Kitabı oxu: «Catàleg de benefactors de la cartoixa de Portaceli (1272-1688), copiat per Josep Pastor entre 1780 i 1781»
Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot
© Albert Ferrer Orts, Estefania Ferrer del Río i Francisco Fuster Serra, 2020
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2020
Disseny de la col·lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta:
Retaule dels Set Sagraments (detall), de Gherardo di Jacopo di Neri,
Starnina (ca. 1396), Museu de Belles Arts, València
Coordinació editorial: Maite Simón
Correcció: Pau Viciano
Maquetació: Inmaculada Mesa
ISBN: 978-84-9134-687-6
Edició digital
Y assí [Joan Antoni Eixarch] merece mucho agradecimiento, principalmente de los padres archiveros, por la luz que les dexó.
JOAN BAPTISTA CIVERA
Pròleg
El valor d’un document històric pot mesurar-se de molt diverses maneres. Importa, per descomptat, el seu contingut: la informació que atresora; com més allunyada en el temps siga la matèria de què tracte, tant més preciosa per la freqüent inòpia de notícies. També compta —i molt— la seua singularitat. Aquest aspecte pot derivar de dues circumstàncies diferents: el deficient, o nul, estat de conservació de la «família documental» de la qual el supervivent va formar part un dia, o el caràcter únic que ja inicialment posseïa, la qual cosa, en absolut, no està renyida amb l’existència de còpies més o menys fidels d’aquest original. L’afecte amb el qual ha estat tractat pel seu autor o pel seu patrocinador, i el respecte que els seus posseïdors han dispensat al seu cos és, sens dubte, un aspecte rellevant de la consideració que la font ens acaba mereixent. La seua lluminositat, la seua disposició per traslladar-nos a un temps que mai podrem contemplar amb els nostres propis ulls i per suggerir-nos molt més d’allò que el ressò sord d’unes paraules caigudes en desús denota és, potser, l’últim tret que l’historiador-orfebre pesa abans de donar una qualificació a allò que té a la vista.
Crec que al Catalogus benefactorum domus Portae-Coeli no li falta cap de les característiques d’un document genuïnament valuós: integritat, respecte minuciós a l’original, informació copiosa sobre un temps remot, contingut excepcional, excel·lent grau de conservació de l’exemplar, etc. Es tracta d’una font estimulant i inspiradora que ha tingut la fortuna de ser rescatada, abordada i editada per un brillant equip d’investigadors format per Francisco Fuster Serra, Estefania Ferrer del Río i Albert Ferrer Orts. De les vicissituds, localització actual i mans que van contribuir a la confecció d’un registre tan excepcional com aquest, dóna complerta relació l’estudi preliminar que els seus autors han anteposat a la seua rigorosa transcripció del mateix. La seua redacció va ser iniciada cap a 1554 per dom Joan Antoni Eixarch (1500-1565), prior (d. 1530) i arxiver de la cartoixa de Porta Coeli (Serra, Camp de Túria, València), i va ser continuada per diversos monjos amb anotacions que arriben fins 1688. Al començament de la penúltima dècada del Set-cents —entre els anys 1780 i 1781, concretament— dom Josep Pastor va decidir passar a net el treball d’Eixarch i la informació afegida fins a finals del segle XVII. Aquest exemplar —l’únic material que ha arribat fins a nosaltres, ja que els restants que sabem que es van compondre, s’han perdut— es conserva a hores d’ara a l’Arxiu Històric del Reial Convent de Predicadors de València, i és el que hui s’ofereix a la consideració dels estudiosos i dels lectors.
Com Copia fiel del catálogo de benefactores que, de su propria mano, escrivió el venerable padre dom Antonio Juan Eixarch (…), la versió de Pastor respecta ad unguem la forma i contingut del model, de manera que, d’una banda, disposem del treball cronístic de dom Eixarch, amb notícies que van des de la fundació i primeres donacions a la cartoixa pel bisbe Andreu d’Albalat (1272) fins a l’any 1559 —últim en què potser es percep la seua personal cal·ligrafia— i, d’altra, comptem amb l’elenc de notícies afegides amb posterioritat fins 1688, en les tres llengües originals de la redacció: comentaris llatins, unes quantes notes —sovint, les introduccions dels assentaments, probablement afegides pel propi Pastor— en llengua castellana, i el gruix del cens de benefactors, redactat en valencià, un tret que, sens dubte, atorga encara més gran originalitat a un tipus d’empresa que, generalment, solia cisellar-se, tota ella, en llengua llatina per tal d’assegurar, també mitjançant aquest tipus de garanties formals, la perdurabilitat de l’obra. Aquest catàleg de benefactors —és de creure que exhaustiu fins a la data que figura a la seua clausura— presenta i ens proposa un ordo lectionis perfectament compatible amb les intencions del seu autor. Dom Joan Antoni Eixarch no aspirava a inventariar els llegats, propietats i drets que generosos donants havien posat a disposició de la cartoixa. Tampoc desitjava compondre una mena de llibre de la vida (Apocalipsi, 17: 8), glossant la santedat i virtuts cristianes dels afavoridors del seu cenobi. Desitjava compondre —no tinc el menor dubte de tot això— una crònica temàtica de la cartoixa de Porta Coeli, com a complement necessari —imprescindible, fins i tot— d’una futura història del monestir.
Amb sensibilitat d’historiador —o de cronista, si es prefereix— dom Joan Antoni Eixarch va retre un inestimable servei al coneixement precís del nostre passat, reunint detalls, referències i dades que, d’una altra manera, s’hagueren perdut irremissiblement. Les notícies reunides per Eixarch i els seus epígons són extraordinàriament variades. Les donacions i llegats constitueixen el nucli de la informació, però també hi consten les relíquies i les obres d’art que van enriquir el patrimoni material i espiritual del monestir, les visites a la cartoixa o les relacions personals i familiars entre benefactors, així com la identitat de seus marmessors. El catàleg demostra que al segle XV, amb més de 120 entrades, seguit del Cinc-cents, amb les seues gairebé 90, van ser les dues centúries clau de l’interès Portaceli va despertar en la societat valenciana medieval i moderna. Tal vegada m’objectaran que no he pres en consideració el valor d’allò llegat —importantíssim, tot i que curt en nombre de donacions, durant els segles XIII i XIV— però no és aquest l’assumpte que ara mateix tracte d’emfasitzar, sinó l’arrelament de la institució i de l’ordre mateixa dins de l’humus social de l’època. En aquest sentit, dins d’un cens format per vora 800 benefactors, crida poderosament l’atenció la presència d’alts segments —encara que no els més elevats— així com l’absència —crec que perfectament explicable, donada la vocació eremítica i rural de l’ordre— dels estrats mitjans i populars de la societat valenciana medieval i moderna.
Entre els benefactors de Porta Coeli figuren membres de la família reial, com en Jaume Pérez —nét de Jaume el Conquistador— i la seua esposa, na Sancha Ferrandis, aristòcrates com el vescomte de Xelva o la comtessa de Terranova, arquebisbes, bisbes i altres autoritats religioses i civils —el governador Joan Llorens de Vilarasa, per exemple— però el to general l’aporten, més aviat, els senyors i senyores d’Alcalà, l’Alcúdia, Andilla, Bétera, Beselga, Burjassot, Estivella, Godella, Manises, Massamagrell, Nàquera, Parcent o Pedralba fins a compondre un conjunt de 40 individus. També figuren prop de 45 notaris, una trentena de sacerdots, 26 mercaders, 25 juristes, entre els quals hi ha 14 doctors en dret, 22 ciutadans, 18 cavallers i res menys que 9 comanadors de diversos ordes militars: els sectors inferiors de la noblesa valenciana, front, amb prou feines, a 7 apotecaris, 4 llauradors, 2 argenters, 2 fusters, 1 forner, 1 cirurgià i un curiós matrimoni morisc de Serra, format per Antoni Rami i Grayda Curcuja, les eines dels quals, valorades en 200 lliures, van quedar en mans de la cartoixa l’endemà de l’expulsió.
No va ser la cartoixa de Porta Coeli, com veiem, ni una institució «popular», ni tampoc fàcilment compatible amb l’espiritualitat «de masses» que, anys després, promourà el Concili de Trento. Potser aquí radique una part del accentuat declivi que percebem en les donacions a la institució durant el segle XVII: no més enllà de tres dotzenes i mitja. La seua religiositat, minoritària i aristocratitzant, pertanyia, en efecte, a un ideal de contemptus mundi que aviat seria escombrat i arraconat en la lleixa de les velleses per la nova sensibilitat que, molt millor que altres personalitats i ordres religioses, representaren, per exemple, Francesc de Borja i la Companyia de Jesús. Hem d’agrair, doncs, a Francisco Fuster, a l’Albert i a Estefania Ferrer la delicadesa i eficàcia d’un treball que, des d’una perspectiva essencialment inèdita i original, ens permet entreveure, amb una clarividència poc comuna, trets essencials de la societat i de la religiositat valencianes durant el dilatat lapse que s’estén, principalment, entre els regnats de Pere III el Gran i Carles II l’Embruixat.
PABLO PÉREZ GARCÍA
Universitat de València
València, 27 de maig de 2019
Estudi introductori
Poques fundacions monàstiques valencianes poden presumir de tenir una historia tan dilatada com la cartoixa de Santa Maria de Portaceli, ubicada en la vall de Lullén a Serra (Camp de Túria) i, per consegüent, en el cor de la Calderona des de 1272, només 34 anys després de la conquista de la ciutat de València per Jaume I. Els seus fundadors foren el bisbe fra Andreu d’Albalat i el capítol de la Seu, convertint-se els successius monarques d’Aragó en protectors seus. Tanmateix, el 1301, na Sància Ferrandis, muller de l’infant en Jaume, reclamà els drets sobre Lullén i hagué d’intervenir Ramon Despont com a bisbe de València perquè aquests passaren definitivament als monjos, si bé la demandant es reservà des d’aleshores el patronat honorífic i títol de fundadora.
La seua història ha estat gairebé paral·lela a la del regne de València (1238-1707), si bé és cert que tingué continuació fins a l’exclaustració definitiva el 1835 i, posteriorment, ha tornat a exercir la funció perquè fou concebuda des del 1944 fins a l’actualitat, malgrat que la donació data de 2 anys més tard. Grosso modo, quasi sis segles i mig de vida en comunitat sota la regla de don Guig I (les Consuetudines Cartusiae), inspirada al seu torn en l’experiència eremítica i cenobítica del seu sant fundador en el desert de Chartreuse (el Delfinat, França), Bru de Colònia, des del 1084. Circumstàncies que han fet que les seues vestustes dependències s’hagen conservat durant centúries per a la funció perquè foren originalment concebudes i, alhora, s’haja convertit en l’única casa masculina de l’orde a terres valencianes, i la degana a la península Ibèrica a hores d’ara, ja que la seua versió femenina també hi és a la Tinença de Benifassà des del 1967.
En aquest context, el de la seua organització i administració per a poder subsistir-hi durant tant de temps en estricta clausura segons els costums cartoixans, és on cal situar el text que ara presentem, transcrit i comentat críticament pels autors d’aquesta edició. En realitat un extracte del llibre Registro antiguo, ff. 289-322, confeccionat principalment per Joan Antoni Eixarch (monjo entre 1516 i 1565), continuat per altres amanuenses posteriors, i copiat entre 1780-1781 per fra Josep Pastor. Un retrat o foto fixa, al capdavall, de la societat valenciana d’època foral tan preocupada per allò material segons el seu lloc i paper en la jerarquia social de l’Antic Règim com, òbviament i sobretot, per allò espiritual i el més enllà després de la mort. Des d’aquest punt de vista, tal com es veu a mesura que avança el text, i recollim en un exhaustiu índex antroponímic i toponímic final, hi apareixen nombrosos homes, dones, institucions, edificis, obres d’art, relíquies, termes, partides i localitats de la nostra geografia, en particular del cap i casal, d’altres indrets de la Corona d’Aragó i, per descomptat, del mateix monestir; un panorama que dimensiona el prestigi que assolí el cenobi a poc a poc fins a consolidar-se com un dels més importants del regne sense cap mena de dubte.
Aquest treball, però, s’emmarca en el procés de recuperació de la memòria silenciosa de Portaceli a les portes del seu 750 aniversari que inicià en el seu dia F. Tarín y Juaneda (1897, reed. 1986), continuaren M. E. Ribes Traver (1998) o J. V. Ferre Domínguez (2004) i que sobredimensionà extraordinàriament F. Fuster Serra (1994, reed. 2003, i 2012), l’historiador de l’art valencià que millor coneix la casa de Serra. A ells, particularment al darrer, coautor d’aquesta transcripció crítica, els ho devem quasi tot, perquè els principals escrits que encara es conserven de la cartoixa mai no foren impresos, mai no traspassaren els llindars dels seus murs fins a la desamortització i, a conseqüència d’aquesta, hi resten dispersos en arxius, biblioteques i col·leccions particulars o, fins i tot, s’han perdut per sempre, malauradament.1
Seria injust no recordar ara i ací als cronistes i copistes cartoixans, no sempre anònims, que dedicaren part dels seus quefers i esforços intel·lecuals a bastir i transmetre la seua història i les biografies dels monjos il·lustres que l’anaren habitant. Noms com els dels PP. Joan Baptista Civera (profés de Portaceli), Joaquim Alfaura (profés de Valldecrist),2 principalment, o els mateixos Eixarch i Pastor (professos també de Portaceli), com tants altres menys coneguts com igualment importants, ens deixaren com a veritables joies els seus manuscrits, fonts al remat d’obligada consulta, ja que, mentre els composaren, pogueren consultar el seus rics arxiu i biblioteca. A partir d’ells, nombroses còpies amb major o menor fortuna anaren circulant i ajudant a conéixer la seua importància perquè el monestir no caigués en l’oblit.
Des d’aquesta mena de privilegiada talaia només ens resten els agraïments: al Dr. Alfonso Esponera Cerdán OP que ens facilités la consulta del manuscrit objecte d’edició, conservat en l’Arxiu dels PP. Predicadors de València, així com al Dr. Vicent Pons Alós la consulta de Varia Portaceli de l’Arxiu de la Catedral de València, en què es troba una còpia semblant més acotada que transcrigué i utilitzà Tarín y Juaneda en el seu dia, puix sense la seua predisposició i collaboració aquesta obra no hagués estat possible de cap manera. Finalment, al Dr. Pablo Pérez García, bon coneixedor de la societat valenciana d’època foral que tan bé retrata aquesta obra, la seua gentilesa per haver-se fet avant quan li proposàrem la redacció del pròleg, i a Publicacions de la Universitat de València que considerés la seua publicació en la col·lecció Fonts Històriques Valencianes, particularment als Drs. Enric Guinot i Antoni Furió, perquè aquesta puga arribar en condicions al potencial lector interessat en el coneixement de la cartoixa de Portaceli i també la societat valenciana d’aquell temps, sense la qual no hagués sobreviscut durant tantes centúries.
DOM JOAN ANTONI EIXARCH, AUTOR PRINCIPAL DEL CATALOGUS BENEFACTORUM DOMUS PORTAE-COELI
Eixarch —a vegades se’l menciona Exarch, inclús com Antoni Joan- va nàixer a València el 1500 al si d’una família de comerciants, fou germà d’Àngela, la mare de sant Lluís Bertran, per tant fou oncle del frare dominicà. Ingressà a Portaceli amb només 16 anys (13 de setembre de 1516), professà el 14 de setembre de 1517 i va permanèixer en la cartoixa fins la seua mort el 3 d’octubre de 1565, en paraules del pare Pastor; encara que en Varia Portaceli (Monachi domus Portacoeli, sembla que escrit fins al 1563 pel propi Eixarch) s’esmenta —segons Tarín y Juaneda— en anotació afegida de mà diferent que fou el mateix dia, però de 1561. En realitat, es tracta d’una deficient transcripció seua atesa la petita cal·ligrafia de l’apunt i, com a conseqüència, cal donar per bona la de 1565, per altra banda comunament acceptada en les fonts de l’orde, començant per Civera i després pel propi relat del P. Pastor: «(…) tenía 16 años y 3 meses de edad cuando vistió el ábito en Portaceli en 13 de setiembre de 1516. Profesó en 14 de setiembre de 1517. Fue elegido prior <el> día de San Vicente Ferrer de 1530. Murió en 3 de octubre de 1565». És a dir, passà vora de mig segle entre els seus murs ocupant diverses responsabilitats a pesar de la seua delicada salut (no debades estigué 20 anys reclòs en la seua cel·la per aquest motiu), inclosa la de prior entre 1530 i 1533. Entre eixos càrrecs destaca el d’arxiver, la qual cosa li va possibilitar familiaritzar-se amb la documentació, ja secular aleshores, del cenobi i extraure notes força interessants sobre la seua història, monjos, benefactors…, gràcies a algunes de les quals (Liber benefactorum domus Portacoeli, Priores Portacoeli, Monachi domus Portacoeli, Conversi domus Portacoeli, Donati domus Portacoeli, Substancial o Registrum y Annotationes ad martyrologium romanum3) van nodrir-se els manuscrits d’altres pares arxivers sense necessitat de tornar a escorcollar amb profunditat els armaris i les prestatgeries i, com és palés, formen part de la informació d’aquesta còpia de dom Pastor. Tot i això, cal considerar alguns d’aquests textos com a anotacions mai no com a obres en si mateixes, aspecte que amb massa freqüència confonen els historiògrafs cartoixans i susciten la confusió.
Precisament el P. Josep Pastor refereix, més bé es pregunta, que la lletra d’Eixarch es distingueix en aquest text fins a l’anotació de 1559 (criteri que pren de Civera), que pogué començar la seua redacció el 1554 i que inclús pogué seguir-la fins el 1562, dades que cal donar per vàlides en revisar novament altres dels seus escrits conservats en la seu de València atribuïts a ell que, tot cal dir-ho, no van signats encara que tenen en comú pertànyer a una única mà.
No tenim constància del text original de dom Eixarch, potser desaparegut com tants altres de semblants, per la qual cosa esdevé una font de primer ordre la còpia fidedigna que en féu en les acaballes del segle XVIII el P. Pastor. Una singularitat del mateix és la llengua en què majoritàriament apareix escrit, en valencià, tret d’algunes anotacions en llatí i d’altres fetes en castellà per diversos monjos amb posterioritat seguint fil per randa el seu propòsit original; cosa que contrasta amb el text dels apunts anomenats Liber benefactorum domus Portacoeli de la catedral de València, escrits en llatí exclusivament i sense relacionar al marge l’any a què pertanyen. Al remat, com ja s’ha esmentat, el fragment que inserta Tarín y Juaneda en la seua monografía de Portaceli com a part de l’apèndix documental, afegint-hi —ara sí— els anys al marge que ell considerà adients, per la qual cosa hi ha diferències entre el que va publicar el 1897 i aquesta còpia que presentem. Tanmateix, com podem entendre aquest breu text catedralici? Molt probablement foren extractes, és a dir, anotacions que Eixarch anava fent pacientment mentre escorcollava la documentació de l’arxiu de la fundació de la serra Calderona i que, més tard, utilitzaria per a bastir d’una forma ordenada i raonada si era el cas el seu relat, insert en l’anomenat Registro antiguo entre els ff. 289 i 312, tal com manifesta dom Pastor, el seu copista.
El valor d’aquesta transcripció que ara presentem és, sens cap mena de dubte, que hi apareixen molts dels benefactors de Portaceli —segurament els principals— en un ventall cronològic que abasta 416 anys (des del 1272 fins al 1688), per la qual cosa s’endevina amb claredat a través d’ella el retrat fidel d’una bona part de la societat valenciana d’aquest període, així com les relacions socio-econòmiques, espirituals i, fins i tot, artístiques que van mantenir secularment amb els successius conventuals.4
No és, al capdavall, una història de Portaceli en el sentit ampli del terme, ni tampoc era segurament eixa la darrera voluntat d’Eixarch i dels amanuenses que hi continuaren després el seu treball, de fet hi havia hagut intents anteriors per a concretar (i controlar de la dispersió) el que deien els documents que s’anaven acumulant sense solució de continuïtat a l’arxiu de la fundació, com féu abans dom Pere Ferrer —prior entre 1424 i 1448, segons Civera— a títol d’exemple. Era més bé una tasca que calia fer per allò de saber què havia anat enriquint la casa, quins privilegis tenia i calia defensar, quines obligacions tenia respecte als benefactors i quins béns seguir administrant a canvi, clar està, de complir i fer complir les darreres voluntats dels donants, fent partícep puntualment, si de cas, al mateix capítol general de l’orde. Ara bé, el relat també se n’ix a vegades d’aquest tenor i ofereix algunes informacions que poden considerar-se pròpiament històriques, una eina en què també hagué de participar el P. Civera —el cronista per antonomàsia de Portaceli— i que utilitzà més o menys puntualment per a redactar les seues obres atesa la seua precisió.5
El seu valor últim rau en la ingent informació que posa a l’abast dels especialistes en la baixa edat mitjana i l’edat moderna, una font documental de primer ordre que ara ix de l’obscuritat i ajudarà a explicar millor els seus individus i, com a corol·lari, la societat a què van pertànyer.
DOM JOSEP PASTOR, AUTOR DE LA CÒPIA CATÁLOGO DE BENEFACTORES DE LA CARTOIXA DE PORTACELI
El P. Pastor no apareix relacionat entre els escriptors cartoixans, només ho fa com a copista el 1766 (De rebus monasterii Porta-Coeli, còpia d’un resum enriquit fet pel P. Herrero el 1728 d’un manuscrit anterior anomenat De Totis al segle XVII, confeccionat al seu torn pels PP. Civera, Albazete i Pavía) i 1780-1781 pel que fa al text que seguidament es transcriu. Profés de Portaceli i prior de Valldecrist entre 1788 i 1789, sabem que morí el 1801.6
A ell li devem la preservació d’aquesta obra que, tret d’un forat en la coberta, es troba en bones condicions de conservació (enquadernació en pergamí, 22 ×16 cm, sense guardes, paper engrutat 21,5 × 15,7 cm, cosit i llom de 1,5 cm amb el núm. 14 a tinta negra), escrita amb una cal·ligrafia impecable i versemblança amb el text original que desconeixem, la qual es divideix en dos parts clarament diferenciades: la que transcriu allò escrit per Eixarch (ff. 289-312 del Registro antiguo), en 1780 i una extensió de 90 pàgines redactades en tinta negra afectada per l’òxid, i l’escrita amb posterioritat (ff. 312-322 del mateix registre), que acaba en març de 1781 amb un total de 29 pàgines redactades en tinta negra. És per això que Pastor només nomena al pare Eixarch com el seu màxim responsable, si bé és cert que també cita al P. Joan Castro (1485-1566) com a continuador seu, profés al seu torn de Valldecrist i prior de Portaceli entre 1552 i 1554.
Cal esmentar que la darrera pàgina recull una anotació puntual d’un text redactat pel P. Llorenç Zamora (†1583) que sembla un tant desconnex amb l’escrit anterior, sobretot en finalitzar amb ell aquesta obra.
Com acabà aquest manuscrit en mans dels dominicans, ho pot explicar a bon segur la dispersió, no sempre sota ordre ni control, que sofriren els béns mobles de la cartoixa, sobretot des de 1835 en avant. Tal com va succeir amb el manuscrit cabdal de Civera que, finalment, arribà a Nova York fa una centúria aproximadament per motius coneguts des que aparegué sobtadament en una alqueria de Benicalap. Aquest text que ens ocupa, per exemple —ja citat per Tarín y Juaneda el 1897 com a custodiat pels dominicans—, conté enganxada a la coberta interior una quartilla mecanografiada en tinta blava que relata el següent tenor:
ARCHIVO DEL REAL CONVENTO DE PREDICADORES DE VALENCIA. MS 1. 120 páginas sin hojas de guarda. Hoja sin numerar en blanco. De la p. 1 a la 11ª: Copia fiel del Catalogo (sic) de benefactores, que, de su propia letra escrivió (sic) el V. P. D. Antonio Juan Exarch; y se halla original en el archivo de esta cartuja de Portaceli en el libro intitulado Registro antiguo desde el folio 289 hasta el folio 312. P. 120 en blanco.
Potser redactada al principi del segle XX, quan va catalogar-se amb el núm. 18 entre les manuscrits del convent de Sant Domènec de València, en l’actualitat conservat al carrer de Cirilo Amorós, 54 de València.
CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I EDICIÓ
En l’edició que els presentem a continuació, hi hem aplicat les normes habituals emprades en la publicació de textos de la col·lecció. Hem puntuat a la manera moderna, i accentuat en la forma actual, observant els usos fonètics tant del valencià com del castellà, que són propis del llibre. Del mateix mode, hem normalitzat l’ús de les majúscules i minúscules, i adoptat l’apòstrof per a les elisions, tret d’aquelles que no són admeses en la llengua actual, on les substituïm pel punt volat. Quan la grafia ll ha tingut valor geminat, s’ha reemplaçat per l·l.
Es respecten, així mateix, les grafies originals, però hem regularitzat i/j i u/v, a l’igual que l’ús de la ç davant de vocal; també les consonants dobles a l’inici d’una paraula es transcriuen com una sola, conservant-les en el cas d’estar enmig de la mateixa. D’altra banda, hem optat per presentar en minúscula els noms de càrrecs o dignitats —exceptuant-hi els noms propis d’esglésies, capelles i/o carrers, en què hem conservat la majúscula en la denominació de, verbigràcia, Sant/a o Nostra Senyora—. Quant a les formes verbals del verb haver, emprades com a auxiliars en 1a i 3a persones del singular del pretèrit perfet compost, si no duen la h, van accentuades de la següent manera: é i à.
Els mots comuns, com, per exemple, senyor, senyora, reverend o don, entre d’altres, que s’escriuen generalment abreviats al manuscrit, es desenvolupen sense indicació, el mateix que es fa amb els noms de persona d’ús freqüent —a excepció d’un nom propi en concret que, al desconèixer de quin es tracta, hem optat per afegir-hi els punts suspensius entre parèntesi: N(…)—. Tanmateix, les lletres, síl·labes, partícules o paraules que manquen al mateix manuscrit, per un probable oblit dels copistes, són restituïdes entre < >, les llacunes del text s’han assenyalat entre parèntesis (en blanc), i, en cas que estiguen presents errors o faltes manifestes, s’han indicat amb (sic); però, quan la restitució és deguda a danys o correccions (generalment cancel·lacions o repeticions dels escrivans), s’adverteix en nota a peu de pàgina. No obstant, les anotacions marginals del text original que els amanuenses copiaren en el manuscrit que editem, les hem respectat tal i com hi apareixen entre [ ].
Respecte a les citacions castellanes i llatines, que apareixen en cursiva (excepte els títols esmentats dins de la pròpia citació, que apareixeran en lletra redona), s’ha seguit la normativa gramatical corresponent, encara que en algunes paraules corruptes/dubtoses s’ha posat al costat un interrogant (?). Així mateix, en aquells errors manifests de concordància o que comportaven una interpretació ambigua, s’ha optat per dues opcions de solució: en el cas generalitzat de les abreviatures fol., s’ha desenvolupat la paraula seguint el patró dels amanuenses, qui empren la forma d’ablatiu folio en els exemples en què apareix sencera la paraula; en altres errors en què s’ha hagut de canviar el cas a algun element de la frase per a facilitar la comprensió de la mateixa, s’ha especificat en nota a peu de pàgina. La causa d’aquestes puntuals anomalies, la desconeixem, no sabem si partiren del text original o es deuen als copistes. Així mateix, en el cas del grup ti davant de vocal (ex: Valentia) es redueix a l’ús de l’època clàssica, del mateix mode que s’ha optat per desenvolupar el diftong ae front a la desinència e en aquelles paraules en genitiu singular, i oe enlloc d’e (ex: Portae-Coeli). Per últim, les xifres romanes apareixen en versaleta i entre dos punts.
FONTS I BIBLIOGRAFIA
Fonts
ACV, Mss., 332: Un cartujo de Portaceli, Vidas de varones ilustres de Portaceli (2ª parte de los Anales de esta casa), Juan Bautista Civera, 1653 [1736].
AHN, Clero, còdex 1.372B: Giner y Aragón, J. B., Fundación y progressos de Ara Christi, convento de religiosos cartuxos [ca. 1640-1665].
Archivo de la Grande Chartreuse, Saint-Pierre-de-Chartreuse, Mss.: Civera, J. B., Historia brevis fundationis sanctae cartusiae beatae Mariae de Porta-Coeli ac virorum illustrium, qui in ea sanctitate floruerunt [1629].
Archivo Histórico Nacional, Madrid (=AHN), Clero, còdex 1.149-B: Marqués, F., et al., Sumari de la fundatió y edificatió del monestir de Valldechrsit [anterior a 1567, amb afegits del segle XVII].
Arxiu de la Catedral de València (=ACV), Varia Portaceli, lligall 72, ff. XXIr-XXIIIr.
Arxiu del Regne de València, València, Clero, llibre núm. 2.951: Navarro, H., et al., Fundación de la cartuja de Ara Christi [redactat des del primer terç del segle XVII amb afegits fins al segle XVIII].
Arxiu dels PP. Dominicans, València, Mss., 18: Pastor, J., Catálogo de benefactores (1272-1688) [1780-1781], transcripció del Catalogus benefactorum domus Portae-Coeli [1563] del P. Joan Antoni Eixarch, continuat per altres cartoixans fins l’any 1688.
Biblioteca de la Hispanic Society of America, Nova York, Mss., núm. B 1.141: Civera, J. B., Segunda parte de los Anales de la presente casa de Portaceli. En que se escriben las vidas de algunos religiosos della señalados en santidad, con un catálogo de los que escribieron libros y otro de las fundaciones de la presente provincia [1645-1653].
Biblioteca Municipal de Valencia, Valencia, Mss.: Sucías Aparicio, Los monasterios del Reino de Valencia, 3 toms, «Monasterios Cartujos: Porta Coeli, Vall de Christi, Ara Christi», t. II [1907].
Bibliografia
Actas del Congreso Internacional sobre las Cartujas Valencianas, Analecta Cartusiana, 208, 2 toms, Salzburg-el Puig, Universität Salzburg-Ajuntament del Puig, 2004.
FERRE DOMÍNGUEZ, J. V., Joan Baptista Civera, el cronista de Portaceli, Analecta Cartusiana, 219, Salzburg, Universität Salzburg, 2004.
— «Civera i Alfaura: els cronistes de les cartoixes valencianes», dins A. Ferrer Orts, J. M. Gómez i Lozano i E. Ferrer del Río (dirs.), Actes del seminari Bonifaci Ferrer (1355-1417) i el seu temps, Analecta Cartusiana, 338, Salzburg, Universität Salzburg, 2018, pp. 99-121.
FERRER ORTS, A. (coord.), «Les cartoixes valencianes. El silenci de la memòria», Saó, 306 (monogràfic), 2006.
— Bonifacio Ferrer (1355-1417) y su tiempo según sus primeros biógrafos, los cartujos Civera y Alfaura, Analecta Cartusiana, 336, Salzburg, Universität Salzburg, 2018 (2a ed.).
— «Christus rex venit in pace, Deus homo factus est. L’obra de l’aqüeducte de la cartoixa de Portaceli en temps de Francesc d’Aranda (1393-1438)», Afers, 94, 2019, pp. 745-766.
FERRER ORTS, A. i E. FERRER DEL RÍO, «Sant Benet de Mahuella, un priorat desconegut a l’Horta Nord», en Turisme cultural desenvolupament territorial i sostenibilitat, Actes del 1r Congrés Universitat de València-Instituts d’Estudis Comarcals, València, Universitat de València, 2013, pp. 223-230.
FERRER ORTS, A., J. M. GÓMEZ I LOZANO i E. FERRER DEL RÍO (dirs.), Actes del seminari Bonifaci Ferrer (1355-1417) i el seu temps, Analecta Cartusiana, 338, Salzburg, Universität Salzburg, 2018.
FERRER ORTS, A., J. M. GÓMEZ I LOZANO i F. ORTS HURTADO (coords.), Les cartoixes valencianes. Guia (ed. trilingüe), el Puig, Ajuntament del Puig, 2003.
FUSTER SERRA, F., Cartuja de Portaceli. Historia, vida, arquitectura y arte, col. Estudis, 5, València, Ajuntament de València, 1994 (reed. 2003).
— Legado artístico de la cartuja de Portaceli. Obras, iconografía, benefactores y artífices en su contexto histórico, Analecta Cartusiana, 296, Salzburg, Universität Salzburg, 2012.
GIMENO BLAY, F. M., El Compromiso de Caspe (1412). Diario del proceso, Fuentes históricas aragonesas, 63, Saragossa, Institución Fernando el Católico (CSIC), 2012.
GINER Y ARAGÓN, J. B., Fundación y progressos de Ara Christi, convento de religiosos cartuxos, Ed. a cura d’Albert Ferrer Orts, Analecta Cartusiana, 196, Salzburg, Universität Salzburg, 2003.
GÓMEZ I LOZANO, J. M., «L’Annunciata de Porta Coeli, una efímera fundació cartoixana en l’Horta de València», Actes del II Congrés d’Estudis de l’Horta Nord, València, CEHN, 2004, pp. 129-135.
GUINOT, E., Els fundadors del Regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval, col. Biblioteca d’estudis i investigacions, 39-40, 2 vols., València, Ed. Tres i Quatre, 1999.
HINOJOSA MONTALVO, J., Diccionario de historia medieval del Reino de Valencia, col. Historia/Estudios, 4 toms, València, Biblioteca Valenciana, 2002.
HOGG, J., G. SCHLEGEL (eds.), Monasticon Cartusiense, vol. IV, España: Pars I, Provincia Cataloniae, Analecta Cartusiana, 185:4, Salzburg, Universität Salzburg, 2006, pp. 72-107.
MONTERO TORTAJADA, E., «The oligarch and the paintbrushes: a biographical sketch of Andreu Garcia, priest», Espacio, Tiempo y Forma, Serie VII Historia del Arte, 1, 2013, pp. 25-43.
PÉREZ GARCÍA, P., «La nobleza valenciana del Quinientos en su contexto europeo», dins L. Arciniega García (coord.), Aproximaciones de contexto al catillo palacio de Alaquàs. Sangre, tinta y piedra, València, Universitat de València, 2019, pp. 11-137.
PUIG-RIGAU, J. O., Excritores cartujos de España (edición corregida y aumentada 1976), t. I, Analecta Cartusiana, 161, Salzbur, Universität Salzburg, 2001.
RIBES TRAVER, M. E., Los anales de la cartuja de Porta-Coeli, col. Documents històrics, València, Institució Alfons el Magnànim, 1998.
RUBIO VELA, A., M. RODRIGO LIZONDO, Antroponímia valenciana del segle XIV. Nòmines de la ciutat de València (1368-69 i 1373), València-Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.
SIMÓN AZNAR, V., Historia de la Cartuja de Vall de Cristo, Sogorb, Fundación Bancaja, 1998.
TARÍN Y JUANEDA, F., La cartuja de Porta-Coeli (Valencia). Apuntes históricos, València, Establecimiento tipográfico de Manuel Alufre, 1897 (ed. facsímil, València, Librerías París-Valencia, 1986).
VILLALMANZO CAMENO, J. (ed.), Fundació de la cartoixa d’Ara Christi, col. Fonts històriques valencianes, 16, València, Universitat de València, 2004.
¶ 1 No podem obviar altres esforços per a donar a conéixer Portaceli en els darrers lustres, casos del Congrés Internacional sobre les Cartoixes Valencianes, celebrat simultàniament al Puig de Santa Maria, Altura i Serra l’abril de 2003 i les seues actes, editades en 2004, com tampoc tres publicacions de caire divulgatiu, com A. FERRER ORTS, J. M. GÓMEZ I LOZANO I F. ORTS HURTADO (coords.), Les cartoixes valencianes. Guia (ed trilingüe), el Puig, Ajuntament del Puig, 2003, A. FERRER ORTS (coord.), «Les cartoixes valencianes. El silenci de la memòria», Saó, 38 (monogràfic), 2006 i J. HOGG i G. SCHLEGEL (eds.), Monasticon Cartusiense, vol. IV, España: Pars I, Provincia Cataloniae, Analecta Cartusiana, 185:4, Salzburg, Universität Salzburg, 2006, pp. 72-107.
¶ 2 Com a resum actualitzat de les seues personalitats i obres, vegeu l’interessant estudi de J. V. FERRE DOMÍNGUEZ, «Civera i Alfaura: els cronistes de les cartoixes valencianes», dins A. FERRER ORTS, J. M. GÓMEZ I LOZANO i E. FERRER DEL RÍO (dirs.), Actes del seminari Bonifaci Ferrer (1355-1417) i el seu temps, Analecta Cartusiana, 338, Salzburg, Universität Salzburg, 2018, pp. 99-121, en què recull a més tota la bibliografia sobre tots dos cronistes i les seues circumstàncies.
¶ 3 Alguns d’aquests escrits apareixen recollits en J. O. PUIG-RIGAU, Escritores cartujos de España (edición corregida y aumentada 1976), t. I, Analecta Cartusiana, 161, Salzburg, Universität Salzburg, 2001, pp. 71-72. Recollim ací el que diu d’ell don Joan Baptista Civera en la Segunda parte de los Anales de la presente casa de Portaceli… [1645-1653], concretament en el ‘Catálogo de los religiosos eminentes en letras’: «Joan Antonio Exarch, hermano de la madre de san Lluís Bertran, tomó el hábito el año 1516. Después, fue prior tres años y, quando le eligieron, no tenía más que treynta años (cosa pocas vezes usada). Padeció largas enfermedades de estómago y cabeza con mucha paciencia y sufrimiento. No salió de la celda de la ‘V’ en veynte años, allí le dezían missa cada día en su oratorio. Murió el año 1565. Tuvo suficiencia de letras y no poca noticia de historia eclesiástica, por lo qual hizo unas anotaciones muy doctas al Martyrologio romano sin haver alcansado los tomos de Lipomano, Surio, Baronio y otros muchos autores que, después, han escrito vidas de santos. Y assí es de alabar su trabajo por haver sido el primero que le enprendió y le quadran con tanta razón (si no mayor) las palabras que dixo el cardenal Baronio en alabança del Doctor Joan Molano, por haver hecho otras semejantes <a>notaciones al Martyrologio de Usuardo. ‘Qui primus (dize) omnium in densissimam sylvam istam falcem missit’. Pero lo que este venerable más trabajó fue en nuestro archivo, pues hizo el libro llamado Substancial, donde están registrados todos los censos que la casa tiene. Continuó el Libro de los benefactores, que empessó el prior don Pedro Ferrer el año 1431, y le prosiguió hasta el año 1559. También los catálogos de los priores, de los monges, frayles y donados, todos son escritos de su mano, y assí los hizo de principio (o lo que yo más creo), continuó los antiguos con grande estudio. Por lo qual digo que si no fuera por su diligencia huviera gran confusión en nuestro archivo. Y assí merece mucho agradecimiento, principalmente de los padres archiveros, por la luz que les dexó» (pp. 301-302).
¶ 4 E. M. RIBES TRAVER, Los anales de la cartuja de Porta-Coeli, col. Documents històrics, València, Institució Alfons el Magnànim, 1998, pp. 20-28, aporta una visió panoràmica sobre les diverses motivacions d’aquests manuscrits i els seus autors.
¶ 5 J. V. FERRE DOMÍNGUEZ, Joan Baptista Civera, el cronista de Portaceli, Analecta Cartusiana, 219, Salzburg, Universität Salzburg, 2004, pp. 41-44. En les altres dos grans cartoixes de Valldecrist (Altura, 1385) i Aracristi (el Puig de Santa Maria, 1585) coneixem dos manuscrits que tindrien una funció semblant: Archivo Histórico Nacional (=AHN), Madrid, Clero, còdex núm. 1.149-B: F. MARQUÉS et al., Sumari de la fundatió y edificatió del monestir de Valldechrsit [anterior a 1567, amb afegits del segle XVII] i Arxiu del Regne de València, Clero, mss., llibre núm. 2.951: H. NAVARRO et al., Fundación de la cartuja de Ara Christi [redactat des del primer terç del segle XVII amb afegits fins al segle XVIII]. D’aquest darrer hi ha una transcripció a cura de J. VILLALMANZO CAMENO (ed.), Fundació de la cartoixa d’Ara Christi, col. Fonts Històriques Valencianes, 16, València, Universitat de València, 2004. L’altre manuscrit referit a Aracristi que intenta seguir les pautes de Civera es troba en l’AHN, Clero, còdex 1.372B: J. B. GINER Y ARAGÓN, Fundación y progressos de Ara Christi, convento de religiosos cartuxos, editat críticament i transcrit per Albert Ferrer Orts, Analecta Cartusiana, 196, Salzburg, Universität Salzburg, 2003.
¶ 6 M. E. RIBES TRAVER, op. cit., pp. 28-34, i J. V. FERRE DOMÍNGUEZ, op. cit., pp. 36-40. Sobre el seu priorat a Valldecrist, vegeu V. SIMÓN AZNAR, Historia de la Cartuja de Vall de Cristo, Sogorb, Fundación Bancaja, 1998, p. 271. La data de l’òbit l’aporta F. TARÍN Y JUANEDA, La cartuja de Porta-Coeli (Valencia). Apuntes históricos, València, Establecimiento tipográfico de Manuel Alufre, 1897 (ed. facsímil, València, Librerías París-Valencia, 1986), p. 301.
Transcripció del Catálogo de benefactores de la Cartoixa de Portaceli
||1 Copia fiel del Catálogo de benefactores que, de su propria mano, escrivió el venerable padre don Antonio Juan Exarch y se halla original en el archivo de esta cartuja de Portaceli en el libro intitulado Registro antiguo, desde el folio 289 hasta el folio 312.1
Catalogus benefactorum domus Portae-Coeli in quo describitur quid quisque donaverit.2
1272. Primo, lo reverent frare Andreu de Albalat, bisbe de València, y lo seu capítol, qui foren <els> primers fundadors de Portaceli l’any 1272, die sexta novembris. Donaren la retoria de Líria y lo lloch de Beniparrell, lo qual se vené y del preu se comprà la alqueria prop la creu de Moncada, ut supra continetur. Dit bisbe donà lo juspatronat de dita retoria y lo terç de delme de les compres primera y segona, y l’any 1276 deixà en son testament al monestir cinch-centes liures turoneses. [Al marge diu: «Frater Andreas de Albalat, aragonius, fuit electus episcopus valentinus anno 1248. Obiit Viterbii anno 1276. Tenía por armas una ala de ave»].
Lo rey en Jaume, qui conquistà lo regne de València, a pregàries del sobredit bisbe, otorgà privilegi de possehir béns de realench. Y son fill, lo rey en Pere, nos ||2 donà tot lo dret que tenia en est terme, antigament nomenat de Lullén. Y lo fil d’est nomenat lo rey en Jaume, cum instrumento ad thesaurarium directo, prometé al monestir deu mil sous. Ignora’s si·s cobraren.3
1279. Reverendus dominus Jacobus Roca, episcopus de Osca, l’any 1279 donà la cisterna qu·està al costat de la sglésia de Líria. Vide folio 77.4
1301. La noble dona Sància Ferrandis, néta de Eiximén Pérez de Arenós, donà aquest terme l’any 1301. Vide folio 7. La qual, en son testament, deixà deu mil sous. Fon soterrada en la sglésia de la conreria, y ara en lo fossar.
1306. Lo il·lustre senyor Jaume Pere, fill del rey en Pere y nét del rey en Jaume <el> Conquistador, y marit de la dita señora, donà l’any 1306 do<s>-cens sous perpetuals. Vide folio 120.5
Reverendus dominus Raimundus Gasto, episcopus valentinus, fon intercessor ab dita señora que donàs dit terme. Edificà lo capítol dels monges, sobre la porta del qual estava pintat, y mentres vixqué donà cascun any vint-y-cinch lliures al monestir. [Al marge: «Lo bisbe que intercedí ab dona Sancha Ferrandis no fonch Raimundo Gasto, sinó Raimundo de Ponte, quint bisbe de València, al qual suceý Raimundo Gasto, el qual fonch elegit lo any 1312, y la dita señora ya era morta lo any 1308»].6
1296. Ramon Fabarçà donà l’any 1296 cent-dotse sous sobre terres en la orta de Morvedre, los quals foren venuts al vicari del Puig, y del preu, ajustant-hi quaranta-||3huit lliures, foren comprats huitanta-tres sous ab fadiga y luïsme. Vide Librum substantialem, folio 14.
1302. Simó Gavella, flaquer, donà per charitat l’any 1302 do<s>-cents setanta-quatre sous.7
1309. Jaume de Manso donà deu sous ab fadiga y lluïsme sobre una casa en lo raval de la vila de Líria per a oli, perquè cremàs una llàntia en la sglésia. Estos deu sous, o són venuts o perduts.8
1325. La spectable senyora dona Margarita de Lúria, contessa de Terranova, edificà la claustra vella, y dexà en son testament tres mil sous de renda sobre la baronia del Puig de Cebolla; edificà lo claustro de recordació cubert de fusta, y donà la imatge de fusta de la Verge Maria, la qual està en lo altar major. La part que tocava a Portaceli en lo Puig fon venuda. Vide supra, folio 97. La propietat és trenta-sis mil sous, la pensió noranta lliures. Morí dita senyora a 11 de març, any 1343.9
1324. Bertholomeus Thos, chirurgicus Liriae, anno 1324, instituit beneficium in ecclesia Liriae sub invocatione Corporis Christi, cuius patronatum, post mortem suam, dimissit priori Portae-Coeli, ordinavitque ut clericus ex septem decim libris, quibus praedictum beneficium dotatum fuerat, daret annis singulis domui Portae-Coeli viginti solidos. Anno 1343, instituta vicaria perpetua Populetae, cui unitum fuit praedictum beneficium, relaxavit conventus ratione servitutis dictos viginti solidos modo posset ipsos repete-||4re, verum cum dictum beneficium non vale<a>t nisi tres aut quatuor libras, propterea perditi sunt. [Al marge diu: «Per un aniversari deixà estos vint sous, lo qual és notat a nou de agost, segons he trobat en lo calendari de uns estatuts»].10
1347. Bernat Palau, apothecari, deixà en son testament rebut per Gil Vidal, notari, l’any 1347, a Portaceli, mil sous.11
1357. Na Paloma, muller de micer Pere Calbet, juriste, havia prestat al convent mil sous, los quals en son testament deixà los cinch-cents, en particular, als monges y frares, y los altres cinch-cents en comú l’any 1357.12
1375. L’any 1375 rebé don Arnau Scapolat en la sepultura de don Blascho Ferrandis de Herèdia 22 sous, de Ramon Costa 120 sous, de una dona de Morvedre 30 sous, a quoddam 5 sous, de Jaume Rosinyol 30 sous, per l’ànima de una dona 50 sous, y 20 sous qu·ens deixà mosén Ramon Castelló, prevere de Líria, y 200 sous que deixà la muller del dit Ramon Costa, in die Animarum 66 sous y un diner, de na Gosalba 25 sous, sis diners, y, l’any <13>76, en lo dia del aniversari <de> cap d’any, del dit don Blascho 25 sous. [Al marge diu: «Com la letra de don Simó de Castellet, qui fon prior sis anys, no puga llegir, no pose les caritats que ell rebé»].
1386. L’any 1386 rebé don Bertomeu Crispià, prior, de mossén Jofre Boïl 154 sous, sis diners.
1382. Lo reverent don Pere López Cedrelles, prevere, deixà al monestir 20 sous perpetuals cascun any sobre certa terra ||5 en la orta de Sogorb. Vide supra, folio 121.13
1375. Lo magnífich mossén Guillem Colom, senyor de Beselga y Stivella, deixà en son testament, fet l’any 1375, que fos fet un monestir en la sua casa de Beselga, del qual lo prior de Portaceli fos superior, sicut supra, folio 255 latius continetur, y, per no poder-se efectuar, los marmessors donaren a Portaceli catorce mil sous, dels quals se comprà la decena y oncena compra. [Al marge diu: «En son testament deixà a Portaceli 200 sous, los quals rebé lo prior l’any 1375»].14
Lo reverent don Joan Jorba, monge profés de esta casa, donà cent sous de renda. Vide Librum benefactorum.15
1394. Rex Petrus dedit facultatem emendi bona de realenco usque ad summam mille solidorum. Et filius suus, Joannes rex, dedit varia privilegia usque ad summam decem millium16 solidorum censualium. Et idem rex et Yolans, uxor sua, concesserunt quintam partem unius barchae17 de brugina in stagno qui nomen Albufera, pro quo modo recipit conventus quotannis a baiulo generali Valentiae triginta libras. Vide folio 161.18
Michael Cardona dedit octo millia solidos conventui pro anima cuiusdam viri cui tenebatur. Vide Librum benefactorum. Mense madio (sic) dedit sex millia solidos anno 1403, et anno 1408 duo millia solidos. Vide Librum domni Bonifacii Ferrer,19 folio 151.
Raimundus Tolza, aeques et iuris utriusque doctor, atque advocatus domui, testamento reliquit ducentos ||6 solidos censuales <et> perpetuales, quos haeredes sui annis singulis domui Portae-Coeli largirentur; ipsos autem, uxor sua et executores testamenti cum licentia reverendi episcopi valentini redemerunt pretio quatuor mille solidorum, sicut habetur in Libro rectionum, sive computorum, quem incepit scribere domnus Bonifacius Ferrer, prior, folio 152, tametsi aliud narret Liber benefactorum. [Al marge diu: «L’any 1374 se compraren 200 sous de dit Tolzà, que fon la octava compra, y l’any 1404 se agueren estos20 quatre mil sous. Hoc scripsi ne quis crederet, que los 200 sous de la octava compra donàs dit Tolzà»].21
Bernardus Blanch, iuris utriusque doctor et monachus professus domui Portae-Coeli, sicut in eodem Libro benefactorum habetur, dedit conventui octigentos solidos annuales cum laudimio et fatica, referturque eadem in Libro prioris plenius contineri. Quis fuerit tunc temporis prior, ignoratur, et multi libri priorum desiderantur, et de hoc monacho nunquam aliquid legi praeterquam in quoddam processu, in qua causa legitimae spectantis (sic) ad domum Portae-Coeli, de mortuo filio domni Bonifacii Ferrer, cui nomen fuit Francisco, in quo continetur testamentum domni Bonifacii et ipsius publicatio, cui etiam est inserta quaedam epistola reverendi prioris domni Petri Iuliani, prioris huius domus in haec verba: «Mosènyer en Vallseguer, quan vos plaurà, poreu publicar lo testament, car lo dia de Sant Joan Baptiste propasat, frare Bonifaci Fe-||7rrer y frare Bernat Blanch feren professió». Fuit autem scripta praefata epistola in fine mensis Junii, anni 1396.
Post quem annum omnes census, quos Porta-Coeli acquesivit aliquorum benefactorum munificentia, vel emit, certum est non esse illos octingentos solidos superius dictos. Quare credendum est quod iste Bernardus Blanch, anno 1373, dederit domno Arnaldo Scapolat, priori Portae-Coeli, 17.547 solidos, octo denarios, ex quibus ipse prior emit a Raimundo Tolzà 211 solidos, 4 quae fuit septima emptio censuum cum laudimio. Et a nobili domina Elichsen de Romaní 592 solidos, octo denarios et obolum, quae fuit octava emptio; quae emptiones summam capiunt octingentorum quatuor solidorum et oboli. Et post annos vigintiduos defuncta uxore, una cum domno Bonifacio Ferrer habitum susceperit monachalem, aut fuere duo Bernardi Blanchi huius domus monachi, quod non credo, credat unus quisque quod velit,22 et dilucidum faciat quod obscurum est si sibi integrum fuerit. Dedit etiam casullam ex tauris, qua utitur sacerdos in die sancti Stephani.23
1396. Benedicta Ferrer, soror domni Petri Torrella, dedit huic domui octodecim solidos cum laudimio et cetera solvendos in festo Paschae super domo quadam in urbe Valentia<e>, in vico de la Draperia del lli, qui modo dicitur la Corregeria, anno 1396, facta fuit praedicta donatiu.24
1404. Petrus Calaf, pharmacopola, sicut continetur in Libro domni Bonifacii Ferrer, folio 152, pro quoddam anniversario reliquit quindecim solidos perpetuales quos redemit l’adminis-||8trador eleemosynae de En Conesa dans (?) conventui 300 solidos, los quals serviren per cobrar lo Puig.25
1403. Joannes Guerau, presbyter, annis 36 annuos census quos Porta-Coeli possidet Valentiae cum laudimio et fatica summa diligentia collegit, sicut apparet per quinterniones qui adhuc extant, et moriens 8 Julii, anno 1403, bonorum suorum haeredem instituit domum Porta-Coeli, ex quibus factum est retabulum maius et chorus monachorum, et ab executoribus testamenti empti 59 solidi et septem denarii in termino de Soterna, quae fuit septima decima emptio. Sepultus autem fuit in ecclesia Sancti Laurentii, iuxta portam coemiterii (sic) subtus lapidem lividum.26
1411. Petrus Joan, civis Valentiae, expendit sex mille solidos in aedificanda et ornanda capella Sanctae Anna.27 Sepultus anno 1411 cum habitu conversorum in nostro coemiterio (sic), ubi superpositus lapis albus marmoreus cum suis insigniis, nempe aquila, qua designatur sanctus Joannes Evangelista, quem lapidem anno 1532 ab nepos (sic) praedicti Petri Joan, aequestris, ordinis eodem, etiam apellatus nomine <d>e Liguria, asportari fecit. Moriens reliquit idem Joannes aliquot volumina. Vide Librum benefactorum. In charta capituli generali anni 1422 habuit tricenarium.
1408. Maria Eximenes, uxor Petri Artesii infrascripti, anno 1408, testamento dimissit domui Porta<e>-Coeli centum florenos, valentes mille centum solidos, quos ||9 vir suus statim solvit.28
Petrus Artes, aequestris ordinis, a rationibus regum Aragonum et Valentia<e>, Joannis et Martini fratrum, quod officium vulgo magister rationalis apellatur, capellam Omnium Sanctorum aedificavit (quae anno 1512 miro modo a conventu ornata, picta et strata est). Extruxit duo hospitia pecunias etiam, dum viveret, sapius largitus est: dedit, anno 1390, 166 solidos cum laudimio ac super septem domibus en la selleria, et, anno 1415, 27 solidos super quadam domo in parroquia Sancti Stephani, 18 autem solidi, quos tunc etiam reliquerat, numquam haberi potuerunt. Dedit praeterea quosdam libros, et cupam argenteam deauratam, et duo reliquiaria, ex quibus unum, et praedicta cupa ad faciendam crucem argenteam conflata sunt a domno Thoma<e> Gallen, prioris.29 Denique legitimam ad se pertinentem, defuncto filio suo Francisco, conventui largitus est. Iacet in capella Omnium Sanctorum. Mortuus autem fuit anno 1416, quarto februarii. [Al marge diu: «In charta capitulis generalis anni 1369 sic legitur: ‘Conceditur domino Petro Artes, quod cum uxore, et liberis possit sepeliri in capella, quam in domo Portae-Coeli fabricavit’. Et in carta anni sequentis conceditur praedictae uxori, quod cum tribus dominabus posset audire missam in dicta capella. Hoc scripsi ut appareat quo tempore coepit esse benefactor huius domus»].
Franciscus Artes, filius praedicti Petri, dimissit do-||10mui pro vestiario conventus tredecim millia et quingentos solidos [al marge diu: «20 Iulii 1409, hoc legatum testamento reliquerat»] ex quibus emptae sunt 26 librae perpetuales, videlicet 10 librae super quadam domo in vico dicto lo Trench, quae est secunda ad manum sinistram eundo ad forum. Aliae 10 librae super domo sita in vico quo itur a Calatrava ad ipsum forum. Dedit etiam fermallum cum gemmis et margaritis. Mortuus est ante patrem suum Sardinia, sepultus in capella Omnium Sanctorum, quo fuit translatius.30
1428. Blanca Artesia, filia praedicti Petri Artes et uxor Petri Sancii de Calatayut, de quo inferius dicetur, dedit huic domui centum solidos perpetuales, nunc vero recipiuntur octuaginta solidi tantum cum laudimio et fatica. Vide Librum substantialem.31
Catherina d’Entença, señora de Nàquera, muller quondam de mossén Vidal de Blanes, governador de València, y cosina germana del sobredit mossén Pere Artés, donà al monestir 50 lliures y un drap de or, valent 30 lliures, y deixà cent sous perpetuals de renda, dels quals la mitat són quitats. Vide Librum substantialem, folio 248. Y ab codicil rebut per Vicent Freixenet, notari, l’any 1414, elegí sepultura en la capella de Tots Sants, on fon soterrada ab lo hàbit monachal.32
1396. Don Bonifaci Ferrer, germà de sent Vicent Ferrer, doctor en leys, morta sa muller [al marge diu: «Uxor eius dicebatur Jaumeta Dezpont, et filia maior Ysabel»] ||11 y set filles, que estan pintades en lo retaule de Sentas (sic) Creu [al marge diu: «Anno 1397, episcopus oliensis in die sancti Mathiae consecravit aram altaris capellae Sanctae Crucis, ibique celebravit»], prengué l’hàbit de cartoixà en esta casa <el> dia de Sant Benet <de> l’any 1396, y féu professió <el> dia de Sant Joan Baptiste <de> dit any 1396. [Al marge diu: «Dix la primera baixa <el> dia de l’Asumpció, y cantada <el> dia de la Nativitat de Nostra Senyora»]. Fon procurador sive conrer, y l’any 140033 fet prior per lo general a instància del que era prior [al marge diu: «Don Francés de Angularia era lo prior que renuncià»] y convent. Y dit any 1400, en maig anà al capítol general y, tornant-se’n, fon detengut en Avinyó per papa Benet XIII fins a 23 de juny de 1402, en lo qual dia fon elet en prior de la Gran Cartoixa per mortem Guillermi Rainaldi, prioris dictae domus, qui féu los statuts nous. [Al marge diu: «Per respecte de don Bonifaci, donà <el> papa Benet XIII lo priorat de Magüella a les cases de Portaceli y Valldechrist. Vide supra, a 126 cartes»]. Lo dit don Bonifaci donà al monestir quince mil huitanta sous, sis diners y mealla de renda. Vide Librum substantialem, folio 12. Edificà la capella de <la> Sancta Creu ab retaule, càlcer, missal y altres ornaments.34 Estant en Avinyó trameté per pagar alguns deutes propris y de casa 800 florins, que són 8.800 sous, y certs libres que havia fet scriure per a la casa. Vide in libro dicti domni ||12 Bonifacii, foliis 5 et 57. En antprés (sic) l’hàbit, donà alguns libres, y l’any 1408 agué lo monestir per rahó de la llegítima que pertanyia a don Bonifaci per la mort del fill seu més chic nomenat Francés, que morí a 2 de juny de 1398, ab sentència donada de paraula per micer Guillem Çaera, 300 florins, que valen tres mil tre-cens sous. Havent-hi schisma en la Sglésia y en la orde, se’n vingué don Bonifaci ab <el> papa Benet en Spanya, y habità en Valldechrist, on morí l’any 1417, a 27 de abril. Lo següent any, a 5 de dit mes, morí son germà sant Vicent, qui era lo pus chich.35
Frare Antoni Broll, lo qual era mercader en València, féu reparar les cel·les dels frares en la conreria. Donà un càlcer que costà 27 lliures, deu sous, y una casulla de cetí blanch, y altra de domàs blanch y la de les gallinetes de les Índies.
Mossén Francés Maza, prevere y rector de la parroquial de Sant Thomàs de València, donà lo retaule, lo qual està en lo capítol, sive capella de Sant Miquel.36 Donà la glosa ordinària super Epistolas Pauli y un macho de albarda, féu fer la creu de pedra <del> camí de València, que costà 30 lliures y algunes charitats que donà.37
Benedictus XIII, ante nuncupatus Petrus de Luna, natione aragonensis, tametsi male audiat, quod renuntiantibus duobus Summis Pontificibus in Concilio Constantiensi, ipse renuntiare noluerit, tamen huic domui multum contulit. Nam dedit decimam pertinentem ad ||13 [al marge: «1415»] episcopum dertusensem in villis Burrianae et Ondae domino Francisco de Aranda,38 et post mortem suam huic domui. Vide supra folio 39. Dedit etiam 2.233 solidos anno 1414 qui fuerant cuiusdam galli schismatici et anno sequenti missit idem pontifex domno Francisco Maresme,39 priori, per dominum Julianum de Loba 8.250 solidos, et eodem anno 9.350 solidos, quos ab eodem pontifice acceperat dominus Petrus Comollis, isque eos missit per Genesium Pujalt [al marge diu: «Et, anno 1416, 110 solidos. Dedit etiam prioratum Maguellae»].40
1414. Anno 1414, domnus Maresme, prior, recepit pro eleamosyna a fratre domni Joannis Ferrer 22 solidos et sex denarios, ab uxore domini Filipi Boÿl 40 solidos, a domino Petro Artes superius dicto 2.200 solidos, a quodam 15 solidos, a fratre Joanne de Nea,41 antequam faceret professionem, 1.727 solidos, 10 denarios, a praeposito Artes 22 solidos, a domino baiulo valentino Joanne Mercader 100 solidos.42
1415. Anno 1415 recepit idem pro eleaemosyna a duobus militibus 31 solidos, 8 denarios, a baiulo valentino 100 solidos, a domino Francisco de Aranda, donato, 2.530 solidos, ab archiepiscopo tarraconensi per manus eiusdem Francisci 2.200 solidos, a comendatore Montisoni, qui vulgo apellatur Castellà de Emposta, per manus eiusdem Francisci 3.300 solidos, a dominis Petro Comollis et Bartholomeo Baiuli 4.400 solidos, ab eodem Francisco de Aranda per manus Joannis de Xulbe 1.980 solidos, ab uxore Joannis Caldés amit-||14ta praedicti prioris 200 solidos, ab uxore Philipi Boïl 33 solidos, a praedicto domino Petro Comollis 220 solidos, ab episcopo de Mondonyedo 159 solidos, a quibusdam 100 solidos, 2 denarios, a Martino Martinez, nepote Francisci de Aranda, ad complementum decem millia (sic) solidorum, quos testamento reliquerat hui<c> domui 1.100 solidos, eodem anno receperat idem prior 1.000 solidos quos reliquerat Catherina d’Entença, de quibus agitur pagina praecedenti.
1416. Anno 1416 recepit idem prior a comendatore Orlae, religionis Calatravae per dominum Joannem de Xulbe 2.750 solidos intercessione domini Francisci de Aranda, et a fratre Vilagut 2.200 solidos [al marge diu: «Hic frrater Vilagut non dedit ex propriis pecuniis, sed ex pecuniis papae Benedicti XIII. Extat43 littera episcopi maioricensis, camerarii eiusdem papae signata bb+»] et a d(omin)o N(…) de Xatmar, aequite, per manus dicti Joannis 8.800 solidos et in Paniscola a quodam viro in dignitate constituto, qui noluit nomen suum manifestare 1.078 solidos, a Raimundo Boïl 22 solidos.44
1417. Anno 1417, recepit idem prior pro eleaemosyna 50 solidos et a quodam in dignitate constituto per manus Iacobi Bellido, presbyteri, 1.094 solidos, 6 denarios, et a domino Francisco de Aranda per Joannem Diez 1.518 solidos, 3 denarios.45
1348. Mossén Ponç de Villarragut ab testament fet l’any 1348, segons és contengut a 127 cartes del present libre, féu hereva a sa filla, y si moria de menor edat, fa ||15 fet per sos marmessors en lo seu lloch de Magüella, un monestir del orde de Sant Benet. Dit monestir fon edificat y, per alguns anys, y agué prior de dit orde; aprés fon priorat episcopi hostiensis et cardinalis vivariensis, lo qual per haver mudat de la obediència del papa Benet XIII a la de<l> papa Alexandre fet en lo Concili de Pisa, dit papa Benet lo y llevà i·l donà a les cases de Portaceli y Valldejesuchrist, pontificatus sui anno 21, que fon l’any 1415. Vide folio 36. La renda de dit priorat és 4.000 sous sobre lo pes del rey, lo lloch de Magüella, l’alqueria de Negrals y una casa en València. Portaceli reb los dos mília sous cascun any, de Negrals agué 6.500 sous. Vide folio 137. De la casa 7.500. Vide folio eodem (sic). La casa que lo monestir de Portaceli tenia en Magüella ab lo terme y señoria directa vené l’any 1553 per 27.000 sous. Vide folio praecedente, folio 137.46 Molt poch d’estos 27.000 sous se han de atribuir al dit Vilaragut, car quant Portaceli començà a ésser señor de Magüella sens Valldechrist, que fon l’any 1450, més eren les despeses que les rebudes per estar lo lloch despoblat. Aprés, Portaceli comprà una alqueria ab 16 cafiçades y mija, y rompé terres y comprà y obrà la casa qu·estava dirruïda, y vené dita heretat ab los fruits y ab 22 cafiçades en terme de Albuxech, que nunca foren de dit Vilaragut. Ítem, anà en dita venda un rocí y un ase, dos bous, moltes gerres y aynes de casa, y de llauró, y una gran caldera per fer vin cuyt [al marge diu: «Annumeratur inter benefactores ||16 dictus Pontius Vilaragut, licet voluntas sua non fuerit ut conventus Portaceli (sic) bona sua posideret»].
Pulsuz fraqment bitdi.
