Kitabı oxu: «El relat polític: els missatges audiovisuals a les campanyes electorals»

2. Anàlisi de les campanyes autonòmiques

2.1. Eleccions autonòmiques de 1988. La història de les esquerres catalanes: inspiració d’una jove Iniciativa

En aquest apartat analitzem els dos espots d’Iniciativa per Catalunya de la campanya de 1988 tenint en compte el registre lingüístic, el registre figuratiu, la posada en escena, la realització audiovisual, el registre plàstic i el registre sonor.

Tots dos espots són molt semblants i la diferència se centra fonamentalment en el fet que en el primer només intervé com a locutor el líder de la formació política, Rafael Ribó, mentre que en el segon també intervenen altres integrants de la candidatura. Per això s’han analitzat per separat els registres lingüístics de cada espot, mentre que en el cas dels altres registres s’ha desenvolupat una anàlisi conjunta en què es fa referència a les diferències puntuals entre els dos espots. Es tracta de dos espots en els quals s’utilitza la llengua catalana, excepte en la locució puntual d’algun candidat que es fa en castellà.

2.1.1. El registre lingüístic

Transcripció de l’espot 1

Rafael Ribó: Si volem canviar les coses, hem de prendre la iniciativa, aquella iniciativa que en el passat va fer de Catalunya l’avantguarda en la lluita per les llibertats i que, en el present, ha d’afirmar la sobirania de les capes populars, en un esforç de transformació solidària amb tots els pobles de la Terra.

Rafael Ribó: La història de Catalunya està marcada substancialment per l’aportació de justícia i de progrés feta per les esquerres. Iniciativa per Catalunya, la federació del PSUC, del PCC i l’Entesa, incorpora un seguit de persones independents i progressistes i representa una opció política nacional i d’esquerra que fa de la participació i del protagonisme dels ciutadans el seu principal missatge polític.

Rafael Ribó: Ara és l’hora de prendre la iniciativa per tal de trencar la situació de bloqueig en què es troba la vida política catalana, entre els que no fan i els que no deixen fer. Cal aprofundir en la nostra capacitat d’autogovern i millorar les condicions de vida dels ciutadans per fer de Catalunya un país amb justícia i benestar.

El nostre programa de govern té un conjunt de propostes polítiques i solucions per als problemes que avui afecten la vida de les dones i els homes de Catalunya.

En el seu primer punt, defugint tota discussió conceptual, hem elaborat una proposta d’acord nacional sobre l’autogovern per fer la via més planera d’aconseguir més poders polítics i econòmics per a Catalunya, amb la perspectiva de la millora de l’Estatut fins a arribar a la seva reforma.

Els nostres esforços polítics s’adrecen, principalment, a crear riquesa i aconseguir la seva redistribució igualitària. També, a fer d’aquesta terra un país on es pugui viure; a millorar les condicions dels serveis públics, especialment l’ensenyament i la sanitat; a afermar la personalitat lingüística i cultural de Catalunya; a simplificar la nostra Administració. En definitiva, a crear les condicions perquè tots els que vivim i treballem en aquest país ens puguem sentir plenament ciutadans de Catalunya.

Amb Iniciativa es pot.

Anàlisi

«Iniciativa, un jove heroi que dóna continuïtat al llegat de les esquerres catalanes»

El subjecte heroi de la narració que estructura el discurs d’aquesta campanya es defineix com un «nosaltres» amb una naturalesa que resulta, en principi, ambigua. D’una banda, el personatge que assumeix l’enunciació del discurs, Rafael Ribó, comença dirigint-se al conjunt d’electors en primera persona del plural: «Si volem canviar les coses, hem de prendre la iniciativa». D’aquesta manera, sembla que incorpora els ciutadans-electors en el subjecte col·lectiu «nosaltres» que ha de tirar endavant la missió que en el discurs es planteja. No obstant això, en els textos posteriors, el protagonisme de la missió queda reservat únicament a la formació política com a subjecte col·lectiu en què s’encarna el «nosaltres». Aquest canvi es materialitza en enunciats com ara: «El nostre programa de govern té un conjunt de propostes polítiques i solucions per a problemes»; «Els nostres esforços polítics s’adrecen, principalment, a»; «Hem elaborat una proposta d’acord nacional sobre l’autogovern». Amb aquests enunciats, és la formació política, Iniciativa per Catalunya, qui assumeix el rol de subjecte heroi de la missió que s’exposa en el relat.

D’altra banda, pel que fa a l’ambigüitat a la qual s’al·ludeix més amunt, en un fragment del discurs de Rafael Ribó s’assenyala que Iniciativa per Catalunya «fa de la participació i del protagonisme dels ciutadans el seu principal missatge polític». A partir d’aquest enunciat sembla que el discurs apel·la al protagonisme dels ciutadans en l’àmbit polític; no obstant això, aquest protagonisme es mostra simplement com un component del discurs polític d’Iniciativa per Catalunya i, a més, en el discurs de l’espot no apareix una estructura de relat que col·loqui els ciutadans en el lloc privilegiat de protagonista-heroi de la missió.

Hi ha altres enunciats en què el subjecte de l’acció és impersonal i, per tant, aquests enunciats no contribueixen a definir la identitat del subjecte que assumeix el rol narratiu d’heroi: «Ara és l’hora de prendre la iniciativa»; «Cal aprofundir en la nostra capacitat d’autogovern».

La caracterització del subjecte d’acció heroi de l’estructura narrativa, Iniciativa per Catalunya, s’estableix en diversos paràgrafs del discurs. Així passa, fonamentalment, en l’enunciat «Iniciativa per Catalunya, la federació del PSUC, del PCC i l’Entesa, incorpora un seguit de persones independents i progressistes». En aquest enunciat es presenta la formació política a partir dels seus components. El fet que en el discurs electoral la formació política expliqui quins partits polítics i individus la componen pressuposa una situació en la qual l’electorat a qui es dirigeix el discurs no coneix, de manera precisa, la naturalesa de la formació política que es presenta, sinó que segurament coneix millor la personalitat d’algunes de les organitzacions que la integren, com, per exemple, el PSUC. D’altra banda, l’enunciat al qual fem referència ara remet als conceptes de pluralitat i diversitat, pluralitat i diversitat per l’aliança entre diversos partits polítics, i pluralitat i diversitat per l’articulació d’organitzacions polítiques i personalitats independents. Es tracta d’una diversitat i una pluralitat que no són caòtiques, sinó que s’estructuren orgànicament sobre la base d’una relació federal entre els diversos components que en formen part.

La continuació del paràgraf reproduït més amunt és: «i representa una opció nacional i d’esquerra que fa de la participació i del protagonisme dels ciutadans el seu principal missatge polític». Amb aquest enunciat, es posiciona la formació política en el marc de les coordenades que defineixen, de la manera més elemental, el mapa de les organitzacions polítiques a Catalunya, coordenades definides per l’eix ideològic esquerra-dreta i per l’eix nacional. En aquesta línia, Iniciativa per Catalunya es posiciona a si mateixa com una força d’esquerres i nacional. El concepte «nacional» adscriu Iniciativa per Catalunya a la posició de les forces polítiques catalanistes que consideren Catalunya una nació, encara que no la defineix específicament com a nacionalista. D’altra banda, en categoritzar Iniciativa per Catalunya com «una opció política», aquesta formació es presenta com una entitat que es pot escollir davant d’altres grups polítics, és a dir, que se situa en un pla electoral en què els ciutadans poden optar per diverses formacions polítiques concurrents. A més, Iniciativa és presentada per Rafael Ribó com «una opció política nacional i d’esquerres» i no com «l’opció política nacional i d’esquerres»; això significa que en el discurs no es mostra que Iniciativa per Catalunya ocupa en solitari un espai definit pel que fa a identitat política, sinó simplement com una de les opcions polítiques que ocupen aquest espai. La característica diferencial que es planteja en el mateix paràgraf és que Iniciativa per Catalunya «fa de la participació i del protagonisme dels ciutadans el seu principal missatge polític». Atès que els ciutadans apareixen en la resta del discurs, tal com es veurà més endavant, com a subjectes d’estat beneficiaris de l’acció política d’Iniciativa per Catalunya i no com a herois protagonistes del relat, l’afirmació sobre el protagonisme dels ciutadans sembla que s’ha d’entendre en el sentit que aquest protagonisme és un objectiu que ha d’aconseguir la formació política.

D’altra banda, Iniciativa per Catalunya es presenta en el discurs d’aquest espot com a continuació, en el present, de la tradició de les esquerres, que han estat fonamentals en la història de Catalunya, atès que la presentació de la identitat de la formació política té lloc immediatament després d’assenyalar que «la història de Catalunya està marcada substancialment per l’aportació de justícia i de progrés feta per les esquerres». D’aquesta manera, es crea un subjecte d’acció d’abast històric, les esquerres, que ha exercit el paper d’heroi de la història de Catalunya. Es genera, així, una continuïtat històrica entre el passat i el present, ja que el protagonisme de les esquerres al llarg del desenvolupament de Catalunya com a país roman en Iniciativa per Catalunya, que, mitjançant les propostes que planteja per a l’acció política, projecta el protagonisme de les esquerres cap al futur.

Els subjectes d’estat, beneficiaris de l’acció d’Iniciativa per Catalunya, que apareixen en el discurs estan assenyalats com: Catalunya, els ciutadans, «les capes populars», «les dones i els homes de Catalunya», «tots els que vivim i treballem en aquest país», «tots els pobles de la Terra». Si es miren els subjectes beneficiaris de les accions polítiques que proposa Iniciativa per Catalunya als electors, es conclou que es dóna una gran rellevància a Catalunya, ja que apareix com a subjecte beneficiari tres vegades, i, a més, es generen subjectes col·lectius que integren tots els individus que viuen a Catalunya: els ciutadans, tots els que viuen i treballen a Catalunya, les dones i els homes de Catalunya. Aquestes referències a subjectes col·lectius que abracen tots els individus que viuen a Catalunya i que poden considerar-se ciutadans catalans projecten la imatge que les propostes de futur d’Iniciativa per Catalunya s’estableixen en benefici del cos social en conjunt, sense distincions d’estatus social, de gènere, d’origen, de sentiment de pertinença, etc. Només un cop s’al·ludeix a les capes populars com a subjecte d’estat, un col·lectiu que s’oposa, implícitament, perquè no s’hi fa referència, a les capes elitistes, adinerades, amb poder polític, etc. Finalment, en el discurs electoral que enuncia Rafael Ribó en aquest espot s’introdueix un subjecte d’abast global que es tindrà en compte en l’acció de la formació política: «tots els pobles de la Terra». Les propostes d’Iniciativa per Catalunya inclouen, per tant, polítiques que suposen un benefici per al conjunt dels pobles que componen la humanitat sencera.

A partir de referències temporals i espacials, l’escenari de la narració que es posa en marxa en aquest espot s’amplia cap a la història de Catalunya i cap a l’espai humà de tot el planeta. D’aquesta manera, el marc referencial de la missió plantejada per Iniciativa per Catalunya assoleix una gran magnitud que atorga una rellevància enorme a la formació política.

Sigui com sigui, mitjançant les referències temporals i espacials que s’han assenyalat, Iniciativa per Catalunya connecta amb la tradició de les forces d’esquerra de Catalunya i amb els nous moviments altermundialistes que tenen el marc general dels pobles de la Terra com a escenari d’actuació.

«Un context de ruptura en la història de Catalunya»

En el discurs electoral que s’analitza aquí el component quantitativament més important es refereix al plantejament d’objectes de valor, d’objectius que han de ser aconseguits en el futur mitjançant l’acció de l’heroi, Iniciativa per Catalunya.

En relació amb el subjecte d’estat beneficiari, Catalunya, els objectius que es plantegen són: que Catalunya torni a ser «l’avantguarda en la lluita per les llibertats», «trencar la situació de bloqueig en què es troba la vida política catalana», «aconseguir més poders polítics i econòmics per a Catalunya», «afermar la personalitat lingüística i cultural de Catalunya», «fer de Catalunya un país amb justícia i llibertat».

Una lectura narrativa dels objectius plantejats mostra una història en què es pretén que Catalunya torni a aconseguir un paper de lideratge en la conquista de llibertats polítiques que presumptament ha perdut, a la vegada que s’aconsegueix per a Catalunya més poder, més solidesa pel que fa a la identitat i més justícia social. Tots aquests objectius sembla que no es puguin assumir a causa d’una situació de bloqueig en la política catalana; per tant, superar aquesta situació es presenta com un objectiu instrumental imprescindible per aconseguir els objectius finals exposats més amunt.

La història de Catalunya apareix, per tant, com una continuïtat trencada en el present, ruptura que cal reparar perquè Catalunya recuperi el rol de protagonista actiu i positiu de la història.

Respecte a la ciutadania, els objectius que es plantegen són: «afirmar la sobirania de les capes populars», «millorar les condicions de vida», «crear riquesa i aconseguir la seva redistribució igualitària», «millorar les condicions dels serveis públics, especialment l’ensenyament i la sanitat». Tots aquests objectius es resumeixen finalment en un de sol: «crear les condicions perquè tots els que vivim i treballem en aquest país ens puguem sentir plenament ciutadans de Catalunya».

Fent també una lectura narrativa d’aquests objectius proposats, apareix un subjecte col·lectiu que són els ciutadans de Catalunya que pertanyen a les classes populars i que han d’accedir al poder polític, cosa que ha de permetre aconseguir una societat més rica i més igualitària, amb millors serveis públics. L’últim objectiu que es presenta fa referència a un sentiment i pressuposa implícitament que una part de les persones que viuen i treballen a Catalunya no se senten ciutadans de Catalunya, cosa que fa referència a una situació d’exclusió política i social, a una exclusió pel que fa als drets que implica l’estatus de ciutadania. Per tot plegat, l’últim objectiu de la narració d’aquest espot és la integració política i social de totes les persones que viuen i treballen a Catalunya.

Respecte als altres pobles de la Terra, es planteja l’objectiu d’una transformació solidària i, per tant, es proposa l’objectiu d’ajudar els pobles que ho necessiten.

Finalment, en l’inici del discurs electoral, s’exposa un objectiu general que engloba tots els que s’han esmentat més amunt: «canviar les coses». Es tracta d’un objectiu poc específic que només implica la voluntat que la situació prengui un altre rumb i que, per tant, caracteritza el present al qual es refereix el discurs com una cosa negativa que cal deixar enrere.

Les accions que Iniciativa per Catalunya es planteja dur a terme per aconseguir els objectius plantejats consisteixen, fonamentalment, a elaborar propostes polítiques i solucions tant pel que fa a les qüestions socials referents als ciutadans com pel que fa a les qüestions nacionals referents a Catalunya. També es caracteritzen les accions que s’han dut a terme; així, Rafael Ribó introdueix en el discurs el concepte d’esforços polítics, de manera que remet a la idea que l’acció política d’Iniciativa per Catalunya es veu obligada a vèncer alguna mena de resistència externa que no s’especifica. D’altra banda, quan en el discurs es fa referència a l’elaboració del programa electoral en relació amb l’autogovern de Catalunya, s’indica que «defugint tota discussió conceptual hem elaborat una proposta d’acord nacional». Aquesta expressió fa una referència implícita a la pluralitat de partits que hi ha dins d’Iniciativa per Catalunya i a la tendència d’aquests a arribar a acords interns deixant de banda qualsevol discussió teòrica i ideològica que entorpeixi aquests acords. Per tant, mitjançant certs enunciats, el discurs d’aquest espot emfasitza l’esforç d’Iniciativa per Catalunya per tirar endavant, de manera dificultosa, les polítiques pròpies i la tendència a arribar a pactes interns que permetin que la federació política actuï d’una manera unitària i coherent.

Encara que al llarg del discurs electoral d’aquest espot es relaten situacions que impliquen l’acció d’alguna mena de subjecte que compleix el rol d’oponent, aquest subjecte no s’explicita. Únicament mitjançant la frase «entre els que no fan i els que no deixen fer», que al·ludeix a la situació de bloqueig en què es troba la política catalana, es fa una referència als oponents, però ni tan sols en aquest cas no s’expliciten els subjectes polítics o socials que causen el bloqueig; simplement, se’ls caracteritza com a personatges, individuals o col·lectius, que paralitzen, ja que són subjectes que no actuen ni permeten que els altres ho facin.

No obstant això, hi ha també situacions negatives que es relaten i la lògica narrativa de les quals portaria a la conclusió que hi ha personatges responsables d’aquestes situacions. Per exemple, si Catalunya ha deixat de ser l’avantguarda de la lluita per les llibertats, això implica que hi ha d’haver un responsable d’aquest abandó del lideratge. Aquesta referència pressuposada, però no explícita, a subjectes responsables de situacions negatives es registra també, per exemple, quan es fa referència als problemes que afecten la vida de les dones i els homes de Catalunya o quan s’indica que una part de la població no se sent plenament ciutadana de Catalunya.

«Renovació de l’esquerra: recuperar la iniciativa»

El discurs d’Iniciativa per Catalunya en aquest espot tendeix fonamentalment a presentar la mateixa formació política i a enumerar els objectius que aquesta formació pretén aconseguir, i això sense insistir en els subjectes, individuals o col·lectius, que ocupen les posicions d’oponents o contrincants. En aquesta línia, la narració que s’estructura en aquest discurs electoral no posseeix un caràcter polèmic o de plantejament d’un conflicte exprés i rellevant.

Sigui com sigui, el conflicte que es planteja no és en relació amb altres forces polítiques o sectors socials, sinó que se situa en el si de la mateixa esquerra; es tracta d’un conflicte intern que les esquerres han de superar. Així, en el primer paràgraf del discurs, Rafael Ribó diu: «Si volem canviar les coses hem de prendre la iniciativa, aquella iniciativa que en el passat va fer de Catalunya l’avantguarda en la lluita per les llibertats». I, més endavant, apareix el paràgraf següent: «La història de Catalunya està marcada substancialment per l’aportació de justícia i de progrés feta per les esquerres». Amb aquests enunciats s’explica un relat segons el qual hi va haver un temps passat en què les esquerres tenien la iniciativa política a Catalunya, una iniciativa que convertia Catalunya en líder de la lluita per les llibertats. No obstant això, sembla que aquesta situació va desaparèixer en algun moment i l’esquerra va deixar de tenir la iniciativa política. No s’explica en el relat quina en va ser la causa ni qui en va ser el responsable, ni la situació en què això va tenir lloc; per tant, aquest passat immediat apareix com un buit no explicitat que el destinatari del discurs ha de cobrir a partir de la projecció dels coneixements i de la percepció que té sobre la història recent de Catalunya.

Davant la situació de manca de lideratge per part de l’esquerra a Catalunya, el discurs d’aquest espot planteja que s’ha de tornar a recuperar la iniciativa, que les esquerres han de recuperar la iniciativa. Però això planteja la pressuposició que les esquerres, tant els sectors socials com les organitzacions polítiques, han de fer un esforç de voluntat per vèncer inèrcies, actituds passives o acomodatícies, etc.; es tracta, per tant, d’un esforç per recuperar el lideratge i el protagonisme històric. Així, la idea que s’ha de tornar a prendre la iniciativa implica un conflicte intern dins d’un subjecte col·lectiu, «nosaltres, les esquerres», que ha d’enfrontar-se a les seves pròpies incapacitats i ha de superar les seves mancances. Així, aquestes incapacitats i mancances apareixen, de manera implícita, com l’oponent més important que es presenta en la narració que estructura aquest discurs electoral.

Atès que l’oponent fonamental que apareix en la narració és de naturalesa interna a l’heroi mateix, el discurs que s’acaba projectant és que el fet que aquest subjecte d’acció heroi aconsegueixi els objectius que li plantegen només depèn de si mateix, de la seva voluntat, de la seva capacitat i del seu esforç.

Hi ha una correspondència clara entre el nom de la formació política, Iniciativa per Catalunya, i el substantiu «iniciativa», que es refereix al fet que un subjecte posseeix una actitud que l’incita a plantejar projectes i a dur a terme accions tot anticipant-se als altres i a les circumstàncies (tenir iniciativa), o al fet que un subjecte duu a terme una acció de manera que s’anticipa als altres i adquireix el protagonisme i la direcció d’aquesta (prendre la iniciativa).

La correspondència a la qual s’ha al·ludit permet establir estructures narratives polisèmiques a partir d’enunciats concrets del discurs electoral.

Si s’agafen el primer enunciat del discurs, «Si volem canviar les coses, hem de prendre la iniciativa», i l’eslògan que tanca el discurs, «Amb Iniciativa es pot», apareixen diversos significats que són copresents i que no s’han de valorar com a excloents els uns respecte dels altres, sinó que es poden articular de maneres diferents. La primera opció consisteix a entendre que els destinataris del discurs, sectors d’electors d’esquerra o forces polítiques i socials d’esquerra, per aconseguir els objectius assenyalats, han d’actualitzar la seva capacitat de formular propostes i han de desenvolupar accions davant d’altres sectors socials i altres forces polítiques. En aquesta línia, tenir iniciativa i prendre la iniciativa són dos conceptes que suposen que s’ha d’adquirir la competència del poder que permet que el subjecte sigui capaç de complir les missions que s’assignen. La segona opció consisteix a entendre que els destinataris del discurs electoral, per assolir les metes, han d’escollir Iniciativa per Catalunya com la seva opció política i que amb Iniciativa per Catalunya arribaran a aquestes metes.

Les dues opcions interpretatives que s’han apuntat es poden articular mitjançant una relació d’equivalència o mitjançant una relació causal. La relació d’equivalència suposa que escollir Iniciativa per Catalunya com a opció política i, consegüentment, com a opció electoral és la manera que tenen els ciutadans de prendre la iniciativa; d’aquesta manera, votar Iniciativa per Catalunya equival a prendre la iniciativa. La relació causal suposa que si s’escull Iniciativa per Catalunya com a opció política, això tindrà com a conseqüència que els sectors de ciutadans als quals es dirigeix l’espot acabaran aconseguint la capacitat de tenir iniciativa o, en sentit invers, que si els sectors de ciutadans destinataris de l’espot prenen la iniciativa, això tindrà com a conseqüència el fet que escolliran Iniciativa per Catalunya com a opció política i electoral.

Totes aquestes possibles interpretacions dels enunciats que s’han citat més amunt formen un nus de sentit a partir del qual s’estructura una narració segons la qual els ciutadans destinataris del discurs electoral transfereixen a Iniciativa per Catalunya la capacitat del poder i, a la vegada, Iniciativa per Catalunya transfereix als ciutadans aquesta mateixa capacitat, una capacitat imprescindible per aconseguir els objectius que s’han proposat. L’adquisició de la competència del poder es duu a terme mitjançant l’acció de prendre la iniciativa, escollir Iniciativa (per Catalunya).

En el discurs electoral que s’analitza, Iniciativa per Catalunya, com a subjecte col·lectiu assenyalat amb un «nosaltres», apareix explícitament com un destinador que planteja un contracte al públic destinatari d’aquest discurs. Així, de vegades es fa referència al fet que Iniciativa per Catalunya planteja propostes en el marc d’un programa de govern que ofereix als electors com a contracte electoral: «El nostre programa de govern té un conjunt de propostes polítiques», «En el seu primer punt [...] hem elaborat una proposta d’acord nacional sobre l’autogovern».

De fet, mitjançant l’enunciat «Ara és l’hora de prendre la iniciativa», la proposta de contracte a partir del programa de govern, que s’articula amb l’acció de prendre la iniciativa, es presenta d’una manera urgent en indicar que el temps present, en què se situa el discurs, suposa el moment adequat per posar en marxa la missió que es planteja en el discurs de l’espot. D’altra banda, l’ús de la locució «ara és l’hora», mitjançant la referència que inclou a l’himne de Catalunya i a la història de Catalunya, situa el moment d’oportunitat per establir el contracte i prendre la iniciativa en un marc històric i nacional.

La fórmula d’exhortació que fonamentalment es desplega en el discurs, perquè el destinatari accepti el contracte general que se li proposa i actuï en conseqüència, és la promesa. De fet, es presenten un seguit de metes positives per a l’electorat-destinatari, unes metes que van des de la solució dels problemes dels catalans o la millora dels serveis públics fins a l’aprofundiment en la capacitat d’autogovern.

No obstant això, també hi ha una fórmula d’exhortació que es mou entre la seducció i la provocació. La seducció es posa en joc, ja que s’institueix Catalunya i, per tant, els catalans com un subjecte col·lectiu que en el passat va exercir el lideratge en la lluita per les llibertats. Però, a la vegada, s’indica que aquest lideratge i la capacitat de ser l’avantguarda política s’han perdut, ja no es posseeixen per manca d’iniciativa, cosa que suposa una provocació, ja que això implica que en el discurs es projecta una imatge negativa del destinatari d’aquest discurs. A partir de la seducció-provocació simultània, el discurs d’aquest espot planteja un repte al destinatari: recuperar la iniciativa i el protagonisme.

L’estructura enunciativa del discurs de l’espot, pel que fa al registre lingüístic, resulta ambigua. Constantment apareix un «nosaltres», tant mitjançant les formes verbals com mitjançant els pronoms possessius: «si volem canviar les coses», «la nostra capacitat d’autogovern», «el nostre programa de govern», «hem elaborat», «els nostres esforços polítics». Això no obstant, aquesta referència a «nosaltres» sembla que té dos sentits diferents.

El primer sentit és un «nosaltres» que articula tant la força política com els electors destinataris del discurs; això passa en els enunciats «si volem canviar les coses» i «la nostra capacitat d’autogovern». Aquest «nosaltres» inclusiu situa la relació comunicativa en un col·lectiu en què un personatge, en aquest cas, Rafael Ribó, s’erigeix en enunciador per dirigir-se a la resta de membres del col·lectiu.

El segon sentit és un «nosaltres» que només aglutina els membres d’Iniciativa per Catalunya. Aquest sentit apareix en els altres enunciats citats més amunt i, per tant, es converteix en el sentit predominant de «nosaltres» i a partir del qual s’estableix l’eix fonamental de l’estructura enunciativa del discurs. A partir d’aquest segon sentit de «nosaltres», l’estructura enunciativa s’organitza mitjançant un enunciador, «nosaltres», el portaveu del qual és Rafael Ribó, que es dirigeix a un enunciatari compost pels electors destinataris del discurs.

Rafael Ribó mai no utilitza, ni explícitament ni implícitament, una referència a «jo», de manera que parla sempre com a representació de «nosaltres» – Iniciativa per Catalunya. Alhora, la figura de l’enunciatari és sempre pressuposada, ja que no hi ha cap marca lingüística que faci referència a «tu» o a «vosaltres». D’aquesta manera, es genera un efecte de distància respecte a l’enunciatari a qui es dirigeix el discurs, ja que no se li reserva cap espai de l’estructura enunciativa lingüística.

L’estructura enunciativa lingüística contrasta amb l’estructura enunciativa audiovisual, ja que, mitjançant l’organització d’aquesta, Rafael Ribó dirigeix la mirada i la paraula directament a l’espectador, mitjançant un pla curt que aporta una idea de proximitat, de relació conversacional i de comunicació directa i personal.

D’altra banda, Rafael Ribó, que en l’estructura narrativa no adquireix cap protagonisme per sobre del conjunt d’Iniciativa per Catalunya, mitjançant l’estructura enunciativa audiovisual, apareix clarament com el portaveu-líder de la formació política.

Transcripció de l’espot 2

Rafael Ribó: Iniciativa per Catalunya és la federació del PSUC, el PSC, Entesa i independents que lluitem perquè els valors i les propostes d’esquerra tornin a ser majoritaris.

Marià Pere: Defensem el desenvolupament industrial de Catalunya sense deixar-ho en mans de les multinacionals. Són necessàries les transformacions de les estructures per possibilitar una Catalunya rica per a tothom i no per a pocs. És per això que els comunistes estem amb Iniciativa.

Jaume Nualart: Els nacionalistes que, entre el tot o el res, hem optat per aprofundir l’autogovern estem per Iniciativa per Catalunya. Perquè a Iniciativa per Catalunya, amb la participació de tots, és possible conquerir una Catalunya sobirana i solidària. Amb iniciativa es pot.

Pere Portabella: Fa temps que estic vinculat com a independent als projectes de l’esquerra, unitaris. I per aquesta raó ara em trobo a Iniciativa, perquè em sembla que és l’única opció en l’esquerra unitària que planteja un projecte transformador; projecte en el qual crec profundament i que em sembla que li cal a la societat catalana perquè, entre altres raons, hi ha i hi ha hagut una tradició progressista en aquest sentit.

Víctor Gimeno: Les comarques tarragonines s’han convertit en l’abocador de Catalunya: petroquímiques, nuclears, tèrmiques. Entenem que el progrés no s’ha de pagar amb marginació, manca d’aigua, inseguretat i degradació del territori. Per això, el nostre centre d’interès és cada barri i cada poble. Amb Iniciativa es pot.

Francesc Pané: Les comarques de Ponent han estat les més marginades de l’acció de govern de la Generalitat. Per això convé que aquests propers quatre anys siguin els de la nostra creixença. El Parlament de Catalunya ens ha d’assegurar majors i millors serveis: a l’agricultura i a les vies de comunicació. Amb Iniciativa es pot.

Rafael Ribó: Per a Iniciativa el progrés no s’ha de pagar amb marginació. Ser jove no ha de ser cap problema. Volem un país on es pugui respirar, una Catalunya sobirana i solidària. Amb Iniciativa es pot.

Laia: En el referèndum de l’OTAN no tenia l’edat per votar no. Però ara que puc fer-ho, votaré per la pau. No m’agrada ni que pensin ni que decideixin per mi. Vull participar. Amb Iniciativa es pot.

Anàlisi

«Iniciativa, una força d’esquerres nacional i de caràcter plural»

En el discurs d’aquest espot l’estructura narrativa es desplega, fonamentalment, mitjançant la presentació del subjecte d’acció, heroi del relat, i de les característiques i els components que el defineixen, i, en especial, dels objectes de valor, les metes, que l’heroi planteja que s’han d’aconseguir.

La presentació de l’heroi es fa directament en el primer paràgraf del discurs mitjançant la veu de Rafael Ribó: «Iniciativa per Catalunya és la federació del PSUC, el PCC, Entesa i Independents». Aquesta presentació, que es basa en la informació de la composició d’Iniciativa per Catalunya, implica la pressuposició que el públic destinatari del missatge no coneix, o no coneix de manera precisa, la composició de la formació política que es presenta.

Després d’aquest primer paràgraf, apareix un conjunt de personatges polítics que representen els diferents components de la federació. Aquests personatges, Marià Pere, Jaume Nualart i Pere Portabella, apareixen com a subjectes de l’enunciació, parlen com a representants de col·lectius polítics concrets i expliquen la relació que ells i aquests col·lectius tenen amb Iniciativa per Catalunya. L’aparició d’aquests personatges polítics també forma part de la presentació d’Iniciativa per Catalunya. No obstant això, en els enunciats que fan, aquests personatges estableixen relacions peculiars amb Iniciativa per Catalunya.

Marià Pere, després d’explicar un seguit d’objectius concrets, afirma: «És per això que els comunistes estem amb Iniciativa». Jaume Nualart, per la seva banda, expressa: «Els nacionalistes que [...] estem per Iniciativa». Pere Portabella, que es presenta com a independent, diu: «Ara em trobo a Iniciativa».

Les posicions que Marià Pere i Jaume Nualart estableixen entre els collectius polítics que representen i Iniciativa per Catalunya no són explícitament relacions de pertinença, sinó, simplement, relacions de suport. Així, el fet d’estar amb algú o el fet d’estar per algú suposen relacions de companyia i de suport, respectivament. Els comunistes i els nacionalistes, que són representats pels líders polítics esmentats, no apareixen llavors com a integrants d’Iniciativa per Catalunya, sinó que se situen com a subjectes que estan a favor d’Iniciativa per Catalunya. Aquesta posició queda redefinida per la primera part del discurs de Rafael Ribó, que explica que en la federació Iniciativa per Catalunya hi ha el PCC i l’Entesa. Com a producte d’aquests enunciats, en certa manera contradictoris, la imatge que es desprèn, finalment, és que els comunistes del PCC i els nacionalistes de l’Entesa són, a la vegada, dins i fora d’Iniciativa per Catalunya: a dins, com a components d’una federació, i a fora, com a subjectes polítics col·lectius que donen suport a aquesta formació política.

Aquest joc de relacions que s’acaba d’analitzar, d’una banda, posa en dubte la unitat i la cohesió interna de la federació, però, de l’altra, crea la imatge que Iniciativa per Catalunya és una formació política amb una gran pluralitat d’integrants i, a la vegada, que posseeix suport extern des de diferents posicions polítiques.

Només Pere Portabella, com a independent i a títol personal, explicita clarament la pertinença a Iniciativa per Catalunya: «Ara em trobo a Iniciativa».

El fet que Rafael Ribó només exposi els partits que integren Iniciativa i no assenyali per què el PSUC forma part de la federació suposa que aquesta pertinença del PSUC a Iniciativa per Catalunya no és problemàtica i que, per tant, no cal justificar-la o raonar-la. Això, juntament amb el fet que Rafael Ribó apareix al principi i al final de l’espot, obté un protagonisme clar que indica una posició de lideratge enunciatiu —cosa que es tradueix en lideratge polític—, i acaba transmetent la imatge clara que el PSUC és l’eix fonamental i el centre de la federació.

«Quatre eixos fonamentals: posicionament polític, organització interna, territori i factor generacional»

En la presentació d’Iniciativa per Catalunya, com a heroi de la narració, és fonamental, tal com ja s’ha vist, l’explicació de qui en són els integrants. Aquesta presentació es desenvolupa a partir de quatre eixos fonamentals: l’eix de les posicions polítiques, l’eix de la vinculació orgànica a la federació, l’eix territorial i l’eix generacional i de gènere.

En l’eix de les posicions polítiques s’articulen formacions com el PSUC, el PCC i l’Entesa, encara que aquest eix s’amplia pel fet que es fa referència, en general, als «comunistes» i als «nacionalistes que entre el tot o el res hem optat per aprofundir l’autogovern». La referència als individus que tenen la característica de ser comunistes o d’estar a favor d’aprofundir en l’autogovern de Catalunya condueix a la idea que els individus que són dins d’IC o que donen suport a aquesta formació van més enllà dels comunistes del PCC o dels nacionalistes de l’Entesa.

En l’eix de la relació orgànica, s’articulen formacions polítiques i persones independents.

En l’eix territorial, es mostren representants de territoris catalans que no són Barcelona o la seva àrea metropolitana: les comarques tarragonines i les comarques de Ponent. Curiosament, no hi apareixen incloses les comarques gironines. Sigui com sigui, la imatge que es transmet és que Iniciativa per Catalunya agrupa persones de diferents llocs de Catalunya.

Finalment, en l’eix generacional, apareix una jove anomenada Laia que s’expressa com a jove i que contrasta amb l’edat adulta/madura de la resta de personatges que apareixen en l’espot. D’altra banda, encara que la Laia no desenvolupa un discurs com a dona, també contrasta amb el gènere masculí de la resta de personatges que apareixen en l’espot. Així, la Laia introdueix una imatge de pluralitat de gènere i de generació en una composició general que, sobre aquests eixos, resulta extremament homogènia. No obstant això, la posició que presenta el personatge de la Laia en relació amb la formació política és molt marginal, ja que no s’explicita que sigui integrant d’aquesta formació ni s’erigeix explícitament en representant d’un sector social concret, sinó que, simplement, parla, a títol personal, que votarà presumptament Iniciativa per Catalunya. El personatge de la Laia no es mostra com un representant, un portaveu o un líder d’un sector polític o social, sinó, simplement, com un exemple per a altres joves de la seva generació.

Alguns dels personatges que parlen, els que ho fan de manera individual sense pretendre representar una formació política o un territori, de fet, enuncien una micronarració sobre ells mateixos. Tant Pere Portabella com la Laia expliquen la seva trajectòria vital en relació amb la política. Aquestes trajectòries vitals exemplifiquen des de les trajectòries de persones que van passar per la lluita antifranquista i van participar durant molts anys en projectes unitaris de l’esquerra (Pere Portabella), fins a les dels joves que es van formar políticament mitjançant el moviment pacifista i anti-OTAN quan eren adolescents i que ja s’han convertit en electors potencials (Laia). D’aquesta manera, Iniciativa per Catalunya es mostra com a punt de trobada generacional de ciutadans amb trajectòries vitals i experiències polítiques diverses.

D’altra banda, cadascun dels personatges que apareixen en l’espot argumenta la pertinença o el suport a Iniciativa per Catalunya sobre la base dels objectius que pretén aconseguir. Això suposa que la formació política no es fonamenta en principis ideològics concrets en els quals s’identifiquin tots els seus membres, sinó que, contràriament, el que articula les diferents posicions són metes programàtiques que se suposa que són compartides per tots.

Els principis comuns que articulen l’existència i la coherència de la formació política són els valors generals d’esquerra. En aquesta línia, Rafael Ribó, en el primer paràgraf del discurs lingüístic d’aquest espot, afirma: «Lluitem perquè els valors i les propostes d’esquerra tornin a ser majoritaris».

D’altra banda, Iniciativa per Catalunya es mostra continuadora i hereva de la tradició unitària de l’esquerra catalana. Així, Pere Portabella assenyala: «Em trobo a Iniciativa perquè em sembla que és l’única opció en l’esquerra unitària que planteja un projecte transformador». I també assenyala més endavant: «Hi ha i hi ha hagut una tradició progressista en aquest sentit». Amb aquest enunciat, a més, es diferencia Iniciativa per Catalunya de la resta de formacions d’esquerra de Catalunya; aquesta diferenciació es materialitza mitjançant el concepte «projecte transformador». A més, Marià Pere indica: «Són necessàries les transformacions de les estructures». La transformació fa referència a un objectiu general, comú dins de la federació, de canvi de la situació present; per això es pressuposa que la resta d’opcions polítiques que es presenten com d’esquerres no es plantegen realment la transformació de les situacions i de les estructures.

Tal com es veu mitjançant l’anàlisi, gran part dels components del discurs d’aquest espot, tant des del punt de vista de l’enunciat com del de l’enunciació, estan estratègicament dirigits a definir i caracteritzar Iniciativa per Catalunya davant els destinataris del missatge.

«Iniciativa: per totes les comarques, pels joves i per l’esquerra»

Els subjectes d’estat que es presenten com a beneficiaris de la missió política que l’heroi, Iniciativa per Catalunya, s’assigna són: Catalunya i la societat catalana, les comarques tarragonines i les comarques de Ponent, el territori i cada barri i cada poble, tothom, i especialment els joves. A més, apareixen en l’espot com a subjectes beneficiaris valors abstractes com ara l’esquerra i la pau.

El subjecte d’estat que es proposa com a beneficiari prioritari de l’acció plantejada per IC en el discurs és l’esquerra, tenint en compte que és el subjecte d’estat que apareix en primer lloc en el discurs que acompanya la presentació que Rafael Ribó fa d’Iniciativa per Catalunya. D’aquí deriva la consideració que aconseguir l’objectiu que els valors i les propostes de l’esquerra tornin a ser majoritaris a Catalunya representa per a IC la missió prioritària, tenint en compte que l’objectiu esmentat resulta instrumental per aconseguir la resta de metes que es proposen. Així, la narració d’IC en aquest espot institueix l’esquerra com a subjecte beneficiari de l’acció d’IC, ja que aquesta formació política pretén aconseguir per a l’esquerra que els seus valors i les seves propostes tornin a ser majoritàries a Catalunya. Així, l’esquerra apareix com un subjecte abstracte que posseïa l’hegemonia política i ideològica a Catalunya i que, en algun moment i per causes que no s’expliciten, la va perdre. Iniciativa per Catalunya es presenta com l’heroi que pretén restituir a l’esquerra la posició hegemònica perduda.

Un altre subjecte d’estat beneficiari fonamental en el discurs de l’espot és Catalunya. De fet, es tracta del subjecte d’estat que s’esmenta més vegades com a beneficiari de la missió autoassignada per Iniciativa per Catalunya. Els principals objectes de valor que es pretenen aconseguir per a Catalunya són la sobirania i la solidaritat, «una Catalunya sobirana i solidària». De fet, els valors de la sobirania i la solidaritat s’especifiquen a través d’objectius instrumentals. Així, respecte de la sobirania, Jaume Nualart esmenta el concepte «aprofundir l’autogovern». En relació amb la solidaritat, Marià Pere explica que són necessàries transformacions per aconseguir una «Catalunya rica per a tothom i no per a pocs».

L’últim enunciat citat suposa una estructura narrativa complexa segons la qual Catalunya apareix, a la vegada, com a subjecte d’estat i com a objecte de valor, és a dir, com a personatge beneficiari i com a objectiu que s’ha d’aconseguir. Per a Catalunya, com a subjecte beneficiari, s’ha d’aconseguir o s’ha de mantenir la riquesa, tot i que no s’especifica una de les dues opcions; però, alhora, «una Catalunya rica» apareix com un objecte que s’ha de conquistar «per a tothom i no per a pocs». D’aquesta manera, «tothom», en contraposició a «pocs», es presenta com el subjecte beneficiari, de manera que la «Catalunya rica» és l’objecte de valor que s’ha d’obtenir per a «tothom».

De fet, aquest doble rol narratiu de Catalunya, com a subjecte d’estat i com a objecte de valor, també apareix a l’enunciat «és possible conquerir una Catalunya sobirana i solidària». Per a Catalunya s’han d’aconseguir els valors de la sobirania i la solidaritat, però, a la vegada, la Catalunya sobirana i solidària és un objecte que es planteja conquerir per a un subjecte no clarament definit ni explicitat.

Un altre objectiu que es pretén assolir per a Catalunya, lligat a la riquesa per proximitat en el discurs, és el «desenvolupament industrial».

Així, en el discurs d’Iniciativa per Catalunya, Catalunya és alhora un subjecte i un objecte, un subjecte per al qual s’han d’aconseguir valors positius, com ara riquesa, sobirania i solidaritat, i un objecte que s’ha de conquerir per a tothom.

Les comarques tarragonines i les comarques de Ponent apareixen en l’espot també com a subjecte d’estat que ha de ser beneficiari de l’acció d’Iniciativa per Catalunya.

En el cas de les comarques tarragonines, l’objectiu que es proposa és eliminar objectes de valor negatius que en el present estan adscrits a aquestes comarques: «S’han convertit en l’abocador de Catalunya: petroquímiques, nuclears, tèrmiques [...] manca d’aigua, inseguretat i degradació del territori». En aquest cas, els valors negatius estan relacionats amb la brutícia-contaminació i amb el perill que generen les energies pròpies de la societat industrial. Aquests valors s’expressen clarament mitjançant la metàfora «l’abocador de Catalunya». Els objectes de valor positius, per tant, invertint la situació negativa actual, són: neteja energètica, seguretat, aigua i conservació del territori. En els enunciats sobre els objectius que s’han d’aconseguir per a les comarques tarragonines apareix un discurs de caràcter ecologista, un discurs ecologista que es relaciona fonamentalment amb les comarques catalanes on la presència d’instal·lacions d’energies contaminants és més gran i més evident.

No obstant això, en el paràgraf final que pronuncia Rafael Ribó apareix l’enunciat següent: «Volem un país on es pugui respirar». L’objectiu de respirar, en el sentit més literal, es relaciona amb un medi ambient net i no contaminat, i, a la vegada, com a aspiració ja no queda circumscrit a les comarques tarragonines, sinó que pretén ser per a tot el país, Catalunya. En aquesta línia, el discurs de caràcter ecologista s’integra com un dels eixos del discurs general d’Iniciativa per Catalunya.

Amb relació a les comarques de Ponent, els objectes de valor que es volen aconseguir són el creixement i més i millors serveis en l’agricultura i en les vies de comunicació.

Es fa una referència als joves com un sector social específic que ha de ser un beneficiari concret de la missió que Iniciativa per Catalunya s’autoassigna: «Ser jove no ha de ser cap problema». D’aquesta manera, es pressuposa que els joves tenen limitacions i problemes, que en el discurs no s’especifiquen, de manera que se suposa que la societat i, concretament, els destinataris del missatge d’IC ja saben de quines limitacions i quins problemes es tracta.

Els joves són un sector social amb unes aspiracions que el discurs d’Iniciativa per Catalunya té en compte; per això, l’últim personatge d’aparèixer és una jove, la Laia, que planteja un beneficiari de la seva acció de votar: «Votaré per la pau». La pau, com a valor, es converteix llavors en un altre subjecte d’estat del discurs d’Iniciativa per Catalunya. De nou, un personatge abstracte com la pau apareix alhora com un beneficiari i com un objectiu. Votar per la pau significa fer alguna cosa a favor de la pau; per tant, es pretén beneficiar la pau, però la pau es pot entendre com un objecte de valor que s’ha d’aconseguir per a un subjecte d’alguna mena que no s’esmenta.

Si es té en compte que una Catalunya rica ha de ser per a tothom i no tan sols per a uns quants, que ser jove no ha de ser un problema i que s’han de tenir en compte les necessitats de les comarques no centrals, no barcelonines, de Catalunya, finalment es conclou que el que apareix de manera recurrent en el discurs electoral d’aquest espot és l’objecte de valor de la integració, no exclusió, com a objectiu que s’ha d’aconseguir. Aquest objecte de valor s’assenyala clarament amb una frase que es repeteix dues vegades en el discurs: «El progrés no s’ha de pagar amb marginació». La marginació, que fa referència a l’exclusió, es presenta com el valor negatiu que s’ha d’evitar o que s’ha de vèncer. Així, el progrés apareix com a objecte de valor positiu, però com un objecte de valor no problemàtic, en el sentit que s’exposa com un objectiu que es pot aconseguir o que, de fet, s’està aconseguint. La missió que Iniciativa per Catalunya es proposa no és simplement aconseguir progrés, sinó aconseguir progrés sense que aquest progrés suposi marginació. Amb els enunciats «Per a Iniciativa el progrés no s’ha de pagar amb marginació» i «Entenem que el progrés no s’ha de pagar amb marginació» es caracteritza de manera específica Iniciativa per Catalunya, nosaltres, com la formació política que, davant d’altres posicions programàtiques, està disposada a actuar políticament per evitar que, com un efecte d’un procés de desenvolupament i creixement, es generi l’exclusió de sectors socials o de parts del territori català. Per tant, l’estructura narrativa del discurs d’Iniciativa per Catalunya planteja dues històries possibles i alternatives entre si, una de les quals condueix al progrés que genera marginació; l’altra, identificada amb IC, condueix a un progrés que no genera marginació.

Els personatges que en l’estructura narrativa del discurs d’Iniciativa per Catalunya apareixen com a oponents en el compliment de la missió que s’autoassigna són, fonamentalment, tres. D’una banda, les empreses multinacionals que tendeixen a decidir sobre el desenvolupament industrial de Catalunya: «Defensen el desenvolupament industrial de Catalunya sense deixar-ho en mans de les multinacionals». De l’altra, el Govern de la Generalitat de Catalunya, de la coalició Convergència i Unió, que ha exercit el poder executiu fins al moment en què s’enuncia el discurs: «Les comarques de Ponent han estat les més marginades de l’acció de govern de la Generalitat». I, finalment, tots els poders que pensen i decideixen tot suplantant el dret de pensament i decisió dels joves: «No m’agrada ni que pensin ni que decideixin per mi». Es tracta, en definitiva, de poders econòmics i polítics que suplanten la voluntat dels ciutadans i que generen marginació i exclusió.

Atès que Iniciativa per Catalunya, segons afirma Rafael Ribó, lluita «perquè els valors i les propostes d’esquerra tornin a ser majoritaris», l’antisubjecte de la història narrada, el contrincant principal, és la dreta. De fet, els objectius de la dreta i de l’esquerra es mostren com a oposats i incompatibles; l’esquerra no pot ser majoritària si la dreta no esdevé minoritària i viceversa.

De fet, quan s’al·ludeix a les accions que Iniciativa per Catalunya i els seus integrants desenvolupen o desenvoluparan, s’introdueix un lèxic que fa referència a metàfores bel·licistes: «lluitem», «defensem», «conquerir». Aquests conceptes fan referència a un conflicte tens, abrupte i dur que Iniciativa per Catalunya manté respecte als oponents i als contrincants que esmenta, explícitament o implícitament, en aquest discurs electoral.

La figura de l’ajudant de l’heroi no apareix de manera recurrent en el discurs d’Iniciativa per Catalunya. Només mitjançant la frase de Jaume Nualart: «Perquè a Iniciativa per Catalunya, amb la participació de tots, és possible conquerir una Catalunya sobirana i solidària», es presenta un genèric «tothom» com a ajudant de l’heroi, Iniciativa per Catalunya.

«Amb Iniciativa es pot»

D’altra banda, tal com ja s’ha indicat en l’anàlisi de l’espot anterior d’aquesta mateixa campanya, l’eslògan «Amb Iniciativa es pot», que es repeteix com un mantra al final de les intervencions de cadascun dels personatges que parlen, estableix una relació diversa entre heroi, ajudant i beneficiari. Segons una primera interpretació, Iniciativa és l’heroi i l’actitud que mostra pel que fa a tenir-prendre la iniciativa és l’ajudant intern d’aquesta formació política. Segons una segona interpretació, els ciutadans als quals es dirigeix el discurs són el beneficiari de la història, mentre que Iniciativa per Catalunya és l’heroi que aconseguirà els objectius per als ciutadans. Segons una tercera interpretació, els ciutadans destinataris del discurs són els protagonistes de la història i l’actitud que es proposa de tenir-prendre la iniciativa és el seu ajudant intern. Segons una quarta interpretació, les formacions polítiques i independents que s’integren en Iniciativa es converteixen en herois en la mesura en què Iniciativa per Catalunya els possibilita exercir aquest rol narratiu.

Totes aquestes interpretacions no són excloents, sinó que formen un conglomerat de nuclis narratius que es reforcen els uns als altres.

Sigui com sigui, Iniciativa-iniciativa apareix com un instrument de poder, «Amb Iniciativa es pot», com un recurs que converteix un subjecte en heroi de la història perquè li permet obtenir la competència del poder, una competència indispensable per exercir la funció d’heroi.

El contracte que Iniciativa per Catalunya pretén establir amb els ciutadanselectors s’intenta aconseguir mitjançant una estratègia fonamental d’exhortació a actuar. Aquesta estratègia és la promesa. Al llarg del discurs electoral d’aquest espot es van desgranant objectius positius que s’aconseguiran mitjançant l’acció d’Iniciativa per Catalunya des d’una Catalunya rica per a tothom fins a una Catalunya sobirana i amb més autogovern, passant pel desenvolupament i els serveis per a certes comarques de Catalunya, etc.

L’amenaça és, generalment, una estratègia implícita que deriva de l’estratègia anterior. Amb l’amenaça es planteja la possibilitat de la marginació i que les situacions negatives en què es troben sectors de població i territoris de Catalunya perdurin més enllà del temps present que instaura el discurs.

En aquest discurs d’Iniciativa per Catalunya no s’observa la utilització d’estratègies de seducció o de provocació.

L’estructura enunciativa del discurs verbal d’aquest espot està protagonitzada per diferents personatges, tots vinculats en certa manera a IC. Així, s’aporta la idea que aquesta federació política està integrada per nombrosos individus que representen alhora diferents formacions polítiques, diferents sensibilitats ideològiques, diferents sectors socials i territoris, però que tots concorden dins d’un discurs comú i coherent. D’altra banda, es mostra que cadascuna d’aquestes posicions, integrants d’Iniciativa per Catalunya, tenen la capacitat i la possibilitat de dirigir-se al públic destinatari de l’espot. De tota manera, la figura de Rafael Ribó adquireix un paper protagonista, ja que, a més d’obrir les locucions, és l’únic que apareix dues vegades.

Els subjectes de l’enunciació, delegats per Iniciativa per Catalunya, per desplegar el discurs, de vegades es refereixen a si mateixos com a «nosaltres» i de vegades com a «jo» implícits. La majoria de vegades aquestes referències a un «jo» o a un «nosaltres» com a enunciadors es materialitzen mitjançant formes verbals com ara «lluitem», «estem», «entenem», «defensem», «volem» o «estic», «em trobo», «crec», «em sembla», «tenia», «puc», «puc ferho». La distribució de les formes «nosaltres» i «jo» es fa en funció del personatge que parla. Quan el personatge representa una organització política o un col·lectiu de persones que comparteixen una ideologia s’utilitza «nosaltres»; al contrari, quan el personatge parla com a subjecte individual, independent dins d’IC o jove votant, s’utilitza «jo».

Per contra, la figura de l’enunciatari, el destinatari del discurs, no té un espai propi a les locucions verbals. No hi apareix ni explícitament ni implícitament la figura de «vosaltres» o de «tu». No hi ha marques lingüístiques que assenyalin aquests possibles subjectes destinataris del discurs. Tot plegat provoca una imatge de protagonisme preponderant dels enunciadors i d’escassa presència simbòlica dels enunciataris. Aquests subjectes es pressuposen, però mai no s’assenyalen. Tot això, malgrat que des del punt de vista audiovisual les locucions es realitzen amb la mirada dels personatges, que parlen al punt de vista de l’observador, genera un cert efecte de distància i de fredor en la relació interlocutiva.

2.1.2. Registre figuratiu de la posada en escena i la realització

Introducció

En el pla visual, l’espot electoral d’IC de les eleccions autonòmiques de 1988 està estructurat en els segments següents:

—Un primer bloc, en què es mostra el vol d’una catifa vermella que simbolitza el partit d’IC fins que aquesta arriba a la plaça de Sant Jaume (0.00 – 1.17).

—Un segon bloc, en què el candidat Rafael Ribó proposa «canviar les coses» i una «sobirania de les classes populars». Per aconseguir-ho apel·la al passat de Catalunya com a país d’«avantguarda en la lluita per les llibertats» (1.18 – 1.33).

—Un tercer bloc, en què un muntatge de ritme vertiginós recull, en un ordre cronològic no rigorós, imatges d’alguns dels principals episodis històrics de Catalunya, especialment pel que fa a les lluites i reivindicacions socials des de l’edat mitjana fins al final del franquisme (1.34 – 2.45).

—Un quart bloc, en què Ribó destaca el paper de les esquerres en les fites socials que ha aconseguit Catalunya al llarg de la seva història. Tot seguit, Ribó presenta Iniciativa per Catalunya com una força política «nacional i d’esquerra», especialment compromesa amb la «participació» i el «protagonisme» de la ciutadania (2.46 – 3.10).

—Un cinquè bloc, en què es reprèn i culmina, breument, el muntatge històric precedent, recollint imatges des del retorn de l’exili del president Tarradellas fins als cartells de la campanya electoral d’IC en les presents eleccions (3.11 – 3.29).

—Un sisè bloc, en què Ribó torna a prendre la paraula i destaca que cal «trencar la situació de bloqueig en què es troba la vida política catalana», i posa en primer terme aspectes com l’autogovern, la redistribució igualitària de la riquesa, la millora dels serveis públics i la llengua i cultura catalanes, i acaba amb el lema «Amb Iniciativa es pot» (3.30 – 4.50).

—Un setè bloc, en què es repeteix l’arribada de la catifa vermella que simbolitza IC a la plaça de Sant Jaume, i es tanca l’espot amb una imatge del logotip del partit (4.51 – 5.00).

Alguns d’aquests segments estan separats en el muntatge de l’espot però conformen en el fons una unitat homogènia, segons les combinacions següents: blocs 1 + 7; blocs 2 + 4 + 6; blocs 3 + 5. En aquesta anàlisi abordarem conjuntament els blocs que formen una (macro)unitat homogènia, seguint les articulacions indicades.

Iniciativa com a catifa màgica: el vol de la catifa vermella (blocs 1 i 7)

L’espot comença mostrant un gran col·lectiu de persones assegudes a la plaça de Sant Jaume i mirant al cel, expectants. Es tracta de ciutadans i ciutadanes de diferents edats, que romanen estàtics, tot esperant alguna cosa. Les imatges són aquí en blanc i negre i la càmera ofereix força plans de conjunt i plans generals dels ciutadans, amb alguns tràvelings laterals arran de terra. Alguns primers plans subratllen l’expectant i, sembla, esperançada espera i emfasitzen les mirades al cel.

Lluny d’allà comença el vol d’una catifa vermella (s’evidencia que és d’imatge sintètica), símbol d’IC, que va travessant diversos paisatges: muntanyes nevades, camps de conreu, Girona, Lleida, la Sagrada Família . . . , fins a arribar a la plaça de Sant Jaume. Tots aquests paisatges es mostren en blanc i negre fins que la catifa els sobrevola i els omple de color. La càmera acompanya el vol de la catifa amb alguns tràvelings de seguiment que reforcen el dinamisme d’aquestes imatges.

Quan la catifa vermella es va acostant a la plaça de Sant Jaume, la imatge pren color i els ciutadans asseguts comencen a aixecar-se d’una manera ben particular: els que estan al darrere donen una empenta a qui tenen davant, i així successivament, tot creant una mena d’efecte dominó a la inversa, una cadena d’aixecades en comptes d’una cadena de caigudes (d’una observació atenta es pot extreure la impressió que l’escena es va rodar originalment com a efecte dominó i que després va ser editada en sentit invers a la sala de muntatge).

En el moment que la catifa entra definitivament a la plaça de Sant Jaume, els ciutadans, ja tots drets, han format una gran «i» al mig de la plaça i donen una benvinguda eufòrica a la catifa. Aquesta descendeix i se situa justament per sobre del cos principal de la «i», ocupant la posició del punt. S’evoca així el logotip d’IC, amb els ciutadans formant el cos principal de la lletra i la catifa vermella emulant el rectangle oblic-ascendent de color vermell que corona el logotip a la part superior.

Les imatges descrites fins aquí s’articulen a través d’una narració de to al·legòric que obre i tanca l’espot:

En aquesta narració, la candidatura d’IC és el subjecte d’acció o heroi, simbolitzat per la catifa voladora, i la ciutadania/electorat és un subjecte d’estat o beneficiari, representat pel col·lectiu de persones de la plaça de Sant Jaume i, indirectament, pels paisatges d’arreu de Catalunya que travessa la catifa durant el seu vol tot retornant-los el color.

La imatge final on la catifa vermella s’integra visualment amb els ciutadans, que componen amb ella el logotip d’IC, suggereix la satisfacció de la ciutadania com a subjecte d’estat (beneficiària), un final feliç de la narració. Segons el discurs de l’espot, aquest final feliç té, per tant, molt a veure amb el fet que l’electorat passi a sentir-se molt plenament identificat i partícip d’un partit polític (d’IC), tal com se simbolitza al pla on els ciutadans conformen plegats la «i» del logotip.

Tanmateix, la punta de la «i» apunta cap a l’entrada del palau de la Generalitat; per tant, vers una ferma aproximació al poder polític com a part del final feliç.

Aquesta estructura narrativa, juntament amb els aspectes de posada en escena i realització audiovisual que s’han destacat amb anterioritat, projecta determinades connotacions sobre la candidatura i l’electorat, respectivament.

A través de la narració plantejada, la candidatura es connota com a heroica, activa i dinàmica, tanmateix lleugera, flexible i ràpida (com la catifa de les imatges), vital i alegre (en relació amb l’aportació de color de la catifa per allà on passa), i lligada al món de la narrativa tradicional, els contes de fades i la màgia (per l’evocació del conte d’Aladí de Les mil i una nits).

En clau enunciativa, la candidatura adopta, en aquesta secció, un perfil de narradora de conte meravellós.

D’altra banda, la imatge de l’electorat/societat respon a un col·lectiu nombrós, divers, natural (en relació amb els nombrosos plans de paisatges naturals) i que abraça tot Catalunya; però, a part d’aquests aspectes generals, es bifurca en dos perfils clarament contraposats.

L’electorat encara no integrat amb IC apareix estàtic, inactiu, no vital i desordenat (els ciutadans estan junts però molt dispersos fins que no comencen a harmonitzar-se com a logotip humà).

En canvi, l’electorat ja integrat amb IC es mostra actiu, entusiasta, vital, divertit, i no només ordenat com a col·lectiu (conformació del logotip humà) sinó també solidari i amb harmonia interna (per la particular forma d’ajudar-se els uns als altres per aixecar-se).

Tot i això, també es podria apreciar un cert matís d’innocència sobre el perfil simbòlic de l’electorat, pel tipus de narració (conte meravellós) i el joc d’aixecades, en els quals aquest es troba involucrat com a participant de la narració i el joc i com a espectador implícit del relat/joc, per partida doble.

El discurs de Ribó, una sòbria posada en escena (blocs 2, 4 i 6)

La significació dels blocs protagonitzats per Rafael Ribó roman principalment en el seu discurs verbal, però es poden apreciar alguns aspectes particularment interessants de la posada en escena i la realització audiovisual que embolcallen les seves paraules.

Ribó apareix en un pla estàtic i frontal (la majoria del temps un pla mitjà) mirant directament a l’espectador. Vesteix americana, camisa amb ratlles verticals fines i corbata, i duu unes ulleres grans però de muntura fina.

El candidat parla amb to seriós, serè, però també amb posat rígid, deixant anar només algun mig somriure molt subtil; amb poca expressivitat i una gestualitat pràcticament nul·la.

S’observa en general un posat d’aire formal del candidat, accentuat en plans de la part final on s’insereix el logotip del partit en un costat de la imatge.

El muntatge és molt reposat en aquests blocs de l’espot, la qual cosa reforça el to serè del discurs del candidat: en total, només cinc plans recullen un discurs que, conjuntament, suma gairebé dos minuts; resulta una mitjana d’un pla cada vint-i-quatre segons, aproximadament.

És interessant observar que en els dos únics plans on es canvia de pla mitjà a primer pla això coincideix, primer, amb una part del discurs sobre el paper de les esquerres en les fites socials que ha aconseguit Catalunya al llarg de la seva història, i, després, amb una altra part del discurs relativa a l’autogovern i una proposta de renovació de l’Estatut de Catalunya. El pas del pla mitjà al primer pla en les imatges té un efecte de subratllat de la importància d’aquestes dues parts del discurs verbal.

D’altra banda, es pot observar que la mirada frontal del candidat i la seva forma d’expressar-se apunten vers un estil comunicatiu de voluntat clara i amb certa formalitat, i recrea una relació directa amb l’electorat, que pot suggerir voluntat de franquesa.

Finalment, val a dir que, en la versió de l’espot que aquí s’ha pres com a principal, aquest macrobloc del contingut està totalment protagonitzat per Ribó; però en una altra versió de l’espot apareixen altres membres de la candidatura (Marià Pere, Jaume Nualart, Pere Portabella, Víctor Gimeno i Francesc Pané), que exerceixen una part del discurs en què destaquen altres aspectes polítics que no tenen tant relleu en l’altra versió, com ara la ideologia comunista, les aspiracions sobiranistes i alguns problemes específics de les comarques. L’aparició d’altres membres de la candidatura en aquesta altra versió aporta un caire de col·lectiu a la imatge de la candidatura. Tanmateix, cal observar que, en la realització audiovisual, els diversos representants d’IC que emeten discurs verbal no apareixen mai junts en cap pla, de la qual cosa podria derivar un matís de poca cohesió interna.

En aquesta segona versió apareix també, al final, una noia jove que dóna el seu suport a Iniciativa. Es tracta d’una noia d’ulls clars i cabells arrissats, que vesteix caçadora texana i que projecta una imatge innocent i angelical combinada amb un cert aire rebel. La noia explica que podrà votar per primera vegada en les presents eleccions i el perquè del seu suport a Iniciativa. A diferència de la resta de protagonistes, és referida al rètol identificatiu només mitjançant el seu nom (Laia), sense cognoms.

Muntatge sobre la història de les lluites socials a Catalunya (blocs 3 i 5)

La part més atractiva i visualment més colpidora de l’espot correspon al vibrant muntatge sobre les lluites socials històriques a Catalunya, que s’ofereix en dues seccions separades per un breu fragment de discurs de Ribó. Aquest muntatge d’imatges històriques remet a un espot electoral del Partit Socialista francès per a les eleccions presidencials d’aquell mateix any (1988) a França, que va tenir força ressò internacionalment. En aquell espot, encara recordat, un accelerat muntatge d’imatges de l’evolució històrica de França culminava amb la figura del candidat François Mitterrand.

En conjunt, aquest macrobloc de l’espot d’IC recull, en un ordre cronològic aproximat, episodis històrics de lluites de poder i socials a Catalunya des de l’edat mitjana fins a l’inici del pujolisme, passant per la revolta dels Segadors, la lluita contra la dictadura de Franco, els atemptats d’ETA i el retorn de l’exili del president Tarradellas; tot plegat, a un ritme de muntatge vertiginós de menys de mig segon per imatge com a mitjana.

De forma significativa, el muntatge conclou amb una sèrie d’imatges de líders d’Iniciativa per Catalunya (fonamentalment Rafael Ribó) i cartells electorals del partit que suggereixen IC com a detentora del llegat històric de les lluites socials a Catalunya.

En aquest muntatge es combinen, com a collage visual, documents escrits, retalls de diaris i fragments de plànols, pintures representatives d’una època, fotografies, gravacions de vídeo, etc.

El muntatge planteja un discurs narratiu que es pot abordar des de dues perspectives fonamentals: 1) com a desenvolupament narratiu, posant el focus en el desplegament temporal de la narració que projecten les imatges, i 2) com a estructura actancial, posant l’accent en l’articulació de rols narratius que es planteja al muntatge, els actors que els encarnen i les relacions simbòliques entre ells que se suggereixen a l’espot.

Abordarem aquí tots dos enfocaments d’anàlisi en l’ordre assenyalat.

L’estructura de desenvolupament narratiu que planteja el muntatge d’imatges històriques està basada en dues grans fases: la primera fase va des de l’edat mitjana fins al final del franquisme i deixa pas a un breu interludi de discurs de Rafael Ribó; la segona fase va des del retorn del president Tarradellas fins a l’actualitat (1988).

Aquesta subdivisió del muntatge històric va lligada, implícitament, a una distinció entre la imatge de les lluites socials a Catalunya «abans de la democràcia contemporània» i «després de l’arribada de la democràcia contemporània» a Catalunya (restabliment de la Generalitat de Catalunya i celebració de les primeres eleccions autonòmiques després de la dictadura, els anys 1979–1980).

El muntatge sobre les lluites socials abans de l’arribada de la democràcia contemporània a Catalunya presenta imatges de l’art romànic català, el temps de Jaume I el Conqueridor, Cristòfol Colom, el regnat de Felip IV, la revolta dels Segadors, la separació dels comtats del Rosselló i Sardenya, les guerres napoleòniques, el regnat de Ferran VII, la industrialització i l’explotació dels obrers, les revolucions del proletariat i els camperols del segle xix, la Primera República, el text Lo Catalanisme de Valentí Almirall, els atemptats anarquistes contra el Liceu i el rei Alfons XIII, diverses imatges de la repressió de la Guàrdia Civil, la construcció de la Sagrada Família, el modernisme català, la segona Revolució Industrial, la Setmana Tràgica, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, l’arribada al govern de Francesc Macià, l’Estatut de Catalunya de 1932, Lluís Companys, el Front Popular, la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial, Hitler i Mussolini, Franco i la repressió dels grisos, les morts/assassinats de Salvador Puig Antich i Julià Grimau, la mort de Franco, el nomenament de Joan Carles I i les eleccions generals de 1977.

Tal com podrem comprovar, per contraposició al segment posterior, aquesta part del muntatge es caracteritza especialment per una enorme pluralitat de líders socials i polítics, per les nombroses escenes de gran tensió i violència, i per un clar predomini d’imatges figuratives per sobre d’imatges abstractes.

La segona part del muntatge (a partir de 1979–1980) és força més breu i presenta imatges del restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn de Josep Tarradellas, un simbòlic pla on s’obre de bat a bat una gran finestra, les eleccions autonòmiques de 1980, l’arribada de Jordi Pujol al govern, les manifestacions públiques contra l’entrada a l’OTAN i, finalment, nombroses imatges de Rafael Ribó i cartells d’Iniciativa per Catalunya.

Aquesta part del muntatge, a diferència del segment precedent, es caracteritza fonamentalment pels trets següents: en primer lloc, per una progressiva i ràpida concentració del lideratge en la figura individual de Rafael Ribó (que, de forma significativa, apareix en tres fotogrames seguits, fet que el distingeix de la representació de qualsevol altre líder social o polític). En segon lloc, per una sensible davallada de les escenes de tensió i violència: apareixen de nou força manifestacions públiques multitudinàries, però en general amb un ambient força més distès i fins i tot alegre (plans d’un nen somrient amb una senyera, un avi rialler amb barretina i el puny alçat . . . ). Finalment, destaca també, en contrast amb la secció prèvia, una progressiva derivació de la imatge figurativa vers una imatge abstracta, en relació amb els nombrosos cartells amb lletra i formes abstractes d’IC que protagonitzen el clímax del muntatge en la part final.

En síntesi, es distingeix el (macro)període de lluites socials prèvies a la democràcia contemporània mitjançant la pluralitat de líders, la tensió/violència i la figurativitat i, en canvi, el (macro)període de lluites socials posteriors al retorn de la democràcia a partir de 1979–1980 mitjançant la tendència a la singularitat o unitat del lideratge social, una davallada de la tensió/violència i l’abstracció.

La transició de la pluralitat vers la singularitat/unitat en el desenvolupament narratiu implícit remarca el poder aglutinador de la candidatura d’IC (tant històricament com pel que fa a les diverses sensibilitats de les esquerres contemporànies).

D’altra banda, la davallada de tensió/violència en la part final del muntatge assenyala una característica diferencial dels nous temps vers un estat més pacífic.

Pel que fa a la tendència de la figurativitat vers l’abstracció en les imatges finals, es pot interpretar com una forma d’exaltar la màxima representativitat/simbolisme de la candidatura, amb tanta capacitat aglutinadora que esdevindria una idea, una pura imatge sense necessitat de rostre concret. Alhora, però, l’abstracció pot suposar invocar, indirectament, altres valors que li són adscrits convencionalment, com ordre, racionalitat o impersonalitat, tot i que no resultarien tan coherents amb el to general del discurs de la candidatura.

Podem abordar ara la narrativitat del muntatge històric segons l’anàlisi de relacions actancials (entre rols narratius) que s’hi estableixen.

En el pla profund, el muntatge en conjunt està articulat essencialment com una estructura narrativa polèmica, una confrontació irreconciliable on l’èxit d’un subjecte implica necessàriament el fracàs d’un altre o viceversa amb una magnitud proporcional. En aquest cas, el poble català, sempre estretament lligat a les esquerres en aquest espot (pràcticament com una característica natural d’aquest), apareix com a subjecte d’acció o heroi, i una sèrie de personalitats històriques apareixen com a antisubjecte o enemic/rival irreconciliable.

El poble català (o les esquerres) apareix generalment representat com un col·lectiu en plena lluita social, en diverses manifestacions públiques multitudinàries i moviments reivindicatius (la revolta dels Segadors, manifestacions a favor de la República, els aldarulls de la Setmana Tràgica, l’enfrontament al bàndol dels nacionals en la Guerra Civil, la lluita contra el franquisme, vagues, manifestacions contra l’entrada a l’OTAN, reclamacions de la jornada laboral de trenta-cinc hores, etc.), com també en confrontacions violentes contra forces repressores de l’ordre públic de diverses èpoques (els guàrdies reials, el guàrdia civil del famós quadre de Ramon Casas, els grisos del franquisme), amb una menció destacada a víctimes com Salvador Puig Antich o Julià Grimau.

Alguns dels antisubjectes (rivals) més significats que apareixen en el muntatge són Felip IV, el comte duc d’Olivares, Carles III, Ferran VII, l’exèrcit de Napoleó, la Reial Guàrdia i la Guàrdia Civil, Mussolini i Hitler, alguns bisbes i líders religiosos, José Antonio Primo de Rivera, el general Sanjurjo i Francisco Franco.

En relació amb aquesta representació implícita de tensions/confrontacions entre el poble català i els seus grans adversaris, es poden extreure les valoracions següents quant a la projecció discursiva.

El muntatge projecta una imatge de l’electorat català on aquest es perfila simbòlicament com a poble català, un poble acostumat al sofriment per recurrents atemptats històrics contra la seva llibertat, que ha passat per l’explotació laboral i la pobresa, però també un poble profundament lluitador, reivindicatiu i fins i tot agressiu i violent en la lluita per les llibertats (imatges de la Setmana Tràgica, d’atemptats anarquistes, etc.). Alhora, també un poble emprenedor en la indústria i treballador, culte i amb talent artístic (apareixen puntualment figures com Puig i Cadafalch, Prat de la Riba o Pau Casals).

Pot ser interessant reparar en el fort contrast entre el perfil simbòlic de l’electorat en l’escena del vol de la catifa vermella (recordem: alegre i entusiasta però també amb un punt d’ingenuïtat) i el seu perfil en aquest muntatge d’imatges històriques, on s’al·ludeix a un electorat-tipus molt diferent: patidor, lluitador, agressiu, reivindicatiu . . . Es tracta de dos perfils tan radicalment diferents que semblaria que l’espot interpel·la, en darrera instància, dos tipus d’electorat per separat, a cadascun dels quals es dedica una part del vídeo.

D’altra banda, segons el tipus de personalitats que configuren l’antisubjecte (rival) en el muntatge, aquest queda investit a l’espot mitjançant una sèrie de valors que se suposen radicalment contraposats a l’ideari bàsic de la candidatura d’IC i el seu electorat: absolutisme, despotisme, opulència, maquiavel·lisme, abús de poder, repressió i crueltat amb el poble, feixisme, la religió com a dogmatisme o institució amb gran poder a l’ombra, autoritarisme, dictadura, etc.

Pel que fa a la imatge que es desprèn de la candidatura, cal recordar que IC i Ribó adopten tot el protagonisme en la part final, en el clímax euforitzant del muntatge, la qual cosa els connota com una força política amb voluntat aglutinadora de l’esperit de lluita social del poble català, o tal vegada com a hereva natural en el lideratge de l’activisme social i l’esquerra política.

Si s’entén que, en última instància i segons el discurs que planteja l’espot, efectivament IC aglutina l’activisme social de Catalunya i hereta el lideratge històric respecte d’això, els valors anteriorment assenyalats al voltant de la representació del poble català quedarien indirectament adscrits, també, a la candidatura encapçalada per Ribó.

Però, en tot cas, les imatges que marquen la significació de la candidatura de forma més directa correspondrien als líders històrics del poble català que apareixen al muntatge, fonamentalment els líders polítics. Així, l’espot sembla plantejar com a il·lustres antecessors d’IC personalitats molt diverses (fins i tot ideològicament), com sant Jordi, Jaume I el Conqueridor, Valentí Almirall, Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas.

Sembla que es pretén una síntesi sublim de mitologia catalana, esperit conqueridor, catalanisme, republicanisme, esquerres, gran poder polític, lideratge social, popularitat i rellevància històrica.

Per acabar, si s’observa el muntatge en conjunt, en clau enunciativa, la candidatura es destaca fonamentalment com un enunciador amb un gran sentit històric i una marcada vocació per cultivar la vessant més lluitadora i reivindicativa de la política. També, com un enunciador culte i amb una certa vessant artística, atesa la gran varietat de tipus de documents i àmbits socioculturals que es van articulant en el muntatge, a tall de collage. Alhora, indirectament es prescriuen aquests valors i actituds a l’elector-ideal al qual s’adreça, en primer terme, l’espot.

Tanmateix, atorgar-se un rol històric tan important com el que es reserva IC en el seu propi espot suposa un gest d’ambició política però també, inevitablement, comporta un cert to de retòrica grandiloqüent o d’actitud utòpica de la candidatura com a enunciadora.

Finalment, l’estil formal del muntatge, juntament amb la derivació ulterior en imatges d’estil abstracte, atribueix a la candidatura, com a enunciadora, un estil comunicatiu original, dinàmic i modern.

2.1.3. El registre plàstic

Tal com ja s’ha fet a l’anàlisi figurativa i audiovisual, hem dividit la descripció de la dimensió plàstica de les set escenes principals de l’espot en tres parts. La primera part agrupa, d’una banda, l’escena inicial, en què el punt quadrat vermell de la «i» d’Iniciativa sobrevola Catalunya fins a arribar a la plaça de Sant Jaume, i, de l’altra, l’escena final, que és una mera repetició dels darrers deu segons de la primera. La segona part de l’anàlisi inclou les tres escenes en què apareix Rafael Ribó dirigint-se a l’espectador. En aquesta part inclourem un breu comentari sobre la segona versió de l’espot, en el qual, a més de Rafael Ribó, apareixen també altres personalitats importants del partit. Finalment, la tercera part inclou el muntatge amb imatges d’arxiu sobre la història social de Catalunya i sobre Iniciativa per Catalunya.

El vol de la catifa vermella (blocs 1 i 7)

L’espot comença amb unes imatges de persones assegudes a la plaça de Sant Jaume. Una atmosfera de fredor i quietud impregna aquestes imatges. Plàsticament, aquesta sensació es comunica pel blanc i negre de les imatges, acolorides amb un suau filtre de to blavós marí. El fet que les persones romanguin assegudes i quietes combina amb aquesta sensació de fredor i genera un estat de calma, quietud, però que, a causa de la insòlita situació d’aquestes persones assegudes a la plaça, genera també un cert estat d’espera o expectativa de canvi.

Aquest canvi no triga a anunciar-se: a una vista nocturna de Barcelona se sobreposa la imatge d’una sortida del sol. Aquí, el to fred i blavós de les imatges precedents, així com el de la vista nocturna, és envaït progressivament pel to groc i càlid de l’astre solar. Metafòricament, comença un nou dia per a la població que es trobava en estat d’espera, un nou dia tenyit de l’optimisme i la resplendor propis de la llum crepuscular. En el pla següent, amb uns Pirineus nevats, aquest canvi comença a materialitzar-se. El paisatge muntanyenc apareix en blanc i negre, però de sobte sorgeix pel límit superior de la pantalla un quadrat vermell que, durant un instant molt breu, envairà pràcticament tota la superfície de la pantalla. En breus instants aquest quadrat haurà sobrevolat, al més pur estil d’una catifa màgica, el paisatge albí i, com a efecte del seu vol, aquest haurà recuperat la completa gamma de colors que li és pròpia. El mateix s’esdevé en les imatges següents: per allà on passa el quadrat vermell, les vistes en blanc i negre dels paratges naturals, dels pobles i de les ciutats anirà recobrant el color original del groc i vermell dels camps, del blau clar del cel, dels marrons vermellosos de les cases. La darrera fase del vol del quadrat vermell acaba a la plaça de Sant Jaume, on el blau marí que la tenyia en la primera escena desapareix per deixar lloc a un esclat de colors i d’alegria en l’expressió corporal de les persones que l’ocupen. Així doncs, en una primera conclusió de l’anàlisi, observem que la calidesa del quadrat vermell venç la fredor i grisor en què estava submergida la Catalunya sencera, des del palau de la Generalitat fins als seus límits muntanyencs; que el vol del quadrat vermell comporta el naixement d’un nou dia marcat per la calidesa dels nous tons i per una recuperació de l’espectre cromàtic acompanyada d’un aixecament del bon humor i de l’activitat lúdica.

A aquesta lectura, s’hi pot afegir una altra capa simbòlica associada al significat polític del color vermell. És el color propi del socialisme, que, arribant just davant l’entrada de la Generalitat i encapçalant la lletra «i» del logotip del partit, aixeca els ànims del poble i el condueix al govern de la Generalitat.

Observem ara les estructures compositives i les metàfores que se’n poden extreure a partir de les qualitats formals del quadrat vermell i del seu moviment. Pel que fa al quadrat, cal observar que es tracta d’una superfície plana, dotada per tant de tan sols dues dimensions i que, en conseqüència, es presenta com un objecte molt lleuger, dotat d’una gran agilitat i de llibertat de moviment. Aquesta qualitat plàstica es reforça, naturalment, pel moviment que descriu aquest quadrat.

En l’anàlisi del moviment dels deu plans dedicats a mostrar el vol del quadrat vermell, és especialment fructífer tenir en compte, en primer lloc, l’orientació del moviment respecte dels eixos vertical, horitzontal i diagonal; en segon lloc, la linealitat —rectilínia o corba— del moviment i, en tercer lloc, la seva ubicació en el punt de partida i d’arribada del viatge.

La tendència general del moviment del quadrat respecte als eixos compositius del pla és perifèrica. En quatre dels deu plans, parteix d’una zona allunyada dels eixos centrals verticals i horitzontals i arriba a una altra de posició anàloga. Fins i tot en els tres plans en què el recorregut és vertical —sigui ascendent o descendent—, no segueix rigorosament l’eix central. En apartar-se dels eixos centrals, el quadrat genera metafòricament vies alternatives que transmeten valors d’heterodòxia respecte a les directrius oficials o dominants; recorre, per tant, camins més insòlits i imprevisibles; ideològicament, es mostra més excèntric i alternatiu que de centre o ortodox. Si tenim en compte la tendència ascendent i excèntrica d’aquests recorreguts, podríem definir el caràcter d’aquests moviments com a atrevit i aventurer.

Pel que fa a la linealitat del moviment, aquest és perfectament coherent amb els valors suara descrits. Només en dos dels deu plans, el quadrat recorre una línia recta. Malgrat que el muntatge mostra el trajecte complet del quadrat com un viatge amb decisió i amb un objectiu clar, els plans individuals mostren majoritàriament un recorregut o bé curvilini o bé irregular —dotat d’un o més canvis de sentit. A això, cal afegir-hi que la velocitat del quadrat es veu alterada en alguns dels recorreguts, malgrat no perdre mai la fluïdesa del moviment. Aquestes irregularitats doten metafòricament el quadrat d’una certa humanitat i el fan més lúdic, imprevisible, juvenil. Només al final aquests valors es veurien complementats per uns d’un altre tipus, i que es poden deduir del moviment d’aterratge sobre la plaça de Sant Jaume: valors que tenen més a veure en el fet de tancar l’aventura i tocar de peus a terra, amb una predominança, per tant, del pragmatisme.

Pel que fa a la ubicació, no cal dir que en el pla figuratiu, en tant que és un objecte volador, es manté sempre per sobre del paisatge que sobrevola. Pel que fa a la dimensió plàstica, però, no manté necessàriament una posició elevada respecte dels límits de la imatge, sinó que aquesta posició varia segons el punt de vista del pla i el moviment que descriu. Tanmateix, podem prendre com a molt significatius els punts de partida i d’arribada del vol del quadrat vermell. En ambdós plans, la ubicació en el pla bidimensional és elevada: en el primer cas, el quadrat apareix pel marge superior de la imatge, prové del cel, mentre que en el darrer pla a la plaça de Sant Jaume, s’hi manté a molt poca distància. Així doncs, punt de partida i meta generen valors relacionats amb una gran altura i caracteritzen el quadrat com un element relacionat amb la idea de progrés i d’optimisme, amb dosis d’idealisme i caràcter somiador. Aquest caràcter, però, no exclou una voluntat de passar a l’acció pragmàtica i política.

Aquestes qualitats queden paleses quan s’observa el darrer pla sobre la plaça de Sant Jaume, en el qual és molt significativa la presència del quadrat vermell dintre del conjunt de la forma «i». Això converteix la «i» en un element dominat per la part superior, pel seu cap, i que, per tant, mira cap amunt i té un caràcter més lleuger i fantasiós. Formalment, és interessant observar que els elements que construeixen la «i» són la gent que s’ha aixecat a la plaça de Sant Jaume, amb la qual cosa es genera una interessant metàfora visual que expressa que els components del partit Iniciativa són els mateixos ciutadans.

Pel que fa a la situació de la «i», aquesta reforça alguns dels valors que ja hem descrit. Compositivament, comença i acaba en punts separats dels eixos horitzontals i verticals i formalment té una forma asimètrica —té una cama més llarga que l’altra. Mentre que la seva situació li permet dominar una gran part de la plaça de Sant Jaume i potser, metafòricament, haver fet seu l’espai públic, la direcció a què assenyala la seva forma de fletxa és precisament la porta d’entrada al palau de la Generalitat. En certa manera, és com si els valors d’excentricitat i alternativa que encarnen la «i» del partit i el seu punt vermell en especial entressin en una relació d’oposició o d’influència —aquest valor es manté ambigu— amb el govern de la Generalitat. Encara més, el partit, si considerem que la «i» està formada pels ciutadans, inclouria la resta de la ciutadania en aquesta relació d’oposició o influència.

Una observació final abans de passar a l’anàlisi dels blocs següents: en aquestes imatges els espais són tots exteriors, amb il·luminació natural i colors vius, amb plans molt oberts i amb una gran sensació d’amplitud espacial. En contraposició a la caracterització de l’espai de les escenes següents, aquests són els espais als quals visualment apel·la l’origen ideològic del partit i els efectes de la seva possible acció política. Aquests espais marquen una diferència amb els de l’escena següent, en què el candidat Rafael Ribó expressa discursivament els orígens ideològics del partit i els punts cardinals del seu programa. Analitzarem en les línies següents les característiques plàstiques del conjunt d’escenes protagonitzades per Rafael Ribó i afegirem algunes breus observacions sobre aquelles en què apareixen altres membres de la candidatura.

El moment dels discursos (blocs 2, 4 i 6)

En la primera aparició de Rafael Ribó, aquest apareix en un pla mitjà tancat, emmarcat des del cap fins al pit. Això genera una estructura compositiva amb una base prominent, sòlida i ferma. La solidesa de la base, però, no significa estatisme ni immobilitat. La situació descentrada del personatge i la posició obliqua del seu tors aporta tridimensionalitat a la seva figura, la dota de qualitats dinàmiques i l’apropa a l’espectador. Alhora, una il·luminació lateral directa genera zones de claror molt contrastades en el rostre del personatge, les quals contrasten complementàriament amb el fons: mentre que la meitat clara del rostre es percep sobre un fons fosc, la meitat fosca es percep sobre un fons clar. L’efecte visual d’aquesta relació de forta oposició lumínica entre la figura i el fons consisteix a intensificar els contrastos en el propi personatge: això incrementa lleugerament la duresa i seriositat del seu rostre. Així doncs, les qualitats plàstiques de la imatge volen aportar al discurs verbal una base sòlida, contundent, que faria referència a una predisposició a l’acció, els efectes de la qual tindrien importància i gravetat en relació amb la societat.

El fons darrere Rafael Ribó és llis, neutre i d’un to gris blavós, dividit en dues zones il·luminades desigualment. Es tracta d’un espai tancat, neutre i fred. La seva funció prioritària és, doncs, centrar al màxim l’atenció en el contingut del discurs i dotar-lo d’un to racional i seriós; tot el que afegeix, com hem dit, és un cert desequilibri en la simetria, que contagia el discurs d’una subtil capacitat d’acció. En resum, si el missatge verbal d’aquest pla està centrat en el canvi, les qualitats plàstiques no assumeixen tant la funció d’expressar el canvi com a tal, sinó la de generar un espai de gravetat, transcendència i solidesa per a les paraules pronunciades.

El segon pla sobre Rafael Ribó, després del muntatge d’imatges d’arxiu, consisteix en un primer pla del seu rostre en el mateix escenari que abans. En aquest pla, però, es prioritza la frontalitat del rostre i la proximitat a l’espectador, s’accentua la presència per sobre l’acció: es tracta, doncs, de presentar-se al públic, de fer-se conèixer. Aquest efecte sintonitza amb el discurs de Rafael Ribó sobre la base ideològica d’Iniciativa i sobre els altres partits que formen part de la coalició; qüestions que també es relacionen amb el muntatge d’imatges sobre la història social de Catalunya que s’acaba de presentar.

La segona versió de l’espot inclou declaracions d’altres membres de la candidatura d’Iniciativa a les eleccions. Les qualitats plàstiques dels plans mantenen certes semblances amb les dels plans de Rafael Ribó, com l’ús del mateix fons i el tipus d’il·luminació. La seva intervenció també apareix dividida en dos tipus de plans, un pla mitjà i un primer pla. En ambdós casos, però, hi ha una diferència: l’emmarcament és més obert i la situació es produeix en una atmosfera amb més aire, més àmplia. Això aporta a les imatges connotacions de major relaxació, espontaneïtat i accessibilitat empàtica amb el personatge. Hi passa més desapercebuda, per tant, la jerarquia del partit.

Muntatge sobre les lluites socials històriques (blocs 3 i 5)

La tercera part de l’anàlisi plàstica està dedicada als muntatges amb imatges d’arxiu que apareixen en l’espot. En la versió 1 de l’espot hi ha dues insercions amb imatges d’arxiu, mentre que en la versió 2 aquestes apareixen seguides i sense solució de continuïtat. Si bé les dues parts semblen formar una sola peça, entre la primera i la segona hi ha certes diferències plàstiques.

En general, la sensació predominant que produeix el muntatge d’imatges d’arxiu és d’una gran velocitat i d’un intens impacte perceptiu, i s’arriba pràcticament a una saturació icònica tal que impedeix a l’espectador retenir una sola d’aquestes imatges. Això indica que, en realitat, l’efecte que produeix aquesta vertiginosa cascada d’estímuls visuals és més dirigir l’atenció cap al sentit global que construeix la sèrie que no pas retenir un significat per a cada imatge. Els referents de les imatges permeten construir una línia cronològica del passat cap al present.

El passat es fa notar plàsticament a partir de les qualitats cromàtiques, formals i de textura de les imatges de pintures antigues, escultures, reproduccions de llibres, gravats, etc. A mesura que el muntatge avança, apareixen les primeres fotografies antigues, molt granuloses i amb detalls desgastats i esborrats. Posteriorment apareixen les primeres imatges en moviment de les manifestacions al carrer, encara amb una qualitat deficient i en blanc i negre. Amb elles s’introdueix un efecte molt destacat que consisteix en la sobreposició de la bandera republicana en unes imatges. Al cap de pocs instants, la superposició de la bandera catalana sobre unes imatges de Francesc Macià genera un efecte similar. Aquests són els dos únics moments en què descansa per uns instants una impressió constant sobre la retina de l’espectador, fet que mostra la intensa presència d’aquests idearis —republicanisme i catalanisme— en el rerefons ideològic de l’espot d’Iniciativa.

En la segona part del muntatge les imatges presenten qualitats més pròpies d’imatges contemporànies, amb un major nombre de plans en moviment i de fotografia en color. Si bé no es torna a repetir l’estratègia de la superposició, en aquesta part hi ha un ús molt repetit dels cartells de campanya d’Iniciativa, els quals tenen tots un fons vermell saturat i fosc, contundent, que el relaciona amb la seva ideologia socialista.

Si recapitulem, tres són els elements que plàsticament han predominat en el muntatge de la sèrie: fotografies que denoten un llarg passat històric, un segon moment amb els colors republicans i catalans i, finalment, el vermell del socialisme i del partit. Aquest vermell és el que dóna la clau d’interpretació de la sèrie i dóna a entendre que la història de Catalunya conflueix en aquest vermell del socialisme i que el partit encarna. Aquest element cromàtic dels cartells esdevé també clau per donar sentit al conjunt de l’espot, que havia començat amb l’escena del punt vermell sobrevolant Catalunya. Així doncs, segons la narració que s’estructura a partir dels elements cromàtics, el vermell socialista és la conseqüència de la història de Catalunya i és alhora l’agent que ha de portar l’activació i la vitalitat al país.

2.1.4. La banda sonora

La banda sonora d’aquest espot s’ha d’analitzar en correspondència amb la divisió en blocs ja aplicada a les anàlisis audiovisual i plàstica. En aquestes, les diferents escenes s’han agrupat en tres apartats principals: la peça audiovisual inicial, en què una catifa vermella sobrevola Catalunya, les declaracions a la càmera dels membres de la candidatura i el muntatge d’imatges sobre la història de Catalunya. Mentre que en la primera i la tercera el so és únicament musical, en la segona només hi ha veu.

Un vol a ritme folklòric

La música de la primera part de l’espot consisteix, de manera anàloga al seu corresponent audiovisual, en una peça estructurada a partir d’una introducció, un desenvolupament i una conclusió, linealitat marcada per una clara progressió d’augment de l’expressió de caràcter positiu. La introducció musical correspon en l’àmbit audiovisual als primers plans de la plaça de Sant Jaume amb persones assegudes a terra. Musicalment, es caracteritza per una combinació de dos instruments de percussió (segurament cascavells i triangle), els quals marquen una base rítmica tranquil·la i parsimoniosa, i que acompanyarà l’entrada del tema. Es tracta d’un moment, per tant, d’inici però alhora de la generació d’una expectativa sobre el desenvolupament de la peça.

En el pla sobre Barcelona i la sortida del sol, comença el tema de la peça, la qual, més que desenvolupar una melodia, està marcada per patrons rítmics sobre un compàs de 5/8. Aquest compàs, molt propi també de la música folklòrica i popular, genera un caràcter viu, amb molta frescor i sensació de vitalitat. Els motius melòdics es repeteixen en diferents tonalitats i la melodia s’acosta a ressons harmònics modals, fet que aporta una sonoritat molt propera a la música folklòrica i genera un tipus de melodies més dinàmiques i inestables que les de la música clàssica. La instrumentació col·labora al reforç d’aquestes sensacions. Mentre que el primer compàs el toquen pocs instruments de corda —amb el so lleugerament distorsionat—, a mesura que avança la peça s’hi van afegint altres instruments, com un sintetitzador i una bateria. El volum i la tensió musical, per tant, s’eleven; l’àmbit sonor també creix, sobretot en les freqüències agudes. Això, sumat a l’increment d’instruments que toquen la melodia, intensifica l’expressió d’excitació i d’alegria: aquest és l’esperit que governa l’audiovisual i que visualment sintonitza amb l’actitud somrient i divertida de la gent aixecant-se a la plaça de Sant Jaume i hi aporta una gran expressivitat. Arriba, llavors, el clímax del final, en què visualment s’observa l’arribada del punt vermell a la plaça de Sant Jaume. En aquest moment, el més àlgid, un breu però espectacular solo de bateria clou la peça, que corona amb una gran força i energia l’aterratge del punt de la «i» sobre la resta de la lletra. L’estructura musical connota, doncs, aquest moment com el de l’arribada i l’èxit procedents de les accions anteriors.

El moment del pensament

La segona part consisteix en les declaracions de Rafael Ribó en la primera versió de l’espot i, en la segona versió, d’aquest i d’altres membres de la candidatura. Poques observacions més cal afegir a les que ja s’han fet en l’anàlisi audiovisual. Principalment cal destacar que no hi ha transició entre la primera part i la segona, com tampoc entre aquesta i la tercera, de tal manera que la connexió discursiva entre elles, si bé esdevé abrupta, fa que la relació entre la significació d’una i de l’altra sigui més immediata i estreta. Pel que fa al discurs de Ribó, es posa menys intenció en l’expressió de l’entonació que en la claredat i la clara vocalització. És, fins a un cert punt, un discurs expressivament neutre i que construeix la significació per mitjà del discurs conceptual i racional. El subjecte adopta, per tant, una actitud explicativa i racional, gens apassionada, i pròpia més d’una situació de discurs institucional que no pas electoral. Prenen un caràcter diferent, per exemple, les declamacions d’altres membres de la candidatura, en les quals destaca la contundència verbal de Jaume Nualart, que remarca fortament termes com «solidària» i «sobirana», o l’espontaneïtat de Pere Portabella, que no declama de memòria i crea una situació molt natural i propera a l’espectador.

Modernitat, rebel·lia i distorsió

La tercera part, amb el muntatge sobre la història de Catalunya, en consonància amb l’accelerat ritme d’imatges, introdueix un canvi impactant en el so respecte a la part precedent. Si l’anterior es basava en declaracions d’expressió neutral, aquí el caràcter de la música assoleix elevades cotes de velocitat i frenesí. La bateria estableix una base rítmica molt accelerada i amb molt ús dels plats, fet que aporta molta lluminositat però un so més aviat difós i distorsionat; una guitarra i un baix elèctric col·laboren a la base rítmica i afegeixen textures distorsionades i modernes. Es tracta, doncs, d’una música excitant, molt enèrgica i dinàmica, propera al free jazz i fins i tot al rock. Sobre aquesta base rítmica de gran velocitat, que és la que predomina, se sent també l’extasiat solo d’un instrument de vent de metall (probablement un saxo), que sembla improvisar, anant a la seva i generant una bona dosi de desconcert —en perfecta sintonia amb el desconcert visual produït per la cascada d’imatges. Aquesta part dura fins que, cap al final d’un dels cicles rítmics, el solo de metall es compassa amb la guitarra elèctrica en una cadència cap a la dominant, que queda elidida en un moment de suspens, el qual acabarà tancat per un so del plat. Aquestes darreres frases musicals remarquen el moviment de les imatges dels grisos perseguint manifestants i els actes de votació i avisen del final del cicle musical i del cicle històric que es narra visualment.

Just després de l’instant de suspens, el pla tanca la història, aporta el significat de punt i seguit a la imatge de Tarradellas al balcó de la Generalitat després del retorn de l’exili. En la primera versió de l’espot, aquest descans significarà el final de la peça i, lògicament, d’una etapa històrica, i donarà lloc a una nova aparició de Joan Ribó. En la segona, però, hi ha un instant de silenci abans d’un recomençament de la peça. Després del moment d’inflexió que va suposar el retorn a la democràcia, aquest reinici de la música, amb totes les seves dosis de força, energia i frenesí, simbolitza la vitalitat amb què volen caracteritzar la continuació de la lluita social i de les reivindicacions per part d’Iniciativa per Catalunya. Els sons de la història catalana, doncs, continuen en la candidatura que es presenta en aquestes eleccions.

En una mirada retrospectiva al conjunt musical de l’espot, podem observar que, malgrat la diferència entre la música de la primera i la segona part, en ambdós casos s’aplica una banda sonora amb un predomini de les bases rítmiques, instrumentacions elèctriques i temes d’un caràcter popular i modern. Els dos estils doten la candidatura d’un esperit modern, enèrgic, reivindicatiu i juvenil.

2.1.5. Anàlisi dels cartells

En aquest apartat analitzem els cartells d’Iniciativa per Catalunya de la campanya de 1988 tot abordant el registre lingüístic, el registre figuratiu, la posada en escena i la realització audiovisual, i el registre plàstic.

Es tracta de sis cartells: un amb el lema principal de la campanya («Amb Iniciativa es pot»), un protagonitzat per una fotografia del candidat, Rafael Ribó, i un grup de quatre cartells amb la mateixa composició gràfica, tret de canvis de color, que transmeten diferents missatges: «Una Catalunya sobirana i solidària», «El progrés no s’ha de pagar amb marginació», «Un país on es pugui respirar» i «L’honestedat abarateix l’Administració».

El registre lingüístic

«Amb Iniciativa es pot»

Hi ha una correspondència clara entre el nom de la formació política, Iniciativa per Catalunya, i el substantiu iniciativa, que es refereix al fet que un subjecte posseeix una actitud que l’incita a plantejar projectes i a dur a terme accions tot anticipant-se als altres i a les circumstàncies (tenir iniciativa), o al fet que un subjecte duu a terme una acció que s’anticipa als altres i que adquireix el protagonisme i la direcció d’aquesta (prendre la iniciativa).

La correspondència a la qual s’ha al·ludit permet establir dues estructures narratives: una de més genèrica i una altra de més específica.

Segons la interpretació més genèrica, s’indica que qualsevol subjecte que tingui iniciativa o que prengui la iniciativa adquireix la competència del poder per aconseguir les metes que es plantegi. Segons la interpretació més específica, els ciutadans, certs sectors socials o el país mateix, etc., adquireixen la capacitat del poder si s’uneixen a Iniciativa per Catalunya. Iniciativa per Catalunya apareix, finalment, com una actitud i una facultat dels subjectes individuals o col·lectius als quals es dirigeix el discurs del cartell.

Sigui com sigui, Iniciativa-iniciativa apareix com un instrument de poder, com un recurs que converteix un subjecte en heroi de la història perquè li permet obtenir la competència del poder.

«Una Catalunya sobirana i solidària»

L’eslògan d’aquest cartell planteja un objectiu doble en què el subjecte beneficiari és Catalunya.

La sobirania suposa una meta que enllaça amb el component nacionalista de la federació de partits Iniciativa per Catalunya. La sobirania implica, per a un país o per a una nació, la capacitat per prendre decisions sobre les qüestions que l’afecten directament; per tant, la sobirania implica per a Catalunya una ruptura de la dependència davant de poders polítics estatals i exteriors.

La solidaritat, com a característica de Catalunya, es pot interpretar en dos plans, un d’intern i un altre d’extern. En el pla intern, una Catalunya solidària significa que els integrants del país —els ciutadans, els territoris, les institucions i les organitzacions— exerceixen l’ajuda mútua, i especialment l’ajuda respecte dels més febles o dels menys afavorits. En el pla extern, una Catalunya solidària significa que Catalunya assistirà els països que es trobin en una situació de menys desenvolupament econòmic i social.

Els objectius de la sobirania i de la solidaritat per a Catalunya assenyalen els components polítics de la federació de partits Iniciativa per Catalunya: un component nacionalista i un component d’esquerres.

«El progrés no s’ha de pagar amb marginació»

Aquest enunciat estableix la pressuposició que el progrés de la societat ha tingut lloc, però que ha generat, com a conseqüència, la marginació d’alguns sectors específics d’aquesta.

El discurs d’Iniciativa per Catalunya assenyala el progrés com un objectiu positiu; de fet, no es qüestiona, el que es qüestiona implícitament és un estil de progrés, el que genera marginació. Per tant, el discurs d’Iniciativa per Catalunya, en aquest cartell, planteja el fet que hi ha un progrés alternatiu que permet mantenir la cohesió i la inclusió de tots els sectors i tots els col·lectius socials.

«Un país on es pugui respirar»

Amb aquest enunciat es planteja un objectiu concret lligat a un posicionament ecologista; aquest objectiu pressuposa una situació caracteritzada pel fet que a Catalunya no es pot respirar. Aquesta situació estableix una hipèrbole, ja que substitueix l’oposició respirar millor / respirar pitjor per l’oposició més radical de poder respirar / no poder respirar.

L’aire apareix com a element fonamental de l’entorn natural en què els ciutadans desenvolupen la seva vida i per això se selecciona com a representació emblemàtica de l’entorn esmentat. De fet, l’aire és l’element més primari i elemental per preservar la supervivència dels humans. Un aire que no es pugui respirar, en sentit estricte, no tan sols afecta la qualitat de vida sinó també la mateixa possibilitat de sobreviure. No poder respirar equival a ofec i a mort.

D’altra banda, en un sentit més metafòric, l’aire que no es pot respirar i la sensació d’ofec que implica fan referència a una situació social i política enrarida, pesada, bruta, una situació social i política que cal ventilar i netejar.

«L’honestedat abarateix l’administració»

Aquest enunciat estableix la pressuposició que hi ha una administració més cara del que caldria i que això és degut a la manca d’honestedat o, més directament, a la corrupció.

D’aquesta manera, s’estableix un objectiu, una administració pública que costi menys, i, implícitament, s’assenyala un heroi i un adversari. L’heroi és la mateixa Iniciativa per Catalunya, que indica quina és la meta que s’ha d’aconseguir i que, per tant, apareix com un subjecte honest. L’adversari són els polítics corruptes.

«Vota Iniciativa per Catalunya»

Aquest enunciat, que apareix en alguns dels cartells d’aquesta campanya, és un enunciat prescriptiu i explicatiu que indica l’acció que el destinatari del discurs de la campanya ha de dur a terme per aconseguir els objectius que es plantegen i per convertir-se en un ciutadà que actua amb iniciativa.

La figuració, la posada en escena i la realització

Al cartell principal de la campanya de 1988 es presenta el cap de llista per Barcelona i secretari general del PSUC, Rafael Ribó, a través d’una fotografia de pla mitjà curt i amb molt baixa profunditat de camp. Això aporta un major protagonisme del rostre sobre el fons, tal com és habitual en el cànon del retrat fotogràfic clàssic.

El candidat somriu afablement, amb els llavis segellats en senyal de contenció. En general, la posada en escena transmet una relació cordial i càlida entre el candidat i l’observador implícit. D’altra banda, Ribó té el cap lleugerament inclinat cap a la dreta i una mica cap avall, però la seva mirada s’aixeca lleument de baix a dalt i de dreta a esquerra. Es tracta d’un posat que suggereix una mirada cap endavant i envers la superació, però amb subtilesa i certa humilitat (de baix a dalt), gairebé amb certa timidesa. Tanmateix, en la composició fotogràfica els ulls reflecteixen petits punts de brillantor que confereixen a l’expressió facial un lleu to d’emoció.

El vestuari és sobri, formal: una americana de color gris fosc amb fines ratlles verticals, una camisa blanca també amb ratlles verticals i una corbata negra amb subtils motius abstractes de to blavós i violeta. En essència, es pot adscriure l’estil de vestuari del candidat al prototipus del professional liberal amb un punt de modernitat.

La composició plàstica

En l’anàlisi plàstica dels cartells de la campanya de 1988 distingirem, d’una banda, el cartell del candidat per la província de Barcelona, Rafael Ribó, i, de l’altra, els cartells no figuratius, on predomina l’ús d’elements gràfics i d’un eslògan en cada cas.

El cartell on apareix Rafael Ribó està dividit en dues parts: la superior correspon al seu retrat i la inferior, al missatge gràfic. En termes plàstics, la forma que genera el retrat de Ribó és un triangle que ocupa tota la superfície del cartell sobre la qual reposa, fet que ofereix una primera impressió de gran estabilitat. El vèrtex superior d’aquest triangle, però, no coincideix amb l’eix central del cartell, sinó que està desplaçat cap a l’esquerra. Trenca, d’aquesta manera, la forçada simetria i confereix a la composició un major dinamisme.

El fons està dividit per una meitat blanca i una de vermella. El límit entre les dues parts consisteix en una línia obliqua amb la mateixa inclinació i color que el punt de la «i» del logotip d’Iniciativa, cosa que fa pensar que el personatge se situa sobre un fons on hi ha el signe del seu partit. La obliqüitat de la línia reforça el caràcter de moviment que transmetia la forma de l’individu i el seu to vermell terrós ens transmet vitalitat i alhora terrenalitat. El vermell, a més, remet simbòlicament a la ideologia socialista del partit.

A la meitat inferior del cartell apareix el nom del candidat i el logotip amb el missatge «vota». La tipografia és de caixa baixa, de pal sec, sense serifs i rodona. Transmet, per tant, valors com racionalitat, austeritat i simplicitat, però no és adusta ni antipàtica, ni tampoc es mostra contundent ni pesada, com podria resultar una tipografia de caixa alta. La funció d’aquestes lletres amb el nom de Rafel Ribó és la d’afermar la identitat del personatge, tant per a aquells que no el coneguin com per als que el coneguin poc. Alhora, el fet d’inscriure el nom en el cartell sense cap altre títol ni qualificatiu ens remet a la fotografia com a referència a la seva persona, al seu ésser, i no a la seva professió o altres dimensions de la seva vida.

Pel que fa a la resta d’elements gràfics, el logotip del partit pren el protagonisme. Aquest consisteix en una «i» amb el punt de color vermell i amb la forma d’un rombe. La forma de la «i», amb una cama molt més llarga que l’altra, està dotada de molt moviment i d’una direccionalitat cap a la dreta que sembla no voler tenir fi. Alhora, la qualitat cal·ligràfica, la seva forma i el tipus de dibuix transmeten la idea que aquest moviment és espontani, amable i juvenil. La resta d’elements gràfics consisteixen en el nom del partit a la dreta i, a l’esquerra, el dels partits que formen la coalició. A sobre d’aquests noms hi ha el missatge de «vota», que mereix tanta importància com qualsevol dels altres elements.

Analitzem ara els cartells sense retrat, composts a partir d’elements gràfics —formals i textos lingüístics. Aquests cartells mantenen tots la mateixa estructura compositiva i els analitzarem conjuntament. Al final afegirem un breu comentari sobre l’única diferència que hi ha entre ells, que és de caire cromàtic.

Podem observar en aquests cartells tres grups d’elements principals: el primer estaria format per la forma romboide de la zona superior; el segon, per les paraules que enuncien un missatge; i el tercer, pel conjunt de noms i formes que configuren el logotip del partit en aquesta campanya. Com que ja ens hem referit a aquest darrer prèviament, ens dedicarem als dos primers elements.

La forma romboide que governa el cartell té la mateixa forma que el punt de la «i» del logotip de la coalició i la seva simplicitat, mida i centralitat li fan disputar amb aquesta el protagonisme. Aquesta forma consisteix en un rombe que descansa sobre una de les bases i que, per tant, té les dues línies verticals inclinades en diagonal. A més, és més alta que ampla. Tot plegat transmet tensió i moviment però dintre d’uns marges d’estabilitat i control. Aquest control prové de la simplicitat i claredat de les formes del rombe, mentre que l’estabilitat prové del fet de descansar sobre la base i d’assemblar-se molt al quadrat. Una forma com aquesta confereix metafòricament a la coalició qualitats del tipus moviment cap endavant, planificat i uniforme, dintre d’un ordre i sense posar en perill l’estabilitat.

Els diferents colors en què apareix aquest signe no generen un espectre semàntic metafòric gaire ampli. Excepte el color vermell, que fàcilment es relaciona amb l’espectre ideològic del partit, la resta transmet en conjunt la sensació d’una pluralitat de caràcters i de maneres de ser. En aquest sentit, la diferència que mantenen els diferents cartells es conjuga per generar un valor de conjunt: a través d’aquest joc del color es pot entendre que la coalició inclou a l’interior una pluralitat de persones o de tendències.

Finalment, si dirigim ara l’atenció cap al bloc de text que apareix en aquest grup de cartells, observarem primer de tot que aquests missatges estan escrits amb una tipografia de caixa baixa, pal sec i rodona. La caixa baixa aporta un aspecte d’informalitat i es relaciona més amb un discurs argumentatiu que no pas amb la contundència del missatge breu escrit en caixa alta. En aquest sentit, el contingut de cadascun d’aquests missatges remet a un aparell ideològic complex i unitari. Això no resta força a les característiques predominants del discurs general, que en la seva dimensió plàstica es basa en la racionalitat, la simplicitat i l’austeritat.

2.1.6. Conclusions

Imatge de la candidatura

En la propaganda audiovisual d’IC de la campanya de 1988, el candidat presenta la formació política com «la federació del PSUC, el PCC, l’Entesa i independents que lluitem perquè els valors i les propostes de l’esquerra tornin a ser majoritaris».

En clau narrativa, el relat de la candidatura planteja aquesta com un subjecte d’acció o heroi caracteritzat fonamentalment per detenir el llegat històric de l’esquerra catalana. Alhora, la candidatura exerceix com a destinadora o prescriptora de la missió proposada a l’electorat, que apunta vers l’objectiu essencial que Catalunya recuperi la iniciativa. La recuperació de la iniciativa s’adscriu aquí a la recuperació del lideratge polític de les esquerres i avenços en justícia social i autogovern.

Visualment, la candidatura es caracteritza per una articulació simbòlica entre les imatges d’una catifa màgica i les imatges de documents d’arxiu sobre lluites socials. Es planteja així un rerefons de conjugacions ideològiques d’IC que va més enllà d’una simple i circumstancial articulació de figures retòriques, i que suggereix un intent d’articular idees aparentment contraposades, com utopia i practicitat/realisme, somnis i realitat, idealisme i pragmatisme, pensament/imaginació i acció, innocència i combativitat.

En l’espot es planteja un passat convuls i violent de lluites socials, mentre que l’època contemporània s’associa a la reducció de la correlació políticaviolència i, sobretot, a la pèrdua del lideratge polític de les esquerres. En relació amb això últim es planteja la recuperació del lideratge (iniciativa) de les esquerres en la política catalana com a arrel fonamental en el discurs de la candidatura.

Al final del muntatge d’imatges històriques, basat en documents d’arxiu, IC es presenta com la formació política destinada a recuperar el lideratge/ poder polític de les esquerres adscrivint-se al rol narratiu de protagonista de l’acció (subjecte d’acció). La candidatura es retrata com a hereva natural del llegat de grans mites catalans i, sobretot, de les esquerres nacionals històriques. D’aquesta manera, IC queda associada a valors com esperit conqueridor, catalanisme, republicanisme, lideratge social, lluita, reivindicació i for… ça/combativitat.

Una secció de l’espot, protagonitzada visualment per la catifa voladora, funciona com a metàfora de la recuperació del lideratge per les esquerres/IC mitjançant l’arribada triomfal de la catifa i la formació del logotip humà d’IC a la plaça de Sant Jaume. Essencialment, aquesta escena suposa l’adscripció de la candidatura a valors com ara fe, màgia, fantasia, lleugeresa, flexibilitat, heterodòxia, aventura i, per descomptat, socialisme (pel color vermell de la catifa). Alhora, la música ressalta les qualitats de vitalitat, excitació i alegria respecte de la catifa màgica i, per extensió, IC.

D’altra banda, la recuperació del lideratge depèn també de la superació de determinats frens interns. S’esmenten en l’espot alguns oponents externs (com el govern de CiU, les grans corporacions multinacionals o la dreta), però en tot cas es caracteritza per una subtil però remarcable presència d’obstacles interns: entre línies, es desprèn preocupació i un lleuger component autocrític per una certa pèrdua del rumb de les esquerres, i per una necessitat d’harmonitzar diverses tendències ideològiques en tensió (comunisme, socialisme, ecologisme).

Pel que fa a la prospectiva postelectoral que planteja la candidatura, aquesta no posseeix una metaforització visual específica, queda articulada mitjançant el discurs verbal de Ribó i els altres membres de la candidatura. Es tracta d’un discurs caracteritzat per una enumeració de nombrosos objectius, molts, però, alhora (i en conseqüència), amb un tractament poc desenvolupat, amb un cert aire difús: donar més protagonisme als ciutadans, augmentar l’autonomia política i econòmica de Catalunya, afermar la seva personalitat lingüística i cultural, una transformació solidària per a tots els pobles de la Terra, la pau, etc. Es fa, per tant, més incidència en el discurs sobre objectius finals que no pas sobre accions/transformacions intermèdies o de caràcter instrumental.

Des de la perspectiva enunciativa, la imatge de la candidatura s’articula en clau d’emissor o creador indirecte de l’espot.

Des d’aquest punt de vista, el candidat presenta IC, tal com ja s’havia indicat, com «la federació del PSUC, el PCC, l’Entesa i independents». De les imatges es desprèn que es tracta d’un col·lectiu amb un líder clar i de notable jerarquia (Rafael Ribó). L’estil comunicatiu de Ribó representa el conjunt de la candidatura com a enunciadora i és un estil seriós, serè, de voluntat clara i senzilla, però també una mica rígid, poc expressiu. La composició dels seus plans reforça la serietat del discurs de Ribó i el situa en un espai de transcendència, abstracte, i en un ambient de sobrietat/gravetat.

Quant al suport col·lectiu en l’acte d’enunciació, l’espot es caracteritza per la nombrosa presència de veus d’altres membres de la candidatura. Es tracta de persones de perfils molt diversos: comunistes i nacionalistes, polítics de Barcelona i polítics de les comarques, joves, adults i gent gran, dones i homes, etc. La candidatura predica així amb l’exemple respecte de la rellevància dels valors de diversitat i integració social en el seu discurs polític.

Tanmateix, es pot apreciar una certa tensió de fons entre pluralitat/diversitat i certa manca de cohesió interna, fonamentalment per frases d’alguns membres de la candidatura, com ara «estem amb Iniciativa» o «ara em trobo a Iniciativa», que deixen entreveure un component circumstancial, no necessàriament ferm/durable de la unitat interna de la federació.

La imatge de la candidatura com a enunciadora està estretament relacionada amb l’articulació entre la identitat de narradora de conte meravellós (bloc de la catifa màgica) enfront de cronista històrica de lluites socials (bloc del muntatge d’imatges d’arxiu). El primer perfil pot comportar connotacions relatives a idealisme, mentre que el segon perfil, juntament amb certes característiques del muntatge d’imatges d’arxiu anteriorment analitzades, va lligat a valors com sentit històric, caràcter reivindicatiu, culte o visió mitificadora.

Imatge de la ciutadania/electorat

Al relat de la candidatura, la ciutadania/electorat comparteix puntualment el rol de protagonista de l’acció (subjecte d’acció) amb la mateixa candidatura (quan el candidat utilitza un nosaltres inclusiu), però acompleix fonamentalment el rol de subjecte d’estat, és a dir beneficiari de les accions polítiques plantejades. Aquesta figura beneficiària és al·ludida concretament com «Catalunya», «ciutadans», «capes populars», «dones i homes de Catalunya», «tots els que vivim i treballem en aquest país» i «tots els pobles de la Terra».

La ciutadania/electorat adopta rostres força diferents en el discurs verbal dels representants de la candidatura, però, en tot cas, en funció del seu grau de recurrència, els trets essencials d’aquesta serien la catalanitat i la integració (recurrència de «tots», «per a tots» i «no per a pocs», etc.).

Quant a la doble vessant de la ciutadania/electorat en els rols narratius de protagonista de l’acció i beneficiari, això presenta connexions especialment interessants amb determinats eixos interns del discurs visual.

Respecte al muntatge de documents històrics, el perfil simbòlic de la ciutadania/electorat es correlaciona amb la imatge del poble català en múltiples i molt diversos actes reivindicatius, manifestacions, lluites socials, etc. Es tracta d’una ciutadania amb un gran protagonisme actiu: lluites contra l’absolutisme, dictadura, repressió, etc., fins al punt que aquesta ciutadania activista i els polítics d’esquerres semblen fusionats, en les imatges, com un heroi únic, indissoluble i caracteritzat per l’agressivitat i l’esperit de lluita. Alhora, les imatges amb cromatisme saturat de les banderes catalana i republicana subratllen el catalanisme i el republicanisme com a dos trets històrics i essencials del poble català i les esquerres catalanes.

Per contra, la ciutadania/electorat de les escenes de la catifa màgica correspon a un subjecte sense protagonisme actiu. Les principals accions del relat sobre la catifa màgica són dutes a terme per la mateixa catifa, mentre que els ciutadans de la plaça de Sant Jaume romanen fonamentalment com a subjectes a l’espera, i finalment com a beneficiaris de les capacitats màgiques de la catifa/IC.

La ciutadania/electorat representada a la plaça de Sant Jaume és nombrosa i diversa, i gràcies a l’aparició de la catifa màgica passa d’un estat de dispersió, no-identificació amb cap partit polític i certa paràlisi vers un estat oposat d’integració ordenada, forta identificació amb IC i vitalitat/alegria.

És interessant parar atenció en l’articulació entre la imatge de la ciutadania en el passat (muntatge d’imatges històriques) i la imatge de la ciutadania/ electorat actual, menys activa/activista o rebel. De fet, la ciutadania de la plaça de Sant Jaume queda associada al món del joc i a una certa innocència, segons la performance lúdica de formació del logotip humà al mig de la plaça i la forma en què es representa l’escena en l’espot.

Pel que fa a la projecció postelectoral que suggereix l’espot, mitjançant el discurs verbal s’al·ludeix amb èmfasi a un augment del protagonisme dels ciutadans en la vida política del país, però aquesta declaració d’intencions no es reflecteix en les estructures de fons del discurs: en els discursos verbals dels membres de la candidatura no s’incorpora la ciutadania/electorat com un agent actiu clarament significatiu.

Pel que fa a la dimensió enunciativa, la ciutadania/electorat de l’espot posseeix el doble perfil simbòlic d’oient de conte meravellós (en relació amb la secció de la catifa màgica) i lector de crònica històrica (en relació amb el muntatge de documents d’arxiu sobre lluites socials). L’aparició d’una jove votant anomenada Laia al final de l’espot es pot interpretar, en certa manera, com una integració d’aquestes dues vessants per la seva combinació de trets d’innocència i rebel·lia en relació amb la seva aparença física i vestuari i la seva forma d’expressar-se.

D’altra banda, Ribó i la resta de representants de la candidatura no fan referència a la ciutadania/electorat a través d’una al·lusió directa mitjançant el «tu/vosaltres», de la qual cosa deriva una relació comunicativa simbòlica de caire formal entre candidatura i ciutadania/electorat.

Tot i això, la candidatura no s’està d’incorporar un subtil component de provocació a l’electorat d’esquerres (juntament amb les tradicionals promeses electorals), ja que entre línies es fa a aquest partícip de la falta d’iniciativa de les esquerres en la Catalunya actual. Aquest gest de lleugera recriminació (i autorecriminació) connota una certa voluntat d’exigència del partit vers l’electorat, lligada a la consideració de la importància del paper d’aquest com a agent políticament actiu.

2.2. Eleccions autonòmiques de 1992. En la postguerra del Golf, la crítica al capitalisme financer i la reivindicació de la política d’esquerres

Abordem l’anàlisi dels tres espots de la campanya de 1992 tenint en compte els missatges de text, la imatge figurativa, la posada en escena, el registre plàstic i el registre sonor.

Entre els tres espots n’hi ha dos que són molt semblants i només presenten diferències puntuals referides als diferents líders de la formació política que intervenen com a locutors. Per tot això, es fa una anàlisi específica per al primer espot i una anàlisi conjunta per als espots segon i tercer. El component verbal dels tres espots es presenta en català excepte la intervenció d’algun líder de la formació política que es fa en castellà.

2.2.1. El registre lingüístic

Transcripció de l’espot 1

Rafael Ribó: No és un recordatori demagògic significar que tots els pressupostos generals de l’Estat, en les decisions profundes de política social i econòmica, porten al darrere el vot del grup del PSOE i del grup de la Minoria Catalana (aplaudiments).

Rètol: «Un compromís que no s’atura»

Jove 1: I una altra cosa que em sembla molt . . . , molt negativa és que el que s’està fent és crear por entorn del canvi o d’un possible canvi. Jo crec que hi ha un sector d’electorat o de vot que en el fons vota conservador sistemàticament, i quan dic conservador vull dir manteniment de l’estat de l’estatus actual.

Rafael Ribó: El cas més flagrant va ser el referèndum de l’OTAN, quan el Felipe González va utilitzar l’argument de qui gestionaria el «no», la incertesa del «no». Ara s’ha demostrat, anys després, la bestiesa pressupostària i fins i tot d’opció política que significava l’entrada a l’OTAN. Però en aquells moments, el que tu dius, la por al que vindria si es votava el «no» va bellugar moltíssima gent a votar «sí».

Jove 2: Hi ha una mica . . . , penso que és una confusió general en el sentit de dir . . . , de creure que la política són només els números un i dos dels diferents partits. I això potser s’arreglaria en el moment en què tots comencéssim a creure que es pot fer política a tots els nivells, i que tant és política el delegat d’una classe d’EGB com el president de la Generalitat.

Jove 3: Vi un artículo en el periódico de todos los partidos que tenían a sus dirigentes, algunos, corrompidos, y de Iniciativa no había ninguno (rialles) . . . Y le dije al de al lado: «Mira, ¿ves?, de Iniciativa no hay ninguno». Y dice: «Sí, claro, como nunca han estado en el poder tampoco . . . » (rialles).

Rafael Ribó: No, et donen tres respostes: o perquè són tontos, o perquè són ingenus, o perquè no han tocat mai poder. I s’obliden que hi ha importants institucions governades per gent d’Iniciativa.

Jove 4: Si no s’arriba a la base, al tu a tu, a l’entre tots, no? Llavors la gent, és clar, doncs passa perquè la política queda institu . . . , o sigui a la institució, no?

Jove 5: Parece que sea la misma sociedad la que te obliga a pasar, porque, ah, es que ahora lo bien visto es pasar de todo, porque es lo más progre.

Jove 6: Es planteja tota una sèrie de reivindicacions, de moviments socials, i aquí no es mou ningú, no? Hi ha un 14 de desembre i no dimiteix ningú. Hi ha una sèrie de moviments socials . . . , vull dir tot el que està passant a Astúries, el que està passant a Múrcia, el que està passant arreu, el que estem patint aquí de la desindustrialització . . .

Jove 7: Lo que piensa la mayoría de la gente es que, salga quien salga, las cosas van a ser iguales. Todos los que estamos metidos en asociaciones sabemos . . . , bueno, más de una vez me han dicho, bueno, si tú estás ahí algo ganas, algo sacas, ¿no? . . . La gente (rialles) Eso, o sea, seguro que os lo han dicho.

Jove 8: És a dir, moltes vegades jo crec que el que surt de titular o la frase que resumeix la intervenció d’un polític o de tota una campanya és la desqualificació que ha fet, la frase aquesta brillant que ha dit, o una resposta molt concreta. Forma part més d’una campanya publicitària més, uns anuncis més dins del que veus a la televisió, que no d’una formació ja no només d’un programa polític concret, en aquest cas per a la Generalitat, sinó d’una formació política més àmplia que s’hauria de donar

Jove 9: Jo volia fer una pregunta i és quines propostes teniu, per exemple, sobre les nuclears.

Rafael Ribó: Nosaltres vàrem aconseguir amb moltes altres forces socials a Catalunya un tema molt important que fou parar la central de Vandellòs, originar el seu tancament. Nosaltres hem apostat per la moratòria nuclear. Creiem que la producció d’energia elèctrica a través de les centrals nuclears té uns desavantatges molt superiors als avantatges. En petitíssima escala podem dir que hi ha una tendència en els països més avançats, que s’han plantejat el problema ecològic, a l’estalvi energètic. Doncs en aquest sentit encara podríem reblar més el clau dient «no» a les nuclears.

Rètol: «Per una Catalunya sense fronteres / Vota l’esquerra sense fronteres»

Rafael Ribó: Per una Catalunya sense fronteres vol dir també trencar els murs que avui impedeixen el diàleg. Volem parlar d’allò que amoïna les persones, volem parlar de la comunitat.

Anàlisi de l’espot 1

«La importància d’escoltar els joves»

L’espot d’aquesta campanya organitza el discurs de manera enunciativa, fonamentalment, com una estructura dialògica en què intervenen un conjunt de joves propers o afiliats a ICV, juntament amb el líder de la formació política, Rafael Ribó.

A través de les diferents intervencions i d’un diàleg que es representa com a improvisat, es construeix un discurs dispers que aborda de manera en tretallada i discontínua diversos temes. Tot plegat fa que l’estructura narrativa general que dóna coherència al discurs general sigui poc evident; no obstant això, mitjançant el rastreig i l’anàlisi dels rols narratius i de les fases de la narració, emergeix l’estructura narrativa que recorre i vertebra el discurs i les diverses parts d’aquest.

L’estructura narrativa presenta una situació política i social actual respecte al temps instaurat per l’enunciació del discurs, caracteritzada per valors com la paràlisi, l’immobilisme, la desmobilització i, en fi, el conservadorisme consegüent. Aquesta situació és valorada negativament.

Així, mitjançant les diferents intervencions dels personatges que apareixen en el discurs, es fa una referència reiterada, explícita o implícita, als estats de desmobilització i desinterès dels ciutadans respecte a la política i, en alguns casos, se n’esmenten les causes. Així, en el discurs s’assenyala que socialment es considera que la política és només una qüestió que afecta els líders polítics, cosa que crea falta d’implicació en la resta dels ciutadans: «creure que la política són només els números u i dos dels diferents partits». En la mateixa línia, es fa referència a la institucionalització de la política com a causa de la no-implicació dels ciutadans, «llavors la gent, és clar, doncs passa perquè la política queda institu . . . , o sigui, en la institució». Aprofundint en aquesta idea, es fa referència a una actitud menfotista de la gent: «es que ahora lo bien visto es pasar de todo». Un altre factor de desmobilització i desinterès per la política és la desconfiança respecte de tots els que, en certa manera, es dediquen a l’àmbit polític o a l’aspecte social, i per tant se suposa que qui ho fa és perquè té alguna mena d’interès egoista i només busca el benefici propi: «Todos los que estamos metidos en asociaciones sabemos…, bueno, más de una vez me han dicho “bueno, si tú estás allí algo ganas, eh, algo sacas”». En el discurs es planteja que la desconfiança respecte dels que es dediquen a la política, a l’aspecte social o al col·lectiu fa que tots els polítics es percebin iguals: «Salga quien salga las cosas van a ser iguales». Tot plegat té el punt culminant en la por com a factor que fa que part de l’electorat es mostri electoralment contrari a qualsevol mena de canvi: «El que s’està fent és crear por entorn del canvi o d’un possible canvi. Jo crec que hi ha un sector d’electorat o de vot que en el fons vota conservador sistemàticament, i quan dic “conservador” vull dir “manteniment de l’estat de l’estatus actual”». Amb aquest enunciat ja no es planteja simplement un desinterès per la política sinó un interès, fruit de la por, perquè la situació no canviï i, com a efecte d’això, un immobilisme en la situació política i social.

Així, els subjectes distanciats de la política o que recelen del canvi polític es troben en aquesta situació, afectats pel menfotisme respecte de les qüestions públiques, per la desconfiança respecte dels polítics o els activistes socials, i per la por respecte de qualsevol variació en relació amb la situació ja consolidada.

Els subjectes, individuals o col·lectius, afectats per aquesta mena d’actituds i estats emocionals apareixen en el discurs de l’espot molt poc especificats. De fet, en alguns casos es fa referència a aquests subjectes de manera impersonal, com passa, per exemple, en l’enunciat «hi ha una mica . . . , penso que és una confusió general, en el sentit de dir, de creure». L’expressió verbal «hi ha» és impersonal, tal com els infinitius «dir» o «creure»; de fet, no s’especifica qui diu o qui creu, i a la vegada es parla de «confusió general», amb la qual cosa no es fa referència a un col·lectiu específic. De la mateixa manera, quan Rafael Ribó esmenta la imatge d’Iniciativa per Catalunya es refereix als que argumenten sobre aquesta imatge al·ludint a un «ells» totalment inconcret: «et donen tres respostes [...] i s’obliden».

D’altra banda, en aquesta mateixa línia, en diferents moments de les allocucions dels personatges que apareixen en l’espot, s’al·ludeix de manera genèrica a «la gent», «moltíssima gent» o «la mayoría de gente», i quan es fa referència als que voten de manera conservadora s’esmenta «un sector de l’electorat». En el pol oposat, un dels joves que parlen explica una anècdota personal en què es refereix a un individu que no es caracteritza de cap manera i que, per tant, no adquireix el paper de representant de cap sector social concret: «Y le dije al de al lado: “Mira, ¿ves?, de Iniciativa no hay ninguno”».

En resum, en el discurs d’aquest espot es presenta un personatge collectiu genèric i inconcret que sembla que s’identifica com a societat o la gent, i al qual s’assigna el rol de subjecte d’estat que està sumit en una situació negativa: escepticisme polític, desmobilització, menfotisme, por, conservadorisme, etc.

Els personatges que, en el discurs d’aquest espot, apareixen com a responsables de la situació negativa comentada són les institucions, els mitjans de comunicació, algun líder polític i fins i tot la societat en conjunt: «Hi ha un missatge social, un missatge de les institucions», «perquè la política queda institu . . . , o sigui en la institució», «Vi un artículo en el periódico», «moltes vegades jo crec que el que surt com a titular», «quan Felipe González va utilitzar l’argument de qui gestionaria el “no”», «parece que sea la misma sociedad la que te obliga a pasar». Per tant, són fonamentalment la institucionalització d’allò polític, els discursos dels mitjans de comunicació i l’ambient social general els factors que convergeixen a crear un panorama d’immobilisme i conservadorisme entre els ciutadans. D’aquesta manera, en l’estructura narrativa s’inscriu la figura dels personatges que actuen en sentit contrari al que hauria d’actuar l’heroi de la narració, és a dir, que actuen amb el rol d’antisubjecte o adversari.

«Tornar a l’essencial: política de proximitat, diàleg, creure en la possibilitat de canviar les coses»

Les accions que, d’una manera dispersa i a vegades implícita, es proposen per superar la situació negativa dibuixada mitjançant el discurs dels diferents joves tenen relació fonamentalment amb la conscienciació dels ciutadans perquè participin activament en la política: «I això potser s’arreglaria en el moment en què tots comencéssim a creure que es pot fer política a tots els nivells», «si no s’arriba a la base, al tu a tu, a l’entre tots», «ja no només d’un programa polític concret, en aquest cas per a la Generalitat, sinó d’una formació política més àmplia que s’hauria d’estar donant».

Sigui com sigui, les vies de solució que es plantegen no es presenten com a accions clarament efectives i decidides; ben al contrari, apareixen com a simples hipòtesis: «Això potser s’arreglaria». I, d’altra banda, no es presenta cap subjecte, individual o col·lectiu, que prengui el compromís de posar-les en pràctica; de fet, les accions es mostren mitjançant formes gramaticals que remeten a accions impersonals amb el pronom es: «s’arreglaria», «si no s’arriba a la base».

En conclusió, amb el discurs dialògic que es desenvolupa entre un grup de joves i Rafael Ribó, es descriu una situació negativa de la gent, una situació caracteritzada pel conservadorisme, la por, el menfotisme, la desmobilització, etc. No obstant això, no es presenta un subjecte d’acció, heroi, que es faci càrrec de la missió de transformar aquesta situació negativa en una altra de positiva, tampoc no s’estableixen de manera clara quines haurien de ser les accions que aquest heroi, individual o col·lectiu, hauria de desenvolupar.

Únicament, en l’al·locució final que Rafael Ribó dirigeix a l’espectador, es proposa Iniciativa per Catalunya, «nosaltres», com a heroi de la narració. L’acció que es planteja com a mitjà per aconseguir el compliment de la missió és «parlar de»; es tracta, per tant, d’una acció comunicativa: «Volem parlar d’allò que amoïna les persones. Volem parlar de la comunitat». Iniciativa per Catalunya – «nosaltres», és presentada com l’heroi de la narració, ja que adquireix un compromís a partir de la posada en acció d’un desig: «volem».

L’acció de parlar es presenta com l’establiment d’un diàleg amb les persones, amb la gent. En aquesta línia, es construeix metafòricament la imatge d’una missió, una missió que implica destruir allò que impedeix portar-la a terme: «trencar els murs que avui impedeixen el diàleg». L’acció de trencar els murs remet a una acció de força destructiva que elimina algun impediment per aconseguir alguna meta. Finalment, l’objecte de valor que apareix en la història relatada és el diàleg, Iniciativa per Catalunya es planteja, així, la missió d’establir un diàleg politicosocial. L’establiment d’un diàleg pressuposa un estat anterior d’incomunicació i aïllament. D’aquesta manera, la situació negativa que es descriu en el discurs dialògic s’acaba caracteritzant com un estat d’incomunicació i aïllament en què es troben els ciutadans, un estat que Iniciativa per Catalunya pretén trencar. De fet, les imatges de Rafael Ribó assegut al costat d’un grup de joves i parlant amb ells, imatges que ocupen gran part d’aquest espot, apareixen com a mostra exemplificativa i demostrativa del diàleg que es pretén impulsar.

Els murs que impedeixen el diàleg, que es parli del que preocupa les persones i de la comunitat, es presenten finalment com murs que impedeixen la comunicació entre Iniciativa per Catalunya i els ciutadans, i també com murs que impedeixen la comunicació entre els mateixos ciutadans pertanyents a la comunitat.

L’eslògan «Per una Catalunya sense fronteres» marca decididament l’objecte de valor que s’inscriu en la narració, l’objectiu que s’ha d’assolir. En el marc del discurs d’aquest espot, la Catalunya sense fronteres s’ha d’entendre com una Catalunya oberta en la qual no hi hagi impediments ni barreres perquè es puguin tractar de manera lliure els temes que interessen realment els ciutadans i perquè aquests s’interessin i es mobilitzin al voltant d’aquests temes.

A través d’aquesta estructura de discurs, Catalunya apareix com un personatge beneficiari de l’acció d’Iniciativa per Catalunya, una Catalunya lliure de barreres i impediments interns, però a la vegada apareix com un espai cívic en què els beneficiaris finals, els ciutadans, poden desenvolupar la interacció comunicativa al voltant de les qüestions que socialment són rellevants.

En aquest marc, la caracterització d’Iniciativa per Catalunya com «l’esquerra sense fronteres» atribueix a aquesta formació política la qualitat de ser un subjecte col·lectiu que parla als ciutadans de manera lliure, sense tabús, sense traves, sense censures determinades per interessos aliens als dels mateixos ciutadans.

La frase «Vota l’esquerra sense fronteres» institueix el destinatari-elector com a ajudant del subjecte d’acció. Així, mitjançant el vot, l’elector propicia que l’heroi de la narració, Iniciativa per Catalunya, desenvolupi la seva missió. Per tot plegat, als ciutadans se’ls assignen els rols narratius de subjectes d’estat, beneficiaris de l’acció de l’heroi i ajudants de l’heroi.

L’estructura del discurs d’aquest espot sembla que posa en joc diferents narracions.

En el primer paràgraf del discurs que apareix a l’espot, en què Rafael Ribó es dirigeix als assistents a un míting, es construeix la figura de l’antisubjecte d’una narració, l’adversari del personatge que posteriorment es designa com a heroi. Aquest adversari assenyalat és el PSOE i «el grup de la minoria catalana», és a dir, CiU. Aquestes dues forces polítiques es mostren articulades mitjançant decisions i accions comunes en política social i econòmica que, encara que no s’expliciten, se suposa que són negatives.

En sentit contrari, cap al final de l’espot, Rafael Ribó, contestant a la pregunta d’un jove, assenyala que Iniciativa per Catalunya – «nosaltres», juntament amb «moltes altres forces socials», ha parat la central nuclear de Vandellòs. D’aquesta manera, a Iniciativa per Catalunya – «nosaltres» se li adjudica el rol de subjecte d’acció, heroi de la narració.

S’estableix, així, la confrontació entre Iniciativa per Catalunya, d’una banda, i PSOE i Convergència i Unió, d’una altra. De fet, són personatges antagònics que s’enfronten. Cada un d’aquests personatges enfrontats ja ha aconseguit objectius concrets, com ara prendre mesures economicosocials negatives per part de PSOE-CiU i aconseguir objectius ecologistes per part d’IC. Això significa que els dos personatges són competents per aconseguir allò que es proposen i que, per tant, la confrontació serà dura i complexa. Una confrontació que es presenta com a persistent i que es projecta cap al futur, ja que, per exemple, Iniciativa per Catalunya aposta per la moratòria nuclear i, a la vegada, se suposa que PSOE-CiU continuaran aprovant pressupostos amb decisions concretes en política social i econòmica.

Malgrat l’enfrontament entre IC i PSOE-CiU que es dibuixa en alguns fragments del discurs de l’espot, aquest enfrontament apareix una mica dislocat, ja que l’àmbit en què es mostra que actua Iniciativa per Catalunya, l’àmbit de l’ecologisme, no és el mateix en què es mostra que actuen PSOE-CiU, l’àmbit de les polítiques econòmiques i socials.

A través del discurs d’aquest espot, la formació política planteja un contracte al destinatari elector, un contracte mitjançant el qual pretén fer-lo actuar, fonamentalment i en primer lloc, amb el vot a IC. La via fonamental d’incitació és la provocació. De fet, al llarg de la major part del discurs de l’espot i a través d’una estructura enunciativa coral, es projecta una imatge negativa dels ciutadans electors, ciutadans als quals s’al·ludeix com a «gent», «la majoria de la gent», etc.

Així, els ciutadans apareixen com a ignorants respecte de les qüestions polítiques fonamentals i als quals cal formar, com a no implicats o no mobilitzats, com a temorosos, etc.

L’estratègia d’incitació dirigida als destinataris exigeix una provocació que sembla que pretén que reaccionin per fugir de la identitat negativa que se’ls adjudica.

En sentit contrari, els joves que dialoguen en l’espot juntament amb Rafael Ribó apareixen com a persones conscients de la situació en què es troba la ciutadania i, a més, s’autoadjudiquen la imatge d’una minoria que és capaç de no caure en la situació políticament negativa en què es troba la majoria de la ciutadania. En aquesta línia, la via d’incitació del discurs de l’espot passa a ser la seducció per als destinataris que s’identifiquen amb les posicions dels subjectes que apareixen parlant en l’espot. Es tracta, en aquest cas, d’una estratègia de seducció, ja que el destinatari que s’identifica amb els discursos dels personatges que apareixen en l’espot es pot veure a si mateix com un individu que no s’acovardeix davant les amenaces, que entén de política, que s’implica en les qüestions de transcendència cívica i social, etc.

L’estructura enunciativa del discurs lingüístic i verbal de l’espot s’organitza fonamentalment al voltant de les relacions comunicatives individuals dins d’un grup de discussió format per un conjunt de joves i Rafael Ribó. En aquest discurs dialògic els diferents membres del grup parlen com a individus que expressen les seves opinions personals; així, per exemple, els joves repeteixen diverses vegades l’expressió «jo crec que» i també hi apareix l’expressió «i quan dic “conservador” vull dir». En la mateixa línia, alguna vegada es fa referència a la locució d’un personatge que ha parlat anteriorment com una locució totalment personal; així, Rafael Ribó fa referència al que un jove ha explicat amb anterioritat: «el que dius tu». La conversa es desenvolupa a l’interior del grup, els diferents personatges s’intercomuniquen els uns amb els altres i de tot plegat emergeix un discurs que és propi del grup, un grup que mai no s’explicita com un «nosaltres». El destinatari de l’espot, el ciutadà-elector, queda totalment exclòs de l’estructura enunciativa del discurs lingüístic i només se li assigna el rol d’un espectador extern.

En la primera part de l’espot, la part en què Rafael Ribó sembla que parla als assistents d’un míting, no hi ha cap marca lingüística que faci referència als subjectes de l’enunciació. A més, el destinatari de l’espot apareix únicament com un subjecte extern a l’acte polític que compleix només un rol d’espectador.

En l’últim paràgraf, en què Rafael Ribó es dirigeix als espectadors-destinataris de l’espot, apareix un «nosaltres»: «Volem parlar». De fet, sembla que la comunicació que es pretén aconseguir encara no s’ha iniciat i que aquesta només apareix com un desig. D’altra banda, el destinatari del discurs no apareix tampoc inscrit en l’estructura enunciativa, atès que no s’explicita que el «nosaltres» es dirigeixi a un «tu» o a un «vosaltres», encara que, de manera implícita, el discurs sembla que es dirigeix a un destinatari col·lectiu i abstracte que es caracteritza com a persones i comunitat.

Únicament s’explicita, en l’estructura enunciativa lingüística, el destinatari del discurs com un «tu» en l’apel·lació al vot: «Vota l’esquerra sense fronteres». Així, el destinatari és caracteritzat fonamentalment com un elector-votant. D’altra banda, cal tenir en compte que el text d’apel·lació al vot apareix escrit en un rètol sense referències a un enunciador concret, de manera que aquest enunciador apareix com una instància abstracta i distant.

Transcripció de l’espot 2

Rafael Ribó: Sense cap afany de nostàlgia molts recordareu la cançó que sobre un text clàssic d’en Quevedo escoltàvem als anys seixanta.

Cançó: «Poderoso caballero es don Dinero»

Rafael Ribó: Els anys seixanta han passat, però el tema continua sent vigent. Estem en una societat d’èxit ràpid, diner fàcil, tot té un preu. Fins i tot els valors democràtics se sacrifiquen pels beneficis privats. Conquestes socials que crèiem consolidades estan en perill.

Joan Saura: La guerra del Golf ha estat prou clara. Centenars de milers de morts, el desastre ecològic, la manipulació de la informació, el petroli . . . Però sobretot ha estat un anunci brutal del món que alguns pretenen. Cal reaccionar, cal reaccionar amb altres valors, també a Catalunya. Amb altres valors i amb altres principis.

Francesc Pané: Catalunya és una nació, però aquesta nació nostra sofreix greus desequilibris interiors. Els pagesos de les terres de Lleida, els estadants del Pirineu i els treballadors industrials saben que s’ha governat d’esquena als nostres interessos. Nosaltres proclamem, des de Lleida, la igualtat d’oportunitats per a tots els catalans i totes les catalanes.

Francesc Vicens: A les comarques gironines, la destrucció del paisatge, la proliferació de ports esportius i de camps de golf, l’espectacle dels rius convertits en clavegueres són algunes de les causes que motiven la crisi del turisme. D’altra banda, la desindustrialització de comarques abans riques com el Ripollès i la Garrotxa és també el resultat d’abandonar el territori de Catalunya a les forces cegues del mercat. Aquesta és la política del Govern Pujol. Nosaltres, des d’Iniciativa, proposem un pla territorial per a Catalunya, un pla fet pensant en les persones.

Víctor Gimeno: Ens oposem clarament a qualsevol detracció d’aigua de l’Ebre fora de la seva conca perquè, per una banda, representa un atemptat ecològic contra la zona del Delta i perquè és apostar per un model de territori fortament desequilibrat en detriment de les comarques més necessitades de Catalunya.

Magda Oranich: Les dones tenim molt a dir i a fer en la construcció de Catalunya com a nació d’Europa, oberta, justa, solidària, socialment avançada i, per descomptat, sobirana.

Antoni Farrés: Anar per feina sense renunciar als principis és el que estem fent a Sabadell des de fa tretze anys, amb els nostres encerts i amb els nostres errors. O col·loquem la persona al mig de l’activitat política o l’activitat política no té sentit per a aquells que ens definim com a persones d’esquerres.

Ignasi Riera: Som un país sotmès a l’anticicló. Si Iniciativa per Catalunya no l’activa, malament rai. I per activar-lo hem d’anar pel camí dels drets humans, a l’engròs i a la menuda, lluitant contra les discriminacions, no solament contra les barreres arquitectòniques, sinó també contra les barreres socials, amb mesures concretes que reequilibrin un país com Catalunya.

Imma Mayol: De les nou persones que encapçalem la llista d’Iniciativa, quatre som dones. Aquesta és la garantia perquè els nostres problemes, la nostra sensibilitat, la nostra manera de veure les coses estiguin al Parlament.

Gregorio López Raimundo: Estoy en la candidatura de Iniciativa per Catalunya por fidelidad a mis ideas de siempre, porque creo que es posible y necesaria una izquierda que sea capaz de transformar la sociedad actual, de construir otra más justa, sin hambre, sin guerra, de personas libres e iguales.

Rafael Ribó: Com heu vist, som molts i per molts motius els que volem una Catalunya sense fronteres, una Catalunya sobirana i solidària, on el creixement sigui respectuós amb el medi ambient, on avancem cap a la igualtat, on aprofundim en les llibertats, on en la política hi hagi honestedat i transparència. Per tot això us demano que voteu Iniciativa per Catalunya, l’esquerra sense fronteres.

Transcripció de l’espot 3

Rafael Ribó: Sense cap afany de nostàlgia molts recordareu la cançó que sobre un text clàssic d’en Quevedo escoltàvem als anys seixanta.

Cançó: «Poderoso caballero es don Dinero»

Rafael Ribó: Els anys seixanta han passat, però el tema continua sent vigent. Estem en una societat d’èxit ràpid, diner fàcil, tot té un preu. Fins i tot els valors democràtics se sacrifiquen pels beneficis privats. Conquestes socials que crèiem consolidades estan en perill.

Joan Saura: La guerra del Golf ha estat prou clara. Centenars de milers de morts, el desastre ecològic, la manipulació de la informació, el petroli . . . Però sobretot ha estat un anunci brutal del món que alguns pretenen. Cal reaccionar, cal re accionar amb altres valors, també a Catalunya. Amb altres valors i amb altres principis.

Rosa Fabián: La desigualtat és una gran frontera. Aquesta frontera podria començar a caure el dia 16 si es gastés en el món del treball allò que fins ara s’ha gastat en publicitat i propaganda.

Rètol: «Vota l’esquerra sense fronteres»

Jordi Coca: Us demano que voteu Iniciativa perquè penso que hi ha molta gent com jo que no li agrada viure en una Catalunya tancada en ella mateixa i gairebé pintoresca. Sobretot em sento europeu. I penso que, de la mateixa manera que hem de treballar per una Catalunya sense fronteres, cal treballar per l’Europa que volem, una Europa sense fronteres on primin, especialment, els valors progressistes».

Rètol: «Vota Iniciativa»

Pep Martí: Catalunya perd pes industrial. I al darrere llocs de treball. Tothom parla de modernitzar la indústria, però de fet no s’hi gasten calés. En canvi, sí que es parla de retallar les prestacions de l’atur, sí que es parla que la sanitat és massa cara. Els treballadors no ho veuen clar, i es mobilitzen. Iniciativa està ara amb els treballadors i, no ho oblideu, com sempre, també després de les eleccions.

Rètol: «Vota Iniciativa, l’esquerra sense fronteres»

Pere Portabella: L’índex d’abstenció en una campanya electoral no és un fet aïllat: és doblement greu, perquè expressa un nivell de manca de participació i d’abstenció per part dels ciutadans a altres responsabilitats en la vida pública d’una societat. Encara que hi ha factors que ho poden explicar, no ho justifiquen. Un país que vulgui anar endavant ha d’implicar-se amb passió, amb entusiasme i amb il·lusió. I per aquesta raó, jo us demano que participeu a les eleccions, que aneu a votar, sobretot que aneu a votar.

Rètol: «Iniciativa demana el teu vot»

Gregorio López Raimundo: Estoy en la candidatura de Iniciativa per Catalunya por fidelidad a mis ideas de siempre, porque creo que es posible y necesaria una izquierda que sea capaz de transformar la sociedad actual, de construir otra más justa, sin hambre, sin guerra, de personas libres e iguales.

Rafael Ribó: Com heu vist, som molts i per molts motius els que volem una Catalunya sense fronteres, una Catalunya sobirana i solidària, on el creixement sigui respectuós amb el medi ambient, on avancem cap a la igualtat, on aprofundim en les llibertats, on en la política hi hagi honestedat i transparència. Per tot això us demano que voteu Iniciativa per Catalunya, l’esquerra sense fronteres.

Anàlisi dels espots 2 i 3

Tenint en compte que els espots 2 i 3 d’aquesta campanya comparteixen la majoria de discursos lingüístics i que, a més, configuren una estructura narrativa articulada i comuna, es farà una anàlisi conjunta dels dos espots.

«Una Catalunya tancada, desequilibrada i en declivi»

El relat dels discursos dels espots determina part d’una situació, present en el moment de l’enunciació, que es pot caracteritzar com a clarament negativa. Aquesta situació afecta, en un sentit genèric, la societat i Catalunya. La societat s’esmenta a l’inici dels espots en l’al·locució de Rafael Ribó, i Catalunya va apareixent en els discursos dels múltiples personatges polítics que parlen en els espots; de fet, Catalunya hi apareix esmentada com a tal, però també s’hi alludeix mitjançant altres expressions, com ara «país» o «aquesta nació nostra».

En definitiva, la societat i Catalunya són els personatges als quals, de manera general, s’adscriu el rol narratiu de subjectes d’estat, de personatges que es troben en una situació que s’ha de transformar.

La societat es caracteritza perquè està dominada pels diners, pels interessos de les persones que volen obtenir beneficis privats: «Estem en una societat d’èxit ràpid, diner fàcil; tot té un preu». La preponderància dels valors dels diners es presenta mitjançant la cançó de Paco Ibáñez, que versiona un poema de Quevedo, «Poderoso caballero es don Dinero». Es tracta d’una societat en què se sacrifiquen els valors democràtics i les conquestes socials.

Al llarg del discurs dels espots, Catalunya es presenta de vegades com un personatge que posseeix característiques negatives: «Catalunya és una nació, però aquesta nació nostra pateix grans desequilibris interiors»; «Som un país sotmès a l’anticicló»; «Catalunya tancada en si mateixa i gairebé pintoresca»; «Catalunya perd pes industrial». A través d’aquests textos, Catalunya apareix com un país tancat, desequilibrat i en declivi.

No obstant això, la situació de Catalunya es va desgranant mitjançant el discurs dels espots, de manera que es fa referència tant a zones concretes del país com a alguns dels sectors socials. D’aquesta manera, s’instauren en l’estructura narrativa més subjectes d’estat en situacions negatives que s’han de canviar.

Des d’una perspectiva territorial i també social, es fa referència als pagesos de les terres de Lleida i dels Pirineus, a l’Ebre, a la zona del Delta i a les comarques més necessitades de Catalunya, al conjunt de les comarques gironines i a algunes d’específiques, com el Ripollès i la Garrotxa.

Els estats negatius que es presenten respecte d’aquests territoris i sectors socials fan referència al fet que s’ha governat sense tenir en compte els seus interessos i que, per això, tenen problemes com la desindustrialització i el deteriorament ecològic, que comporta, també, un deteriorament econòmic, com en el cas de les comarques gironines, on la degradació de l’entorn natural posa en crisi el turisme.

A través de les descripcions de la realitat negativa que es presenta en el discurs i que es resumeix en un desequilibri territorial, en un deteriorament ecològic i en un declivi industrial i econòmic, s’aprecia que en el relat d’Iniciativa per Catalunya s’articulen, implícitament, com a valors positius, el desenvolupament industrial i, alhora, l’ecologia i l’equilibri dels diferents territoris que configuren Catalunya.

En referència als sectors socials, en el discurs dels espots apareixen referències a la situació negativa dels treballadors i dels aturats a causa de la desindustrialització; també es fa referència als pagesos i a les dones, respecte a les quals s’esmenten de manera genèrica els problemes que els afecten.

També, més enllà de Catalunya, s’assenyala la situació internacional, en què la primera guerra del Golf ha provocat «centenars de milers de morts». Aquesta guerra serveix, en el discurs d’Iniciativa per Catalunya, per indicar que el món sencer està en una fase que cal salvar.

Les realitats crítiques que afecten personatges concrets, siguin individuals o col·lectius, figuratius o abstractes, assenyalen els subjectes d’estat de la narració, els subjectes que viuen alguna mena de situació que s’ha de transformar i que, en última instància, es convertiran en beneficiaris de la missió que vertebra el relat que es defineix en el discurs. Més enllà dels personatges assenyalats, en el discurs d’Iniciativa per Catalunya s’instaura un nou subjecte beneficiari fonamental; aquest subjecte són les persones. De fet, l’acció d’Iniciativa per Catalunya es presenta com una acció amb un sentit definit per la recerca del bé per a les persones. Així, trobem en el discurs dels espots enunciats: «Nosaltres, des d’Iniciativa, proposem un pla territorial per a Catalunya, un pla fet pensant en les persones»; «o col·loquem la persona al mig de l’activitat política o l’activitat política no té sentit». La instauració de les persones com a subjectes d’estat de la narració, com a beneficiaris de l’acció de l’heroi, suposa situar la individualitat de cada membre de la societat com a objectiu últim de la missió que la narració planteja, una individualitat presa en el sentit més profund i essencial, i que, per tant, fa referència a tots i cadascun dels aspectes que configuren cada individu, inclosos, especialment, els que són propis i intransferibles de cada individu i que se situen fins i tot en l’esfera personal.

«Els grans adversaris: el capitalisme, els poders econòmics i el seu «còmplice» a Catalunya: el president Pujol»

La situació crítica de la societat, de Catalunya, dels territoris i dels sectors socials esmentats anteriorment ha de tenir, en l’estructura del relat d’IC, algun responsable. A través de la repetició de les estrofes d’una cançó de Paco Ibáñez s’assenyala els diners com a responsables de la realitat negativa que es descriu; de fet, en aquesta cançó els diners es personifiquen com a «don Dinero», per la qual cosa adquireixen les característiques d’un personatge figuratiu amb voluntat i intencions, que pot establir objectius, estratègies, i que posseeix poder i reconeixement social. En el discurs d’aquests espots s’assenyalen clarament personatges abstractes com «els diners» o «les forces cegues del mercat», personatges abstractes darrere dels quals es pressuposa que hi ha subjectes col·lectius que no s’esmenten, subjectes que busquen els beneficis privats, l’èxit ràpid, que construeixen ports esportius i camps de golf, que manipulen la informació, que no es gasten diners per modernitzar la indústria. En resum, es tracta d’un antisubjecte, un contrincant contra el qual s’ha d’actuar, caracteritzat pels valors del capitalisme més ostentós i descarnat.

Un altre personatge que s’assenyala és el Govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol. No obstant això, aquest personatge col·lectiu adquireix en el discurs d’Iniciativa per Catalunya un rol ambigu. D’una banda, hi apareix com a responsable del present negatiu de Catalunya, dels seus territoris i dels seus sectors socials, però, a la vegada, es presenta com un subjecte no actiu; de fet, la responsabilitat d’aquest personatge sembla que se centra en la no-acció, a deixar fer o deixar que passi el que passi. De fet, hi ha dues referències concretes al Govern de Catalunya. Així, s’indica que l’estat negatiu d’algunes comarques de Catalunya és «el resultat d’abandonar el territori de Catalunya a les forces cegues del mercat. Aquesta és la política del Govern Pujol»; això significa que el Govern de la Generalitat s’absté d’intervenir davant els interessos i els valors del capitalisme i el mercat. En aquesta línia, el Govern de Pujol no és en si mateix l’antisubjecte, sinó simplement un ajudant necessari d’aquest al qual no posa barreres ni dificultats en la seva acció depredadora. D’altra banda, quan s’indica que els pagesos i els treballadors industrials saben que «s’ha governat a l’esquena dels nostres interessos», es fa al·lusió a l’acció de governar per part del Govern de Jordi Pujol, però es tracta d’una acció que ignora els interessos d’aquests col·lectius socials. En conclusió, l’adversari de l’heroi del relat es presenta com una articulació del capitalisme i dels sectors econòmics que se’n beneficien, i d’un Govern de la Generalitat de Catalunya que actua en funció dels interessos d’aquests sectors econòmics i en contra dels sectors populars lligats a la feina de la terra o de la indústria.