Kitabı oxu: «El lèxic català dins la Romània»
EL LÈXIC CATALÀ
DINS LA ROMÀNIA
EL LÈXIC CATALÀ
DINS LA ROMÀNIA
GERMÀ COLÓN
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
1993
Col·lecció BIBLIOTECA LINGÜÍSTICA CATALANA
Direcció: Antoni Ferrando
Francés Ángel López García
© Germà Colón, 1993
© D’aquesta edició: Universitat de València, 1993
I.S.B.N.: 978-84-370-9368-0
Edició digital
Servei de Publicacions
Universitat de València
Disseny portada: V&M. Estudio de Servicios Gràficos
Fotocomposició: Servei de Publicacions de la Universitat de València
Traducció:Servei de Normalització Lmgüistica
A la memòriadels meus pares
Índex
Presentació
Introducció
1. El ressò d’una polèmica
2. Varietat lèxica
3. Un assaig a quatre columnes
4. Un camp semàntic
5. El lèxic català entre les àrees centrals
6. Anàlisi contrastada d’un text
7. L’aragonès i el català
8. «Hispanització» i cronologia
9. Afinitat amb la Gal·loromània
10. L’occità i el català
11. Contrast amb l’occità
12. Individualitat del lèxic català
13. Repartició geogràfica
14. Aportació forastera
15. Catalanismes
16. Persistència d’ètims hispànics
17. Tasca a realitzar
18. Observacions finals
Bibliografia i sigles
Índex de mots
Índex de matèries
Presentació
És un honor per a la “Biblioteca Lingüística Catalana” comptar entre els seus col·laboradors el professor Germà Colón, doctor honoris causa de les Universitats de València, Alacant i Castelló; catedràtic de Filologia Romànica de la Universitat de Basilea (Suïssa) i mestre indiscutible de tants estudiosos arreu del món. L‘obra que el lector té en les mans és una revisió i actualització, en versió catalana, de la primera part d’El léxico catalán en la Romania (Madrid, 1976), treball de consulta obligada no sols per als romanistes sinó també per als encuriosits per la vida dels mots.
En el present estudi, Colón fa una caracterització del lèxic català en relació a les altres llengües romàniques, tenint sempre en compte tant les llengües veïnes que en l’època medieval constituïren vertaders vehicles de cultura (l’aragonés i l’occità) com l’evolució històrica que han experimentat les diverses llengües que integren la Romània. I arriba a la conclusió que, des del punt de vista lèxic, el català procedeix del “llatí gàl·lic”, encara que adverteix que aquesta vinculació no es pot relacionar amb la presència caloríngia a Catalunya. Des d’una altra perspectiva, Colón fa veure que l’examen de les dades lèxiques que forneix el català permet resoldre problemes lèxics de la Romània. Amb aquest llibre tan aclaridor s’ha posat punt final a la llarga polèmica sobre la subagrupació romànica del català.
Disset anys després de la publicació d’El léxico catalán en la Romania, Colón no ha tingut necessitat de reelaborar-lo sinó tan sols de posar al dia algunes dades, completar-ne d’altres, matisar alguna afirmació i actualitzar la bibliografia. Tot plegat converteix El lèxic català dins la Romània en un manual ben útil no solament per aquestes noves aportacions sinó perquè sintetitza gairebé dues dècades de treball constant i fructífer en el camp de la lexicografia romànica i catalana. Per tot això hem considerat imprescindible incloure en la nostra col·lecció un estudi bàsic per a la lingüística catalana.
València, juny de 1993
INTRODUCCIÓ
0. Aquest manual pretén posar a l’abast de l’estudiant universitari i del lector curiós unes consideracions sobre el caràcter del vocabulari català, tant antic com modern. La publicació es deu a la iniciativa amical del meu col·lega Antoni Ferrando i Francés, catedràtic de la Universitat de València, qui des de temps m’incitava a donar al públic traduït el meu llibre El léxico catalán en la Romania, publicat per l’Editorial Gredos de Madrid dins la col·lecció «Románica Hispánica». Era jo del parer que, si es duia a terme aquest projecte, calia refondre molta cosa, puix que els anys no passen de bades. Un bon dia, de sobte, Ferrando m’anuncià que la traducció –feta des del Servei de Normalització lingüística de la Universitat– era llesta i que jo hi podia fer les modificacions que cregués convenients. Vam arribar a l’acord de prescindir de la segona part, que eren il·lustracions o monografies de mots en els quals el català jugava un paper important en el conjunt dels fets romànics. Seria només reeditada la primera part panoràmica, amb aclariments i remarques. Em plau d’agrair a l’Editorial Gredos i particularment a la Dra. Pilar García Mouton el permís que me n’han generosament concedit.
Fet i fet, vaig decidir de no canviar massa coses. Tal com és aquesta secció de generalitats sobre el nostre lèxic, crec que es pot mantenir a grans trets, sense haver envellit massa. Hom ha treballat, i molt, en el camp de la recerca etimològica i lexicogràfica del català; tampoc jo no he deixat d’ocupar-me’n. Estic convençut que no és encara l’hora de les síntesis i que, per una altra banda, la discussió de teories adés sobre influències pre-llatines, castellanes o mossaràbiques, adés sobre interessades i polititzades elucubracions, no contribuiria més que a embolicar l’ambient. Els debats de fets no dilucidats, exposats educadament i serena, haurien de restar en els toms de les revistes especialitzades. Ací el lector trobarà només dades establides i controlades. He mantingut, doncs, l’arquitectura primitiva i únicament hi he afegit amb sobrietat algunes observacions i notes, sobretot de caire bibliogràfic, entre parèntesis quadrats [ ].
El traductor ha volgut emprar alguns trets morfològics del valencià (present de l’indicatiu en -e, subjuntius en -e / -a, possessius amb u antihiàtica: porte, tinga, meua, etc.), completament legítims en la llengua comuna, i jo he seguit el seu criteri en les addicions. Estic segur de la comprensió dels meus cumlocutors de les altres contrades i els en done les gràcies de bestreta.
En dues ressenyes amabilíssimes d’ El léxico catalán en la Romania aparegudes a Alemanya se’m feia el retret de no haver-lo escrit en català. Pense que en espanyol hi ha acomplert també una comesa, i a mi m’interessava arribar a un determinat públic. Vaig comunicar als recensors que pròximament publicaria un llibre (que havia d’ésser La llengua catalana en els seus textos, 2 vols.) en aquest idioma i que amb plaer els l’enviaria per tal que en fessen la crítica. Aquesta mai no aparegué…
0.1. Una de les preocupacions que sempre m’ha acompanyat ha estat la manera de presentar el lèxic d’una llengua. Ens les hem d’haver amb un corpus constantment obert, contràriament amb el que s’esdevé en altres parcel·les de la nostra disciplina lingüística, com la morfologia, la fonètica o la fonologia. Cal actuar, doncs, d’una manera pragmàtica i és el que he intentat.
Una finalitat, utòpica pel moment, fóra d’establir un inventari d’«etyma» llatins, que constitueixen l’herència de la llengua mare; i de fer el mateix amb el cabal germànic, aràbic i amb els manlleus moderns, siguen cultismes o forasterismes… Això requereix molts treballs previs i en som lluny del compte. Ens hi hem d’acostar a poc a poc i per viaranys diversos. Precisament he elegit de començar per l’ingrat camí de l’anomenada sub-agrupació del català entre les altres llengües romàniques.
0.2. Un canonge de València i procurador de Jaume II davant la cort pontifícia d’ Avinyó, Joan Borgunyó, escrivia al sobirà des de Burdeus i li explica, entre altres afers, l’estat d’ànim de la gent del Migdia. Els francesos saben que els pobles de llengua occitànica els detesten, per contra són afeccionats als reis del casal d’Aragó:
Sciunt enim Gallici ipsi totam linguam occitanam non diligere eos et quodammodo esse subleuatam, et timent plus de persona uestra, serenissime princeps, quam de aliquo uiuente, propter affectionem quam sciunt gentes de lingua illa ad uos habere.1
No és cap atzar que l’amor dels occitans envers Jaume II s’hi expresse relacionat amb l’idioma. Certament qui així enraona no és cap filòleg, ans un polític medieval. Les seues paraules refermen una realitat2 que hom no pot ignorar.3 Ja el 1169, en un document expedit pels cònsols de Pisa en favor de mercaders de Montpeller, s’hi parla de les «parts dels provençals», les quals s’estenen des de Marsella fins a Barcelona:
In omnes et per omnes Provincialium partes a Massilia usque Barcinonam.4
Si a totes les obres catalanes en vers –a les de prosa és una mica diferent–, fins ben entrada la quinzena centúria, hom descobreix un nombre elevat de formes lingüístiques occitanes (sobretot morfològiques i fonètiques), hi deu haver alguna causa.5 Difícilment ensimaginem una altra llengua romànica, siga quina es vulga, portuguès, italià, etc., que suporte en la poesia medieval tantes solucions estranyes al seu sistema. He citat a posta l’italià i el portuguès tenint en compte que en aquests idiomes la influència trobadoresca hi fou molt intensa. Però a Catalunya hom arribà a la simbiosi i el fenomen no pot restar reduït a térmens d’irradiació literària. A més, no són pocs els autors catalans que han escrit en provençal i pertanyen a aqueixa literatura.6 No deixem de banda aquests fets que potser ens ajudaran a comprende per quina raó el simple examen de la situació lexical a l’edat mitjana ens obliga a mirar cap a les terres d’oc. I allò que ocorregué als segles XII, XIII, XIV i XV ha condicionat el perfil de l’època moderna. Nombrosos són els factors que s’ajunten per plantejar al català la dialèctica hispànic vs. gàl·lic, que sembla ésser-li consubstancial. La història de la disciplina és el que ha motivat que la discussió se’n faça obligada, i això és el que he tractat d’explicar al primer capítol. És estrany que els investigadors de les nostres fonètica i morfologia històriques no s’hagen plantejat aquests problemes, que els interessen tant com als lexicògrafs. Els lingüistes que van prendre part en la polèmica de la «sub-agrupació» es limitaren a considerar vocabulari dels dos camps contraposats, potser perquè és el sector més visible. Vull dir que si groc, per exemple, és també groc (<CROCU) en occità enfront del amarillo, amarelo (< AMARELLU, formació ja isidoriana sobre AMARUS) hispànic, l’efecte és major, crida més l’atenció que no si es constata, ex. gr., la pèrdua de la consonant sibil·lant sonora en raó vs. razon, razón (<RATIONE).
L’estudi que presente es col·loca en la dimensió diacrònica, la qual és lícita en qualsevol idioma i en català és, a més, indispensable. Almenys jo sempre hi he romàs fidel, fins i tot quan els vents de la modernitat hi bufaven en direccions diferents, àdhuc adverses. També he volgut adoptar una constant perspectiva contrastiva: se’n segueix un enriquiment metodològic i un benvingut eixamplament d’horitzó.
Després d’apuntar la varietat lexical del català, he cercat un criteri objectiu per a incloure el seu lèxic en un dels dos grans àmbits en què l’anomenada Romània occidental és dividida. Amb això es fa palesa la complexitat de l’estudi. A més he analitzat amb el mateix fi una àrea semàntica. El resultat unívoc de la comesa és que el nostre vocabulari no pot ésser situat en el mateix pla genètic que el de l’hispano-portuguès. Hom ha pretès explicar el fenomen com a corol·lari d’una influència carolíngia, exagerant la importància lingüística dels esdeveniments culturals. Però la realitat és ben diferent: una frontera lexical perfectament definida separa el català del castellà des de començament del romanç. El presumpte canvi de signe o capgirament que seria degut a la diacronia l’he seguit de prop, igual que la situació del cabal català enfront del dels seus veïns occità i aragonès. Hom recorda que, durant la controvèrsia de la subagrupació, alguns dels participants retraïen a llurs adversaris el fet ]de no haver pres en consideració l’aragonès, geogràficament contigu, i d’haver comparat el català solament amb el castellà; tampoc no era acceptable parangonar-lo amb el francès (aquest com a representant únic de les solucions transpirinenques). He tingut, doncs, cura d’introduir l’aragonès i l’occità.
L’afinitat amb una llatinitat «gal·loromànica» hi ha quedat com a evident. Voldria que hom no desvie el sentit de les meues paraules. Les llengües romàniques són germanes, fruit d’una mateixa ascendència. Basats en la presència de determinats trets comuns (d’índole fonètica, morfològica, sintàctica, lexical, etc.), assenyalarem l’existència d’uns diasistemes llatins que constitueixen el tronc de cada grup de parlars romànics. L’observació lèxica permet de concloure que el català, l’occità i el francès remunten a un d’aquests diasistemes, que en direm «llatí gàl·lic», aplicant-hi un terme d’estricta tipologia lingüística, sense cap altra connotació. El diasistema llatí del qual procedeix el català és diferent de l’anomenat «llatí hispànic», base del portuguès i del castellà. El que fóra apassionant d’escatir és la causa d’aquestes i d’altres reagrupacions que recobreixen les terres de la Romània.
Una volta fixada l’esmentada actitud tipològica, he assajat de posar de relleu la personalitat del lèxic estudiat, la distribució geogràfica i les peculiaritats. Però el vocabulari no és una unitat aïllada i immutable. Si és veritat que una llatinitat específica va configurar ne d’una manera definitiva les característiques essencials, l’allau dels cultismes i dels forasterismes vinguts d’altres idiomes amb els quals el català ha estat en contacte continu van igualment contribuir a afaiçonar-lo. També es ver que no hi ha sols receptivitat: la llengua ha manllevat força térmens, però així mateix n’ha prestat. Tot això m’he esforçat a indicar-ho, car la meua tasca és la d’enfocar problemes, de dir les moltes coses que romanen a aclarir, d’investigar de quina manera la presa en compte de les dades del català ajuda sovint a trobar solucions en el camp de la lingüística i de la filologia romàniques. Res no done com a resolt; més aviat he mostrat llacunes. A més he lliurat uns materials i unes orientacions per a poder, temps endavant, dibuixar el perfil lexical d’una llengua. Abans de gosar escriure una bona síntesi de referència ens calen abundoses monografies. No s’ha de començar la casa per la teulada. Ens fa falta disposar de documents literaris i no literaris ben editats; hom ha avançat força pel que fa als texts artístics, però poc en els altres. Els filòlegs i lingüistes gairebé no han explorat, per exemple, la magnífica pedrera que és l’Arxiu de la Corona d’Aragó (= ACA). La llengua dels segles XVI a XIX ens és pràcticament desconeguda. Cap als anys setanta el plany era més justificat, però erraríem si crèiem que ja tot és fet. El domini per recercar és encara molt i molt vast.
Precisament s’ha dut a terme manta faena, i les meues remarques les he pogudes formular per haver comptat amb l’inapreciable repertori lexicogràfic anomenat Diccionari català-valencià-balear (=DCVB) de Mn. Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, sens dubte l’obra més original en el seu gènere de totes les aparegudes a la Romania, car combina admirablement la documentació antiga i moderna, dialectal i literària i la posa a l’abast dels especialistes i del simple lector culte. Aquest diccionari i el Diccionari Aguiló han estat consultats sistemàticament tant en els casos en què són citats expressament com quan no ho han estat. Els materials d’Aguiló, de publicació pòstuma, són igualment una valuosa mina per a la coneixença del català antic. És de doldre que els filòlegs no hi hagen acudit amb més assiduïtat. El mateix hem de dir del diccionari de Balari i Jovany, que per desgràcia solament ha estat publicat fins a la lletra G-.
He realitzat abundosos despullaments de texts catalans antics i menys antics, literaris o senzillament utilitaris (col·leccions diplomàtiques, obres jurídiques, materials d’arxius) i la collita en pagava la pena. Amb aquesta documentació he procurat arredonir la que oferien les esmentades fonts lexicogràfiques.
La publicació dels diccionaris de Joan Coromines, tant les dues edicions de l’etimològic castellà (DCEC i DECH amb la col·laboració de J. A. Pascual ) com del català (DECat), ha estat fonamental per a la nostra disciplina i naturalment per al present treball. Hom no pot donar una passa en l’estudi lexical sense haver-se de referir a l’obra ingent del lingüista barceloní. Es una tasca gegantina, que he compulsat constantment, encara que he procurat no entrar en discussions, quan el meu punt de vista no hi coincidia. Envie el lector una volta per sempre a aquests repertoris.7 No m’estaré de dir, però, car no seria sincer davant tanta actitud beata a Catalunya, que la crítica internacional no comparteix moltes de les explicacions fetes a partir de l’ignot parlar dels Urnenfelder (que Coromines ha anomenat sorotàptic) i del boirós parlar dels mossàrabs.8 Personalment sóc del mateix escèptic parer i –repetesc– no pense que siga bo de dur a un manual com el meu el debat erudit sobre la qüestió; quan hi ha calgut ja ho he fet en el lloc adient i quan caldrà ho tornaré a fer. Això no em lleva el respecte i sovint l’admiració que sent envers aquestes realitzacions. Sense els diccionaris de Coromines la lexicologia hispànica fóra ben pobra.
Per al coneixement de la situació a França, he acudit als reculls de provençal antic de Raynourad, Lexique roman (= LR) i Levy, Provenzalisches Supplementwörterbuch (=PSW); sobretot he recorregut al Französisches Etymologisches Wörterbuch (=FEW) del meu mestre Walther von Wartburg, l’obra més important en l’estudi lèxic no solament de la Gàl·lia llatina sinó de tota la Romània, la qual m’ ha estat una ajuda preciosa. Durant deu anys, vaig tenir el privilegi de col·laborar amb el professor von Wartburg, primer com a assistent, més tard com a redactor, en el seu monumental FEW. En evocar ara aquests vells temps desitge dir el molt que li dec.
També vull deixar constància que agraesc esperonament i suggeriments a col·legues com Antoni Badia, Luis López Molina, Michael Metzeltin, Pilar García Mouton, Josep Massot, Gret Schib, Beatrice Schmid, Amadeu-J. Soberanas, Curt Wittlin i als estudiants de les Universitats d’Estrasburg i de Barcelona que un dia van seguir les meues classes i als qui vaig exposar alguns capítols de l’es-tudi.
El llibre surt ara en català degut a la impaciència cordial d’Antoni Ferrando. Res no em fa tanta il·lusió com veure’l publicat per l’estimada Universitat de València i en la meua llengua. Per això el torne a dedicar a la memòria dels meus pares.
Basilea, cap d’any del 1992 20
1. Salavert, Cerdeña, II, p. 225, doc. núm. 117.
2. Pel que es relaciona amb el rerefons històric remet a R. d’Abadal i de Vinyals, Els primers comtes catalans, Barcelona, Ed. Teide, 1958, que tracta de la formació i consolidació del Comtat de Barcelona.
3. Vegeu els meus estudis «La dénomination “langue d’oc” en deçà des Pyrénées», TraLiLi, 16/1 (1978) [= Mélanges Jean Richner], pp. 85-91; «Occitan et catalan: néces-sité d’une étude réciproque. A propos de l’ancien provençal “marves”, catalan “manvés”, dins els Mélanges de Philologie et de Littératures romanes offerts à Jeanne Wathelet-Willem, Liège 1978, pp. 43-76, i «Limousin et langue d’oc dans la Cata-logne médiévale», dins l’Hommage à Jean Séguy, I [= Annales de l’Université de Toulouse-Le Mirail, 14 (1978)], pp. 191-204 . Els he reproduïts en català i amb esmenes en els llibres Problemes, pp. 199-207 i Textos, I, pp. 39-59.
4. A. Germain, Histoire du commerce de Montpellier, Montpellier, 1861, I, p. 180. (Pièces justificatives, II) Vegeu també L. Nicolau d’Olwer, L’Expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental, Barcelona, 1926, p. 20.
5. L’amable lector remarcarà que empre indistintament «occità» i «provençal», etc. Hi ha en l’ús dels térmens opinions força contraposades. No m’hi he capficat gens, com tampoc no m’he preocupat massa entre recórrer a «castellà» o «espanyol», tot i que preferesc el primer sinònim; cf. L. Fassel, «Provençal ou occitan», dins Bulletin de la Société Roumaine de Linguistique romane, Bucarest, 1970, VII, pp. 101-105.
6. Cf. Riquer, HLC, I, pp. 21-196 (amb bibliografia). L’aspecte lingüístic el té en compte Manuel de Montoliu, La llengua catalana i els trobadors, Barcelona, Alpha, 1957, pp. 3-21.
7. Aquests diccionaris etimològics no són històrics, malgrat que l‘autor sempre deixe entrellucar que hi aporta la primera documentació. S‘ha de proclamar ben fort que el caire filològic d‘aquests reculls és més que descurat.
8. Unes veus tan autoritzades en el camp romanístic com les de J. P. Chambon i B. Schmid han blasmat recentment el parcial mimetisme d’un dels nostres millors lingüistes: «Dans l’énumeration des mossarabismes, la prudence que l’auteur mettait dans le traitement du vocabularire préroman fait défaut» (RLiR, 56, 1992, p. 204). Per una altra banda, i a l’extrem oposat del professor Coromines, hi ha hagut un intent amb ínfules de cientifisme de parlar del «mozárabe de Valencia» com a base d’una llengua valenciana diferenciada de la catalana. M’he proposat no entrar en aquest fals debat i envie el lector curiós al que en diuen les ressenyes dels especialistes en la matèria: Á. G[almés] de F[uentes] dins la revista Aljamía, 4, Oviedo,1992, pp. 62-63, i C. Barceló, dins Al-Qantara, XIII, Madrid-Granada, 1992, pp. 290-293.
1. EL RESSÒ D’UNA POLÈMICA
1.1. Dues són les actituds dels estudiosos quan s’encaren amb el lèxic català. La dels qui consideren que s’inscriu en el conjunt del cabal hispànic amb alguna que altra desviació de poca entitat, i la d’aquells qui hi veuen un parentiu molt accentuat amb el lèxic provençal o occità.
1.2. En pronunciar el seu discurs de recepció en la Real Academia Española, Antonio Tovar apuntava el caràcter arcaïtzant del lèxic hispànic d’origen llatí i recordava que «se han señalado como arcaísmos de los dialectos románicos de Hispania: oír, hermoso, mesa, comer, feo, heder, enfermo, ir, malo, madera, mujer, preguntar, querer (en los dos sentidos de amo y uolo), trigo, barrer, pedir, ciego, cojo, casos bien conocidos en que el esp. y el port., no siempre acompañados del cat., mantienen un latín más antiguo que los otros dialectos románicos».1
Fet i fet, per atenir-nos únicament a l’incís «no siempre acompañados del cat.», convé de fer notar que no apareix en aquesta llista cap arcaisme hispànic que ho siga també propi del català. La llista de Tovar seria en aquesta llengua: bell, taula, menjar, lleig, pudir, malalt, anar, fusta, dona, demanar, voler, blat, escombrar (o agranar), ranc. Prescindesc dels reflexos d’ AUDIRE, CAECUS i MALUS, que viuen en gairebé totes les llengües romàniques (cf. REW, FEW). El cat. coix (cat. ant. coixo, encara dialectal) és un manlleu de l’esp. cojo.2 Aquesta petita prova ja ens mostra que el problema és mes complex que no ho semblaria en un principi.
1.2.1. Els qui han insistit, durant els darrers cinquanta anys, en l’ afinitat lèxica entre el provençal i el català, ho han fet moguts per l’interès a prendre partit en una querella: la de la pertinença de la llengua catalana a la Gal·loromània o a la Iberoromània. El famós i fals problema, conegut sota el títol de «subagrupació romànica del català», s’ha tractat quasi sempre amb arguments lèxics. No ens cal parlar ací de la polèmica,3 però sí que convé exposar la manera d’argumentar dels contrincants.
Amb el criteri lèxic n’hi havia prou, en especial per als «gal·loromanistes». En un altre ordre de coses, aquests, més o menys conscientment, consideraven el rerefons històric a què hem al·ludit en començar aquest llibre. Ètims com AVUNCULUS, POMA, CAMBA, BULLIRE, MANDUCARE, ADRIPARE, TROPARE, FORMATICUM, que són en català respectivament oncle, poma, cama, bullir, menjar, arribar, trobar, formatge (compareu amb el francès oncle, pomme, jambe, bouillir, manger, arriver, trouver, fromage), autoritzaven a alguns lingüistes a col·locar el català en l’òrbita gal·loromànica, ja que l’espanyol en diu: tío, manzana, pierna, hervir, comer, llegar, hallar, queso. Uns altres lexemes, però, com són apagar, callar, despertar, matar, la base etimològica dels quals coincideix amb la de l’espanyol (cf. esp. apagar, callar, despertar, matar) i s’oposa a la del francès (cf. fr. éteindre, taire, éveiller, tuer), eren molt benvingudes per als qui veien en el català una llengua iberoromànica.
La polèmica va començar, amb aquests arguments, allà pel 1925, quan Meyer-Lübke publicà el seu llibre Das Katalanische.4 No es pot dir que s’haja acabat. Gerhard Rohlfs, en una caracterització general del lèxic de la Romània,5 arriba a la seua provocadora conclusió: «el català és essencialment una «dépendance» del provençal».6
1.3. Aquest procediment és excessivament fàcil i amb una miqueta de picardia es pot arribar a qualsevol conclusió. El lèxic català s’hi presta.7 Si ens limitem a assenyalar, per exemple, que per al concepte ‘assaciat’, el català posseeix el mot fart, de FARCTUS, va, sens dubte, amb l’iberoromànic, el qual té harto en espanyol o farto en portuguès; amb això, però, no hem dit més que una veritat a mitges, ja que el català també coneix sadoll,8 derivat de SATULLUS; tenim llavors un parentiu amb l’occità sadol i fins i tot amb el francès saoul: aquest últim significava originàriament, i significa encara de vegades, ‘assaciat’.9 Un partidari del gal·loromanisme en triarà sadoll, i tot queda explicat. Així s’ha procedit, en efecte. Els perills del que ara es diu «manipulació» hi són evidents.
1.3.1. Insistesc en el fet que no atiaré la vella polèmica del subagrupament,10 perquè es tractava d’un plantejament equivocat, els orígens del qual rauen en els supòsits teòrics de la nostra disciplina. Aquesta, per motius aliens a la lingüística (que en el fons es poden resumir en la fórmula llengua = nació), no atorgava al català un lloc entre les llengües romàniques;11 es tractava, doncs, d’emmarcar-lo dins l’àrea d’influència de França o d’Espanya. Tot això és absurd. Des del moment en què ens trobem davant un idioma com un altre qualsevol, no hi ha cap dependència. El que cal és comparar entre si les solucions de llengües autònomes. D’una banda, podrem establir certs agrupaments i, de l’altra, haurem de reconèixer, davant solucions que li són privatives, la personalitat de l’esmentada llengua: en el cas que ens ocupa, la personalitat lèxica del català en el conjunt de les romàniques.
Si al llarg d’aquestes reflexions he de fer servir, per facilitat expositiva, els térmens «gal·loromànic» i «iberoromànic», pregue al lector que tinga en compte que ho faig en un sentit merament lingüístic.
1.4. Cada llengua té el seu inventari de signes morfològics, lèxics, etc. Des del moment que el català és un idioma romànic independent resulta il·lògic i fins i tot aberrant classificar-lo com a mera «dependència» d’un altre de més «il·lustre». El català, en les seues seleccions lingüístiques, no és ni més ni menys dependent de l’occità o del francès del que ho és de l’espanyol. Científicament, s’imposa col·locar tots aquests idiomes en el mateix pla.12
El que cal –i ací rau el futur de la lingüística històrica– és comparar entre si les preferències lèxiques, morfològiques, fonètiques de cada llengua. Aleshores se’n faran palesos els trets comuns i els divergents. En aquest sentit, es podran traçar algunes isoglosses que potser serviran per a certes convergències. Per exemple, en les llengües de l’anomenada Romània occidental, hi ha una determinada afinitat de comportament semàntic del ll. RACEMUS en català, occità i francès, en els quals ha arribat a significat ‘la fruita de la vinya’ en contrast amb el cast. racimo (cf. el cast. uva). O bé RES com a negació (cat., occit. i fr.) enfront de NATA (esp., port.).
1. Latín de Hispania: aspectos léxicos de la romanización, Madrid, 1968, p. 14.
2. Cf. Elem. cat., pp. 196-197, n. 11.
3. En trobareu una clara exposició, amb bibliografia, en Badia, Fisiognómica, pp. 12-23.
4. W. Meyer-Lübke, Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanischen und Provenzalischen, sprachwissenschaftlich und historisch dargestellt, Heidelberg, Carl Winter, 1925. Aquest llibre és més citat que no pas llegit: malgrat totes les censures de què ha estat objecte, té encara un gran valor, perquè el seu autor posseïa un envejable coneixement de la situació lingüística de tota la Romània, especialment d’Itàlia i de França, del qual estan mancats molts dels seus crítics.
5. G. Rohlfs, Die lexikalische Differenzierung der romanischen Sprachen. N’ha aparegut ara una reelaboració, amb importants addicions, sota el títol Romanische Sprachgeographie. Geschichte und Grundlagen, Aspekte und Probleme mit dem Versuch eines Sprachatlas der romanischen Sprachen, München, Verlag C.H. Beck, 1971.
6. Op. cit., p. 92. Vegeu la meua recensió en ZRPh, LXXIV, 1958, pp. 285-294. La ressenya no va tenir l’efecte esperat pel que fa en aquest punt concret. El senyor Rohlfs sembla ben pagat amb la fraseta i la repeteix ara al seu Rom. Sprachgeographie, p. 204. Més estrany és que Manuel Alvar, en una nota a la traducció al castellà de la Differenzierung de Rohlfs (Diferenciación léxica de las lenguas románicas, Madrid, CSIC, 1960, p. 152), deixe de banda, amb un «sin embargo» gens clar, tots els meus arguments i, canviant-ne la perspectiva, parle inoportunament del guaraní, del romanès, de l’albanès i del basc.– L’estudi d’I. Iordan, «Au sujet du lexique des langues ibéro-romanes», Revue de Linguistique, III, Bucarest, 1958, pp. 141-152, en el qual es compara el lèxic català amb l’espanyol i el portuguès, resulta bastant matisat. El fet que es base, però, en les dades incompletes del REW constitueix un seriós inconvenient metodològic.
7. Deixe de banda ara els diferents nivells estilístics en què es col·loca cadascun dels components de les parelles sinonímiques fart-sadoll, ocell-au, etc. No són essencials per a la presentació, a grans trets, del lèxic català; un estudi, però, més detallat haurà de tenir en compte els plans estilístics i, a més, considerar els aspectes geogràfico-lingüístics i cronològics d’aquestes parelles.
8. Vet ací un text català del 1395: «e leuant-li (sc. a Cirus) lo cap de les spatles, mès lo en .I. odre ple de sanch humana, dient al dit cap ques sadollàs es fartàs bé de la sanch de què era tan insaciablement assedegat» (Valeri Màximo, II, p. 347, línies 1491-1494). No n’hi ha correspondència exacta amb l’original llatí.
9. Sobre SATULLUS, cf. Bonfante, pp. 27-28.– El desplaçament semàntic d’‘assaciat’ a ‘ebri, embriac’ es documenta en francès només des del segle XVI, segons el FEW, IX, p. 250b.
10. Una actitud equànime, molt més enllà de la que ell mateix va adoptar pels volts del 1928, és la d’Amado Alonso, «Partición de las lenguas románicas de Occidente», Misc. Fabra, pp. 81-101, article reproduït en Estudios lingüísticos. Temas españoles, Madrid, Gredos, 1951, pp. 101-127. Cf. la ressenya de W. von Wartburg, ZRPh, LXX, 1954, p. 424. A. Alonso abandona el 1943 el punt de vista lèxic que havia mantingut amb Meyer-Lübke i altres gal·loromanistes (Estudios, op. cit., pp. 110-111).
11. Heus ací, encara, un ressò d’aquesta actitud: «Eine Sonderstellung nimmt das Katalanische ein. Es war anfänglich aller Warhscheinlichkeit nach nichts anders als eine Variante des Provenzalischen» (Helmut Lüdtke, Geschichte des romanischen Wortschatzes, Freiburg i./Br., Rombach, 1968, I, p. 76).
12. Heinrich Kuen torna, sense massa novetat, al tema de la subagrupació per constatar que el català de tots els temps, en qualsevol dels seus dialectes i sociolectes, és més «aparentat» amb els seus veïns del Nord que no pas amb els de Ponent. Vegeu «Die Stellung des Katalanischen in der romanischen Sprachfamilie» dins Studia Iberica. Festschrift für Hans Flasche. Bern-München, Francke, 1973, pp. 331-352.
2. VARIETAT LÈXICA
2.1. Les dificultats amb què ensopeguem si volem comparar les solucions lèxiques catalanes amb les d’unes altres llengües són grans. La prova, me la va proporcionar la lectura del notable article de Jakob Jud Problèmes de géographie linguistique romane,1 que desitjaria comentar ací en els punts relatius al català. L’autor examina la distribució dels mots que a la Romània expressen els conceptes ‘despertar’ i ‘apagar’.
2.2. Després d’assenyalar que el llatí expressava el sentit intransitiu de ‘despertar-se’ (‘s’éveiller’) mitjançant el verb deponent EXPERGISCOR, EXPERGISCI, EXPÉRRECTUS SUM i també, encara que amb menys freqüència, mitjançant EVIGILARE; que per al sentit transitiu de ‘despertar algú’ (‘éveiller qualqu’un’) usava EXCITARE, EXPÉRGERE, EXPERGEFACERE, SUSCITARE, mostra Jud la distribució panromànica de ‘despertar’. Els continuadors en la baixa llatinitat són *EXPERIRE, EXCITARE, EXVIGILARE, *DE EXCITARE i *EXPERTARE. Així, tindríem:
SE EXCITARE a Dàcia, Raetia, Dalmatia, Sardinia, l’Itàlia del nord, Nàpols i les Puglie.
SE EXVIGILARE al Romagnolo, part dels Abruços i a Sicília (p. 185).
Quant al gal·loromànic (p. 186), les Gàl·lies bèlgica i lionense recorren a s’esperir (< *EXPERIRE), verb reflexiu amb el sentit de ‘despertar-se’; a més, éveiller quelqu’un (< EXVIGILARE) com a verb actiu i s’éveiller com a verb reflexiu. La Gàl·lia narbonense coneix DE + EXCITARE (> prov. ant. dessidar), verb actiu i reflexiu, però també la solució del nord esperir i la de l’iberoromànic despertar.
2.2.1. Segons Jud, «el tipus despertar és únic en el vast domini portuguès-espanyol-català de l’edat mitjana» (I, p. 189). El seu nucli és el verb llatí vulgar *EXPERTU, que ix alhora de la simplificació del participi clàssic EXPÉRRECTUS (aquest s’havia tornat *EXPERCTUS segons la igualació accentual, *EXPERXI, *EXPÉRGERE, *EXPERCTUS). «Tot desdenyant de demanar auxili als verbs vigilare i excitare –escriu Jud– s’escaigué a Espanya la formació d’un verb transitiu, segons el model d’exemples típics molt antics com ara canere: cantare, utor: usare, ostendere: ostentare. El participi expertus va ésser el punt de partença d’un verb expertare que s’utilitzà com a transitiu ‘éveiller qualqu’un’ i com a reflexiu ‘s’éveiller’» (I, pp. 185-186). I Jud continua: «Roma proposà com a hereus del feble expergiscor, ferit de mort, els verbs se excitare i se exvigilare. La Hispània va respondre a la capital de l’Imperi amb una negativa categòrica i es dedicà a posar ordre a casa seua sense esperar el precepte de Roma: l’expertaredespertar de l’iberoromànic és el símbol lingüístic de l’autonomia de la província que se sostrau a la dictadura del govern central de Roma» (I, p. 186).
2.2.2. En el mateix article, Jud hi estudia el concepte ‘apagar’ (‘éteindre’) en les llengües romàniques. Constata la pervivència del clàssic EXSTINGUERE, verb a què fan competència els representants de TUTARE i PACARE, térmens que en el sentit d’‘apagar’ semblen innovacions lèxiques estranyes a la llatinitat clàssica. El portuguès, l’espanyol i el català, amb apagar, es van decidir, doncs, per PACARE.
2.2.3. Per al nostre autor, aquestes formacions iberoromàniques despertar-apagar per a ‘éveiller-éteindre’, simbolitzarien la «nova provincialis superbia» (I, p. 189), censurada per un senador romà a les darreries de l’Imperi. Serien una cosa així com l’encarnació de la consciència del valor propi que agafa el provincial, cada vegada més segur de les seues forces i senyor dels seus recursos, enfront de les ordres i les directrius de la capital, de la Urbs.
L’exposició de Jud és de gran brillantor i ja em va fascinar quan era estudiant. El conjunt és bastant exacte, excepte potser quan l’autor considera l’iberoromànic –constituït pel portuguès, l’espanyol i el català– com un bloc excessivament unitari. Sovint el català tria camins diferents dels que segueixen les altres dues llengües romàniques de la Península Ibèrica. És el que veurem.
No em deturaré en els fets portuguesos i castellans, però recordaré que Jud prescindeix, pel que fa a ‘éveiller’, de la coexistència entre despertar i acordar-recordar, la qual subsistí en espanyol fins al segle XVII (DCEC, I, p. 28a, S.V. acordar, II) i continua vigent en portuguès, en el qual acordar ‘despertar-se’ és en alguns parlars, com el minhoto, la denominació més freqüent. També passa per alt l’existència del port.-esp. desvelar,2 representant d’EXVIGILARE amb canvi de prefix (cf. cat. desvetllar, prov. desvelhar, FEW, III, p. 337, § 4).
2.3. Tornant al català, voldria, en relació amb el concepte ‘despertar’, adduir una prohibició llançada a les darreries del segle XV en una mena d’interessantíssim «Appendix Probi», titulat Regles d’esquivar vocables, que A. Badia va publicar el 1950.3 La prohibició es dirigeix al verb «deixondar per despertar o esvellar».4 Aquests tres tipus lexicològics, que expressen en català la noció de ‘despertar’, ens menen d’una banda cap a l’iberoromànic (despertar), d’una altra banda cap al gal·loromànic (esvetllar) i, fins i tot, cap a la creació individual (deixondar o deixondir).
2.3.1. El verb deixondar, que tenim datat en català des del segle XIV, parteix d’un tipus llatí DE + EX + SOMNITARE. Detinguem-nos-hi un moment, ja que n’hi ha hagut unes altres propostes etimològiques.
El nostre lexema deixond- té en l’actualitat dues variants: deixondar i deixondir. El seu ús és transitiu i intransitivo-reflexiu.
La variant de la conjugació en -ar viu, segons el DCVB (S.V. deixondar), en rossellonès i en el català oriental: el Conflent, l’Empordà, el Ripollès, la Plana de Vic. La variant en -ir té, segons la mateixa font (S.V. deixondir), una extensió major, ja que apareix també a Mallorca i Menorca. Pel que hi puc albirar, ambdues són alienes a tota l’extensió del català occidental, incloent-hi el valencià.
El DCVB no n’addueix documentació antiga.5 Això no obstant, la variant en -ar (deixondar) apareix en la Passió del segle XIV:
E Ieshus prisme per la ma
E de terra el me leva
E dona ayga per la fas
Per so qui yo bem dexondas.6
Cap al 1400, en el Torcimany de Lluís d’Averçó se’n registren les formes conjugades dexonda i dexondà,7 i acabem d’esmentar la prohibició (dexondar per despertar o esvellar) continguda en les Regles d’esquivar de les darreries del XV. Al segle XIX, Milà i Fontanals va recollir a Ripoll una versió del romanç de Lluís de Montalbà, en la qual el verb deixondar apareix dues vegades, en passat simple i en indicatiu:
v. 24: Al primer cop de vihuela // son marit s’en deixondá.
v. 25: [Desperteuvos, vida meua] // qu’es hora de deixondá.8
El DCVB n’addueix usos de Jacint Verdaguer en infinitiu (deixondar) i en present d’indicatiu (se deixonda) i de Maragall també en present (se deixonda). En una versió rossellonesa actual de la cançó «Una matinada fresca» he sentit la frase «la bella se deixondà».9
La variant amb el morfema en -ir és documentada amb autoritats de les Balears, des de les darreries del segle XIX, però també la fan servir Verdaguer10 i Collell, que són de Vic.
J. Coromines proposa una base DE-EX-SOMNICIRE. Suposa un punt de partida *deixonzit > deixondit (participi), mentre que deixondar (que diu conèixer només en el present: deixonda) seria secundari i potser sorgit com a forma no incoativa de deixondir.11
La documentació mostra ben clarament que la variant en -ar és primària i que deixondir és resultat d’un canvi de conjugació, fenomen bastant corrent.12 A més, la forma en -ar, la trobem també en imperfet de subjuntiu, en perfet simple, en infinitiu i en imperfet d’indicatiu. L’error de Coromines consisteix a imaginar que el participi deixondit és l’antònim d’enxunxit, ‘ensopit’, el qual considera mossarabisme (a causa de la seua s o ts procedent d’una -Ci).13 Aquest enxunxit, però, no és tal mossarabisme, sinó una simple forma amb reduplicació consonàntica ns-ns, origen expressiu anàleg a les cast. chocho, zonzo, tonto, lelo, etc. (Cf. DCVB, S.V. enxonxit).14
L’etimologia de deixondar és clara: DE-EX-SOMNITARE. Per al tractament fonètic, cf. domdar, adondar < DOMITARE ’domesticar’.15
La formació d’un *SOMNITARE, a partir de SOMNIARE amb el sufix freqüentatiu i intensiu -ITARE, és normal en llatí. Per a l’aspecte semàntic d’aquesta classe de verbs, compareu amb el ll. DORMITARE; el mateix podem dir d’un tipus lèxic copidá ‘adormir-se’ que viu als parlars llombards septentrionals i al reto-romànic dels Grisons.16
Formalment, la base *SOMNITARE, amb prefix diferent, es troba en unes altres parts de la Romània, per exemple a la Bresse aissontá ‘rendre somnolent, accabler de sommeil, porter au sommeil’ (FEW, XII, 93b), i el simple viu a la Bèlgica romana: somter ‘sommeiller, dormir’, etc. (ib.).17
2.3.2. Encara podríem citar el verb reixidar i el seu derivat reixidament, sortits de RE + EXCITARE, usats per Ramon Llull, però que no sabem fins a quin punt arrelaren en català antic. Ignorem si es tracta d’un ús individual lul·lià, tirant mà del provençal, o més aviat es tracta d’una tendència que no va aconseguir d’imposar-se.18
Per consegüent, heus ací ‘éveiller’ representat mitjançant els tipus despertar, esvetllar i deixondar, si més no. Prescindesc, és clar, de les variants de caire dialectal d’aquests tres verbs fonamentals.
2.4. Continuant la seua exposició, Jud indica que, a grans trets, la Romània coneix tres tipus lèxics fonamentals per expressar la noció ‘éteindre le feu, éteindre la flamme’:
EXSTINGUERE (Romania, França del Nord i un petit territori d’Itàlia),
TUTARE i variants (Itàlia, Rètia, Sardenya, França central i meridional),
PACARE (Península Ibèrica).
A més, Burdigala havia forjat un *EX-CANDERE (contrari lògic de CANDERE ‘brillar’), Massilia i Nemausum van acudir a una nova formació *ADMORTIARE, mentre que Bononia, Mutina i Rhegium adoptaren un *EX-MORTIARE, dues creacions que es basen en la imatge ignis mortuus est (op. cit., I, p. 235).
2.4.1. Ara bé, si, en efecte, el català diu apagar, com el portuguès i l’espanyol, conegué, tanmateix, unes altres bases lexicals que no han arrelat del tot, de l’existència de les quals, però, la documentació medieval o els dialectes moderns ens donen testimoni. Així, el cèlebre metge Arnau de Vilanova fa servir, a principis del segle XIV, la parella sinonímica estèyner o apagar;19 a més, tudar, que existeix avui al Rosselló (al costat de la variant factitiva atudar), es documenta als segles XIV i XV i sobreviu a Mallorca en l’accepció de ‘fer malbé, espatllar’. Amortar (el foc) com a verb transitiu i esmorir-se com a reflexiu són també testimoniats (cf. DCVB, S.V.); el mateix s’esdevé amb escantir, però aquest apareix en un text en el qual abunden els provençalismes i per això se’ns en fa sospitós.20
En resum, si el català, des de sempre, ha expressat tots aquests conceptes d’‘éveiller’ i d’‘éteindre’ amb despertar i apagar i coincideix així amb la resta de l’iberoromànic, també se serveix –i això no ho diu Jud– de gairebé tots els altres tipus lèxics que existeixen a la Romània, de manera particular a les Gàl·lies.
1. RLiR, I, 1925, pp. 181-236; II, 1926, pp. 163-207. En traduesc les citacions.
2. Cuervo, Dicc., II, pp. 1187-9.
3. «“Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols”. Unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana: I. Edición del texto», BRABL, XXIII, 1950, pp. 137-152. El senyor Badia en va fer després un estudi de la fonètica (ib., XXIV, pp. 83-116) i, també, de la morfologia i la sintaxi (ib., XXV, pp. 145-163).
4. BRABL, XXIII, p. 146, núm. 125.
5. En un fabliau català del segle XIV surt deixondar en la forma provenzalitzant del pretèrit:« Aquí enlex, que no.s tardet, // dich que’l burgues se dexondet» (publicat per Gabriel Oliver, «El diable, el sagristà i la burguesa. Fragmento de un texto catalán del siglo XIV» dins Miscellanea Barcinonensia, XII, 1973, p. 48).
6. Passió, mort, resurrecció y aparicions de N.S. Jesucrist, ed. per E. M(oliné) B(rasés), en EUC, III, 1909, p. 349, vv. 1045-48. El Dicc. Aguiló, que cita també aquest text (S.V. deixondar), en dóna una versió una mica diferent, però això no afecta el mot que ací ens interessa: «E doná’m aygua per la fas per so que yo be’m dexondás».
7. Vegeu-ne l’edició de J.M. Casas Homs, índex. No tenim, però, context.
8. Manuel Milà i Fontanals, Romancerillo catalán, Barcelona, 1882, p. 163. La localització a Ripoll, la devem a les notes inèdites de Milà publicades per Francesc Pujol i Joan Puntí, Observacions, apèndix i notes al «Romancerillo catalán» de Manuel Milà i Fontanals, Barcelona, 1926, p. 30. Vegeu també R. Menéndez Pidal, Romancero tradicional, III, Romances de tema odiseico, Madrid, 1969, p. 25 (§ I. 13, v. 25).
9. Maurice Auzeville, Chants traditionnels du Roussillon, EPL. 7570, Productions Vogue, Série Medium (el disc deu ésser dels anys 1958 o 1959).
10. Vegeu Dicc. Balari, S.V. deixondir.– Jacint Verdaguer, Obres Completes, Barcelona, Ed. Selecta, 1948, p. 83a (L’Atlàntida, conclusió: «Somni d’Isabel»; ací deixondit rima amb teixit).
11. «Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara», en ER, III, 1951-1952, p. 219, n. 8, i p. 228, n. 10. [En el DECat evita d’esmentar el que fou proposat en l’original d’aquest llibre meu].
12. Doblets del tipus abrusar/abrusir, cuitar/cuitir són freqüents. El fet no queda circumscrit al català, com es pot veure en Alfred Risop, Studien zur Geschichte der französischen Konjugation, Halle a. S., 1891, esp. pp. 21-38.
13. Per a aquest mot, en voldria postular una base IN-SOMN-ICIRE (cf. loc. cit., p. 219, n. 8).
14. Vegeu la meua nota de la ZRPh (LXXIX, 1963, pp. 278-283), en la qual rebutge l’etimologia de G.Tilander, qui deriva tonto d’un suposat *TONTUS (per TONSUS, de TONDERE) [aprofite l’avinentesa per indicar que el castellà tonto és força més antic del que hom diu, DECH, s.v.; ja surt al procés de Cazalla del 1533, ed. M. Ortega Costa, p. 210; el derivat atontado encara és més primerenc: Gonzalo Fernández de Oviedo, Sumario, «Biblioteca de Autores Españoles», vol. 22, p. 490; aquestes dates invaliden tota l’argumentació lusitana de Tilander].
15. Aquest ètim, format sobre DOMARE, viu a totes les Gàl·lies (FEW, III, 132) i en català. W. von Wartburg diu que DOMITARE és privatiu només de la Gal·loromània (i oblida el català domdar i adondar), mentre que DOMARE s’ha mantingut a les penínsules itàlica i ibèrica. Ací veiem que el català posseeix les dues solucions.
16. Diczionari rumantsh grischun, IV, 549-550.
17. Acabada de redactar aquesta nota, veig per casualitat que Coromines (DCEC, III, 80b; S.V. lerdo) assenyala que L. Spitzer va proposar en un altre temps *DE-EX-SOMNITARE per a deixondar, base que aquell rebutja (fundant-se en la falsa prioritat del verb deixondir). Després de no poques recerques, he topetat amb l’article d’Spitzer, que incidentalment parla només de deixondir i que el fa derivar d’un imaginari *DE-EX-sOMNITIRE («Katalanische Etymologien», en Mitteilungen und Abhandlungen des Seminars von Hamburg, 1917, IV, p. 9); i també m’assabente que, aquesta etimologia, l’havia proposada ja Oliva Joh. Tallgren («Glanures catalanes et hispanoromanes», en Neuphilologische Mitteilungen, XIII, p. 171), el qual, a més, fixava la base DE-EX-SOMNITARE per a un deixondar-se ‘se souvenir’ (?), tret del Diccionari de Saura. Tot això sense necessitat d’argumentar i amb la facilitat que es tenia en aquella època per fer propostes etimològiques de caràcter formal, sense cap base en la llengua.
18. El DCVB cita per a reixidar i reixidament (S.V.) un text del Llibre de Contemplació, en el qual aquestes paraules van acompanyades del sinònim més corrent: lo rexidà e’l despertà, rexidament e departament (cal llegir-hi e despertament, cf. ORL, II, p. 288; cap. LV, § 29: reixidament e despertament).– En el Blanquerna de Ramon Llull mateix, manuscrit Piot del segle XIV, llegim: «Narpan respos que enaissi lauia uestit son escudier e que lauia rescidat» (ed. Morel-Fatio, Rom. VI, 1877, p. 524a), mentre que el manuscrit de Munich duu que.l havia despertat (ed. S. Galmés, ENC, núms. 50-51, I, p. 272.28); amb aquest coincideix l’edició príncep de València del 1521: que havia tan matí despertat (ed. Morel-Fatio, loc. cit., p. 525b).
19. En el Raonament d’Avinyó (1310): «… d’altra part, s’enforçaven de diffamar-los, e d’estèyner o apagar en lo poble la devoció» (ed. M. Batllori, ENC, núm. 53-54, vol. I, pp. 204.15-16).
20. Viatge d’En Perellós (darreries del segle XIV, però publicat segons l’incunable del 1486): «… e tantost com yo nomenàs lo nom de Jhesu Crist, tantost fuy guarit e lo foc scantit que no hy resta vna sola beluga» (Llegendes altra vida, p. 154, línia 709); cf. el text llenguadocià del XV: «… may tantost que ieu nomniey lo nom de Jhesu Christ, tantost ieu fory guerit e tot lo fuoc se escantit que no y demorec pas una sola beluga» (Perelhos, p. 27, línia 592).
3. UN ASSAIG A QUATRE COLUMNES
3.1. Per acostar-nos, mitjançant la comparació amb els seus veïns, a les característiques lèxiques del català, podríem recórrer a la llista de mots establerta per Jud al principi del seu esmentat estudi i destinada a subratllar les divergències que hi ha entre l’iberoromànic (= castellà), d’una banda, i l’italià i el francès, de l’altra.1 Aquesta llista és arbitrària, i curta d’allò més, per poder traure’n conclusions. Malgrat tot, té per a nosaltres l’avantatge de no ésser obra meua, preparadada segons un criteri que hauria pogut semblar partidista.
La nostra llista col·loca en tres columnes una sèrie de térmens en italià, francès i espanyol; en una quarta columna, separada per una ratlla vertical, hi afegesc els mots corresponents en català modern, a fi d’examinar així les convergències o les discrepàncies que aquests presenten respecte del lèxic gal·lo-italià o del lèxic espanyol.
Farem servir en distintes ocasions el terme «gal·loromànic» en un sentit excessivament estret, ja que en rigor l’apliquem a solucions romàniques no hispàniques (ni castellanes ni portugueses); noteu que al costat del francès i l’occità (gal·loromànic) apareix amb freqüència l’italià:
3.1.1. En els números 1, 3, 6, 7, 8, 9, 11, 14, 17, 18, 19, 22, 23 i 24 el terme català coincideix amb la solució franco-italiana, oposada a la de l’espanyol, és a dir, en 14 dels 24 casos considerats, una mica més de la meitat, doncs. En 2, 12, 15, 20 i 21, és a dir, en cinc casos, el català i l’espanyol van junts. Mentre que en 4, 5, 10, 13 i 16, és a dir, una altra vegada en cinc dels 24 casos, el català presenta una solució divergent tant de l’espanyol com de l’italià-francès.
3.1.2. Per completar el quadre de l’iberoromànic indique els térmens portuguesos:
| 1. primo | 13. pedaço | ||
| 2. irmao | 14. pardo | ||
| 3. sobrinho | 15. quente | ||
| 4. verao | 16. demais | ||
| 5. tarde | 17. tomar | ||
| 6. manha | 18. querer | ||
| 7. sarta | 19. rezar | ||
| 8. cama | 20. perguntar | ||
| 9. ave, pássaro | 21. buscar | ||
| 10. cao | 22. chegar | ||
| 11. ameixa | 23. falar | ||
| 12. manteiga | 24. comer |
Aquesta llista2 serveix també com a contrast. Quan s’al·ludeix a les «hablas hispán
cas» i al costat del castellà s’enquadren les solucions dels parlars extrems de l’est i de l’oest peninsulars, convindria que hom recordés aquest impressionant quadre.3 No el comentaré, perquè parla per si mateix.
3.2. Tornem als resultats de l’acarament que hem assenyalat al § 3.1.1. La perspectiva adoptada no és sinó parcialment fidel a la realitat. La imatge no quedarà matisada ni serà exacta metodològicament si no projectem els fets occitans i si no hi duem a terme algunes modificacions.
Núm. 2. El català medieval no ignora frare (ni sor) al costat de germà (i germana). A falta d’un estudi estadístic, potser podríem arriscar-nos a afirmar que frare, durant els segles XIII i XIV, i fins i tot també el XV, és tan freqüent com el seu sinònim i rival germà.4
Núm. 4. A més de verano, l’espanyol coneix estío, denominació més antiga i avui poètica; verano significava en realitat la primavera o el començament de l’estació estival, més que no l’estiu pròpiament dit.5 Hi ha un paral·lelisme entre l’espanyol i el català en la formació d’un [TEMPUS] AESTIVUM (anàleg i oposat al [TEMPUS] HIBERNUM) enfront dels representants d’AESTATEM. L’occità, que en diu estiu, es col·loca al costat de les llengües hispàniques.6
Núm. 5. Tarde no és traducció fidel de sera-soir (com sí que ho és, en canvi, el cat. vespre), ja que l’espai de temps que abraça la tarde s’estén des del migdia fins a la posta del sol. El català modern ha pres manllevada la paraula castellana i en diu tarda. Aquesta no ha penetrat a València, que en diu vesprada; ni a Mallorca, que en diu hora-baixa o capvespre (cf. DCVB, S.V. 2. tarda).7
Núm. 8. L’espanyol posseeix també lecho (< LECTUM). El cert, però, és que cama hi és el mot més usual, del qual ja dóna testimoni Sant Isidor, mentre que lecho forma part del lèxic elevat i poètic.
Núm. 9. La correspondència entre l’esp. ave-pájaro i l’it. i fr. uccello-oiseau és exacta; l’espanyol empra pájaro per als volàtils petits i reserva el terme ave per als grans (aves de rapiña, etc.); aquesta distinció, però, és bastant recent i la denominació genèrica és ave. Al costat d’ocell, el català medieval va fer servir au, que encara avui s’admet en poesia.8
Núm. 10. L’espanyol va conèixer, a més de perro, can, paraula que pertany avui al nivell elevat del lèxic. Per la seua banda, el català en diu gos, però també ca; aquesta forma és l’única que s’utilitza a la Catalunya francesa (ALPO, mapa 138) i a les Balears (Veny II, p. 150, § 126).
Núm. 12. En català antic es documenta també burri (< BUTYRUM), però mantega sempre va ésser la paraula usual.9 També la Narbonense conegué mantega (cf. FEW, S.V. *mantaica).10
Núm. 13. En aquest cas no veiem per quina raó Jud va creure haver de separar l’esp. pieza del fr. pièce; recordeu el sentit originari de l’esp. empezar. L’esp. pedazo correspon més aviat al fr. morceau. A més de tros (que va ésser adoptat per l’espanyol: trozo),11 el català posseeix peça i pedaç; el sentit fonamental de pedaç és el de ‘tros de drap que es cus a una peça vella o trencada’ (cast. remiendo); d’ací el verb apedaçar (cf. fr. rapiécer). Pedas (o petas) viu també en occità.
Núm. 14. L’espanyol va prendre del gal·loromànic, sens dubte de l’occità, la paraula gris; de tota manera, pardo, que seria en francès brun, no existeix en català.
Núm. 15. La coincidència espanyol-català caliente/calent és exacta, tot i que en català antic predomine, fins al segle XV, cald;12 calent, tanmateix, que també existeix en llenguadocià, ja apareix en Ramon Llull.
Núm. 16. El català conegué en l’edat mitjana trop;13 potser siga un manlleu del gal·loromànic, com ho és, ben clarament, l’it. troppo. El terme genuí sempre ha estat massa.14
Núm. 17. L’espanyol usa encara avui el verb prender, transitivament amb el sentit d’’adherir (un adornament)’, ‘detenir, privar de llibertat (una persona)’ i intransitivament amb el sentit d’’arrelar (en parlar de plantes)’; també queden frases fetes com prender fuego. Tot això són indicis que, en els primers temps de l’idioma, va tenir el mateix valor que els corresponents verbs italo-francesos i catalans.15 Tomar és posterior.16 Aquest no existeix en català, en el qual prendre és el terme corrent; avui, més que no en l’edat mitjana, pateix la competència de (a)gafar, tipus lexicològic que també apareix en llenguadocià.17 Convé d’assenyalar que el problema d’aquestes correspondències és bastant complex. Una part del camp semàntic del francès prendre, l’ocupa en espanyol no solament tomar, sinó també coger (o agarrar).
Núm. 19. L’esp. rezar (< RECITARE) significa ‘orar, recitar oracions’. En aquest sentit ha passat al català modern resar,18 que figura al costat de pregar. Jud es va limitar a indicar els sentits de l’alem. beten; però, si preníem en consideració el de bitten, tindríem una nova coincidència del català amb l’italià i el francès (pregare/prier): cat. pregar enfront de l’esp. rogar. En aquest últim cas, la dimensió diacrònica ens duria a tenir en compte el fr. ant. rover (FEW, X, pp. 445-47).
Núm. 20. Aquesta correspondència es limita al sentit d’’interrogar’ (alem. fragen). El cat. preguntar és un manlleu recent de l’espanyol;19 coexisteix amb el patrimonial demanar, verb que en el sentit de ‘requerir, exigir’ (alem. bitten um, verlangen) coincideix amb l’italià i el francès (domandare, demander-demanar) enfront de l’esp. pedir.
Núm. 21. En català antic i encara al Rosselló, a les Balears i en la llengua literària moderna, tenim cercar;20 el cat. buscar es va prendre de l’espanyol al segle XVII.21
Núm. 22. Una imatge semblant a la de l’esp. llegar (procedent de PLICARE) es repeteix a València, on tenim aplegar,22 verb que viu al costat d’arribar. Aquest últim verb és el més corrent a València i l’únic que s’usa a la resta del domini català actual. Si Meyer-Lübke (Das Katalanische, § 154, pp. 158-159) havia conegut la realitat dels fets,23 és a dir, que València també té arribar,24 s’hauria pogut estalviar algunes arriscades hipòtesis.
3.2.1. Vet ací la llista dels térmens occitans, que hem tret del Diccionari d’Alibert (= A):
1. cosin
2. fraire
3. nebot
4. estiu
5. ser
sera
vèspre
vesprada
6. matin
7. sartan (parlars de les
Cévennes)
padèla
(parlars d’Agen
8. liét, lièch
9. aucèl, ausèl
10. can, canh
gos
11. pruna
12. burre
13. tros
pèça
pedaç,
petaç
14. gris, -a
15. caud, -a
16. tròp
17. prene (parlars centrals)
prendre (parlars de
Gévaudan i de Rouergue)
18. voler
19. pregar
20. demandar
21. cercar
22. ambar
23. parlar
24. manjar
Com hem fet amb les correspondències portugueses (cf. 3.1.2), demanem al lector que compare aquests resultats amb els del català, d’una banda, i amb els de les llengües hispàniques, espanyol i portuguès, de l’altra. Els tipus lèxics de l’occità que semblen aliens al català són SERU, -A (núm. 5),25 SARTAGINE (núm. 7) i, fins un cert punt, BUTYRU (núm. 12). És clar que alguns dels tipus vigents en occità han patit modernament en l’altra llengua romànica la competència d’ètims més «hispànics»; és el que s’esdevé amb els números 2 (FRATER en pugna amb GERMANU), 15 (CALIDU, amb CALENTE), 20 (DEMAN-DARE, amb PERCONTARI), 21 (CIRCARE, amb *BUSKARE). La substitució de *THROP per MASSA (núm. 16) i la de CANE per *GUS(K) (núm. 10) és un fet intern del català, i es pot dir que els tipus que ací han triomfat van existir o existeixen també –llevat de preguntar– al Migdia francès.
El que observem ací és, doncs, un procés invers al del català. L’occità modern ha abandonat alguns tipus lèxics (per exemple, els corresponents al cat. mantega, calent, massa, buscar), els quals triomfen en català, en detriment dels paral·lels occitans. Hi veiem que avui cadascuna d’aquestes dues llengües s’inscriu en una òrbita diferent. La major o menor comunitat cultural de l’edat mitjana s’ha trencat.
3.3. Si fem un primer balanç de les comparacions, hauríem d’afegir en l’haver de l’afinitat gal·loromànica del lèxic català els exemples 2, 15, 20 i 21, aquests dos darrers (demanar i cercar) per dret irrefutable. En favor de la tendència iberoromànica afegiríem als casos evidents els números 4 (esp. estío), 9 (cat. au) i potser –encara que amb drets menys indiscutibles– el 22 (val. aplegar). Hem de deixar de banda els números 8 i 10 –en els quals l’esp. lecho i can coincidirien amb el tipus lexicològic de les altres llengües considerades– i el número 13, les dades del qual són inexactes.
En resum, dels 24 mots que comprèn la nostra llista, podem col·locar 17 tipus lexicològics (70,8 %) en l’òrbita gal·loromànica i 9 (37,5 %) en la iberoromànica. Hem de tenir present que cinc tipus, és a dir, els números 2, 15, 19, 20, 21 i 22, compten en ambdós dominis.
D’ací, pel fet d’estar alhora en els dos taulers del díptic, cobra el lèxic català el seu valor eminent en l’estudi de les llengües romàniques. Vet ací com es presenta el resultat de la nostra anàlisi:
Òrbita gal·loromànica, 17 tipus (70,8 %):
1(cosí), 2 (frare), 3 (nebot), 6 (matí), 7 (paella), 11 (pruna), 14 (gris), 15 (cald), 17 (prendre), 18 (voler), 19 (pregar), 20 (demanar), 21 (cercar), 22 (arribar), 23 (parlar), 24 (menjar).
Òrbita iberoromànica, 9 tipus (37,5 %):
2(germà), 5 (tarda), 9 (au), 12 (mantega), 15 (calent), 19 (resar), 20 (preguntar), 21 (buscar), 22 (aplegar).
Les solucions autònomes són escasses: estiu (4), vespre (5), gos (10), tros (16) i massa (16). Potser resulte agosarat de parlar d’autonomia en aquest context, ja que en el conjunt de la Gal·loromània les trobem totes, i dues d’aquestes (4 i 10), també en la Iberoromània.
1. RLiR, I, 1925, pp. 181-182.
2. La prenc de Serafim da Silva Neto, História da língua portuguêsa, Rio de Janeiro, 1952, p. 121. En modifique la solució del núm. 16, en la qual per distracció Neto va escriure bastante. La solució portuguesa és demais; cf.: «É cedo demais», «Tem orgulho demais para se conformar con esse papel», «A senhora é boa demais comigo».
3. L’única divergència del portuguès respecte de l’espanyol es troba en la parella ameixa-ciruela. La isoglossa DAMASCENA abraça el lleonès i arriba fins a Toledo. Vegeu Menéndez Pidal, Orígenes, pp. 390-393, § 835; per a l’etimologia, cf. DCEC, S.V. ciruela [cf. J.L. Pensado, «Niso y nisal», dins Revista, IV, La Coruña, 1968, pp. 155-165; Colomina, Marina Baixa, p. 277].
4. Atesa l’afecció per la sinonímia que té l’edat mitjana (cf. J. Rubió i Balaguer, ER, IX, 1961, pp. 79-80), no ens ha de sorprendre de trobar en català antic la parella frare-germà. Per exemple, en Desclot: «… per l’acostament que era entre ab .II., ço és a saber car eren frares e germans» (Crònica, ed. M. Coll i Alertorn, ENC, núms. 69-70, vol. IV, p. 82.26); «… axí com a frares e a germans» (Ibid., núms. 69-70, vol. V, p. 138.18). Fins i tot es troba l’expressió frare germà (per exemple, en Exposició De Civitate Dei, BRABL, VII, p. 207), sobre la qual podem demanar-nos si GERMANUS no ha mantingut, com a les Gàl·lies, el seu sentit originari de ‘vertader, autèntic’. Cf. Adolf Graf, Zur Geschichte von lat. Frater und Soror im Italienischen und Rätoromanischen mit Ausblicken in die Frühromania, Dis. Zurich, 1955, pp. 30-31.– El significat jurídic d’agermanar i agermanament en els drets marítim i conjugal medievals (LCM i Costums de Tortosa; cf. DCVB, S.V., i LCM, ed. Moliné, núm. CCXXXII) permet de suposar que germà també és arrelat des d’antic.
5. Els reajustaments semàntics entre estío, verano i primavera són freqüents en l’edat mitjana. Així, la frase «al estiu aenant» de la Cròn. Jaume I (I, p. 40) és traduïda a l’aragonès medieval: «pora el tiempo de la primavera adelant» en les Gestas (p. 11).
6. FEW, I, p. 46b, S.V. aestivus.
7. Vegeu un ús clàssic de vespre i vesprada: «¡Oh, bell matí de creació humana, e tan amara fou la tua vesprada! Cert, bé diu lo proverbi vulgar: No llous lo jorn tro que veges lo vespre» (Felip de Malla, Pecador remut, cit. per Riquer, HLC, III, p. 423)
8. No és del tot exacte el que en diu el DCEC, I, p. 337, n. 1: «Alcover da un ej. de au en Lulio y otro en las Costumbres de Tortosa (s. XIII). Conozco otros en el mismo autor (Doctrina Pueril, 7, 168, 176, 231) y en el mismo texto jurídico (ed. Oliver, pág. 422), y algún otro caso suelto (A. el Capellán, De Amore, pág. XXII), pero son raros los autores medievales que emplean el vocablo». En la nova edició del volum I, el DCVB n’afegeix un exemple del 1262. Pel meu torn, n’he aplegats alguns de Llull, no només del Llibre de Contemplació i de la Doctrina Pueril, sinó també del Blanquerna (ed. S. Galmés, ENC): vol. I, p. 232.14 i 22 [però, p. 232.9: los auçeyls]; vol. II, p. 191.15 [però, p. 188.23, aucells]; vol. III, p. 122.11. Vegeu, a més, Muntaner, vol. I, pp. 35.23, 69.32, 70.15, 126.12, 276.22; Llibre del nudriment he de la cura dels ocels, ed. Faraudo, en Recull de textes catalans antichs, vol. XII, pp. 11-12.– No es pot negar, tanmateix, que ocell ja és a l’edat mitjana més freqüent que no ho és el seu sinònim au, però fóra exagerat de dir que aquest es troba en català antic «con carácter esporádico y algo latinizante» (DCEC, I, p. 336b).
9. En la Crònica de Desclot (ENC, núm. 64, vol. III, p. 67.24): «… carn, e galines, e ous, e formatges, e burri e molt d’altre refrescament». Un document de Perpinyà del 1284 diu: «Item mantega o bori, lo quintal III meales» (Gual, VCM, p. 146; el glossari d’aquesta obra interpreta malament el mot, ib., p. 457).
10. En la traducció occitana de la Doctrina Pueril de Ramon Llull, el fragment corresponent a «menjarien mantega e mel» de l’original (ed. Schib, p. 163.30) és expressat per «maniarion madega e mel» en el ms. Nouv. acq. fr. 6182 de París, mentre que el de l’Ambrosiana de Milà du «m. mantega, beurre e mel». Atesa l’existència en occità del tipus lèxic mantega, s’esvaeixen els dubtes de D. Zorzi sobre aquest, que suposa «catalanisme» («Un fragmento provenzale della “Doctrina Pueril” di Raimondo Llull», en Aevum, XXVIII, Milano, 1954, pp. 348-349, n. 2).
11. DCEC, IV, pp. 611-612; FEW, XIII, pp. 319-321. Va ésser Meyer-Lübke qui va precisar l’origen català de l’esp. trozo (REW, 8725); encara que García de Diego ho ha posat en dubte (RFE, XI, p. 346), amb prou feines es pot prescindir d’aquest origen (en DEEH, S.V. trozo, remet a l’article torosus de la segona part, però no hi trobem l’esmentat article).– El 1525, el traductor castellà del Llibre del Coch trasllada el català tros per pedazos, pedacitos, penca, rueda, parte. Igualment s’esdevé amb el verb trossejar, que expressa mitjançant hazer pedaços, cortar a pedaços, quebrantar (cf. Leimgruber). No hi fa servir la correspondència exacta: *trozo.
12. Recordem que a les darreries del XV, Corella es permet acudits amb la seua antiga amada Caldesa tot jugant amb el mot: «Si.l ferro calt…», «calda cremant…» (Obres de J. Roiç de Corella, ed. Miquel i Planas, pp. 415-416, 435).
13. Vegeu DCVB, S.V., que n’addueix textos dels segles XIII i XIV. En el LCM, l’adv. trop dels mss. més antics (L) és substituït per massa en els moderns (ms. U) [cf., per exemple, el núm. CXIV de l’ed. Moliné]. Els mateixos canvis en les dues versions de les Cròniques del món (EUC, XVI, p. 97: «trop auríem a fer» - «hauria massa a fer»).
14. L’adv. massa també és corrent en provençal antic (cf. FEW, IV, p. 442b i n. 9). Per explicar l’origen d’aquest adverbi, i del seu sinònim trop, cal partir del sentit d’‘amuntegament, apilotament’.
15. DCELC, III, pp. 874-877.
16. Vegeu l’article de J. Jud, «A propósito del esp. “tomar”», en Homenaje ofrecido a Menéndez Pidal, II, pp. 21-27. Aquest preciós estudi és importantíssim per a nosaltres no tant perquè ateny l’etimologia proposada per a l’esp. i port. tomar (AUTUMARE), sinó perquè posa en relleu el paper del lèxic d’arrelament jurídic en la península. El català no hi participa, o hi participa molt poc. En situar AUTUMARE dins el seguit de termes del dret romà, estudia la pervivència a l’Hispània de mots que formen part del cabal lèxic genuí del català: PERSCRUTARE, PERCONTARE, PERFIDIARE, REUS, QUAESTIARE, QUERIMONIA, PRAECONARE, INTEGRARE, DEHONESTARE, INGENUARE. Per a tomar, cf. també les precisions del DCEC, IV, pp. 490-494. Tant Coromines (loc. cit.) com el DCVB han deixat ben clar que el cat. tomar ‘agafar al vol’ és una variant de pomar (cf. valencià empomar). Cal afegir-hi que algunes altres mencions antigues de tomar, com ara la de Felip de Malla (vegeu Dicc. Aguiló) són simples variants formals de tombar. També ho és el mallorquí modern tomar ‘batollar, fer caure’. M. de Riquer voldria explicar, al meu parer amb poc d’encert, el verb entomar, que apareix en el provençal de Guillem de Berguedà amb el seu sentit obscè, per aquest mateix tombar (cf. «garsos corba et entoma», IX, 9; en M. de Riquer, Guillem de Berguedà, Abadia de Poblet, 1971, II, p. 95) [La meua posició respecte al lexema tomar és, doncs, patent; per això m’ha sobtat de llegir en el DECat, VIII, p. 550b.40, uns atacs de l’autor adreçats a mi amb la finor que el caracteritza].
17. DCEC, II, pp. 609-610; FEW, IV, p. 18.
18. La menció més antiga que he aconseguit trobar del castellanisme resar apareix en un procés inquisitorial de València de l’any 1500: «… lo dit M[iquel] V[ives] a petició del conf. lo instruy de los salms que.l conf. cada dia havia de rezar (sic)» (F. Baer, Die Juden im Christlichen Spanien, II, p. 536). Després, fins al segle XIX, no l’he encertada amb cap d’altre exemple. El tipus RECITARE es presenta en alguns parlars fronterers, com ara a Aiguaviva: redar (Sanchis Guarner, RFE, XXXIII, 1949, p. 58).
19. L’exemple més antic que n’addueix el DCVB, S.V. preguntar, és el següent del 1576: «Respon-me al que’t preguntaré» (Isop Faules, fol. 7). He d’afegir que aquest text sembla ésser traducció del castellà i que, això no obstant, a pesar de molts sondejos no he aconseguit de trobar-hi més que demanar, fins i tot en el mateix foli 7 en què hi ha l’exemple del DCVB: tot seguit respon l’interlocutor: «No deman jo això, mes en quin lloch és estat engendrat» (fol. 7, p. 18).
20. Cf. Veny II, p. 160, § 138, i ALPO, mapes 131 i 132. Aquest últim mapa cartografia la traducció de la frase «nous allons chercher des violettes»; prescindint dels escassos punts on han contestat cúller, al departament dels Pirineus Orientals domina el tipus cercar. Em demane si la francisació hi ha arribat tan lluny o si els subjectes s’han limitat a calcar; crec que una pregunta indirecta hauria donat resultats diferents. A les localitats de la Catalunya espanyola s’ha contestat buscar o cullir. Com s’ha formulat, però, la pregunta en espanyol? No s’haurà dit «*buscar violetas»? [veg. ara L. Badia, «Estudis de Llengua i Literatura catalanes», I, pp. 65-68].
21. Cf. aquest exemple aïllat del 1521, a València: «e com vingué la matinada començaren a anar en busca d’ella e atenygueren-la dellà Cilla y la tornaren a València» (Antiquitats, p. 37).
22. La forma antiga plegar és documentada des del 1365; cf. la meua nota en ZRPh, LXXIV, 1958, p. 293, i DCVB, I, p. 773b (S.V. aplegar, accep. IV). A fi que servesca de criteri per determinar la procedència valenciana de certs textos, afegesc ací les indicacions següents de plegar: EUC, XVI, p. 225; Eximplis, II, p. 102; any 1403, en AIEC, V, 1913-1914, p. 520, doc. núm. 10, i p. 531, doc. núm. 78; sant Vicent, Sermons, II, p. 83; any 1415, en Ligarzas, III, 1971, p. 111; any 1461, CODOIN ACA, XVI, p. 44; any 1478, Bayerri, Ulldecona, p. 169; Corella, Obres, p. 208, línia 179; Isabel de Villena, III, p. 307, línia 10.293; Faules Isòpiques, p. 12. Per a aplegar: EUC, XVI, pp. 223 i 232; any 1434, Lletres Batalla, II, p. 142; Lo Càrcer, pp. 1, 10 i 11; Faules d’Isop, p. 7; Faules Isòpiques, p. 46; Ferrando, Certàmens, p. 767.
23. Sobre PLICARE, vegeu G. Tavani, Preistoria e protostoria delle lingue ispaniche, L’Alquila, Japadre, 1968, pp. 98-99 (corregiu-hi, vist el que hem dit en la nota anterior, l’asserció de la n. 21). Teniu en compte que en el llatí medieval de la Mediterrània apareix prou sovint APPLICARE amb el sentit nàutic d’‘arribar una nau a port’; n’hi ha un ressò català en Marsili Cròn., cap. 39, citat pel DCVB, I, p. 773b.– Vet ací, en primer lloc, dos exemples del llatí medieval de Catalunya, any 1302 (Barcelona): «… quod frater Rogerius pirata Sicilie cum vi. galeis et i. ligno c. remorum applicuit partibus Provincie…» (en Rubió i Lluch, DOC, p. 8, doc. núm. 7); any 1329 (Mallorca): «… navigando et faciendo ipsum viaticum Zipri in dicta insula de Serigo, ubi propter maris fortunam applicuit, fuit captum et invasum per homines ipsius insule…» (ibid., p. 174, doc. núm. 143). En done ara unes altres citacions extretes d’una llarga carta que el duc Morosini de Creta adreça el 1329, des de Candia, al dux de Venècia, i en la qual li exposa certs actes de pirateria i les declaracions dels testimonis: «… dixit quod… ipse erat castellanus dicti castri et dictum fuit sibi quod quodam lignum Catellanorum applicuit in quodam portu vocato Aulomana…» (ibid., p. 178, doc. núm. 147. «… et ibi vocari fecerunt Blaxium Simiteluco olim castellano dicti castri et dixerunt sibi quod unum lignum Catellanorum applicuerat in quo portu vocato Sanctus Nicolaus Aulomena…» (ibid., p. 181). «Yani Banchari… dixit quod iam sunt anni quatuor vel circa de mense januarii quod unum lignum Catellanorum applicuit in quodam portu Sancti Nicolai Aulomona…» (p. 184). «Hemanuel Patrologo… dixit quod iam sunt plures anni duobus et vadit per tres annos, ut credit, quod unum lignum Catellanorum caricatum de sclavis applicuit ad insulam Citherici in quodam portu vocatu Sanctus Nicolaus Aulomena…» (p. 185). «… et isti ceperunt fugam, sic quod fugendo dictus abbas applicuit ibi cum magna quantitate gentium et vidit quod isti Catellani interficiebant homines insule» (p. 186). Per acabar, en copiem un exemple de terres occitanes, datat a Maguelonne el 1299: «… dicit naves, galeas, ligna, barcas et alia navigia applicare, honerare et exhonerare, intrare et exire et merces apud Latas portare libere… Dicit tamen quod navigia grossa non poterant intrare istos gradus; sed in plagia applicabant, et postmodum in caupulis et barquis parvis exhonerabantur, que intrabant dictos gradus, et ibant cum mercibus apud Latas» (Louis Michel, La langue des pêcheurs du Golfe du Lion, Paris [1964], p. 44).
24. A València és tan freqüent arribar (que alguns pronuncien alribar) com aplegar. Cf. en Faules Isòpiques, text que deu ésser valencià, l’ús d’aplegar (p. 46), plegar i arribar (p. 47) [Encara queda més patent en Epistolari València, núm. 120.25 i 131.20 (plegar) i núm. 49.12 i 144.33 (arribar)].
25. El ser del poeta Ponç d’Ortafà (cf. DCVB, S.V. 3. ser) és un cru provençalisme. El mateix s’esdevé amb el testimoni de Guillem Torruella: «car l’escurdat del ser m’ho tolch» (Massó, Repertori, p. 505).
4. UN CAMP SEMÀNTIC
4.1. Cal reconèixer que les observacions que acabem de fer es refereixen a un conjunt de lexemes escollits objectivament (escollits per Jud amb una altra finalitat, no per mi), però sense relació orgànica entre si.
Si analitzàvem un camp semàntic determinat, potser el resultat seria diferent. Vaig fer, doncs, diversos sondeigs amb térmens relatius a unes altres esferes del vocabulari: les parts del cos, les malalties, l’agricultura, els accidents del terreny, els fenòmens atmosfèrics, etc. Sempre vaig arribar a la mateixa conclusió: un predomini clar de tipus lèxics «gal·loromànics», al costat de certes coincidències amb l’«iberoromànic» i d’algunes denominacions autòctones.
4.1.1. Examinarem ara un d’aquests conjunts estructurats de nocions: el dels noms de parentiu. Té l’avantatge d’ésser prou reduït en nombre i de posseir un model llatí al qual les llengües romàniques romanen fidels de manera general, especialment en allò que fa a les denominacions del parentiu primari. Potser es podria objectar que la noció de parentiu no respon a una realitat lingüística, sinó que la seua expressió està condicionada per factors sociològics i històrics. Tanmateix, com que el nostre punt de partida són els fets lingüístics llatins i el seu resultat en els idiomes romànics, considerem totalment legítima la seua anàlisi.1 Heus-ne ací la llista:2
4.1.2. Vegem-ne, en primer lloc, les designacions dels ‘petitsenfants’ i en acabant la dels ‘neveux’. El català adoptà per a la primera la solució hispànica, que coneixen també diversos parlars occitans: NEPTA (en comptes de NEPTIS) > néta va servir per formar un masculí nét ‘petit-fils’ (cf. esp. nieta/nieto).3 Al contrari, per a ‘neveux’, el català no va seguir les innovacions de la Hispània i mantingué NEPOS, en concordància amb el gal·loromànic; com que aquella llengua, però, desconeix, en térmens generals, la distinció entre cas recte i oblicu, només té el resultat de l’acusatiu NEPOTEM > nebot, i d’ací el femení neboda. Aquesta solució per a ‘neveu, nièce’ és també la dels parlars occitans de l’oest del Roine (en el provençal escrit s’imposaren els representants de NEPTIA, cf. fr. nièce).4 L’iberoromànic, des de molt d’hora, havia renunciat a NEPOS i havia acudit a SOBRINUS, ètim que no ha deixat rastre en català.5
4.1.3. La innovació PRIMUS per a ‘cousin’, pròpia de l’iberoromànic, no la comparteix el català, que en diu cosí.6
4.1.4. En el sentit de ‘el pare i la mare’ (és a dir, fr. les parents, it. i genitori), el català coneix el plural o dual pares (diga el que diga Meyer-Lübke, Das Katalanische, p. 122), que trobem des de l’època medieval (doc. del 1330 en el DCVB). Concorda, doncs, amb l’esp. padres, portg. pais, mentre que aquesta significació és raríssima a les Gàl·lies.7
4.1.5. Per al ll. FRATER i SOROR el català fa servir avui per tot arreu germà i germana, d’acord en aquest punt amb l’iberoromànic.8 Aquestes formes ja es troben a l’edat mitjana, però llavors comparteixen el terreny amb frare i sor. No tenim cap estudi conscienciós sobre el combat que aquestes denominacions van lliurar entre si, però crec poder afirmar que als segles XIII i XIV, si més no als textos jurídics que exclouen qualsevol vacil·lació, frare i sor eren més freqüents que no germà i germana.9 La necessitat de subratllar el parentiu espiritual i, en particular, el caràcter més homogeni del parell germà/ germana van contribuir al triomf de GERMANUS.10
4.1.6. Per a la denominació de ‘jumeaux’, tenim un terme bessó, també arrelat a les Gàl·lies, sobretot en occità,11 i desconegut a la resta de la Península Ibèrica.
4.1.7. Si per a ‘grand-père’, ‘grand-mère’ el català avi, àvia es col·loca al costat de l’occità i aquesta afinitat va fins a tenir en comú la innovació PATRINUS,12 el parell oncle, tia per a ‘oncle’ i ‘tante’ mostra ben clarament la situació particular del català: va mà a mà amb el gal·loromànic per al masculí oncle (< AVUNCULUS, en realitat ‘germà de la mare’), però no coneix AMITA per al femení i en diu tia (theia) amb la resta de l’iberoromànic.13 Afegim-hi, a més, que l’esp. tío ha passat recentment al català; especialment hi ha arrelat la forma hipocorística tiet.14
4.1.8. En la família política, una innovació catalana digna de ressenyar-se és la de jove s. f. ‘bru’ (< JUVENIS), que trobem així mateix en alguns parlars occitans.15
4.1.9. Per a les relacions de parentiu que el llatí expressava amb vitricus/noverca i privignus/privigna, el català, com els seus veïns del nord i de l’oest, va acudir a formacions mitjançant el sufix pejoratiu -aster. Assenyalem que no participa en la composició ANTENATUS (cf. gr. 
),16 que trobem en espanyol i en portuguès (alnado, antenado; enteado).17
4.1.10. El parentiu espiritual que es contrau amb el bateig ens reserva la creació de padrina;18 gràcies a això, el català esquiva l’homonímia amb madrina ‘llevadora’.19 A més, en un nou cas, va una altra vegada amb les Gàl·lies, on els diminutius FILIOLUS, FILIOLA van prendre la significació de ‘Patenkinder’ (cf. FEW, III, p. 520b); l’espanyol i el portuguès van servir-se dels derivats de FILIUS: ahijado, afilhado.20
4.2. Fet i fet, es pot assenyalar que, dels 36 tipus lexicològics catalans, n’hem de deixar de banda 15, els quals són comuns tant a les llengües d’Hispània com a les de les Gàl·lies (pare, mare, fill, filla, sogre, sogra, gendre, nora, cunyat, cunyada, padrastre, madrastra, fillastre, fillastra, padrí). Entre els 22 que en queden, dos són privatius del català: jove ‘bru’ i padrina ‘marraine’. En sis casos, el català concorda amb la Iberoromània (pares, germà, germana, nét, néta, tia), encara que alguns d’aquests mots hagen deixat empremta en occità (neta, tia). En els 13 últims casos, el català s’acosta a la Gal·loromània, en especial als parlars meridionals (bessó, frare, sor, avi, àvia, padrí, oncle, cosí, cosina, nebot, neboda, fillol, fillola). Des del punt de vista sincrònic, tanmateix, hem de prescindir de frare i sor, que van sucumbir davant germà, germana. També oncle es veu amenaçat pel castellanisme tio, que té l’avantatge de poder recolzar-se en el femení tia.21
4.2.1. Així doncs,una volta més les afinitats del lèxic català amb el de la Gal·loromània són evidents i en això els partidaris del «gal·loromanisme» d’aquesta llengua duien tota la raó; únicament i exclusivament prejudicis d’índole extralingüística impedeixen de reconèixer-ho.
Que una llengua romànica situada a la Península Ibèrica siga una llengua iberoromànica, geogràficament sí. Situar-la, però, per aquesta raó, en el mateix pla lingüístic i en particular lèxic que el castellà o el portuguès, ja no.
Pel seu lèxic, el català coincideix la majoria de les vegades amb les solucions de les Gàl·lies, i no tant amb les d’Hispània.
Tampoc no trobe gaire feliç la metàfora de la «llengua pont», que podria convenir a qualsevol llengua en relació amb les veïnes, sempre que siguen del mateix grup lingüístic. Per què, llavors, no parlar de l’occità com a pont entre el francès i el català, o de l’espanyol entre el català i el portuguès? També podria ser pont l’aragonès entre el català i el castellà, i el castellà entre l’aragonès i el lleonès.22
1. La terminologia del parentiu en indoeuropeu ha estat estudiada per Émile Benveniste, Le vocabulaire des institutions indoeuropéennes, Paris, Les Éditions de Minuit [1969], I, pp. 103-276.
2. Ens servim metalingüísticament del francès per indicar el concepte o significat.
3. FEW, VII, p. 96b, S.V. nepta.
4. Aebischer, Parenté, pp. 19-21; FEW, VII, pp. 94b-95a, S.V. nepos; cf. també ib., pp. 96-97, S.V. neptia.
5. Que en el domini hispànic les coses també van ésser bastant complicades, ens ho demostra l’aragonès ant. sobrino ‘petit-fils’ (cf. Tóp. Hesp., I, p. 220). Vegeu la curiosa vacil·lació d’Antoni Canals en traduir el següent passatge: «honos filiis Gracchi et nepotibus Africani defuit» per «la honor… defallí als fills de Gracco, qui foren nebots o néts de l’Africà» (Valeri Màximo, II, p. 110 = llib. VI, III, Id).
6. Es coneix també l’expressió cosí prim; vegeu DCVB, VIII, p. 873b, i DCEC, IV, p. 1006b. Prescindesc de denominacions com ara cormano ‘cosí’, que no existeixen en català. Vegeu infra, § 7.1, n. 3.
7. FEW, VIII, p. 8 i n. 2; ib., VII, p. 644 i n. 8. Ja H. Kuen, ZRPh, LII, 1932, p. 499, havia assenyalat l’existència en català de els pares. A propòsit del dual ll. PATRES, vegeu M. Bassols de Climent, Sintaxis histórica de la lengua latina, I, Barcelona, CSIC, 1945, p. 87.
8. Cf. supra, § 3.
9. Vet ací un passatge dels Furs de València (VI-V-3), text que data de l’època de Jaume I (darreries del s. XIII), segons el manuscrit B copiat el 1329: «En la linya col·lateral, ço és transversal, és lo primer grau frare e sor, e.l segon grau és fill o filla de frare o de sor, e oncle e tia mayor, ço és frare e sor d’avi e d’àvia, e.l quart grau és besnét e besnéta de frare e de sor o frare e sor de besavi o de besàvia, e.l quint grau és tresnét o tresnéta de frare o de sor e frare o sor de tresavi o de tresàvia, e axí dels altres qui.s seguexen d’aquí enant».
10. Aebischer, Parenté, pp. 14-16, d’acord amb la seua manera de veure en el català una llengua purament receptora, creu que: «l’entrée de germà, germana dans le lexique catalan est un phénomène relativement récent, provoqué par les multiples rapports qui, au moyen âge, ont uni Barcelone à l’Aragon, et, de ce fait, au reste de l’Espagne». Aquest investigador cita un sol exemple tret del Liber Feudorum Major: «ad mea ermana dopna Iusiana comitissa de Impuries» (any 1178), el qual procedeix, tanmateix, del monestir de Santa María de Casbas (Osca). Si la seua opinió és exacta, hauríem de tenir en català una cosa així com ara *ermà/*ermana en lloc de germà/germana, sobretot perquè el manlleu és «relativement récent».
11. Cf. FEW, I, pp. 383-384, on s’indica la irradiació del cat. bessó/bessons en aragonès i en sicilià.
12. FEW, VII, p. 22 i n. 3; DCVB, S.V. padrí; Veny I, pp. 115-116, § 15; ALPI, mapa 8. A Suïssa sorgeix el tipus major, majora per a ‘avi’, ‘àvia’.
13. El ll. tia, el trobem el 1080 a Catalunya. Aebischer, Parenté, p. 17, suposa que degué existir un cat. *anda. Això no obstant, el seu exemple d’amita del 1128 només reflecteix l’ús llatí. A Catalunya no sembla haver arrelat anda com en provençal. Vegeu la nota següent.
14. Un pas endarrere representa, pel que fa a la part catalana, el treball de Karl Neubert, Die Bezeichnungen von Tante und Onkel in den romanischen Sprachen, Diss. Erlagen, 1969, p. 372. La documentació històrica emprada per Aebischer en el seu estudi dels Annali della Scuola Normale Superiore di Pisa (1936), base de les observacions de Neubert, resulta totalment insuficient. Aquest s’hauria pogut prendre la molèstia d’obrir, si més no, el DCVB (S.V. tia), per trobar-ne exemples més antics. Vegeu el parell oncle-tia en l’exemple dels Furs de València (nota 9). Insistim que tia és la vella denominació catalana.– Per a la vida precària de tia en occità, vegeu Blochwitz en ZRPh, LXXIX, 1963, p. 84. Consulteu, a més, Bonfante, pp. 46-59.– En un document adreçat el 1432 pel comte de Foix als consellers de Barcelona, aquest empra les formes tia i may ‘mare’: «nostra tia la comtessa de Pallars, may del comte de Pallars», en J. Miret i Sans, Investigación histórica sobre el Vizcondado de Castellbó, Barcelona, 1900, p. 309. Serà un catalanisme? Per al problema general romànic, vegeu Roy Harris, «The Semantic Prehistory of the Romance Progeny of Latin Avunculus-Amita», en Romance Notes, VII, 1965, pp. 95-100.
15. RLaR, XXVI, p. 55; FEW, V, p. 93a.
16. Friedich Diez, Romanische Wortschöpfung, Bonn, 1875, p. 39.
17. Prefigurats en Isidor, Etym., XI, VI, 21.
18. L’exemple més antic de padrina adduït pel DCVB (S.V. padrí) és del Blanquerna de Ramon Llull, però aquest text pertany a la reelaboració de Bonllavi (València, 1521). La primera documentació que jo en posseesc no és tampoc gaire primerenca: Somni de Joan Joan, imprès a València el 1497 (CSV, p. 142, v. 1728); després, en el Partinobles, que és una traducció del castellà, impresa a Tarragona el 1588 (ed. Miquel i Planas, p. 123).
19. La primera vegada que el trobe és en la Cròn. Pere, p. 52, § 40.9: «nasquem tan feble e tan exaquiós que no.s pensaven les madrines… que poguéssem viure»; després, el 1376, en una carta del duc de Girona, futur Joan I: «na Ramoneta, madrina de nostra cara companyona la duquessa» (Roca, Johan, p. 83). N’abunden les citacions i en general es tracta d’exemples valencians: a la documentació del DCVB podem afegir: any 1380, Rubió, Docs. Cult., II, p. 170, n. 1; any 1398, AIEC, IV, 1911-1912, p. 126, doc. núm. 85; any 1564, a Taraçona, Institucions dels Furs, p. 13. Fins i tot en l’aragonès cancelleresc trobem madrina en aquests dos passatges del 1381, que cite per si es tractava d’una isoglossa més que no d’un calc. El primogènit d’Aragó escriu a la reina de Castella «que la dita Duquessa ha menester Na Bonanada madrina, la qual yes en servicio vuestro» (Roca, Johan, p. 126), mentre que aquesta duquessa, quan s’adreça al seu cunyat, li adverteix: «vos sabedes que nos a present havemos buena madrina e bien apta en su oficio e per consiguient no ende havemos menester otra» (Ibidem). Sinònims de la nostra paraula són llevadora i comare (cf. Veny I, pp. 110-111).
20. Aebischer, Parenté, pp. 23-24, assenyala en un document de l’any 1002 del Cartulari de Sant Cugat del Vallès (ed. Rius, II, p. 25, doc. núm. 377) la menció de filiatus i filiata i, fidel al seu costum, suposa que aquestes eren «les dénominations locales des ‘filleuls’ antérieurement à l’arrivée du fillol, forme catalanisée du filhol provençal». Després de llegir el document, no estic tan segur que es tracte de fillols de bateigs; potser siguen fills adoptius, que encara es diuen afillats en català, com en l’edat mitjana (vegeu DCVB, S.V.); el següent passatge sembla confirmar el meu punt de vista: «Et faciatis carta ad filiato meo nomine Petro, quod emi ad portam civitatis Barchinonam, de ipsa vinea qui est ad Palatio Avozido» (ed. Rius, II, p. 25). I, encara que suposem que la interpretació ‘fillol’ hi fos l’exacta, no es pot traure interpretacions de tant d’abast com fa ara Aebischer. No tot allò que es troba en les cartes escrites en llatí reflecteix un ús de l’idioma vulgar; potser en romanç en deien fillol i en escriure en llatí van considerar més correcte o elegant de posar filiatus. Insistesc, a més, en el fet que l’única cosa que es troba en la llengua, des de sempre, és fillol, i que el que s’ha trobat, una mica a l’atzar, en un sol document no permet deduir conseqüències de caire estratigràfic.– L’abundància d’accepcions figurades de fillol i fillola sembla excloure una procedència estrangera.
21. En cat. ant., al costat d’oncle apareix amb freqüència la forma avoncle, de la qual són variants modernes blonco i conco. De tio, no en conec documentació anterior al segle XIX.[Un exemple valencià isolat i poc representatiu del 1668 a Ferrando, Certàmens, p. 1054].
22. Portant a l’extrem aquest procediment, acabaríem negant l’existència de les llengües. És el que li ocorria a Paul Meyer quan s’oposava, per les raons últimes que foren, a considerar que hi havia una frontera entre les llengües d’oc i d’oil: sempre hi havia un pont, una transició, mai no una frontera.
5. EL LÈXIC CATALÀ ENTRE LES ÀREES CENTRALS
5.1. Una vegada provada, al meu entendre, l’afinitat lèxica del català amb el seus veïns del nord, encara resta la tasca de precisar i avaluar aquesta afinitat. Ara presentaré uns altres exemples. Potser que hom titllarà l’elecció d’arbitrària; per minvar aquesta possible arbitrarietat, m’he lliurat durant molt de temps a múltiples anàlisis. Darrerament sotmetia totes les meues lectures a un joc infernal, però apassionant: examinant un rere l’altre texts catalans, castellans, provençals i francesos (antics i moderns), estudiava la manera d’expressar els lexemes d’aquestes llengües en cada una de les altres tres. Si hi ha arbitrarietat –i ben involuntària– en el meu procediment, crec haver-la reduïda a un mínim suportable, a causa del nombre i la diversitat de les meues perquisicions.
5.1.1. Si descobrim una comunitat gal·lo-catalana, caldria demanar-se, primer de res, si no som davant un miratge. L’element diferenciador no és sovint el català, sinó l’espanyol. Llavors, aquesta comunitat serà fins un cert punt passiva. La seua existència es deu a l’índole específica del vocabulari iberoromànic, amb el seus arcaismes sorprenents, i també amb el seu dinamisme. Si badallar, pudir, menjar, bullir, demà, blat, por, guatlla, espatlla i dotzenes més d’altres mots així mostren la coincidència del català amb unes altres llengües romàniques (cf. fr. bâiller, puer, manger, bouillir, demain, blé, peur, caille, épaule), això es deu a la llatinitat més autèntica de l’espanyol,1 que roman fidel a OSCITARE, FOETIRE, COMEDERE, FERVERE, CRAS, TRITICUM, METUS, CUTURNIX, HUMERUS. D’ací, l’esp. bostezar, heder, comer, hervir, cras, trigo, miedo, codorniz, hombro (com també en portuguès bocejar, feder, comer, ferver, cras, trigo, medo, codorniz, ombro).
El català posseeix, per regla general, una llatinitat menys selecta, com s’esdevé a les Gàl·lies i a Itàlia.2 Renuncie, després d’haver citat tants exemples, a fer desfilar la llarga llista d’AFFLARE, AFRICUS, ALIENUS, ANSER, APTARE, ASSARE, ASSETARI, AUTUMNUS, etc., que han donat en espanyol hallar, ábrego, ajeno, ánsar, atar, asar, asechar, otoño, etc. i en portuguès achar, ábrego, alheio, ansar, atar, assar, asseitar, outono. Compareu ara amb la solució catalana: trobar, llebeig, estrany, oca, lligar, rostir, guaitar, tardor.
5.1.2. Les innovacions de l’hispano-portuguès, però, no han contribuït menys que el seu costat conservador a allunyar el català del que es considera típic d’Hispània. Limitant-nos a ètims llatins, observem les forces creadores de l’iberoromànic, que es permet AMARELLU, CARNARIU, CENTENU, *CINISIA, *CORATIONE, CORDARIU, CUMMATERCULA, MANEANA, MATURICATA, AD MINUTU, *NARICAE, (RES)NATA, ORDINIARE, SALIVATU,3 VOTA, d’on les solucions hispano-portugueses: amarillo-amarelo, carnero-carneiro, centeno-centeio, ceniza-cinza, corazón-coração, comadreja-[doninha], mañana-manhã, madrugada-madrugada, a menudo-a miudo, nariz-nariz, nada-nada, ordeñar-ordenhar, salvado-[farelos], boda-boda.
El català s’encara amb aquests resultats amb groc ‘jaune’ (< CROCU)4 [use el francès com a metallengua], sègol ‘seigle’ (< SECALE), cendra ‘cendre’ (< CINERE), cor ‘coeur’ (< COR), anyell ‘agneau’ (< AGNELLU), mustela ‘belette’ (< MUSTELA), matí ‘matin’ (< MATUTINU), matinada ‘petit matin’ (< MATUTINU + -ATA), sovint ‘souvent’ (< SUBINDE), nas ‘nez’ (< NASU), res ‘rien’ (< RES), munyir ‘traire’ (< MULGERE), segó ‘son’ (< SECUNDU), noces ‘noces’ (< NUPTIAE).
Citem-ne encara alguns exemples, escollits a l’atzar, que revelen una llatinitat diferent. Indiquem en primer lloc la base llatina de la paraula catalana, seguida de la base de les corresponents hispano-portugueses, després els resultats de les tres llengües hispàniques acompanyats de llur significació:
BATTUERE ~ TRIBULARE > batre - trillar/trilhar ‘battre le blé’
BRACA ~ UBER > braguer5 - ubre ‘pis’
COTONEU ~ MELIMELU > codony - membrillo/marmelo ‘coing’6
COLUMBA ~ PALUMBES > colom - paloma/pômbo ‘pigeon’
CUBARE ~ PULLU- > covar - empollar/[chocar] ‘couver’
GRANU- (o bé COMBOROS-) ~ VERRERE > agranar (o escombrar) -barrer/varrer ‘balayer’
FILATU ~ RETE > filat - red/rede ‘filet’
SCORTEA ~ CORTICEA > escorça - corteza/cortiça ‘écorce’
EXCORTICARE ~ *EXFOLLARE > escorxar - desollar/desfolar ‘écorcher’
FORMATICU ~ CASEU > formatge - queso/queijo ‘fromage’
MALE HABITU ~ INFIRMU > malalt - enfermo/enfermo (o doente) ‘malade’
MANTICA ~ FOLLIS > manxa - fuelle/fole ‘soufllet’
NITIDU ~ LIMPIDU > net - limpio/limpo ‘propre’
PARABOLARE ~ FABULARE > parlar - hablar/falar ‘parler’
PODIARE ~ SUBIRE > pujar - subir/subir ‘monter’7
MODIOLU (o RUBELLUM) ~ GEMMA > mujol (o rovell) - yema/gema ‘jaune d’oeuf’8
TROIA ~ PORCA > truja - puerca (o cerda)/porca ‘truie’
OCULU- ~ COLUMELLU > ullal - colmillo/colmilho ‘dent canine’9
Si l’allunyament del català respecte de l’espanyol resulta ací evident, l’acostament del portuguès a aquesta llengua no es pot discutir.
5.1.3. M’interessa deixar ben clar que sovint els diccionaris etimològics s’aconformen a assenyalar, per a una determinada base llatina, un nombre de reflexos francesos i italians; i, perquè les altres llengües d’Hispània manquen dels corresponents representants, obliden el català. Em limite a adduir-ne un exemple. El llat. CLASSICUM ‘so de trompeta’ (d’on el vulgar *CLASSUM) és la base de l’occit. ant. clas, fr. glais, glas (avui sonner le glas ‘tocar a morts’), it. chiasso ‘soroll, xivarri’. Es menysprea l’esment del cat. ant. clas, clasc, ben documentat en Dicc. Aguiló i DCVB, S.V., des dels primers textos. Afegiré aquest exemple valencià del 1344, que precisament fa referència a un moment d’unió espiritual de tots els regnes cristians d’Espanya:
los seyns e les campanes de la Seu e de tota la Ciutat, aprés que lo seyn del ladre haje sonat, toquen o sonen a gran clasc (publ. p. M. Dualde, Solidaridad de Valencia con las victorias cristianas del Salado y Algeciras, València, 1950, p. 79).
Convé assenyalar que, ateses les formes catalanes, la discussió sobre si calia partir de CLASSICU o de *CLASSU (vegeu REW, 1965; FEW, II, p. 746) resulta supèrflua.
5.2. Hi ha també uns altres elements de discrepància, a més del desajustament en l’elecció dels tipus lèxics d’origen llatí. Una cosa semblant s’esdevé amb els manlleus germànics. Com que l’element germànic –d’altra banda poc estudiat entre nosaltres–10 no exerceix a Espanya el mateix paper que a les Gàl·lies o a Itàlia, el tractarem ràpidament.11
5.2.1. Assenyalarem que sovint, allà on el català recorre a un terme d’aquest origen, l’espanyol i el portuguès solen romandre fidels al tipus llatí: amanir (aliñar - port. [temperar, aprontar]) ‘préparer, assaisonner’; esclatar (estallar - estalar) ‘éclater’; escuma (espuma - espuma) ‘écume’; estona (rato - [momento]) ‘un moment’; fang (cieno (o barro) - [barro]) ‘fange, boue’; galta (mejilla - [face]) ‘joue’; grípia (pesebre - perseve, ant.) ‘crèche’; lleig (feo - feio) ‘laid’; melsa (bazo - baço) ‘la rate’; òliba (lechuza - noitibó) ‘effraie, chouette’; rostir (asar - asar) ‘rôtir’.
5.2.2. També es dóna el cas contrari, i, allà on el català segueix fidel al llatí, l’espanyol i el portuguès poden adoptar un germanisme: bestiar (ganado - gado) ‘bétail’; filosa (rueca - roca) ‘quenouille’;12 pols (sien - [fontes]) ‘tempe’; traure (sacar - sacar) ‘tirer, sortir’.
5.2.3. Fins i tot pot succeir que, quan una determinada noció és expressada en tots dos dominis per lexemes germànics, aquests siguen llavors diferents. Per exemple, l’ocell que en llatí es denomina accipiter ‘épervier’ es designa mitjançant els germanismes esparver en català i gavilán en castellà, gaviao en portuguès.
~
5.2.4. També ocorre que el castellà tinga, contràriament al català, una solució diversa a la llatina i la germànica d’aquest. Així, el català expressa el concepte ‘dement’ avui mitjançant boig, però en l’edat mitjana conegué, a més, foll i orat. El primer és germànic (del gòt. bauths);13 els altres dos, llatins (FOLLE i AURATU). El castellà, amb el seu enigmàtic loco (cf. portg. louco), menysprea totes dues possibilitats.
5.3. Característica també del català sembla ésser la seua resistència als manlleus àrabs, els quals, com és ben sabut, constitueixen una part conspícua del lèxic castellà i portuguès. Heus-ne ací alguns exemples: agulla de cap (alfiler) ‘épingle’, baladre (adelfa) ‘laurier-rose’, bleda (acelga) ‘blette’, esquirol (ardilla) ‘écureuil’, fins (hasta) ‘jusque’, marmessor (albacea) ‘exécuteur testamentaire’, oli (aceite) ‘huile’, porc senglar (jabalí) ‘porc sanglier’, ramat (rebaño) ‘troupeau’. Les paraules equivalents portugueses coincideixen, per regla general, amb les castellanes: adelfa, acelga, [esquilo], até, albaceia, azeite, javali, rebanho.
La meua prudent formulació («sembla ésser») es deu a les exageracions o simplificacions sobre la suposada falta de lèxic català d’origen àrab. Heinrich Kuen (ZRPh, LXXXII, 1967, p. 205), per exemple, exagera en afirmar que els arabismes de l’espanyol aceite, aceituna, alfombra, almazara, almohada, aldaba, albañil, ataúd, aldea, fulano i hasta no tenen correspondència en català. La mera existència de mots com balda, taüt, aldea o aldeia, almàssera, mostren que el problema és més complex. És clar que –i una altra vegada ho comprovem ací– no es pot comparar la situació catalana amb la portuguesa.14 L’occident peninsular, d’acord amb el centre, diu: azeite, azeitona, alfombra, aldrava, alvanel, ataúde, aldeia, fulano/fuão, até; però, d’ací a negar la gran importància de l’arabisme en català hi ha un bon tros.
5.3.1. Tot reconeixent la possible superioritat numèrica de lexemes d’origen àrab en espanyol, considere que és convenient tenir en compte, quan ens ocupem dels arabismes catalans, els factors següents:
a) Un mateix ètim àrab viu en català i en espanyol: aljub - aljibe.
b) Ètims àrabs diversos serveixen en ambdues llengües per expressar la mateixa noció: rajola - azulejo.
c) Existència d’un arabisme en espanyol enfront d’una altra solució catalana: baladre - adelfa.
d) Existència d’un arabisme en català i d’una altra solució en espanyol (aquest cas és força estrany); vegeu el cat. ant. atzebib ‘panses’,15 l’àrea del qual no sembla haver ultrapassat Aragó.
e) Distribució geogràfica dels arabismes catalans: cat. merid. tramús - esp. altramuz, però cat. sept. llobí.16
f) La dimensió cronològica ha canviat l’aspecte: cat. ginesta - esp. ant. hiniesta, però esp. retama. El cas invers: un arabisme català com ara matalaf, matalàs, que tenia en l’edat mitjana exacta correspondència etimològica en el cast. almadraque, s’afronta, amb el temps, amb una solució d’un origen diferent: colchón.
g) Problemes de semàntica, en connexió també amb l’apartat anterior: cat. ant. nora - esp. noria o añora, però avui sénia o sínia, que en realitat correspon a l’arabisme esp. aceña ‘molí de farina’, port. azenha.
h) Els casos dels arabismes «secundaris». Per exemple, el ll. GYPSUM viu en esp. yeso i en cat. guix. Però, al seu costat, el cat. merid. coneix algeps (la isoglossa lèxica abraça també l’aragonès: algepz).17
i) Existència en una mateixa regió de sinònims, un dels quals és de nissaga àrab i l’altre no ho és. Així, en la redacció dels Furs de València, del segle XIII, tenim parells sinonímics com rambla o areny, guix o algepç.18
5.3.2. Per acabar em permet d’insistir, amb una mostra, en el fet que resta encara molt per estudiar en el camp de l’arabisme català.19 La documentació utilitzada fins ara és incompleta. L’esp. almofrej és documentat, segons el DCEC, S.V., a partir de Nebrija (cap al 1495); per al català almofrex, el Diccionari Aguiló, seguit pel DCVB, S.V., n’addueix un sol cas del 1472 (anterior, doncs, a l’espanyol, encara que això no significa res). En realitat, aquest exemple del segle XV és l’últim d’una sèrie d’esments que comença el 1058 i que continua al llarg dels segles XIII i XIV.20
Avui en dia cal tenir present l’arrelament dels arabismes (en sensible retirada, ja que molts objectes concrets que aquests designen han caigut en desús)21 i llur distribució geogràfica: de la mateixa manera com a Burgos o a la muntanya de Santander són menys abundosos que no a Andalusia, també als Pallars o a l’Empordà són menys escassos que no a Mallorca i a València (el mateix podem dir, respecte dels arabismes portuguesos, de la regió del Minho enfront de l’Algarve).22
5.4. El conjunt d’aquests trets contrastats (diferent llatinitat, intensitat diversa dels superestrats germànic i àrab) serveix per allunyar l’una de l’altra aquestes llengües. El català té un aire de família amb la resta de la Romània. El romanista no hispanista no es troba davant aquest idioma tan desorientat com davant l’espanyol o el portuguès.23
Diríem, fins i tot, que els reajustaments moderns del lèxic espanyol contribueixen encara a l’allunyament. Les innovacions castellanes del tipus retama, rodilla, ventana, que han triomfat en època relativament recent sobre hiniesta, hinojo, hiniestra, accentuen , si més no, aquest distanciament (cat. ginesta, genoll i finestra).24 I certes reaccions del català mateix –que ha abandonat detràs (esp. detrás) en benefici de darrere, carçre (esp. cárcel) per presó, enadir (esp. añadir) per afegir, neula (esp. niebla) per boira, sútzeu (esp. sucio) per brut– no fan sinó eixamplar la distància que hi ha entre aquestes dues llengües romàniques.25
1. Sobre el llatí d’Espanya, vegeu els treballs de Jole Scudieri, «Considerazioni sul latino di Spagna del sécolo IV», en Cultura Neolatina, XXIX, 1969, pp. 126-158, i els d’Antonio Tovar, «Séneca y el latín de España», en Serta Romanica, Fest- schrift für Gerhard Rohlfs zum 75. Geburtstag, Tübingen, 1963, pp. 133-139; «Catón y el latín de Hispania», en Philologische Studien für Joseph M. Piel, Heidelberg, 1969, pp. 201-203; «Lucilio y el latín de España», en Studi linguistici in onore di Vittore Pisani, Brescia, 1969, pp. 1019-1031.
2. [No vaig gens en la línia dels qui volen apreciar en l’italià un acostament major al llatí que en l’espanyol o el francès, etc. Vegeu sobre això, entre altres, Arnulf Stefanelli,«Dal lessico latino al lessico italiano», dins Linguistica, XXXI, 1991, pp. 177-184; «Sprechsprachliche Universalien in protoromanischen Vulgärlatein. Lexikon und Semantik», dins Actes du IIIème Colloque international sur le latin vulgaire et tardif, Tübingen, Niemeyer, 1992, pp. 347-357].
Pulsuz fraqment bitdi.
