentment dels fets, vulga «salvar» el seu confessor, carregant ella la culpa dels pecats: «en cumplimiento de sus obligaciones, delantando como delata del modo deba al indicado Confessor y Director Gassol. Implora al mismo tiempo la clemencia y benignidad del Santo Tribunal, se ofrece ella a pagar la pena, puesto que por respeto de la misma se han cometido tantos excessos», escriu en la seua denúncia sor Maria Paula del Pare Sant Francesc, del convent de la Puríssima Concepció de Tortosa, l’any 1813.2

Vegem l’interessant cas de fra Roc Moltó, franciscà. Ja havia estat processat anteriorment, el 1671, per una missa burlesca al convent de Sant Antoni de Pàdua de Dénia, en què havia representat el paper de núvia; aquest primer procés fou suspès. El 1704 fra Roc, ara amb cinquanta-cinc anys, fa una espontània en què conta com sor Maria Pasquala Justa, d’uns trenta anys, se li presenta a la reixa del locutori del convent de la Puritat de València; es posen a xerrar i «diciéndole algunas palabras cariñosas a este, alargó la mano diciéndole que ya que no se podían ver se podían tocar, y pasando dicha mano por la reja, dicha Religiosa pedía que este permitiese que ella le tocase a este sus partes vergonzosas, a que este, motivado de su fragilidad, condecendió, y tuvo polución en la mano de ella». Aquesta és la versió d’ell.

Ara ve la sorpresa. El comissari Vicent Beixer interroga la monja, que, pressionada, finalment confessa:

ahora se acuerda que [...] vino a este convento confesor Peregrino u religioso de la observancia de san Francisco, conventual en la villa de Requena, no sabe su nombre [...] travándose entre esta y dicho Confesor pláticas de cariño, pasaron las torpezas que refiere la pregunta, dejándose dicho confesor a instancia de esta tocar y fricar sus partes viriles hasta tener polución.

Sor Pasquala, sense voler, s’ha posat en evidència: el que ha confessat no és l’episodi de fra Roc sinó un altre! L’astorat comissari ha de tornar-hi:

«Fuele dicho que demás de lo que ha declarado con el confesor Peregrino que vino de Requena, hay relación que la pasó con otro confesor lo que se le ha preguntado». Ella, podem imaginar-la força avergonyida, ho nega.3

Fra Jeroni Alminyana és, segons ell, una víctima sexual de les seues penitents; és acusat per vint-i-dos o vint-i-tres, algunes d’elles xiquetes. En la seua defensa, l’any 1705, declara com una jove, confessant-se agenollada als seus peus, «se avía arrimado a la rodilla derecha de este reo, y estregádose con ella sus partes pudendas [...] después le avía tomado la mano, y llevádola a dichas sus partes femíneas por sobre la ropa». No és l’única: una altra dona, conta el monjo, estant ell assegut confessant-la, «sin haverle dado motivo alguno avía ella entrado su mano por debajo los ábitos y tocado a este la carne del muslo, lo que avía resistido, y ella le tomó la mano para llevarla a sus pechos». Però fra Jeroni es capté heroicament:

[...] la reprehendió severamente semejante desenvoltura. [...] Le avía mordido a él los lavios y el carrillo y osculádole y que en dos ocaciones le avía tomado la mano y llevádola a sus pechos immediatamente, lo que jamás le avía parecido bien, [...] llegó a dezirla que, si continuase en semejates pecados, no la confesaría más, lo que a ella ocacionó mucho sentimiento.4

Lluny de considerar-se un Don Juan, fra Francesc Talens es creu víctima innocent d’una monja engrescadora i malvada. Només tenim el seu escrit de defensa, de l’any 1711, un relat que no té pèrdua. Sor Agnès Maria Guitart, monja de Carcaixent, el fa cridar per confessar-se, perquè no gosa fer-ho amb el confessor ordinari; llavors ella comença a contar-li els seus «galanteos de quando estava en el siglo», quan diversos homes «estuvieron por matarse por ella». Un oncle seu

la quería tanto que no sabía estar un instante sin ella, y que continuamente la estaba abrasando y osculando, y que su lengua la tenía no ratos, sino horas dentro su boca; aquí me dixo si yo tendría asco; yo le respondí que no, que si huviera ocasión que ya lo vería, de lo que resultaron los ósculos que tengo declarados. [...] No se contentó con esto, sí que me dixo que tenía unos pechos tan hermosos que dudava que Dios o la naturaleza los huviera concedido a criatura alguna; aquí es donde yo, dexándome llevar del cariño y de mi miseria, la dixe algunas palabras de cariño que tengo expresadas y tuve la polución declarada, y si dicha riligiosa lo vio, fue sin advertencia mía, porque yo ignorava que lo pudiese ver, lo que supe después por havérmelo ella significado. Al despedirme desta ocasión la dixe que si pudiera la diera un abrazo, a que me respondió que ella me daría su virgo, y no haviéndolo entendido, lo repitió por segunda vez.

Pensem que tot això ocorre al locutori, davant la presència obligada d’una altra monja testimoni, l’escucha, conxorxada amb sor Agnès:

La tomé de la mano, con la possibilidad que cabe en dicha reja [...] con gran dificultad se pueden alcansar los dedos. [...] Tuve la polución que tengo confessado, sin que mediara la menor palabra de cariño [...] por ocasión de la escucha. Con señas, ya que no con palabras, pude decirla que me enseñara sus pechos, haviéndome dicho los tenía tan hermosos.

Després, diu fra Francesc, sor Agnès l’ha acusat de sol·licitar-la obscenament.5

En la sol·licitació predomina l’abús i la violència sexual, però en alguns casos el que vol el sacerdot és entaular relacions afectives; de fet, arriscar-se a sol·licitar el fa vulnerable a la dona. Són molt freqüents els «amors devots» entre sacerdot i monja o beata, basats en confessions llargues i freqüents que amaguen una relació sentimental; encara que comencen «platòniques», aquestes amistats fàcilment esdevenen «aristotèliques». I l’enamorament mutu sol anar acompanyat de projectes sacrílegs d’entrada al convent o de fuga. Molts sol·licitadors no passaran, tanmateix, de les paraules.

Una primera aproximació, per guanyar-se la penitent, sol ser alabar la seua bellesa, afalagar-la. Aquest és un pas anterior a les insinuacions, caragolades i dissimulades: el confessor s’estima més la penitent que les altres, o somia amb ella, li planteja la remota possibilitat de citar-se, etc. Tanteja el terreny. Així, un franciscà de València, fra Antoni, es mostra tan amable amb Esperança Pitxó que ella en sospita, segons declara el 1805.6

Passem a un altre nivell de sol·licitació en referir-nos a les proposicions sexuals directes, sense embuts. Posem el cas, bé que fora de confessió, de fra Antoni de Cardona, denunciat el 1713, a València, per Margalida Esteve; convidat un dia a dinar a sa casa,

la hizo señas que esta entendió se encaminaban a fin desonesto, y al retirarse a dormir la siesta bolvió a repetir las mismas señas para que esta entrase en su aposento, y pasado algún rato en que esta pudo entrar sin que nadie de casa lo notase, entró esta en dicho aposento y le dixo que qué era lo que tenía que decirla, y dicho fray Antonio la respondió que en las veces que havía ido allí se havía enamorado de ella, y que assí havía de condescender con su voluntad.7

Una mica més pujat de to és el discurs que li adreça fra Jaume Brotons, trinitari, a sor Maria de Sant Pere d’Alcàntara, clarissa del convent de Russafa, segons denuncia la religiosa:

estando en el confesonario, después haverla dicho las palabras amorosas que acostumbrava, en prueva de su estimación le pidió que le diera la mano, diziéndole que tendría gran gozo de tocársela, y que no le sería dificultoso entrar de noche en el convento [...] que deseava darle muchos besos, y que sus pechos serían muy blancos y suaves, y que los dos bien cabrían en una cama, y allí harían alguna cosita.

També li demanava «que se acercara a la regilla y le diera un beso, haciendo, quando la decía esto, acciones o ruidos como que la besava».8

L’any 1808 una dona de Benigànim, Francesca Maria Vidal i Esparça, denuncia fra Jaume Llàtzer, franciscà, perquè tres voltes l’havia sol·licitada: «que estaba enamorado y que se habían de tratar como a marido y muger; li diu paraules incitativas a luxuria [...] No hubo verdadera confesión, sí sólo apariencia de ella y fingimiento de que la absolvía [...] la dixo el dicho Padre Jayme en el Confesionario citado que deseava gosarla carnalmente».9

És freqüent el llenguatge procaç del confessor, qui, més que seduir, escandalitza. Alguns sol·licitadors s’adeliten en la transgressió, en pronunciar paraules prohibides pels modals: coño, carajo, cojones. Això excita el confessor, i sol humiliar la penitent. Sarrión Mora explica el cas del monjo Francisco de León, de Conca, que li diu en confessió a una monja, sor Manuela de Barrios, l’any 1682: «Mira qué carajo tan lindo y qué cojones, si quieres que te hoda, dímelo y buscaré el modo de entrar en el convento y hoderte» (1994: 281).

Manela Pérez, beata d’Ontinyent, denuncia el 1747 fra Pasqual Navarro, franciscà, perquè, en explicar-li al confessionari les seues sospites sobre les relacions entre un religiós i una dona, el monjo li va dir «en lenguage valenciano con palabras muy mal sonantes, que vertidas en castellano son estas: Mira, como tú no forniques, fornique quien quiera, los frayles en su convento, y si tienen gana de muger, que cometan con proprias manos polución». El confessor que tramita la denúncia avisa solidàriament fra Pasqual mitjançant una carta anònima, que aquest remet als inquisidors; la carta inclou les paraules originals: «Chica, mentres no et foten a tu, no te se done res; els sacerdots que estiguen en los convens, y si tenen ganes de dona, que es fasen la puñeta».10

L’agustí fra Pere Hernandorena es presenta a la Inquisició de València el 1775 i fa una espontània. Confessa les seues més aviat innocents relacions, divuit anys abans, amb una monja agustina d’Oriola, sor Antonia Rita Pastor; això sí, ben grolleres.11 Tot comença quan ell es pren confiances, abans de la confessió: «Me sudan las yngles y siento están húmedas y pegajosas y se me escaldan en el hueco o lado donde da la misma parte o naturaleza, y me escuese al apartar el muslo». Sor Antònia replica «que el modo de vestir la incomodava los pechos, porque como no los sujetava, la fatigava el peso de estos y la causava algún dolor, que si usaran ballenas no las incomodaría. [...] Quando se acercava el tiempo y conocía tener novedad, decía lo conocía porque se le ponían más abultados los pechos». Encara més: abans de la confessió,

aplicava el declarante los labios quanto podía y los apretava contra el rallo del confesonario, y abriendo la boca la dava el aliento haciendo algunas respiraciones fuertes, y ella de su propio motivo correspondía en la mesma forma y decía ella: Dame más, más quiero, y en una de estas ocaciones la dixo el que declara: Quisiera darte todo el fuego del Espíritu Santo para consumir en tí todo afecto terreno y amor a las criaturas. [...] La confesava todos los días y casi siempre presedían a la confesión sacramental estos pasages de respiraciones mutuas que dexa declarado.

Tot això fa pudor a molinisme –una heretgia diguem-ne transigent amb les febleses de la carn. Després arriben a un intercanvi de roba interior; un dia, queixant-se sor Antònia al confessionari de la incomoditat de la regla, en no dur roba interior, diu: «Mejor eran estos paños para nosotras quando estamos en el accidente, para precaver que la sangre cayese en tierra, como a las veces susede». Ell li contesta: «Pues no ay más que ponértelos, y luego me los darás y yo los lavaré y los entregaré a mi lavandera». Efectivament, un altre dia ella «se los debolvió cierta noche por un tornito [...] sucios y con manchas de sangre, que el declarante los labó». Encara fra Pere parla a la monja del «desahogo que padecen los religiosos por los paños o calzoncillos de que usan, como la incomodidad que padecen, especialmente quando van de camino, porque rosándose los muslos se llegan a escaldar allá vajo». Sor Antònia, commoguda, li fa uns calçotets, però «no le servían por muy estrechos y también porque estavan desonestos por estar muy abiertos por delante y ser motivo de que en alguna ocasión se rosase la naturaleza con la túnica». Interrogada sor Antònia, ho nega tot: ni respiracions, ni calçotets.12

L’any 1775, fra Josep Miquel, franciscà, fa una espontània en què relata els seus problemes amb una monja a qui confessa, sor Isabel de l’Esperit Sant, clarissa del convent de Jerusalem, extramurs de València. La religiosa, diu, és d’un misticisme excèntric, gelosa de les altres monges i té exigències demencials com ara combregar diverses hòsties a la vegada. No semblen del tot fantasies exculpatòries del monjo, perquè el comissari inquisitorial que interroga sor Isabel informa que «se duda mucho entre las religiosas de su veracidad». La monja declara que fra Josep, en confessar-la, li deia: «Si yo pudiera entrar a su selda sí que estaría yo contenta». I en altres ocasions: «Si aquí en el Confesionario ubiese un augero le daría un polvo [...] Señora, dégese de ystorias, que todos sus pequados me los juego yo por bajo pierna [...] Lo que podía azer es ponerse en qüeros y tomar el fresco».13

El mercedari Francesc Torrents, del convent de Nostra Senyora del Puig, és denunciat l’any 1775 per Vicenta Martínez, d’Albalat de Segart; en començar la confessió,

la dixo en ydioma valenciano: ¿Tu te has tocat les mamelles? De lo que ella se sobresaltó, y viendo el Padre que no le respondía, la repreguntó: ¿Te has tocat los pits? A lo que ella respondió que no, ni se los havía tocado jamás, si no es que tuviesse algún granito o malito, por necessidad, y en seguida de esto, la preguntó: ¿Y la figa, te l’as tocada, o tens en ella algun malet? De lo que ella se perturbó mucho más, y viéndola él toda turbada, la preguntó: Si te has tocat les tehues parts.14

Una tàctica relativament freqüent és convèncer la penitent que el que li proposa el confessor és normal i habitual; fra Antoni Personat, franciscà del convent de Benigànim, és denunciat l’any 1804 per Lluïsa Giner, de Salem, que assegura que fra Antoni li ha amollat: «Tú no quieres darme gusto, pues ahora se ha confesado una, y me ha dicho que un Frayle se lo havía hecho tantas veces»; també li diu que «en Carcaxente y en Benigánim tenía dos mozas a su disposición, y que él sabía el modo de tratarlas libremente».15

Actituds extremes quant a la «seducció» verbal a la penitent són el suborn i l’amenaça. Totes dues empra, segons l’encalçada Matilde Aiora, mossèn Florean Fuster, a Vila-real, el 1700: «[...] como hiziesse lo que él quería que le daría ocho sueldos y todo lo que avría menester cada semana, y que si hasía lo que él quería sería muguer de buena fortuna, y que si no sería muguer muy desdichada [...] y que le avía de guardar secreto de todo aquello y que si no se acordaría de él».16

Els manuals de confessors mostren una ostensible obsessió sexual, però alhora recomanen circumspecció i prudència en aquest tema: cal estar atent per no pertorbar i corrompre la innocència de la confessada, i per evitar l’excitament del confessor o de la penitent. Paradoxa del discurs repressiu: si no s’hi para atenció, un excés de zel pot arribar a ser contraproduent, i fins i tot induir a la luxúria ànimes innocents que ignoraven el que se’ls està prohibint. Tot i les directrius de Trento i dels manuals en aquest sentit, la pràctica de la confessió era un exercici, diu Dufour (1996: 69), de voyeurisme mental, en què s’esbrinaven tot gènere de detalls escabrosos.

Fem un colp d’ull a alguns manuals de confessors. Fra Antoni de Florència, a la seua Summa de confession llamada Defecerunt (1550), recepta prudència en parlar del sisè manament («no es necessario preguntar destas cosas sino que la necessidad lo fuerçe, por no avezar a alguno lo que no sabía»), però no s’està d’especificar-ne els pecats.17 La Breve instrucción de cómo se ha de administrar el sacramento de la penitencia (1579), de Fra Bartolomé de Medina, commina: «Fuera destas communes preguntas, no se pregunten más particularidades [...] porque no les enseñen a peccar ni los provoquen a alguna tentación, y quando confessaren el mal acto o la specie del peccado, no es necessario explicar las particularidades o los modos o cosas que de suyo son annexas a tal obra» (I, 18). En el capítol anomenat precisament «De la prudencia del confessor», repeteix aquests advertiments, però també en fa la llista.18

Noydens també ens ho explica, amb un tarannà més tolerant dient que

procuren en este Mandamiento con palabras breves y honestas declarar si pecaron con alguna muger. [...] El que ha tenido tocamientos deshonestos, no debe explicar los lugares donde los tuvo, porque todos miran a la fornicación, [...] mientras que no ayan sido de diferente especie, como son los tocamientos sodomíticos. [...] El Confessor también sea cuydadoso en no preguntar demasiado en esta materia deste Mandamiento, principalmente a doncellas; pregunte primero en los pensamientos [...] y en los tactos, y si aquí no ay nada, no pregunte en la obra. No sea escuela de malicias la confessión. [...] Y quando sucediere oir acaso y sin poderlo estorvar, algún pecado quanto al modo de explicarse feo y deshonesto, Dios le dará su gracia para que no haga mella en su coraçón.19

I fra Valentín de la Madre de Dios, amb El fuero de la conciencia o diálogo entre un confesor y un penitente a propósito del sexto mandamiento, del qual manegem la tercera soporífera edició, del 1704, afirma que «ha de ser muy parco el Confesor en preguntas del sexto Mandamiento con mujeres y muchachos, no sea que les enseñe a pecar y se cause así algún escándalo».20

I malgrat tots aquests advertiments, com veurem de seguit, és freqüent la morbosa curiositat del confessor sobre la vida sexual de la penitent. Vegem-ne algun exemple. Del carmelita fra Salvador de la Creu, en tenim una primera denúncia l’any 1761 de Margalida Molló, de València, jove casada; en confessió, ella explica que el seu marit li pregunta, «quando tenían acto conjugal, si le venía. Y no entendiendo la declarante lo que quería decir por aquellas palabras «si le venía», pues en realidad lo ignorava, le respondía unas veces que sí y otras que no». El confessor, amablement, li explica «que lo que su marido la preguntava era si sentía al tiempo del acto conjugal algunas punzadas, no está formal si dixo en las verendas o en la madre».

Ja engrescat fra Salvador, en successives confessions, va demanant a Margalida

si el miembro viril de su marido sería tan gordo como la muñeca, y si tendría un palmo de largo, [...] si quando su marido la introducía el miembro viril por las partes de la declarante le hacía mal. [...] Que recién casada sí, pero que por entonces no; si la declarante tenía las partes grandes o pequeñas, porque le parecía que por ser delgadita de cuerpo no las tendría grandes, y si en ellas tenía pelos.

En una ocasió, després de demanar-li

si en los pechos tenía pesones, y haviéndole respondido que sí, la dixo saliese a la portería del convento y la esperase allí. [...] La dixo: ¿Tienes pechos? ¿Tienes pechos? Y apartando la declarante el pañuelo que les cubría, ynclinó dicho confesor la caveza para verlos y luego les bolvió a cubrir la declarante con el mismo pañuelo, y aun le pareze que dicho padre Salvador alargó la mano para tocarlos, está cierta que no les tocó.

Això només és el principi. Sis anys després, fra Salvador és denunciat en sèrie per joves novícies del convent de penedides de Sant Gregori, de València. Sor Maria Agustina de Sant Gaetà declara al comissari que fra Salvador, coneixent el seu passat com a prostituta, li havia demanat de sobte «de qué edad se perdió la declarante, y respondiendo esta que de treze a catorze años de edad», aquest li va respondre:

Pues demonio, ¿cómo te lo pudieron meter teniendo el augero tan pequeño, y teniéndolo los hombres tan gordo? ¿Te devieron de hacer mucho mal. Escucha, y lo tenías peludo? ¿Y tenías mamellas? Aora ya las tendrás. [...] ¿Y les tocastes los botones? Porque ellos quieren que se les toquen para meter el palmo de carne que tienen, y al cabo de media hora que lo han metido, y han dado aquellas besotadas, y han hechado la symiente, se acabó todo. [...] Pues te devieron ver las ancas, las piernas, el vientre y todo. Escucha, ¿y te lo han hecho muchos?

Interrogada després sor Maria dels Dolors, diu que fra Salvador li demanava en confessió «la edad en que se perdió y comenzó a ofender a Dios, y respondiendo la que declara que tenía entonces de nueve a diez años de edad», li va dir «que lo tendría muy pequeño». També li va preguntar «si lo tenía peludo, [...] si tenía mamellas...» Literalment, les mateixes preguntes. En la ratificació, sor Maria afegeix que el confessor li havia preguntat «si tenía el augero muy grande». Denuncia després sor Gregòria de Sant Vicent: fra Salvador li havia demanat «quántos hombres tenía, si la hacían mal, si la hacían sangre, si le avían rompido el telo de la Virginidad y si le avían hecho muy grande el augero». El mateix any, el 1768, també el denuncia sor Tomasa del Salvador, per preguntar-li «si en los actos venéreoso carnales se avía advertido mojada; si en los mesmos actos con los hombres se ponía bajo o encima de estos; si tenía con pelos sus partes; si al confesarse con él sentía movimientos carnales, si era joven o vieja, y si después pasaría a la rexa».

A continuació va sor Tadea del Miracle de Jesús: fra Salvador li deia

si se avía tocado la figa, quántos hombres se lo avían hecho y cuántas veces, cómo se ponían los hombres quando se lo hacían, y ella cómo se ponía, si le metían lo que tenían ellos en la figa; añadiendo a esto porque como unos lo tienen más gordo que otros, lo hacen más veces unos que otros; [...] si quando se lo hacían derramava muchas veces, añadiendo que los hombres después de un rato que lo meten, arrojan dentro las mugeres la semilla, y de eso unas quedan preñadas y otras no; y por último, la dixo: ¿Te tocaban los pechos y las partes?

Encara una altra monja, sor Bernarda Barrero, denuncia que fra Salvador en confessió li havia demanat «si se tocava la figa».

Però no acaba ni tan sols ací la cosa. Un temps després, el 1773, quan fra Salvador de la Creu ja ha estat processat i sentenciat, els inquisidors reben encara una denúncia contra ell de Vicenta Tamarit, a la qual fra Salvador demanava en confessió, sis anys abans, «si su marido tenía las partes largas y si eran muy gordas, y si quando usaba del santo matrimonio se las metía todas dentro, él todo lo querría meter, y asta dónde llegaba con ellas». El monjo també li deia: «Si io viera tus partes, y tu las mías, no me causaría ninguna novedad, porque no eran para mí [...] he pensado estando en la celda, ¿esta chica cómo tendrá las partes?». En estar la dona malalta, fra Salvador la visita per confessar-la, i després al confessionari, li diu: «Para los pechos que tienes, los pezones tienes muy gordos». També li demana

si quando su marido se llegava a ella, si le ponía los dedos en sus partes; [...] si en sus partes tenía pelo, y también que quando bajase lo que acostumbra a las mugeres y se pegase la sangre al pelo, que se lo cortase, porque le dijo, las monjas así lo hazen; [...] si las partes de su marido eran como el puño, o si se podían albarcar con la mano; [...] que quando le picase en las partes, que se rascase por encima la ropa, que sería alguna pulga, y si criava piojos en las partes.21

Antònia Albert, fadrina de Picassent, denuncia l’any 1781 fra Agustí Soriano, que li demana en la confessió

si havía tenido conversación con otras tocante a sus partes vergonzosas, si se havía tocado, si se havía metido los dedos, si se havía cortado el vello o los pelos, si los havía cortado y los havía medido con otros de otra alguna, [...] si havía visto alguna vez las partes vergonzosas de algún hombre, y respondiendo que sí, la repreguntó el confesor si eran tan gordas como la muñeca, que qué pensamiento avía tenido la penitente, que si le havía venido algún derramamiento, que cómo era, diciendo la que denuncia que como mocos, prosiguió el confesor explicándola que ay dos especies de derramamiento, que uno es pecado, y es quando se derrama aquella materia de que se hazen niños, que quando se derrama otra cosa, que no es pecado, que antes bien es saludable, [...] que era presiso saberse qué es lo que se derramava, y turbada la penitente diciendo que ella no lo sabía discernir, la replicó el confesor que era preciso que él lo havía de ver, y él lo discerniría, y escusándose la penitente por rubor y que en su casa no podía ser, la dixo que saliese fuera, y que si allí le venía que él lo vería y discerniría bien los materiales.22

Caldrà potser explicar ací que, segons creu el paradigma mèdic galènic, el flux vaginal és un semen femení, necessari per a la concepció.

Fra Francesc Albero és denunciat per carta el 1791 per Clara Ripoll, d’Alcoi: el monjo li declara insistentment

un amor ciego, diciéndome que se moría por mí, [...] me daría tantos besos, me haría tantas caricias, y por fin que si yo me dexaba gozar y le daba ese gusto, me prometía todo quanto yo quisiese, dineros, vestidos, alhajas, regalos y quanto yo desease, y todo quanto un hombre enamorado y ciego suele decir a una muger para inclinarla a su gusto.

L’any següent fra Francesc fa una espontània: confessa com, deu anys enrere, en demanar-li una penitent

si pecava permitiendo a su marido el uso del Matrimonio en cierto modo no regular y contra el fin del matrimonio, atendida su rusticidad y modo de explicarse, le respondí con los mismos términos y palabras de ella, diciéndole le dijese a su marido: Si vols fer-m’ho del modo natural i sense perill de pecar, fes-ho. Pero que de otra manera que fuese pecado que no lo permitiese.

També com, fa un parell d’anys, una altra penitent, en confessar-se, «diciéndome que dormía con otra de su sexo, la dije que naturalmente habrían hecho cosas feas, y que se habrían dicho una a otra: Que cosa tan gran que tens». Confessa encara com en demanar-li una dona «si tener gusto en el Matrimonio era pecado, la respondí que no, que antes si procurava no tener gusto, pecaría por impedir la generación, que era uno de los fines del Matrimonio, y así quando usase del Matrimonio, hisiese lo que pudiese».

Tot seguit, fra Francesc fa una altra espontània: ara s’inculpa que, a una «doncella rústica, que se confesó de varios tocamientos con otro, [...] la pregunté si le havía puesto las manos dentro, y quantas vezes, [...] si su cómplice se havía puesto encima y si le havía puesto alguna cosa». I afegeix un altre episodi, amb una altra «doncella rústica», la qual,

accusándose con su modo rústico que li gu avia fet a un home, le pregunté si havía avido derramamiento en el hombre y si ella havía cooperado a él, y para conocer si en ella havía avido polución, le pregunté con los mismos términos de ella, si el hombre li gu avia fet a ella, y si ella misma s’o avia fet, y si gu avia fet en atres del seu sexo, y para conocer si havía tenido fornicación, la pregunté si el hombre havía usado de ella, y no entendiéndolo en estos términos, le pregunté si el hombre havía juntado sus partes con las de ella, y si las avía entrado dentro.

Encara el mateix any, el frare fa una tercera espontània. Hi reconeix, com havia explicat a la novençana Antònia Peidró, d’Alcoi, els pecats del matrimoni: «que si por su culpa derramaba fuera pecaba mortalmente, i que los tocamientos tenidos con su marido por gusto i sin ánimo del uso del matrimonio, i con peligro de polución eran pecado». També havia demanat a una tal Santonja, d’Alcoi, «si havía tenido tocamientos consigo misma, i si se havía puesto la mano dentro de sus partes», i de manera similar a una «viuda rústica» d’Alcoi, «si algún hombre la havía tocado, i si le havía puesto la mano dentro».23

Una variant particular és la dels excessos verbals de fra Joan Salvador, franciscà, que, en realitat, més que demanar a la dona, monja, sobre els seus pecats, s’adelita explicant-li la mecànica de la sexualitat i les temptacions que ell pateix. El denuncia sor Maria de Sant Pere d’Alcàntara, monja franciscana del convent de Nostra Senyora dels Àngels de Russafa, l’any 1714.

Fra Joan li havia contat en confessió que

havía soñado que llegava a una muger, que tuvo entonces polución, y tenía sus partes alteradas. [...] La explicó cómo se hacía la generación humana, diciendo que en ella el hombre se junta con la muger y que las partes del hombre entran en las de la muger, y que el hombre allí derrama una materia de la qual se forma la criatura, y que muchos no tienen hijos por no tener bastante de ella, y algunas mugeres porque suelen ser frías, y que los que llegan por atrás, aunque se deleytan más, no engendran hijos, y que quando el hombe es necio se pone debaxo y la muger encima, y que quando está preñada se suele poner arrodillado, o sentado, y que él también tenía alguna vez poluciones pensando en algunas mugeres, y que él, siendo estudiante, avía llegado, o juntádose con otro, y que las mugeres también podían, como los hombres, tener poluciones consigo solas, y que las que él tenía eran refregando o meneando sus partes, y que las mugeres las podían tener refregando las suyas, o metiendo los dedos o alguna otra cosa dentro de ellas, y le explicó el modo o forma como son las partes deshonestas del hombre; si bien no la solicitó formalmente [...] la dexó con gran confusión y no menor horror, por no aver oído jamás, ni concebido hasta entonces especies tan obscenas en toda su vida.24

La confessió, d’altra banda, és una ocasió magnífica per intercanviar discretament cartes i bitllets amorosos, en especial amb les monges; malgrat que siguen escrits i llegits fora de la confessió, aquests fets constitueixen sol·licitació. En el cas que acabem de veure, a banda dels seus discursos d’«educació sexual», fra Joan Salvador es dedica també a encalçar sor Maria amb cartetes; tot i haver cessat com a confessor interí del convent, encara per vuit mesos li les envia, a raó d’una o dues per setmana,

las quales recibía la Declarante sin registro, como cartas de Padre espiritual, mas luego las quemava para librarse de el peligro de que por alguna contingencia se lehessen, y por esso no puede exhibir ninguna; no puede la declarante individuar formalmente el contenido de ellas, sí que por lo regular las tentaciones que la comunicava eran de torpeza.25

La caritat a dones necessitades, tant si es tracta de menjar com d’almoines en diners, és una pràctica que, des del prisma de la sol·licitació, és propera a l’abús de situacions desesperades o de la prostitució. Fra N. Sancho,26 franciscà, és denunciat el 1778 per Francesca Palés, vídua amb dues filletes que sol demanar-li almoina al convent de la Corona de València; la cita al convent de monges de l’Encarnació, a les nou del matí, on ell havia de confessar, i li diu «que le esperara en el pasadizo o callejón que hai de la portería a la Iglesia, que en concluiendo entraría él i podría gozarla, pero la declarante no quiso consentir en tan depravado intento». En la ratificació, Francesca conta com hi anà, el va esperar i

concluídas las confesiones de las monjas, entró allí el Padre Sancho i le repitió desde luego sus deseos de gozarla, cogiéndose con las manos los hábitos i levantándolos i acercándose a la declarante, la que no quiso consentir en su depravado intento, i sin conseguirlo, le dio al fin limosna.27

La promesa de regalets a la dona també és un mitjà per a la seducció emprat per alguns sol·licitadors. A fra Camós, franciscà, això li costa car. L’any 1800 el denuncia Rosa Pérez, una criada d’Alcoi de quinze o setze anys, que diu que dos anys abans, «esta solicitó al dicho Padre a cosas torpes contra el sexto precepto, y este manifestó su consentimiento. [...] En las confesiones no se hablava más que de cosas desonestas y de los deleites que havían tenido Confesor y Penitente, prosiguiendo el Confesor en frequentar la casa de Rosa Pérez, teniendo con ella tactos impuros». En l’interrogatori davant el comissari, Rosa ho torna a explicar engrescada després de les:

conversaciones desonestas, le convidó ella misma al pecado carnal, cuio convite admitido por el Padre Camós, continuó tres veces en pecado consumado, y todo el resto de la Quaresma en tactos, ósculos y otras acciones torpes, siempre que havía lugar o proporción, en la misma casa, cuios pecados y acciones desonestas confesó la declarante con el mismo Padre Camós por consejo del mismo.

Però poc més tard, Rosa es presenta davant el confessor que li havia escrit la denúncia, per desdir-se’n:

[...] que procedió de alguna mala voluntad contra el dicho Padre Camós;– era ell qui l’assetjava–, provocándola a cosas torpes, aunque dicha muger no consintió; que le prometió un pañuelo y no le cumplió la palabra, y de esto está resentida y ha pasado a hazer lo que a hecho. En l’interrogatori següent, ella reconeix que ni la sol·licitació va ser en confessió, ni va haver-hi contacte sexual: [...] quanto dixo en la primera declaración, lo que confiesa ser falso y lo dixo por venganza de no haver cumplido el padre Camós la promesa que le hizo de un pañuelo que le havía prometido.28

El sol·licitador sol demanar on viu la penitent, amb la intenció de visitar-la i obrar amb més llibertat; també sol preguntar quan no hi és el marit, quan és sola a casa, de vegades amb excusa de devocions, penitències o negocis del món beat. I freqüentment emprant la malaltia de la dona com a motiu per anar a sa casa a confessar-la, com ja hem vist.

Fra Francesc Castelló, de València, té clara l’estratègia. L’any 1687 el denuncia Josepa Maria Bartomeu: l’havia sol·licitada, i en vista de la seua negativa, fra Francesc proposa a una tal Maria Grau, que sol anar a casa de Josepa, que el monjo i la xica es vegen a casa seua; Maria s’hi nega. Interrogada, Josepa conta com fra Francesc «en diferentes ocasiones instó en que quería ir a casa de esta, [...] la dixo que avía de llegar a ella antes que se casase, [...] antes de la absolución, [...] hiço acción de ponerle la mano en los pechos de esta [...] como con efecto lo executó y esta le apartó». L’any següent una altra dona, Josepa Martí, també el denuncia per fets similars. En dir-li ella que havia estat malalta, fra Francesc fa: «Cómo no me llamava a su casa a confesarla, que yo me hubiera acostado con usted». També li diu «que pensando en ella havía tenido tocamientos lascivos», i Josepa afegeix que «la abraçó y dio ósculos y hizo ademán de ponerla las manos en los pechos».29

Fra Clemente Cimbor, confessor de les malaltes de l’Hospital General de Saragossa de qui parlarem molt ací, fou processat el 1777. Segons el fiscal, intentava sistemàticament, a banda dels tocaments, concertar cites amb les dones a llurs cases.30

2. CONTACTES

El sol·licitant sovint demana a la dona que li ensenye les mamelles o les cames, freqüentment amb el pretext d’una malaltia, o de flagel·lacions o cilicis, tot i que si són al confessionari aquesta exhibició és forçosament limitada i ràpida. Vicenta Vilanova denuncia l’any 1796 fra Tomàs Peris; en confessió l’avisa que anirà a visitar-la a sa casa. «Padre, ¿Usted para qué me quiere visitar?», li pregunta la dona. «Entonces lo verás», li respon ell. En efecte, a la vesprada es presenta el frare a sa casa, a Petrés: «Muéstrame los pechos, y continuó provocándola a cosas impuras con besos y abrazos y con palabras tan indecentes que se podían tapar los oídos para no oirlas».31

Un cas curiós és el de fra M. Sanchis, denunciat el 1803 per Josepa Pla; després d’una confessió normal, a Alcoi, encara al confessionari, «le mandó este que se descubriese los pechos, lo que practicó la declarante, y vistos por el confesor, se separaron, sin mediar ninguna otra acción ni palabra perteneciente a solicitación en materia de luxuria».32

Sor Rita Gil, clarissa de Xàtiva, denuncia el 1815 fra Vicent Flors, franciscà, per aquest motiu. En una primera ocasió, acabada la confessió «la entretuvo con una conversación torpe. [...] Oxalá pudiera yo cometer acciones torpes contigo». En una segona,

con pretexto de confesión la solicitó a que apartara la cortinita que por decencia está puesta en los lugares destinados a oir Confesiones, que se levantara la toca y descubriese los pechos, y como si esperase el efecto de esta solicitación, advirtió que el referido hacía acciones de quien mira, y acecha a la parte interior del Confesionario.

Indignada, sor Rita s’alça i se’n va; a la tercera, «la entretuvo con tratados desonestos. [...] La animaba a cometer pecados torpes, y de que la inducía a que fuera a una rexa, a donde el mismo acudiría, para proseguir la conversación y cometer acciones desonestas».33

El fet contrari, les exhibicions dels genitals del confessor, potser no té altre sentit que provocar l’escandol de la penitent, més que no pas seduir-la o excitar-la. No és tan habitual; posem l’exemple de fra Pasqual Molina, franciscà de Xàtiva, denunciat el 1791 per dues dones. La primera, Vicenta Bosc, diu que, amb l’excusa d’emprovar-li un cilici i posar-li’l correctament, diverses vegades «le levantó las sayas y le ciñó el cilicio por la cintura». Afegeix que el mateix li havia passat a Francesca Gallac, la qual, interrogada, també admet que «le levantó las sayas y le ajustó el cilicio en un rincón de la capilla de la Tercera orden». Més tard, en la ratificació, Francesca completa la declaració: citada a la porteria del convent perquè fra Pasqual li ajustara el cilici, «sin confesarse, retirándose a un quartico de la capilla de la Tercera Orden, hizo que la declarante se hechara en el suelo, y él le mostró sus partes».34

Les carícies són freqüentment d’interpretació ambigua, sobretot pel que fa a dones escrupoloses i monges. Carícies en la cara, el cap, el coll, la mà de la penitent, poden ser innocents, però també una forma de provar-ne la reacció i sondejar-ne la disponibilitat sexual. Evidentment, la rígida segregació sexual de l’època no permetia aquestes familiaritats: xafar el peu de la penitent ja es considera una forma de provocació sexual. Més encara tocar-li altres parts, és clar. De manera ambivalent, el sacerdot, amb el seu vot de castedat, hauria d’allunyar-se d’aquests contactes com del dimoni, però, alhora, el seu tarannà asexuat i d’autoritat paternal li permet practicar-los sense escàndols excessius.

El cas de fra Miquel Guarner, franciscà, és paradigmàtic. És denunciat el 1671 per Gerónima Domingo, d’Albarrasí: «[...] se le arrimó al rostro, aunque por entonces no hizo reparo en ello, asta que después a oído decir que a una doncella havía quitado una arracada, y que a otras se les arimaba». Arran de l’acusació de Gerónima declaren un reguitzell d’escrupoloses joves del poble, que han experimentat el mateix; cap d’elles denuncia altres tocaments més agosarats, llenguatge obscè ni proposicions sexuals, sinó que tot es mou en un terreny molt ambigu.35

El de l’agustí Andreu Bernabeu –que va patir la repressió borbònica: «se le llevaron prisionero por Imperial a la ciudad de Almansa»– és molt més diàfan. A banda d’altres casos en un llarg historial de sol·licitacions, és denunciat per Antònia Canyes, de Xàtiva. Refugiades l’any 1707 Antònia i la seua família al convent de fra Andreu, durant el setge de Xàtiva per «las armas de nuestro Rey» Felip V, i aprofitant l’avinentesa, el religiós «la abrazó un día, y otro la abrazó y besó en el cuello». També li va dir «que si fuera secular se casaría con ella, e instándola mucho en que la dexasse ver sus ligas». Paradoxalment, quan fra Andreu confesse finalment davant els inquisidors, se centrarà en un altre episodi. Durant el setge, conversa amb Antònia i els seus germanets; el monjo diu: «Aora entrarán los franseses y todo será besos y abrasos, como en Francia». Algú li demana: «¿Cómo se besan y abrazan en Francia?». I fra Andreu respon: «Tomando de los carrillos a uno de dichos muchachos. De esta manera, y le besó en los labios».36

Les abraçades o amplexos, sobretot quan s’expliquen com a expressió d’una unió espiritual, tenen connotacions força sospitoses d’alumbradisme herètic. Fra Josep Pellisser, franciscà, segons declara l’any 1793 Francesca Cunyat, de Xàtiva, abans de confessar-la, a la sagristia, li feia el següent:

[...] tocarle la cara, besarla, abrazarla y tenerla asida estrechamente, manifestándola que se havían de unir los dos espíritus; que en una ocasión [...] la tocó los pechos. [...] No desistió de su empeño, y en este estado le cogió una sufocación; [...] que en otras ocasiones le tocó a la declarante los muslos por ensima la ropa; que sobre los pechos y vientre, estando la declarante en sinta, le hacía con su dedo una cruz.37

I el sospitosíssim fra Vicent Osca, franciscà, denunciat el 1818 per Vicenta Maria Tarasó per sol·licitacions fetes a Oliva i Gandia. Vicenta narra en primer lloc com sovint, al confessionari, «me hacía poner mi lado izquierdo sobre la misma rexa del Confesionario y él ponía el suio de la misma manera, diciéndome que le entregase mi corazón, que unido con el suyo lo quería todo para Dios, i en una de estas ocasiones me llegó a apretar fuertemente la mano contra el mismo Confesionario». També la feia anar a diferents cases d’Oliva, on, «apretando fuertemente su pecho al mío, ia drecha sobre la pared, ia echados los dos sobre la cama, me decía le entregase mi corazón, que lo quería todo para Dios, estando a las veces más de una hora en esta postura». En una altra ocasió, en una casa a Gandia, «se sentó sobre mis muslos, y alargando la mano, la iba a meter en la braga de las saias, i diciéndole io que allí no estaba el corazón la retiró, y estuvo un gran rato pegado su lado izquierdo al mío, diciéndome que le entregara su corazón, para que los dos unidos amaran a Dios». Al convent de Santa Clara de Gandia, després d’haver-la confessat, «en un pasadizo que hay del claustro a la iglesia, me metió su lengua dentro de mi boca, i unida un largo rato con la mía, me decía que quería su lengua para que alabase a Dios junto con la mía», pràctica que repeteixen en altres ocasions.38

Pel que fa als tocaments sexuals en plena confessió, tant si tenen lloc al confessionari com si no, la mateixa posició respectiva facilita que el sacerdot tire mà als pits de la penitent. És una acció molt freqüent. Per exemple, Maria Uris, de Cocentaina, denuncia fra Bernat Estanya, l’any 1651, perquè «comensándome a confesar me tomó la mano, y todo el tiempo que me estuve confesando, que duró gran rato, me la tuvo, y después me echó la mano a los pechos. Otro día [...] me dixo que me alsase las aldas, y refregava su cara con la mía y me quiso besar».39

Fra Jeroni Centelles, franciscà, és denunciat, entre d’altres, per Josepa Giralt, de València, l’any 1693; diu que, en acabant de confessar-la, fra Jeroni li assegurava «que la quería mucho [...] añadiendo algunas torpezas, como que tenía un señal negro en sus partes verendas». Un altre dia, al confessionari, el religiós «se levantó los hàbitos y le mostró los calzones, diciendo que los tenia apedazados». En una altra ocasió, «la puso la mano en los pechos, haciendo ademán de oscularla, y en otra la asió con sus dos dedos de los labios, alabándola de hermosura. [...] La refería cómo en tales calles havía malas mugeres, y la preguntaba dónde tenía su casa, y quién entraba en ella [...] ofreciéndola [...] dineros y quanto huviesse menester».40

La perspectiva sol canviar si comparem la versió del sol·licitador i la de la sol·licitada, cadascun en la seua declaració. Vegem l’afer de fra Bonaventura Sevilla, del 1697. En primer lloc, amb Felícia N., d’Agres, el frare confessa que la «trató y comunicó illícitamente», i no recorda si «la tocó el rostro o los pechos o si la dixo alguna palabra provocativa o si la osculó». Amb Antonia Fuster, d’Oliva, segons ell, «incitado deste cariño que le mostrava, una vez le tocó los pechos. [...] Vencido este de su fragilidad la pasó la mano en los pechos, tocándoselos inmediatamente a la carne, y la osculó una vez». Segons ella declara, «la besó estando confesándose. [...] Una ves hiso acción de tocar las partes deshonestas, [...] la besó y la tocó los pechos». I amb Josepa Maria Cerdà, segons fra Bonaventura comença ella: «se echó sobre los pechos deste, y con esta ocación la abrasó este y la dio un ósculo [...] y estando aún en pie la tocó los pechos sobre la ropa». En la versió de Josepa, «con aquella congoxa se acercó a él, el qual la abrasó y le parece la dio un ósculo, y ella, con alguna turbación, s’escató».41

Sovint es palesa que els tocaments a les mamelles només són una bestreta del que el sol·licitador espera aconseguir; és el cas de les dues dones de València que denuncien fra Joan Urrios, franciscà. El 1694 Margarida Adam conta com el frare li demana «que la diesse entrada en su casa o en otra para corresponderla torpemente». En una altra ocasió «la puso y metió su mano en los pechos». I el 1701 Margalida Esteve denuncia que li deia «que estaba muy enamorado de ella, [...] que por fuersa havía de ir a su casa. [...] Entendió esta que su ánimo era [...] para tener acceso con esta». Més tard, en confessió, «dicho fray Juan alargó la mano, tocando con ella immediatamente los pechos de esta, y diciéndola que era muy ermosa y que no havía de quedar sólo en aquello, sino que esta le havía de dar hora y ocasión para tener parte con esta [...] que esta le permitiese tocar sus partes femíneas».42

Els tocaments i contactes es poden intentar dissimular com a expressions carinyoses, com fa, sembla, fra Josep Garcia de Jesús, franciscà, amb una de les seues filles espirituals, segons la denúncia que escriu l’any 1709 un alarmat company seu del convent de l’Alcora, fra Tomàs Bayo. Tanmateix, en no tenir lloc els tocaments en confessió, no es tractaria pròpiament d’una sol·licitació. Segons el denunciant, «éntrase en casa la dicha, y con achaque que nunca le falta, ya sea sentársela sobre sus rodillas tocándole la barbilla y los pechos, bresándola como si fuera una niña de teta».43

Fra Baltasar Enguix, una víctima de les circumstàncies si creiem les seues versions, confessa els tocaments com qui no vol la cosa, restant-los importància, a la seua espontània de l’any 1722. Hi reconeix que, confessant una dona a Benissa,

metiendo este el dedo por un agujero de la zelocía, más inadvertidamente que por otro fin, le tomó dicha muger con la boca, y sin que este Reo le retirase le tuvo assí algún corto tiempo, asta que la tal muger, apartando la boca, bolvió a proseguir en su confesión. [...] Haviendo buelto a confesarse passados algunos días, hizo el declarante la acción de meterle el dedo por la zelosía para reconocer si dicha muger lo havía executado la vez antecedente con mal fin, y haviédole puesto dentro la boca, le retiró el declarante al instante.

També confessa com, al convent de la Corona de València, una dona pateix un desmai en plena confessió; fra Baltasar li dóna aigua, i «la dixo que se desabrochase para tomar algún desaogo en la respiración; pulsándola y diciéndole que se desabrochase más, le puso la mano a la cintura sobre la ropa, para ver si el jubón estava bastantemente floxo». Després ella li diu que un altre confessor li ha imposat l’obligació de delatar-lo al Sant Ofici per haver-la tocada. Fra Baltasar conta com després d’això, aquesta dona buscava la seua companyia, i en una capella, «unas vezes en pie y otras sentados en las gradas, sin confesarla ni simular que la confesava, tuvo con dicha muger algunos tocamientos en sus partes femíneas y pechos, y en una ocasión le dio un ósculo». Després ell la confessava, «pero sin que passasen acciones ni palabras indecentes».44

Els tocaments als genitals de la penitent són també freqüents, i difícilment podem esbrinar en les declaracions el que és un simple tocament o una masturbació. Quant al modus operandi, a l’hora de ficar mà el sol·licitador sol aprofitar la sorpresa inicial de la penitent, la seua manca de reacció immediata, així com una determinada dosi de violència física.

Vegem com ho fa fra Pere Terol, franciscà, a Vallada, l’any 1736; segons la denunciant, Joana Àngela Torres, fra Pere

hizo acción, por encima de la ropa, de querer tocarla las partes más ocultas y vergonzosas de su cuerpo, en vista de cuya acción le dixo la declarante que cómo se atrevía a hazer una cosa como aquella, y que el religioso le respondió que no lo estrañasse, que él sabía por confessión que otras donzellas havían consentido cosas semejantes, y que al decir esto, poniéndole la mano por debaxo de la ropa, la tocó immediatamente las referidas partes de su cuerpo, y que con esto la declarante, procurando desprenderse del religioso, se lo dexó en la Iglesia y se retiró a su casa.45

Fra Ventura Mascarell, franciscà, és denunciat el 1794 per Josepa Torres, de València, la qual diu que, en acabant de confessar-se, ell la fa anar a la porteria del convent, on s’asseu al seu costat i li demana: «¿Qué tal de salud? Y diciendo y haciendo, la metió su mano vajo faldas hasta tocarla sus partes venéreas, y la dio un ósculo, cuios ademanes observados por la delatora, marchó atónita».46

Un cas interessant i hiperbòlic, que toca diferents aspectes de la sol·licitació, és el de fra Juan García, franciscà, que fa de confessor successivament a Requena, Alcalá de la Vega i Castielfabib. La documentació comença amb la denúncia, el 1745, d’Antonia de la Plaza, de Requena, mitjançant el seu confessor, mossèn Alonso Duque. Antonia conta com fra Juan, amb qui havien estat amics de la infància, li va dir en una ocasió: «Ha, si yo te hubiera podido pillar. Y le parece también que dijo: No te me hubieras escapado». L’any següent un ciutadà indignat de Requena, Pedro Pertusa, escriu als inquisidors denunciant que una antiga criada seua, Juliana Martínez, deia que algunes confessades de fra Juan no volien tornar a confessar-se amb ell «por averles preguntado de los encages y de los pechos y le pareze que también dijo metía el dedo por la zelosía del Confesionario para tocarles los pechos y cara y otras cosas». De seguida és interrogada Juliana per mossèn Alonso, ara comissari inquisitorial, però tot és sumament indirecte: Juliana ha sentit dir a la seua tia Josefa que dues nebodes del llicenciat Pedro López deien que en confessió fra Juan «entraba los dedos por la rexilla del confesionario para tocar los encages». A continuació mossèn Alonso interroga Josepa Sánchez, la tia de Juliana, que remet a altres dones, i així fins que perd el fil i s’extingeixen les investigacions. Maledicència, sembla.

Passem a l’any 1748. Fra Juan rau ara al convent de Castielfabib, al Racó d’Ademús. María Ortega, d’Alcalá de la Vega, es presenta al pàrroc de San Martín, mossèn Diego Martínez, per denunciar que fra Juan, en confessar-li «llanezas de juegos y tocamientos de pechos y ósculos que avía tenido con zierto sugeto», tot rient li havia dit: «Es bueno que quiera usted con todos y no quiera usted conmigo». Dos mesos després, fra Juan, ensumant-se la delació de Maria, es presenta a la Inquisició de Conca per fer una espontània, en què confessa exclusivament aquest afer: «Será bueno que con todos tenga tocamiento y no conmigo, lo que dijo este con fin torpe por [...] haver oido algunas desembolturas de ella». Al capdavall, el monjo «duda si tubo algún tocamiento de pechos con dicha moza en esta ocasión».

Encetat el procés per sol·licitació, es torna a interrogar Antonia de la Plaza, que ara reconeix que havia tingut amb ell, de joves, essent fra Juan encara seglar, «algunas llanezas y juegos indecentes», això sí, a la sagristia de l’església. Fra Juan comença a confessar als inquisidors, ara ja de València. A Castielfabib, en confessar una xica «al parecer de dose a trese años [...] tratando del sexto precepto y diciendo ella: Acúsome de que los mosos la tocavan los pelos de sus partes verendas. La dixo: No se dexe tocar de ninguno los pelos, e imbíeles a travajar. Y añadió: ¿Que tiene pelos? Lo que no respondió dicha muger».

En l’audiència següent, fra Juan s’ensorra i reconeix cinc sol·licitacions més, a Requena i Castielfabib. A una dona, casada, li amolla en confessió: «Usted está expuesta a todos, ¿y si fuera yo?». Més tard, a la porteria del convent, «tuvo algunas llanezas con ella e intentos de tocamientos impuros, con expressiones amatorias, pero resistiéndose ella, cessó la conversación». Amb una criada forastera, «con la que antes havía tenido algunas llanezas impuras», després de confessar-la, a la sagristia «tuvo tactos impuros con ella de passo», i al cap d’uns dies, a casa d’ella, «ósculos y tactos impúdicos». A Francisca, vídua d’un pastor, «con la qual antes de ser Confessor avía tenido algunas llanezas impuras», se li presenta a casa «y tuvo con ella acción inhonesta con intento de tener cópula, a que ella resistió diciendo que estava con la mala semana». I finalment, amb la seua pròpia cunyada, vídua del germà de fra Juan, actualment casada amb un pastor, «algunas llanezas impuras o ilícitas».

Ja el 1749, el comissari de Castielfabib, mossèn Antonio López, interroga María Ortega, que ara reconeix que, havent-se presentat fra Juan en sa casa amb l’excusa de lliurar-li «una buelta de longaniza», havia tingut amb ella «unos tocamientos en varias partes del cuerpo, y uno en sus partes venéreas». I a Jerónima Pérez, ara de quinze anys, que confirma allò confessat per fra Juan: la pregunta «¿Que tiene pelos?». La xica hi afegeix que és veu comuna que «ninguna muger se podía confesar con dicho fray Juan, porque era hun pícaro en el confesionario». D’altra banda, a Requena són interrogades María Ramírez, vídua, que diu que fra Juan «hizo algunas acciones deshonestas con ella, como la de querer levantarle las sayas y entrar la mano por debajo»; Ana García, que conta com el confessor havia demanat a Ana Martínez la Roja que «quando venía su marido a dormir con ella, quántas veces tenía parte con ella». I, finalment, Isabel Picazo voluntàriament denuncia que fra Juan, «llegando al Sexto, la preguntó si se tocaba sus partes verendas, si se limpiaba quando hacía aguas menores, o si algún mozo o casado se las avía tocado».47

També freqüentment el confessor fa que la penitent el toque o el masturbe. La masturbació, mollities, és ja de per si un pecat mortal, més greu encara que la fornicació, segons alguns teòlegs. Al confessionari freqüentment no s’arriba a completar; de vegades el confessor fa posar a la penitent la mà damunt del seu sexe mentre la confessa. Així, Tomasa Arganza, de València, denuncia l’any 1657 dos sol·licitadors: un anònim mercedari, el qual pretenia «meterla a esta la mano en los pechos, y esta no lo permitió, y también le pidió dicho religioso le metiesse la mano en sus vergüenzas», i fra T. Navarrete, franciscà, el qual «le pidió a esta que le metiesse la mano debajo de los hábitos, azia la parte de sus vergüenzas».48

L’any 1716 Antònia Gomis, d’Albalat de la Ribera, denuncia retrospectivament uns fets ocorreguts a Cullera amb l’agustí fra Andreu Bernabeu fa uns vint-i-un anys –sobre el 1695–, quan ella en tenia onze. Després de la confessió, fra Andreu «la mandava que le tocase sus partes verendas con sus proprias manos, lo que le sucedió unas diez o doze vezes». No content amb això, venia a «solicitarla después en su casa a cosas torpes». En una ocasió, «junto a la capilla de Santa Rita, tomándola de la mantilla con alguna violencia, la metió sus manos por baxo las enaguas hasta tocarle sus partes verendas, pero esto fue estando drechos los dos».49

L’acusació fiscal del 1705 contra fra Jeroni Alminyana, de Xàtiva, reproduïda en la sentència, ens informa que és acusat d’haver sol·licitat unes vint-idos dones, entre les quals hi havia xiquetes. Vegem-ne alguns casos. Amb una, diverses vegades després de confessar-la li havia «puesto sus manos en los pechos, tocándoselos y diziéndola: Pobrecita, cómo estás flaquita, que es pecado teniendo tan buena cara». En una altra ocasió, també després de confessar-la,

besándola y dándola algunos vocados a los lavios, poniendo su lengua en la voca de dicha mujer, y haziendo que ella con él hiziese lo mismo, y la puso las manos en los pechos, que tocó, y por encima la ropa la tocava las piernas y muslos, pidiéndola se dexara tocar la pierna por debaxo de la ropa, y la hizo instancias por tres o quatro vezes, queriéndola tomar de la mano, pidiéndosela, a que la mujer se havía resistido, conociendo era con la mala intención de cometer mayores torpezas.

En un dels casos, el fiscal narra com,

al tiempo que en el mismo confesonario este reo confesava a otra, estando dicha mujer arrodillada por un lado, este reo con su rodilla, y por encima de la ropa, la avía tocado azia sus partes femíneas, estragándoselas con dicha rodilla y con la mano, y que acavada de confesar la otra mujer, avia confesado y absuelto a esta sacramentalmente.50

Fra Agustí Cabades és denunciat també per diverses dones. Rosa Eiximeno, soltera de València, ho fa el 1784: fra Agustí, a la porteria del convent, «tomó este la mano a la doncella y se la arrimó el Padre Maestro a su cintura». Més tard, el 1788, interrogat pel comissari, fra Agustí confessa alguns dels seus delictes: amb Rosa, segons ell, «tuvo con ella cierto desliz»; a una tal Francesca, casada, li proposa en confessió «si con él tendría cierta llaneza torpe, [...] lo que fue motivo para que la dicha muger se descubriera los pechos». Al cap d’uns dies, «movido el declarante de la noticia habida en la confesión, fue a su casa i tubo con ella ciertas llanezas torpes». Interrogada una de les víctimes, Rosa Sanç, declara que diverses vegades, a la porteria del convent, «le tocó sus pechos, y que en una de ellas le cogió la mano y se la acercó a sus partes diciéndola: Veas a lo que me obliga lo que te estimo».51

No és excepcional que el sacerdot es masturbe al confessionari; hi pot haver un component d’exhibicionisme o no, depèn de la situació. Fra Roc Moltó, franciscà, és denunciat, entre d’altres, per sor Felipa d’Alcàntara, del convent de la Puritat de València, l’any 1704. La monja declara al comissari que fra Roc havia començat insinuant-se-li al confessionari; després, «con palabras amorosas de afecto, la dixo que entonces se estava tocando sus partes y se deleitaba pensando en esta, y añadía: ¡Hay! y ¡Qué gusto! Y otras palabras expresivas de el deleite que experimentava». I encara li suggeria «que deseaba verla en otra parte más libre, para lograr mejor su gusto». Cinc anys més tard, després de la guerra de Successió, fra Roc és processat. A les presons secretes de la Inquisició, reconeix un episodi semblant al mateix convent, però amb sor Jacinta, l’organista, i a la reixa, no en confessió: «[...] que entonces este la pidió la mano, y movido o ciego de la porción inferior o del fomes pecati, cometió un pecado torpe con su mano propia de este, teniendo polución, y que no está cierto si con la mano sucia del semen la tocó la de ella». Però, quant a l’acusació de sor Felipa, la nega: «[...] a lo que se le acusa que allí cometió el torpe deleyte diciendo «¡Ay, qué gusto!», y que se estava tocando sus partes [...] pensando en ella, es falso que executase tal cosa».52

Fra Joaquim Santjoan escriu una carta l’any 1761 en què fa una confessió espontània sobre la seua actuació a Xàbia: hi reconeix que durant quasi quatre anys ha mantigut «ósculos, tactos, amplecsos con fricaciones in partibus, y algunos tactos de pechos» amb una criada que tenia. Amb una altra dona, Vicenta Maria Cardona, el frare confessa

tactos, ósculos y conversaciones torpes por dos o tres veses. [...] Haviéndome venido repetidas vezes con sueños torpes, me dixo en el Confesionario haver tenido un sueño en que tenía parte conmigo. Yo esse tiempo resentí un movimiento sensual, y alargué la mano asia mis partes, y haviéndolo advertido ella, me dixo: ¿Qué haze usté? Yo le respondí: Me toco mis partes, para que sepas lo poco que frutan mis reprehenciones, pues te he dicho no me nombres sujetos. A lo que me dixo: Que me pueda Usté aver dicho eso, que ya no podré tomar la Comunión, pues me siento alterada.

Interrogat després, fra Joaquim perfila més la seua relació amb Vicenta Maria: per quatre anys,

habrán sido como çerca de cinqüenta vezes, y en ellas le ha dicho [...] palabras torpes, ya sobre los sueños de ella y ya sobre los defectos o llanesas que ella tenía con algún otro sugeto. [...] Los tactos que tuvo con la referida todos fueron fuera del confesonario o confesión, y sin tener conexión alguna con ella, los quales fueron activos y pasivos, y llevado el que declara de sola su fragilidad y de la instancia de la referida.53

L’any 1774 sor Fabiana de la Purificació, monja del convent de l’Olleria, denuncia un tal doctor Macià, antic confessor ordinari del convent, perquè al confessionari «por quatro o cinco vezes derramó el semen delante de la dicha declarante».54

La mútua masturbació amb el confessionari per enmig és realment difícil; és més freqüent la masturbació simultània, cadascun al seu costat de la reixeta. Vegem el tràngol del carmelita fra Baptista de la Santíssima Trinitat, l’any 1806. En una espontània per carta reconeix que a l’església parroquial d’Énguera, «asentado en un Confesionario abierto por delante, se sentó a mi lado una mujer con la que yo en otro tiempo avía tenido mal trato (extra confesionem). [...] Yo no me acuerdo si ella empezó primero a tocarme, o yo a ella, la verdad es que huvo algunos tocamientos desonestos entre los dos, pero no huvo nota». Un altre dia, continua, aquesta dona, fent veure que volia confessar-se, li diu «que me estimava y que me lo daría siempre que tuviera ocasión». En l’interrogatori posterior, fra Baptista ens diu que la dona és María Rosa Piqueres, àlies la Cucharona (Cullerota?), i hi repeteix que, «llevados de la ocasión, cayeron en la tentación de hacer algunos tocamientos mutuamente, no save decir el declarante quién de los dos comenzó». Un comissari, mossèn Francesc Gaspar Just, desplaçat a Énguera, la interroga; diu d’ella que «es poco cauta y no tiene buen nombre en el pueblo». María Rosa confirma la versió de fra Baptista en afirmar que «se sentó la testigo junto a un confesonario» i «tuvieron tocamientos deshonestos sin separarse del Confesionario y sin hablar palabra».55

3. FORNICACIONS

Quant a la fornicació pròpiament dita, mentre que els seculars ho tenen molt més fàcil, i de fet recorren menys a la sol·licitació, el gran problema per als sacerdots regulars és trobar un lloc on poder fer-ho amb tranquil·litat. Sovint acaben fornicant, de qualsevol manera, en una capella, la porteria del convent o la sagristia. El coit sol ser la fase final de tota una sèrie d’aproximacions prèvies, intimidacions o seduccions. També sol anar acompanyat de petits favors o presents del sacerdot a la penitent. I si hi ha complaença per part d’ella, pot perllongar-se la relació en el temps.

Vegem la història de fra Joan Benet, franciscà, denunciat el 1657 per Àngela Pérez, casada de València. Set anys abans, declara ella, conversant tots dos en un banc de l’església, li diu «que siempre la havía querido mucho, y que no la podía apartar de su imaginación, y lo que desseava tener correspondencia con esta y llegar a gozarla». Durant uns sis mesos, «siempre procurava solicitarla, diciendo a esta lo mucho que la quería y tomándola de las manos y abrazándola hechándola las manos a los pechos y apretándola». També li deia «que si huviera ocassión para verse con esta en cassa de alguna persona se olgaría mucho, en donde fuesse secreto». Fins que, declara Àngela, una nit el seu marit no és a casa i ella el convida, «executando sus torpes deseos y teniendo acto carnal con esta».

Des d’aleshores, per dos anys i mig mantenen la «correspondencia illícita», i per a la qual fra Joan aprofitava també les confessions: «[...] la besava y le apretava los pechos [...] diziéndole requiebros de que esta era su vida y su alma y sus ojos; [...] que le mostrase las piernas [...] y esta se lo mostrava». De vegades, ell diu en la confessió: «Yo tengo gana de hazerlo». I Àngela replica: «Pues qué quiere que le haga, yo agora cómo puede ser, vaya por la mañana a casa, que si ay lugar lo haremos». El religiós, colèric, fa: «¿Agora havía de esperar asta mañana? Yo agora tengo la gana, yo lo haré». A continuació,

metiéndose su mano por debaxo del hábito, y con la otra teniendo la mano de esta apretada, alguna vez se hazía fricaciones en su miembro, de suerte que esta lo sentía, y el dicho fray Benedito también se lo decía, y que deramava el semen, y alguna vez le dezía: Todo me he mojado, y esta sentía mucho que hiziesse aquellas cossas allí.56

Fra Jaume Bartomeu, franciscà de Cocentaina, fa una espontània l’any 1705 en què confessa la seua relació amb Jerònima Cantós, casada. Tot comença quan, mentre ella està malalta, avisen fra Jaume perquè la confesse a sa casa; ell, aprofitant la circumstància, li toca «la carne de los pechos con fin desonesto». En una segona ocasió, «la tocó inmediatamente los pechos, muslos, piernas, vientre y costados, sin que mediase ropa alguna». Ja guarida Jerònima, acudeix –sempre en la versió de fra Jaume– al seu confessionari, on li diu que «tenía muchos pensamientos desonestos con este, y estava en una contínua alteración de las carnes». Asseguts després d’aquesta confessió tots dos a la porteria del convent, «este la tocó dos o tres veces las partes verendas»; se citen immeditament a casa d’ella, «y tubo acceso carnal con dicha Gerónima»; als dos o tres dies ella hi torna, «y entrándose los dos en una capilla, la abrasó este, y le parese que también la osculó, y tuvo polución estando los dos en pie». Continuen els tocaments durant les confessions; en una ocasió, ell «la dixo se fuese a la portería de las cavalgaduras, en donde aplicó este sus partes viriles a las pudendas de dicha muger, sin que pasasen más adelante. Interrogada després Jerònima, òbviament ho nega tot.57

Fra Francesc Mir, franciscà, és denunciat per Maria Ortolà el 1718. Ella diu que cinc anys abans, quan en tenia disset, vivia temporalment davant l’església de Sant Roc, a Dénia; estant a la finestra, la crida fra Francesc, i quan Maria hi va, «sentándose dicho fray Francisco en un Confesonario y esta en el suelo, la empezó a solicitar a torpezas, y conviniendo esta por su fragilidad, tuvieron recíprocamente tocamientos desonestos». L’endemà, penedida la jove, pretén que fra Francesc la confesse; ell la fa anar a la sagristia, on «tuvieron acceso carnal» i després la confessa i l’absol, i encara afegeix «que se volviese a dicha vicaría, que luego acudiría él allá». En efecte, reunits altra volta a la vicaria, «la bolvió otra vez a solicitar, y repitieron el acto carnal». Des d’aleshores mantenen «correspondencia ilícita» de seguit i tuvieron comercio carnal como unas cinqüenta veces, emprant el confessionari com a lloc per concertar les trobades.58

Un personatge de qui parlarem prou és el sàtir amb sotana de Montan, el rector José Cuevas. Significativament, és ell qui confessa les fornicacions, no les dones que el denuncien, quasi totes elles casades. Francisca Gil és la primera a delatar-lo, l’any 1726: en plena confessió, «la solicitó el dicho Cura a actos carnales y torpes. [...] Francisca, ¿bien te olgarías que yo te lo hiziera? Yo te daré toda mi Retoría si te lo dexas hazer y si me das el coño, porque te aseguro que no ay otro en todo el lugar más bonito, y con ninguna tendría tanto gusto como contigo». En una altra confessió, li amolla: «Francisca, tú bien tienes deseos de que yo te haga un chico; quando me ves por la calle, ¿piensas y quisieras que yo te lo hiziera? ¿Te parece que yo te lo haría mejor que tu marido, supuesto que es lo mío más bonito?».

Acaba Francisca dient que el mateix li ha passat a altres dones del poble, obrint el camí a la investigació del comissari, i que

es tal el proceder de dicho cura que a todas las mugeres de dicho lugar va inquietando por manera que siempre que enqüentra en la calle a alguna, la llama para que entre en su cassa o el dicho cura va a la cassa de aquella, y como logre la ocasión de no haver alguno delante, empieza a hazer ofertas con algunos dineros si lleva [...] y emprehende a la dicha con abrasos y ósculos, y lo menos cogiéndola la mano, la encamina a sus partes, o a fuerça haze lo que quiere, y esta es la costumbre que tiene el dicho cura y el modo de portarse fuera de la confesión sacramental.

Declara a continuació María Martín. Acusa mossèn José de sol·licitar-la per «accessos carnales y torpes», i la primera volta ho va fer així: «Señora María, me ha de dar el coño. Usté tiene el moreno muy gracioso, es alta y dispuesta, y assí me lo ha de dar». Malgrat les reticències d’ella, el confessor fa: «En acabar la Confesión, hiré a su cassa». En una altra ocasió li diu: «Ya que la otra ves no quiso dármelo, agora me lo ha de conceder, y si no quiere salir de la Yglesia, venga y vamos a la Sacristía». Com que ella s’hi nega, ell hi insisteix: «Señora María, por amor de Dios, me lo ha de dar». Quan ella li pregunta: «Señor Retor qué le he de dar». Ell li respon: «Lo mesmo que haze su marido he de hazer yo con usté».

També enumera María les dones del poble sol·licitades, i que

la costumbre de dicho Cura es hir persiguiendo las mugeres de dicho lugar, y en hallarse solo con alguna, sea en su cassa propia del Cura o de la muger, es importuno hasta conseguir lo que quiere, y lo menos, quanto más no puede, es tomarla de la mano, y encaminándola a sus partes impúdicas, haze con fuerça que con la mano de la muger, cogido su miembro, a meneos y tactos, derrama, y que esto a la testigo le ha sucedido hasta unas doze veces, y que esto es común con las demás.

María Castillo és la següent, també sol·licitada en confessió «a actos torpes y carnales». La primera volta el rector li havia demanat: «¿Quando estás en la cama, me deseas? Yo te quiero mucho, y estoy pensando mucho en tú; quisiera llegar a tus partes, tus pechos me los quisiera engullir, no sé qué me tengo que quando te veo, se me va el espíritu, ¿quieres que vaya a tu cassa y tendré parte contigo?». Ella intenta dissuadir-lo, però ell hi torna: «Mira que me estoy desasiendo, yo quisiera que me dieras un beso, porque siempre que te veo me lo estoy tocando». I això no és metàfora, diu la testimoni, ja que «advertía que allí mesmo, en la silla del Confesionario, al tiempo de dicha solicitación y expresión de las referidas palabras, tenía la mano puesta el Cura en sus propias partes, a saber, es del mesmo Cura teniendo tactos impuros consigo».

Coincideix María amb les altres que les maneres de mossèn José són «indignas de un Ecclesiástico y de qualquier hombre Christiano, pues se reduce a perseguir a qualquier muger del lugar, y hasta siete mugeres sabe esta testigo que ha perseguido con ofrecimientos». Tant és així que «venció y tuvo parte» amb Francisca Gil, la primera testimoni, que havia callat aquest detall, «y lo mismo le sucedió a esta testigo». D’altra banda, té per costum, «en verse solo con alguna muger el dicho Cura, empeçar a besos y abrasos, y tomándola de la mano, la encamina a sus partes, y aunque sea con violencia haze que le hagan la puñeta, como dize esta denunciante que le sucedió a ella mesma».

La quarta dona a declarar és Bárbara Olivar. Diu que «se ha hallado muy perseguida del dicho Dotor Cuevas»; en confessió, la primera volta li va dir:

A tú, Barbarica, te quiero mucho, has de saber que cada vez que te veo, te tengo tanto amor que quisiera hazértelo, quando tú tienes parte con tu marido, ¿piensas en mí? ¿Lo que llevas en la barriga quisieras que fuera mío? ¿Tendrías aquel gozo? ¿Pues quieres que vaya a tu cassa a tener parte contigo? ¿O quieres venir a la mía?

Com que ella s’hi nega, el mossèn replica: «¿Lo das a otro y no me lo puedes dar a mí? ¿Pues por qué no quieres venir a mi cassa?». Un dia que la sorprèn a la sagristia, «en la mesma Sacristía la importunó, y con violencias, dize, intentó tener acceso carnal con la dicha testigo, si esta huviera consentido y no huviera huido».

El rector, declara Bárbara, «tiene el lugar inquieto»; també enumera les sol·licitades, i descriu el seu capteniment,

que es hir por el lugar inquientando las mugeres, porque siempre que enqüentra en la calle alguna la llama para que entre en su cassa, o el dicho cura va a la cassa de aquella, y como logre la ocasión de no haver alguno delante, empieza a solicitarla a actos venéreos, y las alarga la mano y tomando la de la muger, la encamina a sus partes, para fin de tener tactos impuros, lo que ha executado con la denunciante y las demás, y executa siempre que puede.

Una segona tanda d’interrogatoris comença el mateix any, amb Jacinta Guiñón. Fora de confessió, «la solicitó para actos torpes y carnales tres o quatro veces», i al seu propi domicili Jacinta va haver de defensar-se físicament del seu atac; acaba dient que «dicho cura es tan viciado que es público entre las mugeres de dicho lugar, y aun entre algunos hombres, que va solicitando las mugeres». Segueix María Teresa Villagrasa, que reconeix només «algunas torpesas con la testigo». Més tard, en la ratificació, María Teresa afegeix, «teniendo hecha más reflexión», que sí, que venint el rector a sa casa una vegada, «y hallándose sola, hizo la acción de tocarle los pechos, que huviera executado si no se huviera apartado esta testigo, pero que bolvió después de algunos días a la cassa de esta testigo, y hallándola también sola, tuvo acto carnal con ella el dicho dotor Joseph Cuevas».

Pulsuz fraqment bitdi.

14,27 ₼

Janr və etiketlər

Yaş həddi:
0+
Həcm:
370 səh. 1 illustrasiya
ISBN:
9788491341185
Müəllif hüququ sahibi:
Bookwire
Yükləmə formatı:

Oxşar kitablar