Kitabı oxu: «24 contes»
Anton Txékhov
24 contes
triats i traduïts per Arnau Barios
CLUB EDITOR
BARCELONA
24 contes
1a edició catalana: novembre de 2021
Гриша, Знакомый мужчина, Ванька, Верочка, Cчастье, Гусев,Попрыгунья, Страх, Черный монах, Студент, Учитель словесности, Анна на шее, Дом с мезонином, Мужики, На подводе, Ионыч, Человек в футляре, Крыжовник, О любви, Случай из практики, Душечка, По делам службы, Дама с собачкой, Архиерей
© 2021, Arnau Barios, per la traducció
© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per l’edició
C. Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat – info@clubeditor.cat
Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
Correcció: Maria Bohigas, Maria Arboç Terrades
ISBN: 978-84-7329-313-6
Amb el suport de:
Aquesta traducció ha rebut un ajut de l’Institut per
la Traducció Literària (Институт перевода) de Rússia.
La fotografia de Txékhov que reproduïm a la coberta ens ha estat cedida gentilment pel Museu estatal d’història de la literatura russa V. I. Dahl.
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
TAULA
El Grixa
Un conegut
El Vanka
La Vérotxka
La bona fortuna
El Gússev
La belluguet
Por
El monjo negre
L’estudiant
Un professor de literatura
Una Anna al coll
Casa amb mansarda
Camperols
A dalt del carro
El Iónitx
L’home estotjat
L’agrassó
De l’amor
Un cas de pràctiques
Videta
Estant de servei
La senyora del gosset
El bisbe
I
El Grixa
(1886)
El Grixa, un nen petit i grassó que va néixer fa dos anys i vuit mesos, passeja amb la mainadera pel bulevard. Porta una bateta llarga de cotó, bufanda, una gran gorra amb una borla de pelfa i xancles calents. Té calor, s’ofega i només li cal que el sol d’abril, ara que surt d’entre els núvols, li vingui als ulls i que les parpelles li piquin.
Tota la seva figura, maldestra, tímida, camina amb inseguretat, manifestant un desconcert extrem.
Fins ara, l’únic món que coneixia el Grixa era quadrangular: en un racó hi havia el llit, en un altre el bagul de la mainadera, al tercer una cadira i al quart el llum que cremava. Si espiaves sota el llit, veies una nina amb el braç trencat i un tamborí, i si miraves darrere el bagul de la mainadera, tot de coses diferents: rodets de fil, papers, una capsa sense tapa i un pallasso fet malbé. En aquest món, a més de la mainadera i el Grixa, sovint hi són la mama i el gat. La mama s’assembla a la nina i el gat s’assembla a l’abric de pell del papa, però l’abric no té ulls ni cua. Per la porta es passa d’aquell món que anomenen “quarto del nen” a un espai on dinen i prenen el te. Aquí hi ha la cadireta del Grixa, al capdamunt d’unes potes altes, i el rellotge de paret, que existeix tan sols per bellugar-se d’una banda a l’altra i fer soroll. Del menjador vas a una habitació amb butaques vermelles. A la catifa d’aquí hi ha una taca fosca que encara ara és motiu perquè renyin el Grixa amb el dit. Després d’aquesta habitació en ve una altra on no deixen entrar i on es veu de tant en tant el papa: personatge enigmàtic en grau superlatiu! La mainadera i la mama són comprensibles, vesteixen el Grixa, li donen menjar i el fiquen al llit a dormir, però per què existeix el papa, no se sap. Després hi ha un altre personatge enigmàtic: la tieta, la que li va regalar el tamborí. Ara apareix, ara desapareix. Quan desapareix, ¿on se’n va? El Grixa més d’un cop ha guaitat sota el llit, sota el sofà i rere el bagul, però no hi era…
En aquest món nou, amb aquest sol que fa mal als ulls, hi ha tants papes, tantes mames i tietes, que no saps ni cap a qui córrer. Però el més estrany i absurd de tot són els cavalls. El Grixa els mira les potes que es mouen, no ho entén; es gira cap a la mainadera perquè li resolgui el dubte, i ella no diu res.
De sobte sent un estrèpit de passos, espantós… Pel bulevard, a pas de marxa, avança cap a ell una multitud de soldats amb cares roges i amb escombretes de banyera sota el braç. El Grixa es glaça de por i mira interrogativament la mainadera: ¿no és perillós? Però la mainadera no fuig corrent i no plora: vol dir que no ho és. El Grixa acompanya els soldats amb la mirada i ell també comença a marcar el pas.
Travessen el bulevard dos gats grossos que corren, tenen el morro llarg, la llengua que els penja enfora i la cua alçada. El Grixa pensa que ell també ha de córrer i ho fa, per atrapar els gats.
—Quiet aquí! —li crida la mainadera, caçant-lo per les espatlles—. ¿On anaves? ¿Qui t’ha donat permís per fer maleses?
Aquí hi ha una altra mainadera, asseguda, que aguanta un cossiol amb taronges. El Grixa li passa per la vora i sense dir res n’agafa una.
—Tu! ¿Com s’entén? —li crida la seva acompanyant, picant-li els dits i arrabassant-li la taronja—. Ai, beneit!
Ara al Grixa li encantaria collir aquest trosset de vidre que volta per terra i brilla igual que un llum, però té por que li tornin a picar els dits.
—Els meus respectes! —El Grixa sent de sobte, gairebé al costat mateix de l’orella, una veu forta, gruixuda, i troba un home alt i amb botons lluents.
Amb gran alegria del Grixa, aquest home ofereix el braç a la mainadera, se li atura al costat i comença a parlar-hi. El sol que brilla, el soroll dels carruatges, els cavalls, els botons lluents… aquestes coses el sorprenen tant, per noves, i li fan tan poca por, que s’omple tot ell d’una sensació de plaer i es posa a riure.
—Nem, nem! —li diu a l’home dels botons lluents, estirant-li el faldó.
—¿On hem d’anar? —pregunta l’home.
—Nem! —insisteix el Grixa.
Té ganes de dir que no estaria malament anar a buscar també el papa, la mama i el gat, però el que li surt de la llengua no és ni de bon tros el que cal. Una estona després, la mainadera trenca per un carrer i fa passar el Grixa cap a un gran pati interior on encara hi ha neu. I l’home dels botons lluents els segueix. Van amb compte de no trepitjar aquells tous de neu i aquells bassals, després pugen per unes escales brutes i fosques fins a una habitació. Aquí hi ha molt de fum, se sent olor de carn cuita i una dona fregeix mandonguilles a la vora d’una estufa. La cuinera i la mainadera es fan un petó i elles i l’home s’asseuen en un banc i comencen a parlar fluix. El Grixa, tot embolcallat, s’ofega i té una calor que no pot més.
“¿Per què deu passar, això?”, pensa, mentre observa al seu voltant. Veu un sostre fosc, una forqueta de forn amb dues banyes, l’estufa que el mira amb aquell forat gros, negre…
—Maaama! —s’exclama.
—Va, va, va! —crida la mainadera—. Espera’t!
La cuinera posa a taula una ampolla, tres gotets i una empanada. Les dues dones i l’home dels botons lluents brinden i beuen unes quantes vegades, i l’home abraça ara la mainadera, ara la cuinera. I després tots tres comencen a cantar fluixet.
El Grixa estira la mà cap a l’empanada i n’hi donen un bocinet. Menja i veu la mainadera que està bevent… També li ve de gust beure.
—Meu! Nana, meu! —demana.
La cuinera li deixa prendre un glopet del seu got. Esbatana els ulls, s’arrufa tot, tus i després s’està molta estona fent anar els bracets mentre la cuinera se’l mira i riu.
Quan tornen a casa, el Grixa es posa a explicar-los a la mama, a les parets i al llit on ha estat i què ha vist. No parla tant amb la llengua com amb la cara i els gestos. Ensenya com brilla el sol, com corren els cavalls, com el mira l’estufa esfereïdora i com beu la cuinera…
A la nit no es pot adormir de cap manera. Soldats amb escombretes, gats llargs, cavalls, aquell trosset de vidre, el cossi de les taronges, els botons lluents… tot això se li ha barrejat en una massa que li prem el cervell. Es gira d’un costat a l’altre, xerra en veu alta i al final, sobreexcitat, arrenca a plorar.
—Però si tens febre! —diu la mama, tocant-li el front amb el palmell—. ¿Com t’ha vingut?
—Estufa! —plora el Grixa—. Marxa, estufa!
—Has degut menjar massa, tu… —decideix la mama.
I el Grixa, desbordat per les impressions d’aquella nova vida que acaba de conèixer, rep de la mare una cullerada d’oli de ricí.
II
Un conegut
(1886)
La bellíssima Wanda, o —tal com deia el passaport— la ciutadana honorària Nastàssia Kanàvkina, es va veure, quan van donar-li l’alta a l’hospital, en una situació que no havia conegut mai: sense sostre i sense ni cinc. ¿I ara què?
Primer que res, va anar a la casa de préstecs a empenyorar un anell amb una turquesa, la seva única joia. Li van donar un ruble per l’anell, però… ¿què podia comprar, amb un ruble? No li arribava ni per una jaqueteta curta com es duien ara, ni per un barret alt, ni per unes sabates verd bronze, i sense aquestes coses ella se sentia com si anés despullada. Li semblava que ja no la gent, sinó els cavalls i els gossos i tot se la miraven i es mofaven d’aquell vestidet tan senzill. El que la capficava era el vestit; la qüestió del menjar i el dormir no li feia passar gens d’ànsia.
“Tant de bo em trobés algun conegut —pensava—. Li demanaria diners… No n’hi ha cap que em pugui dir que no, perquè…”
Però no se’n trobava cap, de conegut. Seria fàcil de trobar-ne al vespre, al Renaissance, però el Renaissance era un local on no et deixaven entrar sense barret, ni amb aquest vestidet tan senzill. ¿Què faria? Després d’una llarga estona d’angúnia, quan ja va estar tipa de caminar i seure i pensar, la Wanda va decidir valdre’s de l’últim recurs: anar a veure algun conegut directament a casa seva i demanar-li diners.
“¿A qui podria visitar? —reflexionava—. El Mixa no: un home de família… El vell pèl-roig ara és a la feina…”
La Wanda es va recordar del Finkel, el dentista, jueu convers, que li havia regalat, feia cosa de tres mesos, un braçalet, i a qui una vegada, sopant al Club Alemany, havia buidat un got de cervesa al cap. Es va alegrar molt d’haver-se recordat d’aquest Finkel.
“Ell segur que afluixarà, l’important és que l’enxampi a casa… —pensava mentre s’hi dirigia—. Si no afluixa ja es pot preparar: li trencaré tots els llums del pis.”
Quan s’acostava a la consulta del dentista ja tenia a punt el pla: córrer escales amunt, entrar amb grans riallades i exigir-li vint-i-cinc rubles… Però en el moment de trucar al timbre tot el pla li va fugir del cap. De sobte, la Wanda va començar a acovardir-se i a posar-se nerviosa, cosa que abans no li passava mai. Era agosarada i insolent amb els borratxos; ara, en canvi, amb aquell vestidet qualsevol, fent el paper d’una sol·licitant qualsevol a qui poden no rebre, va sentir-se tímida i humiliada. Li va agafar vergonya, va tenir por.
“Potser ja no s’enrecorda de mi… —pensava, sense atrevir-se a trucar—. ¿I com me li puc presentar, amb aquest vestit? Igual que una captaire o una menestraleta…”
Va trucar, indecisa.
Es van sentir passos rere la porta. Era el conserge.
—¿El doctor és a casa? —va preguntar la Wanda.
Ara li hauria estat més agradable que li diguessin que no, però el conserge, en lloc de respondre, la va fer passar a l’entrada i la va ajudar a treure’s l’abric. Les escales li van semblar luxoses, imponents, i el que més li va cridar l’atenció de tot aquell luxe va ser un mirall enorme on veia reflectida una esparracada sense barret alt, sense cap jaqueteta curta i sense sabates verd bronze. I va trobar estrany que precisament llavors, mal vestida, amb aspecte de cosidora o bugadera, li haguessin aparegut aquells escrúpols i no li quedés gens d’insolència ni gosadia, i en els seus pensaments ja no es deia a si mateixa Wanda, sinó Nàstia Kanàvkina, com abans…
—Endavant —va dir la criada, acompanyant-la a la consulta—. Ara vindrà el doctor. Segui.
La Wanda es va deixar caure en una butaca tova.
“Així mateix l’hi diré: que em deixi diners! —pensava—. No hi ha res d’indecent, al final és un conegut meu. La criada, això sí, se n’hauria d’anar. Fa com a cosa, davant d’ella… ¿Es pot saber què hi fa, aquí dreta?”
Uns cinc minuts més tard es va obrir la porta i va entrar el Finkel, un convers alt i morenot, galtaplè i d’ulls sortits. Les galtes, els ulls, la panxa, aquelles cuixes grosses… tot ell fartanera, repugnància, mal humor. Quan era al Renaissance o al Club Alemany solia anar contentet, no s’estava de res a l’hora de convidar les dones i encaixava amb paciència les males passades que li feien (quan la Wanda li va abocar la cervesa al cap, per exemple, es va limitar a somriure i a renyar-la amb el dit); ara, per contra, tenia un posat sorrut i somnolent, mirava amb urc, amb fredor, com un superior, mastegant el que tenia a la boca.
—¿Què demana? —va preguntar sense mirar la Wanda.
Ella va donar un cop d’ull a la cara seriosa de la criada, després a la figura ben alimentada del Finkel, que pel que es veia no l’havia reconegut, i es va ruboritzar…
—¿Què demana? —va repetir el dentista, ja irritat.
—Em… em fan mal els queixals —va murmurar la Wanda.
—Ahà. ¿Quin queixal? ¿On?
La Wanda va recordar que tenia un queixal corcat.
—A baix, a la dreta… —va dir.
—Hm…! Obri la boca.
El Finkel va arrufar el nas, va aguantar-se la respiració i es va posar a inspeccionar aquell queixal dolent.
—¿Fa mal? —va preguntar, furgant-li el queixal amb una espècie de ferret.
—Sí… —va mentir la Wanda.
“Li hauria de fer memòria —pensava— i segur que em coneixeria… Però… la criada! ¿Què hi fa, aquí dreta?”
De sobte el Finkel li va deixar anar, de dret a la boca, un gran esbufec, com una locomotora, i va dir:
—No li recomeno que se’l faci empastar… Aquest quixal igualment ja no li servirà de re.
Després de furgar-li una mica més el queixal i d’empastifar-li els llavis i les genives amb els dits bruts de tabac, el Finkel va tornar a aguantar-se la respiració i li va introduir a la boca una cosa freda… La Wanda va notar una fiblada terrible, va cridar i es va arrapar al braç del Finkel.
—No és re, no és re… —rondinava ell—. No se m’espanti… Ja no li hauria fet cap profit, aquest quixal. Hem de ser valents.
Uns dits bruts de tabac i de sang li van acostar als ulls la dent arrencada, la criada se li va atansar i li va posar una tassa a prop de la boca.
—A casa glopegi aigua freda —va dir el Finkel—, per estroncar la sang…
Se li havia plantificat al davant amb el gest d’algú que espera que se’n vagin tots d’una vegada i el deixin en pau.
—Adeu… —va dir la Wanda, girant-se cap a la porta.
—Hm…! ¿I qui em pagarà la feina? —va preguntar el Finkel amb veu riolera.
—Ai, sí… —va caure-hi la Wanda. Es va tornar vermella i va donar al dentista el ruble que havia obtingut d’empenyorar l’anell de la turquesa.
En sortir al carrer encara es va sentir més avergonyida que abans, però el que l’avergonyia ara ja no era la misèria. Ja no se n’adonava, que no tenia un barret alt ni una jaqueteta curta. Caminava pel carrer escopint sang, i en cada escopinada vermella hi veia la mala vida, les dificultats, els insults que havia suportat i que suportaria, demà, al cap d’una setmana, d’un any… tota la vida, fins a la mort…
—Quina por! —xiuxiuejava—. Quin horror, Déu meu!
Així i tot, l’endemà ja era al Renaissance balla que ballaràs. Estrenava un barret roig, molt ample, una jaqueteta curta i unes sabates verd bronze. L’havia convidat a sopar un mercader jove que venia de Kazan.
III
El Vanka
(1886)
El Vanka Júkov, un nen de nou anys que feia tres mesos que havien deixat a càrrec del sabater Aliakhin perquè aprengués l’ofici, la nit de Nadal no era al llit dormint. Va esperar que els amos i els aprenents se n’anessin a missa, va treure de l’armari de l’amo una ampolleta de tinta i una ploma amb el tremp rovellat i, allisant-se al davant un full de paper rebregat, es va posar a escriure. Abans de dibuixar la primera lletra va girar uns quants cops la vista, atemorit, cap a les portes i les finestres, va mirar de cua d’ull la icona, fosca, cenyida per llargs prestatges plens de formes de sabata, i se li va nuar un sospir a la gola. El paper estava estès damunt d’un banc, ell hi era enfront, de genolls.
“Estimat avi, Konstantín Makàritx! —va escriure—. T’escric una carta. Us felicito el Nadal i et desitjo que Nostre Senyor t’enviï tot de coses bones. No tinc ni el pare ni la mama i només em quedes tu sol.”
El Vanka va dirigir els ulls a la negror de la finestra, on el reflex de la seva espelma feia pampallugues, i li va venir una imatge clara del seu avi, el Konstantín Makàritx, que treballava de vigilant nocturn a la finca dels Jivariov. Era un vell d’uns seixanta-cinc anys, petitó, secardí, però extraordinàriament vivaç i eixerit, sempre amb la cara enriolada i els ullets ebris. De dia dormia a la cuina del servei o armava xivarri amb les cuineres; de nit, abrigat amb un gec ample, anava fent la ronda pels voltants de la finca i picava amb el seu sonall. El seguien, capbaixos, la vella Castanyeta i l’Anguila, un quisso que havien batejat així perquè era de pèl negre i llargarut de cos com una mostela. L’Anguila, encara que fos d’allò més obedient i manyac i que es mirés amb la mateixa tendresa coneguts i forasters, no tenia bona fama. Sota aquella obediència i aquella resignació s’hi amagava l’astúcia més jesuítica. Cap altra bèstia feia tan bé com ell allò d’esquitllar-se per sota, quan menys t’ho esperaves, i clavar-te mossegada al taló, o esmunyir-se al celler, o furtar-li un pollastre a un pagès. Més d’un cop l’havien deixat coix de les potes del darrere, l’havien penjat un parell de vegades, cada setmana el baldaven a pallisses, però ell se’n sortia sempre.
Ara l’avi deu ser a la vora de la portalada, dret, mig enlluernat per les finestres il·luminades, vermelles, de l’església del poble, fent sonar els talons de les botes i armant xivarri amb la gent del servei. Porta el sonall penjat a la faixa. Pica de mans, s’arrup de fred i, amb rialletes de vell, pessiga ara la minyona, ara la cuinera.
—¿Una micona de rapè? —diu, parant la tabaquera a les dones.
Elles ensumen i esternuden. L’avi es posa d’un bon humor indescriptible, es fa un bon tip de riure i exclama:
—Apa-li! Aquí ho teniu!
També fan ensumar rapè als gossos. La Castanyeta esternuda, remena el morro i es retira ofesa. L’Anguila no esternuda, és obedient i només mou la cua. I fa un temps meravellós, un aire serè, transparent, net. És negra nit però es pot veure el poble sencer, amb les teulades emblanquides i les bafarades de fum que s’enfilen de les xemeneies, els arbres argentats de gebre, els munts de neu. Hi ha un centelleig d’estrelles esbarriades per tot el cel i la Via Làctia destaca amb tanta nitidesa que sembla que abans de la festa l’hagin rentat i fregat amb neu…
El Vanka va sospirar, va sucar la ploma i va continuar:
“I ahir em va tocar el rebre. L’amo em va treure al pati estirant-me pels cabells i em va amidar l’esquena a cops de tirapeu perquè gronxava al bressol la criatureta que tenen i em vaig adormir sense voler. I aquesta setmana la mestressa em va manar que escatés un areng i jo vaig començar per la part de la cua, i ella va agafar l’areng i per la part del cap es va posar a refregar-me’l pels morros. Els altres aprenents se’m rifen: em fan anar a la taverna a buscar vodka i m’obliguen a robar els cogombres dels amos, i l’amo em pega amb el primer que troba. I després no tinc menjar. Em donen pa al dematí, farinetes per dinar i a la nit pa un altre cop, mentre que de te o de sopes calentes només n’endrapen ells, els amos. I em fan dormir a l’entrada, i quan la seva criatureta plora, jo no dormo gens i gronxo el bressol. Avi, avi estimat, fes-me aquest favor per l’amor de Déu, vine a recollir-me, porta’m a casa, al poble, que jo ja no puc més… T’ho demano de genolls, resaré sempre per tu, emporta-te’m d’aquí, que si no em moriré…”
El Vanka va fer una ganyota amb la boca, es va fregar els ulls amb el puny tot ennegrit de tinta i se li va escapar un sanglot.
“Et trinxaré el tabac —va continuar—. Resaré. Si no, pica’m el crostó tant com calgui. I si penses que no puc fer cap feina, li demanaré per caritat a l’administrador que em deixi enllustrar-li les botes o me n’aniré de rabadà al lloc del Fedka. Avi estimat, ja no puc més, m’hi moriré, aquí. Volia fugir al poble a peu, però no tinc botes i em fa por l’hivern. Quan sigui gran, com que ara m’ajudes, et donaré menjar i no deixaré que et faci mal ningú i, si et mors, resaré pel repòs de la teva ànima igual que per la mama Pelagueia.
”I Moscou és una ciutat gran. Hi ha tot de cases de senyors i molts cavalls, però d’ovelles no n’hi ha, i els gossos no són perillosos. Aquí els nens no van per les cases cantant nadales i al cor de l’església no hi deixen entrar ningú, i un cop vaig veure al vidre d’una botiga uns hams que es venien amb la llinya posada, per tota mena de peixos, uns hams molt bons, i n’hi havia un que hauria aguantat un silur gegant. He vist botigues amb escopetes com les que tenen els senyors, que cada una potser val cent rubles… I a les carnisseries hi ha galls, grèvols, llebres, però els dependents que hi treballen no diuen on els han caçat.
”Avi estimat, quan els senyors facin la festa de Nadal i donin confits, agafa’m una nou daurada d’aquelles que pengen a l’arbre i amaga-la a la capseta verda. Demana-la a la senyora Olga Ignàtievna, digue-li que és pel Vanka.”
El Vanka va deixar anar un sospir escanyat i un altre cop va clavar els ulls a la finestra. Va recordar que l’avi sempre anava al bosc a buscar l’avet pels senyors i se l’enduia a ell, al net. Que bé que s’ho passaven! L’avi clacava, la gelada feia un clac-clac com el de l’avi, i sentint-ho el Vanka es posava a imitar-los. Abans de tallar l’arbre, l’avi es fumava una pipa i ensumava rapè una bona estona, i es reia del Vanka, que es pelava de fred… Els avets joves, recoberts de gebre, esperaven drets, immòbils, quin d’ells cauria. No se sap d’on, apareixia una llebre volant pels munts de neu com una sageta… L’avi no es podia estar de cridar-li:
—Aquí, aquí, aquí!… Ai, l’endimoniada! Cuacurta!
Un cop tallat, l’avi duia l’avet fins a casa dels senyors, i allà el guarnien… La qui més ganes hi posava era la senyoreta Olga Ignàtievna, la preferida del Vanka. Mentre va viure sa mare, la Pelagueia, i va servir de minyona a cals senyors, la senyoreta Olga Ignàtievna donava caramels al menut, i per passar l’estona li va ensenyar a llegir, a escriure, a comptar fins a cent i a ballar la quadrilla i tot. Quan la Pelagueia va morir, el Vanka, orfe, va haver d’instal·lar-se a la cuina amb l’avi, i de la cuina a Moscou, amb el sabater Aliakhin…
“Vine a recollir-me, avi estimat —va seguir el Vanka—. T’ho demano per Déu, treu-me d’aquí. Tingues aquesta bondat amb mi, un pobre orfe, perquè m’atacona tothom i tinc una gana que no puc més i estic tan enyorat que no paro de plorar. I l’amo, no fa gaire, em va clavar un cop al cap amb una forma de sabata que em va fer caure i vaig perdre el coneixement. Estic desesperat, faig una vida pitjor que la d’un gos… Records de part meva a l’Aliona, al Iegorka el borni i al cotxer, però tu no donis el meu acordió a ningú. El teu net que t’estima, Ivan Júkov, avi sisplau vine.”
El Vanka va plegar en quatre el full, escrit de dalt a baix, i el va ficar en un sobre que s’havia comprat per un copec el dia abans. Va pensar-s’ho una mica, va sucar la ploma i va escriure l’adreça:
“Al poble de l’avi.”
Tot seguit es va gratar, va rumiar-hi i va afegir: “A l’avi Konstantín Makàritx.” Satisfet que l’haguessin deixat escriure en pau, es va posar la gorra i, sense l’abric, en cos de camisa i prou, va sortir al carrer…
Els dependents de la carnisseria, a qui ahir havia fet tot de preguntes, li havien explicat que les cartes es ficaven a les bústies de correus, i que d’allà les repartien per tot el món en unes troiques postals que conduïen uns homes borratxos i que dringaven amb unes campanetes. El Vanka va córrer fins a la primera bústia i va deixar caure la carta, tan valuosa, al forat…
Al cap d’una hora, bressolat amb dolces esperances, el Vanka dormia profundament… Somiava en una estufa. L’avi hi seia al damunt, descalç, amb les cames que li penjaven, i llegia la carta a les cuineres. L’Anguila voltava a prop de l’estufa i movia la cua…
IV
La Vérotxka
(1887)
L’Ivan Alekséitx Ógnev recorda com, aquella nit d’agost, la porta de vidre va dringar quan l’obria per sortir a la terrassa. Duia un macfarlan prim i un barret de palla d’ala ampla, el mateix barret que ara volta empolsegat per allà sota el llit, amb les botes de muntar a cavall. En una mà hi tenia un gruixut lligall de llibres i a l’altra el bastó nuós.
Des de dins, a l’altre cantó del llindar, li feia llum l’amo de casa, el Kuznetsov, un vell calb amb una llarga barba canuda i una jaqueta de piqué blanca com la neu. El vell feia un somriure benigne i anava movent el cap.
—Adeu-siau, mestre! —li va cridar l’Ógnev.
El Kuznetsov va deixar el fanal a taula i també va sortir a la terrassa. Dues ombres llargues i estretes van baixar la graonada fins a les flors, trontollant, i van apuntalar el cap contra els troncs dels til·lers.
—Adeu-siau, i gràcies un cop més, bon home! —va dir l’Ivan Alekséitx—. Gràcies per la bona rebuda, per totes les atencions, per l’estima… No l’oblidaré mai de la vida, la seva hospitalitat. Vostè és una bona persona, la seva filla també, aquí tothom és bo, alegre, amable… He anat a topar una gent tan esplèndida que no sé ni com dir-ho!
L’excés d’emoció, i els efectes de l’aiguardent que acabava de prendre, feien parlar l’Ógnev amb cantarella de seminarista, i de tan entendrit expressava el que sentia no amb paraules, sinó aclucant i obrint els ulls i sacsejant les espatlles. El Kuznetsov, també una mica begut i entendrit, es va allargar cap al jove i li va fer un petó.
—M’he acostumat a vostès com un cadellet! —continuava l’Ógnev—. He vingut gairebé cada dia a ficar el nas a casa seva, m’hi he quedat a dormir potser deu cops i hi he begut tant d’aiguardent que no vull ni pensar-hi. I gràcies, sobretot, Gavriïl Petróvitx, per la seva col·laboració i ajuda. Sense vostè, les meves estadístiques i jo hauríem estat patollant per aquí fins a l’octubre. Així mateix ho afegiré al pròleg: “Em veig en el deure de manifestar la meva gratitud al president de l’administració local del districte d’N. per la seva amable col·laboració.” Quin gran futur que té l’estadística! Doni-li els més sentits records a la Vera Gavrílovna de part meva i digui als metges, als dos jutges d’instrucció i al secretari que sempre més recordaré la seva ajuda! I ara, mestre, abracem-nos i demnos el darrer bes.
L’Ógnev, bastant tocat, va fer un altre petó al vell i va començar a baixar les escales. Al darrer graó es va girar i va dir:
—¿Ens tornarem a veure?
—Qui sap! —va respondre el vell—. Segurament mai més!
—És veritat! Vostè a Petersburg no hi posaria els peus ni que el paguessin, i jo a aquest districte és difícil que hi torni. Doncs apa, adeu-siau!
—Els llibres podia deixar-los, home! —li cridava a l’esquena el Kuznetsov—. Ja són ganes de carregar pes! Li hauria enviat algú que els hi portés demà.
Però l’Ógnev s’allunyava de pressa i ja no el sentia. Per dins, escalfat pel beure, hi notava alegria, caliu, també tristesa… Caminava i pensava que són coses que passen, això de trobar-se bona gent, i que és una llàstima que d’aquestes trobades no en quedin sinó records. De vegades veus un esbart de grues que vola al lluny, l’oratjol tranquil te’n porta els crits queixosos, exaltats, i al cap de no res, per més a fons que observis l’horitzó blau, ja no hi detectes cap d’aquells puntets, ja no sents res: de la mateixa manera, la gent, amb les seves cares i paraules, apareix a la vida i s’enfonsa en el nostre passat, i no deixa sinó unes marques insignificants a la memòria. Com que vivia des de la primavera al districte d’N. i havia visitat gairebé cada dia els Kuznetsov, tan amables, l’Ivan Alekséitx s’havia acostumat al vell, a la filla, al servei com si fossin de la família; se sabia tota la casa fins als detalls més ínfims, la terrassa, on s’estava tan bé, els revolts dels camins pel bosc, les ombres dels arbres a la cuina i el bany; però, així que sortís per la porta del jardí, tot això es convertiria en record i perdria per sempre el seu sentit real, i al cap d’un any o dos totes aquestes imatges estimades s’esmorteirien en la consciència fins a no diferenciar-se dels invents i figuracions de la fantasia.
“A la vida no hi ha res més important que les persones! —pensava l’Ógnev, entendrit, tot caminant cap a la porta del jardí—. No hi ha com les persones!”
A fora hi havia silenci i feia bo. Se sentia olor de reseda, tabac i heliotropi, la vegetació que encara no havia perdut la florida. L’espai entre els matolls i les soques dels arbres s’omplia d’una boirina esclarissada, suau, tota amarada de claror de lluna, i —l’Ógnev se’n recordaria molt de temps— aquells arrossegalls de boira com aparicions travessaven el camí l’un darrere l’altre, a poc a poc, però d’una manera que l’ull ho percebia. La lluna era alta, al dret del jardí, mentre que més avall unes clapes nebuloses, translúcides, es movien cap a llevant. Semblava que tot el món consistís en contorns negres i ombres blanques que vagaven, i l’Ógnev, contemplant la boira d’una nit d’agost potser per primera vegada a la vida, pensava que allò que veia no era la natura, sinó un decorat que havien volgut il·luminar amb bengales uns pirotècnics ineptes, amagats rere els matolls, que havien deixat anar, més que llum, fumeres blanques.
Quan l’Ógnev s’acostava a la porta del jardí, una ombra es va separar de la bardissa, que no era gaire alta, i el va venir a trobar:
—Vera Gavrílovna! —va alegrar-se ell—. ¿Era aquí? I jo que la buscava i la buscava, em volia acomiadar… Adeu-siau, me’n vaig!
—¿Tan aviat? Si només són les onze.
—Ja he de retirar! Tinc cinc verstes a peu i encara no he fet les maletes. Demà hi ha matines…
L’Ógnev tenia al davant la filla del Kuznetsov, la Vera, una noia de vint-i-un anys; com de costum, trista, vestida sense mirar-s’hi gaire, i interessant. Les noies somiadores que jeuen mandrosament i es passen dies sencers llegint tot el que els cau a les mans, que s’avorreixen i estan tristes, no s’hi solen mirar gaire, en el vestir. A les que posseeixen bon gust i instint del bell, això de no mirar-s’hi vestint els dona una gràcia especial. L’Ógnev, quan més endavant recordaria la Vérotxka, tan bonica, no se la podria imaginar sense aquella jaqueteta que li venia ampla i li feia uns grans replecs a la cintura, o sense aquell rínxol al front que se li escapava de la cabellera recollida amunt, o sense aquell mocador vermell de llana que feia unes boletes peludes a les vores i que de nit li penjava tot pansit d’una espatlla, com una bandera quan no corre l’aire, i de dia s’arrossegava fet un manyoc pel rebedor, entre els barrets dels homes, o damunt del bagul del menjador, amb la gata dormint-hi a sobre tan tranquil·la. D’aquell mocador i d’aquells replecs de la jaqueteta te’n venia un aire de mandra i llibertat, de vida casolana, benigna. Potser perquè la Vera li agradava, l’Ógnev sabia llegir en cada botonet i cada detall de la seva roba alguna cosa càlida, acollidora, innocent, aquella cosa bona i poètica que és la que falta a les dones poc sinceres, fredes, privades del sentit del bell.
La Vérotxka tenia la figura ben feta, un perfil esvelt i una cabellera preciosa, que feia ondes. L’Ógnev, que no havia vist gaires dones a la seva vida, trobava que era una bellesa.
—Me’n vaig! —deia, acomiadant-se d’ella a la vora de la porta—. Tingui’m en bona estima! Gràcies per tot!
Igual que conversava amb el vell, amb la mateixa cantarella de seminarista, aclucant i obrint els ulls i sacsejant les espatlles, es va posar a agrair a la Vera l’hospitalitat, les atencions i el bon tracte.
—Cada dia, quan escrivia a la mare, li parlava de vostè —deia—. Que en seria de bonic el món si tots fossin com vostè i el seu papà! Una gent esplèndida, tota! Tothom senzill, amable i sincer.
—¿I ara on va? —va preguntar la Vera.
—A veure la mare, a Oriol. M’hi estaré un parell de setmanes i després ja cap a Petersburg, a la feina.
—¿I després?
—¿Després? Treballaré tot l’hivern, i a la primavera cap a alguna altra banda, algun districte, a recollir material. En fi, estigui boneta, que visqui molts anys… Tingui’m en bona estima. No ens veurem més.
L’Ógnev es va inclinar i va besar-li la mà. Tot seguit, neguitós i sense dir res, es va posar bé el macfarlan, va agafar el lligall de llibres pel costat més còmode i, tallant el silenci, va dir:
—Quanta boira!
—Sí. ¿No s’ha descuidat pas res a casa nostra?
—¿Què m’hi he pogut descuidar? No, crec que res…
Per un moment, l’Ógnev va estar-se dret, en silenci, després va girar-se amb un gest maldestre cap a la porta i va sortir del jardí.
—Esperi! L’acompanyaré fins al nostre bosc —va dir la Vera, seguint-lo.
Van posar-se a caminar. Els arbres ja no feien obstacle i es veia el cel i la llunyania. Com si la cobrís un vel, tota la natura s’havia amagat sota un fumerol mat i translúcid i guaitava d’allà darrere, alegre, bella; la boira, més blanca i espessa, queia en una capa desigual al voltant de garberes i esbarzers, o travessava a flocs el camí, vagant arranada a terra, com si volgués evitar que per culpa seva no es pogués veure aquell espai immens. A través del fumerol, fins al bosc, es distingia el camí sencer, amb un regueró fosc a banda i banda i amb tot de matolls petits que hi havien crescut i que no deixaven que els arrossegalls de boira hi llisquessin. A mitja versta del jardí s’allargava una franja negra: el bosc dels Kuznetsov.
“¿Per què ha vingut? Després hauré de desfer tot el camí per acompanyar-la!”, va pensar l’Ógnev, però en veure el perfil de la Vera va somriure amb afecte i va dir:
—No em ve gens de gust marxar, amb aquest bon temps! Fa una nit com de novel·la: la lluna, el silenci… tot com toca. ¿Sap què, Vera Gavrílovna? Fa vint-i-nou anys que visc en aquest món i no he tingut mai cap història d’amor. En tota la vida ni una sola aventura romàntica, així que les cites, els passejos, els sospirs i els petons només els conec d’oïda. No és normal! A ciutat, tancat a l’habitació, no es nota, aquesta mancança, però aquí, a l’aire lliure, te’n sents molt… Sap greu i tot!
—¿I com és que ha anat així?
—No ho sé. Potser és que no he tingut mai temps, o potser és que no he trobat les dones que… De fet, no conec gaire gent, jo, no vaig enlloc.
Els dos joves van fer unes tres-centes passes sense dir-se res. L’Ógnev anava mirant els cabells i el mocador de la Vérotxka, i per dins li renaixien, un darrere l’altre, aquells dies de primavera i d’estiu. Aquells dies, lluny de la grisa habitació a Petersburg, entre els plaers de la natura, una feina que li agradava i les atencions que li tenia aquella bona gent, no havia ni notat com el crepuscle del vespre seguia el del matí, ni tampoc, augurant que l’estiu s’acabava, com deixaven de cantar primer els rossinyols, després les guatlles i una mica més tard els rasclons… El temps havia volat sense que se n’adonés, i això volia dir que havia viscut content i sense maldecaps… Va recordar, i ho va dir, que no havia tingut gens de ganes, ell que no era ric ni estava acostumat al tragí i a la gent, de venir a finals d’abril al districte d’N., on esperava fer una vida avorrida i solitària enmig de gent que no tindria cap interès per l’estadística, una ciència que ell trobava de les més destacades d’avui dia. Quan va arribar un matí d’abril a la capital del districte, una ciutat de mala mort, es va instal·lar a l’hostal del Riabukhin, ortodox de ritu antic, on per una misèria li llogaven un quarto lluminós i net, amb la condició que fumés al carrer. Després de descansar una estona, va preguntar pel president de l’administració local i se’n va anar de seguida a visitar el Gavriïl Petróvitx. Va haver de caminar quatre verstes, travessant prats esponerosos i arbredes joves. Sota els núvols, emplenant l’aire de refilets de plata, s’estremien les aloses; sobre els sembrats verds, les graules planaven amb un moviment d’ala solemne i greu.
—Senyor! —se sorprenia llavors l’Ógnev—. ¿Aquest aire el respiren sempre, aquí, o fa aquesta olor només avui, perquè he arribat jo?
Com que s’esperava una rebuda seca i expeditiva, va entrar a casa del Kuznetsov intimidat, mirant amb desconfiança i toquejant-se la barba. El vell al principi arrugava el front i no entenia quina falta els feia a aquell jove i a les seves estadístiques l’administració del districte, però quan li va haver explicat a bastament quin era el material de l’estadística i d’on es recollia, el Gavriïl Petróvitx es va engrescar i va començar a somriure i a ficar el nas als quaderns amb una curiositat infantil. Aquell mateix vespre l’Ivan Alekséitx sopava a cals Kuznetsov, l’aiguardent li pujava al cap de seguida i veient les cares plàcides i els gestos lents dels seus nous coneguts se sentia per tot el cos una peresa dolça, somnolenta, unes ganes de dormir, d’estirar els braços, de somriure. Ells se’l miraven amb bonhomia i li preguntaven si el pare i la mare eren vius, quants diners guanyava al mes, si anava gaire sovint al teatre…
L’Ógnev evocava aquells tombs pels termes de la comarca, els pícnics, la pesca, l’excursió que havien fet tots junts al convent, i l’abadessa Marfa, que havia regalat a cada un dels visitants un monederet de grans de vidre; evocava les discussions aferrissades, inacabables, tan russes, quan els que discuteixen, tirant capellans i picant a taula amb els punys, no s’entenen entre ells i s’interrompen, es contradiuen a cada frase sense adonar-se’n, canvien constantment de tema i, després de discutir dues o tres hores, esclaten a riure.
—Ves a saber per què vam discutir! De les rialles van venir les ploralles! ¿I recorda el dia que vam anar a cavall fins a Xestovo amb el metge? Quan vam topar aquell rodamon boig. Li vaig donar una moneda i ell va senyar-se tres cops i la va tirar al camp de sègol. Déu meu, m’enduc tants records que, si els pogués atapeir en una massa compacta, en sortiria un bon lingot d’or! No entenc per què hi ha gent intel·ligent i sensible que s’està anxovada a les ciutats en lloc de venir a viure en un lloc com aquest. ¿Que potser hi trobem més grandària i veritat que aquí, a l’avinguda Nevski i a tots aquells edificis enormes i humits? Francament, les nostres habitacions moblades, embotides de dalt a baix d’artistes, científics i periodistes, sempre m’han semblat un error.
A vint passes d’arribar al bosc, el camí salvava el rierol per un pont baix i estret, amb pilastres als cantons, on els Kuznetsov i els seus convidats feien parada durant el passeig del vespre. Des d’aquí, qui volgués podia jugar amb l’eco del bosc, i més endavant es veia el caminet fonent-se en un viarany negre.
—Ja som al pont! —va dir l’Ógnev—. Ara hem de desfer camí…
La Vera es va aturar i va recuperar l’alè.
—Seguem una mica —va dir ella, asseient-se en una de les pilastres—. Quan algú se’n va lluny, abans de dir-se adeu se sol seure una estona.
L’Ógnev se li va asseure a la vora, sobre el lligall de llibres, i va seguir parlant. La Vera respirava amb el panteix d’haver caminat i mirava a una altra banda, de manera que l’Ivan Alekséitx no li veia la cara.
—Potser ens retrobarem d’aquí a deu anys, o una cosa així —deia l’Ógnev—. ¿Com serem, llavors? Vostè serà una respectable mare de família, i jo l’autor d’un respectable recull d’estadístiques que no farà cap falta a ningú, gruixut com quaranta mil reculls. Ens retrobarem i recordarem el passat… Ara sentim el present, ens omple i ens commou, però llavors, quan ens retrobem, ja no recordarem el dia, el mes ni tan sols l’any d’aquell últim cop que ens vam veure en aquest pontet. Vostè potser canviarà… Escolti, ¿canviarà?
La Vera va tenir una esgarrifança i es va girar de cara a ell.
—¿Què? —va preguntar.
—Li preguntava…
—Perdoni, no he sentit el que deia.
Només aquí l’Ógnev va notar que la Vera estava canviada. S’havia tornat pàl·lida, s’ofegava, i aquell tremolor de l’alè se li encomanava a les mans, als llavis, al cap, i de la cabellera recollida se li escapava no un sol rínxol, com de costum, sinó dos… Es notava que procurava no mirar-lo als ulls i s’arreglava el coll de la camisa com si li fes nosa per dissimular el neguit, es passava el mocador vermell d’una espatlla a l’altra…
—Em sembla que té fred —va dir l’Ógnev—. No és gaire bo per la salut, seure aquí amb aquesta boira. Som-hi, l’acompanyaré nach Hause.*
La Vera callava.
—¿Què té? —va dir l’Ivan Alekséitx amb un somriure—. No diu res, no em respon. ¿Que es troba malament? ¿O és que està enfadada, eh?
La Vera es va dur la mà a la galta que quedava del costat de l’Ógnev, va prémer amb força i va retirar-la a l’acte.
—Quina situació… És terrible… —va mormolar amb cara de sofriment—. Terrible!
—¿Per què terrible? —va preguntar l’Ógnev, encongint-se d’espatlles, sense dissimular la sorpresa—. ¿Què passa?
La Vera li va donar l’esquena, encara respirava amb dificultat i les espatlles li tremolaven. Va estar-se mig minut mirant el cel i va dir:
—He de parlar amb vostè, Ivan Alekséitx.
—L’escolto.
—Potser li semblarà estrany… Se sorprendrà… Ja tant me fa, però…
L’Ógnev es va tornar a encongir d’espatlles i va disposar-se a escoltar.
—Doncs miri… —va començar la Vérotxka, decantant el cap i masegant amb els dits una boleta del mocador—. Veurà, el que li volia dir… Ho trobarà estrany i… estúpid… però és que… no puc més.
La veu de la Vera es va convertir en un balboteig confús que el plor va interrompre de cop. Es va cobrir la cara amb el mocador, va ajupir-se encara més i va plorar. Torbat, l’Ivan Alekséitx va fer un estossec estrany i, sense deixar de sorprendre’s ni saber què dir o què fer, va mirar al seu voltant, indefens. Com que no estava avesat a plors i llàgrimes, a ell també li havia vingut una coïssor als ulls.
—I ara! —balbucejava, atordit—. Vera Gavrílovna, digui, ¿què li ha agafat? Petitona meva, ¿no està pas malalta? ¿O n’hi han fet alguna? Parli, que jo potser… daixò… la podré ajudar…
Quan, provant de consolar-la, es va permetre de retirar-li amb molt de compte les mans de la cara, ella li va somriure a través de les llàgrimes i va dir:
—Jo… l’estimo!
Aquestes paraules, simples, tan corrents, van ser dites també d’una manera simple i humana; l’Ógnev va fer-se enrere, tot torbat, es va posar dret i, després del torbament, li va venir por.
La melangia, el caliu, els ànims sentimentals que li havien inspirat el comiat i l’aiguardent van desaparèixer a l’instant, cedint el lloc a la sensació abrupta i desagradable d’estar incòmode. Com si se li hagués capgirat l’ànima, ara es mirava la Vera amb recel, i ella, que, en declarar-se-li, havia perdut la condició d’inaccessible que tant guarneix una dona, ara li semblava més baixeta, més senzilla, més a les fosques.
“¿Què és, això? —va dir-se, espantat—. Però si jo… ¿L’estimo o no? Que difícil!”
Ara que havia pronunciat el més important i el que costava més, ella respirava alleugerida, sense ofegar-se. També es va posar dreta i, mirant l’Ivan Alekséitx a la cara, va començar a parlar de pressa, amb ardor, sense aturall.
Així com una persona que ha patit un esglai no pot recordar, més tard, en quin ordre s’han escaigut els sorolls de la catàstrofe que l’ha estabornit, l’Ógnev no recorda les paraules de la Vera. Tan sols li venen records del que contenien, d’ella parlant i de la sensació que a ell li feia. Recorda aquella veu com a fosa, enronquida pels nervis, i una música extraordinària, unes entonacions apassionades. Plorant, rient, amb llàgrimes minúscules brillant-li a les pestanyes, li deia que li havia fet una gran impressió des dels primers dies de tractar-lo, que era un home original per la intel·ligència, pels ulls bons i intel·ligents, pels projectes i objectius que tenia a la vida; li deia que se n’havia enamorat amb un amor ple de passió, foll, profund, que a l’estiu, quan entrava a casa pel jardí i veia el seu macfarlan penjat al rebedor o sentia de lluny la seva veu, li agafava una fredoreta al cor, un pressentiment d’alegria; fins i tot les seves bromes més suades la feien riure, en cada xifra dels seus quaderns hi veia una troballa grandiosa, el seu bastó nuós li resultava més bell que els arbres.
El bosc, els arrossegalls de boira i els reguerons foscos a banda i banda del camí semblava que haguessin emmudit per escoltar-la, però a l’Ógnev li passava una cosa estranya, dolenta, per dins… Mentre se li declarava, la Vera estava preciosa, atraient, deia paraules boniques i apassionades; ell, en canvi, no sentia goig ni alegria de viure, com hauria volgut, sinó que es compadia de la Vera, amb el dolor i la llàstima de veure que, per culpa d’ell, una bona persona estava sofrint. Potser se li havia despertat el seny més estricte, o potser se li manifestava aquella infranquejable adhesió a l’objectivitat que fa tanta nosa a la gent; el cas és que trobava els entusiasmes i el patiment de la Vera embafadors, poc seriosos, i al mateix temps el sentiment se li indignava i li deia, rondinant, que tot el que veia i escoltava ara mateix, des del punt de vista de la natura i de la felicitat personal, era més seriós que cap estadística, llibre o veritat establerta… I s’enfadava amb si mateix i es donava la culpa, la culpa no sabia concretament de què.
Per acabar-ho de fer incòmode, no sabia què dir, i bé calia dir alguna cosa. No es veia amb cor de dir “jo no l’estimo”, però tampoc no podia dir “sí” perquè a dins seu, per molt que hi furgués, no hi trobava ni una espurna…
Callava, i mentrestant la Vera deia que per ella no hi havia felicitat més alta que la de veure’l, seguir-lo, potser en aquell moment mateix, on ell volgués, ser la seva esposa i ajudant, i que es moriria de tristesa si la deixava…
—No em puc quedar aquí! —deia, retorcent-se les mans—. N’estic avorrida, de casa, d’aquest bosc, d’aquest aire. No suporto aquesta pau constant i aquesta vida sense un fi, no suporto la gent del lloc, descolorida i pàl·lida, tots idèntics com dues gotes d’aigua! Són cordials i bonhomiosos perquè estan tips, no sofreixen, no lluiten… I jo vull anar a viure precisament en aquells edificis enormes i humits on sofreixen, aclaparats per la feina i la necessitat…
Això, l’Ógnev també ho trobava embafador i poc seriós. Quan la Vera va acabar, ell encara no sabia què dir, però era impossible seguir callant i va balbucejar:
—Jo, Vera Gavrílovna, li estic molt agraït, tot i que veig que no he merescut en res aquest… sentiment… per part seva. En segon lloc, com a home honrat, he de dir que… la felicitat es basa en l’equilibri, és a dir, quan totes dues parts… estimen igual…
Però de seguida l’Ógnev es va avergonyir del seu balbuceig i es va aturar. Sentia que devia fer una cara estúpida, culpable, plana, que la tenia tota en tensió, tibada… Segurament la Vera va saber llegir la veritat en aquesta cara, ja que es va posar seriosa de sobte, va tornar-se blanca i va acotar el cap.
—Perdoni’m —va balbucejar l’Ógnev, sense poder aguantar el silenci—. L’aprecio tant que… em dol!
La Vera es va girar bruscament i se’n va tornar de pressa cap a casa. L’Ógnev li va anar al darrere.
—No, no cal! —va dir ella, fent un gest amb la mà enrere—. No vingui, hi puc arribar sola…
—No, malgrat tot… l’he d’acompanyar…
Tot el que deia, fins a la darrera paraula, li semblava fastigós i banal. A cada pas que feia creixia el sentiment de culpa. S’enfadava, estrenyia els punys i maleïa la seva fredor i la seva poca traça amb les dones. Provant de revifar-se, mirava la figura bonica de la Vérotxka, la trena i les petjades que deixaven aquells peuets a la pols del camí, recordava les seves paraules i llàgrimes, però tot això, en lloc d’agullonar-li els ànims, li feia sentir només tendresa.
“Ah, no em puc pas forçar a estimar! —es convencia a si mateix, i alhora pensava:— ¿I quan estimaré, que no sigui forçant-m’hi? Si aviat en faré trenta! No he trobat ni trobaré mai cap dona millor que la Vera… Porqueria de vellesa! Quin vell als trenta anys!”
La Vera caminava cada cop més de pressa, sense girar-se i amb el cap jup. A l’Ógnev li semblava que el disgust l’havia desmillorat, se li havien empetitit les espatlles.
“M’afiguro el que li deu passar per dins ara mateix! —pensava mirant-li l’esquena—. Deu sentir una vergonya i un dolor com per voler morir-se! Déu meu, tot això té tanta vida, tant sentit, és tan poètic, que un roc es commouria, i jo, en canvi… soc un ximple i un inútil!”
A la porta del jardí, la Vera li va llançar una ullada ràpida i, encorbant-se, embolcallada amb el mocador, se’n va anar de pressa pel camí de casa.
L’Ivan Alekséitx es va quedar sol. Tornant a poc a poc cap al bosc, cada certa estona es girava per mirar la porta del jardí, amb un posat, tot ell, com si no s’ho cregués. Buscava amb els ulls les petjades de la Vérotxka pel camí i no es podia creure que aquella noia que li agradava tant se li acabés de declarar i que ell, el sapastre, el destraler, l’hagués rebutjat! Per primera vegada a la vida comprovava que una persona depenia ben poc de la seva bona voluntat i experimentava en carn pròpia la situació d’algú íntegre, de bon cor, que, en contra d’aquesta bona voluntat, causava al proïsme uns patiments immerescuts i cruels.
Li coïa la mala consciència i quan la Vera va haver desaparegut de la vista va començar a semblar-li que acabava de perdre una cosa molt estimada, propera, que ja no retrobaria mai més. Sentia que amb la Vera se li escapava una part de joventut i que aquells instants, els que acabava de viure d’una manera tan estèril, no es repetirien mai.
En arribar al pontet es va parar a pensar. Volia descobrir el motiu d’aquella estranya fredor. Veia clar que no li venia de fora, que la portava a dintre. Admetia honestament que, en el seu cas, no es tractava d’aquella fredor racional de què presumeixen els intel·ligents, no era la fredor de l’home petulant, sinó una impotència de l’ànima, una incapacitat d’apercebre la bellesa a fons, un revelliment prematur que li venia de l’educació rebuda, de la lluita caòtica per guanyar-se el pa, d’aquell fer la viu-viu en una habitació de ciutat, sense família.
Des del pont, a poc a poc, com si li requés, va tirar cap al bosc. Allà, enmig d’unes tenebres negres, espesses, on la lluna feia claps intensos de llum i ell no notava res que no fossin els seus pensaments, li va venir de cop el desig violent de recuperar el que havia perdut.
I l’Ivan Alekséitx recorda que va desfer camí. Incitant-se amb evocacions, forçant-se a dibuixar la Vera en la fantasia, se’n tornava corrents cap al jardí. Ja no hi havia boira ni pel camí ni al jardí, i la lluna, clara, mirava de dalt del cel com si s’hagués rentat; només el llevant estava emboirat i rúfol… L’Ógnev recorda els seus passos cautelosos, les finestres fosques, l’olor densa d’heliotropi i reseda. Se li va acostar un gos que el coneixia, el Karó, remenant la cua, i va ensumar-li la mà… Aquesta va ser l’única criatura vivent que el va veure fer un parell de tombs a la casa, quedar-se plantat davant de la finestra fosca de la Vera i, amb un gest de deixar-ho córrer i un sospir profund, anar-se’n del jardí.
Al cap d’una hora ja era a la ciutat i, exhaust, desfet, repenjant el tors i la cara encesa a la portalada de l’hostal, picava amb l’anella. En algun lloc de la ciutat un gos bordava mig adormit i, com si responguessin als seus trucs, a prop de l’església van començar a picar una planxa de ferro.
—Cada nit rondant… —va remugar l’amo, l’ortodox de ritu antic, que li va obrir amb camisa de dormir llarga, com de dona—. No sé què rondes tant, millor fora que resessis una mica.
Ja al quarto, l’Ivan Alekséitx es va deixar caure al llit i va estar-se molta estona mirant el llum; després va desemperesir-se sacsejant el cap i es va posar a fer les maletes.
*En alemany a l’original: “A casa.” (Totes les notes són del traductor.)
V
La bona fortuna
(1887)
A Iàkov Petróvitx Polonski*
Un ramat d’ovelles feia nit a l’estepa, a prop d’un camí ral, que allà anomenen “carrera bona”. Guardaven el ramat dos pastors. L’un, d’una vuitantena d’anys, esdentegat, amb tot de pelleringues a la cara que tremolaven, jeia bocaterrós al costat mateix del camí, els colzes estesos sobre les fulles empolsegades d’una mata; l’altre, un xicot jove, de celles fosques i espesses, sense bigoti, vestit amb roba de xarpellera, com la que serveix per fer sacs barats, jeia boca amunt, amb les mans al clatell, i mirava enlaire, cap a aquell cel on, davant per davant, s’escampava la Via Làctia i dormien els estels.
Els pastors no estaven sols. A unes quantes passes d’on eren, en la tenebra que cobria el camí, es distingia la figura fosca d’un cavall ensellat; a la vora, dret, recolzat a la sella, un home amb unes botes altes i una samarra curta, segurament un guarda de les terres del senyor. Per la seva figura, recta i immòbil, per l’actitud, per com es portava amb els pastors i amb el cavall, es veia que era un home seriós, entenimentat, que sabia el que valia; fins i tot a les fosques s’endevinava l’antic militar, i les maneres altives i indulgents de qui té tracte amb propietaris i administradors.
Les ovelles dormien. Contra el fons gris de l’alba, que ja començava a llostrejar a la franja de llevant, es retallaven, per aquí i per allà, les siluetes de les ovelles despertes; s’estaven plantades i amb el cap cot, pensant alguna cosa. Els pensaments, allargassats, pastosos, els venien només d’allò que veien —l’estepa immensa i el cel, els dies i les nits—, i les devien aclaparar i oprimir fins a fer-los perdre la consciència, perquè ara, clavades a terra, no notaven la presència d’aquell foraster ni el neguit dels gossos.
En l’aire letàrgic, quiet, hi surava aquella remor monòtona que és part indispensable de qualsevol nit d’estiu a l’estepa: xerricaven els grills sense parar, les guatlles cantaven i, a una versta de distància del ramat, en una fondalada amb salzes per on passava un riuet, refilaven indolents els rossinyols joves.
El guarda s’havia aturat a demanar als pastors foc per encendre la pipa. Va començar a fumar en silenci i es va acabar una pipa sencera; després, sense dir res, es va recolzar a la sella i va quedar abstret. El pastor jove no li havia parat gens d’atenció, jeia contemplant el cel; el vell se’l va anar mirant molta estona fins que li va preguntar:
—¿Que no ets el Pantelei de la hisenda del Makàrov?
—Jo mateix —va respondre el guarda.
—Ja deia jo… No t’he conegut. Diuen que això és bo, que et faràs ric. ¿D’on has vingut?
—De la partida de Kovilí.
—Que lluny! ¿Llogueu la terra a parcers?
—De tot. Parcers, hortolans, arrendataris… Ara, justament, tirava cap al molí.
Un gos d’atura grossot i vell, d’un color blanc brut, tot esborrifat, amb flocs de pelussera als ulls i al nas, mirant de mostrar-se impassible en presència dels forasters, va fer un parell de tombs al cavall sense perdre la calma i, de cop i volta, amb lladrucs enrogallats i furiosos de gos vell, va escometre el guarda pel darrere; els altres gossos no van poder més i van saltar dels seus llocs.
—Xxt, maleït! —va cridar el vell, incorporant-se sobre el colze—. Eh si rebentes, bestiota del dimoni!
Quan els gossos es van haver calmat, el vell va tornar a jeure i va dir amb veu tranquil·la:
—Doncs a Kovilí, just el dia de l’Ascensió, es va morir el Iefim Jménia. No són hores de parlar-ne, que quan és de nit no se’n pot ni dir el nom, d’algú com ell. Era un vell dolent. Ho havies sentit, ¿oi?
—No ho he sentit, no.
—El Iefim Jménia, l’oncle de l’Stepka el ferrer. El coneixia tota la contrada. Ui, quin vell remaleït! Jo el coneixia de seixanta anys enrere, de quan portaven de Taganrog el tsar Alexandre, el que va fer fora el francès, que el portaven a enterrar a Moscou. Vam anar junts a veure com passava el tsar difunt, que llavors la carrera bona no anava fins a Bakhmut, sinó que tombava per Iessaúlovka fins a Gorodixe, i al lloc on ara hi ha Kovilí en aquell temps només hi havia nius d’indiots, tot era nius, a cada passa que feies en trobaves un. Ja ho vaig notar llavors, que el Jménia havia perdut l’ànima i que duia el dimoni a dins. Jo veig una cosa: si un home, un pagès, només fa que callar i s’entreté amb feines de vella i vol estar sempre sol… no te’n fiessis pas. I el Iefim dels nassos no feia més que callar i callar, ja de jove, i et mirava malament, i anava sempre tot inflat i alçant la cresta, igual que un gall al galliner. Ni anar a l’església, ni a fer una volta amb els companys ni a la taverna… de res d’això no en tenia la moda, ell, i s’estava sol a casa o fent safareig amb les velles. Era molt jove que ja el llogaven d’abellaire o de mosso. Una bona gent que li va entrar a l’hort va sentir com si les síndries i els melons xiulessin. I un cop, també davant de gent, va pescar un peix i… “ho-ho-ho-ho!”, el peix vinga a riure…
—Passen, aquestes coses —va dir el Pantelei.
El pastor jove es va girar de costat i es va mirar fixament el vell, aixecant les celles fosques.
—¿I tu les vas sentir xiular, les síndries? —va preguntar-li.
—Sentir, allò que se’n diu sentir, no, gràcies a Déu —va sospirar el vell com si es tragués un pes de sobre—, però la gent ho deia. No és res d’estrany… Si el dimoni ho vol, et pot fer xiular una pedra. Pels volts de quan l’alliberament,*un roquissar que hi ha al poble va brunzir tres dies i tres nits. Això ho vaig sentir jo. I el peix va riure perquè allò que el Jménia va pescar era un dimoni i no un peix.
El vell va recordar alguna cosa. Es va alçar ràpidament de mig cos, sobre els genolls, i, com si s’arronsés de fred, ficant-se les mans ben endins de les mànigues, va mormolar amb veu de nas, en una tirallonga, com les dones xerraires:
—Protegiu-nos, Senyor, i tingueu pietat! Un cop jo anava a Novopàvlovka per la voreta del riu. S’aixecaven uns bromots de tempesta, es va girar una ventada que ja et podies encomanar a la Mare de Déu… Jo que corro cames ajudeu-me, miro, i pel camí, entre uns aranyoners (era al temps que floria l’aranyó), veig un bou de color blanc. Penso: ¿de qui deu ser, aquest bouàs? ¿Quin diable l’ha dut fins aquí? I el bou va fent, mou la cua i “muuu”… M’hi arribo, companys, daixonses, me li acosto… i què veig! No és cap bou, és ell: el Jménia! En nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant! Faig el senyal de la creu i ell em mira i remuga, amb els ulls blancs que li surten. Quina esgarrifamenta! I em comença a seguir, tinc por de dir-li res… Ja fa trons, els rellampecs tallen el cel, els salzes s’aplanen fins a tocar l’aigua… I aquí, companys, que em mori ara mateix sense confessió si no és veritat, travessa el camí una llebre… Corre, s’atura i es posa a parlar com un home: “Salut, bona gent!” Fora d’aquí, bestiota! —va cridar el vell al gos esborrifat, que tornava a rondar el cavall—. Així la dinyis!
—Passen, aquestes coses —va dir el guarda, encara sense moure’s i recolzant-se a la sella; ho va dir amb veu apagada, sorda, la veu d’algú immers en cabòries—. Passen —va repetir encara amb to meditabund, convençut.
—Ui, més dolent que la tinya, era! —va continuar el vell, ja no tan acalorat—. Després de l’alliberament, al cap d’uns cinc anys, tots els del poble es van posar d’acord i el van moldre a fuetades a l’ajuntament, i a ell, per demostrar la seva malícia, se li va ocórrer d’empestar tot Kovilí i els va enviar una malura de la gola. Si se’n va morir, llavors, de gent! Una mortaldat com quan el còlera…
—¿I com la va enviar, la malura? —va preguntar el pastor jove després d’una estona de silenci.
—Enviar-la rai, no es vol gaire traça, si en tens les ganes. El Jménia enverinava la gent amb greix d’escurçó, que és una cosa que no cal que la mengis per morir-te, n’hi ha prou que l’oloris.
—Això és veritat —va assentir el Pantelei.
—El jovent del poble volia matar-lo, llavors, però els vells no els ho van permetre. No el podien matar: ell sabia on estaven enterrats els tresors. I fora d’ell ningú més no ho sabia. Els d’aquí són uns tresors encantats, pot ser que hi passis i no els vegis. I ell els veia. Anava pels marges del riu o pel bosc, i de sota els matolls i les pedres en saltaven llumets, tot de llumets… Uns llumets com si fossin de sofre. Això ho vaig veure, jo. Tothom esperava que el Jménia assenyalés els llocs a algú o que ell mateix els desenterrés. Però ja ho diuen: el gos de l’hortolà no rosega l’os ni el deixa rosegar. I així s’ha mort, sense desenterrar els tresors ell i sense ensenyar-los a ningú.
El guarda es va encendre la pipa i per un instant se li van il·luminar els mostatxos i el nas, ganxut, d’aspecte imposant i sever. Li van saltar de les mans unes rotllanetes petites de llum, van pujar fins a la gorra, van córrer per la sella seguint el llom del cavall i van desaparèixer a la crinera, a prop de les orelles.
—Per aquests topants hi ha molts tresors —va dir.
I, fent una pipada lenta, va guaitar al volt, va aturar la mirada a llevant, on ja clarejava, i va afegir:
—N’hi ha d’haver molts.
—No cal dir-ho —va sospirar el vell—. Prou que es veu, que n’hi ha, però, company, no tenim ningú que els desenterri. Ningú no coneix els llocs de veritat, i després, pensa que hi ha un encanteri en tots els tresors. Per trobar-los i veure’ls cal tenir un talismà; sense el talismà, xiquet, res a fer. El Jménia en tenia, de talismans, però no els hi hauríem demanat pas a ell, al dimoni escuat! Per això amagava els talismans, ell, perquè ningú no es quedés els tresors.
El pastor jove es va arrossegar un tros cap al vell i, apuntalant el cap amb els punys, va clavar-li la mirada. Li brillava als ulls foscos una expressió infantil de por i de curiositat que, tal com semblava a les fosques, li havia estirat i premut les faccions de la cara, grossa, jove, cantelluda. Escoltava tot tens.
—També ho posa en uns escrits, que per aquí hi ha molts tresors —continuava el vell—. No cal dir-ho… No cal, no. Un de Novopàvlovka, un soldat vell, se’n va anar a Ivànovka i allà van ensenyar-li una butlla que hi posava el lloc d’un tresor i també quants quintars d’or tenia, i en quins atuells. Amb la butlla ja fa temps que l’haurien trobat, el tresor, però és encantat i no s’hi poden atansar.
—¿Per què no poden, avi? —va preguntar el jove.
—Hi deu haver algun perquè… El soldat no ho va dir. L’encanteri… Fa falta un talismà.
El vell parlava engrescat, com si s’estigués sincerant amb els altres dos. No estava avesat a xerrar tant, ni tan de pressa, i per això feia veu de nas, quequejava i, notant-se aquest parlar defectuós, mirava d’embellir-lo amb gestos del cap, de les mans i de les espatlles seques; cada cop que es movia, la camisa de llenç li feia tot de plecs i li pujava fins a les espatlles, descobrint-li l’esquena, ennegrida pel sol i els anys. Se l’estirava avall, però li tornava a pujar de seguida. Al final va semblar que la camisa rebel l’hagués tret de polleguera, perquè el vell es va alçar d’un bot i va reprendre el fil, disgustat:
—La bona fortuna existeix, però ¿què en traiem si està enterrada? I així es fa malmetre, es perd sense profit, com el garbís o els cagallons d’ovella! I, noi, si n’hi arriba a haver, de bona fortuna! N’hi hauria prou per tota la província! I ningú no la veu. Tot acabarà que els senyors la desenterraran o que se la quedarà el govern. Mira els senyors, com han començat a foradar els kurgans…*S’ho han ensumat! Es moren d’enveja de veure pagesos amb bona fortuna. El govern també se les pensa totes. A la llei hi posa que si un pagès troba un tresor, l’ha de portar als qui manen. Que s’esperin! Amb un pam de nas, es quedaran!
El vell va riure amb desdeny i es va asseure a terra. El guarda se l’escoltava i hi estava d’acord, però es veia, per l’actitud, la figura i el mutisme, que res del que explicava el vell no li venia de nou, que feia temps que hi havia pensat a fons i que sabia força més coses que l’altre.
—En la meva vida, no us enganyaré, potser l’he buscat deu vegades, la bona fortuna —va dir el vell, gratant-se avergonyit—. Els llocs els encertava, sí, però devia ensopegar només tresors encantats. Mon pare també en buscava, i mon germà, i no van trobar un rave, van morir sense fortuna. A mon germà, l’Ilià, que al cel sia, un monjo li va descobrir un secret: a Taganrog, en un racó de la fortalesa, al davall de tres lloses, hi ha un tresor, un tresor encantat. En aquella època (era, me’n recordo, l’any trenta-vuit), a Matvéiev Kurgan hi vivia un armeni que venia talismans. L’Ilià se’n va comprar un, es va endur un parell de xicots i van anar plegats a Taganrog. Al moment que s’acostaven a aquell racó de la fortalesa, veuen que allà hi ha un soldat, amb un trabuc…
En la quietud de l’aire va esclatar un soroll que es va estendre per l’estepa. Al lluny, alguna cosa havia fet un xiscle escruixidor, havia topat contra un roc i havia fugit plana a través, ressonant: pum!, pum!, pum!, pum! Quan es va deixar de sentir, el vell va mirar-se intrigat el Pantelei, que s’estava dret, sense moure’s, indiferent.
—Això ha estat a les mines, s’ha degut despenjar un poal —va dir el pastor jove després de rumiar una estona.
Ja traspuntava el dia. La Via Làctia, cada cop més pàl·lida, es desdibuixava i es fonia de mica en mica, com neu. El cel es tornava gris i tèrbol. Era l’hora que encara no s’entén si està clar o tot encapotat i s’endevina només pel viu de llum a orient i pels quatre estels que encara brillen.
Va passar el primer oreig de la matinada corrent pel camí, sense fer soroll, bellugant amb cura les fulles de la lleteresa i les tiges brunes, seques, de les bardisses de l’any passat.
El guarda va sortir de les seves cabòries i el cap li va fer un sotrac. Va agafar la cingla, va sacsejar la sella i, com si no es decidís a pujar al cavall, va aturar-se de nou, pensarós.
—Sí —va dir—, el colze el tenim a prop, però amb la boca no hi arribem… La bona fortuna existeix, però ens falta saber buscar-la.
Es va girar de cara als pastors. La seva fesomia severa s’havia tornat trista i burleta com la d’un home decebut.
—Sí, i així ens morirem, sense haver vist la bona fortuna, sense saber com és… —va dir, pausat, i va ficar el peu esquerre a l’estrep—. Potser els més joves encara ho veuran, però nosaltres comença a ser hora que ens ho traguem del cap.
Passant-se la mà pels llargs mostatxos coberts de rosada, es va arrepapar feixugament a dalt del cavall i, amb cara d’haver-se descuidat alguna cosa o de no haver-la acabat de dir, va mirar a la llunyania, entretancant els ulls. En aquell lluny blavós, on l’últim muntijol visible es dissolia entre boires, no es bellugava res. Els kurgans funeraris i els de guaita, que s’elevaven aquí i allà per damunt de l’horitzó i de l’estepa il·limitada, tenien una aparença adusta, morta; en la seva immobilitat, en el seu gran silenci, es podien sentir els segles, i una indiferència absoluta per l’home: passarien mil anys més, moririen milers de milions de persones, i ells seguirien allà ben bé com ara, sense cap llàstima pels morts, sense interès pels vius, i ningú no sabrà què hi fan, allà, ni quin secret de l’estepa amaguen.
Les graules s’havien despertat i, mudes, separades, sobrevolaven la terra. Ni en el vol mandrós d’aquests ocells que viuen tants anys, ni en el matí, repetit puntualment cada dia, ni en la immensitat de l’estepa… en res no era possible de trobar un sentit. El guarda va fer una mitja rialla i va dir:
—Quin esgambi, Déu meu! Ves i troba-la, au, la bona fortuna! Per aquí —va continuar, abaixant la veu i posant una cara seriosa—, per aquí segur que hi ha enterrats dos tresors. Els senyors no en saben res, però els pagesos vells, sobretot els que van fer el soldat, en saben el parador exacte. Aquí, per algun lloc d’aquest serrat —el guarda va assenyalar en una direcció amb les xurriaques—, uns bandolers, temps era temps, van assaltar una caravana amb or; era l’or que portaven de Petersburg a l’emperador Pere, que llavors construïa la flota a Vorónej. Els bandolers no van deixar cap traginer viu i van enterrar l’or, però després no el van trobar. L’altre tresor van enterrar-lo els nostres cosacs del Don. L’any dotze van saquejar els francesos i van arrambar plata, or i de tot, a munts. Quan tornaven a casa, va córrer la brama que les autoritats se’ls volien quedar tot l’or i la plata. Abans de regalar-los tot aquest recapte perquè sí, van agafar i el van enterrar, i ben fet que van fer, perquè fos pels seus fills, si més no… Però no se sap on el van enterrar.
—N’he sentit a parlar, d’aquests tresors —va mussitar el vell, misteriós.
—Sí —i el Pantelei va tornar a quedar abstret—. En fi…
Hi va haver un silenci. El guarda, pensatiu, va mirar cap a l’horitzó, va fer una mitja rialla i va moure les regnes amb aquella mateixa cara d’haver-se descuidat alguna cosa o de no haver-la acabat de dir. El cavall va començar a avançar al pas, de mala gana. Quan era a una certa distància, el Pantelei va pegar un sotrac decidit amb el cap, va treure’s de sobre les cabòries i, arriant el cavall amb les xurriaques, va anar-se’n al trot.
Els pastors es van quedar sols.
—El Pantelei, de la hisenda del Makàrov —va dir el vell—. Li paguen cent cinquanta rubles l’any, a més del menjar. Un home instruït…
Les ovelles es despertaven —n’hi havia vora tres mil— i a desgana, per fer alguna cosa, pasturaven una herba menuda, mig aixafada. El sol encara no havia sortit però ja es veien tots els kurgans, sobretot el de Saur-Moguila, acabat en punxa, remot, semblant a un núvol. Qui s’enfila a dalt d’aquest Saur-Moguila pot contemplar la plana, igual de llisa i d’infinita que el cel, les finques dels senyors, els poblats dels alemanys i els molokans,*els llogarrets; un calmuc, amb la seva bona vista, veuria fins i tot la ciutat i els trens a les vies. Allà dalt és l’únic lloc d’on es pot veure que en aquest món hi ha una altra vida, fora de l’estepa silenciosa i dels kurgans immemorials, una vida que no vol saber res de la bona fortuna enterrada o dels pensaments de les ovelles.
El vell va agafar palpant el seu gaiato i es va alçar. S’estava callat i pensava. De la cara del jove encara no n’havia desaparegut aquella expressió infantil de por i de curiositat. El que havia sentit l’havia impressionat molt i esperava amb ànsia noves històries.
—Avi —va preguntar, redreçant-se i agafant el seu gaiato—, ¿què va fer l’Ilià, ton germà, quan va veure el soldat?
El vell no va sentir la pregunta. Es va mirar distret el jove i li va respondre, embarbussat, farfallós:
—Jo, Sanka, només faig que pensar en aquella butlla que li van ensenyar al soldat, a Ivànovka. Ara no l’hi he dit al Pantelei, no calia, però el lloc que hi posava era tan clar que el trobaria qualsevol, una dona i tot. ¿Saps quin lloc és? A Bogàtaia Bàlotxka, allà, ¿saps on?, que hi ha un balç que fa com una pota d’oca, tallat amb tres balços més petits; doncs és al del mig.
—¿I el desenterraràs, o què?
—Provaré fortuna…
—I avi, ¿què en faràs, tu, del tresor, quan el trobis?
—¿Jo? —va riure el vell—. Ha!… La cosa és trobar-lo… Ja els deixaria ben arreglats a tots, ja… Ha!… Prou que ho sé, què en faria…
I el vell no va saber respondre què faria amb el tresor, si el trobés. En tota la seva vida, aquell matí era la primera vegada que es devia haver plantejat aquesta pregunta i, per la cara tranquil·la i indiferent que posava, no la trobava important ni digna de reflexió. El Sanka es va notar un altre dubte formiguejant-li pel cap: ¿per què els tresors els buscaven només vells i què hi guanyaven, de trobar la bona fortuna a la terra, si es podien morir qualsevol dia? Però el Sanka no va saber lligar cap pregunta a partir d’aquest dubte, i el vell segurament no hauria sabut què respondre-li, tampoc.
Envoltat d’una lleu calitja, va aparèixer el sol, enorme, porpra. Unes amples franges de llum, encara fredes, mullant-se amb la rosada de l’herba, desplegant-se alegres, com si volguessin ensenyar que no es cansaven de sortir cada dia, s’estenien arran de terra. El donzell argentat, les fulles blau cel del candeler bord, el groc de l’herba de santa Bàrbara, els obriülls… tot es va acolorir alegrement i va confondre la llum del sol amb el seu propi somriure.
El vell i el Sanka van separar-se i cadascú se’n va anar a una punta del ramat. Tots dos s’estaven drets com estaques, sense bellugar-se, amb els ulls a terra, cavil·lant. Al vell no el deixaven els pensaments sobre la bona fortuna, el jove rumiava el que havien explicat a la nit: el que li interessava no era la bona fortuna en si, que no l’entenia i no li feia falta, sinó el seu caràcter fantàstic, de conte.
Un centenar d’ovelles es van estremir i, amb un terror incomprensible, com per alarma, es van precipitar cap a una banda del ramat. També el Sanka, com si les ovelles li haguessin transmès per un instant els seus pensaments allargassats i pastosos, amb aquell mateix terror animal, incomprensible, anava a córrer com elles, però de seguida va recobrar el seny i va fer un crit:
—Xut, quietes aquí! Heu embogit o què, bèsties del dimoni!
I quan el sol, anunciant una calda llarga, invencible, començava a arroentar la terra, tot el que hi vivia, el que de nit es movia i feia soroll, es va aclofar d’abaltiment. El vell i el Sanka, amb els seus gaiatos, s’estaven drets als extrems oposats del ramat, sense bellugar-se, com faquirs que preguessin, i pensaven, absorts. Ja no es feien cas l’un a l’altre i cadascú vivia la seva vida. Les ovelles també pensaven…
*Iàkov Polonski (1819-1898), poeta i home de lletres militantment romàntic.
*El 3 de març de 1861 el tsar Alexandre II va proclamar l’edicte que alliberava els serfs de la dependència legal dels terratinents nobles.
*Un kurgan és un turó artificial típic de les estepes d’Àsia central, originalment un túmul funerari.
*Secta espiritual cristiana que va a aparèixer a Rússia al segle xviii.
VI
El Gússev
(1890)
I
Es fa fosc, serà de nit de seguida.
El Gússev, un soldat ras llicenciat abans d’hora, puja a l’hamaca i diu en veu baixa:
—¿Ho sentiu, Pàvel Ivànitx? M’ho va contar un soldat, a la zona de Sutxan:*anaven en un vaixell i van topar amb un peix tan gros que els va fer un forat al buc.
L’home a qui s’adreça el Gússev no se sap a quin estament pertany i tots els qui són amb ell a la infermeria de la nau li diuen Pàvel Ivànitx; ara no respon, com si no hi sentís.
I es torna a fer un silenci… El vent bufa entre els ormeigs, l’hèlix va picant, rompen les onades, les hamaques grinyolen; però l’orella ja s’hi ha avesat, a tot això, i fa l’efecte que tot dormi i calli, arreu. Els tres malalts que han jugat a cartes tot el dia, dos soldats i un mariner, ja s’han adormit i parlen en somnis, delirant.
Sembla que comença a sondrollar. L’hamaca del Gússev puja i baixa a poc a poc, com si anés fent sospirs, un cop, un altre, un altre… Alguna cosa ha impactat a terra, s’ha sentit un dring: deu ser que ha caigut un tassó.
—Quina ventada… S’ha deslligat de la cadena… —diu el Gússev, parant l’orella.
Aquest cop el Pàvel Ivànitx estossega i respon, irritat:
—Només dius que rucades, que si un vaixell topa amb un peix, que si el vent es deslliga de la cadena… ¿És una bèstia o què, el vent, perquè es pugui deslligar?
—La gent té aquesta manera de dir, la bona gent cristiana.
—Doncs la bona gent cristiana és tan ganàpia com tu… Com si no en diguessin de tots colors! Convé tocar-hi una mica i raonar amb seny. No tens dos dits de front, tu.
El Pàvel Ivànitx és propens al mal de mar. Quan sondrolla, sol estar de mal geni i es posa fet una fera per qualsevol minúcia. El Gússev, en canvi, troba que no hi ha absolutament cap motiu per estar de mal geni. ¿Què hi ha d’estrany o d’enrevessat en això mateix, en un peix tan gros o en un vent que es deslliga? Posem que el peix tingui la grandària d’una muntanya i l’esquena dura com la de l’esturió; posem també que allà, als confins del món, s’alcin uns grans murs de pedra, i que els vents furiosos hi estiguin fermats… Si no es deslliguen de la cadena, ¿per què es precipiten a cuitacorrents per tot el mar i s’empaiten com gossos? Si no els fermen, ¿on s’amaguen, quan hi ha bonança?
El Gússev pensa molta estona en peixos grossos com muntanyes i en cadenes gruixudes i rovellades, després se’n cansa i es posa a pensar en la seva terra natal, on ara torna després de cinc anys de servei a l’Extrem Orient. S’afigura l’estany, immens, cobert de neu… En una riba veu la fàbrica de porcellana, de color de totxo, amb la xemeneia alta que treu bromalls de fum negre; a l’altra riba, el poble… D’un dels patis, el cinquè començant pel final, ve en trineu l’Aleksei, son germà; seuen al darrere el Vanka, el fill de l’Aleksei, amb unes grans botes de feltre, i l’Akulka, la petita, que també en du. L’Aleksei ha begut, el Vanka riu, a l’Akulka no se li veu la cara, va tota tapadeta.
“Encara se li congelaran, pobres criatures…”, pensa el Gússev.
—Senyor —mormola—, vulgueu donar-los enteniment i senderi, que honrin els pares, que no es creguin més llestos que son pare i sa mare…
—Hem de canviar la sola de les sabates —delira el mariner malalt, amb veu de baix—. Sí, sí…
Al Gússev se li tallen aquells pensaments i veu, en comptes de l’estany, sense que vingui a tomb de res, un enorme cap de toro amb les conques dels ulls buides, i el trineu i el cavall ja no corren, sinó que giravolten per dins d’una fumera negra. Ell, però, està content d’haver vist la família. L’alegria li nua la gola, nota un pessigolleig per tot el cos, li tremolen els dits.
—Gràcies, Senyor, que ens hàgim pogut veure! —delira, però de seguida obre els ulls i baixa a buscar aigua, a les palpentes.
Beu i torna a ajeure’s, i un altre cop el trineu que llisca, després un altre cop el cap de toro amb les conques buides, fumera, bromalls… I així fins a l’alba.
II
El primer que es perfila en la tenebra és un cèrcol blau fosc: la finestreta rodona. El Gússev, de mica en mica, comença a distingir el veí, a l’hamaca del costat: el Pàvel Ivànitx. Dorm assegut de mig cos per amunt perquè en posició ajaçada s’ofega. Té la cara grisa, el nas llarg, punxegut, els ulls, com que s’ha aprimat tantíssim, gegants, els pòmuls xuclats, la barba esclarissada, els cabells deixats créixer… Mirant-li la fesomia, no hi ha manera d’entendre a quin estament pertany: ¿és un senyor, un mercader, un pagès? Si et fies del posat i dels cabells llargs, diries que és un religiós que dejuna, un novici, però si pares esment a les seves paraules t’adones que no, que no és cap monjo. El balanceig, l’ambient sufocant i la pròpia malaltia l’han atuït, respira amb dificultat i mou els llavis ressecs. En notar que el Gússev se’l mira, tomba la cara cap a ell i li diu:
—Ja ho començo a endevinar… Sí… Ho entenc perfectament, ara.
—¿Què és el que enteneu, Pàvel Ivànitx?
—Doncs això… Jo ja ho trobava estrany, que a vosaltres, malalts de gravetat, en lloc de deixar-vos tranquils us fessin pujar en un vaixell, amb l’ambient asfixiant que hi fa, la calor, el balanceig, on tot, en definitiva, amenaça de matar-vos; ara ho he entès… Sí… Els metges us han endinyat aquí al vaixell per desfer-se de vosaltres. Estaven farts de tots aquells tràfecs que els causàveu, vosaltres, les bèsties… No els doneu diners, només maldecaps, i a més els desbarateu els informes, si us moriu: bèsties, res més! Poc que els costa, desempallegar-se de vosaltres… Per a això en tenen prou, primer, de tenir males entranyes i ni mica de cor; i segon, d’entabanar la capitania. La primera condició ja ni compta, en això som uns virtuosos; la segona sempre surt bé, només vol una certa perícia. Entre una massa de quatre-cents soldats i mariners amb salut, cinc malalts no es fan veure. Així que us van aviar a dalt del vaixell, us van barrejar amb els sans, van passar llista de pressa i corrents, en aquell desori ningú va notar res d’estrany, i quan el vaixell va ser lluny, llavors hi van caure: se’ls arrossegaven per la coberta uns paralítics i uns tísics que estaven a les tres pedretes…
El Gússev no comprèn el que diu el Pàvel Ivànitx; pensant-se que li claven un arrambatge, s’excusa, en descàrrec:
—Jo estava ajagut a la coberta perquè no em quedaven forces; mentre pujàvem de la barcassa al vaixell em va agafar una fredorada de por.
—Indignant! —continua el Pàvel Ivànitx—. El pitjor és que saben perfectament que no l’aguantareu, un viatge tan llarg, i us fan pujar de totes maneres! Bé, imaginem que arribeu fins a l’Oceà Índic. ¿Després què? No hi vull ni pensar… Així us l’agraeixen, el vostre servei fidel i impecable!
El Pàvel Ivànitx posa uns ulls enfadats, arruga la cara amb fàstic i exclama, ofegant-se:
—A ells, els haurien de criticar als diaris, que en sortissin ben escaldats!
Els dos soldats i el mariner malalt s’han despertat i ja tornen a jugar a cartes. El mariner està mig incorporat a l’hamaca, els soldats seuen a la vora, per terra, en posicions incòmodes. Un dels soldats té el braç dret embenat i tota una bola cabdellada a la mà, de manera que aguanta les cartes amb l’aixella dreta o amb el plec del braç i tira amb la mà esquerra. Ara sondrolla fort. És impossible tenir-se dret, ni beure te, ni prendre la medicina.
—¿Feies d’assistent? —pregunta el Pàvel Ivànitx al Gússev.
—Sí senyor, d’assistent.
—Déu meu, Déu meu! —diu el Pàvel Ivànitx, i desaprova amb el cap, tot trist—. Arrencar un home del seu niu, emportar-se’l a quinze milers de verstes lluny de casa, després fer-ne un tísic i… digueu: ¿per què, tot això? Per fer-lo treballar d’assistent per un capità Kopeikin qualsevol o pel sotstinent Dirka.*Molt lògic tot!
—No és cap gran feina, Pàvel Ivànitx. Et lleves de matí, raspalles les botes, prepares el samovar, endreces l’habitació, i enllestit això ja no tens res a fer. El tinent dibuixa plànols tot el dia, i tu, si vols reses, si vols llegeixes, si vols surts al carrer. Quants hi viurien, així.
—Sí, magnífic! El tinent dibuixa plànols mentre tu et passes el dia assegut a la cuina i enyorant-te de casa… Plànols, diu… No són els plànols, la qüestió, sinó la vida humana! La vida no es repeteix, convé considerar-la una mica.
—Clar que sí, Pàvel Ivànitx. A una mala persona ningú no la considera, ni a casa ni al servei; però si vius com Déu mana, obeeixes, ¿qui et voldrà cap mal? Els senyors tenen estudis, ells sabran… En cinc anys no he passat ni una sola vegada pel calabós i m’han pegat, si me’n recordo bé, només un cop…
—¿Per què?
—Per una batussa. Tinc la mà pesada, Pàvel Ivànitx. Van entrar quatre manxús al nostre pati, ens portaven llenya o no sé què, no me’n recordo. Estava ensopit, jo, i vaig sortir a estovar-los ben estovats, a un d’ells li va començar a rajar sang del nas, el desgraciat… El tinent ho va veure de la finestra, es va empipar i em va ventar una plantofada a l’orella.
—Que ximple que ets i quina pena que fas… —mormola el Pàvel Ivànitx—. No entens res.
El balanceig l’ha atuït del tot i acluca els ulls; el cap ara li penja enrere, ara li cau damunt del pit. Prova unes quantes vegades d’estirar-se, però no se’n surt: li ve un ofec.
—¿I per què els vas pegar, als manxús? —pregunta poc després.
—Mira. Ells van entrar al pati, jo els vaig pegar.
Es fa un silenci. Els altres juguen a cartes encara un parell d’hores, frenètics, increpant-se, però el balanceig també els acaba fatigant; deixen el joc i se’n van a jeure. Al Gússev se li torna a afigurar l’estany gran, la fàbrica, el poble… Torna a córrer el trineu, el Vanka torna a riure i l’Akulka, la beneita, s’ha descordat l’abric i treu les cametes endavant, “oh, mireu”, com si digués “mireu tots quines botes, les meves no són com les del Vanka, són noves”.
—Ja ha fet sis anys i encara no té gens de senderi! —delira el Gússev—. En lloc d’arromangar-te les cames, porta-li de beure a ton tiet soldat, va. Et donaré un caramelet.
I l’Andron, també, amb un fusell de pedrenyal a l’esquena i una llebre que ha caçat; el segueix aquell jueu xaruc, l’Issàitxik, que li proposa un tall de sabó a canvi de la llebre; i la vedelleta negra al cobert, i la Domna que cus una camisa i plora per alguna cosa, i un altre cop el cap de toro amb les conques buides, la fumera negra…
A dalt, algú ha fet un esgarip, s’han sentit corredisses de mariners; sembla que arrosseguin un embalum per la coberta o que hagi rebentat alguna cosa. De nou se senten corredisses… ¿I si ha passat una desgràcia? El Gússev aixeca el cap, para l’orella i veu que els dos soldats i el mariner tornen a jugar a cartes i que el Pàvel Ivànitx s’està assegut de mig cos i mou els llavis. L’aire és asfixiant, gairebé no li queden forces per respirar, té set, però l’aigua està calenta, fa angúnia… El balanceig no amaina.
De sobte, a un dels soldats que juguen a cartes n’hi passa una d’estranya… Diu “diamants” en lloc de “cors”, es descompta i esbarria les cartes, després fa un somriure esverat i estúpid i se’ls mira a tots.
—Ara, companys, un moment… —diu, i s’ajeu a terra.
Estan tots perplexos. El criden, no respon.
—Stepan, ¿que no et trobes bé? ¿Eh? —li pregunta l’altre soldat, el de la bena al braç—. ¿Vols que cridem el capellà? ¿Eh?
—Beu aigua, Stepan… —diu el mariner—. Té, beu, company.
—¿Què fas, home? Deixa d’escrostonar-li la dentadura amb el tassó —s’enfada el Gússev—. ¿Que no ho veus o què, cap verd?
—¿El què?
—El què! —l’escarneix el Gússev—. Ja no respira, s’ha mort! Aquí el tens, el què! Quina gent més tanoca, Déu meu Senyor…
III
Ha deixat de sondrollar i el Pàvel Ivànitx s’ha animat. Ja no s’enfada. Posa una cara fanfarrona i burleta, com per provocar. Sembla que vulgui dir: “Sí, ara us en explicaré una que us esmeligareu de riure.” Han obert la finestreta rodona i un fi ventijol bufa sobre el Pàvel Ivànitx. Se senten veus, xipolleig de rems… Just a sota de la finestreta, algú s’esgargamella amb una veueta prima, desagradable: deu ser un xinès que canta.
—Sí, ja hem entrat a la badia —diu el Pàvel Ivànitx, somrient burleta—. Un mes, a tot estirar, i ja som a Rússia. Doncs sí, benvolguts senyors de la soldadesca! Arribaré a Odessa i, d’allà, cap a Khàrkov falta gent. Allà hi tinc un amic lletraferit. L’aniré a veure i li diré: “Company, deixa’t estar d’amors de damisel·la i espectacles de la natura i dedica’t a fustigar la porqueria bípeda que som… Mira quins temes que et porto…”
En barrina alguna durant una estona, després diu:
—Gússev, ¿saps com els he ensarronat?
—¿A qui, Pàvel Ivànitx?
—A aquests d’aquí… Veuràs, aquest vaixell només té primera i tercera classe, però en tercera només hi deixen viatjar els pagesots, la purrialla. Si portes una jaqueta decent i retires ni que sigui de lluny a un noble o un burgès, fes el favor de viatjar en primera. Rebenta, si vols, però amolla els cinc-cents rubles. ¿Amb quin propòsit, em demano, se l’han tret del barret, aquesta regla? ¿Potser volen augmentar el prestigi de la intel·lectualitat russa? “No pas. No el deixem viatjar en tercera perquè un home decent no hi pot anar: allà tot és massa brut i indecorós.” ¿Ah, sí? Els agraeixo que es preocupin tant per la decència. Però, sigui tot massa brut o massa correcte, jo no els tinc, els cinc-cents rubles. Jo no he robat diners de l’estat, no m’he dedicat a explotar estrangers, ni al contraban, no he fet fuetejar ningú fins a matar-lo, així que jutgin vostès mateixos: ¿tinc dret a anar en primera classe i, encara diré més, a considerar-me part de la intel·lectualitat russa? Però ells no en fan cas, de la lògica… Vaig haver de recórrer a l’enganyifa. Em vaig posar un gec i unes botes ben gruixudes, vaig posar cara de borratxot, de púrria, i em vaig acostar a l’encarregat: “Excel·lència”, li dic, “dongui’m un bitlletet, va…”.
—I a casa vostra, ¿què sou? —pregunta el mariner.
—Clergues. Mon pare era un capellà honest. Sempre cantava la canya als poderosos i va patir molt, per culpa d’això.
El Pàvel Ivànitx s’ha cansat de parlar i s’ofega, però tot i així continua:
—Sí, jo sempre canto la canya… No tinc por de res ni de ningú. En aquest sentit, la diferència amb vosaltres és enorme. Sou ignorants, sou cecs, us maltracten i no veieu res, i el que veieu no ho enteneu… Us diuen que el vent es deslliga de la cadena, que sou bèsties, que veniu de la raça dels petxenegs, i vosaltres us ho creieu; us claven una clatellada i els beseu la mà; un animalot que porta un abric de pell us ho roba tot i us llença als morros una monedeta de propina, i vosaltres: “Permeteu que us besi la mà, senyor.” Sou uns pàries, sou una gent que fa pena… No com jo. Jo visc amb la consciència desperta, ho veig tot, com hi veu l’àguila o l’esparver quan sobrevolen la terra, ho entenc tot. Soc la protesta feta persona. Veig un abús de poder, protesto; veig un figaflor i un hipòcrita, protesto; veig un verro que s’ha enfilat molt amunt, protesto. Soc invencible, no em podria fer callar ni la inquisició espanyola. Sí… Que em tallin la llengua, que protestaré gesticulant; que m’emparedin en un soterrani, que d’allà dins cridaré tan fort que em sentiran a una versta o em deixaré morir de gana perquè carreguin un pes més en la seva negra consciència; que em matin, que me’ls apareixeré com un fantasma. Tothom em diu: “Quin home més insuportable està fet, vostè, Pàvel Ivànitx!” I jo orgullós d’aquesta fama. He servit tres anys a l’Extrem Orient, però els deixo memòria per un segle: he renyit amb tothom. M’escriuen els amics, des de Rússia: “No cal que tornis.” I guaita tu, jo, per fer la punyeta, tornaré… Sí… Jo l’entenc així, la vida. D’això en pots dir viure.
El Gússev no escolta i mira per la finestreta. A l’aigua, diàfana, d’un turquesa suau, tota espurnejant d’un sol que enlluerna i crema, s’hi gronxa una barca. A dalt hi ha uns xinesos despullats que alcen cap al vaixell unes gàbies amb canaris, cridant:
—Canten! Canten!
Una altra barca xoca amb la primera; passa, rabent, una llanxa. I allà hi ha una altra barca: hi seu un xinès gras que menja arròs amb bastonets. L’aigua es bressola amb peresa, per damunt hi volen també amb peresa unes gavines blanques.
“A aquest llardós d’aquí, si li pogués clavar una bona nata…”, pensa el Gússev, mirant-se el xinès gras i fent un badall.
Dormisqueja i li sembla que tota la natura també s’ha abaltit. El temps passa de pressa. Transcorre el dia sense que es noti, i sense que es noti arriba la fosca… El vaixell ja no està atracat, avança cap a algun lloc.
IV
Passen dos dies. El Pàvel Ivànitx ja no seu de mig cos, s’ha estirat; té els ulls clucs, se li veu el nas com a més punxegut.
—Pàvel Ivànitx! —el crida el Gússev—. Pàvel Ivànitx, ei!
El Pàvel Ivànitx obre els ulls i mou els llavis.
—¿Que no esteu fi?
—Res… —contesta el Pàvel Ivànitx, ofegant-se—. Res, al contrari… Millor… ¿Veus? Ara em puc estirar… Ja em veig les orelles…
—Ah, gràcies a Déu, Pàvel Ivànitx.
—Em comparo amb vosaltres i em feu compassió… Pobrissons. Jo tinc els pulmons sans, la tos em ve d’un problema de l’estómac… Jo podria resistir no el mar Roig, sinó l’infern! A més a més, tinc una actitud crítica amb la malaltia, amb la medicina. Però vosaltres… sou uns ignorants… Ha de ser dur, per vosaltres, dur, molt dur!
No hi ha balanceig, està tot tranquil, però fa un ambient sufocant i una calor com en un bany de vapor; ja no parlar, escoltar i tot, costa. El Gússev s’abraça els genolls, hi ha reclinat el cap i pensa en la seva terra. Déu meu, amb aquella xafogor, quin gust pensar en la neu i el fred! Vas en trineu, tot d’una els cavalls s’espanten per qualsevol cosa i arrenquen a córrer… Tant se val que vagin per camins, per escorrancs, per sots, corren com bojos, per tot el poble, travessen l’estany glaçat, passen de llarg la fàbrica, després els camps… “Para!”, li crida la gent de la fàbrica i del camí, “para!”. Però ¿per què parar? Que li piqui a la cara i li enceti les mans el vent fred, tallant; que la neu que aixequen les potes li caigui a la gorra, per dins del coll, esquena avall, pel pit; que xerriquin els ferros i que es trenquin les cingles i la boleia; que se’n vagi tot a rodar! I quin gust, quan el trineu bolca i surts volant amb tota l’embranzida, de cap a la neu, hi caus de morros i t’alces tot blanc, amb penjolls de gel al bigoti, sense gorra, sense guants, el cinturó desfet… La gent riu, els gossos borden…
El Pàvel Ivànitx entreobre un ull, es mira el Gússev amb aquest ull entreobert i li pregunta, fluix:
—Gússev, ¿el teu superior era lladre?
—Jo què sé, Pàvel Ivànitx! No ho sabem, aquestes coses no ens arriben.
I després d’això s’estan una estona llarga en silenci. El Gússev pensa, delira i beu aigua una vegada i una altra; li costa parlar, li costa escoltar i tem que algú li dirigeixi la paraula. Passa una hora, dues, tres; arriba el vespre, es fa de nit, però ell no ho nota, segueix assegut pensant en el fred.
Se sent fressa a la infermeria com si hagués entrat algú, soroll de veus, però al cap de cinc minuts tot calla.
—Al cel sia. Que descansi en pau —diu el soldat de la bena al braç—. I tan nerviós que era!
—¿Què? —pregunta el Gússev—. ¿Qui?
—S’ha mort. Se l’acaben d’emportar amunt.
—Vaja —mormola el Gússev, fent un badall—. Al cel sia.
—¿Tu què en penses, Gússev? —demana el soldat de la bena al braç, després d’un silenci—. ¿Hi anirà, al cel, o no?
—¿De qui parles?
—Del Pàvel Ivànitx.
—Sí que hi anirà… ha patit molt temps. I a casa seva eren d’església, deu tenir molts capellans a la família. Li faran absoldre els pecats.
El soldat de la bena al braç s’asseu a l’hamaca, a prop del Gússev, i li diu a mitja veu:
—Tu, Gússev, també estàs a les acaballes. Poc que hi arribaràs, a Rússia.
—¿T’ho han dit el doctor o l’infermer? —pregunta el Gússev.
—No és que m’ho hagi dit ningú, és una cosa que es veu… Quan algú està a punt de morir, es veu de seguida. No menges, no beus, t’has aprimat que fas por de veure. Tísic, vaja. No t’ho dic per esverar-te, però potser et vols preparar pel viàtic i l’extremunció. I si tens diners, jo de tu els donaria a l’oficial.
—No he escrit a casa… —sospira el Gússev—. Em moriré i no ho sabran.
—Tranquil, que ho sabran —diu el mariner malalt, amb veu de baix—. Així que et moris ho escriuran al quadern de bitàcola, un cop a Odessa passaran nota al cap militar i ell ho farà saber a la teva comarca, o a on sigui que…
Al Gússev li fa feredat la conversa i comença a desficiar-lo una mena d’ànsia. Beu aigua, i no li passa; allarga el coll cap a la finestreta rodona i inspira aquell aire calent, humit, i tampoc; intenta pensar en la seva terra natal, en el fred, i res… Al final li sembla que, si s’està ni que sigui un minut més allà a la infermeria, segur que s’asfixiarà.
—Em trobo fatal, companys… —diu—. Me’n vaig a dalt. Ajudeu-me a pujar, per l’amor de Déu!
—Va —accedeix el soldat de la bena al braç—. Tu sol no hi arribaries, t’hi portaré. Arrepenja-te’m al coll.
El Gússev li passa el braç per l’espatlla, el soldat l’engrapa per un costat amb la mà sana i el porta cap a dalt. A la coberta, tots a munts, dormen soldats i mariners llicenciats abans d’hora; n’hi ha tants que costa moure-s’hi.
—Deixa’t caure a terra —diu, fluix, el soldat de la bena al braç—. Segueix-me, poquet a poquet, agafa’t a la camisa…
És fosc. No hi ha llums ni a la coberta, ni als pals, ni enlloc del mar. A proa, al capdavant de tot, hi ha un guàrdia immòbil com una estàtua, sembla que ell també dorm. Diríeu que han deixat el vaixell al seu aire, que vagi on vulgui.
—Ara llançaran el Pàvel Ivànitx al mar… —diu el soldat de la bena—. Un sac, i a l’aigua!
—Sí. És com es fa.
—Millor jaure a terra, a prop de casa; si més no, la mare vindria a la tomba a plorar.
—I de bon tros.
Els ve olor de palla i de fem. Hi ha uns toros a coberta, capcots. Un, dos, tres… fins a vuit! I també un cavall petitet. El Gússev allarga la mà per fer-li una festa, però el cavall sacseja el cap, ensenya les dents i vol mossegar-li la màniga.
—Ai, mala peça! —s’enfada el Gússev.
Tots dos, ell i el soldat, s’obren camí lentament cap a proa, s’aturen a la borda i, callats, miren ara enlaire, ara avall. A dalt hi ha un cel profund, estels clars, repòs i silenci, exactament igual que a casa, al poble; a baix, en canvi, foscor i batibull. No s’entén per què el fan, aquest soroll, les onades altes. Miris on miris, qualsevol onada intenta alçar-se per damunt de les altres i n’empeny i n’encalça alguna; n’hi cau a sobre una altra, escandalosa, llampurnant amb la seva cresta blanca, igual de furibunda i deforme.
El mar no té sentit ni compassió. Si el vaixell no fos tan gran i no estigués fet de ferro gruixut, les ones el destrossarien sense pietat i s’empassarien totes les persones de bord, sense destriar els justos dels malvats. El vaixell té el mateix aspecte cruel, sense sentit. És un monstre nassut que fa via tallant milions d’ones, no l’espanten les tenebres, ni el vent, ni el gran espai, ni la solitud, tant se li’n dona tot, i si a l’oceà hi hagués gent, ell, el monstre, també l’esclafaria sense destriar els justos dels malvats.
—¿On som? —pregunta el Gússev.
—No ho sé. A l’oceà, suposo.
—No es veu terra…
—Tu diràs! No en veurem, pel que expliquen, fins d’aquí a set dies.
Els dos soldats miren l’escuma blanca que deixa anar guspires de fòsfor, callen i pensen. El Gússev trenca el silenci:
—I, mira, no és res que faci por —diu—, només basarda, com quan t’estàs de nit al bosc. Posem que ara fan baixar un bot i l’oficial em mana que vagi a pescar cent verstes lluny: jo me n’hi aniria. O diguem que ara cau un bon cristià a l’aigua: jo m’hi tiraria. A un alemany o un manxú no correria a salvar-los, però per un bon cristià m’hi tiraria.
—¿I morir-se fa por?
—Sí que en fa. Em sap greu per la casa. Mon germà, que viu allà, ¿saps?, és un cap de trons; beu, pega a la dona perquè sí, no honra els pares. Se n’anirà tot en orris, si no hi soc, i el pare i la mare encara hauran d’anar pel món a demanar caritat. Però, company, escolta, se’m seguen les cames, m’hi ofego, aquí dalt… Anem a dormir.
V
El Gússev torna a la infermeria i s’ajeu a l’hamaca. Com abans, el desficia una ànsia indefinible, no entén ni poc ni molt què li cal. Sent una pressió al pit, un martelleig al cap, té la boca tan seca que li costa moure la llengua. Dormisqueja i delira fins que, consumit pels malsons, la tos i la xafogor, cap al dematí s’adorm com un soc. Somia que a la caserna acaben de treure el pa del forn i que ell s’hi entafora per prendre un bany de vapor i es pica amb un manyoc de branquillons i fulles de bedoll. Es passa dos dies dormint, i al tercer, al migdia, baixen dos mariners de dalt i se l’enduen de la infermeria.
El cusen a dins d’una lona i, perquè pesi més, hi fiquen dos barrots de ferro. Ensacat amb la lona, es torna semblant a una pastanaga o un rave: ample de cap, més prim als peus… Abans que es pongui el sol, el treuen a coberta i el col·loquen damunt d’un tauló, estès amb un extrem que sobresurt per la borda i l’altre extrem que reposa en un calaixó posat a dalt d’un tamboret. Al voltant, drets, amb el cap descobert, hi ha els soldats llicenciats i la tripulació.
—Glòria a Déu, Senyor nostre —comença el sacerdot—, ara i sempre i pels segles dels segles!
—Amén! —canten tres mariners.
Els soldats llicenciats i la tripulació se senyen i es miren de reüll les onades. És estrany que hi hagi un home cosit a dins d’una lona i que ara estigui a punt de volar cap avall, a l’aigua. ¿I això li pot passar a qualsevol?
El sacerdot escampa una mica de terra damunt del Gússev i s’agenolla. Canten l’ofici de difunts.
Un sentinella aixeca un extrem del tauló, el Gússev en baixa relliscant, vola cap per avall, després es capgira en l’aire i —patatxup! L’escuma el cobreix i per un instant sembla que algú l’acotxi entre robes de punta, però passa aquest instant i desapareix sota les ones.
Baixa de pressa cap al fons. ¿Hi arribarà? Diuen que són quatre verstes, fins al fons de tot. Quan ha fet una desena de canes, comença a baixar cada vegada més a poc a poc, es gronxa cadenciosament, com si cavil·lés alguna cosa, i, endut pels corrents, ja es desplaça més ràpid cap al cantó que cap avall.
Es troba a mig camí un banc de peixos, d’aquells que se’n diu pàmpols. En veure aquest cos fosc, els peixos s’aturen i, tots junts, giren cua de sobte i desapareixen. No passa un minut que tornen, afuats com sagetes, i assalten el Gússev i comencen a pul·lular per la vora…
Poc després apareix un altre cos fosc. És un tauró. Solemne, desganat, com si no s’adonés del Gússev, neda per sota seu i, quan el té a punt de tocar-li l’esquena, es tomba de panxa enlaire i es rabeja en l’aigua tèbia, transparent, i obre, mandrós, la boca, amb dues fileres de dents. Els pàmpols s’engresquen: s’han aturat i miren què vindrà. El tauró, al cap d’una estoneta de jugar amb el sac, hi para la boca per davall, amb desgana, el frega, curós, amb les dents i la lona s’esquinça, tan llarg com és el cos, dels peus al cap; en cau un dels barrots de ferro, que espanta els pàmpols, clava un cop al flanc del tauró i tira avall de pressa, cap al fons.
I a dalt, mentrestant, a la banda on es pon el sol, s’amunteguen els núvols; un té forma d’arc de triomf, un altre de lleó, l’altre de tisores… De darrere dels núvols surt un raig ample, verd, que s’allarga fins al bell mig del cel; al seu costat, tot seguit, se n’estén un altre de violeta, i a la vora un altre de daurat, i després un de rosa… El firmament es torna d’un lila suau. En veure aquesta grandesa, aquest encís del cel, l’oceà al principi s’arrufa, però aviat pren uns colors manyacs, feliços, apassionats, uns colors que en la llengua dels humans fan de mal anomenar.
*Actualment Partizansk, població a uns cent kilòmetres de Vladivostok.
*Personatges de Gógol, de Les ànimes mortes i Les esposalles respectivament, tots dos militars amb cognoms ridículs (kopeika és copec, dirka, forat).
VII
La belluguet
(1892)
I
A les bodes de l’Olga Ivànovna hi eren tots els seus amics i coneguts més propers.
—Mireu-lo: ¿és veritat o no, que té un no-sé-què? —deia als amics, indicant el marit amb un gest del cap, com volent explicar que s’hagués casat amb un home senzill, normal i corrent, sense res de destacable.
El marit, l’Óssip Stepànitx Dímov, era metge amb rang de conseller titular. Treballava a dos hospitals: d’intern associat a l’un, de prosector a l’altre. Cada dia, de nou a dotze del matí, visitava malalts i feinejava a la seva unitat, i a les dotze tocades agafava un cotxe de punt per anar a l’altre hospital, on practicava autòpsies. Les consultes privades que feia eren ínfimes, uns cinc-cents rubles l’any. I això era tot. ¿Què més se’n podia dir? En canvi, l’Olga Ivànovna i els seus amics i coneguts més propers no eren gent qualsevol. Cadascun destacava en alguna cosa i era una mica cèlebre, ja s’havia fet un nom i havia assolit certa fama o, si encara no l’havia assolit, prometia molt. Aquest era un actor dramàtic de reconegut talent, un home elegant, culte, humil, i un extraordinari rapsode amb qui l’Olga Ivànovna havia après a recitar; aquell era un cantant d’òpera gras i cordial que assegurava a l’Olga Ivànovna, tot sospirant, que el que feia era esgarriar-se i que, si deixés de perdre el temps i s’hi posés de ferm, arribaria a ser una cantant excel·lent; després hi havia uns quants pintors al voltant del costumista, animalista i paisatgista Riabovski, un jove ros molt guapo, d’uns vint-i-cinc anys, que triomfava a les exposicions i havia venut l’últim quadro per cinc-cents rubles, i que retocava els esbossos de l’Olga Ivànovna dient-li que en podria sortir una obra amb cara i ulls; després hi havia un violoncel·lista que sabia fer plorar l’instrument i afirmava amb franquesa que, de totes les dones que coneixia, l’única que l’acompanyava bé al piano era l’Olga Ivànovna; després un literat, jove però relativament conegut, que escrivia narracions, contes i obres de teatre. ¿Qui més? Bé, hi havia el Vassili Vassílitx, gran senyor, terratinent, il·lustrador diletant i autor de vinyetes, incondicional de l’antic estil popular rus, dels cicles èpics i les cançons de gesta, que feia autèntiques meravelles amb paper, porcellana o plats mascarats d’estalzim. Enmig d’aquesta colla de persones lliures, artístiques i ben tractades per la vida alhora que amables i gens arrogants, però que es recordaven de l’existència dels metges només quan estaven malaltes i per qui el cognom Dímov sonava igual que qualsevol altre, Sídorov o Taràssov, enmig d’aquesta colla, doncs, el Dímov era vist com un estrany, algú sobrer, petit, tot i que era alt i cepat. Semblava que dugués un frac que no era seu i una barba més aviat pròpia d’un saltataulells. Si hagués estat escriptor o artista, això sí, haurien dit que aquella barba recordava la de Zola.
L’actor estava dient a l’Olga Ivànovna que, amb els seus cabells de lli i el seu vestit de núpcies, li evocava el cirerer esvelt que a la primavera es cobreix tot de tendres flors blanques.
—No, ara escolti’m! —li deia l’Olga Ivànovna, agafant-li la mà—. ¿Que com ha pogut passar una cosa així? Escolti, escolti… Ha de saber que el meu pare treballava al mateix hospital, amb el Dímov. Quan el pobre es va posar malalt, el Dímov no es movia de la vora del seu llit, feia guàrdia nit i dia. Tan sacrificat! Escolti, Riabovski… Vostè també, l’escriptor, vingui a escoltar, que això és molt interessant. Atansi’s una mica. Tan sacrificat, amb una preocupació tan sincera! Jo tampoc no dormia, nits i més nits a la vora del pare, i de sobte, tururut!, vaig guanyar el cor del meu cavaller. El Dímov se’ns enamora ben enamorat! El destí ja els té, aquests rampells. En fi, després de la mort del pare em venia a visitar de tant en tant, se’m feia trobadís pel carrer, i un bon dia, un vespre, pam!, em demana la mà. Així de patac. Vaig plorar tota la nit i també me’n vaig enamorar horriblement. I ja ho veieu, aquí em teniu: la seva esposa. ¿És veritat o no, que té un no-sé-què de fort, de robust, com d’ós? Ara només el veiem en escorç, està mal il·luminat, però quan es giri mireu-li el front. Riabovski, ¿què me’n diu, d’aquest front? Dímov, estem parlant de tu! —va cridar al marit—. Vine cap aquí. Dona-li la mà, la teva mà d’home honrat, al Riabovski. Així, sí senyors. Feu-vos amics.
El Dímov, amb un somriure afable i ingenu, va allargar la mà al Riabovski i li va dir:
—Encantat. Un del meu any de carrera també es deia Riabovski. ¿No són pas parents?
II
L’Olga Ivànovna tenia vint-i-dos anys, el Dímov trenta-un. La vida que van començar després de bodes era immillorable. A la sala d’estar, l’Olga Ivànovna va atapeir les parets amb esbossos, d’ella i d’altri, amb marc i sense, i va disposar al voltant del piano de cua i dels mobles un enfarfegament bonic de paraigües xinesos, cavallets de pintar, teles virolades, dagues, petits bustos, fotografies… Al menjador va encolar a les parets imatges de lubok,*va penjar-hi esclops i falçs, va col·locar una dalla i un rasclet al racó, i d’això en sortia un menjador decorat a la russa. Al dormitori, perquè semblés una cova, va revestir de drap fosc el sostre i les parets, va posar damunt dels llits un fanal venecià i va plantar al costat de la porta una estàtua amb una alabarda. Tothom trobava que els nuvis s’havien fet un niuet d’allò més bufó.
Cada dia, l’Olga Ivànovna es llevava cap a les onze i es posava a tocar el piano o, si feia sol, pintava alguna cosa a l’oli. Després, a quarts d’una, se n’anava a ca la modista. Com que amb el sou del Dímov anaven justos, la modista i ella se les pensaven totes perquè pogués estrenar roba i sorprendre amb vestits nous. Molts cops, d’un vestit vell tenyit, de quatre retalls de tul, punta, pelfa o seda que no valien res, n’obtenien miracles, una cosa captivadora, un vestit que ni somiat. De ca la modista, l’Olga Ivànovna normalment se n’anava a visitar alguna actriu que coneixia per assabentar-se de les novetats teatrals i, de retruc, aconseguir alguna entrada per l’estrena d’una obra o per un espectacle benèfic. De ca l’actriu se n’havia d’anar al taller d’un artista o a una exposició de pintura, després se n’anava a veure algun famós, per convidar-lo a casa, per tornar-li la visita o només per xerrar una estona. I a tot arreu l’acollien amb alegrois i li asseguraven que era bona, simpàtica, que n’hi havia poques com ella… Aquells que l’Olga Ivànovna anomenava “cèlebres” i “grans” la rebien com una igual, com una més, i tots li profetitzaven que, intel·ligent com era, amb les seves aptituds i el seu bon gust arribaria a ser algú important, si no es dissipava massa. Cantava, tocava el piano, pintava a l’oli, modelava escultures, participava en funcions amateurs, i tot això ho feia no de qualsevol manera, sinó amb talent: ja retallés un fanalet per la lluminària d’una festa, ja es disfressés o li fes a algú el nus de la corbata, tot li sortia extraordinàriament artístic, graciós i bonic. En res, però, no se li manifestava tan clar el talent com en l’habilitat de conèixer famosos i travar-hi amistat. Tan bon punt algú adquiria ni que fos una mica de fama, que se’n sentís a parlar, ella ja l’havia conegut, el mateix dia s’hi feia amiga i el convidava a visitar-la. Cada coneixença nova era una festa per ella. Adorava els famosos, se n’enorgullia i hi somiava cada nit. En tenia una set que no se li apaivagava de cap manera. Els primers marxaven i els oblidava, els substituïa per uns de nous, però als nous també s’hi acostumava aviat o hi tenia un desengany, i començava a buscar amb avidesa més i més grans personalitats, en trobava i en tornava a buscar. Qui sap per què.
A les quatre dinava a casa amb el marit. La senzillesa, el sentit comú, l’afabilitat d’aquell home l’entendrien i la fascinaven. Tota l’estona saltava de la cadira per anar-li a abraçar el cap i cobrir-l’hi de petons.
—Dímov, ets una persona intel·ligent i noble —li deia—, però tens un defecte molt greu. No t’interesses gens per l’art. Repudies la música, i la pintura.
—No m’hi entenc —deia ell, dòcil—. M’he dedicat tota la vida a les ciències naturals i a la medicina, no he tingut temps d’interessar-me per les arts.
—Però això és terrible, Dímov!
—¿Per què? Els teus amics no saben res de ciències ni de medicina, i tu no els ho retreus pas. Cadascú les seves coses. Jo no hi entenc, de paisatges o d’òperes, però penso: si hi ha una gent intel·ligent que dedica la vida a això i una altra gent intel·ligent que paga dinerals per veure-ho, senyal que fan falta. Jo no hi entenc, però que no hi entengui no vol dir que ho repudiï.
—Porta cap aquí: dona’m la teva mà d’home honrat!
Després de dinar, l’Olga Ivànovna anava a veure algun conegut, després al teatre o a un concert i tornava a casa passades les dotze. Així cada dia.
Els dimecres rebia a casa. Eren festes on l’amfitriona i els convidats no jugaven a cartes ni ballaven, sinó que es distreien amb tota mena de coses artístiques. L’actor recitava, el cantant cantava, els artistes dibuixaven en àlbums (l’Olga Ivànovna en tenia molts, d’àlbums), el violoncel·lista tocava i l’amfitriona també dibuixava, modelava, cantava i acompanyava al piano. Durant les pauses entre declamacions, músiques i cants, parlaven i discutien de literatura, teatre, art. No hi havia dames perquè l’Olga Ivànovna trobava que totes, llevat de les actrius i de la seva modista, eren avorrides i vulgars. No passava festa sense que l’amfitriona s’esverés cada cop que sonava el timbre i digués amb cara de triomf: “És ell!”, al·ludint amb la paraula ell a alguna nova personalitat invitada. El Dímov no era a la sala i ningú no es recordava que existís. Però, a dos quarts de dotze en punt, s’obria la porta que donava al menjador, apareixia el Dímov amb el seu somriure afable, dòcil, i deia, fregant-se les mans:
—Quan vulguin poden passar a fer un mos.
Tots anaven al menjador i cada vegada veien a taula el mateix: un plat d’ostres, talls de pernil dolç o vedella, sardines, formatge, caviar, bolets, vodka i dues gerres de vi.
—Oh, el meu estimat maître d’hôtel! —deia l’Olga Ivànovna, picant de mans un sol cop, entusiasmada—. Ets simplement encantador! Senyors, mirin quin front! Dímov, posa’t de perfil. Senyors, mirin-me’l: el rostre d’un tigre de Bengala i l’expressió bona i manyaga d’un cervatell. Manyaguet meu!
Els convidats menjaven i, mirant-se el Dímov, pensaven: “Doncs sí, quin bon xicot.” Però aviat l’oblidaven i seguien parlant de teatre, música i pintura.
Els joves esposos eren feliços, la vida anava com una seda. Tot i que la tercera setmana de la lluna de mel no la van passar gaire feliços, sinó moixos i tot. El Dímov es va contagiar d’erisipela a l’hospital, va estar-se sis dies al llit i es va haver de xollar al ras els cabells negres, tan bonics. L’Olga Ivànovna li feia companyia i plorava desconsolada, però així que ell es va trobar una mica més bé li va cobrir el cap rapat amb un mocadoret blanc i es va posar a dibuixar-lo vestit de beduí. I tots dos s’ho passaven bé. Uns tres dies després d’haver-se refet i de tornar a treballar als hospitals, va tenir un altre accident.
—Cuca, estic de pega! —va dir mentre dinaven—. Avui he tingut quatre autòpsies i m’he anat a fer dos talls als dits. Me n’he adonat ara, arribant a casa.
L’Olga Ivànovna es va espantar. Ell va somriure i li va dir que no era res, que s’hi trobava sovint, amb això de fer-se tallets durant les autòpsies.
—M’agafa tanta fal·lera, cuca, que em distrec.
Alarmada, l’Olga Ivànovna es temia que el cadàver li hagués encomanat algun mal i resava cada nit. Tot va anar bé. Tornava a transcórrer la vida feliç i pacífica, sense tristeses ni alarmes. El present era esplèndid i, a més, acudia a rellevar-lo la primavera, que ja somreia de lluny i prometia milers d’alegries. No se l’acabarien, tanta felicitat! Abril, maig i juny tindrien la casa de camp, lluny de la ciutat, passejar, pintar esbossos, pescar, escoltar els rossinyols; després, del juliol fins a la tardor, el viatge dels artistes a la zona del Volga, en el qual prendria part l’Olga Ivànovna en qualitat de membre imprescindible de la société. Ja s’havia cosit un parell de vestits amb tela basta i s’havia comprat, per l’excursió, pintures, pinzells, llenços i una paleta nova. El Riabovski la venia a visitar gairebé cada dia per veure quins progressos feia en pintura. Quan ella li ensenyava l’obra, ell es ficava les mans a les butxaques, ben endins, premia els llavis amb força, deixava anar l’aire pel nas i deia:
—Aviam… Aquest núvol d’aquí li ha sortit massa cridaner: té una il·luminació que no fa pel vespre. El primer pla l’ha rellepat massa, alguna cosa falla, ¿comprèn?… I aquesta cabaneta s’ofega i està cridant perquè l’ajudin… L’angle d’aquí s’ha d’agafar una mica més fosc. Però en general prou bé, prou bé… L’enhorabona.
I com més incomprensible era la seva manera de parlar, millor l’entenia l’Olga Ivànovna.
III
L’endemà de la Pasqua Granada, havent dinat, el Dímov va comprar quatre coses per picar i uns bombons, i se’n va anar cap a la casa de camp a trobar la dona. Ja feia dues setmanes que no l’havia vist i l’enyorava molt. Al tren, i mentre buscava la casa entre els arbres del bosc, sentia tota l’estona fam i fatiga, i l’il·lusionava sopar amb la dona fora de la ciutat i caure rodó al llit. S’anava mirant tot content el farcell on portava caviar, formatge i salmó blanc.
El sol ja es ponia quan va topar la casa i la va reconèixer. La vella criada li va dir que la senyora no hi era i que segurament no trigaria gaire. La casa, d’un aspecte molt poc atractiu, baixa de sostre i empaperada amb fulls d’escriure, tenia només tres habitacions. En una hi havia el llit; en una altra, per les cadires i a l’ampit de les finestres s’amuntegaven llenços, pinzells, papers bruts i oliosos, abrics i barrets d’home; a la tercera, el Dímov va trobar-hi tres desconeguts. Dos eren morenos, amb barbes curtes, i el tercer, gras i afaitat, devia ser actor. A taula bullia el samovar.
—¿Volia res? —va preguntar l’actor amb veu de baix, mirant-se el Dímov amb cara de pomes agres—. Ah, ¿l’Olga Ivànovna? Esperi’s, ara tornarà.
El Dímov es va asseure a esperar. Un dels homes more-nos, dirigint-li una mirada adormida i apàtica, es va servir te i li va preguntar:
—¿Potser en vol?
El Dímov volia menjar i beure, però va declinar el te per no perdre la gana. Al cap de poc es van sentir passos i una rialla coneguda, va petar una porta i va entrar corrent l’Olga Ivànovna, amb un barret d’ala ampla i un estoig de fusta a la mà, i, darrere d’ella, amb un paraigua enorme i una cadira plegable, xiroi i vermell de galtes, el Riabovski.
—Dímov! —va exclamar ella, i es va enrojolar d’alegria—. Dímov! —va repetir, i li va posar el cap i les mans al pit—. Ets tu! ¿Com és que has trigat tant a venir? ¿Com és? ¿Eh?
—¿Quan volies que ho fes, cuca? Sempre tinc feina i, quan no en tinc, resulta que els horaris del tren no em van bé.
—Que contenta que estic de veure’t! He somiat en tu tota la nit, tota, tenia por que t’haguessis posat malalt. Ah, si sabessis com ets de simpàtic, i com és d’oportú que hagis vingut ara! Seràs el meu salvador. Tu ets l’únic que pot salvar-me! Demà hi haurà un casori, aquí, que serà la cosa més original del món —i reia tot arreglant-li el nus de la corbata—. Es casa un jove, el telegrafista de l’estació, un tal Txikeldéiev. Un jovenot ben plantat, gens ximple, que té a les faccions una cosa potent, ¿saps?, com d’ós… Podria servir de model per un víking. Tots els que som aquí ens hi avenim molt i li hem promès que aniríem al casament… És un noi que no té gaires diners, solitari, tímid, i, esclar, seria un pecat dir-li que no podem. Imagina-t’ho: després de la missa, el casament, després del casament, sortim tots de l’església i anem a peu fins al pis de la núvia… ¿Ho entens?, el bosc, els ocells que canten, les clapes de sol a l’herba, i tots nosaltres fent taques de colors diferents, retallats contra un fons d’un verd viu… la cosa més original del món, a la manera dels emocionistes francesos. Però, Dímov, ¿amb què aniré a l’església? —va dir l’Olga Ivànovna, i feia el petarrell—. No hi tinc res, aquí, res de res! Ni vestits, ni flors, ni guants… M’has de salvar. Ja que has vingut, vol dir que el destí t’ho mana, que em salvis. Pren les claus, amor meu, ves a casa i agafa’m el vestit rosa d’allà el rober. Ja saps quin és, el primer que hi tinc penjat… Després, al quarto dels mals endreços, a la dreta, a terra, hi trobaràs dues capses de cartró. Quan obris la de dalt veuràs que tot és tul, tul i més tul i d’altres pedaços, i que al davall hi ha flors. Les flors treu-les totes, amb compte, vida meva, procura no aixafar-les, ja les recolliré jo un altre dia… I compra’m uns guants.
—D’acord —va dir el Dímov—. Demà m’hi arribo i t’ho envio.
—¿Com que demà? —va fer l’Olga Ivànovna, i se’l va mirar amb sorpresa—. ¿Com vols ser-hi a temps, demà? Demà el primer tren surt a les nou i el casament és a les onze. No, rei, ha de ser avui, avui sens falta! Si demà no pots venir, envia’m un missatger. Va, ves, ves! Ara ha de passar el tren. No facis tard, reiet meu.
—D’acord.
—Ai, quin greu em sap deixar-te marxar —va dir l’Olga Ivànovna, i li venien llàgrimes als ulls—. ¿Per què, ximpleta de mi, li havia de prometre al telegrafista que hi aniria?
El Dímov es va beure el te d’un sol glop, va endur-se una pasta seca pel camí i, fent un somriure dòcil, va marxar cap a l’estació. El caviar, el formatge i el salmó blanc se’ls van menjar els dos homes morenos i l’actor gras.
IV
Una plàcida nit de lluna, al juliol, l’Olga Ivànovna era a la coberta d’un vapor que feia la ruta del Volga i mirava ara l’aigua, ara la bellesa de les ribes. Tenia el Riabovski a la vora, que li deia que aquelles ombres negres a l’aigua no eren de veritat, que les estaven somiant, i que veient aquella aigua embruixadora de llampurnejos fantàstics, veient aquell cel sense fons i aquelles ribes tristes i pensívoles que parlaven de la vanitat de la vida i de l’existència d’alguna cosa superior, eterna, joiosa, veient tot això venien ganes d’abandonar-se, de morir, de convertir-se en record. El passat era mesquí, sense interès, el futur, insignificant, i aquella nit meravellosa, única a la vida, s’acabaria aviat, es dissoldria en l’etern: ¿per què viure?
L’Olga Ivànovna parava orella a la veu del Riabovski, després a la calma de la nit, i pensava en la pròpia immortalitat. Aquell turquesa de l’aigua que no havia vist mai, el cel, les ribes, les ombres negres i l’alegria inefable que la desbordava per dins li feien creure que arribaria a ser una gran artista i que enllà de l’horitzó, enllà d’aquella nit de lluna, en l’infinit, l’esperaven l’èxit, la glòria, l’estima del poble… Si mirava al lluny, molta estona, sense aclucar els ulls, s’afigurava gentades, llums, una música que sonava solemne, exclamacions d’entusiasme, i ella amb un vestit blanc i flors que li queien de totes bandes. També pensava que tenia al costat, recolzant-se a la borda, un home autènticament gran, un geni, un escollit de Déu… Tot el que fins ara havia creat aquest home era bell, nou i extraordinari, i el que hauria de crear amb el temps, quan la maduresa enfortís el seu talent excepcional, causaria estupor per la seva elevació incommensurable, i tot això se li notava a la cara, en la forma d’expressar-se i de tractar la natura. Parlava de les ombres, les tonalitats del vespre o la claror de la lluna amb una llengua especial, pròpia, i seduïa sense voler-ho pel fet que dominés la natura d’aquella manera. Era molt guapo i original; la seva vida independent, lliure, aliena a les coses de cada dia, s’assemblava a la vida dels ocells.
—Comença a fer fresca —va dir l’Olga Ivànovna, i va tenir un tremolor.
El Riabovski la va abrigar amb la seva gavardina i va fer, tot trist:
—Em sento dominat per vostè. Soc un esclau. ¿Per què està tan encisadora, avui?
Li havia clavat la mirada molta estona, sense apartar-la, i els seus ulls feien por, i ella no gosava mirar-lo.
—L’estimo amb bogeria —va mormolar, respirant-li a la galta—. Digui’m una sola paraula i ja no podré viure més, abandonaré l’art… —murmurava desficiós—. Vull que m’estimi, que m’estimi…
—No digui aquestes coses —va dir l’Olga Ivànovna, tancant els ulls—. Em fa por. ¿I el Dímov?
—¿El Dímov, què? ¿Què li passa, al Dímov? ¿Què m’importa, el Dímov? El Volga, la lluna, la bellesa, el meu amor, el meu èxtasi... Però si no existeix, el Dímov… Ah, ja no sé res… No m’importa el passat, a mi doni’m un sol moment… un instant!
A l’Olga Ivànovna el cor li havia començat a bategar intensament. Volia pensar en el marit, però tot el seu passat, amb la boda, amb el Dímov i amb les festes a casa, li semblava petit, fútil, innecessari i molt, molt llunyà… I era veritat: ¿el Dímov, què?, ¿què li passava, al Dímov?, ¿què li importava, a ella, el Dímov? ¿Existia realment en la natura, no l’havia somiat?
“Ell, un home corrent i senzill, ja en té prou, amb la felicitat que ha aconseguit —pensava, cobrint-se la cara amb les mans—. Que ens critiquin, sí, que ens maleeixin! Que jo agafaré i per fer-los la guitza a tots em perdré, sí, sí, agafaré i em perdré! S’ha de provar tot, a la vida. Déu meu, quin horror i quina meravella!”
—¿I doncs, què? —va murmurar l’artista, abraçant-la i besant-li amb ànsia les mans, que l’apartaven sense força—. ¿M’estimes? ¿Sí? ¿M’estimes? Oh, quina nit! Quina nit prodigiosa!
—Sí, quina nit —va xiuxiuejar ella mirant-lo als ulls, brillants de llàgrimes; va mirar al seu voltant, li va passar els braços pel coll i li va besar els llavis.
—Ens acostem a Kíneixma! —anunciava algú a l’altra banda de la coberta.
Es van sentir uns passos feixucs. Era el cambrer del bufet que els passava a prop.
—Perdoni —li va dir l’Olga Ivànovna, rient i plorant d’alegria—, porti’ns vi.
L’artista, pàl·lid d’emoció, es va asseure en un banc, va mirar l’Olga Ivànovna amb ulls d’adoració i agraïment, després els va tancar i va dir amb un somriure llangorós:
—Estic cansat.
I va reclinar el cap a la borda.
V
El dos de setembre feia un dia suau, tranquil, però núvol. De bon matí flotava una boirina sobre el Volga i a partir de les nou van començar a caure gotes. No hi havia cap esperança que el cel s’hagués d’aclarir. Prenent el te, el Riabovski havia dit a l’Olga Ivànovna que la pintura era l’art més desagraït i ensopit del món, que ell no era cap artista, que només els idiotes es pensaven que tenia talent i de sobte, perquè sí, havia agafat un ganivet i havia esquinçat el seu millor esbós. Després del te es va asseure, sorrut, vora la finestra, a mirar el Volga. I el Volga ja no tenia cap brillantor, s’havia apagat, deslluït, havia pres un aspecte fred. Tot, tot feia pensar que la tardor s’acostava, avorrida, esquerpa. Era com si la natura hagués desposseït el riu del tapís sumptuós de les ribes, del reflex diamantí de l’aigua, de la blavor diàfana de l’horitzó, de totes les coses de fer goig i mudar, per guardar-les en baguls fins a la primavera vinent, i les cornelles que passaven volant semblava que escarnissin el riu: “No tens res! No tens res!” El Riabovski sentia aquells gralls i creia que havia perdut la inspiració, que se li havia esbravat el talent, que tot en aquest món era artificiós, relatiu i estúpid i que no havia fet bé de lligar-se amb aquella dona… En definitiva, estava abatut i de mala lluna.
L’Olga Ivànovna, asseguda al llit darrere de la mampara, es passava els dits pels cabells de lli tan bonics i s’imaginava que era a la sala d’estar, a l’habitació, al despatx del marit; la imaginació també la portava al teatre, a ca la modista i a visitar els amics famosos. ¿Què devien fer? ¿Es recordaven d’ella? La temporada havia començat, ja era hora de pensar en les festes de casa. ¿I el Dímov? El Dímov, ai! Quins tips de demanar-li, a les cartes, dòcil i somicaire com un nen, que tornés a casa com més aviat millor! Cada mes li enviava setanta-cinc rubles, i quan ella li va escriure que havia quedat a deure’n cent als pintors, també li va enviar aquests cent. Quin home més bo, quina grandesa d’ànima! L’Olga Ivànovna havia quedat esgotada pel viatge, s’avorria, volia anar-se’n de seguida que pogués i deixar aquells pagesos, aquella pudor de mullena del riu, treure’s de sobre aquella sensació de brutícia física que l’oprimia constantment des que vivia en casots de fusta, desplaçant-se d’un poble a un altre. Si el Riabovski no hagués promès als altres que es quedaria fins al vint de setembre, podrien marxar avui mateix. Tan bé que estaria, marxar!
—Déu meu —va gemegar el Riabovski—, ¿quan farà sol d’una vegada? No puc pas acabar de pintar un paisatge assolellat mentre no faci sol!…
—Però tens aquell esbós d’un cel núvol —va dir l’Olga Ivànovna, sortint de darrere la mampara—. ¿Te’n recordes? Aquell que al pla de la dreta hi ha un bosc, al de l’esquerra un ramat de vaques i unes oques. Ara el podries enllestir.
—Bah! —l’artista va arrufar el nas—. Enllestir! La senyora es pensa que soc ruc i que no sé què he de fer!
—Que diferent que t’has tornat amb mi… —va sospirar l’Olga Ivànovna.
—D’acord, ¿i què?
A l’Olga Ivànovna li va passar un tremolor per la cara, es va retirar al racó de l’estufa i va rompre a plorar.
—Això mateix, només faltaven els plors. Prou! Jo tinc mil motius per plorar i no ho faig.
—Mil motius! —va sanglotar l’Olga Ivànovna—. El motiu principal és que ara et faig nosa. Sí! —va dir, i es va desfer en plors—. Diguem la veritat: el senyor s’avergonyeix del nostre amor. Sempre procura que els altres no se n’adonin, encara que sigui impossible amagar-ho, i ells ja fa temps que ho saben tot.
—Olga, et demano només una cosa —va dir l’artista, posant-se la mà al cor i suplicant—, una sola cosa: no em martiritzis! No em cal res més, de tu!
—Però jura’m que encara m’estimes!
—Quin martiri —va remugar l’artista, i es va aixecar d’un salt—. Acabarem que em tiraré al Volga o em tornaré boig! Deixa’m en pau!
—Doncs llavors mata’m, mata’m! —va xisclar l’Olga Ivànovna—. Mata’m!
De nou va esclatar en plors i se’n va tornar darrere la mampara. La pluja començava a fer remor a la teulada de palla del casot. El Riabovski s’havia dut les mans al cap i caminava amunt i avall; després, amb cara decidida, com desitjant demostrar alguna cosa a algú, es va posar la gorra, va penjar-se l’escopeta a l’espatlla i va sortir.
Un cop va haver marxat, l’Olga Ivànovna va estar-se molta estona ajaguda al llit, plorant. Primer rumiava que estaria bé prendre una metzina perquè el Riabovski se la trobés morta quan tornés; però llavors els pensaments se la van emportar a la sala de casa, i al despatx del marit, i es va imaginar que seia al costat del Dímov, sense moure’s, gaudint d’un estat físic serè i pur, i que al vespre se n’anava a l’òpera a escoltar en Masini. Una enyorança de la civilització, del brogit de la ciutat i de la gent famosa li estrenyia el cor. La pagesa de la casa va entrar a encendre el fogó per fer el dinar. Se sentia tuf de recremat, l’aire es tornava blau amb la fumera. Van venir els pintors, amb botes altes i enfangades i amb les cares xopes de pluja. Examinaven els esbossos i es consolaven dient que fins i tot amb mal temps el Volga tenia el seu encant. A la paret, un rellotge barat: tic-tac, tic-tac… Les mosques, atordides pel fred, s’amuntegaven al racó de les icones i brunzien; es podia sentir el frec que feien les paneroles passant per dins de les carpetes rebotides dels artistes, a sota dels bancs.
El Riabovski va tornar a casa quan el sol es ponia. Va llançar la gorra a taula i, pàl·lid, exhaust, amb les botes enfangades, es va estirar al banc i va tancar els ulls.
—Estic cansat… —va dir, i va aixecar les celles com si intentés obrir les ulls.
L’Olga se li va atansar per amanyagar-lo, que veiés que no estava enfadada, li va fer un petó sense dir res i li va passar la pinta pels cabells rossos. Li havien vingut ganes de pentinar-lo.
—¿Però què…? —va preguntar ell, estremint-se com si l’haguessin tocat amb una cosa gelada, i va obrir els ulls—. ¿Però què…? Deixa’m en pau, fes el favor.
La va apartar amb les mans i es va fer enrere, i ella li va percebre a la cara una expressió de repugnància i fastigueig. En aquell moment, la pagesa va entrar amb un plat de sopes de col que duia amb compte, agafat amb totes dues mans, i l’Olga Ivànovna va veure que havia ficat els polzes a dins de la sopa i se li mullaven. I aquella pagesa bruta que se cenyia la panxa amb una faixa, aquelles sopes de col que el Riabovski es va posar a devorar amb fruïció, aquell casot de fusta, tota aquella vida que al principi li agradava tant per la senzillesa i el desordre artístic, ara li semblava horrible. De sobte, es va sentir insultada i va dir amb fredor:
—Ens convé separar-nos per un temps. Si no, de tant avorrir-nos acabarem barallats de veritat. N’estic tipa. Me’n vaig avui.
—¿I com? ¿A cavall d’un bastó?
—Avui és dijous, el vapor passarà a dos quarts de deu.
—¿Eh? Ah, ja… Què hi farem… —va dir amb suavitat el Riabovski, eixugant-se els llavis amb una tovallola en lloc d’un tovalló—. Aquí t’avorreixes, no hi tens res a fer, s’hauria de ser un gran egoista per retenir-te. Vés, ja ens veurem després del vint.
L’Olga Ivànovna va fer les maletes contenta, li cremaven les galtes de satisfeta que estava. ¿Era cert, es preguntava, que aviat pintaria a la sala de casa, dormiria a l’habitació i dinaria amb estovalles? S’havia tret un bon pes de sobre, ja no estava enfadada amb l’artista.
—Les pintures i els pinzells te’ls deixo, Riabuixa —deia—. El que quedi ja ho portaràs… I no te m’adormis, aquí, ara que no hi seré, no estiguis moix i treballa. Que tu vals molt, Riabuixa meu.
A les nou, el Riabovski li va fer un petó de comiat —per no fer-l’hi, com ella pensava, a coberta, davant dels pintors— i la va acompanyar al moll. Aviat va aparèixer el vapor i se la va endur.
Al cap de dos dies i mig va arribar a casa. Sense treure’s el barret ni l’impermeable, amb la respiració tallada pels nervis, va travessar la sala cap al menjador. El Dímov, sense levita, amb l’armilla desbotonada, seia a taula i s’esmolava el ganivet amb la forquilla: al davant, al plat, hi tenia un grèvol a l’ast. Abans d’arribar, l’Olga Ivànovna estava convençuda que ho havia d’amagar tot al marit i que tindria prou habilitat i prou valor per fer-ho, però ara, veient aquell somriure tan ample, dòcil, feliç, aquells ulls brillants i contents, va sentir que amagar-li res a aquest home era tan vil, tan fastigós i tan impossible, tan fora del seu abast com calumniar, robar o matar; i en aquell instant va decidir que li explicaria tot el que havia passat. Després de deixar-se fer petons i abraçades, va caure de genolls davant d’ell i es va tapar la cara.
—¿Què? ¿Què tens, cuca? —va preguntar-li, tendre—. ¿T’has enyorat?
Ella va aixecar la cara, vermella de vergonya, i li va fer una mirada culpable, imploradora, però la por i la vergonya no li van deixar confessar la veritat.
—No res… —va dir—. M’ha agafat així…
—Vine, seu —li va dir ell, alçant-la per fer-la seure a taula—. Així. Menja d’aquí: és grèvol. Estàs morta de gana, pobreta.
Ella respirava amb avidesa aquell aire, el de casa seva, i menjava, i ell se la mirava entendrit i reia d’alegria.
VI
Sembla que a partir de mig hivern el Dímov va començar a sospitar que l’enganyaven. Com si li remordís la consciència, ja no podia mirar la dona als ulls, no somreia amb alegria quan la tenia al davant i, per passar-hi menys temps a soles, sovint convidava a dinar el seu company de feina Korosteliov, un homenic menut, amb el cap pelat i la fesomia botida, que parlant amb l’Olga Ivànovna es posava tan nerviós que es descordava tots els botons de la jaqueta i se’ls tornava a cordar, i després començava a pessigar-se la punta esquerra del bigoti amb la mà dreta. Durant el dinar, els dos metges comentaven que un diafragma que estigui massa amunt de vegades provoca alteracions en el funcionament del cor, o que últimament es veien moltes neuritis, o que el dia abans el Dímov, fent l’autòpsia a un cadàver que tenia el diagnòstic d’“anèmia perniciosa”, havia trobat un càncer de pàncrees. Era com si tots dos conversessin sobre medicina només per donar a l’Olga Ivànovna la possibilitat de callar, o sigui, de no mentir. Havent dinat, el Korosteliov es posava al piano i el Dímov sospirava i li deia:
—Ai, company! Vinga, va, toca alguna cosa trista.
Encarcarant les espatlles i obrint molt els dits, el Korosteliov tocava uns quants acords i començava a cantar amb veu atenorada: “Vull que em mostris l’indret on, a Rússia, el pagès no sofreixi”; el Dímov tornava a sospirar, reposava el cap damunt del puny i quedava pensarós.
Darrerament l’Olga Ivànovna procedia sense cap mena de discreció. Cada matí es despertava de molt mal humor i amb la idea que ja no estimava el Riabovski i que, per sort, ja s’havia acabat tot. Però, després del cafè, comprenia que el Riabovski li havia costat el marit i que ara es quedava sense l’un ni l’altre; llavors recordava el que deien els seus coneguts, que el Riabovski tenia a punt per una exposició una cosa increïble, una barreja de paisatge i quadro costumista, a la manera de Polénov, que tothom que passava pel taller s’hi entusiasmava. Aquella obra, però, ell l’havia concebut —pensava l’Olga Ivànovna— influït per ella, i en general havia millorat molt sota la seva influència; una influència tan beneficiosa i necessària que, si ara el deixés, qui sap si no s’esgarriaria. També recordava que l’últim cop que havia vingut a casa portava una levita curta, d’un gris esquitxat de blanc, i una corbata nova, i que li preguntava, tot llangorós: “¿Soc guapo?” I sí, era elegant i guapo, amb aquells rínxols llargs i aquells ulls blaus, o en aquell moment ho semblava, i la tractava amb afecte.
Havent recordat i comprès moltes coses, l’Olga Ivànovna es vestia i se n’anava tota alterada al taller del Riabovski. Se’l trobava de bones, admirant el seu quadro, realment magnífic: saltironava, feia el ruc i responia a les preguntes serioses fent broma. L’Olga Ivànovna estava gelosa d’aquell quadro i l’odiava, però, per educació, s’hi passava uns bons cinc minuts, dreta i en silenci, sospirava com se sospira davant d’una sagrada relíquia i deia fluixet:
—Sí, encara no havies pintat res d’igual. ¿Saps? Fa por i tot.
Després començava a suplicar-li que l’estimés, que no l’abandonés, que es compadís d’ella, pobra i desventurada. Esclatava en plors, li besava les mans, li exigia juraments d’amor, li assegurava que, sense la bona influència d’ella, perdria el camí i s’esgarriaria. I un cop s’havia humiliat davant seu i li havia amargat el bon humor, se n’anava a ca la modista o a visitar una actriu que coneixia per aconseguir alguna entrada.
Si no el trobava al taller, li deixava una carta on li jurava que, o l’anava a veure aquell dia mateix, o s’emmetzinaria sens falta. Ell s’espantava, corria a veure-la i es quedava a dinar. Sense que els cohibís la presència del marit, el Riabovski li deia impertinències i ella li contestava en el mateix to. Tots dos sentien que ho embolicaven, que eren dèspotes i enemics, que es tenien rancor, i el rancor no els deixava veure que el que feien era indecent i que fins i tot el Korosteliov, amb el seu cap pelat, ho entenia tot. Després de dinar, el Riabovski corria a acomiadar-se i sortia.
—¿I on va? —li preguntava l’Olga Ivànovna al rebedor, mirant-se’l amb odi.
Ell, arrufant les celles i mig aclucant els ulls, anomenava alguna dama que tots dos coneixien, i es notava que ho deia per burxar-la i es reia de la seva gelosia. Ella se n’anava a l’habitació i s’ajeia al llit; de gelosia, de ràbia, de tan humiliada i avergonyida, mossegava el coixí i es posava a plorar fort. El Dímov deixava el Korosteliov a la sala d’estar, entrava a l’habitació i, confós, destarotat, li deia fluixet:
—No ploris tan fort, cuca… ¿Per què? No se n’ha de parlar, d’això… No s’ha de deixar que es vegi… Mira, el que ha passat no es pot canviar.
Sense saber com calmar aquella gelosia que l’aclaparava i arribava a fer-li mal als polsos, i convençuda que encara es podia arreglar tot, l’Olga Ivànovna es rentava, s’empolvorava la cara, vermella de tant plorar, i se n’anava volant a casa de la dama. No hi trobava el Riabovski i se n’anava a casa d’una altra, després a casa d’una tercera… Al principi li feien vergonya, aquestes peregrinacions, però després s’hi va acostumar i en una sola tarda va arribar a visitar totes les dames que coneixia per trobar el Riabovski, i totes ho sabien.
Una vegada, parlant amb el Riabovski, va dir del marit:
—Aquest home em carrega, amb tanta grandesa d’ànima!
La frase li devia agradar, perquè cada vegada que es trobava amb els artistes que sabien el seu afer amb el Riabovski, deia del marit, amb un gest enèrgic de mà:
—Aquest home em carrega, amb tanta grandesa d’ànima!
Feien la mateixa vida que l’any anterior. Hi havia les festes dels dimecres. L’actor recitava, els artistes pintaven, el violoncel·lista tocava, el cantant cantava i a dos quarts de dotze, puntualment, s’obria la porta que donava al menjador i el Dímov els convidava amb un somriure:
—Quan vulguin poden passar a fer un mos.
Com abans, l’Olga Ivànovna buscava grans personalitats, les trobava i, insatisfeta, en tornava a buscar. Com abans, cada nit arribava molt tard a casa, però el Dímov ja no dormia, com l’any passat, sinó que era al despatx, treballant: se n’anava a dormir pels volts de les tres i es llevava a les vuit.
Un vespre que ella era a l’habitació davant del mirall, mudant-se per anar al teatre, va entrar el Dímov de frac i amb corbata blanca. Feia el seu somriure dòcil i mirava la dona als ulls, com abans, amb alegria. Tenia la cara radiant.
—Vinc de defensar la tesi —va dir, asseient-se i passant-se la mà pel genoll.
—¿I ha anat bé? —va preguntar l’Olga Ivànovna.
—Ahà —va riure ell, i va allargar el coll per veure al mirall quina cara feia la dona, que li donava l’esquena i s’arreglava els cabells—. Ahà —va repetir—. ¿Saps què? És molt probable que em proposin una plaça a la universitat, al departament de patologia general. Tot hi apunta.
Per la seva expressió riallera, radiant, es veia ben bé que, si l’Olga Ivànovna hagués volgut compartir aquella alegria i aquell triomf, ell l’hi hauria perdonat tot, passat i futur, tot ho hauria oblidat; però ella no entenia què volia dir allò de “departament” o “patologia general”, i a més no volia fer tard al teatre, i no va dir res.
El Dímov va seure un parell de minuts més, va somriure escorregut i va sortir.
Pulsuz fraqment bitdi.
