Kitabı oxu: «El futur no és el que era»

UN TE NEGRE

—Què serà?

—Quins tes tens?

—Vermell, negre i verd.

El Kai no té ni idea de tes. No sap per què ha preguntat pels tes. No sap què prendre. És difícil triar quan ho fas pensant en la impressió que li farà a una persona que fa una eternitat que no veus. Però ja no es pot fer enrere. Ni del te ni de la persona que ha de veure.

—Negre, doncs.

—Amb llet?

—Sí, amb llet. Gràcies.

El cambrer li dona l’esquena i trasteja rere la barra. Du una samarreta blanca, llampant, i un mocador negre al voltant del cap, com si fos un pirata. Recolzat a la barra, el Kai aprofita per fer una repassada visual al local, on no hi ha cap altre client. Ja s’ha acostumat a la penombra interior, que contrasta amb la llum intensa de la tarda de maig que llampega al carrer. Les parets estan completament cobertes de fotos, retalls de diaris i records de la carrera de la Sara Montiel. Seria complicat trobar lloc per enganxar-hi una sola postal més. Al fons del bar, fent de sofà, hi ha una banqueta coberta de coixins verds i vermells que deuen semblar molt més acollidors i higiènics a les dues de la matinada del que ho fan a les cinc de la tarda. Rere la barra, mitja dotzena de xixes criden la seva atenció. Mai s’ha atrevit a provar-ho, això de fumar una pipa d’aigua. En realitat, si hi pensa, mai s’ha trobat en una situació en què fos natural fer-ho. La idea l’entristeix. Potser seria una bona forma d’esperar-la, a la Francina: escarxofat entre els coixins pollosos i xuclant una pipa.

—Un te negre amb llet —diu el cambrer pirata, empenyent cap a ell una tetera metàl·lica i un got de vidre amb anses també metàl·liques.

El Kai l’hi agraeix, agafa una cosa amb cada mà i intenta decidir on seure. No és una decisió trivial. És tan o més important que la tria de la beguda. Pot esperar a la barra, a les taules altes o a la banqueta encoixinada. Descarta la barra, per ser massa poc íntim. També els coixins que fan de sofà, perquè sospita que no sabrà com posar-s’hi, per llardosos i perquè, si no ho recorda malament, és on van seure la primera vegada. Aquella primera vegada. Posa el got, la tetera i els platets sobre una de les taules altes. Puja a un dels tamborets i deixa la seva motxilla i la jaqueta de l’americana sobre l’altra. Mira enfora. Encara és d’hora. Falten cinc minuts per a les cinc. Ella mai ha estat puntual. Cal posar-hi paciència. Assaborir el moment. Contenir el nerviosisme. Torna a mirar cap als sofàs i pensa en la primera vegada.

La primera vegada. Vint anys enrere. Es diu aviat. Vint anys rodons. L’excusa ideal. Això va ser el que va pensar aquella nit de fa tres setmanes. Passaven les dues de la matinada. Estava despert i animat. L’Helena i els nens dormien feia estona i la casa respirava silenci. Com altres cops, feia zàping entre documents i fotos velles i el mur de Facebook. Mirant el passat per poder obviar el present. Espiant vides d’altres per no pensar massa en la seva. De sobte, va ser conscient de la data i va pensar en la Francina. La connexió se li va formar molt ràpidament. Era una idea agosarada i estúpida. Va descartar-la mentre feia un glop llarg a l’ampolla de cervesa que l’acompanyava. No era una bona idea. No en podia sortir res de bo. Però va tornar a sospesar-la.

Va obrir la conversa que hi tenia. Facebook té molta memòria. Gairebé tanta com ell. Era una conversa curta de feia un parell de mesos. El cert és que ell l’havia buscat diverses vegades al llarg dels anys. No per res. Per saber d’ella. Per retrobar el rastre. Per enriquir-ne el record. Quan la va trobar va trigar mesos a demanar-li “amistat”. Ella va acceptar, amb una emoticona gran i molts signes d’exclamació. Es van posar al dia de feines i famílies en un parell de missatges i no van entrar en molt més detall. Cap dels dos hi havia pensat gaire més, des d’aleshores.

“Per què no?”, va pensar, fent un altre glop llarg a la cervesa. Va obrir un document en blanc i va assajar com podria ser el missatge, si s’atrevís a escriure’l. Va teclejar i esborrar fins que li va semblar que tenia el text que buscava. Prou clar si ella volia entendre’l i prou despreocupat si no ho volia:

Fa alguns dies que em corre pel cap una idea…

És molt tonta.

Recordes el bar La Concha?

Segueix obert, diria.

Pel que sembla, d’aquí a dos dimecres farà 20 (!!!) anys que hi vam anar per primer cop. Ara el porta un àrab que l’ha fet encara més kitsch i té horari de tarda.

La idea és fàcil d’endevinar: fer-hi un cafè, o una tònica, o una birra, o el que el senyor serveixi. 20 anys no es fan cada dia. Et ve de gust?

Segons Google, el bar obre a les 17 h. Jo hi aniré i m’hi estaré fins les 18 h, que després haig de ser a casa.

Si vols i pots i tal, allí seré, aquella estoneta.

M’encantaria veure-t’hi. Però si no pots, o no et ve de gust, o et fa mandra, o t’incomoda, o el que sigui, ho entendré tan fàcilment que no cal ni que em diguis res.

“Per què no?”, va tornar a preguntar-se. Rellegint-lo, li va semblar prou poc comprometedor. Tampoc no la posava a ella en cap situació difícil. Decidís el que decidís, ella no quedava malament. Passés el que passés, ell tampoc. L’homenatge, l’efemèride, quedaven igual de bé tant si ella apareixia com si no. “Per què no?”, va dir-se per tercer cop. Ara que ho havia escrit, tot semblava més real, més proper. Va decidir que fos l’atzar qui ho decidís. Va buscar una moneda de 50 cèntims i la va fer volar per l’aire. Cara, l’envia. Creu, l’esborra.

Va sortir creu.

El Kai va enviar el missatge igualment.

El te es refreda de pressa. Passen dotze minuts de l’hora convinguda. El missatge de Facebook segueix allí, sense contestar. Els primers dies estava més o menys pendent de trobar-s’hi una resposta. Després va deixar de comptar-hi. Va començar a sospitar que havia comès un error, que la Francina es podia haver incomodat, que no tenia dret a proposar-li allò, per innocent que fos. Han passat massa anys. Van passar massa coses. Va ficar la pota massa cops. Si volia demostrar-li que havia madurat i que ja no la cagava amb comportaments adolescents, havia aconseguit tot el contrari. Cada dia que entrava al sistema de missatgeria de Facebook i constatava la no-resposta de la Francina es veia infantil i ridícul. Així que va deixar de fixar-s’hi. Ja hi tornaria a pensar el dia D.

Passen disset minuts de l’hora H del dia D. El te fa gust d’aigua de fregar. La Sara Montiel se’l mira per damunt l’espatlla des de seixanta estampes diferents. Per fer temps, contesta correus al mòbil. Obre Twitter i el tanca després de lliscar la mirada per una dotzena de missatges que no aconsegueix llegir. Torna a comprovar que no té cap resposta a Facebook avisant-lo que no ve, o que arriba tard, o que és un cretí. Res. Intenta imaginar-se-la i repassa el que recorda d’aquella primera nit, l’any 1995. La pel·lícula de Woody Allen que havien anat a veure i que a ell li va costar tant seguir. El sopar de pintxos bascos i vi negre. La copa al Marsella. I, després, aquell bar kitsch on ella el va dur. El lloc on van seure. El que van beure. Les mans d’ella sobre el seu braç o fregant-li la cuixa. Les d’ell, incapaces de trobar on posar-se. La incredulitat que sentia perquè algú com ella estigués amb algú com ell. La cascada de petons. El pa Bimbo amb Tulipán del dia següent. Aquella nit, fa vint anys, ella va fer tard. Potser avui també n’hi ha passat alguna. Potser hi ha alguna explicació mig surrealista, com aquell cop, quan el pedal de la bici se li va quedar enganxat a la barana de l’escala i va necessitar gairebé 20 minuts, va dir, per deslliurar-lo.

Les 17.28. Quina és l’hora adequada per marxar? Es diu a ell mateix que és normal. Que el més previsible era que ella no vingués. Que ho ha sabut des del principi. Que era la interpretació més lògica al silenci amb què va respondre-li. Una forma de dir que no més sorollosa i digna que qualsevol no. Decideix que marxarà a tres quarts. Basteix l’argument de la seva explicació: no es queda fins a les 17.45 per esperar-la, sinó per acabar de gaudir de l’efemèride, de la celebració solitària. Intenta assaborir el darrer glop del te amb llet, però és tan insípid com el primer i nota que li està regirant la panxa. S’aixeca del tamboret i fa una ronda per inspeccionar les fotos, els cartells i els records de la Sara Montiel. Un temple dedicat al record i la nostàlgia no és mal escenari per a una tarda dedicada al seu propi record i la seva pròpia nostàlgia.

Va recollint, però ho allarga. S’acosta a la barra per pagar. Lentament, com si així li donés temps. Com si així pressionés la fortuna. Intenta convèncer-se que probablement és millor que ella no hagi vingut. Si hagués vingut, haurien hagut de parlar. Explicar-se les seves avorrides existències quotidianes. Parlar de les seves parelles i dels seus fills. De la feina. Del temps. De les vacances. De política. Com més haguessin parlat, més prosaic hauria estat tot. Haurien exterminat la mística sepultant-la sota paraules convencionals. Però com que no ha vingut, ha pogut pensar en ella. Ha pogut brindar per ella sense haver de fer-ho amb ella. No hi ha homenatge més sincer, més honest, més sentit que el que es pot fer en solitari i en silenci.

—Què et dec?

—Dos vint.

—Dos… vint… —repeteix el Kai, mentre busca les monedes a la cartera.

—Al final no ha vingut, eh?

—Què? —pregunta el Kai, aixecant la mirada, sorprès per la pregunta del cambrer.

—Què?

—Res, perdona. Que molt bo, el te. Gràcies —corregeix el Kai, en adonar-se que la pregunta d’abans realment no ha existit, que només se l’ha imaginat.

—A tu, mestre. Bona tarda!

No, al final no ha vingut. L’afirmació ressona tan fort al seu cap que no és estrany que hagi pensat que la sentia. Recull la jaqueta i la motxilla. Torna a mirar l’hora. “I si arriba ara?”, es pregunta, allargant el moment. “I si arriba ara?”, pensa, quan ja és fora del bar i mira a banda i banda del carrer de la Guàrdia, sense acabar d’arrencar. “I si arriba ara?”, especula mentre avança, i gira sobre els seus talons per si ella, just en aquell moment, aparegués per algun racó. Decideix no acabar de creuar. No acabar de marxar. S’espera a la cantonada mirant-se el carrer, guixat de ratlles obliqües de llum del sol. Desfà part del camí. Es recolza a la paret d’un dels portals. Està nerviós i incòmode. Si fumés, s’encendria un cigarro. Però no fuma. I el te li ha caigut malament. I la cabrona no arriba. No vindrà. No s’ha dignat ni a dir-li res. L’ha menyspreat i la sensació li resulta dolorosament familiar. Quan la campana d’alguna església propera trenca la tarda amb sis gongs cruels i contundents, decideix que ja n’hi ha prou. “A la merda!” Torna a enfilar cap a Nou de la Rambla, aquest cop sense mirar enrere.