Kitabı oxu: «Cota 705»

COTA 705

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

JOAN ROCA I CASALS

COTA 705

ACADÈMIA DELS NOCTURNS

ESCENES

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra ha obtingut el XXIX Premi de Teatre El Micalet (2016), convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Lucrecia Cervelló, Jaime Linares, Begonya Tena, Pep Ricart i Pilar Almeria.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Joan Roca i Casals, 2017

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2017

Coordinació editorial: Maite Simon

Maquetació: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-9134-111-6

En record dels qui van perdre la vidaen la batalla més sagnant de la guerra civil,aquesta humil aportació a la conservacióde la nostra memòria històrica.

PERSONATGES

ANDREU

39 anys, caporal a la reserva tornat a mobilitzar el 1938 per a la campanya de l’Ebre.

MARTÍ

26 anys, anarquista militant de la FAI, allistat voluntari des del 1936.

LLUÍS

24 anys, allistat forçós al començament de la guerra.

JAUME

17 anys, soldat de la lleva del 41, la del biberó.

SERGENT

MIQUEL I MARIA

Pare i mare d’en Jaume.

ROSA

Miliciana anarquista, companya d’en Martí.

RAMON

15 anys, fill de l’Andreu.

CARMETA

Veu en off

SOLDATS

PRIMERA PART

L’espai escènic figura una trinxera situada en un punt elevat i vista des de la banda de la rasa. L’alçada del talús ha de ser suficient perquè permeti els moviments dels personatges amb una certa llibertat i quedin protegits del foc enemic només acotant una mica el cap. En una banda, el talús ha de ser més baix i rematat amb sacs de sorra: és l’espai on instal·laran una metralladora pesant i el cobriran amb ramatge.

ESCENA PRIMERA

Sona «Campanades a morts, IV» de Lluís Llach:

La misèria esdevingué poeta

i escrigué en els camps

en forma de trinxeres,

i els homes anaren cap a elles.

Cadascú fou un mot

del victoriós poema.

Entren per la banda contrària a l’espai reservat per al niu. En MARTÍ i en JAUME estiren dos caps d’una corda i arrosseguen una metralladora Maxim MG08 plegada com la de la imatge reproduïda a sota. Darrere seu l’ANDREU i en LLUÍS ajuden a desplaçar l’arma pesant. Descarreguen les motxilles i els fusells que duen a l’esquena.

ANDREU.	Encara bo que qui va inventar aquest fòtil va pensar que caldria desplaçar-lo i li va donar forma de trineu!
MARTÍ.	Compte, Jaume! No ensopeguis, que deus dur el fusell carregat. A veure si tenim una desgràcia abans d’hora!
LLUÍS.	Ah, això mateix! Només faltaria que prenguéssim mal sense que cap bala enemiga arribés a la trinxera.
JAUME.	Que sigui el més jove no vol dir que sigui un inútil!No us preocupeu tant per mi, que ja em sé espavilar solet.
ANDREU.	Sempre esteu com gat i gos. Pareu de rondinar o, almenys, feu-ho en veu baixa. Sort que els tenim a més de 10 quilòmetres! Amb aquests crits no els caldrien llargavistes per caçar-nos. Apa, anem per feina! Tu, Jaume, fes de bastaix i ves a buscar les caixes de munició. Que t’acompanyi en Lluís. Amb un parell de viatges podeu pujar quatre caixes i ja farem el fet. Mentrestant nosaltres dos muntarem i equilibrarem aquesta andròmina.
MARTÍ.	Això mateix, més val que escampis la boira, no fos cas que remenant aquests ferregots t’enganxessis un dit i t’haguéssim de dur a la infermeria. Lluís, ja cal que el vigilis.
JAUME.	Sí, home, sí! Les feines cardades per als més joves.A tot arreu s’ha vist que l’aprenent és l’únic que acaba pencant.
LLUÍS.	Au va, anem vailet. Deixa’l estar pel que és. Que no ho veus que aquest milhomes no sap viure sense ficar-se amb algú?
ANDREU.	I sense dir ni piu, eh! Recordeu les paraules del tinent coronel Modesto: «Las órdenes ni se discuten ni se comentan, se cumplen!»
MARTÍ.	(Clavant un calbot carinyós a en JAUME.) T’ha quedat clar, nen? Vinga, que comença a llustrejar i, si trigueu gaire, us podeu estimbar, a les fosques.

ESCENA SEGONA

En Jaume se’n va amb cara de pocs amics i remugant entre dents. Darrere seu també se’n va en Lluís que, abans de desaparèixer, es tomba per fer senyal a en Martí que pari d’emprenyar.

ANDREU.	(Agafant la metralladora per un cap.) No et passis amb el vailet, Martí. És un bon nano i convé animar-lo. Necessita un cop de mà.
MARTÍ.	És el que procuro donar-li. S’ha de desmamar, encara, aquest!
ANDREU.	A la seva edat, no crec que tu estiguessis gaire desmamat.
MARTÍ.	A la seva edat, jo ja portava quatre anys treballant. A la fàbrica m’havien fotut de tot i ja et pots imaginar que gairebé res de bo. Havia participat en tres vagues i ningú no gosava plantar-me cara quan muntàvem piquets.
ANDREU.	Caram, em deixes de pasta de moniato! Vols dir que no engreixes una mica el teu historial juvenil? Agafa per aquesta punta, a veure si la podem posar a lloc.
MARTÍ.	Aprofita ara que tinc el canó aixecat per desplegar-li les potes, i ja la tindrem a punt d’acostar-la a la paret.
ANDREU.	La paret de sacs és un pam massa alta. N’haurem de treure un parell de files del centre per obrir un espiell a l’alçada de la boca del canó. Després ja el taparem pel damunt.
MARTÍ.	Doncs caldrà arreplegar un parell de troncs per fer de llinda i poder continuar la paret amuntegant sacs a sobre.

L’ANDREU i en MARTÍ rebaixen un parell de sacs a la part central de la paret i hi enfoquen la metralladora.

ANDREU.	Vés a veure què trobes que ens pugui servir de biga! Mentrestant m’entretindré a ajustar la inclinació i fixaré les potes.
MARTÍ.	Et costarà de clavar aquests petges a terra. Això és massa pedregós i no quedarà afermat.
ANDREU.	L’acabarem de fixar amb pedres grans. D’aquest material aquí dalt ens en sobra. Es veu que aquestes Maxim no tenen gaire retrocés. Em sembla que ja farà el fet. També haurem d’anar fins a la font a buscar aigua per omplir el dipòsit de refrigeració.
MARTÍ.	Que hi vagi en Jaume quan arribi, que aquest ja estarà acostumat a carregar pes.
ANDREU.	O tu mateix, que estaràs descansat.

ESCENA TERCERA

En MARTÍ surt amb la intenció d’anar a buscar un parell de troncs que els ajudin a completar el parapet del niu. Mentrestant l’ANDREU segueix remenant la màquina, ajustant la mida en alçada i inclinació, fixant els petges amb pedres. S’atura, s’asseu en una pedra, treu la petaca i el llibret de paper i es disposa a preparar un cigarret.

ANDREU.

Quina merda tot plegat! Havia d’haver fet cas a la Roser i fotre el camp muntanya amunt quan va començar a córrer la brama que ens tornarien a cridar a files. Amagat a les balmes del Roc de l’Àliga, no crec pas que m’haguessin pescat. El risc que algú se n’anés de la llengua i m’acabessin enxampant no tenia ni punt de comparació amb tot això. (Pausa per fer un parell de pipades al cigarret i rumiar.) Me’n vaig adonar la nit que vam travessar l’Ebre amb les barques. Es pot dir que sóc viu de miracle. Si l’obús que va ensorrar la del costat s’hagués desviat ni que fos un parell de metres, de l’Andreu de can Fonset no se n’hauria cantat mai més ni gall ni gallina. (Nova pausa per tornar a fer un parell de pipades al cigarret.) Què hi foto, aquí? Què collons se m’ha perdut en aquest racó de món? De què serveix que em jugui la pell a les ordres d’aquesta colla d’inútils potiners que es creuen grans estrategs militars? Ens hem jugat la pell passant el riu, els hem fet recular i, en lloc de continuar i deixar-los com més lluny de casa millor, manen parar l’ofensiva i fortificar posicions defensives. Apa, ara a esperar que ens vinguin a estomacar. Sort que aquest terreny de cabres no és fàcil de trepitjar! Els de casa en deuran tirar un bon tros a l’olla de tot això. Sort que el pare encara va dispost per les feines de casa i aquest any segurament hauran pogut salvar la collita! A l’era de casa, ventant el blat i ensacant-lo, hauria de ser, i no pas aquí fotent el ximple i jugant-m’hi la pell!

ESCENA QUARTA

En MARTÍ arriba carregat amb un tronc de pi.

MARTÍ.	Em sembla que aquest buscall servirà. Caldrà tallar-lo pel mig, però ho podem resoldre amb quatre cops de matxet.
ANDREU.	(Aixecant-se.) Sí, em sembla que ja farà el fet. El trobo una mica prim pel pes que haurà de suportar, però com serà que no resisteixi! Porta’l cap aquí, que t’ajudaré a partir-lo.

En MARTÍ desenfunda el matxet que duu penjant al cinturó del corretjam i les emprèn amb el tronc. Amb quatre cops ben donats marca el lloc per on vol partir-lo i amb un cop de peu acaben obtenint les dues bigues que serviran per completar el parapet de la metralladora.

ANDREU.	Aprofitem per acabar això abans no es faci fosc. Ves a saber si demà al matí no haurem d’estrenar-ho!
MARTÍ.	I ca, home! Encara no han arribat ni a Bot. Els vam fotre una bona pallissa! El que no entenc és per què van donar ordres d’aturar l’ofensiva. Podríem haver avançat molts més quilòmetres. Posant-hi una mica de collons, fins i tot haguéssim pogut fer recular els del front de València per por de quedar-se aïllats! Per a mi que el general Rojo es va cagar a les calces.
ANDREU.	Jo també ho veig com tu, però suposo que per poder avançar en condicions cal un bon sistema de proveïment, noi, un bon matalàs al darrere. I ja veus com anem, nosaltres: amb un esclop i una espardenya! On vols arribar sense cobertura de l’aviació? I l’artilleria? Vols que parlem de l’artilleria?
MARTÍ.	Res, que havíem d’haver aprofitat millor el factor sorpresa.
ANDREU.	Això ja ho vam fer travessant l’Ebre. Si ells haguessin estat una mica menys confiats, haurien pogut fer una carnisseria. Encara ara no em sé avenir de com vam poder travessar el riu de la manera com ho vam fer. I no van pas tenir tanta sort els que ho van provar per Amposta! Es veu que allà hi va haver una mortaldat de por!
MARTÍ.	Ves, vam estar de sort! I també se’n van sortir prou bé els del cantó de Mequinensa. Allà dalt sí que no els devien esperar!
ANDREU.	Tant de bo que tot allò fos el pitjor del que ens tocarà passar! Saps què et dic? Ja m’està bé que hagin decidit deixar-nos respirar una mica.
MARTÍ.	O sigui que tu veus bé que ens quedem palplantats assegurant posicions defensives en aquest territori de cabres.
ANDREU.	Em sembla prou assenyat, sí. I tenint en compte el poc senderi que han demostrat els tres comunistes que donen ordres enmig d’aquest merder, penso que encara estem prou de sort. Quin trio, en Modesto, en Vega i en Tagüeña!
MARTÍ.	Tu espera que els feixistes es reagrupin i els arribin reforços de València i sabrem què és passar-les magres!
ANDREU.	Doncs tocarà passar-les magres, es veu que per això ens han dut aquí!

ESCENA CINQUENA

JAUME.	(Carregat amb una caixa de proporcions considerables al muscle.) Hòstia, com pesa la punyetera caixa! Això s’ha de portar entre dos, collons! He cuidat deixar-hi l’esquena.
LLUÍS.	(Arriba darrere seu i descarrega una altra caixa.) I el més pesat de tot no ha sigut la caixa, sinó haver de sentir les lamentacions d’aquest bordegàs durant tot el camí. Collons, Jaume, bé em sembla que has arribar sencer; ja ho sé que pesa, però no n’hi havia per a tant!
MARTÍ.	Pareu de queixar-vos. Pitjor hauria sigut si a més a més us hagués tocat fer-ho ajupits sota foc enemic.
JAUME.	(Asseient-se damunt la caixa que acaba de descarregar.) Ja he fet la meva part, jo. M’han dit que n’hi havia quatre per a cada punt. Les altres dues les haureu de pujar vosaltres, que nosaltres estem cruixits.
MARTÍ.	Guaita, aquest! Si fins i tot és capaç de donar ordres! On tens els galons, tu, per dir-me què haig de fer? Andreu, fes-te valer una mica o aquest t’acabarà fotent el lloc de caporal!
ANDREU.	El vailet té raó, Martí. De seguida que tinguem això enllestit, hi farem cap. Si podem anar fent torns per pujar-les, la feina no serà tan dura. Ajudeu-me a posar a lloc la darrera fila de sacs.

Amunteguen la darrera fila de sacs terrers al parapet de la metralladora i cobreixen l’espai amb brancatge per protegir-la de la visió dels avions de reconeixement. En acabar i anar per arrambar la caixa de munició al niu, l’Andreu obre uns ulls com taronges.

ANDREU.	Què heu fotut, desgraciats?
JAUME.	Què passa? Què hem fet malament?
LLUÍS.	Són dues caixes de municions per a la metralladora, oi?
ANDREU.	Aquestes bales no són del calibre de la metralladora. Heu pujat les alemanyes i havíeu de dur les russes. Que no distingiu un 7,92 d’un 7,65?
MARTÍ.	Ja m’ho semblava que no anàvem enlloc amb aquests dos passerells!
LLUÍS.	(Plantant-li cara perquè no li ha agradat gens el comentari.) El mateix podria dir de tu, eh! Si ets tan espavilat com sembla, per què no baixaves tu a buscar-les?
JAUME.	(Excusant-se.) Doncs jo diria que totes les caixes eren iguals. Ningú no ens ha dit que n’hi hagués de dos calibres.
MARTÍ.	Quin tros d’enze estàs fet! Ja esteu repetint el viatge, i ara no us torneu a equivocar.
ANDREU.	Espera, espera... Has dit que totes eren iguals? Del mateix color? Segur que no hi havia unes altres caixes de color gris-blavenc?
JAUME.	Jo no n’he vist cap. Eren totes verdes, oi Lluís?
LLUÍS.	Jo prou que les he vistes totes verdes, us ho ben juro!
ANDREU.	La mare que els va parir a tots plegats! Com poden ser tan inútils? Què t’hi jugues que van pujar la munició equivocada?
MARTÍ.	No pot ser, home.
ANDREU.	Que no pot ser? El que no pot ser és que encara confiïs en tota aquesta colla d’arreplegats que es pensen que tenen raó només pel fet que criden més que ningú. La meitat dels qui ens manen no tenen més ofici militar que aquest vailet. Com collons es pot confiar en ells!
MARTÍ.	Segur que totes les caixes eren iguals? N’estàs segur, Lluís?
LLUÍS.	Segur, completament segur. Si n’haguéssim vist de dues menes, hauríem demanat a veure quines ens havíem d’emportar. No som pas tan totxos com et penses!