Kitabı oxu: «Un peu dins, un peu fora»
UN PEU DINS, UN PEU FORA
LA IMMIGRACIÓ DE RESIDENTS EUROPEUS AL MUNICIPI DE TEULADA
UN PEU DINS, UN PEU FORA
LA IMMIGRACIÓ DE RESIDENTS EUROPEUS AL MUNICIPI DE TEULADA
Carles X. Simó Noguera i Jordi Giner Monfort
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
INSTITUT D’ESTUDIS COMARCALS DE LA MARINA ALTA
 | El treball objecte d’aquesta publicació obtingué el XVII Premi d’investigació «Vila de Teulada» de l’any 2008 |
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.
© Del text: Carles X. Simó Noguera i Jordi Giner Monfort, 2012
©D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2012 Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 2012
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
http://puv.uv.es
Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 2012
Plaça Major, 13-2n (Apartat de correus 106) - 03750 Pedreguer
http://www.iecma.net
Correcció lingüística: Remei Margalef Pelejà
Disseny de coberta: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-370-9339-0
Edición digital
ÍNDEX
Agraïments
Presentació
Pròleg, per Pere A. Salvà i Tomàs
Pròleg, per Francesc Torres Pérez
1. Introducció
2. Què pretenem: objectius, estructura i metodologia de la investigació
3. Què en diu la comunitat científica: qui són?
3.1 Els orígens de les investigacions sobre migracions
3.2 Les migracions dins la UE27. Una reinterpretació
3.3 Qüestió de noms
3.4 Característiques del moviment migratori
3.4.1 Edat
3.4.2 Família
3.4.3 Motivacions
3.4.4 Procés d’arribada i assentament
3.4.5 Transnacionalisme, transmigració i retorn
3.4.6 Propietat: l’habitatge
3.4.7 Sanitat i serveis socials
3.4.8 Inserció
4. Mesura i característiques sociodemogràfiques
4.1 Qui, quan i com: dades sobre els moviments migratoris i les persones migrants
4.2 Característiques demogràfiques de la població
4.2.1 Fluxos
4.2.2 Estructura d’edat i sexe
4.2.3 Dispersió territorial
4.2.4 Moviment natural de la població
4.3.1 Inserció
4.3.2 Escola
4.3.3 Associacions i participació electoral
4.3.4 Àmbit econòmic
4.3.5 Àmbit laboral
Apèndix d’imarges
5. Com els veiem en la societat d’acollida: els discursos
5.1 La necessitat de no anomenar turisme a allò que no ho és
5.1.1 El contínuum turisme-residència
5.1.2 La inserció residencial: motius i espais
5.1.3 Viure la vida com a turista
5.1.4 L’efecte Mr. Marshall
5.1.5 Les barreres cultural i lingüística
5.2 La provisionalitat com a factor limitador de la inserció
5.2.1 Àmbit familiar
5.2.2 Àmbit educatiu i formatiu
5.2.3 Àmbit laboral
5.2.4 Moviments de retorn i transnacionalitat
5.3 Les fonts de vulnerabilitat en el col·lectiu de residents europeus
5.4 La responsabilitat com a necessitat col·lectiva
5.4.1 Camins d’inserció
5.4.2 Mostres d’inserció
6. Un peu dins, un peu fora. La inclusió, inserció i integració dels immigrants residencials
7. Raonaments finals
8. Bibliografia
AGRAÏMENTS
Els autors volen agrair la concessió del XVII Premi d’Investigació Vila de Teulada a l’Ajuntament de Teulada i al jurat (Josep Ballester Roca, Joan Andrés Torres i Josep Vicent Mascarell Mascarell). A més, volen fer extensiu l’agraïment a Jaume Buigues pel seu suport incondicional, tant logístic com emocional, i per permetre’ns endinsar-nos un poc més en la realitat de Teulada. A Joan Carles Castiñeira pels savis consells i els intensos debats amb què ens hem nodrit. A totes les persones que han estat entrevistades o que han col·laborat d’alguna manera en l’elaboració de l’estudi. A l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, especialment a Antoni-Lluís Carrió, que des d’un primer moment ha cregut en la publicació d’aquest treball. I finalment, a les nostres famílies pel suport, paciència i –tot i això– l’estima transmesa durant la realització del treball.
PRESENTACIÓ
Sempre és un plaer el fet de publicar un llibre i més encara quan aquest trau a la llum el resultat d’un treball de recerca. És per això que l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta s’ha adherit a la publicació de l’estudi guardonat amb el XVII Premi d’Investigació Vila de Teulada, que va ser lliurat l’any 2008 i que ara, una vegada conclòs, coeditem amb la Universitat de València i l’Ajuntament de Teulada.
Teniu entre les mans el fruit d’un treball de quatre anys de recerca al voltant d’un tema d’enorme interés, tant per a la ciutadania del municipi de Teulada, com, per extensió i paral·lelisme, per a la resta de poblacions de la comarca de la Marina. El seu contingut tracta, potser, un dels temes més importants pel que fa a la transformació de la societat i el territori dels municipis que integren no solament aquesta comarca, sinó també tot el litoral valencià: el moviment d’immigració de ciutadans d’arreu del món envers aquesta terra esdevingut en els darrers anys.
La immigració de residents europeus suposa per al municipi de Teulada i per a la resta de la Marina Alta un fenomen de primer ordre. Avui no es poden entendre els municipis que tenim en el litoral valencià sense fer referència a aquest moviment migratori.
Els autors han poat en diferents fonts d’informació i no sempre han tingut l’èxit esperat en les seues comandes i recerques, ja que en alguns casos, com a conseqüència d’un recel administratiu malentès, o per una mala praxi en l’aplicació de la llei de protecció de dades, no han pogut accedir a material del seu interés, obstant això, els entrebancs no han posat en compromís la qualitat de la feina feta i el seu resultat final.
Amb tot, no deixa de ser paradoxal que, malgrat la importància de l’estudi que ara publiquem i d’altres que l’han precedit, la seua font de finançament, la que ha permés donar-los vida, haja deixat d’existir. Malauradament, des de l’any 2009 els Premis d’Investigació Vila de Teulada s’han deixat de convocar, ja que s’han inclòs, en considerar-los una despesa, en lloc d’una inversió, dins el sac de les retallades provocades per la delicada situació econòmica actual. Vosaltres com a persones imparcials, jutjareu, gràcies a la qualitat de la investigació que ara us presentem, l’oportunitat de convocar noves edicions d’aquest premi de recerca i, en conseqüència, la necessitat, o no, de realitzar anàlisis aprofundides de la realitat cultural, econòmica, social, etc., a escala local o comarcal al nostre País Valencià. Si el que volem és aproximar-nos als estàndards europeus i generar un nou model econòmic basat en el coneixement, no podem foragitar la investigació, ni l’educació, ni la ciència, ni la cultura, ni per descomptat, menys encara, passar sense estudis com el que ara tenim entre les mans i que tracta, en el dia d’avui, una temàtica de primer ordre. Esperem que hom reflexione sobre aquestes qüestions i en breu ens tornem a trobar amb una nova convocatòria d’aquests premis d’investigació i amb les recerques que en fructifiquen.
Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta
PRÒLEG
Dr. Pere A. Salvà i Tomàs
Catedràtic de Geografia Humana Universitat de les Illes Balears
És un vertader plaer poder escriure unes paraules sobre aquesta obra escrita per Carles Xavier Simó i Noguera, i Jordi Giner i Monfort Un peu dins, un peu fora. La immigració de residents europeus al municipi de Teulada. Aquest llibre constitueix un magnífic estudi i una excel·lent contribució al coneixement de la mobilitat humana en el present Tercer Mil·lenni, en què destaquen els processos de globalització, però que també pot significar el sorgiment d’importants canvis socials.
L’estudi aprofundeix en la problemàtica de la presència i els imaginaris socials dels residents europeus en el municipi de Teulada, a la comarca de la Marina Alta del País Valencià. És el cas d’un territori que ha sofert importants canvis en la direcció dels fluxos de mobilitat humana, passant de l’emigració de temps enrere a convertir-se en un espai d’immigració, basada molt especialment en nouvinguts d’origen europeu. L’imaginari social de la població autòctona condueix cap a una percepció en què es barreja la figura dels residents europeus, els quals unes vegades són percebuts com a turistes i d’altres com a immigrants. Aquesta qüestió d’indefinició –i el seu debat– es converteix en un dels primers objectius dels autors. La primera part del llibre constitueix un instrument de reflexió crítica sobre la qüestió al voltant de si s’han de considerar turistes o migrants. Els autors ens presenten en aquest bloc una revisió de la literatura acadèmica sobre l’esmentada problemàtica. Abans d’introduir els resultats de l’anàlisi del cas del municipi de Teulada, expliquen les diferents metodologies aplicades, les fonts sociodemogràfiques emprades i el recull de les entrevistes que els han servit per a esbrinar la percepció de la realitat de la població resident a Teulada. Crec que un dels trets més destacats de l’obra que teniu en les mans és que analitza com percep la societat d’acolliment –en gran mesura la població autòctona– el col·lectiu dels residents europeus a Teulada. Aquesta circumstància possibilita als autors poder oferir-nos una esplèndida anàlisi dels distints discursos i posicions de la població autòctona enfront de la intensificació de l’arribada de l’esmentada població europea: immigrant, turista i/o resident? A través de l’estudi es pot observar la manifestació dels canvis dels processos socials de Teulada que implica detectar des de l’eufòria de l’efecte Mr. Marshall, les vulnerabilitats del col·lectiu, la seva resistència a la interacció amb la cultura o cultures fins a actituds que condueixen cap a la construcció de noves societats paral·leles, fets que no es poden separar de factors com els transnacionalismes, les transmigracions i, fins i tot, dels processos del retorn.
Aquesta obra es converteix per tant en un intent molt valuós per a la recerca d’una definició clara dels perfils i comportaments dels residents europeus, que s’han anat ubicant a diferents indrets de la costa mediterrània, en una primera etapa, i posteriorment, s’han expandit cap a les terres del seu avantpaís. Aquests espais desitjats pels seus trets morfològics i socials s’han convertit en territoris de destinació per a retirats i/o prejubilats/jubilats europeus on estableixen la seva residència permanent i/o quasi permanent.
El segle xxi és un segle en què s’intensifica la mobilitat de les poblacions, tant des de la perspectiva de les migracions econòmiques i/o laborals com per una accentuació de la migració de motivació residencial no laboral. Aquesta darrera, objectiu bàsic d’aquest estudi, té com a factor de decisió més significatiu la recerca de nous espais de residència d’oci i/o plaer. Aquest fet implica la disjuntiva de saber si es tracta de turistes de llarga estada o migrants d’oci i temps lliure. La primera consideració com a turistes, que per a diversos autors forma part dels continguts del turisme residencial, ha donat lloc a la presència d’un segment de població generalment jubilada, que en el cas que comentem és d’origen europeu, que adopta generalment un estil de vida transnacional, que s’ha de lligar al concepte de la mobilitat del benestar dels ciutadans. Aquest concepte, fins i tot, pot implicar que diverses persones amb mitjans econòmics i/o patrimonials adoptin un estil de vida que els permet canviar la seva residència diverses vegades a l’any, la qual cosa dóna lloc a diverses formes com la coresidència, biresidència i/o triple residència. Aquestes conformen estils de vida migratoris que els converteixen en una mena de nous nòmades que circulen entre vells i/o nous llocs en un món globalitzat. És el que es diu també la multiresidencialitat. És el resultat de nous comportaments territorials que, en el cas de la Unió Europea, s’han de lligar amb la lliure circulació dels ciutadans, la qual els converteix en habitants d’aquí i d’allà.
La problemàtica de la pràctica i del desenvolupament del turisme residencial o de l’ús permanent i/o temporal de residències secundàries ens condueix al debat entre els conceptes de turisme i migració, que necessiten en l’actualitat una revisió conceptual ja que els impactes socioculturals i les conseqüències dels nous comportaments socials de la població donen lloc a confusions, solapaments i/o imprecisions que interfereixen en les conceptualitzacions clàssiques del segle xx dels termes turista, mobilitat humana i migració. En el cas que analitzem, la situació actual és moltes vegades la conseqüència final de les migracions laborals o bé de l’evolució del cicle de vida dels turistes. En aquest darrer cas les persones que prèviament foren turistes d’allotjament es transformen en turistes residencials a través de l’adquisició de segones residències i en migrants residencials en el moment de la prejubilació i/o jubilació. Per tant cal definir aquest procés com una manifestació dels nous comportaments i/o pràctiques lligades als nous tipus de mobilitat humana, els quals es corresponen amb el sorgiment de noves actituds en relació amb les motivacions de decisió de la recerca de territoris d’oci, de plaer i/o temps lliure. Entre les quals destaquen també determinades actituds com el fet que una part d’aquests residents europeus no volen ser considerats turistes. Diversos autors parlen d’actituds d’antiturisme. Representa una postura que considera el turisme de masses convencional com una pràctica definida per un seguit d’estereotips basats en aspectes trivials, superficials, vulgars i/o bàrbars. En conseqüència, ells no es consideren turistes perquè volen distingir-se socialment dels practicants del turisme de masses. Es troben, doncs, en un espai social entre turistes, turisme i migrants. Enfront d’una autenticitat escènica del turisme convencional cerquen una autenticitat genuïna que inclou tot allò que es considera verge, primitiu i/o natural, conceptes d’autenticitat que moltes vegades responen a criteris de qualitat i percepció subjectives.
L’anàlisi dels residents europeus del municipi de Teulada ens mostra com la nova presència de persones europees incideix sobre un increment de la població municipal al mateix temps que representa tot un seguit de nous reptes, en què la manca d’inserció socioterritorial n’és una de les principals característiques. Els autors, que prèviament han realitzat una completa anàlisi de les característiques sociodemogràfiques de Teulada, ens presenten un acurat estudi dels diferents discursos de la població autòctona sobre els nous residents, on la percepció de provisionalitat de les seves formes de vida, es converteix en un element limitador per a la seva inserció social. L’esmentada provisionalitat implica comportaments lligats al fet que els residents europeus viatgen amb el bagatge cultural des dels seus territoris d’origen, la qual cosa implica barreres culturals i/o lingüístiques.
Els autors no s’acontenten sols a presentar un diagnòstic de la situació i de l’anàlisi dels discursos de la població autòctona respecte als residents europeus sinó que també pretenen que aquest estudi sobre Teulada sigui una obra propositiva. Per tant, a les conclusions proposen unes recomanacions i/o orientacions, dirigides d’una banda a la investigació i de l’altra a les institucions, l’administració i els agents socials, per tal d’indicar diverses mesures de cara a millorar la convivència i el coneixement mutu.
Esperem que aquest treball que es publica pugui aportar un material que ens ajudi a aprofundir en el coneixement de la mobilitat humana. Els autors, professors i investigadors, ens mostren un diagnòstic rigorós de la situació actual dels residents europeus a Teulada així com la percepció de la societat d’acollida, integrant anàlisis i discursos.
Pensem, doncs, que aquesta obra representa una innovadora aportació als estudis socials sobre un dels aspectes de la mobilitat humana en el món contemporani, molt especialment el que fa referència a les migracions de ciutadans europeus cap a diferents indrets de la Mediterrània. Protagonitzen la recerca de «paradisos» que impliquen la construcció i reconstrucció de llocs i, per tant, tendeixen a la creació d’enclavaments específics, moltes vegades territorialment aïllats, que conformen incrustacions territorials alienes a la identitat del territori que els acull.
PRÒLEG
Dr. Francesc Torres Pérez
Professor i investigador Universitat de València
Al seu ja clàssic manual, Castles i Miller (2003) assenyalen l’heterogeneïtat dels fluxos com un del trets definitoris de les migracions internacionals contemporànies. Al món globalitzat d’avui hi ha migrants laborals i residencials, permanents o d’anada-tornada, de diferent origen de classe, cultural i nacional, els quals s’instal·len en la societat de recepció amb formes molt diverses. A les darreres dècades, la costa mediterrània espanyola ha esdevingut un espai migratori central que mostra aquesta complexitat de fluxos. Amb el 66% del veïnat estranger, amb anglesos i alemanys com a col·lectius més nombrosos, Teulada és un cas paradigmàtic, un «lloc estratègic d’investigació» (Merton, 1995) d’un tipus d’immigrant, els europeus de països rics que migren per aconseguir una millora residencial i de qualitat de vida i que, com no podia ser d’altra forma, han transformat el municipi.
La recerca de Carles Simó i Jordi Giner sobre la immigració de residents europeus a Teulada constitueix una sòlida aportació al coneixement de la realitat d’aquest municipi i, més enllà, a l’estudi i anàlisi d’un fenomen tan ignorat com distorsionat, com és la migració de jubilats europeus i les dinàmiques que ha desenvolupat. Aquest estudi suposa, també, una eina imprescindible per a un debat ciutadà –seré i informat– sobre el futur de Teulada.
Parle de fenomen ignorat perquè, per començar, es tracta de residents estrangers, immigrants en sentit estricte, que no són identificats com a tals. La figura de l’immigrant és una construcció social que a Espanya s’ha reservat per als immigrants laborals, els estrangers, l’objectiu dels quals és aconseguir treball i unes oportunitats vitals que no troben als seus països, més pobres i «endarrerits». En contraposició, els protagonistes de la migració d’europeus de països rics –la qual es conforma primer com una migració de jubilats i es diversifica després amb migrants laborals per atendre els seus connacionals– no són vistos com el que són: immigrants. Són designats com a turistes, turistes residencials o turistes permanents –una contradicció en els seus termes– quan són veïns estrangers que si fa dues dècades constituïen un col·lectiu minoritari, d’alt poder adquisitiu i tractat com a client, ara conforma la part majoritària del veïnat, amb poder adquisitiu mitjà, la relació amb el qual oscil·la entre la del client-turista i la del conciutadà, depenent si més no de l’ús que fan dels serveis públics i la seua incidència en l’elecció del govern municipal.
Aquests veïns no són turistes però es tracta d’una migració alimentada pel turisme, tant als seus inicis de jubilats, com per les oportunitats laborals que s’obrin ací per a altres connacionals. Simó i Giner ens aclareixen els conceptes per a comprendre aquesta realitat i ens guien per les complexes relacions entre turisme, migracions internacionals de jubilats i les dinàmiques transnacionals que es generen. Al mateix temps sintetitzen les aportacions de diferents autors espanyols –entre els que destacaria l’obra de Pere Salvà (2003)– i estrangers sobre les característiques d’aquest moviment migratori molt específic, no limitat però a la costa mediterrània espanyola (sols cal pensar en la Cerdanya i la Toscana italiana o la Florida nord-americana).
Aquest llibre ens aporta un viu quadre del veïnat europeu de països rics de Teulada, dels seus trets sociodemogràfics, de les característiques socioespacials i relacionals del seu procés d’inserció i la visió de la societat d’acollida i les seues percepcions, interpretacions i vivències respecte d’aquesta part del veïnat.
Dels 14.722 veïns de Teulada, segons el padró de 2011, 9.589 són estrangers, el 66,5% del total. La meitat del veïnat és nacional d’altres països de la Unió Europea i dins d’ells els anglesos i alemanys són els més nombrosos. Es tracta de col·lectius notablement envellits, amb un gran pes dels jubilats, encara que als darrers quinze anys la seua composició s’ha diversificat amb gent jove, en edat laboral, atreta per les oportunitats que el municipi ofereix i amb un nivell socioeconòmic més modest. Uns i altres, entre el 83% i el 87% dels veïns d’aquestes nacionalitats, viuen en disseminat, urbanitzacions i cases disperses pel terme municipal. En les urbanitzacions i espais residencials, aquests veïns han recreat el seu micromón social, amb negocis propis, marques identitàries angleses i/o alemanyes i una densa i viva sociabilitat pròpia, amb associacions formals i informals, i on la llengua és l’anglés o l’alemany. A més, la residència en disseminats dificulta l’accés als serveis públics i els espais de la vida local, afavoreix una vida quotidiana i una sociabilitat tancada en el propi grup i tendeix a reduir les relacions amb els veïns autòctons. Unes relacions que oscil·len, a més entre dos extrems de diferent natura, la relació client/treballador turístic i la relació entre conveïns amb institucions, serveis i interessos comuns, i dels quals s’espera els compliments d’uns mínims (per exemple, la inscripció padronal, cosa que no sempre es dóna per part d’aquests veïns europeus).
Tanmateix, a Teulada, com en general a Espanya, la convivència és pacifica però distant (Torres, 2011). Es comparteixen sense grans tensions els espais comuns però també sense interrelació significativa, tot i que a diferència de les ciutats i altres municipis valencians, la residència en disseminats, l’edat mitjana i la sociabilitat pròpia tan accentuada, fan que la coincidència quotidiana siga molt més reduïda entre autòctons i immigrants. Es tracta d’una mera coexistència que evoca la imatge del mosaic que Park (1928) utilitzava per referir-se al Chicago de primeries del segle xx: un conjunt de grups ètnics que viuen els uns al costat dels altres però que no s’interrelacionen. Fins ara, com ben bé mostra l’anàlisi de Simó i Giner aquest tipus de convivència semblava beneficiar a tothom. A uns, els autòctons, perquè s’identifica amb el turisme i el desenvolupament econòmic; als altres, els veïns europeus, perquè vivint amb «un peu dins i l’altre fora» tenien els avantatges de les dues societats: la llengua, cultura i sociabilitat de la societat originària –amb forts lligams transnacionals– i el clima i els preus més reduïts –fins fa pocs anys– de la societat d’acollida. Aquest equilibri d’interessos mostra, en l’actualitat, les seues limitacions.
L’estudi de Simó i Giner aporta a la literatura sobre migracions de retir la visió de la societat d’acollida, sovint poc considerada en aquests estudis, el desvetlament de les situacions de vulnerabilitat d’una part del col·lectiu europeu i l’ampliació de la visió sobre aquest col·lectiu –de persones majors i retirades i de joves i adults actius– amb una forta empremta del transnacionalisme.
Pot ser que siga una sorpresa parlar de vulnerabilitat d’uns col·lectius identificats, homogèniament, com a turistes benestants. Amb el pas del anys, les majors necessitats d’atenció i cura, la reducció de relacions i del seu nivell adquisitiu relatiu (atesa la introducció de l’euro i la pujada de preus), fa que una part d’aquests col·lectius tinguen una major necessitat dels serveis de salut i dels serveis socials. Al mateix temps, però, l’habitatge en disseminats, una mobilitat dependent del vehicle privat, el desconeixement de l’idioma i del funcionament de les nostres institucions, una falsa percepció de provisionalitat, dificulten enormement el seu accés normalitzat a aquests serveis (tot i les mesures adoptades pel consistori al nucli de Moraira). Si abans, els veïns anglesos, alemanys i d’altres orígens europeus, no necessitaven integrar-se al poble per a tenir una alta qualitat de vida, ara, almenys per a una part, mantenir aqueixa qualitat de vida es conjuga de forma diferent i per a la qual sembla que no estan ben preparats.
Abans destacava el meu desig que aquest estudi facilite un debat ciutadà, en la meua opinió imprescindible a Teulada i a tants altres municipis valencians, sobre la pròpia realitat. Quina Teulada volem per a demà i com comencem, ara, a construir-la? El text de Simó i Giner ens aporta dades bàsiques per a un debat informat i una visió equilibrada segons la qual fer front a aquest repte és qüestió de tot el veïnat. El model del mosaic és útil però limitat. Per destacar un aspecte, la mera coexistència no genera particularment en temps de dificultats els mínims de cohesió i pertinença que constituïsquen una base sòlida per afrontar els interessos comuns de tot el veïnat i que es plasmen en institucions, serveis i espais –socials i simbòlics– compartits. Això ha d’implicar, al meu parer, canvis. Canvis per part dels teuladins de tota la vida que per començar han d’ajustar la seua percepció sobre la realitat dels seus veïns europeus, no limitar-se a aprendre anglès o alemany i oferir serveis sinó també fer de la pròpia llengua i cultura, de les festes i sociabilitats recreades, un valor afegit al que ja aporta el municipi (sol, platja, benestar i ambient cosmopolita). Canvis, també i sobretot per part del residents europeus. Els teuladins nouvinguts hauran d’aprendre alguna de les dues llengües oficials, inserir-se més a la vida local de Teulada i canviar la seua pròpia autopercepció: uns residents provisionals que es defineixen –quasi exclusivament– per la seua nacionalitat d’origen.
Es tracta de plantejar-se a Teulada el repte que amb unes formes o altres tenim plantejat a les nostres societats globalitzades: com construir una cultura pública comuna, cosa que comporta una identitat comuna –en aquest cas, la de teuladins–, que al mateix temps siga acollidora i satisfactòria per a uns veïns amb identitats complexes. En el cas dels residents europeus això implica, al meu parer, una identitat individual, nucleada al voltant dels seus trets personals i interessos particulars (per exemple, com a propietari), una identitat grupal com alemanys i anglesos que recreen ací elements de la seua cultura i una identitat de teuladins, basada en el veïnatge i els interessos comuns com a tals (urbanisme, medi ambient, cultura, educació i serveis socials). Una identitat grupal que seria absurd i empobridor negar però que no pot, com en el passat, ofegar tota altra referència i constituir un obstacle per a una integració respectuosa de la diferència.
1. INTRODUCCIÓ
En els darrers anys, les transformacions socials han canviat la fisonomia del nostre país. A la comarca de la Marina Alta aquests canvis han estat si fóra possible més intensos que en la mitjana del País Valencià com a conseqüència dels forts fluxos immigratoris. En la nostra història moderna, els pobles de la Marina han combinat períodes de forta emigració amb períodes d’intensa immigració. Així va ocórrer, per exemple, durant els anys en què es van produir les repoblacions posteriors a l’expulsió dels moriscos. Durant el segle xx, els nostres pobles van viure importants pèrdues de població arran de l’emigració, cap a les Amèriques i el nord d’Àfrica primer, o l’Europa desenvolupada a partir de la segona meitat de segle. Amb cada procés d’acollida i retorn, la població, la llengua i la cultura s’han anat enriquint per l’efecte de l’arribada dels nous habitants.
Amb el desenvolupament dels anys seixanta, però, comença un nou procés d’acollida diferent dels que s’havien donat fins aleshores. No es tracta de la immigració preponderant en l’imaginari social, que consta de persones que s’insereixen a la societat per viure i treballar, sinó que, per primera vegada, es tracta d’una població que ve a gaudir d’un clima benigne, a descansar, a fer turisme, a fruir del temps d’oci: són els turistes. L’imaginari social es va veure reforçat pel cinema de l’època que va sintetitzar en imatges els tòpics sobre el turisme al nostre país, i molt especialment a la costa mediterrània. Darrere de l’arribada d’aquesta població van començar a nàixer negocis i projectes urbanístics que han transformat profundament el nostre territori, l’economia i la societat. Durant els darrers anys la costa de la Marina Alta, s’ha convertit en un nucli d’atracció per a més i més ciutadans de nacionalitats europees: Regne Unit, Alemanya, Bèlgica, Holanda, França, etc.
En l’època més recent, a més, aquest corrent migratori ha evolucionat de manera paral·lela a dos corrents més: d’una banda, un nou corrent també d’origen europeu, amb una mitjana d’edat més jove i que no cerca el descans sinó la prestació de serveis, en forma de xicotets negocis orientats a la mateixa comunitat nacional d’origen. D’altra banda, un corrent, numèricament molt important amb un origen geogràfic i socioeconòmic molt distint. Es tracta de persones nascudes en països en desenvolupament de fora de la Unió Europea, bàsicament del sud d’Amèrica, nord d’Àfrica i est d’Europa. Aquest darrer moviment migratori és comú al conjunt de la societat valenciana i estatal. Per contra, el primer es vincula més amb les característiques històriques i sociodemogràfiques de la comarca, i només es veu reflectit en altres àrees que comparteixen, juntament amb la Marina Alta, una ampla experiència en recepció de població del nord d’Europa, com ara la costa de Màlaga o, més recentment, el sud de la província d’Alacant.
L’estat actual de la Marina Alta no és un altre que el d’una societat en un context globalitzat, on conviuen persones procedents de cultures distintes i, moltes vegades distants, amb interessos i motivacions diferents. L’any 1991 la comarca tenia 110.302 habitants, mentre que en data de primer de gener de 2011 els padrons municipals de tota la comarca comptabilitzen un total de 201.444 persones. Atés que aquest creixement s’ha donat durant un període de molt baixa natalitat, el principal factor que hi ha contribuït és la immigració. En efecte, la població estrangera ha passat de 14.542 persones a 89.577, la qual cosa ha transformat la nostra comarca amb una intensitat i unes magnituds que ningú no hauria gosat predir ara fa trenta anys. Dins la comarca, la peculiaritat del municipi de Teulada ve determinada, d’una banda, per la grandària amb què es dóna el fenomen, amb una proporció de població estrangera que no ha deixat de créixer i que se situa entorn del 66% de la població total. De fet, cal apuntar que Teulada ha estat el poble de la comarca que més ha crescut després del Poble Nou de Benitatxell, la qual cosa s’ha d’analitzar tot tenint en compte la grandària de la població de Teulada. És molt important, a més, considerar el contacte entre la població autòctona, la població d’origen europeu, i les noves nacionalitats que arriben amb els moviments migratoris de final de segle xx i principi del xxi. Per últim, el cas de Teulada és especial pel fet de tindre un nucli poblacional distant del nucli històric, on es concentra una gran part de la població estrangera. De fet, el nucli de Moraira ha experimentant una transformació molt més intensa que la del nucli històric de Teulada. Això fa que Moraira es presente molt sovint com una realitat diferent en l’imaginari col·lectiu de teuladins i teuladines. En definitiva, en tractar-se d’un municipi amb dues entitats, Teulada i Moraira, el seu creixement, amb diferent impacte territorial, ha estat a l’origen d’una transformació tan vigorosa que ha capgirat les relacions entre ambdós nuclis. Al llarg del nostre treball emprarem el nom de Teulada en referir-nos al municipi i els noms de «nucli històric de Teulada», per una banda, i «nucli de Moraira», per l’altra, a fi de referir-nos a les dues entitats que en formen part.
2. QÙE PRETENEM: OBJECTIUS, ESTRUCTURA I METODOLOGIA DE LA INVESTIGACIÓ
El propòsit d’aquesta investigació és analitzar els discursos i posicions de la població autòctona al voltant del fenomen de l’arribada i l’assentament de la població europea durant els darrers anys. Es tracta d’una mirada descriptiva, feta des de l’òptica de la població autòctona, dirigida a entendre els processos de canvi social ocorreguts en els darrers anys. Per a això es fan servir diferents metodologies d’acostament a la realitat, entre les quals destaquem les tècniques qualitatives d’investigació social. Mitjançant aquestes tècniques ens acostem al discurs compartit per la societat d’acollida al voltant dels processos d’arribada i assentament de la població. Aquesta òptica d’investigació, basada en l’opinió de la societat receptora, és nova en aquest camp d’estudi, com es comprovarà en l’anàlisi del marc teòric, atés que normalment la perspectiva predominant sol centrar-se en les persones residents d’origen europeu.
La recerca es planteja en tres fases: en primer lloc hi ha una anàlisi del coneixement acumulat sobre aquest tema a través dels treballs duts a terme anteriorment en diferents disciplines i especialitats. Aquest serà l’objectiu de l’apartat corresponent al marc teòric sobre turisme i migracions, allò que hom ha escrit i investigat al voltant del tema. L’anàlisi de la teoria és un pas imprescindible en qualsevol procés d’investigació social, perquè posa sobre la taula els avanços fets per altres equips d’investigadors i proposa línies d’investigació que poden ser aprofitades, bé per a confirmar-les, bé per a refutar-les. S’ha dedicat una part important de la investigació a localitzar bibliografia sobre el tema en qüestió i a analitzar-la. L’anàlisi de la teoria és un pas imprescindible en qualsevol procés d’investigació social, perquè posa sobre la taula els avanços fets per altres equips d’investigadors i proposa línies d’investigació que poden ser aprofitades, bé per a confirmar-les, bé per a refutar-les. D’aquesta manera s’està evitant repetir investigacions, a no ser que hi haja un motiu d’importància que ho fonamente, com ara introduir una nova visió, paradigma teòric o població d’estudi. D’una altra banda, dóna suport a la mateixa investigació en els fonaments que han forjat les investigacions anteriors. Es tracta de pujar als muscles de la comunitat investigadora predecessora, avançant en allò que es puga avançar, o fins i tot rebatre arguments i conceptes que no han estat ben desenvolupats anteriorment o que han canviat amb el temps i les perspectives teòriques.
En segon lloc, hi ha una anàlisi de les principals fonts demogràfiques, com el cens, les variacions residencials, el moviment natural de la població o altres fonts de diferents departaments de l’Ajuntament de Teulada. L’objectiu d’aquest segon apartat és copsar l’estructura de les poblacions, especialment les procedents del Regne Unit i d’Alemanya, que són les més abundants en el padró municipal, també posar en relació aquestes estructures poblacionals i l’estructura de la població autòctona. D’aquesta manera s’aprofundeix en les principals característiques que poden ser observades a partir de les estadístiques de difusió pública. S’han treballat dades procedents de fonts oficials, com ara l’Institut Valencià d’Estadística (IVE), l’Instituto Nacional de Estadística (INE), el mateix Ajuntament de Teulada i altres organismes que han col·laborat en l’estudi oferint dades d’accés restringit, com ara alguns càlculs que s’han demanat expressament a l’INE o a la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana. En la majoria dels casos s’han fet servir les dades d’accés públic, bé siga mitjançant la consulta al web de manera directa o amb l’anàlisi de microdades d’accés públic. També s’ha comptat amb la contribució d’alguns departaments de l’Ajuntament de Teulada i d’organismes presents al municipi.1 El treball amb les dades quantitatives s’ha centrat en l’anàlisi comparativa per nacionalitats i país d’origen, les quals s’han creuat amb determinades característiques que s’han considerat interessants, bé perquè ja han sigut analitzades anteriorment per altres investigadors, bé perquè es poden utilitzar per a un acostament a la realitat amb major validesa. D’aquesta manera es poden observar fenòmens com el creixement de la població, l’estructura per edats i sexe o les defuncions, indicadors demogràfics de primer nivell per a entendre la realitat de qualsevol municipi. Val a dir que la visió quantitativa no es basa en dades de producció pròpia, sinó que aprofitem dades secundàries que elaboren tant entitats com institucions públiques. Tot i això són dades rellevants, i a més són les úniques de què disposem per a fer l’anàlisi. També s’ha d’afegir a això la dificultat per arribar a conéixer dades d’una població com la de Teulada, de 14.722 persones en el darrer recompte. La dificultat ve donada pel secret estadístic, que limita la informació a què es pot accedir. Això fa que, per exemple, no tinguem piràmides de població per edat, sexe i nacionalitat, perquè són tres variables que el secret estadístic impedeix creuar en municipis de menys de 50.000 habitants. Malgrat aquestes dificultats, podem arribar a l’anàlisi de dades d’informació importants gràcies a les noves tecnologies. Concretament es tracta de les microdades que ofereix l’Instituto Nacional de Estadística, i que hem utilitzat per a estudiar el Moviment Natural de la Població (especialment les defuncions) i les Variacions Residencials per al cas de Teulada durant els darrers anys.
El tercer punt, la nostra aportació més important de la investigació sobre el tema, tracta d’arribar, mitjançant entrevistes a informants clau, és a dir, persones considerades rellevants dins la societat teuladina, a una visió comparada de la realitat de la població resident europea a Teulada en diferents aspectes: assentament, educació, treball, inserció social, etc. Si amb la informació quantitativa que es recull i analitza ens acostem a la realitat, numèricament parlant, la informació qualitativa ens acosta als discursos i relats que conformen les opinions de les persones, en definitiva, de la ciutadania. Això afegeix una major profunditat d’anàlisi, pel fet que incorpora els punts de vista propis i, per tant, la subjectivitat de les persones que participen en la investigació. Les opinions i punts de vista personals, tot i no ser una representació de la societat en general, com es pretén amb les mostres probabilístiques, sí que són significatives en tant que es tracta d’informants considerats clau per la seua posició estratègica i per la seua condició de conciutadans del municipi en relació directa amb l’objecte d’estudi. Per tal de dur endavant la vessant qualitativa, doncs, s’han fet entrevistes semidirigides a informants clau. Això vol dir que s’ha enregistrat el discurs de les persones entrevistades, posteriorment s’ha transcrit i finalment se n’ha analitzat el discurs resultant. Les entrevistes són, en si mateixes, situacions comunicatives en què s’intenta extraure informació. Aquesta informació, d’acord amb Alonso (1994), es troba en la biografia pròpia de les persones entrevistades, en tant que l’experimenten de manera quotidiana i ens la proporcionen mitjançant la pròpia interpretació, amb la qual la persona s’erigeix en un «jo» social. Això provoca molt sovint una reacció en què la persona entrevistada confessa que la seua opinió no té importància, no és rellevant o representativa. Més enllà de pretendre representar tota la societat amb unes quantes opinions, cosa que no constitueix l’objectiu de la nostra investigació, s’ha de tindre en compte la posició de les persones entrevistades, totes en contacte d’una o d’una altra manera amb la població objecte d’estudi, i per tant la pertinença de les seues opinions. Cal també assenyalar que amb el conjunt de les persones entrevistades es pretén també valorar quins són els temes en què els discursos se saturen i no aporten res de nou, quines són les coincidències o les dissidències i quines les interpretacions causals que ens ofereixen.
El treball amb els continguts qualitatius s’ha centrat en els discursos dels principals agents vinculats al sector turístic-residencial, i que han sigut considerats com a informants clau per la seua posició professional o al capdavant d’alguna àrea d’interés per al desenvolupament d’aquest treball. A efectes d’anàlisi entenem per informants clau les persones de la societat receptora que, per la seua pràctica diària tenen contacte amb el col·lectiu d’europeus residents a Teulada. Es tracta principalment de persones que treballen en organismes públics, que poden donar la seua opinió al voltant del procés d’arribada, assentament i inserció de les persones que formen l’objecte d’aquesta investigació, és a dir, la població europea nouvinguda. Les entrevistes es van preparar amb l’assistència d’un guió de temes genèrics als quals s’afegien temes que anaven emergint durant l’entrevista o a mesura que avançava el treball de camp. Així, s’han fet entrevistes semidirigides a persones vinculades a l’Agenda 21, les escoles, l’institut, la junta de veïns de Moraira, l’Oficina de Turisme, al Consorci per a la Recuperació Econòmica de la Marina Alta (CREAMA), als serveis socials i a tres regidors de diferents nacionalitats europees de la legislatura 2007-2011.
D’aquesta manera es combinen dues vessants de l’anàlisi sociològica com són la quantitativa i la qualitativa, en una lògica anomenada triangulació metodològica. La primera, bàsicament amb dades secundàries i la segona, amb discursos elaborats de manera expressa per a la investigació. Això fa possible encarar l’objecte d’estudi des d’una visió multidimensional que quedaria òrfena sense una de les parts. Com es podrà veure tot seguit, les investigacions referenciades en l’apartat d’anàlisi del marc teòric es basen, essencialment, en enquestes dirigides al col·lectiu d’europeus residents al nostre país, i per tant són de tipus quantitatiu. Només algunes es basen en entrevistes semidirigides o grups de discussió i almenys dues, en la tècnica de l’observació participant. Aquestes últimes són les de tipus qualitatiu, i tenen en comú que l’objecte d’investigació sempre és la població europea resident. Per tant, una de les novetats que aporta aquesta investigació és que, tot i que l’objecte d’estudi és l’arribada, l’assentament i la inserció dels europeus residents, els agents que l’expliquen pertanyen a la societat receptora.
Hem volgut reprendre els principals conceptes teòrics en un darrer apartat analític on, a partir de l’observació empírica i les principals aportacions teòriques al voltant dels processos d’inclusió, inserció i integració, es valora en termes generals la situació del col·lectiu d’immigrants residencials del municipi de Teulada.
Finalment, recollim les principals conclusions en un darrer apartat i fem algunes propostes de futur. En aquestes darreres reflexions hem volgut prendre partit per la necessitat de gestionar una diversitat que cada vegada és més habitual en totes les facetes de la vida quotidiana. Per tant, tot i el caràcter descriptiu de la investigació, no hem volgut perdre l’ocasió d’introduir qüestions propositives, dirigides tant als governs municipals com als ciutadans i ciutadanes de la comarca, per tal de millorar la convivència i el veïnatge i, en definitiva, conéixer millor l’altre. Això passa, indefugiblement, per deixar de parlar de turistes quan en realitat, en la majoria dels casos, es tracta de ciutadans europeus residents a la comarca.
1 Concretament l’Agenda 21 Local, el departament de Cultura i el Padró Municipal, les escoles CEIP St. Vicent Ferrer i CEIP Cap d’Or, l’IES Teulada i l’oficina del CREAMA. Els investigadors volen mostrar el seu agraïment a tots els organismes i persones que han facilitat informació i participat en el procés d’investigació.
3. QUÈ EN DIU LA COMUNITAT CIENTÍFICA: QUI SÓN?
Qualsevol investigació s’ha de recolzar en allò que abans s’ha publicat sobre el tema en qüestió, bé siga per a confirmar les conclusions a què s’ha arribat, per a posar-les en entredit i falsar-les o per a aportar novetats al camp temàtic. En el cas que ens ocupa hi ha un corrent d’investigació bastant estable, que té els orígens en els anys setanta del segle xx, que s’ha desenvolupat en l’àmbit internacional i ha donat lloc a diferents línies teòriques i publicacions monogràfiques. El que pretenem, tot seguit, és analitzar les investigacions que s’han centrat en l’objecte d’estudi, és a dir, les migracions dins el context europeu, i concretament aquelles amb destinació al nostre país, per tal d’utilitzar-les sempre que siga possible en l’anàlisi.
3.1. ELS ORÍGENS DE LES INVESTIGACIONS SOBRE MIGRACIONS
El marc teòric sobre els processos migratoris és d’una extensió considerable. L’origen s’ha de buscar a les primeres dècades del segle xx, i més concretament en l’escrit que fa Georg Simmel dins la seua obra Soziologie l’any 1908 on teoritzava sobre l’estrany o estranger (Simmel, 1988). Aquest autor tracta el concepte de l’estranger com allò que etimològicament és: un estrany, que no acaba d’estar vinculat als llocs de la mateixa manera que ho està qui no és estranger i, per tant, la seua permanència al llarg del temps no està assegurada, amb el que això implica pel que fa a la inserció en la societat d’acollida i la interacció amb aquesta. Certament l’estranger, diu Simmel, no forma part dels cercles de la societat d’acollida, encara que aporta unes qualitats al cercle que no en formen part. L’exemple més gràfic que hi posa és el del comerciant com a estranger: el comerciant del capitalisme modern, aquell que no només es limita a una economia de subsistència és l’estranger, i per tant estrany, perquè per vendre els seus productes necessita que aquests estiguen produïts fora dels cercles de la societat on els ven. Per tant, sempre serà estranger, tant quan acumule els productes per a la venda posterior, com quan els estiga venent a qualsevol mercat. Podríem dir que Simmel posa les bases de l’estudi del transnacionalisme, però també, mitjançant el concepte de desarrelament, entronca amb els conceptes d’alienació marxista i d’anòmia durkheimiana, cosa que com veurem recupera més tard Nash (1970) en referir-se a les comunitats d’estrangers com a limbe. Per a Simmel, però, l’interés principal no és tant la caracterització de l’estranger com a tal, sinó la condició d’estranger i la seua posició dins l’estructura social resultant. Per tal de veure una aproximació al fenomen dels moviments migratoris des de l’òptica del desig d’inserció a la societat d’acollida haurem d’esperar-nos uns anys fins que Margaret Wood escriga la seua aportació teòrica al camp de les migracions (1934).
El següent referent teòric prové del que es coneix com l’Escola de Chicago, representada fonamentalment per Ernest Burgess, Robert Park, William Thomas i Florian Znaniecki. A tots ells els unia l’interés per l’àmbit urbà i l’aplicació de metodologies etnogràfiques, com ara les entrevistes. En el context de principis del segle xx, les grans ciutats nord-americanes eren l’escenari de processos migratoris, procedents en la majoria del continent europeu2 i de moviments urbans centrífugs. Per tant, no resulta estrany que l’estudi de la sociologia urbana se centrara en les persones nouvingudes. Potser el cas més conegut és el de Thomas i Znaniecki, que publicaren entre 1918 i 1920 una obra titulada El camperol polonés a Europa i Amèrica (1918), obra basada en l’estudi biogràfic del moviment migratori polonés, en què s’exposa la problemàtica de la societat polonesa resident als EUA, i particularment les dinàmiques d’inserció/assimilació i de formació d’una nova societat que, tal com afirmen els autors, no és polonesa ni americana, sinó quelcom de nou, polonesa-americana. Thomas i Znaniecki observen, fa gairebé cent anys, la facilitat per reconstruir l’organització social de la societat d’acollida, dins la nova societat, i per tant amb nous significats diferents dels de la societat d’origen. Un bon exemple de la diferent organització és l’autoabastiment alimentari, fàcilment observable entre els camperols polonesos, però que es transforma en dependència als EUA, tant alimentària com laboral, dels productes i treballs nord-americans. En aquestes condicions, la reproducció del paper primordial de la família o de la comunitat primària moltes vegades es troba amb creences i costums que poden arribar a ser ineficients o ridículs dins la nova societat d’acollida.
Una altra contribució des de l’Escola de Chicago és la que representà Robert Park amb el concepte de la marginalitat (1928). L’home marginal, tal com el defineix Park es distancia de l’estranger de Simmel, en qui s’inspirà. Així, mentre l’estranger de Simmel no tenia la intenció d’assimilar-se a la societat d’acollida, la persona marginal és un híbrid que viu entre dos móns. Per a Park, el millor exemple de persona marginal és el jueu: mentre és al gueto, forma part del grup. Quan ix del gueto, el jueu es transforma en apòstata i passa a ser un estrany a dues bandes, una persona en el marge de dues cultures i dues societats. El període de transició per a la persona marginal és, segons Park, relativament permanent, de manera que pot arribar a convertir-se en una personalitat prototípica. En resum, la persona marginal és estrangera en cadascun dels mons de referència.
A partir de les contribucions de l’Escola de Chicago van sorgir altres publicacions com ara les de Margaret Mary Wood (1934) o Alfred Schütz (1944). La concepció d’estranger en Wood és molt semblant a la de Simmel, tot i que es diferencien en tant que la primera se centra en l’impacte que té l’encontre en la societat d’acollida, tot focalitzant les característiques d’aquesta societat i com es determina l’acceptació de l’estranger. L’estranger és, per a Margaret Wood, aquella persona que es troba en contacte cara a cara amb el grup d’acollida per primera vegada. Això també ens remet al fet que la caracterització està més en funció de les pròpies característiques que de la futura localització en termes de migracions posteriors. El concepte d’aïllament, en el qual se centrarà anys després Wood, és essencial en tant que tractem una població relativament aïllada de la societat d’acollida, tot i que ha de mantindre una relació habitual i continuada, la qual cosa no implica que haja de compartir els valors o sentiments de la societat d’acollida (cosa que, d’altra banda, ja anunciaven Thomas i Znaniecki quan observen la reproducció de les estructures socials poloneses a l’Amèrica del Nord). De fet, argumenta Wood, l’acceptació dels valors i sentiments de la societat d’acollida implica la pèrdua de la identitat d’estranger i, per tant, s’abandona l’aïllament. Com a conseqüència, quan Wood es refereix als estrangers, es refereix literalment als newcomers, als nouvinguts que es troben per primera vegada amb la nova realitat. Wood tracta també el concepte de societat d’acollida i el grup social. L’estranger és tan estrany per al grup com el grup ho és per a l’estrany. Sembla, segueix Wood, que pel fet de protagonitzar un episodi de mobilitat, siga l’estranger qui ve, i el grup qui recull: the group is, as it were, at home. Per tant, el grup receptor, a allò que després se n’ha dit societat d’acollida o host society, és caracteritzat com a estable, majoritari, històric. Sobre aquest punt hi ha un debat metodològic, ja històric, al voltant de l’oportunitat de separar ambdues societats, que en tracta una com a autòctona i l’altra com a nouvinguda, que veurem posteriorment.
La segona aportació posterior a l’Escola de Chicago és, com s’ha avançat anteriorment, la d’Alfred Schütz (1944). Allò que més ens interessa de Schütz, introductor de la fenomenologia, és l’aprofundiment en un aspecte que ja havia treballat Wood, la interpretació i adopció dels esquemes culturals de la societat d’acollida. Schütz compara la situació de manca de referents i voluntat d’inserció a la vivència del nuvi que vol formar part d’una família o la persona que vol entrar en un club exclusiu. Segons aquest autor, el coneixement de qualsevol persona al voltant del món en què viu la seua vida quotidiana és incoherent, parcial i ple de contradiccions. La realitat se sol complicar encara més quan els esquemes culturals que constitueixen la base de la vida quotidiana s’expressen i s’interpreten per via lingüística, moltes vegades desconeguda, en tant que llengua, dialecte o idiolecte, per una de les dues parts implicades en la relació. Schütz dedica una atenció especial a la qüestió lingüística, ja que el desconeixement dels girs, les entonacions o paraules exactes per a determinades qüestions de la vida quotidiana pot marcar el fet d’estar dins o fora de la societat d’acollida, pot ser la frontera entre sentir-se inserit o estar desarrelat. D’altra banda, Schütz considera també la postura de la societat d’acollida respecte a la de la persona nouvinguda: aquesta sol ser d’ignorància del passat recent de qui s’incorpora al nou grup, malgrat que allò passat, el procés de socialització i aprenentatge de les normes del grup de pertinença, és allò que dóna forma a la persona que som. I el grup actua d’aquesta manera perquè, argumenta l’autor, entre altres coses dubta de la lleialtat d’una persona que es nega a reconèixer que les pautes culturals de la societat d’acollida són millors, quan en realitat, no és que no les considere òptimes, sinó que es troba perdut, desorientat, dins un laberint en el qual costa orientar-se.
Potser una de les aportacions més interessants d’entre els clàssics siga la de Paul Siu (1952). Fill d’emigrants xinesos, Siu construeix la seua teoria sobre la figura del sojorn, que defineix com a moviment migratori temporal, que no comporta la inserció social sinó més aviat el tancament en el grup de connacionals. Comparteix amb la teoria de Robert Park el fet que el protagonista del sojorn, el sojourner, és estranger als dos móns de referència. En canvi, Park observava la realitat de la persona marginal com a dicotòmica, bicultural, mentre que el sojourner de Siu només en té una, la de partida. El protagonista del sojorn es mou amb tres premisses bàsiques: fer la feina que ha vingut a fer, mantindre els lligams amb el país d’origen i retornar tan prompte com siga possible. Tot això ocorre amb dos trets comuns: la convivència amb els membres del grup de connacionals, tot creant una llar més enllà de la llar d’origen; d’altra banda, no es percep el benefici de l’aprenentatge de l’idioma de la societat d’acollida, més enllà del vocabulari bàsic de supervivència. Aquesta teoria explicaria, entre d’altres, l’aparició de comunitats com Chinatown a Chicago o Little Italy a Nova York. El sojorn com a tipologia migratòria fa possible, doncs, un moviment migratori sense inserció, més enllà dels mínims necessaris, com ara la competència lingüística bàsica. I això s’explica gràcies a la concepció de l’estada com a temporal i el futur retorn com a objectiu desitjable.
Al nostre país les primeres investigacions publicades se centraren en els fluxos produïts per raons econòmiques o laborals. Apareixen als anys seixanta del segle xx i se centren en l’òptica de la geografia.3 Aquests estudis enllacen directament amb les obres de Carlota Solé (1981) sobre la inserció de la immigració a Catalunya i José Garmendia (1981) sobre el moviment de retorn amb origen als països europeus, ambdues publicacions de principis dels anys vuitanta del segle xx. No obstant això, i pel que fa a les anàlisis centrades en les mutacions socials sorgides com a conseqüència dels moviments migratoris, cal que considerem, almenys, dues investigacions anteriors. Aquestes investigacions s’adrecen a moviments migratoris que es distingeixen per: 1) no estar necessàriament lligats a raons laborals i/o econòmiques, 2) no haver-se produït per poblacions de menor nivell de desenvolupament humà o econòmic, i 3) no ser majoritàries. Destaquem entre aquestes les obres de Nash i Gaviria, les dues publicades als anys setanta.
En primer lloc, hi ha l’obra de Dennison Nash (A community in limbo, 1970), un estudi antropològic pràcticament desconegut al nostre país4 sobre la colònia procedent dels EUA resident a la Barcelona dels anys seixanta. Nash utilitza el concepte d’anòmia per a referir-se a les situacions d’estrés i falta de normes i referents dels estrangers arribats al nostre país. També introdueix l’anàlisi de la comunitat a partir del que anomena imperialisme, no només de la nació, en el seu cas dels EUA, sinó també de les organitzacions. I per això el concepte de limbe que apareix al títol, perquè com a comunitat no han arribat a desfer-se de la pertinença als EUA i, per tant, viuen metafòricament en el límit de la societat d’acollida, un exemple de microsocietat a l’estil dels sojourners de Paul Siu.
En segon lloc, hi ha l’obra de Mario Gaviria (El turismo de invierno y el asentamiento de extranjeros en la provincia de Alicante, 1976). Aquest estudi té en comú amb el de Nash la utilització d’un punt de vista crític amb el fenomen, almenys des de la perspectiva geopolítica (neocolonialisme), econòmica (evasió fiscal) i ambiental (degradació del litoral). Aquest punt de vista entronca amb l’anàlisi del fenomen –molt crítica– que fan Jurdao i Sánchez als anys noranta. Aquest punt de vista, tanmateix, es va diluint en les anàlisis posteriors que s’han acostat a l’estudi d’aquestes poblacions. Tant els treballs de Nash com el de Gaviria són investigacions que s’avancen al seu temps i que ofereixen una perspectiva teòrica i històrica d’enorme interès acadèmic.
3.2. LES MIGRACIONS DINS LA UE27. UNA REINTERPRETACIÓ
A partir dels anys noranta les migracions internacionals entren a l’agenda política i acadèmica, especialment des de la segona meitat dels noranta, atesa la importància que anaven adquirint els fluxos immigratoris. En el context europeu, aquest moment és també un moment de redefinició en termes polítics, estratègics i econòmics (tractats de Maastricht, Schengen i, finalment, entrada en vigor de l’euro com a moneda única) i això fa canviar tant el context com la població objecte dels moviments migratoris.
En el cas de l’Estat espanyol el canvi de context, juntament amb altres factors, va fer que fins a la primera dècada del segle xxi es produira l’arribada de població immigrada internacional més gran de la seua història, principalment procedent de països de l’hemisferi sud. De fet, es fa el pas d’una societat que havia estat històricament emissora de població –i quan n’havia estat receptora ho era gràcies al retorn– a una societat receptora de població des de l’estranger (López de Lera, 1995).
Al País Valencià aquest canvi de context va suposar també l’arribada de població internacional, però aquesta procedia de dos fluxos clarament diferents: de països en vies de desenvolupament i de països rics pertanyents a l’entorn europeu, que gràcies a les noves normes, lleis i a la unificació monetària, veien en el nostre entorn una gran oportunitat tant per a l’oci, el turisme o les vacances, com per a la residència permanent (o durant la major part de l’any). Com veurem més endavant, la interpretació que en fa la població autòctona d’aquests processos és diferent. Construïdes com a realitats socials diferents, a cada població s’assignen un paper, unes motivacions i també una denominació.
3.3. QÜESTIÓ DE NOMS
La primera distinció que cal abordar és la d’autòcton-al·lòcton. És a dir, la terminologia que es refereix a la fractura entre el nosaltres i els altres, o el que es coneix com alteritat. Aquesta distinció ha estat implícita en els clàssics que hem repassat, però no és fins l’any 1965 que Norbert Elias i John Scotson s’hi fixen per tal d’explicar la diferència entre establerts i estrangers5 (established i outsiders) a la xicoteta –i fictícia– comunitat anglesa de Winston Parva. La distinció entre establerts i estrangers es basa en l’antiguitat de l’assentament, de manera que els establerts, amb més cohesió i poder, estigmatitzen els nouvinguts tot atribuint-los característiques negatives que aprofundeixen en el procés de desigualtat i d’exclusió (Elias, 2003). Aquesta anàlisi és útil en relacions de desigualtat on els establerts són els dominants i els estrangers els dominats. No obstant això, s’ha de tindre en compte que la situació pot complicar-se, com en el cas que estudiem, en què es donen diferents nivells d’apoderament, estigmatització i atribució de carisma. Certament, la condició d’al·lòcton o estranger és atribuïda legalment per l’estat, però són els ciutadans qui assignen la condició d’estrangeria social en la vida quotidiana (Santamaría, 1994; 2002). Aquesta estrangeria molt sovint es construeix socialment atenent a la procedència i al marc estatal on es produeixen els fenòmens socials, de manera que s’assignen característiques grupals –molt sovint nacionals– als individus (Torres, 2011). I mitjançant aquesta habilitat social d’estigmatització o atribució de carisma és com funcionem col·lectivament, construïm socialment, la distinció entre la migració laboral o econòmica i la migració de retir. El primer tipus d’immigració és infravalorat en tant que procedeix de països en vies de desenvolupament, cultures imaginàriament retardades i, des del punt de vista econòmic, suposa una amenaça a la mà d’obra autòctona. El segon tipus, en canvi, s’idealitza, com a part d’un procés històric de base turística en què la població autòctona en treia benefici, especialment immobiliari, fins al punt que quan aquesta població estrangera ha passat de ser turística i minoritària a resident i majoritària, la construcció social s’ha mantingut –en part reforçada per la bonança econòmica amb què ha vingut acompanyada l’arribada en els anys anteriors a la crisi que s’inicia el 2007.
L’antropologia del turisme també ha fet la seua aportació teòrica i conclou que l’arribada massiva de visitants es correspon amb un major impacte sobre la cultura d’acollida, que ha d’escollir entre el control i la restricció destinats a protegir-la o la reestructuració d’aquesta per tal d’absorbir el turisme (Smith, 1989). Per tant, quan en el text tractem la societat autòctona i l’al·lòctona fem referència a la construcció social que se’n fa, més que a una categorització teòrica a priori. Com veurem, els resultats de l’anàlisi de les nostres dades qualitatives en bona part descriuen la reconstrucció de l’alteritat per part de la població autòctona.
Situem-nos ara en la temàtica específica dels moviments protagonitzats per europeus i que no tenen com a motivació principal la recerca d’un treball. El repàs bibliogràfic toca allò que té a veure amb els processos migratoris i, per tant, amb conceptes com la inserció, però també amb un moviment que alimenta aquests processos i que no es pot deixar de tindre en compte, el turisme. Entremig d’ambdós trobem visions teòriques que han tractat d’analitzar la realitat de la població retirada, sota l’òptica de l’IRM (International Retirement Migration)6 o també la més recent Lifestyle Migration.7 A l’encreuament entre totes aquestes visions teòriques trobaríem l’òptica teòrica que defensem: una visió des de la societat d’acollida sobre una immigració alimentada pel turisme. Mitjançant aquesta perspectiva aportem a la realitat estudiada un canvi de paradigma, introduint almenys tres qüestions que molt sovint són oblidades per l’anàlisi acadèmica: en primer lloc, la visió de la societat d’acollida, el convidat de pedra d’aquesta funció, que també interpreta, percep i viu la realitat de les migracions. En segon lloc, la inclusió de la vulnerabilitat del col·lectiu europeu, moltes vegades invisible als ulls de la població autòctona, la qual en molts casos segueix interpretant que es tracta d’un col·lectiu de turistes benestants. En tercer lloc, l’ampliació d’enfocament. Si en un primer moment es parlava de societat receptora de persones majors i retirades, actualment podem referir-nos al fet que aquesta societat és receptora també de persones joves-adultes europees, que vénen a cobrir un buit en serveis especialment adreçats als seus connacionals europeus. I tot això, en el marc d’un moviment migratori paral·lel al que la població autòctona entén com a immigració. És a dir, la protagonitzada per persones originàries del nord d’Àfrica, Europa de l’Est i Amèrica del Sud, amb la intenció de cercar oportunitats laborals. Les tres aportacions de la nostra perspectiva poden sintetitzar-se en l’expressió «un peu dins, un peu fora», que dóna títol a aquesta publicació, i fa referència a la forta empremta del transnacionalisme (terme al qual farem referència més endavant), però també als processos d’inserció social o, més aviat al contrari, és a dir, a la resistència a la interacció amb la cultura –o cultures– de la societat d’acollida i, en definitiva, la construcció de microsocietats paral·leles, un sojorn allargat en el temps, en termes de Siu (1952) o, com encertadament avançà Cohen (1977), bombolles ambientals dins la societat d’acollida.
És necessari detindre’s, encara que siga breument, a aclarir alguns conceptes bàsics al voltant dels processos de migració i assentament. En el text que presentem utilitzarem diferents denominacions per a la mateixa població: immigrants, estrangers i residents europeus en són un exemple, però no són les úniques (n’hi ha d’altres com ara turistes residencials, gerontomigrants o fins i tot guiris, encara que siga fora de l’àmbit acadèmic).8 En bona mesura aquesta terminologia ha cristalitzat com a oposició al concepte d’immigració laboral. Tot i que en moltes ocasions els límits no estan clars, els conceptes que se solen emprar busquen, d’una banda, fer la distinció entre les persones que arriben amb la finalitat de cercar un lloc de treball en el nostre mercat laboral i les que no ho necessiten; d’altra banda, i encara que de manera no tan explícita, reserven el concepte d’immigrant per a tota aquella persona que ve per buscar feina mentre que per a la resta s’hi empren altres termes –resident europeu, turistes residencials, etc. – amb la finalitat de separar aquestes persones dels fluxos migratoris.9 Aquesta distinció ni és real, pel fet que totes les persones han estat protagonistes de moviments migratoris, ni és operativa, pel fet que els límits entre els conceptes resulten artificiosos i en alguns casos impossibles. Tot i això, aquesta distinció se sustenta sobre la idea de la ciutadania europea que, al seu torn, naix de la reciprocitat de moviments de persones i capitals dins de la Unió Europea. Això té una traducció normativa en què tot moviment de persones de nacionalitat europea que es produeix dins de la mateixa UE27 no tendeix a catalogar-se de la mateixa manera que les migracions internacionals. Com a conseqüència, si es deixen de considerar migracions internacionals, les persones que les protagonitzen ni són considerades immigrants, ni cal que passen pels mateixos processos d’inserció (en contraposició amb els immigrants laborals de fora de la UE27) i, per tant, tampoc cal dissenyar polítiques d’inserció específiques per a elles pel fet que l’accés als recursos socials (sanitat, educació, serveis socials, etc.) es pot resoldre per mitjà de les normes europees.
En definitiva, i tal com es pot observar en la il·lustració número 1, en funció de com anomenem el fenomen i segons quines siguen les motivacions d’arribada, s’està tractant un tipus de població o un altre. D’aquesta manera trobarem diferents grups, que en ocasions constitueixen autèntiques fractures. La primera agrupació, i també la més important, és la que divideix la població que arriba al nostre país com a migració laboral, tot cercant una ocupació per tal de millorar el nivell de vida que tenien al país d’origen.10 Aquesta població, tot i que al País Valencià es vincula de manera directa, almenys laboralment, amb el turisme –al centre de la imatge– no forma part del fenomen turístic entés com a tal. D’altra banda, la població de la UE27, tot exceptuant l’Estat espanyol, forma part tant de la fracció o sector de pensionistes i retirats, com de les persones emigrades la motivació de les quals és millorar l’estil de vida, com, també, de l’experiència turística i, en menor mesura, de la laboral. Cal tindre en compte els encreuaments dels anells, especialment el del turisme, que impregna la totalitat de les fraccions de la gràfica, perquè influeix en factors com la migració laboral i actua com a factor d’atracció de mà d’obra, però també perquè és un procés central tant en l’arribada i assentament de persones retirades com de les persones que busquen un nou estil de vida. També és important l’encreuament entre pensionistes retirats, migració laboral i migració d’estil de vida, tot i que parega una contradicció, ja que, com veurem, alguns informants alerten de la conjunció d’aquestes figures sota la permissivitat del mercat laboral submergit.
IL·LUSTRACIÓ 1
Diferents tipus de fenomen en funció de la població a què s’atén
Font: Elaboració pròpia
Com s’ha esmentat anteriorment, a partir de la darrera dècada del segle xx, el procés d’arribada i assentament que descrivim es dóna en paral·lel al que protagonitzen altres nacionalitats que han sigut analitzades sota el prisma de la immigració, normalment procedents de l’hemisferi sud (vegeu Simó i Torres, 2010: 287-289). És per això que sempre que siga necessari especificarem de quin tipus d’immigració es tracta. A la pràctica, sovint parlarem d’estrangers i autòctons, i d’altres vegades per referir-nos als immigrants s’hi analitzarà la nacionalitat de la persona, tal com l’entenen els ens estadístics (INE i IVE), amb les conseqüències que això comporta: hi ha estrangers que han nascut a Teulada i que mai no han immigrat i, d’altra banda, hi ha persones de nacionalitat espanyola que han immigrat, fins i tot des de l’estranger –emigrants retornats– i han emplaçat la seua nova residència a Teulada. En altres ocasions s’hi empra el país de naixement (com ara amb la descripció sociodemogràfica que fem a partir del Sistema d’Informació Poblacional de la Conselleria de Sanitat), cosa que també afegeix complexitat a l’anàlisi. Tant en el cas de la nacionalitat com en el del país de naixement, es tracta de criteris d’agrupació de la població que poden incloure o excloure, encara que en un molt petit nombre, determinades persones que podrien pertànyer al col·lectiu d’autòctons o al col·lectiu d’al·lòctons i fins i tot poden o no haver immigrat. En qualsevol cas, es tracta de les unitats de mesura disponibles i, en conseqüència, són les que utilitzem per tal d’analitzar de la manera més aproximada possible les persones que s’emmarquen en la realitat social que estudiem, és a dir, les immigrades.
Més encara, hi ha autors que prefereixen parlar de transmigració, en comptes d’immigració, i població transnacional (vegeu Pries, 1998) en comptes d’immigrants, quan es refereixen a la població que passa temporades al país d’origen, visitant la família o els amics, fugint del turisme massiu que arriba cada estiu o fins i tot anant a fer-se revisions mèdiques, tot i que la major part de l’any la passa al país d’acollida. És en aquest sentit que s’entén la paraula transmigrant, de manera que es mantenen lligams familiars, econòmics, socials, religiosos, polítics i organitzatius amb el país d’origen, i es traspassen les fronteres dels estats (Bailey, 2001). És un concepte de la persona migrant que, si ens centrem en la importància que té el moviment migratori per als seus protagonistes, en certa manera s’acosta al que entenia Simmel per estranger: emigrant en potència, que mai acaba d’assentar-se completament (1988), i que d’alguna manera s’acosta a l’ideal de provisionalitat, mobilitat i canvi que demana la societat globalitzada en què residim.
Malgrat que l’origen de gran part de la població analitzada està lligat al desenvolupament turístic, no es tracta només d’una població de turistes en el sentit estricte de la paraula, sinó d’un vertader corrent migratori (Betty i Cahill, 1998; O’Reilly, 2003, 2004a, 2004b; Huber, 2000 i 2008; Huber i O’Reilly, 2004), tot i que no sempre s’ha entés així. Per exemple, Ma Teresa Algado recomanava a principis dels anys noranta la promoció del turisme de residents, pels ingressos que suposaria per als ajuntaments i tot un seguit d’avantatges, sobretot econòmics (Algado, 1990). Ara bé, malgrat que no són turistes des del punt de vista acadèmic –visió contradita per l’imaginari social–, alguns han suggerit que sí que viuen al nostre país una experiència vital identificada com a turística (Jurdao i Sánchez, 1990). De fet, s’ha arribat a proposar que molts d’ells viuen com a turistes al nostre país tots els dies de l’any.
Aquí és on entra en joc la denominació de turisme residencial, un concepte força inconcret que tot seguit intentem discutir. És significativa l’aportació d’Iturraspe i Miralles, en el sentit de distingir entre el turisme residencial i els estrangers residents, que introdueix el temps de residència com a factor de distinció (Iturraspe i Miralles, 2004). Altres aportacions aprofundeixen en l’anàlisi del concepte de turisme residencial basant-se en les definicions de turisme i d’entorn habitual que donen, respectivament, la World Tourism Organization i l’Instituto de Estudios Turísticos, basada en la residència durant un temps inferior a sis mesos. També és significativa l’afirmació que el turisme residencial es vincula de manera directa a la disposició d’un segon habitatge, tot i que aquesta no sempre és un bon indicador de turisme residencial. En suma, «els assentaments de població estrangera jubilada, amplament denominats com a turisme residencial, caracteritzats per estades consecutives superiors als sis mesos a l’any i de caràcter estacional, no constitueixen activitat turística, atés que la segona passa a ser la seua residència principal i per tant el seu entorn habitual» (García Andreu, 2005:66).11
S’ha d’afegir a això l’anàlisi crítica del concepte «turisme residencial», la qual es basa en el fet que té com a rerefons un model que es caracteritza per la manca de planificació, turística i urbanística, i la presència de processos d’especulació del sòl (Huete et al., 2008; Mazón i Aledo, 2005; Mazón et al., 2009, 2011). És a dir, mentre es tracta de turisme residencial es tracta de la cara econòmica i immobiliària, mentre que les persones passen a un segon pla. A més, si ens centrem en l’activitat, el contrast també és notable: entra en joc el sector immobiliari enfront del sector hostaler tradicional, que aporta uns beneficis distribuïts en el sí de la societat, d’una banda, i de prestació de serveis, de l’altra. Aquesta definició des de l’àmbit acadèmic molt sovint xoca amb les percepcions de la població, que durant els darrers anys ha identificat el turisme residencial, i el desenvolupament immobiliari que aporta, com una font de riquesa indiscutible, i per tant, com a concepte associat a priori a quelcom positiu.
Per tant, defugirem la denominació del fenomen com a turisme residencial, atés que pensem que la perspectiva més adequada és la del moviment migratori o els moviments migratoris transnacionals. En això estem d’acord amb altres autors que han analitzat el fenomen des d’aquesta òptica, tot assenyalant que pel que fa a l’impacte i les mutacions socials, aquest moviment d’europeus és, al cap i a la fi, un moviment migratori. De fet, l’economia (el nivell de vida, la possibilitat d’optimitzar la pensió guanyada al país d’origen, els impostos, etc.) és, juntament amb altres factors d’atracció, allò que explica la presència d’aquesta població (López de Lera, 1995).
3.4. CARACTERÍSTIQUES DEL MOVIMENT MIGRATORI
Tot seguit analitzem les principals característiques del moviment migratori a què ens estem referint, tal com l’han investigat diferents autors. Ens centrem en les següents temàtiques: edat; família; motivacions; procés d’arribada i assentament; transnacionalisme, transmigració i retorn; propietat; sanitat i serveis socials, i per últim, la inserció.
3.4.1. Edat
La migració d’europeus apareix lligada majoritàriament a edats de retir de la vida activa. Això no és una particularitat del nostre territori, sinó que es dóna a escala global, dins les societats més desenvolupades, i particularment en l’arc mediterrani, des de la costa est andalusa fins a la Toscana italiana. De fet, en zones com els Estats Units d’Amèrica, els dos moments en què més habituals esdevenen les migracions interiors són entre els 20 i els 25 anys, i al voltant dels 65 anys d’edat. A més, aquestes migracions de persones majors es donen en una direcció concreta: en busca de climes assolellats, propers a la costa, amb altes taxes d’habitatge lliure i concentracions de persones majors (Duncombe et al., 2001). Encara que es tracta de dues societats diferents, emmarcades en contextos socials, de protecció i benestar allunyats, podríem perfectament assumir que el de Teulada és el mateix fenomen de migració, majoritàriament de persones majors que cerquen un retir plàcid, allunyat de les grans urbs i amb un clima agradable.
La pensió de jubilació, una fita de l’estat de benestar, és un factor necessari per a entendre aquests moviments de població, atés que el canvi residencial implica una sèrie de despeses a l’inici i durant el retir que, d’una altra manera, no es podrien assumir. Ara bé, les pensions de jubilació no explicarien per complet el model de migració després del retir. S’han de tindre en compte altres qüestions, algunes relacionades amb importants transformacions socials contemporànies com són el procés d’individualització o el model familiar present als països d’origen, sense oblidar la promoció turística que es fa als països emissors de població i els atractius (socio-econòmics) que ofereix una societat receptora amb nivells de renda més baixos.
Pràcticament totes les investigacions sobre el fenomen coincideixen a assenyalar l’elevada mitjana d’edat de la població analitzada. És per això que es coneix com a migració de retir: es tracta del moviment migratori que es realitza després de la jubilació i que és probablement l’últim gran desplaçament de la unitat familiar. Si bé, en algunes ocasions la parella retorna al país d’origen quan un dels membres assoleix una situació de dependència i, en d’altres, la viudetat, principalment femenina, és un determinant del retorn. No obstant això, i com veurem en els resultats de la investigació, el moviment migratori canvia, amb mitjanes d’edat cada vegada més joves, motivades per l’oferta que genera un sector de prestació de serveis dirigit majoritàriament a la població retirada.
Pulsuz fraqment bitdi.
