Kitabı oxu: «La gran depuració»

2.

L’avantguarda de l’anticatalanisme espanyol. El cas del País Valencià

que sempre torna

(sobre uns versos de Lawence Ferlinghetti

i una idea de Khalin Gibran)

Llàstima de país amb líders mentiders,

amb fanàtics botxins que dominen les trones,

que ignoren els seus savis o els volen fer callar,

Llàstima del país que alça només la veu

per ferir el germà, per lloar l’opressor,

per exaltar el pinxo com si fos un heroi.

Llàstima del país i llàstima del poble

que oblidant la justícia del gaudi solidari

pensa només en ell amb la panxa contenta.

Llàstima del país que oblida el seu llinatge,

que perd la seua llengua o només la recorda

per a ofrenar la glòria de gestes il·lusòries.

Llàstima del país que pels diners es ven,

que balafia els camps dels seus avantpassats

i en asfalt i rajols converteix el paisatge.

Llàstima del país i llàstima del poble

que deixa que els seus drets siguen anorreats

pels lacais de les rates al servei del poder.

Llàstima de país que ha perdut les idees:

un poble de corders als seus pastors submisos

que sens recança els duen recte a l’escorxador.

JAUME PÉREZ MONTANER

Del llibre Solatge

EL PAÍS VALENCIÀ HA PATIT COM CAP ALTRE TERRITORI de parla catalana la depuració. Depuració del valencianisme democràtic o el que és el mateix, del catalanisme, del nacionalisme progressista, termes tots equivalents i que molt sovint han estat associats a organitzacions o entitats que s’han situat en l’esquerra ideològica. Valencianistes seran, doncs, aquells que defensen la recuperació plena del País Valencià des de la consciència de la seua pertinença a un àmbit cultural i lingüístic catalànic, sense subjeccions sucursalistes de cap mena, més enllà del regionalisme, de la pràctica d’un folklorisme estèril i claudicant. A l’altra banda, se situaran els croats compromesos en defensa de les essències regnícoles, membres del bloc social conservador, alineats en una idea d’Espanya ultraconservadora que va sorgir al final del franquisme com a reacció als nous canvis. Uns croats l’expressió política i cultural dels quals ha estat sovint violenta, segrestada per un batibull de prejudicis, dominada per les projeccions negatives, l’odi i els complexos. A la curta, podia semblar que el seu trajecte es limitaria al moment social i històric de la Transició, però no ha estat així. L’anticatalanisme valencià, el blaverisme, la seua cosmovisió, arrelava en unes estructures mentals sòlidament consolidades per decennis d’inculcació ideològica i comptava amb uns suports molt més importants que els que es pensava el moviment democràtic, i el nacionalisme valencià, quan intentaven entendre la seua embranzida allà pels anys setanta. No cal dir que són la versió regional de l’anticatalanisme espanyol, l’avantguarda dins del territori sentimental d’un cert nacionalisme català, en la frontera mateix de Catalunya i, alhora, dins de l’àmbit cultural i lingüístic dels catalans. Els hereus, així mateix, dels reaccionaris espanyols que també sobreviuran al règim i que alimenten avui l’anticatalanisme social i polític estés arreu d’Espanya.

El blaverisme mai no ha estat sol. L’Estat, en totes les seues manifestacions possibles, ha tingut un paper decisiu, exactament com el que fa avui en els intents de descarrilament del procés sobiranista català. La majoria de les vegades el seu paper ha estat el de justificar els desgavells i legitimar els agressors per totes les vies que ha tingut al seu abast. Moltes altres, ha consistit a guardar un inquietant silenci davant de no poques injustícies i agressions comeses a benefici dels partidaris d’una determinada puritat cultural i política, en un sentit netament espanyolista. Fins i tot no ha faltat la sospita raonable d’una participació molt més directa i decisiva, inconfessable, d’allò que hom coneix com les clavegueres de l’Estat, sempre atentes a qualsevol perill que l’amenace.

La història del país, deia, ha estat també la de l’activitat de l’anticatalanisme en les seues múltiples formes, més que en cap altre lloc dels territoris de parla catalana, per tal d’evitar de la manera que fóra el canvi social, cultural i polític que es va engegar a finals dels seixanta. Un canvi que, entre altres conseqüències, cal tenir-ho molt present, hauria comportat un fortíssim desajustament en els equilibris territorials, polítics i econòmics de l’Estat espanyol. Equilibris, d’altra banda, que sovint només s’han pogut aconseguir i mantenir per la via de la imposició, de la coerció. En aquest sentit, la trajectòria i el sentit del blaverisme forma part indestriable de la de l’anticatalanisme espanyol i representa un episodi fonamental en la història recent dels països de parla catalana, també i sobretot, de Catalunya, malgrat la indiferència o desdeny mostrat per la societat catalana davant del fenomen. Tinc la percepció que a l’anticatalanisme –i no només en la versió valenciana–, els catalans no li han prestat la suficient atenció, almenys no com a una cosa viva, si més no fins que s’ha despertat l’Estat en contra de l’ambient d’oberta rebel·lió civil. Potser si ha estat així és perquè fins ara la societat catalana, en termes generals instal·lada en un cert cosmopolitisme i una considerable prosperitat econòmica, amb un clima democràtic malgrat tot acceptable, vinculava la xenofòbia pròpia del nacionalisme espanyol a una minoria política i social molt residual, cosa de la Transició. Potser també perquè, d’altra banda, el nacionalisme català s’ha sentit durant tots els anys de democràcia relativament hegemònic, confortablement recolzat per una majoria social.

S’assumien, per tant, els estirabots més virulents de l’espanyolisme com a elements d’un paisatge ja conegut, incapaços d’altra banda de distorsionar en allò essencial la política del Principat, les fites aconseguides, com ara, un sistema d’ensenyament propi totalment consolidat, que a penes havia estat qüestionat per una dotzena curta de famílies. Les coses han canviat, però, i res ja no és segur. El sistema educatiu català, per exemple, perilla davant el rearmament ideològic de l’espanyolisme, com perilla seriosament el català en tota la seua àrea lingüística, arraconat per la pressió d’aquest mateix espanyolisme. La recentralització de l’Estat, lluny de ser un fantasma invocat pels nacionalistes o els autonomistes de la perifèria, o un mal averany ritualment al·ludit, és un fet real, una exigència del nacionalisme espanyol i una opció «raonable» en el context de les polítiques de convergència impulsades des de l’Europa conservadora d’Angela Merkel i els seus aliats ideològics. L’anticatalanisme, disfressat com sempre de liberalisme o de contestació a un nacionalisme ferotge i totalitari, distorsionat fins a límits grotescos, és tot sovint el fil conductor d’aquestes actuacions polítiques, d’aquesta visió supremacista d’Espanya que mai no ha acabat de pair les diferències i la integració d’aquestes en un marc i un sentit democràtic ple.

El fenomen, doncs, especialment el que té lloc dins de les pròpies fronteres culturals i lingüístiques, no pot continuar sent una peça d’estudi arqueològic ni encara menys un problema alié, remot. Les salvatjades verbals dels periodistes de la caverna mediàtica contra Catalunya i els catalans, no poden ser només objecte de diversió o entreteniment morbós, perquè en realitat incitar l’odi contra una sola comunitat cultural o nacional és fer-ho contra tota la humanitat, perquè representen una amenaça seriosa contra la convivència democràtica. L’anticatalanisme tàctic i estratègic covat al País Valencià –com el de les Illes– no pot ser tampoc ignorat per les mateixes raons i, també, pel seu caràcter de camp d’experimentació política d’un nacionalisme espanyol d’expressió totalitària incapaç d’autoreconéixer-se a causa d’uns orígens ideològics que es perden en el segle XIX i que es refermen amb la consolidació del règim de Franco i les idees que l’inspiraren.

El blaverisme nasqué íntimament lligat al règim i a una mentalitat reaccionària al voltant de la qual es va articular un moviment que va lluitar per tal d’evitar el procés de transformació més important de tot el segle XX valencià, protagonitzat –com ha subratllat el sociòleg Toni Mollà– per una intel·liguèntsia insòlita en la història del país. El valencianisme engegat a principis dels anys seixanta és d’una transcendència enorme, un miracle, i negar-li els mèrits a compte d’un balanç de resultats electorals o d’unes expectatives històriques o socials no del tot acomplertes, tal com ha assenyalat l’historiador Antoni Furió, seria del tot injust. Un valencianisme, val a dir, que va provocar la revisió profunda i la reformulació del mateix catalanisme en el seu conjunt, així com l’esclat d’una producció cultural en català d’una importància cabdal.

Fet i fet, sense aquell esclat, atiat per les idees de Joan Fuster, possiblement avui ja no en quedaria ni un bri, de la singularitat valenciana, després de dècades d’inexistència política i d’aculturació, de governs autonòmics que han jugat a la contra sempre que han pogut des de la seua claudicació permanent davant un centralisme i una idea d’Espanya gairebé sempre devastadora per als interessos valencians. Costa molt poc d’imaginar quin país tindríem ara mateix sense el revulsiu del valencianisme, sense les seues projeccions positives, sense els seus efectes constructors, sense la seua aportació positiva. Potser tindríem un país amb una societat sense gens d’ambició política, amb una llengua i una cultura reduïda a una existència sentimental, folklòrica, gairebé semiclandestina, a les acaballes, com ho acabat sent, per exemple, la cultura occitana o la bretona malgrat el revifament dels darrers anys articulat al voltant de la reivindicació política contra l’asfixiant centralisme parisenc. Sense la producció cultural del valencianisme, la cultura catalana estaria situada molt pitjor en el conjunt de la cultura europea del que ho està ara mateix. Això és, sense les aportacions del mateix Joan Fuster, Joan Francesc Mira, Rafael Ninyoles, Josep Vicent Marqués, Antoni Furió, Antoni Seva, Alfons Cucó; de l’obra de filòlegs com Manuel Sanchis Guarner, Germà Colon, Carles Salvador o Enric Valor; de la poesia de Vicent Andrés Estellés així com de totes les aportacions de la generació dels setanta i posteriors, amb els brillants Joan Navarro, Salvador Jàfer o Marc Granell; de la música de Raimon, Ovidi Montllor, Carles Santos o Al Tall, en l’origen d’una nova generació de músics de primer nivell com Òscar Briz, Obrint Pas, VerdCel o altres; d’autors com Ferran Torrent i Isabel Clara Simó, només per dir-ne un parell dels més coneguts, tots dos contribuïdors a la base d’una literatura en català popular; de la producció intel·lectual de noms com els de Rafael Xambó, Rafael Castelló, Adolf Beltran, Santi Cortés, Gustau Muñoz, Toni Mollà, Pau Viciano, Enric Sòria, Martí Domínguez; de publicacions periodístiques com el setmanari El Temps o el diari digital La Veu del País Valencià, o d’altres dedicades a la divulgació cultural i científica com L’Espill, Caràcters o Mètode, totes tres editades per la Universitat de València.

És el conjunt d’aquella intel·ligèntsia a què al·ludíem el que elabora, el que imagina, més enllà de les reflexions al voltant de la identitat o dels paperots erudits, el disseny d’un país millor. Fet i fet, la resistència contra el feixisme, contra el franquisme, recordava Joan Fuster en el seu parlament durant la nit dels Premis Octubre de 1977, havia tingut molts fronts.

Al País Valencià, i a escala intel·lectual –matisava–, la decisió no podia no identificar-se amb unes reivindicacions, populars, encara no ben definides però evidents […] Es tractava de «fer cultura», en principi, però la cultura que anàvem fent havia d’adquirir per necessitat, un caràcter de militància civil inexcusable.¹

El valencianisme, el neovalencianisme proclamat per Fuster el 1966, en contrast amb l’endormiscat valencianisme dels anys anteriors a la guerra, «jubilat o en descrèdit»,² acabà per adquirir les dimensions i les característiques d’un moviment social, en definitiva d’una forma d’acció col·lectiva que apel·la a la solidaritat amb l’objectiu de promoure canvis socials, que implicava –i implica– la ruptura dels límits del sistema de normes i relacions socials en què desenvolupa la seua acció, amb capacitat pròpia per a produir noves formes i legitimacions en la societat. També les d’un moviment d’afirmació cultural, de construcció i, alhora, de reconstrucció d’un país, amb una clara voluntat de protagonisme històric i portador d’una ideologia moderna, transversal, influït pel que podríem qualificar, en termes generals, d’una ideologia progressista.

Certament en el valencianisme no tot eren –ni han estat– erudites discussions filològiques o batalles dialèctiques sobre una determinada simbologia nacional i, justament per això, ha estat percebut des de sempre pels sectors més immobilistes de la societat com un perill, com un moviment amb una capacitat transformadora real, tangible. Si s’haguera limitat a les amenitats literàries o a les distraccions cultistes ja hauríem vist si algú hauria mogut un dit a la contra. Sense els valencianistes, moderats o radicals, pactistes o rupturistes, pragmàtics o irritantment essencialistes, Lo Rat Penat hauria pogut continuar sense sobresalts amb les seues vetllades de germanor patriòtico-poètica amb lletraferits catalànics vinguts de tot arreu i potser als actes institucionals més significats i emotius, amb fallera major inclosa i banda de música, no hi haurien faltat tampoc els elogis a l’estimada i dolça Catalunya. Però el valencianisme no venia pas a decorar l’estampa d’una Renaixença polsosa ni a dignificar l’indigenisme del franquisme local, sinó a llevar-li la raó a don Teodor Llorente i els seus confrares ideològics que havien volgut soterrar per sempre més les implicacions possibles de la història comuna dels valencians amb la resta de territoris de parla catalana, momificar el somni d’un qualsevol país que no admetara la submissió a l’Espanya eterna. Arribava enmig de les convulsions a la segona meitat del segle XX per a construir, damunt de les runes del franquisme i de l’estampa idíl·lica i falsa del Levante feliz, un país totalment nou.

Vist en perspectiva, el conjunt d’aquells pensadors, historiadors, sociòlegs o escriptors no tenia res de limitat, ni era ideològicament monolític, com han volgut veure alguns dels seus detractors. Somiaren i treballaren per una societat deslliurada del jou polític, econòmic i mental del franquisme i ho feren des de la precarietat material, l’hostilitat i l’aïllament, com encara ara. Els objectius eren molt ambiciosos. En el programa ocupava un lloc preeminent la dignificació cultural i lingüística del país i la presumpció certa que des de la recuperació de la plena autonomia política, els valencians podrien fer front a una determinada manera d’entendre l’economia per part de les elits locals. També a la depredació econòmica que s’administrava des de l’Estat franquista. Una depredació de la qual no ens hem deslliurat encara avui a la vista de les polítiques que s’han practicat durant els darrers anys, del tracte infringit pel govern central que explota el país amb un sistema de finançament, segons l’economista Germà Bel, sense parió a tot Europa, similar al d’una extracció colonial de rendes.

Certament, els valencianistes somiaven un nou país amb una escola moderna i en valencià, útil a la societat i a les classes populars, just el contrari del que és el sistema educatiu llegat pels diferents governs neoliberals del PP que hem tingut durant les darreres dècades. Durant anys, el PP ha sostret recursos de l’escola pública per afavorir els interessos dels entramats empresarials de l’escola privada, l’ha tractada com un autèntic enemic i l’ha desvalencianitzada relegant la llengua del país a posicions subsidiàries. Els conselleres d’Educació, amb personatges amb un tarannà autoritari i de dreta intransigent que assumeix sense problemes el catecisme neoliberal, com el forense Alejandro Font de Mora, han abordat la gestió de l’educació com una autèntica operació de neteja i conquesta, amb les benediccions de la patronal de l’ensenyament i dels sectors més recalcitrants de l’església valenciana, deixant un panorama de devastació al seu pas. El sistema educatiu públic valencià, tal i com estan les coses, si no hi ha un canvi de rumb, no té gaire futur. Sense escola pública és evident que les possibilitats d’ascensió social dels valencians amb menys recursos econòmics es reduirà encara més. Sense el valencià dins del sistema com a llengua d’instrucció s’impossibilita definitivament la plena normalitat de la llengua del país, ara i adés percebuda pels sectors conservadors com una amenaça.

Però no fou només llengua i escola. També l’ecologisme, amb líders com el desaparegut Josep Vicent Marqués, i campanyes mítiques com la de la recuperació del Saler cap a finals dels setanta, tindran un caràcter valencianista com el tenen avui en dia les iniciatives d’organitzacions com Xúquer Viu, Acció Ecologista Agró, Avinença o Ecologistes en Acció. Sindicats de classe i partits, fins i tot alguns de l’òrbita conservadora, assumiren també inicialment, a l’entrant de la Transició, l’esperit general del valencianisme, del catalanisme. Serà l’efecte de l’assumpció general d’una nova visió del país en el context d’un canvi global que l’espanyolisme interpretarà, tant al País Valencià com a les Balears, com la penetració d’un virus letal en el cos social.

Tot plegat, el valencianisme irrompia per a ocupar, com ha assenyalat Joan Francesc Mira,³ el país desèrtic que era el de la dictadura i els seus aliats i còmplices, amb una legitimitat tocada que, a més, estaven condemnats a desaparéixer juntament amb tot el seu sistema, cultura, ideologia, definició nacional i potser fins i tot l’idioma que parlaven. L’espai que necessàriament havien de deixar buit seria ocupat pels valencianistes, per tal com representaven, legítimament, «la llibertat i la veritat, el país i el poble, la justícia, la modernitat i la raó», i sobretot, també, un futur en què inevitablement, rotundament, havien de triomfar aquests valors. El nou nacionalisme dels seixanta, a diferència del valencianisme d’abans de la guerra que acceptava el món tal i com era, sense massa possibilitats d’influir-hi, creia en la possibilitat de canviar-lo.

Llavors, el «món en construcció» –argumenta Mira– és nou, és autònom i és el nucli d’un futur protagonisme històric: partint de zero –del zero social de la dictadura, i del zero d’un passat pròxim vist com a inexistent o inútil– el nou nacionalisme elabora un projecte total per a un país, amb la certesa que és l’únic projecte possible i per tant haurà de ser assumit pels seus destinataris.

I tan nova com és aquesta ideologia de la construcció, és també l’impuls de difusió:

«Fer país» significava, en substància, posar les bases del que hauria de ser una societat nacionalment «normal»: amb quadres intel·lectuals, història, economia, suport entre les minories més actives de ciutats i pobles, educació, lleialtat lingüística, música o pintura, amb l’esquema d’un sistema de noms i símbols que són els vehicles més visibles del projecte.

El valencianisme s’adscrivia –i s’adscriu avui encara– a la modernitat, representava tot plegat «un projecte de modernització» en termes propis que se situava just enfront, com a alternativa, d’un espai nacional espanyol, que es percebia «endarrerit». Al mateix temps que feia camí un discurs de la modernització, s’hi establia també una mena d’acord tàcit entre totes les forces democràtiques segons el qual es rebutjava l’espanyolisme explícit i agressiu, així com l’anticatalanisme directe. D’aquesta manera,

l’àmbit d’entesa […] deixava fora les afirmacions i negacions nacionals més dures i expresses, i es concentrava (a banda dels continguts genèricament democràtics en l’àmbit espanyol) en la reivindicació o com a mínim en l’acceptació d’un espai valencià com a nou protagonista de la vida política.

El valencianisme, a més, pren força en el caràcter d’unes reivindicacions que tenen el seu origen en les bases socials d’un país perjudicat en molts aspectes per les actuacions i els interessos de les seues elits. Cal no perdre de vista, doncs, que en molts casos, els seus promotors i activistes, procedien de les classes populars i de les comarques on la castellanització havia trobat una major resistència o dificultat per a consolidar-se, on les distàncies entre la realitat i els estereotips del ser valencià encunyats per la burgesia tradicional de la capital eren gairebé insalvables. Es tracta de ciutadans que prenen consciència d’una identitat cultural diferent a l’oficial i vinculada, també, a unes condicions de classe. D’uns individus que prenen consciència política i que aspiren a desprendre’s del jou d’un sistema que els havia tractat secularment com a ciutadans de segona. S’hi sumaran després els nouvinguts, amb una clara voluntat d’integració, els joves universitaris procedents de les classes mitjanes urbanes, elements de gairebé tots els sectors socials. El valencianisme representa la concreció d’un retrobament i, alhora, d’un alliberament de caràcter col·lectiu indestriablement vinculat a una visió moderna de la societat i del món, rupturista en molts sentits.

Les transformacions programàtiques del valencianisme progressista, en complicitat amb tot el bloc democràtic, de ben segur que haurien afavorit la decadència del pensament reaccionari entre nosaltres i el naixement d’una massa social crítica, influent, que s’hauria oposat amb unes mínimes condicions d’èxit a l’intent de desballestament de l’autogovern, o a un creixement econòmic basat en la depredació del territori, o a uns mitjans de comunicació públics salvatgement manipuladors, reproductors fins a la nàusea dels tòpics més odiosos sobre els valencians mateixos. D’altra banda, un decantament del país cap a Catalunya –més que no el de Balears, per raons de pes demogràfic i econòmic– hauria trencat letalment les bases econòmiques i ideològiques de l’equilibri espanyol tal com secularment s’ha entés per part de les elits que controlen els ressorts del poder estatal. La sola complicitat política entre els diferents territoris de parla catalana ens permet imaginar uns processos de recuperació de la normalitat lingüística garantits per l’existència d’un mercat de llengua sòlid, arrecerat davant els atacs del supremacisme; unes infraestructures interterritorials concebudes en consonància als nostres interessos econòmics; un contrapoder, al capdavall, una barrera a les temptacions del centralisme i les seues prioritats. Si bé es mira, el valencianisme entés com una veritable revolució, «tranquil·la» com la vol Toni Mollà, com un trencament pertorbador del pacte tàcit sobre les regles de joc polítiques i econòmiques, sobre la mateixa identitat col·lectiva establerta entre les elits dominants i dominadores i les sotmeses i resignades classes populars. Un pacte que inclou la submissió sense preguntar i l’assumpció d’un haine du soi com un mal menor, i alhora vergonyant, que cal amagar, dissimular o negar amb contundència si cal, a fi de no despertar incòmodes consciències.

Fins ara, tots els intents de silenciar la cultura a casa nostra, totes les actuacions insidioses contra el nacionalisme progressista, han anat en aquesta direcció. Evitar una cosa i l’altra. D’una banda, l’emancipació d’un país de la tutela econòmica, política i sentimental de l’Espanya eterna. De l’altra, el retrobament d’aquest país, ni encara en termes difusos i institucionalitzats, d’un espai històric, cultural, polític i econòmic que al llarg de les dècades s’ha resistit a desaparéixer. Amb la icona del «catalanista traïdor», venut a l’«or català», consolidada en l’imaginari d’amplis sectors socials a força de campanyes i discursos, tot ha resultat molt més fàcil per als agressors.

L’alternativa a la suposada i fal·laç «traïció» era, com sempre, militar en l’exaltació d’un regionalisme furibund que es prometia com la fórmula per a un progrés material i espiritual –en el seu sentit més atàvic– infinit en el context d’una regió feliç on no hi havia problemes polítics, ni socials, ni de cap mena…Als valencians, escridassava un dia el dirigent popular Alfonso Rus amb la seua vehemència habitual, els catalans simplement els tenien enveja i d’ací que el seu objectiu fóra desposseir-los de tot allò que tenien. L’agre comentari del president provincial del PP, president de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva –un tipus que val la pena de tenir en compte perquè és molt «representatiu» de la fauna local–, no crec que fes aixecar ni una sola veu entre els centenars de columnistes i articulistes que escriuen a la premsa catalana. Tot plegat, a Catalunya, l’anticatalanisme valencià s’ha viscut amb una certa indiferència i, encara, també l’anticatalanisme netament espanyol, almenys fins a l’esclat del procés sobiranista en què aquest ha agafat força. La majoria dels generadors d’opinió ni tan sols han arribat a considerar-lo un tema. Hi ha tot plegat una mena d’incapacitat manifesta per a entendre que la batalla valenciana es produeix dins de casa. Que l’anticatalanisme espanyol cal contestar-lo des de l’àmbit democràtic atés el seu caràcter totalitari, en la mesura també en què predisposa a la violència, a la por i al silenci, a una degradació de les condicions de vida en democràcia.

Deia, unes línies més amunt, que el regionalisme valencià prometia el paradís mentre unflava la bombolla immobiliària i inaugurava parcs temàtics, al mateix temps que perseguia l’enemic interior i feia més alts els murs entre Catalunya i el País Valencià. Si els socialistes van negar la realitat d’uns interessos comuns, dividits entre el sentit d’obediència sucursalista i el temor tant a la proposta valencianista com als efectes electorals de l’activisme blaver, els populars, en arribar a la Generalitat, la van combatre amb tots els mitjans mentre construïren la il·lusió d’una regió pròspera on s’anunciava el funcionament de trens d’alta velocitat que encara trigarien anys a ser fabricats i a circular. Els populars enllaçaven aquesta Comunidad prodigiosa amb una espècie de caricatura del Segle d’Or valencià, el dels Borja, el de Joanot Martorell i Ausiàs March cobejats per la imperialista intel·lectualitat catalunyesa. Però, del Segle d’Or, analfabets la majoria d’ells com són en la llengua pròpia, només els interessava la seua utilització en termes propagandístics, retòrics, reivindicar-se hereus d’un passat glorificat i mitificat paradoxalment pel mateix nacionalisme valencià. Rita Barberá impulsà la restauració de la Llotja de València després d’anys d’escandalós abandonament i, per senyalitzar-hi la seua participació, imposà als restauradors quines havien de ser les cortines de les sales principals, com qui es fa decorar casa seua per El Corte Inglés. Francisco Camps convertí el redescobriment d’unes pintures al fresc del Quatre-cents en la catedral de València, encarregades per Alexandre VI, en una autèntica operació de propaganda política, en un circ mediàtic, en què s’unia el Segle d’Or, la seua figura com a president i la de l’Església catòlica representada en aquell moment per un dels arquebisbes més antivalencians que mai no han passat per la Seu valentina, don Agustín García-Gasco. Igual d’important i de costosa com l’operació de les pintures fou la relativa recuperació de l’espoliat i ruïnós Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, fundat per Jaume II el Just, autèntic símbol de la fantasia historicista, neoblavera del PP durant l’etapa de Camps. Aquest, d’acord amb el PSOE, va incloure en la modificació estatutària de 2006 el monestir per tal d’engrandir-lo com a símbol. L’edifici quedarà des d’aleshores definit com a temple espiritual, històric i cultural de l’antic Regne de València i com a símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica. En l’esperit hiperbòlic del govern de Camps bategava un neonacionalcatolicisme indissimulat, només arbitrat per les regles del joc democràtic. Una pulsió que es faria més evident que mai amb el tractament polític i el desenvolupament institucional de la visita del papa Benet XVI el 2006 a València i que es constatava amb les prebendes econòmiques de què va gaudir l’Església, criticades per l’oposició així com per molts sectors de la societat.

Al costat d’aquesta obsessió pseudopatriòtica per un patrimoni redescobert en la seua vessant espiritual, fins aleshores menyspreat, vist inclús com un obstacle al desenvolupament urbanístic, hi hagué també la València hipermoderna i econòmicament ruïnosa de Santiago Calatrava, amb els seus projectes de gratacels de gairebé 300 metres que tant han contribuït a esbudellar les arques públiques. Un escenari amb edificis futuristes buits de continguts com és el Museu Príncipe Felipe que ha servit finalment com a decorat kitsch d’anunciants de cotxes i de felices parelles acabades de casar. Inversions milionàries, forassenyades, mentre al llarg i ample del país es deteriorava –i es deteriora–, el patrimoni cultural valencià amb edificis tan emblemàtics en la mateixa capital com el monestir de Sant Vicent de la Roqueta o, paradoxalment, el Reial Monestir de la Trinitat del qual fou abadessa al segle XV una autora del Segle d’Or valencià, sor Isabel de Villena, la del Vita Christi, la contestació al Llibre o Espill de les dones del metge Jaume Roig, un altre dels clàssics més nostrats.

La Comunidad fou durant els anys bons el paradís terrenal envejat per la pèrfida Catalunya. Fins i tot, i enfront dels problemes polítics generats per l’Estatut impulsat per Pasqual Maragall, Camps es mostrava a Espanya –cal dir que imitant un Zaplana de conciliació contra un Pujol de confrontació– com un líder assenyat capaç de fer gran el territori on exercia de virrei sense trencar la Nació. El nou Estatut valencià, pastat pel PP amb la col·laboració d’un PSOE ansiós d’afegir-se a l’èxit, es contraposa a un Estatut català del tripartit, danyós per als espanyols. Se saluda amb efusió en Las Provincias la concòrdia valenciana amb articles d’un infantilisme ridícul, com el que signa el seu director d’aleshores, Pedro Ortiz, el 3 de juliol de 2005, amb l’infumable títol «Un buen vaso de optimismo con unas gotas de orgullo: Valencia va como un tiro».

Valencia y la Comunidad Valenciana –diu Ortiz amb un entusiasme indissimulat– están de moda en España. Valencia y la Comunidad Valenciana viven en estos momentos bajo el foco de atención de la sociedad española, desde la que nos miran con un punto de admiración y un puntito de envidia. […] Lo último ha sido lo del Estatuto. […] Camps y Pla, Pla y Camps, han dado una lección a España. Los valencianos, a los que ellos representan, han vuelto a subir la nota de admiración que se siente desde fuera hacia nosotros. Que además el acuerdo haya sido para aprobar el nuevo Estatuto y marcar así la senda que deben seguir el resto de los Estatutos es elogiable y elogiado pese a Ibarretxe, que ya no sabe lo que quiere; Maragall, que nunca lo ha sabido o Touriño, que ha de gobernar con el único partido español (aunque ellos lo nieguen) que todavía define su ideología como marxista-leninista.

Es demonitza des del mateix diari el tripartit català. L’1 d’octubre de 2005, un editorial del diari degà amb el títol «Por encima de la Constitución», qualificava d’«extraordinaria gravedad» l’aprovació per part del Parlament de la proposta d’estatut per a Catalunya. Un estatut, remarca, «conscientemente inconstitucional». No és el poble català, però, qui en té la culpa, sinó els partits catalans –a excepció del PP– atés que, segons un editorialista tan paternalista com miop, «resulta muy difícil mantener la tesis de que la sociedad de Cataluña está hoy deseosa de destruir el marco jurídico general que le ha permitido el mayor periodo de plenitud y prosperidad de su historia». L’Estatut català és un «monumento al intervencionismo», col·lideix amb la Constitució, obeeix a la «desmesurada» voluntat de «blindar las competencias y expresar una mezcla de nacionalismo obsesivo y de izquierdismo estatalizador que todo lo abarca y lo controla». Es critica l’afany de la Generalitat per tenir la competència exclusiva de les caixes –abans, és clar, que les caixes valencianes caigueren víctimes de la corrupció dels seus gestors, amics o membres del PP. Es critica en essència l’assumpció política de competències fins aleshores reservades a l’Estat. L’Estatut té «un metalenguaje perverso» perquè no es fonamenta en la Constitució, sinó que mira d’esquivar-la. Parteix d’una posició rupturista –evidentment ordida per uns partits d’esquenes al poble– com demostra la intervenció final en el ple de l’odiat Josep Lluís Carod-Rovira que anuncia que la pròxima estació no serà un nou Estatut sinó un nou Estat. Així, doncs, «si esta es la intención manifiesta de un sector relevante del nacionalismo catalán, ¿qué sentido tendría transigir con la denominación de nación para Cataluña, que, al margen de cuestiones semánticas, es claramente el estribo lingüístico que utilizará el nacionalismo para consumar la secesión?». Ortiz es conforma, però, amb què a l’Estatut d’un irresponsable Maragall, se li acabe passant la dalla Constitucional com se li va passar a l’Estatut de 1932. Unes hores després d’aquest editorial, el president de la Generalitat valenciana s’inventava la «clàusula Camps» o la de l’ou dur, això és: el que donen als catalans, a mi també, més un ou dur.

Durant anys, una part molt gran de la població valenciana va creure el miratge del PP i no hi van faltar fins i tot alguns valencianistes entusiastes i partidaris dels colors i la disposició dels elements d’aquella estampa pintada per la dreta. Partidaris inspirats bé pels interessos personals, bé per creure que aquella il·lusió de poble emergent i únic en el món potser apaivagaria l’autoodi afavorint canvis col·lectius d’una gran transcendència. Des de Catalunya fins i tot el periodisme ben entés, assenyat, establert, saludava l’hegemonia política i el lideratge de Camps, titllava de miop i endarrerit el nacionalisme local, i tirava coets a major glòria d’un model que considerava d’èxit.

El ben cert és que l’odiós xovinisme blaver, reactualitzat, cavalcava ara a lloms d’una enorme bombolla econòmica unflada pels bancs i els fabricants de ciment amb els diners i el patrimoni territorial de tothom. Els euros es fabricaven a una velocitat de vertigen. Els bitllets de 500 circulaven a dojo. Es construïa on abans només hi havia hagut aiguamolls estèrils o bancals de garroferes. Gairebé tothom aspirava a adquirir béns de luxe sota els efectes d’una eufòria encegadora i d’uns crèdits bancaris amb uns interessos de riure…La felicitat i l’abundància semblaven il·limitades i el PP s’atribuïa la faula mentre denunciava les suposades connivències del temorenc socialisme local i espanyol amb la miserable Cuba de Fidel Castro. I eren, ves per on, les classes treballadores i populars, per diverses raons totes fàcils de capir, les que semblaven les primeres entusiastes i beneficiàries d’aquell miratge, cosa que va dissuadir, sens dubte, els líders de les esquerres de demanar amb més contundència la fi d’una festa que molts sabien que acabaria malament, dramàticament, com de fet ha acabat. Diners, creixement i promeses. Però darrere de les inacabables llistes de projectes anunciats per Eduardo Zaplana, el president que destruí el teixit industrial de les comarques centrals i meridionals, i per Camps, el megalòman que empitjorà letalment les finances valencianes amb el seu malaltís deliri de grandesa, no hi havia absolutament res, només depredació i propaganda, especulació política i econòmica. Igual que amb Alberto Fabra, un president que semblava exclusivament preocupat per la hipotètica pertorbació de l’ànima nacional espanyola dels valencians a causa del terratrèmol sobiranista català, absent i superat davant la sagnant situació econòmica del seu país.

La sucursal valenciana del carrer Gènova no havia inventat res de nou. Ben mirat, el model valencià triomfant, amb les seues particularitats com ara una absència total de pudor, de moral, fins ara ha estat, si fa no fa, una versió degradada del model general espanyol caracteritzat per una democràcia de qualitat ínfima. Una democràcia segrestada per les velles maneres de pensar i tutelada econòmicament i política per unes castes seculars. I el més preocupant i sorprenent és que, com més gran era la degradació, més melodiosos eren els cants de sirena de la recuperació econòmica que entonava el president Mariano Rajoy i els seus fabricants d’il·lusions. Ningú amb ulls a la cara pot negar, però, el desastre, com ningú no pot negar que a hores d’ara els valencians guanyem en totes les estadístiques sinistres de la Nova Gran Depressió, les de l’atur, les dels pobres, les dels analfabets, les dels corruptes amb noms tan rellevants com els de Rafael Blasco, Carlos Fabra, Sonia Castedo o Luis Díaz Alperi…Ni rastre de la Comunidad que prometien eufòrics uns bronzejats Zaplana i Camps en mànegues de camisa, com dos venedors ful de mansions i cotxes de segona mà a Malibú. Ni rastre d’aquell nou Segle d’Or empudegat d’encens, entre gratacels i infinits camps de golf al costat de deserts…

Les projeccions de futur del valencianisme democràtic es basaven certament en paràmetres molt diferents, s’inspiraven en altres models allunyats, si més no, del creixement i l’especulació sense criteri ni mesura. Només cal llegir els programes polítics de partits com Unitat del Poble Valencià, les resolucions dels congressos d’Escola Valenciana, els nombrosos manifestos llançats des de plataformes amb un eminent caràcter civil davant de les diferents conteses electorals, els escrits signats al llarg dels anys per personalitats de vàlua intel·lectual com Joan Francesc Mira, Josep Vicent Marqués, Josep Guia, Ramon Lapiedra, Pau Viciano, Rafael Xambó, Alfons Cucó, Manuel Alcaraz o molts altres; les paraules dels diputats Mònica Oltra, Enric Morera o Ignacio Blanco en les Corts Valencianes. És evident que el sol plantejament d’un País Valencià nou en els termes fins ara descrits del valencianisme havia de planar com una amenaça sobre els principals defensors i beneficiaris del que ha vingut a anomenar-se l’Espanya eterna i que, en els convulsos anys seixanta, es concretava en l’estructura política i social de l’únic règim parafeixista que havia sobreviscut a la victòria aliada a Europa. El fil conductor d’aquell nou relat dels valencians tenia el seu origen en les idees de Joan Fuster, seguides, augmentades i corregides al llarg de les següents dècades per tota una nova generació de joves brillants. Així les coses, la cultura, atés el seu paper de difusor ideològic, de palanca també dels canvis apuntats, va esdevenir el principal enemic a abatre, l’odiat animal inoculador dels virus mortals de l’anti-Espanya.

En la visió dels defensors de l’espanyolitat pura sobre la qual s’assentava el franquisme, aquesta no era la primera vegada que apareixia aquell virus, que es manifestava la malaltia. Tot plegat, en el discurs repetitiu i cansós, agressiu i gairebé sempre infantiloide del blaverisme tot té l’aire d’un sinistre déja vu que de cap manera podem deixar de costat.

Certament, els opositors a la gran transformació que s’albirava, els instigadors de la depuració del valencianisme no venien del no-res. Espanya, ja ho sabem, ja ho hem dit, compta amb una sòlida tradició de depuracions de llarg abast i durada, sostingudes en el temps. La darrera s’inicià el 1936 amb el pronunciamiento del general Franco i no va començar a llanguir –val a dir que sense acabar mai d’extingir-se del tot– fins que arribà l’última restauració monàrquica dels Borbons. Amb la sublevació contra l’ordre legítim, els sectors reaccionaris van voler mantenir a la força la societat dins dels contorns de la uniformitat i la indigència cultural crònica en què vivia secularment el país, convertir en immutable l’Espanya de dominats i dominadors que el sistema de la Segona República havia intentat modificar profundament, començant per una tímida reforma agrària i per la construcció d’escoles. El colp militar dugué la guerra civil. Una guerra devastadora que des de l’òptica dels depuradors no tenia a veure amb la rebel·lió militar, ordida justament amb l’objectiu de mantenir l’status quo de les classes dominants mitjançant l’establiment d’un règim totalitari i de terror. Per als depuradors, la veritable culpable de la guerra havia estat la cultura, havien estat els llibres i la llavor maligna que aquests havien escampat en l’erm d’un poble illetrat, innocent en el més caritatiu dels casos i políticament menor d’edat. Sense aquest element altament corruptor dels llibres, l’Espanya catòlica i imperial, enemiga a parts igual de l’Estat liberal i del socialisme, mai no hauria caigut en la ruïna.

El 23 de desembre de 1936 la Junta Técnica del Estado del Govern de Burgos va promulgar un decret segons el qual es declaraven il·legals tot tipus de publicacions socialistes, comunistes, llibertàries, pornogràfiques i «disolventes». Els legisladors consideraven que els llibres havien estat una arma dels enemics de la pàtria, de la religió, la civilització i la família, un parany en què havien caigut els joves i les masses ignorants.⁴ Les obres de Karl Marx, Sigmund Freud, Sabino Arana, dels il·lustrats Voltaire i Rousseau, només per citar-ne alguns, foren devorades per les flames en autos de fe que van tenir lloc pertot arreu de l’Espanya conquistada i que van ser protagonitzats pels estudiants del nou règim amb el rerefons d’encesos sermons contra la impuritat i els enemics de la pàtria. Aquells llibres van seguir el mateix camí que només tres anys abans havien fet milers d’altres volums a l’Alemanya nazi en un context que va arribar a ser qualificat per la premsa nord-americana com a bibliocaust.⁵ Primer, les idees indesitjables. Després, els indesitjables.

Les biblioteques es reduïren a la mínima expressió, esdevingueren tan perilloses com innecessàries, i els bibliotecaris, els editors i els periodistes, hagueren de patir la persecució, l’exili i fins i tot la mort. Es depurà també l’escola i la universitat.

Tot plegat, calia preservar el país com fóra de les influències estrangeres, mantenir intacta l’hegemonia del supremacisme cultural castellà sobre el qual s’edificava la Pàtria, pacificar la societat mitjançant la brutalitat i l’extermini de l’adversari. Calia conservar l’Espanya impertèrrita que era la manera també de preservar els privilegis sempiterns de les castes hispàniques sobre una població condemnada a l’analfabetisme, d’assalariats miserables i semiesclaus. La nova cultura oficial adoptà un to doctrinari i sinistre i s’entregà amb entusiasme a les seues noves funcions de porga espiritual col·lectiva i entreteniment banal. L’aventura republicana de la ciència i de la connexió cultural amb les millors tradicions europees havia acabat dramàticament. Els anhels de la política nacional passaven ara, segons assegurava solemnement el Caudillo invicte en el seu discurs d’inauguració de la Ciudad Universitaria i del curs acadèmic 1943-1944, per «la creación de una ciencia verdadera, sometida inexorablemente al servicio de los intereses espirituales y materiales de la Patria» i per la preocupació perquè «una densa y auténtica cultura cristiana penetre en todos los ámbitos de la nación y nos dé la promesa de la juventud fuerte y unida para cumplir nuestro destino ante la historia».⁶ S’havia acabat, recordava el general gallec aquell llunyà Dia de la Hispanidad, envoltat d’entusiastes militars i milicians universitaris, de la que va qualificar d’universitat del passat, la sorgida dels anhels republicans, «consumida por la anemia espiritual» i «tiranizada por la campante heterodoxia que llegó incluso a fraguar las más monstruosas negaciones del espíritu nacional».

Després de la guerra –recordaven cap a finals dels setanta els membres de l’equip Reseña–, la cultura va esdevenir un instrument de dominació-legitimació del règim.⁷ Els seus ideòlegs van assumir l’educació i la premsa, fent pràcticament impossible la cultura que va caracteritzar-se tant per una ínfima qualitat dels seus productes com per una absència total d’opinions que no foren, és clar, les que anaven en consonància amb el dogma franquista. Alhora es concebé la cultura des d’un punt de vista elitista. La seua única missió fou la reproducció de les elits en el poder, una situació que trencaria progressivament la posterior «massificació» universitària en la recta final de la dictadura. El pensament lliure i crític –o el pensament tout court– esdevingué, doncs, inviable.

El País Valencià va viure aquest episodi històric com la resta de pobles d’Espanya amb l’afegit, també, de l’estigma. Els valencians havien estat majoritàriament partidaris de la República i els historiadors coincideixen en l’apreciació que la repressió a casa nostra fou d’un abast molt considerable i tingué, a més, un ànim especial i clar de revenja.⁸

Altrament, la personalitat col·lectiva o alguns trets de la identitat dels valencians s’instrumentalitzà al servei de la nova Espanya. Les bases d’aquesta instrumentalització les havia posat, en part, la historiografia de la Renaixença local en el context d’un teixit intel·lectual molt feble que no se superaria fins als anys seixanta. També cal tenir present que durant la dictadura del general Primo de Rivera, als anys vint, ja s’assajà amb força la via d’un regionalisme aigualit imbricat en el nacionalisme espanyolista –fou llavors, per exemple, quan es consagrà l’horrorós Himne regional, encara en vigor. En aquestes circumstàncies, el regionalisme conservador, notablement representat per Lo Rat Penat, tolerat i afavorit per les noves autoritats, s’acomodà amb entusiasme a la nova situació. Fins i tot abans del final del conflicte bèl·lic, tal com explica l’historiador Santi Cortés, «el ratpenatisme o el patriotisme nostàlgic i provincià dels plantejaments ideològics i culturals més reaccionaris del llorentinisme anaven en camí de convertir-se en elements subsidiaris del feixisme», com de fet va acabar passant.⁹

Per a l’assagista Gustau Muñoz, l’adhesió inquebrantable d’amplis grups socials de la dreta quedava més que garantida per tal com «la part agredida estava paralitzada per una por interioritzada que s’havia estés a consciència». Una por que encara perdura fins al punt que «alguns fenòmens actuals, quant a actituds i formes culturals de la societat valenciana, s’expliquen, en bona part, per aquesta realitat duradora, configuradora, que no fou, de cap manera, un parèntesi o una circumstància passatgera».¹⁰ L’observació de Muñoz no pot ser més pertinent. Com explicar, si no, les enormes resistències socials a determinats canvis culturals i econòmics que van indefectiblement aparellats a l’existència d’una societat democràtica? Com explicar els discursos anacrònics o amb ribets d’autoritarisme emesos per un gran nombre de dirigents polítics valencians, amb casos molt significats en el bàndol de la dreta? Com entendre la comprensió per part d’amplis sectors de la societat de determinades pràctiques o actituds com ara la corrupció, totalment naturalitzada durant el franquisme com una forma pròpia de guanyar-se la vida els dirigents o de superar la misèria? I què dir de la indiferència generalitzada davant de la violència política o de l’extrema pauperització cultural?

Que el valencianisme republicà, juntament amb les seues aspiracions polítiques, culturals, va quedar en la pràctica aniquilat, és una evidència. Amb la desfeta s’esfumà públicament aquell moviment modernitzador que somiava amb un País Valencià autònom i democràtic, lingüísticament i culturalment redreçat i que havia estat representat per intel·lectuals i polítics com Carles Salvador, Miquel Duran i Tortajada, Enric Soler i Godes, Emili Gómez Nadal, Josep Renau, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Juli Just, els germans Angelí i Josep Castanyer o Francesc Bosch i Morata, entre moltíssims altres. La seua permanència queda reduïda a l’àmbit de la clandestinitat i d’una resistència en molts sentits testimonial, malgrat la importància que posteriorment tindria per haver-hi possibilitat una continuïtat.

Amb la victòria dels militars revoltats Espanya esdevingué, doncs, irrevocable, com havia preconitzat el 1934 el líder de la Falange, José Antonio Primo de Rivera. Perquè al capdavall, Espanya era la portadora de la «unidad de destino» i no cap dels pobles que la integraven. Uns pobles que quan es van reunir «hallaron en lo universal la justificación histórica de su propia existencia. Por eso España, el conjunto, fué la nación» i només unes ments malaltes en podien admetre la possibilitat del desmembrament.¹¹

Amb gairebé mig milió d’exiliats –entre els quals cal incloure segons molts investigadors el 90% de la intelliguèntsia espanyola–, amb les presons plenes i els escamots d’afusellament treballant a destall fins ben entrats els anys quaranta, sense el contrast de la lliure circulació ni de la informació ni de les idees, el pensament reaccionari arrelà amb força en la societat espanyola. El règim atenuà les profundes desigualtats socials a força de reprimir-ne les conseqüències i garantí la tranquil·litat i la seguretat de les minvades classes mitjanes, que se situaren per damunt d’una piràmide social amb una base gegantina formada per milions de ciutadans condemnats a la precarietat i la misèria, a l’emigració forçosa en condicions extremes. La recepta franquista de socialitzar la ignorància, d’anatemitzar el pensament, afavorí, sense dubte, la submissió, el sòlid assentament d’una mentalitat profundament retrògrada que encara dura i es reprodueix en els hereus ideològics d’aquell règim avui majoritàriament enquadrats en les files del Partit Popular. Una realitat, per cert, que la formació política intenta maquillar, banalitzar, negar amb rotunditat malgrat evidències tan sagnants com la reproducció de la ideologia franquista en l’estètica i els gestos de no pocs dels seus joves membres. Un fet sorprenent i escandalós, impossible de trobar en els partits conservadors europeus que s’han desempallegat tant com han pogut de qualsevol mena de vincle amb els totalitarismes, absolutament compromesos amb les idees democràtiques.

L’aparició dels primers símptomes severs de descomposició del règim devers els anys seixanta amb la consegüent irrupció d’una important activitat opositora, fou ràpidament advertida pels guardians de les essències. La dissidència fou comparada de seguida amb un virus que agredia el cos malalt d’Espanya, el mateix virus letal dels anys trenta, el del comunisme, el del separatisme, el del liberalisme, el del judaisme i la maçoneria, un rebrot perillós.

A casa nostra, les idees de Joan Fuster, la seua lúcida reactualització del vell valencianisme, s’estenien amb força i el nou valencianisme fou interpretat –com no podia ser de cap altra manera– en clau d’una greu patologia local, la mutació regional del separatisme català inoculada a través de les idees i de la cultura. Un tumor que calia extirpar a fi de preservar l’autèntica essència dels valencians, indissociable de l’Espanya eterna. Una vegada més la cultura era culpable del desgavell, de la descomposició, amb les seues visions distorsionades i quimèriques sobre el món, amb les seues idees disolventes, amb la seua capacitat també de provocar una articulació política i social danyosa per al sistema –entés com una forma de vida social immutable, natural. El País Valencià no podia ser cap altra cosa que allò que havia sigut fins aleshores: un món feliç i ubèrrim, ric, amb un passat gloriós i uns quants bisbes, poetes i reis, un poble laboriós, submís, i compromés en la missió històrica d’Espanya. Una mica primari, illetrat, certament, però era una qüestió menor que ja s’aniria solucionant i per a això estava l’obra castellanitzadora en curs. El relat no admetia cap ni una variació. Així, doncs, el regne pacífic i tòpic fins a l’angúnia que retratava un ressentit Francesc Almela i Vives¹² o el far west feliç d’estirps valencianes empeltades d’aragonesos «donde puede yacer agazapada la fortuna para los hombres de mente clara y pulso sereno» del periodista José Ombuena Antiñolo,¹³ van voler refutar la visió d’aquell altre país descrit per l’assagista de Sueca en termes realistes, amb ribets d’una iconoclàstia divertida, entremaliada, un país posseïdor d’una expressió cultural i lingüística pròpia, d’una entitat de poble amb possibilitats fins aleshores inexplorades.

L’obra El País Valenciano publicada el 1962, un llibre segons el mateix Fuster inofensiu i tímid en comparació amb Nosaltres els valencians,¹⁴ que també es va publicar aquell mateix any, inaugurà el primer lloc de l’índex de llibres prohibits. En el temps coincideix l’advertència del vell falangista Diego Sevilla Andrés, professor de dret polític a la Universitat de València i vicepresident de la Diputació, a propòsit de l’amenaça catalanista. El 22 de setembre d’aquell any el qui havia estat professor de Joan Fuster, donava compte de l’amenaça en un article aparegut al diari Levante amb el títol «Burguesia y separatismo».¹⁵ El cas és que el vell falangista havia ensopegat amb el primer número de la revista Lluita, una publicació clandestina de curta durada, inicialment editada per Ferran Zurriaga i Eliseu Climent a la qual s’afegiria Vicent Àlvarez. Sevilla, un personatge en paraules de Fuster «atrabiliari, violent i fanàtic»,¹⁶ envoltat d’enemics, assegurava que la «plutocracia barcelonesa» tenia posada la mirada des de feia temps en el País Valencià, un país sense una consciència regional justament en un moment en què a Espanya anaven a l’alça els sentiments regionalistes.

El aire de catalanización de nuestra vida –afirmava– tiene la base endeble de un nacionalismo trasnochado y de vía estrecha. O se basa en un prejuicio racial de la descendencia de los conquistadores, o en el lingüístico. Uno y otro, no lo olvidemos, han dado luz y apoyado todos los imperialismos que conocemos. No estriba el imperialismo en la conquista de grandes espacios, sino en la simple sumisión de hombres de otra mentalidad, para servir al pueblo hegemón.

València era «bilingüe desde su origen» i la seua personalitat era una «una graciosa mixtura» que requeria «un tratamiento más delicado que el de los nuevos nazis –así, claramente– que hablan de países catalanes recordando la raza y la lengua». El falangista havia acabat de batejar com a seguidors de la creu gamada els valencianistes, un apellatiu que, com veurem, faria fortuna entre els mentors espirituals i els activistes del blaverisme, en no pocs casos antisemites que no s’estarien d’assenyalar despectivament Fuster com a jueu i, per extensió, tots els catalanistes.

Val a dir que fins i tot Sevilla, irònicament, detecta en la desvertebració territorial el taló d’Aquiles del país. En la seua observació crítica va molt més lluny fins i tot del que mai no van anar els dirigents de l’extinta Unió Valenciana, apòstols d’un regionalisme prostrat. I no diguem ja del PP, una formació política que ha repartit el seu poder intern en base a aquesta disfunció de les províncies desunides, aixecant autèntics virregnats autònoms en cadascuna de les tres capitals valencianes. Una desvertebració que perdura encara avui, molts anys després de l’existència d’una modesta administració autonòmica, estimulada tant per la visió provincialista dels partits majoritaris, i particularment del PP, com per l’absència d’unes polítiques correctores en matèries com ara la de les infraestructures o els mitjans de comunicació.

El cas és que el professor falangista insinua amb disgust que els «ingents capitals» generats per la burgesia de València havien estat fugint des de sempre cap a Madrid. Li produïa neguit que la província de Castelló estiguera cada vegada més allunyada culturalment de València, atrapada, diu, «entre la atracción aragonesa y la catalana» i de la d’Alacant lamenta que feia temps que anava embarcada en una «ruta diferente», tot i reconéixer els bons resultats obtinguts de la seua deriva, com si de cas volguera advertir de la nul·la vocació de València com a capital de la regió. És, doncs, en aquesta «situación agobiante, dolorosa» en què «surge el deseo de catalanizar a los valencianos considerando -así lo dicen– de segunda fila a quien no lleve en las venas sangre catalana o no sea de lengua materna valenciana, es decir, catalana». Com fóra, el resultat d’aquesta suposada segregació racial propugnada pel nacionalisme seria, segons Sevilla, desastrós, en darrer terme la conseqüència lamentable d’un «catalanismo de importación» que, al cap i a la fi, no era més que la tapadora d’altres doctrines que ja sumiren Catalunya i València en «lagos de sangre». D’ací que es referesca a la guerra civil i que aprofite per a recordar severament que, perquè triomfara el separatisme del president Lluís Companys, aquest es va haver de sotmetre a l’anarquisme mentre d’altres, fatalment, ho feien al comunisme. Com a conseqüència d’aquestes aliances, diu, les autonomies desaparegueren com desapareixerien també els valencians si mai triomfaven «esas gentes acompañantes de los llamados defensores de los irredentos países catalanes». Clarament, Sevilla estableix una continuïtat perversa entre «esas gentes acompañantes», això és els catalanistes, els intel·lectuals, i els responsables del brutal desgavell de 1936. Uns culpables, per cert, que ja fa temps que «fueron juzgados justamente» i als quals, avisa, ni catalans ni valencians pensen sotmetre ni la seua llibertat ni el seu destí.

Que Diego Sevilla, un dels prohoms del franquisme, i membre caracteritzat de l’entramat local del règim, s’alarmés, se sentís amenaçat d’aquella manera per l’existència de l’exigu grup de valencianistes, resultava exagerat i ridícul i així li ho va semblar a Joan Fuster que li va contestar en el mateix diari el 5 de gener de 1963, amb l’article «Burguesía y separatismo. Mi vela en este entierro». Una rèplica, cal recordar-ho, que fou consentida pel director del diari, Adolfo Cámara, un altre adepte fanàtic al règim, amb la irònica idea de simular una certa pluralitat.

L’assagista fa befa de la solemnitat dramàtica del seu antic professor: «De su artículo sale la imagen de un “separatista-nazi-comunista-al-servicio-de-la-plutocraciabarcelonesa” auténticamente sensacional: un monstruo de barraca de feria política». Li recrimina que justament siga un personatge ben situat en el règim qui vulga ferse passar per víctima d’un catalanisme –valencianisme–, sense cap marge de maniobra. Com amb tots els apassionats pel destí dels valencians, Fuster li aclareix que li hauria agradat poder dialogar-hi, tot i que acaba per admetre que aquest és un diàleg impossible per tal com dubta molt que siga la intenció final del seu exprofessor, és a dir, la de parlar sobre quin model de país seria el millor per als valencians. L’atreviment, la contundència retòrica de Fuster, la seua lucidesa sense concessions, li van valer la condemna a l’ostracisme. Una condemna que encara dura, en els sectors de la dreta reaccionària, i que havia d’acabar abastant a tots els valencianistes. Hi ha, en aquell amenaçador article de Sevilla, l’avançament d’un clima, d’un ambient hostil que tan nefastes conseqüències havia d’acabar tenint per al país.