Kitabı oxu: «Hug de Cardona»
Directors de la col·lecció
Antoni Furió i Enric Guinot
© Els autors, 2009
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2009
Disseny de la col·lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta:
Capitell del claustre del monestir de Santa Maria de l’Estany (segles XII-XIII).
Realització ePub: produccioneditorial.com
ISBN (vol. 1): 978-84-370-7531-0
ISBN (Obra completa): 978-84-370-7481-8
ÍNDEX
PORTADA
PORTADA INTERIOR
CRÉDITS
ESTUDI INTRODUCTORI
DOCUMENTS
Estudi introductori
La primera referència a un document redactat a instàncies d’Hug de Cardona, l’egregi Hug de Cardona, pren la forma prosaica d’una procuració. El 30 de juny de 1425, a Gandia, nomena procurador seu mossèn Francesc Martorell, el pare de Joanot Martorell, per a fer front ad plura negotia que personalment no pot atendre.[1] No deu ser el primer procurador a qui ha de recórrer, per descomptat. Hug de Cardona només compta amb 19 anys, però sobre els seus muscles recauen ja totes les responsabilitats d’un senyor, totes les obligacions d’un cavaller i totes les obsessions d’un home que ha deixat de ser un «jove», i que el mes anterior ha estat emancipat per Alfons el Magnànim a pregàries del seu pare, el comte de Cardona. El significat d’aquesta minuta aparentment irrisòria va més enllà del pur tràmit notarial, perquè condensa el que serà la vida d’Hug de Cardona, un continu nomenament de representants seus per a defensar-lo en els múltiples escenaris en què irromp la seua figura bel·ligerant i fogosa. Fa la impressió que la biografia d’aquest cavaller és com una partida d’escacs. En cada moviment Hug s’enfronta contra un adversari diferent. Els peons són precisament els procuradors i advocats, sovint hàbils especialistes de la jurisprudència i les argúcies legals. Però és ell qui en decideix l’estratègia. Es tracta d’una partida llarga, en la qual busca cansar, confondre, irritar més aviat l’adversari.A les acaballes de la vida ho ha perdut gairebé tot, enrocat en el seu orgull d’egregi cavaller no excessivament angoixat per un endeutament esfereïdor, però incapaç ja de resistir el xec i mat definitiu amb els peons miserables que li resten.
L’ORDIT FAMILIAR
Hug és el fruit del matrimoni entre Joan Ramon Folc, fill del comte Hug de Cardona, i Joana, filla d’Alfons d’Aragó, altrament dit Alfons el Vell, comte de Ribagorça i Dénia, marquès de Villena i, a partir de 1399, duc de Gandia. El llinatge dels Cardona traspunta com un del més antics i prestigiosos de Catalunya, fins al punt que, anys a venir, Joan Ramon Folc serà conseller i almirall de l’armada d’Alfons el Magnànim. Però és per mitjà de l’avi matern, nét de Jaume II, que Hug emparenta amb la casa reial. Aquesta és la raó per la qual el seu nom sempre anirà precedit del títol flamant d’«egregi». El naixement del nen es produeix, doncs, en un dels cercles selectes de més poder, prestigi i patrimoni territorial de la Corona d’Aragó. L’aliança de les dues famílies ha estat, com no podia ser d’una altra manera, una unió concertada, llargament negociada pels dos caps respectius. Les decisions lliures dels joves, l’amor espontani i recíproc i més entre la gran aristocràcia, no van més enllà dels somnis de la literatura recreativa que circula per les corts nobiliàries. Els promesos són dos nadons quan els pares pacten l’enllaç, el 10 de juliol de 1377, que s’ajorna fins quinze anys després, tant «perquè lo dit matrimoni ne sponsals d’aquell no·s poden de present fer per defalliment de edat dels dit Johan e Johana, lo qual Johan fon ... de dos anys e mig e la dita Johana... de dos anys e II meses», com per la complicació de reunir el dot, la suma exorbitant de 25.000 florins, amb el corresponent creix o donació del futur marit, i assegurar-los convenientment amb béns i possessions de les dues parts. Finalment, el 12 de maig de 1392, a Gandia, se celebra la boda «en faç de sancta mare Sgleya, e solemnitzat e per còpula carnal confirmat».[2]
Joana marxa cap a les terres dels Cardona.Als seus 17 anys se’n du l’enyor del palau de Gandia, l’efervescència d’una petita vila on es barregen en la plaça del mercat sense massa manies cristians, moros i jueus –o conversos de jueus des del juliol de 1391–, i un plec d’exhortacions del seu pare recollides en una Lletra de càstig e bons nodriments.[3] Si les dones de les grans famílies es casen tan joves és per a fer possibles maternitats copioses i venturoses, però les de Joana no es produeixen o no reïxen amb la intermitència que es vol en les cases dels poderosos. Hug, «el segon nat legítim e natural»,[4]només arriba al cap de catorze anys del casament dels pares, el 1406, per bé que després seu feliçment en naixeran tres més. Hug du el nom de l’avi; el primogènit, el del pare Joan, una germana, el de la mare Joana, mentre que Jaume, el darrer, és un nom que pertany a la família que ha donat noms il·lustres, bisbes i magnats, i es remunta al mateix Jaume II. Hug, certament, és un nom poc usual entre la noblesa catalana. Però de vegades els magnats, homes i dones, donen solta a la imaginació i a noves modes patronímiques per singularitzar algun dels seus fills: «moltes al-tres persones són stades e n’i ha encara de present en los dits regnes e principat qui eren e són magnats e constituïts en grans e solempnes dignitats e stament qui·s apellaven e·s apellen per noms no axí usitats, vulgars o comuns, axí com són Lop, Huc, Sanxo, Dragó, Frederich, Gonçalbo e altres semblants noms».[5] Sis anys abans, Pere Marc, procurador general del duc, havia batejat el seu darrer brot amb el nom d’Ausiàs.
El destí del petit Hug es decideix quan l’avi Alfons el reclama per a educar-lo sota la seua tutela. L’eixida dels cadells de la noblesa entra dins les pautes formatives habituals. Lluny del recer domèstic, en una llar estranya, s’ensinistren en les lletres, en les armes i en els valors propis de la classe a la qual pertanyen. Els qui en tornen, ho fan quan ja han franquejat les portes de l’adolescència, encara que no poden prendre decisions per si mateixos. No deuen mostrar gaire estima envers els progenitors, que se n’havien desdit de criar-los en una edat emotivament tendra i potser quan més necessitaven un pare i una mare. Inquiets, díscols, ardents, sovint irresponsables i disbauxats, ansiegen ser reconeguts definitivament per la societat dels adults, cosa que només els ho habilita el servei d’armes i, sobretot, el matrimoni amb una dona. Hug és dels qui si tornà a Cardona seria només per completar l’educació, perquè una raó ben poderosa el sol·licita a terres valencianes. Alfons el Vell li ha donat béns a mans plenes, és a dir, alqueries, castells, possessions, jurisdiccions, vassalls: un senyoriu.
El duc de Gandia és un pare malaurat. Amb el primogènit Alfons, dit el Jove, no s’ha entès mai. Les relacions entre ambdós són permanentment un infern. En el tram final de la vida del duc, el palau es mostra com un niu de conxorxes, tramades pels servidors, pels escuders, pel llenegadís i astut Joan de Luna, qui com a dispenser controla les finances senyorials, per la seua mateixa dona Violant d’Arenós. La frustració del pare esdevé amor de l’avi. Abans de la crisi final, Alfons el Vell ja ha acollit no sols els brots legítims del seu fill Pere de Villena,Alfons,Enric i Elionor,sinó també l’il·legítim Galvany.Si la vinguda d’aquests quatre néts obeeix probablement a la mort de Pere el 1385 a la batalla d’Aljubarrota, la d’Hug deu respondre a l’anhel d’omplir el buit filial causat per les desavinences irremeiables amb Alfons el Jove i castigar el seu desafecte.
El pitjor càstig que li pot infringir no és altre que el d’amputar-li les possessions que confia heretar després de tants anys d’espera. El 23 de maig de 1407, Alfons el Vell fa donació al petit Hug dels llocs i alqueries del Real, Benipexcar, Beniopa,Alcodar, Benicanena i l’Alqueria Nova, en l’horta de Gandia, Ondara, en el comtat de Dénia, Calassanç i Sanui, en el comtat de Ribargorça, a més de 6.000 lliures sobre el castell de Guadalest. I cinc mesos després, el 29 d’octubre, lliura a la seua filla Joana, la mare d’Hug, les valls de Gallinera i Ebo, encara que se’n reserva l’usdefruit en vida, i condicionada a la tramesa del seu nét: «que vós, dita dona Johana, filla nostra, farets ab acabament que don Hugo, nét nostre molt amat, fill comú al dit egregi don Johan e a vós, serà aduyt e menat a nostre poder e de la duquesa, nostra muller, mare vostra, on que siam, dins dos anys o abans, comptadors del XXIII dies de maig proppassat en avant, en lo qual dia nós fem certa donació e heretament al dit don Hugo, nét nostre, per estar e criar-se ab nosaltres, com de açò hajam sobiran desig e gran plaer».[6]
Alfons el Jove no renuncia al que considera legítimament seu, part fonamental de la seua herència.Aquest apunta cap un culpable de la decisió del seu pare: Joan Ramon Folc, interessat a afavorir el llinatge dels Cardona, i l’arriba a acusar d’haver subornat Joan de Luna, qui també signa en la donació del 29 d’octubre, amb 5.000 florins per tal d’intervenir prop del duc Vell a favor dels traspassos a Hug i Joana.[7]L’encreuament de lletres de batalla testimonia tant la impotència d’Alfons el Jove, aferrat a la retòrica cavalleresca, com les maniobres hàbilment teixides per Joan Ramon Folc.[8]El 25 d’agost de 1410 concerten una pau, que contempla el casament d’Hug amb una filla legítima d’Alfons el Jove o del seu primogènit, però ni la pau prospera ni Alfons té la descendència desitjada.[9]
Els pares no trameten Hug en el termini fixat dels dos anys. És massa menut per a tan llarg viatge. El duc se’n fa càrrec, en efecte, tant de «vostra edat pueril com per lo lonch camí» que separa Cardona de Gandia, cinc-cents quilòmetres pel cap baix. El 23 de maig de 1409, a pregàries del comte i la comtessa, consent un ajornament de dos anys. I encara n’atorga un altre de sis mesos, perquè la primavera de 1411 la pesta ha fet la seua aparició devastadora i la persona d’Hug, encara en «la tendrea e pueril edat», correria evident perill «en venir en tan lonch camí e passar per lochs plens de mortalitats, e axí mateix que aquesta nostra vila de Gandia e en les altres terres nostres d’aquest regne de gran temps ençà són stades e són de present grans epidèmies, pestilències [e] mortalitats».[10]
L’acte solemne de recepció d’Hug té lloc finalment el 30 de novembre de 1411 en la Cambra de Paraments del palau, davant d’una bona representació del seguici del duc «e altres en multitut copiosa allí ajustats». El cavaller Francesc de Vilanova, procurador de Joan Ramon Folc, li suplica, atès que el lliurament del petit s’ha acomplit dins el termini previst, «que absolvés e hagués per absolt e quiti lo dit egregi comte de Cardona dels dits sagrament e homenatge, penes pecuniàries e de les altres coses en les quals lo dit comte fos astret e obligat al dit senyor duch en la dita carta e promissió e obligació». Alfons el Vell així ho fa, tot reconeixent que havia rebut el petit Hug «ab gran plaer e molt bon voler dins lo temps en la dita carta d’obligació e promissió limitat e declarat», i pocs instants després, «en lo dit dia e hora, lo dit senyor duch féu cavaller» aquest nen de cinc anys.[11] Hug ingressa en la societat dels adults.
El duc, en les hores postremes de la vida, és un vell, amargat, malalt i gairebé cec. La vinguda del nét dona una mica d’alegria a aquella casa, però ja és massa tard. El 5 de març de 1412 Alfons el Vell mor i és soterrat a l’església de Santa Maria de Gandia. Uns mesos després, el 17 de juliol, el col·lector d’Alfons el Jove paga a mestre Gerard, sastre, 45 sous «per les robes que ha fetes a don Hugo de Cardona, nebot del dit senyor, e a son mestre».[12] Així, doncs, encara és a Gandia i sota la tutela d’un preceptor privat. De seguida que Alfons el Jove pren possessió del ducat, reprèn l’ofensiva contra els Cardona i fins al moment de la seua mort pledeja per tal de conservar la unitat del patrimoni trencada pel seu progenitor.Alfons el Magnànim,però,dóna suport al jove Hug,«al qual axí per ses virtuts e mèrits com encara per los grans e fructuosos serveys per lo noble e amat conseller e almirall de nostres mars lo comte de Cardona, pare seu, a nós en diverses maneres fets e prestats e que fer e prestar contínuament no cessa», i escriu el 5 de novembre de 1424 sengles recomanacions al governador i al batle del regne perquè el tracten «ab special prerogativa e favor, tan com rahó e justícia ho permeta», en el seu plet amb Alfons el Jove.[13]
La mort sobtada del duc canvia l’escenari i la trama de la discutida herència d’Alfons el Vell a favor d’Hug de Cardona. Ara és Alfons el Magnànim qui en vol traure partit, és a dir, compensacions econòmiques, mentre que el seu germà, Joan de Navarra, el nou duc de Gandia, reclama a Hug drets d’herència i les possessions del comtat de Ribagorça[14]. En previsió del nou enfrontament als tribunals i per donar més solidesa als drets d’Hug, el seu pare, des de Saragossa estant, decideix emancipar-lo el 23 de maig de 1425, en un cerimònia davant el rei, de manera que emancipavit et a sacris sui patris nexibus manu et potestate propria liberavit penitus et eiccit nobilem virum dominum Hugonem de Cardona, filium suum et egregie domne Iohanne, quondam prime uxore sue, in etatis sue anno decimonono constitutum, ibidem presentem, hec volentem et petentem.[15] Les energies desplegades per Hug a fi de retenir l’herència i consolidar el senyoriu s’aventuren enormes, tant com la suma que ha de pagar a l’un i a l’altre, no inferior als 200.000 sous, amb l’objectiu de vincular definitivament les terres i les jurisdiccions, sense les quals no hauria estat mai ningú. Però el capital lliurat és un terratrèmol financer que soscava el futur econòmic i fins patrimonial del plançó dels Cardona.
El casament amb Blanca de Navarra suposa una injecció monetària en uns moments d’ofec i de recursos limitats. La jove candidata, segurament menor de 20 anys,[16] aporta un dot de 14.000 florins, és a dir, 154.000 sous, destinats íntegrament a pagar a Joan de Navarra i a adquirir els drets sobre les alqueries de l’horta de Gandia.[17] Amb tot, als docs. núm. 52 i 155 el dot de Blanca s’avalua en 16.000 florins. La informació al nostre abast, però, no permet aclarir la raó d’aquesta confusió. Deuen haver estat complicades també les negociacions per a arribar a un acord, dirigides personalment per Joan Ramon Folc, el pare d’Hug. Blanca és filla de la infanta Joana de Navarra i neboda del rei Carles III i de Maria, la primera esposa d’Alfons el Jove. Es tracta, per tant, d’un matrimoni que millora fins i tot el del seus progenitors, en pujar un graó més i lligar-se directament a una família reial: Alfons el Vell era nét de rei, Joana, filla.
No és possible esbrinar el lloc on la jove parella fixa la seua residència. Alfons el Vell va emprendre tot un seguit de reformes en un casalot del Real. De fet, sovint es fa referència a aquest palau com la domus senyorial, on Hug signa multitud de documents, que ben aviat l’amplia amb la construcció annexa del trapig de sucre. Es tracta d’un edifici de grans dimensions i de murs grossos, amb l’aparença més aviat d’una casa forta. Ateny els 25,11 metres quadrats de façana i els 8 metres de profunditat, amb una superfície de 200 metres quadrats.Té dues plantes i una coberta de dues aigües;la inferior s’alça fins gairebé els 5 metres.[18] Malgrat les millores resulta inversemblant la instal·lació de tota una filla d’infanta com Blanca de Navarra en una antiga alqueria poblada per musulmans. Probablement adquireixen una casa a València, i més després de la dissolució de la cort dels ducs a Gandia. A la capital del regne Blanca gaudiria de les companyies pròpies de la seua condició, de l’enrenou de la gran ciutat i del seu atapeït calendari festiu i religiós, mentre que Hug seguiria de prop les vicissituds de la política regional.
Però, significativament, el senyor de Beniopa i el Real manté el domicili a Cardona i es reivindica en conseqüència com a «català». No es tracta de cap sentiment particular de pertanyença, sinó d’una estratègia calculada d’ambigüitat de residència per eludir tributacions fiscals i ingerències dels tribunals de justícia del regne.És així com Jaume Vidal,el seu fidel procurador,protesta al lloctinent del governador en un plet contra mossèn Francesc Martorell, el qual li requereix a Hug de Cardona el salari i les despeses fetes com a procurador seu, que «no consentia en la dita demanda, ne coses en aquella contengudes, ne en la recepció de testimonis, ans dix que protestava de actes e enantaments nul·les, e açò per tal com son principal no sia habitador de aquest regne ne pot ésser tengut ací, com sia català e tinga sa habitació en Cardona e deu ésser-la convengut».[19]
Amb Blanca té tan sols un fill, si més no que sobreviu: Joan, que du un dels dos noms de l’avi i des de ben prompte lligat per Hug als destins de la casa i el senyoriu. La manca de més descendència es deu al fet de la mort sobtada de Blanca. No ha tingut temps ni per a confegir el testament. El seu traspàs, però, queda en el més complet dels silencis. Així passa amb la vida pública i privada de les dones, llevat de casos excepcionals.
D’on obté la segona esposa il·lustra les pràctiques matrimonials de la noblesa, marcades per una forta endogàmia, sembla que bastant accentuada entre els Cardona. Joana, la candidata escollida, pertany al llinatge. No podem ben bé fixar el grau de parentiu, però probablement era cosina d’Hug per part de sa mare Beatriu, i en conseqüència han necessitat preceptiva dispensa eclesiàstica per al casament, que obtenen el 4 de juliol de 1444. Però Joana, a més, era vídua i el seu primer marit havia estat un altre Cardona, Joan, i amb el qual havia tingut almenys un fill, amb el nom també del pare.[20] Joana, doncs, no ix del cercle del llinatge. Però en Joana, tant com la marca genealògica i noble pesa la marca burgesa, perquè el seu pare, el marit de Beatriu, és Jaume Sebastià, un ciutadà de València. Ara bé, la davallada de l’egregi nét d’Alfons el Vell, tant en el capital simbòlic com en el material a l’hora de concertar aquest segon matrimoni es materialitza en l’import del dot. Si el de Blanca, filla d’infanta, ateny els 154.000 sous, el de Joana, filla d’un ciutadà i un brot secundari dels Cardona, es queda en els 40.000. Amb tot, per la seua viduïtat, Hug s’estalvia el creix, la meitat exacta del dot, tal com prescriuen els Furs.[21] Amb tot, resulta estrany el lloc escollit per a la cerimònia: Benimasmut, una petita alqueria de Joana prop d’Ondara, que si bé comptaria amb una esglesiola o una capella, gairebé tots els habitants eren musulmans. Pocs oripells i fastuositats deuen ornar la missa celebrada per fra Antoni Sala, monjo de Sant Jeroni de Cotalba. Fa l’efecte que Hug de Cardona ha optat per la discreció. Fins i tot la manca de notari ajornarà la redacció del document que recull la cerimònia per l’Església fins al 13 de juny de 1449.[22]
Joana sap amb qui es lliga, per descomptat. Ja no és una decisió que els seus progenitors fan per ella. Posseeix l’autonomia d’una vídua i la suficiència d’un dot propi.Tot i la procedència nobiliària de la família de la mare, s’ha foguejat en un món burgès, el dels censals, els negocis i les operacions bancàries. Hug necessita una dona i una companya amb habilitats per moure’s en la xarxa enrevessada de l’especulació financera. Joana compleix aquest paper d’una manera formidable. Li presta diners al seu marit per a recuperar el trapig, controlat pels arrendadors del senyoriu, s’immisceix en la gestió de la factoria sucrera i en la direcció de la casa. Es fa solidària, doncs, de les dificultats del seu marit i, encara, li dóna quatre fills més: Onofre, Beatriu, Maria i Joana.
Onofre és encara menor d’edat el 26 de novembre de 1454, perquè compta amb un tutor en la persona de Pere de Centelles.[23] En aquest dia, amo-re paterno quem erga vos, nobilem et dilectum Onoffrium de Cardona, filium nostrum, gerimus vobis, eidem nobili et dilecto Onoffrio de Cardona, filio nostro legittimo et naturali, li fa donació de tots de drets i accions que per diverses causes li pertanyen sobre els béns i drets d’Alfons el Vell, Alfons el Jove, i les valls d’Ebo i Gallinera. Tot plegat no es materialitza en res concret, però poden derivar en el futur drets i expectatives d’herència i successió. La transferència queda subjecta a quatre condicions: durant vida del seu pare, Onofre no podrà donar els béns, vendre’ls o alienar-los; si mai li manava, de paraula o per escrit, de donar o distribuir aquests béns, en propietat o en usdefruit, ho haurà d’acceptar, i finalment sempre li haurà de ser obedient: sitis nobis obedientis in omnibus per nos vobis mandandis seu percipiendis, et non sitis ingratus nec ingratitudinem comittere valeatis seu valere possitis.[24] La darrera de les condicions es refereix a la prohibició de signar cap matrimoni sense el seu consentiment. Per tant, el seu pare és qui deu decidir el casament d’Onofre amb Beatriu Bou, família de la petita noblesa de la ciutat de València.[25]
És poc el que li dóna perquè poc és el que pot donar. No sols perquè el gruix de les possessions les reserva per a Joan sinó perquè la situació patrimonial continua sent crítica, en uns anys en què Gandia desplega tota una ofensiva que l’obliga a mantenir llargs i costosos plets en la cort de la Governació amb resultats adversos. Per frenar les execucions dels censalistes, en mans dels quals està des de fa temps, Hug sol·licita al rei guiatges intermitents. El 1444 ja ni paga un sastre ni tampoc un notari, i es llança a practicar el cors amb una galera, que en principi ha armat per al servei de la corona, amb l’esperança d’aconseguir ingressos suplementaris.
A banda els fills, Joana li subministra suport financer i ajuda en el destret, però no pot aturar el desgavell financer.Tot són demandes i plets dels creditors censalistes. El 1462 la casa valenciana dels Cardona és al caire de l’abisme. Per defugir l’acció de la justícia, Hug viu temporalment a Ador. Finalment, el rei mana el segrest de les rendes del senyoriu i així procedir a un indispensable sanejament i pagar els censalistes. De sobte, quan tot està a punt de la «total ruïna e destrucció de la vostra casa», que el prevenen els notaris Miquel Dalmau i Joan Toda,[26] la vida d’Hug de Cardona entra dins un silenci impenetrable. El 17 d’octubre de 1462, des del Real, encara nomena Cilim Benxaem alamí de les seues terres, sis dies més tard estén una procuració a favor de Joana, la seua dona, i Joan Cornet, el mercader germà de Joana, i encara el 30 de novembre, del castell de Guadalest estant, carrega un censal junt amb el seu fill Joan i els síndics dels seus llocs i alqueries.[27] Després s’obre un buit entorn seu, mentre que Joana es veu amb la urgència el 7 d’agost de 1464 de demanar a Ramon Lletrà, notari de Xàtiva, la redacció de les seues voluntats. Deu ser una malaltia greu, perquè el 8 d’octubre ja ha mort i el notari publica el testament, en el qual nomena hereu dels seus béns Onofre i fa certes lleixes a les seues filles i els seues néts.[28] Hug és un vidu que no pledeja ni protesta, no parla ni escriu. S’aferra a un mutisme desconcertant.
El 9 de maig de 1469,però,de sobte reapareix a València.Negocia personalment els capítols matrimonials de la seua filla Maria amb Francesc de Bellvís, senyor de la baronia de Bèlgida, i a la qual assigna un dot de 3.500 florins per mitjà de censals, assegurats sobre les rendes d’Ondara.[29] El 17 d’agost, junt amb Onofre, reben la visita de dos notaris, Jaume Gisquerol i Joan Beneito, comissionats pel comte de Prades per fer-los saber el contingut d’una sentència arbitral seua que concedia el senyoriu a Joan, i «volent-los legir aquella, presents los testimonis damunt de proximo e davall scrits, respongueren que no la calia legir com ells la sabessen ja, e que la havien per lesta e publicada e que lohaven e approvaven aquella de la primera línea fins a la darrera inclusive».[30] L’endemà d’aquesta sentència dolorosa, Hug torna al silenci. Fins almenys la darreria de 1474 hi ha referències seues sense el preceptiu quondam, que autoritzaria a afirmar la seua defunció. Al vell Hug, doncs, també una greu malaltia, com ha passat amb Joana, la seua dona, l’ha hagut de fer retirar de la vida pública. Amb més de 60 anys, no deu ja ni poder-se alçar del llit, ni tan sols requerir a la seua vora un notari.[31]
Ha arribat l’hora de Joan de Cardona, que ha anat escalant posicions de prestigi a l’ombra del pare. L’agost de 1448 encara era menor de 20 d’anys i Hug és nomenat curador seu per poder carregar censals.[32] De seguida que ateny la majoria se’l veu obrar pel seu compte. La seua ascendència li franqueja moltes portes. El 1457 entra al servei del príncep de Viana, el seu oncle Carles, com a camarleng.[33] Impetuós, com el seu pare, s’embranca cinc anys més tard en una guerra privada, amb el suport del seu cosí germà Jaume Cardona, contra Joan de Mompalau, senyor de Pedreguer, i Ramon Sifre, senyor de Benidoleig. Al Real, a Ondara i Benimasmut «se fan molts ajusts de gents d’armes, axí de peu com de cavall, e mals empreniments, e aquells serien e són scientment receptats e acollits, axí per los dits nobles don Hugo de Cardona e dona Johana, muller de aquell, e per los officials que en aquells dits lochs tenen». El procurador fiscal del rei els denuncia a tots perquè «ab los dits ajusts e empreses se sien fetes moltes coses de les quals se són seguits omeys e molts inconvenients, donants gran deservey a la magestat del dit senyor rey e turbació e dan al pacífich stament de la cosa pública del present regne, majorment com aquells il·lícitament guerregen entre si».[34]
Certs indicis assenyalen, a més, diferències entre Hug i Joan. «E no us [volem] dir pus, sinó [que us] pregam que de les dites coses no conferescau ab lo dit don Johan, fill vostre, lo qual certament cela e celarà lo bé de la casa vostra» l’adverteixen els notaris Miquel Dalmau i Joan Toda, a propòsit de les rendes provinents de les alqueries.[35] La sentència arbitral del comte de Prades suggereix una abrupta escissió familiar: d’una banda Joan, de l’altra Hug, Onofre i les altres germanes, Joana, Maria i Beatriu. Joan ansia posar-se al capdavant dels dominis, i a tal efecte el 3 de desembre de 1470 insta una demanda de successió a l’herència de sa mare Blanca, morta intestada.[36] Els contemporanis ràpidament oblidaran Hug de Cardona, un home i un cavaller, un personatge també, que traça els vaivens i el declivi de tants membres de la cavalleria valenciana. Són responsables, sens dubte, d’administracions nefastes, però els temps tampoc no els foren gaire propicis.
LA JURISDICCIÓ EN DUBTE
Territorialment el senyoriu d’Hug de Cardona és modest, però l’integren terres ben productives, en particular les de la comarca de la Safor, alqueries de demografia robusta. Per a millor gestionar-lo se serveix d’un procurador general, que durant molts anys és el donzell de Gandia Dalmau Castellaulí, un batle, que fa de lloctinent del procurador, un saig i corredor, un notari i escrivà, tots cristians, i un alamí musulmà, que és alhora col·lector de les rendes. Al Real es troba la residència senyorial, però és a Beniopa on s’alça la seu de la cort amb la presó, on ventila els assumptes civils i criminals que li permet la baixa jurisdicció, la major part dels quals, però, en ser qüestions de moro a moro, són sentenciades per l’alfaquí. A Confrides i Guadalest –bescanviats amb Joan de Navarra per les ribagorçanes Sanui i Calaçanç– i Ondara l’organigrama deu ser molt semblant.
El conjunt de rendes forma una teranyina difícil d’avaluar i precisar. Els drets sobre la terra constitueixen els fonaments sobre els quals descansa l’edifici econòmic. La major part els cobra en metàl·lic, repartits entre el secà i sobretot el regadiu. Però no són gens negligibles les particions de la canyamel, en les alqueries de la Safor, i de la pansa en les alqueries de la Marina.[37] D’altres ingressos provenen dels molins, els forns i les almàsseres, monopolis dominicals, i de les tendes i les carnisseries.[38] A tot açò cal afegir també la percepció d’una sèrie d’emoluments que afecten els moros vassalls d’Hug, com ara el besant, «per star e habitar» en les seues alqueries, taxes per l’aviram i la manufactura tèxtil domèstica, entre d’altres, i també alguns «presents que los vassalls dels dits lochs, viles e castells acostumen fer cascun any de pansa, mel, gallines, e menuderies semblants».[39] L’exercici de la jurisdicció civil i criminal sobre les seues possessions és possible que també proporcione a Hug algunes entrades molt variables arran de les multes imposades sobre els camperols que delinqueixen. Des de 1438 Hug té la facultat d’imposar cises durant cinc anys, gràcies a una concessió de corts a tots els membres del braç militar, privilegi que obté novament el 1446 durant un termini de vuit anys pel seu actiu paper en les corts de 1443-1446.[40]
És així com reuneix cada any quantitats que oscil·len entre els 20.000 i els 25.000 sous per les alqueries de l’horta de Gandia, gràcies al trapig;[41]uns
6.000 sous per la vall de Guadalest; entre 3.000 i 3.500 sous per Confrides, i entre 1.200-1.300 sous per Ondara, l’Alcúdia i Benimasmut.[42] Amb els 30.000 sous o més que ingressa, Hug de Cardona supera àmpliament les rendes d’Ausiàs Marc i pràcticament iguala les de la vila de Gandia.[43]
No és el senyor, però, qui les recapta directament a través dels seus oficials, sinó que les confia a arrendadors a canvi de sumes negociades i escripturades de forma escrupolosa pel notari. Generalment es tracta de mercaders, interessats en l’adquisició d’excel·lents productes agraris per a les seues operacions de curt i llarg radi. Per a la gestió del trapig al principi es decanta per la societat mercantil, però després d’una experiència farcida de renyines el cedeix també a arrendadors. Quan per comptes d’un arrendament global es desglossa per partides, llavors els mercaders de Gandia i fins i tot llauradors rics, moros i cristians, hi arrisquen els seus capitals. En qualsevol cas, una altra ocasió d’enfrontaments, perquè Hug de Cardona es malfia tant dels socis com dels arrendadors i sovint s’immisceix en tasques de direcció que no li pertoquen. Si Paganino Rana, el fill del soci d’Hug en la companyia del trapig del Real, afirma que «la granditat e potència del dit molt noble don Ugo de Cardona se dupte ... de ésser-li feta alguna novitat, molèstia e inquietació en la teneó que·l dit pare seu havia del dit trapig»,[44] per part seua Hug no se’n refia gaire dels qui té a prop, en tenir «en casa sua e del trapig diverses persones de diverses lengües e condicions e no conexia aquelles si són leals ni si li faran menys del çucres e mells que són e restaran en la dita casa, que si dan o mal algú li faran».[45]
