Kitabı oxu: «Joan Fuster i el periodisme»

Els lectors i les lectores de Joan Fuster

Josep Lluís Gómez Mompart

Universitat de València

1. INTRODUCCIÓ

Un dels aspectes menys estudiat de l’extensa producció periodística de Joan Fuster (més de quatre mil articles en més de dues dotzenes de diaris i revistes de València, Barcelona i Madrid) ha estat la recepció. El nombre i la tipologia dels seus lectors i lectores, relativament en consonància en cadascun dels periòdics on va col·laborar, de manera regular o esporàdica, poden estimar-se en relació amb la difusió de cada mitjà i de cada època. Tot i així, aquesta apreciació s’hauria de matisar en un percentatge (de menys o de més) d’acord amb l’allunyament o la proximitat del biaix ideologicopolític de la publicació, en la conjuntura corresponent, en relació amb l’orientació i el tarannà del Fuster del seu moment; també en funció de si els seus articles es publicaven en llengua catalana o castellana. Perquè, dels potencials lectors i lectores d’aquells mitjans on va escriure, no tothom llegia els seus articles, fos perquè no interessaven, no agradaven o fins i tot, atesa la seva marcada personalitat, perquè generaven rebuig.

Recordem com eren els periòdics i les seves audiències en els diferents períodes polítics de la segona meitat del segle XX a Espanya: ben diferents dels actuals durant els anys més durs del franquisme (com ara els valencians Levante i Jornada del Movimiento Nacional o els ultracatòlics Las Provincias de València, l’ABC de Madrid i La Vanguardia Española de Barcelona, tots ells molt afectes al règim, davant d’El Correo Catalán d’aleshores, potser no tan entusiasta); menys retrògrads i un poc modernitzats a partir de la pseudoaperturista Llei d’Informació de Fraga Iribarne de 1966 (El Noticiero Universal, Tele/eXprés o la revista Destino de Barcelona, Informaciones de Madrid o la Cartelera Turia de València); o dubitatius i molt vigilats els del tardofranquisme, sobretot en català (Serra d’Or i Canigó). Perquè, com va escriure Fuster (1985 [1980]: 125): «Les mesures preses contra l’idioma, amb Franco, no van ser de mera “censura”. Hi hagué una “censura” que el català compartia amb el castellà; però hi havia alguna cosa més, una política deliberada de genocidi cultural». En els anys de l’anomenada Transició democràtica, la premsa va anar ràpidament canviant i nous periòdics van aparèixer (El País, Avui, Noticias al Día, Qué y Dónde, Diario de Valencia, La Calle, Valencia Semanal, Por Favor, etc.). Finalment, en començar la dècada dels anys vuitanta, nous setmanaris en català (El Món, El Temps) i d’altres periòdics, ja prou homologables als de l’Europa més democràtica, van aparèixer en el panorama de la premsa.

Investigar la recepció dels articles de Fuster, en tots els periòdics on va col·laborar al llarg de gairebé quatre dècades (dels anys quaranta als vuitanta), en relació amb la dinàmica de la lenta transformació de la premsa, i del desigual comportament dels respectius públics, seria extremadament complicat i ple de dificultats. No comptem amb dades mínimament fiables per a la majoria de la premsa esmentada i encara menys –llevat dels grans rotatius– d’enquestes sobre que llegien les seves audiències. Per l’autor que ens interessa, a tot estirar, podríem tenir algunes hipotètiques apreciacions dels directors de les publicacions, derivades d’alguns comentaris dels mateixos redactors i/o de cartes de possibles lectors, a favor o en contra, dels textos de Fuster. Una altra font important és la correspondència completa de Fuster en la qual hi ha moltes i profitoses referències al seu principal modus vivendi, l’articulisme de premsa.

En aquestes circumstàncies, ens ha calgut plantejar-nos una estratègia metodològica que suplís amb prou garanties aquest gran buit; és a dir, hem hagut d’abordar allò que en pensaven i pensen els lectors i les lectores de Joan Fuster, específicament de la seva obra periodística. Per sort, no tan sols comptem amb un bon gruix de persones que van llegir els articles de Fuster a la premsa en el moment de la seva publicació, sinó també posteriorment al seu traspàs, gràcies als llibres recopilatoris d’alguns dels seus articles i al fons –de moment digitalitzat a mitges– dels seus textos accessible gràcies a l’excel·lent tasca documental i arxivística de l’Espai Joan Fuster de Sueca.

2. L’AUDIÈNCIA CONSTRUÏDA

La solució per a estudiar la recepció dels articles periodístics de Fuster no ha estat el disseny d’una enquesta generalista i per a tothom, la resposta de la qual seria probablement pobre i confusa, sinó un sondeig d’opinió concret dins del previsible univers fusterià.¹ La tècnica emprada ha estat la construcció d’una audiència específica, les característiques de la qual havien de respondre a un seguit de paràmetres rigorosos que ens garantissin uns resultats prou fiables. Per tant, les persones enquestades són, per descomptat, lectores de Fuster, majoritàriament tenen estudis superiors, són de professions diferents i orientacions diverses, expressen pluralitat de tarannàs, es mostren relativament interessades en els seus textos –amb independència de les seves opinions. Són també persones crítiques per formació, desenvolupament professional i laboral; d’estatus diferents, i procedeixen del País Valencià, Catalunya i les Balears. En termes prou reduccionistes, tal vegada l’únic perfil comú de la mostra ha estat que totes aquestes persones poden ser considerades lletraferits o lletraferides actius, no per militància o ocupació, sinó per pràctica social i cultural i habitus de vida i consum, de distinció, en el sentit bourdià.

Dels dos tipus de lectors que Fuster (1993a: 97) distingia, bàsics i extrems, és clar que la nostra audiència construïda és dels lectors i lectores extrems que, a través d’ell, pretenen acostar-se a un enteniment més subtil i net del món que els envolta. Més encara, la majoria dels nostres lectores i lectors són allò que Fuster anomenava el lector professional: «el que llegeix per vocació o per obligació, crític o historiador de les lletres» [en el nostre cas, afegim també periodistes i escriptors],² «que, per bé que en el fons participa del caràcter d’un dels altres dos, es veu embarcat en una aventura distinta, moltes vegades encegadora de la sensibilitat ingènua i de l’entusiasme espontani al lector corrent» (Fuster 1993a: 98). En paraules també de l’escriptor suecà, Fuster és, per als nostres lectors i lectores, el seu còmplice, perquè «còmplice –deia– és aquell qui us ajuda a ser com sou» (Fuster 1993b: 37). En efecte, en les seves respostes, moltes persones de la nostra audiència reconeixen l’estimable aportació del mestre en ésser com són i com pensen ara sobre moltes qüestions importants. La reciprocitat fusteriana o complicitat amb els lectores i lectores de Fuster es retroalimenta alhora, de manera que ha anat formant lectors i lectores, en el sentit nietzschà. La tasca de formar un lector –considerava el filòsof alemany, segons Víctor Moreno (2003: 9)– és multiplicar les seves perspectives, obrir les orelles, afinar el seu olfacte, educar el seu gust, sensibilitzar el seu tacte, donar-li temps, formar el seu caràcter.

L’univers cercat per aquesta recerca ha estat de quasi dos centenars de persones dels Països Catalans, amb un pes important del món universitari (Humanitats, Ciències Socials, Salut i Ciències), periodistes i escriptors o escriptores (la mirada dels quals afegia un plus professional), professionals liberals, alguns directius d’empreses culturals i uns pocs artistes (música i arts plàstiques). Aconseguir les adreces electròniques de les 194 persones a les quals es va enviar una enquesta realitzada amb Google Forms ha estat una feina dificultosa.³ Un cop dissenyat i testat el sondeig d’opinió per a l’univers esmentat,⁴ es va enviar un correu personalitzat per demanar a les persones triades si volien contestar anònimament les preguntes. En bastants casos, passat un temps, es va enviar un segon o tercer correu recordatori. Aquesta tasca, un xic feixuga, es va dur a terme durant quasi mig any, entre l’hivern i la primavera de 2021. Finalment, se’n van obtenir 129 respostes vàlides.⁵ És a dir, una mostra d’un 66,49% del total de l’univers construït.

L’audiència construïda sobre Joan Fuster és una audiència específica i alhora activa. Perquè –com senyala Guillermo Orozco (2021: 13) al respecte de les audiències– es tracta d’un conjunt de persones que, al llarg dels anys, han mantingut una certa fidelitat a temes, continguts i estil, i conserven el costum de llegir-lo. I amb el temps, aquest agregat de persones –diguem-ne fusterianes– actuen com a conjunt. Tot i reconeixent diferències de classe, de capacitat, d’edat, d’educació, de condicions polítiques i econòmiques, així com històriques i culturals (Orozco 2021: 14), l’audiència, com a conjunt, manté una presència. En el nostre cas, una presència interessada i interessant després de trenta anys de la mort de l’escriptor. Tal vegada, com d’altres audiències específiques, perquè en paraules d’Orozco (2021: 14):

La audiencia, salvo excepciones, siempre ha podido reaccionar, pensar, sentir y hasta criticar los contenidos de los medios clásicos como el cine, la televisión, la radio y la prensa, aunque no siempre lo haga de manera manifiesta o ni siquiera se percate de que lo hace.

Però aquesta audiència fusteriana, per les premisses que hem assenyalat que la caracteritzen, sí que n’és conscient. És, per tant, una audiència activa en les seves pràctiques socioculturals respecte al patrimoni o llegat de Fuster. En conjunt, i en tant que audiència, les persones que han contestat –tot i que en diferents graus– podem qualificar-les com a fusterianes. No per combregar amb les seves idees, tot i que la gran majoria ho fan bastant; sinó més aviat perquè l’interès per la seva obra no els impedeix de discrepar d’alguns dels seus escrits o plantejaments, a través de les respostes expressades al qüestionari comú facilitat. Cadascuna de les persones que manifesten les seves opinions i valoracions pot ser considerada com un «lector o lectora model», en el sentit que el descrivia Umberto Eco (1981). Aquest lector o lectora model no coopera individualment sinó textualment. La cooperació textual –com assenyala Eco– és un fenomen que es realitza entre dues estratègies discursives, no entre subjectes individuals.

En definitiva, interrelació cooperativa que, en el cas d’aquesta audiència activa, reforça –de vegades contradictòriament– la diguem-ne periodística o l’articulisme literari de premsa de Joan Fuster. És una audiència que negocia significats. Perquè decideix no només què llegir, sinó quan llegir i quant, així com quantes vegades llegir, a més de amb qui compartir la lectura i què fer amb allò llegit, més enllà de repensar-ho o comentar-ho (González-Neira et al. 2021: 17). Com agregació, l’audiència funciona com a capital i aquest capital audiència es canvia per altres capitals que, en el cas que ens ocupa, és el capital simbòlic (Callejo 2021: 73-74) del que representa el pensament de Fuster en allò que ell anomenava assaigs breus en la premsa. Fuster considerava que «un article és un assaig en miniatura», en parlar del periodisme de Joan Oliver (1969: 51), que era el mateix que ell feia en els periòdics, malgrat que en moments de rauxa irònica no s’estava d’afirmar que ell escrivia «una mena tebeos («“historietes”, curtes i divertides», en deia) per a intel·lectuals. […] La meva literatura ha de ser inevitablement fragmentària, d’anotacions de diari, d’articles de periòdic, d’assaigs breus» (2002: 403). Tanmateix, bromes a banda, Fuster (2006: 21-22) explicava amb detall i rigor el seu interès per l’assaig:

La meua autèntica preferència quant el treball literari s’ha adreçat sempre a l’assaig. Gènere dúctil, sense fronteres, porós a tot al·licient i a tota suggestió, permet a l’escriptor projectar-se cap a qualsevol problema viu i assumir-lo des d’un angle personal i rigorós alhora. […] No m’interessa ser jo mateix «la matèria del meu llibre». […] el concep com […] un esforç lúcid de comprensió, d’acostament intel·lectual a una forma o altra de realitat problemàtica. L’assagista s’enfronta amb els fets d’història, de la cultura, de la conducta humana, de la societat en general, amb una clara voluntat d’explicació. Els fets li arriben determinats per l’historiador, el moralista, el sociòleg, el literat: a ell correspon interpretar-los. Interpretar-los a la seua manera, és clar: a la seua manera personal. […] «Assaig» significa senzillament provatura, temptativa, intent. L’assagista no aspira a més. Però tampoc a menys.

3. IDENTITAT DELS LECTORS I QUALIFICACIÓ DE L’ESCRIPTOR

La distribució territorial de les 129 persones de l’enquesta d’opinió (estimem que un 30% d’elles són dones) és aquesta: 86 persones viuen i treballen al País Valencià, 77 a Catalunya i 33 a les Balears.⁶ Llevat de quatre persones que no van dir on havien nascut, la resta són persones nascudes als tres territoris esmentats dels Països Catalans, amb l’excepció d’una que va néixer a la Franja (Saidí), una altra a Madrid i dues més a Alhama de Aragón i a Albacete, respectivament. La persona més gran és nascuda el 1934 (87 anys) i la més jove va néixer el 1986 (35 anys). La franja predominant d’edat és la de les persones nascudes entre 1950 (71 anys) i 1969 (52 anys). Només tres persones no tenen estudis superiors. A més de les llicenciatures, 36 persones assenyalen que tenen un doctorat. Un 63% (82 persones) especifiquen la seva titulació i una desena tenen un parell de carreres. Les titulacions ressenyades es distribueixen en els camps de coneixement de la següent manera: 50 són d’Humanitats, destacant-hi 32 de filologies (17 de Catalana), 12 de Geografia i Història (una d’Història de l’Art), 5 de Filosofia i Lletres, i una de Magisteri; 27 de Ciències Socials, de les quals 20 són de Periodisme i Comunicació, 4 de Dret i 3 d’Econòmiques; 4 de Ciències, amb una cadascuna de Biologia, Física, Química i Matemàtiques; i, finalment, només una és de Ciències de la Salut, concretament de Medicina. Pel que fa a les professions, hi destaca el professorat amb 76 persones (58,9%) que es dediquen o s’han dedicat a l’ensenyament, atès que una quarta part de les persones que van respondre estan jubilades; almenys un 62% dels ensenyants fan docència universitària. El periodisme l’exerceixen 29 persones (22,4%), 5 de les quals a més donen classes d’aquesta titulació. Una dotzena són escriptors i escriptores, la majoria de les quals compaginen la seva creació literària amb altres activitats. A l’advocacia i al món editorial, hi estan actives cinc persones de cada grup. També hi ha un parell d’historiadors, un etnomusicòleg, un metge de Salut Pública, un agent de la Hisenda Pública i un polític.

Tot i l’extensa obra periodística, Fuster no era un periodista stricto sensu, tot i que ell deia que el seu treball «diguem-ne periodístic […] constitueix la meva autèntica professió» (2006: 20) i afegia: «no puc dir que els meus ingressos per això siguin molt sanejats, però m’hi ajuste». Ni tampoc fou pròpiament un columnista o comentarista dels fets immediats si més no fins a la mort del dictador. A partir de la Transició democràtica, de vegades i en alguns mitjans sí que va referir-se a temes del moment. En conjunt, però, el gruix del seu articulisme és de temes conjunturals o d’aspectes de l’esperit del temps (com diria Edgar Morin), sovint incardinats a un moment o a una època i a un espai: el món vist des del País Valencià. Per alguns professionals del periodisme ha estat considerat un «periodista d’opinió». En efecte, opinava, però quasi sempre a partir més d’idees que de fets puntuals; aquests li servien per emmarcar els casos o temes sobre els quals argumentava i desenvolupava literàriament els seus assaigs breus. Ell insistia que era un escriptor i que el fet d’escriure articles a la premsa no el convertia en «periodista»; ell seguia essent escriptor, tot i que, en paraules seves, «un bon articulista pot concentrar en un article tanta literatura com en qualsevol pàgina de llibre» (1991: 73).

Joaquim Molas (1967: 6) va ser l’estudiós reconegut que primer el va definir: «Joan Fuster és un intel·lectual en el sentit tradicional de la paraula, és a dir, en el sentit d’home l’ofici del qual és la manipulació de les idees. Fuster, en efecte, és un tipus que no treballa amb fets, sinó amb idees». No obstant això, un intellectual que escriu en periòdics és una mica privilegiat, tal com ens ho recorda Beatriz Sarlo (2021: 14): «Intelectual quiere decir que uno escribe en los diarios sin someterse al agotador ejercicio del periodismo. En los diarios, el intelectual es un pasajero con buena ubicación en un camarote de cubierta, bastante mejor que el que podría corresponderle».

Les persones enquestades qualifiquen, de manera breu, Joan Fuster amb cinc paraules clau: intel·lectual (46 vegades, 35,9%), pensador i assagista (17 cadascuna, 13,2%), lúcid (11: 8,5%) i referent (7: 5,4%). En la majoria del casos, aquests termes van acompanyants d’explicacions, algunes de les quals són prou similars. Tal vegada la més significativa –dita per una desena de persones– és la de «l’intel·lectual valencià (potser dels Països Catalans) més important del segle XX», que un professor de Periodisme de Catalunya amplia encara més:

El millor assagista en llengua catalana i castellana de la segona meitat del segle XX. Combinava la condició d’intel·lectual i d’erudit. La seva influència ha estat incomparablement més profunda que qualsevol altre intel·lectual/erudit de la seva generació. Ha estat el valencià més destacat del segle XX, per damunt de Blasco Ibáñez.

La condició de «gran intel·lectual» l’acompanyen algunes persones amb els adjectius de «brillant», «excepcional», «extraordinari» i «d’excel·lència». D’altres el defineixen com a «intel·lectual il·lustrat» o «de la modernitat», i també com «un erudit avançat al seu temps». Perquè, gràcies a la seva «enorme erudició, agudesa crítica i incisiu estil», «que combinava la saviesa, el coneixement i la ironia distant», era «un intel·lectual amb un pensament original i una cultura vastíssima» –diuen– que «va intentar redreçar la cultura i el país valencians». I així descriuen el compromís polític i nacional de Fuster –sense obviar el seu escepticisme– un parell de professors:

Un intel·lectual fortament compromès amb els ideals de democràcia i llibertat, amb la recuperació de la llengua al País Valencià i precursor d’una idea de nació lingüística i cultural que anava més enllà dels límits autonòmics. Un referent per a generacions de pensadors, polítics i periodistes.

Un gran intel·lectual, escriptor i assagista que repensa el país en mig de la dictadura franquista. També renovador del pensament crític i progressista en un context de domini d’una certa ortodòxia marxista dogmàtica.

Raonaments que palesen la influència que va tenir la seva obra, i com encara perdura. Perquè, per a Fuster, escriure era opinar. «I opinar –sentenciava– és ensenyar el cul cada dia» (Fuster 1982: 122). Per a Joan Fuster: «l’important és influir d’alguna manera en un àmbit de lectors. Per influir no entenc adoctrinar: més aviat, incitar a la reflexió» (idem). Ell defensava que «es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps» (Fuster 1993a: 97). «Els seus treballs» –assenyala un enquestat– «tingueren uns efectes tan revolucionaris sobre la societat valenciana, especialment sobre la minoria més il·lustrada» i una altra declara que «va marcar el punt d’inflexió del valencianisme cultural i polític». Tanmateix, una altra persona matisa que el projecte de Fuster era «en benefici d’un país més popular, esquerrà que pròpiament nacionalista». Tal vegada, perquè el «pensador suecà heterodox, polièdric» que era Fuster, segons una altra persona enquestada, li permet completar a una altra que va ser «un pensador i escriptor essencial per a la modernització del País Valencià». Tot plegat, permet entendre els adjectius elogiosos que diferents persones dediquen al pensador Fuster: «únic», «lliure», «un geni», «un far». Alhora, aquests i d’altres, també el qualifiquen de «savi sarcàstic», «àcid» o «savi escèptic, irònic i mordaç», ja que creuen que era «un pensador valent», «estimulant», «eficaç» i «necessari». Per a alguns enquestats, Joan Fuster era «un gran assagista literari», «fonamental del segle XX en català» i el «més lúcid de la història de la cultura catalana»; o «el millor assagista en llengua catalana i castellana de la segona meitat del segle XX», per a una lectora. En definitiva, «un referent ineludible per al conjunt dels Països Catalans», atès que, com conclou una altra persona lectora, és «l’assagista que ens fa pensar en nosaltres».

4. QUAN I ON VA LLEGIR ELS ARTICLES DE FUSTER

Cent catorze lectors i lectores, el 88,3% dels enquestats, van llegir els articles de premsa de Joan Fuster mentre era viu i quinze, l’11,6%, no (vegeu la Gràfica I).

Gràfica I

En preguntar als enquestats que diguessin en quins periòdics van llegir els articles de Fuster mentre vivia, els lectors i lectores ho assenyalen en la llista que els vam proporcionar en el sondeig (vegeu la Gràfica II).⁷ Per ajudar a la memòria dels enquestats, hi hem posat els periòdics i les revistes en ordre invers a l’aparició temporal de cada diari o revista; és a dir, els últims mitjans (els més recents temporalment) en què va col·laborar, al principi de la llista, fins acabar en els més antics temporalment al final de la llista; per tant, els mitjans on Fuster va començar a publicar articles (segons ell, «el primer a l’agost de 1952», Fuster 2006: 20).⁸ Per a alguns periòdics vam posar entre parèntesis els anys principals on va publicar de manera regular. Aquesta indicació no vol dir que en altres moments Fuster no hi hagués col·laborat circumstancialment. En aquells periòdics on no s’indiquen els anys vol dir que hi va publicar durant anys o períodes diferents i sovint de manera més irregular o fins i tot esporàdica.

Gràfica II

Més enllà de les evidències quantitatives exposades en la Gràfica II (en vida de Fuster), és necessari aclarir i atribuir unes poques qüestions sobre els periòdics i els lectors o lectores. Així, les publicacions valencianes (Levante, Las Provincias, Valencia Semanal, Noticias al Día, Diario de Valencia i Qué y Dónde) només són esmentades per persones que vivien aleshores al País Valencià. I de manera semblant per les persones residents a Catalunya pel que fa la premsa de difusió al Principat (El Correo Catalán, Tele/ eXprés i El Noticiero Universal). Tanmateix, els casos dels diaris barcelonins La Vanguardia i Avui en són una excepció, ja que tots dos també tenien i tenen (el segon, però, ara és El Punt Avui) distribució valenciana i balear. Pel que fa als dos rotatius de Madrid, ABC i El País, sempre han tingut distribució als tres territoris dels Països Catalans, i Informaciones, desaparegut fa molts anys, de vegades es trobava a València, Barcelona i Palma. Quant a les revistes (Serra d’Or, Canigó, Jano, La Calle, Por Favor, El Món i El Temps) també es distribuïen als tres territoris de parla catalana. Serra d’Or i El Temps encara en tenen, a diferència de les altres revistes ja desaparegudes (llevat de Jano que continua existint però com a portal d’informació mèdica). Finalment, pel que fa a Nous Horitzons, òrgan teòric del Partit Socialista Unificat de Catalunya, fins que no va ser legalitzada aquesta organització comunista (abril de 1977) es distribuïa clandestinament entre els militants i «companys de viatge» al Principat o entre afiliats o seguidors de l’agermanat Partido Comunista de España, al País Valencià i a les Balears. Posteriorment, i també amb irregularitat, sobretot s’hi accedia per subscripció.

A partir dels resultats de la Gràfica II, queda clar que els articles de Fuster més llegits són els dels tres diaris de més àmplia distribució: La Vanguardia (53 persones), Avui (46) i El País (42), i menys el Tele/eXprés (22). Els lectors i lectores valencians, però, a més de llegir alguns textos de Fuster en els rotatius esmentats, també llegien allò que Fuster publicava a Levante (19), Noticias al Día (19) i Diario de Valencia (26). Resulta evident que entre les col·laboracions més citades pels enquestats i publicades a les revistes, hi destaca el mensual cultural Serra d’Or (58), editat per l’Abadia de Montserrat, atès que la mostra de l’audiència construïda per aquest sondeig és sobretot de lletraferits amb predomini de filòlegs. Amb tot, el primer lloc de tots els mitjans és el setmanari valencià d’informació general, i a l’abast de tots els territoris dels Països Catalans, El Temps (68 persones). Primacia explicable, perquè no només és el mitjà d’aparició més tardà (1984), sinó també aquell que poden haver llegit més persones de totes les edats. En ordre menor, però significatiu, cal esmentar dues revistes valencianes: Qué y Dónde (28), cartellera d’espectacles, i Valencia Semanal (26), d’informació general.

Després de morir Joan Fuster (1992), molts dels enquestats han rellegit els seus articles als llibres recopilatoris dels seus textos i, sobretot, als fons documentals d’algunes hemeroteques (la provincial de València, Casa l’Ardiaca o la de la UAB, a Barcelona i Bellaterra, respectivament) i, des de fa uns anys, al de l’arxiu documental de l’Espai Fuster a Sueca. Cent tretze persones (87,6%) llegiren o rellegiren els articles de Fuster amb posterioritat a la seva mort, i setze (12,4%), no (vegeu la Gràfica III).

Gràfica III

Resulta interessant saber per què uns lectors o lectores, diguem-ne fusterians, han continuat interessant-se per l’articulisme de premsa de Joan Fuster després de la seva defunció. Les respostes lliures dels enquestats resulten eloqüents per les seves breus afirmacions i els articles gairebé agraden o interessen a tothom: el 95,6% de les persones els van tornar a llegir («perquè només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir», assegura una persona) i un parell de persones els van llegir post mortem. Les contestes es poden agrupar en tres grans blocs: per l’interès que presenten o aporten (56%), per la pròpia feina (26%) o per la seva vigència atemporal (16%).

Algunes persones esmenten que feien una nova lectura «per descobrir-ne més», i així «rellegir-lo com un clàssic»; «perquè els clàssics mai no moren». Altres persones expliquen el seu interès «per la seva erudició i visió del País Valencià»; «per conèixer més a fons el pensament fusteria»; «per pur plaer» o «per admiració». També «perquè tothora és interesant»; «per aprofundir en certs temes», ja que els seus articles «continuaven dient coses interessants»; o «pel plaer d’aprendre del qui és lúcid». Fins i tot «per conèixer millor els seus punts de vista», atès que «coneixia alguns ressorts de la provocació i podia ser molt divertit»; o «perquè m’interessava la seva visió descreguda sobre el món» i «perquè sempre tenien i tenen interès i eixe punt de… cinisme, sarcasme». Al remat, un professor universitari de Filologia Catalana de Barcelona relaciona els seus assaigs llargs amb els assaigs curts o articles periodístics: «Tot i que m’interessa més el Fuster assagista, la seva manera d’escriure en premsa, pugnaç i irònica, d’un assagisme breu i incisiu, també em sembla molt remarcable».

Altres lectors i lectores coincideixen en la validesa de bastants dels seus textos periodístics amb el pas del temps. «Molts dels articles superen l’abast temporal en què van ser escrits. Encara avui molts tenen vigència». «Perquè, molts d’ells, són assajos atemporals» o «perquè sempre m’ha interessat una visió que tothora és contemporània i aplicable al present que vivim», i també, «perquè tractava temes d’actualitat que m’interessaven i m’atreia com ho feia». «Un exemple concret: l’article “El rodaballo” de la nit del cop d’Estat del 1981. Aplicable a tantes situacions». «Perquè era algú que donava claus de comprensió de les coses».

Altres persones raonen sobre la seva vigència en relació amb un tema central historicopolític: «L’enfoc de Fuster sobre la història i la política valenciana sempre és suggeridor i el seu mestratge m’interessa», manifesta un periodista valencià, mentre que una escriptora també valenciana considera que «continuen sent molt valuoses les seues idees i reflexions entorn al problema identitari dels valencians». Per altra banda, un professor balear d’Història explica: «M’interessava molt el seu punt de vista del valencianisme en el marc dels Països Catalans, així, pens, que ho treballàvem a Mallorca».

Són bastants els lectors i lectores que reconeixen l’ús professional o acadèmic que han fet dels articles de Fuster «amb finalitat de docència o recerca», ja sigui «per estudis» o «per citar-lo». També «per feina», «dedicació professional» i «per qüestions professionals, com a periodista». De manera semblant en l’àmbit universitari: per «interès sociolingüístic», «en el context dels meus estudis sobre literatura catalana», «sovint per qüestions de recerca literària» o «per l’elaboració d’alguns articles, centrats en ell o sobre temes i persones sobre les quals va escriure»; i, fins i tot, «amb motiu de l’elaboració de la meua tesi doctoral», declara un llicenciat en Geografia i Història i doctor en Comunicació valencià. Finalment, un català llicenciat en Periodisme i Història i professor universitari explica el següent:

Quan va morir Fuster jo tenia 14 anys i, tot i que havia llegit algun article seu a l’Avui, ni molt menys n’era lector assidu. Per això, puc dir que la meva aproximació a Fuster quan era viu va ser molt esporàdica i hi entro en contacte un cop mort. Més endavant, ja com a estudiós del periodisme, aprofundeixo en la seva obra periodística publicada en mitjans catalans.

En la Gràfica IV s’indica on es van llegir els articles un cop mort Joan Fuster (1992):

Gràfica IV

En comparar el nombre de respostes de les gràfiques II (en vida de Fuster) i V (post mortem) constatem que, mentre que a la pregunta de la Gràfica II van contestar 111 persones (86% dels enquestats), en la Gràfica V només ho van fer 57 persones (44%). Aquesta diferència pot interpretar-se, arran de les respostes de la Gràfica IV (on va llegir els seus articles després de mort), que de fet només 44 persones van llegir –o rellegir en alguns casos– els seus articles directament en els periòdics on els havia publicat i, 8 persones, a través del fons digitalitzat de l’Espai Joan Fuster de Sueca. Segons la Gràfica IV, 104 persones van llegir o rellegir el seus articles un cop ja havia mort Fuster, gràcies als llibres recopilatoris, la qual cosa explicaria la notable diferència esmentada entre les persones que van respondre en la Gràfica II (111) i la Gràfica V (57).

Les davallades entre els periòdics ja desapareguts amb anterioritat a 1992 i també les caigudes d’aquells altres mitjans que han perdurat, en comparar les gràfiques II i V, es poden deure fonamentalment a quatre raons: i) que les persones que van contestar la segona gràfica de mitjans és pràcticament la meitat de la primera, tal com ja hem dit (57 i 111); ii) que el nombre de persones que rellegiren aquests articles de quasi tots els mitjans és menor perquè bona part de les persones que ja els havien llegit anteriorment ja no ho van tornar a fer; iii) perquè unes poques persones que els llegiren per primera vegada ho van fer per necessitats de la feina (ús acadèmic, recerca, consulta professional, etc., com ja hem comentat anteriorment); i, finalment, iv) molt poques persones noves són les que van llegir o rellegir els articles de Fuster simplement per interès i/o plaer. Aquestes observacions –tot comparant les dades dels mateixos periòdics de les gràfiques II i V– corresponen tant als periòdics que han perdurat com a aquells altres mitjans ja desapareguts, amb tres excepcions: Las Provincias (1 i 7: +6), Jano (4 i 9: +5) i Levante, que gairebé roman igual (19 i 18: -1). La pujada dels dos primers periòdics i el gairebé manteniment del tercer molt probablement es pot deure a una lectura per a algun ús professional.

Gràfica V

5. LLENGUA DE LECTURA I PARTICULARITATS DE L’ESCRIPTURA

Atès que la premsa en llengua catalana (6 mitjans dels citats) és molt poca comparada amb l’escrita en llengua castellana (17 mitjans citats), i que gran part de la producció periodística de Fuster (entre mitjan anys quaranta i mitjan anys vuitanta del segle XX) va ser escrita i publicada en espanyol, era convenient preguntar als enquestats, a partir de 1992, en quina llengua havien llegit els seus textos de premsa. Cal advertir que els llibres recopilatoris d’alguns articles de l’escriptor suecà, originàriament en castellà, estan traduïts al català. També s’ha de dir que, d’ençà dels anys de la Transició democràtica, alguns articles de Fuster van ser publicats en català en mitjans de llengua castellana. Això explica que alguns lectors –sobretot els més joves– els han llegits en català o rellegits ja traduïts al català en llibres recopilatoris. Tanmateix, els lectors i lectores de més edat van llegir els articles en vida de l’escriptor majoritàriament en castellà. De fet, Fuster (1985: 128) assenyalava que: «en el millor dels supòsits, i per més catalanescos que siguin els receptors, la influència del castellà sobre el català es consolida». Aquestes observacions permeten entendre els percentatges que ensenya la Gràfica VI, i en la qual es constata un fort predomini de la lectura en català.

Gràfica VI

Com a resultat dels aspectes més destacats de l’escriptura periodística de Fuster, que les persones enquestades podien triar, podem comprovar què cridava més l’atenció als lectors i lectores (vegeu la Gràfica VII). Van contestar aquesta pregunta ben significativa 127 persones (98,4% de l’audiència). Tres aspectes predominen, amb una coincidència elevada: l’argumentació o el raonament que Fuster emprava en els seus breus assaigs de premsa, i la mirada, el punt vista o l’observació, tots dos amb un 75,6% d’acceptació, a més de l’humor o la ironia que gastava, amb un 72,4% d’acceptació. El quart aspecte remarcable, ratificat per més de la meitat de les persones enquestades, és l’estil, amb un 51,2% de consens; i, finalment, els altres dos aspectes que més sobresurten són el llenguatge (38,6%) i l’erudició (33,9%). No cal oblidar, però, el darrer aspecte (30,7%): els temes que triava Fuster per als seus articles de premsa. Combinant aquests set aspectes, en les proporcions esmentades, podem dibuixar el retrat o patró de la peça periodística que les lectores i els lectors de Joan Fuster coincideixen a valorar més i millor. Ho podem enunciar així: allò que atrapa l’audiència construïda, d’un article de premsa de l’escriptor suecà, és la mirada fusteriana d’un tema amb una argumentació i un estil personals, on la ironia és present, i amb un llenguatge culte.

Gràfica VII

En aquest apartat també hi ha quatre persones, una professora universitària i tres professors d’Història, Dret i Català que, a més dels vuit aspectes que es proposaven assenyalar als enquestats, van expressar una nova particularitat cadascuna: «la capacitat de superar les tergiversacions socialment establertes»; «el seu catalanisme»; «la resposta ràpida i concreta a qüestions de fons o abstractes»; i «la (sovint necessària) mala llet».

6. VALORACIÓ DELS ARTICLES DE PREMSA DE FUSTER

La darrera pregunta de l’enquesta tenia aquesta formulació: en general, què pensava o pensa dels articles periodístics de Joan Fuster? Era una pregunta oberta que permetia que cada persona pogués donar la seva opinió lliurement amb una extensió màxima d’una trentena de línies. Hi han hagut 123 respostes, de les quals una repetida, una altra d’una persona que deia que ja havia contestat en una pregunta anterior, i una tercera persona que ens advertia que gairebé no havia llegit articles de premsa de Fuster però sí assaigs. Per tant, tenim 120 respostes vàlides distribuïdes d’aquesta manera: 80 (66,6%) són respostes molt curtes (una línia); 32 (26,6%) són mitjanes (un parell de línies), i 8 (6,6%) són llargues, de les quals 4 extenses (de 4 a 9 línies).

Les respostes curtes van des d’aquelles que qualifiquen els articles periodístics amb alguns adjectius molt favorables fins aquelles altres que breument expliquen el perquè de la satisfacció. En el primer cas, aquestes són les paraules –algunes de les quals les repeteixen diferents persones– que s’empren: «articles de qualitat», «molt bons», «excel·lents», «brillants», «modèlics», «lúcids», «punyents», «estimulants» i «esplèndids». També els qualifiquen d’«interessants», «interessants en la forma i en el fons», «magnífics en quantitat i qualitat»; o així: «imprescindibles, per intel·ligents», «imprescindibles per a periodistes i escriptors» i «per conèixer el país». Altres persones hi remarquen que «són encara indispensables», perquè «són ben actuals» o «d’una enorme actualitat». Però també hi ha persones que opinen que són «aguts, innovadors, compromesos», «frescos, incisius, erudits, directes» o «incisius, intel·ligents, necessaris». Perquè «miren d’una manera ben original els temes tractats», diuen, i, a més d’intel·ligents, són «valents, agosarats, punyents» o «sempre llampants i encara ben llegívols».

Dit amb altres paraules, els articles de premsa de Fuster, que «són assaig literari» i «un reflex de la seva figura», «eren una proesa en les seves condicions» o «una delícia per a la intel·ligència», i «tenen plena vigència perquè estimulen reflexions sobre la societat actual». L’audiència construïda de Fuster considera que són «els articles d’un mestre», «del millor de l’articulisme», d’«un excellent columnista».

En les respostes una mica més llargues, sovint s’amplien les valoracions sobre els articles de Fuster i també s’argumenten certes expressions: «Solen ser textos molt ben argumentats que sempre suggereixen punts de vista crítics i alternatius. Fins i tot, de vegades el tema acaba sent un pretext»; «són tan estilísticament expressius i precisos, tan substanciosos i, en conjunt, tan valuosos, com els seus llibres. Que s’hi troben, en definitiva, algunes mostres del millor Fuster». Per això, «mereixen una lectura reposada ara que no estan mediatitzats per la urgència política del moment», atès que «és un estil de pensament difícilment repetible en temps de correcció política i autocensura». Tanmateix, tres persones resulten menys elogioses, ja que pensen que «són reflexions amb molt de calat encara que a vegades amb massa apriorismes» o que «els articles foren guanyant bel·licositat cap al final dels setanta. Això feia que es perdera un poc la lleugeresa i gràcia que tenen alguns comentaris seus com ara els que recollí a Contra Unamuno y los demás». I també que «va escriure massa en premsa, i això dona un resultat desigual. Però en general són excel·lents».

En canvi, altres persones observen l’aportació que representen els textos periodístics de Fuster: «obren portes al coneixement i perspectives a la pràctica diària de viure»; «són un mestratge que no caduca, ben al contrari, eren bons llavors i ara guanyen». Per això assenyalen altres persones: «n’aprens molt a l’hora de reflexionar sobre qualsevol tema» i «són una aportació cabdal a la cultura catalana, escrits sempre amb una mirada independent i intel·ligent». Perquè Fuster, diu una altra, «era capaç, en un espai breu, d’illuminar qüestions literàries, culturals i polítiques que havien passat desapercebudes o que havien acumulat interpretacions rutinàries».

Periodistes i escriptores o escriptores destaquen algunes particularitats dels articles de Fuster relacionades amb el seu camp de treball: «tenen una gran qualitat periodística i literària»; esdevenen «una peça indispensable del patrimoni literari i periodístic català»; «són un model de bona prosa periodística, i que inciten a la reflexió» o són «un model per a periodistes, una guia per als valencianistes». Un altre enquestat rebla: «la mostra més brillant dels articles periodístics que he llegit». Perquè els articles de Fuster «són una incitació a pensar i a impugnar, que és una manera d’emancipar el teu pensament. Imprescindibles per a periodistes i escriptors». Tal vegada, per aquestes característiques, «han creat una escola que és distingible des de [Ramon] Barnils a [Vicent] Partal, passant per [Francesc] Viadel, [Marta] Rojals i tants d’altres». En definitiva, «Joan Fuster es mostra com un excel·lent comunicador. Construeix els articles amb habilitat i els condimenta amb ironia i erudició expressades en llenguatge planer». En aquest sentit, per a un professor català de Periodisme:

l’articulisme de Fuster combina dos aspectes que no són gens fàcils de trobar: uns textos que traspuen compromís polític, que desenvolupen un ideari polític amb voluntat no només de conscienciar sinó d’articular proposta política; però, alhora, són articles molt ben escrits, amb un llenguatge refinat, amb un ús molt acurat de les tècniques pròpies del periodisme d’opinió que els converteixen en textos d’una alta qualitat.

Entre les respostes prou llargues, que en part recullen alguns aspectes ja esmentats abans, triem aquelles que palesen no només un bon coneixement de l’autor, sinó també les característiques reeixides que han tingut major impacte en els receptors. «Eren articles brillants, sempre intencionats, irreverents, ben escrits, sustentats en lectures i reflexió, provocadors per fer-se llegir, però profunds, peces que aguanten en general el pas del temps… Articles, diria, adreçats contra la immensa estupidesa que predomina en aquest món». Perquè Fuster «va saber connectar amb un públic lector desitjós de llegir el seu pensament. Va interpretar les aspiracions d’un ampli sector de valencianes i valencians que pensaven que era possible un altre País Valencià, més modern, més europeu…». Fuster «té un estil propi, una escriptura clara i directa, sense deixar de ser culte en el seu llenguatge i coneixement, i que té molta habilitat per argumentar i/o qüestionar tòpics o llocs comuns, sempre amb un to burleta o irònic». I això fa, assenyala la mateixa persona, «que alguns articles seus, malgrat haver estat escrits fa més de 30 o 40 anys continuen sent prou actuals, la qual cosa palesa un pensament profund i un punt de mira fi i subtil». Un altre enquestat ho rebla així: «No solament són el reflex d’una visió del món, una mirada a l’actualitat del seu moment històric, sinó que tenen l’empremta de la perdurabilitat».

Per acabar, reproduïm dues respostes llargues que contemplen i alhora complementen gran part de les valoracions fetes per l’audiència construïda d’aquesta recerca. Així s’expressa un catedràtic de Filologia, nascut a Mallorca:

Va saber donar un caire molt personal i atractiu al seu compromís ètic i polític d’intel·lectual, pel seu estil, per una ironia relativitzadora, pel seu posicionament escèptic ensems que fidel a la seua militància ideològica, per la seua conjunció experta de periodisme i literatura. Heretà de les generacions anteriors (la modernista i la noucentista) el conreu de l’assaig breu, com el gènere literari més apte per a pronunciar-se públicament, fent servir la premsa, i incidir socialment. En els articles de Fuster el gènere assoleix un rang de mestratge i alhora es fa admirar pel seu ample ventall d’interessos i temes.

Per la seva part, un catedràtic d’Història valencià ho explica d’aquesta manera:

Fuster no feia una gran distinció entre escriure un article periodístic o una pàgina d’un llibre. De fet, molts dels seus llibres tenen el seu origen en articles periodístics, fins i tot alguns dels més emblemàtics com Diccionari per a ociosos. Això mateix s’estén al seu diari, que no és un diari personal, íntim, sinó un calaix on abocava idees i reflexions que podia publicar tant en aquest format, com desenvolupar posteriorment en versions més elaborades en forma d’article periodístic, el qual, al seu torn, podia acabar finalment com a part d’un llibre. Tant per qüestions de supervivència –les col·laboracions en la premsa van ser durant gran part de la seu vida l’única font d’ingrés amb què comptava–, com per pròpia convicció, els articles periodístics no són un apartat menor en l’obra de Joan Fuster, sinó que constitueixen un capítol central de la seua producció literària.

7. CONCLUSIONS

Com a resultat de la recerca feta a través de l’enquesta d’opinió realitzada el 2021 amb 129 persones lectores de Joan Fuster, podem concloure:

1. Hem analitzat la primera audiència fusteriana dels Països Catalans de caràcter específic: universitària i conseqüentment crítica.

2. És una audiència multimediàtica, ja que s’han considerat vint-i-tres periòdics i revistes, de quatre dècades, en castellà i català, tant de València com de Barcelona i Madrid.

3. És una audiència activa, perquè coopera textualment amb els articles de premsa de l’escriptor, en vida d’ell i posteriorment.

4. Aprofita els textos periodístics i els materials documentals de l’autor, en fer-los servir professionalment i socioculturalment.

5. És una audiència conscient del valor de l’obra periodística de l’escriptor en forma d’assaig breu, d’acord amb les observacions i valoracions majoritàriament elogioses.

6. És un conjunt de persones agregades que afirma retroalimentar-se de les aportacions de Fuster, les quals consideren molt importants i ben actuals.

7. El llegat intel·lectual d’aquest escriptor, rellevant i prestigiós dels Països Catalans, esdevé còmplice d’aquesta audiència estudiada, perquè ha ajudat els enquestats, i en diferents graus, a ésser com són.

8. Al remat, les persones que integren aquesta audiència distintiva no només promouen –de maneres diferents– el patrimoni literari i periodístic de Joan Fuster, sinó que a més l’intercanvien i l’enriqueixen en forma de capital simbòlic.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

CADENAS, Núria i Gemma PASQUAL (2017): Nosaltres, les fusterianes, València, 3i4.

CALLEJO, Manuel Javier (2021): «Metodologías de investigación en estudios de audiencia», dins Natalia Quintas-Froufe i Ana González-Meira (coords.), Los estudios de la audiencia. De la tradición a la innovación, Barcelona, Gedisa, pp. 73-111.

ECO, Umberto (1981): Lector in fabula. La cooperación interpretativa en el texto narrativo, Barcelona, Lumen.

FUSTER, Joan (1969): «Joan Oliver, periodista», Serra d’Or, 121, pp. 50-52.

— (1982): «Ensenyar el cul cada dia», dins Plomes catalanes d’avui, Barcelona, Llibres del Mall, pp. 113-124.

— (1985 [1980]): «O ara o mai. Per una cultura catalana majoritària», dins Pamflets polítics, Barcelona, Empúries, pp. 105-143.

— (1991 [1965]): «Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla» [8/09 - 9/10, 1965], dins Josep Pla: Obra completa. El quadern gris (Un dietari), vol. I, Barcelona, Destino, pp. 11-79.

FUSTER, Joan (1993a): «Llegir», dins Diccionari per a ociosos, Barcelona, Edicions 62, pp. 95-100.

— (1993b): «Còmplice», dins Diccionari per a ociosos, Barcelona, Edicions 62, p. 37.

— (2002): «Diari 1952-1960» [nota del 05/02/1954], dins Obra completa, 1: Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, a cura d’Antoni Furió i Josep Palàcios, Barcelona, Edicions 62 / Diputació de Barcelona / Universitat de València, pp. 403-404.

— (2006 [1957]): «Curriculum vitae», dins Els arxius de Joan Fuster, València, Publicacions de la Universitat de València, pp. 19-23.

MGONZÁLEZ-NEIRA, Ana, Eduardo ADINAVEITIA i Natalia QUINTAS-FROUFE, coords. (2021): «Medición de la audiencia en medios impresos», dins Natalia Quintas-Froufe i Ana González-Meira ( coords.), Los estudios de la audiencia. De la tradición a la innovación, Barcelona, Gedisa, pp. 157-175.

MOLAS, Joaquim (1967): «Pròleg», dins Joan Fuster, L’home, mesura de totes les coses, Barcelona, Edicions 62, pp. 5-14.

MORENO, Víctor (2003): Leer con los cinco sentidos, Pamplona, Pamiela.

OROZCO, Guillermo (2021): «La audiencia y su investigación: un esfuerzo permanente por su reconocimiento», dins Natalia Quintas-Froufe i Ana González-Meira (coords.), Los estudios de la audiencia. De la tradición a la innovación, Barcelona, Gedisa, pp. 13-20.

SARLO, Beatriz (2021): «¿Dónde está el diario?», El País - Babelia, 25/09/2021, p. 14.

VENDRELL, S alvador i Josep LOZANO, a cura de (2017): Nosaltres, els fusterians, València, Perifèric.

1. L’univers fusterià del nostre sondeig d’opinió no guarda cap relació amb els dos interessants llibres de Nosaltres, les fusterianes (editat per Núria Cadenes i Gemma Pasqual, 2017) i Nosaltres, els fusterians (a cura de Salvador Vendrell i Josep Lozano, 2017), a tall d’homenatge a Joan Fuster, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. O sigui, el nostre treball no són les impressions, records, anècdotes o experiències compartides d’un conjunt d’autores (149) i d’autors (88) sobre l’escriptor suecà, sinó que la nostra investigació és una enquesta d’opinió i valoració sobre la producció periodística de Fuster entre lectors i lectores de l’escriptor.

2. La lectura de les persones periodistes o escriptores sobre la periodística o l’articulisme literari, respectivament, de Fuster els obliga a disciplinar la seva lectura, a fer-la més subtil, per tal de millorar-ne la competència professional en el pla comunicatiu, lingüístic i literari.

3. Agraïm la necessària ajuda prestada per a suggerir noms i aportar adreces de Gustau Muñoz i Martí Domínguez (País Valencià), Joan Manuel Tresserras i Teresa Fèrriz (Catalunya) i Sebastià Serra (Balears).

4. Donem les gràcies per les curoses observacions, en el testat de l’enquesta, dels doctors Martí Domínguez i Teresa Fèrriz, i a aquesta última també li agraïm l’ajut en el plantejament informàtic del sondeig. Gràcies també a Maria Iranzo per l’assistència en l’adequació de les gràfiques.

5. Dels 194 correus enviats, 32 eren adreces incorrectes; 5 persones van dir que no contestaven: 4 perquè no havien llegit articles de Joan Fuster i una va dir que preferia no contestar. Finalment, 23 persones no van respondre mai.

6. Les localitats de naixement de les persones que van respondre l’enquesta –llevat de quatre que no van contestar– són: Agullent, Alacant (2), Albacete, Albal, Alboraia, Alcoi, Alella, Algemesí (2), Alhama de Aragón, Alzira, Andratx (2), Badalona, Banyoles, Barcelona (23), Beniopa, Bétera, Borriana (2), Bunyola, Burjassot, Carcaixent, Campanet (2), Catalunya (1 sense especificar), Ciutadella de Menorca, Eivissa, el Castell de Guadalest, Felanitx, Gandia, Girona (5), Godella, Herbers, la Sénia, l’Alcúdia, l’Atzúvia, Madrid, Mallorca (2 s. e.), Manresa, Mataró, Meliana, Onil, País Valencià (4 s. e.), Palma (9), Pego, Penàguila, Pollença, Reus, Ripoll, Saidí, Sant Joan, Serra, Sueca (2), Terrassa, València (23), Valls, Vilanova i la Geltrú (2), Vila-real, Xàtiva (3) i Xirivella.

7. Aquest àmplia llista correspon a la majoria de les publicacions de premsa en les quals Fuster va col·laborar durant un temps, tot i que n’hi falten algunes, com ara la revista Destino de Barcelona i la Cartellera Turia de València, a les qual han fet referència dues persones de les enquestades. Tampoc no se n’esmenten unes poques en què només ocasionalment va escriure algun article i que en algun cas no es té constància que estiguin conservades.

8. «Vaig publicar el meu primer article a l’agost del 52: va ser un comentari sobre un llibre de Josep Pla», diu Fuster. No obstant això, Joaquim Molas (1967: 5-6) recorda que les seves col·laboracions en premsa són anteriors: des de 1944, ho feia a l’almanac de Las Provincias.