Kitabı oxu: «Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)»

INTRODUCCIÓ

Pompeu Fabra, Francesc de Borja Moll, Manuel Sanchis Guarner: heus ací tres noms indissociables en la història de la llengua catalana de la major part del segle XX, sense els quals resultaria difícil explicar per què el català ha recuperat la seua condició com a llengua de cultura plena.

La commemoració del 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra és un bon pretext per fer palès, una vegada més, el nostre agraïment per la seua admirable tasca de codificació de la llengua catalana. Tasca difícil davant la situació de subordinació política de la nostra comunitat lingüística i de situacions lingüístiques i sociolingüístiques molt diferents segons cada un dels territoris històrics que la integren. Fabra tenia dos reptes bàsics: proposar un model de llengua que fos adequat per als seus conciutadans catalans i fer que aquest model fos compatible per a tota la catalanofonia.

L’obra codificadora de Fabra, sancionada per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), hauria estat lleugerament diferent si la situació sociolingüística, cultural i política de tots els països de llengua catalana hagués estat més o menys homogènia. No era així, i ell n’era ben conscient. Adoptà uns criteris en ortografia i sintaxi integradors de la diversitat, que precisament per això podien ser assumits per tota la comunitat catalanoparlant. En canvi, en morfologia, especialment la verbal, i en lèxic, calia acceptar un mínim de variació, en el cas de les Illes Balears i el País Valencià, si es volia que no hi hagués en aquests territoris un «divorci massa gros entre la llengua escrita i la llengua oral», tal com ell havia preconitzat el 1927 en relació amb el català de Catalunya. Així i tot, Pompeu Fabra consignà en la Gramàtica catalana (1918) –publicada ara fa 100 anys– una previsió d’alternatives baleàriques i valencianes a les formes verbals proposades per a Catalunya i indicà en diverses ocasions quins haurien de ser els criteris per a incorporar al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans mots baleàrics i valencians que ell no havia considerat i que eren susceptibles de formar part de la llengua literària. Conscient d’aquestes limitacions en la seua tasca codificadora, Fabra derivà cap als gramàtics, lexicògrafs i escriptors baleàrics i valencians la responsabilitat d’estudiar les possibles opcions alternatives a incorporar en la llengua literària. És ben conegut en aquest sentit un text seu de 1918, publicat a Nostra Parla –també ara fa 100 anys–, que comença: «Dèiem una vegada a un escriptor valencià», on expressava aquesta recomanació:

Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i d’enriquir-lo, procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals.

Doncs bé, Moll a les Illes Balears i Sanchis Guarner al País Valencià han estat els dos gramàtics i alhora lingüistes competents que van assumir la complexa tasca d’adaptar el fabrisme als seus respectius territoris, completant i enriquint així l’obra de Fabra. Això sí, amb desigual fortuna en comparació amb el lingüista de Gràcia: mentre aquest pogué veure avalada la seua tasca codificadora per l’acció de govern de la Mancomunitat (1914-1925) i de la Generalitat de Catalunya (1932-1939), Moll i Sanchis Guarner hagueren de vehicular-la entre els seus conciutadans, sota les difícils condicions del règim franquista, com a iniciatives cíviques personals. Però, malgrat això, encara tingueren la satisfacció de constatar que la seua llavor no havia caigut en terra estèril. Avui, les seues propostes d’adaptació del fabrisme a tots dos territoris compten amb una acceptació generalitzada. Era just, doncs, que, en homenatjar Fabra, expressem també el nostre reconeixement i la nostra gratitud a Moll i a Sanchis Guarner i que en reivindiquem el llegat. Aquest és l’objectiu del llibre que el lector té a les mans.

En efecte, el llibre reuneix una bona part dels treballs que he dedicat a l’estudi de tots tres personatges. Tots aborden aspectes bàsics de la nostra història lingüística entre el 1906, data del primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i el 1983, data de les lleis de normalització lingüística de Catalunya i del País Valencià i de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Alguns han estat parcialment reescrits, d’altres han integrat aportacions diverses, però també n’hi ha que s’ajusten més a la versió original. Molts no són ja de fàcil localització. Tots, però, han estat revisats i actualitzats en els aspectes fonamentals, incloent-hi les referències bibliogràfiques.

El primer article, «La dimensió nacional del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906): Teodor Llorente, Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra», parteix bàsicament de dos treballs anteriors, titulats «Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906): repercussions al País Valencià» i «La presència valenciana al Congrés de 1906, punt de partida dels primers moviments reivindicatius de la llengua pròpia del País Valencià».¹ Aquesta contribució incorpora dades i consideracions sobre els posicionaments de Marià Aguiló, Jacint Verdaguer i Teodor Llorente amb relació a la unitat de la llengua catalana i sobre la influència que aquests van exercir en Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra. S’hi presta una atenció especial a les valoracions i a la tasca de difusió del Congrés que va fer Llorente, l’únic patriarca viu de la Renaixença en el moment de la celebració.

En el segon treball, «Pompeu Fabra: la reconstrucció d’una llengua nacional»,² s’ofereix una visió de conjunt de la posició de Fabra sobre el model de llengua que, a partir de l’oralitat i de la tradició històrica genuïna, es proposà construir i sobre el seu ideari polític en relació amb l’articulació de l’espai nacional català, que fa coincidir amb tot l’àmbit geogràfic de la llengua.

Els tres treballs següents s’ocupen d’aspectes de la vida, l’obra i el pensament de Fabra específicament relacionats amb la seua coneixença de la realitat valenciana, amb el seu tractament de la diversitat dialectal i amb la seua consideració de l’occità. En concret, «Fabra i el País Valenci໳ aborda els contactes que Fabra tingué amb valencians a Barcelona i a València, les seues reflexions sobre el paper dels escriptors valencians en la dignificació literària del català de València i els seus al·legats perquè hi hagués una veritable integració política i cultural entre totes les terres de llengua catalana. A «La presència dels dialectes territorials en l’obra de Pompeu Fabra»,⁴ s’examina en termes concrets el paper que Fabra va atorgar als dialectes catalans en la seua proposta de codificació lingüística i se’n fa una valoració de conjunt. «L’occitanisme des d’una perspectiva valenciana: un panorama històric»⁵ vol ser una contribució a la història de les relacions entre català i occità des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, on s’observa que les percepcions dels valencians sobre la llengua germana, que són el centre d’atenció de l’estudi, difereixen en no pocs aspectes de les que han tingut els catalans. A l’època de Fabra hi havia catalans que propugnaven considerar el català i l’occità com una sola llengua. És un tema que preocupava Fabra, que es posicionà públicament en favor del criteri de diferenciar clarament ambdues llengües en la contemporaneïtat.

Com bé es pot despendre del títol, «La construcció històrica de la “norma lingüística” al País Valencià fins a les Normes de Castelló», el sisè treball, d’àmplia perspectiva diacrònica, té, dins de la seua unitat, dues parts ben diferenciades quant al tractament de les informacions contingudes. La primera part, de caràcter panoràmic, és una versió revisada de la secció cronològica que va de l’any 1238 al 1913 de «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians: panorama històric»⁶ –les dates inicial i final corresponen a les de la creació del regne cristià de València i la promulgació de les Normes ortogràfiques de l’ IEC, respectivament. La segona part és una ampliació de la secció d’aqueix mateix article referida al període de 1913 a 1932, data de l’aprovació de les Normes de Castelló, enriquida amb aportacions procedents de «La presència valenciana al Congrés de 1906, punt de partida dels moviments reivindicatius de la llengua pròpia al País Valencià (1906-1918)».⁷ Aquesta segona part aborda la dinàmica que es creà al País Valencià a partir de la confluència de diverses visions sobre la llengua dels valencians: bàsicament dues, la dels unitaristes, que accepten en major o menor grau la normativa fabrista, i la dels particularistes, que oscil·len entre la resistència a acceptar el fabrisme i el secessionisme. Se centra en la recepció inicial del fabrisme al País Valencià.

El setè treball, «Les Normes de Castelló: desplegament i consolidació (1932-1983)», integra una versió revisada de «La vehiculació de les Normes de Castelló: problemes i realitzacions»,⁸ que s’ocupa de l’evolució del procés d’acceptació i integració del fabrisme al País Valencià, i el darrer aparat del ja esmentat article «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians: panorama històric», que se centra en la qüestió de l’autoritat lingüística.

El vuitè treball, «L’ideal idiomàtic de Manuel Sanchis Guarner», revisa i reprodueix una bona part del capítol homònim del llibre-catàleg Manuel Sanchis Guarner: un humanista valencià del segle XX, quel’Acadèmia Valenciana de la Llengua dedicà al filòleg valencià amb motiu de la seua proclamació com a Escriptor de l’Any 2006.⁹ S’hi examina especialment la seua concepció normativa de la llengua i el seu paper en la consolidació d’un fabrisme rigorós, ordenat i alhora flexible, sempre atent a la realitat lingüística, sociològica i cultural valenciana.

Al novè treball, «Francesc de Borja Moll i Manuel Sanchis Guarner: dues maneres de vehicular el fabrisme»,¹⁰ s’intenta explicar la diferència d’estratègies entre ambdós gramàtics a l’hora de justificar les seues opcions normatives davant dos destinataris diferents.

Finalment, el desè treball, «L’ideal idiomàtic de Joan Fuster»,¹¹ analitza l’evolució del pensament i de la praxi lingüística de Joan Fuster, que, dins d’una decidida aposta per una llengua de comunicació vàlida per a tot l’àmbit dels Països Catalans, preveu la necessitat d’adequar-se a les exigències comunicatives de cada un dels seus territoris sense caure en la dialectalització. En un recull sobre Fabra i el fabrisme a totes les terres de llengua catalana no podia faltar el testimoniatge d’un dels admiradors més grans de l’obra de Fabra.

Així doncs, el volum reuneix un conjunt d’estudis que ens il·lustren sobre les aportacions i les reflexions de Fabra, Moll i Sanchis Guarner, els tres protagonistes més qualificats de la codificació de la llengua catalana al segle XX i que volen ser alhora un modest homenatge i una sentida expressió de gratitud a tots tres en un moment esperançador però delicat per al nostre país, com és l’actual, en què la nostra llengua continua sent víctima d’unes calculades estratègies glotofàgiques i es veu sotmesa a perilloses temptacions cantonalistes, que és precisament allò que van combatre els nostres homenatjats. Reunir els tres noms en un sol volum vol ser també una crida d’atenció sobre la necessitat de tenir en compte l’abast geogràfic de la nostra comunitat lingüística per a enfortir els llaços que ens uneixen i comprendre’n millor la diversitat. Recordar les seues aportacions més importants és un imperatiu científic i un deure de gratitud. Analitzar i actualitzar les seues reflexions és una exigència cívica i potser el millor homenatge que els podem retre.

València, juliol de 2018

ANTONI FERRANDO FRANCÉS

Universitat de València

IEC · AVL · AILLC

Sigles bibliogràfiques

1. El primer treball ha estat publicat a El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Reflexos i projeccions, a cura de Maria Pilar Perea i Germà Colón, Castelló de la Plana, Fundació Germà Colón Domènech, 2006, pp. 103-138; el segon, a Antoni Ferrando (ed.), El primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el País Valencià, Catarroja/Barcelona/Palma de Mallorca, Afers, 2008, pp. 97-176.

2. Pompeu Fabra. En el cinquantenari de la seva mort el dia de Nadal del 1948, Barcelona, Fundació Jaume I, 1998, pp. 56-69.

3. Actes del Simposi Pompeu Fabra. Jornades Científiques de l’Institut d’Estudis Catalans, a cura de Joan Argenter, Barcelona, IEC, 2000, pp. 121-157.

4. La lingüística de Pompeu Fabra, a cura de Jordi Ginebra et alii, Alacant, IIFV/URV, 2000, pp. 279-340.

5. Les relacions catalano-occitanes al llindar del segle XXI, a cura de Christian Camps, Péronnas, Association Française de Catalanistes / Éditions de la Tour Gile, 2009, pp. 189-209.

6. La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina, a cura d’Antoni Ferrando i Miquel Nicolás, Alacant, IIFV, 2006, pp. 189-251.

7. El primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el País Valencià. Els reptes del futur, a cura d’Antoni Ferrando, Catarroja/Barcelona/Palma de Mallorca, Afers, 2018, pp. 97-176.

8. A l’entorn de les Normes de Castelló. Ambient, context cultural i repercussions, a cura de Germà Colón i Lluís Gimeno, Castelló de la Plana, UJI, 2013, pp. 39-69.

9. Manuel Sanchis Guarner: un humanista valencià del segle XX, coordinat per Santi Cortés i Vicent J. Escartí, València, AVL, 2006, pp. 94-125.

10. Ampliació del capítol «Francesc de B. Moll i Manuel Sanchis Guarner» del llibre Francesc de B. Moll a l’inici del segle XXI, curat per Maria Pilar Perea, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2003, pp. 91-96,

11. Estudis de llengua i literatura catalanes, XXX. Miscel·lània Germà Colón, Barcelona, PAM, 1995, pp. 175-188.