Kitabı oxu: «Barcelona nua»

MEMÒRIES D’UN GAT
Barcelona entre fàbriques, anarquistes i esplendors

De les set reencarnacions d’un gat barceloní.

Primera: de com contempla la nit a finals del XIX. Segona: de com parla amb algú de la mateixa espècie del conte de la Tereseta i el capità. Tercera: de com prepara l’atac contra la vida d’Onofre Bouvila, aquell personatge de la novel·la d’Eduardo Mendoza. Quarta: de com respon a l’interrogatori sobre el destí de Santiago Salvador Franch, autor de l’atemptat al Liceu del 7 de novembre de 1893. Cinquena: de com observa el ball entre un home i una mòmia. Sisena: no documentada.

Setena: de com rep el burgès Rafael Puget quan torna de la inauguració de l’Exposició Internacional del 1929, juntament amb la resta de companys felins.

~

- I -

Dos fanals en la foscor. A la paret, una ombra lleugera. Passes ràpides. Un salt. La barraca cruix, el fang sec no resisteix. Millor allunyar-se’n de pressa, abans que arribin els xiscles, escolar-se entre les cames d’un home begut que tentineja i anar a la vora de la nena dels mitjons vells, la mà de la qual insinua una carícia. Ràpid. Fa equilibris sobre el cordill de la roba estesa, on hi ha les gorres i els uniformes de feina blaus. Un altre salt. A sota, algú mastega sardines i bacallà amb la boca oberta, en reconeix l’olor. L’arc d’aquella costa bruta abraça la lluna vidriosa sobre el mar, com si fos un plat blanc a punt de ser engolit per les onades. Se senten els crits silenciosos de la marea, els murmuris d’una vella, un gemec sord de ràbia o d’amor.

S’enfila per les casetes baixes de fusta, allà on els matins s’arrauleix per contemplar les barques i els pescadors, amb l’esperança d’algun cap de mújol o alguna espina. A pocs metres, veu en Gris: devora el cos d’una gavina mentre un marrec escanyolit l’observa seriós.

Abandona la sorra i s’endinsa a la Barceloneta, entre els carrerons muts, els edificis malmesos per la sal, els balcons rovellats. Salta sobre un carro, del carro passa a un balcó, després a un segon balcó, i a un tercer. Fins a arribar a un terrat blanc, desert i silenciós com ell.

El plat de lluna amb les sobres de menjar és allà darrere, esplendorós. El mar calla. En Gris ja deu haver devorat la gavina, un pit descarnat es deu haver emportat el marrec.

Barcelona, de nit, és màgica. Les muntanyes llunyanes, la llum tènue. Les fumeres blanques que surten de les xemeneies: d’un, de dos, de tres fumerals de maons. Precisament al davant, veu el recinte de la Maquinista Terrestre i Marítima de la Barceloneta, sota l’arc de la qual passen homes, carros i cavalls. A la dreta, al Poblenou, hi ha una altra estructura massissa de la Maquinista, però més recent. A l’esquerra, contra la muntanya encara nua i fosca del Tibidabo, s’alça la fumera de les imponents fàbriques de Sants, de les Corts i, no gaire lluny, també la del Vapor Nou, a Gràcia. Xemeneies com arbres, amb columnes de fum opalescent, troncs d’un bosc encantat a les arrels dels quals bateguen els forns, els rodets, els telers industrials i la maquinària.

La brisa de la primavera porta al terrat el cant melancòlic dels treballadors, el soroll mecànic de la seva feina, les incitacions de les prostitutes als dos costats de la Rambla, tant al Raval com al centre històric, els ecos dels acordions, els plors dels nens afamats des de les barraques, els perjuris dels condemnats des de les presons. Porta també els somnis dels milers d’espanyols que han arribat a Barcelona per construir l’imperi econòmic de la ciutat, disposats a morir per ella. Els somnis d’uns, les Amèriques; els somnis dels altres, la igualtat.

La nit sublima Barcelona, el seu silenci, la seva pau i el seu misteri. Callen les obres de construcció de l’Eixample, que connectarà la ciutat sufocada amb zones com la de Gràcia; calla l’enderroc de la temuda Ciutadella, després dels fets del 1714; callen els primers trens, els venedors ambulants i els repartidors de diaris. Callen els ocells, els peixos, els morts dels cementiris de Montjuïc i del Poblenou. Tot és silenciós, la lluna brilla i la cua del gat es belluga en aquell buit.

D’aquí a poques hores, milers d’homes i dones, nens i nenes, caminaran endormiscats fins a la Maquinista, el Vapor Nou, el Vapor Vell, Can Ricart, l’Espanya Industrial i les altres fàbriques repartides per la ciutat, recentment privada de les antigues muralles defensives.

Barcelona és la màgia, Barcelona és el carbó, Barcelona és la veu, Barcelona és el mar.

Barcelona és la locomotora d’Espanya.

I aquests núvols blancs trenquen la nit fosca d’estels.

- II -

Encara no les havies vistes? On eres? Van tornar ahir. La Teresa, cada vegada més bonica, i també la Júlia. No hi estic d’acord: la Teresa és més bonica, i té unes mans tan delicades... El capità n’està orgullós, ho noto. Als vespres, quan tots tres estan davant l’escalfor de la xemeneia, m’arrauleixo a prop seu, al raconet que sempre em deixa a la butaca. Ronco satisfet, mentre explica els viatges a les filles i m’acaricia. M’endormisco i escolto, badallo i em perdo en somnis. Ilo-Ilo, Mèxic, Nicobar, Terranova. Ilo-Ilo? Havies sentit mai aquest nom? Esclar, tu sempre vas d’un lloc a l’altre perseguint ratolins! Ilo-Ilo, quin nom tan estrany. Em pregunto si allà, quan bufa el vent, també hi deu haver el mar, que brilla i que riu. Hi deu haver peixos? De seguida que m’estiro amb les potes enlaire, se m’acosta la Teresa, amb la seva maneta delicada, i m’acaricia la panxa mentre pronuncia el meu nom de manera divertida. El capità somriu. Em quedaria hores i hores així... Ja no és una nena, tens raó. Recordes com n’era, de capritxosa? Em bufava les orelles, m’estirava la cua i no em deixava mai en pau... Però la Tereseta ha canviat, tot i que segueix tenint les mans d’una nena. Terranova, dius? No ho sé. El capità deu haver fet fortuna. És un de tants que van marxar cap allà, però el capità és dels bons. Has vist com et mira als ulls? I té la veu ferma i decidida. Ni tan sols la Marieta, la cuinera, aconsegueix fer-me baixar de la taula, però quan hi ha el capità... Sí, deu haver fet fortuna. Són molts els que van marxar d’aquí a fer les Amèriques, així és com en deien. I encara hi van, després que se’ls hagi negat durant molts segles. També hi va anar el net de l’Ada, la serventa, que plorava darrere l’armari quan se’n va assabentar. Ell, però, ho va fer com a ajudant, mentre que el capità... El capità va marxar com a senyor: com a capità! M’ho va explicar la meva mare, a qui li havia explicat la seva mare perquè li havia explicat el seu pare. Va marxar amb una infinitat de maletes, de baguls grans i resistents plens de teixits de qualitat. I va tornar amb uns altres baguls, que desprenien una olor estranya. Bona, però estranya. Teixits secrets, xiuxiuejava tothom. I ningú podia entrar a veure’ls, ni tan sols el meu avi, tampoc el rebesavi del pollós. Per descomptat, a ell també el van fer fora a puntades de peu. El capità va tornar amb un munt de coses magnífiques, com una pell fosca i gruixuda o una pipa llarga que encara fuma durant els vespres boirosos, quan està més pensatiu. I sí, és clar, també la nina de drap que la Teresa va heretar de la mare, quan va morir tísica. La Tereseta la té sobre la flassada i, als matins, de seguida que obre els ulls, corro cap a ella i salto sobre el llit. Ella m’aparta afectuosament amb la seva maneta mandrosa, jo m’esmunyo sota els llençols i li mossego els peuets. Sí, la Júlia és més fina, però no té la personalitat exuberant de la Teresa. Ni la seva dolçor. Sento que arriben. Mira com baixen les escales. La Teresa és esplèndida, tu queda’t amb la teva Júlia.

- III -

Les obres de la primera Exposició Internacional són intenses a gairebé tota la ciutat —l’aixecament del monument al «català» Cristòfor Colom, la construcció del Gran Hotel Internacional, la il·luminació dels carrers, les proves per a la presentació de les Golondrines—, però al parc de la Ciutadella, que és el cor de la remodelació, els treballadors han abandonat els pics i les pales. El sou que reben és ínfim, la precarietat és màxima i els seus drets són inexistents. Sembla que els pamflets i els discursos dels anarcocol·lectivistes hagin fet efecte, tot i que un dels seus adeptes més joves, l’Onofre Bouvila, ha passat gairebé inadvertit mentre ven productes que fan créixer els cabells, una activitat molt més rendible.

Gairebé inadvertit. Perquè, cada dia, el venjatiu Belzebú l’observa des del seu amagatall, darrere els arbustos, enmig de les piles de maons, sobre les branques dels arbres, camuflat com un esquirol o agotzonat darrere les pilotes de tela, que són la trista distracció dels treballadors. Cautelós i sinuós, imita el parrupeig dels coloms o el soroll dels ratolins entre els matolls perquè l’Onofre no el reconegui, i és que, en absència de l’estimada Delfina, no dubtaria a clavar-li una bona puntada de peu.

Encongeix les pupil·les de jade de seguida que el veu i aixeca la seva cua negra com el dimoni quan apareix a la pensió de la Delfina amb aires de camperol indefens. És un lladregot, un estafador i un mentider, res més que això. I l’implacable Belzebú no suporta els hipòcrites, per això ha decidit controlar-lo. Ell era contrari al reclutament de l’Onofre per part de la Delfina, no volia que li proposés de repartir propaganda anarquista: aquell ésser humà mandrós hauria de tornar allà d’on havia vingut. No obstant això, qualsevol esforç —arquejar-se, estarrufar-se, bufar, ensenyar les dents, miolar o fins i tot escopir— s’havia demostrat inútil. La Delfina és tossuda i ingènua, sort que el gat se’n preocupa.

De fet, després del passeig habitual amb la serventa, que exhibeix el seu caràcter a les parades del Born per obtenir algun descompte —una tècnica que ha funcionat molt de temps—, en Belzebú s’escapoleix i arriba fins a l’immens espai verd on hi havia hagut la fortalesa de la Ciutadella, seu de judicis sumaris, afusellaments i infinites condemnes a mort que el Govern central va convertir en el malson d’uns catalans massa exuberants. Aquell infern de cinc puntes, amb l’aire fètid de mort, infonia terror i respecte als ciutadans rebels. Cinc puntes, cinc urpes, cinc ungles: les mateixes que en Belzebú, per cada pota del davant, voldria clavar a les natges fastigoses i seques de l’Onofre.

A mesura que passen els dies, se sent més a prop de l’objectiu, s’imagina l’arrancada de cabellera, el trofeu, el triomf. I afila les ungles d’amagat de la Delfina i de la seva presa. Per fi podrà allunyar el monstre Bouvila de la seva propietària. Per fi podrà restituir l’honestedat a la pensió. Per fi podrà tornar a mirar els ulls apagats de la Del-fina sense veure-hi els dubtes de l’amor.

Una freda nit de gener, quan queden pocs mesos per a la inauguració de l’exposició que endeutarà la ciutat, però que també la distanciarà de l’antiquada Espanya, en Belzebú planifica els darrers detalls del seu pla des de les golfes de la Delfina.

Dotze del migdia: en Belzebú travessa la palissada de les obres. Dotze del migdia i dos minuts: la víctima treu els productes per als cabells de la bossa dels fulletons. Dotze del migdia i tres minuts: en Belzebú s’arrauleix rere un tronc, que ell mateix ha transportat expressament els dies anteriors, amb fatiga. Dotze del migdia i set minuts: arriba l’alcalde conservador Francesc de Paula Rius i Taulet, amb set minuts de retard. Dotze del migdia i vuit minuts: xiulets dels treballadors, defensats pels membres dels sindicats i que compten amb el suport dels polítics contraris a l’exposició, com és el cas de Valentí Almirall. Dotze del migdia i nou minuts: rebombori general. Dotze del migdia i onze minuts: atac a la víctima, liquidació de la víctima. Dotze del migdia i vint-i-cinc minuts: neteja del pèl i de les ungles amb un llepat rítmic, perquè no quedin rastres de la matèria gris de la víctima. Tornada a casa. Roncs innocents a la Delfina.

Mentre en Belzebú, el sanguinari i atroç Belzebú, està orgullós del seu detallat i escrupolós pla, algú l’agafa de la cua i el llença daltabaix de la finestra. Un miol infinit acompanya els últims instants de lucidesa —i de vida— del gat. Deu haver estat cosa del seu objectiu, el criminal d’en Bouvila? Tot i que el darrer record de l’habitació que té és un floc de cabells rossos, llargs, bruts, desordenats...

- IV -

Jo? No hi tinc res a veure, ho prometo. Passo el dia llepant-me i dormint. A tot estirar, menjo una mica de sobres, però passo gana. La seva dona, a més, em tracta molt malament. Sí, molt malament, ho heu sentit bé. Ahir al vespre, entre les nou i les onze? No ho sé, dormia. Us diré més: roncava. Pregunteu-ho a la dona, a aquella d’allà, que ara ploriqueja, però que en realitat es passa el dia cridant. És una explotadora. Envia els nens a la fàbrica, ho sabíeu? Tenen cinc i sis anys. A la fàbrica, sí. Una mica de menjar per a mi? Ni parlar-ne. Mai, mai una sola carícia d’aquells nens: sempre estan cansats. Per culpa d’aquella bruixa, òbviament, perquè els envia a treballar. Si he notat alguna cosa estranya en els darrers temps? No ho sé. Jo sempre dormo. Si ella estava estranya últimament? No ho sé. Ja us ho he dit, jo sempre dormo. Esclar, els seus cops d’escombra em desperten, però després vaig a dormir al terrat. Si ell estava estrany? No ho sé. Jo dormia. I, quan no dormo o no soc a dalt, m’amago sota l’únic llit, ja que com a mínim allà estic segur. No veig res i faig les meves coses. Em llepo. Ahir al matí? Dormia. Pamflets? No ho sé. No sé llegir, jo. Els roncs? Nooo, mai. Quins roncs? No! No pretenc estovar-vos, no ho controlo... Si mai he vist sospitosos per casa? No ho sé. Sempre dormo. Tinc un son profund, sabeu? No hi sento, no hi veig. Si estava més nerviós del que és habitual? No ho sabria dir. Què insinueu? Quin engany? En Santiago sempre és fora. La dona va a treballar a la fàbrica de cotó o és a l’habitació. Els nens surten a les cinc del matí i tornen al vespre. En aquesta casa, qualsevol drap és més important que jo! No, ja us he dit que no. Dormia! Dormia! Dormia! Anàrquic jo? No! Còmplice? Mai! Jo dormo! Sempre!

- V -

Un nassarró tigrat blanc i taronja apareix darrere els vidres de les finestres. Els bigotis es belluguen amb els crits que venen del carrer de Sant Antoni Abat. Les petites orelles, amb tímids blens de pèl blanquinós, es mouen cap enrere. El gat obre els narius cap a l’olor de sec, de fum i de xivarri.

Just a sota, hi ha tot de gent que observa alguna cosa, davant les portes destruïdes del convent de les monges de l’orde de Sant Jeroni. El gatet veu les dones de casa que xiuxiuegen, mentre que alguns homes amb les gorres sobre els ulls es mouen d’un lloc a l’altre impetuosos.

Durant l’estrèpit sord que s’ha produït poca estona abans, el gat s’ha amagat sota una cadira de vímet, però ara, curiós, posa primer una pota al vidre de la finestra i després una altra. S’aixeca una mica i inclina el caparró cap endavant.

Distingeix dos cossos que ballen, units l’un a l’altre. Aleshores desapareixen. Fan alguna cabriola: voleteja una tira de tela centenària. Desapareixen. Són un jove de cabellera fosca i una dona. Però és realment una dona? El gatet no n’està segur. Desapareixen. Aixeca una mica més les potes del darrere. La parella torna a aparèixer. Ell, formós, joliu. Ella, amb teles i pell: arrugades, tèrries, àrides. Duu les robes enganxades a la pell, que està adherida als ossos, unida com si es tractés d’una broma macabra.

I aleshores el gat entén que la nina de la pell seca no balla, que és l’home qui la mou, qui la fa girar: ell guia el vals dels senyors, mentre que les pobletanes del voltant xiuxiuegen i els homes esclaten a riure i l’inciten amb crits. Durant uns minuts que es converteixen en hores, el gat blanc i taronja es queda a la finestra: miola i mou el nassarró a ritme del vals, gairebé com si es divertís amb aquella dansa grotesca.

L’home, en Ramon Clemente García, que té una discapacitat mental, morirà mesos després al castell de Montjuïc. Afusellat. No van servir de res les peticions d’amnistia i el suport d’intel·lectuals com Joan Maragall, que, per a un altre acusat dels fets de la Setmana Tràgica, Francesc Ferrer i Guàrdia, va demanar l’excarceració per tal que «Barcelona no pugui seguir dient-se “la ciutat de les bombes” [...], sinó “la ciutat del perdó”».

La nina de teles i pell, la monja —Margarida, Morlana o Oliva, mai no en sabrem el nom—, havia mort el 1657 i fins poques hores abans reposava tranquil·la a la cripta del convent. Juntament amb les monges del mateix orde, havia estat saquejada de la tomba i exposada a l’entrada del convent a la vista de tothom durant la Setmana Tràgica del 1909, que va ser la resposta contra el Govern i l’exèrcit per part de les masses enfurismades de pobres, cridats a la guerra espanyola del Marroc. Entre els miols llunyans i dèbils del gat, en Ramon Clemente García l’ha agafada i l’ha feta ballar, sense que toqués a terra: feia com si la seduís i se’n mofava. Li ha concedit un darrer ball abans que, davant les pupil·les grogues del gat, dilatades i consternades, cremés amb tot el convent, un de tants que el poble va incendiar el 1909, però també el 1835 i el 1936. Després, al seu lloc, van aixecar-se edificis, mercats, presons i esglésies, com la del Carme.

Les flamarades s’arrelen als trossos de tela de la monja, les línies seques de la Margarida es fonen, les bogeries d’en Ramon cruixen entre el foc, els ulls de brasa del gat cremen de terror. Les flames dansen de manera macabra en aquella Barcelona tràgica, mentre que un lent vals de foc devora les mòmies i els morts de gana.

Pobres, pobres mòmies embalsamades, tan diferents de nosaltres, del gat, d’en Ramon, de les dones de casa plenes de vida, però en el fons tan semblants, o millors, com dirà en Juli Soleràs vint-i-cinc anys més tard, quan es torna a exhumar-les per fer-ne escarni. Les mòmies, aquells objectes incomprensibles que es poden moure, cremar, fer caminar i fer ballar, posar de cap per avall. Aquells objectes que semblen nines, tot i que temps enrere hagin estat com nosaltres. Objectes buits, però buits de què? El gat tigrat blanc i taronja tampoc ho sap.

- VI -

Existència no documentada. Si tenim en compte l’estudi de l’esquelet, sembla que hagi estat un gat polidàctil de sexe masculí. Alguns estudiosos sostenen que podria tractar-se d’un dels gats que Ernest Miller Hemingway va tenir durant la seva primera estada a Espanya, l’any 1921. Altres, com Ramiro Melíndez Espinal, refuten aquesta hipòtesi, ja que no hi ha proves que el cèlebre escriptor hagués estat realment a Barcelona en aquestes dates.

- VII -

Quin dia tan esgotador, estimats. Bona nit, petit Narcís... Què fas? Et fregues? Molt bé, tresor, creixes tan de pressa. Digues, s’ha portat bé el dolentot d’en Joaquim? Joaquim, amic inseparable, mira de ser bo. I no ajupis el cap. T’entenc, ja ho saps. Encara és una cria, no sap res d’aquest món. Veniu aquí, va. He d’explicar-vos tantes coses...

No imagineu quina delícia que és tornar a casa després d’un dia llarg. L’olor de la sopa de farigola... Fora aquestes sabates incòmodes! A nosaltres, els vells, se’ns inflen els peus, ho sabíeu? Uhm... Aquesta xocolata Amatller és exquisida. Quina panxolina tan blanca, Narcís, que dolç que ets: així estoves una mica aquest cor endurit amb els anys... En Quim abans també ho feia, saps? I la Montse, on s’ha amagat? És incorregible, la Montse. Quin caràcter, eh, Joaquim? Una trapella! A saber d’on ha sortit! Tens raó, estimat Quim, només necessita temps; abans o després s’acostumarà a en Narcís. Tu no et preocupis, petit, i deixa que et grati aquesta panxa tan suau. Què fas? Que rius? Quin goig i quin plaer tornar a casa...

Quin dia, nois! Hi havia tanta gent que no us ho podeu ni imaginar, era un deliri! Com a mínim dues-centes mil persones, totes vestides de festa. Un espectacle de colors! La plaça d’Espanya estava desbordada de gent. Fins i tot hi havia el rei Alfons i la reina. I no podia faltar aquell ésser, sí, Quim, també hi havia Primo de Rivera. No bufis, sé perfectament que no t’agrada. Si l’haguessis sentit, ha fet un discurs com si fos un gran orador, però quines bajanades que ha dit! I encara té el valor de presentar-se a Barcelona, després de totes les injustícies. Però no hi pensem, no... Endevineu amb qui hi he anat? No? Amb l’Eduard Fontserè, el Fontserè! El recordeu? El director del Servei Meteorològic. La bestiola de la Montse sempre li para trampes, pobre Eduard, precisament a ell, que no faria mal ni a una mosca. Ah, i ens hem creuat amb el fill d’en Domènech i Montaner, també arquitecte. Mmm, com es deia? Pere, això mateix! S’ha tornat cregut com una mala cosa, perquè ha fet el projecte de l’estadi i de part del Palau Nacional. L’hauríeu de veure: no feia altra cosa que repetir que aviat reprendrà la feina del pare a l’hospital de Sant Pau... Uf!

Però bé, tornem a nosaltres. He passat a buscar l’Eduard per l’Ateneu Barcelonès i des d’allà hem fet una bonica passejada pel Barri Gòtic. Sí, el Barri Gòtic és del 1911, s’anomena així des de l’article d’en Ramon Rucabado. No facis aquesta carona! Ja ens hi hem acostumat, estimat Quim. L’home és un animal de costums... Vosaltres, els gats, no feu bromes, oi? Així que resignem-nos: el Barri Gòtic ara es diu Gòtic i ha de semblar gòtic... Vet aquí com s’ha inventat!

Amb el Fontserè discutíem de números, de quant ens costarà aquesta exposició —massa, massa, massa diners—, quan hem vist una parella de france... Montse! Què passa, has sentit parlar de l’Eduard i has vingut corrents? Bé, queda’t aquí tu també. Si no vols apropar-te, ningú t’hi obliga, però, per favor, no miris així en Narcís.

Santa paciència! Sempre he de començar des del principi! Estàvem passant sota l’arc del carrer del Bisbe, aquell elegant pont amb la trífora, quan hem vist una parella de francesos amb classe. Le gothique catalan, le gothique catalan... Du treizième siècle! Quelle merveille du gothique catalan! Quin atac de riure, amb l’Eduard! No ens hem atrevit a dir-los que fins l’any passat no hi havia cap pont, que s’ho ha inventat tot la Societat d’Atracció de Forasters juntament amb en Joan Rubió i Bellver, que la plaça del Rei tenia dues escalinates i que a sobre el Saló del Tinell hi vivien els morts de gana. Et fa riure a tu també, oi? I que, fins fa cinquanta anys, la catedral era baixa i rabassuda i, com cantava Verdaguer, sòbria i severa. Res a veure amb el Gòtic! Aquesta ciutat l’hem reinventada de cap a peus.

Què vols ara, Montse? Va, para de bufar! Com pot ser que t’hagis tornat tan insuportable? Inquieta, llunàtica i esquerpa. I no moguis la cua, que ja t’he vist!

A veure... On m’havia quedat? Ah, sí, a la inauguració de la plaça d’Espanya. Quanta gent. Dues-centes mil persones. El dictador. Però hauríeu hagut de veure com s’ha transformat! Un dia d’aquests agafarem un taxi com cal i us portaré a descobrir el Palau Nacional, el Poble Espanyol, l’Estadi Olímpic, la Font Màgica. Estic segur que tu, petitó, et divertiràs amb els brolls d’aigua. I que a tu, Quim, t’agradarà el Palau: és immens, majestuós, de color ocre, igual que tu... De fet, avui ho pensava: que gran que és! Per fi podem competir amb les altres ciutats europees.

Ep, Montse, deixa’l estar! Si continues així, no vindràs amb nosaltres! Res d’exposició, res de res. Ni tal sols la passejada habitual pels edificis de l’Eixample. M’has sentit, Montse? És inútil que ara t’estarrufis així! Un diable, senyors! Saps quant vaig haver de pagar al taxista la darrera vegada? Incroyable! Havies esgarrapat tots els seients de pell. Ets una salvatge! Ja no et portaré a veure més edificis! Ah, ara tornes? I ronques, que múrria!

D’acord, hi anirem dilluns que ve, i tu també vindràs. Però quina monotonia, quina manca de gràcia que hi ha a l’Eixample! El tal Gaudí, que en pau descansi, no és un arquitecte de cases, és un arquitecte de coves! No puc entendre com hem tolerat aquesta mena d’edificis. Sort que no soc l’únic que ho pensa, si no em pensaria que repapiejo. Què passa, Quim? Sí, tens tota la raó, l’Eixample és un desastre de proporcions bíbliques. No miolis, Narcís meu, t’ho ensenyaré, tranquil, i portarem una bona ampolla de xampany i brindarem per la teva primera visita fora de casa! És més: convidarem també l’Eduard, els altres de l’Ateneu i aquell jove escriptor, en Josep Pla! M’agrada! Però el tal Pere evidentment que no, segur que s’ofendria, perquè la meitat dels edificis els ha projectat el seu pare... Tot i que, entre nosaltres, petitons, en Domènech i Montaner és el meu arquitecte preferit, m’agrada molt més que en Gaudí i que en Puig i Cadafalch. De totes maneres, no ho admetré mai! Mai!

Per tant, decidit: beurem i riurem a la salut d’aquests edificis avorrits! I serà parada obligatòria aturar-se davant dels grans: Dant, Cervantes i Milton, a l’editorial Montaner i Simon. Aplaudiments, xiulets... i xampany per a tothom! Bé... A saber si un dia no es faran famosos, aquests edificis. Potser un dia seran assaltats pels besnets dels francesos extravagants d’avui... Impossible, oi? Us ho imagineu? Quin riure! Le modernisme! Quelle merveille! Le modernisme catalan...