Kitabı oxu: «De Sagunt a Perpinyà»

IV

De Sagunt a Perpinyà

Giacomo Casanova

Traducció i introducció de

Josep Ballester i Enric Salom

PUV

Traducció: Josep Ballester i Enric Salom

© Josep Ballester i Enric Salom

© d’aquesta edició: Publicacions Universitat de València

Febrer 2005

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

Maquetació: Inmaculada Mesa

ISBN: 84-370-6108-3

Realització d'ePub: produccioneditorial.com

Introducció

De Sagunt a Perpinyà és la traducció al català d’un fragment de l’obra autobiogràfica, Història de la meua vida, de l’escriptor i aventurer Giacomo Casanova de Seingalt, en concret de la que fa referència a la seua estada als Països Catalans. Aquest personatge ha estat un dels testimonis més excepcionals de la seua època i un dels autors més llegits del segle

XVIII. Va viatjar durant més de cinquanta anys per tot Europa: de Londres a Constantinoble, de París a Sant Petersburg, de Viena a València i Barcelona... D’aquesta manera va conéixer els mòbils i els secrets de la societat, les seues ambicions i els seus vicis. Així, entre reis i cantants, cavallers doctes i prostitutes l’obra ens introdueix en un univers que pocs autors de memòries descriuen amb tanta sagacitat. Entre altres, podem remarcar el caràcter cosmopolita que el caracteritza i les seues relacions amb personatges com Caterina II, Frederic de Prússia (que li ofereix un lloc a l’administració que Casanova no accepta), Voltaire, Rousseau, Benet XIV o Clement XIV.

Roberto Gervaso, un dels principals especialistes en Casanova, quan comenta l’obra apunta que els temes tractats «són incomptables: amor, economia, política, diplomàcia, filosofia, literatura. No hi ha branca del saber en la qual no intervinga la seua ploma. Parla de tot i tot ho jutja: condemna, absol, discuteix amb la passió i la vivacitat d’un Voltaire». La seua fama internacional comença amb l’espectacular fugida que Casanova fa de la presó estatal dels Ploms de Venècia, i augmenta per la vida viatgera i aventurera que el condueix a conéixer, com ja hem comentat, moltes de les personalitats més rellevants i influents del seu temps.

Casanova no s’idealitza en l’autobiografia i fins i tot arriba en ocasions a acusar-se sense pal·liatius. És un home vital, ple de recursos, de gran enginy i d’un instint gairebé infal·lible, que sap en tot moment el que li convé i no li convé fer, sense contradir, no obstant això, els seus capricis i inclinacions, per perillosos que siguen.

Aquesta voluminosa obra, la primera redacció de la qual va ser en francés, la va escriure entre 17911798, encara que no es va publicar fins l’any 1822. És un cant a la llibertat personal, als drets de la sensibilitat i de la intuïció, així com un trencament amb les convencions i els prejudicis morals i ideològics en general de la societat culta del seu segle, la qual reprodueix amb fidelitat.

El viatge pels Països Catalans es va produir l’any 1768. Va ser tot aquest any un període ple d’aventures i de desgràcies que ompli l’espai cronològic de la narració. Recordem que durant el temps que va ser empresonat a Barcelona va escriure la seua famosa Confutazione della Storia del Governo Veneto d’Amelot de la Houssaie.

Pel que fa als aspectes estilístics, el de Casanova és un estil viu i brillant, i és tan bon narrador que el crític literari Paul Lacroix, gran coneixedor de la literatura romàntica, va suposar que les Mémoires eren una hàbil falsificació escrita per Stendhal.

La inclinació a contar la seua vida era tan forta en el tarannà de Casanova que abans d’haver començat a redactar les memòries ja havia publicat dues obres autobiogràfiques. La primera duia el títol Il duello ovvero Saggio della vita di G. C. Veneziano. És la història del seu duel amb Braniscki, afer que li va portar molts maldecaps, que nosaltres hem traduït i publicat sota el títol d’El duel a Edicions Proa l’any 1993. La segona és la Histoire de ma fuite des prisons de la République de Venise qu’on appelle les Plombs. És molt probable que l’èxit que van obtenir totes dues obres fos un estímul important per a la redacció de l’Histoire de ma vie. Encara que el cavaller de Seingalt comente: «Escric amb l’esperança que la meua història no veja mai la llum; em jacte que en la meua darrera malaltia, tot conscient, faré cremar davant meu tots els quaderns. Si no s’esdevé així, el lector em sabrà perdonar quan sàpiga que el fet d’escriure les meues memòries va ser l’únic remei que he pogut utilitzar per no tornar-me boig o morir de tristesa a causa de l’amargor que els desvergonyits que es trobaven al palau del comte de Waldstein a Dux m’han fet patir. Escrivint deu o dotze hores diàries, he entrebancat la negra tristesa de matarme o tornar-me un foll». Des del nostre punt de vista, hem de donar gràcies a la providència que no complís la seua amenaça i ens haja deixat un dels documents literaris i vitals més importants del segle XVIII.

Hem fet aquesta traducció a partir de l’edició d’Histoire de ma vie, el manuscrit original de Casanova publicat per Borckhaus-Plon en 1960 (represa a l’edició de R. Laffont, 1993) i tenint tothora a la vista l’edició italiana, Storia della mia vita, publicada per Mondadori el 1989.

J. BALLESTER i E. SALOM

Giacomo Casanova

DE SAGUNT A PERPINYÀ

[Volum XI]

[Capítol IV]

València. La Nina. La meua arribada a Barcelona

Tot anant de Saragossa a València, on havia promés a donya Pelliccia de trobar-m’hi per aquelles dates, vaig veure sobre un turó l’antiga ciutat de Sagunt. Eminet excelso consurgens colle Sagunthos.1

—Vull pujar allà dalt –vaig dir a un capellà que anava amb mi i al cotxer, que volia arribar a València a l’horabaixa i que anteposava la salut de les seues mules a totes les antiguitats del món.

Quines objeccions, quines advertències per part del capellà i del cotxer!

—No veureu més que ruïnes.

—Quan són antigues m’agraden més que els més bells edificis moderns. Preneu un escut, anirem a València demà.

El cotxer va dir que jo era un hombre de bien.

Vaig veure els merlets dalt de les muralles, que estaven en gran part intactes malgrat ser un monument de la segona guerra púnica. Vaig veure unes inscripcions en dues portes, incomprensibles per a mi i per a molts altres, però que La Condamine, o Séguier, el vell amic del marqués de Maffai, segur que haurien sabut desxifrar. L’admiració d’aquest monument de tot un poble, que va tenir el valor de cremar-se abans de faltar a la lleialtat als romans tot rendint-se a Hanníbal, em va prendre el cor i va fer riure aquell capellà que no hauria dit ni una missa per fer-se l’amo d’aquell indret, del qual s’ha destruït fins i tot el nom, nom que s’hauria d’haver respectat i que és més fàcil de pronunciar que Morvedre,2 que, encara que ve del llatí (muri veteres), no m’agrada; però el temps és un monstre indomable i ferotge que vol devorar-ho tot: mors etiam saxis nominibusque venit.3

—Aquest lloc –em digué el capellà– s’anomenà sempre Morvedre.

—És impossible, perquè el sentit comú no permet que es done el nom de vella a una cosa que, naturalment, en nàixer hagué de ser nova. És com si em diguésseu que la vostra Castilla la Nueva no és vella perquè es diu nova.

—És, però, cert que Castilla la Vieja ha de ser més antiga que la Nueva.

—Senyor rector; això no és així. La nova no serà mai vella i la vella és menys antiga que la nova.4

Aquest capellà ja no va dir res a partir d’aleshores i em prengué per foll. Em vaig esforçar en va per trobar el cap d’Hanníbal i la inscripció en honor del cèsar Claudi, successor de Gal·liè, tanmateix sols vaig veure les ruïnes de l’amfiteatre.

L’endemà vaig veure el camí pavimentat amb mosaic que havien descobert no feia aleshores més de vint anys. Vaig arribar a València a les nou del matí, i solament vaig trobar un allotjament dolent, perquè l’empresari de l’Òpera, el bolonyés Marescalchi, havia reservat totes les millors cambres per als actors i les actrius que havien d’arribar de Madrid. Marescalchi anava amb el seu germà abat, amb el qual vaig fer molt prompte amistat i que em va semblar molt culte per a la seua edat. Vam anar a fer un passeig, i quan en un moment determinat li vaig proposar apropar-nos a un café, va esclafir a riure: en tota la ciutat no hi havia un lloc on un home de bé pogués entrar per a descansar i prendre alguna cosa a canvi de regalar quatre o cinc monedes a l’amo del local. L’única cosa que s’hi podia fer era entrar en una taverna i demanar vi, però és repugnant. El lloc és indecent, la companyia dolenta i insociable, i el vi fastigós, un veritable verí no solament per als forasters sinó també per als espanyols, que a casa seua poden tenirne d’excel·lent, però als hostals tenen motius per a beure només aigua. Tot això em semblava inconcebible. A Espanya, on els vins són excellents, principalment a la costa on em trobava, propera a Màlaga i a Alacant, un foraster no pot procurar-se un got de vi passable sinó amb grans dificultats. I per què? Per la ignorància dels comerciants de vi, que són bergants a tot arreu, però assassins sense pietat a Espanya, i al mateix temps estúpids, perquè amb les seues maniobres fan el vi imbevible.

En els primers tres dies que he passat en aquesta famosa ciutat, pàtria d’Alexandre VI, al qual el pare Petau anomena non adeo sanctus,5 ho vaig visitar tot, sempre acompanyat pel docte abat Marescalchi. Em vaig adonar que tot el que tenim al món de cèlebre i de bell, si ens atenim a les descripcions i els dibuixos dels autors i dels artistes, perd sempre quan es contempla de prop.

València té un clima excel·lent, molt propera a la Mediterrània i regada pel Guadalaviar. Situada enmig d’un camp somrient, fèrtil en tot allò que la natura pot oferir a l’home de més delectable, és vivificada per l’aire més sa i més suau, i dista tan sols una hora d’aquell famós amenum stagnum6 que la nodreix de peixos exquisits. Habitada per una nombrosa noblesa distingida i molt rica, les dones són, si no les més devotes, almenys les més belles de tot Espanya, i compta amb un arquebisbe i un clergat que té ben bé un milió de renda. Per a un foraster, però, València és una ciutat molt desagradable perquè no ofereix cap d’aquelles comoditats de la vida que, amb els diners, s’hi troba arreu. S’hi allotja malament i s’hi menja pitjor, ni s’hi pot beure, ni conversar perquè no hi ha vida de societat, i ni tan sols raonar amb algú, perquè malgrat la seua universitat no hi ha cap individu que meresca ser anomenat home de lletres. Pel que fa a l’aspecte material, els cinc grans ponts sobre el Guadalaviar, les seues esglésies, els edificis públics, les drassanes, la Llotja, l’Ajuntament, les dotze portes, els dotze pous, no em causaren cap admiració en una ciutat en la qual els carrers no estan pavimentats, on, si es vol passejar, cal eixir fora de les muralles. És veritat que s’experimenta aleshores una gran felicitat i es té la impressió d’estar al paradís terrenal, sobretot quan s’hi camina cap a la mar.

En particular, de València m’agrada el gran nombre de cabriolés d’un cavall que hi ha disposats a servir a qui vol anar de passeig, i fins i tot a alguna ciutat distant dos o tres dies. De fet, aquests cabriolés et porten amb molta rapidesa, i a bon preu, a Màlaga, a Alacant, a Cartagena, a Tarragona i fins i tot a Barcelona, si cal, que està a una distància de cinquanta llegües. Si hagués estat de bon humor, certament, hauria fet un bell recorregut pels regnes de Múrcia i de Granada, la bellesa dels quals supera la de totes les províncies italianes.

Pobres espanyols! La bellesa del seu país, la fertilitat i la riquesa són la causa de la seua mandra, com les mines de Perú i del Potosí són les de la seua pobresa, del seu orgull i de tots els seus prejudicis. Tot això pot semblar una paradoxa, però el lector sap que el que dic és veritat. Per a convertir-se en el més florit de tots els regnes de la terra, Espanya hauria de ser con-querida, transformada de dalt a baix i quasi destruïda; renaixeria apta per a ser la morada dels benaurats.

Em vaig presentar davant la dolça, noble i modesta Pelliccia. Havia de fer la primera representació dos dies després. No hi havia cap problema perquè es representaven les mateixes òperes que s’havien representat ja davant la cort als Sitios, és a dir, a Aranjuez, a El Escorial, a la Granja, perquè el comte d’Aranda mai havia gosat a donar permís al teatre de Madrid perquè oferís al públic un’opera buffa italiana. La novetat hauria estat massa gran, la Inquisició hauria obert massa els seus ulls implacables. Els balls dels Caños del Peral l’havien deixada atònita, però han hagut de suprimir-los dos anys després. Mentre tinga una Inquisició, Espanya no serà feliç.

La senyora Pelliccia, a penes arribar, envià a don Diego València la carta de recomanació que li havia donat tres mesos abans el duc d’Arcos. No havia tornat a veure aquest gran senyor des que va estar a Aranjuez. Un dia dinava amb ella, el seu marit, la seua germana i un hàbil violinista amb qui es casà poc després. Així que ens vam alçar de taula, li anuncien don Diego València: era el banquer al qual el duc l’havia recomanada.

—Senyora –li va dir don Diego–, encantat per la gràcia que el senyor duc d’Arcos m’ha fet recomanant-vos a mi. Vinc a oferir-vos els meus serveis i a informar-vos també de les ordres que em dóna, i que és molt possible que ignoreu.

—Senyor, espere que no succeesca res que puga obligar-me a incomodar-vos; estic molt agraïda per la gràcia que el senyor duc m’ha fet, i per la molèstia que heu tingut de venir a casa meua; tindré l’honor d’anar a agrair-vos-ho.

—No cal, senyora. Heu de saber que, en referència a qualsevol quantitat de diners que poguésseu necessitar, tinc ordre de proveir-vos fins un total de vint-i-cinc mil doblons.

—Vint-i-cinc mil doblons?

—No més, senyora. Tingueu la bondat de llegir la seua carta, perquè em sembla que heu d’assegurar-vos-en.

Li donà la carta. Eren quatre línies:

Don Diego, vosté proveirà donya Pelliccia, quan ella us ho ordene, fins a la quantitat de vint-i-cinc mil doblons, del meu compte. El duc d’Arcos.

Em mostra la carta, la llegim i ens quedem muts i atònits. Torna la carta al banquer, que s’alça, li fa una reverència i se’n va. És gairebé increïble. Solament a Espanya es veuen coses semblants, i no són rares. Ja he parlat d’allò que Medinaceli havia fet amb la Pichona en el mateix sentit. Hi ha qui s’atreveix a reprovar aquestes accions extraordinàries, quan, com a molt podrien criticar-les; les posen en el calaix dels pecats i les atribueixen a prodigalitat o a orgull. Pel que fa a l’assumpte de l’orgull, convinc que sovint pot ser-ne la causa, però en aquell mateix moment es converteix en bell, ja que no pot obrar més que d’acord amb una ànima gran, heroica, extraordinària i completament per damunt de les vulgars; i no negue que això puga procedir del vici que anomenem prodigalitat, perquè el pròdig, mentre pot seguir sent-ho, no es deté més que quan es veu prop de la ruïna i es converteix en avar. L’espanyol és ambiciós per caràcter, i no fa res si no és amb la finalitat de ser admirat i jutjat superior als seus semblants. Vol que els qui l’observen i el jutgen el creguen digne del tron i li suposen les virtuts que un home sols podria exercir desinteressadament. Té tanta por de passar per pròdig que el mateix Medinaceli i el mateix Arcos, que han gastat quantitats immenses, no van fer mai despeses que hom pogués qualificar de boges, i negaren sempre cent escuts d’or a qui els demanà, si no coneixien una raó suficient per a donar-los-els.

Després de la marxa de don Diego, aquesta recomanació del duc fou objecte de la nostra conversa. La Pelliccia deia que el duc havia volgut fer-li saber qui era l’home al qual havia demanat una recomanació, fent-li al mateix temps l’honor de creure-la incapaç d’abusar de la confiança que en ella tenia.

—Perquè la veritat és –deia– que em moriria de fam abans d’acceptar de don Diego un sol escut.

El violinista deia que el duc se sentiria menyspreat, i que calia agafar alguna cosa; el marit m’agradà, ja que digué que calia agafar-ho tot o no res. Per la meua banda, vaig pensar com Pelliccia: no res; perquè si el duc desitjava fer-la rica mitjançant un present tan extraordinari, sabria de quin mitjà servir-se’n per aconseguirho, sense que ella pogués retreure’s d’abusar de la seua generositat i sense trobar-se ell en el cas de creure que l’havia ensarronada.