Kitabı oxu: «Prosa i creació literària en Joan Fuster»

Les traduccions literàries de Joan Fuster

Francesco Ardolino

Universitat de Barcelona

Escriure és passar per una o altra censura.

Carta de Joan Fuster a Jordi Sarsanedas (Sueca, 2-6-1973)

1. PER LES OBRES ELS CONEIXEREU

Si limitem el corpus de les traduccions fusterianes a les publicacions en volum, ens quedarem, si fa no fa, amb tan sols onze títols.¹ Descartaré les versions al castellà de Roís de Corella i de la monografia verdagueriana de Sebastià Juan Arbó; i també deixaré de cantó el Discurs d’acusació al rei de Saint-Just. Així, doncs, resten dues pàgines de Pierre Emmanuel a l’Homenatge a Carles Riba –un volum sovint citat per part dels italianistes perquè conté les primeres versions de Tomàs Garcés del que serien les traduccions del llibre Cinc poetes italians–; una novel·la de Falkberget –que és una traducció indirecta del francès–; Fontamara d’Ignazio Silone i cinc textos de Camus. La reductio ad unum, tanmateix, no ens serviria de res en un estudi sobre les versions fusterianes, perquè o hauríem de replegar cap a una fórmula com ara «Camus llegit per Fuster», o bé acceptar, banalment, el coneixement més aprofundit del francès respecte a altres idiomes per part del torsimany i remetre a una anàlisi més aviat lingüística. De totes maneres, també és cert que se’n pot fer una lectura cronològica i remarcar que, essencialment, les traduccions s’ajusten a l’espai de poc més d’un lustre, entre 1962 i 1967: –«per bé que el 1951 ja havia provat de traduir la peça de Sartre La putain respectuese, temptativa frustrada per “dificultat d’argot i matís” (segons va confessar a Manuel Sanchis Guarner en una cara del 21 d’abril), i encara que havia editat una versió del poema Hiperion foll del francès Pierre Emmanuel […], la seva activitat com a traductor es va desenvolupar durant la dècada següent» (Vall i Solaz 2011: 231). En fi, després de les versions de Camus, la darrera de les quals és de 1967, caldrà arribar fins a 1989 per tenir-ne una nova (i última) traducció, la del Discurs de Saint-Just.

L’altra dificultat és que la meva perspectiva no és pas pionera i, darrere aquesta investigació, hi ha altres aproximacions, entre les quals ressalta un article de Vicent Salvador de fa menys d’una desena d’anys. L’interès, en aquest cas, s’ampliava i el subtítol de l’estudi, «Joan Fuster i les traduccions», assumia el doble valor que el títol de la meva intervenció podria mantenir si volguéssim jugar entre el genitiu subjectiu i l’objectiu. A més a més, aquest joc de miralls entre Fuster traductor i Fuster traduït ja va ser emprat per Manuel Pérez Saldanya (2008: 11) per introduir la contribució de Donatella Siviero a la «V Jornada Joan Fuster» de 2007. La seva presentació, després d’una citació fusteriana sobre «el pecat més freqüent dels traductors» (això és, «la infidelitat a l’idioma en què escriuen»), acaba amb aquestes paraules: «Fuster, que va realitzar traduccions importants al català d’alguns dels seus autors més estimats, és ara l’objecte d’estudi d’una catalanòfila captivada per la seua obra». No obstant això, jo em cenyiré a les versions dutes a terme per l’autor; i, abans de mirar-les una mica més de prop, voldria recórrer ràpidament alguns pensaments que ell mateix va expressar respecte a la qüestió que aquí ens pertoca.

2. FUSTER SOBRE LA TRADUCCIÓ

Em puc permetre d’evitar un excursus sobre la funció de la traducció aplicada al cas del català, perquè aquesta tasca ja la va acomplir Salvador al llarg del seu estudi. Assenyalaré tan sols una citació maragalliana que em servirà com a marc general per enquadrar aquesta primera part del meu discurs:

I una llengua que, tenint prou força assimiladora, se troba en les condicions que avui se troba la catalana, jo crec que també es pot aprofitar molt d’un altre element de conreu, que és la traducció de les grans obres literàries estrangeres. El treball de traducció, quan és fet amb calor artístic, suggereix formes noves, fa descobrir riqueses de l’idioma desconegudes, li dóna tremp i flexibilitat, el dignifica per l’altura de lo traduït, i en gran part li supleix la falta d’una tradició literària pròpria i seguida. De més a més, el posa en contacte amb l’esperit humà universal i li fa seguir la marxa amb ell.

En aquesta gran obra de regeneració cal, doncs, que hi treballem tots de fort i de ferm; i ara l’estímul és major que abans, perquè el temps ve amb nosaltres i tot ens hi ajuda.

[…]

Però no calen pas reflexions ni generalisacions per a justificar els grans moviments com el nostre catalanisme. Aquests grans moviments se justifiquen tots sols; la seva mateixa existència els justifica, la virtut que tenen, l’impuls sagrat de la naturalesa. Encara que se’ns demostrés que en el món tot tira a la unitat exterior, que les nacionalitats van esborrant-se sota un cosmopolitisme amorfe, que totes les llengües volen confondre’s en un gran volapük i que tot això és la veritable llei del progrés, nosaltres, mentre vegéssim créixer entorn nostre les manifestacions de la personalitat catalana, mentre trobéssim la nostra llengua ben viva en la boca del poble i ben rica en les creacions dels poetes, mentre ens sentíssim diferenciats dels pobles que tenim al voltant, i la nostra diferenciació més activa i feconda cada dia, tot assentint a la demostració de que el catalanisme no té raó d’esser, faríem com Galileu, batríem el peu en terra i diríem: «E pur si muove!» (Maragall 1900: 50-51).

Corria l’any 1900, tot i que sospito que el manuscrit maragallià fou escrit en un període anterior. El model integrador de les traduccions no es reduïa a un concepte senzillament utilitarista de la llengua, sinó que implicava –amb una gran visió de futur– una dimensió holística per a un idioma que s’havia d’anar organitzant i reforçant omplint d’una en una totes les caselles buides de les seves carències.

Una setantena d’anys més tard, Fuster en corroborarà el model, en el moment de parlar sobre la possibilitat d’una filosofia en català:

[…] una cosa és «poetitzar», i una altra «filosofar», encara que totes dues, en el fons, siguin intents d’agafar la vaca per allà on no hi ha manera humana d’agafar-la. La distinció s’imposa. ¿Per què no filòsofs, doncs, i sí poetes?…Podríem recordar que «fer versos» és una opció a l’abast de gairebé tothom, mentre que «filosofar» no ho és. Potser sí, es tracta d’això –i no ha de sorprendre’ns, en conseqüència, que hi hagi tants poetes dolents. La filosofia no és una activitat factible «fora hores»; té els seus ritus verbal, les seves lleis internes, la seva clientela especial, que funcionen a un nivell més restringit i enrarit que el de la lírica. Per exposar-ho amb poques paraules: la filosofia és un afer de càtedra i no de Jocs Florals (Fuster 2011f: 197-198).

Si comparem aquest fragment amb el de Maragall, les semblances són evidents. I Fuster encara afegiria una glossa al text del poeta barceloní sobre la necessitat de sortir d’una condició d’amateurs, ja que «els nostres literats encara no han aconseguit el mínim de professionalització que seria de desitjar» (Fuster 2011b: 398). El mateix any, el 1962, també clamava per un «Mercat per a les traduccions» (Fuster 2011c), amb un to profètic que, si llavors l’emprava per donar suport a iniciatives coetànies com la del «Club dels Novel·listes», ara, per a nosaltres, sembla profetitzar projectes editorials de gran envergadura, com el que representarà la «MOLU» dues dècades més endavant. La posició de Fuster oscil·la entre dos extrems: d’una banda, la impossibilitat –o, més aviat, l’estupidesa– de les autarquies culturals considerades com a «suïcides»; de l’altra, la idea d’una crisi general de les llengües tal com havien estat concebudes en el passat. Respecte al primer punt, a l’atmosfera ofegadora d’una literatura tancada en si mateixa s’afegeixen –però la connexió és tota meva, car Fuster no presenta explícitament aquest nexe– les dificultats històriques de la narrativa catalana (i del teatre, i de l’assaig: en definitiva se’n salva només la poesia):

[…] quan goso parlar del seu «nivell normal», penso en una sèrie no gens esquàlida d’obres autòctones que poden posar-se al costat de la majoria de les que, procedents d’altres llengües, són traduïdes cada dia al francès, a l’anglès o a l’alemany. No hem tingut un Faulkner o un Hemingway, un Kafka o un Musil, un Malraux o un Sartre, un Huxley o un Joyce –ni tan sols un Silone, un Moravia o un Pavese (Fuster 1991: 145).²

Antoni Martí, que va estudiar aquestes aproximacions en el context d’una reivindicació comparatística fusteriana, ens dóna més elements per examinar aquest dèficit productiu de les lletres catalanes. L’estudiós, portant aigua al propi molí, interpreta que «Fuster, com Goethe, considerava les traduccions com a part essencial d’una literatura; sap que, de la força dels traductors, també es constitueix l’energia d’una tradició literària; potser per això el seu compromís no és sartrià sinó camusià» (2005: 46). Però cal veure l’altra cara de la crítica fusteriana, perquè tampoc amb les millors traduccions possibles el futur no es tenyiria de color de rosa. Torno al «Mercat per a les traduccions»: «Hi ha una enorme diferència entre escriure en la llengua d’un mateix i traduir-hi de la llengua d’un altre: el manejament de l’idioma és en tots dos casos, distint». I també: «Allò que hi ha en joc, en definitiva, és no tant un punt d’ortodòxia gramatical com de tradició cultural. No hem de creure que, en això de les llengües, basti una gramàtica impecable per a assegurar la “fidelitat” o l’essència de l’idioma» (Fuster 2011c: 492). D’acord, aquí ens trobem davant del Fuster més catastrofista, fins al punt que el seu pessimisme no li permetia distingir entre un model de realització lingüística més o menys codificat i la seva absorció, si no passiva, com a mínim còmplice per part de la població. Dècades més tard es parlarà també d’una llengua del doblatge i descobrirem que, malgrat que la televisió sigui entre els mitjans de comunicació més «calents» dins la divisió de McLuhan, la interferència de la pantalla a la parla real no es produeix ipso facto si el públic reconeix la distància televisiva i l’accepta com a tal.³ Ara bé, una altra cosa és la constatació del risc més general d’un aplanament lingüístic. Maragall trona des del púlpit contra el volapük; Fuster mira amb recel –i amb una mica d’angoixa– el perill que comporten «Les llengües de demà». La coincidència nominal que hi trobarem és per se insignificant, però l’afinitat de continguts ens remet a un paral·lelisme molt més sòlid:

No arribem a fer-nos càrrec del que és «parlar». Entendre’ns, fer-nos entendre? En un moment de necessitat, dues persones poden entendre’ns per senyes o amb quatre crits enginyosament modulats. En el restaurant o en la botiga, a manca d’intèrprets, la «comprensió» d’urgències sol produir-se de qualsevol manera. Això no és parlar. Com «gairebé» tampoc no és parlar l’intercanvi d’unes quantes frases de manual. Ni ho és això que tots fem, en la majoria dels nostres tripijocs de rutina, quan ens servim del volapük exsangüe que flata en l’aire urbà i comercial (Fuster 2011d: 592).

Arran d’això, obriré un petit parèntesi. Júlia Blasco (2002) ha parlat de la lectura, per part de Fuster, de Wittgenstein. I més tard afirmarà que:

[…] també havia llegit el Tractatus de Wittgenstein, i honestament remarcava que ell utilitzava el llenguatge com a mitjà de comunicació, però preferia no entrar en teories com les del filòsof austríac. Fins i tot reconeixia que li havia costat llegir Wittgenstein, però li agradava com havia aconseguit desmuntar la metafísica. Afirmava que després de Wittgenstein ja no es podia parlar de metafísica, sinó simplement de metafísica de consolació (Pellisser, Montón i Pérez i Moragón 2008: 273).

No posaré pas en dubte aquesta explicació, que és molt ben articulada. Tanmateix, em pregunto: estem segurs que no havia llegit també les Investigacions filosòfiques? Perquè, si no és així, la juxtaposició entre la posició fusteriana i la del «segon» Wittgenstein és extraordinària.⁴ A partir de la definició nominal que Agustí dóna al llenguatge, tota la primera part del volum s’articula al voltant de la construcció dels jocs lingüístics, segons un model ostensiu.⁵ Però el filòsof austríac s’afanya a subratllar un distinguo important:

Si es considera l’exemple del § 1, potser s’entreveu fins a quin punt el concepte general del significat de les paraules envolta el funcionament del llenguatge d’una aurèola que impossibilita una visió clara. –La boira es dissipa si estudiem les aparicions del llenguatge quan s’utilitza en formes primitives, en les quals la finalitat i el funcionament de les paraules es poden abraçar, clarament, amb la mirada.

Quan l’infant aprèn a parlar, utilitza aquesta mena de formes primitives del llenguatge. L’ensenyament del llenguatge no consisteix aquí a explicar, sinó a ensinistrar (Wittgenstein 1983: 57-58).

És clar, també hi ha una divergència total de perspectives: Wittgenstein formula el seu exemple com a base per a l’aprenentatge lingüístic; Fuster ho fa per distingir un ús cultural d’un ús pragmàtic de l’idioma i marca, entre els dos models, una solució de continuïtat.

Tanquem el parèntesi i tornem a l’avisador d’incendis. La constatació segons la qual les llengües estan deixant de ser «maternes» és gairebé profètica; però el que ara més m’interessa és la idea de la seva transformació en una «koiné elemental» i la convicció que aquest popurri universal arribarà a la realització d’una aberració idiomàtica: «les llengües de demà seran llengües d’un “món feliç”», conclou Fuster (2011d: 599) de manera apocalíptica.

Aquesta peroració sobre la llengua quedaria com un element marginal dins el meu discurs, si no fos que, havent llençat per la finestra el model idiomàtic neutral i distòpic, l’autor el tornarà a fer entrar per la porta principal en parlar de les pròpies traduccions. «El meu propòsit, en La quarta vigília ha estat arribar a escriure en un català “neutre”», diu en presentar al lector l’obra de Falkberget. Tanmateix, el paral·lelisme és forçat i injustificable perquè, enganyosament, n’he amagat la glossa final: «vull dir no massa separat de la llengua viva tal com aquesta es manté, per terme mitjà, en tots els Països Catalans» (Falkberget 1962: 16). Tret aquest dubte, ara haurem de procedir pam a pam dins –o, més ben dit, al voltant de– les obres traduïdes.

3. LA PARATRADUCCIÓ

Agafem la definició de paratraducció que va encunyar José Yuste Frías (2005: 77):

En una primera instancia, el concepto de paratraducción pretende ser una referencia simbólica al lugar, físico o virtual, que ocupan no sólo los productos de la traducción sino también, y sobre todo, los profesionales de la traducción en el mercado real de todos los días. El prefijo «PARA» ayuda a designar la siempre indescriptible posición de la persona que al ejercer la traducción se sitúa a la vez en un más acá y en un más allá de una frontera, de un umbral o de un margen, con igual estatus que el primer autor del texto que está traduciendo y, sin embargo, demasiadas veces aparentemente secundario, subsidiario, subordinado como lo puede estar un invitado «frente a» su anfitrión. […] Desde mi punto de vista, el concepto de paratraducción resulta idóneo para intentar describir y definir esa zona imprecisa e indecisa en la que se sitúa todo traductor ante un encargo de traducción en el que saber tomar decisiones marcará o no la calidad del producto final. Con el concepto de paratraducción quiero reivindicar la figura visible del traductor en portada en todas y cada una de sus producciones.⁶

Anna Maria Devís (2001) s’ha ocupat d’aquests engranatges literaris i ha articulat, dins un capítol llarg i dens sobre «Joan Fuster i els llindars del text literari», un important apartat sobre els «Pròlegs del traductor» (125-134). El de Sueca, al començament de Les originalitats, acceptava la concepció del «pròleg com un epíleg col·locat, no se sap ben bé per què, al principi del llibre», amb una especificació: «parlo, és clar, del pròleg que fa el mateix autor» (Fuster 2011e: 99). Ara, en el cas de les seves traduccions, aquesta relació d’autoria es complica i el torsimany se sent més lliure d’expressar-se fins i tot, quan cal, de manera didàctica. A propòsit d’això, tenim una afirmació contundent:

Mis amigos editores me han obligado a cultivar el género [del prólogo] con una asiduidad que está lejos de ser de mi gusto. Y, naturalmente, en todo momento me he sujetado a la primera regla del juego: el prólogo es un papel que se antepone a una obra literaria con el fin primordial de asegurar al comprador del volumen que no se ha gastado los cuartos en vano (Fuster 1966: 61).

I, contra la tendència al panegíric, aclareix que:

[…] he procurado sustraerme en lo posible a la frivolidad de los elogios sistemáticos, para los cuales no estoy particularmente bien dotado, y he tendido a sustituirlos por un intento de análisis o de definición estimativa […] Lo cual, de otro lado, me permite apuntar –al menos, apuntar– mis puntos de adhesión o de discrepancias frente al texto prologado, sin poner en entredicho su valor fundamental (Fuster 1966: 61).

Devís comença la seva anàlisi amb la introducció a la novel·la de Falkberget, i té tota la raó. El distanciament lingüístic –«estranyament», em permetria d’anomenar-lo– d’un original noruec que Fuster ha de llegir en francès, i amb l’auxili d’una senyora «escandinava vinculada a Catalunya» per a la revisió (Falkberget 1962: 15), el col·loca en una situació peculiar, des de la qual pot parlar amb l’espontaneïtat i la sinceritat d’un lector apassionat que aconsella un llibre als seus amics. Es tracta també de l’estratègia reiterada d’invocar per a ell mateix una faceta no professional. Que això sigui inherent a la figura de l’intel·lectual del segle XX és un problema que no ens toca ara, tot i que segurament ens ajudaria a interpretar d’una forma més lúcida algunes afirmacions que es presenten com a negacions freudianes o boutades, i potser tenen un valor més sistemàtic del que sembla,⁷ a partir de l’anotació del Diari de 5 de febrer de 1954 («Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof d’acadèmia, si més no. Però hi he renunciat»).⁸ I d’altra banda, què significa dir, als Judicis finals, que «hi ha qui és advocat, o metge, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster»? (Fuster 2011a: 237). Cal donar tota la raó a Josep Iborra quan, en comparar-lo amb Montaigne, anota que «cadascú d’ells s’afirma com a únic. Els dos tenen la vocació i la professió de ser ells mateixos, de respondre al seu nom propi, de parlar en nom propi» (2006: 129).⁹

Tant se val, ara. El que importa és la formulació d’un pròleg que es desenvolupa enmig d’una excusatio non petita. El traductor no tenia idea de qui era Johan Falkberget quan va acceptar la feina, és a dir, «quan els amics del “Club dels Novel·listes” van proposar-me –gairebé, amicalment, “imposar-me”– la redacció catalana de La quarta vigília» (Falkberget 1962: 5). Tanmateix, «el llibre es fa llegir, i jo, de la meva banda, he procurat que la meva intervenció no resti a la prosa de Falkberget, al ritme del relat, a la plàstica de les descripcions, cap dels seus atractius» (14). Ara bé, la pràctica de la traducció indirecta ja resulta comuna a les publicacions del Club dels Novel·listes i, a més a més, Fuster podia comptar amb la col·laboració «filològica» de la senyora June Nyström de Vila-Abadal.¹⁰ Caldria afegir que, si el traductor busca la neutralitat, el prologuista s’erigeix gairebé a un deus ex machina i no només dóna unes directrius per a la lectura en parlar de «novel·la-poema» o de «novel·la cristiana», sinó que arriba al punt d’explicar-nos la trama del llibre i desvelar-nos-en el final.

Passem a Camus. Quan la versió de L’home revoltat es torna a publicar per l’editorial Laia l’any 1986, el nou prologuista, que s’amaga darrere les inicials J. V., cita el pròleg de vint anys abans i en qualifica l’autor de «primer assagista dels Països Catalans». Era la tercera traducció camusiana per part de Fuster (sol o en tàndem amb Palàcios) i era, sobretot, el seu tercer pòrtic. Potser el més conflictiu, si mirem els resultats. Salvador ens recorda que «va generar una breu polèmica a les pàgines de Destino, quan algú es va sentir molest per l’afirmació del prologuista segons la qual Camus oferia “un ideal de felicitat mòdic i vulgar, provincià”» (Salvador 2006: 222).

Endinsem-nos-hi, en aquesta polèmica. Joan Miravitlles (1966: 5) escriu una carta al setmanari dient que el fet que «el propio traductor intente conducir al lector por el camino de sus reservas o discrepancias manifestando su franca disconformidad con la intención o el criterio del autor, ello además de ingenuo no me parece convincente ni sobre todo muy correcto». El lector sembla desconèixer una certa tradició de pròlegs dialèctics de la tradició catalana,¹¹ i és fàcil rebatre els seus arguments. Fuster ho fa un parell de setmanes després. Per una banda, examina el pas incriminat, amb la sorna de qui engega una resposta sofística i replica intercanviant el valor del signe (del negatiu al positiu) dels mateixos mots: «Confieso que una de las pocas cosas que, desde un principio, me atrajeron en Camus, fue eso: la humilde medida, la razonable, prosaica, adocenada medida de “felicidad” que propugnaba en su literatura» (Fuster 1966: 61).¹² Per l’altra, remarca que la importància del llibre rau «en la extraordinaria plasticidad con que Camus “encarna” una angustia, un desconcierto, una perplejidad, o como se le quiera llamar, típico de la intelligentsia europea de los últimos veinte años». El debat no s’atura aquí. Miravitlles (1966b: 5) torna a l’atac, però amb raonaments encara més pobres que abans, fins al punt de treure’s de la mànega la demostració d’un error de traducció en un lloc en què qualsevol persona assenyada hi veuria de seguida una senzilla errata («Contràriament al que pensem alguns del seus crítics cristians…» per «Contrairement à ce que pensent certains de ces critiques chrétiens»: la cursiva és meva). Se n’haurà d’ocupar l’editor, dos mesos més tard, de tancar el debat tot reconduint-lo al terreny de la lògica, i explicant que es tractava tan sols d’una «venial distracción del linotipista» (Boix 1966: 7).

En fi, l’única observació crítica que es podria salvar és el to massa familiar del prologuista; però, amb ulls d’ara, hi veurem, més que no pas una voluntat de rebaixar els mèrits de l’escriptor guardonat amb el Nobel, l’intent de Fuster d’emmirallar-s’hi, de construir-se com una mena de doble del model. Neus Penalba, en un text encara inèdit, comenta que Fuster, cada cop «que es referirà als textos més filosòfics de Camus ho farà des d’un to burleta i condescendent, sobretot pel que fa a les divagacions sobre l’absurd i la metafísica del suïcidi exposades a Le mythe de Sisyphe» [3].¹³ I amb una mena de par condicio aplicada al rebuig filosòfic, resumeix l’esquema mental aplicat per Fuster:

[…] de Camus no el convenç la seva metafísica del suïcidi; de Sartre, la paradoxa que malgrat promulgar un magisteri moral a favor dels oprimits, el seu concepte de llibertat i d’home caigui en l’absoluta ideologia de considerar que un ésser humà convertit en esclau sempre pot triar de ser lliure i de rebel·lar-se. [4]¹⁴

Deixem de banda Sartre i ordenem les reflexions que Fuster empra, en els seus pròlegs, per aproximar el lector a l’obra de Camus. Però, abans, recordem, per subratllar la consideració de Penalba, l’aforisme 71 dels Judicis finals: «Totes les metafísiques són “metafísiques de consolació”, incloent-hi la del mateix Camus, en la mesura que és metafísica» (Fuster 2011a: 236). I ara procedim a una sistematització per excerpta (posaré els títols dels llibres prologats per a una visió comparativa més directa):

1. El judici de valor respecte a Camus és sempre explicitat, tant en el cas del narrador com en el cas del «filòsof», i comença de manera limitadora:

La pesta: Resulta difícil de preveure quin serà el lloc que, finalment, ocuparà Albert Camus dins la història de la literatura europea del segle XX. És probable que la crítica del futur li restringeixi la importància i el crèdit que els seus contemporanis li havien concedit (1962: 7).

Camus no era un filòsof gaire consistent (1962: 8).

El mite de Sísif: […] l’«absurd», en les seves formulacions més vigoroses i llampants, hem de buscar-lo «definit», o simplement «intuït», entre els papers dels literats. […] La «literatura» se’n fa eco, ara i adés.

La «literatura» no les «metafísiques». I no ens enganyem: El mite de Sísif és «literatura» i prou. Les seves pretensions «filosòfiques» faran somriure els especialistes, i amb justícia (1965: 7-8).

L’home revoltat: En la lectura de L’home revoltat, correm el risc que el bosc no ens deixi veure els arbres (1966: 9).

[…] el seu error més pregon, determinant, era un altre, Camus jutja el marxisme –i no solament les realitzacions soviètiques– amb un criteri «ètic»: comet la incongruència de retreure-li la manca d’unes premisses que Marx i Engels s’havien afanyat a no admetre (1966: 12).

L’estrany: Aquella novel·la més aviat curta, de tècnica rutinària i de redacció grisa, va desconcertar els seus primers lectors (1967b: 5).

[…] Camus va desplegar un ampli esforç de tempteig, d’anàlisi, d’afirmació, potser no sempre reeixit, però insignement ambiciós. Hi podrem estar d’acord o no: això és una altra història (1967b: 7-8).

2. Una reflexió sobre el volum en qüestió, que generalment ocupa l’espai central del pròleg, i remet a les claus de lectura de l’autor. Aquí no aportaré cap exemple perquè augmentaria injustificadament el nombre de pàgines d’aquest article.

3. Una visió global de l’escriptura de Camus, amb el pes de la balança valorativa tot posat en el plat de la literatura respecte a l’acusada lleugeresa de les seves ponderacions filosòfiques:

La pesta: Camus utilitzà sovint la narració i el teatre com a instruments d’exposició ideològica. No fa «literatura de tesi», però. I menys que enlloc, en La Pesta (1962: 9).

El mite de Sísif: La «literatura» no ens ofereix «teories» i no és una «teoria» el que obtindrem en el llibre d’Albert Camus. Malgrat les aparences, l’únic que hi ha de vàlid i apassionant és una «experiència», o la descripció d’una «experiència»: com en tota «literatura». En dóna una versió intel·lectualitzada, pròpia del gènere «assaig»; però no essencialment distinta de la que, en un pla més anecdòtic, explana en L’estrany (1965: 6).

L’home revoltat: «Em revolto, doncs som», escriu Camus. El salt del singular al plural seria inferible fins i tot de la revolta metafísica. L’home es descobreix solidari dels altres homes mitjançant la revolta. I potser sí que hi ha alguna cosa de veritat en això (1966: 11).

Albert Camus no passa de ser un «liberal» recalcitrant, i L’home revoltat recull i explana les seves conviccions bàsiques. Tot ben garbellat, aquestes conviccions s’identifiquen amb aquell remot i únic «valor» que Camus havia reconegut quan indagava la situació de l’«home absurd»: la vida humana, el fet senzill de viure, la biològica realitat del nostre trànsit sobre la terra (1966: 12-13).

L’estrany: Ben mirat, Albert Camus va escriure novel·les i drames, tant o més que pel gust o per la vocació de narrativa i del teatre, per una necessitat d’ordre «especulatiu» (1967b: 7).

4. Finalment, la figura de l’escriptor és recuperada i exaltada capgirant el judici de valor inicial, tot i que essencialment sub specie ethica:

La pesta: Camus, solidari amb les víctimes, va lluitar contra la plaga, contra totes les plagues. I aquesta és la seva noble lliçó (1962: 10).

L’home revoltat: El difunt Camus continua en vigor. Els seus neguits han perdut mordent i efervescència, però no pas virtualitat d’estímul. Val la pena encarar-se amb L’home revoltat amb aquesta expectativa. L’experiència –moral, intel·lectual– no ens defraudarà (1966: 15).

El mite de Sísif: Potser a hores d’ara la «sensibilitat absurda» que Camus detectava en el seu «moment» s’ha esmussat una mica […] En aquest ambient drogat, la «lucidesa» camusiana perd terreny. Tanmateix, res no ha estat cancel·lat. I entre el televisor i la nevera elèctrica, conduint el seu cotxe o discutint de vols espacials, subjecte a la bomba de cobalt o a la bomba atòmica, Sísif fa el seu fet…(1965: 9).

L’estrany: Camus, novel·lista hàbil, ha donat al personatge, a l’acció, al clima que els envolta, una consistència tangible, ben dibuixada, convincent. Fora de la perspectiva «camusiana», L’Étranger conserva, intacte, el seu gran al·licient literari (1967b: 13).

El risc de no entendre el mecanisme argumental que és subjacent a aquestes consideracions porta a la banalització de la lectura fusteriana. Així, Fernández Buey (2011: 291) es permet el luxe de dir que, al pròleg d’El mite de Sísif, «Fuster empezaba bromeando, como era habitual en él, con los filósofos de profesión». L’estudiós ressegueix didascàlicament aquest text i el de L’home revoltat –aquests dos i prou: potser opina que els altres són només «literatura»– amb l’única intenció de remarcar –tot escudant-se darrere la paraula fusteriana i amb una mena d’elegia críptica au temps jadis («Eran otros tiempos, desde luego. No hará falta recordarlo. Así éramos», etc.)– la crítica a un autor (Camus) considerat fora del seu temps, però que es recuperaria «a partir de la crisis del marxismo y del neopositivismo y con la caída del muro de Berlín y el final de la bipolarización del mundo después» (293).

No obstant això, em sembla que Fernández Buey està passant per alt precisament la historització del període, aquell context que Jameson ens recomana respectar sense excepcions («Always historicize!»).¹⁵ I penso concretament en el diàleg que una part d’aquests pròlegs mantenen, a distància prudencial, amb el tema del realisme. Tornem a Falkberget, definit per Fuster com un «escriptor “realista”», tot i que amb una especificació important que explicita el valor de les cometes aplicades a l’adjectiu: «Ja sé que a hores d’ara la paraula realista aplicada a la literatura està sofrint unes pressions polèmiques molt agudes. No em sembla que aquest sigui el moment més indicat per a prendre-les en compte» (Falkberget 1962: 7).

D’altra banda, en el cas de Camus, la lectura del prologuista és del tot oposada, i La pesta «no és una novel·la “realista” sinó una novel·la –no sé si puc dir-ho així “hipotètica”» (Camus 1962: 19). La definició és suggeridora, ça va de soi, i, a més a més, està acompanyada per una glossa encara més contundent: «La “realitat” –Oran i la seva gent– és un motiu remot, i només això: un fons de versemblança per a la narració i res més» (10). El text de Fuster té data de 23 de novembre de 1961: l’invent de Molas i Castellet encara havia de produir-se, però el debat sobre el realisme ja s’havia engegat.¹⁶ Els pòrtics de L’home revoltat o El mite de Sísif no entren dins el tema, però l’envolten amb unes apreciacions directament polítiques en el primer cas (l’«amarxisme» de Camus), o amb unes instruccions per l’ús de l’absurd camusià que toquen la societat contemporània, en el segon.

Quan em vaig ocupar del pròleg a Fontamara (Ardolino 2011), la meva lectura va ser declinada prevalentment sota la perspectiva del realisme històric. Una petita escomesa de Vallverdú a les pàgines de Serra d’Or em dóna una part de raó. Després d’haver atacat literàriament la novel·la, el poetarealistahistòric diu:

[…] em refereixo, òbviament, a la «qualitat literària» de Fontamara i no pas a altra cosa. Per això no deixen d’ésser sorprenents les manifestacions de Fuster al pròleg en assenyalar com a segon motiu de la desconeixença de l’obra al nostre país –el primer essent, evidentment, l’anterior règim de censura– un anatema del marxisme ortodox contra Silone (Vallverdú 1968: 53).

No tornaré a resseguir tot el context en què vaig enquadrar l’interès de Fuster cap a Silone, però recordaré que, dins el seu pròleg, el de Sueca en parla com d’una lectura que havia fet deu o quinze anys enrere.¹⁷ I l’aspecte d’alguna manera sorprenent és que insereix Silone, amb una remarcable insistència, en moltes de les llistes d’autors que proposa des de la meitat dels anys cinquanta. Naturalment, sobre el cap de l’escriptor italià no s’havien condensat encara els núvols negres de la suspicàcia de col·laboracionisme que dominaran el discurs crític sobre la seva figura durant el segle XXI,¹⁸ i Fuster en dibuixa un retrat oval de «simpatia», d’on, de tant en tant, fa cap alguna fórmula d’autoidentificació. Però anem al gra. Després d’una llarga disquisició biograficopolítica sobre l’autor, ve l’aproximació a la novel·la. Fuster passa d’una crítica social –insistint força en el paper dels cafoni amb un petit escorç comparatiu amb el proletariat segons l’òptica marxista– a una anàlisi estructural, on examina també el grau convencional amb què els personatges presenten a l’autor la seva història i com aquest la tradueix en un italià literari. Finalment, posa en un únic sac tots aquests ingredients per treure’n una conclusió sintètica:

L’ambient, les figures, els incidents, em semblen els que haurien de ser: exactes, insubstituïbles, representatius. Poques vegades un escriptor ha pogut traçar, com Silone en Fontamara, una imatge tan persuasiva de les zones més sufocades i indigents de la ruralia. El concepte engelsià de la «tipificació» té ací una bona –i sens dubte involuntària– consistència concreta. I sovint, Silone deriva cap a un «tipisme» que desborda o enterboleix la «tipificació»: el «color local» hi és, i reportat amb una gràcia indiscutible (Silone 1967: 25).

Si abans Fuster ens havia parlat de l’antifeixisme de Silone, si en un segon moment n’havia explicat la distància de facto (i voldria dir també ab ovo) amb el marxisme, si després n’havia invocat la problemàtica cristiana inherent a la seva biografia, ara aplica, un cop més, els instruments d’un cert realisme per interpretar la novel·la.¹⁹ Així, doncs, que tractin de Falkberget, Camus o Silone, els pròlegs de Fuster a les seves traduccions també insisteixen al voltant de la seva posició sobre el realisme i l’engatjament, i cal interpretar-los segons una perspectiva històrica, és a dir, com a motiu d’una reflexió que, des de finals dels anys quaranta, arriba fins a l’esgotament de les propostes de Molas i Castellet, com va observar magistralment Enric Balaguer (1989).

4. CONSIDERACIONS LINGÜÍSTIQUES

Queden, entre les formulacions d’aquests pròlegs, les poques obertures per on filtren aspectes més lligats a unes notes professionals de traductor. En presentar L’home revoltat, Fuster es retallarà un petit espai per comunicar-nos que «la paraula “felicitat” en francès no fa vergonya de pronunciar: en el nostre lèxic, per contra, irradia un tuf trivial de “novel·la rosa” que no perdonem. Albert Camus se servia del francès, i per a ell escriure bonheur o heureux resultava d’allò més natural (Camus 1966: 14). Probablement pensa en el mateix cas al moment d’advertir-nos que «la “felicitat” de Sísif constitueix una hipòtesi fosca» (Camus 1965: 8). O quan, a tall de justificació implícita del títol escollit, ens dirà, parlant de Mersault, que «la “vida” no té sentit per a ell: n’és estranger o estrany –“l’étranger”» (Camus 1967b: 10). La condició de traductor de segon grau respecte a La quarta vigília no li permet centrar-se en detalls lingüístics, però davant de Fontamara –no oblidem que aquí l’idioma original és l’italià i que Fuster posa de manifest l’ajut que li ha donat Joan Francesc Mira– prepara unes escletxes justificadores. La primera –per importància i per ordre d’aparició– és la nota que aclareix la decisió de mantenir la paraula cafone/-i en original. Els lectors resseguim tot el raonament del traductor fins a les solucions més o menys imaginatives que ha descartat, però aviat comprenem que la nota a peu de pàgina és funcional a la resta del discurs del pròleg i a la simbolització (i subsumpció) del cafone. Fuster, amb una actitud insòlita en ell, posarà una nota més a peu de pàgina al pròleg, i altres dues al llarg del llibre, i totes són estrictament lingüístiques. De fet, la primera anticipa la polèmica en què, des de les planes de Tele/Estel, llançarà dards enverinats contra Artells en defensa del mot clero en lloc del normatiu clergat (Fuster 2011g), però les altres dues toquen directament la traducció: la impossibilitat de reproduir un joc de paraula i la declaració, en l’altre cas, d’haver-hi reeixit. Una observació, aquesta darrera, força redundant, que crec que cal interpretar a partir d’un parell de factors. El primer és més aviat psicològic, això és, la urgència que el traductor que no coneix gaire bé l’altra llengua –que tanmateix és molt semblant a la seva– té d’explicar els recorreguts mentals que ha emprès per arribar a una solució. El segon és la decisió de forçar un cop més l’idioma (passar d’enraonar a raonar), tot fent callar les crítiques eventuals.²⁰

A La quarta vigília, dèiem, aquestes observacions eren impossibles, però una consideració general les resumeix totes:

És obvi que en els darrers anys han fet crisi determinades concepcions de la llengua escrita, usuals entre els escriptors catalans de la pre-guerra, i que han estat els novel·listes –alguns novel·listes– els qui, d’una manera tàcita de vegades, rotundament explícita d’altres, l’han provocada. No es tracta, és clar, de crisi «gramatical», sinó de crisi de certs criteris «literaris» de l’idioma (Falkberget 1962: 16).

Aquí Fuster s’atura, perquè sap que hi ha massa coses en joc, i caldria operar amb una discreció que l’espai de pàgines no li permet. Jo faré el mateix, però, abans de deixar les meves argumentacions, formulo una nova hipòtesi, segons la qual tot el meu discurs podria tornar a començar circularment per on l’havia començat, o, més concretament, per les paraules de Joan Maragall que m’havien donat l’impuls a emprendre’n l’escriptura.

5. CONCLUSIONS

M’he quedat –per falta de temps?, de mitjans?, de capacitat?, tant se val– al llindar d’una anàlisi eminentment estilística. Crec que seria urgent endegar-la amb una pregunta: quina és la llengua que Fuster fa servir a les traduccions? L’autor ens en parla –ho hem vist d’una manera explícita al pròleg de La quarta vigília–, però caldria comparar les seves reflexions amb els resultats i, encara més, veure les característiques que les versions assumeixen i que reflecteixen el color de l’autor i, per contra, individuar si hi ha algun element que el Fuster escriptor manlleva de les seves traduccions. A Júlia Blasco Fuster li comenta en primera persona aquests aspectes, i podríem aplicar les seves paraules cum grano salis a les seves traduccions tot reforçant unes afirmacions que ja havien format les bases dels tres articles d’«Un dèficit de filosofia»:

[…] aquests problemes apareixen en les traduccions, perquè el màxim que he traduït jo ha estat el senyor Camus. I el senyor Camus, ja saps el francès cartesià no té problemes. El senyor Sartre ja comença a embolicar-se […] El francès que utilitza el senyor Camus, el llenguatge. Allò de subjecte, verb, atributs o el que siga, etc. Allò que era claríssim és la frase voltaireana de sempre, de Corneille o de qui siga. És igual, vull dir una cosa molta clara. El problema comença quan el senyor Sartre es veu obligat a confeccionar una fórmula contrària al geni de la llengua francesa, que es diu en soi o pour soi, i tot allò altre que en va condicionat (Blasco 2002: 118).

En fi, no es tractarà de computar la presència de fórmules típiques, com ara «ben mirat», o de calcular la quantitat de «pas» utilitzats per reforçar la negació: aquests són elements que apareixen o desapareixen durant les fases de correcció i no demostren res. Tampoc no caldrà entrar en una lectura atenta, però limitada, com la que cal aplicar en la dimensió d’una ressenya, quan el recensor compleix honestament la seva feina, com ho va fer, per exemple, Maria-Aurèlia Capmany davant la publicació de L’estranger:

El traductor ha conservat deliberadament l’absència de tot passat remot, que accentua encara més la impressió de pressa, gairebé diríem d’esllavissada cap al desenllaç previst. […] Fuster ha traduït étranger per «estrany», i en fer-ho ha accentuat encara més, ha subratllat de fet la qualitat de diferent del personatge, donant-li una càrrega ètica que no sé ben bé si l’original tenia. Però que té, sens dubte, avui (Capmany 1968: 55).

No. El que compta és el treball de vasos comunicants que els estilemes poden produir en una direcció o en l’altra. Això sí: amb la variant Josep Palàcios que caldrà examinar detalladament per separar el que pertany a una mà o a l’altra d’allò que és, senzillament, inextricable.

ADDENDA

Després de les correccions de proves d’aquest article, em vaig adonar que, en un volum de Salvador (2012), hi havia dos capítols dedicats respectivament a la cultura francesa de Fuster i a la seva traducció de Fontamara. En aquesta doble contribució, l’estudiós perfecciona les seves lectures anteriors i, en el segon cas, amplia l’anàlisi fins a examinar aspectes estrictament lingüístics. Amb el seu treball d’orfebre, dóna peu a unes observacions interessants, com ara el fet que «una […] caracterització de la parla dels fontamaresos, l’ús de paroline que contenen un sufix diminutiu, és traslladada per mitjà dels diminutius equivalents en català» (86), tot i que altres vegades exagera en la recerca del detall, com quan anota, entre els canvis rellevants que «meno male és converteix en “encara sort”» (86). I aquí no puc evitar de retreure-li que meno male (i, posats a ser pedants, també menos mal en castellà) vol dir, senzillament, «encara sort» en la majoria aclaparadora de les seves significacions possibles.

Tot això només formaria part de l’anecdòtica –i de les excuses que, noblesse oblige, he de demanar pel meu descuit bibliogràfic–, si no fos que un article en un diari espanyol, en fer referència a aquesta contribució, canvia les cartes a la taula. Francesc Mira (2015), després de llegir el llibre de Salvador, posa els punts sobre les is i reivindica l’autoria de la traducció siloniana: «perquè aquella traducció la vaig fer jo, servidor de vostés, de la primera ratlla a l’última, a banda dels retocs que Fuster hi va afegir al seu gust». Explica que així li ho va demanar el mateix Fuster perquè no sabia prou italià per fer-la: el traductor fantasma en rebria les 5.000 pessetes corresponents, però la versió havia d’anar a nom del de Sueca. L’article acaba amb una embranzida que em sembla, si més no, prou agressiva contra Vicent Salvador: «El que no sé, però ho supose, és si l’autor de l’estudi sobre la traducció de Fontamara l’hauria escrit igualment, i amb els mateixos elogis, si haguera sabut que el traductor no era Fuster, sinó un tal Mira». Fos com fos, aquesta revelació no influeix mínimament en el contingut del meu text, que s’ha mantingut més ençà de l’anàlisi lingüística i traductològica.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Textos de Joan Fuster

FUSTER, J. (1966): «Sobre Camus y, de paso, una teoría del prólogo», Destino, 1526 (5 de novembre), p. 61.

— (1991): Joan Fuster. Textos d’exili, ed. de S. Cortés, València, Generalitat Valenciana, pp. 143-148. [«Literatura entre literatures» (1961), Pont Blau, 100.]

— (2011a): Judicis finals, dins Obra completa. Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, I, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 231-268.

— (2011b [11 d’octubre de 1962]): «Afeccionats i professionals», dins Obra completa. Assaig, I, II, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 396-399.

— (2011c [22 de juliol de 1962]): «Mercat per a les traduccions», dins Obra completa. Assaig, I, II, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 489-492.

— (2011d [1972]): «Les llengües de demà», dins Obra completa. Assaig, I, II, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 580-599.

— (2011e [1952]): «Pròleg» a Les originalitats, dins Obra completa. Assaig, I, II, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 99-101.

— (2011f [1969]): «Un cert dèficit de filosofia», dins Obra completa. Assaig, II, III, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 191-198.

— (2011g [1970-1971]): «Converses (relativament) filològiques», dins Obra completa. Assaig, II, III, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 572-575.

Traduccions i pròlegs de Joan Fuster

FALKBERGET, J. (1962): La quarta vigília, trad. de J. Fuster, Barcelona, Club Editor. [«Pròleg del traductor», pp. 5-16.]

CAMUS, A. (1962): La pesta, trad. de J. Fuster, Barcelona, Vergara. [«Pròleg», pp. 7-10.]

— (1965) El mite de Sísif, trad. de J. Fuster i J. Palàcios, Barcelona, Vergara. [«Pròleg», pp. 5-9.]

— (1966): L’home revoltat, trad. de J. Fuster i J. Palàcios, Barcelona, Vergara. [«Pròleg», pp. 7-15.]

— (1967a): L’exili i el regne, trad. de J. Fuster i J. Palàcios, Barcelona, Vergara.

— (1967b): L’estrany, Barcelona, Proa. [«Albert Camus», pp. 5-15.]

SILONE, I. (1967): Fontamara, Barcelona, Club Editor. [«Pròleg del traductor», pp. 7-26.]

Bibliografia secundària

ARDOLINO, F. (2011): «La letteratura italiana nel Realismo Storico catalano. Prologhi d’autore e di traduttore», dins Italia/ Spagna. Cultura e ideologia dal 1939 alla transizione, a cura de M. de las N. Muñiz Muñiz i J. Gracia, Roma, Bulzoni, pp. 211-228.

BACARDÍ, M. (1998): «Joan Sales i els criteris de traducció», Quaderns. Revista de traducció, 1, pp. 27-38.

BALAGUER, E. (1989): «Joan Fuster i el “Realisme Històric”. Apunts sobre una dissidència», Serra d’Or, 355, pp. 50-52.

BALLESTER, J. i A. FURIó (2002): Joan Fuster 1922-1992. 10 anys després, Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes.

BLASCO, J. (2002): Joan Fuster. Converses filosòfiques, València, Edicions 3 i 4.

BLAY, P. (1993): «Pere Calders, l’invasor subtil» [entrevista], Cultura, 45, pp. 10-17.

BIOCCA, D. i M. CANALI (2000): L’informatore: Silone, i comunisti e la polizia, Milà / Trento, Luni.

BOIX, J. M. (1967): «Camus no se tenía por cristiano» [carta al director], Destino, 1539, 4 de febrer, p. 7.

CALAFORRA, G. (1997): «Conferència pronunciada al Collegi Lluís Vives (Universitat de València)» (3 de desembre). [<http//www.uv.es/~calaforr/local.html>, data de la consulta: 21-12-2014.]

— (2006) Dialèctica de la ironia, València, Càtedra Joan Fuster / Publicacions de la Universitat de València.

CAPMANY, M.-A. (1968): «L’estrany d’Albert Camus», Serra d’Or, 104, p. 55.

DEVÍS, A. M. (2001): El llindar literari, València, Edicions 3 i 4.

FERNÁNDEZ BUEY, F. (2011): «Sobre la recepción de Albert Camus en España», dins Albert Camus. Pour l’Espagne: Discours de liberté, ed. d’Hélène Rufat, Barcelona, PPU, pp. 283-293.

GARCIA GRAU, M. (2002): Les suspicàcies metòdiques, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

IBORRA, J. (2006): «Fuster i Montaigne», dins V. Simbor (ed.), Joan Fuster: relacions personals, relacions literàries, València, Càtedra Joan Fuster / Publicacions de la Universitat de València, pp. 127-144.

JAMESON, F. (2002 [1981]): The Political Unconscious, Londres / Nova York, Routledge.

MARAGALL, J. (1900): «El catalanisme en el llenguatge. Fragment d’un discurs», Catalònia, 6 (10 de febrer), pp. 50-51.

— (1981): Obres Completes, I, Barcelona, Selecta.

MARTÍ MONTERDE, A. (2005): «Literatura entre literatures. Joan Fuster i la literatura comparada», dins F. Carbó (ed.), Joan Fuster: viciós de la lectura, València, Càtedra Joan Fuster / Publicacions de la Universitat de València, pp. 11-49.

MIRA, J. F. (2015): «Fuster traductor», El País (27 de febrer).

MIRAVITLLES, J. (1966): «Contradicciones» [carta al director], Destino, 1524 (22 d’octubre), p. 5.

— (1966b): «Contradicciones y prólogos» [carta al director], Destino, 1533 (24 de desembre), pp. 3-5.

PARIS, R. (2014): Il fenicottero. Vita segreta di Ignazio Silone, Roma, Elliot.

PAVESI, M. (1996): «L’allocuzione nel doppiaggio dall’Inglese all’Italiano», dins E. Di Fortunato i M. Paolinelli, Barriere Linguistiche e Circolazione delle Opere Audiovisive, Roma, Aidac, pp. 29-37.

PELLISSER, N., A. MONTÓN i F. PÉREZ I MORAGÓN, eds. (2008): Ser Joan Fuster. 33 visions sobre l’escriptor, València, Càtedra Joan Fuster / Publicacions de la Universitat de València.

PENALBA, N. (2015): «Joan Fuster: entre Sartre i Camus, Erasme», pp. 1-8. [Inèdit.]

PÉREZ MONTANER, J. (2012): «Figures i representacions de l’intel·lectual en Joan Fuster», dins Joan Fuster. Figura de temps, ed. d’A. Martí Monterde i T. Rossell i Nicolàs, Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, pp. 51-72

PÉREZ SALDANYA, M. (2008): «Introducció», dins M. Pérez Saldanya (ed.), Joan Fuster: llengua i estil, València, Càtedra Joan Fuster / Publicacions de la Universitat de València, pp. 9-11.

PÒRTULAS, J. (2004): «Fuster, filòsof», Els Marges, 73, pp. 103-107.

PRATS, A. (2004): «“Invitació al viatge”, un poema camusià de Joan Fuster», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XLVIII/4 (Miscel·lània Joan Veny), pp. 281-290.

RIERA, A. (1993): La raó moral de Joan Fuster, Barcelona, Curial.

SALVADOR, V. (2006): «L’escriptor de llengua en llengua. Joan Fuster i les traduccions», Caplletra, 40, pp. 221-234.

— (2012): Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània, Alacant, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

SIMBOR, V. (2005): El realisme compromès en la narrativa catalana de postguerra, València / Barcelona, Institut Universitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

TERRICABRAS, J. M. (2002): «Fuster, escriptor d’idees», L’Espill, 10, pp. 18-24.

— (2010): «Fuster o la mirada crítica», dins N. Campillo (ed.), Joan Fuster i la filosofia. Pensar la nostra actualitat, València, Càtedra Joan Fuster / Publicacions de la Universitat de València, pp. 21-36.

VALL I SOLAZ, X. (2011): «Fuster, Joan», dins M. Bacardí i P. Godayol (dir.), Diccionari de la traducció catalana, Vic, Eumo, pp. 231-232.

VALLVERDÚ, F. (1968): «Traduït de l’italià», Serra d’Or, 104, pp. 51-53.

VATTIMO, G. (2002): «La vocazione nichilista dell’ermeneutica», dins G. Vattimo, Oltre l’interpretazione, Roma / Bari, Laterza, pp. 3-19.

WITTGENSTEIN, L. (1983): Investigacions filosòfiques, ed. de J. M. Terricabras, Barcelona, Laia.

YUXTE FRÍAS, J. (2005): «Desconstrucción, traducción y paratraducción en la era digital», dins J. Yuxte Frías i A. Álvarez Lugrís (eds.), Estudios sobre traducción: teoría, didáctica, profesión, Servizo de Publicacións da Universidade de Vigo, pp. 59-82.

YUXTE FRÍAS, J. (2010): «Au seuil de la traduction: la paratraduction», dins T. Naaijkens (ed.), Event or Incident. Événement ou Incident, Berna / Berlín / Brussel·les / Frankfurt / Nova York / Oxford / Viena, Peter Lang, pp. 287-316.

1.En un inventari més complet, caldria inserir-hi no només els textos publicats, sinó també els representats. Vegeu, per exemple, la resposta de Francesc de Paula Burguera a la incitació següent: «El 1952 Joan Fuster tradueix La Bona Nova a Maria i vostè en dirigeix la representació a Sueca amb un èxit notable». Contesta el director: «[…] El 1952 se celebraren unes festes amb motiu del 50è aniversari de la Coronació de la Mare de Déu de Sales. Aleshores jo li vaig plantejar a Fuster la possibilitat de posar en escena alguna representació especial amb la companyia. Ell hi va estar d’acord i va traduir al valencià L’annonce faite à Marie de Paul Claudel. […] I va ser tot un èxit. Fins i tot ens cridaren de Ràdio València per vindre a gravar-la i retransmetre-la en una sessió de teatre que feien llavors. Després ens adonàrem que ja havia estat traduïda, però en aquell moment ho desconeixíem (Pellisser, Montón i Pérez i Moragón 2008: 31).

2.Amb una perspectiva completament oposada, Pere Calders va remarcar en moltes ocasions la importància d’una base sòlida respecte a la recerca del gran nom per exaltar, com per exemple en una entrevista lliurada a Pep Blay (1993: 17): «–Creu que la qualitat és més important que la quantitat? –És important que hi hagi gent que escrigui, però crec que el nivell de qualitat és millor que mai. Darrerament han sortit una colla d’obres molt interessants com no les havíem tingut mai, i vull dir de nivell mitjà, perquè crec que una cultura no la salva un nom genial. Mistral va ser Nobel i no va salvar l’occità. En canvi, estem salvant el català perquè hi ha un nivell de producció molt estimable».

3.N’és una demostració fefaent el cas italià (tot i que entenc que no es poden fer comparacions «alegres» entre llengües amb històries diverses), atès que «si crea un patto con lo spettatore, che ben sapendo di assistere a una finzione, sta al gioco», amb la qual cosa el públic «accetta, come appartenenti alla situazione specifica, forme marginali o innaturali» (Pavesi 1996: 37 nota 14).

4.Coincideixo amb Josep Maria Terricabras, segons el qual a Fuster li hauria agradat, si l’hagués conegut, el segon Wittgenstein, però, anota, «ara no penso que això l’hauria reconciliat amb la filosofia, senzillament perquè ni hi havia manera de reconciliar-lo amb ella» (2010: 22). Amb tot, no puc compartir la tesi ex silentio de l’estudiós quan diu que «no em sembla que Fuster conegués gaire l’anomenat “segon” Wittgenstein», tot especificant que «em permeto atribuir al desconeixement d’aquest segon Wittgenstein el fet mateix que Fuster cregués […] que la millor teràpia filosòfica era no fer filosofia i que, en canvi, no arribés a descobrir l’existència i la pràctica d’una filosofia positivament terapèutica» (Terricabras 2002: 20-21). És aquesta una posició paradoxal, atès que Terricabras evidencia ja uns importants casos d’afinitats –menys o menys electives– o de confluències que no han de ser necessàriament casuals entre el pensament de Fuster i les pàgines de les Investigacions filosòfiques. L’any 1979, el de Sueca, davant de la insistència dels germans Blasco, es defensa així: «jo no voldria que em féreu massa wittgensteinià, perquè m’he llegit tres o quatre llibres del Wittgenstein, però no n’he sigut un gran lector» (Blasco 2002: 100). En una conversa de l’any següent, però, remet a «un dels últims aforismes –és que me l’havia rellegit últimament, no tot, però sí algunes planes– de Wittgenstein» (152). I davant del desconcert dels dos interlocutors, que havien entès que no volia tractar del filòsof austríac, contesta: «però sí que vull, sí que vull…». Finalment, en la carta dirigida a Blasco el 12 de novembre de 1981, escriu: «Wittgenstein (acabo de repassar el Tractatus en la versió catalana) havia meditat molt sobre Plató […]» (318). És evident que l’estímul constant (i una mica obsessiu) dels seus entrevistadors el va empènyer a preparar-se.

5.«Imaginem-nos un llenguatge per al qual valgui la descripció donada per Agustí: el llenguatge ha de servir per a la comunicació entre un constructor A i un seu ajudant B. A duu a terme una construcció a base de materials de pedra; hi ha blocs, columnes, lloses i bigues. B li ha d’allargar els materials, i ho ha de fer seguint l’ordre en què A els necessita. Amb aquesta finalitat se serveixen d’un llenguatge que consta de les paraules «bloc», «columna», «llosa», «biga». A diu les paraules cridant; B porta la pedra que ha après a portar segons el crit. –Vulgues concebre això com un llenguatge primitiu complet» (Wittgenstein 1983: 56-57, § 2).

6.Amb les seves introduccions i les intervencions à propos dels textos traduïts, Fuster coincideix meravellosament amb el (para)traductor ideal de Yuste Frías (2010: 310-311): «[…] avec le concept de paratraduction je veux aussi exprimer l’habitus […] du traducteur qui le pousse à prendre différents positionnements éthiques, politiques, idéologiques, sociaux et culturels face à l’acte nullement innocent de traduire. L’habitus, cet ensemble de dispositions et de prédispositions acquises et intégrées par le sujet traduisant, permet d’éclairer aussi bien les choix de traduction au niveau microtextuel que le devenir des textes traduits introduits et présentés grâce aux différentes paratraductions. Le traducteur, sujet traduisant et premier agent paratraducteur, grâce à ses propres paratraductions et non pas à celles réalisées par d’autres agents intermédiaires, pourrait faire acte de présence dans chacune de ses traductions dès leur seuils».

7.Ho diu Júlia Blasco: «L’home davant la vida perquè Fuster no era filòsof, i ho va remarcar durant les converses. No era un filòsof ortodox, ni academicista, tampoc no tenia cap intenció de crear cap teoria. Però sí que ha estat un pensador del segle XX» (Pellisser, Montón i Pérez i Moragón 2010: 270). Una definició que em sembla confirmada per Guillem Calaforra (1997): «[…] el fet que Fuster no siga un filòsof no vol dir que no siga un pensador». Tanmateix, el discurs és molt més complicat i caldria dedicar-hi reflexió específica; mentrestant, hom pot consultar l’aproximació que en fa Pérez Montaner (2012: 51-72).

8.Pòrtulas defineix la modèstia que Fuster fa servir dins el llibre de Júlia Blasco com a «escandalosament sardònica» (2004: 105) i, pel que fa a la terminologia, subratlla que «Fuster confon sovint –i deliberadament, com els seus interlocutors no deixen de retreure-li– filosofia i metafísica» (106). També Terricabras (2002: 19) se’n feia càrrec, si bé amb discreció, ja que observa que «de vegades, però no sempre, Fuster identifica la metafísica amb la filosofia». Potser caldria capgirar la qüestió i formular la pregunta d’aquesta manera: quina fou (o quina podia ser) la resposta de Fuster davant l’embranzida de la postmodernitat i, més en concret, de la posició del pensament feble? Quina resposta donaria a qui li digués que la veritat de l’hermenèutica ha suplantat, en la modernitat, la de la metafísica, i que es presenta com a «resposta de l’ésser interpretada com a esdevenir del nihilisme»? Les consideracions són de Vattimo (2002: 11): «Se l’ermeneutica, come teoria filosofica del carattere interpretativo di ogni esperienza della verità, si pensa coerentemente come nulla più che un’interpretazione, non si troverà ineludibilmente presa nella logica nichilista che è propria dell’ermeneutica di Nietzsche? Questa “logica” si potrebbe riassumere dicendo che non c’è riconoscimento dell’essenziale interpretatività dell’esperienza del vero senza morte di Dio e senza fabulizzazione del mondo o, che è lo stesso qui per noi, dell’essere. In altri termini, non sembra possibile “provare” la verità dell’ermeneutica se non presentandola come risposta a una storia dell’essere interpretata come accadere del nichilismo». I conclou explicant el sentit nihilista de l’hermenèutica: «se non pensiamo che la transizione dalla metafisica della presenza all’ontologia della provenienza sia la correzione di un errore, ma l’evento dell’essere stesso, indicazione di un suo “destino”, allora la tendenza all’indebolimento – certo, solo in base alla categoria metafisica della presenza, della pienezza – che questo corso manifesta è la verità del nichilismo di Nietzsche, il senso stesso della morte di Dio, cioè della dissoluzione della verità come evidenza perentoria e “oggettiva”; finora i filosofi hanno creduto di descrivere il mondo, ora è venuto il momento di interpretarlo…» (19). Crec que seria interessant tornar a obrir la qüestió d’una manera explícita (penso en un títol com «Fuster vs. el pensament postmodern»), resseguint les petjades que va deixar fa més d’una vintena d’anys Antoni Riera (1993: 96-114) i estudiar les objeccions –ràpides, però més que fonamentades– que hi va posar Calaforra (2006: 211-212 i passim).

9.Vg. també Martí (2005: 12-14), que llegeix una sèrie de declaracions semblants –tot i que aplicades al fenomen literari– com a batzegades contra les figures «institucionals» del crític, de l’erudit, etc.

10.Respecte al model de català aplicat a les versions del «Club del Novellistes», vg. Montserrat Bacardí (1998).

11.Per revifar el leitmotiv maragallià, adduiré com a exemples, entre els molts, la «carta pròleg» a Vora els estanys d’Ignasi Soler i Escofet (Maragall 1981: 839-841) o, en sentit invers, el famós pròleg –que podem anomenar «de la infàmia»– que va escriure Eugeni d’Ors per al volum XXIII de l’Edició dels Fills amb el títol «Signe de Joan Maragall en la història de la cultura» (Maragall 1918: 1253-1261).

12.No sé explicar sinó com una mena de publicitat voluntària el fet que Fuster digui que «hasta hoy llevo escritos nada menos que cuatro prólogos a Camus». Com que continua explicant que «no son, desde luego, cuatro conciertos de bombo, pero tampoco creo que sean, ni en una sola línea, “ilícitos” o “desleales”», he de rebutjar la hipòtesi d’un error mecànic: el quart cas només pot ser el de L’estrany, atès que L’exili i el regne no duu pròleg –aquí cal esmenar un petit error dins la preciosa bibliografia a cura de Ballester i Furió (2002)– sinó una pàgina de descripció de l’autor, dels traductors i una esquemàtica descripció de les narracions. Però amb Fuster mai no se sap: a Júlia Blasco li dirà que «vaig traduir set llibres del senyor Camus» (2002: 101) i, com sempre, els comptes no tornen. I més endavant: «espera, que no me’n recorde, del llibre, és un llibre que tinc traduït al català. Quin és? Tots els de Camus, els tinc traduïts al català» (148).

13.En la mateixa línia, Garcia Grau (2008: 124): «Fuster se sent alhora crític contra l’ideari de Camus i alhora amatent per la seua provocació i la seua profunditat reflexiva, tot i que les seues revoltes metafísiques, històriques i artístiques […] s’havien quedat en massa “metafísiques”». Caldria estudiar in progress el pensament de Fuster aplicat a Camus, i potser seria bo començar per l’article d’Antoni Prats (2004). D’altra banda, no va dir el mateix Fuster a Blasco (2002: 92) que «en la meua manera de pensar, des que vaig començar a escriure fins avui, he canviat, evolucionat»? Concretament, en la carta ja citada que l’estudiosa insereix en el seu llibre, Fuster li assenyala que «l’impacte existencialista també el trobaries en uns poemes de l’època, molts d’ells afortunadament desconeguts» (315).

14.Segons Salvador (2006: 220), «probablement, això no era sinó el ressò de l’opinió de Sartre, que havia menystingut d’aquesta manera Camus al llarg de les seues desavinences». Ara bé, no hem d’oblidar la «provocació» de Martí (2005: 46) qui anota, entre parèntesis, que «algun dia caldrà aclarir, més enllà de l’absoluta insuficiència de les explicacions més evidents, com és que l’autor més traduït per Fuster i Palàcios és precisament Albert Camus, així com el sentit més profund dels pròlegs que va redactar per a les respectives edicions».

15.«This slogan –the one absolute and we may even say “transhistorical” imperative of all dialectical thought– will unsurprisingly turn out to be the moral of The Political Unsconsciuos as well» (Jameson 2002: IX).

16.Sobre la periodització i la denominació (realisme compromès, realisme social, neorealisme, etc.), vg. Simbor (2005).

17.Diu Salvador (2006: 219) que «la traducció és de 1967, data ben tardana si tenim en compte que l’original va aparèixer en 1930, però Fuster aposta per la vigència de l’obra». Corregim la dada: Fontamara es va publicar el 1933, abans a Suïssa, en traducció alemanya i, després, en italià, tot i que aquesta edició, molt limitada, fou impresa a París. A partir de 1945, l’obra es publica i es va reeditar, en italià, amb esmenes progressives fins a l’edició de Mondadori de 1953 considerada com a «definitiva».

18.Des de la publicació del llibre de Bocca i Canali (2000) la sospita que Silone fos un espia del règim ha anat omplint articles, estudis i llibres. Un dels darrers resultats ha estat la biografia novel·lada escrita per Renzo Paris (2014).

19.En el meu estudi anterior sobre aquest text, vaig transcriure un pas que es troba gairebé al començament del pròleg, i que tanmateix té totes les característiques de ser-ne el punt focal: «I finalment resulta que Fontamara és –o pot ser– per a segons qui, o segons on, una lectura “edificant”: instructiva i estimuladora. Per a segons qui i segons on: hic et nunc, per exemple» (Silone 1967: 8). Això em portava a formular una pregunta que encara em sembla vàlida: «Approccio pedagogico alla letteratura, si dirà, arricchito peraltro di uno sfondo morale. Ma il passaggio citato parla veramente di Fontamara o, piuttosto, sta organizzando il modo in cui ne dovrà essere usata la lettura?» (Ardolino 2011: 223).

20.«[…] ho faig tot demanant excuses als puristes del Fabra, però així mateix rebutjant qualsevol interpretació favorable als partidaris sistemàtics dels matisos locals» (Silone 1967: 94, nota 3).