Kitabı oxu: «Sobre el descrèdit de la modernitat»

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.

© Dels textos: Els autors, 2010

© De la il·lustració de la coberta: Hereus d’Emili Panach, «Milo»

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2010

Coordinació editorial: Josep Cerdà (MuVIM) i Maite Simon (PUV)

Fotocomposició i maquetació: Inmaculada Mesa

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-7774-1

Depósito legal: SE-4761-2010

ePub: Publidisa

INTRODUCCIÓ

Quan el nou equip directiu del MuVIM, al juny del 2004, va començar a preparar les línies generals del seu programa d’activitats, va tenir molt clar que una part de la seua atenció havia de centrar-se en les figures més destacades del segle XX valencià, igual que havia de fer amb aquelles altres que van anunciar, entre nosaltres, el Segle de les Llums i el seu posterior decurs històric. Sens dubte era una forma equilibrada de seguir pautadament l’arc cronològic, que donava nom al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat.

Per això, després dels congressos dedicats a les figures internacionals de Kant, Schiller, Hegel o Rousseau, i les exposicions centrades en les aportacions de Gregori Maians o d’Antoni Cavanilles, es van obrir també pas escalonadament, en la nostra meditada programació, les «Documenta» dedicades a Joan Fuster en 2005, Alfons Roig o Juan José Estellés, inaugurades en 2007 i 2009 respectivament. Històries viscudes, totes tres, amb passió i generositat ben singulars, que calia rememorar per la nostra part. I ho vàrem fer al MuVIM.

El fet significatiu que justament l’any 1955 es publicara el primer assaig editat de Joan Fuster, El descrèdit de la realitat, centrat en la temàtica artística que ocupava, en aquella conjuntura històrica de postguerra, algunes de les claus polèmiques més destacades, es va convertir, per a nosaltres, en la millor ocasió per a celebrar els cinquanta anys transcorreguts, a recer d’aquest text de Joan Fuster, tan plens de memòria compartida i de molt diversos afanys viscuts.

D’aquesta manera, el llibre esmentat es convertia en la millor estratègia metonímica, de la part pel tot, tant respecte del reconeixement públic de la figura emblemàtica abordada, com amb relació a la situació i la conjuntura històrica estudiada, a partir concretament del fil aportat per l’ajustada sèrie de reflexions personals que el jove Joan Fuster va desgranar llavors, entorn del zigzaguejant tema del realisme i de la creixent consolidació de l’abstracció a través de la història de l’art, des del Renaixement fins a la segona meitat del segle XX. I així, aquella particular mirada il·lustrada, cinquanta anys després, podia entrar, per dret propi, en un museu valencià, per a ser represa, analitzada, contextualitzada i degudament exposada.

L’equip del MuVIM va encomanar la feina del comissariat de l’esmentada «Documenta» a Francesc Pérez i Moragón (membre de la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València), el qual justament va entendre l’oportunitat de la celebració d’aquest cinquantenari i va començar eficaçment a contactar amb les institucions i persones que haurien de col·laborar en el sempre complex préstec de materials i documents per a l’exposició i en la redacció de textos per a l’edició del Quadern núm. 1, commemoratiu de l’esdeveniment, que, d’aquesta manera, donava peu a estrenar una nova col·lecció de publicacions per part del MuVIM (aadd, El descrèdit de la realitat. Fuster-1955, València, 2005, 136 pàgines).

Per la seua banda, la mostra, titulada «Documenta Fuster. El descrèdit de la realitat, 1955» –en la qual van col·laborar, amb el MuVIM, la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València i l’Ajuntament de Sueca– es va inaugurar, no sense desagradables esdeveniments, en el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat el 21 d’abril del 2005, i romangué oberta fins al 15 de juny. Posteriorment s’articularia una itinerància que va portar l’exposició, dins del mateix any, a altres indrets com Oliva, Algemesí i Sueca.

Per a la Càtedra Joan Fuster –creada per la Universitat de València (1993) amb els objectius d’estudiar i difondre l’obra de l’escriptor i els temes que foren objecte del seu treball, en l’àmbit de les ciències humanes, i adscrita a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana–, col·laborar amb el projecte commemoratiu del cinquantenari d’El descrèdit de la realitat era una manera excel·lent de complir les finalitats que donen sentit a la seua actuació. Com ho fa, puntualment, a través d’altres iniciatives, com ara són: la Jornada «Joan Fuster», que se celebra anualment, des del 2003, a Sueca, en col·laboració amb l’ajuntament de la ciutat; l’edició de la correspondència de l’assagista, sota la direcció d’Antoni Furió, i altres obres; les beques destinades a promoure l’estudi d’algun aspecte de l’obra fusteriana i altres activitats, entre les quals destaca la realització d’una altra mostra «Els arxius de Fuster», patrocinada des del Vicerectorat de Cultura i inaugurada el 2006 a la Universitat de València, per a ser exhibida després en altres ciutats.

D’acord amb els plantejaments organitzatius característics del MuVIM –un museu que vol ser diferent, amb els seus projectes museogràfics innovadors–, totes les exposicions que s’hi projecten han d’anar acompanyades de les corresponents sessions públiques d’estudi i reflexió. I així es va fer també en aquest cas, en què es van organitzar unes «Jornades al voltant d’El descrèdit de la realitat de Joan Fuster. 50 anys després. Art, modernitat i descrèdit», que van tenir lloc entre els dies 25 i 28 d’abril del 2005. Durant les quatre jornades d’intenses intervencions hi van participar més d’una dotzena de professionals i especialistes, entre ponències i taules redones. Per la seua banda, la Universitat de València-Estudi General va concedir crèdits acadèmics de lliure disposició als assistents matriculats que els sol·licitaren. Aquestes sessions van ser seguides per un centenar llarg d’assistents i se’n van expedir els certificats pertinents.

Precisament en el present volum s’arrepleguen, superades certes dificultats, les actes de les jornades, en la col·lecció que el MuVIM i Publicacions de la Universitat de València (PUV conjuntament promouen. Sempre hem apostat decididament per conservar i difondre aquestes aportacions històriques, analítiques, contextualitzadores o teòriques, com a part –documental i informativa– summament destacada de les activitats propiciades pel MuVIM , com ho fa també la Càtedra Joan Fuster, per la seua banda, amb les iniciatives que du a terme.

Finalment, és just agrair el decidit suport i la generosa col·laboració dels que van fer possible el conjunt de totes aquestes iniciatives: Documenta, Jornades i publicacions. Molt en especial volem citar Josep Palàcios, Rafael Gil Salinas, Carlos Pérez, María José Hueso, Brígida Alapont Ferri, María José Navarro i Vicent Flor. Igualment, és obligat fer referència, en aquest apartat d’agraïments, als participants en les Jornades, els textos dels quals s’arrepleguen en aquestes actes: Xavier Antich, Josep Iborra –amb dues intervencions distintes–, Joan Àngel Blasco Carrascosa, Joan Borja, Aina Moll, Doro Balaguer i Isidre Crespo. Malgrat tot, algunes persones que també van participar en el programa no han pogut atendre a la redacció dels seus textos per a aquesta ocasió. En tot cas, com a organitzadors i responsables d’aquelles sessions de treball, a tots els qui hi van col·laborar, volem mostrar, des d’ací, les nostres millors expressions de respecte, gratitud i afecte, materialitzades en el present volum d’homenatge al jove Fuster.

València, octubre del 2009

Francesc Pérez Moragón

Cátedra Joan Fuster

Universitat de València

Romà de la Calle

Director del MuVIM

TEXT I CONTEXT

Josep Iborra

Pel que fa al text, la cosa està ben clara: el llibre que porta el títol El descrèdit de la realitat, signat per Joan Fuster. Pel que fa, però, al context –que és el tema que se m’ha assignat–, resulta ja més elàstic, per l’amplitud i complexitat que comporta, tant pel que fa a l’espai com al temps. Podem fixar-hi límits més o menys amplis per definir les coordenades del context. Igualment, decidir quins continguts s’han de tenir en compte com a més rellevants i significatius.

Aleshores, quin és el plantejament que m’he fet a propòsit del context d’El descrèdit de la realitat? Des del punt de mira cronològic, he pensat fixar-lo als anys cinquanta, més o menys, i això per unes quantes raons. El llibre de Fuster va ser escrit el 1954 i publicat el 1955. Se situa, doncs, al mig mateix de la dècada en qüestió. Això vol dir que pel que fa a la seua gènesi, cal girar-se més cap enrere d’aquesta data, i que, pel que fa a la seua recepció, òbviament un poc més endavant. Recordaré, per exemple, que entre les anotacions del seu diari en va triar algunes, referents a l’art, per al llibre Figures de temps. Concretament, n’hi ha una, del 1952, en què parla de Kandinsky i de les seues idees sobre l’art abstracte. Si mirem cap endavant, el 1957 podem comprovar que va posar aquest apunt com a epíleg de la traducció castellana. A més d’alguns retocs que va fer de l’obra, hi ha una altra diferència. Mentre que en l’original les il·lustracions són a una línia, en la traduïda són a una tinta. Hi manca, a més, el dibuix de Cocteau d’una mà que dibuixa una mà, parodiant així l’art acadèmic.

Fuster no va estar mai content del tot amb el seu assaig. Si bé, en successives edicions, no en va alterar bàsicament el text primitiu, sí que va posar tres afegits en l’edició de l’obra completa de 1975. Aquest mateix any apareixia una segona edició en castellà, en que hi ha, de nou, a vint anys de distància, un pròleg i tres textos més. Aquesta és, doncs, una obra oberta que a ell li hauria agradat reescriure de nou de cap a peus, però, així i tot, considerava que, en general, seguia sent vàlida.

Una segona raó, per limitar-ho als anys cinquanta, és que aquesta dècada presenta, des de molts punts de vista, una certa unitat i homogeneïtat. Poques coses hi canvien i, per tant, se’n pot parlar com d’un bloc ben definit. Abans hi havia hagut la crua postguerra, l’espanyola, a la qual s’afegiria la mundial. Després, a partir dels seixanta, algunes coses comencen a canviar i a divergir de la tònica general de la dècada anterior.

La tercera raó ve donada pel fet que aquesta dècada és la d’una nova generació que germina, i que creixerà i es manifestarà molt visiblement en els anys següents, al compàs dels grans canvis que s’hi operen a diferents nivells i en diferents direccions.

Pel que fa al context espacial, el centre és, òbviament, la ciutat de València. I, més àmpliament, les tres províncies valencianes que formen part de l’Estat espanyol, que és l’autèntic context, nacional-imperial. Però aquest, alhora, no es pot comprendre sense tenir en compte el marc internacional en què es trobava. Començaré per aquest últim.

És un període comprés entre els anys finals de la Segona Gran Guerra i el moment alarmant de principis dels seixanta (el 1962), en què va semblar que anava a produir-se’n una tercera, quan l’URSS va instal·lar unes bases militars a Cuba. Es tracta d’una etapa marcada per una forta tensió entre els dos grans blocs que es van constituir aleshores: el nord-americà per una banda, amb els seus països satèl·lits –l’Europa occidental–, el soviètic per l’altra, també amb els seus satèl·lits –l’Europa de l’Est. «El teló d’acer» serà tot un emblema del conflicte, que arribà al seu punt més perillós amb l’afer de Cuba. La situació es va relaxar a partir del moment en què Nikita Khruixtxov va retirar els projectils nuclears de les bases cedides per Cuba i començà amb ell el «desgel».

Entre aquestes dues fites, la història s’accelera. És una història agitada i rebolicada arreu del món, en què es multipliquen els pactes i tractats defensius, i també les guerres. L’OTAN es va crear el 1949, a la qual respondrà més tard el Pacte de Varsòvia. Es creen, igualment, en aquells anys, l’Organització dels Estats Americans, la del Sud-Est d’Àsia, la República Àrab Unida, etc. La fundació de l’Estat d’Israel, el 1948, serà una font dels conflictes bèl·lics posteriors. Un altre poderós impuls de canvis i de més guerres és el que va posar en marxa la voluntat d’independència dels pobles colonitzats d’Àfrica i Àsia. Aquests moviments d’alliberament eren seguits aquí, a València, amb interés pels grups d’esquerres, filocomunistes, o simplement liberals, socialistes i nacionalistes. Sobretot, per a aquests últims va tenir una especial rellevància la guerra d’Algèria, que havia començat el 1954 i que durà uns quants anys. El nom de Ben Bella (misteriosament desaparegut quan s’arribà el 1962 a la independència) sonava molt en aquell moment, així com el de Lumumba, al front del moviment independentista del Congo. O la guerra d’Indotxina, o la de Corea, entre altres revolucions més, com la que va iniciar Fidel Castro el 1956 contra la dictadura de Batista, que va tenir, arreu, una gran repercussió. A l’Àsia –un altre punt de referència central– hi havia, sobretot, la Xina comunista de Mao Tse Tung i el discurs de les «Cent Flors» del 1957, i, en contra, la Xina nacionalista.

Pel que fa al nivell economicosocial, aquesta dècada viurà un desenvolupament important. Europa, l’Occidental, passa ràpidament, en pocs anys, de les runes i l’esgotament d’una guerra a una sorprenent recuperació. La intervenció dels Estats Units amb el Pla Marshall, del 1947, va ser decisiva en aquest sentit. Alemanya, particularment, que havia quedat devastada per la guerra, i després, dividida en dues, amb els dos Berlins, produirà, en la banda occidental, el que es va anomenar el «miracle alemany».

El 1951 es constitueix la Comunitat Europea del carbó i de l’acer, i el 1957, la formació de la Comunitat Econòmica Europea. La idea d’Europa es posa en marxa, i entra com un tema important en el debat entre economistes i sociòlegs, polítics i intel·lectuals d’aquells anys.

És, també, el temps d’una imparable revolució tecnològica. Es tracta d’una tecnologia que no sols afecta els mitjans de producció i de comunicació, sinó els de consum, que es fan visibles cada vegada més en la vida domèstica. Els Estats Units anaven molt més avançats en aquest sentit. El made in USA marcarà, amb les seues pel·lícules, la seua ideologia neocapitalista, les seues modes i les seues musiquetes. És clar que, en aquest punt com en altres més, hi havia petits contrapesos, o contrapunts, com ara la memorable cançó del París d’aquells anys.

Ara bé, si passem del context internacional, que acabe de repassar molt per damunt, a l’Espanya de Franco, cal dir, d’entrada, que es trobava fora d’aquest context expansiu, perquè era un estat aïllat políticament, econòmicament i culturalment.

El nou règim que s’hi va instaurar a partir del 1939, era, políticament, una dictadura, que es presentava institucionalment com una democràcia orgànica, és a dir jerarquitzada des de dalt; com el Movimiento Nacional, que es volia alhora imperial i profundament antiliberal i anticomunista. El general victoriós, que passà immediatament a dir-se generalísimo, era el Caudillo indiscutible i indiscutit, un doble a l’espanyola del Führer Hitler i del Duce Mussolini. La dècada dels quaranta serà una dura depuradora dels considerats enemics del règim, amb una repressió indiscriminada, arbitrària i de revenja. Durant els anys cinquanta, els que ens importen ara especialment, la dictadura va afluixar un poc els seus ressorts. Franco necessitava un cert reconeixement internacional, la negació del qual fins aleshores el mantenia tancat dins les seues fronteres.

Els Estats Units li van tirar la primera mà amistosa, interessada. El 1953 (que és també l’any en què mor Stalin) Eisenhower signà un pacte amb el Govern espanyol en què se li concedeix l’establiment d’unes bases militars amb una particular sobirania en aquests enclavaments territorials. Era el preu que el franquisme pagava per comptar amb una mena d’aliat polític, que podia estabilitzar-lo. Quant als Estats Units, tot i que no els agradava el pacte amb un règim antidemocràtic, necessitaven aquestes bases en aquells anys de guerra freda. De més a més, es tractava d’un règim que es volia impermeable i implacable a qualsevol infiltració comunista. I així sí que els agradava. Comportava, també, en el pla econòmic, una certa ajuda, que tant necessitava el franquisme. L’Estat espanyol vivia en una ruïnosa autarquia que mantenia en la pobresa i el racionament de queviures els ciutadans i que permetia el mercat negre, l’estraperlo. Hi va sortir una classe de nous rics, que van saber aprofitar la situació de misèria amb l’ajut o la permissivitat interessada dels factòtums de l’Administració.

Eisenhower, que fins i tot va fer una ràpida visita a Madrid, compensava d’alguna manera el fet que l’Estat espanyol no havia estat beneficiari del Pla Marshall i dels seus miracles econòmics. L’ajut, però, va ser, de moment, poca cosa, i la majoria dels ciutadans no van notar millores. Berlanga en reflectirà de seguida, humorísticament, la decepció, en Bienvenido Mr. Marshall.

Ara bé, el pacte no deixava de ser una empenta que es faria més efectiva en les seues successives renovacions durant els cinquanta. Després vindria el Pla d’Estabilització i la dictadura s’afermà esborrant velles formes simbòliques i aconseguint nous reconeixements en el marc internacional.

Pels anys, però, en què m’he situat, la dictadura encara està molt viva i activa a tots els nivells de la vida pública i, en la mesura que podia, en la privada. Perquè no solament era una dictadura politicomilitar, sinó també econòmica, sindical, eclesiàstica i cultural. Era un totalitarisme íntegrament jeràrquic, «vertical».

Aquest context estatal, en els seus diferents nivells, es concreta bàsicament en los diversos pueblos de España amb les mateixes característiques. Em concentraré, ara, en el cercle del pueblo valenciano, o de la Región valenciana, o com es deia també, Levante i, els dies de festa major, Reino de Valencia. Ara bé, com els altres territoris de l’Estat, presenta les seues pròpies particularitats culturals, socials i econòmiques, que són el context en què es va generar la primera etapa de l’obra fusteriana i, en particular, El descrèdit de la realitat.

Joan Fuster va nàixer a Sueca el 1922. Té, doncs, disset anys quan acaba la guerra, cosa que li ha permés viure-la de prop, el seu ambient si més no, amb una consciència ja molt clara del que estava passant. Entra en la dècada dels quaranta per acabar el 1942 el seu batxillerat, que ha cursat, com els seus amics més pròxims, amb inquietuds artístiques i literàries. Fill d’un dirigent carlista destacat, va ser anomenat assessor de cultura de les joventuts de Falange.

Aquests anys de la seua primerenca formació van ser decisius. El decanten ben aviat per la lectura, per la història local i per la formació d’una biblioteca personal. Segons el còmput que n’ha fet Antoni Furió, el 1936 ja havia comprat trenta-set llibres, vuit dels quals en català. A partir d’aquest any la línia d’adquisicions anirà pujant cada vegada més.

Això pel que fa a les lletres. Pel que fa a l’art en va tenir, des que era infant, una experiència directa, ja que son pare treballava com a imaginer i era professor de dibuix. El seu interés o la seua relació amb l’art havia de ser, doncs, inevitable, i viscut d’una manera immediata i continuada en el seu mateix obrador, encara que fos modest i convencional. De més a més, el seu pare havia decorat la casa en què Fuster va viure i morir. El seu poble també li oferia mostres arquitectòniques de cert valor, com ara l’edifici de l’Ateneu, els Porxets, l’Ajuntament i algunes coses més. Tot plegat, doncs, es trobà ben aviat amb un context local de caràcter artístic. Un context que era, també, literari –en vernacle–, protagonitzat per Bernat i Baldoví i alguns poetes suecans.

Quan Fuster acaba el batxillerat té vint anys. El 1942 comença els seus estudis a la Universitat de València. El seu context, des d’aquest moment, s’amplia: ara és el de la ciutat de València on, a partir d’aleshores, es va moure regularment, tot participant de la vida cultural i de les oportunitats que brindava a la seua vocació. Les va aprofitar, en primer lloc, com a lector. Aquella València, traumatitzada per la postguerra franquista, comptava amb un bon nombre de llibreries de vell, amb fons interessants i abundants, producte del terrabastall que havien patit famílies dotades de biblioteques, o de la dispersió i la rapinya. Fuster, lector-comprador, hi trobaria un mitjà de compensar el buit cultural que havia creat la dictadura de Franco, que es manifestà en una gran pobresa editorial, filtrada, a més, per la censura. Els llibres de la Revista de Occidente d’Ortega, s’hi podien trobar fàcilment. Entre ells, alguns del teòric d’art Worringer, que tindrà importància en la concepció que es va fer Fuster de l’art i que va formular en El descrèdit de la realitat. Això i més volums d’altres editorials, que ell triava i comprava amb els pocs duros de què disposava, mogut per la curiositat i la voracitat que tenia com a lector de llibres de versos, de filosofia, novel·les, teatre, història –també la de l’art, com el manual de Josep Pijoan– i, naturalment, papers relacionats amb la vida del seu país. En un quiosc, ja el 1942 havia comprat La llengua dels valencians de Sanchis Guarner i El País Valencià, de Mateu i Llopis, de qui adoptarà la denominació que, per altra banda, venia de més enrere, per a referir-se a la nostra terra i la nostra gent com un tot.

Les llibreries de vell eren, doncs, per a ell i per a molts altres interessats per la cultura, una finestra oberta al món, al món si més no d’entreguerres com a més pròxim en el temps i, per tant, relativament actual.

Però també algunes llibreries de nou constituïen una possibilitat d’eixamplament intel·lectual. A València hi havia en aquell moment tres llibreries importants, molt visitades: Maraguat, a la plaça del Caudillo, Bello, al carrer de les Barques i Rigal, al carrer de Fèlix Pizcueta. Aquesta última resultava especialment temptadora, sobretot per la rebotiga, que disposava de novetats interessants. Tot plegat, prohibits o tolerats, s’hi podien trobar llibres d’importació, francesos particularment, i sobretot, volums que venien d’editorials de Mèxic i Sudamèrica. El Fondo de Cultura Económica va abocar-hi volums de referència de la primera meitat del XX. El seu catàleg abraçava pràcticament totes les disciplines del pensament. L’altre gran corrent llibresc que hi arribà era el constituït per les editorials Losada, Sudamericana, o Emecé, que tenien la particularitat de centrar-se en la literatura, sobretot la novel·la. També Sur, igualment argentina, amb la revista del mateix nom dirigida per Victoria Ocampo. La importància de les editorials hispanoamericanes va ser, sobretot en la dècada dels quaranta i dels cinquanta, molt gran. Van compensar el dèficit del mercat editorial de la Madre Patria. Tot aquest fons literari i de pensament va ser particularment important en el sentit que permetia la incorporació més àmplia de les lletres de l’àmbit de l’anglés, cosa que compensava el tradicional enfocament editorial, encarat a França i a Alemanya. Ara bé, els corrents de pensament que hi van dominar eren l’existencialisme, ateu o no, la psicoanàlisi, el marxisme o el personalisme. A Espanya encara no havien arribat els corrents filosòfics britànics, d’Oxford i Cambridge. Només es podria citar, com una de les excepcions, Bertrand Russell, especialment apreciat per Joan Fuster.

Junt amb aquesta oferta internacional, relativament assequible, el context literari espanyol, a contracorrent de l’ideològic propagat pel règim, estava particularment marcat per una forta presència dels escriptors de la generació del 98 –Baroja i Azorín encara eren vius, i a Madrid– i la del 27 –amb Vicente Aleixandre i Gerardo Diego, que també hi eren. Ara bé, el tríptic intel·lectual, el dels mestres, estava constituït per Unamuno, ja mort, Ortega y Gasset i Eugeni d’Ors, tots dos, més aquest últim, coquetejant amb el franquisme. Unamuno es revaloritzava més a causa del seu individualisme radical que el lligava a Kierkegaard i a l’existencialisme. Ortega, pel seu historicisme d’encuny alemany; d’Ors, pel seu lligam amb la filosofia de la cultura, la crítica de l’art, i el seu classicisme jeràrquic militant. S’hi afegiren, des de dins o de fora del règim, noms tinguts molt en compte com Marías, Aranguren, Laín Entralgo, Tovar, etc, amb un tarannà més liberal.

La teoria marxista i, molt en particular, el comunisme, eren objecte d’una persecució sistemàtica. Només des de principis dels seixanta comença a entrar en el nostre mercat part de la producció teòrica marxista, comunista o no, centrada en una interpretació socioeconòmica de les ideologies, la política i la cultura. És quan s’edita en castellà La historia social del arte, de Hauser, i ben aviat també en català, que s’havia publicat en anglés deu anys abans, el 1951. Les obres de Hauser seran de referència obligada, així com les de Luckács, Gramsci o les de l’Escola dels Annals francesa. Tot un boom centrat en la sociologia de la cultura, en l’estudi de la infraestructura com a base de la comprensió històrica. Per això, vint anys més tard de la publicació d’El descrèdit de la realitat –recordemho, 1955–, Fuster, en un dels textos que va afegir a la segona edició en castellà, diu: «reconozco la inocencia de mis planteamientos en el nivel superestructural». Quan fa aquesta declaració, el materialisme històric ha estat assimilat per ell a la seua manera, com un mètode de comprensió de les idees i dels fets.

Fuster, com tants intel·lectuals de la seua generació, està ben influït per un altre tipus d’historicisme, el superestructural, precisament fabricat sobretot a l’Europa central, més particularment a Alemanya, i que Ortega y Gasset havia importat incorporant-lo a la seua Revista de Occidente, un fons que després va ser ampliat considerablement pel Fondo de Cultura Económica.

Es tractava, en aquestes posicions historicistes, d’examinar les manifestacions històriques d’una manera genètica, evolutiva, de resseguir el seu desenvolupament, etapa per etapa, d’acord amb l’esperit de cada una d’elles. Hi havia una línia que, si la seguien, tenia un sentit passant per diferents moments que es diferenciaven en relació a cada època determinada. Hi havia sempre, en l’art, la política, la música, en totes les determinacions culturals una suite que calia explicitar i lligar. Cada present històric era vist com una nova declinació del passat, que seria, alhora, com un germen del que hi seguiria.

És així com Ortega y Gasset, tan influent aleshores, orientava les seues especulacions, algunes de caràcter estètic, sobretot a propòsit de la pintura.

El plantejament d’El descrèdit respon a aquesta orientació historicista. El que Fuster tracta de fer veure i explicar és com, des de Giotto a Kandinsky, canvia la relació entre el pintor i la realitat. Canvia amb un sentit que és un progressiu «descrèdit» d’aquesta realitat. El punt de partida és l’ovella dibuixada al natural pel pintor primitiu italià. El d’arribada, el quadre abstracte que no té ja cap referència a cap objecte exterior.

Pel que fa al corrent humanístic, cristià o no, és un context d’idees que es filtra també en l’assaig de Fuster. Una tesi central d’aquest corrent és la concepció de l’obra d’art o literària com a forma de dir-se l’artista. Per això, remet, en última instància a l’individu concret que la crea, a la seua intrínseca i personal humanitat, que el diferencia dels altres. És una idea que Fuster havia exposat àmpliament en un llibre redactat abans d’El descrèdit, però publicat després. Em referisc a Les originalitats. Aquesta concepció de l’originalitat que cadascú té en major o menor grau, i que ningú no podrà dir per ell, va lligada a la proposta de Worringer i de Riegl, de la «voluntat de forma». L’art és una successió de formes perquè hi ha sempre una determinada voluntat d’expressió o d’estil. Aquesta fórmula la trobem, sovint, en l’assaig de Fuster.

En aquest ordre d’idees, crec que la tesi fusteriana es podria llegir com una personal manera de relacionar el descrèdit de la realitat amb la idea de la «deshumanització» de l’art, de la qual es parlava tant, començant per don José Ortega, en aquell temps. L’art abstracte l’interpreta Fuster, en el fons, com una renuncia a comunicar, a dir-se i manifestar la seua visió de la realitat o la «seua voluntat de forma». Es tractava, doncs, no tant d’una deshumanització de l’art, com d’una deshumanització de l’artista com a tal. Però deixe aquest punt, que ens portaria a entrar en la problemàtica del text, i jo –ho hem convingut– he de rodar, més aviat, pel seu context.

El marc urbanístic en què es desenvoluparà la vida dels valencians d’aquells anys quaranta i cinquanta estava constituït, pel que fa a València, pel conjunt dels barris de la ciutat vella, com els del Carme, la Xerea, Russafa, etc. En segon lloc, per la part monumental històrica, presidida per la Catedral amb el Miquelet. I, finalment, pels carrers i edificis notables de la València nova. Aquesta havia anat construint-se des de finals del XIX, amb l’Eixample, que anirà estenent-se al llarg de les quatre primeres dècades del segle XX. Ho farà amb estils diferents des del modernisme, passant per l’estil austríac i el barroc afrancesat, el regional i el neoclàssic, avançant cap al déco. Estils que canvien o es barregen en mans fins i tot d’un mateix arquitecte. En resultaven carrers tan emblemàtics com el de la Pau, la Gran Via, les Barques, Colom, o la remodelació i ampliació de l’Antiga plaça de Castelar, al centre de la qual Goerlich posà una plataforma. El conjunt modern presentava construccions tan emblemàtiques com el Mercat Central i el de Colom, la façana de l’Ajuntament, Correus, l’Estació del Nord o l’edifici de la Unión y el Fénix, la Caixa d’Estalvis, el cine Rex, i com a mostra de l’arquitectura déco, el Rialto. S’havia creat així, com escriu Pérez Rojas,