Kitabı oxu: «La ignomínia de l'oblit»

INTRODUCCIÓ

En l’última etapa de la Guerra Civil hi havia entre el bàndol republicà, que lluitava en defensa de la democràcia, una certa esperança que l’inici de la Segona Guerra Mundial poguera canviar l’esdevenir de la contesa a l’Estat espanyol. L’alineació de les tropes franquistes amb els països de l’Eix (amb l’Alemanya d’Adolf Hitler i la Itàlia de Benito Mussolini al capdavant) feia presagiar que la victòria dels aliats acabaria enderrocant el règim de Franco, establert a partir del 1939. No obstant això, les vides dels espanyols que es van veure obligats a escapar fora de les fronteres pàtries no van fer més que empitjorar amb l’esclat de la guerra internacional. Entre aquests republicans i republicanes que van patir totes les adversitats de la Guerra, es trobaven molts veïns de la Ribera, tant de l’Alta com de la Baixa. Molts d’ells i d’elles van acabar als camps d’extermini generalitzat del règim nazi.

Cadascun dels noms que segueixen a continuació guarda una història plena de dramatisme. Juan Meseguer Galdón, de Tous; Vicente Vidrier Giménez, de Torís; Julio Tomás Codina, de la Pobla Llarga; Enrique Ramón Albargues, de Massalavés; Eduardo Ribes Cruz i Ramón Moya Torres, de Guadassuar; José Camarasa Bomboi i Juan Belmonte Aviragnet, d’Algemesí; Joaquín Olaso Piera, Bautista Pelluch Canet, Manuel Termens Bris, Ramón Cogollos Giner i Eduardo Giner Ferrer, de Carcaixent; Bernardo Primo Hervás, de Carlet; Benjamín Monsalve Almiñana, de Corbera; Enrique García Aragó i Emilio Corral, de Cullera; Juan Andrés Córdoba, de Sollana; Antonio Canut Martí, Virtudes Cuevas, Máximo Hernández Gayón i Salvador Perales Canut, de Sueca; Eliseo Martí Torregrosa, Salvador Sanz García i José Víctor Micó, de Castelló de la Ribera;¹ Joaquín García Ribes, de Sumacàrcer; Vicente Vila, d’Alberic; Manuel Nebot Navarro i Benedicto Vallés Donet, de l’Alcúdia; Francisco Boluda Díez, Bernardo Lairón Hidalgo, Francisco Peris, Fermín Román Hernández, Rafael Sivera Escrivà, Avelino Abril Escudero, Agustín Flores Iborra i José María Fuentes Mascarell, d’Alzira; Antonio Boluda, d’Almussafes, i Bernabé Sanchis Fuertes, d’Albalat de la Ribera.

Una història fins ara desconeguda que mai ha tingut el suport de les institucions espanyoles per a ser restituïda, malgrat que aquests riberencs representen la defensa més heroica de la democràcia –com tots els altres republicans i republicanes que van eixir a l’exili i van seguir lluitant en altres països. Suposen els fonaments del model que es viu en l’actualitat. Milers de veïns i veïnes de la comarca riberenca van haver de deixar les seues cases i la majoria de les seues propietats (a més de les seues vides) per exiliar-se, majoritàriament a França. El territori republicà es va anar reduint per l’avanç de les tropes franquistes, secundades pels règims feixista de Mussolini i nazi de Hitler. L’extermini va ser massiu i l’exèrcit de Franco va anihilar bona part de la població espanyola, protagonitzant judicis sumaris sense la menor garantia legal i afusellaments massius. Per als republicans que van poder fugir (molts d’ells malgrat no tenir la menor vinculació política), la vida no els va oferir tampoc dies fàcils. El govern francès els va rebre a desgana i els va amuntegar en camps de concentració com Argelers, Gurs, Sant Cebrià de Rosselló, Barcarès, Septfonds o Ribesaltes. Segons defensa la professora Rosa Torán:

Ben aviat van constatar que no eren rebuts com a lluitadors contra el perill que assetjava Europa, sinó amb desconfiança per part de les autoritats, més amatents a no posar en perill les relacions amb el govern franquista, reconegut per França el 27 de febrer, que a garantir el dret d’asil. Entre la majoria de la població del país veí regnava la por als problemes de subministrament, i la competència laboral i la prevenció era l’actitud més generalitzada, cosa que atorgava als refugiats l’estereotip d’estrangers i perillosos. De fet, l’opinió pública es trobava dividida: les esquerres mostraven una solidaritat activa, però la dreta duia a terme una campanya contra els republicans, sota els arguments de la seguretat nacional, la qüestió religiosa i el perill de l’anarquia.²

Alliberats esperant l’exèrcit americà (5-7 de maig del 1945). (Foto de Francesc Boix)

A l’octubre del 2015, el govern francès, a través del seu primer ministre, Manuel Valls, reconegué que els refugiats espanyols havien sigut humiliats i que s’havia volgut arrabassar la dignitat a aquells que sols fugien de la guerra cercant la llibertat. «Això no és França», acceptà Valls, que presidí la inauguració del memorial del camp de Ribesaltes, on foren empresonats més de 20.000 espanyols en condicions indignes. Quasi la meitat d’ells foren enviats després al camps d’extermini nazis, en els quals moriren més del 65%.³ Després dels fets del 1940, més de deu mil espanyols foren fets presoners per les tropes nazis, i el govern francès de Vichy no mostrà excessives intencions de protegir-los, sinó que els deixà en un buit legal i nacional que els féu acabar als centres d’execució massiva. Prompte els espanyols s’ocuparen de tasques agrícoles o industrials. La majoria, tanmateix, passà a formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers distribuïdes bàsicament a les zones estratègiques de les fronteres per a construir fortificacions militars i trinxeres antitancs. Després de la signatura de l’armistici al juny del 1940, el govern de Vichy es despreocupà dels presoners que no foren francesos, i els republicans quedaren desprotegits de l’estatut, i per tant, de les garanties, de la Convenció de Ginebra, tot i haver signat un contracte amb l’exèrcit francès. Al setembre d’aquell mateix any s’establí que els homes d’entre 19 i 54 anys que no pogueren ser retornats al seu país d’origen havien de ser reclutats als Grups de Treballadors Estrangers sense rebre salari i sols compensant econòmicament les famílies. Es comptabilitzen per milers els desplaçats a punts de treball d’enorme perillositat per la proximitat de les tropes nazis. Al voltant de trenta mil foren desplaçats de França a Alemanya i, d’aquests, uns quinze mil acabaren ingressant als camps alemanys. Ja en les primeres experiències que hi visqueren, estretiren llaços identitaris com a mecanisme de defensa col·lectiva en la pràctica clandestinitat, fet que fou vital als camps nazis.

Segons explica el professor Francesc Andreu Martínez Gallego, quan va començar la Guerra Mundial, el 1939, hi havia cinc grans camps de concentració a més del de Dachau: Sachsenhausen (1936), Buchenwald (1937), Flossenburg (1938), Mauthausen (1938) i Ravensbrück (1939). Després de les primeres conquestes territorials, el sistema de camps s’estengué cap a l’est. Es van organitzar nous camps a Stutthof (Pomerània), Auschwitz, Majdanek, Plaszow (Polònia), Neuengamme (Hamburg), Gross-Rosen (Silèsia), Bergen-Belsen (Baixa Saxònia), Daura-Mittelbau (Turíngia), Natzweiler-Struthof (Alsàcia), Hertogenbosch (Holanda), Pravieniskés (Lituània), Kaiserwald i Salaspils (Letònia), Klooga i Vaivara (Estònia), entre altres. En el territori del Tercer Reich i en disset països ocupats existien en total prop de 12.000 camps, subcamps i comandos de treball, pels quals van passar uns 18 milions de presos i presoners de guerra.⁴ Com varen relatar alguns dels supervivents, l’entrada als camps (inclús ja durant el mateix desplaçament) anava alineada amb una aniquilació de la identitat individual, llevant-los qualsevol tipus de possessió material i intentant que oblidaren ràpidament els seus lligams amb el món exterior. El drillich, l’uniforme oficial dels camps, els traslladava a una nova realitat de la qual, segons insistien les SS, mai sortirien. A més de la vestimenta, rebien uns calçotets, calçat de fusta, una escudella i una cullera. A Mauthausen, segons han constatat estudis anteriors, hi arribaren a coincidir al voltant de setanta mil presoners, quan originalment estava constituït per a rebre’n tres mil. L’establiment de dades referents als deportats i morts als camps d’anihilació nazis està subjecte a revisió constant per la complexitat en el recompte, a més de per la voluntat d’ocultar la realitat practicada pel govern de Hitler. La inexistència d’estudis sobretot per part de les autoritats espanyoles en defensa dels interessos dels seus conciutadans i conciutadanes tampoc ha facilitat la recuperació de la memòria històrica. L’amplitud del procés migratori edificat al voltant dels deportats no va poder ser digerida sempre per les oficines estratègicament dissenyades per l’aparell de repressió nazi. La voluntat criminal del règim va desenvolupar en els camps pràctiques que no permeten concretar el nombre d’afectats. És el cas de presoners que no van rebre número d’identificació, sobretot perquè el seu pas pels camps va durar escasses hores a causa dels mecanismes d’assassinat col·lectiu dissenyats per anihilar-los ràpidament; o fins i tot, perquè hi arribaven morts després dels salvatges trajectes patits. Altres van rebre el número d’identificació de persones que havien mort poc abans, amb la qual cosa es complica més el còmput final.

Construcció de Mauthausen en la qual participaren veïns de la Ribera. (Foto cedida pel fons de l’Amical de Mauthausen)

Els valencians, catalans, aragonesos, madrilenys i altres republicans de l’Estat espanyol estigueren confinats principalment als barracons 9, 11, 12 i 13 de Mauthausen. Amb aquelles condicions, en el millor dels casos els presoners rebien racions de menjar al dia que representaven el 60% de la despesa física, per la qual cosa cada dia morien milers de persones per l’acumulació de cansament, la baixa capacitat alimentària i la inconsistència de les seues defenses davant múltiples malalties. Les condicions buscaven l’aniquilació directa, però també la supressió de la capacitat de reacció dels encarcerats. En la repressió del govern franquista es va prioritzar la vessant ideològica per davant del racisme, fet que contrastava amb les pràctiques majoritàries desenvolupades pels nazis. Ara bé, això no fou obstacle perquè els alemanys acceptaren les directrius franquistes i anihilaren els republicans als seus camps d’extermini. A Mauthausen les morts dels riberencs es produïren majoritàriament com a fruit de l’esgotament per les inacabables jornades de treball, així com també per les deficients condicions de vida –que provocaren el contagi de malalties irreversibles– i la mala alimentació, que minorava les defenses personals. Segons la historiadora Torán, els republicans van mostrar-se com a mà d’obra imprescindible per al creixement constant de Mauthausen. D’una banda, la majoria eren joves: un 35% tenia entre 20 i 25 anys; un 28%, entre 25 i 30, i un 15%, entre 30 i 35. De l’altra, predominaven els que provenien d’oficis manuals, amb un 20% d’artesans, un 17% de pagesos, un 14% d’obrers, un 13% de paletes, un 13% de comerciants i un 8% de manobres. Aquest darrer fet només pot explicar-se per la seua trajectòria anterior. La Guerra Civil espanyola havia mobilitzat a les files de l’exèrcit republicà bona part dels joves de les classes populars. El seu destí, una vegada havien travessat la frontera francesa, no va ser el mateix que el dels dirigents polítics i sindicals i els intel·lectuals. El govern francès va organitzar les companyies de treball, aquelles d’on sortirien la majoria de deportats, amb la gran massa d’homes en condicions de treballar que no havia passat el garbell dels destinats a l’exili americà o soviètic.⁵ Dels riberencs que moriren al camp de Mauthausen o els seus satèl·lits, se’n pot observar una mitjana d’edat en la qual van ser assassinats, situada al voltant dels 33 anys; hi morí com a més major Benjamín Monsalve, de Corbera, amb 46, i com a més joves, Eduardo Giner i Manuel Termens, ambdós de Carcaixent, amb 24. Si es té en compte sols els veïns de la Ribera que moriren a Mauthausen, hi estigueren de mitjana 14 mesos als camps.

Edificis d’obra situats a l’exterior del camp de presoners, que servien d’allotjament dels oficials de les SS destinats a Gusen. (Foto cedida pel fons de l’Amical de Mauthausen)

L’esquematització de les dades globals permet observar clarament dues etapes quant a les condicions viscudes pels riberencs als camps. En els dos primers anys d’enclaustrament es produeixen el major nombre de morts, i la supervivència suposava una excepció, pràcticament un miracle. De fet, dels vint-i-nou veïns de la Ribera que van ser internats abans del 1942, només en van sobreviure 7 (Bernardo Lairón, Ramón Albargues, Francisco Boluda, Manuel Nebot, Benedicto Vallés, Máximo Hernández i Rafael Sivera). La majoria de les defuncions es van produir a Gusen (Alta Àustria), amb altres casos significatius –encara que de manera esporàdica– al Castell de Hartheim i al comando Ternberg. Les dures condicions de vida a les quals es veien sotmesos els presos, així com la necessitat de les SS d’internar nous presoners, van obligar a intensificar els processos d’anihilació, emmarcats, a més, en alguns dels hiverns més extrems de la dècada. A partir del 1942 (el primer internament amb protagonisme riberenc en aquest any es produeix a la fi de juny) la «sort» dels veïns de la comarca va canviar radicalment i els presoners van aconseguir majoritàriament arribar amb vida al final de la contesa mundial. Mentre que en la primera època els riberencs van acabar enclaustrats a Mauthausen, en la segona etapa registrada a partir del 1942 van ser internats majoritàriament a Buchenwald, tot i que excepcionalment també a Neue Bremm (Joaquín Olaso), Ravensbrück (Virtudes Cuevas) o Dachau (Francisco Peris). Dels nou riberencs desplaçats a camps d’anihilació nazis a partir del 1942, set van aconseguir eixir-ne amb vida; l’alberiqueny Vicente Vila hi va morir i no existeixen dades de l’alzireny Francisco Peris. Per tant, s’observen dues etapes dissociades per la diferent intensitat de la mortalitat, amb una primera època de radicalitat pràcticament absoluta, centrada en els anys 1940 i 1941, i una segona època iniciada el 1942, en la qual els riberencs, internats principalment a Buchenwald, van poder superar-ho i eixir-ne amb vida.

Els republicans espanyols foren observats com un dels grups de presoners més solidaris, amb una important capacitat militar i una experiència prèvia en camps de concentració que els féu adaptar-se millor que altres grups. Europeus d’altres indrets els observaren, a escala genèrica, com a educats, empàtics i valents, a més de com un grup unit que defensava cadascun dels seus membres:

Els presoners podien tenir opinions diverses sobre els mèrits de cada grup nacional d’altre país. Però tots estaven d’acord que els espanyols mereixien la major de les simpaties i admiració [...] en la pitjor adversitat trobaven una font d’orgull que forçava el respecte. Mai els escoltàrem queixar-se. Un sentit de la modèstia els contenia. Malgrat les seues diferències polítiques [...] mantenien les bones maneres guardant-se la qüestió... La seua conducta fou en tot moment exemplar. No estaven massa temps als lavabos ni prenien més del que els corresponia per ració. El seu orgullós estoïcisme tenia una grandesa que tal vegada procedia de la història del seu país.⁶

Des dels primers contingents que foren desplaçats a Gusen, una bona part dels presos eren ràpidament aniquilats. Dels primers deu mil, tres mil foren enclaustrats en les primeres hores a les càmeres de gas, per ser incinerats poc després i esborrar qualsevol tipus de rastre humà. Gusen es féu conegut pels funestos mecanismes utilitzats, així com per la rapidesa amb què els presoners eren exterminats. Un 90% dels que hi arribaven sobrevivien sols uns mesos. Setmanes o dies en el cas dels jueus. Els que hi aconseguien romandre més temps eren sotmesos a proves de força de forma continuada, amb treballs físics que crivellaven els més dèbils, assassinats poc després. El primer grup d’espanyols desplaçats a Gusen arribà el 24 de gener del 1941, i dos dies després ja n’havia mort el primer. La majoria dels riberencs morts als camps d’extermini nazis ho feren a Gusen, exactament el 83%. És el cas de Juan Andrés, de Sollana (15/08/1941); Eduardo Giner, de Carcaixent (28/08/1941); Benjamín Molsalve, de Corbera (2/11/1941); José María Fuentes, d’Alzira (1/11/1941); Julio Tomàs, de la Pobla Llarga (28/11/1941); Eduardo Ribes, de Guadassuar (29/11/1941); Salvador Sanz, de Castelló de la Ribera (11/12/1941); José Víctor, d’Alzira (14/12/1941); Bernardo Primo, de Carlet (25/12/1941); José Camarasa, d’Algemesí (15/01/1942); Eliseo Martí, d’Alzira (18/01/1942), i Vicente Vidrier, de Torís (21/01/1942). Entre agost i gener moriren dotze riberencs. Fou una de les etapes en què més s’intensificà l’aniquilació de presoners, immersa en un dur hivern amb condicions climatològiques extremes. Segons les investigacions de Torán, el període en què coincidiren més republicans a Mauthausen se situa entre desembre del 1940 i abril del 1941, ja que a partir d’aquesta data les noves incorporacions no compensaven les altíssimes baixes mortals. Durant el 1940 i el 1941 el col·lectiu d’espanyols va significar primer una quarta part dels efectius totals, i gairebé la meitat fins al setembre del 1941. La mortalitat va ser esfereïdora des de l’acabament de l’estiu i al llarg de tot l’hivern del 1942. D’aquesta manera, el col·lectiu republicà es veié minvat fins a menys de 3.000 persones, xifra que es va estabilitzar fins a l’alliberament, una vegada superat el període més dur. Aquesta reducció d’efectius, juntament amb l’arribada contínua de milers i milers de deportats de tot Europa, va deixar ja els republicans en una situació de franca minoria, sense arribar al 3% del total.⁷

Grup de joves presoners fent exercicis gimnàstics a l’Appellplatz, sota la supervisió d’un kapo. (Fons Amical de Mauthausen)

Heinrich Himmler amb la seua comitiva durant una visita d’inspecció al camp de Mauthausen. (Fons Amical de Mauthausen)

Els riberencs també foren utilitzats abans de morir per construir el camp, exactament un mur que s’edificà al voltant del perímetre de fil d’aram d’espí electrificat. Un dels fets que més sorprengué alguns presoners que després pogueren sobreviure i contar-ho és que aquest treball es desenvolupava al costat d’una carretera per la qual passava gent constantment, i en especial molts xiquets i xiquetes de matí. El salvatge tracte exercit per les SS era observat amb normalitat, i els presos eren inclús insultats i increpats pels joves, cosa que ha dut a un ampli debat en el qual s’ha intentat entendre les raons d’una inhumanitat que podia ser víctima, en uns casos, del terror exercit des de les elits, o en altres casos, de l’adoctrinament que dugué molts alemanys i moltes alemanyes a comportar-se com autèntics criminals o com còmplices de brutals crims. Als centres d’aniquilació nazis es polaritzà la condició humana fins a desenvolupar-s’hi alguns dels comportaments més salvatges mai coneguts. Serveix l’experiència, segons s’ha pogut analitzar després, per a entendre els paràmetres de funcionament de les societats. En aquells centres es visualitzaren, per exemple, comportaments capitalistes essencials (per bàsics) en els quals es pogué observar que la sort sempre acabà depenent de condicions subjectives i recaigué, més que en els valents que la cercaven, en aquells que tenien, a priori, millors condicions per a sobreviure. És la proximitat del capital al capital. És la reducció del poder per a vincular-lo sempre a algun tipus de poder. Segons el sociòleg Zygmunt Bauman, «la burocràcia està programada per a cercar la solució òptima, per a mesurar l’optimitat en termes tals que no es puga distingir els objectes humans d’uns altres o els objectes humans dels inhumans. El que importa és l’eficiència i reduir els costos del procés».⁸

Aquestes condicions convivien amb el fet que les autoritats alemanyes sotmetien els retinguts a un règim horrorós en què el descans era interromput continuadament per a traure’ls dels barracons i fer-los aguantar nus damunt la neu temperatures que superaven els deu graus centígrads negatius. Molts morien durant la nit i pràcticament tots ho feien al llarg de l’endemà com a conseqüència de les malalties provocades. Segons les anàlisis a les quals ha arribat el món científic després d’estudiar les dades oficials, dels 3.846 espanyols que arribaren a Gusen el 1941, sols en seguien vius 444 al gener del 1944. L’esperança de vida en els dos primers anys no superava els sis mesos des del moment de l’arribada al camp, i el pes mitjà dels presoners era de quaranta quilograms.

Vista de la pedrera de Mauthausen. (Fons Amical de Mauthausen)

El resistent antifeixista italià Primo Levi ha passat a la història per ser l’autor d’una de les referències bibliogràfiques més important sobre l’Holocaust. Levi estigué internat al subcamp d’Auschwitz Monowitz. Els seus relats suposen una rememoració exquisida de les condicions de vida viscudes als camps nazis:

Se sent respirar i roncar els que dormen, algú gemega i parla. Molts fan espentejar els llavis i mouen les mandíbules. Somien que mengen: també aquest és un somni col·lectiu. És un somni despietat, qui va crear el mite de Tàntal el devia conèixer. No sols es veuen els aliments, sinó que se senten a les mans, distingibles i concrets, se’n percep l’olor deliciosa i forta; algú se’ls acosta fins a tocar la boca, però alguna circumstància qualsevol, cada vegada diferent, fa que l’acte no s’arribi a acomplir. Aleshores el somni es desfà i s’escindeix en els seus elements, però es recompon immediatament després, i comença una altra vegada semblant i canviat: i això sense treva, per a cada un de nosaltres, cada nit i durant tota la durada del son.⁹

Levi afegeix:

Durant tota la nit, a través de totes les alternances de son, de vigília i de malson, vetlla l’espera i el terror del moment del despertar: mitjançant la misteriosa facultat que molts coneixen, estem capacitats, fins i tot sense rellotges, de preveure’n l’arribada amb molta aproximació. A l’hora de la diana, que varia segons l’estació però que sempre cau força abans de l’alba, sona llargament la campana del camp, i aleshores a tots els barracons el guàrdia de nit acaba la seva comesa: encén els llums, s’aixeca, es desempereseix i pronuncia la condemna de cada dia: ‘Austeben’ o més sovint, en polonès, ‘Wstawac’. Són molt pocs els que esperen dormint el Wstawac: és un moment de dolor massa agut perquè el son més fort no s’esvaneixi en aproximar-se. El guàrdia nocturn ho sap, i és per això que no el pronuncia amb to d’ordre, sinó amb veu plana i baixa, com de qui sap que l’anunci trobarà totes les orelles parades i que serà sentit i obeït. La paraula estrangera cau com una llosa en el fons de tots els ànims. ‘Lleveu-vos’: la il·lusòria barrera de les mantes calentes, la fràgil cuirassa del son, l’encara que angoixosa evasió nocturna, es fan miques al voltant nostre i ens trobem altre cop desperts sense remissió, exposats a l’ofensa, atroçment despullats i vulnerables. Comença un dia com cada dia, fins a tal extrem llarg que no se’n pot concebre raonablement la fi, de tant fred, de tanta gana, de tant cansament com ens en separen: per la qual cosa és millor concentrar l’atenció i el desig en el tros de pa gris, que és petit, però que d’aquí a una hora serà certament nostre, i durant cinc minuts, fins que no l’haurem devorat, constituirà tot allò que la llei del lloc ens permet de posseir.¹⁰

L’experimentació pseudocientífica per part de metges arribats de tot Alemanya fou una altra de les pràctiques criminals dels nazis. Per combatre la tuberculosi (no precisament entre malalts, sinó per tenir remeis per a futures plagues) s’injectaven flegmes purulentes en els pulmons sans dels presoners. Els obligaven després a córrer per observar-ne la reacció i, quan s’asfixiaven pel cansament i l’acció del tractament, un SS els injectava benzè en els pulmons, i l’agonia s’intensificava així fins a la mort. Molts valencians foren víctimes d’aquests tractaments.

Com dirà Bauman:

La lliçó de l’Holocaust és la facilitat amb què la major part de les persones, quan hom les posa en una situació en la qual no tenen una elecció bona o bé l’elecció és massa costosa, s’autoconvencen i s’allunyen de la qüestió del deure moral (o no es convencen de seguir-la) adoptant, per contra, els preceptes de l’interès racional i la mateixa conservació. En un sistema en el qual la racionalitat i l’ètica apunten en direccions oposades, la humanitat és la principal derrotada. El mal pot fer el seu treball brut amb l’esperança que la major part de les persones, durant la major part del temps, s’abstinguen de fer coses imprudents i precipitades, i resistir-se al mal és imprudent i precipitat. El mal no necessita seguidors entusiastes ni un públic que l’aplaudisca. L’instint de conservació ho farà tot.¹¹

¹ Algunes investigacions havien situat Bartolomé Coleto Caballero i Antonio Sánchez Sáez com a procedents de Castelló de la Ribera, però ha quedat confirmat que nasqueren a Villanueva de Córdoba, localitat de la província de Còrdova. Per tant, no han de ser comptabilitzats en la llista de riberencs.

² Adrián Blas Mínguez, Javier López Cavero i Javier Martí Oltra (coords.): Mauthausen des de la perspectiva espanyola. Quaderns dels Museus Municipals de València, Ajuntament de València. Regidoria de Cultura, 2005. Cita de Torán en la pàgina 24 dins l’article «Un deure de la memòria: els republicans als camps nazis».

³ El País: Valls reprueba la «humillación» a los refugiados españoles en Francia (16-10-2015). <http://internacional.elpais.com/internacional/2015/10/16/actualidad/1445013323_320535.html?id_externo_rsoc=FB_CM>.

⁴ Adrián Blas Mínguez, Javier López Cavero i Javier Martí Oltra (coords.), op. cit. Citació de Martínez Gallego en la pàgina 16 dins la introducció del volum.

⁵ Adrián Blas Mínguez, Javier López Cavero i Javier Martí Oltra (coords.), op. cit., p. 41.

⁶ David Wingeate Pike, Españoles en el Holocausto. Vida y muerte de los republicanos en Mauthausen, Barcelona, Editorial Debolsillo, 2015. Cita a Michelet, pp. 154-156.

⁷ Adrián Blas Mínguez, Javier López Cavero i Javier Martí Oltra (coords.), op. cit., p. 33.

⁸ Zygmunt Bauman, Modernidad y Holocausto, Madrid. Sequitur, 1998. Edició digital, p. 226.

⁹ Primo Levi, Si això és un home, Barcelona, Edicions 62, 2001, p. 12.

¹⁰ Primo Levi, op. cit., p. 92.

¹¹ Zygmunt Bauman, op. cit., p. 429.