Kitabı oxu: «Fills de la terra dura»

FILLS DE LA

TERRA DURA

Llibre local = Lector compromès Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes. Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Fills de la terra dura de Daniel Palomeras

© Daniel Palomeras, 2020

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2020

Primera edició: febrer de 2020

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Correcció: Gemma Garrigosa i Núria Puyuelo

Direcció de col·lecció: Jordi Puig

Maquetació: Eduard Vila

Imatge de coberta: Le pommier, Félix Vallotton

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-14-0

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

DANIEL PALOMERAS

FILLS DE LA
TERRA DURA

1

El canonge Jaume Collell travessa la plaça de la Catedral amb un diari plegat i mig ocult sota el braç. Pel juny, a Vic ja hi fa calor i el manteu li fa nosa. Són les deu i el cel ascendeix amb un blau espadat. Resten lluny les boires denses de l’hivern, quan un es pot amagar dels altres vianants allunyant-se’n només unes passes, submergint-se en el magma lletós i fred. El canonge s’apressa, no pas perquè els oficis l’esperin sinó perquè està impacient i inquiet per llegir la premsa tot sol. Alça la mirada vers el que els seus ulls han vist des de la infantesa: l’austera façana neoclàssica que li sembla un aparador i a l’esquerra el campanar, com una incòmoda parella de ball. El canonge penetra en la tebior del temple, es lleva la teula, es persigna amb aigua beneita i s’encamina cap a la nau lateral, defugint les pilastres centrals amb aquells capitells corintis com capgrossos. Passa de llarg les capelles on alguns devots resen agenollats. Surt al claustre per tenir llum natural. Observa a banda i banda que no hi hagi ningú. S’atura al peu d’una de les voltes gòtiques i mira els finestrals cecs del primer pis. La faç meditativa de Jaume Balmes, august sobre el sepulcre esculpit per Josep Bover, les espatlles declinants i l’índex flexionat apuntant la mandíbula, sembla que el vigila mentre contempla la corona de tristes semprevives. El canonge es mou unes passes cercant l’ombra. Obre el diari, El Noticiero Universal, 17 de juny de 1895: I en un diari anticlerical!, exclama en veu baixa.

2

Una de les noies del fresc, la que està asseguda, toca el llaüt, l’altra està dreta, repenjada en un muret, i se l’escolta. Canten? Els vestits, de rosa i blau pastel, s’alcen per la força del mirinyac. Dos ocellets, les noies són també com dos ocells, estan posats sobre un matoll en primer pla i la llum declina des d’una posta de núvols cremosos. La bella senyora, Maria Gayón, està asseguda a la butaqueta de sota. Porta un vestit de caixmir blau pàl·lid, amb randes blanques als punys, de tall senzill, d’estar per casa. Es mira el seu marit, don Claudio López, el marquès, quaranta-dos anys, alt i prim, amb frac, que camina impacient per la sala amb un diari obert a les mans. Entra el criat al saló amb la plata de la cafetera, dues tasses i la gerreta de la llet. Don Claudio calla. El criat camina cap a la tauleta, davant del tresillo. El marquès alça la vista del diari i se li dirigeix amb un bri d’impaciència: Déjelo sobre la mesa y cierre la puerta. El criat surt i tanca. Don Claudio espera uns moments i reprèn la lectura: «En ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptos i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada per agafar-me com un delinqüent. Ara, mentres tinc lloc i temps...». Donya Maria mira els plàtans de la Rambla i l’església de Betlem a través del finestral del balcó.

3

El noi dels encàrrecs amb prou feines sap llegir, i encara menys en llatí: PRO CHISTO LEGATIONE FUNGIMUR, explica, esculpit a la pedra, la llinda del portal del palau episcopal de Vic. El noi penetra en l’ampli vestíbul, de voltes de mitja punta, que tant podria correspondre a un palau com a una gran cort d’animals, o així ho pensa ell, que ha visitat més corts que palaus. En un racó hi reposen la tartana i la carrossa del bisbe. Sempre se sent una mica cohibit i li sembla que les seves espardenyes i els pedaços dels seus pantalons no s’avenen amb la magnificència dels prínceps de l’església. Deixa el plec de diaris sobre un pedrís i se’n va. Un jove vicari els recull, puja l’escalinata de pedra i pregunta a un capellà més gran, amb qui es creua al replà, per on pot parar el senyor bisbe: Crec que és a la sala de sínodes amb el mestre d’obres. El vicari s’hi encamina. Obre la porta i es troba al bisbe Josep Morgades discutint amb un paleta mudat. Li assenyala unes humitats que han sortit sobre el finestral. L’home, amb la boina a la mà, va fent que sí amb el cap. El vicari s’ha quedat a la porta. Quan el bisbe el veu li fa senyal que s’acosti, agafa els diaris i avia el mestre d’obres. També ordena amb un gest al vicari que ja se’n pot anar. Un cop sol, s’asseu en una de les cadires entapissades de vellut granat, es posa les ulleres i comença la lectura amb cara seriosa: «Demano justícia i protesto, davant la llei, davant de la gent honrada que em coneix, davant del cel i la Terra i del mateix Déu que ens ha de judicar a tots...». El bisbe fa un esbufec amb el nas i exclama en veu baixa: Això mateix! I davant de qui més?

4

A casa de donya Deseada Martínez Guerrero, vídua de Duran, no hi solen entrar diaris, però avui és un dia especial. Donya Deseada és una dona que passa ja dels cinquanta. La filla gran, l’Amparo, ara en té vint-i-dos i està casada amb un tal Amadeu Gurri, d’ofici paleta. Després va venir el Manel, que no fa sinó portar-li maldecaps, i la darrera, que ara en té tretze, és l’esguerradeta, la pobra Mercedes, que va néixer geperuda i geperuda es quedarà. Casa de donya Deseada és al carrer d’Aragó de Barcelona, un tercer pis. És petitet, però podria ser una mansió tenint en compte com se les havien vist en altres èpoques. Les tres dones estan assegudes al voltant de la taula del menjador. Taula, trinxant i sis cadires de boga. El balcó està obert i comença a entrar-hi una marinada encara assolellada. Presideix l’estança un quadre del Sagrat Cor, la noble víscera per sobre la túnica blanca, envoltada per una triple corona d’espines, cofada per una flama de la qual emergeix la creu. La santa mirada es perd a l’infinit, per sobre del monyo de donya Deseada, que llegeix amb devoció: «De la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot...». Alça els ulls amb mirada de satisfacció: Sí senyor, així es parla.

5

A Barcelona, en ple estiu, l’aire es fa substanciós. La Rambla s’amara de la humitat del port, a l’empedrat s’evapora l’orina dels cavalls, la femta es paeix per segon cop i els embornals reclamen un ruixat. La calor aturada i la llum de la tarda es fan bonior de gent, ocells, carros i animals. Entrar al carrer Unió és un consol: tendals i parades, fruites, drapaires, mariners, pols, teranyines i olor d’oli refregit. Carrer del Marquès de Barberà: tavernes fosques, roba estesa als balcons, quitxalla i gossos. Un clergue, Jacint Verdaguer, enfila escales amunt amb gest envellit. La sotana, de tan esmolada ja no és negra i li fa unes irisacions d’ala de mosca a l’esquena. Es va agafant a la barana. Du la teula i una carpeta a l’altra mà. Arriba al replà. Des de fora se sent el teclejar de màquines d’escriure. Empeny la porta, entra i es troba un ordenança assegut darrere una tauleta. Respira fondo. El despatx del senyor Eusebi Corominas? El noi se’l mira: Al final del passadís, oi que vostè és mossèn Jacint Verdaguer? Per servir-lo, assenteix ell amb el cap. El noi somriu: Em sembla que el senyor Corominas l’està esperant. Verdaguer camina fins al final del passadís. Els escrivents aturen un moment la feina i se’l miren, un caixista amb la camisa tintada li passa pel costat. S’hi troba una vidriera tancada. Truca lleument amb els artells. Passi! Obre i entra. Corominas s’ha alçat: Bona tarda, mossèn. Des de fora no es poden sentir les seves veus, ofegades pel soroll de la redacció. Verdaguer li allarga la mà perquè li faci l’amistat, però el periodista hi encaixa i prou. Fa la volta a la taula per tancar la porta. Es presenten, amb compliments, i s’asseuen davant per davant, entre ells la taula del despatx a vessar de papers. El periodista enceta la conversa: Costa d’entendre, i a fe que serà una bomba..., per curiositat, quina edat teniu, ara, mossèn? Verdaguer se’l mira estranyat: Cinquanta-tres anys vaig fer el disset de maig, per què ho pregunteu? Per res, curiositat, teniu només quatre anys més que jo però us he pres sempre per una persona més gran. Deu ser que tendim a envellir els nostres mestres. Verdaguer cerca un somriure cansat: Us agraeixo el tractament, però sí, soc vell, don Eusebi. Corominas fa un gest amb les espatlles i el cap per mostrar sorpresa: No, penso que no ho sou, i tinc molt viva la impressió que sempre m’han fet els vostres poemes. Verdaguer inclina una mica el cap i posa el capell sobre l’altra cadira: Doncs sembla que avui ningú no se’n recordi. El periodista referma el gest enèrgic: Us equivoqueu, el fet que tingueu palestres amb mitja dotzena de persones no vol pas dir que la majoria de la gent no us admiri i respecti. Mentre parla s’ha alçat per obrir el balcó i ajustar les persianes. Puja soroll del carrer i no entra ni una mica d’aire. Tingueu consciència que són pocs però molt poderosos, replica el poeta gairebé en veu baixa. Mireu, mossèn, la redacció de La Publicidad no la freqüenten pas els capellans, això pot entendre’s, tot i que no és el cas..., com que es diu que nostre diari és anticlerical, si es vol mirar per la banda dolenta, us sentireu dir que aquests articles en defensa pròpia els heu anat a publicar a la premsa enemiga..., la banda bona és que aquí no ens capfica gaire el parer dels bisbes i, per a més inri, som republicans, és a dir que encara ens preocupa menys l’opinió dels marquesos..., això sí, som gent de llei i demòcrates. El mossèn es treu un mocador plegat de la butxaca i s’eixuga el front: Probablement jo no soc res de tot això, malgrat que també em considero un home de llei..., soc capellà, és clar, i mai no hi renunciaré, tot i el càstig amb què se m’ha arraconat. Guarda novament el mocador a la butxaca: Però també soc escriptor i la ploma és la meva arma. Diposita la carpeta sobre la taula: Una arma que no fa sang, però prou bona per fer conèixer la veritat. Corominas agafa la carpeta sense obrir-la: I tant!, també us diré, seguint les meves pròpies paraules, que la llibertat de consciència és un dels meus valors més preuats, i en el vostre cas em sembla que alguns poderosos us l’han volguda ofegar. Verdaguer assenteix lleument: Heu llegit la meva carta a El Noticiero? És clar, respon l’altre. Haig d’entendre, doncs, que publicareu els meus articles? El director obre la carpeta: Els publicaré, i ho faré, a més, en català, no podria ser d’una altra manera venint de vós. Fa una primera mirada al text, escrit amb cal·ligrafia menuda: Segur que seran irreprotxables, per això mateix, i amb l’experiència que tinc, permeteu-me que us faci encara dues observacions: la primera és que, com us deia, provocaran un gran rebombori i, probablement, seran contestats amb opinions oposades des de les files dels vostres enemics..., la segona és que, com sempre sol passar al nostre país, per a molts quedaran reduïts a una baralla entre dretes i esquerres, en la qual haureu fet conxorxa amb les esquerres..., ho teniu clar, mossèn? Verdaguer dreça l’esquena i per primer cop pren un posat enèrgic: En els meus articles només pretenc donar a conèixer la veritat davant les calúmnies que m’han caigut al damunt i davant les denúncies que he perdut el seny..., altres interpretacions que se’n puguin fer ja no depenen de mi. Corominas torna a tancar la carpeta i la deixa a un costat de la taula: Endavant, doncs, crec que ja està tot parlat, aquesta tarda mateix el vostre article passarà a màquines i demà el podreu llegir al diari. S’alça primer el periodista i després el poeta, que li allarga el dors de la mà, però el primer hi torna a fer una encaixada i pronuncia en veu més baixa: Com hi ha Déu que encara no entenc com pot haver arribat a passar tot això.

6

Mossèn Ramon camina per davant del temple romà de Vic. Va a visitar al canonge Collell, que té vuitanta-set anys i viu en un pis al carrer de Sant Sadurní, al costat de la placeta. Gairebé cada dia passa per davant del seu pòdium i les seves columnes. A la primera de l’esquerra, sota el capitell corinti, hi figura un baix relleu amb el nom del seu protector, en majúscules: CANONGE COLLELL. Li fa com de secretari, ja que, malgrat la seva edat avançada, porta força activitat. El temple romà havia estat l’antic palau de la família Montcada des del segle XI, les seves parets formaven part del pati interior, i fou el canonge qui el descobrí quan s’enderrocà l’edifici. Després l’han refet molt. Des de darrere els vidres, pot veure la columna que l’honora i el seu nom. Mossèn Ramon és jove i el canonge li fa respecte. A l’entrada de la casa es troba amb el carter, que se li avança i truca a la porta. Bon dia. S’esperen tots dos fins que la majordona obre. El carter dona la correspondència a la majordona i aquesta la passa al mossèn, que puja l’escala i entra al despatx. Collell està assegut en un buró: Mossèn Jaume, els diaris i el correu. Alça els ulls: Gràcies, qui ets tu? El jove posa cara d’haver d’explicar el mateix massa sovint: Mossèn Ramon. El canonge porta una sotana que en altres temps devia ser elegant, amb un jersei gris a sobre, i va calçat amb sabatilles de llana: Ah, mossèn Ramon, Ramon què?, bé, és igual, deixa això sobre la taula, ja te’n pots anar. El jove es retira, però quan arriba a la porta: Ramon, m’has dit?, no, no te’n vagis, torna, que et vull ensenyar una cosa, d’on ets? De Taradell. Collell regira uns papers: De Taradell?, un pagès, vaja, un altre de la Panissa..., no, no cal que m’expliquis res, a la meva edat ja tant se me’n dona tot..., saps quin era el meu lema?, pro aris et focis, encara estudieu llatí al seminari?, tradueix! El jove obeeix: Per l’ara i el foc. Collell fa una ganyota: Massa literal i massa arcaic, digues per l’altar i la llar, m’agrada més..., què et deia? Que soc de pagès. Repeteix la mateixa ganyota: Això tant me fa!, jo et parlava d’una cosa que volia que veiessis, saps quin dia és avui? Mossèn Ramon continua resignat: 10 de juny de 1932. I el canonge, rondinaire: No, home!, no et demano pas el dia del calendari, no siguis soca, saps de què fa trenta anys, avui? Acompanya la resposta amb un alçament de celles: Fa trenta anys jo encara no havia nascut. L’ancià deixa la ploma sobre la taula: Tampoc no havies nascut el dia de la caiguda de l’Imperi romà, ni el del descobriment d’Amèrica, i prou que els deus saber. El jove separa els braços del cos amb posat de no entendre res: El... No!, descarrega Collell la mà sobre el pupitre, no te’ls demano pas, et penses que t’examino?, ja t’hauria suspès només per la pinta de pagès que fas, no, no, avui fa trenta anys que va morir Mossèn Cinto, et sona el nom de Jacint Verdaguer?, un pagès com tu..., o no. Fa una llarga pausa, amb posat cada cop més seriós: Ves-te’n!, no, no te’n vagis, et deia que vull ensenyar-te una cosa. Inspira i fa un estossec: Ves fins al segon prestatge i porta’m aquell llibre que sobresurt, el de la coberta de pell. Mossèn Ramon s’hi atansa: L’Atlàntida? El canonge allarga el braç: Això mateix, et sona de res? Mossèn Ramon prefereix no respondre, li porta el llibre i observa com Collell n’acaricia el llom. És l’edició que li va pagar el marquès..., en Cinto va entrar per primer cop a palau en ple dol.

7

El port de Barcelona és una pedrera. Ho explica la Memoria sobre el progreso y adelanto de las obras del puerto de Barcelona del año económico 1877: «Se logró vencer los obstáculos principales que se habían opuesto a la marcha de estas importantes construcciones, los muelles de Barcelona y de la Capitanía». El port és un tragí: carros, sacs, fustes exòtiques, mercaderies forasteres, olors desconegudes, dansa constant d’embalums i guspireig humà de bastaixos i mariners. Dos joves elegantment vestits amb pantalons clars i levita fosca baixen per la passarel·la del vapor General Armero, drassanes Ambrose W. Thomson, Filadèlfia, que ha fondejat fa només mitja hora. L’aparell de goleta arriat, la xemeneia fumejant davant d’una arbreda de pals i eixàrcies. Són Claudio López, de vint-i-tres anys, i el seu germà gran, Antonio. El patró els ha acomiadat a peu d’escala i els saluda portant-se la punta dels dits a la visera, amb aire militar. Les gavines sobrevolen, amb grall aspre, el convent dels framenors a una banda i les drassanes a l’altra. Un bergantí de cabotatge carregat de taronges i síndries emproa el moll dels Valencians. Els esperen un cabriolé estirat per un cavall negre de raça i un carro amb una mula. Darrere seu, uns camàlics traginen dos baguls que enfilen al carro. Els joves pugen al carruatge. Antonio se’l veu cansat, potser malalt. S’asseuen de costat. Montjuïc al fons. Tengo unas ganas locas de llegar a casa, gemega Antonio. Mejorarás guardando cama unos días. Uns moments de silenci trencats per les paraules de Claudio, que vol distreure el germà: Mira, aquí irá el monumento a Colón. El cabriolé enfila Rambla amunt, sota l’espetec rítmic del fuet del cotxer. Cuando regrese de La Habana irá a casa y se presentará a padre, espero que le caiga bien. Antonio se’l mira interrogatiu: De quién me hablas? Claudio es gira cap al seu germà: Te lo comentaba a la hora del desayuno, Antonio..., Verdaguer, el poeta. L’altre arronsa les espatlles: Ah, Verdaguer, sí, ya recuerdo, bueno, eso es cosa tuya, tú eres el artista, yo de esos temas no entiendo, si a papá le parece bien..., yo de lo único que tengo ganas es de acostar-me. Segueix la marxa del cabriolé, el campaneig de les ferradures sobre l’empedrat, el lliscar suau de les rodes, l’ombra dels plàtans, Rambla amunt.

8

El criat surt de la cuina amb una sopera de porcellana llemosina fumejant a les mans. Els cristalls de les làmpades evoquen llàgrimes i el terra és un escacat de marbres roses. Les espelmes que il·luminen els salons de don Antonio López y López, que el 1878, d’aquí a dos anys, serà marquès de Comillas per reial nomenament d’Alfons XII, deixen entreveure al·legories, flors, estendards alçats amb llances, rosetons i figures recobertes amb túniques, però és el dol el que presideix tanta mitologia. El criat, amb frac i guants de fil, recorre els passadissos silenciosos fins a arribar al menjador. El palau té l’aspecte deshabitat de les cases on la mort hi ha fet estada. La porta de marcs daurats és oberta i sent la veu del marquès des de fora: La muerte de Antonio, mi primogénito, ha sumido a la familia en el mayor de los duelos. El criat entra. Antonio López, de cinquanta-nou anys, vestit íntegrament de negre, bigoti poblat i pera llarga, acompanya Verdaguer a la taula i el convida a seure. El sacerdot s’espera que el seu amfitrió hagi passat a l’altra banda i s’assegui primer. Callen mentre els serveixen. Primer a Verdaguer: Responsabilidades que son muchas don Antonio. Fa gest amb la mà que ja en té prou. Després, l’amo de la casa. Pausa. El futur marquès es porta la primera cullerada a la boca: Lo son, lo son, padre..., mi otro hijo, Claudio, que es quien le ha recomendado a usted, es joven, tiene veintitres años y una profunda vocación religiosa que, desgraciadamente, deberá abandonar para tomar en sus manos las riendas de aquello que con tanto esfuerzo he construido. Verdaguer s’eixuga els llavis amb el tovalló. Al seminari els ensenyen a menjar: Sí, conozco a don Claudio, un joven inteligente y sensible. Uns moments de silenci mentre don Antonio deixa refredar una mica la sopa: Ya mi esposa fue una madre de acendrado catolicismo, si como sacerdote me permite la intimidad, Claudio fue concebido en Santiago de Cuba cuando regía aquella diócesis el beato Antonio María Claret. Verdaguer alça la mirada: Formado en el seminario de Vic, como yo mismo. Don Antonio fa gest d’aquiescència: Pues mientras mi esposa llevaba a Claudio en su seno, salía a recibir la bendición de aquel santo hombre al pasar este por la calle, siempre hemos atribuido la virtud de nuestro hijo a aquellas bendiciones. Una minyona retira els plats i apareix el criat amb una plata amb rodanxes de lluç. Resten callats mentre serveix. La noia omple les copes de vi blanc d’Alella. No tenga de ello la menor duda, afirma Verdaguer fent gest de no voler-ne gaire. Don Antonio comença a triar espines: Claudio es, además, un gran admirador suyo como poeta, padre, aspecto en el que no me considero entendido. El capellà beu un glop i, encara amb la copa a la mà, respon: Los nueve viajes a La Habana como capellán a bordo de sus buques han sido mi mejor medicina, como no me cansaré de repetir, y también el mejor retiro para dar alas a la inspiración que me ha permitido concluir mi poema más ambicioso y extenso. Don Antonio s’endu un bocí de pa a la boca: La Atlántida se titula, según tengo entendido. El poeta se sent complagut amb la citació: L’Atlàntida, efectivamente. Don Antonio el mira interrogativament: Me alegra que nuestra flota sirva también para tan elevados menesteres..., la Atlántida, el continente perdido, trata usted en él ese mito? Verdaguer fa gest de ni sí ni no: Sí, a partir de la figura de Colón. El seu interlocutor anima el to amb la citació del navegant: Ah!, así trata del descubrimiento de América? No, si bien me había planteado hacerlo, en mi poema presento a Colón como náufrago de una nave genovesa, acogido por un ermitaño, que es quien le relata el hundimiento de la Atlántida. Muy interesante, dice Claudio que se trata de una obra monumental y de gran belleza. Su hijo es muy generoso. La minyona retira els plats de peix i don Antonio es dirigeix al criat: Qué tenemos hoy de fruta? El criat fingeix dubtar uns moments: Uva y melocotones. El seu amo es gira cap al convidat: Le apetece? I aquest somriu per primer cop: Por mi, encantado. Passen uns moments de silenci, mentre arriba la fruita, quan don Antonio sembla voler aprofitar per canviar de tema: No sé si Claudio le ha expresado cuál es mi deseo al invitarle a nuestra casa. Verdaguer decanta una mica el cap: Someramente. Don Antonio conclou: Quería conocerle personalmente ya que deseamos que se encargue usted de la capellanía, he pensado dedicarla a la memoria de mi hijo fallecido, si usted acepta, celebraría misa todos los días en nuestra capilla y dispondría de alojamiento aquí. Comencen a menjar el raïm i, gra a gra, Verdaguer va donant el seu consentiment amb el cap mentre l’amfitrió també desgrana la seva proposta: Espero a Claudio a la hora del café, creo que tiene planes para usted..., si le parece, pasaremos al salón rosa..., Juan!, al criat, dígale a Rosalía que nos sirva el café en el salón, y un anís.

9

Antonio López i Jacint Verdaguer entren al saló i s’asseuen. El primer en una butaca: Un imperial? El segon en un sofanet: No, gracias, no fumo. Tenen davant seu una tauleta rodona, de delicada marqueteria. El capellà contempla els frescos i don Antonio somriu: Son de un tal Vigatà, creo que un paisano suyo. Sí, respon Verdaguer, Francesc Pla. El criat apropa al seu amo una plateta de cigars, en tria un, l’escapça i l’encén amb un llumí: Un buen habano es una de las mejores cosas que me traje de Cuba, si dejamos a un lado la añoranza de los paseos por La Alameda. En fa dues pipades i exhala un fum ensurat. Hablando del Vigatà, aquí cerca, en la casa del marqués de Sabassona, tiene también unos frescos..., vaya, aquí llega Claudio. Claudio López, pàl·lid, va també vestit de dol rigorós: Buenas tardes, padre. El capellà s’alça i el jove li besa gentilment la mà: Buenas tardes, mosén. El pare s’interessa: Has comido, hijo? Sí, gracias, he comido ya, pero tomaré café con ustedes. Es gira al criat: Juan, dígale a Rosalía que seremos tres. El criat, fent una reverència: Ahora mismo. Surt. Y bien, mosén, qué le ha parecido la propuesta de mi padre? Verdaguer abaixa la mirada com cercant les paraules més resoludes: No puedo por más que sentirme halagado, ya el obispo Estalella, que fue quien influyó en mi favor para que me embarcara en los buques de su compañía, me previno de su generosidad, i alçant els ulls: No solamente acepto si no que por ello renunciaré gustoso a la canogía que me ha sido ofrecida en la seo de Barcelona. Claudio s’asseu a l’altra butaca i es mostra sincerament satisfet: No sabe cómo me reconforta con ello, mi querido amigo, pienso que será de gran consuelo para la familia en estos momentos..., además, en su doble condición de presbítero y de hombre de letras confío que me será de gran ayuda en ciertos proyectos que tengo en mente. Verdaguer aparenta gran interès: Me intriga usted. El jove precipita el to: Me he propuesto lanzar una campaña de recatolización de nuestro país. L’altre hi accedeix, tot i que no ha entès ben bé la proposta: Bien, no faltaría más, cuente usted conmigo, i en veu més baixa com per no ser sentit, demasidas persecuciones y quemas de conventos hemos visto en el período revolucionario. Don Antonio intervé: La restauración borbónica y la reciente constitución ayudarán a llevar las aguas a su cauce, estabilidad y progreso son las claves, ni república ni Isabel. Entra la minyona, vestit negre i davantal amb pitrera blanca de batista, amb una plata d’argent, la cafetera, tasses, sucrera, una ampolla de cristall amb anís i tres copes. Serveix primer a Verdaguer. Claudio li ofereix sucre, en pren dues culleradetes i comença a remenar: Nunca como en los últimos treinta años la iglesia había estado en una posición tan baja y había perdido tanta influencia en nuestra sociedad. El jove ofereix sucre al seu pare: Por eso estoy decidido a apoyar todos los movimientos en defensa de la fe y de su propagación, la religión católica ha de ser la del estado porque es así y porqué lo dice la constitución y la enseñanza ha de ser doctrinal. El mossèn fa un xarrup i deixa platet i tassa sobre la taula: Y yo estaré a su lado. La minyona omple les copetes d’anís. Claudio se’l porta a la boca i, abans de beure: Confío mucho en usted en estos menesteres. Verdaguer en fa un glopet i s’encarcara lleugerament: Hay que alejar muy especialmente a la gente sencilla de la ola de materialismo que nos invade. Claudio es dirigeix al seu pare com cercant conformitat: Y quién mejor que el autor de L’Atlàntida para llevar a cabo esta recreación casi mística. Verdaguer li riu l’exageració. Sol de tarda al balcó.

10

El vell canonge continua assegut al buró i obre L’Atlàntida. El jove mossèn s’està palplantat davant seu. Passen uns segons. Collell endinsa la veu en les seves pròpies reflexions: Sí, en Cinto havia creuat l’Atlàntic nou vegades a bord dels vaixells de la Compañía Transatlántica de don Antonio López, l’home més ric d’Espanya..., en Cinto cercava la seva Atlàntida com tants savis i poetes de l’antiguitat. Acarona la pàgina oberta: La trobaria en forma d’aquest llarg poema, el més esplèndid i sorprenent que havia vist mai la llum a Catalunya... Passa pàgina i alça els ulls per sobre les ulleres cap al jove vicari: L’anà enllestint lentament, curosament, segons les seves paraules, com una d’aquestes petxines que cada dia, cansada de brunyir-les, la maror llença a la platja. Fa un gest oscil·lant amb la mà com una proa que fendís les onades. Em sembla veure en Cinto a la coberta del vaixell, contemplant la costa amb la mirada perduda d’aquells dies, s’havia embarcat malalt i turmentat, les flames que li encenien l’ànima cremaven també al seu poema. Baixa la mirada i llegeix: «Apar serpent immensa d’escata vermellosa, que a través de l’Europa, d’un mar a l’altre mar, respirant fum i flames, passàs esgarrifosa son cabell de guspires i foc». Mossèn Ramon se l’escolta circumspecte.

11

A la cabina del vaixell hi entra un sol de matinada, filtrat entre núvols alts. La cortina, davant l’ull de bou, fa el pèndol, gronxolada per la maror. Caoba noble i llautó, un catre, una tauleta, una cadira, un armariet. El motor batega a les calderes. Verdaguer respira neguitosament, adormit en un malson, les celles frunzides, una ombra sota els ulls, els llençols rebregats. El ronc del vapor esdevé una cascada i un tro en la nit, i en la tenebra baixa una riuada amb cadàvers surant, s’encavalquen, es reiteren, es confonen enmig de crits i planys, l’aigua esdevé sang. D’una caverna en surten vells despullats, caminant desmaiadament, amb garrots a les mans, també els brolla sang per la boca. El món s’estremeix amb un terratrèmol sord, amb l’erupció d’un volcà. Una legió de pastors esparracats caminen sense rumb, fumats, entre arbres calcinats. Una àguila sobrevola la devastació. Verdaguer es desperta suant, mira el sostre com si no reconegués el lloc i s’asseu lentament. Es porta la mà al pit i es desenganxa la camisa de dormir de la pell. Matí fred a l’oceà. Ràfegues de vent, maregassa. Verdaguer surt a coberta abrigat amb el manteu. Contempla les onades des de la borda enlluernat pel ressol. Passa l’estona. S’ennuvola. Enmig de l’escuma el mar s’ha agrisat. Es fica novament a dins.

12

En Cinto estava malalt i s’enyorava. Collell segueix fullejant L’Atlàntida i treu una fotografia d’entremig de les pàgines: Vine, fa al capellanet, mira, ens la van fer el 1895, fa gairebé quaranta anys, al segle passat, imagina’t!, riu per primer cop, com suara, guaita, érem amics, jo miro a la càmera, tot i que sembla que llegeixo un fulletó que tinc a la mà, no sé ni què era aquell fulletó, i ell mira a terra amb cara seriosa, com emmurriada, sense la força d’abans, sembla un mirar despectiu, jo em veig sa i duc el mantell de canonge, veus?, ell es veu esgotat, tant que li havia recomanat jo que acceptés la canongia que li havien ofert!, les meves sabates són bones i les seves atrotinades. Es mira mossèn Ramon: I no era la primera vegada que estava fumut, no, sort n’havia tingut de mi..., havia passat un mal hivern, en Cinto, em sembla recordar que va ser l’any que es va proclamar la República, la primera, és clar!, riu novament i estossega. S’alça pesadament, va fins la finestra i mira la plaça. Mossèn Ramon agafa la foto, hi fa una ullada i la torna a deixar sobre la taula. Jo n’havia parlat amb en Morgades, que no seria bisbe fins al cap de set o vuit anys, però que era més gran que nosaltres i tenia ja les seves influències, i ell mateix m’ho va confirmar: Sembla un desenterrat, el vaig veure la setmana passada i em va fer molt mala ganya. Jo, com que el tenia més tractat, ho veia encara més clar: Està desmoralitzat, abatut, com si es volgués morir. I encara recordo que hi vaig afegir: I té un mal humor que no hi ha qui l’aguanti! En Morgades també el coneixia força: Sempre ha estat una mica especial, té un caràcter difícil, però ara el veig malalt, em va insistir. A mi em semblava tenir el remei: Per què no parles amb el bisbe i que el tregui de Vinyoles?, podria anar a passar una temporada a Barcelona, allà hi té coneguts i jo mateix hi faig molta vida, potser el bisbe Estalella li podria donar un cop de mà. En Morgades, sempre pràctic, em va recomanar de portar-lo al metge: Busca’n un de bo a Barcelona i li fas anar vulgui o no vulgui, tan amics com sou, a tu et farà cas. Jo no ho veia gaire clar, però al final vaig accedir-hi.

13

La tardor de Barcelona té ombres adustes i rampells de sol esclatants. Al carrer es confonen els darrers vestigis de la vestimenta estival i els primers abrics. Només els capellans mantenen la uniformitat faci el temps que faci. Collell i Verdaguer llueixen les seves millors sotanes i caminen enfeinats. Ja al pis, a la sala d’espera on els ha conduït la minyona, ocupen dues cadires del racó. El mobiliari és d’un hieratisme estil imperi, degradat per motlles casolans. A l’altre extrem s’hi asseu un matrimoni gran. L’home estossega. Sembles sortit de la Bòria, diu Collell. Verdaguer porta els cabells tallats a l’u i té les galtes xuclades: No sé què hi fem, aquí. L’altre respon amb un esforç caritatiu: No estàs bé. N’estic prou de bé. No, no ho estàs, se’t veu sempre capficat, no menges, no dorms, t’aprimes. És que treballo molt. Treballaves. Foteses! Però que no ho veus?, mira’t al mirall, t’hauríem de fer una fotografia..., en aquests dos anys que ets vicari de Vinyoles només has escrit quatre coses. Verdaguer triga una mica a respondre, mou el peu neguitosament: Què et fa pensar que sempre és millor fer que deixar de fer?, prou que ho fas tu d’escriure, jo penso en la meva Atlàntida. Doncs, ja que ho dius amb aquest to mofeta, almenys jo faig alguna cosa de profit, estudio, tinc amics, que tu cada cop en tens menys, soc mestre en Gai Saber... Verdaguer se’l mira amb ulls de suficiència: Gran cosa!, i mestre a ficar el nas on no et demanen. Collell sospira: I algú que no té en compte les atzagaiades que li endinyes. Posen cara d’estar discutits, fins que Verdaguer, conciliador: És bo?, com a metge, vull dir. El professor Letamendi és més que metge, és filòsof, músic, pintor, poeta... L’altre respon amb nova sornegueria: Home de molts oficis... I és catedràtic de la universitat. Això només impressiona els que us hi aneu a passejar. El professor Letamendi va presidir els Jocs Florals de l’any passat, que no te’n recordes? I tu n’has estat el secretari aquest any, o sigui que això no vol dir res. Collell alça la mirada al teginat del sostre i exclama: Déu meu! Poden passar, els anuncia la infermera.

14

Josep de Letamendi i de Manjarrés, cinquanta-tres anys, assegut i sense alçar els ulls d’uns papers de sobre la taula, gran i massissa: Passin i seguin, si us plau. Anys a venir un seu antic alumne, Pio Baroja, es venjarà de tres suspensos a la seva novel·la El árbol de la ciencia, i esmicolarà el professor descrivint-lo com «un señor bajito, escuálido, con melenas grises y barba blanca; cierto tipo de aguilucho, la nariz corva, los ojos hundidos y brillantes». Verdaguer i Collell s’asseuen davant l’escriptori de l’eminència. Al cap d’una estona, alça els ulls: Qui és el malalt? No respon cap dels dos. A la fi, Verdaguer: Diuen que soc jo. Diuen?, qui ho diu? L’interpel·lat es mira el seu amic: Aquest company, sense anar més lluny. Collell s’impacienta: Miri, doctor, no és cosa meva, vostè convindrà amb mi que la mala cara de mossèn Verdaguer... El metge s’eixoriveix: Ah!, o sigui que vós sou el poeta!, perdoneu, però no us havia reconegut... No menja, prossegueix Collell, sempre té mal de cap, sempre està cansat. Letamendi desvia la mirada cap a l’interessat: És veritat, això?, el qual dubta: Estic cansat de tant treballar, i tinc mal de cap sovint, és cert. Se’ls mira tots dos: Són amics, vostès? Verdaguer, novament, titubeja: Sí, és clar. I dona peu a Collell per llançar-se a l’atac: Però no aguanta ningú i, darrerament, ningú no l’aguanta a ell. El metge inicia l’anamnesi: En quin lloc del cap us fa mal? Per tot. Com si duguéssiu una corona? Talment una corona d’espines. Com dormiu? Agafo el son però al cap de mitja hora em desperto i ja no em puc tornar a adormir. Collell intervé: I es lleva de molt mala lluna. Verdaguer: Parlàvem del dormir. Però l’amic no es rendeix i mira al galè: No es refia de ningú, tot li reprèn i cada cop viu més aïllat. On viviu, mossèn? Soc vicari de la parròquia de Vinyoles, prop de Vic. I sou feliç? Verdaguer acota el cap: La felicitat no està feta per a l’home. Collell pica sobre la taula amb el palmell: Ho veieu? Letamendi es pren uns moments, s’alça, se situa darrere el malalt i li passa la mà pel crani: Us voleu alçar, si us plau? Verdaguer s’alça lentament. El metge se n’allunya una passa i se’l mira de perfil: La vostra complexió és la d’un home melancòlic, també colèric, això us marcarà la vida; us sentiu desassossegat?, mancat de forces?, us costa cada cop més pensar? Verdaguer se’l mira: No vull pensar, no vull pensar, cada pensament m’és dolorós. I en la mort?, penseu en la mort? No penso en res més. El professor es retira novament a la seva butaca, darrere la taula: Benvolgut mossèn, sou molt jove i jo sí que tinc un pensament: cada persona és un individu, cada cos és un sol òrgan i la vida és una sola funció, no em feu donar nom al vostre mal. El pacient se’l mira amb sorpresa sense contradir-lo. La vostra disposició a la malaltia s’expressa en la vostra forma anatòmica, vós sou així, la vida és el resultat de la funció derivada de les relacions entre l’energia individual i el cosmos, això és una fórmula i a vós se us ha afeblit l’energia individual. Collell sí que l’interromp educadament: I això quin remei té, doctor? Letamendi arronsa les espatlles: Diguem que el que patiu seria una anèmia cerebral, què us puc recomanar?, gimnàstica, aires de mar, també polsar un xic de tabac de tant en tant...

15

Collell sospira: No vaig ser amb ell en els seus darrers dies. Jo ho sabia tot, me’n parlava tothom, els diaris en duien la notícia puntual, la gent feia suposicions, i jo posava cara d’estar al cas, de compadir-me’n, i me n’avergonyia. Mai no vaig trepitjar Vallvidrera, ningú m’ho va demanar i no vaig ser prou valent d’anar-hi, penso ara després de tants anys, a vetllar les seves nits, ni vaig sentir el seu ofec, que sempre m’ha perseguit, ni el seu adeu. M’imagino el comiat a tot allò que ell va cantar, tan a prop com jo m’hi veig avui..., que et sigui pietosa la parca, penso encara. Verdaguer al llit de mort, desig d’obagues fresques en la nit febrosa, el rauc del respir fatigós, insomnis de malalt, la tos asfixiant, la mirada esgotada ressegueix el dormitori crepuscular de la Vil·la Joana, el sostre i les parets lleument il·luminats per la llàntia que es deixa encesa als moribunds a la tauleta de nit. Verdaguer pensa en el foc que ha cremat, ara ja per sempre, tants somnis de glòria, i fa un sanglot de pena en veure’s pobre i desvalgut en la penombra nocturna que no s’acaba. Vol resar però el cap se li’n va cap a altres pensaments: aquest i aquell, unes paraules i unes altres, un lloc o més enllà, malsons aglevats d’antigues lloances i vells retrets, records fugissers que han perdut tota substància en aquestes hores, tristors que ja no se sap de què, amargors només destinades a enterbolir la dolçor d’altres moments, amors esporuguits..., res no pot tornar. Triga a fer-se de dia. Amb l’amic tan lluny en el moment d’aclucar els ulls, d’encetar aquell son del que mai no es desperta. És maig però la cambra és freda. Lluites entre humans, baralles de vells amics. Una altra gent el plora.

16

La coberta del Ciudad Condal és eixuta i les onades, llargues fins a l’horitzó, fan de mirall al sol ponent. El pavelló de la Compañía Transatlántica té el fons blau i un cercle blanc al mig. És estiu. «The grateful smell old Ocean smiles», com el descrigué John Milton al cant IV del seu Paradise Lost. No hi ha altres sorolls que el de la parella de cilindres Compound, el vent als dos pals creuats i el mar, fresses a les quals ningú no para esment, perquè ja no és el primer viatge, perquè ja són molts dies de travessa i el tròpic s’anuncia en aquest vespre calorós. Antonio López havia comprat aquest vapor i el seu bessó, l’Habana, a Gibraltar, de segona mà. Se n’havia dit Washington i havia estat construït a Sutherland el 1872 per Oswald and C. És el segon vapor amb aquell nom de la companyia, ja que el primer havia naufragat a Veracruz el 1867. Verdaguer té un aspecte més saludable i desimbolt, s’ha engreixat una mica, els ulls han emergit de les conques, el cutis s’ha emmorenit i la sotana és de tall i confecció acurats. Seu a la taula del capità Fernando San Emeterio, amb Lluís Llansó, agent general de la companyia. El sopar s’ha acabat i estan escurant el cafè. El capità s’acomiada: Señores, ya les he contado bastantes cosas de nuestro buque, el puente me reclama y no quiero hacerme pesado. Els altres dos: Buenas noches, capitán. Don Lluís suggereix: Anem a fora? Travessen el menjador i surten a la coberta d’estribord. El captard és dolç. M’agrada veure-us aquí, a la fresca, em teníeu preocupat, sense sortir mai de la cabina. Sí, respon Verdaguer, val la pena, fa un vespre bonic i tindrem una esplèndida posta de sol. Caminen en direcció a proa. En deveu haver vist moltes, quants viatges porteu? És el tercer. I us han provat? Sí, no m’han anat gens malament, ni pel cos ni per l’esperit, ni per la meva escriptura. Don Lluís es gira cap a ell: Us inspira, doncs, el mar? La resposta arriba pausadament, com l’ocàs: Més que això, he vist en la seva buidor un continent i en les seves illes, les pilastres que el sostenien, he vist les pilastres del gran pont romput entre Europa i Amèrica. S’aturen i tots dos repengen els braços a la barana, mig ajupits. Don Lluís riu: Si aquest pont encara hi fos, mossèn, a nosaltres se’ns hauria acabat la feina. Verdaguer fa una rialla, calla uns moments i, ja seriós, reprèn la reflexió: També he vist la culpa. L’altre resta sorprès: La culpa? El poeta eludeix donar més explicacions: Algun dia us ho explicaré. Reprenen el passeig: I com ho feu per explicar aquest continent perdut? Verdaguer triga uns moments a respondre: El meu poema ha solcat amb mi l’oceà i jo només he fet que l’habitessin els herois i els mites. L’agent general cerca en la memòria: El que em dieu em fa pensar en el cèlebre Paradís perdut que havia llegit de jove. Verdaguer acluca els ulls: Què no donaria per poder escriure una obra com aquesta, Milton, un poeta il·luminat, què no pagaria perquè sorgís un arcàngel o un Satanàs de la meva ploma..., «Val més regnar dins l’infern que ser esclau del cel», els versos de la meva carpeta, això sí, portaran humilment la salabror d’aquestes aigües. Don Lluís afirma amb el cap: Una vida al mar, molt diferent de la d’un vicari de poble de terra endins. Sí, una vida que m’ha fet bé, tot, tot m’ha permès espolsar el matalàs del meu continent perdut, la mitologia grega i la Bíblia fan la resta. Riuen novament. La mitologia grega no és massa pagana per a un capellà? Per què?, l’abisme en què cauen els titans del meu continent ajuda que neixin noves terres on els homes fundaran ciutats, Milton ho explica, els nostres primers pares només tenien un precepte per complir i no ho van fer, però al càstig de la destrucció el segueix el perdó de la creació..., abans us parlava de la culpa i ara us parlaria, com a sacerdot, de la redempció. Com se’n dirà del vostre poema? Se’n diu L’Atlàntida. Contemplen en silenci els últims raigs de sol. Somriu l’olorós vell oceà, conclou Verdaguer.

17

L’oceà ja no és més que un record. La llum entra ara per la vidriera del balcó que dona a l’empresonat jardí urbà. A la cambra hi ha un desordre per conrear, sobretot llibres, a la taula i a les cadires. Només se sent el frec de les anades i vingudes de Verdaguer ordenant-los als prestatges de la llibreria. Porta l’alçacoll negligentment fluix, ja que són els seus dominis, prestats però seus; treballa i fa calor. Examina un paper, l’estripa amb cara de contrarietat i el llença a la paperera. Trucs a la porta. Als espais nobles, com el Palau Moja, tot ressona i es perd per les catifes i els cortinatges. Sense girar-se: Passeu! Claudio López entreobre la porta i treu mig cos: Amb el vostre permís, mossèn. Verdaguer es gira: Només faltaria, don Claudio, sou a casa vostra, passeu i maneu; a què dec l’honor de la vostra visita? Entra i contempla el munt de llibres: Que estàveu ordenant la vostra llibreria? Fent endreça, més aviat..., de tant en tant cal fer endreça en aquesta vida, saber què cal conservar i què cal deixar de banda. Claudio porta també un llibre a les mans, camina fins a la butaqueta i s’asseu: Seieu, si us plau, mossèn, només venia a felicitar-vos. Verdaguer s’acomoda en una cadira. He llegit d’una tirada els vostres Idil·lis i cants místics i he quedat meravellat. El poeta, cofoi, somriu: Els vostres elogis són el millor tribut. Claudio mira al seu entorn: I per a la nostra família és un privilegi tenir-vos a casa, passava pàgines i em semblava que estava llegint sant Joan de la Creu o santa Teresa. Verdaguer abaixa la mirada, afalagat i lleument incòmode: Són massa elogis, don Claudio, però he de dir-vos que sí, que he tingut presents a sant Joan i santa Teresa, així com també Ramon Llull, per ser just. Però el jove admirador no desisteix: Són versos plens d’anhels i aspiracions. I Verdaguer sembla que gairebé s’excusi: Així voldria que fossin, i que en algun moment continguessin les visions d’aquells grans homes, però temo que la meva vida interior està molt lluny de ser tan intensa com la seva. Claudio obre el llibre: No digueu això, i llegeix «que dolça que és la vida, més dolça és la mort, si d’amor moria!», alça els ulls, quin lirisme tan pur! Verdaguer el segueix en veu baixa i acaba afirmant: No és pas per no voler-ho, tota la vida he tingut aquest desig. Segueix la conversa, Claudio llegeix i llegeix, la mirada del poeta es fa transparent, més segura. La tarda enrogeix l’estança, però sembla també més buida. Unes flors, pensa, o un retrat dels pares, no, un sant crist al capçal i un munt de papers sobre la taula. Quan Claudio ja se n’ha anat, va a desar un altre llibre. Han estat una premonició les seves paraules d’abans? Ramon Llull. S’acosta al balcó: «Senyer ver Deus, rei glorios, qui ab vos volgués hom unir, membre us dels vostres servidors, qui per vos volen mort sofrir».

18

La cambra del vell canonge sembla impregnada d’una atmosfera macilent, gòtica, com disposada a veure’l morir aviat. Sobre el buró, les plomes, el tinter, els llapis, els papers, L’Atlàntida encara oberta. Mossèn Ramon s’està dret. La veu de l’ancià es tenyeix amb un rogall: Encara em sembla que el veig, amb disset anys, amb la sotana de seminarista, a l’aula tot sol, escrivint, ratllant, «com onades d’un riu del paradís», Déu-ni-do, li veig el front espaiós i la mirada convençuda. Respira calmosament uns quants cops: Va entrar al seminari als deu anys, ja em diràs quina vocació es pot tenir als deus anys..., fas cara que tu també, Ramon, m’has dit que et deies?, en tenia un més que jo, me’n recordo vagament, no, dic mentida, me’n recordo molt bé, llatí, grec, història, doctrina..., els estudiants de Vic érem la riota per l’uniforme que ens feien dur al carrer, gairebé era com ara, però la vestimenta sí que era extraordinària, érem quatre que fèiem força tabola, externs al carrer!, venia un, encara no t’has disfressat?, afanyem-nos que ja és l’hora, que no tens ganes de sortir?, i tant si teníem ganes de sortir, de sortir o de fugir?, anàvem als armaris i ens vestíem amb aquells uniformes, i ell, en Cinto, recitava, «amb el tricorni en batalla i un esparracat manteu, amics meus no em mirareu sens esclafir la rialla...», i tant que rèiem mentre ens cofàvem el barret-cresta i ens posàvem el manteu amb fingida solemnitat, i tant!

19

Verdaguer té divuit anys. Només ha sortit de Folgueroles per anar i tornar del seminari. A trenc d’alba, apareix a la porta de casa vestit d’estudiant amb un farcell a l’esquena i un cartipàs sota el braç. La mare el segueix, li dona un senalló i li besa la galta. De la foscor de l’entrada n’apareix Francesca, la germana, que es queda al costat de la mare. Mentre s’allunya li fan adeu amb la mà. Matí fresc de començament de tardor. Sonen uns picarols en la llunyania, s’apropa un carro. El camí és polsós, després d’un estiu amb poca pluja. El fullam de pollancres i àlbers deixa unes ombres d’argent, allargassades. La muntanya, el Pirineu, al fons, fa de cinyell a la plana. Els pardals volen ran de garrigues i bardisses. Passa el matxo dels picarols, que arrossega un carro grinyolant camí enllà. El pagès que el mena el saluda alçant el cap cofat amb barretina vermella. Al cap d’un tros, el noi s’hi repensa, l’empaita i d’un salt s’hi enfila al darrere. S’asseu amb les cames penjant. El pagès es gira cap a ell. Passen pel costat d’un camp de blat de moro, baixa i n’agafa una panotxa. Torna a pujar, l’acaricia i la deixa a un costat. Obre el cartipàs, es treu un llapis de la butxaca i escriu seguint el sotragueig. De primer parla en veu baixa i després es dirigeix al conductor: Com en dieu d’aquest terreny? Jo en dic la terrosseda. Escriu: «Per la terrosseda seca, les fulles dringuen». I novament: Quin vent bufa avui? Tramuntana, escrius molt, noi, que vols ser poeta? I segueix escrivint amb un murmuri: «L’alè de la tramuntana». Què escrius? Aparta la vista del paper: Parlo del blat de moro. L’altre respon amb estranyesa: I què se’n pot dir del blat de moro? Verdaguer tanca el cartipàs i recita: «Son gra d’or, mig cobert per l’onejanta cabellera de fils de plata!». El pagès se’l mira amb sorpresa: Redimoni!, en parles prou bé, ja ho crec que seràs poeta, però si tot aquest camp fos d’or i plata, d’altra manera no viuríem! El jove agafa la panotxa i en mossega un gra. El carro segueix fent camí i el cel i l’herbassar, una alzina i el terra sec i rocós auguren una calor a deshora. S’apropen a la masia de can Tona, un paller i una façana quadrada i plana, amb un porxo a les golfes amb doble balustrada de fusta separada per una pilastra. Cent anys després Josep Coll i Bardolet en farà un dibuix, més aviat un apunt imprecís.

20

La tarda a ponent és color de nespra i entra a glopades pel balcó de la sala. Verdaguer fa de mestre i cinc criatures balbucegen les taules amb avorrida cantarella. Mira el vol dels estornells a través dels vidres: Demà vull aquestes multiplicacions fetes i les pàgines dotze i tretze del llibre de doctrina apreses de memòria. Tanca la carpeta. Una noia rossa, d’ulls blaus com només es veuen en la gent de muntanya, treu el cap per la porta, no diu res i torna a tancar. Els nens, que a pagès mai no són innocents, se n’han adonat i el més grandet, amb somriure murri, li pregunta: Ens deixeu plegar? Verdaguer s’enrojola: Per avui sí, que m’han manat d’ajudar a la collita, demà sigueu aquí d’hora, ara digueu una avemaria. Déu vos salve. I va sentint el rés mentre s’encamina a la seva cambra. La noia s’esquitlla al final del passadís. Ell la segueix amb la mirada mentre resa distretament l’oració a mitja veu: Santa Maria. Pugen l’escala. S’apressa, l’encalça i entren furtivament dins l’habitació. El sostre és baix, sota teulada, amb un catre, una tauleta i una cadira. El sant Crist a la paret i l’olor vegetal del gra amuntegat allà al costat, a les golfes. Besa abrandadament els llavis carnosos com grills de taronja, sense dir-se res. Tot d’una, la noia s’escapoleix dels seus braços i surt. Ell resta repenjat a la paret, amb un tremolor lleuger. De mica en mica es va traient la sotana i es posa les calces, la brusa i la barretina.

21

S’ha afegit a la feina després de berenar. L’escamot d’homes es perd entre les altes tiges. Arranquen panotxes, seguen arran, ho amunteguen en rengles de piles, suen, criden. Les minyones omplen els coves, se’ls carreguen al cap i els duen a la carreta dels bous. Nois i noies fan broma i es piquen l’ullet. El bover mena els animals i la carreta, ja plena, pel camí. Es va fent fosc, van plegant els volants i es reuneixen en grup al darrere. Canten. Els més joves es donen empentes i s’empaiten. Riallades. En Cinto participa de les corredisses. Les noies fan un grupet a part amb les seves enraonies i els nois les destorben. Des de l’era de la casa es veu arribar la colla i se sent la gresca. Verdaguer se n’aparta i entra a la casa rient. Puja al primer pis i mira des de la finestra oberta, ja seriós, la noia rossa dels ulls blaus. S’asseu al festejador amb el cartipàs i escriu. Va dient a mitja veu els versos que sorgeixen a poc a poc: «Al baixar els coloms a casa teva jo baixava pensívol a la meva: no hi havia coloms ni colomar». Alça el cap i veu com el jovent fa una rotllana: «Sols hi havia un terrat cobert de branques, i, per colomes blanques, jo feia allí mos somnis voleiar». Sent dos copets a l’espatlla que li donen un ensurt. Es gira i veu l’amo: Agafa la carrabina que faràs guàrdia al convent, corren veus que hi ha qui el vol anar a cremar. S’allunya del noi: Cony de revolucionaris! Veu com l’home es fica dins la seva cambra. Tanca la carpeta i escolta el raucar vespral de les granotes a la bassa. La colla s’ha desfet i no se sent ni la conversa xiuxiuejant de les amigues: Però, com es vol casar amb tu si ha de ser capellà? I la noia rossa dels ulls blaus respon: Diu que deixaria el seminari. I tu te’l creus?, li replica prompte l’altra. No ho sé, hi ha hores que el veig molt capellà, potser per la sotana..., fa poesies, però d’això no se’n viu. I l’amiga que insisteix: Però tu li has donat peu? No ho sé, no sé què dir-te, a mi m’agrada, però d’aquí a festejar-hi... I l’Enric? La noia rossa confessa: Potser no m’agrada tant però el veig més decidit, sap més el que vol... i no porta sotana...

22

És negra nit a l’esplanada del monestir de Sant Tomàs de Riudeperes. Verdaguer i el seu company donen mitja volta pel costat de l’església. Els futurs missioners franciscans del Perú dormen a les seves cel·les amb somnis d’Arequipa. Els dos nois van abrigats amb mantes. Verdaguer porta una vella carrabina ripollesa penjada a l’espatlla i l’altre, un bastó de tortellatge. Caminen per corredors solitaris de sostres nerviüts i es fiquen al claustre de voltes renaixentistes. El pou central està cobert per una arcada neoclàssica coronada d’herbam salvatge. De tant en tant un raig de lluna il·lumina l’escena. Desperteu-vos!, crida Verdaguer als cavallers de Riudeperes i Altarriba i als monjos agustins i franciscans allà enterrats. El seu company exclama: Redeu, sortiu a veure qui som! Retruny la crossa a cada pas i Verdaguer apunta la lluna. L’òliba calla. Segueixen la ronda, surten, passen pel costat dels contraforts i s’asseuen als graons d’entrada al temple. Qui creus que pot venir aquí a cremar aquest casalot, pregunta el company, el general Prim? No crec que el general Prim vingui aquí aquesta nit, deu ser al seu llit dormint tranquil·lament. Callen un moment. El noi l’interroga: Tu ets del general Prim? Verdaguer fa cara d’estranyesa: Jo?, no saps que és maçó? I això és dolent?, s’interessa l’altre, potser aniríem millor. Verdaguer s’ho pensa: No crec que els progressistes arribin a manar mai, la reina no els vol i, en aquest país, quan sembla que s’arregla la política s’espatlla la religió, si un dia hi ha diners l’endemà hi ha una revolta, si un partit cau no n’hi ha cap altre que ho faci millor. El company talla un bri de fanal sec i se’l fica a la boca: No sé pas què hi fem aquí.

23

Verdaguer ha deixat la carrabina repenjada a la paret. Són les cinc i no han dormit. El company va a jaure una estona abans no el cridin. La xicota dels ulls blaus ja s’ha llevat per encendre el foc i penjar la perola del segó als clemàstecs. Han coincidit a la cuina i s’amaguen a parlar sota l’escala. Ell es mostra impacient: Podríem ser feliços, junts, per tu deixaria el seminari, t’ho prometo, l’únic que cal és que m’estimis com jo t’estimo a tu. Ella respon, baixet, sense dubtar: No, Cinto, t’he dit que no, encara no sé per què et vaig fer agafar il·lusions. Ell triga a contestar, i ho fa amb to somniador: No són tan sols il·lusions sinó amor de veritat, cada minut que passo sense tu el meu cor t’enyora, enyoro els teus petons... No tornarà a haver-hi petons, replica la noia amb determinació. Però ell no es rendeix: No puc viure sense els teus ulls blaus que tant m’han fet plorar, no, no te’n riguis, després d’haver-me ferit el cor. La noia segueix inflexible: Sembla que no em sentis, i ara me n’haig d’anar que em trobaran a faltar. Ell segueix amb un lleu to de retret: Fa tres setmanes que no et trobaven pas a faltar, no te’n vagis, t’ho suplico, que si no tinc el teu amor per mi serà sempre més una nit fosca. Ella, a la fi, l’aparta: Quan parles així, com un llibre, no et puc creure, per què no em vols escoltar?, no et vull ferir però t’haig de dir que també n’hi ha un altre, i ara deixa’m marxar que ja trigo massa. Se’n va i Verdaguer resta abatut. Camina pel passadís amb la carrabina a la mà, obre l’armari i la penja dins. De sobte s’enfurisma i el tanca d’una revolada. Encara és de nit, ha pujat a la cambra, l’empostissat grinyola, ha passat la balda i, en lloc d’estirar-se al llit, s’ha assegut a la tauleta. La seva mà es mou a la llum de la llàntia. Escriu vivament, suca la ploma al tinter, ratlla, reescriu. Només se sent el raspar del tremp sobre el paper i la seva respiració agitada. Les faccions se li han aferrat i els ulls han pres una avidesa que no el deixa estar per res. Clareja. Deixa la ploma i dona un cop de puny sobre la taula.

24

El salonet del Palau Moja té una flonja catifa floral que atenua les passes de mossèn Cinto quan hi entra per prendre cafè amb don Claudio López: Miri, li diu aquest somrient. El cavaller uniformat i condecorat del dibuix té la cama dreta avançada, el braç esquerre darrere la cintura, la mà dreta enguantada de blanc sostenint un cigar entre els dits, les botes amb esperons, la boina vermella, l’espasa a la cintura, tot ell amb un posat una mica torero. Verdaguer es mira la revista: Vanity Fair?, pregunta. Claudio afirma amb el cap: Me l’han portat de Londres. Verdaguer passa pàgines: Té alguna cosa a veure amb l’obra de Thackeray? L’altre riu: Em sembla que res, és un setmanari anglès, si no és que està especialitzat en arribistes i en vanitats contemporànies. Verdaguer torna al personatge del dibuix: És Carles VII? Això mateix, corrobora el seu interlocutor, don Carles de Borbó i Àustria-Este, l’etern pretendent que ens ha tingut en guerra els darrers quatre anys. El capellà fa una ganyota d’estranyesa: I pensar que el meu rector de Vinyoles sortia a la muntanya amb el trabuc per aquest petimetre. Sí, respon l’amic, no té pas un aspecte tan arriat com el d’en Savalls, però tot això ja sembla acabat, i bé, beu un glopet de cafè, continueu escrivint poesia mística? Verdaguer deixa la revista sobre la taula, s’asseu atenent la indicació de don Claudio, i sospira: Sí i no, per ser-vos franc, tinc una mena de lluita interior, estic escrivint un gran nombre d’himnes, goigs i càntics per fomentar la devoció, molts d’ells per encàrrec, però n’haig de fer tants que tot el bé que puc fer com a sacerdot em sembla que és un sacrifici com a poeta, i hi ha moments que m’adono que no faig més que repetir-me a mi mateix i fins m’arriba a cansar el que dic, perquè sempre dic les mateixes coses. Claudio deixa la tasseta sobre la taula: A mi m’agraden els vostres versos de devoció. Verdaguer mira cap al finestral: I us ho agraeixo, però quan faig un repàs de tot el que he escrit em trobo amb massa diminutius ensucrats i massa efusions líriques, no voldria caure en una beateria oposada precisament a aquell desig místic que vos elogiàveu. Claudio fa que no amb la mà: No us en penediu mai d’aquesta poesia, tingueu en compte que al poble li arriba més que cap altra. Però el poeta sembla poc convençut: Les vostres paraules em consolen ja que tot sovint faig equilibris entre el calze i la ploma, per fer una comparació un xic irreverent. Claudio afirma ara amb el cap: Això us honora, ja que el vostre èxit com a poeta us podria enlluernar i dur-vos a una vida mundana. Sí, replica Verdaguer, però, si us haig de ser sincer, de vegades penso que de bons capellans n’hi ha molts i de bons poetes n’hi ha pocs. Claudio nega amb el cap: Segur que vós podeu ser el millor en les dues coses, i, per cert, com va la tasca d’almoiner que us va encomanar el meu pare?

25

Verdaguer surt de palau. Camina apressat per la Rambla amb una cartera a la mà, trenca per la Portaferrissa i més enllà pel carrer de Petritxol i la plaça del Pi. El vent esbarria les fulles i el raig de la font. I encara pel carrer de Banys Nous. Un retall de cel acanalat entrelluca les giragonses. La petja sobre les llambordes es fa més sinuosa, cap avall, en direcció al mar. I encara més enllà on els carrers són calls, el seu nom es perd en el coneixement dels visitants i on la sotana i el mateu de bon cotó negre comencen a desentonar amb els captaires, la canalla que juga, els badocs, la noia que surt amb un farcell al cap, el manobre que creua amb el cabàs de les eines, el baladreig dels qui fan la manilla a la taverna, el grinyol del carro que amb prou feines passa entre façanes, el bullici. Fins a l’última entrada del darrer racó, on fa mil anys que no hi entra el sol, on el terra cria molsa i res és més lluny d’una passa i mitja. Entra a la casa miserable, amb pudor de conillera, fosca en ple dia, puja graons desiguals, de fustes i rajols desbastats, sense ni barana. En la foscor incerta, posa la mà a la paret descrostada, titubeja, arriba al primer replà, al segon, al tercer, on la llum de la claraboia li recorda que és de dia. Se sent cridòria de mainada. Truca dues vegades, sense obtenir resposta, entreobre, treu el cap. L’entrada dona a la cuina. Els fogons estan apagats, amb la sutja freda. Al mig del pas, un home seu de gairell davant la taula, parada només amb un got i una ampolla de vi a les acaballes, porta posada una gorra embetumada. Al racó, tres nens han deixat els seus jocs i se’l miren fixament. Més que vestits, porten parracs. L’home no ha ni alçat el cap. Al fons, una minúscula alcova, separada amb una cortina, amb un llit i una dona a dins que s’aguanta la manta fins als ulls. Ah Maria puríssima!, saluda el mossèn a mitja veu. Ara sí, l’home se’l mira però no respon ni s’alça. Del fons, i amb veu feble, la dona: Sens pecat fou concebuda, entreu, entreu. Verdaguer s’apropa a la taula i, després d’un moment de dubte, s’asseu davant de l’home, però mira al llit i és a ella a qui s’adreça: Us duia això de part de don Claudio. L’home torna a acotar el cap i és altre cop la dona qui respon: Gràcies, mossèn Cinto, i doneu-li també les gràcies al senyor López, digueu-li que si no fos per ell els nostres fills es moririen de gana. El capellà fa l’esforç de donar-li conversa: Com us va la salut? I per fi el marit es decideix a enraonar: Cada dia més flaca, ja no es mou del llit ni per menjar. I ella rebla: aixafada, molt aixafada, i aquesta nit he tornat a treure sang. Verdaguer s’interessa: Us ha visitat el metge? Però és l’home qui respon amb un deix d’impertinència: El metge?, però no veieu que està tísica, que no hi ha res a fer? La dona vol dissimular el mal efecte: Us agraïm molt la caritat que ens feu, però allarga poc més que per les boques d’aquests fillets. I el marit, fent una ganyota: I jo, sense feina des de fa tres mesos. Al mossèn se li escapa: Però, ja en busqueu?, i mig penedit, afegeix: Miraré què s’hi pot fer. La dona, com reviscolada: Feu-li un sermó, mossèn, que si no anés tant a la taverna ni es fes amb qui es fa... I l’home també, contrariat, l’interromp: I què vols, que m’estigui tot el dia aquí dins sentint com gemegues? Verdaguer se’ls mira alternativament. Si no fos pels diners del senyor Claudio ens hauríem mort de fam, s’exclama ella. Vols callar?, la talla novament el marit, només falta que em facis passar per gandul i que el mossèn no ens porti ni això! I, a la fi, ella s’esforça a donar al diàleg un to conciliador: El mossèn és un sant i sap molt bé la falta que ens fa la seva caritat. Però la rèplica, amb veu més baixa, no es fa esperar: Algun dia hauran de canviar les coses. Verdaguer se sent incòmode: La caritat és tan necessària per al que la rep com per al que la fa. I l’home salta: Però millor ser dels que la poden fer..., la vostra caritat, mossèn, és molt d’agrair, però no és bo que al món n’hi hagi tants que la necessiten i tant pocs que la puguin donar. El capellà fa com si no l’hagués sentit: La caritat és com la botiga de l’especier, que si no tots s’enduen les espècies, tots participen de la bona olor. El marit endureix la mirada, reprimint la ira: L’olor no atipa, ens fareu creure que és bo que hi hagi miserables perquè els rics puguin ser bons? I ara sí que Verdaguer se’l mira als ulls: No, no us dic pas això, però sí que la caritat pot fer impossibles i lliga als que la fan amb els que la reben com cap altre vincle a la vida, i no és millor que els actes de barbàrie que s’han vist, amb crims i atemptats de tota mena? La dona s’esforça per acabar la discussió: Gràcies, mossèn, gràcies, no feu cas del meu home, tothom sap que sempre hi haurà rics i pobres, Déu així ho ha volgut i sort en tenim de la vostra generositat. El mossèn assossega el to: Bé, no allargo més la visita, parlaré amb don Claudio per si el mes que ve em pot fer a mans uns quants cèntims més per al metge. I ella li estira la mà per poder-li fer l’amistat: Gràcies, mossèn, gràcies, us devem la vida. L’home resta taciturn i callat. Verdaguer: Quedeu amb Déu. I ella: Adeu-siau..., nens, beseu la mà de mossèn Cinto, que se’n va. Verdaguer els acaricia els caps, surt al replà i tanca la porta.

26

A aquell replà, llòbrec, hi ascendeixen totes les pudors de cuines i comunes de la casa. La porta, de nyigui-nyogui, deixa sentir la veu de la dona: Ets ximple?, per una vegada a la vida que tenim qui ens ajuda! I la de l’home: Calla, collons, ja em diràs, quina sort! Verdaguer baixa curosament l’escala, agafant-se a la paret, per no fer soroll ni fer un mal pas. A punt de sortir al carrer l’esperen donya Deseada, la filla geperuda i el fill amb posat de pinxo. La mare parla un català acastellanat: Mossèn, podem parlar un moment amb vostè? Ell respon amb un gest d’estranyesa: Com sabíeu que era aquí, donya Deseada? Una casualitat, us hem vist entrar i hem pensat d’esperar-vos. El fill la talla amb impaciència: Sí, us hem d’explicar un mal tràngol que estem passant, però hauríeu de venir a casa, perquè aquest veïnat és molt xafarder... Verdaguer posa cara de contrarietat, però els segueix.