Kitabı oxu: «Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Ceremoniós»
Directors de la col·lecció
Antoni Furió i Enric Guinot
Sèrie Documents Històrics Valencians 2
en coedició amb
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
Directors
Ramon Ferrer i Albert Hauf
© Els autors, 2009
© D’aquesta edició:
Universitat de València, 2009
Acadèmia Valenciana de la Llengua
Disseny de la col·lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta:
Pere el Cerimoniós, Biblioteca de Catalunya, ms. 947, f. 1r
Realització ePub: produccioneditorial.com
ISBN: 978-84-370-7397-2 (Universitat de València)
ISBN: 978-84-482-4504-7 (Acadèmia Valenciana de la Llengua)
ÍNDEX
PORTADA
PORTADA INTERIOR
CRÈDITS
ÍNDEX
Pròleg
Estudi introductori
UN VELL MANUSCRIT RETROBAT
UN LLIBRE MISCEL·LANI. ANÀLISI DEL CONTINGUT TEXTUAL
UN LLIBRE REGISTRE MEDIEVAL. ANÀLISI CODICOLÒGICA I GRÀFICA
Llibre de Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós
ORDENACIONS FETES PER LO MOLT ALT SENYOR EN PERE TERÇ, REY D’ARAGÓ, SOBRA LO REGIMENT DE TOTS LOS OFFICIALS DE LA SUA CORT
1. DELS MAJORDÒMENS
2. DELS COPERS
3. DELS BOTEYLERS MAJORS
4. DELS BOTEYLERS COMUNS
5. DEL PORTANT AYGUA A LA BOTEYLARIA
6. DELS PANICERS MAJORS
7. DELS PANICERS COMUNS
8. DEL PASTADOR
9. DELS ESCUDERS DEVANT NÓS TALLAR ORDONATS
10. DELS SOBRECOCHS
11. DELS COYNERS MAYORS
12. DE L’ARGENTER DE LA NOSTRA CUYNA
13. DELS COCHS COMUNS
14. DEL MOSEU
15. DEL MANUCIER
16. DELS ARGENTERS DE LA COYNA COMUNA
17. DEL PORTADOR D’AYGUA A LA CUYNA
18. DELS ESCUDERS PORTANTS LO TAYLADOR REAL
19. DEL COMPRADOR
20. DELS CAVALLERICES
21. DEL MENESCAL
22. DELS HÒMENS DE LA ESCUDERIA
23. DEL FALCONER MAYOR
24. DELS FALCONERS
25. DELS CAÇADORS O GUARDA DE CANS
26. DEL SOBREAZEMBLER E SOTSAZEMBLER
27. DELS AZEMBLERS
28. DELS JUGLARS
29. DE L’OFFICI DELS CAMARLENCHS
30. DELS ESCUDERS DE LA CAMBRA
31. DELS AJUDANTS DE LA CAMBRA
32. DEL BARBER
33. DELS MEGES DE PHÍSICA
34. DELS MEGES DE CIRURGIA
35. DELS ESCRIVANS SECRETARIS
36. DE L’ARMADOR REAL
37. DE LA GUARDA DE LES TENDES
38. DEL SARTRE E SOS COADJUTORS
39. DE LA CUSTURERA E DE LA COADJUTORA
40. DE L’APOTHECARI
41. DELS REBOSTERS MAJORS
42. DELS REBOSTÉS COMUNS
43. DE L’ESCOMBRADOR DEL PALAU E LAVADOR DE L’ARGENT
44. DELS UXERS D’ARMES
45. DELS PORTERS DE MASSA
46. DELS PORTERS DE PORTA FORANA
47. DEL POSADER
48. DELS ALGUTZIRS
49. DELS HÒMENS DE L’OFFICI DE L’ALGUTZIR
50. DEL CANCELLER
51. DEL VICECANCELLER
52. DE L’OFFICI DEL PROTHONOTARI TINENT LOS SEGELLS
53. DELS SCRIVANS DE MANAMENT DE LA NOSTRA SCRIVANIA
54. DELS AJUDANTS DE LA NOSTRA ESCRIVANIA
55. DELS PROMOVEDORS
56. DELS MISSATGÉS DE VERGA DE LA CANCELLARIA
57. DEL CALFADOR DE LA CERA PER ALS SEGELLS PENDENTS
58. OFFICI DELS SEGELLADORS DE LA SCRIVANIA
59. DELS ENDREÇADORS DE LA CONCIÈNCIA
60. DELS OŸDORS
61. DELS ESCRIVANS DELS OŸDORS
62. DELS PORTERS HO SOTSPORTERS QUE SÓN LIURATS ALS HOŸDORS
63. DEL CONFESSOR
64. DE L’ABBAT DE SANCTAS CREUS
65. DELS MONGES DE LA CAPPELLA
66. DE L’ESCOLAN DE LA CAPPELLA
67. DELS ALMOYNERS
68. DE L’ESCOLAN DE LA ALMOYNA
69. DEL SERVIDOR DE LA ALMOYNA
70. DELS CORREUS
71. DEL MAESTRE RACIONAL
72. DEL LOCHTINENT E SCRIVANS DEL MAESTRE RACIONAL
73. DEL TESAURER
74. DEL LOCHTINENT E SCRIVANS DE THESAURER
75. DE L’ESCRIVAN DE RACIÓ
76. DEL LOCTINENT E SCRIVANS DE RACIÓ
77. DELS CONVITS
78. DE LES VIANDES
79. DE LA MANERA DE DAR RACIONS
80. DELS FRENS E ALTRES APPARELLAMENTS DE CAVALS
81. DE LES VESTEDURES E ALTRES ORNAMENTS
82. DE LES OBLACIONS
83. DE LES HONORS A ALCUNS CON SE PERTANYEN FAEDORES
84. DE LES FRUYTES EN LA TAULA MINISTRADORES
85. DE LA IL·LUMINACIÓ DE LA CORT REAL
86. DE LA IL·LUMINÀRIA QUANT PER DEFUNCT SE CELEBRA
87. DE L’ARGENT DE LA CORT NOSTRA
88. DELS CONSELLERS NOSTRES
89. DE LA MANERA DEL SEER E PROPOSAR EN CONSELL NOSTRE
90. DELS SERVEYS
91. DELS SALARIS DELS COMISSARIS
92. DE LA MANERA D’ESCRIURE LETRES A DIVERSES PERSONES
93. QUALS PERSONES DEUEN ÉSSER DAVANT POSSADES
94. QUALS PERSONES DEUEN ÉSSER POSTPOSADES
95. CON SE DEU SCRIURE A DIVERSES PERSONES SEGONS GRAU DE CASCUN E PRIMERAMENT QUI EN LES LETRES DEUEN ÉSSER PREPOSATS
96. DE LA MANERA DE SCRIURE ALS CARDENALS
97. DE LA MANERA DE L’ESCRIURE A AQUELLES PERSONES LES QUALS SÓN POSTPOSADES A NÓS EN LES LETRES
98. DE LA MANERA DE SAGELLAR AB SEGELLS DE CERA E AB BULLA
99. DE LA TAXACIÓ DE LES CARTES E LETRES QUI IXIRAN DE LA NOSTRA CORT
100. DELS BENEFICIS DONADORS
101. DE LA ORDINACIÓ DE LA CAPPELLA
102. DE LA VIGÍLIA E DE LA NATIVITAT DE NOSTRE SENYOR
103. DE LA FESTA DE SENT JOHAN EVANGELISTA
104. DE LA FESTA DE LA CIRCUNCISIÓ DE NOSTRE SENYOR
105. DE LA FESTA DE LA EPIPHANIA
106. DE LA CONVERSIÓ DE SENT PAÜL
107. DE LA CADIRA DE SENT PERE
108. DE LA FESTA DE RAM E PALMA
109. DEL DIJOUS DE LA CENA
110. IMPARACEVE DE NOSTRE SENYOR
111. DE LA VIGÍLIA E DEL DIA DE LA RESURRECCIÓ DE NOSTRE SENYOR
112. DEL DILLUNS E DEL DIMARS SEGÜENS
113. DE LA FESTA DE LA INVENCIÓ DE SANCTA CREU
114. DE LA FESTA DE LA ASCENSIÓ DE NOSTRE SENYOR
115. DE LA VIGÍLIA DE PENTACOSTA E DEL DIA E DEL DILUNS E DEL DIMARTS SEGÜENTS
116. DEL DICMENGE DE TRINITAT
117. DE LA FESTA DEL CORS DE NOSTRE SENYOR
118. DE LA FESTA DE LA NATIVITAT DE SENT JOHAN BABTISTA
119. DE LA FESTA DE SENT PERE
120. DE LA FESTA DE SANCTA ANNA
121. DE LA TRANSFIGURACIÓ DE NOSTRE SENYOR
122. DE LA FESTA DE SENT LORENÇ
123. DE LA CORONA DE JESUCRIST
124. DE LA FESTA DE LA EXALTACIÓ DE SANTA CREU
125. DE LA DEDICACIÓ DE SENT MICHEL
126. DE LA FESTA DE SENT LUCH EVANGELISTA
127. DEL DIA DE TOTS SANTS
128. DE LA COMEMORACIÓ DELS DEFUNTS E TOTA HORA QUE PER DEFUNTS SE FAÇA
129. DE LA FESTA DE LA PASSIÓ DE LA YMAGE DE JESUCRIST
130. DE LA FESTA DE SENT MARTÍ
131. DE LA FESTA DE SANCTA KATERINA
132. DE LA FESTA DE SENT NICHOLAU
133. DE LES IIII FESTIVITATS DE LA MARE DE DÉU
134. DELS MÀRTIRS
135. DELS CONFESSORS
136. DE LES VERGES
137. DE LES HUYTAVES DE LES FESTES DE NOSTRE SENYOR E DE LA VERGE MARIA E DE TOTS LOS ALTRES SANTS
138. DE LES VIGÍLIES DE LES FESTES
139. DELS DIES DOMINICALS
140. DELS DIVENDRES
141. DELS DISSAPTES
142. DELS DIES FERIALS
143. DE LES IIIIe TÈMPORES DE L’ANY
144. DE LA ALMOYNA
145. DE LES FAYLES E DELS MISSATGÉS
146. DE LES LOGUERS DE LES BÈSTIES LOGADES
147. DECLARACIÓ FETA SOBRA TOTES LES DITES ORDINACIONS
ORDINACIONS CON LOS REYS E REYNAS D’ARAGÓ SE CONSAGREN E·S CORONEN
1. ORDINACIÓ FETA PER LO MOLT ALT E MOLT EXCEL·LENT PRÍNCEP E SENYOR LO SENYOR EN PERE TERÇ, REY D’ARAGÓ, DE LA MANERA CON LOS REYS D’ARAGÓ SE FARAN CONSAGRAR E ELLS MATEYS SE CORONARAN
2. ORDONACIÓ FETA PER LO DIT SENYOR REY DE LA MANERA CON LES REYNES D’ARAGÓ SE FARAN CONSEGRAR E LOS REYS D’ARAGÓ LES CORONARAN
QUE SEQUUNTUR FACIUNT PRO ECCLESIIS CONSECRANDIS, EXTRACTA AB LIBRO QUEM PONTIFICALE VULGO APPELLANT, PER ME PETRUM MICHAELEM CARBONELLUM, REGIUM ARCHIVARIUM HEC SCRIBENTEM
Glossari
Pròleg
El rei Pere, II de València, III de Catalunya i IV d’Aragó (1319-1387), ha passat a la història amb dos significatius títols: «del Punyalet» i «el Cerimoniós».
El primer fa referència a un famós episodi de l’anomenada Guerra de la Unió, que va culminar amb una doble i llegendària venjança. Conten que el rei, una vegada dominada la revolta, va fer beure als capitosts el metall fos de la campana que solia convocar-los a consell, i que, en una teatral manifestació d’ira, va esquinçar públicament, a Saragossa (1348), el llibre que allistava els privilegis aconseguits pels unionistes aprofitant situacions de debilitat que el monarca considerava vexatòries.
Ambdues denominacions sintetitzen el caràcter més aviat independent, puntós i irritable d’un personatge autoritari que, precisament perquè havia patit tota classe de desaires i d’humiliacions en defensa del seu dret a la corona, i havia hagut de lluitar amb astuta tenacitat a fi d’aconseguir-la i de reagrupar els territoris repartits per Jaume I, s’agradava de ser i de sentir-se el centre del poder. Per això mateix era tan reaci a compartir-lo, fins al punt d’arribar, en ocasions, a manifestacions quasi patològiques de cinisme i de crueltat.
L’epítet de «el Cerimoniós», guarda una evident relació amb el desig d’exaltar la funció de la reialesa, tan característic d’aquell monarca, que compensava, a força d’autoestima i de constants demostracions externes de valor, el fet de ser setmesó i la consegüent manca de vigoria i de volum físics. La seua talla més aviat esquifida contrastava per complet amb la llegendària i arrogant prestància del seu famós avantpassat, Jaume el Conqueridor.
Pere fou, tanmateix, un home d’una cultura remarcable. Llegia el llatí i el francés, i s’agradava d’escriure en vers i de parlar retoricadament en públic cada vegada que tenia, o cercava, l’avinentesa de fer-ho. I la rica florida cultural que caracteritza els més de cinquanta anys del seu regnat fou en bona part fruit de la seua manera d’entendre el paper rector de la monarquia.
Com que es considerava el motor d’una cultura assimilable a la manifestació pública del poder, encarnat en la seua persona, va impulsar de manera activa magnífiques obres públiques destinades a ostentar i fer més visible el propi prestigi.
També va reorganitzar la Cancelleria reial —fecund planter de lletraferits com Bernat Metge, atents a l’estudi i renovació de la tradició clàssica llatina. Fomentà, a més, tota classe de traduccions. No sols d’obres historiogràfiques monumentals, com l’Espill historial del dominicà francés fra Vicent de Beauvais; de texts jurídics (Las Partidas, el Tractat de cavalleria) i de tractats científics (d’astrologia, astronomia, agricultura, cartografia, medicina, etc.), sinó de grans clàssics llatins (Ovidi, Sèneca, Boeci, entre altres). Mogut per una genuïna curiositat per comprendre i assimilar millor les altres religions i mentalitats, va fer traduir l’Alcorà i els texts de Maimònides a la nostra llengua.
Gràcies a l’actiu mecenatge reial, el valencià Jaume March i el barceloní Lluís d’Averçó enllestiren, respectivament, el Diccionari de rims i el Torsimany, en un esforç per tractar de renovellar la vella tradició poètica dels trobadors occitans. Per iniciativa del monarca, fra Francesc Eiximenis, un franciscà gironí més tard instal·lat a València, va compilar Lo Crestià, una summa teològica tan vasta com inigualable arreu de l’Europa civilitzada del moment, redactada en pla català i dedicada als jurats barcelonins i valencians.
Basta llegir els capítols del Dotzé del Crestià on el frare gironí passa revista a un tema tan directament relacionat amb el llibre que presentem, com el dels oficials del príncep (c. 679 ss) o el de la coronació dels reis (Ibid., c. 419 a c. 455), per constatar fins a quin punt aquella obrada enciclopèdica convertí Eiximenis en el gran notari de la nostra cultura medieval.
Tanmateix, potser la millor plasmació literària de la funció transcendent d’un poder reial que llavors es considerava emanat de la mateixa divinitat, són les cròniques que el rei Pere va fer escriure en memòria del seu regnat, la redacció de les quals ell mateix va supervisar d’una manera documentada i eficient. Tant el Libre en què es contenen tots los grans fets qui són entrevenguts en nostra Casa, dins lo temps de nostra vida..., rigorosament basat en dades dels registres de l’Escrivania del Racional, com la Crònica de Sant Joan de la Penya, que va tenir cura que es conservara no solament en la nostra llengua, sinó en aragonés i en llatí, són obres destinades a demostrar el prestigi personal del rei i del conjunt de pobles que governava i representava, partint sempre de la tesi providencialista segons la qual Pere hauria superat el poder de la noblesa i vençut sempre els seus enemics amb l’ajuda de Déu.
És en aquest context global, i des d’una suficient comprensió de la complexa personalitat del Cerimoniós, que cal llegir el Llibre d’Ordinacions. Planificador eficient, organitzador metòdic i calculador, el rei Pere tenia plena consciència de la importància, no solament de l’ordre i de la reglamentació, sinó també de l’impacte i caràcter pràctic i propagandístic del ritual i de la pompa externa, herència imperial romana que feia temps desplegaven, amb estudiada intencionalitat, tant a Bizanci com a Roma, institucions tan ben arrelades i sàvies com l’Església, però que també havien assimilat la cort imperial alemanya, i d’altres menys prestigioses, com, sense anar més lluny, la del minúscul Regne de Mallorca.
Bé que prova la intencionalitat específica del simbolisme de l’escenificació del poder la manera com el mateix Pere, en la famosa cerimònia de la seua coronació, va reaccionar amb energia davant la temptativa de l’arquebisbe de Saragossa d’imposar-li la corona reial! En el text de la seua crònica (c. 2, 9-12) Pere va tenir bona cura d’explicar fil per randa a la posteritat de quina decisiva manera, agafant la corona dipositada a l’altar, se la va col·locar ell mateix damunt del cap. Deixava així ben clar, tal i com ho fa el corresponent capítol de les Ordinacions, que, a diferència d’altres avantpassats seus, com Sancho García o Pere el Catòlic, ell no rebia l’autoritat de mans de l’Església, ni acceptava cap classe de sucursalisme eclesiàstic.
Les anomenades Ordinacions de la casa reial corroboren l’esforç de la Cancelleria per tal de satisfer el desig reial de dotar la seua cort d’una normativa que garantira el decòrum institucional amb una absoluta dignitat i a un nivell equiparable al de les monarquies de major rellevància.
Això equival a dir, si més no, que es tracta d’un text de notabilíssima importància històrica, social i lingüística, que, tot i respondre a un anhel ordenancista de millora d’una pràctica institucional ja ben establerta, l’emmiralla i desenrotlla en un significatiu esforç per garantir-ne un major esplendor i una més sòlida permanència.
És prou sabut que cal associar alguns dels autors més coneguts de la nostra literatura, com ara Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Bernat Metge o fins i tot Joanot Martorell, amb títols cortesans més o menys honorífics, com els de senescal, coper, falconer, secretari o escrivà de ració. A les Ordinacions, hi trobem molt ben especificades les tasques i responsabilitats en teoria inherents a tals càrrecs, alguns d’ells, com el de museu i el de menucier, força ignorats pels lectors actuals millor informats.
L’obra, per allò mateix que anticipant la millor tradició dels Wörter und Sachen ens brinda les claus del sentit de molts noms a partir de les seues funcions o continguts més específics, és una vertadera mina d’informació de primera mà; un vast repositori, o síntesi pràctica i conceptual de l’estructura piramidal d’una cort medieval, que, de fet, ens permet reconstruir idealment de manera minuciosa i precisa. Hi desfila també tot aquell personal, del més encimbellat al més subordinat, que garantia el bon funcionament de la societat, i el benestar material i espiritual dels nostres reis.
La divisió en quatre llibres o parts pren fonament en els quatre oficis cabdals de la cort: majordom, camarlenc, canceller i mestre racional, que eren de fet els sòlids pilars entorn dels quals es desplegaven els altres elements d’aquella vasta i articuladíssima construcció. Del protonotari o tinent dels segells, tresorer, escrivans de manament, confessor, almoiner i consellers materials i espirituals, al qui feia l’obligat tast protocolari de les viandes destinades a la taula reial i controlava el maneig de cocs i sobrecocs; o dels botellers que tenien diligent custòdia de l’aigua i del vi consumits pel rei, o els pastadors, panicers, l’apotecari, el menescal, costureres, i un llarg i interessant etcètera.
I de la mateixa manera que, entre altre cabal d’informació, se’ns dóna raó d’aspectes complementaris tan rellevants com la capella o tot allò referent al cicle litúrgic, que llavors regulava i sacralitzava el pas inevitable del temps, hi trobem també moltes altres notícies de notabilíssim interés cultural i literari, com, posem per cas, el capítol específicament destinat als joglars, o l’ample espai dedicat a precisar les fórmules i titulacions emprades en la correspondència reial; fórmules que ens permeten establir, de manera més o menys directa, la jerarquia de valors que determinava les pautes a seguir en el que ara anomenaríem les relacions internacionals de la Corona.
L’edició que tenim el goig de prologar suposa la definitiva recuperació de l’importantíssim manuscrit original encarregat pel rei Pere, i corregit i anotat manu propria pel mateix monarca que se’n considerava «componedor», o siga, responsable.Tals acotacions autògrafes són tota una garantia de fidelitat textual. Confirmen amb quina escrupolositat el monarca tenia cura de mantenir un absolut control dels afers, en especial dels més directament relacionats amb la seua persona, i fins a quin punt el text publicat es pot considerar «un manuscrit d’autor».
La benemèrita tasca de l’amic i col·lega Dr. Francesc Gimeno posa a l’abast de la comunitat científica i de tots els amants de la cultura pàtria un vertader tresor que durant anys es va considerar definitivament perdut. Com tants d’altres joiells del nostre patrimoni, havia anat a raure a Madrid, no per obra i gràcia de l’arreplegadora passió bibliogràfica de Felip II, sinó de la mania ordenancista d’un polític tan il·lustrat com el comte de Floridablanca.
En el seu minuciós estudi introductori el Dr. Gimeno fa un seguiment de la tradició textual d’aquesta obra en realitat miscel·lània, i també de la curiosa peripècia del rapte o desaparició del preciós manuscrit ací publicat, fins aplegar al seu feliç retrobament, del qual van ser especials actants els Drs. Marià Peset i Josep Trenchs.
L’editor ens brinda l’oportunitat de contrastar el text assimilat pel rei Pere
—transcrit amb el màxim respecte i anotat de manera molt competent i acurada—, amb el cabal de tradició que representen obres precedents com les Leges Palatinae. No solament documenta i confirma la dependència de les Ordinacions respecte a les Leges, sinó que posa en dubte l’autoria de Mateu Adrià i perfila de manera magistral l’arqueologia creativa i acumulativa del text, que completa amb l’anàlisi codicològica i de l’escriptura del manuscrit, la bellesa i importància del qual ve destacada per una tria de fotografies de les pàgines de major interés.
Voldria remarcar, amb enorme satisfacció, que el present treball, publicat en una prestigiosa col·lecció documental de la Universitat de València, és un dels resultats ara per ara més destacables de l’esforç de col·laboració entre les universitats valencianes —en el present cas la de València— i la Secció de Documentació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), una institució que tracta d’honorar, amb la màxima dignitat possible, la seua missió de fomentar i de donar a conéixer arreu el tresor lingüístic i cultural del nostre poble.
Si el Llibre d’Ordinacions té el privilegi de reunir la doble condició de testimoni molt especial, tant d’una realitat històrica inoblidable i apassionant, durant segles compartida amb altres pobles germans a través de la persona dels nostres reis, com de l’extraordinària voluntat de superació del monarca que va atorgar al cap i casal del Regne de València el doble títol de «lleial», representat per les dues «L» que ornen les armes de la ciutat, l’edició que presentem ara i ací és una bella i singular fita de noble superació acadèmica. Per això la saludem amb l’admiració i el reconeixement que mereix.
ALBERT G. HAUF I VALLS
Universitat de València, AVL, IEC,
Membre d’Honor de l’Estudi General Lul·lià de Mallorca
