Kitabı oxu: «Més enllà de l'espectacle mediàtic»

Conrad Vilanou
Guillem Turró
MÉS ENLLÀ DE L’ESPECTACLE MEDIÀTIC
Una reflexió sobre les potencialitats humanístiques de l’esport

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Barcelona

La col·lecció Observatori dels Valors és una iniciativa de la Fundació Lluís Carulla i la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE

© Del text: Guillem Turró i Ortega i Conrad Vilanou i Torrano.

© D’aquesta edició:

Editorial Barcino SA

Acàcies núm.15

08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Coordinació editorial: Jordi Quer

Correcció d’originals: Teresa Bladé i Júlia Català

Correcció de proves: Maria Carbó

Primera edició digital: Febrer de 2013

ISBN: 978-84-7226-955-2

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Roger de Llúria, 24

08812 Sant Pere de Ribes

Advertiment legal: són rigorosament prohibides, sense l’autorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.

1. Consideracions preliminars

Ningú no posa en dubte que l’esport és un fenomen típic dels nostres temps, un reflex de la modernització que va viure la societat europea al llarg del vuit-cents. Durant el segle xix va néixer al Regne Unit l’esport modern, una autèntica revolució que es va produir en un context marcat per unes profundes transformacions socials i econòmiques. D’aquesta manera, l’esport va aparèixer com un signe de la modernitat burgesa i liberal, com un gran esdeveniment social que complementava i equilibrava la revolució industrial, tecnològica i maquinista. És innegable que l’esport és un dels fenòmens que millor retraten la nostra realitat actual, una de les diverses expressions de la nostra època contemporània. Fet social de primera magnitud, es tracta d’una realitat tan permanent i constant que molt sovint ha passat desapercebuda com a problema teòric.

Convé subratllar que l’esport s’ha convertit, en aquest començament del segle xxi, en una àrea ineludible de la vida social, ja que planteja uns desafiaments que haurem d’afrontar si volem millorar la nostra qualitat de vida. És indubtable que les manifestacions esportives tenen una amplíssima repercussió social en les nostres societats i que l’esport ocupa un lloc molt destacable en la vida de moltes persones. No només ha influït en la nostra manera de veure les coses, sinó que ha esdevingut un àmbit on es manifesten valors molt importants. Així, doncs, la seva transcendència social és incontestable; l’esport s’ha convertit en un dels fenòmens que millor caracteritzen els nostres temps moderns i postmoderns. Aquesta importància es pot veure en la manera com l’estil de vida esportiu s’ha anat imposant.

És palès que l’esport és una realitat palpitant del nostre temps, un fenomen general amb una capacitat de convocatòria enorme, una realitat que ha penetrat en molts àmbits de la vida social, un fenomen social total. L’esport és un element sociològic típicament contemporani, un gran gegant que segueix creixent, una realitat amb una presència universalment pública. L’esport ha esdevingut una de les institucions paradigmàtiques del Zeitgeist contemporani. La nostra civilització ha concedit a l’esport una gran importància; podem afirmar que el segle xx és també el segle de l’esport, tal com van dir François Mauriac i André Malraux. De fet, és millor que en el futur es recordi el segle passat per l’esport més que no pas per alguns dels seus esdeveniments tràgics: la barbàrie bèl·lica, les bombes atòmiques o els camps d’extermini. Hi ha una coincidència notable a l’hora d’afirmar que vivim en una societat farcida de persones que mostren un interès viu per l’esport. Hom parla d’una societat cada cop més esportivitzada, on ser esportista o adoptar formes de vida esportives es percep positivament.

D’altra banda, malgrat haver ingressat en un panorama marcat per la globalització i la mercantilització –un bon exemple seria la conversió de molts clubs en societats anònimes o, fins i tot, en maquinàries empresarials gegantines–, l’esport segueix tenint una gran capacitat de reconeixement sentimental. Més enllà d’alegrar-nos o entristir-nos quan el nostre equip guanya o perd, s’incrementa el nombre de persones que estableix vincles emocionals infrangibles amb una entitat o un esportista. Són molts els individus que obtenen una gran gratificació mitjançant l’esport i que hi troben una font d’identificació personal. La força d’atracció i participació afectiva provocada per l’esport és difícilment negligible. Recordem el You’ll never walk alone que canten els seguidors del Liverpool FC just abans d’iniciar-se els seus partits a Anfield.

Arreu del món, el futbol s’ha convertit en una manera de simpatitzar amb uns ideals determinats per part d’unes masses socials cada cop més àmplies, creant fílies i fòbies, generant adscripcions simbòliques i efusions col·lectives. Hom pensa que el fervor futbolístic actual demostra, més que qualsevol altre fenomen, la nostra humanitat compartida. La seva capacitat per relligar sentiments entre sectors de la població mundial importants –també la catalana– és incontestable. El que ens hauria de preocupar, però, és que en aquests temps postmoderns l’esport sigui un dels pocs àmbits que pot mobilitzar la participació de persones diferents.

En una època marcada per una profunda secularització, alguns han qualificat l’esport d’alt nivell i espectacular com una religió profana o laica. Els estadis s’han convertit en els grans temples de la postmodernitat. Esports com el futbol poden arribar a catalitzar lligams de gran rellevància sociocultural i esdevenir un senyal d’identitat per a molts col·lectius. Un cas insòlit, però molt representatiu, el trobem a l’Argentina: ens referim a l’Església Maradoniana, una mostra més del mite forjat arran dels èxits futbolístics de Maradona amb la seva selecció en el Campionat del Món de Futbol de Mèxic (1986) –amb la derrota a la guerra de les Malvines (1982) com a teló de fons.

L’esport té, doncs, un gran poder per establir llaços intersubjectius i per unir persones de generacions i situacions socioeconòmiques dispars. Pot fer-nos partícips d’una realitat comuna i propiciar representacions que permeten fonamentar una identitat compartida. Així, per exemple, per a un gal·lès, un lituà o un montenegrí, el rugbi, el bàsquet o el waterpolo són alguna cosa més que un simple esport.

Així mateix, moltes vegades la rivalitat entre determinats equips ultrapassa l’àmbit estricte de l’esport. Un exemple eloqüent seria l’antagonisme extrem entre el dos grans equips de Glasgow: el Celtic FC, de catòlics amb arrels irlandeses i republicanes, i el Rangers FC, un equip d’anglicans i unionistes. Si ens desplacem a un altre context sociohistòric, podem fer esment dels incidents que es van produir el març del 1990 a la capital de Croàcia en la disputa del partit de futbol entre el Dinamo Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad. En aquell partit, el jugador croat Zvonimir Boban va intervenir per plantar cara a la policia iugoslava, que, injustament, només arremetia contra els seus compatriotes. Això li va representar l’exclusió de la selecció iugoslava, però alhora el va convertir en un autèntic heroi del nacionalisme croat. Aquest episodi va esdevenir preludi i símbol de l’esclat de la guerra dels Balcans (1991-2001).

El valor de l’esport va molt més enllà del que significa en si mateix: el calendari futbolístic condiciona una part important de la vida quotidiana, també a Catalunya. Moltes vegades l’esport es converteix en un vector de socialitat, en una bona excusa per compartir bons moments amb els amics, companys o coneguts en un espai on es poden viure experiències que estimulin el nostre ecosistema emocional. És evident que l’esport posseeix la força suficient per generar efervescències col·lectives protagonitzades per multituds incondicionalment devotes. És un fet que el fetitxisme esportiu pot causar una idolatria extàtica: determinats matxs poden arribar a paralitzar la vida de moltes persones.

Nombrosos afeccionats viuen els gols del seu equip com si es tractés d’un clímax. En molts casos, les grans victòries poden convertir-se en el dia més important de la seva vida –pensem en la final de Wembley del 1992–, mentre que les derrotes poden comportar la pèrdua de sentit vital (almenys transitòriament). Fins i tot, alguns pensen que els elevats nivells de desafecció i absentisme polític poden quedar contrarestats per la passió futbolística. Vivim en un país on un partit entre el Barça i el Madrid pot arribar a jugar-se un dilluns per tal de no coincidir amb la celebració de les eleccions al nostre Parlament.

No obstant això, tot sovint, i de manera bastant incomprensible, assistim a un refús frontal de tot allò que estigui vinculat a l’esport. En gran mesura, l’esport ha quedat al marge del territori acadèmic, no se l’ha considerat com un fenomen seriós i mereixedor de l’atenció de filòsofs, científics socials o pedagogs. Són encara molts els qui veuen l’esport com a subcultura, com a subproducte, com una activitat humana de rang inferior. Entre els rengles intel·lectuals, i de manera majoritària, trobem una insensibilitat considerable envers el fet esportiu. Hi abunden els detractors que se’l miren amb desconfiança, que pensen que el seu renom és un senyal de declivi espiritual, una manifestació intranscendent de la part menys noble de l’ésser humà. En molts sentits, hem subestimat l’esport: és una pena viure en un país on resulta tan difícil apreciar el valor cultural de l’esport i on persisteix un divorci notable entre l’esport i el pensament. Massa sovint succeeix que aquells que es dediquen a pensar no s’ocupen de l’esport, mentre que molts dels que fan i dirigeixen l’esport no es distingeixen per la seva activitat intel·lectual.

Aquesta desconnexió entre pensament i esport pot acabar sent fatalment perniciosa i és del tot imprescindible sotmetre l’esport a una anàlisi per tal d’extreure’n conclusions vàlides des d’un punt de vista moral i educatiu. Criticar (del grec krino) consisteix a exercir la nostra capacitat de jutjar o discernir, interpretar, avaluar i copsar el valor de les coses a partir de determinats criteris. No podem deixar que l’esport visqui al seu aire: si l’esport és multiforme, no totes les seves facetes són igualment respectables.

Els pensadors antics ens van ensenyar que tota existència humana és bidimensional, ja que és alhora vita contemplativa i vita activa. Això significa que l’autèntica acció és indissociable d’una consciència reflexiva, que ha de ser una resposta a una mirada contemplativa, a aquella visió que ens permet veure el problema des d’una perspectiva global. Des de fa molts segles sabem que l’única manera de no equivocar-nos és pensar les coses, adoptar un distanciament que ens permeti una dilucidació efectuada en funció de principis antropològics i ètics. Només reeixirem en la nostra praxi si partim d’una teoria correcta.

Aquest estudi és fruit d’haver convertit l’esport en un problema teòric i vital, en un assumpte susceptible de ser valorat moralment. La nostra discussió sorgeix en prendre consciència d’un reguitzell de dilemes que planteja l’univers esportiu. La nostra intenció és esbossar una possible resposta a tot un seguit de preguntes. Per què practiquem esport? Quin és el nostre tarannà esportiu? Per què l’esport és una gran metàfora de la nostra vida postmoderna? Com es concreta a casa nostra la pluralitat esportiva? De quina manera l’esport atempta contra la dignitat humana? Com es relaciona el fenomen esportiu amb els valors i els contravalors? Per què determinades formes esportives responen a raons censurables? De quina manera l’esport pot mobilitzar els nostres millors recursos ètics i formatius? La temàtica general d’aquest assaig orbitarà al voltant d’aquests interrogants amb el benentès que l’esport és una realitat complexa i dinàmica.

Aquest estudi presenta una estructura triàdica. En un primer bloc, que coincideix amb el segon capítol, ens aproparem a la situació actual de l’esport a Catalunya. En primer lloc, donarem una ullada a l’evolució historicosocial de l’esport català. En segon lloc, durem a terme un retrat general del panorama esportiu postmodern. En tercer lloc, elaborarem una radiografia amb un cert nivell de concreció de la situació socioesportiva actual. Vagi per endavant que moltes de les dades que hem fet servir s’han extret de l’Enquesta d’hàbits esportius a Catalunya 2009-2010, una investigació promoguda pel Consell Català de l’Esport i elaborada per l’Observatori Català de l’Esport. Finalment, i des d’una perspectiva més general, però sense perdre de vista la realitat sociològica, repassarem l’esport postmodern tot desglossant-lo en tres grans subsistemes: escolar, recreatiu i federat (elit i espectacular).

Al llarg del segon bloc, des d’una perspectiva qualitativa i valorativa, detectarem i caracteritzarem aquelles actituds i conductes que posen en perill el que hauria de ser una bona experiència esportiva. Una de les intencions d’aquest treball és aturar-nos en alguns d’aquells casos en què l’esport fa sortir el pitjor de nosaltres. No cal dir que desaprovem la relació poc constructiva que moltes persones mantenen amb l’esport. Com succeeix en altres ordres de l’existència, no coincideix allò que es diu amb allò que es fa. De fet, si ens fixem en els motius de la nostra vida esportiva, constatarem que les maneres de relacionar-nos-hi són considerablement ambigües i tot sovint poc positives. L’esport també pot ser una manera de canalitzar disfuncions i patologies molt pròpies del nostre entrellat social. Realitats com la violència (expressada mitjançant el hooliganisme, el racisme i la xenofòbia) o contravalors com el narcisisme, l’alienació o la discriminació sexista i homòfoba també s’aprofiten de l’esport per manifestar-se i propagar-se.

Ja en un tercer i conclusiu bloc, vindicarem el potencial axiològic i educatiu de la praxi esportiva, la seva capacitat per activar i desplegar el millor de nosaltres. El nostre esquema conceptual es vertebra des d’una perspectiva crítica, però gens arbitrària: és obvi que la realitat esportiva és clarament perfectible. Això vol dir creure en les potencialitats constructives de l’esport, apostar per la seva capacitat d’enriquir-nos personalment i social. Així, per exemple, en la part final d’aquest llibre (capítol 7) emfatitzarem la relació que presenta l’esport amb els valors morals i els ideals educatius, tots ells assumibles des d’una perspectiva humanística.

El nostre gran propòsit és mostrar la dimensió ètica i formativa del fenomen esportiu, fer-ne una ponderació descriptiva i analítica, però també crítica, desiderativa i prescriptiva. Atès el caràcter transversal i polièdric de l’esport, el nostre treball busca deliberadament la interdisciplinarietat. Volem bastir un discurs que basculi al voltant de qüestions que s’entrellacen i fer-ho a partir de tres eixos principals: el sociològic, l’ètic i el pedagògic. El nostre mètode variarà en funció de la temàtica i els objectius plantejats. Des d’un punt de vista etimològic, el concepte mètode es refereix al camí que ens ha dur més enllà. Si, d’una banda, les anàlisis sociològiques ens permetran explicar l’actual fesomia socioesportiva, de l’altra, les idees filosòfiques i pedagògiques ens ajudaran a valorar, sigui positivament o negativament, la nostra vida esportiva.

Molt difícilment podrem avaluar la salut axiològica de la nostra realitat esportiva si prèviament no hem dut a terme un diagnòstic objectiu de la seva situació. Les investigacions sociològiques ens permetran captar les tendències dels nostres comportaments esportius, tot veient-ne les mancances o punts febles. Es tracta de copsar des d’un punt de vista diacrònic i sistemàtic el fenomen esportiu per tal de poder bastir una axiologia pedagògica, tenint en compte que el nostre objectiu és transitar des d’una descripció fenomenològica a una posició ètica i formativa. Si els estudis sociològics són un instrument imprescindible per tal de poder interpretar i comprendre el nostre objecte d’estudi, també acudirem a aquella bibliografia especialitzada que ens permeti completar la intel·lecció humanística d’aquesta realitat historicosocial.

L’objectiu que perseguim és esbossar un possible horitzó d’intel·ligibilitat de la postmodernitat esportiva i presentar una visió completa del fenomen esportiu català des d’un punt de vista axiològic. Sense avenir-nos amb l’excessiu tractament mediàtic que rep determinada tipologia esportiva, secundarem una altra visió de les coses. Blasmarem la supremacia de l’esport entès com a espectacle per damunt de la seva condició cívica i formativa. Estem convençuts que cal reformar l’esport i desempallegar-lo de la intoxicació que pateix, fruit de les grans pressions econòmiques, polítiques i mediàtiques.

Volem anar més enllà de l’esport convertit en espectacle audiovisual, d’un negoci exorbitant en el qual els esportistes són vistos com a figures mediàtiques i d’èxit. Pretenem distanciar-nos d’un model esportiu protagonitzat per individus que han esdevingut estrelles rutilants molt adients per fer publicitat de marques i productes comercials. En aquesta obra, valorarem les possibilitats ètiques de l’esport per entendre’l des d’una perspectiva paidocèntrica.

Ens estimem l’esport. És un àmbit que ens segueix preocupant perquè no podem desvincular-lo d’una dimensió eminentment moral i educativa. L’esport forma part del llegat humanístic que hem rebut dels que ens han precedit. Sostindrem que la cultura esportiva és indeslligable d’una formació axiològica, d’una elucidació ètica al servei d’una societat més democràtica i justa. L’esport ens pot ajudar a revifar alguns valors una mica oblidats: esperem i desitgem que l’esport mantingui l’esperit humanitzador, un ethos axiològic i un pathos pedagògic. Aquest és el fil conductor que vertebra aquest estudi, el nucli dur al voltant del qual pivota la nostra exposició. Si l’educació en valors és l’única que fa possible el desenvolupament moral de les persones, la praxi esportiva hauria d’afavorir aquest procés.

No volem cloure aquest apartat sense deixar constància d’un seguit d’agraïments. En primer lloc, volem agrair la confiança que l’Observatori dels Valors d’ESADE i la Fundació Lluís Carulla han dipositat en nosaltres, així com l’adhesió i l’orientació de persones com Àngel Castiñeira, Raimon Ribera, Ferran Sáez, Pau Mas o Jordi Quer. En segon lloc, volem donar les gràcies a tots aquells familiars i amics que ens han brindat el seu suport.

2. L’esport en temps postmoderns

2.1 Gènesi i consolidació del fenomen esportiu a Catalunya

Els catalans som hereus d’una gran trajectòria esportiva, d’una història mediterrània que té la seva gènesi en la Grècia antiga i que va viure el seu punt culminant en l’inoblidable estiu del 1992. Si ens situem en el moment actual, podem ressaltar el paper rellevant que té l’esport en les vides de molts catalans. Les enquestes confirmen que tant els nivells de pràctica esportiva com el grau d’associacionisme són superiors als de la mitjana espanyola, en consonància amb la bona salut del teixit associatiu català. Així, per exemple, l’esport, sigui escolar o federat, mobilitza cada setmana més de 850.000 infants i joves escampats per tota la geografia catalana. També l’oferta esportiva comercial està més desenvolupada i el ventall d’activitats realitzades és més divers que a la resta de l’Estat. Per entendre millor aquesta situació, resulta molt útil recular fins als orígens de la modernitat esportiva catalana.

No és cap casualitat que l’esport modern brollés a Catalunya amb més ímpetu i abans que en altres punts de la geografia hispànica. És indubtable que històricament el Principat ha estat el motor esportiu de l’Estat espanyol, una força esportiva que es va fer palesa en la seva dilatada vocació olímpica. Des del moment que l’esport contemporani és fill i alhora símptoma de la modernització, s’entén que el punt de partença de l’esport català es trobi predominantment en zones urbanes industrialitzades, econòmicament modernes o comercialment desenvolupades. Com afirma Pujadas (Pujadas et al., 2008, 16): «els esports moderns s’introdueixen a Catalunya gràcies a la vitalitat industrial d’una part del nostre territori, però sobretot hi arrelen d’acord amb uns sectors socials profundament interessats en la transformació de les formes de lleure urbanes i en la seva modernització. (...) Això ajudaria a entendre millor la ràpida expansió de l’esport com a exponent d’una nova manera d’entendre les activitats d’oci de la societat industrial.»

És d’aquesta manera que assistirem a un incipient entramat associatiu català. El nou lleure esportiu és indestriable del progrés industrial, de la modernització socioeconòmica encapçalada i impulsada per la burgesia. L’esport reflecteix la modernització econòmica de la societat catalana, la voluntat de progressar socialment i d’apropar-se a Europa. Així, doncs, l’esport participa d’uns valors de la modernitat industrial molt propis de la burgesia.

En un primer moment, el fet esportiu reflectirà un notable desenvolupament sociocultural i serà l’expressió de les noves tendències europeïtzadores, una manifestació a favor del progrés i l’esperit liberal i, per tant, en contra d’una política espanyola finisecular eixorca i paralitzant. En un context marcat per la creixent consolidació social de l’esport, i només a tall d’exemple, el 1860 Joaquim Ramis inaugurava el primer gimnàs barceloní, el 1876 apareixia el Centre Excursionista de Catalunya, el 1906 veia la llum El Mundo Deportivo, el 1907 es constituïa el Club Natació Barcelona, el 1910 naixia el Club Deportiu Terrassa i el 1911 es disputava la primera Volta Ciclista a Catalunya, una de les més antigues del món.

En aquest sentit, podem subratllar el paper que van tenir en aquesta evolució catalanistes destacats, que van veure en la cultura esportiva un actiu fonamental en la construcció d’un país modern, una eina de regeneració física i moral i de redreçament social i nacional. Un dels aspectes més remarcables de l’esport català en aquesta fase inicial va ser la seva vinculació amb les reivindicacions nacionalistes. Mereix una valoració molt positiva la tasca a favor de l’esport i l’educació física que va projectar la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), un gran pas endavant –interromput per la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)–, sobretot si tenim en compte que fins a aquell moment la política esportiva era inexistent.

És en aquest context polític que la pràctica de l’esport va experimentar un ferm suport institucional, organitzada des d’una Administració pública que buscava apropar la cultura física als ciutadans. L’esport era vist com un element modernitzador i innovador en un clima d’avantguarda pedagògica. El primer intent global des del poder polític per estructurar i fomentar la cultura esportiva va cristal·litzar en la Ponència d’Educació Física, una de les propostes de la qual era la introducció de l’educació física a les escoles. En paraules de Santacana (2004, 12): «S’estaven posant les bases d’una actuació institucional democràtica en el terreny esportiu.»

Dins d’aquest deixant, trobem la figura de Josep Elias i Juncosa, periodista, sportsman i veritable precursor de l’olimpisme català. Elias fou un d’aquests prohoms de l’esport que no buscaven fabricar campions ni atènyer grans rècords. Les seves pretensions eren més modestes, però molt més valuoses: la pràctica esportiva s’havia d’orientar de cara al món de la vida, tot respectant aquelles regles que donaven sentit al joc net (fair play). Es tractava, doncs, d’una escola de formació integral que facilitava la claredat de concepció, l’esperit decidit i la valentia. En definitiva, l’esport havia de ser una preparació vital, perquè, més enllà de la victòria esportiva –sempre efímera–, el que buscaven aquells pioners de la pedagogia era –en correspondència amb els valors educatius de l’olimpisme– enfortir la salut i refermar el caràcter d’una joventut que havia de lluitar no només en la palestra atlètica, sinó, sobretot, en l’esfera de la vida.

La influència social dels nous hàbits esportius va tenir molt a veure amb els canvis que va experimentar Catalunya en el decurs de la segona meitat del segle xix i la primera del xx. Però si en un principi l’esport fou un fenomen homogeni i circumscrit a la modernitat industrial, durant el nou-cents l’esport va deixar de ser una activitat minoritària de les classes privilegiades per esdevenir una praxi massiva i interclassista. Es va passar de l’elitisme social esportiu a l’arrelament popular del lleure esportiu, que va obrir-se pas entre capes més àmplies de la població.

La implantació de l’esport en diferents segments socials va ser un altre dels indicadors que assenyalaven la creixent modernització de les societats occidentals. A mesura que avançava el segle xx, l’esport va deixar de ser privatiu de les classes dominants i acomodades per abraçar amplis sectors de la població. La democratització del lleure va afavorir que l’esport s’eixamplés socialment i esdevingués un espectacle a l’abast de moltes persones. Aquesta expansió de l’esport era un dels exponents d’una nova manera d’entendre les activitats d’oci en les societats industrials avançades.

2.2 Aproximació al sistema esportiu postmodern

A partir d’un cert moment de la passada centúria, neix un nou univers esportiu. D’una banda, aquesta nova fase presenta l’accentuació de determinats valors típicament moderns, com la tecnologia, el capitalisme, la industrialització o la comercialització, i precisament per això és qualificada d’hipermoderna (ens remetem a la perspectiva sociològica de Gilles Lipovetsky). Però, d’altra banda, l’esport assumeix valors sociològics diferents i nous, elements propis de l’era postmoderna. No creiem que sigui possible referir-nos a l’esport actual al marge de la sensibilitat postmoderna, és a dir, sense tenir en compte algunes de les línies mestres de la nostra societat.

A finals dels setanta i començaments dels vuitanta del segle passat, es produeix una important crisi de valors, un punt d’inflexió cultural, ideològic, polític, econòmic i artístic. Hom afirma amb encert que a partir d’aquest moment entrem en una era definida per unes noves coordenades, l’època postmoderna, una fase històrica en què els valors socials i culturals experimenten modificacions importants. El pluralisme, la diversitat, la fragmentació moral, la desorientació, l’escepticisme, l’alliberació, la desconfiança, l’agnosticisme, l’ateisme, el passotisme, el nihilisme, l’individualisme, el narcisisme, l’hedonisme, el consumisme, la globalització, l’absència de compromís, la incertesa, el presentisme, la imprevisibilitat, la dispersió, la inestabilitat, la fugacitat, la provisionalitat, la fluctuació, la transitorietat, la superficialitat, la perplexitat, la sublimació estètica, el refús de l’autoritat o l’autorealització són comportaments, formes de pensament o actituds vitals que conformen aquest calaix de sastre que anomenem postmodernitat (Águila, 2005). Són temps marcats per canvis estructurals i processos socials, com ara la sobreacceleració històrica o la gran importància de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

L’any 1979 Jean-François Lyotard publicava La condició postmoderna, que anunciava l’arribada d’una nova època en què l’èxit substituïa la veritat i la imatge, la realitat. La postmodernitat representa un moment històric marcat per la superació dels grans models filosòfics i ideològics en què s’ha fonamentat la nostra civilització al llarg de la història: religió judeocristiana, Il·lustració, hegelianisme, positivisme, marxisme, anarquisme, etc. Tots ells pretenien trobar un sentit a la humanitat i assolir una solució sociocultural favorable. La postmodernitat suposa l’esgotament de la modernitat, l’abandonament de les grans cosmovisions occidentals, en bona part per la desconfiança en la raó i per la fragmentació moral, i crea un clima procliu a l’aparició d’integrismes, fonamentalismes i dogmatismes.

En el moment present, la realitat sociològica de l’esport és massa complexa i matisada perquè ens hi puguem aturar detalladament. Per això, tan sols volem aproximar-nos a alguns dels seus trets més característics i fer-ne un diagnòstic. Mentre que la primera meitat del segle xx va ser la de la institucionalització i el desenvolupament progressiu del fenomen esportiu, la segona meitat va representar la seva mundialització espectacular i massiva. Tot sembla indicar que en les societats postmodernes es produeix un increment de la popularitat de les activitats esportives. Cada cop més, la pràctica esportiva deixa d’estar vinculada a un públic restringit per estendre’s a capes socials més àmplies.

Les mutacions que ha sofert l’esport contemporani s’expliquen a partir de diversos factors. Tal com se’ns diu a Hàbits esportius a Catalunya (Puig et al., 2009, 13-14): «Tinguem en compte l’envelliment de la població, la millora de la qualitat de vida, l’augment de la tolerància perquè cada persona es comporti segons els seus desitjos sense perdre el respecte envers els altres, l’exigència més gran en el món del treball que condueix a buscar fonts de relaxament i de gaudi en d’altres esferes, la preocupació per la salut... Tots aquests aspectes han fet que l’esport esdevingués una activitat atractiva per a persones molt variades.»

Sorgeixen noves formes de comportament que s’obren a nous vents antropològics, socials, culturals i ètics. L’esport es flexibilitza i s’adapta a tota mena de gustos; la seva mal·leabilitat permet oferir alternatives al món disciplinat i exigent de l’esport d’alta competició. L’esport postmodern és un sistema permeable i fluid que permet múltiples ajustaments; en la nostra societat hi tenen cabuda expressions esportives molt plurals. Precisament per això alguns sociòlegs es refereixen a l’esport actual com un sistema obert. Això vol dir que el món de l’esport està relacionat amb altres organitzacions i sistemes socials: econòmic, polític, educatiu, tecnològic, mediàtic, turístic, etc. (Puig & Heinemann, 1991).

Observem noves variables que contribueixen a perfilar una altra fesomia esportiva; apareixen noves formes de practicar i viure l’esport. Totes les evidències apunten en la direcció que l’esport ja no és privatiu de persones joves o pertanyents a classes altes o mitjanes, és a dir, que altres col·lectius socials comencen a prestar-li atenció i dedicació. La situació ha canviat molt des del moment que fan esport persones de diferent edat, gènere, lloc de residència i origen social, amb motivacions, aspiracions i objectius dispars. Les persones grans, els membres de grups religiosos o de minories ètniques i altres categories socials es troben cada cop més presents en el món esportiu. No obstant això, els responsables de la promoció esportiva han de seguir treballant per tal d’aconseguir que col·lectius específics deixin de presentar índexs de participació esportiva més baixos.

De la mateixa manera, encara que l’esport sigui una activitat més masculina que femenina, aquesta situació no deixa de canviar dia rere dia, ja que les diferències entre homes i dones pel que fa a la pràctica esportiva tendeixen a reduir-se. Cada cop sovintegen més les propostes respectuoses amb les socialitzacions femenines, en consonància amb les necessitats, les voluntats i els desitjos de les dones. En les darreres dècades hem pogut veure com aquestes tendències d’obertura esportiva no han deixat d’avançar. Així, el panorama esportiu actual preveu l’existència de competicions com els Gay Games o els EuroGames. Això fa palès que la realitat postmoderna –amb el seu dret a la diferència i al pluralisme– ha enriquit el panorama clàssic del moviment olímpic.

També a Catalunya es va consolidant el reconeixement d’un esport sensible a les diferències de tota mena. Mereixen una menció molt destacable aquelles persones amb discapacitats físiques i sensorials que han trobat en l’esport un bon àmbit de reconeixement psicosocial. Una bona mostra d’això són els Jocs Paralímpics, celebrats des del 1960 cada quatre anys (just després dels Jocs Olímpics). Per més anys que passin, no oblidarem mai aquell moment de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona en què un arquer paralímpic, Antonio Rebollo, va disparar una fletxa que va encendre la flama en el peveter olímpic. Un altre bon exemple són els Special Olympics, amb la participació d’esportistes amb discapacitats psíquiques.

Un cop adquirit un cert estàndard de prosperitat material i de seguretat física, l’individu postmodern modifica les seves prioritats valoratives. Això significa que es van consolidant els valors postmaterialistes, és a dir, aquells relacionats amb la qualitat de vida, el benestar, l’autoexpressió i l’autorealització, que refermen l’individualisme dels ciutadans de les societats industrials avançades (Inglehart, 2001). No només fem esport per guanyar i convertir-nos en els millors, sinó per molts altres motius: necessitat d’esbargiment a l’aire lliure, desig d’expansió física i psicològica, esperit aventurer, gust pel risc i pel perill, refinament estètic i aparença corporal, cerca de relacions socials, desig d’integració, etc. Com diu Gutiérrez (1995, 87-88): «Aquesta evolució de les pràctiques ve acompanyada, aparentment, d’un nou humanisme esportiu, d’una ètica més focalitzada en l’individu, en el seu benestar, en la seva aparença, que no pas en els grans principis de la moral esportiva tradicional, de manera que es produeix un desdoblament en la moral esportiva: certs valors administren la pràctica individual, mentre que altres concerneixen l’univers de l’esport d’alt nivell.»

Si fins als anys seixanta del segle passat l’esport era bàsicament tancat, homogeni, autònom i rígid, les tendències de les darreres dècades apunten cap a un escenari plural, canviant i informal. Ens trobem amb una estructura social cada cop més diferenciada –hiperindividualista– que provoca una diversificació creixent de les formes esportives. Segons Lipovetsky (1998, 114): «Ja no és l’esport aristocràtic dels orígens, sinó l’esport moda a la carta, la promoció accelerada dels “productes-esport”, el màrqueting de les versions opcionals que correspon al culte narcisista del cos i de l’animació; ja no la formació moral dels joves de l’elit social, sinó l’entusiasme de masses pel que fa a les pràctiques i les sensacions inèdites del cos.»

Durant la postmodernitat, el ventall d’activitats esportives s’eixampla considerablement. No només existeix una gran varietat d’esports, alguns relativament recents (els esports californians) o emergents (com el parkour), sinó que cadascun d’ells pot ser practicat des de nivells diferents. L’esport es presenta com una vivència totalment oberta; els hàbits esportius es diversifiquen en el si d’una nova societat en què l’oci és molt important. La cultura del lleure fa de l’esport una activitat socialment rellevant i culturalment vinculant. Difícilment podem eludir la creixent penetració social de l’esport, el fet que la seva valoració social ha canviat en els últims anys. Per il·lustrar-ho, podem fixar-nos en les tendències de la moda, reflectides molt especialment en les maneres de vestir.

En les nostres societats, no deixen de créixer les activitats per mantenir-se en forma, per obtenir una bona imatge corporal i per sentir-se actiu, sa i dinàmic. Proliferen els exercicis anaeròbics i aeròbics per tonificar el cos i que cerquen un benestar psicocorporal. També en aquesta línia, podem al·ludir a tots aquells que tenen aparells de musculació i de fer exercici a casa. Aquest esport «domèstic» és una altra de les manifestacions esportives de la postmodernitat.

D’altra banda, fàcilment trobarem tendències com l’estetització de la vida, la cultura egoica, l’individualisme o el materialisme consumista. És per aquest motiu que moltes persones s’inscriuen en un gimnàs empesos per uns valors que rendeixen un culte obsessiu a la joventut en forma de perfecció corporal. Són els mateixos que desitgen apropar-se a un estàndard estètic dictat per les modes imperants. L’esport d’elit i espectacular no és aliè a aquesta realitat i, per tant, subministra icones visuals que exerceixen un impacte notable en moltes persones. Coincidim amb Solar (2007, 58) quan diu: «L’esport és una manifestació individual i grupal de llibertat, no un instrument esclavitzant ni de tortura al servei de projectes comercials que passen per imposar-nos estètiques universals i unidireccionals.»

Sembla clar que es van imposant formes més individualitzades de fer esport, que la relació que manté cada individu amb l’esport adquireix un caràcter més personal. Com diu Bourdieu, l’esport no només és presentació d’un mateix, sinó també símbol de distinció i prestigi social. També, en aquest sentit, estem d’acord amb Lipovetsky (1998, 112): «L’esport s’ha alliberat del lirisme de les virtuts, s’ha posat a to amb la lògica postmoralista, narcisista i espectacular. Actualment, l’esport de masses és essencialment una activitat dominada per la recerca del plaer, del dinamisme energètic, de l’experiència d’un mateix: després de l’esport disciplinari i moralista, vet aquí l’esport-oci, l’esport-salut, l’esport-desafiament. De la pràctica esportiva no esperem res més que sensacions i equilibri íntim, valoració d’un mateix i evasió, “línia” i relaxació; la virtut ja no és el que legitima l’esport, ho fa l’emoció corporal, el plaer, la forma física i psicològica.»

Tal com ens diu aquest mateix autor, és durant la postmodernitat quan l’esport, sense trencar tots els lligams amb la moral, es converteix en un dels símbols més remarcables de la cultura individualista centrada en l’èxtasi del cos. L’esport participa activament de l’anomenada «societat de vivència», segons l’expressió de Gerhard Schulze (Lluís Duch, 2010). El narcisisme actual, consistent en l’autocomplaença, la sobrevaloració i el culte a un mateix, està inextricablement connectat amb l’aparença corporal. Com diu el sociòleg Javier Elzo, hem passat de la religió de l’esperit a la religió del cos.

Alguns experimenten l’esport com una aventura personal, com una manera de viure més intensament i autènticament. En aquest sentit, la tesi de Frankl resulta suggestiva. Aquest autor entén el fenomen esportiu com una ascètica moderna en un temps caracteritzat per la comoditat i l’abundància, en una època mancada de tensions potents i emocions fortes. L’esport és un autèntic estil existencial, fins i tot un mode d’extasiar-se; actua com un contrapunt necessari a la vida artificialment sedentària, anodina i avorrida que a molts de nosaltres ens toca viure. Així, afirma (Frankl, 2006, 57): «L’home tendeix a crear artificialment la tensió que la societat li nega: es procura ell mateix la tensió que necessita. I ho fa exigint-se alguna cosa a si mateix: força el seu rendiment... fins i tot el “rendiment” de la renúncia. I enmig del benestar, comença a privar-se de quelcom lliurement: crea de manera artificial i deliberada certes situacions de penúria. I comença, enmig de la societat de l’abundància, a aixecar “illots d’ascètica”, i aquí veig jo la funció de l’esport: l’esport no és la catarsi moderna, sinó que és l’ascètica moderna. Fins i tot quan l’home és més aviat espectador i fa esport passivament, busca la tensió.» Una mostra clara d’aquesta tendència és l’èxit dels triatlons (inclosos els Ironman) o de curses cada cop més populars com la Titan Desert o la Marathon des Sables.

Un fenomen connectat amb tot això podrien ser els esports d’aventura i risc o extrems (pensem en els X Games). Es tracta de pràctiques realitzades en medis terrestres, com l’espeleologia, l’escalada o el ciclisme tot terreny; en medis aeris, com el paracaigudisme, l’ala delta o el salt de pont, i en medis aquàtics, com el ràfting, el surf o el submarinisme. Totes aquestes activitats presenten un denominador comú: es tracta d’experimentar sensacions fortes o emocions extremes, fins i tot enfrontant-se amb els límits de la condició humana. La sensació d’aventura, incertesa i un cert risc calculat i previst –encara que no sempre– serien els ingredients principals d’aquestes modalitats postmodernes. Un bon exemple, encara que convertit en gran repte i alhora espectacle mediàtic, és el Ral·li Dakar.

En molts casos, es tracta d’activitats turisticoesportives amb un abast social cada cop més important, destinades a tots aquells individus addictes a l’alliberament d’adrenalina, en què l’important és experimentar una alteració psicofísica en forma de sensacions d’aventura i llibertat. Es tracta també de desmarcar-se de la monotonia ordinària mitjançant desafiaments, el contacte amb la natura i un plaer potent. Lacroix afirma que aquests esports són una mostra prototípica del culte a les emocions (2005, 41): «De la mateixa manera que el que es droga fuig del món real en un viatge narcòtic, ens intoxiquem amb experiències emocionals. O bé ens llancem als esports de risc. Hi ha molts signes que indiquen que els afeccionats a aquests esports obeeixen a la necessitat de mobilitzar el seu coratge per a alguna cosa heroica.»

En una societat hipertecnològica i urbana com la nostra, l’esport de risc i aventura pot contribuir a la desrutinització tot provocant situacions d’incertesa enmig d’un ambient absolutament natural. Es tracta de fugir d’un mateix i afrontar riscos per tal de tenir vivències diferents i experimentar emocions noves sense restriccions i inhibicions, d’una manera de combatre el tedi originat per la quotidianitat familiar i laboral. Val a dir que aquestes noves situacions esportives ens obliguen a accentuar la nostra consciència ecològica i a reforçar la protecció i la cura dels nostres recursos i espais paisatgístics.

2.3 Radiografia sociològica

A partir d’aquestes remarques de caràcter general, podem afirmar la creixent importància de l’esport en les nostres societats postmodernes. No obstant això, la pràctica personalitzada de l’esport no acaba d’anivellar-se amb l’interès que desperta, amb la seva popularitat social. Encara són moltes les persones que reconeixen que no practiquen cap mena d’esport. És evident que les comparacions amb altres països europeus, especialment els escandinaus, assenyalen un contrast desfavorable.

El panorama esportiu actual a Catalunya és heterogeni i multifuncional, amb cultures esportives dispars. S’observa una clara tendència a la diversificació de les pràctiques i dels gustos esportius, fenomen comprensible atès que les nostres societats es troben presidides per un procés d’individualització. Aquesta gran diversitat palesa la riquesa del sistema esportiu català. La modernitat tardana va fer possible l’aparició de noves formes esportives, moltes de les quals no es poden entendre sense examinar la fesomia de la nostra societat, ja que són totalment inseparables d’uns nous contextos socioculturals.

Segons l’estudi Hàbits esportius a Catalunya, fan esport persones de diferent edat, gènere o lloc de residència, que presenten diversos nivells d’implicació i que realitzen activitats tan dispars com el voleibol en un pavelló municipal o l’aiguagim en un centre comercial. Els clubs no tan sols no ofereixen resposta a tota la demanda, sinó que no saben o no volen afrontar-la. També trobem l’oferta pública, impulsada fonamentalment pels ajuntaments, que abraça una part significativa dels requeriments esportius. I, últimament, cal tenir en compte l’oferta comercial dirigida a aquelles persones amb prou mitjans per pagar-la (Puig et al., 2009, 12). En aquest sentit, ens podem referir al bon moment que viuen els gimnasos a casa nostra. Val a dir que la capital catalana és una de les primeres ciutats mundials pel que fa al nombre d’abonats a organitzacions esportives.

Si ens referim a la pràctica esportiva tot partint d’una concepció esportiva limitada, els informes ens parlen d’un 50,5% de practicants. En canvi, si eixamplem aquesta noció i tenim en compte una activitat com caminar (que no encaixa amb una noció clàssica de l’esport), la xifra augmenta fins al 85,6%. Això vol dir que distingirem entre pràctica subjectiva o interioritzada (les persones amb consciència de fer esport) i pràctica objectiva, referida també a tots aquells que no consideren que fan esport i que, en canvi, segons una concepció esportiva àmplia, sí que en fan (Puig et al., 2010, 20). Aquesta definició inclou activitats físiques que no coincideixen amb l’esport habitual. En aquest sentit, seguirem la Carta europea de l’esport, elaborada per la Conferència Europea de Ministres de l’Esport del Consell d’Europa l’any 1992: «S’entén per esport tot tipus d’activitats físiques que, mitjançant una participació organitzada o d’altra mena, tinguin com a finalitat l’expressió o la millora de la condició física i psíquica, el desenvolupament de les relacions socials o l’assoliment de resultats en competicions de tots els nivells.» A continuació, mostrem en forma de quadre la llista dels esports més practicats:

Font: Secretaria General de l’Esport, 2009.

Una qüestió que convé tenir en compte per mesurar l’esportivització social és la freqüència de la pràctica. No és el mateix que les persones facin esport esporàdicament –pot tractar-se d’una activitat excepcional– que ho facin un o més cops per setmana, ja que en aquest cas és un hàbit incorporat amb perspectives de permanència. Podem afirmar que el 60% de les persones que practiquen algun esport ho fan regularment. Això confirma que aquesta activitat es troba integrada en els estils de vida de moltes persones (Puig et al., 2010, 23).

Un altre dels grans canvis que ofereix la situació actual és la progressiva desvinculació de la pràctica esportiva respecte a l’àmbit federatiu, les institucions esportives tradicionals o la competició oficial. L’esport es practica cada cop més de manera informal i desburocratitzada, al marge de l’estructuració associativa i de les administracions públiques. Fins i tot, hom pot fer esport sense reglaments o institucions concretes; l’esport també pot existir sense disciplines i de manera totalment individualitzada: en algunes pràctiques esportives les normes les posa cadascú.

Cada cop són més les persones –especialment els joves– que practiquen activitats esportives sense experimentar la necessitat d’inscriure’s en una entitat esportiva o adherir-se a un club, organització o federació. Reflectint corrents postmoderns, la praxi esportiva a Catalunya també es va fragmentant. Si observem el nombre de persones que tenen llicència federativa i participen en competicions, els resultats confirmen que l’esport de competició, vinculat a clubs i estructures federatives, és una més de les expressions del sistema esportiu contemporani.

És evident que el nivell d’estructuració esportiva és un bon indicador de la transformació que ha experimentat el sistema esportiu postmodern. Segons l’Enquesta d’hàbits esportius a Catalunya 2009-2010, el percentatge de llicències federatives és baix (18,69%). Es constata una formalització reduïda i una individualització considerable: el 72,3% de les persones que fan esport es troben desvinculades de tota estructura esportiva. Les investigacions realitzades el 2005 ens indicaven que un 25% feia esport en solitari i un 43,5% en companyia d’amics o companys. Això no obsta perquè hi hagi un nombre significatiu de persones integrades dins d’un club. Cal tenir en compte que aquestes entitats segueixen sent un dels pals de paller del nostre sistema esportiu. El 49,3% de les persones que fan esport diuen que pertanyen o han pertangut a un club o una associació esportiva. És important fer notar que, més enllà de l’existència de moltes persones que fan esport individualment, una tercera part practiquen esport en el context d’una organització sense ànim de lucre, club o similar (Puig et al., 2010, 24-25).

Sembla indiscutible que avancem cap a una situació de desregulació esportiva. En aquest sentit, també podem observar canvis qualitatius relacionats amb els llocs de pràctica esportiva dins d’unes societats cada cop més urbanes. Si tenim en compte les activitats realitzades en espais públics (incloent-hi la natura), el 46,55% dels enquestats les realitzen al marge dels àmbits esportius convencionals. Així, per exemple, es constata la utilització de parcs, jardins, carrers, platges o espais naturals per part dels ciutadans. Per tant, les entitats que gestionen la planificació esportiva no només hauran de vetllar per la funcionalitat i la seguretat de les infraestructures esportives tradicionals (pavellons, pistes, camps o sales), sinó que també hauran d’afrontar situacions inèdites i replantejar-se solucions alternatives a problemes nous com la sostenibilitat o la compatibilitat entre activitats molt diferents (Puig et al., 2010, 27-28).

Així, per exemple, aquest augment de la pràctica esportiva més enllà de les instal·lacions esportives ha portat a reconduir els usos convencionals dels espais urbans. Però també constatem que hi ha un nombre important de punts per fer esport en l’espai públic, amb instal·lacions per jugar a tennis de taula, a bàsquet, a futbol, a frontó i a criquet o per fer patinatge de monopatí. Aquestes activitats funcionen més com un àmbit de relacions socials que com un àmbit de competició institucionalitzat.

No obstant tot el que hem dit, encara hi ha un percentatge (14,4%) de catalans i catalanes que segueixen desconnectats de l’activitat esportiva. Aquest fet es justifica principalment per sis motius: la manca de temps (40,9%), la salut (15,1%), el fet que no agrada (9,3%), l’edat (8,7%), la mandra-desgana (7,4%) i el cansament provocat per la feina o l’estudi (6,9%) (Puig et al., 2010, 30-31). Tal com diuen Martínez del Castillo i Puig, si analitzem els factors de la inactivitat esportiva, trobarem de quina manera la socialització condiciona l’organització del mode de vida i, més concretament, les prioritats en l’oci i l’estructuració temporal per realitzar les activitats triades. Les preferències, els valors o els interessos són el més important a l’hora d’omplir el nostre temps lliure (García Ferrando et al., 2005, 175-180).

Cal fer notar que seria incorrecte dividir les persones entre les que practiquen esport i les que no ho fan. Hi ha una sèrie de posicions que ens permeten copsar la disposició favorable o desfavorable de les persones que no fan esport. És evident que no tothom es relaciona amb l’esport de la mateixa manera: el 13,4% afirma clarament que en tornarà a fer; el 23,4% diu que segurament repetirà; també trobem els indecisos (el 24,7% no ho sap i el 9,5% afirma que presumiblement no en tornarà a fer), i el 27,9% es mostra contrari a repetir. Això vol dir que les conductes esportives presenten una complexitat important i que hi ha situacions específiques que cal precisar a través de l’enquesta (Puig et al., 2010, 32).

Pel que fa a la pràctica esportiva segons el gènere, l’Enquesta d’hàbits esportius a Catalunya 2009-2010 ens deixa clar que els comportaments de catalans i catalanes segueixen diferint. Mentre que els homes fan esport en un 56,9%, les dones se situen en una xifra del 44,2%. Si adoptem la perspectiva de la pràctica objectiva, la diferència disminueix: 87,5% i 83,7%, respectivament. Això vol dir que les dones es desmarquen més de l’esport tradicional i que moltes d’elles practiquen algun esport sense tenir-ne consciència (Puig et al., 2010, 35-36).

Segons l’estudi Hàbits esportius a Catalunya, les dones prefereixen activitats esportives més feminitzades, és a dir, que puguin reproduir els valors i els patrons que han adquirit en el seu procés socialitzador. Ens referim a pràctiques com la natació recreativa, l’aeròbic, la rítmica, la dansa i la gimnàstica de manteniment, activitats molt més relacionades amb l’expressivitat, la salut i l’estètica que amb la competició (Puig et al., 2009, 42). En canvi, ens trobem amb una situació força diferent pel que fa a les esportistes d’alt nivell. Tal com ens diu Puig (1996, 117): «En certa manera, l’opció esportiva que han fet aquestes noies les ha forçat a entrar en un esquema de valors més pròxims a la socialització masculina, la qual cosa indueix certs canvis que aproximen els seus comportaments als masculins.»

Els estudis socioesportius fets a Catalunya mostren clarament aquest caràcter específic de la praxi esportiva femenina. Els gustos i les preferències dels homes i les dones a l’hora de fer esport segueixen sense coincidir. L’Enquesta d’hàbits esportius a Catalunya 2009-2010 ens diu que les dones fan activitats més relacionades amb l’estereotip dominant de feminitat (harmonia, manca d’agressivitat, musicalitat, bellesa...), pràctiques amb uns valors amb què es poden sentir identificades. Les disciplines esportives que més realitzen les dones catalanes són: caminar (30,5%), gimnàstica de manteniment (21,7%), natació recreativa (20,7%), aeròbic i rítmica (13,1%), i aiguagim i bicicleta estàtica (6,6%). En canvi, entre els homes trobem certes variacions més relacionades amb una concepció esportiva tradicional: caminar (17,3%), futbol 11 / futbol 7 (11,6%), gimnàstica de manteniment (11,5%), bicicleta de muntanya / bicicleta tot terreny (11,5%), cursa a peu o jòguing (11,1%), natació recreativa (10,5%), ciclisme recreatiu (9,6%) i futbol sala / futbet (8,8%).

Aquesta situació ha provocat que hom parli de la coexistència de dues cultures esportives, una de masculina i una de femenina. En síntesi, podem afirmar que les dones catalanes es troben menys connectades amb el model tradicional esportiu: competeixen menys, tenen menys llicències federatives i no estan tan vinculades als clubs (Puig et al., 2010, 36-38). Vegem-ho mitjançant el quadre següent:

Font: Observatori Català de l’Esport, 2010.

També s’ha demostrat que la manera –tant quantitativa com qualitativa– de fer esport varia segons l’etapa vital i el moment generacional de cada persona. L’activitat esportiva (subjectiva) fluctua en funció dels grups d’edat. La xifra més alta correspon al grup d’entre 15 i 25 anys, amb un 59,3% de persones que fan esport. En segon lloc, es troba el grup d’entre 35 i 44 anys, amb un 47,8%, percentatge que s’incrementa molt poc entre els 45 i els 64 anys. A partir dels 65 anys, la xifra se situa en el 44,3%. Tot plegat confirma l’extensió intergeneracional d’una cultura esportiva que tostemps haurem d’ajustar a les possibilitats de cada persona (Puig et al., 2010, 39-40).

Trobem clares diferències en la pràctica esportiva segons els nivells d’instrucció (i, per tant, segons els nostres gustos). Entre aquells que no han realitzat estudis primaris i aquells altres que han cobert l’ensenyament secundari trobem una diferència pel que fa a pràctica subjectiva del 22%. Així mateix, la praxi esportiva forma part dels estils de vida dels universitaris, que són les persones més receptives a les bondats esportives, en privilegiar aquesta praxi com a forma de gaudir del seu oci (Puig et al., 2010, 43).

Si ens fixem en el territori i les formes d’hàbitat, veiem que l’esport ha deixat de ser una activitat estrictament urbana. Amb el pas del temps, les dissimilituds en els estils de vida urbans i rurals s’han anat diluint, la qual cosa significa que la penetració social de l’esport és generalitzada (Puig et al., 2010, 51).