Kitabı oxu: «Música, mestre!»

INTRODUCCIÓ

La música ha estat un art present en totes les cultures, on s’ha emprat per a solemnitzar tant actes lúdics i festius com altres de tipus religiós. Les institucions de caire civil s’han aprovisionat de música quan han volgut exhibir el seu poder dotant de brillantor els actes celebrats. És per això que moltes han esdevingut una mena de mecenes d’agrupacions musicals. Igualment, l’Església ha emprat la música en les seues celebracions com una manera de lloar Déu. Tret d’aquestes ocasions on l’art musical podia ser gaudit per tothom, la música semblava reservada per a uns pocs privilegiats que podien acudir als teatres o als salons nobiliaris on s’interpretava. I el fet d’assistir a aquestes representacions esdevenia més aviat una forma de prestigiar-se socialment que una manera d’atendre la cultura del moment.

Tanmateix, el segle xix alteraria l’esdevenir del fenomen musical que fins aleshores s’havia donat. Els temples es convertien en un tipus d’escenari on els fidels gaudien de l’art musical. Les vetlades als salons es convocaven per a escoltar música al piano o interpretada per xicotets grups de cambra. Els cafés deixaven de ser un mer entreteniment de tertulians per a transformar-se en un lloc on també fruir de la música. Els jardins i passejos passaven de ser un espai de trobada social per a convertir-se en un dels escenaris musicals que més oients atreia en l’època. Les esglésies, el carrer, els cafés, els salons, els teatres, etc., tot semblava en el segle xix estar envaït per l’art musical.

Un art que ja evidenciava en l’època una voluntat de traspassar les barreres socials i apropar-se al nou públic popular que començava a sorgir i que aspirava a gaudir de la música en totes les seues materialitzacions. Nous espectadors, a més, que no romandran passius, sinó que seran partícips del fenomen musical vuitcentista. És en aquesta voluntat de democratització social de la cultura on s’inclouen els cors i les bandes sorgits en l’època, i que tenen la particularitat d’estar constituïts per persones amb escassa formació musical.

Amb tot, encara que es palese la massiva presència de la música arreu i, com a conseqüència, una gens menyspreable mobilització social al seu voltant, aquesta ha merescut escassa atenció per part dels historiadors. Nogensmenys, és cert que en els darrers anys la història cultural ha deixat de ser una mena d’instrument de la història, però la música continua sense suscitar atenció en l’actual historiografia. I, al nostre parer, marginant la música i totes aquelles agrupacions i pràctiques que es desenvolupen al seu voltant, es perd una oportunitat d’aprofundir en les transformacions socials, polítiques i econòmiques que succeïren al País Valencià vuitcentista, mitjançant un original enfocament. Perquè en el fenomen musical es reflectiran els canvis que van des del procés de laïcització de l’època fins als tímids inicis de la democratització social de la cultura.

En aquest sentit, la música esdevé una font per a l’estudi de la història vuitcentista. La importància, però, no seria tanta si sols poguérem emprar aquest art d’una sola manera; si únicament ho férem així, es convertiria en un element cultural més d’entre tots aquells que els historiadors empren de manera auxiliar, com a mena d’exemples que reforcen els arguments que elaboren. Tanmateix, el fenomen musical deixa de ser indicador de canvis socioculturals, perquè és ell mateix qui sovint donarà suport a les esmentades transformacions. Així ocorre quan les pràctiques musicals es converteixen en un potent configurador d’identitats socials de distint caire. De la mateixa manera succeeix quan s’erigeixen en factor fonamental perquè tothom siga partícip de la cultura en el procés que posteriorment donarà lloc a l’anomenada societat de masses.

Dins d’aquestes pràctiques, l’associacionisme esdevé la vessant del fenomen musical que més col·laborarà en el procés de construcció d’identitats, així com aquell que conduirà a la democratització social de la música. Ara bé, quan ens referim a l’associacionisme musical que més empremta va deixar en aquest segle, ho estem fent per a atendre associacions de tipus popular com les bandes –pel que fa a la música instrumental– i els cors –pel que fa a la vocal. Ambdues han estat assenyalades com aquelles manifestacions associatives que més mobilització social han comportat, que més proclius han estat a la participació en els processos de transformació vuitcentista i que, per tant, s’han erigit en factor fonamental perquè tothom siga partícip de la cultura en el camí cap a l’anomenada societat de masses.

D’entre els esdeveniments que al País Valencià contribuïren a aquest fenomen cal destacar el certamen de bandes que des de 1886 es realitzaria a València en el marc de la Fira de Juliol, en què les bandes lluitarien artísticament per a endur-se el primer premi que les acreditava com la millor banda del moment. La preparació que portaven les agrupacions, així com l’interés de les localitats d’origen perquè la seua banda guanyara la contesa van animar el fenomen bandístic al País Valencià. Ara bé, l’estudi del certamen, com veurem, no sols esdevé fonamental per tal d’entendre la rellevància artística de les bandes del País, sinó que també ho és a l’hora d’estudiar el fet identitari que arrosseguen. En presentar-se al certamen, les bandes esdevenien ambaixadores artístiques de la seua localitat d’origen, o d’una part d’ella si n’hi havia dues. En guanyar el certamen, l’èxit també es repartia.

Aquest és l’escenari que millor palesa en l’època vuitcentista el gaudiment de la música per tothom. A la plaça de bous, lloc d’emplaçament del certamen, s’esborraven les diferències socials com ja ho estaven en les mateixes bandes. El fet de presentar-se a un concurs que volia projecció internacional va fer que moltes bandes amateurs tingueren aparença de professionals, amb tot el que això comportava quant a instruments, uniforme, directors, arranjaments, com veurem en els capítols següents.

El segle XIX en aquest sentit se’ns presenta com un ric objecte d’estudi, ja que es desenvolupa un fenomen musical caracteritzat per les transformacions en les diverses institucions on sovint s’interpretava música, com ara l’Exèrcit, l’Església, i espais com els salons i els teatres. Un altre tret que mostra la riquesa del fenomen en l’època és la nova aparició d’escenaris que possibilitaren la popularització d’aquest art. Un d’ells, el més famós des d’aleshores, seria el carrer. És per tots aquests motius que es fa necessària una mirada sociocultural que pose en relleu la importància no solament de la música i la seua estètica, sinó també de les agrupacions que la conreen, dels espais on s’interpreta, dels mateixos intèrprets i del públic que l’escolta.

Amb aquesta obra no es pretén, però, fer un estudi més de bandes de música. D’aquests ja n’hi ha, sobretot al País Valencià. Obres que presenten l’evolució musical del territori, que dediquen capítols a les bandes i cors que hi ha; obres, en definitiva, que ens apropen a una realitat amb què convivim quotidianament. Aquest llibre, sense menysprear els estudis realitzats anteriorment, pretén anar més enllà. Respondre a com la música instrumental i vocal, que aleshores es considerava a l’abast d’uns pocs, comença a poder ser gaudida per tothom. De la mateixa manera, cal analitzar les agrupacions que ho van fer possible: els cors i les bandes. I ens centrarem en aquestes últimes, perquè han estat les que han generat una gran mobilització social i que han col·laborat, mitjançant les activitats desenvolupades i el repertori interpretat, en la construcció identitària al País Valencià. És per això que dediquem el primer capítol al context musical vuitcentista, una època interessant des del punt de vista musical. Veurem de quina manera es va produir l’ampliació del públic, així com la forma en què es va fer el pas d’un espectador majoritàriament aristocràtic cap a un altre pertanyent a les classes mitjanes o als sectors més populars.

Ara bé, perquè la transformació es poguera realitzar, cal atendre l’educació musical que s’impartia en l’època. L’Església i l’Exèrcit havien deixat de ser el centre d’una activitat formativa que ara es traslladaria cap a altres institucions, privades o públiques, que passarien a estar ja en mans de músics professionals. És allò que s’anomena institucionalització de l’educació musical, i que palesa la inquietud que començava a haver-hi en l’època per aquest art. En aquest sentit, esbrinarem com la música, suposadament ociosa, passa a tenir la consideració de signe de prestigi social i d’activitat professional.

Pel que fa al repertori, ens hem centrat en els gustos de l’època que ajudaren a configurar-lo, i no tant en l’aspecte musicològic que aquest tenia. El que ens interessa és veure com també un element bàsic en el fet musical s’haurà d’adaptar a les noves exigències del públic de l’època. Tanmateix, quan parlem d’aquest context de canvis, no hem d’oblidar les transformacions que patirien els llocs on es portava a terme la pràctica musical. Respecte a aquesta qüestió, analitzarem com es converteixen en espais d’interpretació musical els cafés, les entitats musicals constituïdes per socis o el carrer.

Cal, però, tenir en compte que, si bé és cert que les pràctiques d’oci aristocràtic d’antany patiran canvis, caldrà esperar encara al segle xx perquè aquests es materialitzen en totes les seues vessants. La riquesa de l’època ve donada, per tant, per la convivència que hi ha entre la realitat nobiliària i aquella que començaria a conformar-se en l’època.

És per això que dediquem el segon capítol a les manifestacions musicals que, al nostre parer, més han contribuït a democratitzar la música i a fer del carrer un espai musical de primer ordre: es tracta de les societats corals i de les bandes. De manera especial, ens centrarem en aquestes darreres per haver estat al País Valencià la manifestació més rellevant pel que fa a la qüestió social i identitària. Quin ha estat el seu funcionament? Quines les causes més rellevants que permeteren el seu sorgiment? Quina és la relació que sovint s’esmenta entre aquestes agrupacions i el context vuitcentista? Per què el País Valencià, i en concret les comarques centrals valencianes, han esdevingut el lloc on el fenomen assolirà més importància de tot l’Estat? Quin és l’element diferenciador que ha permés donar auge a les bandes en aquest territori? Tot preguntes a què respondrem en aquest capítol. La tipologia d’aquestes agrupacions varia de tal manera que podem trobar-ne de caire professional, així com de tipologia amateur. Seran aquestes darreres aquelles que ocuparan l’anàlisi que elaborarem en el segon capítol. I ho seran perquè les considerem més adequades a l’hora d’estudiar la democratització social que es va produir aleshores i que constitueix el fil conductor de la nostra obra.

Hem dedicat l’últim capítol a l’estudi del certamen de bandes que des de l’any 1886 se celebraria a València dins del marc festiu de la Fira de Juliol. Primerament, ens preguntarem les motivacions que impulsaren la seua fundació i l’adequació al marc en què fou creat. Tot seguit, caldrà que esbrinem el perquè de la importància d’aquest certamen valencià, on any rere any participaven més bandes i de més prestigi. Per a fer aquesta anàlisi, ens fixarem en els processos identitaris a què les bandes donaren suport en l’àmbit local, i que ocasionaven que les bandes foren vistes no solament com un grup musical, sinó com la mateixa localitat materialitzada en la banda. Els concursos musicals ens permeten, doncs, elaborar un estudi des de dues vessants diferents. En primer lloc, centrarà la nostra atenció l’impuls que proporcionaven a les bandes perquè aquestes aconseguiren una major preparació que les fera quedar per damunt dels seus rivals. D’altra banda, també serà necessari al·ludir al fet identitari en què participaren les bandes, que les portà a erigir-se en representants de les seues localitats d’origen, amb tot el que això significaria. L’existència de més d’una banda en una determinada localitat donaria peu a l’establiment d’identitats fragmentàries que, mitjançant una ferotge rivalitat, enriquirien finalment el context musical de l’època. Així doncs, tot plegat, el certamen esdevé un element cabdal de divulgació del repertori musical en voga aleshores i de construcció identitària.

Atendre els diversos elements esmentats ens permetrà apropar-nos als canvis socioculturals que experimentà el País Valencià en l’època i fer-ho des d’una nova perspectiva, des d’una nova mirada que ens obligue a considerar les bandes de música com alguna cosa més que unes agrupacions que amenitzen les diverses festivitats del territori. Que ens obligue a considerar-les com a elements identitaris, de divulgació i de socialització, de primer ordre.

Aquest llibre té el seu origen en una investigació que donà lloc a una tesi doctoral dirigida pel Dr. Pedro Ruiz Torres i el Dr. Vicent Galbis López, que es defensà al novembre de 2010 al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València. Part de la investigació realitzada ha estat reelaborada per a aquest llibre buscant l’aspecte més divulgatiu.

No voldria, però, finalitzar aquesta introducció sense agrair l’ajuda desinteressada de persones i institucions a les quals aquest llibre deu la seua realització. El principal agraïment vaja per a la Societat Coral El Micalet, que, amb la concessió del seu premi d’investigació Joan Coromines, ha fet possible que aquest llibre es publicara. Igualment, vull agrair a Publicacions de la Universitat de València l’interés perquè efectivament vera la llum.

De manera especial, al Dr. Pedro Ruiz Torres i al Dr. Vicent Galbis López pel seu mestratge. I, per descomptat, als meus pares, a la meua família i amics, especialment a Joan, perquè van creure en aquest projecte. Així mateix, vull agrair al meu professor d’Història de l’institut, Joan Josep Adrià, i a Maru Cervera el seu suport en un procés creatiu que han viscut de molt prop. Part d’aquest llibre no hauria estat possible sense les facilitats que m’han donat les famílies de don Amadeo Santapau i don Juan Collado –que van ser presidents de la Banda Primitiva i la Unió Musical de Llíria, respectivament– per accedir al seu arxiu fotogràfic i documental.

En l’apartat d’institucions, no em vull oblidar de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV) i de les societats musicals Unió Musical i Banda Primitiva de Llíria, que m’han proporcionat documentació i material gràfic que han enriquit aquest llibre. Vull destacar d’ambdues, i de la resta de societats musicals amateurs existents avui en dia, l’esforç que realitzen per mantenir viva la tradició musical bandística.