Kitabı oxu: «Anotacions al marge»
Director de la col·lecció
FERRAN CARBÓ
(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.
© Del text: Carme Gregori Soldevila, 2011
© De la fotografia de la coberta: Arxiu Joan Fuster
© De la present edició:
Universitat de València, 2011
www.uv.es/publicacions
Coordinació editorial: Maite Simon
Disseny de l’interior i maquetació: Inmaculada Mesa
Correcció: Elvira Iñigo
Coberta:
Disseny original: Celso Hernández de la Figuera
Grafisme: Inmaculada Mesa
Fotografia (Arxiu Joan Fuster): J. Fuster a Barcelona (1963)
ISBN: 978-84-370-7846-5
Dipòsit legal: V-121-2011
ePub: Publidisa
A Vicent
Tots acabem sent «document»: la suau alegria de mirar-nos com a «contemporanis» és una trista il·lusió de l’esperit.
JOAN FUSTER, Pamflets polítics
Si no «ens fa pensar», ¿quin interès tindrà un llibre? No cal dir-ho: un llibre que no «fa pensar» no és ja un llibre; és un barbitúric, una pessigolla o un xiclet.
JOAN FUSTER, El món de cada dia
Introducció
Segons confessió pròpia, la pràctica de l’aforisme va ser una activitat constant, mantinguda en el temps, en la vida intel·lectual de Joan Fuster, una passió arrelada en la seua experiència infantil del món. ¿Qui no recorda el relat de l’enlluernament que provocava en el nen Fuster l’escriptura sentenciosa continguda en les pàgines del bloc-calendari d’El Mensajero del Corazón de Jesús? L’assagista declara, en la «Presentació» de Consells, proverbis i insolències, que la lectura d’aquestes «càpsules de doctrina», caracteritzades per l’expressió del pensament amb un estil condensat i incisiu, van exercir en ell una perdurable fascinació: «la meva reincident complaença en l’aforisme té aquesta causa remota i estúpida», concloïa.
NOTA: Vull fer constar que aquest treball s’ha beneficiat de l’ajuda del projecte d’investigació del Ministeri de Ciència i Innovació FFI 2008-00230 titulat «La ironía en la literatura catalana de la posguerra a nuestros días: entre la Modernidad y la Posmodernidad». L’investigador interessat pot consultar el banc de dades bibliogràfic sobre estudis d’ironia, paròdia i pastitx en la literatura catalana des de l’inici del segle XX fins a l’actualitat a l’adreça: <http:www.uv.es/ironialitcat>.
Potser escamnat per les dimensions que havia pres el component estrictament polític en la configuració de la seua imatge pública –a partir de la recepció de Nosaltres, els valencians, i, sobretot, intensificat en l’obligada projecció social de l’escriptor, doblat més que mai d’agitador, en els tèrbols anys del tardofranquisme i la transició–, Fuster no perdia ocasió de reivindicar, en els últims anys, aquella part de la seua obra més exempta d’intencionalitat pamfletària, com ara els aforismes, en la qual afirmava continuar reconeixent-se. Per descomptat, això no significa, per part d’ell, que renegue de res, ni, per part nostra, en destacar-ho, que considerem equivocada o prescindible l’aportació del Fuster més «polític». A hores d’ara, després de contemplar en la posteritat de l’autor com molts fusterians s’han dedicat a matar el pare, amb minuciosa aplicació i satisfacció innegable, i han volgut fer-se perdonar i oblidar un passat que consideren poc menys que vergonyant, la precisió no resulta gratuïta. Deixant de banda la profusa bibliografia i els debats més o menys públics que ha generat el fusterianisme civicopolític, que, en realitat, giren majoritàriament al voltant de quatre idees bàsiques, els aforismes són també, possiblement, els textos més coneguts i citats de l’autor. La seducció de l’aforisme s’empara tot sovint del comentarista de l’obra de l’escriptor, com una síntesi brillant dels principis que li cal subratllar o com a il·lustració particularment oportuna de la idea que vol posar de manifest. Estic per afirmar que els aforismes de Fuster són els seus textos més reproduïts dins del corpus que comenta o analitza l’obra de l’autor. Són també una de les parts de la producció fusteriana que ha estat privilegiada per la crítica; la dedicació investigadora als aforismes de Fuster ha produït una notable quantitat d’estudis que el lector trobarà en la bibliografia que tanca el present volum. El nostre treball ve a sumar-se a la sèrie amb la voluntat d’aportar una contribució més que, juntament amb les que l’han precedit i amb les que sens dubte la seguiran, servesca per a facilitar la comprensió de l’univers literari de Joan Fuster i funcione com a estímul auxiliar per a la seua lectura.
L’elaboració retòrica, la constricció de la forma i l’estil esmolat de l’aforisme contribueixen a perfilar el pensament segons les exigències de la brevetat, de tal manera que dóna com a resultat un text que no és possible de resumir ni de parafrasejar, si més no si pretenem que conserve la seua integritat literària. La fixació del concepte d’aforisme, les fronteres –de vegades difuses– del seu territori, els noms en què es retroba i les formes en què es reencarna són els principals aspectes de què s’ocupa la primera part d’aquest estudi. A partir de la bibliografia teòrica sobre el tema, l’interès preferent de l’anàlisi ha estat guiat pels usos i aplicacions que en va fer el mateix Fuster; l’apropiació per part de l’escriptor de les formes i variants llegades per una tradició mil·lenària, la tensió entre les expectatives que generen en el lector unes determinades fórmules genèriques i el pensament a contracorrent que expressen o l’exposició de les idees nuclears de l’assaig, tal com ell l’entén, han centrat de manera prioritària l’atenció del treball, a partir d’uns aforismes de marcat caràcter metadiscursiu, autèntiques clàusules del pacte de lectura ofert al lector.
En el segle XVI, la traducció dels Annals de Tàcit va donar peu a un gènere d’aforismes que van nàixer com a anotacions breus fetes al marge del text, comentaris amb una disposició tipogràfica lateral que posaven de relleu de forma visual la interacció entre el text original i la glossa. En aquest gènere particular, que hom ha anomenat «aforisme marginal del tacitisme», s’inscriuen obres com C. Taciti ab excessu divi Augusti Annalium libri quatuor priores et in hos observationes C. Paschalii (1581), Relaciones (1598), d’Antonio Pérez, traduït per Jacques Gautier al francès amb el títol Aphorismes ou Sentences d’Orées, extraites des lettres tant espagnoles que latines (1602) o Tácito español ilustrado con aforismos (1614), de Baltasar Álamos de Barrientos. La «marginalitat» de l’aforisme és, en aquests casos, primer que res, literal, estrictament espacial. Però la «marginalitat» també expressa metafòricament una condició esssencial de l’aforisme com a modalitat d’escriptura, com a tipus de relació amb la realitat que funciona com a objecte del seu comentari. En primer lloc, l’aparició al costat del text posa al descobert una evidència que no resulta en absolut irrellevant: l’aforisme naix, en aquests casos, com una nota de lectura; s’alimenta d’una obra aliena en interacció amb la qual cal, necessàriament, entendre l’aportació que fa. Passats els segles, aquesta dialèctica entre lectura i escriptura continua representant a la perfecció, com a mecanisme primari, bàsic, el funcionament de l’activitat intel·lectual fusteriana. En la segona part del llibre analitzarem la diversitat d’opcions amb què els aforismes fusterians resolen el ventall de possibles lectures de textos d’altri, és a dir, la varietat de relacions intertextuals –la citació, el plagi, l’al·lusió i la referència– i de relacions hipertextuals –transformacions i imitacions– que és possible de rastrejar-hi. L’objectiu és, d’una banda, aportar informació sobre les fonts i claus d’interpretació dels aforismes i, de l’altra, contribuir a posar en clar algunes de les línies de funcionament de la literatura de Joan Fuster, a partir de les maneres amb què estableix i fixa textualment la relació entre escriptura i lectures.
Una altra interpretació possible del caràcter marginal de l’aforisme té a veure amb el sistema de producció o, com a mínim, amb la seua procedència textual. Fuster així ho assenyalava en presentar-los com a «minses escorrialles o notes marginals a d’altres escrits més extensos». El punt de partida de l’aforisme tindria, en aquest sentit, un origen subaltern. Tanmateix, la modèstia de la concepció no ens ha de conduir a error: la gestació de l’aforisme és llarga i, sovint, de costosa elaboració; la dependència inicial no és més que un pur atzar del procediment creatiu. L’aforisme, cal no oblidar-ho, és el producte condensat d’una llarga sedimentació intel·lectual.
Encara podem entendre la marginalitat dels aforismes des d’una altra perspectiva: com a marca de localització dins l’esfera professional del seu autor. Fuster, com ha estat reiteradament assenyalat, no es cansava de recordar que era «un jornaler de la ploma», que havia desenvolupat la major part de l’activitat literària pro pane lucrando. En aquest sentit, l’escriptura aforística apareix, més que cap altra –fins i tot, potser més que la poesia– com un parèntesi de llibertat, desvinculada del compromís professional immediat o de l’amortització a curt termini. Sense voler caure en l’error d’idealitzar en excés les circumstàncies de composició de l’aforisme ni d’alliberar-ne per complet els resultats del tràfic del mercat literari, el que és ben cert és que Fuster va associar sempre els seus aforismes a la diversió.
La tercera part de l’estudi està dedicada a rastrejar i analitzar les connexions que els aforismes fusterians estableixen amb altres textos del mateix autor, unes connexions que permeten justificar unes línies d’interpretació preferents dels aforismes o, fins i tot, contribueixen decisivament a precisar el sentit d’uns textos que, per la condensació estilística que els caracteritza, en ocasions poden contenir una notable càrrega d’ambigüitat. La contemplació en paral·lel dels aforismes i els altres escrits que despleguen i argumenten els mateixos pensaments també esdevé un mitjà per a fixar uns determinats itineraris de lectura a l’interior de l’obra fusteriana, uns recorreguts que ens permeten reafirmar, matisar, contrastar o corregir la interpretació i la reflexió inicials de la mà de l’autor mateix, un estímul afegit per a lliurar-se al complement de meditació que Fuster ens sol·licita com a lectors.
Un aforisme de Fuster alertava sobre el perill de trastocament de la perspectiva que pot amenaçar la tasca crítica: «RISC DE L’EXÈGESI.– El crític pot acabar creient que l’obra que comenta ha estat escrita exclusivament perquè ell hi exercesca el seu ofici de comentarista». El zel analític, en efecte, pot fer oblidar la posició subordinada que ha de mantenir el comentari i la necessitat d’inventariar, quadricular o reduir a categoria –exigències de l’activitat investigadora– pot acabar semblant l’objectiu mateix. En el nostre treball hem procurat tenir sempre present l’advertència fusteriana, però el perill subsisteix i n’hem d’assumir les indesitjables conseqüències, amb l’esperança que, al final, els beneficis acaben per compensar les obligades deformacions professionals.
Vull, finalment, agrair a la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València la confiança i l’oportunitat de completar, ordenar i posar per escrit el treball de molts anys sobre els aforismes de Joan Fuster, realitzat a partir de la necessitat acadèmica d’explicar-los als meus estudiants de Filologia Catalana. Durant un bon grapat de cursos, l’obligada relectura anual m’ha permès seguir pistes i corregir interpretacions per anar construint una lectura que, com bé procurava recordar tot sovint Fuster, mai no serà definitiva perquè ha de restar permanentment oberta a noves incitacions.
I.
La vella i acreditada fórmula de l’aforisme
1. EN DEFENSA DE L’AFORISME
En l’entrada del Diari corresponent al 13 d’agost de 1956 Joan Fuster escrivia: «L’assaig perfecte seria aquell que constés d’una sola paraula. De la paraula “assaig”, només, per exemple» (1991: 246). Molts anys després, en les converses que va mantenir amb Toni Mollà, interrompudes per la mort sobtada de l’escriptor, encara continuava defensant la brevetat, assenyalant-ne en aquest cas les pertinents especificacions d’estil: «A mi, personalment, m’interessen els petits assajos, el treball sobre el pensament concís, la frase curta i, si pot ser, aguda i suggerent» (Mollà 1992: 65); aquest criteri el portava a preferir, d’entre els seus llibres, el Diccionari per a ociosos o Indagacions i propostes al «Nosaltres els valencians o coses per l’estil» (Mollà 1992: 64).1 Fuster proposava una concepció àmplia i inclusiva del gènere de l’assaig, que tenia com a principal criteri definitori l’actitud intel·lectual del jo assagístic i deixava en un segon terme o fins i tot abolia les restriccions de tipus estrictament formal. En aquest sentit resulta especialment reveladora la «Introducció» al volum 4 de les Obres completes, el qual correspon a la matèria, i així ho especifica el títol, Assaigs 1, en què l’autor comença precisament per plantejar els dubtes que li provoca la tria d’un títol que aïlla una part de la seua producció amb l’etiqueta identificativa de l’assaig però que, per exclusió, sembla deixarne fora tota la resta:
Un títol o altre havíem de posar a aquest volum, i l’editor me n’aconsella un, elemental i exacte: Assaigs. I per què no, al capdavall? «Assaigs» són. És clar que…
Ben mirat, excepte uns pocs versots més o menys infames, tot el que jo he escrit fins ara no són sinó això: assaigs (1975: 5).
Tot seguit, l’autor redueix l’aparent diversificació de registres de les seues obres a la necessitat d’ajustar-se als diferents formats comunicatius i/o textuals exigits per les circumstàncies pròpies de la vida professional, per a concloure que el tret definitori que identifica tota la seua producció com a «assaig» no l’hem de buscar en les característiques discursives formals sinó en el posicionament intel·lectual:
Les opcions comercials, o alguna altra circumstància de tema o de plantejament molt concreta, han contribuït a diversificar-ne l’aparença. Unes vegades, per exemple, el resultat presentava la forma d’un llibre articulat i normal; d’altres, la majoria, s’ajustava a l’espai i al to de les exigències de la col·laboració periodística; he intentat els recursos de l’aforisme, i m’he servit de la laxitud tradicional del journal, tan útil per a la reflexió esporàdica o contingent; quan he publicat papers d’ambició erudita i amb les preceptives notes a peu de pàgina, el projecte no variava, i ho he advertit a cada cas –«assaigs d’història cultural»–, i no són més que assaigs, amb una mica de complement informatiu, de tràmit, determinades obres meves que, en la superfície, poden semblar d’«història» o de «crítica». Tot ve a ser una mateixa cosa. L’actitud intellectual implícita és constant i deliberada (1975: 5-6).
Així, doncs, Fuster remet l’aforisme, una modalitat textual amb uns trets formals molt marcats, a l’àmbit genèric de l’assaig. Aquesta adscripció funciona com a pacte de lectura i té repercussions a l’hora de construir la interpretació dels aforismes, alguns dels quals, d’altra banda, tematitzen les característiques pròpies del capteniment intel·lectual associat a l’assaig, entès com a sistema de pensament, i adquireixen un marcat caràcter metadiscursiu, com tindrem ocasió de comprovar més endavant.
Montaigne, creador de l’assaig com a gènere literari modern, va deixar establert que allò que constitueix la unitat de l’assaig és el «jo» de l’escriptor; en aquest sentit, Fuster es manté fidel al mestratge montaignià, un mestratge permanent i declarat. La contribució de l’autor dels Essais a la creació del discurs assagístic amb un estil que tendeix a l’enunciació sentenciosa, breu, dens i brillant, escèptic i que explota els efectes de la discontinuïtat va tenir posteriorment una remarcable influència en la configuració formal de la màxima, amb els moralistes francesos del segle XVIII, i de l’aforisme contemporani (Moret 1997: 73-78). En aquest sentit, la inclusió de l’aforisme dins la categoria general de l’assaig efectuada per Fuster no estaria mancada de fonaments. Ara bé, tot i això, convé distingir teòricament els conceptes d’«assaig» i d’«aforisme», per tal d’entendre els trets distintius d’un i de l’altre i per saber en quins contextos els podem fer servir indistintament i en quins no. El parentiu que aproxima l’aforisme a l’assaig es basa en la subjectivitat del discurs, en el caràcter discontinu i no sistemàtic, en la progressió oberta d’un pensament que s’elabora amb la raó com a mètode i el dubte com a precaució, en la recerca d’una veritat que sempre serà provisional i en un sistema de coneixement que no tendeix ni a l’exhaustivitat ni a la totalitat; però, com ha advertit Alain Montandon (1992), també es pot fixar el que separa ambdues modalitats textuals, distinció que pertany bàsicament a l’esfera formal i que, en principi, afecta el paràmetre de l’extensió i les derivacions estilístiques que comporta: l’assaig no és necessàriament breu, com és el cas de l’aforisme, i, a més, la diferència entre tots dos
réside dans la manière de poser la problématique qui, dans l’essai, a une logique propre se développant de manière autonome, alors que la thématique de l’aphoriste est beaucoup plus fortement liée à l’énonciateur qui exprime immédiatement un vécu et une pensée. L’essai reste un ensemble cohérent, bâti sur un enchaînement en opposition au caractère abrupt, voire primesautier de l’aphorisme qui privilégie le jeu de mots et la pointe, techniques rhétoriques fort secondaires dans l’essai (Montandon 1992: 73).
Fuster ha deixat escrits diversos testimonis de la passió amb què es lliurava, de forma intermitent però sostinguda en el temps, a l’escriptura de «la vella i acreditada fórmula de l’aforisme» (2002a: 225). Sobretot en els textos de presentació dels reculls d’aforismes que va publicar en vida –Judicis finals (1960), Consells, proverbis i insolències (1968), Poques paraules (1985)–, l’autor deixa constància d’una vocació que retrotrau a la infantesa, a l’enlluernament que produïen en la seua sensibilitat de criatura les màximes contingudes en cada full del bloc-calendari d’El Mensajero del Corazón de Jesús, esdevingudes lectura quotidiana. En la seua vida d’escriptor, la dedicació a l’aforisme, qualificada de «vici innocent» (2002a: 226), se li converteix en una rutina «entranyable», que l’acompanya «a temporades» (2002a: 228) i que, segons declara, no arriba a superar; una pausa lúdica i alliberadora que li permet escapar del treball d’encàrrec, de l’obligació professional quotidiana: «La petita fantasia verbal de l’aforisme m’ha seduït sempre –per a més exactitud: ara i adés–, enmig del treball adust de cada dia, i no he sabut resistir-m’hi» (2002a: 226). Els termes amb què qualifica la seua relació amb el gènere aforístic concorden i reforcen el caràcter d’un vincle basat, en gran mesura, en la llibertat i en el plaer: «temptació», «seducció», «complaença», «fascinació»… El mateix Fuster assegurava, en la presentació de Poques paraules, que en tenia «molts més», la qual cosa no resulta estranya si tenim en compte l’assiduïtat confessada, encara que de forma interrompuda, amb què s’hi lliurava i que va quedar demostrada amb el descobriment i posterior publicació, a càrrec de Francesc Pérez Moragón, del recull Bestiari. Quaderns de zoologia (2005). No és descartable que molt altres desaparegueren fortuïtament o acabaren sent destruïts per l’autor, com tampoc no podem descartar que se’n troben encara de nous.
Amb una humilitat que hem d’atribuir sens dubte a la captatio benevolentiae i a l’exercici de la persuasió, Fuster, en els textos de presentació dels seus reculls d’aforismes els descriu com a «paperets» o «caps de paper», com a «gènere literari arcaic i poc vistós» o com a «minses escorrialles o notes marginals a d’altres escrits més extensos». La modèstia de les declaracions, però, no amaga una consciència explícita i deliberada de l’especificitat i exigència que requereix la pràctica del gènere. Si bé una frase fora de context, assenyala Fuster, pot adquirir un efecte aforístic no previst pel seu autor, ell s’encarrega de remarcar que el seu cas respon a una intencionalitat ben precisa que té uns objectius d’expressió i de comunicació perfectament delimitats:
Tothom segrega «aforismes», de tant en tant, i possiblement sense voler. En la lectura de qualsevol escriptor, solem entropessar amb clàusules rodones, llampants, que, si les trèiem del seu context, podrien passar per màximes, sentències, apotegmes o moralitats de l’espècie més típica. Amb el corresponent dring «candorós» o «cínic» i tot. En alguns països, els editors en fan antologies, que tenen Déu sap quins usuaris –des del que hi busca «cites» per a la seva pedanteria fins al que només aspira a trobar-hi un entreteniment estimulador. Però, de més a més, hi ha l’escriptor que, a estones, es proposa l’«aforisme» com un expedient de comunicació (2002a: 227).
En l’apartat corresponent, tindrem ocasió d’analitzar el rendiment com a aforismes propis que es pot obtenir de frases alienes extretes del seu context, un procediment utilitzat en diverses ocasions per Joan Fuster però que cal saber distingir de la simple maniobra d’aïllament d’una frase al marge de la intencionalitat que la pose en evidència i li atorgue sentit en una nova situació comunicativa de la qual ja no és responsable l’autor del text original. Ara, el que ens interessa és veure la reivindicació per part de Fuster de l’aforisme com a modalitat textual que construeix un estil característic –«concís, esmolat, aparentment apodíctic» (2002a: 225)– a base d’artifici retòric, de treball minuciós i constant en l’elaboració –o, millor dit, reelaboració– del producte final. Així ho advertia en la breu nota, a penes unes ratlles, amb què encapçalava Poques paraules: «Elaborar un aforisme sol ser una operació lenta, costosa en rectificacions, perplexa en ratificacions, responsable dels matisos d’una o altra paraula» (2002a: 301). La condensació del pensament i l’eficàcia de la brevetat sentenciosa descansen sobre una tasca de reescriptura que tendeix necessàriament a la concisió. L’efecte colpidor del text resultant pot semblar degut a una il·luminació instantània del pensament feta llenguatge, però és només la impressió buscada i fabricada a base de treballar el text. Hi ha constància que algunes màximes de La Rochefoucauld van ser canviades més de trenta vegades abans d’assolir la forma definitiva; «l’éclat du diamant» de la forma és el producte d’un procés de reelaboració mitjançant el qual un pensament d’una vintena de línies queda reduït a dues «sans que l’idée en ait été changée» (Montandon 1992: 36). L’èmfasi cal posar-lo en la formalització lingüística del pensament, fins a tal punt que Fuster, en un dels seus aforismes, capgira una de les regles més conegudes de la Poètica de Boileau; allà on aquest recomanava aprendre a pensar abans d’escriure perquè concebia la claredat d’expressió com una conseqüència de la claredat de pensament (Boileau 1977: 122), l’escriptor de Sueca inverteix els termes del procés, amb una clara reivindicació de la insubstituïble funció modeladora del pensament que es realitza a través de la paraula escrita: «CONTRA BOILEAU.- Abans de pensar, aprèn a escriure» (306).2
En el text preliminar a Consells, proverbis i insolències, l’autor defineix l’aforisme com un
enunciat taxatiu, rotund, retallat, que força a dir les coses amb una rapidesa expeditiva i amb un accent radical ben poc susceptibles de conduir les paraules a una funció conceptual impecable;
una mica més endavant, afegeix a la caracterització un altre dels trets distintius que no vol que passen per alt al lector:
Són observacions, reflexions i admonicions exposades en cru, sense premisses ni corol·laris que ajudin a demostrar-les o justificar-les, i el seu aïllament els dóna una aresta agressiva, amb la qual, per cert, la frase tendeix autònomament a produir un «efecte» no sempre previst per l’autor (2002a: 226-227).
És a dir, com ha advertit, per exemple, F. Susini-Anastopoulos, es tracta «d’une pensée qui procède sans progression argumentative manifeste» (1997: 4-5). Els aforismes, doncs, operen de manera contrària als textos argumentatius; amb un marcat caràcter gnòmic, és una escriptura que silencia els raonaments que sostenen les idees proposades, que renuncia a explicar l’encadenament d’arguments que facilitaria la persuasió del lector i la consegüent participació en el pensament exposat. Ara bé, l’expressió del pensament sota forma d’asserció categòrica no persegueix de cap manera l’assentiment incondicional per part del lector, sinó precisament l’efecte contrari; com ha advertit Jean Lafond, «l’assoluto della norma non significa automaticamente adesione a un assoluto del pensiero» (2001: 21) i la forma, en aquest cas, busca provocar el lector i empènyer-lo a la reflexió. Lafond ens recorda, en aquest sentit, una coneguda màxima de Chamfort segons la qual «Le paresseux et l’homme médiocre […] donnent à la Maxime une généralité que l’Auteur, à moins qu’il ne soit lui-même médiocre, n’a pas prétendu lui donner» (2001: 22).
Joan Fuster vinculava el model d’estil que li servia de referent –«concís, esmolat, aparentment apodíctic»– als «mestres sentenciosos», encara que tot seguit hi introduïa una distància cautelosa que tenia com a finalitat salvaguardar intacte el nucli de l’actitud intel·lectual fusteriana: «Potser jo sóc massa escèptic, i alhora massa amic dels matisos, perquè aquest tipus de retòrica em sigui propici» (2002a: 225). En efecte, si la sentència tanca un pensament complet, autònom i suficient amb la pretensió d’enunciar una veritat general seguint la forma del saber categòric pròpia de la saviesa proverbial (Montandon 1992: 15-30), la condició d’incontestable que sembla desprendre’s de la contundència formal no passa de ser «aparent» en el discurs fusterià. A diferència del que s’esdevé en formes com el proverbi o la sentència, que s’erigeixen com a veritats indiscutibles, Maria Teresa Biason (2002: 167) ha cridat l’atenció sobre el fals monologisme de modalitats textuals com la màxima, la paradoxa o l’aforisme, en les quals l’exigència d’una interpretació que posa en joc competències i coneixements complexos i la confrontació entre el saber implícit i la reformulació d’aquest saber que es proposa en aquests casos els atorga un caràcter polifònic o, almenys, dialògic, a pesar del to apodíctic manllevat dels models sentenciosos.
En un altre moment de la «Presentació» de Consells, proverbis i insolències, Fuster, sense eixir de l’àmbit de les formes breus, remet l’aforisme a una altra tradició genèrica: «En realitat, l’aforisme no és sinó un epigrama frustrat» (2002a: 227). Si la referència als «mestres sentenciosos» posava l’èmfasi en l’aire de veritat i en l’autoritat que desprenia el motlle expressiu, la identificació amb l’epigrama té la voluntat de subratllar el caràcter incisiu i paradoxal que adopta la formulació del pensament. La ironia mordaç que acostuma a acompanyar l’epigrama seria, en aquesta ocasió, el principal nexe d’unió entre dues modalitats que també comparteixen la concisió expressiva. La qualificació d’«epigrama frustrat» fa referència a l’escapçament de la fórmula epigramàtica per part de l’aforisme: de les tres parts que constitueixen l’epigrama –títol, espera i solució–, l’aforisme només en lliura la tercera. Montandon fa servir un expressiu paral·lelisme per a explicar la relació entre les dues formes: «si l’aphorisme était un torse, l’épigramme était la statue» (1992: 17). D’altra banda, l’epigrama, a l’igual que l’aforisme, va lligat al particular i al concret, com a herència del caràcter circumstàncial i contingent del seu origen lapidari, i se separa, així, de l’orientació general i abstracta pròpia de la sentència gnòmica (Moret 1997: 51-52). La inclinació epigramàtica de l’aforisme, absent o irrellevant en l’aforisme clàssic, és un fenomen que ha caracteritzat la pràctica contemporània del gènere, fins al punt que Gino Ruozzi afirma que «Un aforisma “benfatto” del Novecento […] debe sempre contenere una punta epigrammatica» (2004: 142).
«Punta epigrammatica», fibló irònic, estil esmolat… l’aforisme és inseparable d’una elaboració tan artificiosa com festiva; com en totes les formes breus, l’exigència de constricció de la forma porta aparellat l’ús d’un estil cisellat destinat a fer lluir cada gir i cada paraula. La disfressa retòrica del pensament produeix una primera impressió enlluernadora que, si bé té l’avantatge de funcionar com a reclam per a captivar i seduir el lector, també pot comportar el perill de diluir les idees rere l’impacte d’una construcció lingüística enginyosa. Així sembla advertir-ho Fuster en prevenir el lector sobre l’error que representaria quedar-se en la superfície lúdica dels aforismes i oblidar-ne la dimensió reflexiva:
He defugit tant com he pogut la imprudència de convertir l’aforisme en mer exercici d’enginy, i cada anotació té –o em penso que té– un fons de gravetat conscienciosament experimentada. Hi ha una part de «joc», ho repeteixo. Però només aquella mica que hi era necessària (2002a: 226).
Un altre autor d’aforismes contemporani, Mario Andrea Rigoni, relaciona la voluntat de posar de relleu la preeminència de les idees sobre l’estil, en un gènere tan artificiós com aquest, amb la inevitable condició de moralista de l’escriptor que s’hi dedica:
Lo scrittore di aforismi, per quanto sia un devoto o addirittura un fanatico dello stile, è animato innanzitutto dalla preoccupazione, anzi dall’ossessione, della verità –fosse pure la verità che non esiste nessuna verità. È questo che in ogni caso fa dello scrittore d’aforismi un moralista malgré lui (2004: 146).
Hi ha un debat, que ha aparegut de manera recurrent, sobre la reversibilitat o irreversibilitat dels aforismes fusterians. Abans de publicar els Judicis finals, el primer recull d’aforismes de Fuster, l’editor Francesc de Borja Moll i la seua filla Aina no van ocultar, en la correspondència amb l’escriptor, les reserves que els despertaven el to i el contingut d’alguns aforismes, fins al punt d’encetar una negociació sobre possibles supressions que, en la seua opinió, afavoriria la recepció del llibre.3 L’estratègia persuasiva de l’editor mallorquí començava per qüestionar, encara que en aparença només parcialment, la validesa de les formes sentencioses precisament per la poca fiabilitat d’uns enunciats que, en molts casos, no poden amagar la seua condició de reversibles: «En principi ni ella [la seua filla Aina] ni jo tenim res a dir contra l’aforística, encara que ja sabem com sol esser de deleznable i de reversible el contingut de moltes sentències, sien populars, sien erudites» (Fuster 2002b: 227). Més endavant, però, la raó que esgrimeix per a descartar la mitja dotzena d’aforismes que «no publicaria sense repugnància» és la manca de veritat: «Us dic que em repugnen perquè, ironia i humorisme a part, són fonamentalment falsos» (Fuster 2002b: 228). Així, doncs, el caràcter reversible, com a regla general, no seria més que la prova empírica de la sospita que plana sobre els textos sentenciosos com a transmissió de saviesa, com a enunciació de veritats. En la seua resposta, Fuster, molt encertadament, situa els escrúpols de l’editor en l’àmbit de la ideologia; allò que resulta ofensiu per a Moll és l’atac que hi percep a unes creences i figures sacralitzades, els mites de la tribu, que, com demana tot allò que és sagrat, no s’haurien de qüestionar ni tan sols irònicament: «M’imagino que, més que no pas la “falsedat” de llur contingut, us inquieta probablement el to irreverent que tenen» (2002b: 231). D’altra banda, Fuster no basa la defensa dels seus aforismes en la dialèctica veritat/ falsedat, en tant que conceptes amb validesa universal, sinó que els justifica, tal com correspon a l’actitud intel·lectual de l’assagista, com a apreciacions i judicis subjectius, com a indagacions personals. És en aquest sentit que cal entendre que l’aforisme sobre Miró i l’Esperit Sant «no és una falsedat: és simplement una hipòtesi» o que el càlcul estadístic sobre la literatura catalana (Fuster 2002a: 257) és una caricatura, cosa que equival a dir que és la realitat reelaborada per una perspectiva subjectiva:
¿Voleu dir, amic Moll, que això que hi dic és fals? Per l’amor de Déu! És només caricaturesc. Una caricatura no és un retrat, és clar, en el sentit de recollir tots els trets d’una cara; però sí que en reté l’essencial de les faccions. Sostinc que la meva caricatura de la literatura catalana de la Renaixença ençà és, en tant que caricatura, exacta (Fuster 2002b: 231).
Tornem a la hipotètica reversibilitat dels aforismes fusterians. Segons va recordar Eulàlia Duran, Pierre Vilar, el qual considerava que Joan Fuster «era l’home més intel·ligent que havia conegut mai» (Muñoz 2003: 57), opinava que el discurs de l’escriptor de Sueca «no es podia girar mai del revés: que un aforisme fusterià no era reversible» (Muñoz 2003: 57), judici amb què l’historiador sens dubte vol indicar la solidesa dels raonaments exposats per Fuster. En l’altre extrem, Valentí Puig, en un article que no dissimula la distància crítica amb què valora l’aportació fusteriana, més proper a la diatriba que al comentari literari, assegura tot el contrari, amb la clara intenció de denunciar la inconsistència dels aforismes de Fuster:
Potser només és defecte de la selecció feta a Indagacions i astúcies, però els aforismes de Fuster alguna vegada tenen un aire de boutade de casino o, encara pitjor, denoten una inconseqüència que permetria capgirar-los fàcilment, com un joc de paraules. On diu «de vegades cal ser pervers per misericòrdia», podria dir, sense despentinar-se gaire, «de vegades cal ser misericordiós per perversió», guanyant-hi en cinisme. Quina és millor, més original i més autèntica, «Ser vell i somriure no passa de ser una traïció» o potser «Ser vell i somriure no passa de ser una tradició»? (1997: 52).
El mateix Fuster va tractar la qüestió de la reversibilitat dels aforismes en un article, amb un enfocament del tema força aclaridor. L’assagista comença per plantejar, com una objecció admissible, el possible capgirament a què es presta tot aforisme:
El riesgo que cualquier formulación aforística corre, por su misma entidad digamos «retórica», de ser remanipulado casi en sus propios términos para hacerle definir lo contrario o, si más no, algo muy diferente. Basta darle la vuelta. O sea: combinar de otra manera sus elementos de significación. Obtendremos, a menudo, un nuevo aforismo tan «convincente» como el primero. Que lo sea de veras o no, es asunto a discutir (1974: 15).
Ell mateix, tot seguit, exemplifica la facilitat del procediment amb un aforisme de Chamfort. Ara bé, la conclusió de l’article desemboca en una direcció que no ve, precisament, a corroborar la condemna de l’aforisme com a format expressiu particularment infiable. Ben al contrari, Fuster estén la condició de reversible a qualsevol expressió de pensament, amb la qual cosa, exonera l’aforisme de la culpa privativa:
No le echemos la culpa al aforismo. Bien mirado, el aforismo sólo sirve para poner en evidencia un mecanismo habitual en los trámites intelectuales. Seria tonto creer que los mazacotes académicos, de metafísica, de filosofía, psicología o lo que fuere, funcionan de modo distinto (1974: 15).
Amb tot, el tema de la reversibilitat dels enunciats sentenciosos ha estat una de les objeccions que han esgrimit amb més assiduïtat els detractors del gènere; com recorda Alain Montandon, en relació amb les màximes, «ont mauvaise presse, qui peuvent être retournées comme des gants» (1992: 6). Umberto Eco hi fa una aportació que ens pot servir per a matisar i superar l’esquemàtica distinció segons la qual els aforismes irreversibles serien portadors de la veritat mentre que els reversibles hi serien incompatibles. Eco parteix del concepte d’«aforisma cancrizzabile», terme derivat de cancro, en el sentit de «cranc», és a dir, que camina cap enrere, que va a l’inrevés, que l’autor italià defineix com «quello que in qualque modo sembra corrispondere alle attese dei destinatari ma potrebbe essere benissimo rovesciato senza perdere apparenza di verità e possibilità di consenso» (2004: 156). És a dir, un aforisme que sembla expressar un pensament acceptat i no discutit pel lector però que perfectament podria ser capgirat sense perdre l’aire de veritat i el consegüent assentiment del públic, «segno que le umane opinioni sono mutevoli» sentencia, filosòficament, Eco. La constatació d’una impossible doble veritat, ja que la raó es rebel·la contra la fractura que representaria atorgar estatus de veritat a una idea i a la idea contrària alhora, a una formulació i al seu negatiu, porta el teòric italià a la conclusió que l’aforisme cancrizzabile és «portatore di una verità molto parciale e, sovente, dopo che lo si è cancrizzato, ci revela che nessuna delle due prospettive che apre è vera in generale: l’aforisma sembrava vero solo perché era spiritoso» (2004: 157). Aquesta mena d’aforismes, més que una veritat inqüestionable, el que expressarien seria un lloc comú, una opinió acceptada o acceptable. En canvi, les millors manifestacions del gènere aforístic es presenten, segons Eco, com a poc assertives i poc autoritàries «perché di fatto consente una negoziazione per decidere le condicioni della sua accettabilità» (2004: 159), sense amagar que enuncien, no la veritat, sinó allò probable, en certes circumstàncies i des d’un determinat punt de vista. Ho podem comprovar, seguint l’argumentació d’Eco, amb els aforismes que utilitzen la paradoxa, la qual constitueix el cas oposat a l’aforisme cancrizzabile perquè no es pot capgirar: qualsevol intent de girar-la del revés dóna com a resultat una absurditat o una banalitat (Eco 2004: 163). Com ens recorda l’autor de Lector in fabula, «etimologicamente è paradoxon ciò che va parà ten doxan, al di là dell’opinione comune» (2004: 162), la qual cosa ens indica que, contra l’opinió general i compartida per la majoria, la paradoxa expressa, no una veritat absoluta, però sí una veritat particular, sostenible des d’unes circumstàncies concretes. És a dir, que, en realitat, l’aparença de veritat de l’aforisme és, o pura aparença, o només una pretensió i, fins i tot en les millors expressions del gènere, podem observar que «il suo valore aletico è sempre contestuale, negoziabile, revocabile in dubio» (Eco 2004: 164).
Una modalitat en la qual es pot observar de manera molt clara la diferència entre aforismes que permeten ser capgirats i aforismes que no ho permeten, així com les implicacions que comporta aquest tret en la seua interpretació és aquella que fa servir el format de la definició. Segons M. Teresa Biason (2002: 203), podem establir una oposició entre aquells casos en què la definició ofereix un alt grau d’objectivitat i aquells altres en què la definició descansa en l’analogia; els primers, estableixen una relació de sinonímia entre el definiendum i el definiens i haurien d’assegurar sempre la reversibilitat pròpia de tota operació metalingüística, mentre que els segons
partono non già da un termine misconosciuto –realmente o convenzionalmente– per esplicitarne la natura e le funzioni, ma da un termino noto di cui esplicitano solo parzialmente le componenti semiche […], o di cui sostituiscono le componenti essenziali con corrispettivi analogici […], o che collocano entro classi non pertinenti (Biason 2002: 204),
i condueixen el lector cap a un recorregut irreversible. Un dels exemples aportats per Biason és l’aforisme de Joubert: «L’amitié est une plante qui doit résister aux sécheresses», la inversió del qual resulta insostenible, ja que, entre les plantes resistents a la sequera, difícilment podrem trobar l’amistat. Els principals valors de les definicions analògiques són la renovació de les concepcions habituals i l’exigència de participació per part del lector. L’aforista, d’una manera molt més extrema que altres escriptors que també fan servir l’analogia per a definir, com els poetes, «dovendosi affidare all’assolutezza, al tono apodittico e alla brevità dei suoi assunti, lascia ingiustificata la frattura tra denominazione e definizione e obbliga il lettore a colmarla» (Biason 2002: 205). En l’apartat corresponent tindrem ocasió de veure tot el profit literari que Fuster sap traure d’aquesta mena de definicions analògiques.
Tenint en compte totes aquestes apreciacions, la qüestió de la reversibilitat o irreversibilitat dels aforismes fusterians no pot continuar plantejant-se com a garantia de veritat o com a prova de falsedat; l’assaig, per a Fuster, és «una temptativa d’opinió» (1975: 9), una veritat personal que canvia i evoluciona en la mesura que pretén ser una indagació, «un esforç de comprensió» (1984: 11), i no una manifestació de certeses inamovibles i incontrovertibles. I així ho adverteix a cada pas, també en el pacte de lectura que encapçala el seu principal aplec d’aforismes, Consells, proverbis i insolències, quan justifica la inclusió dels Judicis finals, publicats per primera vegada el 1960, a pesar que en alguns d’aquests aforismes ja no s’hi reconeix, precisament per la convicció que qualsevol intent de fixar definitivament les idees és una aspiració tan vana com inútil:
Per un instant, però, hi he sentit uns quants escrúpols: en aquest moment, jo no em sentiria capaç de subscriure molts dels «judicis» inclosos en els Finals, i el fet de reeditar-los ara, motu proprio, equivaldria a una ratificació, a una convalidació. Sigui com sigui, he tirat al dret. En definitiva, si me’n desdeia o ho esmenava, tampoc no hi arreglaria res. És la vida… (2002a: 226).
Més endavant, en comentar els aforismes metadiscursius que tematitzen les característiques de l’assaig fusterià, tindrem ocasió de comprovar in extenso el recordatori constant d’aquesta necessitat de sotmetre a revisió permanent les idees per part d’un autor que es presentava com «un discret propagandista de la inseguretat intel·lectual» (1985: 10).
Quan Fuster descriu l’aforisme com un «enunciat taxatiu, rotund, retallat», l’està situant dins la tradició consagrada pels moralistes francesos que entén les formes del gènere com a modalitats discursives sentencioses, ben articulades i tancades sobre elles mateixes. La major part dels exemples fusterians no desdiuen aquesta adscripció, però n’hi ha d’altres que difícilment podríem encabir dins la mateixa categoria textual, com, posem per cas:
Avui, cau un avió, col·lisionen uns cotxes, es produeix una conflagració domèstica, i hi ha uns quants difunts: els titulars dels diaris en diuen «tragèdies». Malament! «E són dites tragèdies per ço com contenen dictats plorosos de crueltats de reis e de grans prínceps…». Antígona era Antígona, i Èdip era Èdip, i els fantasmes de Shakespeare portaven corones. El vocabulari es deteriora (309).
O el famós:
Un càlcul estadístic, bastant perfecte, fet sobre la massa total de la literatura catalana produïda d’ençà de la Renaixença, em dóna per resultat que, quant a la temàtica:
1 el 60 per 100 és una glossa més o menys acadèmica d’aquells versos de Verdaguer que diuen:Tot sia per vós,Jesuset dolcíssim;Tot sia per vós,Jesús amorós;
2 un 30 per 100 tracta de l’Empordà; i
3 el 10 per 100 restant s’ocupa dels temes habituals en qualsevol literatura civilitzada (257).
La condició aforística d’aquests exemples l’hem de remetre a una pràctica diferent del gènere, les formes de prosa breu posades en circulació pel primer Romanticisme alemany i que hom coneix, indistintament, amb els noms d’aforisme o de fragment. La doble tradició permetria, segons SusiniAnastopoulos (1997: 31-33), establir una distinció entre els textos de l’obertura i els textos del tancament; els primers, d’acord amb el model del fragment de Schlegel i els segons, amb el de les màximes de La Rochefoucauld:
Selon cette partition, les textes de la fermeture reposent sur une structure parfaitement close et équilibrée, et misent sur la clarté de la formulation et l’acuité du vocabulaire, la pointe fulgurante et le ton souverain, comme chez tous les moralistes à la française. Les textes de l’ouverture, quant à eux, se veulent plus ésotériques, ils provoquent et séduisent à la fois par l’usage subtil qu’ils font de la polysémie, de la diversité et de l’ambigüité, par le recours à des formulations volontairement suspendues et provisoires, comme chez Schlegel ou Novalis, ou encore Valéry (Susini-Anastopoulos 1997: 31).
L’aforisme contemporani, com a modalitat d’escriptura, no ha cessat d’oscil·lar i de reinventar-se entre els dos pols fundacionals de l’obertura i del tancament. Es tracta d’un gènere proteïforme que, sovint, com ha assenyalat Moret (1997: 207), desafia la mateixa «forma aforística», fins al punt de generar un corrent crític que, encapçalat per Blanchot i amb teòrics com Barthes, Derrida o Deleuze entre els seus seguidors, milita en la promoció de la categoria «fragment» com a categoria emblemàtica de l’escriptura discontínua de la modernitat, en detriment de la categoria «aforisme».
2. ELS NOMS DE L’AFORISME
Joan Fuster va començar a publicar els seus aforismes, al llarg dels anys cinquanta del segle XX, a les revistes de l’exili La Nostra Revista i Pont Blau, i a les publicacions de l’interior Cap d’Any, de Raixa, i El Pont amb el títol de Judicis finals, denominació que va mantenir tant en les versions en castellà que van aparèixer al diari Levante i a la revista Verbo, amb la sola variació idiomàtica, com en el títol del primer recull d’aforismes, publicat per l’Editorial Moll el 1960. El 1968 va aplegar els Judicis finals (1960) i un nou paquet d’aforismes inèdits que va titular Proposicions deshonestes en el recull Consells, proverbis i insolències. Com a Aforismes sense transcendència van veure la llum a la revista L’Espill, el 1980, mig centenar d’aforismes, els quals van ser reeditats a l’apartat Poques paraules, de Sagitari (1985), juntament amb altres de nous. Després de la mort de l’autor, Francesc Pérez Moragón va traure a la llum i va editar un recull d’aforismes inèdit, Bestiari. Quaderns de zoologia (2005). Altres textos de l’autor que mereixen sens dubte la qualificació d’aforismes, publicats, per exemple, al Diari o al Diccionari per a ociosos no vénen identificats amb cap indicació genèrica o remàtica. Podem observar que Fuster només fa servir la denominació de gènere «aforisme» en una ocasió i que opta, en la resta dels casos, per etiquetes que designen altres classes de textos, que assenyalen una característica formal del text, com la brevetat, o que funcionen metafòricament. En l’elecció dels títols, Fuster actua en sintonia amb la tendència dominant entre els escriptors contemporanis, ja que, si bé fins al segle XIX van prevaler els noms de gènere, com ara, Aforismes, Màximes o Pensaments, posteriorment va anar imposant-se l’ús dels termes metafòrics o indirectes, amb la voluntat de distingir, des del pacte de lectura mateix que constitueix el títol, les implicacions de sentit que arrossega la nova forma d’entendre la pràctica de l’aforisme. Com explica molt clarament Gino Ruozzi:
La nuova consuetudine risponde a un’evidente necessità di sottolineare la qualità dell’aforisma rispetto alla sua neutra denominazione di genere. Si accentuano pertanto volta a volta i concetti di brevità, rapidità, mordacità, frammentazione, rottura, marginalità, precarietà, alterità, ribaltamento dei luoghi comuni, magazzino di idee, controverità o assenza di verità. Sono termini in cui prevale un forte carattere di soggettività, que contrasegna la presunta perdita di valore universale delle proprie affermazioni e sottolinea la diversità polemica dell’aforista (2004: 143).
La utilització de circumloquis, d’apel·lacions indirectes, l’hem de relacionar amb la reserva, la desconfiança fins i tot, que desperta en els autors la càrrega d’autoritat associada al mot «aforisme». Les connotacions de sentit incorporades per aquest i per les seues alternatives metafòriques contraposen netament dues actituds intel·lectuals. A partir del contrast entre «aforisme» i «proposició» –un dels termes emprats per Fuster–, Jean-Claude Mathieu ha pogut assenyalar, més enllà de la distinció conceptual, els canvis que permeten distingir entre dos posicionaments d’enunciació de signe contrari:
L’aphorisme, elliptique, tranchant, suggère la limite et la coupure, alors que la proposition désigne le geste de position en même temps que l’énoncé mis en avant; elle implique une communication entre un écrivain qui assume la vérité de son propos et un destinataire qui l’accueille. L’aphorisme a l’autorité sans réplique d’une voix oraculaire qui se passe de preuves et de localisation; la proposition pèse ce que pèse une responsabilité qui s’engage dans son assertion (1985: 176).
En Fuster, els títols són ben meditats i obeeixen amb precisió als objectius cercats per l’escriptor. Amb la voluntat d’assegurar una eficàcia comunicativa que pot resultar incerta per l’ambivalència semàntica de les paraules, pel joc metafòric i per l’estil incisiu propi del gènere aforístic, Fuster no s’està d’explicar els matisos de significació que cal aplicar a l’ús que fa dels mots. És el que ocorre amb el conjunt d’aforismes batejats Proposicions deshonestes, encapçalat per una secció que, amb el subtítol «Cautela inicial», inclou tres aforismes dedicats a precisar les exactes implicacions semàntiques del títol, els quals funcionen alhora com un advertiment i com un contracte que fixa les clàusules que regeixen l’expressió dels pensaments presentats com a «proposicions deshonestes» i, per consegüent, estableixen les orientacions interpretatives que són d’aplicació per part del lector. En el primer d’aquests aforismes: «“Proposicions”, sí, però només en el sentit d’“enunciació d’un judici”, per dir-ho com el Fabra» (269), l’autor perfila una definició que subratlla el fet d’emetre una opinió i posa, per tant, en primer terme l’existència de l’emissor. El segon aforisme: «I tota “proposició”, ¿no deu ser també un “propòsit” i una “proposta”?» (269), a més d’insistir en la intenció del jo –el «propòsit»–, crida l’atenció sobre la primera accepció del diccionari, «acció de proposar», significat que posa l’èmfasi en la relació amb l’altre, ja que es proposa alguna cosa a algú altre. Per últim, el tercer aforisme precisa l’ús particular amb què l’escriptor aplica el qualificatiu «deshonestes» al terme «proposicions»: «Sempre he cregut que l’“honestedat” és un concepte que estipulen els altres» (269). La locució «proposicions deshonestes» es carrega d’ironia amb un adjectiu que sembla exhibir descaradament la immoralitat d’unes propostes presentades al lector amb l’objectiu de guanyar la seua connivència. El lector model ha d’interpretar la provocació de la forma en un sentit metafòric i això l’obliga a iniciar la lectura havent-se de pronunciar sobre la naturalesa i l’abast de la reflexió que l’autor li plantejarà tot seguit. La seriositat i les hipotètiques pretensions de veritat que incorpora el mot «proposicions» salten per l’aire, definitivament en entredit, quan el terme s’acompanya d’un qualificatiu tan contundent com «deshonestes»; la combinació convida a anar alerta, a revisar d’entrada els partits presos i les valoracions habituals. La «Cautela inicial» que conformen aquests tres aforismes té l’objectiu d’assegurar la correcta posició de lectura per part del públic o, si més no, de posar en clar, d’entrada, el punt de partida de l’escriptor: un jo que ofereix a la consideració del lector una mirada parcial sobre el món, que parla des d’una subjectivitat assumida com a abast i com a límit, que se separa higiènicament de l’opinió i de la moral comunes.
Pel que fa a Judicis finals, d’una manera molt semblant a «proposició», «judici» assenyala l’«acció i efecte de judicar o jutjar», però també l’exercici racional que sustenta el criteri formulat per un subjecte quan és definit4 com a «operació de l’enteniment, que implica comparació i discriminació, amb què es forma un coneixement dels valors i de les relacions de les coses». Ara bé, el significat de tots dos termes pot variar de manera significativa en determinats contextos o accepcions; així, «proposició», en teologia, equival a «afirmació dogmàtica», una «proposició de llei» és el «text que un o més parlamentaris sotmeten al parlament perquè sigui tramitat i, un cop aprovat, esdevingui llei» i un «judici» és també la «sentència del jutge», significats que, en tots els casos, intensifiquen la càrrega lèxica d’autoritat i de veritat, en contraposició a la reconeguda parcialitat i subjectivitat dels sentits que hem presentat anteriorment. En el títol Judicis finals, l’ambigüitat significativa de «judici» és intensificada pel sentit de la locució d’origen religiós –el judici en què, a la fi dels temps, Déu pare salvarà les ànimes dels justos i condemnarà els pecadors– i la necessitat de resoldre els interrogants que planteja el seu ús metafòric aplicat als aforismes fusterians.5 Segurament, als lectors actuals se’ls escapen gran part de les connotacions que adquirien els títols manllevats del lèxic religiós en una societat d’estricta formació catòlica, com encara era la dels anys cinquanta i seixanta, en què la religió resultava omnipresent.6 Fuster se’n va servir en més d’una ocasió, conscient del potencial de significació irònica que es desencadenava amb l’aparent incoherència entre títols i textos, i en confessava la saturació, per exemple, a l’hora de justificar el títol d’un altre dels seus llibres, Sagitari:
Uns quants apunts inèdits, i diversos papers d’edició dispersa i difícil, els uns i els altres exhumats sense un propòsit precís, constitueixen aquest breu llibre d’«exercicis espirituals». Potser l’hauria d’haver titulat així: «exercicis espirituals». Però em sembla que ja he abusat una mica de les ambigüitats iròniques a què es presta la terminologia de sobrepellís –Examen de consciència, Punts de meditació, Ofici de difunt, a part d’altres sermons–, i això no està bé (1985: 9).
Consells, proverbis i insolències, títol del volum format per la unió de Judicis finals i Proposicions deshonestes, funciona de manera paral·lela a la dels títols dels reculls que inclou, amb uns termes inicials que designen modalitats de formulació d’idees associades als conceptes d’autoritat i de veritat –consells, proverbis–, que resulten irreparablement qüestionades quan s’incorpora a la sèrie un terme incongruent amb els valors anteriors i que és percebut com una provocació –insolències–, la inclusió del qual obliga a revisar en un sentit irònic els sentits possibles de les paraules que el precedeixen en el títol i a encarar la lectura amb una atenció vigilant, atenta a les trampes retòriques i a les maniobres de prestidigitació intel·lectual. «Consells» i «proverbis» són dos mots que remeten a la tradició bíblica dels anomenats «llibres de saviesa», especialment al Llibre dels Proverbis, atribuït míticament a Salomó, convertit en encarnació del saber. Segons sembla, en realitat, la redacció de proverbis té lloc a la cort reial de Jerusalem en un procés que s’estén al llarg de cinc segles i que, coincidint amb les necessitats d’organització de l’aparell de l’estat, té en les escoles dels savis consellers de la monarquia israelita un focus d’assimilació, fixació i irradació de la saviesa proverbial. El caràcter antològic i variat del recull final no desapareix del tot darrere el títol unificador; el terme «proverbis» assenyala una diversitat formal d’enunciats d’intenció pragmàtica, d’entre els quals ens interessa ara destacar els que adopten la modalitat del «consell», preceptes en imperatiu destinats a l’educació dels joves. De fet, el contingut d’algunes de les admonicions incloses és l’exaltació del consell com a referent d’autoritat, fent explícita la necessitat d’ajustar la conducta a les normes morals de comportament enunciades pels savis, convertides en la principal guia d’acció per a l’home intel·ligent i virtuós, mentre que, en contraposició, desatendre els consells només augura desgràcia i fracàs:
El neci es pensa que ell tot sol pot decidir,
l’entenimentat sap escoltar els consells (Proverbis 12, 15).
Escolta els consells, deixa’t instruir
i arribaràs a ser un home sensat (Proverbis 19, 20).
Fill meu, deixa de fer cas dels consells
i ja veuràs com erraràs sense nord (Proverbis 19, 27).
La recopilació bíblica dels principis de saviesa sota la forma d’enunciats gnòmics juxtaposats ha tingut, al llarg de la història, un paper fonamental en la valorització dels gèneres discontinus i gnòmics (Moret 1997: 24). L’efecte d’autoritat associat a les formes i als noms del gènere, inesborrablement imprès en l’enciclopèdia col·lectiva, es prestarà a les maniobres subversives dels aforistes contemporanis, l’impacte de les quals és proporcional a la credibilitat inicial de les formes d’un saber moral que l’autor es disposa a examinar críticament, fent miques el principi d’autoritat que sostenia la confiança en el sistema.
El proverbi es presenta com una veritat d’experiència, com un consell de saviesa pràctica compartit per una col·lectivitat; la saviesa proverbial apareix com una referència invariable, amb pretensió de valor universal, enunciada de manera impersonal per a reforçar-ne la validesa general. Tots aquests trets fan de l’expressió proverbial una asserció categòrica no crítica (Montandon 1992: 18-19). L’aforisme contemporani se situaria, doncs, als antípodes del proverbi; en seria, d’alguna manera, el contrari. D’altra banda, l’asserció proverbial, en tant que manifestació d’una saviesa no qüestionada, funciona com a regla de conducta, com a regla de vida, amb la voluntat de determinar els comportaments. Per contra, la voluntat d’actuar sobre el destinatari és, en l’aforisme, més persuasiva que no pas prescriptiva, a banda d’induir-lo a la reflexió, en contraposició a l’acceptació acrítica.
Aquesta oposició ha estat formulada per Roland Barthes en termes de «classe»: el proverbi popular contra l’aforisme burgès; més enllà de la boutade, el teòric francès situa el proverbi dins el llenguatge primer o llengua comuna, mentre que l’aforisme, diu, pertany al metallenguatge o llenguatge segon; això vol dir que l’aforisme reflecteix una «défiance envers le langage et d’une incapacité à communiquer, parent d’un mépris de la langue commune qui est conçue comme un instrument avili», per contra, el proverbi, «il se fait dans et non contre la langue commune. Il réalise au lieu de soupçonner» (Montandon 1992: 20). Tenim, doncs, d’una banda, l’expressió del saber compartit amb una llengua de comunicació sense escletxes i, de l’altra, el qüestionament de les veritats acceptades a través d’un llenguatge que, amb la pràctica de la sospita, comença per interrogar els seus límits expressius.
Consells, proverbis i insolències reflecteix el primer terme del títol en una secció interior identificada amb el subtítol «L’art de donar consells» (288-292), en la qual els aforismes adopten, majoritàriament, les formes discursives pròpies del «consell», és a dir, bàsicament, verbs en imperatiu i altres modalitats d’ordre, com la negació seguida de la segona persona del present de subjuntiu, i altres formes d’enunciació prescriptiva, com les perífrasis d’obligació. Vegem-ne alguns exemples:
Sigues previsor: que la teva mortalla tingui la teva talla (292).
No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles (290).
Cal ser escrupolosos: sobretot, a l’hora d’escollir els nostres escrúpols (289).
Tot i això, n’hi ha d’altres, en la mateixa secció, ben allunyats de la pretensió de simular que formulen una regla d’acció; fins i tot, en algun cas, com ara a «Un violí ben tocat, un barbitúric, una dosi d’alcohol…» (292), l’absència de verb equival a elidir el fil conductor que lliga els diferents elements enumerats, atorgant-li un aire del tot diferent a la prescripció característica del consell.
La càrrega d’autoritat associada al nom i a la forma del «consell» en què sembla emparar-se el recull fusterià queda en suspens, neutralitzada pel contingut d’un parell d’aforismes que assenyalen precisament el descrèdit i la inutilitat d’una forma d’imposició feta en nom del poder de la saviesa:
El «consell» és un gènere literari en decadència: no intentis cultivar-lo (291).
No aconsellis a ningú que no faci una cosa, si no l’has feta tu abans, ni li aconsellis que en faci alguna, si tu ja l’has feta. Però, per poc que puguis, no aconsellis mai res (247).
El lector es veu abocat a la necessitat de resoldre la paradoxa que resulta de la col·lisió que es produeix entre, d’una banda, la instrucció de lectura del títol i l’estructura imperativa dels aforismes que semblen corroborar-la i, de l’altra, la desautorització del «consell» feta per l’escriptor.7 Per al lector, la contradicció és impossible de salvar amb l’adhesió o amb l’obediència; exigeix una presa de posició que només pot ser el resultat d’una reflexió matisada que ha d’anar al fons de la idea mateixa d’autoritat. Sobtat pel trencament d’un pacte que ara es revela decididament irònic, el lector es veu obligat a revisar la validesa d’una modalitat de transmissió de la saviesa i de l’ordre tradicionalment presentada com a respectable. D’altra banda, la mena de consells que Fuster proposa a la consideració del lector tenen ben poc a veure amb la difusió dels principis de la doxa que fonamenten l’ordre establert, i van des de la inversió o presentació des d’una perspectiva inesperada i inquietant d’aquests mateixos principis, com ara a
Atenció! Procureu d’administrar bé la vostra ingratitud! (290).
Digueu la veritat. Així us vengeu (289).
Només els humils no se senten humiliats. Cal no ser humil (291).
Persevera, i acabaràs per ensopir-te (291).
fins a la lleugeresa enjogassada amb què són tractats, aparentment, els temes més seriosos, amb una eficaç desactivació de la transcendència que, no obstant això, sota la boutade riallera, convida a reconsiderar els partits presos i a malfiar-se de tota oposició maniquea, com, per exemple, a
T’exhorto a practicar l’equitació. En la pròxima societat sense classes no en tindràs l’oportunitat. Ara tampoc, és cert. Tanmateix, t’hi exhorto. Fa bonic (292).
Un pensament a contracorrent de les idees fixes, un exercici continu d’indagació, la tasca de l’assagista pot aparèixer formulada en forma d’un autoconsell que recorda l’exigència de pensar críticament la realitat, sense les certeses d’una saviesa sense dubtes: «CONSELL A MI MATEIX.Que cada paraula teva sigui, almenys, una reticència» (251).
La fractura que representa el tercer element dins la sèrie Consells, proverbis i insolències és interpretable, d’entrada, com un marcador subversiu, com un anunci del trencament del registre seriós, venerable, que indiquen els dos primers mots del títol; com un toc d’alerta inicial sobre la necessitat d’avaluar les implicacions interpretatives que una tal combinació, aparentment contradictòria, ens imposa. La insolència és provocativa i escandalosa perquè manca «al respecte degut a un altre», perquè no reconeix l’autoritat que ofèn, en definitiva. La cura a precisar el sentit en què empra els mots o, si més no, a evitar significats excessivament plans, d’una univocitat sense fisures, que ja hem pogut observar amb relació a «consell», amb aforismes dedicats a avaluar-ne la vigència i les normes d’ús, la retrobem referida a «insolència», en una parella d’aforismes imprescindibles per a completar el sentit en què hem de resoldre les instruccions del títol i, en conseqüència, encarar la lectura. Es tracta de:
Rarament es pot formular una veritat –cert tipus de veritat, en tot cas– sense que sembli una insolència.
Potser per això, de vegades, hi ha qui a base d’insolència pot fer creure que diu veritats (238).
El primer aforisme adverteix que, a diferència de les veritats inqüestionades dels proverbis i consells tradicionals, veritats que es presenten com d’abast general i valor universal, hi ha una altra mena de veritats, veritats que interroguen i posen sota sospita el pensament dominant, que semblen insolents perquè deixen en suspens l’autoritat de la saviesa oficial, perquè, en gosar discutir-la, apareixen com una falta al respecte degut a l’ordre intel·lectual i moral admès. En definitiva, Fuster ens avisa que potser allò que sembla una insolència, només és una altra mena de veritat. D’ací es desprèn, doncs, una reivindicació de la insolència com a hipotètic vehicle de veritat; ara bé, tot seguit, el segon aforisme alerta sobre el perill d’atorgar crèdit de veritat a qualsevol insolència, sobre la necessitat de saber desemmascarar les insolències gratuïtes, el gest provocador que no passa de miratge de veritat. L’aprehensió de la veritat esdevé complexa i dificultosa i cada nou intent de copsar l’essència i la natura del concepte ens el retorna més problemàtic.
La designació genèrica «aforisme» també és objecte d’un dels aforismes fusterians, en una maniobra autoreflexiva que té com a finalitat posar sota sospita la credibilitat del gènere: «MODÈSTIA DE L’AUTOR.Els aforismes –els meus com els de tothom– són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també» (236). En contraposició amb la imatge de representació de veritats associada tradicionalment a les fórmules sentencioses, Fuster en proclama la intrínseca falsedat com una irònica manifestació de modèstia personal. El gir paradoxal que tanca l’aforisme fa saltar pels aires qualsevol temptació de reduir a una dialèctica veritat/falsedat l’exposició de pensaments. Un altre exemple en què retrobem l’advertència sobre els perills de confondre un tipus d’enunciació, que es beneficia del valor de veritat que li atorga l’ús consuetudinari, amb qualsevol enunciat que n’adopte la forma, esdevingut pura simulació de veritat per la suggestió del motlle expressiu, el tenim en: «Doneu a un error una formulació axiomàtica i acabarà per semblar-vos una veritat» (235). El format de «proposició indiscutida» pot imposar-se irreflexivament pel poder de la fórmula, al marge de l’avaluació del contingut. En denunciar la contradicció amb la veritat general, l’escriptor posa en evidència el contrast entre el caràcter netament afirmatiu (o negatiu) de la frase lapidària i un contingut que apunta al dubte i a la relativitat. El risc que comporta el to aparentment apodíctic de la dicció sentenciosa, al·ludit, com hem pogut comprovar, pel mateix autor en la presentació de Consells, proverbis i insolències, es neutralitza amb els constants recordatoris de com és de vana la pretensió d’erigir-se en autoritat inqüestionable i en emissor d’una veritat sense discussió. La noció de veritat és controvertible i els aforismes fusterians la sotmetran, lògicament, a controvèrsia. La insistència en la problematització de la veritat per part de l’autor de Sueca, així com els termes en què és plantejada, l’hem de posar en relació amb les característiques essencials que la pràctica del gènere aforístic adquireix en el segle XX. En efecte, com ha assenyalat Moret (1997: 194), la paradoxa ideològica de les Maximes de La Rochefoucauld es radicalitza a l’època contemporània i es trasllada a l’àmbit del llenguatge, proposant, sobretot a partir del surrealisme, una ruptura del contracte de confiança entre els mots i les coses. L’aforisme, que en la nostra època ha substituït el discurs d’autoritat per la consciència de la pròpia inanitat, reprèn la qüestió de la veritat però ja només com a indagació oberta. Com ha indicat molt encertadament Moret, l’aforisme ha esdevingut autoreflexiu i ha passat a plantejar-se en negatiu:
[L’aforisme contemporani] ne cesse de rejouer la question de la vérité et de son énonciation comme exigence et comme tension tout en la déjouant dans l’énoncé, selon une quête infinie, indéfiniment renouvelée. […] il ne cesse en effet d’être travaillé par le négatif, et ne peut guère, le plus souvent, affirmer autre chose que sa propre impossibilité. A ce travail du négatif est liée la dimension très nettement réflexive de l’écriture aphoristique qui, selon les registres qui lui sont propres, fait constamment retour sur soi pour interroger ses conditions de possibilité (1997: 195).
La desconfiança en el llenguatge, instaurada per la modernitat, problematitza l’enunciació aforística, la qual deixa de considerar-se enunciació gnòmica o de veritat en fallar-li la seguretat del mitjà d’aprehensió del món. Un dels aforismes de Fuster ho exposa de forma ben significativa: «LA VERITAT A L’ESCOLA.“Adaequatio intellectus et rei”. Bé: però ¿què vol dir adaequatio?, i ¿què vol dir intellectus?, i ¿què vol dir rei? Fins i tot, ¿què vol dir et?» (237). L’escriptor ha triat precisament la proposició que resumeix la teoria semàntica de la veritat, un ordre en què encara és vigent la correspondència entre les coses i els conceptes produïts per l’intel·lecte, per a denunciar-ne una infiabilitat que comença precisament en el moment en què ens interroguem sobre el sentit de les paraules.
Poques paraules, per la seua banda, crida l’atenció sobre un altre dels trets discursius definitoris del gènere aforístic: la brevetat, un concepte l’especificitat del qual va més enllà de la simple extensió. La brevetat8 respon a un criteri de necessitat interna del discurs, és una qüestió de poètica, d’economia discursiva, més que no pas una simple opció estilística. La forma breu ha de dir molt en aquestes poques paraules, exigència que porta aparellada la necessitat de concisió i d’exactitud. El text breu, a diferència del curt, no pot ser ni resumit ni parafrasejat; qualsevol intent en aquest sentit no passa d’una aproximació fallida que necessàriament significa la pèrdua dels trets característics del text. Els aforismes de Fuster en són un exemple perfecte.
En general, els títols triats per Fuster per als reculls d’aforismes defugen la designació del gènere mitjançant noms neutres o directes, fornits per una tradició que posa de relleu el caràcter didàctic, la voluntat edificant i el treball intel·lectual, títols estrictament remàtics que es limitarien a situar l’obra dins una sèrie genèrica, com ara «aforismes», «pensaments», «reflexions», «màximes», etc. La combinació de termes com «proposicions», «consells» i «proverbis» amb els adjectius que els acompanyen en els títols fusterians se situa de ple en un ús irònic que, amb malícia i esperit lúdic, cercant la complicitat del lector, posa de relleu uns valors diferents als de l’exclusiva sèrie genèrica. El cas de Bestiari. Quaderns de zoologia és l’únic amb un títol estrictament temàtic; com ja ha assenyalat Pérez Moragón, «si es compara aquest volum amb l’aforística ja coneguda del mateix autor, es veu que és l’única vegada en què el conjunt presenta un caràcter unitari, precisament el que li dóna l’ús dels animals com a protagonistes» (2005: 11).
Els aforismes són textos autònoms i suficients que, malgrat les possibilitats d’independència, acostumen a publicar-se en forma de recull. El recull constitueix, doncs, un text de textos, una unitat de discontinuïtats, la «parole en archipel», segons l’expressiva metàfora de René Char (Moret 1997: 217).9 Es tracta d’una mena de text paradoxal ja que és un conjunt d’enunciats autònoms tant sintàcticament com semàntica, però la juxtaposició dels quals no deixa de suscitar analogies, ecos i contaminacions, interdependències, en definitiva, que contribueixen a suggerir, sense acabar de fer-la efectiva, la unitat de l’obra (Moret 1997: 109). A l’interior del recull, fins i tot poden aparèixer subdivisions més o menys temàtiques que contribueixen a determinar la percepció global i l’efecte unitari dels aforismes agrupats; és un recurs que Fuster utilitza a Consells, proverbis i insolències, amb apartats com «Els prejudicis», «Els treballs i els dies», «Experiència personal», «Filosofia i lletres», etc.
L’aïllament formal de l’aforisme és representat tipogràficament per l’espai en blanc que el separa dels altres aforismes però, a pesar d’aquesta marcada autonomia, resulta impossible desatendre els vincles que s’estableixen a través del diàleg entre aforismes aplegats en un mateix llibre. Encara que és ben cert que és diferent llegir un aforisme dins el conjunt en què el va situar el seu autor o llegir-lo solt, fora del context original, el que resulta significatiu, com ha indicat Ruozzi, és que «l’aforisma conserva validità e vitalità sia leggendolo in un modo che nell’altro» (2004: 140). Aquesta mobilitat de lectura, continua el crític italià, constitueix un dels trets distintius del gènere i motiva que puguem considerar «obra» tant l’aforisme aïllat com el recull d’aforismes.
D’altra banda, no podem oblidar que el caràcter interrogatiu, el conreu del dubte i de la incertesa que defineixen la pràctica de l’aforisme contemporani, havent-se de conjugar, però, com bé sabem, amb la retòrica assertiva pròpia del gènere, troben un espai d’expressió òptim en l’àmbit del recull, dins el qual l’afirmació categòrica d’un aforisme pot aparèixer neutralitzada o matisada per la negació d’un altre, o la creença aparentment rotunda pot resultar-ho menys a la llum d’altres aforismes que l’acompanyen. En l’obra de Fuster, una de les funcions d’aforismes com ara «No dubta qui vol, sinó qui pot. Esforça’t a dubtar, tanmateix» (290), amb una clara reserva envers les adhesions incondicionals i les conviccions innegociables, és precisament la d’advertir el lector contra les temptacions de llegir en clau dogmàtica altres textos seus d’aparença doctrinària. D’altra banda, l’autor ens proposa, en ocasions, parelles o conjunts d’aforismes encadenats que conformen una sèrie semànticament coherent, fins i tot amb connectors que en reforcen la interdependència sintàctica i n’assenyalen la continuïtat:
Les guerres haurien de fer-les els vells. Serien biològicament menys oneroses (296).
De més a més, sempre són els vells que declaren les guerres (296).
Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: «Joan Fuster és la mesura de totes les coses» (231).
Propugno la suspicàcia metòdica, però (231).
Pensa –sobre tu mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa–, i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla (243).
L’heterodòxia és, sempre, soledat.
O viceversa: la soledat és, sempre, heterodòxia (243).
La disjuntiva potser fóra: o solitaris o solidaris (243).
D’altra banda, la publicació en forma de recull afecta la llegibilitat dels textos aplegats. La discontinuïtat entre aforismes que, com sabem, són semànticament autònoms, obliga el lector a mantenir una atenció esforçada per a poder captar adequadament el canvi introduït per cada nou aforisme, sense poder instal·lar-se en la modalitat de lectura relaxada de les obres guiades per un fil conductor de llarg recorregut. La condensació i el caràcter incisiu obliguen igualment el lector a fer un esforç interpretatiu ben distant de la recepció passiva, però, sobretot, és la voluntat de provocar una resposta de reflexió complementària en l’esperit del lector allò que aconsella convertir la lectura d’aforismes en un ritual pausat en què convé prendre’s el temps necessari per a assimilar i digerir cada peça. L’autor d’aforismes, coneixedor de la importància d’aquesta regla, no s’està de recordar-la convenientment, introduint entre les instruccions de lectura les recomanacions que fan al cas; és el que fa Fuster quan tanca la «Presentació» de Consells, proverbis i insolències amb una advertència sobre el risc de fatiga que comporta la lectura seguida d’un conjunt d’aforismes massa extens:
Prou comprenc que, els llibres com el que ara ofereixo al lector, mai no podran ser «digeribles» a la manera que ho són una novel·la, un poema èpic, una monografia erudita o un tractat de teologia. Un paquet d’aforismes massa gruixut no admet una lectura seguida. Fatiga. Fatiga, probablement, per la seva mateixa dispersió intel·lectual, per la seva obertura sincopada, pel complement de meditació que pretén demanar… (2002a: 228-229).
Un segle abans, Sainte-Beuve manifestava una prevenció semblant envers els perills de saturació i defalliment intellectual provocats per una ingesta excessiva de lacònica sentenciositat:
Ces livres de maximes et d’observations morales condensées, comme l’était déjà celui de La Bruyère, et comme l’est surtout celui de M. Joubert, ne se peuvent lire de suite sans fatigue. C’est de l’esprit distillé et fixé dans tout son suc: on n’en saurait prendre beaucoup à la fois (1804: 169).
Ara bé, la fragmentarietat i la dispersió, si hom adopta l’actitud de lectura correcta, es poden convertir en motiu d’un exercici de lectura plaent, en què l’exigència de reflexió és afavorida per un ritme intermitent que convida a la pausa:
L’écriture en fragments, en ce qu’elle abrège et délie, permet de livrer la pensée à petites doses, d’une façon par là même courtoise et non appuyée, ayant ainsi le mérite non seulement d’éviter, comme nous l’avons vu, le naufrage de l’écrivain dans la stupeur intellectuelle, mais aussi de ne pas fatiguer le lecteur et de lui assurer une compréhension sans douleur (Susini-Anastopoulos 1997: 125-126).
En Fuster, el paper del lector i el posicionament que aquest ha d’adoptar per a garantir una correcta descodificació dels aforismes que l’escriptor exposa a la seua consideració tornarà a aparèixer en un lloc destacat entre els aforismes de caràcter metadiscursiu que revisarem a continuació.
3. ELS AFORISMES METADISCURSIUS
És una característica particular de la pràctica contemporània del gènere que l’aforisme esdevinga autoreflexiu, centrant el seu contingut en els trets distintius i identitaris del propi discurs. No podia ser d’altra manera quan l’exercici aforístic concentra una part significativa de la seua indagació sobre el món en la reflexió sobre el llenguatge com a eina modalitzadora i en la consciència de la determinació cultural de tota maniobra interpretativa. A més, la voluntat de contrarestar i neutralitzar l’asserció categòrica imposada per la utilització de fórmules sentencioses és un altre factor a favor de la inserció d’aforismes que facen més explícites les normés d’ús que són d’aplicació en la interpretació global del conjunt aforístic d’un autor. Ja hem tingut ocasió de veure’n exemples ben eloqüents amb relació als valors semàntics i pragmàtics de «consell» o «aforisme» en l’obra de Joan Fuster, i hem pogut observar com els aforismes que aportaven indicacions sobre aquests conceptes –identificadors del conjunt que els inclou, no ho oblidem– funcionaven com a termes del contracte de lectura global. A més d’aquests casos, en aquest apartat ens proposem analitzar els exemples més significatius d’aforismes de Fuster que centren el seu contingut en alguna de les característiques distintives del gènere «assaig», entès –tal com ho fa Fuster– com una deliberada actitud intel·lectual.
Com hem vist, Fuster al·ludia, a la fi de la «Presentació» de Consells, proverbis i insolències, al «complement de meditació» que el conjunt aforístic que oferia pretenia demanar al lector. La importància nuclear atorgada per l’escriptor a aquesta condició del contracte de lectura es posa novament de manifest quan ens la retrobem en un altre espai de marcada significació estratègica, el final del llibre. El darrer apartat del recull subratlla de forma clara la idea d’acabament mitjançant el subtítol «Provisionalment tanco el parèntesi», el qual reforça el valor de balanç conclusiu que hem d’atorgar a l’únic aforisme que conté: «Assercions i negacions discutibles, ho admeto. Potser seran útils just per això, perquè són discutibles: perquè inciten a la discussió» (298). Juntament amb la relativització del valor de veritat del propi discurs, Fuster hi apel·la, sense esmentar-la explícitament, a la necessària i específica contribució del lector per a assegurar un correcte exercici de lectura. La combinació de naturalesa el·líptica i expressió d’un pensament complex exigeix, en la pràctica aforística, un pacte de lectura ben particular, basat en la complicitat. El gènere manté una intenció deliberada envers el lector, que consisteix a empènyer-lo a la reflexió com a garantia d’una relació de comunicació reeixida. Fuster confessava el seu temor que la brevetat i la concisió poguessen actuar com a obstacle en la sempre desitjable claredat expressiva:
Solament em preocuparia, en últim terme, que el laconisme obligat o la poca traça d’algunes frases deixessin el lector més perplex que no pas persuadit. Si hi ha alguna cosa que em repugni és semblar sibil·lític o confús (2002a: 225).
La confiança en la solució d’aquest perill sempre a l’aguait cal dipositar-la en la participació activa del lector, que ha de recompondre i assegurar el discurs subjacent a l’aforisme o, com a mínim, dotar-lo d’un significat, encara que no siga el previst per l’autor:
Confio, tanmateix, que, quan algú no acabarà d’endevinar-me en el sentit just, encara li quedarà la possibilitat d’inventar-se’n una interpretació benèvola. Ho acceptaré com una penitència (2002a: 225).
Més encara, la responsabilitat interpretativa del lector pot atorgar valor al text fins i tot quan el discuteix, ara en el sentit de discrepar-ne radicalment:
Tinc confiança en la lletra. Qualsevol paraula escrita, bé sigui per se, bé sigui a contrario sensu, acaba sempre per ser revolucionària. Tot és qüestió de saber llegir (283).
Fuster retorna sobre la intencionalitat de l’escriptura assagística en la «Justificació» que enceta Sagitari, en què, de nou, fa explícita una manera d’entendre el gènere que, amb relació a l’autor, funciona com a «exercicis espirituals»: «com a tals me’ls vaig plantejar, a cada ratlla, posant-me a prova i posant a prova les paraules que tenia a l’abast» (1985: 9), és a dir, com una revisió i avaluació permanent de les idees i de l’eina lingüística que serveix per a donar-los forma;10 i, pel que fa a la intencionalitat envers el lector, insisteix, atorgant-li una importància capital, en la concepció de l’assaig com a incitació a la reflexió, com a estímul generador de nous pensaments: «Provocar més preguntes en el lector ha estat la meua primera intenció a l’hora d’escriure» (1985: 10).
Montaigne mostrava el seu disgust per l’estil ampul·lós, amb pretensions d’exhaustivitat, de Ciceró i afirmava que només cal parlar d’aquesta manera «aux juges qu’on veut gagner à tort ou à droit, aux enfants et au vulgaire à qui il faut tout dire» (1965, II: 42), en contraposició, comenta Jean Lafond, al lector adult i exigent, el qual prefereix sens dubte «la concentrazione sull’essenziale e l’appello all’intelligenza del non detto» (2001: 25).
En el discurs fragmentari, l’autor ha de buscar la connivència del lector d’una manera més intensa encara del que és habitual per a assegurar la cooperació necessària per a fer efectiva l’actualització del sentit del text. El diàleg amb el lector esdevé essencial en una proposta intel·lectual que no pot renunciar a saber-se oberta i problemàtica, en la qual els intervals marcats tipogràficament pels espais en blanc entre aforismes representen l’espai destinat a la intervenció del lector, amb el seu «complement de meditació»:
Sur la nécessité cognitive et herméneutique du dialogue, on constate un consensus des grandes auteurs de prose brève qui tous partagent le point de vue de Michelet, lorsqu’il louait en Plutarque l’écrivain capable de forcer quinconque veut le lire avec fruit à poser le livre à chaque instant. Quand Nietzsche reconnaissait aux moralistes français, La Rochefoucauld, La Bruyère ou Vauvenargues, le mérite d’avoir produit des pensées véritables, effectives, il entendait par là des pensées génératrices d’autres pensées. Aux intermittences du texte correspondent alors les intermittences de la lecture (Susini-Anastopoulos 1997: 159).
Per a Fuster, doncs, els aforismes «inciten a la discussió» perquè forcen el lector a pensar, a discutir en el sentit, assenyalat pel diccionari, d’«examinar en detall (una qüestió), raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses».
Allò que atorga unitat a l’assaig és el «jo» de l’escriptor; així ho va deixar establert Montaigne en els seus Essais fundacionals, en presentar-s’hi no sols com a matèria del seu llibre sinó com a única perspectiva de captació del món:
Et puis, me trouvant entièrement dépourvu et vide de toute autre matière, je me suis présenté moi-même à moi, pour argument et pour sujet. C’est le seul livre au monde de son espèce (1965, tom 2: 11).
Ce sont ici mes fantaisies, par les quels je ne tâche point à donner à connaître les choses, mais moi. […] Qu’on ne s’attende pas aux matières, mais à la façon que j’y donne (1965, tom 2: 35).
Aquesta és una advertència que Fuster té cura de subratllar en situar-la a l’entrada del seu corpus aforístic, a l’inici dels Judicis finals: «Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”» (231). La paròdia de la coneguda sentència de Protàgoras no resulta gratuïta ni, per descomptat, purament humorística per provocadora; l’afirmació fusteriana va a l’essencia mateixa de l’escriptura en posar de manifest que, a diferència de la filosofia, l’assaig substitueix la categoria abstracta «home» per l’home concret, l’assagista, i la seua experiència del món, esdevingut mesura i representació, conscient de l’abast i dels límits de la pròpia percepció. El lector, doncs, no s’ha d’equivocar: els pensaments que se li proposen no tenen la pretensió d’erigir-se en criteris de validesa universal, són les apreciacions particulars enunciades des d’una subjectivitat. L’aforisme exposat a continuació, vinculat sintàcticament amb l’anterior, planteja un altre dels principis nuclears de l’assaig fusterià, el racionalisme cartesià com a mètode d’avaluació del món: «Propugno la suspicàcia metòdica, però» (231) i, alhora, serveix per a introduir una cautela preventiva amb relació a l’aforisme precedent, el qual perd l’aplom de l’asseveració rotunda i és posat sota sospita.
En aquest mateix sentit, com a avís i recordatori que es tracta d’una mirada específica i singular que cal no confondre amb la impersonal exposició d’idees dels discursos professionals, hem d’interpretar un altre dels aforismes fusterians més coneguts: «Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster» (237),11 un advertiment que ja havia formulat en termes molt semblants i amb idèntica intenció el mestre Montaigne: «Els autors es lliuren confiadament al poble amb alguna marca particular i estrangera; jo, el primer, amb el meu ésser universal, com a Michel de Montaigne, no pas com a gramàtic o poeta o jurisconsult» (1984: 27). En ambdós casos, com ha assenyalat Josep Iborra,
S’hi afirmen en la seua estricta i concreta individualitat, en el nom propi que la designa. Es refusen a afegir-hi res més perquè seria adjectiu, no substantiu. Es neguen a confondre’s amb qualsevol especialitat que no siga la de ser ells mateixos (2006: 129).
L’adscripció del discurs al «jo» personal de l’assagista, és a dir, la concepció d’un pensament lligat a l’existència física d’un cos, té importants repercussions en la noció de coherència que hi és aplicable; l’escriptor, com a individu en constant moviment vital, obert a l’acció del temps i de l’experiència, deixa constància de l’evolució com a únic paràmetre d’aproximació a una veritat personal impossible de fixar i reivindica el dret a canviar i a contradir-se amb els canvis. Així ho indicava Montaigne, defensant l’assaig com una indagació permanent que assumeix la contradicció com a inevitable i que resulta incompatible amb qualsevol pretensió de determinar de forma definitiva les idees:
El cert és que, potser, em contradic, però la veritat, com deia Demades, no la contradic mai. Si la meva ànima pogués estabilitzar-se, no m’assajaria, em resoldria; ella es troba sempre en aprenentatge i en prova (1984: 27).
Igualment, Fuster apostava per un concepte de veritat canviant, ajustada a una experiència vital en permanent evolució:
«¿Canvies? Doncs ets veritat». Ser fidel a tu mateix no implica imprescindiblement de ser fidel a les teves coses: a les teves idees, a la teva ètica, al teu concepte de tu que tu mateix t’has inventat… (244).
Ben simptomàticament, el dret a contradir-se apareix explícitament reflectit tant en la «Presentació» de Judicis finals, reproduïda –recordem-ho– en la de Consells, proverbis i insolències, com en la de Poques paraules; en ambdós casos, a més, s’hi fa fort amb un punt d’arrogància:
Datables entre 1950 i 1960, no és d’estranyar que en ells hi hagi més d’una contradicció: no me n’excuso (2002a: 225).
¿Contradictori? Potser sí, potser no. I no m’importa (2002a: 301).
En un altre aforisme, valent-se d’una citació aliena trasplantada irònicament, Fuster atorga rang de regla general del gènere al principi de contradicció:
REGLA GENERAL.- «Alguna vez se contradice Zapata, como todos los escritores llamados ensayistas…» (M. Menéndez Pelayo, Orígenes de la novela, cap. IX) (258).
Pulsuz fraqment bitdi.
