Kitabı oxu: «El desterrament morisc valencià en la literatura del segle XVII»

El desterrament morisc valenciàen la literatura del segle XVII(els «autors menors»)

fonts històriques valencianes 45.

El desterrament moriscvalenciàen la literaturadel segle XVII(els «autors menors»)

Edició a cura de

Manuel Lomas Cortés

Directors de la col·leccióAntoni Furió i Enric Guinot

Aquest treball ha estat elaborat a l’empara del projecte del Ministeri de Ciència i Innovació «El gobierno, la guerra y sus protagonistas en los reinos mediterráneos de la Monarquía Hispánica» (HAR2008-00512).

© Manuel Lomas Cortés, 2010

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2010

Disseny de la col-lecció: J.P.

Il·lustració de la coberta:

Pere Oromig i Francesc Peralta, Expulsió dels moriscos, 1613

Maquetació: Publicacions de la Universitat de València

ISBN: 978-84-370-8294-3

Estudi introductori

EXPULSIÓ I PRODUCCIÓ LITERÀRIA

L’edicte d’expulsió dels moriscos va ser publicat a la ciutat de València el 22 de setembre de 1609. Al llarg dels tres mesos que van seguir a aquell anunci, vora cent vint mil persones van ser compel·lides a deixar les seues cases i abandonar el territori rumb al desterrament. Molts van acceptar el passatge gratuït a Berberia que el rei els oferia a bord de les seues esquadres, mentre que altres van preferir contractar algun dels nombrosos mercants congregats per a l’ocasió i triar així el seu destí, ja fos a port cristià o musulmà. D’aquesta manera una gran majoria dels moriscos es va embarcar pacíficament i sense oposar resistència, encara que també n’hi va haver que es van rebel·lar, fent-se forts a les muntanyes de la vall de Laguar i la mola de Cortes entre els mesos d’octubre i novembre d’aquell any. Amb poca o cap possibilitat de resistir a l’avanç dels terços italians desembarcats a Vinaròs, Dénia i Alacant des de final de setembre, els rebels van ser derrotats el 21 de novembre i obligats a embarcar-se al llarg de les setmanes següents, per la qual cosa abans de la celebració del nadal el procés va poder donar-se per conclòs. Només un grapat de fugits de les derrotes patides a Laguar i Cortes van poder escapar de les urpes dels terços i la Milícia Efectiva del Regne, i passaren a portar una vida clandestina i oculta entre les muntanyes. Assimilats als usos bandolers, aquests homes s’encarregarien de projectar el problema d’una expulsió incompleta al llarg dels anys successius i fins al seu estranyament definitiu, succeït al començament de 1612.¹

Pel seu significat i extensió, els esdeveniments que havien envoltat el desterrament morisc valencià van ser objecte d’un interès sobtat i general. Es tenia consciència d’haver assistit a un fet extraordinari, de profunda transcendència, que s’estenia ara a la resta de les corones d’Aragó i Castella i que, per tant, mereixia ser estudiat i conegut.² En el segle XVI la qüestió morisca havia esdevingut un tema popular i repetit de la literatura, però el que ara es pretenia era escriure el seu epíleg, el desenllaç d’una realitat que arribava a la seua fi per a donar pas a quelcom nou i desconegut, on no cabia ja la por a l’apassionament desmesurat i el menyspreu obert que, anys enrere, haguessen pogut comportar la imposició d’una cautelosa censura.³

El dominic Jaume Bleda coneixia bé aquell extrem. Detractor aferrissat dels moriscos i convençut defensor de la idea de l’expulsió, el 1601 havia vist com la seua Defensio fidei in causa neophytorum, sive Morischorum Regni Valentiae, totisque Hispaniae era censurada pel Consell Reial a causa de la polèmica que hauria pogut suscitar la seua publicació en castellà. Dos anys més tard era el papat qui reclamava a la Cort espanyola que aplanàs l’eixida del dominic de Roma. La Defensio Fidei també havia estat censurada per la Inquisició romana, i la presència de Bleda era vista amb incomoditat. Malgrat comptar amb les simpaties d’importants personatges de la Cort i, per damunt de tots els altres, del poderós duc de Lerma, Bleda es veuria quasi marginat en els anys posteriors i fins a 1609 quan, amb l’inici de l’expulsió, tot va canviar.⁴ La Defensio Fidei va obtenir l’autorització reial al novembre d’aquest mateix any, i el 1610 seria finalment publicada a València acompanyant-se d’un nou escrit destinat a justificar l’expulsió, l’anomenat Tractatus de iusta Morischorum ab Hispania expulsione.5

El procés que havia dut a acceptar aquell escrit abans censurat era el mateix que havia propiciat l’expulsió. Després de superats els primers deu anys de regnat la política exterior de Felip III i el duc de Lerma no havia donat els resultats esperats. La firma dels diferents tractats de pau i treva —sobretot el subscrit amb els rebels flamencs— en llaor de la denominada Pax Hispanica, no sols no emmudia les critiques a la forma de govern —açò és, a la privadesa del duc de Lerma—, sinó que deixava entreveure seriosos problemes de coherència ideològica amb la política fixada pels Àustria des de feia decennis. L’expulsió dels moriscos va nàixer, així, com la gran resposta política i religiosa d’una monarquia en hores baixes, aquella capaç de silenciar les veus més crítiques i projectar alhora la imatge de Felip III com a paladí de la fe catòlica i assot de l’heretgia. L’expulsió dels moriscos havia de forjar la imatge i record de Felip III, seria el gran fet del seu regnat i, en aquest nou context, tot aquell escrit que exalçàs la seua glòria i la de les armes espanyoles, tota aquella obra que relatàs la perfídia dels moriscos, i el desinteressat sacrifici que el rei havia assumit a major glòria de la catolicitat i de la Casa d’Àustria, seria ben rebuda. El temps dels apologistes havia arribat, i Jaume Bleda, com molts altres, es beneficiaria d’aquella nova conjuntura.⁶

Però les apologies de l’expulsió encara tardarien un temps a aparèixer. La decisió adoptada pel rei havia estat inesperada, i els seus resultats a València no eren del tot ben coneguts. La Defensio Fidei va sortir ràpidament a València perquè Jaume Bleda no va tenir interès, malgrat la inclusió del Tractatus, a afegir al text original de la seua obra una crònica profunda dels esdeveniments que s’acabaven de viure al regne —ho faria anys més tard, el 1618, en la molt més extensa, encara que de significació diferent, Corónica de los moros de España—.⁷ L’aparició de l’Expulsión de los moros de España revestiria un mèrit major. El poema èpic de Gaspar Aguilar, compost de vuit cants i cinc-centes setanta-tres octaves, rebria el permís de publicació al juliol de 1610 per la qual cosa, atenent a la seua extensió, la seua redacció va haver d’iniciar-se pràcticament al temps en què els moriscos eren embarcats. Primer en el seu gènere, aquest poema avançaria —com en el cas de la justificació teòrica la Defensio fidei— molts dels temes i idees després repetits per altres autors.⁸ Però el cas de Gaspar Aguilar, per la rapidesa amb què va aparèixer el seu escrit, sense atendre la qualitat dels seus versos, va ser exceptional, sobretot si es compara amb la decisió adoptada per altres autors de retardar la publicació dels seus treballs, en principi completats, amb vista a incloure nous capítols en què es justificàs i se sintetitzàs l’expulsió. Així sembla, almenys, que ho va fer Gaspar Escolano, que va esperar fins a 1611 per a traure a la llum la seua Década primera de la historia de Valencia a fi d’afegir el que possiblement siga el text més fidedigne dels fets de l’expulsió valenciana de tots els que es van escriure.⁹ El desterrament morisc s’havia convertit en un tema atractiu que bé podria guanyar nous lectors encara que, alhora que es retocava i ampliaven textos com el d’Escolano, també s’havia iniciat una important tasca de creació d’obres noves com la d’Aguilar, destinades exclusivament a tractar la qüestió de l’expulsió morisca. Religiosos com el mateix Jaume Bleda es convertirien al poc de temps en els principals productors d’aquell nou tema literari, gènere híbrid a mig camí entre la crònica històrica i el relat novel·lat, obres doncs imbuïdes d’un fort caràcter fictional, hiperbòliques en el tractament dels símbols del poder i la figura reial, però on a la vegada subjaurà el testimoni del succés i, amb ell, el seu indubtable valor historiogràfic.¹⁰

L’any 1612 marcaria un fita en l’aparició d’aquestes composicions. Acabada l’expulsió a la Corona d’Aragó, i suspesa a Castella l’última fase de la mateixa —que havia d’escometre els antics murcians—, Felip III havia iniciat un procés de normalització progressiva de la política interna en els seus dominis. Les grans comissions encarregades d’eliminar del territori els últims elements moriscos havien conclòs, les juntes judicials especials estaven a punt de desaparèixer i, amb elles, les justícies ordinàries començaven a recuperar la plenitud de les seues competències habituals això sí, amb una advertència. La persecució dels moriscos havia de suavitzar-se, i el seu problema desaparèixer del discurs administratiu. Els festeigs i processons encaminats a celebrar el triomf del rei en l’expulsió havien començat a succeir-se un any abans, de manera que l’ambient era propici per a la publicació d’obres commemoratives. Molts literats aviat demostrarien que no tenien cap intenció de defraudar el seu monarca.¹¹

El 2 de febrer de 1612 el llicenciat Pedro Aznar Cardona va obtenir l’aprovació per a la publicació a Huesca de l’Expulsión justificada de los moriscos españoles, y suma de las excellencias Christianas de nuestro Rey, don Felipe el Católico Tercero deste nombre.12 Plena de referències a la Defensio Fidei, al llarg dels cinquanta-dos capítols que componien la seua primera part aquest teòleg es dedicaria a desencadenar les seues ires contra els moriscos, i a construir un conscienciós discurs teòric en què repassava amb detall les diferents accions que, d’acord amb les Sagrades Escriptures, havien portat a Felip III a decidir el desterrament. Caracteritzada la culpa, la segona part de l’obra se centraria a explicar la pena imposada, moment a partir del qual es barrejarien en la redacció qüestions d’índole teològica amb passatges de vertadera crònica, que demostren la presència directa de l’autor en diferents moments de l’èxode aragonès.¹³ Uns mesos abans, a l’agost de 1611, Juan Méndez de Vasconcelos havia rebut els primers permisos per a la publicació de la seua Liga deshecha por la expulsión de los moriscos, poema èpic en disset cants semblant en el seu esquema a l’Expulsión de los moros de Gaspar Aguilar, i de la qual ens ocuparem més endavant. A Roma, el dominic portuguès Damián Fonseca —íntimament relacionat amb Jaume Bleda— publicaria aquest mateix any la Justa expulsión de los moriscos de España, original de l’obra homònima apareguda en italià en la mateixa ciutat un any abans, en la qual es compendiaria una de les millors i més fiables cròniques escrites sobre el desterrament valencià. En ella, el pes de les justifications teològiques va tendir a mitigar-se a favor d’una redacció de fàcil lectura, centrada a relatar amb precisió la successió cronològica del procés, des dels primers avalots a la ciutat de València, al setembre de 1609, fins al final dels embarcaments, dedicant els seus darrers capítols a tractar, de forma un poc més exagerada, de la fi que van patir els moriscos per càstig dels seus pecats.¹⁴ De manera menys concisa que els anteriors, i centrat en qüestions més generals, el català Blai Verdú inclouria en la seua obra Engaños y desengaños del tiempo un últim capítol titulat «Del justo destierro de los moriscos españoles hecho por el Rey Nuestro señor don Felipe III». Aquest autor hi abordaria la justificació teòrica de l’expulsió catalana, a partir d’una selecció de principis i màximes extretes de la patrística catòlica, però deixant entreveure al mateix temps la seua possible presència a Tortosa durant el trasllat dels moriscos que havien d’embarcar-se en el port dels Alfacs.¹⁵

La producció apologètica continuaria sense fractura al llarg dels dos anys successius, començant per les dues contributions de fra Marcos de Guadalajara y Xavier, titulades Memorable expulsión y justíssimo destierro de los Moriscos de España i Prodición y destierro de los moriscos de Castilla, hasta el Valle de Ricote, ambdues publicades a Pamplona el 1613 i 1614 respectivament. En elles el carmelita abundaria en els temes que ja s’havien representat amb anterioritat, sense massa originalitat encara que oferint una visió un poc menys pudorosa i pròxima al pensament i sentir popular —almenys en el cas de Prodición y destierro—, com ha estat assenyalat per la historiografia moderna sobre el tema.¹⁶ L’any 1613 es demostraria especialment fecund. Junt amb la primera aportació de Guadalajara apareixerien també les Relaciones de algunos sucesos postreros de Berbería de Juan Luis de Rojas, el Diálogo de consuelo por la expulsión de los moriscos de Juan Ripol i la Relación del rebelión y expulsión de los moriscos del Reyno de Valencia, d’Antonio del Corral y Rojas, composicions totes de breu extensió i format reduït.¹⁷

El principi que havia guiat la redacció de totes aquelles obres era el mateix. Es tractava al cap i a la fi de buscar justifications a la decisió adoptada per Felip III, posant en relleu un ampli ventall d’acusacions dirigides a raonar i demostrar la versemblança de la justificació continguda en els mateixos bans reials, açò és, que el conjunt de la població morisca havia comès un delicte d’alta traïció contra Déu i el rei. D’aquesta manera el desterrament es presentava com una porga justa i necessària, fins i tot suau i benèvola si es tenia en compte la naturalesa del crim, una decisió necessària per a la salvació de la fe catòlica i la República hispana. L’efecte era el desitjat. Els apologistes tancaven files al voltant de la grandesa de Felip III i la seua decisió, recolzant sense pal·liatius l’expulsió i desterrant qualsevol element de crítica.

La publicació de Prodición y destierro va marcar un punt d’inflexió en allò que fins al moment havia estat una incipient producció literària. Amb l’eixida dels mudèjars murcians al començament de 1614, el procés general d’expulsió es va tancar definitivament, i no seria desgavellat pensar que l’interès per aquells escrits descendís de forma paral·lela. D’altra banda el tema semblava esgotat, com s’extreia de les repeticions constants en què havien caigut les obres publicades fins a aquesta data. Per aquest motiu la sortida de la Corónica de los moros de España el 1618 va comportar un esdeveniment exceptional. El darrer dels grans tractats justificatius del desterrament morisc, el més ambiciós per extensió i contingut, resumiria el descàrrec últim de Jaume Bleda, la promesa complida d’oferir al públic una gran obra en llengua castellana —allò que no havia pogut fer el 1601— i redactada des de la perspectiva dels anys transcorreguts. Però la Corónica va arribar a deshora, en un moment polític especialment delicat, després de la caiguda del seu antic protector, el duc de Lerma. En una època en què triar un mecenes adequat, ben situat a la Cort, era fonamental per a assegurar l’èxit de tota edició, la dedicatòria a l’antic privat no suposaria sinó un problema afegit a la complicada difusió de l’obra del dominic.¹⁸ Després de l’aparició d’aquest últim escrit les creacions literàries relacionades amb l’expulsió desapareixerien, encara que les idees que havien vertebrat aquelles obres van ser represes cap al final del regnat de Felip III. Tal com s’havia pretés, l’expulsió havia acabat per convertir-se en el gran esdeveniment polític d’aquell regnat, de manera que les apologies constituïen ara una base teòrica fonamental sobre la qual extraure tant notícies concretes sobre el procés com a conclusions d’índole teològica i política relacionades amb ell, tal com es demostraria en obres com Política española, de fra Juan de Salazar.¹⁹ Només en la tardana data de 1635 apareixeria a València l’última obra apologètica de l’expulsió dels moriscos, açò és, el poema èpic en cinc cants titulat Expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra y muela de Cortes. Por Simeón Zapata Valenciano, obra de Vicent Pérez de Culla.²⁰

En línies generals la historiografia actual ha tendit a relativitzar la importància formal d’aquestes obres a causa de l’escassa qualitat literària de moltes d’elles, extrem totalment comprensible si s’atén al fet que, en el moment de la seua aparició, el Segle d’Or brillava amb tota esplendor oferint a les impremtes alguns dels seus cims més destacats. Deixant de banda l’Expulsión de los moros de Gaspar Aguilar, reconegut i famós poeta no sols al regne de València, la resta d’obres pertanyien a autors que o bé formaven part del clergat, com els dominics Bleda i Fonseca, el carmelita Guadalajara o el teòleg Aznar Cardona, o bé a soldats que, en un moment determinat, s’havien animat a escriure sobre els esdeveniments que havien viscut, com en el cas d’Antonio del Corral o Juan Méndez de Vasconcelos, gent per tant mancada en alguns casos de tota experiència literària prèvia, en altres llastada per una formació excessivament rígida com per a oferir al públic lectures atractives. Però fins i tot reconeixent aquest extrem hi ha una divisió interna d’aquestes obres, una classificació que distingeix entre els grans autors apologètics, identificats amb aquells pertanyents al clergat, que van redactar textos de gran extensió, i els autors menors, açò és, aquells soldats, cavallers i particulars que van publicar obres d’escassa amplitud o de poca o nul·la qualitat literària.²¹

Aquests últims centren, per contra, l’objecte de la present edició. Menys en el cas de l’Expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra y muela de Cortes de Pérez de Culla, que ha gaudit una edició facsímil incompleta el 1979 —de la qual parlarem a continuació—, els textos que es presenten en aquest volum, i que van ser editats en el segle XVII, no havien tornat a ser publicats. Es tracta del Diálogo de Consuelo de Juan Ripol, la Liga Deshecha de Juan Méndez de Vasconcelos i la Relación del rebelión y expulsión de los moriscos d’Antonio del Corral y Rojas. A elles hem afegit dos textos inèdits compostos el 1610 i 1611 per Maximilià Cerdà de Tallada i l’italià Cosimo Gaci respectivament que, malgrat estar en un principi destinats a ser publicats, per causes desconegudes van acabar per caure en l’oblit. Són la Relació verdadera molt en particular de tot lo que ha pasat en la extració dels moriscos del present Regne de València i el Ragionamento di Cosimo Gaci, d’intorno a dimostrare la grandezza dell’attione che Su Maestà ha esseguita nello scacciare i Moreschi.

MAXIMILIÀ CERDÀ DE TALLADA

La figura de Maximilià Cerdà de Tallada ha quedat en gran manera eclipsada per la projecció historiogràfica del seu pare Tomàs Cerdà de Tallada, prestigiós jurista autor d’algunes de les importants obres legals del període foral valencià.²² En el clàssic Escritores del Reyno de Valencia de Vicent Ximeno, ni tan sols va merèixer una entrada pròpia, i s’assenyala l’existència d’uns sonets laudatoris al començament del Veriloquium del seu pare com l’única referència literària coneguda d’aquest autor.²³ En el segle XIX aquesta posició de marginació va començar a canviar de la mà de Just Pastor Fuster, qui li va conferir una entrada pròpia en la seua Biblioteca valenciana, ampliant considerablement les referències sobre la seua producció escripturària alhora que reconeixia el seu talent en referir com «manifestó su ingenioso numen en varios certámenes que con motivo de diferentes fiestas se hicieron en Valencia».²⁴

En efecte aquest escriptor i polític, nascut a la ciutat de València entre 1560 i 1565, va desenvolupar una important activitat a cavall entre els segles XVI i XVII. Com a membre del braç militar del regne, seria procurador a les Corts de 1604, mostrant-se molt actiu a les reunions celebrades per aquest braç des de 1606 i sent comissionat per ell davant del rei fins a 1608. Alhora que exercia aquesta funció va ocupar també un càrrec com a capità de Cavalls de la Costa, element que el confirma com un polític actiu i respectat al començament del segle XVII.²⁵ Però anys abans de la seua forja política en el braç militar de València Maximilià Cerdà de Tallada ja s’havia creat un nom propi dins de la societat i la intel·lectualitat valenciana. La seua amistat amb Bernat Català de Valeriola, gran aficionat a les lletres, li va obrir les portes de les reunions literàries que aquest organitzava en la seua casa per a un selecte grup de cavallers i amics, que van ser el germen de la creació, el 1591, de l’Acadèmia dels Nocturns, un dels cercles literaris que comptaria amb major projecció i importància en el Segle d’Or espanyol. Membre fundador d’aquesta junt amb el mateix Català de Valeriola o Gaspar Aguilar, seria un dels encarregats de redactar els seus estatuts i posar en funcionament les seues reunions, sempre davall el pseudònim Temeridad.²⁶

L’Acadèmia prompte es convertiria en un focus d’atracció d’escriptors i poetes com Guillem de Castro, però també d’altres joves nobles traslladats a València, que van entrar en la seua òrbita a l’espera de llaurar-se un futur polític. A l’abric de l’Acadèmia, Maximilià Cerdà començaria a participar en certàmens i a publicar els seus versos en les obres d’altres membres del cercle, encara que sense arribar mai a plantejar-se la confecció d’un volum propi amb les seues poesies. En realitat, la seua producció literària seria prou limitada —només es coneixen uns trenta poemes en total—, la qual cosa demostra un aproximament aficionat a la poesia que mai va pretendre passar a majors.²⁷ És molt possible que Cerdà de Tallada contemplàs la seua tasca a l’Acadèmia com un mitjà adequat per a guanyar-se una posició social de prestigi que li permetés la seua consolidació política, però no deixa de ser cert que l’aparició dels seus versos en diferents publicacions del període evidencia un intent per mostrar-se com un membre actiu del cercle, assumint una posició intel·lectual que no abandonaria durant la resta de la seua vida.

La inclusió d’un sonet en la primera edició de Visita de la cárcel del seu pare Tomàs el 1574, ha estat assenyalada de vegades com el primer rastre de la poesia de Maximilià Cerdà, encara que per la seua curta edat, i el fet que fos escrit per tots els fills del jurista, es resol impossible l’atribució certa de la seua autoria.²⁸ De fet, per a trobar les primeres composicions fiables caldria esperar fins a l’inici de la seua activitat a l’Acadèmia, de les quals el Cancionero, recopilat i publicat per Pedro Salvá al començament del segle XX, conté diversos exemples de l’inici modest de la poètica de Maximilià.²⁹ Fora d’aquestes aportacions, participaria en l’edició d’algunes obres dels seus companys i amics amb l’elaboració de breus composicions laudatòries a manera de col·laboració, quasi sempre sonets, inclosos al començament de les edicions junt amb altres d’índole semblant. El primer poema conegut d’aquesta categoria és el contingut en les Fiestas nupciales que la ciudad y Reino de Valencia han hecho al casamiento del rey don Felipe III con doña Margarita de Austria de Gaspar de Aguilar, editat a València el 1599,³⁰ al qual seguiria immediatament l’inclòs en El prado de Valencia, de Gaspar Mercader.³¹ Al començament del segle XVII col·laboraria en l’edició de les Justas poéticas organitzades pel seu vell amic Bernat Català de Valeriola, encara que les seues funcions en el braç militar prompte començarien a apartar-lo de la poesia.³² Fins a 1608 no tornaria a publicar cap sonet, sent llavors convençut per un altre dels seus antics companys d’Acadèmia, Gaspar Aguilar, per a compondre una llarga poesia amb motiu de les festes celebrades per la beatificació de sant Lluís Bertran.³³ Després d’aquesta última col·laboració no tornaria a publicar poesia fins a 1620, amb motiu de la beatificació d’un altre il·lustre, Tomás de Villanueva.³⁴ Després d’allò no tornaria a editar poesia.³⁵

El text inèdit recollit en aquest volum, titulat Relació verdadera molt en particular de tot lo que ha pasat en la extració dels moriscos del present Regne de València, constitueix una vertadera rara avis dins de l’obra de Maximilà Cerdà de Tallada. Mancant conèixer els dos discursos en prosa que José María Ferri li atribueix en la seua investigació sobre la poesia de l’Acadèmia aquest document manuscrit, conservat en el Reial Convent de Predicadors de València, es resisteix encara a contar la seua història.³⁶ Es tracta d’un esborrany, escrit amb una lletra de vegades poc cuidada, i la motivació del qual és difícil d’establir. En realitat no ens trobem davant d’un text apologètic, ja que no busca la justificació ni l’elogi, sinó només oferir una crònica dels esdeveniments desposseïda de tota referència a la raó d’Estat i als principis teològics que estan en la base d’altres escrits semblants. D’entrada Maximilià Cerdà adopta la perspectiva del braç militar de València, i comença el seu discurs explicant els primers passos donats per la noblesa de la ciutat davant la sospita de l’expulsió, gestions de les quals ell mateix va formar part i va ser comissionat, i que completen en part les dades publicades per Gaspar Escolano el 1611.³⁷ Podria pensar-se per aquest arrancament que l’escrit tenia una vocació política, de justificació de la pròpia noblesa valenciana, i fins i tot ha arribat a sospitar-se que aquest document estigués en relació amb una composició jurídica perduda de Tomàs Cerdà de Tallada, en la qual segons sembla el jurista hauria adoptat una posició crítica en contra de la decisió de Felip III. Però aquest extrem no sembla demostrable. Maximilià Cerdà abandona aviat la perspectiva del braç militar —ni tan sols fa un repàs complet de les seues deliberations, que han de buscar-se en Escolano— i comença a tractar els moments d’inquietud que es van viure en la ciutat durant les primeres setmanes del procés, donant comptades referències sobre els embarcaments i fins a arribar a l’inici de les rebel·lions, de les quals parla amb distància i escàs detall, per a tancar el seu discurs donant avís de les conseqüències negatives de l’expulsió en el terreny de l’economia i la crisi dels censals.

En realitat el que aquest text sembla resumir és el coneixement personal dels esdeveniments de l’expulsió des de la perspectiva d’un membre de la noblesa valenciana, partícip de les primeres reunions però allunyat després de l’acció, que va conèixer un poc millor els embarcaments pel Grau perquè era el port més pròxim a València, que més tard va participar en la defensa preventiva de la ciutat durant unes rebel·lions que només va conèixer a partir de les notícies que arribaven des de les muntanyes i que, després de l’expulsió, va tornar a tenir un paper més actiu en la presa de decisions relacionada amb la qüestió dels censals. En el moment en què va donar per conclosa la redacció de l’escrit, a l’abril de 1610, encara no s’havia publicat cap relació de l’expulsió, i la Defensio Fidei de Bleda s’allunyava del seu objecte d’interès, així que el text està estalvi de les influències i constants repeticions de les quals patiran una bona part de les relacions posteriors. Cerdà de Tallada només va comptar amb els seus records personals que va intentar recolzar, això sí, amb la inclusió d’un repertori de bans i documents oficials que havia recopilat. Al llarg de tot el manuscrit es troben així constants referències com «en lo present quadern les podrà lligir... un orde que al present està en est quadern... tot lo que en lo edicte feu publicat se conté en aquest quadern... y tanbé la orde de les devosions, lo qual està en est quadern», seguides normalment de breus espais en blanc destinats a la inclusió d’informació documental complementària, però que en cap moment apareixen intercalats en el manuscrit.

Aquest últim fet apunta un altre dels enigmes de l’escrit. A causa de les vicissituds per les quals ha passat el Reial Arxiu de Predicadors de València, no es té constància del moment ni la raó per la qual el volum en què s’insereix aquesta obra, dedicat per complet a recopilar documents sobre l’expulsió dels moriscos, es troba entre els seus fons. L’orde de Predicadors no va complir un paper especialment destacat en l’expulsió pel qual pogués estar interessat en aquells documents —encara que dos dels seus membres, Jaume Bleda i Damián Fonseca, es compten entre els grans autors apologètics—, per la qual cosa se sospita que el llibre pogués haver estat adquirit en el segle XVIII per Josep Teixidor, dominic que va impulsar l’acreixement de l’arxiu i la biblioteca de l’orde en un moment d’especial bonança econòmica.³⁸ Fora d’aquest problema subsisteix encara la qüestió de l’ordre intern del llibre, que no guarda cap lògica cronològica apreciable, sinó que només sembla respondre a una acumulació de documents inconnexos enquadernats en un moment determinat. El mateix escrit de Cerdà de Tallada se situa cap a la meitat del volum, però una lectura tranquil·la del manuscrit i del conjunt del llibre, revela que molts dels documents continguts en ell responen a aquells que, en teoria, haurien d’haver estat inclosos en l’edició del text de Cerdà de Tallada, de vegades d’una forma tan concreta que podria pensar-se que, en realitat, una bona part dels documents del llibre, situats a continuació del manuscrit, van pertànyer al mateix Maximilià. El problema rau en el fet que també s’inclouen altres documents que no guarden relació amb el manuscrit. No seria desgavellat pensar que la seua existència estigués lligada a la utilització de fonts després rebutjades, però aquest extrem no pot demostrar-se amb les dades amb què comptem.³⁹

El que sí que ha de quedar fora de tot dubte és que Maximilià Cerdà de Tallada va compondre aquell escrit amb vista a ser publicat, ja que fins i tot arriba a dirigir-se al lector en una ocasió. En dir que «voldrà lo curiós veure les patens de don Agustín Mexía y dels demés Miranda y Vidal, en lo present quadern les podrà lligir», es demostrava la intenció de l’autor d’oferir la seua obra a un públic ampli i curiós —tal vegada, per tant, contemplava la seua edició—, a més d’assenyalar l’existència original d’un apèndix documental que reforça la hipòtesi respecte a altres documents continguts en el llibre de Predicadors. La raó per la qual aquest document no va passar de ser un esborrany manuscrit que va quedar sense edició és per contra un altre enigma, ja que per la seua cronologia hauria pogut convertir-se en la primera relació de l’expulsió. El seu valor, en tot cas, excedeix a la seua consideració de simple manuscrit inèdit, ja que no per això perd la seua condició de ser l’única obra en prosa coneguda de Maximilià Cerdà de Tallada, l’escrit més pròxim temporalment als esdeveniments que narra, desvinculat de l’apologia i, a més a més, l’únic redactat en la llengua pròpia del regne de València.