Kitabı oxu: «Diccionari històric del valencià col·loquial»

Joaquim Martí Mestre
Şrift:

DICCIONARI HISTÒRIC DEL VALENCIÀ COL·LOQUIAL

(SEGLES XVII, XVIII I XIX)

DICCIONARI HISTÒRIC DEL VALENCIÀ COL·LOQUIAL

(SEGLES XVII, XVIII I XIX)

Joaquim Martí Mestre

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2006

BIBLIOTECA

LINGÜÍSTICA CATALANA

29

Direcció

Antoni Ferrando Francés

Ángel López García

Comitè científic

Germà Colón (Universitat de Basilea, Suïssa)

Joseph Gulsoy (Universitat de Toronto, Canadà)

Philip Rasico (Universitat de Vanderbilt, Estats Units d’Amèrica)

Beatrice Schmid (Universitat de Basilea, Suïssa)

Max W. Wheeler (Universitat de Sussex, Gran Bretanya)

Curt Wittlin (Universitat de Saskatchewan, Canadà)

El present treball ha rebut una beca de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana (Pla d’Estudis del Valencià Actual, 2003)

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.

© Joaquim Martí Mestre, 2006

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2006

Producció editorial: Maite Simon Maquetació i disseny interior: Inmaculada Mesa Correcció: Elvira Iñigo Coberta Disseny: Maite Simon Tractament gràfic: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 84-370-8598-2

A Ferran, Carles i Mireia. I a Rosa, per tantes coses...

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

DICCIONARI HISTÒRIC DEL VALENCIÀ COL·LOQUIAL

BIBLIOGRAFIA

INTRODUCCIÓ

El present diccionari té com a finalitat reunir un corpus representatiu del lèxic col·loquial valencià dels segles XVII, XVIII i XIX. Per tant, té una projecció diafàsica, diacrònica i diatòpica.1

En efecte, la nostra intenció ha estat recollir els mots, locucions i accepcions col·loquials, és a dir, allò que s’anomena també argot comú. Aquest lèxic no constitueix una estratificació vertical, una varietat diastràtica, ja que no depén de les característiques de l’usuari, de la seua edat, professió o grup sociocultural, sinó que forma part de la variació lingüística horitzontal, del registre col·loquial, establert en funció de la situació comunicativa. És el registre propi de les situacions quotidianes, de l’espontaneïtat, de l’expressivitat i del to informal. És un registre universal, que tenen totes les llengües i que tots els parlants nadius d’un idioma coneixen i són capaços d’activar, independentment dels seus trets socioculturals.

Amb tot, som conscients que alguns d’aquests mots es poden trobar també en altres àmbits d’ús no pròpiament col·loquials, en funció del coneixement que el parlant tinga d’altres registres i, per tant, de sinònims més formals, del fet que hagen ampliat el seu ús de preferències dialectals, d’un ús popular més ampli, o de qualsevol altra raó. Cal tenir en compte també que moltes de les veus que continuen tenint vitalitat podrien ser vehiculades en un diccionari normatiu, el qual, de fet, ha d’estar obert als elements col·loquials i populars.

En tot cas, convé diferenciar el registre col·loquial de la varietat lingüística popular, és a dir, la varietat utilitzada pels estrats socioculturals populars. Amb tot, cal parar esment en les coincidències que sovint es produeixen entre el registre col·loquial i la llengua dels estrats socials baixos i populars, ja que aquests, i més en l’època que ara ens ocupa, s’expressen bàsicament en aquest registre, sense interferències d’altres registres més elevats, que generalment desconeixen. En les fonts documentals consultades hom representa en la gran majoria de casos una varietat lingüística corresponent a les classes populars i, per tant, sense interferència d’altres registres més elevats.

Formen part també del recull alguns mots argòtics inicialment d’àmbit social restringit, sobretot propis de grups marginals (delinqüència, baixos fons). Aquests mots, minoritaris en el conjunt de les nostres fonts, tenen també un caràcter col·loquial, ja que s’utilitzen en contextos informals, i a més alguns han passat a la llengua col·loquial d’àmbit general.

Si bé el registre col·loquial es manifesta prototípicament a través del canal oral, no s’hi limita. També pot estar reflectit o ser imitat en els textos escrits. I és precisament a través dels testimonis documentals que podem aproximar-nos al lèxic col·loquial del passat. En el nostre cas són ben interessants les dades que a aquest respecte proporciona la literatura de vocació popular dels segles XVIII i XIX,2 entre la qual destaquem el teatre, els col·loquis, la premsa satírica i els llibrets de falla, sense oblidar, però, la poesia i la prosa popular i festiva.

Entre aquestes fonts abunden els textos conversacionals, dialogats, que representen un dels tipus de discurs més característic de la modalitat col·loquial. No incloem en el corpus els diccionaris dels segles XVIII i XIX, els quals contenen també abundants dades col·loquials, i fins i tot alguns, com el d’Escrig-Llombart (1887) i el de Martí Gadea (1891), assenyalen explícitament els mots «familiars». Pensem que l’inventari i l’anàlisi d’aquest material mereix un estudi monogràfic, que deixem per a una altra ocasió, ja que augmentaria excessivament el present recull. A més, en el cas dels diccionaris el lector interessat disposa ja del material lexicogràfic inventariat i ordenat alfabèticament, la qual cosa en fa molt més accessible la consulta. En tot cas, fem abundants referències a aquestes obres sempre que ho considerem pertinent per a l’estudi dels mots recollits.

Al segle XVII, a diferència d’altres literatures com la castellana, on es conserva una rica producció picaresca i germanesca, en català, i més concretament en terres valencianes, no abunden tant aquestes fonts, si bé cal comptar amb les aportacions ben destacables del pare Mulet, de Pere Jacint Morlà, d’alguns sermons i col·loquis, així com de poemes de certàmens i acadèmies.

Com el lector podrà comprovar, darrere del lèxic recollit hi ha diversos mecanismes de creació, tant de caràcter semàntic com formal, tendents a conferir al llenguatge un to expressiu i afectiu, i a manifestar les connotacions del parlant. Destaquem la metàfora, la metonímia, la sinècdoque, els processos d’homonimització i d’homosemització i la derivació. Cal afegir-hi els manlleus d’altres llengües, entre les quals destaca el caló, i, per altres motius, el castellà. En el cas dels castellanismes inventariats, hem procurat actuar de forma selectiva, evitant en el recull molts castellanismes crus, i incloent-hi preferentment els préstecs o possibles manlleus castellans que considerem de més interés, bé perquè tenen una certa tradició, o bé per raons formals, estructurals o semàntiques.

Ens hem interessat pel lèxic col·loquial dels segles XVII, XVIII i XIX per diverses raons:

– Perquè tenim pocs estudis sobre el lèxic tradicional, i la llengua en general, d’aquest període, el qual reclama la confecció futura d’un diccionari etimològic.

– Perquè és una etapa de la nostra història lingüística clau per a entendre el nostre lèxic col·loquial actual, el qual en la seua major part es forma en aquests segles. Aquest lèxic de tipus col·loquial i popular té una continuïtat al segle XX i en el moment present, si bé amb una distribució irregular diastràticament, diatòpicament i generacionalment.

– Perquè disposem de bastants testimonis literaris, sobretot dels segles

XVIII i XIX, que imiten la llengua parlada col·loquial, els quals, a pesar del seu interés lingüístic, a penes han estat explotats pels lingüistes i lexicògrafs.

El registre col·loquial és el que presenta un major nombre de diferències interdialectals. Això atorga al nostre recull un valor dialectològic afegit, que el converteix en una contribució al coneixement de la varietat valenciana, el lèxic de la qual presenta més llacunes que el d’altres dialectes en els nostres grans diccionaris històrics (DCVB i DECat).3 A això cal afegir el fet que els pocs diccionaris de lèxic col·loquial i argòtic català, elaborats a més a més des d’una perspectiva sincrònica, dediquen una atenció escassa o nul·la al valencià.

Encara que el valencià és el nostre principal objecte d’estudi, no oblidem de cap manera la perspectiva global de la llengua. De fet, bona part d’aquest cabal lèxic col·loquial es troba igualment en altres dialectes catalans, sobretot en els occidentals, a més dels mots i accepcions que tenen un abast lingüístic general en l’àmbit col·loquial.

L’estudi ens servirà també per ampliar la informació dialectal dels diccionaris, afegint referències valencianes a mots que no hi són catalogats com a tals. Per exemple, carxofa en la seua accepció de ‘persona fluixa d’enteniment’, en el DCVB es registra només al Principat i a les Illes, però no en terres valencianes, on, de fet, també el podem documentar.

Si bé la major part de documentació procedeix del centre del País Valencià, que és, per raons òbvies, on hi hagué una major producció literària, pretenem que estiguen representats els grans subdialectes valencians, i així, s’inclouen en el corpus documental textos procedents de les comarques septentrionals i meridionals del País.

Amb el nostre recull volem contribuir modestament a omplir una llacuna de la lexicografia catalana, on els mots, locucions i accepcions de caràcter col·loquial tenen una representació insuficient, com han reconegut diversos lexicògrafs.

Joan Coromines es planyia sovint de la poca riquesa de fonts històriques de lèxic col·loquial i argòtic català, sobretot per relació amb altres lexicografies, com la castellana o la italiana (cf. Casanova, 2003b: 191), i del fet que aquesta mena de mots hagen estat tan poc estudiats entre nosaltres (DECat, IV, 435). Emili Casanova (1998b: 66, 78-79; 2003b: 189-190) es mostra favorable a la dignificació del lèxic popular, lamenta el desaprofitament de part del lèxic valencià present en la parla quotidiana, des d’Antoni Canals fins a l’actualitat, incloent-hi no únicament els mots patrimonials, sinó també els castellanismes històrics, i cita com un dels problemes als quals s’enfronten els etimòlegs de la llengua catalana la manca de documentació antiga de molts vocables pertanyents «al món col·loquial, populista i expressiu –per exemple a l’argot–, de més difícil documentació». Pep Vila (1990: 59-60), en un treball sobre el lèxic eròtic català, es queixava igualment de les mancances en l’estudi dels termes afectius i col·loquials, sobretot en determinats dialectes:

Voldríem denunciar les mancances que observem en els nostres diccionaris i estudis que no solen recollir la propietat d’un signe lingüístic quan té més d’un significat –en aquest cas una aplicació obscena. D’altres vegades tampoc hi són representats els refranys i els termes escatològics. Tampoc no disposem de suficients diccionaris argòtics, ni en la dialectologia hi ha treballs puntuals sobre els usos d’alguns mots en zones ben determinades. Per exemple, no hi ha cap estudi sobre les expressions eròtiques en els nostres dialectes.

Els dèficits en el coneixement del nostre lèxic col·loquial tradicional poden provocar errades o males interpretacions en els diccionaris històrics i etimològics. La documentació col·loquial aportada pot contribuir a esvair alguns dubtes.

Per exemple, la documentació literària confirma l’existència de tiramànegues ‘alcavot’, qüestionada per Coromines (DECat, VIII, 509), el qual afirmava que amb aquest sentit només és conegut tiramanguer. La locució fer el mondiu ‘fer el beneit, el desentés, per interés o conveniència’ era ben coneguda en valencià als segles XVIII i XIX. Tanmateix, el DCVB (VII, 533) la documenta únicament en el diccionari de Martí Gadea (1891), i Coromines (DECat, V, 771), basant-se només en les dades del DCVB, i sense més documentació al seu abast, creu que és un «mot d’existència dubtosa». Sobre la veu magancés ‘traïdor, hipòcrita’, el DCVB recorda que figura en els diccionaris d’Escrig-Llombart i de Martí Gadea, i la considera copiada dels diccionaris castellans, sense tenir en compte la seua presència en la literatura popular valenciana.

I és que sovint el DCVB i el DECat, que a penes buiden documentació literària valenciana dels segles XVIII i XIX, es fonamenten tan sols en les dades dels diccionaris valencians del XIX (bàsicament, Escrig, Escrig-Llombart i Martí Gadea), la qual cosa els fa dubtar, no sempre amb encert, de l’existència real de diversos mots. La documentació literària de l’època, doncs, confirma la realitat de diverses veus i accepcions col·loquials, i permet comprovar com els diccionaris valencians del segle XIX no sempre estan tan desencertats com sovint hom suposa.

A tot això cal afegir els nombrosos mots, accepcions i locucions no enregistrats, no documentats o escassament documentats, o que endarrereixen la data de la documentació més antiga respecte als diccionaris històrics i etimològics de referència, així com els que no figuren en el DIEC, i que potser en alguns casos caldria plantejar-se una possible vehiculació en el diccionari general de la llengua.

El nostre recull lèxic vol ser també, per concloure, una aportació en l’interés, despertat sobretot en les darreres dècades, a través de la dialectologia filològica i de la sociolingüística històrica, per copsar la llengua parlada col·loquialment en el passat. En aquest sentit, unes de les fonts més riques són, efectivament, els col·loquis i els periòdics satírics (cf. Montoya, 1990).

Ordenem els mots del recull per ordre alfabètic, i estructurem cada article de la manera següent:

1) Mot lema.

2) Descripció gramatical i accepció. Les diverses accepcions, així com les locucions, es troben numerades. Com en altres diccionaris d’argot, normalment s’ofereix un o diversos sinònims a manera de definició, i en els casos en els quals en la llengua estàndard no hi haja un sinònim o tinga associades altres connotacions, es fa una definició enciclopèdica.

3) Exemples documentals de cada accepció, ordenats cronològicament. D’acord amb les característiques històriques del nostre diccionari, les definicions han estat confeccionades a partir de la documentació. Per això, de vegades, si el context documental no és prou aclaridor, bàsicament en el cas dels mots o accepcions no registrats al diccionaris, poden sorgir dubtes sobre la interpretació dels mots o locucions, la qual cosa fem constar amb el signe (?) al costat de la definició.

4) Situació en el DCVB, DECat i DIEC, que expressem mitjançant sigles: NR = mot, accepció o locució no registrada; ND = mot, accepció o locució no documentada al DECat o al DCVB; 1a doc. = avança la data de documentació respecte al DCVB o al DECat. Per abreviar, podem ometre el nom dels tres diccionaris, si se sobreentén. Així, si en una accepció posem, per exemple, «acc. NR al DECat, 1a doc.», s’entén que és la primera documentació respecte al DCVB. Quan són diverses les accepcions o locucions no registrades o no documentades, i aquestes són consecutives en l’article, indiquem aquestes circumstàncies només al final de l’última accepció o locució. Així ho hem fet, per exemple, en afaitar.

5) Referència, si s’escau, a altres repertoris lexicogràfics i altres fonts escrites o orals, així com a altres dialectes catalans, i també, si convé, a altres llengües romàniques.

6) Mecanismes i procediments de creació lèxica, si és possible.

Van en negreta els mots lemes que encapçalen cada article, així com les locucions i els números que figuren davant de cada accepció i de cada locució.

Considerem preferent l’arreplega, definició i exemplificació del material, treball que, com hem dit, no s’ha fet fins a hores d’ara. I per això, en els apartats 5 i 6 intentem expressar-nos, si és possible, amb un esperit de síntesi, procurant no repetir dades innecessàries que augmenten excessivament el gruix del repertori i lleven cabuda al major nombre possible d’entrades.

Quan en alguna veu documentem més d’una variant formal, les variants condicionades fonèticament apareixen en la mateixa entrada, en la capçalera de l’article, separades per una barra (/). Si per ordre alfabètic són consecutives, no fem servir entrades diferents, però si no ho són, cada variant figura com a lema en el seu lloc alfabètic, però només una, en general la de major ús o la més normativa, amb l’article corresponent. Les altres remetran a aquesta (→). Per exemple, en enredrar / endredrar / anderdar. En alguns lemes i sublemes situem entre parèntesis i en negreta els mots o formes que apareixen en alguns exemples, però no en tots. Així, la locució parlar (raonar) de l’anguila, de vegades es construeix amb el verb parlar i altres amb raonar, o tancar el(s) morro(s) es documenta en singular i en plural.

En els exemples documentals respectem la llengua de l’original, incloenthi la grafia. En canvi, introduïm, d’acord amb la normativa, la regularització ortogràfica en el lema. Regularitzem també en el lema, per la seua freqüència, alguns trets fonètics, com l’apitxament, la pèrdua de la -d- intervocàlica i l’ús de a per e en els segments inicials em-, en-, es- i eix-. En aquests casos, quan no es documenta variació formal, per tal d’economitzar espai, introduïm com a lema únic la forma regularitzada. Així, per exemple, la forma s’ancasaca es lematitza en encasacar-se, i no es crea un altre lema ancasacar-se. En els lemes que ofereixen algun dubte ortogràfic situem entre claudàtors la possible forma alternativa. Per exemple, cage [o caje].

Situem en entrades diferents els homònims dels quals tenim seguretat sobre el seu diferent origen etimològic.

Els diminutius solen figurar en la mateixa entrada que el substantiu o adjectiu del qual són derivats, en la capçalera de l’article, separats per una barra (/). Però si en la documentació consultada es troben amb un semantisme diferent, els situem com a lemes en un article diferent. Per exemple, bandera, bandereta.

Quan al lema li corresponen diverses accepcions, procurem ordenar-les combinant diferents criteris. En primer lloc, procurem establir un ordenament seguint l’enumeració tradicional de les categories gramaticals: substantiu, adjectiu, pronom, verb, adverbi, interjecció. En els substantius, primer el masculí i després el femení; en els verbs: usos transitius, intransitius i pronominals. Quan figura un ús substantivat d’un verb, col·loquem en primer lloc l’ús com a verb. L’ordre gramatical pot veure’s alterat per raons de precedència etimològica. Quan la unitat lèxica pertany a una sola categoria gramatical i no presenta diferències de construcció, com ocorre amb molts substantius i adjectius, amb un criteri lògic, ordenem les accepcions mantenint una proximitat entre els sememes més relacionats. Procurem situar en primer lloc, quan és possible, l’accepció que, segons les fonts documentals, és més corrent o més general, més estretament relacionada amb el significat etimològic o que documentem abans.

En les unitats fraseològiques hem optat per actuar de forma selectiva, sobretot per no estendre’ns en excés, i perquè el seu recull sistemàtic requeriria un altre treball diferent. Així, s’inclouen locucions, i no enunciats fraseològics o parèmies. És a dir, ens ocupem de les estructures complexes que són equivalents a la paraula o al sintagma, però no a unitats superiors (cf. Ruíz Gurillo, 1997: 71). Els enunciats fraseològics constitueixen actes de parla realitzats per enunciats complets (cf. Corpas, 1997: 51), i segons Coseriu (1986), el seu estudi pertany més aviat a la teoria literària i a la filologia que pròpiament a la lexicologia, o en opinió d’altres autors, es tracta més aviat d’un fenomen cultural que lingüístic en sentit estricte (cf. Corpas, 1997: 134-135).

Incloem, doncs, locucions nominals, adjectives, adverbials, prepositives i verbals. Per a no estendre’ns en excés i perquè pensem que poden formar part d’un diccionari diacrònic més específic dedicat pròpiament als fraseologismes, necessitat que ja vam suggerir en una altra ocasió (Martí, 1997:193), en les locucions aplegades en el present recull introduïm algunes restriccions. Així, no s’hi incorporen les estructures comparatives, incloent-hi les formades amb la fórmula fet + substantiu. D’una altra banda, dins de les locucions verbals, que segons Zuluaga (1980: 164-165), poden ser de dos tipus, commutables per lexemes verbals simples o equivalents a un sintagma format pel verb més almenys un altre element, ens limitem a les primeres (per exemple, apegar els ulls ‘dormir’), i dins del segon tipus generalment incloem només les més simples, aquelles en les quals en la commutació es manté el mateix verb. Així, recollirem, per exemple, parlar de taravella ‘parlar irreflexivament’, però no pagar els plats trencats ‘patir les conseqüències’.

Les unitats lèxiques pluriverbals van al final de l’article, ordenades alfabèticament. Quan n’hi ha de tipus diferent, primer figuraran les locucions nominals, adjectivals, adverbials i prepositives, i finalment les verbals. Les locucions formades pel substantiu o l’adjectiu del lema sense complements antecedit d’un determinant o d’una preposició precediran en la microestructura de cada entrada les formades pel nom més un complement. En algun article on hi ha moltes locucions (per exemple, cap) introduïm un cert criteri nocional, juntament amb l’alfabètic i el gramatical, procurant no separar les locucions relacionades semànticament.

Les locucions són distribuïdes en la macroestructura del vocabulari seguint una regla de prioritats entre les categories gramaticals: substantiu, adjectiu, pronom, verb, adverbi. No obstant això, poden trobar-se en l’entrada corresponent al verb de la locució quan incideixen en idees que expressa també el verb sol. Per exemple, allargar-se en tot lo fil, en allargar. Quan una unitat pluriverbal conté dos o més mots amb el mateix rang categorial, s’opta com a lema per aquella paraula que és la primera dins de la combinació de mots.

Ens agradaria expressar el nostre agraïment al Servei de Publicacions de la Universitat de València per haver fet possible aquest nou volum de Biblioteca Lingüística Catalana, a Elvira Iñigo, correctora pacient, sagaç i atentíssima, a Francesc Esteve, pels seus suggeriments tècnics, i als professors Antoni Ferrando, Emili Casanova i Jordi Colomina per les seues atentes observacions.

ABREVIATURES


a.:any
acc.:accepció
accs.:accepcions
adj.:adjectiu
ap.:apud
B. V.:Biblioteca Valenciana
cf.:compareu
doc.:documentació
f.:substantiu femení
ibid.:ibidem
interj.:interjecció
intr.:verb intransitiu
loc.:locució
m.:substantiu masculí
ms.:manuscrit
pl.:plural
prnl.:verb pronominal
pron.:pronom
sing.:singular
s. v.:sub voce
tr.:verb transitiu
→.:remet a una altra entrada

________________

1. Desitjaríem poder ampliar en un futur l’abast del present diccionari, amb un Diccionari del valencià modern i contemporani, que comprenga també el segle XX, elaborat, com aquest, a partir de fonts documentals, i on s’incloguen també les variants formals d’interés.

2. A fi de mantenir la continuïtat en la producció literària d’un mateix autor, preferim incloure també en el nostre corpus les obres publicades al segle XX d’autors que comencen la seua producció al segle XIX.

3. Tenim presents les paraules de Germà Colón (2001:17): «Cal tenir en compte que els texts i documents valencians han estat despullats molt deficientment, puix que la lexicografia científica és obra d’investigadors de les Illes i del Principat».

DICCIONARI HISTÒRIC DEL VALENCIÀ COL·LOQUIAL

A

abadejo, tallar l’ loc. ‘manar; sobresortir’. «Com a polític és hui / en dia este bon pardal (...) / el qui talla el abaecho / en lo partit federal» (Melonar, 73). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Martí Gadea dedica un capítol dels seus Tipos (apèndix, 136-137) a la locució tallar l’abaejo o bacallar. L’inclouen Lacreu (1995: 14), González i Felip (2000: 107) i Luís (2000: 276); en castellà cortar (o partir) el bacalao id. (Besses, 1905: 31; Buitrago, 1995: 74; Sanmartín, 1998a: 69; Calles i Bermejo, 2001: 195-196). Metàfora.

abarraganat -ada adj. ‘amistançat’. «Està el Santíssim patent, / y el tonto no baixa el cap. / Açò ho faria Lutero? / Ni el més abarraganat» (Recitado en duo, 5). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. barragana (Pomares, 1997: 46).

abatollar 1 tr. ‘trasbalsar, transformar’. «–No parle, que la constànsia / y el amor tot hu abatolla. / –D’amor a soles en l’olla / te notrirà la sustànsia?» (Escalante, I, 105). Acc. NR. 2 prnl. ‘atropellar-se, precipitarse; esvalotar-se’. «Mi marido / en seguida se abatolla» (Escalante, I, 253), «–Toca, anem-se’n a buscar-la [la dona estimada]. / Fet un chaval, s’abatolla» (id., II, 540), «Hui Valènsia s’abatolla / per vore·ls carros triunfals, / les dansetes, els timbals, / misteris i la degolla» (Ensisam, 58). Acc. NR al DECat, 1a doc. En Lamarca (1839) i Esc. Els diccionaris no el recullen com a pronominal, i no donen compte del matís d’‘esvalotar-se, moure cridòria, rebombori’, present sobretot en el tercer exemple de 2. Significats metafòrics fonamentats en les idees de ‘moviment brusc’, ‘agitació’, ‘enrenou’, ‘caiguda’.

abegot m. ‘beneit, ximple, gamarús’. «Ningun abegot marmole / d’esta festa, caganiu» (Morlà, 149), «Home, per lleu, vols callar? / En què estàs destre, abegot, / si no saps la beabà?» (Rahonament que fan quatre llauradors, 14), «un abadejo / que al bol havia agafat, / del gran sortit que peguí, / hem se caigué de les mans, / y un celestial abegot / ya el tenia cautivat, / mes tirí una sarpadota / y el torní a recuperar» (Leon, 1789b: 8). Acc. NR al DIEC i ND al DCVB, 1a doc. En Lamarca (Casanova, 2003a: 172) i Esc. Cf. «més bobo que un abegot» (Segura, 1998: 133). Metàfora degradant. L’abegot és un animal que pel seu volum, per la seua incapacitat per a fabricar mel, en el cas de l’abella mascle, i, especialment en el cas del borinot, pel soroll que genera volant, fa la sensació d’ensopiment, de malaptesa, d’inanitat, i d’ací el pas al significat de beneiteria i inèpcia és senzill. També es coneix abegot en el sentit de ‘persona malfeinera, que no vol treballar’ (DCVB).

ablanar (alguna persona) tr. ‘seduir, enamorar; moure l’afecte, entendrir’. «Va curruquechant a una siñoreta, esplicant-li son amor. Y per a més ablanar-la, li pondera les sehues habilitats» (Rahonament entretengut, 1). Acc. NR. Metàfora. Es passa del significat físic del mot a una significació més abstracta, a l’àmbit dels sentiments. Cf. ablanir ‘suavitzar, mitigar, fer minvar la violència d’un mal, d’una passió o afecte’ i ‘apaivagar, posar en calma’ (DCVB, I, 38; DIEC; Salvador, 1943: 243).

abogat 1 abogat de cuina loc. ‘persona que, sense títol d’advocat, és aficionada a pledejar i a inquirir assumptes d’altri, sense necessitat; batxiller’. Són «mestres en l’art de donar parers i pleitejar» (Tipos, 5-6). Figura en Esc., EscLl. i MGad. Un significat bastant similar tenen les expressions advocat de secà, advocat de marge, advocat de cap de marge i advocat de peu de marge (DCVB, II, 223); a Canals advocat de pardalets ‘advocat dolent o que no ha arribat a acabar la carrera’ (Sancho Cremades, 1995: 150). L’humor, la ironia i l’efectivitat de l’expressió es fonamenta en la contraposició entre dos mots d’àmbits semàntics ben diferenciats: el legal i professional i, en el nostre cas, el domèstic. 2 abogat de quícara loc. ‘advocat de poques lletres’. «Dotor de secà (...); que dicho título se aplique en tono despreciativo al letrado de pocas letras, o como tambien se dicen an algunos pueblos valencianos, abogat de quícara» (Las Provincias. Almanaque, 1887: 191). Metàfora degradant. La quíquera és un objecte domèstic i humil. Locs. NR.

abordar (una dona) tr. ‘mantenir-hi relacions sexuals’. «Digué Inés a son germà, / qu·era soldat de marina: / “Anit me dia Agostina / si li amostraràs l’armà” / “Di-li no j·a inconvenient, / però s’haurà de aguardar / a que la puga abordar, / tan pronte com s’alse el vent”» (Niu, 129). Acc. NR. Aquesta mena de metàfores bèl·liques són usuals en aquest camp conceptual. Cf. atacar, embocar o enfonsar el sabre, netejar el fusell o l’arma id. (Verdaguer, 1999: 207-217). → armada.

abuelassa f. ‘sogra’. «l’abuelasa dóna els plans, / la filla els posa per obra / y el marit té que pagar» (El fadrí, 100). Mot NR. Als Serrans agüelo, -a ‘suegro, -egra’ (Llatas, 1959: I, 94), també a Oriola (Guillén, 1974: 239). Aplicat pejorativament a la sogra, de la qual es destaca maliciosament la seua vellesa.

abur / agur / aür interj. ‘adéu, a reveure’. «y dient ya vaig per ella, aür!, girà la grupa y se n’anà a carrera uberta a buscar-la» (Rondalla, 20), «de tots em despedixc. / Pués, ea, abur, y a mandar» (Nova y gustosa notícia, 4), «Si ix en mal, media vuelta y agur España» (El Mole, 1837: I, 20). abur: mot NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Segurament en català ha penetrat per mediació del castellà. Les variants agur i aür no consten en els diccionaris de referència.

acabussó, pegar un loc. ‘desaparéixer; amagar-se (algú)’. «Ell quan vol es despareix, / mai entendré ses revoltes; / si pega un acabussó, / no hi ha escurapou que el trobe» (Morlà, 173). Loc. NR. Metàfora. Quan algú es capbussa en l’aigua d’alguna manera desapareix de la vista dels qui estan fora de l’aigua.

acarrejar (algú) prnl. ‘casar-s’hi’. «Pos no faltaba atra cosa / que chica tan guapa y rica / se l’acarrechara Sento, / tenint yo un fill que l’astima» (Millàs, 1871: 5). Acc. NR. Metàfora.

accihomo / accihome → eccihomo.

acollonar tr. ‘atemorir; acovardir’. «Con que vostés lo que volen és acollonar-me? Vorem, pués, qui és l’acollonat...» (Ensisam, 252), «Que no per ser l’atre rich, poderós o monarca, l’ha de acollonar a un en tota la rahó del món» (Tipos, 406). ND. En Esc., en Pomares (1997: 17); en castellà acojonar (Sanmartín, 1998a: 13-14); en francés couillon, -onne ‘se disait d’un individu peureux’ (Colin, Mével, 1990: 167). Metàfora. El prefix privatiu a- indica manca dels òrgans sexuals masculins, considerats popularment com a símbols de força i vigor, i, consegüentment, l’absència d’aquests és senyal de covardia.

acomodar intr. i prnl. ‘casar(-se), esposar’. «Desacomodat me trobe. / La que em vulla acomodar / faça’m de l’ull» (Romeu, 1979: 185), «un auditori real / de fadrins y de fadrines / que estan per a acomodar» (Martí, 1997: 341), «qui vol en mi acomodar-se?» (ibid., 247), «la volien / sos pares acomodar / en un fadrí que tinguera / a lo manco un bon pasar» (Branchat, 121). Acc. NR al DIEC, 1a doc. També en aragonés acomodarse ‘casarse’ i acomodo ‘casamiento en el sentido de si es conveniente, ventajoso o no’ (Pardo Asso, 1938: 16). Restricció semàntica del significat del verb.

acomodo / comodo 1 m. ‘marit’. «buscantli yo un comodo que ens sabria a tots de perles» (Rondalla, 194), «La incomoda un campaner / cuant encomensa a tocar, / y com patix de migraña (...), / no volguera eixe acomodo» (La foquerera, 7). Mot NR al DIEC, acc. NR al DCVB; 1a doc. 2 m. ‘pretendent, festejant’. «Pués del modo / que li u diu, pot contestar / que eu vingué tart a pensar [casar-se amb ella], / perquè tinc atre acomodo» (Colom, 1874a: 8). Acc. NR. Amb la o oberta, com assenyala gràficament Colom.

acoquinar tr. i prnl. ‘acovardir(-se), (fer) perdre el coratge’. «Estic pensant, Pelegrí, / que la pobra Catalina / deu estar de tu hasta así, / però ella no se acoquina / perquè a alborotar te guaña» (Escalante, 1855: 11), «Vosté de poc se acoquina» (id., I, 98), «fent-se la boca gran de contar per ahonsevol que les havia acoquinaes» (Ensisam, 252). 1a doc. respecte al DCVB. Derivat de coquí ‘murri’, ‘covard, roí’, possible gal·licisme (cf. DECat, II, 911).

adam / adan 1 m. ‘persona desastrada, desordenada, bruta, que posa poc esment de la polidesa i la cura personal’. «Viu que s’anaba acostant / hacia el campo de batalla / un seguet fet un adan» (Civera, 1820: 61), «–En la chaqueta / vosté no ha vist que li falten / tres botons? / (...) –No sap que sóc yo un adan?» (Escalante, I, 440), «...que també ni hi a atres [dones] que·s pixen damunt y no s’heu senten, de cofafes, bledes y arreu en totes les sehues coses. És veritat que les dones, y sobretot les jóvens, s’han espavilat prou, y ya no són tan adans com en temps arrere» (Tipos, 303). Mot NR al DECat, acc. NR al DCVB. Cf. fet un adam ‘mal arreglat’ (Raspall, Martí, 1994: 129), va com un adan ‘brut’ (Quintana, 1976-80: 103); anar fet / paréixer un adan ‘descurat en el vestir, brut’ (Moret, 1996: 60); també en castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 15-16; Besses, 1905: 18; Luque et al., 2000: 22; Carbonell Basset, 2000: 9). Deonomàstic fonamentat en la imatge habitual d’Adam com a home nu, o vestit només amb unes pells després de ser expulsat del Paradís. També s’aplica, per extensió, a les dones desendreçades. 2 m. ‘home nu’. «Van en punt de les dotse a péndrer el bañ, tal conforme ses mares els van parir. Allí es posen, adans desgalichats, sinse tindre vergonya de les mateixes ones, que són femelles y que denoten el seu rubor tirant esguits a dreta y esquerra» (Llombart, 1877: 122). Per referència a la nuesa del primer home, associada al desendreç personal. 3 m. ‘home feliç, afortunat’. «–Yo ací tinguí el paraiso / ficat en les borumballes: / Yo era un adan... (lamentant-se) / –I encà hu eres (burlant-se)» (Palanca, 1872a: 15). Accs. NR (2, 3). Hom juga amb el doble sentit del mot, el pejoratiu, que hem vist en la primera accepció, i el positiu (‘home feliç, afortunat’). Adam es pot considerar paradigma de l’home feliç i benaurat, abans de l’expulsió del Paradís. 4 fer lo Adam loc. ‘copular (l’home)’. «perquè dona Estefania / (...) de nit en casa / entra mussols. / De dia sols / lo barber i lo dotor, / lo sastre i procurador, / lo cosí i el confessor. / I en la seua rajoleta / tots jug[u]en a la xaldeta [jaldeta], / (...) i, fent tots lo Adam de la tal Eva, / vol donar-nos a entendre que s’eleva» (Morlà, 143). Loc. NR. Hom focalitza el paper d’Adam i d’Eva com a primer home i primera dona respectivament.

adobar tr. ‘fastiguejar, fer la guitza’. «–Porten un marech les festes... / –Y pa postres, la venguda / de la siñoreta acaba / de adobarmos» (Escalante i Feo, 1905: 370). Acc. NR. Metàfora irònica.

afaitagats m. ‘mal barber’. «Vosté a mi, so afaitagats?» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 310). Mot NR. Cf. afaitagossos ‘barber dolent, que afaita molt malament’ (DCVB, I, 229). Metàfores despectives.

afaitar 1 tr. i intr. ‘furtar, robar; llevar diners o alguna cosa de valor’. «No ham estat ben divertits / en òperes, en tragèdies, / en títaros y arlequins / (...), marmotes y bons vestits, / afaitant-nos els quincets» (En obsequi, 5), «el Tort afaytà a l’hu, / yo a l’atre vaig despullar, / y un grapat de pelucons / vàrem als dos encontrar» (Civera, 1813a: 2-3), «Hu del que yo em resele / que m’afaità un mocador» (Un pillo, 67). Acc. NR al DECat i ND al DCVB. Cf. afaitar ‘guanyar els diners d’un altre’ (Sánchez et al., 1991: 12), afaitar a u lo que té (Alberola, 1928: 4). Igualment fer la barba ‘tallar-la, afaitarla’ i figuradament ‘robar’ (Raspall, Martí, 1994: 319). 2 tr. ‘guanyar diners en el joc’. «Lo que seria bo, / perquè s’assente el dinar, / juar unes guinoletes (...). / Com los afaitava els quartos, / ja s’anaven entregant» (Martí, 1996: 337). 3 tr. i intr. ‘apunyalar; matar’. «–Tu no afaites? / –Mira así (li amostra també un puñal) / (...) –Y a qui peguem? / –Lo qu·és hui, / la caritat per a tots (fent señal de pegar una puñalà)» (Boix, 1861a: 14), «Me disfrase de sereno, / vaig al fransés... y l’afaite» (Roig, 1884b: 38). 4 tr. ‘destruir, anihilar’. «Quant va saber per lo clar / que·ls traydors que·l feren vindre / ya estaben en lo fosar, / y el canó de a vint-i-quatre / dos rechimens li afaytà...» (Rafelo de Picasent, 2). 5 tr. ‘menjar’. «se li planta en casa el tal D. N. en punt de michdia, hora en què en los pobles tot lo món procura aventar-se les mosques de damunt, y anar afaitant l’olla en tota pau y armonia» (Sueco, 86). Accs. NR (2-5). A Anna afaitar ‘comerse una cosa’ (Martí, Aparicio, 1989: 13). Usos metafòrics. Per similitud amb l’acció de ‘raure’, ‘llevar el pèl’, afaitar s’utilitza de forma humorística, aplicat a altres activitats on es fa desaparéixer o s’elimina quelcom (els béns, el menjar, la vida...).

afanar tr. ‘furtar, robar’. «Eu! Ya no me queden figues (...) / Pos avans que ningú em vecha, / afanaré les que puga, / que la fam ya m’atormenta» (Ovara, 1879a: 22). 1a doc. En Pomares (1997: 18); en castellà (Besses, 1905: 18; Seco, 1970: 273-274; Alonso Hernández, 1977: 11-12; León, 1996: 36; Sanmartín, 1998a: 17; Carbonell Basset, 2000: 10; Ruíz, 2001: 19). Del sentit de ‘treballar, guanyar treballant’ el verb afanar / afanyar ha passat a designar col·loquialment l’acció de ‘furtar, aconseguir il·lícitament’. Per als lladres, que inverteixen el sistema de valors socials establert d’acord amb els seus interessos, la seua activitat delictiva és un treball com un altre.

afaram 1 m. ‘persona molt lletja, d’aspecte repel·lent’. «Luego, yo no só afaram; / luego yo só polidet, / y no só leig com Maciana» (Brown, Escartí, 1990: 95). 2 m. ‘persona d’aspecte ferotge, bestial’. «Què tinch de traure yo que siga un poch baixet, si per gich pilar no cau la casa? Els hòmens no s’han de medir a vares, sinó a pams. Yo no bullch badulaques ni afarams al meu costat, que més m’estime poch y bo que molt y ruín» (Rondalla, 25), «Un home vach vore entrar / embosat hasta les selles. / Y cuant se desembosà, / li vach veure un furgadens / de Albasete, / així tan llarc (...) / Y, acostan-se, li digué: / “So Currita, ¿cómo estás?”, / perquè Socorro li dien / a l’ama de este afaram» (Martí, 1997: 306). 3 m. ‘gent bestial, sense escrúpols’. «Ay, afarams! / Váyanse muy noramala, / que se n’an de recordar!, / pués se atrevixen, canalla, / a un sacerdot maltratar» (Martí, 1997: 330), «Quant serà el dia que lliures / es vorem dels afarams!» (Llisensiado Tarròs, 6), «Ay afarams! / Ay manada de bandidos! / Ay lladres més consumats! / Estos eren els amics / que nos venien de pau!» (Civera, 1813a: 3). En els dos primers exemples, aplicat als enemics francesos durant la Guerra del Francés. 4 m. ‘persona ignorant, nècia’. «–Y qui els tocava [els instruments]? / –Afaram, / si vingueren tants de músics / de Sant Felip, de Alacant, / de Alcira y de Ontinient» (Gori, llaurador de Burjasot, 7). Mot NR al DIEC, accs. NR (1-4). 5 fer l’afaram loc. ‘fer bestieses, comportar-se irracionalment, sense judici’. «Lasereta del cabró!, / que tu en qui et pretens casar? / Tu em vols a mi o al rosí? / No vaches fent l’afaram» (Ros, s. a.2, 6). Loc. NR. Variant formal de feram. Originàriament sembla tenir gènere femení, si bé en els exemples de més amunt, quan es pot discernir el gènere d’afaram, és masculí. Del sentit inicial de ‘conjunt de feres’ i d’‘animal salvatge o danyós’, el mot passa a designar metafòricament les persones amb un comportament o un aspecte equiparable al dels animals salvatges.

afaramàs m. ‘persona sense judici, sense escrúpols’. «Què sap la mala ventura / per a que este afaramàs / s’enamorara del frare?» (Martí, 1996: 108). NR. Derivat d’afaram amb el sufix aspectiu -às, de caràcter despectiu i emfasitzador. Notem el manteniment del gènere masculí, com en afaram, a pesar que és aplicat a una dona, la qual cosa no deixa de contribuir a la connotació degradant de la metàfora.

afinar prnl. ‘anar-se’n, marxar’. «Vach a enrollar-me un sigarro / y m’afine en seguideta, / que hui és gran dia» (Arnal, 1877: 9), «–El prínsip la solisita, / y francament, tio Nàsio, / si ell torna, vosté s’afina. / –Com se entiende! Si me feren / vostés tan llecha partida!...» (Escalante, III, 72), «Estàs ya solt. Ara afina’t / sense chistar, o baix terra / te colgue a la acsió més mínima» (ibid., 218). Acc. NR. En EscLl. és qualificat de vulgar. Pel sentit i la forma sembla un derivat del substantiu fi ‘acabament, final’ (‘posar fi a l’estada, anar-se’n’). Cf. afinar ‘consumar, acabar, dur a la fi’, i ‘morir, acabar-se’ (DCVB, I, 252-253). Aplicat als diners: «dinés (...), tots me s’han afinat!» (Gregori, 1900: 19). La relació metafòrica entre acabar, morir i anar-se’n, marxar és lògica i coneguda (cf. Seco, 1970: 134).

afluixa! interj. «–Yo li pegue un tir. / –Afluixa!» (Palanca, 1925: 29). Acc. NR. Expressa sorpresa, admiració.

afluixada f. ‘imposició econòmica, pagament obligatori’. «Tots ixqueren a vore qui era, y qui es pensen vostés que seria a aquell hora? Un menistre del tribunal en un ofisi a la redacsió intimant la afluixada dels trenta mil, u la parada del Mole» (El Mole, 1837: I, 314). Acc. NR.

afluixar 1 tr. i intr. ‘pagar, donar o deixar diners’. «Si han de pagar algo, [diuen] afluixa» (Leon, 1787b: III, 3), «En cinc duros drets u torts / que els afluixares allí, / ya seguies ton camí» (Clérigues: 1820: 3), «–Quina és la condisió sine qua non [per a ser periodista]? –Depositar trenta mil reals en el banc de San Fernando (...). –De modo y manera que (...) seran periodistes en regla si afluixen» (El Mole, 1837: I, 217), «Els fumaors / de lo puro afluixar solen / tal qual gratificasió» (Un pillo, 25). Acc. NR al DECat i ND. Cf. les expressions afluixar la mosca (la bossa, els cordons, l’armilla o lo bolsillo) (Pomares, 1997: 19; DCVB, I, 259; Raspall, Martí, 1994: 213; MGad.). En el seu origen aquest ús d’afluixar deu tenir relació amb l’acció de descordar, d’afluixar, la bossa on es guardaven els diners, com mostra la cita següent: «Tòfol la bolsa afluixà / y els pinos de ella tragué / per a pagar l’almorsar» (Martí, 1997: 305), «per a fer-li afluixar els lligams de l’apretada bossa» (Pasqual Tirado, 1974: 57). El DCVB i Sanmartín (1998: 18) veuen en l’acció d’afluixar diners una acció sempre forçada o feta a desgana, però sembla no ser així en tots els casos, i que el pagament també pot fer-se de bona gana, com a agraïment per una acció rebuda, com en el darrer dels exemples transcrits més amunt. 2 tr. i prnl. ‘deixar anar una ventositat’. «Y en asò, tornà a afluixar / un·atra llima més grosa» (Martí, 1997: 345), «soltant rots i afluixant flatos» (Martí, 1996: 100), «Així que chafà els polvos, / el vicari s’afluixà / una bomba tan terrible / que la casa tremolà» (Martí, 1997: 347). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB es recull només a Catalunya i com a reflexiu. 3 tr. ‘pegar un colp (a algú)’. «–A vore, guapo. / –T’afluixe un lapo. / –Ya pots pegar» (Milacres, 203). 4 tr. ‘disparar’. «Ahí té vosté la orde per a que els periodistes afluixen chano chano trenta mil reals, que a molts és lo mateix que si els afluixaren cuatre tirs» (El Mole, 1837: I, 331), «Si et fan una mala feta, / no digues res a ningú. / Afluixalos l’escopeta» (Ensisam, 203). 5 tr. ‘dir’. «Hi a allí deputat que afluixa / tan pronte un no com un sí» (Castillo, 1870: 6). Accs. NR (3, 4, 5). Aquestes accepcions segurament tenen a veure amb l’acció de relaxar (afluixar) la tensió, la tibantor, que suposa contenir l’acció de colpejar algú que resulta enutjós, de disparar un arma de foc, de retenir una ventositat o de contenir la paraula. També s’aplica a l’acció de deixar anar renecs (Pomares, 1997: 19).

aforragaites m. i f. ‘persona avariciosa, gasiva’. «Temporal. –Yo me obliguí a mantindre a cost y costes a una ninfa de quince a veinte, la veritat. (...). Parranda: –Ellas te darán el pago. Charpeta: –La perdició nostra són tots eixos embelecos. Bufalampolla: –Majaeros, en un joc de mans ben fet cada semana sobra per a mantindre eixes ninyeries. Temporal: –Sagrat, asò és home, y no vosatros, aforragaytes, que sempre os giteu a fosques» (Leon, 1787c: 5). Mot NR al DECat ni al DIEC; acc. NR. Pomares (1997: 175) arreplega gaita ‘diners’, ‘cartera, moneder’; també en l’argot castellà gaita ‘cartera’ (León, 1996: 90). Vinyoles (1978: 94) documenta gaita l’any 1914, amb un sentit poc definit, sobre el qual pensa que «podria significar carta de jugar, a través de la idea de so, relacionada sempre en argot amb els diners». També en la germania castellana gaita ‘baraja de cartas’, «a cuyo son todos bailan», i ‘dinero que el jugador paga al dueño del garito y a los mirones’ (Chamorro, 2002: 421; Hernández, Sanz, 2002: 230-231). A Cardona i Solsona gaita ‘persona avara’ (DCVB, VI, 123). Si bé Coromines (DECat, IV, 267) dubtava d’aquesta interpretació perquè no veia la relació entre la cornamusa i la persona gasiva, la connexió és possible a través de les accepcions pecuniàries.

afufar / aufar / fofar / fufar 1 intr. i prnl. ‘anar-se’n, fugir’. «Per això s’ausenta Cento... / Mira si fa bé d’aufar-se» (Leon, 1811: 6), «–Pos entonces, lo millor / és que fofe de ma casa. / –Se n’anirem, tio gañat» (Mentres pasa, 15), «–A hon estan els que cridaben / per els atres pretenents? / (...) –Se fufaren. Y a mi què?» (Boix, 1861a: 24), «Però, Siñor, què serà / que tots d’así s’afufaren / y en silenci se n’anaren?...» (Milacres, 299). aufar-se: mot NR; afufar: mot NR al DCVB ni al DIEC i ND; fofar, fufar-se: mots NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. Reig (1999: 348) recull a Alcoi amb aquest sentit fofar, d’ús habitual fa trenta o quaranta anys, però actualment poc utilitzada. Cf. Que no fofes? Che, fofa! (Alberola, 1928: 341). 2 tr. ‘prendre enganyosament o per sorpresa, furtar’. «Pos bueno, no et queixes, / i si els qüens te fufen, / calla» (a. 1855) (Blasco, 1979: 131). Acc. ND. Deu ser un manlleu del castellà col·loquial afufar, afufarse id. (Besses, 1905: 18; Salinas, 1896: 266; DCECH, III, 422-423; Sanmartín, 1998a: 19; Ruíz, 2001: 20), que ja formava part del lèxic germanesc (Alonso Hernández, 1977: 14-15; Chamorro, 2002: 62, 63; Hernández, Sanz, 2002: 35-36).

agalles f. pl. ‘valor, manifestació de valentia’. «Pa confiar en vosatros / és menester tindre agalles» (Balader, 1871a: 16). Mot NR al DECat, acc. NR al DIEC; 1a doc. Segurament pres del castellà (DCVB, I, 276).

aganxar 1 tr. ‘detenir, atrapar algú que fuig o s’oculta’. «Puix si t’aganjen, digues la veritat, y voràs que festa et faran» (Leon, 1787c: 8), «Ya el tio Pepe marchà, / ya marchà la sehua tropa, / y Suchet també marchà, / fuchint com uns desertors, / o com lladres que han robat, / y per por que no els aganchen, / el refúgio van buscant» (Rafelo de Picasent, 6). 2 tr. ‘agafar o recaptar diners’. «aganxen tots els dinés» (Martí, 1996: 314), «I tirant a la bolsa mà, / li doní dotze doblons. / I ell la moneda aganxà» (ibid., 270), «Que les pesetes que agancha / de Catarrocha el portasgo» (Tabalet, 124). Mot NR al DIEC, accs. NR (1, 2). 3 tr. ‘atraure, convéncer (algú), amb enganys i interessadament, a fer una determinada acció’. «Ment; és un enemic vostre, que sols trata de aganchar-vos, per a aprofitar-se» (El Mole, 1837: I, 20). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. 4 tr. ‘seduir, conquistar’. «(Si la mehua chica agancha / a este agüelo, fa la sort)» (Ovara, 1877: 8). Mot NR al DIEC, acc. NR. Metàfora. 5 intr. ‘parlar animadament (amb algú)’. «Com l’ha d’encontrar son tio, / si està aganxat en Malena!» (Sainets il·licitans, 264). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. enganxar ‘detenir; aconseguir, atrapar’ (Vinyoles, 1978: 82; Pomares, 1997: 140). Metàfores construïdes sobre accions que recorden una mena de subjecció o unió ferma.

agarrada f. ‘relació sexual’. «Y don Paco s’entusiasma / y es creu bou de veritat. / Me l’anfila per el sentro [a Catalina la Torera], / la tira per dalt del cap, / y allà van a revolcons..., / lo que es diu una agarrà» (Catalina la Torera, 7). Acc. NR. Metàfora que evoca les idees d’‘enganxada’, d’‘unió’, a més de la referència a la rebolcada suggerida pel toreig. Cf. enganxar(-se) ‘copular’ (Pomares, 1997: 140; Verdaguer, 1999: 211), revolcón ‘relación sexual’ (Sanmartín, 1998a: 733).

agarrador m. ‘lladre’. «Tots volen ser senaors, / tots volen ser diputats, / tots ministres y empleats, / però tots agarraors» (El Mole, 1840-41: I, 380), «Hui entre tant d’agarraor, / sigau nostre defensor, / sacre apòstol valensià» (id., 1863-64: 367). Mot NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. També en la germania castellana (Hernández, Sanz, 2002: 36). Metonímia.

agarrafaüt m. ‘rapinya, acció d’agafar el que no és seu’. «El Mole (...) no perteneix a ninguna pandilla d’empleistes, ni cascaanous, ni sampa bollos, perquè no ha vist enchamay, ni vorà, en elles més que egoisme y fam d’agarrafaüt y arrepuña a qui puga més» (El Mole, 1840-41: I, 213). NR. Sembla un creuament d’agarrar amb el popular gafaüt (→), vocable molt usat per Bernat i Baldoví, un dels creadors de la revista satírica El Mole. Tots dos mots fan referència a l’acció de robar o d’apoderar-se dels béns aliens sense escrúpols, valent-se de qualsevol mitjà.

agarrafunyar tr. ‘furtar, robar’. «de lo que dien els papers públics que habia agarrafuñat de palàsio...?» (El Mole, 1840-41: I, 71), «y s’arrapaba el forro de les bolchaques enrecordan-se dels millos que habia agarrafuñat la Berònica real» (ibid., 93). NR. Mot format sobre el verb agarrar, figuradament ‘furtar, robar’. Probablement, cal veure-hi una confluència dels grups de garra ‘urpa’ (agarrar), garfi ‘ganxo de punta aguda’ (< GRAPHIUM) i garfa, més tenint en compte la influència i barreja que hi ha hagut històricament entre aquests grups (cf. DCECH, III, 103-107). Cf. esgarrafinyar ‘esgarrafar’, esgarrafinyada ‘esgarrapada’ (DCVB, V, 338; DECat, IV, 388), i els castellans garrafiñar ‘hurtar, robar’ i engarrafar ‘robar’ (Alonso Hernández, 1977: 317, 393; Chamorro, 2002: 361, 439). La terminació deu relacionar-se amb el sufix aspectiu verbal -uny- (cf. Duarte, Alsina, 1986: 71; Colomina, 1991: 52; 1995: 114).

agarrapunyer -era adj. ‘polític corrupte, lladre’. «invadí l’España una rasa de chent desengañà, descreguda, sinse idees ni prinsipis polítics (...), que (...) procurà nugar-mos a tots ben curts y amarrats per a despullar-mos, traure-mos els cuartos (...). Una vegà tirada tota eixa rasa agarrapuñera en lo camí de la Calderona» (El Mole, 1864-65: 404). Mot NR. Cf. a l’agarrapunya ‘a aferrapilla’ (Diccionari Aguiló, I, 42; DCVB, I, 279). Relacionat amb agarrar i arrepunyar, repunyar. → arrepunya.

agarrar 1 intr. ‘agafar algú alló que no és seu, furtar; obtenir fraudulentament un benefici’. «Tans compadres y comadres / per agarrar veig armats, / que pareix que estem ficats / en una cova de lladres» (El Mole, 1840-41: I, 380), «D’ells, com si foren pardals, / trac plomes de cada u... / Ay! Nelo, qui et guanya a tu / en falòries inmortals? / (...), que al cap y al fi és segur / que no seràs home oscur / mentres pugues agarrar» (Milacre del taberner, 4). Acc. NR. Amb les urpes o garres s’agafen els objectes i béns robats, igual com les feres capturen i subjecten les seues preses. 2 prnl. ‘renyir, barallar-se dues persones’. «perquè, així que s’agarraven, / ella solia armar / en la senyora filosa, / i començava a pegar / hasta que la hi fea trossos» (Martí, 1996: 122), «Sentiria que me vera / la de dalt, pués com me guipe, / s’agarrarà en Barbereta, / y yo em quedaré fent riure» (Escalante, II, 45). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Amb un sentit similar agafar-se (DCVB, I, 273). 3 prnl. ‘parlar, conversar animadament i sense preocupar-se pel temps; festejar’. «Tornaré un rato de espay. / Nosatros quant s’agarrem / pareyxem dos festechans, / que may l’arròs se’ls socarra» (Civera, 1813a: 12), «–Pués ya voràs, Ramonet, / cuant felisos som així. / –Ya esteu agarrats? / (...) No te tinc dit que no vullc / festechos dins de ma casa, / y menos en un gandul?» (Essenes del bombardeo, 1869: 18). Acc. NR. En aquest cas el contacte ja no és físic, com en l’anterior, sinó verbal, el qual fa que els participants en una conversa animada es troben com «enganxats» per les paraules, units per la interacció verbal. 4 prnl. ‘festejar, tenir relacions amoroses’. «Com la saó se n’empasa, / a una no li dien chut, / veent que pasaben dies, / s’agarrà en un cheperut» (Maldonado 1887, 5). Acc. NR. En aquest cas no està present la idea de ‘conversa’, entre enamorats o entre altres persones que parlen animadament com si ho fossen, com en 3, però sí la d’‘unió’, ‘ajuntament’, pròpia d’aquest verb. 5 agarrar-la loc. ‘embriagar-se’. «qu·a d’eixe, cuant l’agarra de veres, sempre li pega per fer el valent» (Caps, 67). Loc. NR. Expressió elusiva de caràcter encobridor. Cf. agafar-la [ben agafada] id. (Pomares, 1997: 19). 6 agarrar-se a braç partit loc. ‘renyir dues persones’. «Però ves-li dient pobre al que té pretencions de rich, si vols qu·en seguida et tire als gosos (...); això si no s’agarra en tu a braç partit o se trau el jafarot per a pegar-te dos furgaes» (Tipos, 161). Acc. NR.

agarrat -ada adj. i m. i f. ‘avariciós, gasiu’. «És molt agarrat; / en demanar-li el més mínim / favor, s’allarga a l’instant» (Escalante, II, 465). ND al DCVB. Cf. el malnom lo Agarrat, documentat en 1734 (Muntanya, 2000: 3); al Puig ser garrotero ‘avar’ (Luís, 2000: 274); en castellà agarrado (Besses, 1905: 18; Sanmartín, 1998a: 19; Carbonell Basset, 1000: 11; Luque et al., 2000: 24-25). Restricció del significat de l’acció d’agafar fort alguna cosa a una aplicació concretada en els diners i els béns materials en general, als quals s’aferra, i agarra amb força, la persona avariciosa. D’una manera semblant, s’explica enganxat ‘avar’, recollit a Canals (Sancho Cremades, 1995: 136), i el mot de l’argot francés arpinche ‘homme très avare’, derivat d’arpionner ‘saisir’ (Colin, Mével, 1990: 15).

agarrofant m. i f. ‘lladre’. «La pandilla de agarrofant que ha perdut a on ficar la ungla al soltar el trono» (El Mole, 1840-41: I, 95). Mot NR. Deu estar format sobre el verb agarrar ‘furtar, robar’, amb la terminació agentiva -ant, pròpia del participi present de la primera conjugació. Cf. agarrant ‘avar, massa afectat d’estalviar’ (DCVB, I, 279), agarrante ‘ladrón’, ‘alguacil’ (Alonso Hernández, 1977: 15). Com en agarrafunyar ‘furtar, robar’, probablement cal veure-hi una confluència dels grups de garra ‘urpa’ (agarrar), garfi ‘ganxo de punta aguda’ (< GRAPHIUM), garfa, i potser també agafar. La o pretònica podria explicar-se per analogia d’algun altre mot, com ara el substantiu agarró o el parònim agarrofar(-se), derivat de garrofa, popular en el valencià de l’època, com semblen provar-ho les accepcions que en dóna MGad.

agavatxat -ada adj. ‘afrancesat’. «desfogar el seu cheni contra els francesos y agabachats» (Chusep el Bo, 1). Mot NR al DIEC i ND al DCVB ni al DECat. Derivat de gavatx.

agilimógili / agilimógilis / agilismógilis 1 m. ‘embolic, confusió, desordre’. «cuant el cuadro de Europa estaba ya arregladet y cada nasió y reine en son lloc (...) li se’n va la mà a l’ofisial, y vate’m así el cuadro de Europa fet un pastís (...). Arreglà com pogué el cuadro empastisat (...) y a la prensa en ell. No sabent el prensiste el agilimógili (...), no se cuidà de comprobar la plana (...). Tot estaba confundit y arrebolicat» (Tabalet, 52). 2 m. ‘frau, afer brut, fraudulent’. «El article sobre la requisisió no és més que una crítica (...) de lo que sol susuir después de repartits els rosins a diferents escuadrons en los desechos (...). ¿És dir que s’ha comés algun delit?, què hagut algun agilimógilis? No siñor. És que pot haber-lo» (El Mole, 1837: II, 89), «Y torró d’a setse mil, / a on ha puchat des de cuatre, / carrera de agilismógilis, / per la adulació molt fàcil» (id., 1863-64: 123). Mot NR. Del castellà ajilimójili, compost d’ajo. Pròpiament és el nom d’una salsa feta amb all, a la qual s’afigen diversos ingredients (oli, vinagre, sal, tomàquet, etc.) (cf. DCECH, I, 90; Alcalá Venceslada, 1998: 27). Col·loquialment ‘aditamentos’ (Moliner, I, 106). Metàfores fonamentades en el sema ‘barreja’, ‘barbull’, d’una salsa amb tants ingredients. D’ací és senzill el pas a les idees d’‘ambigüitat’, d’‘imprecisió’, de ‘garbuix’, associades amb els assumptes fraudulents, foscos, poc clars.

agitanat -ada adj. ‘indigne, vil’. «esta política achitanà no t’omplirà de honra les volchaques» (El Mole, 1840-41: I, 87). Acc. NR. La cultura popular sol mantenir bastants prejudicis sobre els gitanos, als quals hom associa sovint valors negatius, sobretot relacionats amb l’astúcia i les males arts.

agrunsamenta f. ‘acte i efecte de gronxar, gronxament’. «Pepeta: –Pos si no·s vol dormir. / Maria: –Fes-li non...y non... / Visent: –Ya és tema / que sempre prop del meu cuarto / tinga yo l’agrunsamenta!» (Escalante, I, 132). NR. Derivat d’agrunsar, variant valenciana de gronxar, amb el sufix col·loquial i afectiu -menta (cf. Duarte, Alsina, 1986: 108-109).

agrunsar prnl. ‘dilatar o retardar la resolució o execució d’un afer’. «–Home, això no·s veritat. / Ell fa lo que tu li manes. / –Yo hu crech; y a voltes no hu fa, / sempre que pot agrunsar-se...» (Palanca i Hueso, 1898: 12). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora fonamentada en el moviment de vaivé, amb extensió al plànol psicològic. En Esc. agrunsar-se en algun negoci. → engrunsar-se.

aguaitacossos m. ‘tafaner, curiós, indiscret’. «l’atre era més guilopo que polit (...), gran escarbacalius y aguaytacosos (...), fisgó y gayta» (Rondalla, 12), «i atres tants que jo me calle, / com són los aguaitacossos» (Martí, 1996: 258). NR al DECat ni al DIEC. Sinècdoque. La persona indiscreta no únicament «aguaita els cossos», les persones, sinó també el seu comportament.

agüelo -a 1 agüelo, -a cuc loc. ‘vell verd’. «L’agüelo cuc» (Escalante, II, 528), «–Hoy no puedo darle el si. / (...) –L’agüela cuc! / Pués ella va poc pintà! / (...) –Eixa agüela verda, llecha» (Escalante i Feo, 1889b: 11). 2 agüelo, -a verd, -a ‘persona vella que conserva inclinacions galants impròpies de la seua edat’. «Baix d’u dels farols, una agüela verda en gran moño y mocador de Manila» (Llombart, 1877: 138), «Qui (...) / no coneixerà entre mil / a nostre tipo don Chil, / o siga, l’agüelo vert?» (Tipos d’auca, 155), «(Agüelo vert, mamarracho!)» (Portolés, 1893: 26). Locs. NR. En el DCVB (X, 727) i el DIEC (1995: 1857) vell verd id. Metàfora burlesca basada en la contradicció entre la vellesa, i la conducta que se’n considera pròpia, i la joventut, simbolitzada pel color verd. En castellà l’expressió viejo verde ‘viejo que conserva inclinaciones galantes’ es documenta ja en Quevedo (Seco, 1970: 533).

àguila / aguileta 1 f. ‘moneda de cinc cèntims’. «Mire, hui fan correguda; / sinc aguiletes que tinc / li les done y paca·ls bous» (Máñez, 1888: 11), «Esta chent no vol deixar-mos ni un àguila, y se emportarà hasta la suor» (El frare, núm. 12, p. 1). Acc. NR al DIEC, 1a doc. MGad. el qualifica de terme vulgar. Sinècdoque, segurament pel gravat de la moneda. També s’aplica a la pesseta (Sánchez et al., 1991: 12). 2 f. pl. ‘diners’. «Les dos causes prinsipals són: el temps y les aguiletes. Tot lo cual a mosatros mos ha faltat» (Sen Fransés 1893, 2), «la cartera de les àguiles» (Ballà 1899, 3), «(Yo em case en esta agüela. Encara està fresca, y té aguiletes...)» (Colom, 1909b: 11). Sinècdoque, a partir de la primera significació. 3 f. ‘ració de beguda per valor d’una aguileta’. «Pa que no te’n vens en nosatros a que·t vechen els amics y es farem un·àguila?» (Máñez, 1888: 9), «–Tu estàs hui algo marechat. Alguna aguileta de més. –Més valguera haber-me estat fent-me aguiletes, y no haber anat a Cadis...» (Asencio, de Hoyos, 1896: 28), «–Volen fer-se una aguileta? / (...) –S’agraïx» (Escalante i Feo, 1900: 31). Accs. NR (2, 3). Metonímia. 4 fer l’àguila / l’aguileta loc. ‘fer el betzol, fer beneitures’. «S’enamora asta les gajes de Gimo del Portal, l’atre germà, que també estava fet grulla per ella y anava com un llam, fent l’aguileta, per a veure d’emportarse-la» (Rondalla, 14), «Se n’anem. No·m fasa l’àguila, / y sobretot mucho ojo! / M’antén?» (Ovara, 1879b: 15). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. MGad. relaciona aquesta locució amb l’expressió sinònima fer l’àngel bobo, personatge amb ales i rostre candorós que figura en la processó del Corpus de València, com també hi figuren les àguiles, símbol dels evangelistes. Fer l’àguila és sinònim de fer l’àngel, fer lo bambau, fer lo Quelo i fer lo Tòfol (EscLl.). Cf. «Como aquí hay tanto que ver, / amigo, per lo carrer / hu pareix l’àguila bova!» (Escalante, I, 293); aguilot ‘beneit, ximple’ (Marian, Sanchis, 1994: 107), fer-se el aguiló o el tòfol (Alberola, 1928: 119).

aguilutx m. ‘poca-solta’. «–Nem-se’n a casa, / ya tornarem el dilluns. / –Com tornar! Si este dumenche / és el sorteo, aguiluch» (Escalante i Feo, 1889a: 24), «–No coneixes la vergoña / (...). Aguiluch. / –Que ya no me vols?» (id., 1905: 377). Mot NR. Del castellà aguilucho. Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants. En murcià abilucho ‘persona desvaída’ (García Soriano, 1932: 1).

agulla 1 f. ‘penis’. «“Per a tretze portals hi ha trenta agulles”. / I respon don Orinal: / “Ma muller ne té cent en un portal”. / Responen dos estudiants: / “Los portals de les dones són tan grans / que han menester agulles de jagants”» (Morlà, 125). Acc. NR. En l’Espill de Jaume Roig agullada ‘membre viril’ (Vila, 1990: 152). Metàfora formal i funcional (per la funció penetrant de l’agulla). En l’exemple de Morlà es juga humorísticament amb l’equívoc provocat per la polisèmia del mot agulla. Recordem que l’agulla de portal era, a València, el ‘dependent encarregat de cobrar l’arbitri de portes’ (DCVB, I, 324). 2 caure les agulles del canut loc. ‘ejacular l’home’. «luego que ella ha conegut / que estaven casi caent / les agulles del canut, / (...) en un bell en sec s’ha alçat» (Bernat i Baldoví, 1845a: 38). Loc. NR. → canut.

agur → abur.

aigua 1 aigua de cebada loc. ‘cosa de poca importància, fotesa’. «Les dimisions aigua de sebà» (La moma, núm. 2, p. 16). 2 aigua de tramussos loc. ‘cosa de poca substància, de poca importància’. «tots esperen en gran ànsia que contesten den de Berlín el seu paréixer a lo qu·ha dit el Gobern d’España, y yo me pense que tot serà aigua de tramusos» (El tio Garrote, núm. 6, p. 3). Locs. NR (1, 2). Metàfores. En al·lusió a la poca substància d’aquestes aigües. 3 aigües blaves loc. ‘la mar, l’oceà’. «arreplegaba chent per a traure contrabando de les aigües blaves» (El Mole, 1837: I, 134). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. Metonímia. 4 banyar l’aigua (davant) (a algú) loc. ‘afalagar-lo, procurar complaure’l’. «però qu·era un marsapà si li entenien el chènit y li sabien bañar l’aigua» (Ensisam, 237), «Mes ell tingué tanta sort / que no·l castigaren may, / perquè sempre anava als quefes / banyantlos l’aigua davant, / gastant-los moltes pamplines, / fent-los riure a no parar» (Troços, 133). Cf. ballar l’aigua davant [a algú] id. (DCVB, I, 339); ballar l’aigua (a algú), ballar l’aigua als ulls (d’algú) id. (Reig, 1999: 89; Gascón, 1999: 199); banyar-li (a u) l’ull ‘ganarle la voluntad’ (MGad.). La paronímia ballar-banyar deu afavorir aquestes expressions. 5 fer aigua loc. ‘desfer, resoldre’. «Que alegria! / Fet aigua l’atre belem, / ya no tindrà en que·s casem / l’entruperi que tenia» (Balader, Sales, 1876: 974). Loc. NR al DECat, acc. NR. Metàfora. 6 mudar-li l’aigua al canari loc. ‘orinar’. «com si no existiren per a molts els mingitoris, pareix que s’hachen aparaulat el anar allí a mudar-li l’aigua al canari» (Llombart, 1877: 151). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora. 7 prendre l’aigua de més arrere loc. ‘prendre el fil de la narració, l’assumpte, de més arrere’. «Tornem ara als tres germans, que ya pareix que dormen massa, y prengam l’aygua de més arrere... och, que no me’n recorde a on estava!» (Rondalla, 28). 8 tornar-se aigua (quelcom) loc. ‘esvanir-se, perdre’s’. «Eixe títol s’ha tornat / aygua, Saro, pués de l’aygua / vingué lo seu nominat» (Tio Bernat, 1). Locs. NR. Metàfora, segurament per associació amb la imatge de l’aigua que es perd entre els dits, que no es pot aferrar amb la mà.

aire 1 m. ‘vacuïtat, insubstancialitat; manca de contingut’. «Noms sinse sentit, o paraules plenes d’aire (...): pacto social, libertad civil, seguridad individual, progreso, igualdad (...)» (El Mole, 1837: III, 27). 2 m. ‘vanitat, frivolitat’. «Això de la policia / són només ceremonials / que van per la part de fora, / y és tot ayre en bon romans» (Ros, 1748: 2). Accs. NR (1, 2). Metàfores fonamentades en les característiques físiques de l’aire, lligades a la idea d’immaterialitat, de buidor, d’evanescència. 3 enviar a pendre aires loc. ‘enviar a mal viatge’. «Hast·ara es movilisaben hòmens y dones, ara ya es movilisen convents. El de Malaenes se va a movilisar molt pronte y l’enviaran a pendre aires» (El Mole, 1837: I, 43). 4 parlar a l’aire loc. ‘parlar sense substància’. «Poquet ha dit, poro bo, / qu·ell no parla a l’aire may» (Balader, 1863 [1919]: 10). 5 pendre l’aire (a algú) loc. ‘prendre-li confiança’. «Si és carraca, / als tres dies li pren l’aire, / y tindrà un atra castaña» (Ovara, 1877: 8). 6 pendre un aire loc. ‘prendre una certa estima’. «Com así fea els mandaos y m’habia pres un aire...» (Escalante, I, 432). Locs. NR. Metàfores.

aixalma, posar l’ (a algú) loc. ‘criticar-lo, malparlar-ne’. «Ella: –Saps que mos volen cremar / per les nostres relasions? / (...) Lo sert és que tots ho saben, / y tot lo món s’ha escamat. / Ell: –Encà no mos han pillat, / així és que debaes mallen. / Yo tinc les mehues rahons / per a pendre-u tot en calma, / y si en posen molt l’aixalma, / m’aguantaré... Marmolons!» (Borrull 1890, 3). Loc. NR. Variant de xalma o salma. Metàfora, per referència a la càrrega de la bèstia (cf. DECat, VIII, 61; DCVB, I, 359; IX, 691; X, 900).

aixarop, beure’s l’ loc. ‘copular’. «Aquesta fadrina / pareix del bec groch, / y ans que se la pape / aqueste arriot, / (...) vull / beure’m l’aixarop» (Mulet, 176). Loc. NR. Metàfora. El verb beure, com menjar, s’usa de vegades col·loquialment formant locucions amb referència a l’activitat sexual (cf. Pomares, 1997: 51; Verdaguer, 1999: 207-208). El gaudi del sexe està també evocat per la dolçor de l’aixarop.

aixeta / eixeta 1 f. ‘borratxo, ebri’. «Eixe home és una aixeta» (Escalante, I, 492). Acc. NR. Cf. estar com una aixeta (Escalante, II, 100). Metàfora jocosa per relació amb l’aixeta de les bótes i tonells de vi. 2 eixeta del tonell loc. ‘anus’. «De resultes de esta porga, conten que li agarrà al siudadano real una diarria que se n’anaba de bareta, perquè la por li rompé el pestell y li afluxà la eixeta del tonell» (El Mole, 1840-41: I, 143). Metàfora jocosa i encobridora. Cf. anar com una aixeta ‘tenir diarrea’ (DCVB, I, 370), anar-se’n u com una aixeta (MGad.). 3 soltar-se l’aixeta (a algú) loc. ‘fer de cos, defecar’. «Quant monsiur de la Corneta / el llit es veu circuir, / va pegar un gran suspir / y s’asentà en la silleta. / Se li va soltar la aixeta. / Com un noy plora y suspira, / es desmaya y casi espira» (Chorro el Parrut, 4). Locs. NR. Cf. anar-se’n com un·aixeta (Alberola, 1928: 23), «A penes foc li peguí / a la primera mineta, / lo mateixet que una aixeta, / lo que vach minchar tirí» (Cervantes 1890, 7). Metàfora amb un cert caràcter eufemístic i amb connotacions humorístiques.

ajonetes f. pl. ‘festes, afalacs, que es diuen a les criatures’. «Y a la nit parí. / M’han dit que una chica. (...) / Naixqué en dos dentetes, / y Miquelo li dia ajonetes» (Miquelo y Tomasa, 4), «Ajonetes, toca manetes» (Tonadilla alegre, 1). Mot NR. Derivat de la veu [áxo], amb la qual s’acarona i estimula els nadons perquè comencen a parlar. Deu tenir origen onomatopeic, imitació dels sons inarticulats que produeixen els nadons.

ajuntaculs m. i f. ‘mitjancer de matrimonis’. «També tinc aparellats mols de estos achuntaculs, / de estos que casamens fan» (Coloqui nou a hon se referix lo que li pasà a un fadrí de València, 7). Mot NR. A Sinarcas juntaculos ‘casamentero’ (Palomares, 1981: 259). Mot compost de caràcter humorístic i degradant, que juga amb l’aspecte sexual i escatològic, mitjançant una sinècdoque: la part (el cul) representa el conjunt (la persona).

ala / aleta 1 agarrar de l’ala (algú) loc. ‘seduir-lo, conquistar-lo’. «–Ting un nóvio y no m’agrada. / –Pos anvia-lo al bordell. / (apart) –Ya·l tinc agarrat de l’ala» (Salelles, 1864a: 16). 2 fer de l’ala (algú), fer d’ala (algú), fer de l’aleta (a algú), fer l’aleta (a algú) loc. ‘seduir; enamorar, festejar, fer la cort; afalagar amb paraules amoroses, amb llagoteries’. «–Pot vosté estar molt ufana, / qu·és una rosa de abril. / –(Vamos, ya l’ha fet de l’ala)» (Ovara, 1881a: 19), «Gràsies perdiueta meua / (pronte la vach a fer d’ala), / que felisos ham de ser / cuant mos posen la casaca» (Coloqui entre Nicàsio y Chuana, 3), «Yo la aní cucurrechant, / fent-li a voltes de la aleta, / y a voltes tirant-li gra» (Martí, 1997: 262), «Pos li parlaré de l’amo, / de eixe que li fa l’aleta» (Portolés, 1893: 21), «Estaba fent l’aleta / molt sério a Felumeneta» (Roig, 1871: 21). El recull Reig (1999: 328); en l’ALPI fer l’aleta figura a la Pobla de Benifassà, el Pinós i Crevillent (Garcia Perales, 2001: IV, 2186); al Villar de l’Arquebisbe hacer a uno la aleta ‘hacerle la rueda, rondar tras él para conseguir algo’ (Llatas, 1959: I, 98). Usat també absolutament, sense complements: «Eixe és el que fent l’aleta, / m’oferí casar-se en mi. / Y después féu media vuelta, / y si te vi, no me acuerdo» (Ovara, 1879a: 17). 3 fer d’ala (algú) loc. ‘enganyar, trair’. «ma nevoda el vol un poc [el caporal], / però (...) / van a quedar de rompuda, / perquè la so Llengua Blaba / y el cabo de potros negres / pareix que l’an feta d’ala» (Palanca, 1868: 18). 4 fer d’ala (algú), fer-se d’ala (algú) loc. ‘pegar, apallissar, malmetre (algú) a colps’. «M’ha desafiat... / (...) Si no ix vosté, el fas de l’ala» (Escalante, I, 527), «(A eixe andalús [que pretén la seua xicona] me’l fas d’ala / hui mateix). / (...) / So punyales, / del forro del seu llomello / vaig a ferme un ridoblante» (Palanca, 1872a: 14), «Tenint (...) enemics / que, a poder, mos faran d’ala» (Escalante i Feo, 1889a: 51). 5 ferir l’ala (a algú) loc. ‘afalagar amb paraules amoroses, amb llagoteries, fer l’aleta’. «Ella me mira, me popa / y em ve sempre ferint l’ala, / buscant en mi pa l’ivern / un abrigo en la casaca» (Palanca, 1884a: 5v). Locs. NR. Metàfores. Cf. ferir d’ala ‘ferir un ocell a una ala, amb un tret’ (DCVB, I, 393).

alacrà m. ‘membre viril’. «Un llauraor de la Sarga / li dia a la sehua filla: / “Cuant vetjes un alacrà, / futj-li el bulto, per si et pica”, / Mes com ella cas no en fea, / li picà este bitjo un dia, / de tal modo qu·als nou mesos, / se li endeñà la ferida» (Niu, 79). Acc. NR. → picar.

aladroc, peixcar loc. ‘copular (la dona)’. «Esta dona (...) / per capricho o per moïna / al dimoni li fa lloc, / y com si fora fadrina, / torna a peixcar aladroc. / Y de presa..., mich frechit, / abrasint y gotechant, / amagà del seu marit, / la infelís se’l va menchant» (Bellver, 1866: 61). Loc. NR. Metàfora. → peix 3.

alarb 1 m. ‘persona salvatge, brutal; hostil’. «Allí dalt / vaig veure’m, y encara en por, / perquè a l’estar contemplant / al generalot dels moros, / que pareixia un alarp, / y tota aquella canalla, / me se va representar / que ya estava yo cautiu» (Leon, 1789c: 6), «caigué en mans de aquells alarbs» [els soldats francesos enemics] (Paper interesant, 3). 1a doc. En Guerau de Montmajor, alarbí ‘home de caràcter hostil’ (Casanova, 1987: 79). 2 m. ‘persona malintencionada i sense escrúpols’. «És lo cert que ni en Ginebra / es farien tals maldads / com les que assí mantenien / Florido, Pineda y Blai (...). / Pués què direm de Pineda? / Este no és tant de admirar, / perquè és de Orà descendent / y és forçós que siga alarp. / Este (...) / grans partides a huit lliures / de forment a fet portar, / y a tretse y micha el venia / als pobrets dels valencians» (Blasco, 1984: 152). Sembla que en un fragment de l’Espill de Jaume Roig citat per Coromines (DECat, I, 351) el femení alarbes té un sentit connex, si bé Coromines no el detalla. 3 m. ‘home de poc seny, ximple’. «Home, què fas? / Tens girat l’enteniment? (...) / Ya sé que eres un alarp, / y es predicar en desierto / buscar la formalitat» (Leon, 1789a: 7), «–Home, yo sense vergonya / te asegure que espasmat / hem quedí (...). / Y no parí fins a dalt del campanar, / y encara em pensí no estava / segur; puix de veritat / vaig creure de que eren moros. / –Home, si eres un alarp» (Leon, 1789c: 6). Accs. NR (2, 3). En Esc. i MGad. alarb ‘inculto, rústico y brutal’, fent una associació de la incultura i la ignorància amb la rusticitat i la brutalitat, com sovint sol produir-se en la mentalitat popular. Metàfores degradants de base xenòfoba. També anar com un alarb ‘anar mal vestit, descurat’ (Raspall, Martí, 1994: 224).

albarda, plantar l’ (a algú) loc. ‘enganyar-lo amb bones paraules; escarnir-lo’. «Jo, que em tragaria un ast / o una ballena de punta, / ya se ve, m’ho vaig tragar [el purgant] (...) / Així me plantà l’albarda / i me féu tragar el ham» (Martí, 1996: 233). Loc. NR. Amb un sentit similar albardar (DCVB, I, 421). Metàfora degradant. L’albarda integra els arreus de les bèsties de càrrega, a algunes de les quals, com els rucs, hom els atribueix culturalment la qualitat de l’estupidesa. Cf. albarda ‘gandul’, ‘persona que no sirve para nada’, a Almeria (Escobedo, 2003: 21).

albardar intr. ‘dominar, tiranitzar’. «–Digues, qu·has fet estos dies? / Pedre treball y esposar-te / a qu·una bala et matara / (...) / –Això és sert, però també / si nos deixem albardar... / –Tu deixa fulla pelar / al que té cucs...» (Essenes del bombardeo, 1869: 18), «mentres que a la mala hembra / que los albarda en un trono / la ponen» (Escalante, II, 213). Acc. NR al DECat ni al DIEC. També en aragonés albardar ‘imponerse a otro’ (Pardo Asso, 1938: 24), no dejarse albardar ‘no dejarse imponer’ (Torres Fornés, 1903: 253). Metàfora animalitzadora i degradant.

albardó, posar un (a algú) loc. ‘entabanarlo, ensarronar-lo’. «Ton pare és només un burro. / Cregues-o. Eixe bona pesa / de Manco, astut, li ha posat / un albardó, y se l’arrea / per a hon vol» (Lladró, 1858c: 9). Loc. NR. Metàfora animalitzadora i degradant.

albargina f. ‘nas unflat’. «–y va... y m’arrima / dos trompis tals en la nàpia. / (...) Encara em cou si me’l toque. / –Y el té unflat. / –Una albarchina» (Balader, 1874: 6). Acc. NR. Metàfora formal.

albercoc 1 m. ‘ximple’. «Yo em ric com un albercoc / de vore qu·estos gabachos / són tan burros y tan machos / que no saben lo que és foc» (Donsaina, 113), «Que no seràs albercoc?... / No estàs mirant tan patent / qu·en tu pren el casament / així... a manera de choc?» (Salelles, 1864b: 23). 1a doc. Cf. estar fet un bercoc ‘dícese de quien es blando de espíritu, parco de palabras y acciones, que se fia y se lo cree todo’ (Llorens, 1983: 41), eres un albercoc (Anguiz Pajarón, 1984: 290). En Cañís y cañisaes (127): abercoc ‘estúpido’; albercoch de marge ‘patán, el sujeto sencillo e ignorante’ (MGad.); Ambercoc, sobrenom d’una persona que mostra poca vitalitat (Juan, Pasqual, 1991: 179). A Aiora albercoque ‘persona ignorante o necia’ (Martínez Sevilla, 1976: 19); a Níjar (Almeria) abercoque ‘persona poco lista’ (Escobedo, 2003: 15). És relativament corrent l’ús de metàfores vegetals per a qüestionar les facultats intel·lectuals, amb la consegüent degradació i humor. El símil vegetal suggereix absència total de cervell. Les fruites i hortalises remeten a allò inert, passiu i agafat a la terra (cf. Luque et al., 1997: 105-107). Coromines (DECat, I, 146) explica aquesta metàfora en concret basant-se «en el gust bajà i sovint insípid del fruit». 2 m. ‘testicle’. «Ella li fa la enuchada, / en melindres y postures. / Ell li amostra els albercocs, / per a que se li desenuche, / dient-li (...): / “Mira que albercocs que et porte. / Tasta’n, que són com lo sucre (...). / Pren este rabe que et done, / mes no el prengues per les fulles”» (Martí, 1997: 242-243). Acc. NR. En Pomares (1997: 22) i Verdaguer (1999: 181, 195): albercoc ‘testicle’, ‘vulva’. Metàfora formal. → pruna.

albis, estar in loc. ‘estar dejú’. «si vol ya pot / la mantellina llevar-se / y fer-mos el almorsar, / perquè encara estem in albis» (Escalante, II, 648). Loc. NR. En MGad. estar o quedar-se in albis ‘estar o quedarse asperges, sin percibir o comprender una cosa’, ‘quedarse en ayunas o sin comer’; en Alberola (1928: 109) estar o quedarse in albis; en Gascón (1999: 367) estar (algú) in albis ‘no saber una cosa’. Deu ser un dels diversos llatinismes popularitzats, passats al registre col·loquial, amb canvis semàntics. → asperges.

albufera f. ‘acció de beure alcohol, de bufar(-se)’. «Yo sóc pla, no gaste tufos, / la albufera no·m fa choc (Acsió de beure)» (Garcia Capilla, 1893: 14). Acc. NR. Homonimització formal de caràcter jocós de bufar amb el parònim albufera, que evoca la famosa Albufera de València.

alça! 1 interj. «So Mariana: –Oy, la padrina! (Al verla todos se levantan) / Intendent: –(Que guapa) / A los pies de usted, señora. / Madrina: –Beso a usted la mano. / So Mariana: –(Alsa! / Aneu-li a eixa en cumplidos / que ben altet en ells ralla)» (Merelo, 1871: 9). Acc. NR al DCVB ni al DECat. En aquest context la interjecció expressa una actitud de sorpresa o d’admiració per part del parlant. 2 alça món! interj. «A Toneta la rifera / li he de fer pegar un bot. / De a vint dotsenes els chue, / y si poguera... / –Alsa món!» (Escalante, III, 101), «(Alsa món! / Anirà a lluir la cara / de bollo de monisió)» (Escalante i Feo, 1897a: 17). 3 alça morro! interj. «Ben vestir, ben armat, / casa franca y cama blanda / (...). Alsa morro!, és millor viure / que el que yo puc desichar» (Alapont, 1869: 8). Locs. NR. Expressió d’alegria, de goig.

alçapiu m. ‘tipus de beguda alcohòlica’. «y al vi li dihuen bacón, / o mansanilla o champaña; / y a l’aiguardent ojen / y a l’alsapiu crec que manta» (Tipos d’auca, 198), «se faran les dones un ditet de vi y els hòmens una copa de alsapio» (El blua, núm. 2, p. 2). Mot NR. En Pomares (1997: 23) alçapius ‘afrodisíac, que excita el desig sexual’. Mot compost d’alçar i de piu, metafòricament ‘membre viril’. Segurament està motivat per la sensació d’eufòria i d’exaltació que en un primer moment provoca l’alcohol.

alcavot -a. 1 m. i f. ‘proxeneta, mitjancer d’amors’. «Desterre les alcavotes, / que a les xiques de deu anys, / (...) de llit en llit van portant» (Morlà, 128), «per a asegurar / un poquet millor la cosa, / me’n vach anar a buscar / a una de aquelles dones / que acostumen a tirar / las mangas con gran salero, / y dient-o per lo clar, / de les que fan de alcabotes» (Branchat, 121), «–Chesús, cuanta criatura! / Y què busca? / –Atre marit, / que mantinga els moñicots. / –Y a eixa viuda qui li ha dit / que yo y tu som alcabots?» (Sueco, 116). 2 m. i f. ‘xafarder, portafarcells, maldient’. «–Senyor, vosté què fa allí, / que nos està escoltant? (...) / –Molt bé conech a vostés. / Deixem que vinga don Blas, / y voran com en la torre / als dos ha de fer ficar. / –Lluch, tu saps qui és este? [l’algutzir Alguer] / El alcabot de don Blas» (Blasco, 1984: 144), «Ell era delator, alguacil, “gos de pressa”, com ell mateix se dia, y lo més indesent tiramànegues y alcabot del corregidor [de València]» (Tipos d’auca, 240). Acc. NR. En castellà col·loquial també es coneix alcahuete ‘persona chismosa’ (Seco et al., 1991: 191), ‘correveidile’ (DRAE).

alcides m. ‘home de gran força muscular’. «Un alsides / que, perquè·n los entaulats / fa dels hòmens de la forsa / la pantomima, no hi a / qui el mire» (Escalante, I, 94). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. Usat amb un cert to despectiu. Antonomàsia, procedent d’Alcides, sobrenom d’Hèrcules, per la seua força extraordinària.

Alcora, ser de (l’) loc. ‘ser ximple, beneit’. «Si hu de quan en quan no llançara alguns rejius y no·s donara ayre, em pareix a mi que li pujarien a cavall y que·l tindrien per un escurapous o com si fóra de l’Alcora» (Rondalla, 39), «Pués se n’ha empuchat poc allà, / en gràsia de Déu, la polla! (...) / La castellana de Silla!, / que es crehuen que som d’Alcora!» (Colom, 1872: 21). Loc. NR. No està clar per què s’associa la vila de l’Alcalatén amb aquesta locució. Martí Gadea (Tipos, I, 10) recull la dita paréixer de l’Alcora ‘afectar ser bovo, simple o beneit, siguent en realitat astut y molt espavilat’. En La infanta Tellina y el rey Matarot figura l’expressió lo bobalar de la Alcora i en un altre manuscrit lo gran babós de la Alcora (Mulet, 248). En les cites de més amunt no s’aprecia el matís de fingiment interessat de la ximpleria del qual parla MGad., i és repetit en el DCVB (I, 458), per tant, veiem que també s’aplica a la persona ximple, no sols a la que ho fingeix. Igualment a Canals paréixer que siga d’Alcora ‘no adonar-se del que s’està dient; ser babau’ (Sancho Cremades, 1995: 214). No és descartable que darrere d’aquesta locució hi haja alguna relació amb el nom de la població parònima de Coria, el qual s’associa ja des d’antic amb els mateixos tòpics atribuïts a l’Alcora. De fet, en la nostra terra, als segles XVIII i XIX, era molt popular el personatge del bobo de Cória (→), recollit, entre altres, per Martí Gadea en els seus Tipos (58, 254-255). A Beneixama paréixer (algú) d’Aiora o d’Otos «eufemisme per estupidesa. Semblar que una persona no és del lloc on viu perquè tot el que li passa, veu o sent li sembla nou o estrany» (Gascón, 1999: 511, 512).

alducar m. ‘testicles’. «Però, solta’m l’alducar / abans que me’l descadarses» (Bernat i Baldoví, 1845a: 24). Mot NR al DIEC. Acc. NR. Metàfora formal.

alefant → elefant.

alelat -ada adj. ‘babau, ximple’. «Veu un agüelo alelat / a una chiqueta molt fina, / y en Bocairent desatina, / com chaval enamorat» (Llombart, 1878: 45). Mot NR al DIEC i ND al DECat, 1a doc. En castellà alelado (Carbonell Basset, 2000: 18; Luque et al., 2000: 28). Mot de creació expressiva.

alel·luia f. ‘turma’. «–So Vicent, fasa’m mercé / de portar dos aleluyes / (...). –Cert, señora, no la entenc. / Diga’m, que són aleluyes? / –Turmes» (Martí, 1997: 324). Acc. NR. Sembla un terme col·loquial de caràcter eufemístic.

alfals m. ‘genitals femenins’. «Que és just quan entra la cuca / en l’alfals d’una donzella, / que el que primer magre suca / vinga a escurar la paella» (Bernat i Baldoví, 1845a: 42). Acc. NR. Metàfora dels pèls del pubis (Cf. Vila, 1990: 153). A més, hi ha una associació amb la cuca ‘membre viril’.

alforja, xafar l’ (a algú) loc. ‘contradir, fer la contra’. «–Señores, (...) és menester nomenar vicari y guardià per a... –Per a res. Así no ham de menester guardians ni vicaris. Yo conec les intensions de vostres paternitats, y a mi ningú em chafa l’alforcha» (El Mole, 1840-41: I, 52). Loc. NR. Metàfora.

algaravia f. ‘assumpte o situació intricada, difícil d’entendre’. «–No hau notat que al nom de Déu / (...), fa unes carases estrañes? / –Té raó. (...) / –Y mireu, mireu, com bota. / –Pués yo no entenc una jota / de tota esta algaravia» (Milacres, 216). Acc. NR. Metàfora que evoca la dificultat per entendre la llengua aràbiga.

alitrencat -ada m. i f. ‘persona de poques forces, fluix, de poca energia’. «Era un pobrús (...), fluix com una estopa, revellit y alitrencat, que a la primera ya no estaria per a festes» (Rondalla, 25), «ni m’encontre alitrencat, / ni rebellit ni pobrús» (Milacre del taberner, 26). Mot NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Metàfora. Hom compara la persona malaltissa o mancada de forces per a dur una vida normal amb un ocell amb les ales trencades, incapacitat per a volar. Cf. ésser un alatrencat ‘veure’s frustrat en els intents’ (Raspall, Martí, 1994: 288).

aljub m. ‘cel·la’. «Per tant, m’estic en ma celda, / ficada en aquest aljub, / divertint-me ja en filar» (Morlà, 47). Acc. NR. Metàfora que evoca la petitesa i l’estretor de la cel·la conventual.

all 1 m. ‘flastomia, paraula obscena o grossera’. «Doctrinar, dius, la família? / Alls y sebes a grapats» (Leon, 1787b: III, 1), «Ya no els voràs raonar / com ans, sempre a la orelleta, / sinó poc, cridant y mal (...) / Y asò sempre acompañat / o de fosques, alls y pilotetes» (Martí, 1997: 281), «A qué tanto capellán!, / tirant un gran all, digué» (Civera, 1820: 33), «tirar tota clase de alls, / blasfèmies y maldisions» (Un pillo, 58). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Sovint amb els verbs tirar o llançar. En ocasions va acompanyat d’un altre o uns altres substantius sinònims (cebes, fosques). En castellà ajo ‘palabrota’ (Seco, 1970: 276). Metàfora fonamentada en l’olor molt forta i desagradable de l’all, o de la ceba, associada a la impressió, igualment desagradable i violenta, que provoquen en l’oient els mots obscens i grossers. 2 m. ‘colp’. «Al pasar un cheperut / per un carrer o plaseta, / uns chiquets en la pilota / d’un all li afonen la chepa» (La degolla, núm. 8, p. 7). Acc. NR. Metàfora. Com en la primera accepció, però amb un abast físic. 3 anar a l’all loc. ‘anar a mal viatge’. «La mehua dona em reñia / y yo li dia: “Ves a l’all!”» (Civera, 1813b: 4), «La roba no la trobaba, / y la dona vach cridar, dient-li que la portara, / o aniria tot a l’all» (Martí, 1997: 295). 4 enviar a l’all loc. ‘enviar a mal viatge’. «Si dius que sí, testimonis. / I si no, t’envie a l’all» (Martí, 1996: 229), «I el dimoni del notari / sense voler-me soltar, / hasta que el tirí una espenta, / i el vaig enviar a l’all» (ibid., 235). 5 picar alls loc. ‘copular’. «Tota dona de vergonyes / lo allioli vol tastar, / y en veure mà de morter, / reventa per picar alls» (Mulet, 294). El verb picar es fa servir aplicat a l’activitat sexual (cf. Vila, 1990: 274; Pomares, 1997: 259; Verdaguer, 1999: 216). A banda d’això, es construeix la imatge picar alls tenint en compte la relació amb mà de morter, figuradament ‘membre viril’. 6 tirar-ho a l’all ‘enviar-ho a mal viatge’. «pega-li foch al corral, / pucha correns a la cambra, / y tira-u tot allà a l’all, / que no quiero trastos viejos» (Del cas de la loteria, 3). Locs. NR. Aquestes locucions estan formades sobre la idea pejorativa d’all, tal com l’hem vista en 1.

allargar 1 prnl. ‘anar-se’n, allunyar-se’. «menos la Romana, / que al descuido de tots se allargaba» (Chiste nou de la galocha, 3), «En saber lo que yo vull, / ya m’allargaré» (Zapaté, 1867: 28). Acc. NR al DCVB ni al DIEC, 1a doc. En castellà largarse ‘marcharse’ (Besses, 1905) i largar ‘soltar, poner en libertad’ (Alonso Hernández, 1977: 477). La noció de distància present en el verb allargar ‘fer més llarg en l’espai o en el temps’ passa a aplicar-se per extensió a l’allunyament físic en l’espai. 2 prnl. ‘morir-se’. «Ya sap que·l [marit] mort era un peje / que féu molt bé en allargar-se» (Palanca, 1872a: 17). Acc. NR. Desplaçament metafòric de l’anterior, per tal com la mort s’entén com l’últim viatge, del qual ja no es torna. 3 allargar-se a l’atre bàrrio loc. ‘morir-se’. «Y als cuatre dies li agarra / un atac de plopeixia, / me u deixa tot, y s’allarga / a l’atre bàrrio» (Escalante, II, 128). Loc. NR. 4 allargar-se en tot lo fil loc. ‘anar-se’n, marxar’. «Y prengué el pendil / y també s’allargà en tot lo fil. / Y les filaneres / crec que a les hores d’ara / encara l’esperen» (Martí, 1997: 333), «Sàpies que u tinc arreglat / pa allargar-me en tot lo fil / a on no me puguen peixcar» (El coloqui dels Borbons, 1), «Que s’allargue en to lo fil, / que se l’amporte Pateta» (Barreda, 1870: 6). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND.

allascar prnl. ‘anar-se’n’. «eixe tio / (...), si pronte d’así no s’allasca, / l’embestixc y el mondongo li trac» (Llombart, Cester, 1885: 201). Mot NR. → llascar. allaugerar 1 tr. ‘robar’. «En dos dies vach dependre / l’art de la escamotasió, / allaucherant els cabasos / dels descuidats compradors» (Un pillo, 22), «hi a altra clase de chiquillos (...), / qu·en mich de la confusió, / s’entretenen per diversió / en... allaucherar bolsillos» (Ensisam, 182). En Pomares (1997: 23); en castellà aligerar (León, 1996: 36; Sanmartín, 1998a: 30) i aliviar id. (Carbonell Basset, 2000: 19). Dins de la inversió dels valors socials practicada pels delinqüents, robar és vist per ells, no sense ironia, com una acció positiva, fins i tot per a la víctima, la qual alliberen del pes, de la càrrega, que li representaven els objectes robats. 2 prnl. ‘parir’. «La Rocha s’allaucherà / y la comare el criollo, / quant pogué, se l’emportà» (Martí, 1997: 268). Accs. NR. Eufemisme.

allioli 1 fer l’allioli loc. ‘copular’. «Sols he trobat una falta (...): / que en lo morter de les tals [de les monges] / no es puga fer lo allioli» (Morlà, 59). En Pomares (1995: 23) i Verdaguer (1999: 212). Metàfora gastronòmica fonamentada en l’elaboració d’aquesta salsa feta remenant la maça o mà en el morter, imatges, respectivament, dels òrgans sexuals masculí i femení. 2 tastar l’allioli loc. ‘copular’. «Tota dona de vergonyes / lo allioli vol tastar, / y en veure mà de morter, / reventa per picar alls» (Mulet, 294). Locs. NR.

allò 1 pron. ‘coit’. «y boqueta en boca / molt content li vach parlar. / (...) Ella em digué estes raons: / “Si vol vosté allò, demà”. / Yo que en l’ora l’entenguí (...)» (Ros, 1748: 8). 2 pron. ‘marit que consent l’adulteri de la seua dona, cabró’. «–Són vostés molt allò... (y señala el front). –Mire, so llarguerut, que no sóc casat» (El Mole, 1837: I, 230). 3 pron. ‘excrement’. «Finge resplandor confuso / un bolsillo... per los signes. / Com si el vera, / al punt [el sereno] escarba en lo chuso... / y és... un allò dels més dignes / de bandera. / Y molido y chasqueado, / sin oler a nada bueno / tot el nas» (Tipos d’auca, 145). Accs. NR. Terme pronominal genèric amb valor eufemístic. Cf. tastar allò tan bo ‘copular’ (Pomares, 1997: 24).

almagasent m. ‘latrina’. «cada u li diu son nom / a cagadora (...); / l’atre li diu (...) / el almagasent» (Anglés, 1840: 5). Acc. NR. Variant formal de magatzem, amb aglutinació de l’article aràbic i l’epítesi d’una -t, segurament de caràcter analògic, per la terminació més comuna -ent. Metàfora que deu estar fonamentada en la funció del magatzem i de la comuna, llocs destinats a dipositar quelcom. A més, els excrements de vegades es posen en relació amb el seu origen, els aliments. Així, en el mateix text reben el nom de panfué i cera de forment.

almari → armari.

almodí m. ‘latrina, comuna’. «cada u li diu son nom / a cagadora (...); / l’atre li diu la privada, / el almodí, la barsella» (Anglés, 1840: 5). Acc. NR. Metàfora encobridora, fonamentada en l’aliment, i en concret en els cereals, abans de ser transformats en excrement.

alon Expressió de comiat, adéu. «Probarem, y si no alon, / que altres que veure hi aurà» (Rahonament entre el Rull de Payporta, 3), «En fi, em despachà als deu dies, / perquè allí en lo calaixó / trobà pesetes de meñs. / Gràsies a Déu, diguí. Alon. / Y torní a ma vida lliure» (Un pillo, 29). NR. En la germania castellana, procedent del francés allons (Alonso Hernández, 1977: 31; Chamorro, 2002: 83). Carles Ros (1764: 17) recull la variant adaptada aló.

alquitrà, anar a l’ loc. ‘enviar (algú) a mal viatge’. «Vacha, vacha a l’alquitrà! / Pos si en tres duros n’y ha / pa fer un viache a Roma!» (Mentres pasa, 6). Loc. NR. Metàfora. El quitrà és considerat, pel seu aspecte viscós i el color negre, una substància d’aspecte repugnant o, almenys, poc agradable.

alt 1 deixar (quedar) en alt (una cosa) loc. ‘estar o quedar pendent’. «para proseguir la historia / que vàrem deixar en alt» (Civera, 1820: 19), «Hui no vullc pendre / més disgust; queda asò en alt. / Ara a taula» (Escalante, II, 60 6). Metàfora. 2 estar en alt loc. ‘estar en actitud expectant’. «Anem, desembuja pronte, / no·m fases estar en alt» (Joro el Parrut, 2), «–Tornaràs pronte? / –Cuant puga. / –No em fases estar en alt, / cuant ans vine, y parlarem» (Civera, 1820: 78). Locs. NR. Metàfora. Es diu que una persona està en alt quan la seua atenció sobrepassa, està per damunt, del nivell ordinari, perquè està esperant quelcom. 3 no fer alt ni baix loc. ‘no immutar-se, no alterar-se’. «y de ahí és que no feren alt ni baix cuant se’l veren entrar per la porta del carrer» (Sueco, 87). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. El DCVB (I, 549) la recull en EscLl. i en MGad. Metàfora.

alumbrar prnl. ‘emborratxar-se’. «Después el molt embustero / va tindre el valor d’anar / y dir que yo en lo convit / és que m’habia alumbrat, / y sistelles per llanternes / vea» (Escalante, I, 53), «–Con que és fals, y anit tingueren / que dur-te al be, perquè un pas / no podies per ton peu / tan siquiera acaminar? / –Vols tu dir que yo m’alumbre?» (ibid., 54), «Gostino, que ve mich alumbrat» (Colom, 1872: 19). NR. Segurament es tracta d’un castellanisme (cf. Besses, 1905: 21; Pastor y Molina, 1908: 52; Carbonell Basset, 2000: 21; Luque et al., 2000: 30). Cf. il·luminar-se id. (Marian, Sanchis, 1994: 95), amb la testa il·luminada ‘ebri’ (Mestres, 1998: 71). Segurament per referència a la fase eufòrica de l’embriaguesa, valent-se d’una imatge que retrata el borratxo com un il·luminat per la divinitat (cf. Luque et al., 2000: 30).

amagatontes 1 adv. ‘d’amagat’. «La carta també anirà sense orde ni concert, perquè no he pogut aure més que una talleruca de paper, y tot ha anat de bolta y bolum y amagatontes» (Rondalla, 27), «y amagatontes pogueren / en elles matar la fam» (Un pleyt, 305). 2 a amagatontes loc. adv. ‘d’amagat’. «Totes aquelles droguetes (...) / que solen les que estan grogues / a amagatontes menjar» (Martí, 1996: 96). També (d’)amagatons, d’amagatotes, d’amagatotis (DCVB, I, 595). A Lludient a amagatontas (Alba, 1986: 107). En aragonés ir a amagatones ‘caminar amagándose’ (Pardo Asso, 1938: 28) i a amagatons (Blas, Romanos, 2003: 23). Cf. a palpontes (Colomina, 1991: 257).

amaitinar 1 tr. ‘robar’. «La veritat, Bufalampolla, a qui has amaytinat eixa capeta?» (Leon, 1787c: 6). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat, 1a doc. 2 tr. ‘agafar, aconseguir (alguna cosa), apoderar-se’n’. «Qui, tenint un decument / qu·en presentar-lo, amaitina / tre-sents duros (...), / aguanta que la misèria / se li’n puche al caballet?» (Balader, 1872: 9), «Pués si amaitine un garrot, / té que haber una matraca» (Colom, 1875: 39). 3 tr. ‘agafar, atrapar, capturar (algú)’. «agarrant lo meu bastó, / em veig vindre un parroquià, / esmolador o janfutre, / en un sablot en la mà. / (...) Per a amaytinar a este / em sobra força en lo braç» (Leon, 1808: 3), «la que se’n vola / buscant marit en desvelo, / y amaitina un tros d’ahuelo» (Palanca, 1867: 31), «al pobret [cavall] que [el toro] amaitinaba no li deixaba res dins [del ventre]» (Llombart, 1877: 258), «quirdà a la chica, / y amaitinan-la del moño, / li va dar una palisa» (Balader, 1885: 154). Accs. NR (2, 3). També el documentem, a principis del segle XX, amb els sentits de ‘captivar, atraure, agradar, seduir’: «Ahora va el segundo número del programa. La versada que ustedes l’han escrito para amaitinar al público antes de que s’ascarote» (Thous, Casajuana, 1916: 12), «Com tinc la mirà lladrona / (...) als hòmens que yo amaitine / els deixe per a el arrastre» (Hernández Casajuana, 1932: 10), i ‘subjectar, assegurar’: «El amaitinaren contra el banc en què·staba sentat, li taparen la boca y (...) li tallaren ràpidament les melenes» (Juan Garcia, 1914: 214); sentits relacionats amb els anteriors. En Esc., EscLl. i MGad. amaitinar ‘observar y mirar con cuidado, acechar o espiar’ i ‘asegurar o sujetar’. En el DCVB (I, 596) només ‘robar’, a València, a través del Diccionari Aguiló (I, 80) en un exemple molt semblant al nostre primer: «A qui has amaytinat eixa capa?». També ‘madrugar’ a la Llitera, a la Vall de Benasc i en l’aragonés de transició al català de la Vall de Lierp (Andolz, 1977: 15; Rohlfs, 1985: 13; DECat, V, 543; Endize, I, 159). Derivat de maití, variant antiga i avui nord-occidental de matí (DCECH, I, 230; DECat), que continua a l’Alt Aragó: maitín, maitino (Endize, 1201-1202). En castellà amaitinar ‘acechar’ o ‘sorprender, capturar’, procedent del català, segons Coromines (DCECH), és un mot rar, alié a l’ús comú (cf. Autoridades, I, 258; DRAE; Alonso Hernández, 1977: 36; Seco et al., 1999: 261). Metàfora que Coromines (DCECH) relaciona amb el castellà argòtic madrugarle (a uno) ‘ganar por la mano al que quiere hacer algún daño’. Deu estar-hi present la idea de vivesa i previsió necessàries per a aconseguir quelcom, o per sorprendre, capturar o captivar algú.

amarra! interj. «–Y a hon li dirichixc la carta? / –Posa el sobre: A la señora / doña Lúsia Verdolaga, / difunta, por el infierno / en el Purgatorio... / Amarra!» (Ovara, 1879a: 24). NR. En aquest context indica una actitud de sorpresa.

amarrit adj. ‘avariciós, gasiu’. «en un real, un home, / si sap les coses medir, / pot sustentar una dona / i sobrar-li per a anís. / Jo sé un home que sustenta, / i és en València dels rics, / una dona en sis dinés, / i és lo tal tan amarrit / que, perquè no previngué / què almorzar, un cert matí, / dels sis dinés per als dos, / denotant que era roín, / li pegà damunt del ventre / catorze o quinze pessics» (Morlà, 146). Acc. NR. Si no és una errada o una variant d’amarrar, el sentit recorda més aviat el d’aquest verb parònim, i evoca la formació de l’adjectiu agarrat ‘gasiu’ (→).

ambo m. ‘parella’. «No els veu que ya formen ambo? / (...) els chics demanen casaca» (Alapont, 1869: 13). Acc. NR. Metàfora. Evoca el joc de la loteria.

amic del gafaüt loc. ‘lladre’. «Sempre he callat com un mut, / y may he dit als que roben / sinó amics del gafaüt» (Tabalet, 207), «–Pos no ha tengut pocs empleos! / –Tots lograts en un minut. / –Nunca falten sirineos / als amics del gafaüt» (Bernat i Baldoví, 1857: 16). Loc. NR. → gafaüt.

amigatxo -a m. i f. ‘amic, amiga’. «Ell me va dir: “Amigacho, / si el vol, bé se’l pot quedar”» (Branchat, 61), «Os ha agradat, amigachos? / No és la pura veritat?» (ibid., 90), «encontrí a hu / molt pobre y molt desgarrat. / Me digué: “A hon se va, amigacho?” / Yo li responguí a l’instant: / “A lo mateix que vosté”» (ibid., 94), «Per mon vot faça’s primer / la operació que anuncià / un gran amigacho meu» (Tio Bernat, 5), «ajudant-li sempre les sehues companyeres y amigages» (Espardenya, 16). NR al DIEC i ND. En aquests exemples el grau d’amistat que representa és variable: en el segon i quart es fa referència a bons amics, i en el primer i tercer a persones que s’acaben de conéixer. Sobre això, vegeu DCVB (I, 627), MGad. i Quintana (1976-80: 113). També s’aplica a persones de gènere femení, a pesar que en el DCVB només es recull en masculí. El sufix -atxo atorga un matís col·loquial o familiar al mot. En castellà amigacho és rar i té un caràcter despectiu ‘amigote’ (Seco et al., 1991: 278).

amo, -a 1 ama dels nius loc. ‘mestressa d’un bordell’. «Una volta en el niu (...), aconsellaes per la encarregà o ama dels nius, desgarren y hasta cremen les cartilles que per a llechir els porten alguns mestres qu·han estudiat en l’hospital l’asignatura de higiene» (Llombart, 1877: 270). Acc. NR. I simplement ama (Pomares, 1997: 24); també en l’argot castellà (Besses, 1905: 21; Martín, 1979: 26; Sanmartín, 1998a: 35; Carbonell Basset, 2000: 22; Chamorro, 2002: 86). 2 amo del carxofar loc. ‘persona afavorida, preferida o dominant en un assumpte o situació’. «Però com Gimo del Portal era l’amo del carjofar (...), perquè havia sabut assentar millor les bases, may pogueren ells alçar lo cap» (Rondalla, 29). NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora plàstica i visual. Cf. amo del garbanzar ‘se dize por burla de quien es dueño de algo pobre y baladí’ (Martínez Sevilla, 1976: 21).

amoixcar-se → amoscar-se.

amolador -dora 1 adj. ‘crític, censor’. «la chunta redactora, amoladora y criticadora del Mole» (El Mole, 1837: I, 380). 2 adj. ‘redactor de la revista El Mole’. «eixos periodistes que diuen amolaors o del Mole» (ibid., 217). Mot NR al DIEC. Accs. NR. La qualificació d’amoladora que la junta redactora de El Mole s’aplica, aprofita el joc paronomàsic per tal de fer referència a l’esperit crític de la revista. → amolar.

amolar 1 tr., intr. i prnl. ‘amoïnar(-se), molestar(-se) molt, fastiguejar(-se)’. «I a un home el fan ser goleta, / i aixina el van amolant» (Martí, 1996: 79), «Perqu·és cosa que me amola / estar molt de temps asentat» (Milacres, 190), «Algú se riurà, però, en cambi, ploraran molts (...). Al que li toque que s’amole» (La sota de bastos, núm. 1, p. 2), «Lo que fas tu és amolar, / perquè cuant te batecharen, / nom te degueren posar» (Ensisam, 391). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. A la Codonyera ‘fotre’s’ (Quintana, 1976-80: 105). 2 tr. i intr. ‘criticar, censurar, reprovar, blasmar’. «tots aquells que posen tots els pensaments en amolar a tots els que parlen de tots els seus desbarros» (El Mole, 1837: II, 90), «no·t riuràs del Mole (...), perquè El Mole t’amolarà a tu sent voltes ans que tu ensomies en clavar-li a ell la ungla» (El Mole, 1837: I, 126), «Uns dien que l’achuntament li habia donat dos mil duros a la chunta del Mole, per a que no amolara més» (El Mole, 1840-41: I, 372). 3 tr. ‘castigar, punir’. «El marqués del Tremolar / bo per a autoritat és (...). / Dabant d’ell ningú marmola. / Al que delinquix l’amola / y el multa sinse remey» (Melonar, 89), «yo sóc / el qu·ara a vosté li clava / (...) una multa (...). / Ya vorà si yo aprofite / per a amolar-lo» (Millàs, 1884a: 25). 4 tr. ‘matar’. «me’n vinc a tancar dins de Valènsia, per si·s cas s’acosten [els carlins]. No tingau por, valensians, que así està Pataca Grosa (...), y si aplega el cas, farà tant com tots, si no l’amolen avans» (El Mole, 1837: II, 264). Accs. NR (2, 3, 4). 5 prnl. ‘sofrir un dany, aguantarlo, fotre’s’. «Epitafi. / Yo, El Mole, así dins m’amole, / descansant, a pesar meu’ (El Mole, 1837: I, 334), «–Seguim-los moatros. / Ba! / Pos no has ouït que no volen?... / Toca avant, y que s’amolen» (Lladró, 1858c: 24), «Puix allí a hon hi a verdadera fe (...) el Nostre Senyor se mostra bondadós, esplèndit y lliberal, però no com molts lliberals de hui, que la volen tota per a d’ells, y els atres que s’amolen» (Tipos, 143). Acc. NR al DCVB ni al DIEC, 1a doc. En l’argot castellà amolar (amuelar) ‘fastidiar; molestar; perjudicar’ (Besses, 1905: 22), i amolarse ‘aguantarse, fastidiarse’ (Martín, 1979: 27). En castellà, Sanmartín (1998: 39) deriva aquestes accepcions d’amolar ‘afilar’, per les molèsties que pot ocasionar aquesta activitat. En el cas del valencià, però, per al concepte ‘afilar’ és més corrent esmolar. Per això, el nostre amolar, si no és un manlleu del castellà, podria partir del substantiu mola ‘cosa massissa i de gros volum’, per analogia amb la molèstia, damnatge i aclaparament lògics que ocasiona un gran pes, una mola.

amolatiu adj. ‘molest, descoratjador’. «Però ni en castellà, ni en valensià, ni en lletí, ni en llengua alguna me donà sinó resultats... negatius y... amolatius» (Tabalet, 153). Mot NR. Derivat de mola.

amollar 1 tr. i intr. ‘pagar, lliurar, una quantitat de diners’. «Pague luego diez ducados; / y allí els hagué de amollar / con la pepita del alma» (Civera, 1820: 23), «pués en tots los pleits triunfaba / qui més solia amollar» (ibid., 81), «que els tornaren els dinés que habien amollat» (El Mole, 1840-41: I, 236). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (I, 635) es recull només en balear. A Anna, amollar ‘soltar, pagar’ (Martí, Aparicio, 1989: 17); també a Sinarcas (Palomares, 1981: 247). 2 tr. ‘dir’. «Inglés! No me parles d’ells. / Vacha un llenguache grasiós! / U ne ve así (...) / que verts me torna els cabells. / Ell amolla uns garabatos / que (...) ningú l’entén» (Colom, 1875: 16), «per les moltes boles qu·amollen» (Ensisam, 475). Acc. NR al DECat ni al DIEC. Viu a Alacant (Segura, 1996: 113). Metàfores fonamentades en la idea de ‘deixar anar una cosa que es tenia agafada o que es retenia’. 3 intr. ‘arrancar a córrer’. «puchà a caball (...) y (...) amollà a escape per aquells carrers» (Donsaina, 95). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 4 intr. ‘anar, marxar, encaminar-se (una persona a un lloc)’. «Y enseguida agarra la campaneta, y amolla davant del bon saserdot cap a l’altar machor» (Sueco, 23). Acc. NR. Hi ha un desplaçament semàntic, des del moment que és la mateixa persona qui «es deixa anar», qui marxa, i no quelcom que aquesta retenia.

amontonar → amuntonar.

amorrar 1 tr. ‘acostar, atansar molt alguna cosa’. «Yo li amorrí en el instant / que·l vaig veure, la escopeta / al pit» (Leon, 1808: 6). 2 tr. ‘fer’. «–Amorra’m un cariñet / ara qu·estem a soletes... / –Nelo, no me comprometes. / (...) T’aprecie y tendria ganes / de pegar-te un fort abràs» (Merelo, 1864: 9v). 3 prnl. ‘anar, marxar, dirigir-se cap a una direcció, acostar-s’hi’. «el Verderol mou dretet a Moncada; d’allí s’amorra cap a Burchasot» (El Mole, 1837: II, 255), «el tal escribent s’ormechà alguns coneiximens en la cort, y s’amorrà cap a allà en lo camí entre cames» (El Mole, 1840-41: I, 186). Accs. NR. Verb derivat del substantiu morro, amb transformacions semàntiques del sentit literal d’amorrar, amb les idees de direccionalitat i d’aproximació.

amoscar / amoixcar prnl. ‘enutjar-se; disgustar-se’. «No t’amosques» (La nit que vénen els músics, 8), «–Patrísia? / –En Valènsia està. / –Y cuant ve? / –No serà pronte, / que·l tio... / –Tort ix el conte; / tan tort que tindrem tortà. / –Sospechar tu...? / –No t’amosques» (Palanca, 1871b: 3), «el que se amoixque (...) tendrà dos treballs» (El bou, núm. 3, p. 4). Mot NR al DIEC i ND al DCVB. Figura en Esc. En castellà, amoscarse ‘molestarse’, des del segle XVI (DCECH, I, 160). La metàfora deu procedir de la molèstia que provoquen aquests insectes, com en el castellà mosquearse (cf. Sanmartín, 1998a: 581).

amostassat -ada adj. ‘irritat; disgustat’.«Em pense que se’n va Quico / un tantico amostassat» (Sainets il·licitans, 106). Mot NR. El recull Esc.; també en castellà, amostazarse (Moliner, I, 169). Segurament és un derivat de mostassa, amb el prefix a-, per associació metafòrica de la irritació i l’enuig amb la picantor de la mostassa (cf. Chamorro, 2002: 89).

ample -a 1 adj. ‘satisfet, ufà’. «Ya tens a nòstron home més aconsolat, més ample, més desahogat que una comare» (El Mole, 1837: III, 69), «L’ha vist? Més ample que un lobo / per dabant de mi ha pasat» (Escalante, I, 214). Cf. estar o posar-se (algú) més ample que llarg ‘llenar-se de satisfacción, desvanecerse, engreirse, pagarse’ (EscLl., MGad.). La sensació espacial d’extensió, d’amplària, s’identifica psicològicament amb la satisfacció i la ufanor personals. L’amplitud espacial proporciona una sensació de complaença, al contrari de l’angoixa i l’aclaparament que solen provocar els espais estrets. 2 adj. ‘esplèndid, generós, munífic’. «El cas és que va morir / en molta hacienda y prou japes, / vivint sempre asacanat, / fet un pobre miserable, / quan podia haver gastat / desfrutant y regalant-se, / si fóra manco mesquí / y s’havera portat més ample» (Troços, 114), «tenia la falta de no ser generós (...). Tenia el cor molt estret, y no sabia casi may mostrar-se ample en ningú» (Espardenya, 97). Accs. NR. L’absència de restricció espacial s’avé metafòricament amb la generositat econòmica, amb l’actitud de la persona que no es veu comprimida, limitada, en la seua activitat vital per la dèria de restringir les despeses, d’estalviar.

ampomar → empomar.

amuntonador -dora / montonador adj. i m. i f. ‘exagerador, persona que ho abulta o exagera tot’. «–¡Esto es hiel!... / (...) ¡Agua, por Dios! / (...) –Vostés me fan quedar llecha, / perquè esta pobra siñora / és una amuntonaora» (Escalante, I, 162), «–Tu (...) / aquí no em faràs callar, / perquè me sobra raó. / (...) –Cadéu!, la muntonaora!» (Sainets il·licitans, 234). Acc. NR. Metàfora. Figura en MGad.

amuntonar / amontonar intr ‘exagerar, inflar’. «–Seremònia! y acabant / se llepen els morros!... Cristo! / –Tu cuant vols amuntonar...» (Escalante, I, 361), «–Duya un duro. / –Tres. / –Siñor, / quin modo d’amontonar» (Escalante, II, 388). Acc. NR. Figura en MGad. Cf. «–Visanteta... / No dormia en atra part? / Parla mirant-me a la cara,/ perquè plou sobre banyat, / i jo sé per a hon va l’aigua, / que estic alerta. / –Massa t’amontones. / –Què passà anit? Parla clar (apremiant)» (Alberola, 1927).

anar 1 prnl. ‘tenir diarrea’. «malicià (...) que li volien tocar la retaguàrdia y, encara que se n’anava com a merda de lladre, pren y en dos brincos ya s’ha possat a veure vindre» (Rondalla, 30). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Eufemisme. Intensificat amb la comparació com a merda de lladre. També se’n diu jocosament anar-se’n de copes: «en un dolor de ventre que el fasa anar-se’n de copes» (El Mole, 1837: II, 360). 2 a mig anar loc. ‘mig gastat’. «–Eu, que eres prou rompedor! / Pos la setmana passà / te’n llevares un parell! [d’espardenyes] / –Pos ja el tinc a mig anar» (Sainets il·licitans, 105). Cf. anarse’n ‘corrompre’s, llançar-se a pedre’ (Sancho Cremades, 1995: 134). 3 anar a emblanquinar (el trespol de l’Albufera) loc. ‘anar a mal viatge’. «Que se’n vacha a emblanquinar / el trespol de l’Albufera» (Escalante, I, 137), «–Ya t’ha dit vint-i-sinc voltes / que per a chendre el teu bras / no és del meu gust. Te hu ha dit? / –Home, vacha a emblanquinar» (ibid., 305). Metàfora jocosa. 4 anar a escaparrar loc. ‘anar a mal viatge’. «Dons vaigen a escaparrar!» (Ros, 1763: 4), «Si a cas algun ballador / os embia a demanar, / si hau de seguir mon parer, / que se’n vacha a escaparrar» (Ros, 1748: 3). 5 anar-se’n cap arrere loc. ‘envellir’. «–Yo molt bé, y vosté, so Pere. / –Yo ya me’n vaig cap arrere, / val ya molt poc ma presona» (Millàs, 1871). Locs. NR. Metàfora.

anatomia / atomia / otomia, fer (l’) loc. ‘matar’. «y si se acostava / algun llop y les vaques mirava, / en algun revés [el toro] / el tirava de camp a través, / y si el reprenia / l’acorava, y de ell fea anatomia» (Chiste de un lleñeter, 2), «Pués si no li pare al Tort / un quite, em fa la otomia. / Mire, que aplegà a raspar-me» (Escalante, III, 204), «Aguarda’t, pués, mahomista, / que tinc dentà la corbella, / y et vach a fer l’atomia, / com feren en Visantet» (Bañs, 6). Loc. NR. Hipèrbole que emfasitza la idea de la mort. Cf. fer una automia ‘fer alguna cosa que se n’ix de la normalitat’, a Elx (Segura, 2003: 170).

ancendre → encendre.

ancisam → encisam.

andalúvio 1 m. ‘gresca, avalot’. «Pos ya són enemics els tres pilots, y ya se mou un andalúbio entre ells que·l dimoni que·ls entenga y que·ls aguante» (El Mole, 1837: III, 23). Variant formal vulgar de diluvi, amb -o final per influència del castellà diluvio. La forma andaluvi figura en Esc., EscLl. i MGad. Metàfora fonamentada en els semes d’‘agitació’ i ‘desordre’ associats a un fenomen atmosfèric tan calamitós com aquest. 2 m. ‘gran quantitat d’alguna cosa’. «–Què diu eixe dimoni de correu? / –Diu un andalúbio de coses» (El Mole, 1840-41: I, 93). Mot NR. Metàfora intensificadora.

andana f. ‘càrrec elevat, important’. «Yo miraré molt qui pucha a l’andana ministerial» (El Mole, 1840-41: I, 214). Acc. NR. Metàfora. Pròpiament l’andana és el pis més alt de la barraca valenciana (cf. DCVB, I, 667). La metàfora aporta unes notes humorístiques i de proximitat ambiental, en relacionar el ministeri amb la vivenda característica dels llauradors valencians.

andanada f. ‘dita graciosa i enginyosa’. «sempre ha hagut y hi aurà hòmens digers y divertits, que (...) en certs moments s’encontren inspirats y solten una dotoria o andanada que fa riure» (Tipos, 123), «Que dija de mare, tres fills, tres clechs! Se referix esta jarrà o modisme al bovo o bova que, havent vist ja en el carafalet a tres germans vestits en la hopa negra y a punt de penjar-los en la forca, figurant-se que eren capellans, soltà eixa andanà, que féu riure a tots en un acte tan trist com aquell» (ibid., 336). Acc. NR. També ‘reprensión, reconvención agria y severa’, sobretot en la frase soltar-li a u una andanada (EscLl., MGad.); igualment, en castellà andanada ‘reprensión, reconvención’ (DCECH, I, 260). Metàfora fonamentada en la idea de ‘llançar; disparar’, canonades o paraules, emfasitzant-ne el caràcter notori i l’efecte colpidor que produeixen.

anderdar → enredrar.

andorsar → endorsar.

andròmina 1 f. ‘idea forassenyada, pensament fora de lloc’. «Tot lo barbull y laberinto de ma casa és per eixe folleto de giqueta, que, contra la mehua voluntat y son profit, se vol casar en un perdut y un homenet de mala mort (...), y no hi a qui la traga d’esa andròmina» (Rondalla, 21). Acc. NR. A la Codonyera, andròmines ‘pensaments fora de lloc’ (Quintana, 1976-80: 104). 2 f. ‘mentida, engany’. «Chaume: –Vosté em digué qu·era amic / del tio Càrpio... (Uy! Dimoni! / me s·ascapat, pués deu ser / mentira). / Carpio: –Quines andròmines?... / (...) Estic atònit!» (Escalante, II, 305). Acc. NR al DIEC, 1a doc. 3 f. ‘embull, acció intricada’. «Quina andròmina serà / lo que hui m’ha dit que fasa? / Que en estar a michan festa, / me’n vinguera fent el maula, / y en cautela dende el meu al seu hortet m’empasara» (Balader, 1883: 8). Acc. NR al DIEC, 1a doc. Sembla ser un deonomàstic d’Andròmeda, el mite de la qual, pel seu caràcter fantàstic, es va prendre com a prototipus del relat meravellós, fabulós, increïble i absurd, i, com veiem, per extensió de les idees i accions de característiques semblants o assimilables. En castellà i portugués andrómina ‘embuste, enredo con que se pretende alucinar’ (cf. DCVB, I, 672-673; DECat, I, 309-310; García Gallarín, 1997: 63). Per a Casanova (2003a: 193), es tracta d’una creació castellana que després s’ha vulgaritzat en tota la Península.

anella f. ‘membre viril’. «que sempre que oixca l’anella / òbriga prompte el postic» (Bernat i Baldoví, 1845a: 44). Acc. NR. Metàfora funcional que relaciona l’anella i el postic que s’ha d’obrir (‘vulva’).

ànet, fer l’ loc. ‘comportar-se de manera ridícula, fer ximpleries’. «En molta marsialitat / porten uns casaquinets / de un pam de roba, y fent l’ànet / per les plases y carrers, / per iglésies y tertúlies, / van sempre (...) / Y tot asò fent figures, / doblant-se de chenollets, / caent-se a una part, y a atra, / sostenint-se en un chunquet; / figureta de bengala» (Leon, 1787a: 6). Loc. NR al DECat, acc. NR. A la Marina Baixa fer l’ànec ‘fer el burro, fer l’ase’ (Colomina, 1991: 94). En castellà pato figuradament ‘tonto’, i patoso ‘persona muy torpe, de escasa habilidad, sobre todo en los movimientos físicos’ (Sanmartín, 1998a: 462; Luque et al., 2000: 346), dit també pato mareado (Carbonell Basset, 2000: 548). Metàfora degradant, fonamentada en els moviments maldestres dels ànecs.

angarjolar → engarjolar.

àngel 1 fer l’àngel. loc. ‘fer el beneit de conveniència’. «(Vecham, aixina fent l’ànchel, / si em fas d’esta tia un arma)» (Balader, 1885: 111), «Bona ocasió se presenta; / està a soles la parà. / Vach a vore si fent l’ànchel, / puc els menuts afanar» (Escalante i Feo, 1887: 8). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Cf. àngel ‘ingenu, innocent’ (Sánchez et al., 1991: 13). La bondat excessiva, simbolitzada per l’àngel, està molt pròxima de la beneiteria. Cf. «Que s’ha quedat com un tonto, / fet un ànchel de cornisa» (Donsaina, 53), ser una chica un àngel de cornisa (Alberola, 1928: 264). 2 fer l’àngel bovo loc. ‘fer el betzol, fer beneiteries’. «Que suau armonia / de campanes! Sent rasgo / del cel, fet àngel bobo / estic de imaginar-ho» (Fiestas reales, 1802: 13), «Cuant de fer l’ànchel bobo / ya te cansares, / al costat meu vingueres / y t’asentares» (Escalante, I, 23), «–Li ha estat amostrant... / –Què? / –L’ànchel. / –Si faré yo l’ànchel bobo? / Siñor Chuan, no se canse / en amostrar-li anchelets» (ibid., 65). Loc. NR. En MGad., àngel bobo ‘persona sandia, atontada, bobalicona, alelada o papanatas’, en al·lusió, segons aquest lexicògraf, a un personatge de la processó del Corpus de València. Cf. bobo com un anchelot (1855, ap. Ribelles Comín, 1979: 48).

angrunsar → engrunsar.

anguila 1 f. ‘faixa’. «una faixa, anguila» (Casanova, Martínez, 1995: 203). En el llenguatge dels pillos valencians. En l’argot francés anguille ‘ceinture’ (Colin, Mével, 1990: 12); en la germania castellana anguila de cabo ‘el látigo’ (Hernández, Sanz, 2003: 49). Creació metafòrica fonamentada en la forma llarga i estreta d’aquest peix. 2 f. ‘penis’. «Què pretén eixe bambau / en la escopeta en la mà / de una chica tan templà / donant-li un collvert o blau? / Més val que la deixe en pau / y no pase avant la broma, / pués sinse permís de Roma, / cuant la Cuaresma desfila, / la que sopar vol anguila / no pot menchar res de ploma» (Carreres, 1909: 63), «Peixca poch el tio Lila, / però encara j·a qui abona / que, per lo manco, a la dona / sempre li porta un·anguila» (Niu, 37). Metàfora formal. 3 f. pl. ‘diners’. «Entre les contribusions / que sempre van aumentant, / y dempués l’achuntament / en los drets monesipals, / mos van a traure un reñó. / Y un home es queda mirant / com se li van esmuñint / les anguiles del cabàs» (Ovara, 1879a: 5), «hi agué en Castella (...) / un tipo inocent de potecar, / que, com tenia obert l’almari / dels pots y ungüents que diu que feha, / una dona del vehinat qu·heu vea / tots los dies li feha la sisa, / mentres se n’anava ell a misa (...), / y no mirant que dins del sarnajo / li quedaven ja poques anguiles» (Troços, 140). Metàfora fonamentada en la facilitat que hom atribueix a les anguiles per a esmunyir-se, la qual recorda la rapidesa amb què es gasten els diners. Cf. relliscar (o fugir) com una anguila, esmunyir-se com l’anguila (cf. DCVB, I, 692; MGad.; Pomares, 1997: 30), i anguila ‘persona esmunyedissa’ (Pomares, 1997: 30). 4 f. ‘còlera’. «si lo de Eixàtiva fóra l’anguila, com así entren tots els dies tres trens en chent d’aquella siutat, ya haguérem sentit les picaes» (La moma, núm. 1, p. 6), «–Que te diga / de què s’ha mort, y voràs. / –De la epidèmia, del còlera. / (...) –El dia manco pensat, / si no morim de l’anguila, / morirem envenenats» (Escalante i Feo, 1891: 3). Accs. NR. Referència metafòrica a la malaltia del còlera, o al microbi que la provoca. 5 parlar (raonar) de l’anguila loc. ‘parlar (raonar) d’una cosa que interessa, d’un tema d’interés’. «Entrava de rondon a fer-li de l’ullet y a parlar-li de l’anguila» (Rondalla, 13), «Yo per parlar de la anguila / tot m’o deixe abandonat; / sense dormir estaria / parlant de asò tot un any» (Civera, 1820: 26), «Pos anem a que estan raonant de l’anguila tres, o cuatre, o huit, y el u vol contradir als atres perquè no pensa com ells» (El Mole, 1837: III, 23). Loc. NR.

anguilada f. ‘moviment corporal, generalment grotesc’. «Cuant un lechuguino saluda a una madameta, no sé com, en la anguilà que fa en tot lo cos, no li lleva les barres en una cabotà» (El Mole, 1837: I, 104), «Al que no sàpia fer anguilaes pa saludar y arrimar coses en aire, ficar-lo en una bota de vi ransi» (ibid., 105), «ho farem més pronte que ell pegarà tres voltes y dos anguilaes» (El Mole, 1840: I, 270). Mot NR. Metàfora. L’anguila és un peix caracteritzat per la seua facilitat i rapidesa de moviments. El diminutiu anguileta designava un pas de dansa practicat a València al segle XIX, segurament per relació a un determinat tipus de moviment que recordava el de les anguiles (cf. Tipos d’auca, 237). En un sainet, Toni, gelós, diu a Pepeta «que cuant ve algú de Gandia, / vas sempre fent mil monaes, / calean-te com l’anguila» (Salelles, 1864a: 31).

ànima de cànter 1 loc. ‘persona brava, feréstega’. «l’amenaçaren quatre o cinc ànimes de cànter, d’aquells més ventolers y braus (que tant se’ls dóna menjar el pa ací com en les Índies), que com se fera de regalar (...), de son conte anava el donar-li de calent y açaonar-lo de potenti» (Rondalla, 37). Loc. NR al DECat, acc. NR. 2 loc. ‘persona innocent, ingènua o curta d’enteniment’. «y abia despachant en el taulell un paisà del notari de qui parlàbem, y que entén el valensià tant com yo el turc (...). El ànima de cànter que estaba en el taulell, y només ensomiaba en despachar Moles, cregué que seria algun mursià» (El Mole, 1837: I, 38). Loc. NR al DECat i ND. En EscLl. ànima de cànter ‘persona falta de discreción y sensibilidad’; ànima de càntir ‘ingenu, indecís, curt d’enteniment’ (Tresor, I, 219; Pomares, 1997: 30; Verdaguer, 1999: 30); en castellà alma de cántaro ‘persona ingenua, torpe y tonta’ (Luque et al., 2000: 28), ‘buena persona’ (Carbonell Basset, 2000: 19), ‘persona muy inocente y crédula’ (Buitrago, 2002: 682), i originàriament ‘cernícalo, persona despreciable, insensible, incapaz de demostrar cualquier entusiasmo, caridad o sentimientos nobles’ (Calles i Bermejo (2001: 270-271). Metàfora degradant.

animal 1 m. ‘persona ruda, grollera o que demostra poc enteniment’. «Eixe madur de Pep de Quelo, tan gran com hui y demà, ¿és més que un mama y un animal ben acabat de cap a peus?» (Rondalla, 25), «Ara va, ningú s’espante / ni es té que remenejar / en contemplar que un corfoll / vullga també ser casat (...) / Jo, un animal, com vostés / hauran en mi contemplat» (Martí, 1996: 265), «–La altra bolta, cap sagrat! / feren aquell basilisco / de plata tot. / –Animal, / obelisco es diu» (Leon, 1789a: 5), «Tu eres un animal, / y és devades predicar-te» (Coloqui trilingüe, 2). Acc. NR al DECat. Metàfora animalitzadora i degradant. 2 animal d’albarda loc. ‘persona ruda, grollera’. «Llàstima qu·al final se case / en eixe animal d’albarda, / llaurador de profesió / y femater de la casa» (Garcia Capilla, 1890a: 5). Loc. NR. 3 animal de pota badada loc. ‘persona ignorant, inculta’. «–Teatro has dit? (...) / Ni ensomiar-o (...). / –Mi esposo é un animalo / de pota badata» (Escalante, III, 124). Loc. NR al DECat ni al DIEC; acc. NR. Metàfora. Cf. animal de bellota ‘cerdo, estúpido, mala bestia’ (Luque et al., 2000: 35), ‘grosero, ordinario’ (Soler García, 1993: 29). 4 animal de séquia loc. ‘persona que demostra poc enteniment, poca solta’. «¿Qué nosiones ni que letras / tienes tú para ponerte / conmigo, animal de séquia?» (Escalante, I, 635), «Aparta, animal de séquia, / que no aprofites pal cas» (Gallart, 1882: 25), «Lo qu·és tu, tonteria / és cuant te puga una dir: / tens el cap de... carabasa. / (...) Adiós, animal de séquia. / (...) Borinot!» (Millàs, 1914: 52). A Aiora animal de cieca ‘aplicado al palurdo y muy tosco’ (Martínez Sevilla, 1976: 22). 5 animal sense pap loc. ‘persona ruda, grollera o que demostra poc enteniment’. «Home, no sigues trompeta. / Deixa-m’o dir, tros de carn. / El castell que dic se forma / (...) allà dalt del Micalet. / Mira, animal sense pap» (Leon, 1789a: 3). Locs. NR (4, 5).

animalada f. ‘niciesa, bestiesa’. «Per este estil seguia fent tots los dies animalaes» (Espardenya, 118). ND.

animalutx m. ‘persona incivilitzada, grollera’. «–Te dixe més ert que un fus! (...) / Te’l despare. / –Animaluch!» (Escalante, II, 630), «–Yo em pensaba que diries / a servir. / –Animaluch» (Escalante i Feo, 1890: 41). NR. Derivat d’animal, amb el sufix despectiu -utx (cf. Duarte, Alsina, 1986: 71; Colomina, 1991: 53). A Villena, animalucho ‘persona grollera, ordinària’ (Soler García, 1993: 29).

animeta f. ‘persona molt prima’. «Uns busquen chica grosota; / atres la trien primeta. / Yo no la pretenc marmota, / ni meñs la vullc animeta» (Trobos, 3). Acc. NR al DECat ni al DIEC. En el DCVB (I, 695) només a Gandesa. Sinècdoque mitjançant la qual hom designa la persona per una de les seus parts, tot remarcant-ne la petitesa, a través del diminutiu.

Anna Bolena f. ‘dona coqueta i adúltera’. «–Don Lucas Corso; un empleat, / home de molt bona pasta..., / però ella, una ana bolena. / –Qui? / –Sa muller. Si em posara / yo a contar...» (Escalante, II, 655). NR. A Múrcia, anaboleno, -na ‘embustero, enredador, bellaco’ (García Soriano, 1932: 8). Antonomàsia per similitud de trets de comportament amb la reina Anna Bolena, executada sota acusació d’adulteri pel seu marit Enric VIII d’Anglaterra (cf. García Gallarín, 1997: 27; Luque et al., 2000: 33). Cf. «esta mujer, que es peor / que Alabolena» (Escalante, III, 177).

anous, trencar les (a una dona) loc. ‘desflorar-la’. «a penes me viu ja mosso, / un grandíssim salvatjot / quiere que yo la festege / i li trenque les anous. / Pués ha pegat que volia / casar-se en mi el diablot» (Martí, 1996: 92). Loc. NR. Metàfora. Analogia amb el trencament de la corfa dura de la nou per tal d’assolir el fruit comestible del seu interior.

antares, anar per les loc. ‘divagar, allunyarse de l’afer que es tracta, desviar-se d’un assumpte’. «A tos mos sopla un poc el airet del Parnaso, Sueco, però deixem-se estar de anar per les antares, y tornem al solc» (Donsaina, 3). Loc. NR. Metàfora procedent de l’àmbit agrícola.

antiparres f. pl. ‘ulleres’. «Era un home ni vell ni chove, entreverat; bigots, chotera y patilles, cadeneta de or, sombrero blanc, antiparres, ulls vius, veu grosa, aire descarat» (El Mole, 1837: I, 12), «Què hauré fet les antiparres? / Yo sinse ulleres...» (Roig, 1874: 8). Acc. NR al DIEC i ND al DCVB. Metàfora amb connotacions humorístiques i burlesques (cf. DECat, VI, 267); l’ús d’antiparras ‘gafas’ sembla més modern en castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 45).

antòbina f. ‘objecte inútil’. «Dins d’así durà el gabió (por la sombrerera). / Pos esta antobina...Che..! (desplegando el pardessú) / Si pareix un talecó. / Y que no em cauria bé, / si me la plantara yo» (Balader: 1871a, 23). Mot NR. Pel sentit i la forma, sembla una variant d’andròmina, per una mena d’equivalència acústica.

any 1 any de les tàperes loc. ‘un temps remot indeterminat’. «Allà per l’añ de les tàperes, / època molt ilustrà, / (...) predicaba un pare nostre / un sermó» (Llombart, 1877: 155). Loc. NR al DECat ni al DIEC; ND. Per a altres expressions sinònimes, vegeu el DCVB (I, 730). 2 estar de bon any loc. ‘estar gros’. «–Sente’s. / –Este volum me fatiga. / –Sí qu·està de molt bon añ» (Escalante, I, 107). També en castellà (Buitrago, 2002: 312-313). Cf. tindre cara de bon any ‘estar gros’ (Alberola, 1928: 280). 3 portar anys a l’esquena loc. ‘tenir-ne’. «en setanta añs que porta a la esquena!» (Bernat i Baldoví, 1862: 9). Locs. NR.

apagallums m. ‘nas’ (?) «Ay els nasos! L’atre dia (...) una numerosa caterva de moñicots (...) li arrimaren de pronte una pedrà en lo descansaor de les ulleres, vulgo narípia, a un indivíduo (...) Me sabran vostés dir, en vista d’asò, quina diferènsia troben entre esta tan sivilisada siutat y un poblachon de mala mort, a hon enchamay els seus habitants hachen vist els apagallums a les persones?» (Pare Mulet, 8). Acc. NR. Cf. nas d’apagallums ‘nas molt gros i girat cap avall’ (DCVB, I, 739), «un nas com un apagador de ciris» (Espardenya, 110), tindre nas de apagaciris (Alberola, 1928: 351). Metàfora formal de caràcter humorístic. En castellà apagavelas ‘narizudo’ (Luque et al., 2000: 37), en aragonés nariz de apagavelas ‘la que es grande y aguileña’ (Pardo Asso, 1938: 251), ‘nariz muy grande’ (Garcés, 2002: 242).

apandar 1 tr. ‘furtar, robar’. «En totes les iglésies / me ahuxaben els escolans, / perquè els apandaba els siris / cuant estaben descuidats» (Nelo el Tripero, 192). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. 2 tr. ‘guanyar, obtenir treballant’. «el liló... / cuant te l’endús de parranda, / tots els caragols que apanda [treballant de sereno] / se’ls gasta en tu de rondó» (Arnal, 1877: 17). 3 tr. ‘atrapar, agafar, algú’. «–Home, vacha y fique’s flare, / que lo qu·és com a dimoni / me pense que no m’apandes. / –Tot suat...! Pa lo que vals...» (Escalante, II, 564). Accs. NR (2, 3). El mot apandar ‘hurtar; pillar, atrapar’ figura en Esc., EscLl. i MGad. També en l’argot castellà apandar ‘coger; hurtar, robar’ (Besses, 1905: 23; Seco, 1970: 283; DCECH, IV, 369; Sanmartín, 1998a: 47; Ruíz, 2001: 31), i en aragonés ‘procurar la posesión de algo’ (Pardo Asso, 1938: 33; Andolz, 1977: 19).

apandillar tr. ‘traure, obtenir diners valentse d’enganys’. «D’allí dos o tres dies em tornà a traure set quinsets y mich (...), per a... no me’n recorde quina atra màquina. (...) Lo sert és que hasta despús-air a michdia em tenia apandillaes onse pesetes y micha, donant-me sempre molt bones esperanses» (Donsaina, 103). Mot NR. Segurament és un manlleu del castellà, on apandillar és un derivat de pandilla, procedent probablement de pando ‘curvo, torcido’ (cf. DCECH, II, 975; IV, 367-368). Per extensió semàntica, el verb apandillar, en principi propi de l’argot del joc de cartes, passa a designar l’engany i el frau en un àmbit d’ús més ampli. A més, hem de tenir en compte el verb apandar ‘furtar, recollir i apropiar-se d’alguna cosa’, derivat també de pando. En castellà antic pandilla ja designava l’‘engaño o trampa de cualquier tipo que sea’ (Alonso Hernández, 1977: 578).

apanyar 1 prnl. ‘embriagar-se’. «–Com estaríeu! / –Molt bé. / No se propasà ningú. / Un poc apañats, y a l’últim / tots parlàbem en franchut» (Escalante i Feo, 1897a: 41). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Eufemisme. 2 la que tot ho apanya loc. ‘la navalla’. «Eixos hòmens són palletes / per a mi (...). / Y si tire mà als bolsillos, / y trac la que tot u apaña, / desapareixen (...) / eixa cuadrilla de pillos!» (Miquel, 1888: 8). Loc. NR. Expressió encobridora i irònica. Cf. apañar ‘robar’, apañador ‘el que apaña, roba’ (Chamorro, 2002: 97).

apatuscar tr. ‘adobar, compondre’, aplicat a objectes elaborats de manera matussera. «En atre temps els fusters (...) no eren més qu·uns mals aprenents, de modo que treballaven de tot, però no sabien fer casi res bé. Puix feen cayxes per a l’aixovar de les nòvies, ataüts per a els morts (...), y tot lo que·ls manaven, mes tan mal apatuscat y arreu que casi may aprofitava lo que feen» (Tipos, apèndix, 60-61). Mot NR al DIEC i ND. Al Maestrat, a València (DCVB, I, 757), a la Plana Baixa (González Felip, 1991: 57), a Calaceit (Blanc, Martí, 1994: 25); també en castellà col·loquial (DCECH, I, 294-295); el substantiu apatusc en Esc.; a la Codonyera apatusco ‘badoc, ximple’ (Quintana, 1976-80: 105).

apencar 1 intr. ‘realitzar o assumir una tasca poc grata, vencent les dificultats que tinga o la repugnància que cause’. «estirar la pata d’una de les sincuanta mil maneres a què s’esposa a morir tots los dies, sinse ser picaor ni torero, tot aquell qu·en benefisi seu y del pròchim té qu·apencar en cuansevol ofisi u ocupasió d’utilitat verdadera per a el públic» (Pare Mulet, 74). Mot NR al DIEC i ND al DECat, 1a doc. 2 intr. ‘casar-se amb alguna persona poc grata o desagradable’. «–Home, apenque vosté en ella / y no siga cobardón. / –Apencar... / –Anda valiente. / –A qui no li causa horror / la senserrà, els alifacs?» (Escalante, III, 319), «Aixina se envellireu, / y no haurà luego qui apenque en ninguna de les tres» (ibid., 454). Aquesta accepció és una concreció de la primera. Amb un sentit similar, apetxugar (Escalante, II, 133, 307). Coromines (DECat, I, 345) relaciona apencar amb penca i pencar ‘treballar o esforçar-se molt en una faena’. En castellà és també modern (DCECH, IV, 473). La significació d’apencar i de pencar sembla justificar-se per penca ‘tira de cuero con que se azotaba a los condenados’ (cf. Moliner, I, 211; II, 692; DCECH, IV, 473; DCVB, VIII, 412; Alonso Hernández, 1977: 598; Chamorro, 2002: 645-646; Hernández, Sanz, 2002: 376), extensió del sentit vegetal (‘fulla o branca carnosa de certes plantes’) (cf. DECat, VI, 409). Per a interpretacions diferents sobre l’origen de pencar, vegeu Wagner (1924: 81) i Sanmartín (1998: 655).

apixavinat -ada m. i f. ‘pixaví’. «que, encara que [l’amor] és déu, com diuen / eixos apixavinats» (Martí, 1996: 63). NR. Derivat del substantiu pixaví, amb el sufix -at, utilitzat en la formació d’adjectius a partir de substantius, i el prefix a-. En la pràctica funciona com a sinònim de pixaví.

apolir tr. ‘vendre’. «Tenim la nostra llengua per a entendre’s (...): vendre, apolir» (Casanova, Martínez, 1995: 203). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat; 1a doc. (s. v. polir). En el DIEC (1995: 1443), Pomares (1997: 268), Vinyoles (1978: 141) i Wagner (1924: 85), polir ‘vendre’, ‘robar’. Pulir ‘hurtar; vender’ figura ja en l’antiga germania castellana, i igualment en l’argot francés polir ‘furtar, vendre’ (cf. Hidalgo, 1737: 310; Alonso Hernández, 1977: 706; Sanmartín, 1998a: 706; DECat, VI, 645). Es parteix del significat literal de ‘netejar, traure llustre’, ja que quan el lladre ven la mercaderia robada, d’alguna manera la «neteja».

apolilar tr. ‘fer-se amb quelcom per a menjars’ho’. «que en allò que són gorreros, / lo que busquen és plegar / de sobra alguna casola, / bufen, y acabant se’n van; / no, perquè si trahuen coques, / també les apolilaran» (Coloqui nou de lo que pasa en les nóvies, 2). Mot NR. Possiblement relacionat amb apolir (si no és una errada, apolilaran per apoliran).

aponentat -ada adj. ‘enutjat, enfurismat’. «–Busque’s un atra fadrina / que aguante els caprichos seus. / (...) –Tu hui estàs aponentà» (Garcia Capilla, 1873: 19), «–Pe a socarrar-me un poc més / y acabar-me de apañar / faltaba eixa tonaeta. / –Perquè vens aponentà. / (...) –Deixa’m estar» (Escalante i Feo, 1900: 12). Acc. NR. Cf. estar algú aponentat ‘de mal aire’ (Alberola, 1928: 105). Metàfora a partir de la idea de calor excessiva, associada als sentiments intensos.

apòstol 1 m. pl. ‘els dits de la mà’. «No serà mala tollina / la que li caurà damunt / cuant els apòstols li tire...» (Milacres, 206). Acc. NR. Metàfora. → cinc. 2 apòstols de Serrans i Sent Narcís. loc. ‘lladres, delinqüents’. «Alguns van per la carrera de la prosesó a vore si poden fer algun milacre. Estos són els apòstols de Serrans y Sent Narsís» (Llombart, 1877: 98). Loc. NR. Metàfora amb contingut irònic formada sobre el nom de dos coneguts presidis de la ciutat de València. → canonge del mercat.

aprenentòrio m. ‘aprenentatge’. «Acabat que el home entaulà / lo aprenentache, quedam / en lo achust o aprenentòrio / en tots los punts achustats» (Martí, 1997: 368). NR. Variant d’aprenentatge amb un canvi de sufix (-òrio), que li atorga un caràcter col·loquial. En el mateix col·loqui apareix el mot pensamentòrios ‘pensaments, cavil·lacions’. El sufix -òrio es troba també en un mot col·loquial com casòrio, oposat al més formal casament.

apreta! interj. «–Gran Déu! Pare, / Tonet, siñor tio! / –Apreta! / –Corregau» (Palanca, 1871b: 11), «–Me’n torne a dormir... (yéndose) / (golpeando el suelo con el pie) –Apreta! / Ma que també és ben cabut!» (Balader, 1874: 10). NR. Expressa en el primer cas una actitud de sorpresa, i en el segon també de lamentació o queixa del parlant cap al contingut proposicional de l’enunciat, la caboteria del seu interlocutor. Interjecció formada sobre el verb apretar, d’origen castellà. En aquesta llengua es coneix la interjecció ¡aprieta! (Moliner, I, 222).

apretar 1 intr. ‘no voler despendre diners, estalviar’. «–Quina és la condisió sine qua non [per a ser periodista]? –Depositar trenta mil reals en el banc de San Fernando (...). –De modo y manera que eixos periodistes que diuen amolaors o del Mole tindran capasitat y seran periodistes en regla si afluixen, y seran una carabasa buida o servell d’algú que yo conec, si apreten?» (El Mole, 1837: I, 217). La metàfora tal volta parteix de la representació de la persona gasiva subjectant i agafant amb força, apretant, els béns econòmics, per tal de no perdre’ls. 2 prnl. ‘preocuparse’. «–Ya mamaràs... No t’apretes. / (...) –Només te dic que no cante / hasta que la porta arruixe...» (Bernat i Baldoví, 1857: 21), «–Ya mos han deixat a soles. / –Y vosté de què s’apreta?» (Ovara, 1879a: 14). Mot NR al DIEC, accs. NR. Metàfora concretitzadora.

apretat -ada 1 adj. ‘gasiu, excessivament estalviador’. «Este, que és més chenerós / que el Honorari apretat, / per política, una volta / la taula li franquechà» (Un pleyt, 300), «...atres els dihuen gorrominos, puix tenen la fama de molt estalviadors o apretats» (Tipos, 63). Mot NR al DIEC, acc. NR. Figura en Esc. Cf. ser més apretat que les llimes (Martí i Adell, 1988: 128; Sancho Cremades, 1995: 198); apretor ‘avarícia’, a Tortosa (DCVB, I, 793). En castellà apretado (cf. Moliner, I, 222; Luque et al., 2000: 39), d’on segurament procedeix, i prieto id. (Luque et al., 2000: 374), relacionat amb l’aragonés preto id. (Endize, 1518). Cf. el valencià pret ‘avar, estret’ (DCVB, VIII, 867). En l’argot francés serré ‘avare’ (Colin, Mével, 1990: 586). Si l’absència de restricció espacial, l’amplària, s’avé metafòricament amb la generositat econòmica, el cas contrari, l’estretor, l’opressió, simbolitza la gasiveria. La persona gasiva fa grans esforços per reduir les despeses i es veu obligada a passar privacions, a comprimir o ajustar el seu nivell de vida. Cf. en castellà apretarse el cinturón. També es pot interpretar pensant que el gasiu «apreta» els diners en la mà, per tal de no deixar-los escapar, com ocorre amb el sinònim agarrat. En aquest sentit apunta la locució apretat de puny i el fragment següent: «hi a alguns que tenen tan apretaes les aguiletes que ni pegan-los als colses les volen soltar» (El palleter de València, 3-XI-1888, p. 4). 2 apretat de puny loc. ‘gasiu’. «–En sa casa no es regala? / –Com és apretat de puny, / lo seu ventre canta i gruny» (Morlà, 257). Loc. NR.

aquell m. ‘òrgans genitals femenins’. «I diu Calixto, el jagant, / vent una dona llossana / que tenia la setmana / (...): “Pareixes desceplinat / i una mar de sang lo aquell”» (Morlà, 134). Acc. NR. Terme genèric amb valor eufemístic.

aquerar prnl. ‘consumir-se de fam, morirse’. «Ningú tenia faena, / tots los ofisis parats, / y vinguen contribusions. / La chent s’anaba aquerant, / de manera que, si dura, / sols vius agueren quedat / les putes, els alcabots (...), / espies y afransesats» (Civera, 1813b: 10). Mot NR. Variant de querar-se ‘convertir-se en pols la fusta rosegada pels corcs, corcar-se; arnar-se’ (cf. DCVB, IX, 44; DECat, VI, 935-936). En Carles Ros (1764: 23, 233) aquerat ‘consumido de alguna penalidad, y en especial se dize del que padece hambre’. Metàfora fonamentada en l’analogia entre la consumpció que provoca la corca sobre la fusta i la que ocasiona la fam en els éssers vius.

aranya 1 f. ‘lladre’. «Lo que és menester que guardes / els groguets que te han donat / per a el dia de les festes, / y no vages descuidat, / pués haurà moltes aranyes, / dedicades a agafar» (Rahonament entre el Rull de Payporta, 4). Acc. NR. Figura en Pomares (1997: 32). Cf. ‘la persona aprovechada y vividora’ (MGad.). En l’antiga germania castellana araña ‘ladrón’, gente del araño ‘ladrones’, araño ‘hurto, robo’, arañar ‘robar’ (Hernández, Sanz, 2002: 56, 247; Chamorro, 2002: 102-103). Metàfora. Per a les possibles motivacions, vegeu Hernández Sanz, Chamorro i Sanmartín (1998: 51). 2 fer l’aranya loc. ‘robar, fer-se amb els béns aliens’. «Tots treballen en sandunga / per a alcansar la cucaña, / y van sempre fent la araña / detràs de la mamandunga» (El frare, núm. 4, p. 4), «Per un sèntim fa la araña» (id., núm. 5, p. 2). Loc. NR. Metàfora.

aranyar tr. ‘furtar, robar’. «Sempre en les comunitats / hi ha d’haver gats, i es sofrix, / perquè tot allò que aranyen / ho solen restituir» (Morlà, 207). Mot NR al DECat ni al DIEC. Accepció NR. Segurament pres del castellà.

arbelló m. ‘forat, ferida’. «(A este agüelo en lo melic / vach a obrir-le un arbelló)» (Millàs, 1876: 13). Acc. NR. Variant formal d’albelló. Metàfora formal. Cf. albelló ‘ferida en el cap, de la qual brolla molta sang’, a Mallorca (DCVB, I, 426).

arc i la paret, entre l’ loc. ‘en situació difícil, entre dos perills’. «la pobra de la Eufràcia (...), vent-se ya entre l’arch y la paret, hagué de llançar-se als abalots» (Rondalla, 15). Loc. NR. Metàfora. Cf. entre l’espasa i la paret id.

arcaduf 1 m. ‘nas’. «Qui són fins diamantets? Sos ullets; / qui arcaduf de or perfet? Son naset; / y una ben rica perleta? Sa boqueta» (Ros, s. a.2, 1). Alteració formal d’alcaduf (caduf). Metàfora fonamentada en una certa analogia formal i funcional, entre l’arcaduf (‘canó per on es condueix l’aigua’) i el nas. 2 arcaduf del tarquim loc. ‘anus’. «un pardal garrit, / que ibis li diuen de nom / (...), quan està enfitat (...), / que coneix ell una herba / per al cas molt purgatiu, / i en lo pico se la fica / per lo arcaduf del tarquim. / I en açò prest evacua, / curant-se ell mateix lo enfit» (Martí, 1996: 205). Accs. NR. Metàfora. Analogia de l’anus amb la funció del caduf ‘canonada d’obra per a desguassos’ (cf. DCVB, II, 813; DECat, II, 393).

argent viu m. ‘persona molt activa i deixondida; entremaliat’.«este fill era un archent viu, que se’n pasaba de ralla, perquè a cada pas anaba a tamborinades en uns y atres» (El Mole, 1837: I, 35). Acc. ND al DECat, 1a doc. Cf. «Cuant yo era chic, pareixia / que dins del meu cos tenia / setse lliures d’archén viu» (Liern, 1862c: 20), «no estarà mai quiet, com l’argent viu» (Fàbregas, 1979: 179), ser com un argent viu, ser més llauger qu’argent viu (Alberola, 1928: 256, 260), ésser un argent viu ‘ésser persona molt espavilada’ (Raspall, Martí, 1994: 289). Metàfora, perquè el mercuri o argent viu fa la impressió d’estar viu. Cf. en castellà ser un azogue ‘se dice de personas, especialmente niños, muy inquietas y nerviosas’ (Luque et al., 2000: 49).

armada f. ‘òrgans genitals masculins’. «Digué Inés a son germà, / qu·era soldat de marina: / “Anit me dia Agostina / si li amostraràs l’armà”» (Niu, 129). Acc. NR. Són relativament freqüents les metàfores bèl·liques referides al sexe i a les relacions sexuals. Cf. armament ‘genitals masculins’, arma, artilleria ‘penis’ (Vila, 1987: 51, 52; Pomares, 1997: 33; Verdaguer, 1999: 181).

armat adv. ‘en erecció’. «Perquè el rei de Suècia / digué a Lucrècia: / “Jo vull vore el vostre castell de Xinxirivell”. / I ella respon: “Orat vell, / no veu que aquest castell és encantat? / ¿Com hau d’entrar, si no veniu armat?”» (Morlà, 124). Acc. NR al DECat ni al DIEC. ND. Cf. anar ben armat (Vila, 1990: 158; Pomares, 1997: 33); en la germania castellana armar (Chamorro, 2002: 105-106); en francés avoir une balle dans le canon ‘être en érection’ (Colin, Mével, 1990: 696).

armari / almari m. ‘panxa, ventre’. «qui buida el seu armari / del vent que té per lo cul / allauchera son baül / pel forat del tafanari» (Tractat del pet, 44), «–però vostés m’han fet de pastisos y perifollos hasta la coroneta... –Home, nosatros creíem de bona fe que per a omplir eixe armari es necesitaba alguna friolereta» (Tabalet, 195), «Vaya, caballers, asò ya està vist. Més val u content del tot que tres a micha requesta. No tenim més que este panet y esta llonganiseta. Y si mos tirem els tres damunt, no n’i ha per a comensar. Caiga, pués, tot en pesa en un almari» (Donsaina, 117). Acc. NR. Cf. fer-se (algú) com un armari ‘esdevenir una persona molt grossa’ (Gascón, 1999: 424). Metàfora humorística, cosificadora i hiperbòlica basada en la gran capacitat de contenir de l’armari. En francés col·loquial s’usen amb un sentit similar altres receptacles, amb la idea de «contenant assez vaste»: bidon, bureau ‘ventre’, buffet ‘estomac, ventre’, crédence ‘abdomen, ventre’ (Colin, Mével, 1990: 53, 92, 177). Cf. armario com a terme despectiu per designar un home fort i molt gran (Luque et al., 2000: 41).

armela f. ‘bala, projectil’. «Veus est·arma? / (...) Té dos armeles / (...). De plom» (Palanca, 1874b: 21). Acc. NR. Metàfora formal i irònica.

arpa f. ‘sexe de la dona’. «I com sóc tan confiat, / (...) creïa haver-me mamat / lo manco el virgo fidelis, / perquè ella m’havia dit, / volent clavar-me la sarpa, / que era jo el primer David / que tocava en aquella arpa» (Bernat i Baldoví, 1845a: 40). Acc. NR. Metàfora encobridora.

arquet del violí loc. ‘membre viril’. «Un músic vérem allí / que brincos pegant estaba / perquè el foc ya li aplegaba / a l’arquet del violí» (Blai Bellver: La creu del matrimoni, 1867, ap. Vila, 1990: 158). Acc. NR. Al Gironés es coneix l’expressió No em toquis l’arquet, amb referència al membre viril (Vila, ibid.). Metàfora formal.

arracada f. pl. ‘testicles’. «No et recordes d’aquell temps / que els fadrinots (...) / no portaven saragüells / sinó un baquero molt llarc, / y jugaben en les dones / ab tanta simplicitat / que sucehuí, duent al coll / hu cama así camà allà, / fent lo jagant, y al pentjar-li / les joyes galtes avall / a la dona que el portava, / dir-li ab tota puritat / (...): “Perot, lleva això d’ahí, / que a mos pares els sab mal / que sens ser casada porte / arracades”» (Mulet, 158). Acc. NR. També en Vila (1990: 158), Pomares (1997: 34) i Verdaguer (1999: 181). Metàfora formal.

arramblar intr. ‘causar sensació, impressionar fortament’. «–Bonico sí qu·és. / –Si arrambla!» (Escalante, III, 97). Acc. NR. Metàfora concretitzadora.

arrap 1 m. ‘imatge, rèplica’. «esta chica / és un arrap de sa mare» (Sales, 1870: 31). Metàfora. → escopinyada. 2 m. ‘delicte, robatori’. «estos moneders al cap / feren son camí a Melilla, / a hon els posaren golilla / per no sé quin atre arrap» (Vives, 1877a: 40). Accs. NR. Metàfora. Està present la idea d’‘agafar amb les mans, amb les ungles’. → ungla, ungler.

arrapaaltars m. i f. ‘beatot, -a’, usat despectivament. «no li quedà bona cara / a d’aquella arrapaaltars» (Coloqui nou, tracta de tot lo que solen passar els hòmens, 3), «–Que blasfèmia! (...) / Valga’m el Ànchel Custodi!... / –Arrapaaltars!» (Arnal, 1877: 35), «Lo qu·és que durà poch aquella farsa de relligió, lo mateix que duren molt poch totes les coses postices. Avís a les mixorreres y arrapaaltars, tan amigues de reçar com de fer poca faena» (Tipos, 138). Mot NR. Amb un sentit similar rapaaltars (DCVB, IX, 142), rosegaaltars (DCVB, IX, 578) (→ rata d’iglésia), esmocaciris (DECat, VII, 469). Cf. «Faré la beata falsa, / i aniré a rapar els altars, / amb la moixeta devora» (a. 1892) (DECat), «A arrapar altars se’n va, / més guapa que la peseta» (Balader, 1862: 16), «se’n vingué a Valènsia y se ficà en les iglésies y arrapaba els altars, y la chent el tenia per sant y hasta creia que fea milacres» (Carabases 1889, 3) i el nom propi Rapacristos (Colomina, 1991: 99). Sembla haver-se envellit, a l’ALPI només es recull rapaltars ‘beata’ a Benialí (Garcia Perales, 2001: IV, 2316-17). Metàfora funcional aplicada a una persona que sempre va per les esglésies «arrapant altars», és a dir, deixant-s’hi veure i practicant un cristianisme superficial, formal i aparatós, més que participant sincerament de les celebracions religioses i de la doctrina cristiana.

arrapa i fuig, a (d’) loc. ‘a corre-cuita, de pressa i sense fixar-s’hi’. «ham dinat d’arrapa y fuch» (Balader, 1876: 36), «no detindre-lo asunts / que tan mal els despachaba / com arreu y a arrapa y fuig» (Tipos d’auca, 15). NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (VI, 76) i en Gascón (1999: 243) d’arrapa i fuig id.; en el DCVB (IX, 143) també a rapafuig, de rapafuig. Cf. fer una cosa (o anar) d’arrapa i fuig (Martí i Adell, 1988: 131). Compost dels verbs arrapar i fugir.

arrastra! interj. «per últim, demana el meu compañero que el tal Colorí se declare sedisioso, subversivo e injurioso. Arrastra! Pos no demana poc!» (El Mole, 1837: II, 376), «Arrastra! Eixa sí que és bon llimó!» (id., 1855: 104). NR. Formada sobre el verb arrastrar, d’origen castellà. Expressa una actitud de sorpresa i incredulitat del parlant davant el contingut proposicional de l’enunciat.

arrastrada de màrfega loc. ‘pensada inoportuna, desencertada’. «El nostre amic Pepe Taroncher té unes arrastraes de màrfega dels mateixos dimonis. (...) Li digué al consechal (...) Visent Miquel Chillida que durant el temps que fon alcalde de aquell extinguit munisipi no féu ninguna millora ni res de profit (...). Atacant a Miquel en la forma en què ho féu, demostrà estar equivocat de barra a barra» (El dimoni coixo, núm. 16, p. 4). Loc. NR. Cf. eixir amb la màrfega arrastrant ‘retreure coses importunament’ (DCVB, VII, 241). Metàfora.

arrastrat -ada adj. i m. i f. ‘vil, dolent, miserable’. «que prou temps habem patit, / per causa dels arrastrats» (Rafelo de Picasent, 6), «–Els egoistes sols busquen / la sehua comoditat (...) / –Ay! indignes arrastrats!» (Civera, 1809: 6), «–Si u ve en lo cor en les mans. / –Més valguera que vinguéreu / en un pollastre, arrastrats!» (Escalante, I, 566). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. Pres del castellà arrastrado, da ‘persona despreciable, ruín e innoble’. Vegeu Sanmartín (1998: 55) i Luque et al. (2000: 41).

arrear 1 tr. ‘pegar a les persones per fer-los fer via’. «Michafiga (...) arreplega a tots los de la chunta del Mole y (...) escomensa a arrear-los a tots en lo gayato cap a Alacuàs (...). El Garrut y els atres li dien que no els pegara gayataes, y els diguera a on anaben» (El Mole, 1840-41: II, 35-36). Derivat de la interjecció de creació expressiva arre, usada per fer caminar les bèsties. Ací aplicat humorísticament a les persones. En català general arri i arriar (cf. DCVB, II, 12, 24-25; DECat, I, 423-424). 2 tr. ‘pegar, colpejar’. «de una vara li’n féu vint-i-cuatre, / damunt del reñó, / y els arrea sinse detensió» (Dotor de Madrid, 3), «Sobre estar espabilat, / li han arreat bona seba» (Chiste grasiós y divertit para cantar, 4). Accs. NR al DECat ni al DIEC. (s. v. arriar), 1a doc. (1, 2). Per extensió s’aplica a l’acció de pegar en general. 3 tr. ‘dir mentides’. «una persona digera quant més y més grans boles arrea, més gust dóna y fa baquejar de riure» (Tipos, 129). Acc. NR. Cf. arrear-li a un una bola ‘decir a uno o echarle un embuste’ (MGad.). La mentida, la bola, manté una certa analogia funcional i semàntica amb les veus usades com a complement directe amb aquest verb expressives de colps o de dany físic: arrear (a algú) una bocinada, un calbot, una galtada, una tana, un pesic (cf. EscLl., MGad.), però en aquest cas el perjudici, el «colp», és més aviat moral. 4 intr. ‘marxar, anar-se’n’. «El fan puchar en la tartana, al siñor (...), y arreen camí de Valènsia» (El Mole 1840-41: I, 39), «Toni! Ve mon pare, arrea» (Fambuena, 1877: 10). Acc. NR al DECat ni al DIEC, ND (s. v. arriar). Com en la primera accepció, amb el sentit de ‘marxar, anar-se’n’, s’utilitza col·loquialment el verb arrear amb subjectes personals. De vegades, amb complements afegits, amb funció intensificadora: «Que vénen! Arrea en tot lo fil!», «Va, arree en tot el vent!», en Ortolà (Marian, Sanchis, 1994: 106, 117). 5 prnl. ‘beure’s’. «tirava mà de la bota y s’arreava una bona píndola» (Ensisam, 256). Acc. NR. Probablement cal relacionar-lo amb el el sentit de ‘pegar, colpejar’, per l’impacte que produeix una bona «píndola» de vi.

arredonir prnl. ‘alliberar-se de vanitats i preocupacions mundanals’. «Chicos, obriu eixos ulls, / coneixeu la veritat. / No os vistau de la mentira, / que algun dia hau de plorar / les llàgrimes com lo puñ (...). / Arredoniu-se, y mireu / dabant, y què hi a demà, / per a que, cuant toque l’hora, / os encontreu chusts y sants» (Leon, s. a., 4). Acc. NR. Cf. arredonir-se ‘redondearse o descargarse y exonerarse de todo cuidado, deuda, etc.’ (Esc.). En castellà redondearse ‘descargarse de toda deuda o cuidado, acomodándose a lo que se tiene propio’ (DRAE, 1970: 1118). La rodonesa es defineix per la qualitat de completesa i perfecció. D’ací que s’aplique figuradament a una conducta humana que cerca un grau més elevat de perfeccionament moral. La metàfora que es crea connota una concretització d’un comportament anímic.

arreglaparròquies m. i f. ‘manifasser, persona que es fica en afers d’altri sense demanar-li-ho’. «Así no volem arreglaparròquies, ni que ningú se fique en camisa de onse vares per a deixar-mos nuets» (El Mole, 1840-41 I, 260). Mot NR. També en Peris Celda (1922: 12); en Martí i Adell (1988: 126) ser un arreglaparròquies ‘un doctor, en l’ús popular del terme’. Sinònim d’arreglador (DCVB, II, 15). És bona prova de la influència de la religió en la nostra societat i, consegüentment, en la creació lèxica. Comporta una extensió semàntica del sentit literal de la paraula, ja que la tasca de mitjancer d’un arreglaparròquies va més enllà de l’àmbit mèrament parroquial. També hi ha unes connotacions humorístiques, ja que el mot s’usa en sentit burlesc i irònic, aplicat a una persona la intervenció de la qual es considera sobrera, i fins i tot negativa.

arreglo m. ‘amant’. «Asò és que tens atre arreglo?» (Balader, 1871a: 29). Mot NR al DIEC ni al DECat, acc. ND. Manlleu del castellà, on arreglo, apaño i avío tenen un sentit similar col·loquialment (cf. Martín, 1979: 29, 31; Sanmartín, 1998a: 56; Carbonell Basset, 2000: 29).

arremet, estar que s’ (una casa) loc. ‘estar molt malament, molt desendreçada’. «Tres forasters de Madrid. / (...) Y asò està que s’arremet. / (...) Crida en seguida a un pintor» (Escalante, II, 327). Acc. NR.

arremullar intr. ‘beure begudes espirituoses’. «–Vacha un trago. / –Cacho! / Té raó, que·l bon obrer... / –Sempre arremulla primer» (La nit que vénen els músics, 14). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. arremullar la paraula ‘beure’ (MGad.). En el DCVB (IX, 354) i en el DIEC (1995: 1573) remullar ‘refrescar; beure per celebrar una cosa, un esdeveniment’. En el nostre exemple no està present el matís de celebració.

arremullat -ada adj. ‘escarmentat, burlat; decebut’. «Els amos de les casetes no tenen molt motiu que digam per a ballar de contents, però lo que és el dir dels que compraren els solars per a fer les cases en lo mercat vell em pense que tampoc. Estos han quedat calents y arremullats» (El Mole, 1840-41: I, 234). Acc. NR. En el registre col·loquial és freqüent d’expressar figuradament els sentiments abstractes per mitjà de mots designadors de conceptes concrets. L’acció de remullar o mullar molt pot resultar desagradable o perjudicial en alguns casos.

arreplegar tr. ‘obeir, acatar, alguna comminació o advertència’. «Pos yo estich embarretat en que, o s’ha de casar dins de quinse dies, velis nolis, o li han d’eixir a la cara les morts que s’han fet per culpa d’ella. (...) Vostés vegen d’arreplegar-ho, perquè ho faré millor que ho dich» (Rondalla, 39). Acc. NR. El verb arreplegar (o replegar) pròpiament designa l’acció de recollir, de reunir o d’agafar persones o coses materials. En aquest cas s’aplica metafòricament a l’acció d’“arreplegar” ordres o advertències, és a dir, d’oir-les, acatar-les i observar-les.

arrepretar tr. ‘empényer; expulsar’. «Pareix que ya van arrepretant a Don Carlos cap a Fransa. Si l’agarren, me’l menche en pèl y ploma» (El Mole, 1837: I, 221). Mot NR al DIEC ni al DECat, acc. NR. Variant de repretar, verb derivat del castellanisme apretar. Si bé arrepretar no figura en fonts lexicogràfiques castellanes (Moliner, DCECH).

arrepunya 1 f. ‘acció de prendre indegudament i amb violència allò que és propietat d’altri; rapinya; pillatge’. «Els carlistes han quedat molt contents de la visita de Don Carlos (...). El príncep de la arrepuña [el pretendent Carles] es fa un gran honor en anar del brasete pasechant en lo fasinerós y hereche Cabrera» (El Mole, 1837: II, 294), «El Mole (...) no perteneix a ninguna pandilla d’empleistes, ni casca-anous, ni sampa bollos, perquè no ha vist enchamay, ni vorà, en elles més que egoisme y fam d’agarrafaüt y arrepuña a qui puga més» (El Mole, 1840-41: I, 213). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. En Esc. arrepunya (repunya) ‘arrebatiña o la acción de coger arrebatadamente o con precipitación alguna cosa’; en aragonés arrepunchà ‘rebatiña’ (Endize, 211). En els exemples de més amunt es fa evident el matís de robar, de saquejar, de prendre a la força. Coromines (DECat, VII, 108, 261) considera que la forma repunyar d’Esc. «està per rapunyar, derivat d’arrapar». Però el ben cert és que repunyar i arrepunyar, amb e, són les formes que recollim i documentem en els textos i diccionaris valencians del XIX, indici, per tant, d’un ús real en la llengua. En Aladern arrapunyar ‘prendre amb violència’ (ap. DCVB, II, 9; DECat, VII, 108). Cf. els parònims rapinya i arrapinyar(-se), i agarrapunya (DCVB, I, 279). 2 m. ‘bergant, persona que agafa per força el que no li pertany’.«Pos señor; el tal rey [el pretendent a la corona Carles] de granuja y arrepuña podrà fer paper en lo món (...). Els seus soldats y comitiva han robat de Real Orden, però asò... asò... és asò y no és allò» (El Mole, 1837: II, 288). Acc. NR. En aquest cas el mot arrepunya fa referència a la persona, i no a l’acció.

arrespunyar prnl. ‘pegar-se, lluitar amb violència per obtenir quelcom’. «[L’italià] estiraba el filet, destapaba un atre cuadret y seguia dient: “Ahora viderán la grande nasión española con sus moltas melioras e felisitates”. Y en lo cuadret no·s veen més que hòmens nuets, atres vadallant, atres demanant limosna, y atres arrespuñan-se damunt de un tros de pa, atres morts y atres morin-se» (El Mole, 1837: II, 166). NR. Si no és un error, deu ser una variant formal d’arrepunyar, no enregistrada en les fonts lexicogràfiques consultades. La s podria explicar-se per influència del prefix es-, dels mots començats per res-, o fins i tot del prefix des-, el qual es troba sovint formant oposició amb re-: ordenar - desordenar - reordenar, fer - desfer - refer (cf. Duarte, Alsina, 1986: 29). En Esc. arrepunyar ‘arrebatar, por coger o tomar las cosas con precipitación o arrebatadamente’, usat també com a recíproc. I la variant repunyar ‘recoger arrebatada y presurosamente alguna cosa entre muchos que la pretenden agarrar’ (Esc., EscLl., MGad.). Per a possibles explicacions etimològiques, vegeu DCVB (II, 922), DECat (I, 423; VII, 108, 261) i Colomina (1995: 114).

arrevatacapes 1 m. ‘aldarull, gresca; esvalot’. «Vostés ya han vist l’arrebatacapes que·s mogué pel diable del festeig, que nunca ni may que haguera paregut» (Rondalla, 33), «(Vítors des de dins) –Què serà està confusió? / –Què sé yo! / Algun arrebatacapes» (Milacre del taberner, 23). En Esc. també rebatacapes. Cf. ravatar (o arravatar(-se) ‘alarmar-se desmesuradament, exaltar-se’, ‘irritar-se’) (DECat, VII, 136-137), derivat del substantiu de procedència aràbiga ravata ‘esvalot, torbació violenta, batussa, tumult que es produeix sobtadament’, paral·lel al castellà rebato (ant. rebata). 2 m. ‘lladre’. «Oh, la desamortiçació! És el gran arrebatacapes del sigle XIX, que roba més que Jaume el Barbut, Candeles y atres lladres famosos» (Tipos, 293). Mot NR. Sembla relacionat amb el castellà arrebatar ‘quitar o tomar alguna cosa con violencia y fuerza’ (català arrabassar), i designa per metonímia el lladre. Cf. puerto de arrebatacapas ‘lugar o casa donde, por la confusión y el desorden y la calidad de las personas, hay riesgo de fraudes o rapiñas’ (DRAE, 1970: 1080) i ‘comercio o establecimiento donde se abusa de los clientes con precios exagerados, no dando el peso exacto, etc.’ (Moliner, II, 880). 3 en un arrevatacapes loc. ‘de sobte’. «Pare, ya ha acabat al cap (Acabando su tarea) / en un arrebatacapes» (Balader, 1876: 21). Loc. NR. També en un revatacapes (Esc.), que el DCVB (IX, 177) i el DECat (VII, 137) escriuen amb a: en un ravatacapes.

arrimadeta f. ‘crítica, censura, retret’. «Tin present que la política està prohibida per a nosatros, no siga cosa que el dimoni et tente y en deixes caure alguna de eixes arrimaetes que tu acostumes» (Donsaina, 3). Acc. NR. Derivat d’arrimar ‘dir censures, condemnes, retrets’.

arrimar 1 tr. intr. i prnl. ‘pegar(-se)’. «en un·aülla saquera / tal punchà me va arrimar / que del brinco que peguí...» (Martí, 1997: 376), «Que li ha arrimat / dos topaes la bedella» (Liern, 1862b: 29), «puga ser / que li arrime dos calbots» (Escalante, I, 512), «–Saps que Pepico y Ortega / s’han arrimat de calent? / –Han reñit? Me hu reselaba» (id., II, 614), «li arrimaren de pronte una pedrà en lo descansaor de les ulleres, vulgo narípia» (Pare Mulet, 8), «Rafelo, calla o t’arrime» (Roig, 1884a: 13). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Amb el complement directe format pel tipus de colp (topada, calbot, pedrada, punxada...). Com a pronominal, no figura al DCVB. La idea d’acostament, d’aproximació fins a arribar al contacte físic, pròpia del verb arrimar, es troba implícita en l’acció de pegar o colpejar, encara que ací se sumen els semes d’agressió i acció violenta. 2 tr. ‘disparar (a algú)’. «Mes per a consolar-os de les perdigonaes que nos van a arrimar, vullc contar-os lo que pasa en lo món» (El Mole, 1840-41: I, 35). Extensió natural del sentit anterior, aplicat al dany causat per trets en el cos. 3 tr. ‘dir, manifestar amb paraules (alguna cosa a algú)’. «Un periòdic inglés del partit moderat (...) parla com un desaforat contra la Fransa, y entre atres castañes pilongues que els arrima de bades, diu que la Fransa està corrompuda hasta el cor» (El Mole, 1840-41: I, 219), «Este lletinòrum me l’ha inspirat la notísia que m’han arrimat este matí a boca de jarro» (El Saltamartí, 2a època, núm. 25, 2), «No cregues, no, que són falses / les paraules que t’arrime, / perquè d’amor em sofrime» (Salelles, 1864b: 29). 4 tr. ‘donar, atorgar; administrar, aplicar (alguna cosa a algú)’. «y a qui diu que la embrolla y les mentires de la política naveguen per la Babilònia d’España. Y sobre la política que mos arrimarà la Rechènsia de u està cantant tots los dies el Garrut esta cansó...» (El Mole, 1840-41: II, 56), «arrimant-mos una lley que diguera (...)» (id., 1855: 36), «m’arrimà uns cuants marujos per a que poguera anar fent yo per la vida, y prengué el portant» (Pare Mulet, 4), «per a arrimar-li la porga / dins d’un sobre» (Ovara, 1885b: 283). 5 tr. ‘tirar, llançar’. «li arrimà la gran bagasa / el perol més gran que hi a» (Liern, 1873: 9), «És dir, c·així q·el dolor / pasa, l’arrimen al fem, / y después l’arrepleguem / per a que done calor» (Palanca, s. a., 71). 6 tr. ‘deixar (una persona), prescindir-ne’. «A qui em fa tocar corneta, / podent tocar sacabutx, / no hi ha tal com arrimar-la, / puix prou he menjar pallús» (Morlà, 52). Està present la idea de ‘separació’. 7 tr. ‘fer (voltes)’. «o el vals, arrimant voltetes / y refregant-se la cara» (Liern, 1872: 8). 8 tr. ‘fer (un moble un cruixit)’. «Y el catre... / de cada cloixit qu·arrima / pareix que·s queixe, el pobret!» (Liern, 1873: 5). 9 prnl. ‘fer-se (una cremada)’. «Sobre no gastar carbó / ni arrimar-me una cremà, / sempre tinc plancha calenta» (Liern, 1873: 10). 10 prnl. ‘beure’s’. «Home, enduga’s (...) / una bóta d’a mich cànter y arrime’s / al dia sinc u sis llànties!...» (Escalante, I, 658), «Demà chala; / l’all y pebre, el sofrechit, / y de cuant en cuant t’arrimes, / a la pau de Déu, mich / cacherulet» (Escalante i Feo, 1897a: 18). Accs. NR (2-10). Com en moltes de les accepcions anteriors, està present la idea d’‘aproximació’. 11 arrimar-se al coleto loc. ‘beure’s, prendre’s’. «La tia a soles, sis copes / al coleto s’arrimà» (Escalante, III, 83). També implica unes connotacions humorístiques. Loc. NR.

arrimat -ada adj. ‘persona tímida o poc sociable’. «–Com ell és tan arrimat... / –Lo qu·és a les faldes, masa» (Balader, 1871b: 17), «–Mira tu el llech fet a posta. / No diu que vol festechar? / (...) –Y què vols dir en això? / –Que eres curt y algo arrimat» (Gómez, s. a., 2), «era l’home més vergonyós i arrimat que·s coneixia» (Espardenya, 40). Acc. NR. Figura en Esc. En aragonés arrimado ‘hombre encogido, vergonzoso’ (Endize, 212); al Villar de l’Arquebisbe arrimau, id (Llatas, 1959: I, 111). Metàfora, relacionada amb l’accepció ‘posar a un costat, deixar de banda’, perquè la persona vergonyosa o poc sociable sol defugir el tracte social.

arriot m. ‘poca-solta, capsigrany’. «Matarot x/ pendrà per los dos vengansa / d’aquesta mala criansa / que·ns ha fet este arriot» (Mulet, 240), «No em sigues tan bachiller, / fes lo que et mane, birot, / que et pegaré una templada, / si eres tan gran arriot» (ibid., 261). Mot NR al DIEC, 1a doc. Mot format damunt d’arri ‘interjecció usada per fer caminar les bèsties de càrrega’. Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants.

arripiar tr. ‘donar (alguna cosa enutjosa)’. «Y en ocasions molt resoltes / m’[ha] arripiat prou carabasa, / poro lo qu·és hui Tomasa, / ya no ha fet com atres voltes» (Barreda, 1870: 11). Mot NR. Deu ser un derivat del castellanisme rípio ‘reble’. Metàfora. Del dolor físic que produeix un llançament de rebles es passa al moral.

arromangar prnl. ‘resoldre’s a obrar amb energia en algun afer dificultós’. «Tots anaben gemecant / de goig y contento gran, / al veure que, si no fóra / per haver-se arromangat / el compte de Cervelló, / no haguérem així quedat» (Martí, 1991: 168). 1a doc. L’acció d’arromangar-se quan hom es disposa a treballar ja figura en Carles Ros (1764: 264-265). La contigüitat entre aquestes dues accepcions (arromangar-se i ficar-se a la feina) ha estat interioritzada per l’enciclopèdia col·lectiva i, per això, es pot expressar figuradament l’acció de posar-se a la feina mitjançant la plasticitat de l’arromangada.

arromango 1 m. ‘amenaça’. «tement-se de la nugolada (...), li féu quatre arromangos a tant forts que la deixà (...) en més caguetes que vostés puguen pensr» (Rondalla, 18), «Vostés s’han contentat en marmolar per baix cama perquè li tenen por, y sinse pendre en conte que qui se dispon a obedir deu fer-o condisionalment y sinse autorisar serts arromangos com els que vostés han sufrit» (Llombart, 1877: 206). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. 2 m. ‘arrogància; geni fort’. «–Quin cheniet! Eixe arromango / al teu home, el consumia. / –Aquell, cuant me contradia, / li fea ballar el tango (...), / mes com yo no m’acobarde / ni de un home ni de sent...» (Escalante, III, 166). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. anar en arromangos ‘ir con arrogancia, ir con fueros’ (EscLl.); a Anna arromango ‘descaro’ (Martí, Aparicio, 1989: 20). L’acció d’arromangar-se sol fer-se com a senyal d’amenaça, quan algú està dispost a colpejar o a enfrontar-se amb un rival. Alcover i Moll (DCVB, II, 18) pensen que arremango procedeix d’un encreuament del castellà amago amb arremangar. Però potser és innecessària l’opció de l’encreuament, quan pot explicar-se simplement com un derivat postverbal d’arremangar (o arromangar), això sí, amb interferència del castellà, que explicaria la terminació -o.

arropir prnl. ‘pecar de gasiu’. May fon vosté un gastaor, / però... tampoc s’ha arropit» (Escalante, I, 214). Acc. NR. Metàfora.

arrotxe → arrutx.

arrufar prnl. ‘encrespar-se; embravir-se’. «Que manaba nostre rey (...) / se formaren companyies / de milicianos honrats, / puix de este modo podíem / en lo reyne y la ciutat / defendre’s dels enemics, / si ací intentaben entrar (...). / Axí que sentí la orde (...), / em rebestí d’un corage / y·m posí tan arrufat...» (Pep d’Aldaya, 3). Acc. NR. En Esc. arrufar-se ‘envanecerse, ensoberbecerse, airarse’. Cf. arrufar el nas (el morro) ‘fer una contracció de cara per expressar desgrat o disconformitat’ (DCVB, II, 39). En castellà arrufarse ‘enfurismar-se’ (DECat, VII, 515); en aragonés arrufar ‘erizarse o contraer una parte del cuerpo’ (Endize, 214). Per metonímia s’expressa la causa (un determinat estat d’ànim) per l’efecte físic que produeix.

arruixa! interj. «–Coneix a doña Tomasa? / S’ha brindat a ser padrina (...). / –Però si en tal incumbència / conta sa cuñà! / –Pasiènsia, / a l’atre u pot ser. / –Arruixa! / Ya vorà com se li queixa» (Escalante, I, 136), «–Ya vorà en fer-los el nuc... / –La baba me cau / –(Arruixa!)» (ibid., 435), «–Com vosté abans / li regalà (...) / un mocaoret de seda / de color de lila. / –Arruixa! (...). / És mentira» (Escalante, II, 70). NR. Manifesta un valor emotiu de disgust, de contrarietat, i sovint també de sorpresa.

arruixada 1 f. ‘descàrrega de trets’. «amorraren una boca negra als bultos drets, que no féu mala prova, perquè en l’arruixada que tirà en bolcà asta uns tres o quatre» (Rondalla, 32), «un atre vergant, / que venia per darrere, / una arruyxada em tirà / que casi em buida el servell» (Leon, 1808: 3), «li descarregà una arruyxà de perdigons qu·en poch més el mata» (Espardenya, 142). 2 f. ‘retret, blasme, paraules de desaprovació’. «son pare, com era home tan bròfech, en lloch de acaronar-la, lo que féu fonch tirar-li esta arruixada: “Vols que·t diga? Pluja d’estiu y plor de bagasa presto passa”. Y d’ahí ahí la possà per a pelar y com un guant» (Rondalla, 19), «Lluïsa, no t’embobes tant, / (...) que si et veu el so Chuan, / tindràs ta bona arruxada, / y habràs de fuchir volant» (Aguadores, 1789), «El ofisial s’aguardaba naturalment una arruixada del contribuyent, però no per eixe estil» (Tabalet, 23). Accs. NR. La segona en Esc.; cf. arruixar ‘reprendre de forma vehement i amb duresa’ (Reig, 1999: 71), ‘despedir con malos modos’ (MGad.). Metàfora, per analogia del llançament continuat d’aigua amb el de projectils, i amb les reprovacions que «es llancen» contra algú.

arruixar 1 intr. ‘disparar’. «quant l’estufador / d·a vint-y-quatre arruixà, / va quedar tot lo carrer / de gabachos empallat» (Raspós de Ruçafa, 16), «té una colombrina / que, si escomensa a arruixar, / aventa les bales cròniques / a dies quilàmegros llarcs» (Escalante, II, 23). 2 tr. ‘censurar, desaprovar, blasmar’. «Y als que estos mals causaren no·ls arruixes. / Nunca tu voz contra el error levantes, / si no vols dur calvots y cachamones» (El Mole, 1837: III, 54). Accs. NR. Metàfores.

arruixó m. ‘reprimenda, blasme’. «Allí digueren els arretirats, y un enclaustrat y les viudes tot lo que està pasant sinse llebar ni posar, y li pegaben uns arruixons al menisteri que habia per a tornar-se rochos» (El Mole, 1840-41: I, 335), «–Veu com tarda? Mos fa feta, / pués acabant no renegue / si algun arruixó li pegue. / –Eres molt basta, chiqueta» (Escalante, I, 281). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. pegar-li un arruixó a qualsevol (Alberola, 1928: 207). Metàfora.

arrutx / arrutxe / a rutxe / arrotxe / a rotxe 1 adj. ‘arruïnat, sense diners’. «m’antretengut estos dies / pintant-les, y me han deixat / arruch. Malaïdes siguen! [els naips]» (Escalante, II, 45), «Si les pagues anaren més corrents, si El Pare Mulet no estiguera tan arruch, a bon segur que li regalaba una ploma d’or o de plata» (Llombart, 1877: 14), «Per fi, se’ls acabaren els dinés y tingueren que vendre també la casa, consumint en poc temps el producte d’ella. Ya estaben arroche del tot» (Ensisam, 501), «com (...) no podia treballar ja gens les terres, començà a anar cad·any per avall, d’asta que·s quedà casi arruje» (Espardenya, 116), «de modo qu·entre unes coses y atres, es va vore ben arruïnat. A l’encontrar-se a ruge, es donà a comprar vinagre» (ibid., 81). Mot NR al DIEC i ND al DCVB, 1a doc. 2 anar a rotxe loc. ‘arruïnar-se’. «Tant y tant s’abandonà en conservar el crèdit de la sehua profesió y del rich patrimoni heretat de sos pares, que anà a roche» (Tipos, 190). Loc. NR al DCVB ni al DIEC. En el DCVB (I, 43; IX, 626) arrutx, -utxa ‘arruïnat’, recollit a València i Elx, arrutxat, -ada ‘abatut, arruïnat de salut’, al Maestrat, i anar a rutxe ‘anar-se’n en orris, a la ruïna’, a Benassal. Coromines (DECat, I, 434-435) el documenta per primera vegada en MGad: arruig, ge ‘arruinado’, i el qualifica de «valencià vulgar»; també recull anar a rotxe ‘arruinar-se’ en la Terra del Ge de Martí Gadea (DECat, VII, 364). En Cañís i cañisaes figura arrutxar ‘abatre’; en Alberola (1928: 228): quedar u a ruig; a Alacant estar en arrutxe ‘estar arruïnat’ (Segura, 1996: 120). Pasqual Tirado utilitza anar-se’n a arrutxe ‘anar-se’n en orris, a la ruïna’: «va haver de (...) torejar hàbilment la seua costella, no fóra feta que s’olorara el comboi i se n’anara tot a arrutxe...» (1974: 85). Es troba també en terres castellanes, sembla que amb més vitalitat al sud del domini. En el DRAE a ruche ‘sin dinero, arruinado’, usat comunament amb els verbs quedar o estar, i arruchar ‘pelar, dejar sin dinero’. En andalús arruchar ‘dejar en el juego a otro sin dinero’, dejar o quedar arruche ‘ganar a otro todo el dinero en el juego’, a ruche ‘sin dinero, arruinado’ (Alcalá Venceslada, 1998: 61); a Almeria arruchar ‘en el juego de naipes coger, robar del mazo de cartas’ i arruciar ‘perderlo todo en el juego’ (Escobedo, 2003: 33). També a Extremadura arruche ‘sin nada’, a ruche ‘arruinado’ (Viudas, 1998: 15, 153). Arruche ‘carecer de dinero, no tener ni un céntimo, estar sin blanca’ és molt usat a Torrevella (Pérez Maeso, 1990: 16). A Oriola ruche ‘dícese del jugador que lo pierde todo en una partida de naipes’ (Guillén, 1974: 309); també a Múrcia en certs jocs de cartes es diu que el que perd quedó ruche (DECat). A Cuba es coneix el verb transitiu arruchar, aplicat també a guanyar i perdre en el joc, però en aquest cas infantil: ‘en el juego de las bolas, ganar uno de los niños las bolas de los demás’ (Haensch, Werner, 2000: 43). Les accepcions procedents del joc de cartes tenen gran extensió i ens relacionen directament amb el primer dels nostres exemples transcrits. Gordón (2002: 514) vincula la veu ruche d’Oriola amb rochero, en andalús ‘persona que vaga por ahí, sin miedo a nadie y por espíritu aventurero’, i a Extremadura ‘juerguista, callejero’, que considera derivats de rocha ‘cresta rocosa, peñasco’, per referència a un individu que viu allunyat de la civilització (literalment, entre roques) menant una vida de vagabund. També Coromines (DECat, VII, 364) considera anar a rotxe ‘arruïnar-se’ derivat de rocha ‘pendent rost, precipitós’, si bé pel que fa a rutx, rutxe, arrutxe proposa altres etimologies. Siga com siga, es tracta de mots d’origen incert (cf. DECat, I, 434-435; VII, 364; DCECH, V, 82; DCVB, II, 43; Gordón, 2002: 514), de ben segur relacionats. Coromines expressa també els seus dubtes sobre el caràcter del mot valencià: si és un manlleu del castellà o bé formació afí i paral·lela.

asclafatarrossos, asclafaterrossos → esclafatarrossos.

ase / as 1 m. ‘home rude, neci; ignorant’. «qui diu mal de les tals [de les monges] / és un simple (...), / és un ase i és un tonto» (Morlà, 59), «perquè y a provincials doctes, / y a àsens provincials també» (Tres, Clarasó, 1999: 50), «sempre se li antoixà un bovo de Còria y un ase dret y fet» (Rondalla, 37), «Calla, home; si tu no en papes. / Atén, y no sigues as» (Rahonament entre Chimo el Gros, 2), «–Encara més. / Quatre chulles me he menchat, / dos platerets de tofao. / –Estofado, no sies as» (Tio Joan Senén, 2). Dit també ase en lletres: «Lo primer que posí en dansa / fon buscar un ase en lletres» (Martí, 1996: 133). Notem el plural ases en El Mole, amb reducció del grup -ns > -s: «y els facsiosos són tan ases que no saben tirar un poc la corda per a que no parega lo que pareix» (1837: 288); també Martí Gadea en els seus Tipos (I, 20) i en la Burrimàquia alicantina (1904: 10) feia servir la forma reduïda de plural ases. D’altra banda, aquests exemples, i altres que es podrien afegir, proven la vitalitat relativa del substantiu ase en valencià als segles XVIII i XIX, a pesar que ja aleshores rebia la competència del castellanisme burro. En el registre col·loquial és molt freqüent l’ús de metàfores basades en noms d’animals, a partir de les qualitats atribuïdes culturalment a cada animal, i aplicades als éssers humans per a caracteritzar-los, amb la consegüent animalització i humor. La variant as (NR), apòcope d’ase, figura en EscLl. En castellà antic s’utilitzava l’expressió ser un as, amb la forma apocopada eufemística d’asno (Covarrubias, 1995: 126; Buitrago, 2002: 683). En els exemples valencians transcrits està afavorida per la rima. 2 donar cervell d’ase (a algú) loc. ‘enamorar-lo’. «sols tu m’as ballat en l’ull y m’as donat servell d’ase» (Rondalla, 27). L’amor mundà, d’acord amb una concepció moralista, és vist com una porta oberta a l’estupidesa, al comportament desassenyat. 3 fer l’ase loc. ‘fer o dir estupideses’. «La cosa està en bon estat. / No fem l’ase, pués, gallardo, / tirem-li a la pollaca, / que ella pareix que seguix, / y el que té fam busca pa» (Martí, 1997: 304), «No comensem a fer l’ase» (Civera, 1820: 19). Locs. NR.

asguitós → esguitós.

asilo m. ‘presó’. «Per dir-li a u cocodrilo / buscaor de la peseta, / pasí una temporaeta / de mes y mich en l’asilo» (Fambuena, 1881: 19). Acc. NR (s. v. asil). Metàfora, L’asil es pot entendre també com un lloc de reclusió. La variant asilo deu explicar-se per influència del castellà.

aspat -ada adj. ‘molt prim’. «el dechuni y penitènsia / me té aspat y consumit» (Milacre del loco, 7), «Yo, que·m vaig quedant aspat. / Per què m’han tret el Fideu? / Tots en lo poble, burlant-se, / dihuen que perc la chaveta, / y que per tu, Carmeleta, / me diran el pas descanse» (Fambuena, 1877: 7). Acc. NR al DIEC i ND. Metàfora. L’aspi o àspia és un objecte d’allò més tènue i relativament llarg (cf. DECat, I, 450). A Polop aspiat ‘molt prim’ (Colomina, 1991: 101). Cf. les locucions cara d’aspi ‘cara magra i llarga’, més sec que un aspi, ésser un aspi sense troques ‘estar molt magre’ (cf. DCVB, II, 68). Cf. estar aspat de fret o de fer faena (Alberola, 1928: 105). A Lludient aspao ‘delgado’ (Alba, 1986: 74).

asperges / asperques 1 deixar asperges loc. ‘deixar sense res’. «Después que t’hauran pelat, / como el gallo de Morón, / y a todos sin destinsión / asperges hauran deixat...» (El Mole, 1837: II, 249), «Per què tan chove / viuda yo em quede, / y al sel te’n puches, / deixant-me asperges?» (Bernat i Baldoví, 1860: 5). 2 deixar (estar) asperges loc. ‘deixar (estar) sense menjar, dejú’. «Els de Ibi portaben una sobrasada de a dos lliures y un pa blanc d’a sou. (...) Es feren un escoltet, y digueren: “Anem a deixar-nos a este asperges”» (Donsaina, 117), «–Mala escusa és eixa, amic. / –En tinc atra de secret..., / que tu ya has fet un moset; / yo encara asperges estic, / y el estómago me duele» (Bernat i Baldoví, 1857: 21). Locs. NR. 3 quedar-se asperques / a esperges loc. ‘quedar-se sense res, sense allò que hom esperava o tenia; amb fam; sense tastar una cosa’. «lo cert és que als presos els ixqué la Mare de Déu y que feren l’anada del fum, y el notariet, que estava a l’últim vale y pobre com la criada de senta Ana, es quedà in albis y asperques» (Rondalla, 35), «Sis añs que no mate porc, / perquè el venc per a pagar, / y después em quede a esperges, / todo el año badallant» (Civera, 1820: 22); «De así pren oriche segurament el dir-li a cuansevol que es queda sinse tastar una cosa: t’has quedat asperges» (Tabalet, 106). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Pasqual Tirado quedar-se asperges me (1974: 61). Es tracta d’un dels diversos casos de cultismes popularitzats, que han passat del llatí eclesiàstic al registre col·loquial, amb canvis semàntics, i sovint també formals. Correspon a la primera paraula del verset 8 del psalm 50 que es cantava els diumenges abans de la missa conventual, o en les parròquies, la missa pro populo. En aquesta missa solemne hom combregava, i com tradicionalment abans de combregar no es podia prendre res, estar asperges adquirí figuradament el sentit d’‘estar dejú’ (cf. Sanxis, 2002: 71-72). → albis.

assampar → sampar.

assaonar tr. ‘castigar, corregir, ablanir (algú) a força de colps; fer canviar d’opinió, esmenar, a la força’. «A lo menys, deixeume-la açaonar a mon plaer [a la filla], que la figa y la dona quant tors lo coll és bona, y a l’ase y mala muller bastonades hu han de fer» (Rondalla, 17), «l’amenaçaren quatre o cinch ànimes de cànter, (...) de son conte anava el donar-li de calent y açaonar-lo de potenti» (ibid., 37), «a cada cordada em dia / un centenar de sofions. / Cansat ya de asaonar-me, / em va soltar el sayón» (Un pillo, 48). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Figura en Esc. Metàfora. S’estableix una analogia entre l’activitat tradicional d’assaonar les pells, preparant-les convenientment, i la correcció, poliment i càstig de determinats comportaments humans, usant la força, les mans, com en l’assaonament de les pells.

assaonat adj. i adv., aplicat a una manera de parlar pausada, reflexiva i sentenciosa. «Era un llaurador antic, mol dotor y dels que parlaven asahonat, com dihuen encara en les montañes de Alcoy» (Ensisam, 254), «el tio Gimo tenia el parlar molt espayós, asahonat, y en cada dotoria se’l deixava a u emponat» (Espardenya, 45), «era casat en la tia Rosa del Patró (...), d’un anar molt garbós y presumit, y un parlar asahonat, que pareixia que s’escoltava, encara que prou nyonyo» (ibid., 83). Acc. NR. En MGad., lo parlar asaonat ‘lenguaje grave y sentencioso’. El verb assaonar en principi expressa una acció material (‘tornar madur’, ‘posar en saó, esdevenir a punt’), que passa a aplicar-se metafòricament a una manera de parlar vista figuradament com a reposada, «madura» i reflexiva.

asserp → serp.

assorrar prnl. ‘immobilitzar-se, mostrar una actitud excessivament calmosa, passiva’. «Rita: –Tu fas conte de pasar / a casa? / Tomàs: –Ya vach, espera (...). / Rita: –Em desespera / este home per lo tosut! / (...) Cuant s’asorra / la sehua calma me torra / y em fa pedre la salud» (Escalante, I, 58). Mot NR al DIEC, acc. NR. És un derivat de sorra, que originàriament devia significar ‘posar sorra a un vaixell per donar-li estabilitat’ (cf. Esc.; DCVB, II, 92; DECat, VIII, 94). A partir d’ací, s’han creat diversos sentits figurats, als quals subjauen les idees de ‘pesantor’, de ‘calma’ o de ‘decaïment’. El recullen Esc. i Colomina (1991: 308). A Elx assorrat ‘decaigut’ (Segura, 1998: 146), a Anna asorrarse ‘hundirse’ (Martí, Aparicio, 1989: 20).

assucar intr. ‘acometre, ferir l’animal a colps de cap, envestir a capades’. «Satà, bou que asuca» (a. 1600) (Ferrando, 1983: 909). NR al DIEC, 1a doc. Segons Coromines (DECat, VIII, 134), derivat de suca i suc ‘turó prominent’, ‘cap’. Coromines documenta açucar en Eiximenis amb el sentit afectiu de ‘capissar, comprendre, concebre’. Actualment, segons el mateix filòleg, assucar i sucar s’han conservat sobretot a Mallorca, al Maestrat i a l’Ebre, «en el llenguatge pastoral o en velles expressions afectives» (cf. Gimeno, 1998: 325). També a Alacant, l’any 1942, en un llibret de foguera: «En mich dels cuatre cantons / està plantà la foguera; / el artista s’ha lluït, / la chent se suca y s’apreta» (Segura, 1996: 251).

astepència → estipència.

astralejar → estralejar.

astufar → estufar.

atarrossat -ada adj. ‘ben plantat, ben proporcionat’. «–Li has llevat la planchaora? / Allò és femella... / –Canela. / –Morena, prou plena, hermosa. / –Una chica atarrosà. / –Atarrosaeta y dolsa» (Escalante i Feo, 1906: 10). Acc. NR. Metàfora. Cf. orxata aterrossadeta.

atomia → anatomia.

atracar tr. i prnl. ‘menjar molt, desproporcionadament’. «al revés hasta el menjar, / puix qui atraca botifarres / diu colomins he sopat» (Leon, 1787b: III, 3), «Captelleu! I quina bèstia! / Que tal que s’haurà atracat. / Aguanta, aguanta la metxa, / pués has volgut fartar tant» (Martí, 1996: 100), «Bé Nadal, tot lo món s’atraca» (El Saltamartí, 2a època, núm. 24, 2). Acc. NR al DECat i ND. En Esc. i en castellà (Carbonell Basset, 2000: 38). Metàfora.

atraquinada f. ‘fartada, fartanera’. «La vida és un viache, però un viache rapidísim. Encara no s’ha eixuat la suor produïda per les carasetes ni s’han calmat els dolors de còlic ocasionats per el champagne de les màixqueres, cuant tot lo món se prepara per a noves atraquinaes» (El saltamartí, 2a època, núm. 24, 1). Mot NR. Derivat d’atracar.

atufar / tufar prnl. ‘enutjar-se, irritar-se’. «–Pero no transigiremos / con rivales, vive Dios! / Ya verá usté entre los dos / la batalla que daremos (...) / En bebiendo otras seis copas, / me voy a poner de un temple... / –¿Para qué tanto valor? / (Ell de si en poquet s’atufa..., / con que si pren micha bufa, / fasen vostés el favor...)» (Escalante, II, 441), «–Que t’has tufat. / –Yo? / –Malacha. / Tu també fas morro?» (Palanca i Hueso, 1901: 23). Mot NR al DIEC. Amb un sentit similar estufar-se (Ros, 1764: 288; Sanelo ap. Gulsoy, 1964: 231; Esc.). En Reig (1999: 672) tufar-se. Metàfora. La persona enutjada està figuradament inflada d’ira.

atxa, encendre l’ loc. ‘copular (l’home)’. «Lo enteniment, a vegades, / quan jo pense en les prenyades, / perd, i em cou / veure que en los mesos nou / marit haja / que procure encendre l’atxa» (Morlà, 138). Loc. NR. Metàfora fonamentada en una certa analogia formal i en l’associació del foc amb la passió i els sentiments intensos. En relació amb això, algunes metàfores associen l’òrgan genital femení amb la producció de foc: esca, forn ‘vulva’ (Verdaguer, 1999: 197, 198).

atxispar prnl. ‘embriagar-se’. «(Me pense que m’ha achispat)» (Huertas, 1875: 16). Mot NR, procedent del castellà. A Beniopa xispat ‘borratxo’, segons l’ALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2323-24). Als Serrans chispar ‘emborrachar’ i chisporro ‘persona embriagada’ (Llatas, 1959: I, 199). També xispa ‘borratxera’ a diverses localitats valencianes (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25), i xispo ‘borratxo’ (Navarro, 1996: 209), recollit també com a malnom (Anguiz Pajarón, 1984: 351; Martínez Montoya, 1991). També enchisparse ‘beber sin embriagarse, poniéndose de buen humor y ocurrente’ (Pardo Asso, 1938: 140).

atxispat -ada adj. ‘ebri, borratxo’. «Què direm del desdichat / qu·en la taberna se fica, / y a huidar gots se dedica, / hasta quedar achispat?» (Llombart, 1877: 20). NR. Figura en Esc. Manlleu del castellà achispado (cf. Carbonell Basset, 2000: 7; Luque et al., 2000: 21), derivat de chispa ‘borratxera’.

aufar → afufar.

aür → abur.

avant, fer-se loc. ‘decidir-se’. «–Estic dos añs esperant, / y tu no te fas avant. / –Calla, dona, ya em faré» (Escalante i Feo, 1889b: 24). Loc. NR. Metàfora.

avemaria, costar mitja loc. ‘costar molt poc’. «y em costaria tres hores lo que a tu encara no micha Ave Maria» (El Mole, 1837: I, 118). Loc. NR. Cf. en una avemaria o al temps de dir avemaria ‘en molt poc temps, en un moment’ (DCVB, II, 169). → credo.

aventar 1 tr. ‘despatxar, expulsar, fer fugir (algú)’. «Cansat, / el ditxós del poticari / com aventar-me pensà» (Martí, 1996: 232), «–Y si poguérem lograr / fer polç a tota la escòria [de francesos]... / –Yo els habia de aventar / hasta les mateixes portes / de l’infern» (Proclama, 4). Mot NR al DIEC, acc. NR. Figura en EscLl. i MGad. com a accepció familiar. Possiblement, en principi s’aplicava a les mosques i altres insectes: ventar ‘arruixar, fer fugir les mosques agitant un ventall, pedaç, etc.’, com registra el DCVB (X, 714). 2 prnl. ‘beure’s, engolir-se’. «Valga’m Déu, quin sofoco!... / M’està purnechant la cara!... / (...) Vach a bullir calaguala, / que si al cos no me n’avente / dos o tres tases, revente / lo mateix que la sigala» (Arnal, 1877: 22). També s’usa com a pronominal amb el sentit de ‘pegar, colpejar’, potser relacionat amb aquest. Cf. «y s’aventà / una puñalà en lo pit, / que caigué tan llarc com era» (Ovara, 1881b: 21). 3 prnl. ‘apanyarse, compondre-se-les’. «–Achuda’m a disculpar-me / alomeñs en este (señalant al públic) (...) / –En ell no vullc chanses. / Me’n vach. Avente’s com puga» (Burguet, 1881: 28). Accs. NR (2, 3). Segurament s’estableix per una certa analogia entre la necessitat d’enginyar-se per eixir d’una situació difícil i l’acció d’haver-se d’alliberar algú d’altres situacions enutjoses, com de la calor amb un ventall (aventarse), de les mosques o d’alguna persona molesta (aventar). En relació amb això, es coneix la locució ventar-se les mosques ‘saber-se defensar, saber respondre al qui ataca’ (DCVB, X, 715). 4 aventar-se-la loc. ‘apanyar-se, compondre-se-les’. «La veritat és que cada u se l’aventa com pot, y en tocant a divertir-se ningú pert rípio» (Llombart, 1877: 83). 5 aventar-se-les loc. ‘apanyar-se, compondre-se-les’. «Fica’t dins (...). / Yo me les aventaré» (Badia, s. a., 26v), «Deixem, puix, les coses com estan, y cada u que se les avente com puga» (Tipos, 12). Locs. NR.

avesper → vesper.

avestruç m. ‘poca-solta, capsigrany’. «Sagrat! Que mal tan infame! [l’amor] / Pués no hi ha cap d’avestruç / de metge que s’atrevixca / a curar li seu orgull» (Martí, 1996: 191), «Qu·està fent? Serà avestrús! / Li diu que patix del cor, / y està toquechanli els ulls!» (Escalante i Feo, 1889a: 25), «–En allegando a la Crus, / (...) es farem un nubolet / pe a entrar en gana. / –Avestrús!» (id., 1900: 28). Mot NR. Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants. Del castellà avestruz.

B

babel 1 m. ‘confusió; desordre’. «a tot foraster fan plat..., perquè asò serà un babel, a on de sert se chuntaran més que en la arca de Noé diversitat de animals» (Bando cheneral, 4). Mot NR al DECat, 1a doc. Deonomàstic, per influència de la narració bíblica. Cf. «més locos c·una babel, / (...) se voldrem encara més» (Marçal, 1862: 27). 2 f. ‘brega’. «Què portarà hui el diari?... / Hola, molt bé escomensem! / “La cuestión de los Marruecos” / (...) Me pareix qu·entre uns y atres / van a armar una babel! / (...) Va a haber guerra» (Barber, Lleó, 1889: 15). Acc. NR.

bàbia 1 m. i f. ‘babau, ximple’. «És dir, que m’ha fet l’afronte / de tratar-me com a un bàbia?» (Escalante, I, 231), «Sóc lo més bàbia» (id., III, 279). 2 f. ‘lloc o espectacle que causa admiració, fascinació’. «La bolta estarà teixida / de primorosos altars, / y serà tota una bàbia, / des de la hu a l’atre cap» (Romans nou, 3), «Chesús, Chesús, y que bàbia! / Pasmat estic y admirat / de veure lo que en València / hui en lo dia està pasant’ (Branchat, 80), «Asò de Benialà / és una bàbia, Domingo. / Así de tot lo que y a, / res mos fa falta. Así estem / com àsens en un dacsar» (Llorens, 55). 3 f. ‘mania, follia, oradura’. –Y Morón? / (...) Als doctors Assuero y Mata, / loco, els féu locos tornar. Y a aquell que manà asolar / de noustre hospital les gàvies, / qui li hagués dit que... ses bàbies / allí aniria a porgar...!» (Orga, 1880, ap. Llombart, 1883: 329). Mot NR. 4 (estar) en bàbia 1 loc. ‘estar admirat, estupefacte’. «Visenta: –So Tuno; és dir, que s’agarra / a ballar en chavaletes, / però en Visenta no balla. / Romualdo: –Que vosté sap?... / Visenta: –Y ho pregunta? / Melàsio: –Pués, señor, estic en bàbia! (Escalante, II, 114), «–Però com tu así en lo poble / dus la batuta molt alta (...), / volguera que m’achudares / pa que·l siñoret triunfara (...) / Per lo tant, si et compromets, / amor con amor se paga (...) / –Pués, siñor, estic en bàbia. / Eres tu molt aspañol» (Garcia Capilla, 1872a: 14). 2 loc. ‘estar distret o ignorant del que passa’. «Més, deixem-se de romanços / que la fam és punt de ràbia. / Malena! Que estarà en bàbia? / Malena, vine als meus braços!» (Sainets il·licitans, 276), «–Y què és això? (...) / –Tu sempre en bàbia, Nelet» (Vives, 1873b: 5). Aquesta locució figura en EscLl. i MGad. També en castellà (cf. Beinhauer, 1991: 173-174; Sanmartín, 1998a: 68; Carbonell Basset, 2000: 42; Luque et al., 2000: 51; Buitrago, 2002: 314), i el substantiu babión ‘tonto, babieca’ (Alonso Hernández, 1977: 84; Chamorro, 2002: 125). En Labèrnia (1839: 214) bàbia ‘espècie de estupidés, distracció o enagenació’, en Esc. bàbia ‘embobamiento’. En La infanta Tellina y el rey Matarot es parla de la terra de Bàbia per a fer referència a l’obvietat d’un raonament: «En tota terra de Bàbia / a ningun arbre (açò és cert) / se li pot posar lo empelt / ans que li puje la sàbia» (Mulet, 239). Probablement, cal veure-hi, a més d’un possible joc de paraules amb el nom de la comarca lleonesa de Bàbia (DCECH, I, 443), l’arrel expressiva bab-, denotadora d’infantilisme i confusió en l’expressió, l’acció i el pensament, la qual es troba en babieca i en mots catalans com babau, babai i babà ‘ximplet, beneitot’. Té igualment un valor expressiu el francés baba, en les locucions être baba i en rester baba ‘être vivement surpris, stupéfait’ (Colin, Mével, 1990: 26). 5 quedarse en bàbia loc. ‘quedar-se estupefacte’. «cuant els teus ulls / en altres ulls guilopets / s’encontren, t’has de quedar / en bàbia» (Escalante, II, 613). Locs. NR.

babieca adj. i m. i f. ‘ximple, babau’. «Del millor ya m’olvidava, / aquell benaventurat / Maurício, bona babieca!, / que en tot era desastrat» (Ros, s. a.4, 2), «No crega vosté que a mi em desmayen eixos pitetos que contínuament solen donar-me (...) de majadero, torpe, troncho de lletuga, babieca y atsètera» (Sueco, 52), «tindran vergoña de menchar d’un ente qu·en vida ha menchat a espenses de molts babieques» (Llombart, 1877: 194). Mot NR. El recullen Labèrnia (1839: 214), Sanelo (Gulsoy, 1964: 80), Esc., EscLl. i MGad. Sembla ser un manlleu del castellà babieca id. La forma catalana corresponent és babeca (o baveca), recollida també en els anteriors diccionaris. A Lleida babieca ‘distret, despistat’ i babiequejar ‘estar distret, despistat’ (Massana, 2004: 27). És un mot creat amb l’arrel expressiva bab-, que ja hem vist en bàbia (cf. DECat, I, 527; DCVB, II, 189). L’aplicació amb l’adjectiu en femení a un home (bona babieca) no fa sinó emfasitzar el to degradant del terme.

babieco adj. i m. ‘ximple, babau’. «Quants babiecos y a, caram!» (Coloqui nou sobre la bola, 3), «Y vajen vostés a (...) fer-li la oposició, si volen que·ls (...) endorse en seguida les grans paraules de atrasat, retrògrado, babieco y atres per l’estil» (Tipos, apèndix, 140), «Babieco, escriu / y ompli paper» (Troços, 185). Mot NR. Variant masculina de babieca, el qual, com ja hem vist, també s’aplica a subjectes masculins. En MGad. babiech i babieco figuren com a sinònims de babieca i babeca. En aragonés babieca i babieco ‘alelado, encandilado’ (Endize, 242). En català bavec, baveca (cf. DECat, I, 527).

babilònia 1 f. ‘confusió, desordre; embolic; discòrdia’. «No és prou millor lo ser frare, / que d’aquestes babilònies està exempt, que capellà?» (Morlà, 180), «era lo món una bola / on los elements discordes / (...), era un caus de babilònies» (ibid., 247), «A la España has enredrat, / y l’has feta babilònia» (El Mole, 1840-41: I, 31), «Allò era una babilònia / y un cahos de confusions» (Un pillo, 41). NR al DECat ni al DIEC. 2 ser (algun lloc) la torre de Babilònia loc. ‘ser un lloc on regna la confusió i el desordre’. «–puix el fantasma la moda / ya ocupa les quatre parts, / y ni españols se coneixen, / ni francesos ni indians; / perquè ya ni en lo vestir, / ni en los costums, ni en parlar / diferencien uns de altres. / –Con que açò serà al remat / la torre de Babilònia» (Leon, 1787b: III, 4). Loc. NR. Babilònia ‘confusió’ es documenta en català ja al segle XVI (DCVB, II, 190), i en castellà almenys des del segle XVII (Alonso Hernández, 1977: 83-84; García Gallarín, 1997: 64). Creació deonomàstica fonamentada en la narració bíblica. Per antonomàsia, s’aplica a tota situació o lloc dominat pel caos i la confusió.

bac, pegar un loc. ‘arruïnar-se, desdinerarse’. «Yo estic mirant / que si tu, fent lo que vols, / seguixes al meu costat, / esta casa en cuatre dies / sinse remey pega un bac» (Escalante, I, 177). Loc. NR. Metàfora.

bacó -ona. 1 m. i f. ‘persona extremadament bruta’. «Ai!, la bruta, / que enjamai te veus eixuta / de pixum. / (...) Amaga’t ja dins, bacona» (Martí, 1996: 142), «tractant-mos als famorquins / de burros, bruts y bacons» (Burrimàquia, 43). 2 m. ‘home indecent en les seues accions, deshonest’. «Y en seguida, cara a cara, / em féu tal proposisió / aquell siñoret... bacó, / que no sé com viu encara!» (Fe Castell, 1908a: 18). Accs ND (1, 2). 3 m. i f. ‘persona malparlada, de parlar brut’. «poques paraules y netes (...); / no fer com aquells bacons / que se solen embrutar / en sertes paraules / de aquello que fem per baix» (Coloqui nou en el que es referix, 1), «–Els gosos, cag... de por, / m’ompliren de c... / Quede’s asò entre vosatros (...). / –Ay, lo bacó!» (Un pillo, 42). 4 m. i f. ‘persona irreflexiva i brutal’. «Tòfol: –Yo la vullc ansendre en flames / en lo trabuc anseguida. / Fumarell: –Si semechant cosa fas, / t’asegurarà la lley (...) / Tòfol: –Nada, agüelo, yo vullc... / Fumarell: –Pasa / davant, que t’eu mane yo. / Tòfol: –Deixe’m. / Fumarell: –No sigues bacó!» (Palanca, 1859b: 6), «y és són dañ el ser bacó. / (...) A l’home o dona que gruñ, / fuch-li, filla» (Vives, 1873b: 9). Accs. NR (3, 4). En EscLl. i MGad. bacó, -ona ‘persona sucia, desaliñada i de modales groseros’, en Pomares (1997: 40): bacó, -ona ‘brut’, ‘viciós’, ‘golafre’; també en Verdaguer (1999: 34). A Altea bacó, -ona ‘ser sucio, desordenado; no tener palabra ni formalidad’ (Llorens, 1983: 34). Metàfores animalitzadores i degradants.

baconada 1 f. ‘acció indigna’. «Des de luego és una picardia y baconada lo que fan alguns periòdics, u diaris, com tu dius; que en lloc de amostrar als que no saben, u no·ls amostren, u els amostren lo que no deuen saber» (El Mole, 1837: I, 101). 2 f. ‘opinió infame, indigna’. «El Mundo és un periòdic (...) que·l cremaria, si poguera; solament perquè és el orgue furiós y indesent de un partit furiós y indesent. Però a voltes, de les baconaes que encaixa, diu algunes veritats» (ibid., 282). Accs. ND.

baconassa f. ‘dona viciosa, dissoluta, adúltera’. «Pués jo traguí la navaixa, / que era el frare, i no el que mires. / Dona de baixa prosàpia, / què dónes culpa a ningú, / mala sombra, baconassa!» (Martí, 1996: 119). NR. En EscLl. i MGad. baconaç, -aça ‘muy puerco’. Derivat de bacó amb el sufix aspectiu -às, dotat de valor pejoratiu. La metàfora animal es fonamenta en el comportament obscé que hom atribueix al porc, com a animal irracional i brut.

bacora 1 f. ‘vulva’. «I en fi, si vols que t’ho diga, / ja que eres tan parladora; / lo de atres és figa, / però lo teu és... bacora» (Bernat i Baldoví, 1845a: 42), «I respecte a la sinyora, / ja que de punts no té rastre, / que vinga i li’n pegue un sastre / tres o quatre en la bacora» (ibid., 45). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Figura en Pomares (1997: 40), Verdaguer (1999: 194), Llorens (1983: 34) i Martí, Aparicio (1989: 23). La comparació entre vegetals i òrgans sexuals és prou freqüent en el registre col·loquial. Metàfora formal. 2 m. i f. ‘ximple, capsigrany’. «–Tinc... vergoñes; ya u diré!... / –Vamos, dis-o..., gran vacora!...» (Marçal, 1862: 21v), «en anys pasats, / al cap moltes sinyoretes, / duyen unes munteretes / com les gorres dels soldats. / (...) Molt apanyà una polleta, / portant la indicà gorreta, / pasà per dabant d’un quinto. / Y al vore-la, el molt bacora, / esclamà en serta alegria: / “En quin gust me ficaria / en lo cos d’eixa sinyora”» (Niu, 152). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Figura en Cañís y cañisaes (1950: 14) i en Reig (1999: 85). A la Canal de Navarrés ‘persona tonta’ (Martí, Aparicio, 1983: 23), ‘ignorante, inútil’ (Martínez, 1947: 86); a Villena bacora ‘órgano genital femenino’ i ‘persona blanda de carácter y propensa al llanto’ (Soler García, 1993: 45); a Beneixama només es coneix a la primera generació (Gascón, 1999: 650); el trobem també com a sobrenom d’un beneit (Moltó, 1986: 387), i Bacor, Bacora figuren ja com a sobrenoms de moriscos valencians (Labarta, 1987: 127, 166). En MGad. bacora ‘la persona floja o inútil’; a Elx bacorut ‘covard’ (Segura Llopes, 2003: 171); en l’ALPI es recull bacorero ‘papanatas’, a Benilloba, Calp, el Campello i Crevillent (Garcia Perales, 2001: IV, 2328). A Altea estar ambacorat ‘bobo, ingenuo’ (Llorens, 1983: 174). És un recurs bastant corrent l’ús de metàfores vegetals per a posar en entredit les facultats mentals de la persona insultada, tenint en compte que aquests productes suggereixen una absència total de cervell.

badana, tocar la (a algú) loc. ‘atupar-lo’. «Els tocaré la badana / (...) a estes belles bufades» (Coloqui nou de lo que pasa en les nóvies, 2). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Labèrnia (1839: 215) tocar la badana ‘maltractar d’obra o de paraula’. També amb la variant batana (Llorens, 1983: 39). En MGad. surrar-li a u la badana ‘dar una zurra’. En castellà zurrar, zumbar o sacudir la badana ‘dar una paliza’ (Seco et al., 1999: 566). A la comarca del Común de Huesa (Terol) badana ‘paliza más o menos rotunda’ (Mercadal, 2004: 29). Metàfora.

badat -ada adj. ‘aturat; covard’ (?) «–Gueyatano, chi!, maló... / com el tens allí asentat!... / –Que quedós! Fadrí badat!... / –Badat yo? Pos ya se ve. / (relincha contoneándose) / Yo li pegue de manrró / en la tosa una puñà (...)» (Martínez Vercher, 1865: 19). Acc. NR. Cf. badar un pam de boca ‘quedar aturat d’admiració’ (DCVB, II, 201).

badoc 1 m. ‘ximplet’. «Mirau que·ns portau a tots / (...) com a badocs» (a. 1621) (Ferrando, 1983: 950), «Agulla badoc, / (...) com no devises / cent i vint cises, / (...) No veus lo abús / de tan mal ús?» (Morlà, 143), «en contemplar-te, / em torne badoch» (Mulet, 173). Acc. NR al DIEC. 2 m. ‘persona que bada, que està abstreta mirant quelcom’. «–Y a quin hora ho tiren?, / que me estaré allí plantat / hasta fer la provisió (...) / –Per cert que eres comedit. / Quant dia de disparar, / volies pegar a córrer, / y quant pretens agafar, / te estaràs fet un badoc!» (Leon, 1789a: 4). 1a doc. Derivat de badar. El gest d’estar amb la boca oberta, de badar, es sovint una mostra de distracció, d’encantament, o de ximplesa.

bafaner -ra adj. ‘fútil, insubstancial, banal’. «encara que se li féu la pasta agra, morintse-li el seu Gimo, no per això volia obrir els ulls ni juntar els berenars en Pep de Quelo, perquè (...) sempre se li antoixà un bovo de Còria y un ase dret y fet, y lo menys que ella pensava era en coses bafaneres» (Rondalla, 37). Acc. NR. Derivat de baf. Els diccionaris recullen bafaner amb el sentit de ‘vanitós i menyspreador, presumptuós’ (cf. DIEC, 1995: 206; DCVB, II, 206; MGad.), ‘qui bafaneja, s’avana o s’alaba exageradament’ (Segura, 1996: 125). Tant en un cas com en l’altre deu partir-se de la idea del baf com a substància inconsistent, que es difumina fàcilment.

bagassa 1 f. ‘prostituta’. «No sigues com Lucrècia / que después de gochada busca espasa, / que això és ser puta y nècia, / ans te has de defensar de ser bagaza» (Mulet, 181), «una bagasa del Trench» (Lo romancer, 17), «Bagasa primerenca, / beata tardana» (Tipos, 24). 2 f. ‘dona malfaenera’. «–La señora meua / coneix uns secrets... / –Vagases! / (...) Que llàstima de filosa, / o per millor dir, de berga!» (Escalante, II, 63), «Que·ls dimonis te se’n porten / per (...) bagasa. / (...) Faena, no ne fa un brot» (Escalante i Feo, 1890: 42). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 208) es recull a Alacant; també en Ferrer Pastor (1994) i en el DRACV. Cf. dona refranera, bagassa y mal faenera (Alberola, 1928: 67). 3 f. ‘dona menyspreable, detestable’. «Chesús! En tots els guisaos / m’han de traure a eixa bagasa! / En quin hora entrà en ma casa / ni vingué a fer els mandaos!» (Escalante, I, 435). 4 f. ‘dona astuta, poc de fiar’. «–T’has posat mala! / –Volguera plorar...! / –Pués plora. / –Y no puc! / –(És molt vagasa!)» (Escalante, I, 529). Accs. NR (3, 4). A Tales bagassa ‘dona molt espavilada’ (Gimeno, 1998: 116). En MGad. Si no sóc bagassa, Déu que·m fasa «significa mujer andariega o vivaracha, y sólo se emplea entre personas de intimidad o confianza».En l’origen significà ‘noia, minyona’, però aviat es generalitzà l’accepció de ‘prostituta’ (cf. DECat, I, 545). Com ocorre amb el terme puta, el caràcter molt ofensiu del contingut del mot fa que passe a usar-se per extensió amb referència a altres defectes o vicis (cf. Luque et al., 1997: 27-29). Així, puta pot referir-se a una ‘persona astuta, malvada, malintencionada, egoista, etc.’ (Pomares, 1997: 276). El terme bagassa s’aplica també a una ‘dona deixada o malgirbada’ (cf. DCVB, II, 208; Pomares, 1997: 40). Cf. el derivat bagasut, -uda ‘desvergonzado i truhán, perdido’ (MGad.); «Barrabàs, y que parròquia més bagasuda!» (Hernández Casajuana, 1917: 8).

bagasso m. ‘home malfeiner’. «No ensomies, / y treballa més a presa (...). / Bagaso!» (Asencio, Barona, 1906: 3). Mot NR. Masculinització de bagassa.

bagassot m. ‘prostituta’. «Aqueixes eren les rates / –digues bagasot bollit– / que et rascaben les sabates /y et corrien per lo llit? / Mala hembra!» (Mulet, 288). Mot NR. En MGad. bagasot, -a ‘el hombre y la mujer sin pudor ni vergüenza’. El sufix pejoratiu -ot i la consegüent masculinització n’intensifiquen les connotacions degradants.

baix 1 m. pl. ‘el sexe’. «Tu portes grans encaixos / y la roba és molt fina, / y lo que te dic, lechug[u]ina, / si són aixina els baixos» (Amades, 126). Acc. NR. Figura en Pomares (1997: 41); a Altea ‘órgano de las hembras’ (Llorens, 1983: 35). Hom juga humorísticament amb l’amfibologia d’aquest mot. Terme de caràcter eufemístic de base metonímica. 2 baix (-a) de davant loc. ‘babau, ximple; persona fàcil d’enganyar’. «els lliberals (...) són tan molls de morro y baixos de dabant com ells mateixos (...), els lliberals boquimolls, més bolònios que Pitòni i Bufalampolla» (El Mole, 1840-41: I, 127), «y els arrieros conegueren pronte que·l nou compañero era un poc baix de davant, perquè no parlaba més que tonteries y desficasis» (Donsaina, 117), «“Dóna’m eixa mà, chiqueta”, / li digué un nòvio a la nòvia. / Y ella, com no era baixeta / de davant, ni menys de Còria, / diu: “És de la monyiqueta”» (Troços, 43). NR. Figura en Labèrnia (1839: 217), MGad., en Raspall, Martí (1994: 227) i en Pomares (1997: 41). Altres locucions sinònimes són baix d’aigüera i baix de sostre (Pomares, ibid.; Verdaguer, 1999: 34). Cal entendre baix en el sentit ‘que no arriba al grau ordinari (d’alguna cosa)’, en aquest cas d’intel·ligència. Amb davant es deu fer referència al cap, seu del raciocini, ja que és la part superior del cos de l’home, i anterior i superior de molts animals.

baixotet -eta adj. ‘molt baix’. «Ma mare no vol que·m case / perquè·l nòvio és baixotet» (Ensisam, 72), «o és el sobrenom o mot d’algun nano o liliputiens dels que solen haver com del colse a la mà de baixotets» (Tipos, 314), «Així ho solen respondre tots els nanos (...), quant algú els diu que són de la garra curta, baixotets o nanes» (ibid., 330). NR. Figura en Esc., EscLl. i MGad. Derivat diminutiu de baix, amb els sufixos apreciatius -ot- i -et.

bajoc -a m. i f. ‘persona curta d’enteniment, beneit’. «Què dius, bachoca?» (El Mole, 1837: I, 42), «Mira, bachoca, no saps que tot és camí de tot lo món?» (El Mole, 1837: II, 122), «Que no seràs tu bachoca! / Pos mercolfa, a hon s’han ficat?» (Escalante, I, 299), «–Malaïts hasta·ls seus mostachos! / –Deixa-los... Pobres bachocs!» (Torromé, 1874: 7), «no·t quedes fet un badoc, / perquè (...) / la bochaca et buidaran, / en tes barbes se riuran / y et trataran de bachoc» (Ensisam, 168), «ell mateix se ria com un bajoch en grans carcallaes» (Tipos, 55). Acc. NR al DIEC (bajoca); 1a doc. de bajoc, forma masculina corresponent a bajoca, usada només com a insult. En l’ALPI fou recollit bajoco ‘papanatas’ al Pinós (Garcia Perales, 2001: IV, 2328); també a Villena bajoco ‘bobalicón, babieca’ (Soler García, 1993: 45). A Altea ser un bajoca, aplicat a homes, ‘ser cobarde, asustadizo; que se fia de todos, se lo cree todo’ (Llorens, 1983: 34). Bajoca és emprat també com a malnom (Tabalet, 30), com els derivats Bajoquí (Casanova, 1997: 259) i Bajocó (Garcia i Osuna, 2000: 191); Pasqual Tirado usa abajocat ‘bonàs, calçasses’ (1974: 141). En aragonés bachocas ‘hombre descuidado, llanote, buenazo y de genio contrario a toda preocupación’, ‘hombre mal vestido’ (Endize, 243-244; Castillo, 2001: 35); als Serrans bajoco, -ca ‘bonachón, crédulo’ (Llatas, 1959: I, 119); a Anna bachoca ‘persona tonta’ (Martí, Aparicio, 1983: 23) i a Énguera ‘persona calmosa’ (Martínez, 1947: 87); a Dosaigües bajoca ‘mentida’ (Garcia Perales, 2001: IV, 2329-30). Metàfora degradant que deu estar motivada, com en altres casos similars, per la consideració de baixa estima o de poca substància de l’hortalissa, i per la seua manca total d’intel·lecte, unida a la seua procedència rústica.

bajocada f. ‘bajanada’. «No comencem ja, Badoro, / les bajocades tan prest; / si no has d’oir y callar, / espera’ns en lo carrer» (Ros, 1758: 2). Acc. NR al DCVB, 1a doc.

bajocó m. ‘persona rústica i de poc seny’. «Té algun hijo qu·entre en quinta, / bachocón?» (Escalante i Feo, 1889a: 13). Acc. NR. → bajoca.

baladró m. ‘bravejador; persona que braveja exageradament, però que en el fons és un covard’. «Els nostres varen entrar, / y per salons y chardins, / com la rata fux del gat, / els invensibles [francesos] fuchien. / Digau-me ara, vergants; / vingau así, valadrons (...) / Com no reñiu bras a bras? / No fuxcau, vingau así» (Civera, 1813a: 4). NR al DIEC, 1a doc. respecte al DCVB. Figura en Sanelo (Gulsoy, 1964: 78) i Esc. EscLl. i MGad. en concreten més el significat: ‘vocinglero, algarero o gritón’ i ‘fanfarrón, jactancioso, que blasona de valiente sin serlo. A Benilloba el baladró és el ‘charlatán’, segons l’ALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2321). Variant de baladrer, mot més estés en català, si bé sembla que en valencià s’usa més baladró (cf. DECat, I, 565). En castellà baladrón ‘fanfarrón que blasona de valiente’ es documenta ja al segle XIII (DCECH, I, 563), i és freqüent en l’antiga germania (Alonso Hernández, 1977: 89). En llatí era popular balatro, -onis, emprat sovint com a terme injuriós (Ernout, Meillet, 1959: 64).

baladronada f. ‘jactància exagerada, bravejament’. «Pos ells diu que s[a]’alabaren / de que habien de tornar / dins dos mesos. Y, per cert, / de que un gavach capità / esta gran baladronada / al seu patró li tirà» (Tio Bernat, 3), «y no chistar / ni tirar baladronades» (Civera, 1820: 34), «Baladronaes de què·m ric, / promeses que a totes fas» (Campos, 1896: 8). Mot NR al DIEC ni al DECat i ND.

balandran adj. i m. ‘gamarús, poca-solta’. «Llaurador: –Lo que fa Déu! Puix destina / als hòmens que vol fer grans / des de el ventre de sa mare. / Per això yo un balandran / me he quedat tota ma vida» (Relació de un llaurador, 5), «pués sols a l’oir “tin-te al rey”, / mes que ho diga un balandran / de ministril, atorrulla / a un llop» (Enhorabuenas, plácemes y regocijos, 1802: 7). Acc. NR. Cf. les variants balandram, balandrà, balendrà, balindranys i balindrancs (cf. DECat, I, 570; DCVB, II, 225, 238). Originàriament, ja a l’època medieval, designa una peça de vestir llarga fins als peus, usada pels eclesiàstics. Amb posterioritat s’aplica igualment a altres peces de roba, que d’alguna manera devien recordar la primera (cf. Quintana, 1976-80: 96; Blanc, Martí, 1994: 34; Martí, 1996: 271; Verdaguer, 2002: 65). Cf. desdichat balandrà que may ix d’empenyat (Alberola, 1928: 60). També es coneix en altres llengües, en occità (Alibèrt, 1966: 141; Mistral, I, 213; DCECH, I, 469), en castellà (DCECH; Chamorro, 2002: 131), en terres aragoneses: balandrán (Quintana, 1976: 68; Garcés, 2002: 61), en italià (Migliorini, 1965: 955). Per a Coromines (DECat, I, 570), procedeix de l’arrel expressiva de balandrejar(-se) ‘gronxar-se, oscil·lar’, a causa del moviment d’aquest vestit llarg. Com a terme despectiu aplicat a persones, a Mequinensa balandram ‘malvestit i maldestre de moviments’ (Moret, 1996: 63), en aragonés balandrán ‘persona mal vestida y peor arreglada’ (Endize, 253), també a Almeria balandrán col·loquialment ‘persona desaliñada, sucia’ (Escobedo, 2003: 40), en occità balandran (balandras) ‘dadais, flandrin’ (Alibert, 1966: 141; Mistral, I, 213). El sentit d’‘oscil·lar’, ‘gronxar-se’ d’aquest mot i del verb balandrejar(-se) unit al caràcter llarg, tosc i gens refinat del vestit explicaria l’atribució metafòrica a una persona malgirbada, desmanyotada, així com a una persona poca-solta i toixa. L’associació entre els conceptes de ‘malforjat’ i de ‘curt d’enteniment o de coratge’ es troba també en el substantiu baldraga, baldragues. (cf. DCVB, II, 233). Cf. balzagues, batzagues ‘persona molt grossa o que porta la roba molt ampla i fent-li bosses’, relacionable amb betza ‘panxa, en sentit humorístic’ i betzà ‘poll... desgarbat’ i ‘persona gran i beneitota’ (Colomina, 1991: 131).

balastrada f. ‘paraulota, blasfèmia’. «En qui solia incomodar-se molt era en una burra blanca que tenia (...), però en lloch de pegar-li per a que caminara, tot era dir-li balastraes, y la tia Pepa en tota la mel del món li dia que callara» (Espardenya, 57), «Parlava poch y sempre tan baixet que a penes li exia la veu del cos, però quant s’inquietava de veres dia moltes balastraes y solia alçar tal qual el gall» (ibid., 78). Mot NR. A Agullent: balastrada ‘frase blasfema, insultant’ (Casanova, 1981: 212). Per a Casanova (1981), derivat de balastre ‘persona que diu balastrades’, del llatí balare ‘dir absurditats o ximpleries’ i el sufix -aster.

balcó m. ‘ulls’. «–Y ton pare? / –Està chitat. / –Milacre! Ma qu·és asunt! / Eixe home sempre està a punt / de tindre el balcó tancat» (Palanca, 1871a: 2). Acc. NR. Metàfora enginyosa, amb connotacions humorístiques, en la qual els ulls es transformen en el balcó, ja que aquesta és la part de la casa per la qual se sol mirar a l’exterior, i a més sol estar en la part superior de la vivenda, com els ulls ocupen la part alta de la persona. Tenir el balcó tancat, doncs, equival a tenir els ulls tancats, com ocorre quan es dorm.

baldívia, de loc. ‘debades’. «Asò també sosoí / un dia en la llum de gas, / que de valdívia tenia / la poblasió disfrutant» (Cuento, 6). NR. Possible creuament jocós entre debades i el castellà de balde. Cf. el cognom Baldívia.

baldòria f. ‘disbarat, falòrnia’. «Ya tinc ganes, senyor Ferri, / de parlar en la sesió, / puix són tantes les baldòries / que ha tengut que ouir de tots, / que necesite dir algo / pa salvar el nostre honor» (Burrimàquia, 29), «puix a quansevol que se mira poch en lo que parla, que diu desficacis o tonteries, u que ment més que la Gaceta, en seguida l’intimen: “Eixe diu lo que vol, com Çafanòria” (...) Dir lo que vol cada u / és fer lo de Çafanòria, / que dia lo que volia, / mes que fóra una baldòria» (Tipos, 245), «Per això a la bufa li dihuen la tia Pepa, esclafapets y totes les baldòries que volen» (ibid., 272), «Hui és al revés / del temps pasat. / Tot malcuynat / està ben vist. / Y lo més trist / és que s’escrihuen, / parlen y dihuen / només baldòries, / qüentos, falòries» (Troços, 183). NR al DIEC ni al DECat. En el DCVB (II, 233) es documenta en els Tipos. La terminació -òria recorda el pràcticament sinònim falòria ‘idea errònia, contalla mentidera, que ens donen com a veritable’, mot procedent de l’hel·lenisme italià falòdia (DCECH, I, 840-841; DECat, III, 869-870). En italià baldoria ‘allegria rumorosa’, ‘festa allegra’, ‘fuoco acceso in ocasione di feste’, en francés antic baldoire (baldorie) ‘joie, allégresse’, derivat del francés bald ‘joyeux, plein d’allégresse et d’ardeur’ (Godefroy, 1982 I, 561-562; Cortelazzo, Zolli, 1991: 105; De Mauro, Mancini, 2000: 202). L’italià baldoria pràcticament coincideix semànticament amb el baix llatí falodia ‘faces in signum laetitiae accensae’ i amb el sard logudorés falordia ‘banchetto, convitto, festino, baldoria’.

ball 1 m. ‘contesa, gresca, batussa’. «creguí seria / una orde general / per a arreplegarlos tots (...), / pués solen los bastonets / moure a vegades bons balls» (Descripció de les lluminàries, 2), «com no s’arriben a dar / a lo que siga rahó, / vorà que pronte es mourà / un vall com el de Torrent, / que sempre s’acaba en mal» (Civera, 1820: 44), «Si no s’acaba la gresca, / no és menester parlar més. / Pués del modo que va el ball, / de no fer res portem traça» (Sainets il·licitans, 467). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 2 m. ‘pallissa, batussó’. «Vent el meu atreviment, / els amos varen saltar, / dient-me: “Guilopo, bort, / enchendrat de mala part, / ves-te’n ans que en un garrot / et fem com un sac de sal”. / Però yo, ans que comensara / en aquella festa el ball, / prenint del carrer la porta, / a córrer vach escapar» (Martí, 1997: 369), «y el dia de eyxe gran vall / que vingué a vallar Suchet» (Civera, 1813a: 8). Acc. NR. 3 m. ‘afer o situació complicada, problemàtica’. «Vecham en què parà el ball» (Un pleyt, 296), «Veritat és que el bueno de Don Benigno li tenia oferit per sa part (...) al seu patró, a l’alsar-li un poc la mà a son temps en el consabido asunto cobratorio, y com el tal tio Cabrioles (...) era uno de los contribuyentes més atrasadets en este ball...» (Sueco, 147), «Ja sé jo que tots els hòmens / que han dirigit este ball / han sentit gran patriotisme / i han estat molt animats / en engrandir este poble» (Sainets il·licitans, 444), «Y Cajuja, en lo cap cajo, / els dia als del seu costat: / “Ja l’ham cagada, Manel. / En què pararà este ball?”» (Troços, 134). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Figura en Pasqual Tirado (1974: 47): «En bon ball s’havia ficat! Pobre sastre!». 4 m. ‘moviment, agitació’. «Sols he pogut columbrar / tantas ideas confusas, / que ha de haber carros triunfals, / que el gran dragó del Colegi / anirà de punta en blanc. / Mes no puc aure a quin fi / se dirig tot este vall» (Rahonament entre Chimo el Gros, 1). Acc. NR. En el DCVB (II, 242) ball ‘conflicte, situació difícil o que exigeix molta activitat’. Cf. armar o moure polca ‘escandalitzar’ (Vinyoles, 1978: 140). En castellà col·loquial polca ‘alboroto; jaleo’ (Sanmartín, 1998a: 690). En l’argot francés bal ‘situation dangereuse, échange de coups de feu’ i bastringue, pròpiament ‘bal populaire’, metafòricament ‘désordre bruyant, tapage’ (Colin, Mével, 1990: 31, 42). Metàfores fonamentades en l’agitació i el desordre dels balls populars. 5 ball de Moixent loc. ‘gresca, batussa’. «Mestre! Tinga enteniment! (...) / Mire que apague el cresol, / i haurà ací ball de Moixent» (Sainets il·licitans, 116). 6 ball de picataló loc. ‘canvi o enderrocament de govern’ (?) «Els que gobern han segut, / que deuen menchar pallorfa, / tenen molt dura la corfa / o el cor mal y corromput. / Que escàndalo de nasió! / Que escàndalo de gobern! / Así s’armarà un infern, / o el ball de picataló» (El Mole, 1840-41: I, 291). Potser té a veure amb l’accepció de picar ‘anar-se’n, partir’, que en el DCVB (VIII, 558) es localitza al País Valencià. 7 ball de Torrent loc. ‘gran desordre; gresca; guerra’. «Vamos, allò és un tenderet, una escola sinse mestre, una cantina de cuartel (...), un ball de Torrent, un desorde soberano» (El Mole, 1837: II, 307), «Carta de nostre corresponsal en la guerra. (...) Y entre el fum y el moviment / y el tocar de les trompetes, / faltaben les castañetes / en aquell ball de Torrent» (Llombart, 1877: 204), «–Ya·stic calent! / No m’insulte, que m’esbare! / –Pillo. / –Carmelo. / –Mon pare... / –Padrí! / –Gran ball de Torrent» (Palanca, s. a.: 75). Locs. NR. Són populars les locucions acabar com lo ball de Torrent, acabar com lo ball de Moixent i acabar-se a garrotades com el ball de Moixent ‘acabar malament, amb baralles’ (cf. EscLl.; MGad.; DCVB, II, 242).

ballar 1 intr. ‘estar, trobar-se (en un lloc)’. «–Y Roseta, per a hon balla? / –Estarà per allà dins» (Ovara, 1879b: 16). Metàfora. 2 intr. ‘actuar, decidir’. «So Gori, parlem clars, els españols no ballaran si no els fan ballar els fransesos... Trie vosté..., u estatut u Don Carlos..., tal és la voluntat de la machestat cristianísima Don Muixur Lleuís Felip (...), rey dels fransesos» (El Mole, 1837: I, 231). Metàfores fonamentades en la idea de ‘moviment, activitat’. 3 intr. ‘mantenir relacions sexuals’. «No vérem chica (...) / qu·al oir sonar la flauta, / no es posara, en fi, a ballar» (Bellver, 1866: 49). Accs. NR (1-3). Evoca la idea de ‘moviment’, a més de la relació amb flauta ‘penis’ (→). 4 fer ballar (algú) loc. ‘doblegar-lo, aclaparar-lo’. «són una treseta / que a mon tio el fan ballar, / pués com ell és un bolchaques...» (Escalante, II, 424). 5 traure a ballar (algú) loc. ‘atényer, sobrevenir’. «Per cert, que no pot un home / anar hui a ninguna part / sense un duro dins la faixa (...), / perquè si·s descuida un poch (...), / corre perill que la fam / el traga pronte a ballar» (Troços, 127). Locs. NR. Metàfores.

bàlsem de canut loc. ‘semen’. «Vols / bàlsem de canut?» (Mulet, 1987: 233). NR. Metàfora formal.

baltra f. ‘butxaca’. «Tenim [els pillos] la nostra llengua per a entendre’s: (...) bolxaca, baltra» (Casanova, Martínez, 1995: 203). Mot NR al DIEC ni al DECat, ND al DCVB (s. v. baldra). En Esc. baltra ‘panza o barriga’ i ‘hombre panzudo y tragón’; amb els mateixos sentits s’inclou també paltra en EscLl. i en MGad. En el DCVB (VIII, 150) i en el DECat (VI, 213) paltra ‘butxaca’, com a terme col·loquial alacantí. En l’argot barceloní baldra ‘butxaca’, ‘boca’ (cf. Wagner, 1924: 33; Vinyoles, 1978: 50; Pomares, 1997: 42), que Wagner relaciona amb el mot d’argot portugués balda ‘algibeira de mulher’, el de l’antic argot francés baudrier ‘bourse’, i el d’argot castellà bultra ‘butxaca’ i recorda el salmantí baltra ‘ventre’. Als Serrans baltra ‘vientre, panza’ (Llatas, 1959: I, 120). Per a Coromines (DECat, III, 858; VI, 213), paltra i baldra procedirien en darrera instància del castellà faltriquera, faldriquera, faldra ‘butxaca’. Siga com siga, no podem deixar de notar, com ja va fer Gulsoy (1964: 403), la relació formal i semàntica dels nostres mots amb paltrot, variant valenciana de paltrú ‘pell dels budells del porc’ i ‘botifarra que es farceix en aquest budell’, mot d’origen incert. També poltrota (Reig, 1999: 529). Sanelo ja va usar paltrot ‘bandujo, morcilla’ (Gulsoy). De fet, paltrot i les altres variants (paltruc, poltruc, poltrú) també s’apliquen figuradament a una persona grassa i baixeta, i a la Vall de Gallinera poltrota significa ‘estómac’ (cf. DECat, VI, 214-215; DCVB, VIII, 151, 715). La vinculació entre els conceptes de ‘butxaca’ i de ‘ventre, panxa; estómac’ és bastant lògica, fonamentada en la capacitat comuna de contenir quelcom, aliments o objectes diversos, segons el cas. Una relació bastant similar té lloc en el mot barjola (→).

bamba 1 f. ‘diners’. «nostra serà la plasa, / y eixos tunos envechosos / que anaven buscant la bamba, / (...) han de rebentar de ràbia» (Miquel, 1888: 25). Per referència als tutors de Marieta, que «sols aprofiten (...) / pa menchar-se els doblons / que tu vaes heretar» (ibid., 8). Acc. NR. Metàfora. La bamba és una ‘espècie de coca’ (DCVB, II, 252), ‘especie de mollete o panecillo blanco’ (MGad.). Per a Coromines (DECat, I, 528), designa una ‘pasta o coca molt tova i poc delicada’; a Alacant i a Alcoi és l’ensaïmada (cf. Segura, 1996: 126; Reig, 1999: 91). Cf. coca ‘diners’ (→). A Villena designa també la ‘torta, bofetada’ (Soler García, 1993: 46). Cf. el castellà torta, que adquireix el sentit figurat de ‘bofetada, colp’. 2 m. i f. ‘beneit, ingenu’. «–Che, quins hòmens!... En trabucs / y armats de ferrro y aser, / a mi els hòmens, ¿vols saber / lo que me s’entoixen? Cucs. / –Así hi a qui, fent el vamba, / li sosoïx també igual» (Escalante, III, 205), «Ya em canse de fer la bamba» (Balader, 1871c: 22). ND. En el DCVB (II, 252): bamba ‘dona beneitona, de poc enteniment’ a Mallorca. En Esc. bamba ‘embobamiento’. En eivissenc bambo, -a ‘beneitot, curt d’enteniment’ (DECat, I, 527; DCVB, II, 252). A Benasc bamba ‘mujer que desperdicia el tiempo yendo de un sitio a otro y deteniéndose al menor pretexto’ (Andolz, 1977: 31). Amb el nostre exemple, veiem com bamba ‘beneit, càndid’ també s’aplica a un subjecte masculí, i es fa servir en valencià. Cf. bambar, bambat ‘bovo, atontolinat’ i bambaro ‘atontolinat’ (Segura, 1998: 147), embambar (Colomina, 1991: 108), paréixer (algú) un bambirol ‘ser una persona de poca intel·ligència, beneita, que no sap mai per on anar’ (Gascón, 1999: 517). En l’argot castellà clàssic bambarria ‘tonto’ (Alonso Hernández, 1977: 92-93; Chamorro, 2002: 134). En aragonés bamba ‘persona presumida, engreída’, ‘presunción, jactancia, vanidad, ostentación’, bambero ‘presumido, engreído’, bambiar ‘presumir, jactarse, chulearse’, bamboso ‘presumido, jactancioso, presuntuoso’ (Endize, 259). Bamba figura com a malnom de moriscos valencians del segle XVI (Labarta, 1987: 167). Són mots formats amb l’arrel expressiva bamb-, onomatopeia del balbuceig o d’una cosa inflada i buida (cf. DCVB). 3 una bamba de gent loc. ‘gran quantitat de gent embadalida’. «Al cap del màstil de la guitarra (...) portaba un cego dos figuretes de pam y mitj, que feya ballar al tocar les cordes de la guitarra. Sempre tenia una vamba de gent» (Tipos d’auca, 251). 4 deixar venent bamba loc. ‘deixar embadalit’. «A Pep de Quelo, li feren ballar lo paperet, y dompués li suplicaren que diguera la Relació del nas, y els deixà en la mel en la boca y venent bamba» (Rondalla, 40). Locs. NR. En MGad. estar u fent o venent bamba ‘abobarse o alelarse; hacer el simple’. En aquesta locució possiblement hi ha relació amb bamba ‘espècie de coca’.

bambar intr. ‘fer el bamba, el bambau’. «que·l temps apreta y el que bamba no fa res, y les coses se fan fent» (El Mole, 1870: 86). Mot NR. El recullen Colomina (1991: 168) i Reig (1999: 91). A Benasc bambiar ‘dar vueltas sin objeto ni provecho’ (Endize, 259).

bambau 1 m. ‘ximple, beneit’. «Tano, no sigues bambau, / no riñgues sense rahó» (Martínez Vercher, 1865: 9-10), «Si pensarà este bambau / que vinc yo de segar ara?» (Palanca, 1871a: 6), «Me deixa fet un bambau» (Escalante, II, 442). NR al DIEC, 1a doc. Figura en EscLl. i MGad. El recullen Martí i Aparicio (1983: 24) a Anna. Variant de babau id., amb el radical expressiu i onomatopeic bamb-, que, com hem vist, es troba també en bamba. Cf. Colomina (1991: 108). 2 bambau de canya loc. ‘babau, beneit’. «–Y tu el coneixes a ell? / –Sé qu·és un bambau de caña...» (Garcia Capilla, 1890a: 12). 3 fer la bambau 1 loc. ‘badar, badoquejar’. «–A hon te ficares, Polseres, / que no te he pogut trobar? / A hon vols que estiguera, Gori, / sinó anant fent la bambau, / calsigant fanc a trompó, / y quedan-me atolondrat, / al veure tal aparato / y magnificència tal» (Gori, llaurador de Burjasot, 1). 2 loc. ‘embadalir, embadocar, atordir’. «España estaba in agonis, / sense tropa, sens diners, / sens armes, sens disciplina, / sens chenerals de jaez. / Y ells [els francesos] nos feen la bambau / en blondes, titaratets, / randes, carotes en ales, / y molts trages indesents, / que ha segut la perdisió / de nostra España (...) / Encara dura el fumet / del currutaquisme» (Roquet y Goriet, 4). 3 loc. ‘fingir, fer-se passar per malalt’. «Estiguí en lo Roselló (...) / Pinte al viu moltes batalles, / referixc accions brillants, / quant la machor part del temps / estaba en los hospitals, / fent la gatatumba, amigo, / y que anara a pelear / qui volguera (...) / En una paraula, Sento, / vach anar fent la bambau, / y he lograt una llicència / plena de honor» (Leon, 1797b: 2). 4 jugar a la bambau (algú) loc. ‘embadalir, embadocar; atordir’. «Ells [els francesos] a engañar, desperts sempre, / fent als españols dormir; / chuant-los a la bambau / en fullarasques, perfils, / sarahuellets de churrets (...) / Y el escàndalo, fadrins. / Pobra de la honestitat!» (En obsequi, 5). Locs. NR. Noteu el gènere femení de bambau en aquestes locucions.

bambolla 1 f. ‘falsa aparença, artifici, ostentació, presumpció’. «Eixe és l’esperit del sigle, / tot bambolla; una artimaña / fa fer com una muntaña / a una dona com un figle» (Liern, 1861a: 13), «vindre una ocasió en què hagueren pogut lluir-se els valensians (que poden tindre pocs dinés, però lo qu·és bambolla...)» (Llombart, 1877: 66). Acc. NR. Figura en Esc., EscLl. i MGad., sinònim de bufa. També en aragonés: bambolla ‘presunción, arrogancia’, bambollero ‘presuntuoso; fantasioso’ (Endize, 259; López, Montaner, 2000: 85; Mercadal, 2004: 30; Moneva, 2004: 84). Metàfora que evoca la incosistència d’una bambolla plena d’aire. → aire. 2 alçar bambolla loc. ‘impressionar, colpir’. «voràs com li tire cuatre requiebros que alsen bambolla» (Escalante, II, 540). Loc. NR. Metàfora.

bancada f. ‘dentadura’. «veritat és (...) que anava a tombollons y s’afofava en les paraules perquè la bancada de dalt li avia caygut tota, y sols tenia baix dos dents y tres queixals que servien per a apontar-li el nas» (Rondalla, 21). Acc. NR al DIEC ni al DECat. En EscLl i MGad. la bancà de dents y quixals. Derivat de banc amb el sufix col·lectiu -ada. Metàfora.

banda de ponent loc. ‘cul, darrera’. «però yo, seba en ells, y (...) la dotrina (...) els entraba per la banda de ponent, a forsa de surres» (El Mole, 1837: I, 137), «vinguen els lliberals tontos. Cuant ya no els nesesite per a res, un puntapeu a la banda de ponent, y así sobra chent» (id., 1840-41: I, 91), «Sols mos falta ya un rechent / que fent el Fernando vinga, / afluixant-mos la eixeringa / per la banda de ponent» (ibid., 380). Acc. NR. El mot ponent experimenta una mena d’homosemització humorística per influència dels parònims pondre ‘defecar’, ponerada, ponderada ‘excrement’.

bandera 1 f. ‘persona malgirbada, desendreçada’. «No la crega vosté, que me va dir arguellà, / bandera, saparrastrosa, / martina, mosa y fregall» (Ovara, 1885a: 68). Metonímia fonamentada en el sentit de ‘parrac, tros de roba que penja per esquinçament’, localitzat a València (DCVB, II, 263). 2 f. ‘adulteri’. «El que vullga eximir-se / de la bandera / que·s previnga en sa casa / de una vidriera (...), / que si aquell / hu haguera fet així, / no li haguera penat» (Chiste del quixal, 4). Accs. NR (1, 2). Metàfora. Per referència a les banyes, símbol de l’adulteri. Segurament per relació al lloc elevat i ben visible que ocupa la bandera, com les banyes. 3 escrit a banderes loc. ‘escrit desassenyat, mal fet’ (?) «Si hi a caps en un pa de plom a conte de servell (...), y ho trabuquen, y fan un escrit a banderes, (...) sinse cap ni sentener» (El Mole, 1837: II, 86). Loc. NR. Deu estar relacionada amb 4. 4 fer a banderes (una cosa) loc. ‘fer-la a trossos, destrossar-la’. «Si em provoca, / el cap li’l fas a banderes» (Escalante i Feo, 1890: 52). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Formada sobre bandera ‘parrac’.

bandereta m. i f. ‘persona que va i ve d’una banda a l’altra sense subjectar-se al treball ni a l’autoritat’. «Ma mare·m diu bandereta, / y yo li dic que té rahó, / que totes les banderetes / van davant la provesó» (Ensisam, 71). Acc. NR al DECat i ND. La mateixa frase, amb el terme bandera, es recull al Maestrat i a Menorca (DCVB, II, 263). Metàfora.

banya 1 estar (deixar, quedar-se, portar) (en, a) les banyes del bou loc. ‘estar / deixar / quedar-se en perill, portar a una situació perillosa, enutjosa’. «Se mogueren molts (...) a veure com lliurar al pobre que estava en lo garlito (...), perquè (...) era cosa que enternia asta les penyes veure que sols nòstron pobre Pep de Quelo estava a les banyes del bou» (Rondalla, 36), «Ment. És un enemic vostre, que sols trata de aganchar-vos per a aprofitar-se (...), per a medrar ell y deixar-os en les bañes del bou, cuant ya no vos nesesite» (El Mole, 1837: I, 20), «Se n’anirem a Fransa, a Inglaterra o al diable, que tot és u. Y mencharem y se riurem dels tontos que s’han quedat en les bañes del bou» (ibid. III, 73), «Con que no vos esmeneu, / mes que a les bañes del bou, / per ser mamantons, vos porten?» (Ensisam, 214). Metàfora. Les banyes del toro brau són, evidentment, un lloc perillós. 2 tirar les banyes loc. ‘treballar, esforçar-se treballant’. «Això voldria, guanyar, / per a poder ajudar-te; / mes, com a penes tinch temps / pa rentar y apanyar bragues / de la família, no puch, / per molt que tire les banyes» (Troços, 113). Locs. NR. Cf. trencar-se les banyes en alguna cosa (DIEC, 1995: 218), rompre’s ses banyes (DCVB, II, 271). Les banyes en certs animals, com els bous, són la part del cos amb la qual aquests projecten la seua força. Aquest comportament esdevé el fonament de la metàfora mitjançant l’aplicació al treball i a l’esforç humà.

banyeta 1 m ‘el dimoni’. «y entonces li diu banyeta...» (Martí, 1996: 312), «Pués que·l diable aquell dia / no hu procuraba estorbar? (...) / Però a l’últim a banyeta / en lo cap se li pegà» (Joro el Parrut, 5). Acc. NR al DIEC, 1a doc. Hom designa, per una sinècdoque, el tot (el diable) per una de les seues parts, possiblement, juntament amb la cua, la més característica. 2 banyeta de visc loc. ‘persona insignificant i fluixa, sense empenta’. «l’atre era un pobrús, esgarrat com un cep de trepadell, un girlismirlis, banyeta de visch y glop d’arrop, fluix com una estopa, revellit y alitrencat» (Rondalla, 25). Loc. NR. Potser la metàfora està motivada per la insignificança de l’objecte.

banyut m. ‘el dimoni’. «No es critica al sacerdot / una cosa tan sagrada? / No infamen als relichosos, / quando el mismo Dios encarga / que nadie toque a sus Cristos? / Què tal el bañut treballa?» (Chorro el Parrut, 4). Acc. ND.

baqueta 1 f. ‘desvergonyiment, cinisme’. «–Mira, no em busques la llengua, / perquè si arribe yo a dir / que·l siñoret te camela (...), / y haurà la de Dios es buena. / –Qu·és això del siñoret? / (Ahir mos voria). / –Pepa! / Calla, qu·estic hasta més / amunt de la coroneta (...) / –No, no; yo vullc que me digues... / –Que tinga tanta baqueta?...» (Colom, 1875: 9). Acc. NR. A Barcelona cara de baqueta ‘persona desvergonyida’ (DCVB, II, 277). 2 tractar a (de) baqueta loc. ‘tractar amb severitat, amb gran rigor’. «El cabró que té doblons / al pobre el mira al desgai / i sempre el tracta a baqueta, / com si fóra algun esclau» (Martí, 1996: 301), «–Ves-te’n y calla! (...) / –Señores, qu·és lo que pasa? / –Que·m bé tratant a baqueta!» (Garcia Capilla, 1890a: 11, ap. 5r), «Y per això mho·se burlen els catalans, y en rahó, puix ells (...) logren del Gobern tot lo que volen, y a nosatros mhos trata de vaqueta» (Tipos, 249). Loc. ND al DCVB, 1a doc. El DCVB (II, 277) recull aquesta locució només a Catalunya. Cf. fer (algú) a baqueta ‘pegar-li’ (Monjo, 1994: 41); també en castellà: tratar a baqueta o a la baqueta (a uno) ‘tratarle con desprecio o severidad’ (GDED) i tratar a baquetazos ‘maltratar, física o moralmente, a alguien o a algo’ (Buitrago, 2002: 797). Metàfora. Pròpiament remet a un tractament a colps de vara o de bastó (baqueta).

baquetada f. ‘bac’. «yo li pegue de manrró / en la tosa una puñà / y pega una baquetà / el so marqués del Llepó» (Martínez Vercher, 1865: 19). NR al DECat ni al DIEC i ND. En EscLl i MGad. Derivat intensiu de bac ‘caiguda forta’.

baquinada f. ‘bac, caiguda violenta’. «caigué un coixo en un clot mol fondo; y no podent eixir ni menechar-se de la baquinà que pegà...» (El Mole, 1837: I, 87), «deixant a banda les baquinaes que pegaba de tos cuant anaba a recolsar-me» (ibid., 136), «sols hagué un caball ferit y dos baquinaes que li arrimaren [els toros] a un picador» (El Mole, 1840-41: II, 15). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. En EscLl. i MGad. ‘batacazo’. A Agullent baquinada ‘bac de poca importància’ (Casanova, 1981: 221). A Monòver es coneixen les variants sabaquinà i samboquinà (Colomina, 1995: 179). Derivat intensiu de bac.

baramballa → burumballa.

barandel m. ‘cul, darrere’. «Bon lliberal español, / (...) c·arremulle el barandel / pa que·l surre» (El Mole, 1837: I, 139), «Els menistres [portuguesos] conegueren la nesesitat de remenechar a presa el negosi, perquè no tenien nesesitat de que els españols nesesitaren surrar-los el barandel» (ibid., 1840-41: I, 259), «y si fa algun malcuinat, / (...) li surraré el barandel» (Milacre del pare sen Visent Ferrer, 12). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Figura en Esc., EscLl. i MGad. (barandel i barandell). El DCVB (II, 280) el recull d’EscLl. En occità el barandelo (barandello) o bagatello és una dansa popular molt animada, una espècie de galop, que es balla a les Cévennes (cf. D’Hombres, Charvet, 1884: 85-86; Mistral, I, 22).

barba 1 f. ‘diners que cobren els barbers per afaitar’. «Tu has llevat / d’así damunt unes barbes? (...) / són en llengua nostra / els dinés que·ls parroquians / mos donen per afaitar-los» (Burguet, 1880: 5-6). Creació metonímica de l’argot dels barbers. 2 f. ‘afaitada de la barba’. «Te dec vint-i-cuatre barbes» (Escalante, I, 180). Metonímia. 3 f. ‘client de la barberia’. «Cuatre barbes esperant-se, / y tu corrent per ahí!» (Escalante, I, 325), «Voràs a eixe tio yo / com li cante... (...) / Ell no pert may la ocasió / de llevar-mos una barba» (ibid.). Accs. NR (1, 2, 3). Sinècdoque. 4 encaixar en les barbes loc. ‘dir’. «cuant tom pare ixca así fora / li u encaixaré en les barbes» (Salelles, 1864b: 5). Loc. NR. → encaixar. 5 fer la barba loc. ‘fastiguejar, turmentar’. «tanimentres que·l notari anava embolicant la cosa en raons y miges lliures per a fer la barba a uns quants...» (Rondalla, 36). Loc. NR al DECat, acc. NR. A Menorca ‘enganyar amb astúcia’ (DCVB, II, 284-285); en castellà hacer la barba (a alguien) ‘fastidiar, molestar’ (Sanmartín, 1998a: 81). Metàfora. 6 plantar en barbes loc. ‘dir a la cara’. «Puix si a altre hagueres dit / la arenga que has recitat, / te haguera plantat en barbes / (...) que eres un gran embustero» (Ros, 1755: 15-16). Loc. NR. Metàfora.

barbal 1 adj. ‘molt bo, magnífic, de categoria’. «–Se pot pasar abant? / –No siñor, que estic a soles. / –(Vacha una ocasió barbal / pa parlar els dos un rato)» (Nicasio y Chuana, 2). En l’argot delinqüent castellà barbal ‘bueno’ (Besses, 1905: 33), també con toda la barba ‘sin el menor defecto’ (Pastor y Molina, 1908: 55). La barba, com el bigot, atributs de masculinitat, són concebuts en la mentalitat popular com a símbols de força, de vigor, i per tant com a representació de qualitats positives. Cf. home de bigotis ‘home valent’ (DCVB, II, 483), i en castellà de bigote ‘de categoría, importante’ (Seco, 1970: 300). També collonut ‘molt bo, excel·lent, molt important’, ‘molt fort, decidit, valent’ (Pomares, 1997: 106). 2 adj. ‘digne de fe, fefaent’ (?) «El dumenche pasat tingué que sembrar fabes el siñor president; hui, segons recado barbal del mateix, no ha pogut vindre tampoc perquè té la dona un poc mala» (Sueco, 176). Mot NR al DECat ni al DIEC, accs. NR.

barber 1 m. ‘lladre’. «A l’últim el tio Cabrioles sospechà (...), y determinà en molt silensi y disimulo selar per si mateix al barber que tan ofisiosament li afaitaba els naps y demés verdures del frito» (Sueco, 148), «Con que anar en peus de plom (...), que hi a molts barbers que afayten a pèl y repèl» (Tipos, apèndix, 100). Acc. NR. Metàfora humorística. En la germania castellana barbero ‘ladrón que corta las bolsas’ (Hernández, Sanz, 2002: 76). Igual com el barber té per ofici llevar la barba i tallar els cabells, és a dir, eliminar alguna cosa sobrant, el lladre, per la inversió de valors de l’argot dels delinqüents, també «alleugereix» la víctima dels diners i altres béns. Per tant, hom converteix irònicament l’activitat delictiva en una mena de servei al subjecte desvalisat. → afaitar. 2 barber de cara-sol loc. ‘barber ambulant’. «El barber de cara-sol / és un tipo molt antich, / per això ha mudat de pèl / y en senyor s’ha convertit» (Tipos, apèndix, 25). Loc. NR. Martí Gadea li dedica un article dels seus Tipos. Devia rebre aquest curiós nom perquè, sobretot en els dies freds, s’instal·laria en llocs assolellats, en cara-sols.

barbeta, tocar la (a algú) loc. ‘afalagar-lo, llagotejar-lo’. «Trata a ta filla en cotonets, y voràs com tocant-li la barbeta la tindràs dels nasos a demanar de boca» (Rondalla, 18), «¿Por qué no ensayas, paloma? / Vols que·t toque la barbeta? / Vols que·t demane perdó?» (Escorihuela, 1884: 29), «y molt manco que li vajen en pamplines, li banyen l’aygua y li toquen la barbeta» (Tipos, apèndix, 116). Loc. NR al DECat, 1a doc. En Raspall, Martí (1994: 319, 469) fer la barbeta o tocar la barbeta ‘afalagar’. Metàfora.

barcella 1 f. ‘latrina, comuna’. «cada u li diu son nom / a cagadora y cagar (...); / l’atre li diu (...) / el almodí, la barsella» (Anglés, 1840: 5). Acc. NR. Metàfora. Possible analogia formal, tenint a més en compte que alguns noms col·loquials de l’excrement, com a producte residual de l’aliment, fan referència al gra, als cereals. Així, en el mateix col·loqui s’anomena cera de forment i panfué. Cf. la lloncha de tots els grans ‘la latrina’ (Ensisam, 354). 2 estacar la barcella (a algú) loc. ‘colpejarlo, pegar-li’. «–Ya pots dir / que t’astaque la barsella. / –Femater, tu a mi? / (...) –Voràs obrin-te el cabildo (...)» (Escalante, I, 635). 3 menejar la barcella loc. ‘parlar molt’. «Home, home, tu estàs loco. / A hon diantres vas a parar? / Com meneches la barsella! (...) / Yo he comensat l’argument, / y tu ya l’as acabat» (Rahonament entre Cosme y el oncle Nadal, 3), «Bé menecha la barcella. / Pensaba que no acabàs / en dos hores, tio Pelut» (Martí, 1991: 149). 4 prendre la barcella loc. ‘prendre la paraula, parlar’.«anava ya a tornar-li la bolera el diable de la dona, y hu aguera fet (...), si l’onclàs li haguera deixat pendre la barcella. Poro tement-se (...) que·l poder de tot l’infern no bastaria per a fer-li parar la taravella, li féu quatre arromangos» (Rondalla, 18), «Has concluït, Ricopaño?..., / perquè en pendre la barcella, / parles més que un abogat» (Tio Cosme Nespla, 1). Locs. NR. Metàfores. En MGad. pendre la barcella ‘soltar la taravilla o hablar mucho y con tropelía’ i ‘atufarse’. Cf. estar (algú) de barcella ‘quedar-se xarrant amb algú, generalment pel carrer, fent una conversa’ i fer una barcella ‘mantenir una conversa amb algú’ (Gascón, 1999: 354). Com a malnom de persones xarraires i romanceres, Barcella, a Alcoi, a Bocairent i a la Vall d’Albaida (Tormo, 1991: 238; Satorres, 1991: 220; Casanova, 1997: 259). Locucions que potser cal relacionar amb les formades sobre el mot taravella (fer parar la taravella, parlar de taravella) (→), una de les parts mòbils del molí. Vegeu l’exemple de 4, on conviuen pendre la barcella i fer parar la taravella. Els grans mesurats amb la barcella es duen al molí per a moldre’ls. També el cabàs es pot usar per a mesurar grans. Així, a Saragossa capacero ‘encargado de manejar el capazo cuando este es empleado en la medición de granos’ (Moneva, 2004:134). En terres aragoneses també capacero ‘persona aficionada a conversar extensamente en la via pública’, ‘hablador’, ‘persona aficionada a largas conversaciones, generalmente de temas banales’ (Endize, 428-429; Moneva, 2004:134). Igualment, capazo ‘conversación larga con una persona que se encuentra por la calle, por sorpresa’ (Negredo, 2001-2002:191), ‘conversación de larga duración, interminable’ (Endize, 429), coger un capazo ‘entretenerse hablando más de lo normal’ (Mercadal, 2004:38), ‘hablar mucho rato con una persona hallada en la calle, portal, etc.’ (Moneva, 2004:135), ‘hablar mucho’ (Endize, 429), pillar capazo ‘pararse para charrar con unos y otros’ (Negredo, 2001-2002:101), ‘estar de conversación prolongada’ (Castillo, 2001:59), coger un canasto ‘entretenerse hablando con alguien’ i coger una barza ‘estar hablando con alguien durante largo rato’ (Blas, Romanos, 2003:34); coger un capazo ‘hablar largo rato dos personas que se encuentran en la calle’ arriba a La Rioja (Pastor Blanco, 2004:124). Potser cal considerar també els moviments de la barcella, o del cabàs, que evoquen els de la llengua o de la boca quan hom parla, o la idea d’‘abundància’ o ‘gran capacitat’ (cf. a capazos ‘en abundancia’, Endize, 429), que evoca una conversa llarga, o qualsevol altre motiu que ara per ara se’ns escapa.

bardoll m. ‘persona desordenada, malforjada, esparracada’. «la señoreta [la xicota del pillet Dimas], / que no és per ahí un bardoll, / sinó una chica de rumbo / y molta suposisió. / Els dies de festa porta / mantellina de crespon, / bones calses y sabates, / lo demés va a proporsió» (Un pillo, 58). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Figura en els diccionaris valencians del segle XIX, des de Lamarca (1839: 7): bardoll ‘fargallón’ (cf. Esc.; Pla i Costa, ap. Martines, 2000: 291). Reig (1999: 96-97) el recull en diferents accepcions, aplicat a persones i a coses, associat sempre a la idea de desordre. Pasqual Tirado (1974: 15) l’aplica a un emblanquinador sense formalitat, que fuig sovint de la feina, per anar a divertirse. A Alcoi i Cocentaina fer el bardoll ‘fer el gandul, el malfaener’ (Martines, 1999: 252). Alcover i Moll (DCVB, II, 302) creuen possible que bardoll vinga de barboll amb influència analògica de barda. Per la seua part, Martines (1999: 250-257) inclou bardoll en la família del preromà bard ‘fang, argila’, que es troba també en occità, en aragonés i en murcià. La significació que ens ocupa s’hauria gestat a partir dels significats bàsics de ‘fang’, ‘brutícia, massa confussa’, ‘munt de matèria desordenada’.

barjola f. ‘panxa, ventre’. «qui està seit en sa cadira, / rodat de pollets com lloca, / amorant-los i exhortant-los, / mirant que Nadal s’acosta / (...), i tot lo fi d’amorar-los / és per omplir la barjola» (Morlà, 187), «Bé és veritat que si el gasto / corre per estraña mà, / ompli molt bé la barchola / i dihuen no li fa mal» (Un pleyt, 299), «Pués y·am omplit la barchola / y estem ben aconortats, / fasa rogle, tio Pelut» (Martí, 1991: 145). Acc. NR al DIEC, 1a doc. En murcià barjola ‘buche, vientre’ (García Soriano, 1932: 138). Metàfora amb connotacions humorístiques, fonamentada en la capacitat d’aquest receptacle per a contenir quelcom, sovint recapte.

barra 1 f. ‘gana de menjar, bona gana’. «Ell té una barra!...» (Escalante, II, 58), «Este chiquet té una barra / que sempre està rosegant» (Ovara, 1879a: 23). Acc. NR al DECat i ND. En Esc. EscLl., MGad. i Pomares (1997: 45) tindre (tenir) bona barra ‘glotonear, ser de buen comer’; a Anna tener buena barreta ‘tener gana de comer’ (Martí, Aparicio, 1989: 25). Aquesta accepció deriva per contigüitat de barra ‘mandíbula’, significació ja antiga en català. 2 f. ‘golafre, famolenc’. «–Si fóra yo, que no tinc / un sou, y estic carregat / de chiquets! / –¡Yo los quisiera! / –Pués a sa casa aniran. / A fe que són unes barres!... / May paren de demanar... / “Siñor pare, vullc sebeta; / siñor pare, done’m pa; / siñor pare...” Y tire rollos!...» (Campos, 1887: 10). Acc. NR. Sinècdoque per la qual es designa el conjunt de la persona per una de les seues parts (la barra o mandíbula), la qual els caracteritza com a golafres, persones que estarien sempre movent la barra. En aragonés tener buena barra ‘frase que se aplica a la persona o al animal que come mucho’ (Endize, 271). 3 de barra a barra loc. ‘completament’. «Els parents de Pep de Quelo es deixaren dir que l’havien enganyat de barra a barra y que Eufracieta no li arribava a la sola de la sabata» (Rondalla, 40). Loc. NR al DIEC ni al DECat i ND. En el DCVB (II, 311) enganyar de barra a barra, en valencià, i mentir de barra a barra ‘mentir descaradament’, a l’Empordà. 4 alçar les barres (a algú) loc. ‘matar-lo’. «tragué un trabuch, li alçà les barres y al brosquil!» (Rondalla, 31). 5 anar a la barra loc. ‘anar a mal viatge’. «Rayo, y tot vacha a la barra, / que ell [sant Vicent Ferrer] ens lliurarà de mal» (Romans nou, 2). 6 deixar barres en alt loc. ‘deixar bocabadat’. «y embahuquen als agrestes, / deixant-los barres en alt» (Leon, s. a., 2). Imatge visual de la persona que resta bocabacada, amb la boca oberta i les mandíbules elevades. 7 quedar-se barres en alt 1 loc. ‘quedar-se bocabadat, admirat, meravellat’. «Vinguen, pués, a veure festes, / vinguen, vinguen y voran / empleats tots los oficis, / colechis y facultats (...). / De modo que al fi de festes / queden tots barres en alt» (Bando cheneral, 2). 2 loc. ‘quedar-se fadrí, solter’. «yo desiche ser casat; / si no me agarre a esta vella, / me quede barres en alt» (Coloqui nou a hon se referix lo que li pasà a un fadrí, 7). Locs. NR (4-7). A Mallorca romandre barres altes ‘quedar-se sense menjar’ i ‘no poder parlar ni fer allò que un esperava’ (DCVB, II, 311). Imatge gràfica de la persona que es queda sense menjar, i, per tant, sense poder menejar, sense poder baixar, les mandíbules, les barres, com es fa en l’acció de mastegar. També se’n diu figuradament penjar les barres al sostre ‘morir-se de fam’ (DIEC, 1995: 224). A partir de l’aplicació al menjar, a l’alimentació, es pot incorporar metafòricament a altres situacions en les quals hom no aconsegueix quelcom que esperava, com ocorre amb el desig de casar-se.

barrabàs m. ‘persona dolenta, malvada; entremaliat’. «S’alça el fill de Tofolot, / (...) y agafa l’estufaor [trabuc] (...). / Per la porta de l’estable / se n’ij lo molt barrabàs» (El Fénix, 1844: 47), «–Chiquillo, això qu·és? Què pasa / per así...? / (...) Barrabàs! / Fes aixina, fes aixina, / qu·encara estic poc chopat...!» (Escalante, II, 72). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. ésser pitjor que Barrabàs, dit especialment dels nois (DCVB, II, 311); en castellà: barrabás ‘persona mala, traviesa, díscola’ (García Gallarín, 1997: 27), ‘bruto y violento’ (Luque et al., 2000: 57). Deonomàstic.

barraqueta f. ‘confessionari’. «El confesonari l’a convertit en un potosí en explotasió contínua. Penitent macho o burra que s’ha acostat al miraoret de la barraqueta a dirli Ave Maria Purísima, porronà de duros que han pres» (El dimoni coixo, núm. 16, p. 2). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora jocosa amb connotacions irreverents.

barranc m. ‘dificultat, destret’. «Lo que toca a la sentència / encara no se a donat, / però yo, per recosmecos, / la vaix a profetizar (...). / A l’Amaro que respecte / la toga, que és molt del cas, / y a més de això lo acordado. / Ya estem en altre barranc, / ¡ya són dos els acordados!» (Un pleyt, 302), «S’empeñen y n’eixim / més qu·apresa del barranc» (Balader, 1876: 23). Acc. NR. Cf. ficar-se en un barranc (Alberola, 1928: 122). Metàfora.

barrina, calfar-se la loc. ‘pensar insistentment i amb preocupació, barrinar’. «No mos calfem la barrina / al vore algun desgraciat; / qui res acerta ni atina... / és perquè s’alça molt tart» (Troços, 31). Loc. NR. Metàfora. → barrinar.

barrinar intr. ‘pensar insistentment i amb preocupació’. «si vosté barrina molt y fica la banyeta masa a dins, pedrà l’enteniment, y sa filla en farà una, y els afrontarà el llinyage» (Rondalla, 24). 1a doc. respecte al DCVB. Figura en Pomares (1997: 47); a Alacant (Segura, 1996: 128), a Mequinensa (Moret, 1996: 63); també en aragonés: barrinar ‘pensar, imaginar; tramar, urdir; cavilar’ (Endize, 275). La locució barrinar lo casco del cap (EscLl.) sembla informar sobre el procés de creació de la metàfora, en posar en relació el cap amb un cos dur que cal «barrinar», pensant (cf. trencar-se el cap). S’utilitza també en sentit figurat el substantiu barrina ‘idea forta, mania’ (DCVB, II, 330; Esc.).

barruc / barruco m. ‘persona ignorant, nècia’. «De contrabando es fa ric / el que avans era un pobrús, / y per l’or se diu gran home / a un animal, a un barruc» (El Mole, 1840-41: II, 125), «–Home, y me sabria mal... / –Què·t sabria mal, barruco? / –Que li tocaren el cuco / a la comèdia final» (Liern, 1858: 39). NR. En Esc. varrugo, -ga ‘majadero o necio’; MGad. inclou també la variant amb b (barrugo). En el DCBV (II, 335) barrugo ‘home avar i de mal cor’ (Mallorca) i barruguet ‘esperit capbuit, espècie de dimoni boiet’ (Eivissa, Formentera), que Coromines (DECat, I, 773-774) escriu amb e (berruguet, berrugo) i situa entre els derivats de berruga. En castellà verrugo ‘hombre tacaño, avaro; prestamista, usurero’ (DCECH, V, 791; Luque et al., 2000: 466) i barruco ‘peón de albañil’ (Seco et al., 1999); en terres aragoneses berrugo, -a ‘persona adusta, egoísta y desconfiada’, ‘avaro, miserable’ (Moneva, 2004: 94), ‘adusto, escamón’ (Pardo Asso, 1938: 54; Andolz, 1977: 39). Per a Coromines (DCECH, I, 773-774), el castellà verrugo és un derivat de verruga (català berruga). Metàfora.

barrufet m. ‘dimoni’. «Senyors, tant sogres com nores / totes són uns barrufets» (Ros, ap. Torres Navarrete, 1995: 67), «Vingué el dia de l’ataque. / Com un barrufet, cridant, / nòstron coronel anaba, / per les files animant» (Leon, 1808: 5). ND al DECat, 1a doc. Nom popular del dimoni (cf. DCVB, II, 334; Casanova, 1987-88: 56; DIEC, 1995: 227; Pomares, 1997: 47). En Esc. barruf ‘diablo’, ‘travieso, astuto, enredador’ i barrufet ‘diablillo’; MGad. afig la variant barrufo (al costat de barruf) amb els sentits de ‘diablo’ i ‘persona de malos instintos o tosca, grosera’. El sentit de‘persona de mals instints’ es podria entendre també en el primer dels nostres exemples.

bartola 1 f. ‘panxa’. «menjem primer en gràcia de Déu y aconortem la bartola» (Rondalla, 21), «Però jo, dissimulant, / vaig omplir bé la bartola» (Martí, 1996: 110), «Pués ya has omplit la bartola / y el vigot has menejat» (Leon, 1808: 5). Mot NR al DIEC ni al DECat. En el DCVB (II, 337) es documenta en la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana, i es creu pres probablement del castellà bartola id. A Ontinyent es coneix el malnom Bartolo ‘home poc feiner’ (Donat, 1997: 361). En terres aragoneses bartola ‘tripa’ (Endize, 277) i bartolo ‘persona apática, indolente, despreocupada’ (Pardo Asso, 1938: 51), en murcià bartola ‘vientre, barriga’ (García Soriano, 1932: 17), a Yecla bartola ‘vientre, barriga, con cierto sentido de humor’ (Ortuño, Ortín, 1999: 50); als Serrans bartola ‘barriga, panza’ (Llatas, 1959: I, 125), com també a Villena (Soler García, 1993: 48), a Oriola ‘buche, vientre’ (Guillén, 1974: 246). En castellà bartola, veu jocosa per ‘panza, barriga’ es documenta des del diccionari de Terreros (1786: 226), d’on el pren el DCECH (I, 533); la locució a la bartola ‘perezosamente, en posición supina’ es documenta en la llengua veïna des de mitjan segle XVIII. Per a Coromines (DCECH), s’explica per antonomasia de Bartolo, forma popular de Bartolomé, usat sovint com a nom de personatges despreocupats i peresosos (cf. Sanmartín, 1998a: 87); a Xile bartola ‘pereza’ i bartolear ‘haraganear’ (DRAE, DCECH). 2 f. ‘menjar, aliment’. «en este món (...) / els pleits de tots només són / per la mama y la bartola» (Pascual y Visanteta, 10). En aquest text bartola, formant parella amb mama ‘beguda’, sembla referir-se no tant al ventre com al menjar, per metonímia, partint del mot que designa figuradament la panxa, part del cos on els aliments són digerits. A Andalusia bartolo ‘bollo de pan’ i ‘dulce de masa de harina y azúcar’ (García Gallarín, 1997: 108). 3 f. ‘dona ximple, beneita’. «–D’a on ha tret esta monà [de carabassa]? / –Refolles, que eres bartola, / d’ací mateix, de Matola» (Sainets il·licitans, 327). Accs. NR (2, 3). En Esc. bartolo ‘bonachón’. En EscLl. «lo mismo que boig». És el femení de Bartolo, que en castellà col·loquial s’utilitza per antonomàsia per designar la ‘persona poco inteligente, que por casualidad acierta una vez’ (García Gallarín, 1997: 39). 4 donar carena a la bartola loc. ‘menjar’. «No he donat / carena hui a la bartola. / Y no és de segur per falta / de ganes» (Milacre del taberner, 22). Loc. NR. Metàfora d’origen mariner.

bascollada f. ‘cas, notícia sorprenent, colpidora i indesitjable’. «–Mol se sab llechín garsetes. / –Un atra porta un caset / que ha sosuït en la China. / Corrien sent o do-sents / per alcansar una fama / que volaba per son peu (...) / A l’últim guañà el pleyt / un parlaenbalde, un parranda, / entre tants hòmens sapients. / Uns dien que per empeños, / atres dien per diners (...) / –Ves, pela eixe colomí. / –Que bascollada, Peret!» (Leon, 1787a: 6). Acc. NR. Variant formal de bescollada. Metàfora. Una impressió forta i desagradable es compara amb un colp en el bescoll, per un procés de concretització de sentiments.

bastó m. ‘penis’. «Mes al vore el president / que·s va proposant la gica, / alsa el bastó cruelment, / y hasta les borles li’l fica» (Bellver, 1866: 47). Acc. NR. Es documenta en Lo somni de Joan Joan de Gassull (Vila, 1987: 55); també en castellà bastón id. (Carbonell Basset, 2000: 54). Metàfora formal.

batecul m. ‘admonició, reprensió’. «he determinat, feligresos rabuts, continuar a pesar de tot les misions, puchant (...) a la trona a dir-los les veritats del barquero, pués per a donar-los un bon batecul tots los tems són a propòsit» (Llombart, 1877: 91). Acc. NR. Metàfora concretitzadora. De l’escomesa física es passa a la correcció moral. Cf. ser (una cosa o un fet) de l’any del batecul ‘tenir una cosa o haver passat un fet fa molts anys’ i tenir (algú o alguna cosa) més anys que el batecul ‘tenir molts anys’ (Gascón, 1999: 569).

bateig m. ‘batalla, lluita’. «Segons yo vech, / els ataquen desidits, / y van a tindre confits / de sobra en este batech» (Palanca, 1874b: 26). Acc. NR. Metàfora irònica, per relació amb els confits ‘projectils’.

batejar tr. ‘mullar, ruixar’. «Nàsio: –Yo borracho? Insultaor! / Roín! Baixe, que·l pateche. / Maties (Asomando): –Si no s’allarga, el bateche» (Escalante i Feo, 1888: 25). Acc. NR al DECat ni al DIEC. ND. Metàfora; analogia a l’acció de llançar aigua sobre el cap del neòfit.

batistot m. ‘desmai, afluixament de les forces vitals’. «la dona quedà eslayada, / un batistot li agarrà» (Martí, 1997: 364), «la chupa li desgarrà, / y el batistot li agarrà» (Tio Vueltes, 2), «Per morta (...) / quedà (...). / Y al fi li pasà el insult, / malagana o batistot» (Solemne chasco, 3). Mot NR al DIEC, 1a doc. Mot tortosí i valencià. A Anna ‘berrinche’ (Martí, Aparicio, 1983: 26). MGad. el qualifica de familiar.

bato -a1 m. i f. ‘home; dona’. «Tenim [els pillets] la nostra llengua per a entendre’s: (...) una dona, bata; un home, bato» (Casanova, Martínez, 1995: 203). Mot NR al DIEC ni al DECat, acc. NR. Mot d’origen caló, llengua en la qual es coneix bato ‘pare’ i bata ‘mare’ (Diccionario del dialecto gitano, 1851: 32-33; Quindalé, 1870: 10-11; Llorens, 1991: 116-117; Adiego, 2002: 42). En Vallmitjana batos ‘pares’ (Castells, 1976: 31). En l’argot castellà de la marginalitat bato, -ta ‘padre, madre’ (Besses, 1905: 34; Sanmartín, 1998a: 90). En el significat valencià d’aquests mots s’ha produït una extensió semàntica, d’un nom de parentesc a un nom per designar l’home i la dona en general.

bato -a2 m. ‘home rústec, ximple’. «–Jo et vull, mes guarde el secret / en el meu cor amagat. / –Així fea jo també, / mes ham aplegat al cas / que ham de parlar clar i ras. / Que sóc jove, jo bé [ho] sé! / Mes tu ja veus lo que es diu / del bato del Portitxol, / i és menester el mutxol / donar-li per la perdiu» (Sainets il·licitans, 98), «En asò s’acosta un bato / que fa més por qu·una arpia, / reclamant en enerchia / son bescuit» (Tipos d’auca, 216). Mot NR al DIEC ni al DECat i ND. Si bé no queda clar en aquests contexts, en el primer cas sembla fer referència a una persona curta d’enteniment, i en el segon a un home rústec, grosser. En el DCVB (II, 375): bato ‘grosser i curt d’enteniment’ i ‘pagès, en el llenguatge dels malfactors barcelonins’. En efecte, bato ‘pagès’ consta en els diccionaris d’argot català de Wagner (1924: 37-38), Vinyoles (1978: 54) i Pomares (1997: 48). En castellà col·loquial i argòtic bato ‘tonto y rústico, cateto’ (Luque et al., 2000: 58). Coromines (DCECH, I, 545) diferencia entre bato ‘tonto’, ‘rústico’ i bato ‘padre’. El primer el creu un derivat regressiu de batueco ‘huero (aplicado al huevo)’, i el segon, pres del caló.

batussar tr. ‘ofendre; disgustar’. «Si a la pobra de la nora / desgana alguna li pren, / quant ve·l mege a visitar-la (...), / y qu·és precís se li mate una gallina corrents, / per a possar-li la olleta (...), / perquè té de menester, / la sogra, molt batusada, / feta un gall o un esparver, / respon a modo de fisga (...): / “Que li mate una gallina? / De les que ella en dot dugué”» (Ros, ap. Torres Navarrete, 1995: 65). Acc. NR. Metàfora. L’ofensa i el disgust, concebuts com a colps morals, són comparats, doncs, a colps rebuts per fer mal físicament (batussar).

batxiller -era m. i f. ‘impertinent, entremetedor; setciències, saberut’. «–Señor, per a matar rates / suc de faba y albercoc. / –No em sigues tan bachiller, / fes lo que et mane» (Mulet, 260), «Quant va que hi a bachiller / que, al eure els capsers en carro, / dirà: “tots tenen catarro”» (Caxeros, 1759), «–Simenterio, no fosar. / –Batxillera, és lo mateix. / –No ho entenen» (Vives, 1877a: 11). 1a doc. Metàfora. Figura en Pomares (1997: 48) i en Navarro (1993: 78). També ‘niño muy espabilado’ (Llorens, 1983: 34). En castellà es troba ja en Juan de Valdés (1535), el qual aporta dades interessants sobre l’origen d’aquesta significació (cf. DECat, I, 736).

batxilleria f. ‘indiscreció, tafaneria, impertinència, acció pròpia d’un batxiller’. «Siñora Rechènsia, alerta!, / que la meua profesia, / com pot ser bachilleria, / també pot ser cosa serta» (El Mole, 1840-41: I, 139), «Asò (...) gosí jo a respondre-li (...), per la batxilleria de poder saber aquella nova» (Cebrian, 1889: 201). 1a doc. respecte al DCVB.

batzolada f. ‘ximpleria, beneiteria’. «hòmens doctes / son numen emplearen; / era atre temps, que ara / sols oïm batsolades» (Valencia por su monarca, 1802: 14). Mot NR. Segurament derivat de batzoles.

batzoles 1 adj. i m. ‘inconstant, inestable, voluble’. «–Y si tots los dies manares una mateixa cosa (...), diries que el teu gobern era batsoles, tan pronte baix, tan pronte dalt; hui sí, demà no? –No siñor, diria que el meu gobern era ferm, perquè sempre dia una cosa. Això atre seria si ara hu manara així, y dempués hu manara aixà» (El Mole, 1837: I, 70). 2 adj. i m. ‘ximple, beneit’. «Vosté veu, sàbio batsoles?» (Escalante, II, 259), «Yo, fet un batsoles, tot ho aguantava» (Cebrian, 1889: 206). Accs. NR al DECat ni al DIEC i ND al DCVB. En el primer exemple de 2 s’usa burlescament, amb ironia i sarcasme, marcant el contrast entre dos mots en principi contraposats (savi / ximple, batzoles). En el DCVB (II, 386): batzoles ‘beneitó, curt d’enteniment o de voluntat’, al Maestrat i a Castelló; en Esc. batsoles ‘persona bonachona’. Per a Alcover i Moll (DCVB), «sembla variant de betzol amb contaminació de batzoles». En efecte, l’aplicació metafòrica de batzoles ‘matraca’ a una persona o institució inconstant, voluble, probablement està afavorida per les característiques d’aquest instrument, format per una estructura trontollant, mòbil i aparentment poc ferma. Cf. anar com unes batzoles ‘estar mal construït o insuficientment unit de les seues parts, de manera que no té fixesa ni solidesa’ (DCVB, II, 386). El pas d’ací a ‘beneitó, curt d’enteniment’ no seria tampoc estrany. Una persona, inestable, insegura, sense voluntat, és vista sovint com a ximple. En castellà col·loquial també es diu matraco, -ca a una ‘persona rústica, ignorante’ (Sanmartín, 1998a: 551).

baül / baület 1 m. ‘ventre’. «qui buida el seu armari / del vent que té per lo cul / allauchera son baül / pel forat del tafanari» (Tractat del pet, 44), «convé petar-se / descarregant el baül» (ibid., 56), «Ma com suquen els forasters! / A unflar-se van (...). / Masa s’omplin els baülets. / (...) Pancha s’omplin» (Liern, 1868: 19). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora que al·ludeix al volum i a la condició de recipient del bagul. Cf. «Gros te fas com un baül» (Llombart, 1877: 5). 2 m. ‘cos humà’. «perquè és vosté molt graciós / i té en aqueixe baül / de gràcies, dos mil barcelles, / de donaires, mil almuts» (Morlà, 47). Acc. NR. Metàfora cosificadora motivada per la idea de ‘recipient’.

bava 1 m. i f. ‘persona jove, inexperta; mocós’. «Vosté em voldrà argüir que a la Mare de Déu li dien Juana; poro vol que li diga? Que lo mateix me les urdiran a mi que als nanos. Encara que só una bava, sé molt bé a on, com y de quina manera es mata el peix» (Rondalla, 25), «A un home de cachasa, / de esperiènsia y tesó, / llibertat... bé (...), / però a uns baves com nosatros (...), / que si nos deixaren solts, / faríem mals a muntó, / portes, reixes, forrellats» (Un pillo, 19), «Y encara em diu, el so baba, que parlaria en Roc a soles...» (Colom, 1918: 11). En el tercer exemple, amb un matís clarament despectiu, aplicat al pretendent de la filla. Figura en Esc. Cal descartar la interpretació del DCVB (II, 390). Metàfora. 2 f. ‘semen’. «Jo a la dona despertava, / buscant-li a pressa la col, / al vore que al caragol / li anava caent la bava» (Bernat i Baldoví, 1845a: 17). Accs. NR. En Pomares (1997: 48); també en castellà (Sanmartín, 1998a: 67); en terres aragoneses babada ‘semen’ (Andolz, 1977: 28). Metàfora fonamentada en la semblança de textura entre ambdues substàncies. En un poema eròtic català del segle XVII s’aplica a la secreció sexual femenina (Rossich, 1985: 5).

bavós -osa adj. ‘jove inexpert’. «Això era al prinsipi, / quant yo era encara un babós» (Un pillo, 25), «M’angañat lo catso / del babós!» (Lladró, 1858c: 26). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Esc., EscLl. i MGad. Metàfora degradant i infantilitzadora. La secreció involuntària de bava és pròpia de nadons i infants petits. Com diu Coromines (DCECH, I, 443), en baba hi ha una connexió entre les idees de ‘niciesa’ i d’‘infantilisme’. En llatí vulgar babosus ‘bobo’, babiger ‘necio’.

bea f. ‘pesseta’. «una peseta, bea» (Casanova, Martínez, 1995: 203), en el llenguatge dels pillos valencians del segle XIX. Mot NR. Apòcope de beata id. Els escurçaments formals són un recurs usat sovint en l’argot.

beata f. ‘pesseta’. «Tot són plaers y glòries, / flocs y brabates, / mentres en lo bolsillo / sonen beates» (Coloqui entre Nicàsio y Chuana, 4). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. També en castellà (Besses, 1905; Pastor y Molina, 1908: 53; León, 1996: 43; Sanmartín, 1998a: 91; Carbonell Basset, 2000: 55), i en aragonés (Andolz, 1977: 35). Metàfora. Sanmartín creu que pot procedir de l’associació dels diners amb la bondat i la felicitat. En canvi, Pardo Asso (1938: 53) l’atribueix al fet que abans una pesseta era «la caridad de una misa».

bec1 1 m. ‘boca’. «puix a l’istant / que obris la boca, / com troç de coca / que t’ompli el bec, / de un bell en sech, / ous que u te diu...» (Troços, 185). Acc. NR al DECat ni al DIEC. També en l’argot francés: bec ‘bouche’ (Colin, Mével, 1990: 46). Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants. 2 m. ‘anus’. «Per això chics y chiquetes / quan se posen a petar, / nos pareix oir tocar / algun consert de flautetes, / y és que encara les piuletes / molt tendre tenen lo bech. / (...) Luego que el bech s’endurix / y se’ls aumenta la pancha, / ja dóna més vent la manja / y més forta la veu ix» (Tractat del pet, 82), «El susto y la bufalaga / a mi començà també / a remenejar-me el ventre (...) / No encontrant per ningun modo / en què poder fer los fets (...), / li dia a Esteve: “Ea! amic, / aprofitem el cuiret. / Si has portat mel de romero, / omplirem mel de forment”. / I, obrint-li tot quant poguí, / la boca [del cuiret] li apliquí al bec / d’Esteve. I ell descarregà, / fill de la puta!, un masclet / que féu retronar la celda» (Martí, 1996: 247). Acc. NR. A partir de la significació anterior, passa a aplicarse jocosament per associació metafòrica a l’anus. 3 del bec groc loc. ‘babau, ximple; ingenu’. «Aquesta fadrina / pareix del bec groch, / y ans que se la pape / aqueste arriot, / (...) yo só primer» (Mulet, 176). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. ésser del bec groc, o tenir el groc del bec, o no haver-li caigut el groc del bec ‘ésser molt innocent o mancat d’experiència’, a Barcelona (DCVB, II, 401). 4 del bec moll loc. ‘babau, ximple, bleda; ingenu, persona fàcil d’enganyar’. «ni los turchs són en fi tan del bech moll» (Ortí i Mayor, 1740: 188), «La dona (...), dasta havia qui dia que si era o no era algo del bech moll o baixa de davant» (Espardenya, 70). Loc. NR. Cf. bec-moll ‘incaut, qui fàcilment es deixa enganyar o declara allò que hauria de callar’ (DCVB, II, 404), bec moll ‘qui no sap callar res’ (Raspall, Martí, 1994: 60). Metàfora. Tant aquesta com l’anterior locució fan referència als ocells petits, immadurs, encara no desenvolupats plenament. → boquimoll.

bec2 m. ‘babau, ximple, poca-solta’. «–Encà no ha vingut mon tio? / –Cuant yo no li hu ha avisat... / –És que tu eres un bec, / que nunca saps lo que·t fas...» (Ballester, 1870: 5), «Eres un bec de primera, / y han de ficar-te en cullera / les coses pa que·u comprengues» (Colom, 1918: 6). Acc. NR. En MGad. beco, -ca ‘bobo, -a’; en el DCVB (II, 404): beco ‘beneitot, curt d’enteniment’; en Verdaguer (1999: 37): becó, becona ‘beneit, curt d’enteniment’, ‘brut, bruta’. En occità bèco ‘enfant, gamin; niais, nigaud, pecque’, que per a Mistral, procedeix del grec βϵκκο∫ ‘imbécile’. Pràcticament sinònim de pèco, pègo, pè, pèc ‘hébété, idiot, niais, ignorant’ (català pec) (Mistral, II, 255, 510, 513). En grec βϵκκϵσϵληνο∫ ‘imbécile, niais’ (Magnien, Lacroix, 1969: 305). Vegeu també l’explicació de Coromines (DECat, I, 744) sobre beco.

becada f. ‘error comés per distracció, per irreflexió, badada’. «Barón, no és una becà / que dóna lloc a la crítica / posar-se a tratar política / els que dehuen buscar pa?» (El tio Garrote, núm. 1, p. 3), «però sobre ser tan hàbil y tan llarc en lo seu ofisi, així mateix pegà una becà que li costà ben cara (...), el desacredità del tot» (Ensisam, 246). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Figura en Esc. Arriba a l’Alt Millars: becada ‘despiste’ (Alba, 1986: 111). Metàfora. El pas de ‘dormir’, ‘adormir-se’ a ‘distreure’s, equivocar-se’ és senzill.

becar tr. i intr. ‘distreure’s, badar; equivocar-se’. «tenia en tot tan de pit / Boqueta de Benillup, / que, si becaves un dit, / ya t’havia ell fo...» (Ensisam, 107), «com beques un dit, ya t’ha boixat del tot» (Caps, 66). Acc. NR al DIEC.

bècora → pècora.

beduí m. ‘home vil, menyspreable’. «–Creume, y anem-se’n d’así / (...) –Ven pensat. Toca espayet / no mos vecha el veduí. / Com m’aplegue a conquistar / a Huisa en paraules tendres, / (...) li canten el soterrar» (Marçal, 1862: 11v). Acc. NR. Metàfora degradant que parteix de les connotacions negatives que tradicionalment desperten els àrabs. Cf. beduino ‘bárbaro’ (Luque et al., 2000: 60); en mallorquí beduí ‘persona excessivament ximple, fàcil d’enganyar’ (DCVB, II, 405).

begut -uda adj. ‘embriac’. «me donen por / els hòmens beguts» (Escalante i Feo, 1888: 760). Mot NR al DECat, 1a doc.

bé-ho-farem adj. i m. i f. ‘persona molt passiva i indolent’. «y en quant al tio Pep, les dos filles li semblaven a ell en lo de molles y bé-ho-farem» (Espardenya, 44), «honradot com son tio, molt alt y de prou quartos, però tarambana, bé-u-farem y poch afectat a acajar el llom» (ibid., 157). Mot NR. En Alberola (1928: 346) ser u un be-ho-farem. A l’Alfàs bo-ho-farem id. (Colomina, 1991: 119). Es fonamenta en una expressió posada en boca d’una persona molt tranquil·la, que no pateix de res, per a justificar la seua passivitat.

belem → betlem.

belitrada f. ‘acció pròpia de belitres’. «Estic amarg com la fel, / no per lo gasto, pollós, / que mon clero està aveat / de deu en deu los doblons / gastar i dar quant importa, / però en belitrades, no» (Martí, 1996: 262). ND. Derivat de belitre. El DCVB (II, 410) el recull actualment només a Mallorca.

belitràs m. ‘belitre’. «com lo dit alcalde volia usar justícia seca y compondre el bulto als belitrasos que havien fet les morts» (Rondalla, 33). Mot NR. Derivat intensiu de belitre.

belitre m. ‘home vil, sense escrúpols; brètol’. «És ell de millor llinatge, / el belitre desbragat?» (Mulet, 246), «Ell se figurava, el molt belitre (...), que m’havia de traure de casetes y que yo callaria com en missa? (Rondalla, 17), «Com fugien los belitres!» (Leon, 1808: 2), «Y no dich res de son pare, el tio Paco, qu·arrancava els ceps de les vinyes pa fer foch, dient-los als que·l reprenien per això: En mi tierra todo es franco. El tio belitre!» (Espardenya, 53). Segons Coromines (DECat, I, 750), era un mot freqüent en la literatura catalana folklòrica i popular dels segles XVI-XIX. En castellà belitre es documenta també des del segle XVI, com a mot de la murriesca, amb el sentit de ‘pícaro, sinvergüenza, mendigo’ (Hidalgo, 1737: 259; Alonso Hernández, 1977: 106; DECat, I, 750; Luque et al., 2000: 60; Hernández, Sanz, 2002: 79). Avui dia l’ús de belitre ha decaigut bastant, si bé el continuen recollint Pomares (1997: 49) i Verdaguer (1999: 38).

belitrot m. ‘pocavergonya; bergant’. «És ell de millor llinatge, / el belitrot desbragat» (Mulet, 1987: 150), «“Tu, Pepe, veches si pots donar-me algun dineret, que ya saps que·l nesesite”. (...) “Vosté, padre, se piensa que yo tinc molts dinés... Pos si no mos paguen!” (...) “Anem, belitrot, veches si tens per ahí algun tros de chaca”» (Ensisam, 262). NR. Derivat de belitre, amb el sufix aspectiu -ot, que ací no té un caràcter francament pejoratiu o menyspreador, sinó més aviat afectiu i jocós. En el diccionari de MGad. es recull només com a augmentatiu: belitrot ‘grande belitre’.

Bellús, anar cap a loc. ‘envellir’. «Si no mirara / que vas ya cap a Bellús, / (...) churaba / qu·eres tu la que·l festeches, / y no ta filla» (Balader, 1876: 10). Loc. NR. Homosemització entre els parònims vell i el topònim Bellús.

bemols, tindre (alguna cosa) ‘collons’ amb matisos semàntics diferents. «Pos est·atre troset també té cuatre bemols. Oixquen vostés (...): Los ampleados de todas categolías que se les costifique haber metido nomás un poco la mano en las cosas de la patria, por la primera ves serán afusilados públicamente» (Sueco, 85), «Fasen rogle, caballers, / y oixquen si volen un poc, / que vullc contar-los un chiste / que té un parell de bemols» (Solemne chasco, 1), «Que no tindrà..., repalleta!, / vemols lo que·m pasa a mi? / Treballan més qu·n rosí, / may puch tindre una peseta?» (Barreda, 1870: 3), «Això té cuatre bemols, / y confirma més el fet / de que tots els españols (...) / van darrere els caragols» (Ensisam, 124). Acc. NR al DCVB ni al DECat. Pomares (1997: 49) registra bemolls ‘testicles’, en frases com tenir (algú) bemolls ‘ser molt valent’, ‘ser un penques’ i tenir (alguna cosa) bemolls ‘situació poc corrent, o curiosa, etc.’ En MGad. tindre una cosa bemols ‘ser difícil’. En castellà col·loquial bemoles ‘testículos’ (Carbonell Basset, 2000: 56), usat sobretot en la locució tener bemoles ‘tener valentía’ (Sanmartín, 1998a: 93). Els testicles, com a atribut masculí, són concebuts popularment com a símbol de força, d’audàcia i de vigor. La substitució eufemística de collons per bemols segurament està motivada per la semblança fonètica entre tots dos mots, a més de la dificultat que suposa el bemoll en la interpretació d’una nota musical (cf. Buitrago, 2002: 746).

bengala f. ‘membre viril’. «Y una qu·estaba en la sala / en l’alcalde disputant, / anaba palpan-li en tant / les borles de la vengala» (Bellver, 1866: 47). Acc. NR. Metàfora formal.

berenar1 1 ajuntar / juntar els berenars loc. ‘casar-se, unir-se sentimentalment’. «Quant serà el dia (...) / que achuntem los berenars?, / que es lo mismo que decirte: / quant nos podrem desposar?» (Ros, 1748: 6), «encara que se li féu la pasta agra morint-se-li el seu Gimo, no per això volia (...) juntar los berenars en Pep de Quelo» (Rondalla, 37). 2 arreglar els berenars loc. ‘casar-se’.«La que me vullga qu·ho diga, / y pasarem a la part / d’arreglar-o com se puga / y arreglar els berenars» (El fadrí, 96). 3 no entendre (el) berenar loc. ‘no entendre la situació, l’assumpte’. «però en València, yo estic / com un tonto de pensar / que qui sempre ha dat la lley / en asuntes semejants / (...) se esté mano sobre mano. / (...) Amic, / no entenc este verenar» (Rahonament entre el Rull de Payporta, 2). Locs. NR. Metàfores.

berenar2 prnl. ‘matar (algú)’. «al coronel, me’l berene, / y después me fumo el pliego» (Roig, 1890: 48). Acc. NR. Metàfora que assimila la destrucció de l’enemic amb l’acte d’empassar-se un menjar.

bergant m. ‘brètol’. «estic tan apurat / d’eixa canalla francesa, / que, si no fóra mirar / que tinc muller y set fills, / ya haguera pasat la mar, / y estaria en la morisma. / Sols per no oir nomenar / (...) a ningú de la pandilla / de indignaços y bergants» (Proclama, 1). Coromines (DECat, I, 769) destaca bergant com un mot col·loquial en el sentit pejoratiu de ‘murri, trapella, home poc exemplar, poc digne de respecte’. Si bé considera «lleument exagerada» la definició ‘brètol’ del diccionari de Fabra, pensem que en el fragment que citem més amunt s’hi adiu bastant bé. A més, el nostre exemple recorda el sentit etimològic de bergant, pròpiament ‘membre d’una bergada’; en aquest cas amb referència pejorativa a l’exèrcit francés enemic, durant la Guerra del Francés. En Pomares (1997: 49) també bergant ‘brètol’.

berlenguer m. ‘orinal, bací’. «oig dir moltes vegades / en lo hospital als barbers / y als doctors (...): / “Traeu eixe berlenguer / de davall lo llit”, y luego / (...) trahuen un gran servidor / ple de merda» (Tres, Clarasó, 1999: 51). Mot NR. Deonomàstic, format sobre el nom de l’impopular jesuïta Donís Ginés Berenguer (cf. Tres, Clarassó, 1999: 43, 51).

bes 1 m. ‘colp; ferida’. «El infant tort morinse de una tallaüra de cama de resultes de un bes de bala de canó» (El Mole, 1837: II, 120). Figura en EscLl. i MGad. amb el sentit de ‘colp’; també en castellà col·loquial i argòtic (Carbonell Basset, 2000: 58). Metàfora fonamentada en el contacte físic, i amb un cert contingut irònic, ja que si el bes és una demostració d’amor, d’estima, els colps i les agressions, en principi, són prova de tot el contrari. 2 m. ‘furt’. «–I és lo furt considerable? / –De dos mil ducats i més. / –I a qui han pegat tan gran bes?» (Morlà, 255). Accs. NR. Metàfora amb connotacions iròniques. 3 pegar un bes a la bóta loc. ‘beure vi’. «Peguem-li un bes a la bóta (La coge y bebe)» (Martínez i Vercher, 1865: 22). Loc. NR. Cf. dar besos al jarro ‘beber vino’ (Chamorro, 2002: 510-511). Metàfora.

besada al porró loc. ‘trago de vi’. «Y vinga allí l’alborot, / (...) y besades al porró, / y dentades al cocot» (El Fénix, 1844: 236). Loc. NR. Metàfora.

bèstia f. ‘persona que obra irracionalment’. «Faç com qui dorc, i l’escolte [a la dona], / fent gemecs i fent badalls, / soltant rots y afluixant flatos (...) / Captelleu! I quina bèstia! / Que tal que s’haurà atracat [de menjar faves]!» (Martí, 1996: 100). Figura en Pomares (1997: 50) i Verdaguer (1999: 38). Metàfora amb connotacions degradants.

bestiada f. ‘ximpleria, acció o dita irracional’. «Estic per a reventar / de corache que me dóna, / al pensar en la bestià / que yo he fet, deixant tant solt / al loco del teu papà» (Garcia Martínez, 1890: 8), «Són tantes les bestiaes / que oixc en punt a rellichó, / que no vullc desputar yo / en chent que parla burraes (...), / que así hi a molta ignorànsia / y moltísim fanatisme» (Ensisam, 187). Mot NR al DIEC i ND. Derivat de bèstia.

betlem / belem / belén 1 m. ‘agitació, bullícia, confusió, rebombori, rebull, embrolla, desordre’. «però tornem al coixo, y sapiam en què quedà aquell belem» (Donsaina, 110), «qu·este món és un belem, / y qu·enchamay s’entendrem. / La u balla per así, / l’atre plora» (Milacre del loco, 13), «y vindran l’amo de casa, / l’Hasienda, l’Achuntament, / el botiguer dels colors..., / què sé yo!... tant de belem...» (Balader, 1872: 8), «–Què te pasa? / –Quin belem! / –Que va a matar-se / per ma culpa» (Palanca, 1871a: 12), «Bé hauràs vist que per ta culpa / casi s’ha armat un belem, / que no ha parat per milacre / com parà el ball de Torrent» (Arnal, 1877: 23), «A l’escoltar tals paraules, / contra els atres arremet (...). / De puntapeus y calbots, / se’n repartixen... no hu sé! / Y escabullint-se entre cames / d’aquell fandango o belem, / se n’ix de la sacristia» (Tipos d’auca, 170). Mot NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Cf. armar un belem (Alberola, 1928: 28). Deonomàstic procedent del nom de la població on nasqué Jesucrist, potser per la gran afluència de gent, la qual degué ocasionar les consegüents confusió i bullícia (cf. García Gallarín, 1997: 64), per referència a l’episodi bíblic de la matança dels innocents (Buitrago, 2002: 72), o per les representacions dels pastorets o betlems (Sanxis, 2002: 73). 2 m. ‘situació complicada, vesper’. «–Los dulces con profusión; si hay niños... / –Un batallón. / –(M’ha ficat yo en mal belén!)» (Escalante, I, 142). 3 m. ‘amistançament’. «Jo no tinc zels, ni en tal pense. / (...) Los zelosos d’ordinari / fan en casa la putput, / i, en eixint-se de la seua, / tenen betlem prevengut. / Con que volen llealtat / se’ls guarde, ab gran rectitud, / i ells no la tenen? No, no» (Martí, 1996: 197). Accs. NR (2, 3). En andalús ‘lío, amancebamiento’ (Alcalà Venceslada, 1998: 85). Metàfora. Potser per extensió del significat figurat de ‘confusió’, ‘complicació’, ‘embolic’ a les relacions sentimentals. 4 tindre amo el betlem loc. ‘tenir poder absolut sobre qualsevol cosa o persona’. «No hi a que fer egem, que ya té amo este belem» (Rondalla, 30). Loc. NR. Metàfora.

betzaida m. ‘betzo’. «Quina bomba o quin dimoni? / (...) Bola dic, so molt betsayda, / si vosté encara no sab / a quina terra ha vingut» (Coloqui nou sobre la bola, 2). Mot NR. Segurament relacionat amb betzo. Cf. betzà, betzals, betzanada (DCVB, II, 465-466).

betzo m. ‘ximple, babau’. «És un gran betso» (Mayans, 80), «Ells volgueren celebrar / la festa en risa, pensan-se / en algun betso pegar. / Y em fartaren de pastisos» (Martí, 1997: 338). NR al DIEC, ND. Figura en Pomares (1997: 50) i en Verdaguer (1999: 39). En el DIEC només es recull la forma betzol. Mot de creació expressiva (cf. DECat, III, 445; DCVB, II, 757-758).

bicoca 1 f. ‘preu baix’. «–Santísima Trinitat! / Pos no ha esclafat les ulleres! / –Calle, això en una bicoca / les té apañaes» (Ovara, 1877: 21). 2 f. ‘cosa insignificant, sense importància, fotesa’. «per eixa mania de mudar noms a totes les coses que reina en lo dia, lo cual proba que les chents formals se paren en coses que són bicoques» (El Mole, 1863: 34). Mot NR al DCVB ni al DECat, acc. NR (2). Es coneix en castellà col·loquial, procedent de l’italià (cf. Sanmartín, 1998a: 98-99; DRAE). Metàfora.

bif 1 bif o baf loc. ‘una cosa o altra’. «Pués com quedem, mi señora? / No em respondrà bif o baf?» (Pep de Quelo, 4). 2 tant bif com baf loc. ‘tant una cosa com una altra’. «Tant me s’i dóna bif com baf» (Rondalla de rondalles, citat pel Diccionari Aguiló). Locs. NR al DECat ni al DIEC. Cf. dir algú lo mateix bif que baf (Alberola, 1928: 65). En el DCVB (II, 478) bif i baf ‘dues coses oposades’, es documenta en sant Vicent Ferrer. En occità antic ni buf ni baf ‘cosa insignificant que es deixa de dir o es diu’, que Coromines (DECat, I, 539) relaciona amb el català baf ‘vapor exhalat’, i amb buf, bufar, tots d’origen onomatopeic.

bigot, menejar el loc. ‘menjar’. «com tots havien mehenat tan bé el bigot y estaven bons de ventre, presto s’anaren adormint per les cadires» (Rondalla, 23). Loc. NR. Metonímia.

birlar 1 tr. ‘furtar’. «tinguen agarrat / el bolsillo, qu·en lo dia / hi a algú que té la mania / de furgar les bolchaquetes..., / y si es virla les pesetes, / els caurà la loteria» (Milacre del loco, 4). 2 tr. ‘llevar, arrabassar’. «Bum, bum! Carro!, y que nesples! / Ay Chesús! Ay, que nos tomben! (...) / Y a uns els tronchen / les cames, a atres els brasos / els trenquen, a atres afonden / el pit, y a atres el cap / els virlen, quedant-se a fosques» (Martí, 1997: 388). Mot NR al DECat ni al DIEC; acc. ND (1), NR (2). En Pomares (1997: 51): birlar ‘pispar’. Els significats de ‘furtar, estafar; sostreure’ tenen poca tradició en la nostra llengua, mentre que en castellà formen ja part del llenguatge dels malfactors dels segles XVI i XVII, juntament amb altres derivats (birlado, birlador, birlesca, birlesco, birlo, birloche) (cf. Hidalgo, 1737: 279; Alonso Hernández, 1977: 111-112; DCECH, I, 588; Sanmartín, 1998a: 101; Carbonell Basset, 2000: 61-62; Hernández, Sanz, 2002: 82).

bitzoc m. ‘ximple, curt d’enteniment’. «no és raó que vostés vixquen a la babalà y que·s queden dejuns com bitsochs» (Rondalla, 29), «Home, tu eres un bitsoch» (Rahonament entre Cosme y el oncle Nadal, 2), «–Pués que no dic bé? / Se acaben los provincials, / bé poden plorar los frares. / –Les Milícies Provincials / són les que extinguix, vitsoch» (Martí, 1991: 167), «Tornejar se diu, vitsoc, / y parla amb més propietat» (Leon, 1808: 2). Mot NR al DIEC. En el DCVB (II, 504) i en el DECat (III, 446) només es documenta en la Rondalla de rondalles de Galiana. Les fonts documentals, incloent-hi els diccionaris d’Esc., EscLl i MGad. confirmen la pronúncia amb [ò]. És sinònim de betzo, i de formació anàloga, si bé amb una terminació diferent.

bitzocada f. ‘ximpleria, beneiteria’. «Uns vitsocades solten» (Valencia por su monarca, 1802: 15). Mot NR. Derivat de bitzoc.

blanc -a / blanqueta 1 f. ‘tipus de moneda; pesseta; diners’. «Lo sotsprior dies ha / que va jugant a la piu, / i és cert de que no hi ha blanca, / segons pense, en Sent Paulí» (Morlà, 150), «Que està sens blanca lo poble» (ibid., 176), «em vaix quedar atollat, / sense tindre ni una blanca / per a poder-me tornar / chano chano cap así» (Branchat, 35), «Yo, yo mateix he segut u dels dichosos..., u dels que han soltat la blanqueta, redoneta, que per més señes era d’Isabeleta» (El Mole, 1837: I, 169). Acc. NR al DECat. En Vinyoles (1978: 54): blanca ‘pesseta’; en Pomares (1997: 52): ‘pesseta’, i, per extensió, ‘diners’. El terme blanca s’utilitza com a nom de moneda des de l’edat mitjana (cf. DCVB, II, 509; Diccionari Aguiló, I, 241). És també antic en castellà (Alonso Hernández, 1977: 113; Carbonell Basset, 2000: 63). En l’argot francés auber o aubert ‘argent monnayé’, del llatí ALBUS ‘blanc’, i blanche ‘pièce d’argent’, pel color de la moneda de plata (Colin, Mével, 1990: 20, 62). En el seu origen deu tractar-se, en efecte, d’una creació metonímica, fonamentada en el color de la moneda. Pel que fa a la pesseta, cf. «amollaren trenta-set y micha / d’eixes tan blanquetes / qu·en lo reine se digüen pesetes» (Chiste nou y divertit que susuí a unes llauraores, 3). 2 adj. i m. ‘reialista, absolutista, carlí’. «perquè sé que en este cos [dels voluntaris reialistes] / tots han de ser hòmens blancs, / sinse tindre res de negre» (Paper interesant, 7), «així se denominaben leurs partits en Espanya: blanchs els realistes, negres els lliberals» (Tipos d’auca, 261), «Sempre han de manar els negres? / Prou, prou, que ja estan ben farts / els pobres blancs d’habichueles» (Sainets il·licitans, 140). Acc. NR. Nom popular que rebien al segle XIX els reialistes. En el primer fragment es juga amb la polisèmia del terme blanc, oposat a negre, com a símbol de la rectitud i integritat dels absolutistes, partint del simbolisme del blanc com a color de la puresa. 3 adj. ‘home de poca empenta, covard’. «en últim cas tot seria cuestió de micha dotsena de sopapos més o manco, y això ningun home hu evita, a no ser més blanc qu·una cuallà» (El saltamartí, 2a època, núm. 2, p. 3). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En l’argot barceloní blanc ‘covard’ (Wagner, 1924: 38; Vinyoles, 1978: 54; DCVB, II, 508); també en castellà blanco ‘cobarde’ (Besses, 1905: 37; Luque et al., 2000: 64; Carbonell Basset, 2000: 63), i ‘bobo, necio’ (Salillas, 1896: 273; Chamorro, 2002: 154; Hernández, Sanz, 2002: 83). Cf. el derivat blanquívilis ‘covard’ (Pomares, 1997: 52; Verdaguer, 1999: 39). Metàfora. Per l’associació del color blanc amb la pal·lidesa i la candidesa, i per extensió, en sentit pejoratiu, amb la feblesa de caràcter i la manca de valor. Els covards empal·lideixen de por davant el perill. 4 deixar en blanc (algú) loc. ‘abandonar-lo’. «Bandidos! / Guilopos! Deixar-me en blanc...» (Escalante i Feo, 1889b: 32), «Calavera! / Cuant no tingues, ya vorem... / Tots te deixaran en blanc» (id., 1897: 42). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. El DCVB (II, 508) la recull al Maestrat i a Castelló. Metàfora.

blau -va 1 adj. ‘enravenat, embalbit de fred’. «y els moñicots machors van de ses mares / agarrats a les faldes blaus de fret» (Melonar, 176). En MGad. estar u blau ‘tener uno el color encarnado del rostro muy subido, por efecto del calor u otra causa’, com ara de colps: «Che! Vine así / cap a fora. Yo el fas blau» (Escalante i Feo, 1891: 7). Un efecte similar pot deure’s al fred. Reig (1999: 109) recull a Alcoi estar blau de fred, com també de fam, de son i de bulla ‘badar-se de riure’; a Beneixama estar (algú) blau de fam ‘tenir molta fam’ i de son ‘tenir molta son’ (Gascón, 1999: 347). El color blau s’associa sovint amb el fred, amb la congelació, per oposició al roig, relacionat amb el foc i la calor. 2 adj. ‘molt fatigat, esllomat, capolat’. «después que en la serra / he pasat una vida tan perra, / blau de fer faena / y alguns ratos de parar l’asquena» (Chiste de un lleñeter, 2), «hasta que la saragata sivil de l’añ 43 mos posà més blaus qu·un lliri, y molt tranquils, a palo seco» (El Mole, 1870: 38). Cf. fer blau (algú) ‘donar-li una forta tupada, apallissar-lo’ (DCVB, II, 519; Monjo, 1994: 132): «Anit tropesà en la Rocha, / y después de dir-se totes / les picardies... / (...), la féu blava» (Escalante i Feo, 1900: 8), fer a u més blau que un lliri (a bastonaes) (Alberola, 1928: 114); a Alcoi blau de verga i sense milotxa (Reig, 1999: 109). Els colps produïts per una pallissa o l’endoloriment i macadures causades per un treball fatigós poden provocar una congestió sanguínia amb la consegüent coloració blavosa de la pell. Cf. fer-la blava ‘fer quelcom inconvenient’ (Raspall, Martí, 1994: 319). També per relació a l’estat d’embriaguesa: «Escolte, blavet, no me furgue» (a Ximo Carpanta, «que ve un poc tèrbol») (Hernández Casajuana, 1928: 7); en castellà azul ‘borracho’, per al·lusió a la cianosi que produeix l’alcoholèmia aguda (Luque et al., 2000: 49). 3 adj. ‘irritat, enrabiat per la gelosia, gelós’. «–Si vosté es vera tan blau... / –En los mateixos diners / busca-te’n atra i en pau. / –Aixina hu faré, que a soles / vengansa el meu pit resolla» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 307). Accs. NR (1-3). En EscLl. i MGad blau, -va ‘celoso, -a’. 4 adj. ‘arruïnat, empobrit, sense diners’. «només ha vengut a que·m deixe cuatre duros per a el camí, perquè estic més blau que un hàbit de sen Fransés» (Donsaina, 102), «–Si això és, també dirà / que Tomàs no tindrà un clau? / –Podria també estar blau...» (Salelles, 1864c: 4), «Tengo la bolchaca huida. / M’han dejado escorreguda! / Més blaba qu·una sardina» (Liern, 1873). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 519) es registra només en català central. En Pomares (1997: 52): deixar blau (algú) ‘sobretot en el joc, guanyar els diners del contrincant’; en Raspall, Martí (1994: 223) anar blau ‘no tenir ni un cèntim’. Deixar (o quedar) blau té també el sentit de ‘deixar (o quedar) (algú) estupefacte, sorprendre’l, deixar-lo parat d’admiració’ (DCVB, II, 519; DECat, I, 835). Un blau és dialectalment una ‘impressió violenta o fonda’ (DCVB). El color blau s’associa, doncs, amb la congestió sanguínia, amb l’embriaguesa, amb el fred, amb la congelació, i per extensió amb una forta impressió provocadora d’uns efectes relacionables.

blec 1 m. ‘beneit, curt d’enteniment’. «Te conec, te conec, grasiosa... (...) Sí, guilopa, tu eres la dona de don Seledonio, que t’as disfrasat de blec per a que ell no te conega» (El blua, núm. 1, p. 2). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Salvador (1943: 244) el recull a Benassal: blec, -a ‘encantat, embadalit, atordit, beneit, curt d’intel·ligència’, d’on el pren el DCVB (I, 522). 2 un blec loc. ‘res’. «–No doneu a entendre un blec. / –Se farà confrome mana» (Merelo, 1864: 13). Loc. NR. Metàfora intensiva.

bleda 1 f. ‘dona aturada, babaia, totxa’. «fon casat en la tia Quicota (...), que, llevat de bona dona, era una bleda, molt parà y molt sompa» (Espardenya, 52). Acc. ND al DCVB. 2 f. ‘dona deixada, apàtica, peresosa’. «també ni hi a atres que·s pixen damunt y no s’heu senten, de cofafes, bledes y arreu en totes les sehues coses. És veritat que les dones, y sobretot les jóvens, s’han espavilat prou, y ya no són tan adans com en temps arrere, mes aixina que prenen estat y tenen qui les mantinga, casi totes se tornen manteres y pereoses» (Tipos, 303). Acc. NR al DCVB. El mot bleda es coneix amb diferents matisos semàntics al·lusius a feblesa, delicadesa excessiva, deixadesa, insipidesa o poca intel·ligència (cf. DCVB, II, 522; DECat, I, 840; MGad.; Diccionari Aguiló, I, 245; Martí, Aparicio, 1983: 28; Pomares, 1997: 53); també com a malnom (Moreu-Rey, 1981: 103, Garcia Frasquet, 1991: 20). Els noms dels vegetals es converteixen sovint en el registre col·loquial en insults i veus pejoratives. En aquest cas es tracta de metàfores fonamentades en la idea de la bleda com a un vegetal de poca substància, insípid i poc consistent.

bledota f. ‘dona babaia, totxa’. «y el tio Juan morí primer así, y ella en Gorga, en companyia de la filla, que, encara que algo bledota, volia molt a sa mare y era més guardosa y formal que sos germans» (Espardenya, 61). NR. Derivat intensiu de bleda. En lleidatà bledot ‘aplicat a un home: un poca substància’ (Massana, 2004: 30).

bòbilis 1 de bòbilis (en) bòbilis loc. ‘de franc; sense treball ni esforç’. «buscant-li yo un comodo [a la neboda] que ens sabria a tots de perles, està erre que erre y efeta en que no s’ha de casar en qui yo vullch. Ella no té més que la sombra de sos pares y tal qual una robeta de ma sogra que li deixà en lo testament (...). Lo que mane s’ha de fer, y no res més, que ací no ham de viure de bòbilis en bòbilis y com si fórem d’enguany» (Rondalla, 16), «Molt me he alegrat yo de veure / que viviu de mogollón, / y així de bòbilis bòbilis, / ixca d’a hon ixca» (Un pillo, 37). NR al DIEC ni al DECat. En el DCVB (II, 532) es documenta precisament en aquest fragment de la Rondalla de rondalles. En castellà de bóbilis bóbilis id. es troba ja al segle XV (cf. DCECH, I, 602; Martín Alonso, 1986: 530; Carbonell Basset, 2000: 65). Pardo Asso (1938: 57) recull de bóbilis ‘gratuitamente, de mogollón’. Pellicer (1986: 172) pensa que Galiana prengué aquesta expressió del Cuento de cuentos de Quevedo, si bé no és l’únic text valencià on apareix. En Esc. de bòbilis bòbilis ‘de bóbilis bóbilis o de balde, sin trabajo, a la sopa boba, a espenssas de otro; bobamente’; MGad. afegeix la locució sinònima bobis-bobis. A Beneixama de bobis en bobis ‘de bades, sense pagar ni firmar res, sense esperart’ho ni costar-te res’ (Gascón, 1999: 245). També sense reduplicació: «Ma tia no se mencha més de bòbilis el meu chornal» (Hernández Casajuana, 1917: 14). És un dels diversos cultismes adoptats pel registre col·loquial, sovint alterats fonèticament i semànticament, amb una funció comico-irònica (cf. Seco, 1970: 145-167; Pérez Teijón, 1990: 23-31). Segurament es tracta d’una deformació del pronom llatí vobis. La terminació -ibilis és una mena d’hiperllatinisme humorístic (cf. DCECH, DCVB, II, 532; Buitrago, 2002: 197). 2 de bòbilis bòbilis loc. ‘admirat, embadalit’. «Però saps / que parles com qui predica! / Estic de bòbilis bòbilis. / De a hon has tret tanta doctrina?» (Milacre del taberner, 7). Loc. NR. Possiblement en aquest cas intervé una homosemització amb els parònims bovo i / o bovina (→ bovina). Cf. quedar-se en bobis ‘no enterarse de nada’ (Mercadal, 2004: 33).

boboni m. ‘estúpid, babau’. «–Con que es quedà allí? / –Boboni, / que se havia de quedar!» (Leon, 1789a: 6). Mot NR. Possiblement relacionat amb bobo (bovo) ‘beneitot, curt d’enteniment’. La terminació. -oni recorda la del sinònim boloni (→). Cf. el castellà col·loquial i jocós bobón, augmentatiu de bobo (cf. Auto-ridades, I, 625; Luque et al., 2000: 66). Amb tot, és interessant la coincidència amb els següents sobrenoms de moriscos valencians: Baboni, Bobonet, Bobone i Boboni, formats, segons Labarta (1987: 126) amb l’àrab babūn ‘abejón, abispón’ (cf. Colomina, 1991: 129). → borinot, bumbotejar.

boca 1 f. ‘pistola’. «pistola, boca» (Casanova, Martínez, 1995: 203), en l’argot dels malfactors valencians del segle XIX. Acc. NR. Cf. boca de foc ‘arma que es carrega amb pólvora’ (EscLl.). El mot boca passa a designar, per sinècdoque, el tot (la pistola) per una de les seues parts (l’obertura per on surten els projectils o boca). Cf. «las bocas de los fusils» (DCVB, II, 533). A més, hi ha una especialització de la veu boca a un tipus concret d’arma. 2 boca de llobarro loc. ‘obertura externa de la vulva’. «s’ha arromangat les faldetes. / I a l’encendre jo un cigarro, / li he vist entre l’encisam / una boca de llobarro / que tirava més d’un pam» (Bernat i Baldoví, 1845a: 37). Metàfora formal amb connotacions humorístiques i degradants. Cf. «Alsant el got ple en la mà y obrint més boca que un llobarro» (El Mole, 1855: 270). 3 boca de lluç loc. ‘persona de boca gran’. «Mireu-la! Boca de llus! / Jaleate! Quin retrato!» (Escalante, I, 520). Metàfora animalitzadora seguida d’una sinècdoque per la qual s’identifica despectivament el tot (la persona) per una part (la boca). 4 boca de plata loc. ‘persona que parla grans veritats’. «–Veritat de a fólio! / –Que boca de plata!» (Sainets il·licitans, 163). Metàfora fonamentada en el valor de la plata. Per sinècdoque designa el conjunt de la persona. 5 boca de portal loc. ‘boca molt gran’. «Però a un nas de pam de vara / y a una boca de portal, / quin noble li pot posar bona cara?» (Milacres, 253). Locs. NR (2-5). Hipèrbole humorística. 6 boca de rap loc. ‘persona de boca gran’. «Se pot vore més descaro! / Un dia, boca de rap, / eixa llengua te l’arranque / en soca y tot» (Escalante i Feo, 1889b: 8). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. La recullen EscLl. i MGad. 7 boca infernal loc. ‘persona insolent, que parla malament de tothom’. «Santísima Trinitat, / y quin estropisi féu / aquella boca infernal! / Al pas que anaba llechint [les llistes], / s’encenia com un llamp. / La hu dia que era hereche, / l’atre que era afrancesat, / este que era fracmasó...» (Civera, 1820: 33). Amb un sentit bastant similar boca d’infern (DCVB, II, 533; DIEC, 1995: 1054; Tresor, II, 195; Pomares, 1997: 53). Metàfora fonamentada en la concepció cristiana de l’infern com a lloc de càstig etern. Hi ha també una relació de sinècdoque, per la qual hom designa tota una persona per la seua boca. 8 boca negra loc. ‘trabuc’. «Armen atra brega, a tan terrible que, si no hagueren fet figa alguns trabuchs, s’hagueren mort com a mosques (...). Poro com dich, en tot això amorraren una boca negra als bultos drets que no féu mala prova, perquè en l’arruixada que tirà, en bolcà asta uns tres o quatre, y al bordell!» (Rondalla, 32). Locució fonamentada en el color fosc, negre, de l’interior del canó del trabuc. 9 boqueta de cigró loc. ‘boca menuda i proporcionada’. «Cabells com a fils d’or, ulls inquietadors, boqueta de cigró» (Rondalla, 12), «Que boqueta de sigró!» (Poesías para el altar, 7). Locs. NR (7-9). Metàfora fonamentada en la petitesa. 10 cosir-se la boca loc. ‘callar, imposar-se silenci’. «Ara, pués, així com s’apaciguà la cosa y es cosiren tots la boca...» (Rondalla, 16). Loc. NR al DECat ni al DIEC. Figura en Raspall, Martí, 1994: 248). Metàfora gràfica de l’acció d’imposar-se el silenci. Cf. pegar-se un punt en la boca (EscLl.). 11 desplegar la boca loc. ‘parlar’. «la primera paraula en què desplegà la boca fonch que estava cansadeta» (Rondalla, 20). Metàfora. 12 fer boca de xut (a algú) loc. ‘matar-lo’. «Trabuch el més temerari / (...) En ell féu boca de jut / a un alcalde y un notari» (El Fénix, 1844: 47). Loc. NR. Cf. fer xut ‘callar’, no dir xut ‘no dir res’ (DCVB, X, 976). La mort representa el silenci definitiu. Metàfora jocosa. 13 girar la boca al (a un) costat loc. ‘morir’. «Vosté (...) / vol que yo d’un sofoco / chire la boca al costat?» (Escalante, I, 112), «Marselina, / me costes algun treball, / però yo pendré el resquit. / En dos dies tu voràs / com faré que a batistots / chires la boca a un costat» (Escalante, III, 302). Locs. NR (11-13). Metonímia basada en un dels efectes físics de la mort. Cf. «Vullc gochar-me en el plaer de vore-li chirar la boca y rodar els ulls rn un últim estrem de s·agonia» (Llàcer, 1919: 12). 14 parlar per boca de cànter loc. ‘parlar de forma desassenyada, sense saber què es diu’. «encara viuen molts que no·m dixaran mentir, que yo no parle per boca de cànter» (Rondalla, 21). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. «–Per de pronte està contenta. / –Parles per boca de cànter» (Alberola, 1927). Metàfora. 15 pendre (algú) en la boca loc. ‘criticar-lo, censurar-lo’. «Parlem clars, so Satanàs (...). Quin·ànima condenada li ha posat entre els dos cuernos pendre en la boca al El Mole?» (El Mole, 1837: I, 125). 16 posar-se (algú) en boca loc. ‘criticarlo’. «y eixe remalfaener / de nóvio, que la té loca, / y a mi me se posa en boca» (Escalante, I, 216), «Alguns li acumulaven qu·era masa gomioset, que volia guanyar masa (...), però això només ho dien els que·l volien malament y li tenien enveja, que·ls atres no se’l posaven may en boca, perquè sabien qu·era prou just y no volia res de ningú» (Espardenya, 65). També posar-se a la boca (algú) ‘anomenar-lo’ (González i Felip, 2000: 86). Locs. NR. Metàfores.

boçal m. ‘tosc; totxo; inculte, ignorant’. «perquè qualsevol bossal / ja sap del remei la senda» (Morlà, 75), «Home mostra ser boçal / i de poca discreció» (Mulet, 1987: 152), «Això no faràs, / no penses que siga / home tan bosal / que em deixes y te’n vaches / ya del meu costat» (Mulet, 272). Mot NR al DIEC, ND. En Esc. ‘boquiroto, parlanchín’; MGad. hi afegeix ‘senzillo, cándido’. En el Diccionari Aguiló (I, 26): ‘tosco, salvaje, bárbaro’. En el DCVB (II, 537), a més, ‘negre que fa poc que és arribat del seu país i encara no sap altra llengua que la seva’. És el sobrenom dels naturals de Pedreguer, aplicable «a la seua falta de cultura en lo tracte social y sobretot al llenguage que conserva moltes reminiscències del mallorquí» (Tipos, 29). D’ací que Monjo (ap. Beltran, 2002: 67) trobe en aquest sobrenom «una equivalència entre el fet de lladrar i el fet de pronunciar frases que són inintel·ligibles; d’aquí la necessitat metafòrica de dur boç». En castellà bozal ‘persona que no conoce bien una lengua románica. Generalmente se aplica a los negros’ i ‘persona ignorante, inculta, torpe, inexperta’ (Alonso Hernández, 1977: 126). Per a Luque et al. (2000: 73), bozal ‘negro’ en castellà és un derivat de bozo ‘corda per a subjectar els cavalls pel coll’, fent al·lusió «a las ligaduras de los esclavos durante el transporte». Per la seua part, en el DECat (II, 18) boçal s’inclou entre els derivats de boç ‘morrió’, com a mot valencià. Recorda una formació com la que tenim en collera ‘babau, ignorant’, és a dir, una metonímia per la qual hom fa referència a la bèstia que porta boçal per aquest objecte, sumada a una metàfora animal, amb connotacions degradants, per la qual s’identifica la persona curta d’enteniment, càndida, inexperta, ignorant, inculta, tosca o que no parla bé una determinada llengua, amb una bèstia amb boçal. Cf. cara de bos ‘enfadado, malcarado’, a Anna (Martí, Aparicio, 1989: 29), probablement per analogia a la cara seriosa d’un gos o d’una bèstia cavallina amb boç.

boçar 1 intr. ‘vomitar’. «la plometa els fa boçar / un piló macarroner» (Morlà, 242), «picoreta per así, / mal de ventre per allà, / suant com un carreter, / ple de ganes de bosar» (Coloqui nou del poticari, 3). 1a doc. Mot valencià i tortosí (cf. DECat, II, 18; DCVB, II, 537; Mestre, 1916: 89; Llorens, 1983: 43; González i Felip, 1991: 58; Reig, 1999: 111; Casanova, 2001). També a la Canal de Navarrés (Martí, Aparicio, 1989: 29), a Villena (Soler García, 1993: 53) i als Serrans (Llatas, 1959: I, 136). Arriba a terres aragoneses: bosar ‘vomitar los niños de pecho’ (Andolz, 1977: 46), ‘vomitar los niños pequeños’ (Negredo, 2001-2002: 99), bosada ‘vomitina’ (a Fuenferrada) (ibid.), bosadina ‘vómito grande por exceso de comer o beber’ (a Mora de Rubielos) (Moneva, 2004: 105). Derivat de boç ‘morrió’. Metàfora. 2 tr. i intr. ‘dir, declarar quelcom amb paraules, confessar’. «–Fray Martí, no prenga nosa, / que Toni és un home honrat; / sols que està preocupat / per no sé què mala cosa. / –Pués eixa cosa (...) / yo li faré que la bose» (Milacres, 209), «–Tindràs que bosar? / –A muntó» (Merelo, 1864: 13v), «–Ya m’estàs bosant / tot lo que m’aneu a fer. / (...) –Pos no-res, que m’han manat / que cuant puches, els avise» (Fe, 1900: 50). Acc. NR al DCVB ni al DECat. En Esc. ‘descubrir lo que estaba secreto’. Figura en Pascual Garcia (Montoya, 1997: 234, 276) i en Reig (1999: 111). 3 tr. ‘sortir, manifestar-se (un sentiment, una qualitat)’. «Qui s’habia de pensar que hòmens a qui se veu en públic tan graves, tan estirats y erts, que·ls bosa la serietat per les cames, habien de fer-se pichor que·ls moñicots?» (El Mole, 1837: I, 108). Acc. NR. L’acció de sortir, de deixar anar, en principi per la boca, passa a aplicar-se figuradament a la manifestació de sentiments i qualitats.

bodegó 1 m. ‘lloc on regna la confusió, el desori’. «Asò és nasió o bodegó?» (El Mole, 1870: 99), «Des de avans d’eixir el primer número d’esta Donsaina (...), ya comensà a susuir-nos lo que susuïx en este bodegó en totes les coses. Y més en lo que perteneix a eixa anarquia mental, a eixa confusió dels enteniments, a eixe llaorinto tan gran en què se viu o se desviu en lo dia» (Donsaina, 45). Acc. NR. 2 bodegó d’estudiants loc. ‘lloc on regna la confusió, el desori’. «Este món és una embrolla, / un llaorinto confús. / És una escola a on el mestre / chua en los chics a la cuc; / galliner a on vint gallines / canten a pondre en un punt, / o bodegó d’estudiants / (...) És una gàbia de locos» (El Mole, 1840-41: II, 124). Loc. NR. Metàfora. La reunió en els bodegons de gent popular diversa i d’estudiants pobres per a menjar devia convertir aquests establiments en llocs tumultuosos i caòtics.

boira 1 f. ‘vanitat, presumpció’. «–perquè no só bufalaga, / ni só grave, ni tinc boira. / –Alguns ho tenen a menys. / –Eixa vanitat los postra» (Morlà, 185), «Per a què tanta boyra, / gica del Coro, / si menjaves huitenes, / y ara vols bollo?» (Tipos, 100). Acc. NR. En MGad. tindre algú molta boira ‘tener mucha vanidad, estar muy enfatuado’. En Alberola (1928: 285) tindre molta boira en los ulls. Metàfora. La vanitat és blasmada pels moralistes com un sentiment fonamentat en valors inestables, inconsistents i fugaços, comparable, per tant, a la boira, un vapor visible però sense consistència, immaterial i fugisser. 2 f. ‘diversió, tabola’. «ademés del dumenche, [els sabaters], / el dilluns sempre fan festa; / hasta el dimats o el dimecres / hi a molts que·ls dura la gresca. / Cada dia van de boira / y de fartera en fartera» (Diàlogo entre Pauleta y son tio, 2). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. En el DCVB (II, 548) es registra només en català central. Metàfora.

boixar tr. ‘molestar, fastiguejar, xeringar, enutjar; afligir’. «M’ha boixat!» (Arnal, 1877: 34), «Me s’antoixa / qu·estic més sa qu·ha stat may. / Però ma muller me boixa, / pos me s’ha quedat mig coixa / des de el dia de Sen Blay» (Tabal, 193), «–haré que lo tiren! / –Ca! / Que a mi em tenen de favor? / Que a mi no em costa pagar / tots els mesos huit pesetes / del patiet? Mos ha boixat!» (Colom, 1881: 13), «–Roseta, me creus honrat? / –Home, vacha una pregunta! / –Que tu creus que no té punta? / –Crec que vosté està boixat!» (Thous, 1896: 29). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Figura en Esc., MGad., Fullana (Casanova, 1989: 433) i Pomares (1997: 55). De l’ús sexual del verb boixar ‘copular’, procedent de boix ‘mà de morter’, i metafòricament ‘penis’ (cf. Rossich, 1985: 7), prové el sentit que ens ocupa, per un desplaçament semàntic anàleg al de fotre, per al qual vegeu DECat (IV, 151-152).

bola 1 f. ‘mentida’. «–Era de bronce. / –Que bola!» (Coloqui nou entre el so Masià, 2), «A tot asò cada bola que arredola per eixes plases y carrers és com la micha taroncha de la Escola Pia» (Tabalet, 39), «(Este tio es pensa / perquè sóc un chic / encara, que·m pape / tot eixe... raïm de boles c·a inventat / pa auxar-me d’así)» (Lladró, 1858a: 25). Acc. ND al DECat, 1a doc. A Alcoi Pep Bola, malnom d’un home mentider (Moltó, 1986: 387). El sentit metafòric de ‘mentida’ és comú al català, al castellà, al francés i a l’occità antic (cf. DCECH, I, 616). Segurament pel sentit de ‘cosa inflada’ > ‘cosa falsa’ (cf. Wagner, 1924: 39; DCECH, I, 616; Ensisam, 475). En francés gonfle ‘propos mensonger’ (Colin, Mével, 1990: 309), ‘gros mensonge’ (Dontchev, 2000: 170). 2 f. ‘món’. «puix segons la bola va, / al compaset de la solfa, / el diner se ha de emplear / en supèrflues adrogues (...), / trampejant amunt y avall» (Leon, 1787b: 4). També bola del món ‘esfera terrestre o celeste’ (DCVB, II, 554) i bola redona (Nelo el Tripero, 190). Metàfora basada en la forma esfèrica del món, del planeta Terra. 3 f. ‘invitació a algú perquè marxe’. «Tomasa: –Vosté té el chènit tan pronte / que no m’està masa a conte... / D. Pasqual: –No t’està a conte, pos bola. / Tomasa: –No m’estaré molt pensant» (Mentres pasa, 13). Accs. NR (2, 3). En l’argot català actual bola ‘llibertat’ (Vinyoles, 1978: 56) i donar la bola (a un pres) ‘deixar-lo sortir en llibertat de la presó’ (Pomares, 1997: 55). En l’argot castellà de la presó dar / irse en bola ‘salir de la cárcel en libertad’ (Sanmartín, 1998a: 114), i entre delinqüents bola ‘libertad’ (Besses, 1905: 37). En l’antiga germania castellana ja es coneixia la locució escurrir la bola ‘huir, escapar’ (Alonso, Hernández, 1977: 118-119). Cf. dar (la) boleta (Buitrago, 2002: 162). 4 donar bola (a algú) loc. ‘desfer-se’n, desempallegar-se’n’. «yo ha tengut tres dones / (...) qu·eren com tres poliseros, / poro (...) / a les tres els doní bola» (Liern, 1868: 11v). Loc. NR. A Canals donar bola ‘molestar’ (Sancho Cremades, 1995: 170).

bolea f. ‘mentida’. «En este, pués, dit portal / acudixen estos vells / a contar dos mil mentires (...). / I, així, si voleu oir / bolees de cent en cent, / procurau callar un poc» (Morlà, 122), «–Sol dir alguna bolea? / –Sí» (ibid., 256). Acc. NR. En l’ALPI es recull a Marines (Garcia Perales, 2001: IV, 2329-30). Es coneix també en aragonés (Torres Fornés, 1903: 256; Pardo Asso, 1938: 58). Relacionat amb bola.

bolear intr. ‘començar a parlar’. «li diguí [al notari]: “vinga bolea”. / Y escomensà a relatar» (Nelo el Tripero, 4). Mot NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. En el DCVB (II, 557) es documenta el substantiu bolea ‘persona que diu moltes mentides’ en un diccionari mallorquí-castellà de 1878. Morlà ja hem vist que fa servir bolea ‘mentida’. En l’antiga germania castellana bolear ‘mentir’ (Salillas, 1896: 273; Alonso Hernández, 1977: 119), i encara actualment en murcià bolear ‘decir muchas mentiras’ (García Soriano, 1932: 18; Moliner, 1983: I, 393). Segurament relacionat amb bola ‘mentida’. En el fragment de més amunt el verb bolear designa de manera irònica la invitació de Nelo el Tripero al notari perquè comence a llegir la sentència condemnatòria contra la seua persona. És una bona mostra de la concepció negativa que el pillet té de la justícia.

bolero -ra adj. i m. i f. ‘mentider’. «–Que la diga Malaena: / una noche en una cena / se gastó seis mil reales / –(Bolera)» (Máñez, 1883: 14), «era (...) més bolero o mentirós que la Gaceta» (Espardenya, 165). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND al DCVB (s. v. boler, -ra). En l’argot castellà popular bolero ‘embustero’ (Besses, 1905: 37). Derivat de bola ‘mentida’.

bolet, arrimar un (a una femella) loc. ‘copular-hi’. «Sol anar un pardalet / volant a voltes per l’aire, / i en molta gràcia i donaire / li arrima un atre un bolet. / Fot el gran, fot el xiquet» (Bernat i Baldoví, 1845a: 21). Loc. NR. Cf. bolet ‘cop violent amb la mà’ (DCVB, II, 560), ‘brou, colomada, miquel’ (Casanova, 1981: 221), m’ha pegat un bolet ‘dícese a quien te confunde, engaña o equivoca sin malicia, sino por mal entendimiento’ (Llorens, 1983: 42); també castanya ‘colp’, pegar-se una castanya ‘chocar contra algo’, i dit també de l’acte sexual (Llorens, 1983: 51; Luís, 2000: 270).

bolics, a loc. ‘en gran quantitat, en abundància’. «Que, en estes coses, los frares / fan miracles a bolics» (Morlà, 203), «Arrancant-li els cabells blancs, / que·ls té a bolics» (Escalante, I, 211), «ara eixirien a bolichs els que vendrien la pàtria per un plat de llentilles» (Tipos, 162). Loc. NR. Metàfora. En el DCVB (II, 561): a bolics i a punyades ‘de qualsevol manera, desordenadament’.

bolitjada f. ‘conjunt, grup de persones’. «dient a tota la volichà dels meus amics» (El Mole, 1837: II, 41), «Quin gust dóna vore una bolichà de moñicots raere d’una tartana» (ibid., 221), «Hi a en España una grandísima bolichada de lliberals de campanilles» (ibid., 254). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. A Alacant bolinxada ‘grup de persones’ (Segura, 1996: 134). Mot pres del llenguatge mariner i adoptat pel llenguatge quotidià. Pròpiament una bolitjada és el ‘conjunt de peix que és agafat amb una tirada de bolig’. D’ací passa a aplicar-se per extensió metafòrica a un conjunt de persones.

bollint, estar loc. ‘estar molt excitat d’un sentiment intens’. «–Com no té nóvio, la pobra / està... / –Com la mel, bollint» (Liern, 1861a: 15). Loc. NR. Amb un sentit semblant simplement bullir (DCVB, II, 733). Metàfora.

bolo m. ‘curt d’enteniment, talòs’. «Però què diem? Els c·an parlat d’El Mole són persones de caletro? Saben lo que es peixquen? Coneixen lo que diem? Per lo que toca els que coneixem, tots són bolos en brasos y tot» (El Mole, 1837: I, 60), «Me crema / que sigau tan bolos» (Lladró, 1858a: 5), «Confesa que eres un bolo; / mira tu si està poc clara» (Escalante, I, 19). NR al DECat ni al DIEC i ND. També en castellà col·loquial (DRAE; Seco et al., 1999: 694; Luque et al., 2000: 69), i en aragonés ‘persona torpe, ruda’ (Pardo Asso, 1938: 59); a Sinarcas bololo ‘bobo’ (Palomares, 1981: 249). Possible desenvolupament metafòric a partir de bolo ‘pedra redona’ (DECat, II, 61; DCECH, I, 616), pel caràcter dur, pesat, inert i grosser de l’objecte, i perquè evoca formalment el cap, però buit de cervell. Cf. «–Este món és una bola! / –Mire’l / (y un bolo el seu cap)» (Perlà, 1889: 10), «Mirant a Onofroff una chica / en lo teatro de Apolo, / dormint quedà com un bolo» (Onofroff, 5), «Ella caigué com un bolo, / de histèric segons la trasa» (Onofroff, 11). A Villena, per exemple, bolo ‘canto rodado de buen tamaño’ (Soler García, 1993: 52). Cf. adoquín ‘bobo, necio, torpe’, que també evoca la duresa de la pedra (Carbonell Basset, 2000: 10). → dur.

boloni / bolònio -a adj. i m. i f. ‘persona nècia, ignorant’. «pués deuran a la modista... / y la tela dels bestits / al bolònio comersiant» (La foquerera, 4), «y els lliberals més tontorrons encara y més bolònios que bolònia és la Rechènsia» (El Mole, 1840-41: I, 68), «qu·encà que bolònio, / allò que·m fique en lo cap...» (Bellido, 1876: 9), «No es pense que som bolonis» (Escalante i Feo, 1889a: 80), «que al vorem fet un boloni, / el dotor m’a reseptat / com una nesesitat / el cordial del matrimoni» (Campos, 1896: 9). Mot NR. En Esc. i MGad. boloni / bolònio. En castellà bolonio id. figura ja en Autoridades (I, 641) i en Terreros (1786: I, 258). Pastor y Molina (1908: 53) recull el derivat boloniada ‘necedad’. Nom gentilici de Bolonya, ciutat coneguda amb el nom de Bologna la Dotta, per la seua famosa universitat, la més antiga d’Europa, a la qual acudien nombrosos alumnes estrangers. Aquesta fama va donar lloc a la locució esser fuor di Bologna ‘estre hors de soy, estre ignorant, parce que les sciencies s’estudient à Bologne’ (Prati, 1970: 150). Potser per ironia o per malevolència el terme s’aplicà als indoctes i necis (cf. Autoridades, I, 641; Terreros, 1786: I, 258; Calles, Bermejo, 2001: 81-82; Buitrago, 2002: 686).

bolsa → bossa.

bolseria f. ‘escrot’. «Chesús, Chusep y Maria! / Cuan mala és la meua sort! / Regalar-me un pardal mort / tan prop de la bolseria!...» (Carreres, 1909: 62). Acc. NR (s. v. bosseria). → bossa.

bolxaca 1 m. pl. ‘home dèbil de caràcter’, aplicat sovint a l’home que es deixa dominar per la dona. «–Si ell no fóra un calsonasos... / –Calsonasos. No diu mal! / Bolchaques de pa florit / li dihuen en lo veïnat» (Escalante, I, 211), «La veritat / és que són una treseta / que a mon tio el fan ballar, / pués com ell és un bolchaques...» (ibid., II, 424), «Per més que vullc fer-me l’home, / no hi a mans, sóc un bolchaques» (Arnal, 1877: 14), «Y què faràs, gran bolchaques? (...) / Pasa’m, pasa’m per a dins» (Fambuena, 1881: 11). Acc. NR. En el primer exemple intensificat pel complement de pa florit. En Esc. boljaques ‘vainazas’; en el Tresor de Griera (II, 339): butxaques id., a Vinaròs, Benassal i Sant Mateu. Als Serrans bolchacas id. (Llatas, 1959: I, 133). En una altra ocasió documentem pareix bolxaques, amb referència aparent, pel context, a una persona indolent, melsa freda (→): «Gaspar, / Tona, ixcau pronte! / (...) Afaña’t. Pareix bolchaques!» (Escalante i Feo, 1889b: 27). Potser té relació amb aquestes metàfores l’estereotip de l’individu indolent, negligent, sense caràcter, que es desentén de les seues obligacions, la qual cosa es pot expressar gràficament amb la imatge de qui es fica les mans en les butxaques, en comptes d’actuar, o bé fer referència a un individu malforjat, mal vestit, i la subsegüent associació d’aquest concepte amb el de ‘curt de coratge’, com ocorre amb baldragues (DCVB, II, 233). → balandran. 2 tenir en la bolxaca (algú) loc. ‘tenir-lo conquistat, seduït’. «–Con que quedem en que·l vols? / –No el tens tu ya en la bolchaca?» (Balader, 1871a: 12). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora.

bolxacotes m. ‘home fluix de caràcter’. «el bolchacotes ahí dins / en la vieca tremolins» (Salvador, 1876: 23), «Perqu·eres un bolchacotes / tots mos puchen a caball» (Badia, s. a., 22v). Mot NR. Derivat intensiu de bolxaques.

bomba 1 f. ‘ventositat sorollosa’. «“Cochina, poca vergoña” (...) / Y acabant soltà atra bomba / set o huit voltes més gran» (Martí, 1997: 345). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 567) es registra a Catalunya i a Menorca. Metàfora humorística fonamentada en el soroll de la ventositat. 2 f. ‘mentida grossa’. «–(Si és capàs de dir qu·ha mort / l’àguila del colomet!) / (...) –Ejem!... / –(Ejem!... Bomba va!)» (Escalante, II, 303). Metàfora que destaca l’espectacularitat de la mentida. 3 interj. «–Tin-te, que el que hu a de fer / ya els prepara un ambigú / en la taula de Luzbel. / –Yo ho volguera veure. / –Bomba! / De sent llehues, y algo més» (Roquet y Goriet, 2). Accs. NR (2, 3). En aquest context expressa una actitud de sorpresa o d’admiració.

bombejar intr. ‘maldir, insultar’. «–Pentureros, pixavins; / ofisials de mala cava... / –Ya ve Toni bombechant...» (Salelles, 1864a: 26v). Acc. NR. Metàfora fonamentada en la capacitat ofensiva i feridora dels projectils.

bombo 1 m. ‘panxa, ventre’. «El diner és ben gastat, / com siga en lo que s’engul. / (...) Pués rípio al bombo, y abant» (Sanchis, 1878: 21). Acc. NR. Metàfora formal. 2 tocar el bombo (a algú) loc. ‘pegar-li, colpejar-lo, apallissar-lo’. «Este tal va traduir / una pesa del fransés; / y fou tan insubstansial / que li tocaren el bombo» (Liern, 1859: 26), «en marcha, perquè si no, / és capàs que·ls sarrasenos / mos toquen el bombo» (Badia, 1886: 26). Loc. NR. Metàfora.

bona de Déu, a la loc. ‘indolent, de qualsevol manera’. «Yo soy un hombre / metido siempre en su casa, / sin pensar en otra cosa / que en sus mulas y en sus barcas, / en tener limpias las tripas / y ben lluenta la pancha. / Algo... a la bona de Déu, / però a honrat ningú me guaña» (Miquel, 1888: 14). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 529): a la bona de Déu ‘de qualsevol manera, a l’abandó’.

bonjuan m. ‘bonifaci, bonàs’. «A este bonjuan (...), que, com dich, pareixia dels que ballaren en Belem» (Rondalla, 12). NR. Correspon al català general bonjan; amb reducció popular de Joan a Jan. En castellà buen Juan i juanazo ‘hombre sencillo y fácil de engañar’ (García Gallarín, 1997: 40). Deonomàstic usat com a classificador d’un determinat tipus humà.

bony m. ‘deute’. «–Tots mos tiren al carrer. / –En més boñs qu·una caldera» (Vives, 1877a: 8), «Morí de una edad regular, y havera pogut viure encara alguns anys més, a no tindre en los darrers tants desgusts de família, que li feren fer un gran bony en casa Ferri, qu·en un poch més l’haguera tirat a pique» (Espardenya, 129). Acc. NR. Figura en Esc., MGad., Llorens (1983: 42) i Pomares (1997: 57). Cf. fer o tindre un gran bony ‘molts deutes’ (Alberola, 1928: 118), a la mort deixà un gran bony (Anguiz Pajarón, 1984: 274). Un deute implica un inconvenient per al deutor, com el bony, a més de ser un accident que trenca la linealitat, la «normalitat», que representa no tenir cap compromís econòmic per satisfer.

boquejar 1 tr. ‘criticar, reprovar’. «Siga esta la primera y la darrer volta que·s fiquen en mi... Ara els ha descarregat a les dos per lo qu·estaven parlant de mi, però a l’atra vegà que sàpia que·m boquechen y em roseguen darrere, les agarre del coll y les aufegue» (Ensisam, 252). 2 intr. ‘replicar, contradir’. «Ella manava en casa y portava els saragüells, y ell molt gustós de que·ls portara, puix li donava la vaya en tot y en res li boquejava» (Espardenya, 102). 3 intr. ‘menjar’. «Y abans encara boquejaben, perquè de la amortisasió bé que mal ya tenien de cuant en cuant algun piscolabis» (El Mole, 1837: II, 6). El verb boquejar pròpiament s’aplica a l’acció de moure la boca i d’espirar (DIEC). En el DCVB (II, 580) consta també amb el sentit de ‘parlar un poc’. Per extensió s’aplica, doncs, a altres accions que es fan obrint i tancant la boca (‘criticar’, ‘replicar’, ‘menjar’). 4 intr. ‘estar (algun objecte) quasi buit, esgotat’. «Yo buscaba acomodar-me / sense tindre que rascar / lo bolsillo, que ya el pobre / es trobaba boquejant» (Leon, 1789d: 2). Accs. NR (1, 2, 3, 4). Extensió, aplicada a objectes, de l’accepció de ‘fer les bocades de l’agonia, morir-se’ (cf. DCVB, II, 580). En l’argot castellà popular estar dando las boqueadas ‘estar una cosa a punto de terminarse’ (Besses, 1905: 38), dar las boqueadas ‘estar en extrema necesidad’, boquear ‘estar una cosa acabándose y en los últimos términos’ (Seco, 1970: 303-304).

boquimoll 1 m. ‘persona càndida, innocent, ximple, fàcil d’enganyar o convéncer’. «pués, simples, tot és postís / lo que en ella contemplau, / y per açò tant de gasto? / Aurà boquimolls més grans?» (Ros, 1733a: 4), «Boquimoll, tu saps què fan / eixos fadrins o butonis?» (Flores poéticas, 1789), «Jo dic que esta es pensarà / que jo só algun boquimoll (...), / que en dir-los “Fill del meu cor (...), / per tu pedria la vida”, / ja els han encarabassat» (Martí, 1996: 84), «Desgraciat l’home que es casa / en dona que tira un pam, / pués si l’home és boquimoll, / el vol fényer y pastar» (Martí, 1997: 294). Acc. NR. Consta en Griera (Tresor, II, 224); en Labèrnia (1839: 274) bocamoll id.; en Pla i Costa boquimoll, per fàcil de engañar (Martines, 1998: 121); també es coneix a la Plana Baixa (González i Felip, 2000: 92), en tortosí (Mestre, 1916: 88), i a la Canal de Navarrés (Martí, Aparicio, 1989: 29). En castellà boquimuelle id. (DRAE, Luque et al., 2000: 70). Els de Teulada són boquimolls per llur senzillesa (Tipos, 28). Segurament té a veure amb la idea de la mollesa de la boca o del bec associada a la immaduresa, a la falta d’un desenvolupament ple. Cf. bocamoll ‘jovenet amb pretensions d’home fet’, a Barcelona; caragol boquimoll (o bocamoll) ‘caragol immadur, que té molt blana la vorera de la closca’, bec-moll ‘incaut, qui fàcilment es deixa enganyar o declara allò que hauria de callar’ (cf. DCVB, II, 404, 537), o ser del bec moll ‘ximple, ingenu, bleda’. → bec. Potser convé afegir-hi les idees de fluixedat, de manca de força i vigor relacionada amb la mollesa (cf. DCVB, VII, 519), i sobretot de caràcter feble, sense voluntat (moll) (cf. DIEC,1997: 1235). → moll de morro. 2 m. ‘persona indiscreta, que diu fàcilment allò que caldria callar’. «com no eren boquimolls (...), feen el non sabo, y no havia qui·ls traguera una paraula» (Rondalla, 34). 1a doc. Consta en Esc. i MGad. Pomares (1997: 54) i Verdaguer (1999: 40) recullen la variant bocamoll. També se’n diu moll de boca o de llengua (DCVB, VII, 519). Amb un sentit semblant fluix de boca ‘indiscret’ (Raspall, Martí, 1994: 131). En aragonés bocatoba id. (Pardo Asso, 1938: 57; Andolz, 1977: 43); en castellà boquiblando ‘que habla más de lo que debería’, boquiflojo ‘chivato’ (Luque et al., 2000: 70). Metàfora construïda possiblement sobre la imatge de la mollesa de la boca, la qual cosa fa que es puga obrir amb facilitat, que siga poc resistent a l’hora de mantenir secrets, i potser relacionada també amb l’accepció anterior, en la qual s’incideix en la candidesa i la ingenuïtat, que duu a parlar de forma indiscreta. 3 m. ‘habitant de la ciutat de València’, pejorativament. «puix sobre açò està València / en un llabirint molt gran, / fent los molls dos mil discursos / y rompent-se tots lo cap (...) / Y tot açò què vol dir? / Vocables amuntonats / per a deixar encantada / a la gent que no ha estudiat. / Què li pareix, so retor? / No estem ben aparellats? / Y els boquimolls a nosatros / nos tenen per ignorants!» (Ros, 1744: 2), «tot lo món se’n folgarà / de saber que a un boquimoll / cert llaurador ha enfrascat / en un porc» (Martí, 1997: 363), «els pifientes boquimolls» (Donsaina, 65). Acc. NR. El terme boquimoll s’aplica pejorativament, com moll, als habitants de la ciutat de València, per oposició als llauradors. El mot en aquest sentit fa referència, en to burleta, al capteniment aprensiu, escrupolós, excessivament delicat (‘moll’) i artificiós que hom atribueix als ciutadans, especialment als petimetres o pifientes.

boquis 1 m. ‘fam’. «Ells que són tan penitens, / y sempre estan dechunant, / pense portaran un boquis / que ni tots los estudiants» (Milacres, 75), «Nosatros / tan famolencs, y ell [el pa] tan ros... / tan tentaor... Deixaríem / de caure en la tentasió? / Perquè el boquis no té lley» (Un pillo, 51). En un sainet d’Andreu Amat Voquis és el sobrenom d’un estudiant famolenc (Fàbregas, 1967: 103). Esc. n’assenyala el timbre obert de la o en valencià. Vinyoles (1978: 57) documenta en 1912 boquis ‘queviures’. En l’argot castellà boquí ‘hambre’ i boquinó ‘hambriento’ (Besses, 1905: 38). Mot procedent del caló boqui, boquis ‘fam’ (cf. Wagner, 1924: 39; Claveria, 1951: 198-199, 215). 2 m. ‘atenció, deler per escoltar i atendre’. «Li dic que em trove en brases, aguardant que escomence (...), perquè els fadrins de les barraques m’escoltaran a mi en més boquis que si fóra el pae pedricaor de la Cuaresma» (El Mole, 1837: II, 5). Mot NR. Extensió semàntica de l’anterior, com la que es produeix en el sinònim fam, que de ‘desig intens de menjar’ passa a designar altres desigs i anhels intensos.

bord -a / bordet -a 1 adj. i m. i f. ‘fill o filla de pares desconeguts’. «Qui naix sens pares conéixer / és bort, y no ho pot negar» (Martí, 1997: 368), «Tu eres bordeta. / Te tragué de l’hospital ma chermana, que morí / molt pronte farà dos añs, / y m’encarreguí de tu» (Lladró, 1876: 6), «–És dir, que sóc borda? / –No. / Ton pare és este Oliviere / de París» (Fambuena, 1877: 26). Acc. NR al DECat, 1a doc. En Pomares (1997: 57) i Verdaguer (1999: 41). És una accepció secundària respecte a ‘bastard, nascut de pares no casats’, de la qual deu ser una extensió. 2 adj. i m. i f. ‘fals’. «–Veches si els durà poc toba / el dia del casament. / –Si foren borts [les arracades], m’ho creuria» (Balader, 1876: 17). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 3 adj. i m. i f. ‘falsari, impostor’. «Con que vosté, so tunante, / té a nòstron pare [sant Vicent Ferrer] per bort? / Parle clar (...), / sinó yo faré que cante» (Miracles). La idea de ‘falsedat’, d’‘impropietat’, es troba en el sentit primari de bord ‘bastard’ i en el de ‘planta que no fa fruit o el fa dolent o petit’. D’ací es generalitza per extensió. 4 adj. i m. i f. ‘persona malvada, degenerada’. «Lladre! Bort! Solta!» (Sainets il·licitans, 223). Insult que també recullen Pomares (1997: 57) i Verdaguer (1999: 41). Amb aquest sentit també en castellà borde (León, 1996: 46; Sanmartín, 1998a: 123; Carbonell Basset, 2000: 73). Extensió dels sentits primaris de bord, per les connotacions negatives que impliquen. 5 adj. i m. i f. ‘dolent, enutjós’, aplicat a objectes, situacions o fenòmens atmosfèrics. «Tant así com en la Cort (...) / sopla un airet tan bort / que sinse alguns mils de lliures / ni es pot fer ni pot escriure’s / comentari a ningun texto» (Sueco, 1), «Déu que t’escolte (...) / y que milloren els temps / pa que no siguen tan borts» (Burrimàquia, 30). Accs. NR (3-5).

bordell 1 m. ‘desordre, confusió, desori o lloc on regna el desordre i la confusió’. «Pobre Miñana, si alçares / el cap en aquell bordell! / Allí entre soldats y cajes, / barateros... y algo més. / Quant no criden a la guàrdia, / hi a un soroll, hi a un desgabell, / hi a uns quedirs (...), / uns cuadros tan violents» (Lo romancer, 139). 1a doc. Figura en Pomares (1997: 57); a Gandesa bordell ‘lloc de desordre i perdició’ (Tresor, II, 228), a Alacant ‘desordre i confusió de moltes persones que no s’avenen, o conjunt de moltes coses desordenades i difícils d’aclarir’ (Segura, 1996: 135). En l’argot francés bordel ‘lieu où règne le désordre et la saleté’, ‘situation confuse et desordonnée’ (Colin, Mével, 1990: 70-71). 2 m. ‘embrolla’. «–Cuant s’aclarixca el enredro / sabe Dios com quedarem! / –Serà capàs? / –És molt churro. / (...) –Quin bordell!» (Palanca, 1872a: 23). Acc. NR. Accepcions metafòriques derivades del desordre, de la confusió i de la immoralitat que hom suposa regnen en un prostíbul. 3 m. ‘terme pejoratiu aplicat a alguna persona, objecte o situació desagradable o inconvenient’. «bon bordell és ser casat!» (Martí, 1996: 101), «I aquell que caiga que unfle. / Ai! Bordell de campanar! / Tot infàmies, picardies, / guilopades i maldats» (ibid., 300), «Si tu demanes limosna (...), / si puches a alguna casa (...), / abaixes del mateix modo / que te n’abies puchat (...). / Atres dihuen que no tenen / y que encara no han dinat. / Y per rematar el cuento, / te’n béns en les mans al cap. / ¿No és asò un bordell de calses / per a aquell que patix fam?» (Branchat, 82), «–Si van de capa caiguda. / –Y tu no? Vacha un bordell / de chiqueta, que tu vas / cap amunt?» (Vives, 1877a: 9), «Ay, chiqueta del bordell!» (Vives, 1877b: 20), «En este món del bordell / al qu·està en prosperitat / tot lo món li fa costat» (Ensisam, 43). Acc. NR al DCVB ni al DIEC. De vegades amb complements (bordell de campanar, bordell de calces). El segon figura ja en un proverbi recollit per Carles Ros (1736: 45). En el DECat (II, 108) aplicat només a objectes. 4 bordell de murs y valls! interj. «Ay! bordell de murs y valls! / No dig[u]eu que tens vergonyes, / ma filla, no digues tal» (Mulet, 294). Loc. NR. Expressa disgust, contrarietat. 5 ni quins bordells! loc. «Quines lleis ni quins bordells / donen per just i assentat / que el qui té dinés no pensa / en favorir a l’estrany?» (Martí, 1996: 301). Acc. NR. Expressió intensificadora de la negació. Cf. Què... ni què collons! ‘expressió de rebuig, contrarietat o negació del que s’acaba d’afirmar’ (Pomares, 1997: 105). → cafall, haca. 6 quins aquells ni quins bordells? loc. ‘què’. «Quins aquells ni quins bordells / em tenen de esta manera?» (Martí, 1996: 241). Loc. NR. Expressió de mal humor, de contrarietat, intensificadora de la interrogació. 7 que bordell! loc. «–Con que si et vols quedar tu... / –Quin foll, ya m’ha desedit. / Sí que·m quede, que bordell!» (Colom, 1875: 20). NR. Expressió intensificadora per a indicar que no existeix cap inconvenient suficient per a fer alguna cosa. Cf. que collons! ‘expressió que reforça el que s’acaba de dir, o amb què es nega alguna cosa’ (Pomares, 1997: 104), i en castellà ¿qué cojones? ‘expresión de enojo para indicar que no existe ningún inconveniente para hacer algo’ (Sanmartín, 1998a: 253). 8 anar tot al bordell loc. ‘anar-se’n tot en orris, de mala manera’. «en oir-lo [el tabalet], al bordell va / tot, i a ballar falta gent» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 44), «Si el melengue fóra ell, / me’l menchaba, com y a Déu, / y anaba tot al bordell» (Colom, 1875: 39). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. A Mallorca anar as bordell ‘anar en desorde, de mala manera’ (DCVB, II, 586). 9 (tirar / anar) al bordell loc. ‘anar o enviar a mal viatge’. «Al bordell vaja el prior / a vendre les botifarres» (Martí, 1996: 264), «Pos siñor, en tantes confianses que tenia u de que ara s’arreglaren bé les coses y que tiràrem al bordell, per no dir atra cosa, a eixos renegats» (El Mole, 1840-41: I, 60), «y el món vacha allà·l bordell» (Salelles, 1864a: 26v), «Jo no vullc explicacions, / pilla el hato, y al bordell!» (Sainets il·licitans, 287). Loc. ND. 10 estar en el bordell (alguna cosa) loc. ‘estar perduda, introbable’. «En lo bordell / estaven els aparatos / dels canons y dels morters» (Martí, 1996: 247). Loc. NR. Es tracta de locucions amb sentits pejoratius derivats d’un lloc típicament vinculat a la immoralitat i al desordre.

borina 1 f. ‘gresca, tabola’. «El sabater (...) / el dia que en fa dos parells / tot és vi y borina» (Martí, 1997: 257), «Una gran borina / se mogué per el que pagaria» (Chiste grasiós del bodegoner, 2). Acc. NR al DIEC, 1a doc. Metàfora. També en aragonés, borina, burina ‘juerga, jolgorio’, ‘jaleo, fiesta, confusión’, ‘escándalo’, ‘juego’, ‘borrachera’; boriniar ‘armar juerga, andar de juerga’, i borinear; burinero, -ra ‘aficionado a ir de burina’ (Pardo Asso, 1938: 61; Endize, 336, 370; Castillo, 2001: 46; Garcés, 2002: 76; Moneva, 2004: 103 i 113). Segons Coromines (DECat, II, 114), s’explica per la forta remor del vent quan es navega de borina. 2 f. ‘enuig, irritació, fúria’. «Dient y fent, se n’anaba. / Yo (...) / radere vach pegar. / Li pasà un poc la borina, / vehent que ya anaba, sagrat!» (Coloqui nou sobre la bola, 2). Acc. NR. Sentit metafòric relacionat amb el precedent. 3 anar de borina loc. ‘anar malament’. «Estes picors a la esquena / és que estic enamorat (...). / Y si tu no vols respondre (...), / sàpies que vach de borina, / y que estic picant a pondre. / Pos no m’ahuixes ni estufes, / Maneleta, tros de sol» (Declarasió amorosa, 2). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Metàfora marinera.

borinot 1 m. ‘persona enfadosa, de poc trellat i poca formalitat’. «Ya veig que eres borinot. / Con que tu te hauràs pensat / que el tal dragó fonc dragó?» (Gori, llaurador de Burjasot, 5), «Y yo li vach dir: “Carafat! / Pués home, en la profesó / digam que res anirà?” / Y em respongué: “Borinot, / no va donsaina y tabal, / la dansa dels pastorets...?”» (Martí, 1997: 354), «Guapo..., borinots,... féu bé! / Desperdisieu la farina» (Balader, 1874: 5), «D’eixos borinots que, cuant vehuen a una chica fadrina (...), acachen el cap com els bous, fan com qui no les miren y se les menchen en lo rabet de l’ull» (Llombart, 1877: 76). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Figura amb aquest sentit en Llorens (1983: 43), Reig (1999: 119), Casanova (2001) i Segura (1996: 135); a la Plana Baixa ‘persona inútil’ (González i Felip, 1991: 59); a Anna borinot ‘tarambana’ (Martí, Aparicio, 1989: 29), als Serrans ‘persona sencilla y bonachona’ (Llatas, 1959: I, 135), i en altres localitats castellanoaragoneses del País Valencià (Alba, 1986: 113; Penalba, Navarro, 1997: 41). El fonament d’aquesta metàfora deu trobar-se en una característica que hom atribueix culturalment a aquest insecte, i que documentem en alguns textos de l’època: «Ella és com el borinot, / tant va arrere com avant» (Martí, 1997: 353), «y fent com el borinot, / de rosa en rosa volant» (Campos, 1896: 6). És a dir, el fet d’anar de flor en flor, o tant arrere com avant, és assimilable a un comportament humà eixelebrat i inconstant, complementat a més pel seu vol brogidós, pesat i molest. 2 m. ‘persona impertinent, que s’entremet on no el demanen’. «–És dir que vosté s’encaixa / entre els dos / y mou la guerra? (...) / –Home, yo!... / –So borinot! / Si la pasènsia me gasta, / de vosté fas una pasta / y la fique en un cocot» (Escalante, I, 35). Acc. ND al DCVB. Figura en el Diccionari Aguiló (I, 262), en Pomares (1997: 58) i en Verdaguer (1999: 41). Coromines (DECat, II, 115) l’explica a partir del pesat botzineig característic de l’insecte. Vegeu també Capó (1992: 35-36). Cf. «roncant com un borinot» (Martí, 1996: 118), fer el borinot ‘rondinar en veu baixa’ (Raspall, Martí, 1994: 312).

borla f. ‘testicle’. «Y una qu·estaba en la sala / en l’alcalde disputant, / anaba palpan-li en tant / les borles de la vengala» (Bellver, 1866: 47). Acc. NR. Figura en Pomares (1997: 58) i Verdaguer (1999: 182). Metàfora formal.

bòrnia f. ‘calma, sossec, en la manera de parlar o d’obrar’. «L’onclàs, que veu lo joch ya malparat y que·s tornava alborotar el galliner, “Ela! –va dir a tot cridar y en aquella gran bòrnia que tenia– Anem callant (...). Parlem a pams y deixem-os de jufetes”» (Rondalla, 20). Acc. NR al DIEC i ND al DECat. Mot recollit en els diccionaris valencians del segle XIX: bòrnia ‘cachaza o flema’ (Esc.; EscLl.; MGad.). Coromines (DECat, II, 123-127) desconfia de la realitat lingüística del valencià bòrnia ‘lentitud’, tanmateix aquesta està ratificada per la documentació literària popular i pels diccionaris, on consta també l’adjectiu borniós, -osa ‘cachazudo o flemático’.

borrasca 1 f. ‘gresca, gatzara; disbauxa, xala’. «Con todos me las pego. Sempre de borrasca, y luego? A menjar nos han de donar... [en la presó]» (Leon, 1787c: 4), «Per últim [els policies] a trompicons (...) / em ficaren en lo sep (...). / El capot ben desgarrat, / el sombrero (...) / me se perdé en la borrasca» (Chusep el Bo, 5), «Fon per moure una borrasca / en lo café de la Pedra» (Escalante, II, 69), «Què se feren (...) / aquells dies de borrasca, / paelles y berenars, / y els chelindrons als que yo / era tan afisionat?» (ibid., 533). Acc. NR al DECat i ND. Josep d’Orga recorda un «forner del Grau», conegut amb el sobrenom de Borrasca, el qual li esqueia ben bé, ja que estava «ficat en tots leurs [= els] moviments polítichs des de lo any 14, y molt perseguit per lo general Elío» (Tipos d’auca, 238). El fa servir Pasqual Tirado (1974: 16, 85, 143) amb el sentit de ‘xala’, juntament amb l’expressió colla borrasquera per referència als ‘aficionats a anar de borrasca o xala’. Al Pinós borrasca ‘borratxera’, segons l’ALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25). A Cullera es coneix el malnom Borrasca (Villafranca, Fresquet, 2000: 216). En els documents no sempre és fàcil de destriar pel context els sentits metafòrics de ‘gresca’ i de ‘disbauxa, xala’. Tant l’un com l’altre provenen del component de vehemència, de violència, d’intensitat, que caracteritza les tempestes. 2 f. ‘tribulació molt forta’. «–Que chungon que vens, Parrut. / Que ara et pega el vent de cara? / –Yo siempre voy viento en popa. / –També has tingut ta borrasca, / y has navegat de bolina» (Chorro el Parrut, 1). Acc. NR al DIEC ni al DECat. En Hernández Casajuana llegim emborrascar ‘enutjar, posar de mal humor’: «El recuerdo de eixa dona m’emborrasca» (1925: 5).

borratxo -a 1 adj. ‘molt gran, enorme’. «La broma (...) fonch tan borraja que, si dich que se n’ixqueren fora to, no trauré llarch y arrimat» (Rondalla, 40), «un chove que té botiga / y fa una venta borracha» (Escalante, II, 686), «Tinc una afisió borracha [a la cacera]» (Ovara, 1881a: 18). Extensió metafòrica, a partir de la significació inicial de l’adjectiu borratxo, -a ‘pertorbat per l’excés de beguda alcohòlica’. La idea d’excés, de superació dels límits ordinaris, s’estén i es generalitza, ja desprovista del component inicial d’ebrietat. Cf. borrachera ‘abundancia’ (Mercadal, 2004: 35) 2 adj. ‘molt bo’. «Tona sap (...) / que sols li duries fam, / y ha dit mol bé: no pergam / este partit tan borracho» (Escalante, I, 139). Accs. NR (1, 2).

borrego -a 1 m. i f. ‘persona senzilla o ignorant’. «–No deu ser la culpa tanta, / cuant m’agarren tentasions d’adorar-te a chenollons, / com si fores una santa. / –Calla, qu·eres un borrego sense fel» (Balader, 1862: 20), «–Però si ella / vindrà. / –Inés? / –Encà és enchorn. / –Vamos, tu eres un borrego» (Escalante, II, 210), «Sempre en l’espasa en la mà / per a defendre les dones / (...), que yo a soles sóc bastant / a defendre estes borregues / dels que les van ultrachant» (El fadrí, 74). 2 m. i f. ‘persona sense voluntat pròpia, mancada de caràcter’. «–Y tu tens a vanaglòria / haber-me desfet els nasos. / (...) –Algo més que bofetaes / mereixen sertes perraes!... / –Si yo no fóra un borrego...» (Escalante, II, 68). Accs. NR al DECat ni al DIEC i ND. No sempre és fàcil de destriar en la documentació aquestes accepcions. També es coneixen en castellà (Autoridades, I, 656; Sanmartín, 1998a: 124; Seco et al., 1999: 710). Metàfores degradants. 3 borrego de bona llana loc. ‘bona persona’. «Mas yo que soy un... digamos / borrego de bona llana, / lo dejo pasar contento, / y así nadie se baraja» (Miquel, 1888: 12). Loc. NR. Metàfora.

borrelló m. ‘velluter’. «No plores, / que no arribarà a la sèquia / la sanc d’un conill de porche. / (...) So borrelló!» (Palanca, 1925: 28). Acc. NR. Metonímia amb connotacions degradants.

borrimàquio → burrimàquio.

borrutx → burrutx.

borumballa / burumballa / baramballa 1 f. ‘fotesa; frivolitat’. «Ya saps que a certa señora / de un convent vaig regalar / y servir més de sis mesos, / amorós, fi y puntual. / Escriguí-li molts sonetos, / (...) portava-li ramellets, / (...) buscava-li cartes noves, / (...) y, en fi, feya quantes coses / solen fer per a obligar / los que d’estes baranballes / acostumen a fer cas» (Romeu, 1979: 83), «Molta borumballa ham resibit en estos sinc o sis correus últims» (Donsaina, 84). Acc. NR al DCVB ni al DIEC (s. v. barumballa, barrumballa). En el Somni de Joan Joan: barrumballes ‘foteses, menuderies’ (DECat, II, 142). Metàfora que deu estar fonamentada en el caràcter sobrer i de valor escàs o nul de les borumballes o encenalls. Cf. cap de borumballes: «–Agüelo... / –Sense néts. I Visanteta? / –Tens el cap de borumballes. / (...) Assenta’t» (Alberola, 1927). La variant baramballa, si no és una errada, deu explicar-se per assimilació. 2 f. pl. ‘fantasia inacomplida, fum’. «Después trataben uns cuants ilusos de dur a Isaura en la seua compañia (...). Però tot se va tornar burumballes» (El frare, núm. 11, p. 3), «Ara diuen que vindrà la compañia infantil (...). Pot ser que també siguen burumballes» (ibid.). Acc. NR. Metàfora. Cf. borrufalla ‘hojarasca, fruslería; cosa inútil y de poca substancia’, ‘dicho o hecho de poca substancia (Esc., MGad.). En aragonés borrufalla i burrufalla ‘cosa de poco valor’ (López, Montaner, 2000: 88), ‘restos de algo; de mala calidad’, ‘basura; cosa menuda e inservible’, ‘menudencia’ (Endize, 339, 372), ‘parte o porción más deleznable de cualquier cosa’, ‘conjunto de niños, los de una familia o los de una reunión’ (Moneva, 2004: 114). Borrufalla ‘hojarasca; fruslería, cosa de poca entidad y de poco o ningún provecho figura ja en Autoridades (I, 657) com a veu baixa usada a Aragó. En murcià burufalla ‘hojarasca’ i ‘mentira’ (García Soriano, 1932: 138).

bosil·lis → busil·lis.

bosquet m. ‘festeig, flirteig’. «Ara que són Carnistoltes / y temps de bulla ben gran, / per lograr bona vesprada, / mos bosquets he de contar. / Vull dir festechs que he tingut, / travesures y amistats» (Ros, 1748: 4). Acc. NR. Metàfora.

bossa / bolsa / bolseta 1 f. ‘escrot’. «Ai! Que m’arranquen els dos! (...) / Ai! Que me s’enduu la bossa!» (Bernat i Baldoví, 1845a: 23), «Palpaba en gust la pobreta / bosa, cabdells y canut» (Bellver, 1866: 48), «Anit Pepe apostà / juant al tute en Maria / un duro a qui li vindria / més pronte l’as a la mà. / Y al poch rato, ella en veu dolsa / digué: “Fill meu, has perdut; / así el tens, ja m’ha vingut. / Trau en seguida la bolsa”» (Niu, 72). Accepció NR al DIEC (s. v. bossa). Metàfora formal. S’aplica també a «la bossa on està la fel», en Onofre Pou (ap. DECat, II, 146). Cf. bolsa de los chismes ‘escroto’ (Martínez Sevilla, 1976: 29). 2 bolseta de ferro loc. ‘tacany, avar’. «És un ronya, / un mesquí, un enteresat, / per fi, bolseta de ferro» (Leon, 1787b: 3). Loc. NR. Imatge enginyosa i humorística per designar l’avar, el qual no guarda els diners en una bossa de tela o de pell, sinó de ferro, per tal de protegir-los millor.

bot 1 a bots loc. ‘precipitadament’. «–Ya no me puc aguantar; / anem-se’n sense parar / a achustar-se en lo vicari. / (...) –No vaches a bots. / En los siñors com quedem?» (Garcia Capilla, 1871b: 21). 2 al primer bot loc. ‘tot d’una, de seguida’. «Calla! Si hauré al primer bot / entropesat al que acase?» (Milacres, 211). 3 d’un bot loc. ‘de sobte’. «però lo que yo sent hara / no és pedre marit d’un bot» (Palanca, 1870: 9). 4 en dos bots loc. ‘de pressa, ràpidament’. «Un añ s’empasa en dos bots» (El Mole, 1840-41: I, 195). 5 en un bot loc. ‘en un moment, amb rapidesa’. «en un bot / ves y que te’n deixe algú» (Llorens, 1871: 6). Locs. NR. La darrera la recull Llorens (1983: 43). Metàfores que evoquen el moviment ràpid del bot.

bóta m. ‘borratxo’. «Eixe borracho, eixa bóta, / que no sap parlar ni... cota» (Vives, 1860: 12). Acc. NR. Metàfora degradant. L’embriac està ple de vi, com una bóta.

botar 1 intr. ‘anar-se’n, marxar’. «han quedat la mare y filla / botar de Sueca a Silla» (Martínez Vercher, 1865: 8), «Se’n va pronte, pués diu que ha essendido. / Tenim tots unes ganes que bote...» (Escalante i Feo, 1889a: 86). En Pomares (1997: 59) botar-se ‘anar-se’n’. En castellà col·loquial botar ‘despedir, despachar, echar, marcharse’ (Carbonell Basset, 2000: 75). Metàfora. Està present la idea de ‘moviment’. 2 intr. ‘enutjar-se, irritar-se’. «–Posa’t perfums, casaquí! / (...) Si és tan cursi com tu eres, / no fareu mala parella. / –A l’últim me fa botar. / Me’n vach» (Escalante i Feo, 1890: 10). Accs. NR (1, 2). Cf. fer un bot ‘l’esperit, experimentar una commoció violenta’ (DIEC); en castellà saltar ‘picarse o resentirse, dándolo a entender exteriormente’ (GDED), ‘estar susceptible, organizar una discusión por cualquier detalle insignificante’ (Sanmartín, 1998a: 747). Metàfora fonamentada en la idea de ‘moviment brusc, embranzida’.

botifarra 1 f. ‘persona grossa’. «si és gros, quina botifarra» (Coloqui nou a hon se referix lo que li pasà a un fadrí, 1). Metàfora basada en la forma gruixuda de certs tipus de botifarres; a més se solen incloure en el seu farciment greixos i carn, aliments que generalment engrosseixen. Cf. botifarró ‘cachigordete’ (MGad.) i paltruc (poltruc, paltrot), metafòricament ‘persona grossa’ (DECat, VI, 214-215; Gulsoy, 1964: 403). 2 f. ‘persona o institució vil, bruta moralment’. «eixe menisteri destrosaprogrames, engañanasions, ignorant y botifarra, per no dir-li que és allò de lo que se fan les botifarres» (El Mole, 1840-41: I, 366). Doble transposició semàntica, amb connotacions eufemístiques. En primer lloc una metonímia: l’animal (el porc) expressat pel producte que se n’obté (la botifarra), i en segon lloc una metàfora, per la qual hom designa una institució que dóna mostres d’un comportament immoral amb un dels animals més típicament vinculats en la nostra societat amb la brutedat. 3 f. ‘penis’. «Una vella en Benillup, / carregant-se una taleca, / li diu al compare Lluc: / “Que botifarra tan seca, / que no li puc traure el suc”» (Ensisam, 140). Accs. NR (1, 2, 3). Figura en Pomares (1997: 59) i en Verdaguer (1999: 182). Metàfora fonamentada en la forma llargueruda i cilíndrica. 4 botifarra de cacauet loc. ‘tipus de pentinat femení’. «En la siutat de Porcuna també ha inventat un chorisero el modo de fer botifarres de cacahuet, tan llargues y groses com les que se fan les siñoretes en los moños, des de el topo del front hasta el tos» (El Mole, 1863-64: 327). Loc. NR. Metàfora formal amb connotacions burlesques.

botifarreta, donar (a algú) loc. ‘matar-lo’. «–Estenderé una receta: / un calmante, una bebida. / –Això... y al llit enseguida. / –(No·m done botifarreta!)» (Roig, 1871: 19), «Però, señor, eixe índio / per què me té tanta tema? / Por supuesto, se paguem / en la mateixa moneda, / pués yo a ell li donaria / en molt gust botifarreta» (Escalante, III, 68). Loc. NR. En castellà darle a uno (la) morcilla ‘matarle’ (Seco, 1970: 432). Metàfora. Per referència a una mena de botifarra farcida de substàncies verinoses usada per a matar gossos (cf. MGad.).

botifarró 1 m. ‘tipus de carrer’. «que incomoden molt a les persones les tartanes que se paren a les portes de les botigues en lo tros de botifarró del carrer de Sen Visent que hi a des de la plasa de Santa Catalina hasta la de Caixers» (El Mole, 1863-64: 346). Acc. NR. Cf. botifarró ‘morcilla estrecha y larga’ (MGad.). Potser per referència a un carrer d’aquestes característiques. Cf. «Este carreró (...), en els seus cuatre pams en llonganissa (...), no té·nvecha a ningun carrer prinsipal» (Hernández Casajuana, 1917: 2). Metàfora formal. 2 botifarró mal nugat loc. ‘persona baixeta i grossa’ (→) «Vosté, agüelo recucat. / (...) Botifarró mal nugat, / eixe nas de criaïlla / t’esclafe d’una puñà» (Campos, 1885: 28). Loc. NR. Metàfora degradant. Cf. botifarró ‘cachigordete’ (MGad.)

botija 1 f. ‘quequesa, balbuceig’. «y fent de por mil botiches, / li diguí, tot tremolant» (Coloqui nou sobre la bola, 1), «Ya tinc ganes (...) / de saber eixe secret. / Esplica’t en bona veu; / poques botiches..., claret» (Martínez Vercher, 1865: 5), «–L’ha posat de volta y micha, / dient-li tràpala, embustero, / foguerer y chapusero. / –No haurà fet ni una boticha» (Balader, 1872: 18). Acc. NR. Cf. fer botiges (una persona) ‘parlar balbuç’, botijós, -osa ‘balbuç’, en valencià (DCVB, II, 625), no fer botiges per a parlar (Alberola, 1928: 184). A la Canal de Navarrés botija ‘tartajeo’ i botijoso ‘tartamudo’ (Martí, Aparicio, 1989: 30), botijoso, -osa ‘tartamudo, tartajoso’ en altres comarques castellanoparlants del País Valencià (Llatas, 1959, I: 137; Pérez Maeso, 1990: 24; Soler García, 1993: 53). Reig (1999: 323) distingeix entre fer botiges, dit de persones que habitualment pateixen aquest problema, i fer una botija amb referència a una persona que ocasionalment «té un dubte i s’enganxa». Botija s’usa sovint en valencià com a malnom d’un quec o farfalla (cf. Casanova, 1986: 364; Garcia Frasquet, 1991: 20; Tormo, 1991: 239; Donat, 1997: 361). Metàfora que deu haver-se format per analogia amb el soroll intermitent que produeix l’evacuació de l’aire de l’interior de l’atuell quan s’hi aboca un líquid (fa botiges, o bótes) (cf. DCVB, II, 614, 625), o, segons Reig (1999: 323), amb el soroll que fa l’aigua quan ix d’una botija pel broc gros. 2 ni que botija! loc. «–Sidra! / Que tingam en pau la festa. / –Que festa ni que boticha!» (Roig, 1884a: 6). NR. Expressa menyspreu, rebuig davant el que s’acaba de dir.

botja f. ‘vagina, vulva’. «Vicenteta: –Puix cabalment eixe suc / vaig buscant jo que es destile, / i ja que he encontrat un cuc, / just és que la botja file» (Bernat i Baldoví, 1845a: 24). Acc. NR. Joc metafòric entre els sentits literal i figurat de cuc ‘penis’ i del lloc on el cuc de seda «fila». La imatge és bona prova de la importància de la producció de la seda en la societat agrària valenciana de l’època, de manera que aquesta activitat es converteix en model cognitiu de referència d’altres camps.

botó m. ‘disgust gros; ploradissa’. «–Els ulls / me s’omplin d’aigua en seguida. / Sóc tan tendre... / –Pase avant. / –No puc. No veu que me hu priva / este botó que de pronte / m’ofega?» (Escalante, II, 432), «Y la mehua Carmeleta? / Sempre els morros per dabant (...) / Cuant més content entre en casa, / pareix que·l diable eu fasa; / me costa pendre un botó» (Fambuena, 1877: 6), «–Y Pepica? –No li pasa el botó!» (Colom, 1917c: 10). Acc. NR al DIEC i ND. En Reig (1999: 124) ‘disgust, enrabiada, especialment d’un xiquet’; també a Alacant ‘enrabiada’ (Segura, 1996: 137) i al Baix Vinalopó ‘disgust, enuig, sobretot d’un infant’ (Segura, 2003: 178). A la Plana Baixa agarrar un botó ‘disgustarse, plorar’ (González i Felip, 1991: 70); a Beneixama agarrar (algú) un botó o una botonera ‘enutjar-se (especialment un infant o un xiquet) i armar molt d’escàndol, amb crits i plors inclosos’ (Gascón, 1999: 115); als Serrans botón ‘disgusto, berrinche’ (Llatas, 1959: I, 137), també a Sinarcas (Palomares, 1981: 249), a Aiora (Martínez Sevilla, 1976: 29) i en murcià (García Soriano, 1932: 18). Igualment a Villena: botón i botonera ‘berrinche, disgusto, que suele resolverse en llanto. Aplícase generalmente a los niños’ (Soler García, 1993: 54). Derivat de bot ‘cuir que, cosit i empegat, serveix per a contenir vi i altres líquids’, sobre el qual s’ha format la locució fer el bot, sinònima de fer bótes i fer botiges ‘inflar els llavis i fer els gestos iniciadors del plor’, per analogia a la manera com reflueixen els líquids en posar-los en un recipient com un bot o una botija. A Requena-Utiel està hecho un botijo, -a ‘fer el bot, es diu de la persona que està enutjada, o que s’enutja i plora amb facilitat’ (Briz, 1991: 107), i a Villena botijo ‘niño muy llorón’ (Soler García, 1993: 53). Cf. en terres aragoneses: botejon ‘quejicoso, llorón’, derivat de botejo ‘botijo’ (Mercadal, 2004: 35), coger un botijo ‘enfadarse’, hincharse como los boticos ‘dejarse dominar por la soberbia o por la ira’ (Moneva, 2004: 105, 106). Com el plor és sovint provocat per un disgust o irritació, el mot botó designa, per una operació de materialització, aquests sentiments.

botó, ni un loc. ‘res’. «Els que no han donat / pa la falla ni un botó» (Correcheria 1900, 15). Loc. NR. Metàfora intensificadora. Cf. no valer un botó ‘no tenir cap valor’, no prear un botó ‘no donar gens de valor’ (DCVB, II, 629).

botzar 1 tr. ‘dir, declarar oralment quelcom’. «Yo també per a parlar / tinch com vosaltres lo dret, / puix prompte la part que·m toque / per igual la botsaré» (Ros, Sogres y nores, 2). 2 tr. ‘vomitar’. «y m’ha donat paraula de que li farà botsar la píldora» (Donsaina, 110). Mot NR al DECat ni al DIEC. Accs. NR (1, 2). Si no és una variant formal de boçar (→), deu ser una variant d’esbotzar (i esbutzar), derivat de butza ‘panxa, tripes’, mot de creació expressiva (cf. DECat, III, 445-447), influïda possiblement pel parònim boçar. Figuradament esbotzar (esbutzar) ‘descobrir indiscretament una cosa; xerrar massa, declarar un secret’ (DCVB, II, 173). Accepcions metafòriques formades a partir de la idea de ‘traure de dins’. Cf. el castellà desembuchar ‘confesar’, mot derivat de buche ‘pap dels ocells’, i relacionat, segons indica Coromines (DECat, III, 446), amb el nostre butze (butza) ‘ventre’.

botzinada f. ‘colp, bufetada’.«Li romp de una bosinà / mich armut de dens!» (Palanca, 1859: 12), «Yo·t pegue dos bosinaes / més pronte que canta un gall, / y en menos de dir chesús... / et fas en lo coll un tall» (Martínez Vercher, 1865: 5), «(Si no fóra perquè·l choc / descubrir-lo no em convé, / de la bosinà que duyes / te clavaba en la paret)» (Escalante, III, 69). Mot NR. Figura en el vocabulari de Fullana (Casanova, 1989: 433), en Alberola (1928: 207), en Anguiz Pajarón (1984: 301), igualment al Baix Aragó (Pallarés, 1921: 69). En l’ALPI bocinà (el Pinós) i bucinà (Calp) ‘bufetada’ (Garcia Perales, 2001: IV, 2325); en l’ALDC bocinà també a Albocàsser (Veny, Pons, 2001, làmina 115). En aragonés bocinazo ‘caída estrepitosa; golpe dado al topar con algo’ (Pardo Asso, 1938: 57). Metàfora fonamentada en el so fort i estrident de la botzina, evocador de la imatge del colp.

bou 1 bou solt loc. ‘home lliure, independent, que no vol obligacions; solter; perdut’. «–Yo estic fet a córrer món / y vosté me nuga masa. / (...), perqu·és selosa de casta. / –Y vosté bou solt. / –Millor, / per això no vullc casaca» (Escalante, I, 528), «Pués hasta así ham aplegat / (...) Cada u / pot per a hon vullga pegar. / Des de hui seràs bou solt» (Arnal, 1877: 27), «Elles mos porten rebolt / a tot el chènero humà. / Que vé·stà l’home q·està / tota la vida bou solt!» (Palanca, s. a.: 36). Metàfora fonamentada en la idea de ‘llibertat’. Pot tenir un matís pejoratiu (‘perdut’), com en el primer exemple. 2 descarregar els bous loc. ‘defecar’. «y per dir vach a cagar, / me’n vach (...) / a descarregar els bous» (Anglés, 1840: 5). Metàfora, per l’olor dels excrements i la idea de ‘descarregar’. 3 fer el (lo) bou 1 loc. ‘divertir-se sorollosament, fer animalades, comportar-se irracionalment’. «Demprés de dormits y farts, / (...) a la volta, que el busilis / de la festa en ella està. / (...) Y demprés que anem dos hores / fent lo bou embahucats, / (...) a casa» (Cosme Nespla, 3), «Com y a qui en poc [de vi] ne té prou, / y sens consènsia ne beu, / escomensàrem arreu / a fer casi tots el bou. / Quins cuhets, y que cansons!» (Fambuena, 1877: 6). 2 loc. ‘contradir, fer la contra’. «–Tio Lluc, no mos fasa el bou. / –Com el bou? / –Bull... dir..., la contra. / Els chics se volen casar, / y yo aprobe el matrimoni» (Alapont, 1869: 13). 4 soltar el bou (a algú) loc. ‘escridassar, renyar’. «–Vosté és un brivó, un malvat! / (...) –No vinc d’humor (...), / con que no me soltes el bou, / perquè en poquet ne tinc prou» (Escalante, II, 388). Locs. NR (3, 4). Metàfores fonamentades en el caràcter irracional i poc amistós dels bous. Cf. ser un bou ‘ser de genio fuerte e irascible’ (MGad.).

bovalia m. i f. ‘persona ximple; babau’. «–Tu vols casar-te? / –Yo? Sí. / –Pués bobalia, yo també...» (Guzman, 1900: 20). Mot NR. En castellà bobalías ‘tonto’, derivat de bobo (cf. Luque et al., 2000: 65). Cf. ¡mucho bobal! ‘ganancia inútil’ (Martínez Sevilla, 1976: 114).

bovina 1 f. ‘estupidesa, neciesa’. «El siñor conde ya coneix la bobina dels españols, per a riure’s com un bachoca de la mochiganga de setembre. Ya sap el siñor de la cara forta que els lliberals la tenen fluixa, y són tan molls de morro y tan baixos de dabant com ells mateixos» (El Mole, 1840-41: I, 127), «Y al veure estes bovines, / aturdit es quedà Pere Martines, / que, vent-lo en aquell sable, / es pensà que el Calbet era el diable» (Gatomàquia, 17). 2 f. ‘embadaliment, encantament’. «les chens animoses / feren llums a millanars / de infinites diferències, / que em teniem ambobat. / (...) Y fon tanta la bobina / per a mi que, sens pensar, / me se va pedre el meu Sento. / (...) Com poguí pasí la nit, / (...) però a l’esclafar de l’alva, / comencí tot atontat / a pasechar per València» (Leon, 1784d: 2). Accs. NR. Cf. la locució menjar bovina ‘ésser molt estúpid’ (Rondalla, 16; El Mole, 1855: 5; Monsiur Laroà, 7; DCVB II, 639), ‘hacer el bobo o el simple’ (Caps, 116). Cf. «lliberals bolònios, que mencheu més bobina que rollos» (El Mole, 1855: 5). En El Mole, mantindre’s de bobina té un sentit similar: «Que hi acha lliberals doctes y empeltats de tontos que·s chuplen estes ñesples y es mantenen de bobina!» (1840, I, 360). En Esc. beure algú aigua de bobina ‘tener buenas tragaderas, ser un papanatas’. Deu tractar-se d’usos metafòrics de bovina ‘planta de la família de les borraginàcies’, identificada amb la borratja (EscLl.; MGad.). Els brots joves i la part dental de les fulles de la bovina, bullides, es poden consumir com a verdura. Es tractaria, doncs, d’un menjar considerat de poca substància, insuls. D’ací el sentit pejoratiu que adquireixen les expressions anteriors, i per extensió el mateix substantiu bovina, que formalment també podria fer referència a l’‘excrement de bou’. Es veuria com un signe de niciesa, de poc de seny, el fet de mantenir-se de bovina. Les fulles i les flors de la borratja s’usen també per a preparar infusions de propietats diürètiques i sudorífiques, cosa que explica les expressions beure aigua de bovina i suc de bovina: «com si els españols no foren tontos y no els hagueren empeltat a tots la pallola en suc de bobina» (El Mole, 1840-41: I, 68). A això cal sumar la més que probable influència addicional del parònim bovo i de l’arrel expressiva bobi-, que trobem en mots com bobià i bòbila (cf. DCECH, I, 603; DCVB, II, 531).

bovo de Còria loc. ‘ximple, babau, pocasolta’. «perquè (...) sempre se li antoixà un bovo de Còria y un ase dret y fet» (Rondalla, 37), «Però als qui els trencaria yo una estaca en les costelles és a tots aquells bobos de Còria que (...) tenen el cos ple d’alifacs y mataüres, y en tota la fe de la dotrina cristiana, crehuen que·l bañ d’esta nit els ha de llevar tota la roña y tots els mals esperits que·ls atormenten» (Llombart, 1877: 122). Loc. NR. El personatge del bovo de Còria era molt popular en terres valencianes als segles XVIII i XIX. Martí Gadea li va dedicar un parell d’articles dels seus Tipos, «per ser tan popular en lo nostre reyne», a pesar de no ser valencià (pp. 58, 254-255). En el setmanari El Mole fins i tot se li canviava satíricament el nom a València: «...esta València dels bobos, que, segons els bobos que hi a en ella, y lo que conten del bobo de Còria, a conte de dir-li Valènsia del Sit, debia dir-se Valènsia de Còria» (1840 I, 227). Sobre els hipotètics orígens d’aquesta locució, vegeu Buitrago (2002: 252).

braç 1 alçar el braç loc. ‘pegar, colpejar’. «–Dizpenzeu la granerà. / No anaba per a vozté, / era pa un pillet (...). / –Cuant alse el bras atra volta, / diga vosté pa qui és» (Millàs, 1914: 44). → mà 4. 2 allargar el braç loc. ‘pagar’. «–Com has trencat els cordons? / –Que com? Allargant el bras. / –No caic. / –Afluixant la mosca» (Millàs, 1884a: 19). Locs. NR. Imatge metonímica en la qual s’expressa l’acció de pagar per l’acció física que típicament l’acompanya d’estirar el braç.

braga 1 m. ‘home apocat, que es deixa dominar per la dona’. «No està mal... Miren la moixa / com l’engatusa y l’halaga! / Y ell està fet tot un braga» (Ximeno, 1893: 21). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 645) figura només en plural. Hom associa satíricament un comportament considerat poc viril amb una peça de roba típicament femenina. Metàfora. 2 traure’s les bragues loc. ‘bescantar-se, difamar-se’. «perquè sobre el dot y els interesos y sobre els traques y vestits de l’abalot hagué molts alts y baixos de una y atra part, y es tragueren les bragues fortament» (Rondalla, 40). Loc. NR. Metàfora. Per la humiliació o situació compromesa socialment que suposa literalment traure a algú les bragues. 3 traure les bragues a l’aire (a algú) loc. ‘bescantar, criticar’. «en contra dels parlanchins qu·en tot vehuen la mala fe (...), y que no desperdisien ocasió ninguna de traure-li les bragues a l’aire al benèvolo client nostre» (Llombart, 1877: 278). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND.

bragassa / bragasses 1 m. ‘home sense energia, fluix, apocat’. «No·n té la culpa ella / (...), sinó eixe bragasa» (Salvador, 1876: 21), «No sigues tan cudol que te propases, / pensant-se qu·és el pobre algun babieca, / qu·encara que de brau masa no peca, / tampoc és, com tu et creus, algun bragases» (Llombart, 1877: 283). Acc. ND (bragasses). Figura en Esc. i MGad. També és popular en castellà bragazas (cf. Seco, 1970: 304; Sanmartín, 1998a: 128, Carbonell Basset, 2000: 76-77; Luque et al., 2000: 73). Derivat pejoratiu de bragues. La forma en singular no la recullen els diccionaris. 2 m. ‘home malforjat, vestit amb roba massa ampla’. «S’aplica a l’home desfargalat o desgalijat, que la roba li plora damunt, ademés de que li la fan tan ampla y folgà, que pareixen sachs, y siga ell un bragaces» (Tipos, 210). Acc. NR al DCVB ni al DIEC. Metàfora fonamentada en el sentit recte de bragues ‘especie de calzones anchos’ (MGad.).

bragat m. ‘home sencer, enèrgic i decidit’. «que fusile a don Carlos en seguideta que el capdelle, y que fasa lo mateix en lo Tortet michafiga, que pareix brinc-y-mich, y en la rogativa de foches y bragats que li va raere» (El Mole, 1837: II, 172), «Així li sol contestar / doña Camila al seu home; / eu, y aquell és més bragat» (Escalante, III, 120). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. En Llorens (1983: 43) ‘hombre valiente, fuerte, resuelto, atrevido’. També en castellà: bragado ‘animoso, valiente’ (Besses, 1905: 38), i en aragonés: bragau ‘valiente’ (Endize, 346). En el primer exemple sembla usat en sentit irònic, car forma parella amb el mot despectiu fotja ‘persona mandrosa, fluixa’, i s’aplica als enemics carlins. Com en altres casos, la bragadura, l’entrecuix, funciona en els homes com a símbol de virilitat, d’energia.

bramar 1 intr. ‘ser molt intens, escalfar molt’. «ya està l’inglés patillut / prenint atra volta el sol. / Ma qu·és capricho! En l’estiu / y en un ponent que brama, / estar resibint la llama / del sol que·l torrarà viu!» (Palanca, 1871a: 4). Acc. NR. Metàfora fonamentada en la idea de força i intensitat continguda en l’acció de fer brams. 2 estar (algú) que brama loc. ‘estar molt enutjat, irritat’. «–Ella està que brama! / –Y hu farà tal com hu diu!» (Colom, 1881: 22). Loc. NR.

brases, estar (trobar-se) en loc. ‘trobar-se, estar, impacient, esperant (alguna cosa) amb ànsia’. «Li dic que em trobe en brases, aguardant que escomence» (El Mole, 1837: II, 5), «Pués, y això? Què maquines? / Estic en brases!» (Millàs, 1876: 23). Loc. NR. En castellà estar como en brasas o en brasas ‘estar inquieto y sobresaltado’ (DRAE, 1970: 200). Metàfora. L’acció de cremar s’associa sovint amb l’alteració intensa de l’esperit per alguna passió; segurament per analogia amb la intensitat i la vivesa que representa la potència del foc.

brear tr. ‘pegar, apallissar’. «El señor baró, / que si en una tal peñora / nos pillara de rebot / así parlant, nos breaba» (Un pillo, 18). Mot NR. Pres del castellà. Figura en Besses (1905: 38). També se’n diu dar brea ‘golpear’ (Carbonell Basset, 2000: 78). Segons Coromines (DCECH, I, 657), és una «metáfora marineril», documentada des de principis del segle XVIII.

bresquilla 1 f. ‘bomba’. «Bombardeo. / Com tu, Mahomet, molt chilles, / y la morisma tant lladra, / no és estrañ que hui la escuadra / vos regale eixes bresquilles» (Almodí 1860: 5). Metàfora expressiva i irònica, possiblement evocadora de la forma esfèrica de la bomba. (→ armela, confit, gínjol, oliva, peladilla). 2 f. ‘embriaguesa’. «–Cuando un amigo me invita, / a lo más una cañita. / (...) Però a mi naide m’ha visto / agafar una bresquilla. / (...) –Eres un bufat» (Escalante i Feo, 1900: 15). Accs. NR. Altres noms de fruits i plantes són usats en diverses llengües amb referència a l’embriaguesa, en part potser per l’expressivitat dels vocables. Cf. castanya (Pomares, 1997: 93), prune (Colin, Mével, 1990: 517), berza, cebollino, tomatera, alcornoque (Suárez Blanco, 1989: 105-107, 144).

brinc, en un loc. ‘ràpidament, de pressa’. «pos a escoltar-te em detinc. / Digues què vols en un brinc» (Mulet, 1987: 144). Loc. NR. Del castellà brinco.

brivó ‘persona vil, menyspreable’. «Com “ha fartat”? So bribó. / Això és modo de parlar?» (Martí, 1997: 343). Mot NR al DIEC, 1a doc. El mot brivó és un castellanisme ja antic en la nostra llengua, on es documenta al segle XVI, amb el sentit de ‘persona que va a la briva, gran trapella, que viu bé com pot, sense esforç i sense escrúpol’ (cf. DCVB, II, 673; DECat, I, 245). Tanmateix, en aquest cas s’usa més aviat com a insult, de manera genèrica, mostrant enuig i animadversió contra algú, acusant-lo de persona menyspreable. En Pomares (1997: 62) ‘malvat’, i en el DCVB (II, 674) també ‘persona polissona, mal intencionada’.

brivonot m. ‘gran trapella’. «xica, no et cases en ell. / Mira que és gran juador, / que en les birles a tota hora / l’encontraràs al pont Nou. / (...) Mira que és gran brivonot» (Martí, 1996: 92). Mot NR. Derivat pejoratiu de brivó.

bromedari → dromedari.

bromera 1 f. ‘litigi, altercació de poca importància, insignificant’. «Basta. Sofisientemente / se halla el punto descutido. / Debatida la cuestión, / y resultant qu·és bromera, / a voràs tu la manera / de alevantar la sesión» (Liern, 1861a: 26). Acc. NR. La bromera, a pesar del gran volum que pot abastar, és desfà fàcilment. 2 bromera de sabó loc. ‘litigi, altercació de poca importància, insignificant’. «Ya pareix qu·està el sel ras. / Tot no-res; una bromera / de sabó, per supost» (Liern, 1861a: 36). Loc. NR. Cf. «li diu que tot era bromera de sabó, i ell entonces (...) te besava les mans» (Hernández Casajuana, 1964: 43).

brossa 1 f. ‘paraules o capteniments fútils, insubstancials, inútils’. «Senyors meus, anem al fallo / i no gastem tanta brossa» (Morlà, 185), «Dones, los llaurons som plans. / No gastam palla ni brosa, / sinó tostem al gra, al gra. / Això de la policia / són només ceremonials / que van per la part de fora, / y és tot ayre en bon romans. / Lo llauró per part de dins / aprecia les amistats» (Ros, 1748: 2), «estaries calfante el perol (...) per a omplir, encara que siga de brosa, catorse caretes de paper imprés» (El Mole, 1837: III, 6), «Ell brosa no en gasta may» (Escalante, I, 362). Acc. NR al DECat. ND. En el DCVB (II, 684) aplicat només a paraules. Metàfora fonamentada en el caràcter inútil i perjudicial de la brossa o herba silvestre no conreada. 2 f. ‘persona insignificant, incapaç’. «ya sé que diuen grans coses / del pare Visent Ferrer, / que si sertes han de ser, / sen Pere y sen Pau són broses» (Milacres, 199). Cf. en val. brossós ‘persona que es vesteix, o treballa, o fa les coses arreu, sense cura’, ‘brut’ (DECat, II, 276), a Calaceit ‘poc delicat, especialment en el menjar’ (Blanc, Martí, 1994: 44); en terres aragoneses brozas ‘persona negligente, descuidada y desmañada’, ‘persona zafia y desaseada’, brocero ‘chapucero’, ‘poco delicado para comer’, ‘zafio’, broceras i brozoso ‘torpe, desmañado, desaseado’ (Endize, 355, 358; Moneva, 2004: 109, 110). 3 f. ‘aliment insubstancial, poc nutritiu’. «li portava tramussos, / xufes, castanyes, torrat (...). / Menjades que sols a xics / i a dones els ve a agradar, / que, si omplin molt el ventre, / crec que greix ninguna en fan. / Ja sé també que açò és brossa» (Martí, 1996: 97). Per la poca valoració alimentària de la brosa. 4 f. ‘menjar’. «Los frares, senyor, (...) / tots porten brossa al niu, / lo menjar jamai los falta» (Morlà, 204), «Me trove com el que ha tengut una fartera (...), que mentres té la brosa en lo ventre, tot és rotar» (El Mole, 1837: II, 105), «En fi, en tu tot és debaes. / No penses més que en la brosa (acsió de menchar)» (Bernat i Baldoví, 1859b: 7). Per extensió a l’aliment en general, amb un cert matís despectiu. Cf. brocero ‘que es poco delicado para comer’, en aragonés (Pardo Asso, 1938: 64). 5 f. ‘diners’. «–Pense que hui al pare Andrés / el tindrem de bon humor. / (Rient-se) –Per què duem brosa al niu, / y a la gàbia gafarrons? (Pegant en la mà en un bolsillo a hon estan els dinés)» (Un pillo, 12). Ací la brossa és vista com un element apreciat, com ho pot ser per als petits ocells dels nius. 6 f. ‘defecte, màcula’. «sempre ha de demanar limosna o té d’anar en la braga fora el que té una fulla de servisis de sinc fulls sinse brosa?» (El Mole, 1840-41: I, 215). Accs. NR (2-6). 7 embolicar brossa (a algú) loc. ‘enganyar-lo, ensarronar-lo’. «–Con que, és dir, que en maestria / sols embolicar-me brossa? / –I d’astò fa vosté cas?» (Sainets il·licitans, 338). Cf. meter broza ‘incordiar’ (Martínez Sevilla, 1976: 106). 8 ficar brossa en lo niu loc. ‘copular’. «Una dama com yo, no és trista cosa / no tenir qui en lo niu li fique brosa!» (Mulet, 241). Locs. NR. Metàfores. → niu.

brosquil, al loc. ‘a mal viatge’. «L’atre que veu al companyero que anava fent taleca (...), tragué un trabuch, li alçà les barres y al brosquil!; (...) passà de part a part a Gimo del Portal» (Rondalla, 31), «–Andreu, sotana. / –(Ya no m’aguante. Al brosquil!)» (Palanca, 1884: 13v). Loc. NR. Metàfora. En el DCVB (II, 684): brosquil ‘bosc espés, quasi intransitable’, localitzat a Paüls, Tortosa i el Maestrat; també amb la variant brusquil ‘bosc espés i embardissat’ (DECat, II, 305), ‘bosc espés, de difícil ingrés o pas’ (Mestre, 1916: 89). No es limita, però, al tortosí. En Esc., EscLl. i MGad. Ves al brosquill!, expressió que denota disgust, enuig o desaprovació, traduïda ‘anda, vete enhoramala’. Als segles XVI i XVIII documentem aquest mot en valencià amb referència a un indret per al bestiar: «dos vedelles vives excel·lents de brosquil» (Martí, 1994: II, 292), «el brosquil no s’ha criat / per a que l’ocupen bèsties, / sinó per a mi, per a tu, / i tal volta per a eixe» (Martí, 1996: 134), «En suma, ells [els toros] se compongueren y estaven tan irritats com aquells que·n los brosquils pasturen per ses marjals» (Barberà, 1905: 172). En aragonés brosquil ‘redil’ (Borao, 1859: 127; Pardo Asso, 1938: 64; Endize, 357), ‘especie de apartamento dentro del corral para separar a un animal del resto del ganado’ (Gil, 1999: 24), ‘pequeña cabaña para los borregos recien nacidos’, despectivament ‘vivienda pequeña y de malas condiciones de habitabilidad’ (Díaz-Peco, 1963: 306), amb la variant brusquil ‘corralico donde engordan los ternascos’ (Endize, 359), ‘pajera en donde ponen las ovejas que rechazan lactar sus crías’ (Moneva, 2004: 110), i embrosquilar ‘poner el ganado en el redil’ (Pardo Asso, 1938: 134).

brot 1 m. ‘penis’. «Va buscant l’herbeta verda / la vaca per la devesa, / i aplega el bou, i (...) / d’una altra herbeta un bon brot / li amostra, i li’l clava tot, / com l’agulla en un canut» (Bernat i Baldoví, 1845a: 20). Acc. NR. Metàfora formal. 2 (ni) un brot loc. ‘gens; res’. «ham anat pronosticant del mateix modo que ho férem en lo El Mole antic, y no ham errat ni un brot» (El Mole, 1840-41: I, 67), «No es pensen que sé lletí, / (ya ho he dit ans). No en sé un brot» (Un pillo, 61), «y lo qu·és dormir, ni un brot» (Milacres, 104), «Ja està enterat. / Ha vingut en el instant, / i pensa arreglar-ho tot, / sense deixar-se ni un brot» (Sainets il·licitans, 396). NR al DECat, 1a doc. Segura (1996: 140) documenta sense fer-ne mai un brot. En el DCVB (II, 686) només es registra com a quantitatiu, però veiem que s’usa així mateix com a indefinit negatiu. Fórmula col·loquial intensificadora de la negació, fonamentada en la petitesa d’un brot, que acaba de pujar d’un borró. 3 no fer-ne un brot loc. ‘no treballar gens, no fer gens de treball’. «Casar-te y no fer-ne un brot, / tot va ser u» (Escalante, I, 54), «–Y hui que pensaba yo / anar (...) / a treballar. / –Tu, que may n’has fet un brot?» (Badia, 1904: 10), «hi a temps per a encomanar-se a Déu y per a fer faena, qu·és lo que no volen moltes d’elles, y per això volen ardits y traces per a no fer-ne un brot» (Tipos, 23). Loc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc.

bruixa 1 f. ‘dona dolenta’. «–Dona, / no sigues chodia. / (...) –Te pesigaré. / –Y què va de chodia a bruixa...? Res» (Balader, 1883: 21). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora. 2 f. ‘dona tafanera’. «Una agüela molt dotora, / sols per ohuir y saber, / aguaità en la nit de nòvios / pel pañ de casa Quiquet. / Mes, sens ducte, alguna cosa / molt grosa vórer degué, / cuant, de pronte, la molt bruixa, / pegà a fuchir fentse creus» (Llombart, 1878: 34). 3 f. ‘dona luxuriosa, adúltera’. «Què sap la mala ventura / per a que este afaramàs / s’enamorara del frare? (...) / Marxí tot ple de manies / y pensant com arreglar / el dar-li un xasco a esta bruixa» (Martí, 1996: 109), «Yo en ma vida ha tingut sels, / però les dones són bruixes» (Palanca, 1859a: 11). En Pomares (1997: 63) bruixa calenta ‘dona luxuriosa’. 4 f. ‘dona maldient, enredaire’. «–Qui u diu això? / –La so Nàsia. / –May, la bruixa volaora! / Borracha, més que borracha!» (Escalante, II, 75). L’adjectiu voladora, qualitat atribuïda popularment a les bruixes, intensifica el sentit pejoratiu del mot. 5 f. ‘dona dominant, prepotent’. «Si la filla li pareix, / m’a tocat la loteria. / Però Amparito... ca,... no (...) És tonteria / el comparar-la a sa mare, / mala bruixa volaora / y ademés pentinaora» (Fambuena, 1881: 11), «Bruixa! / (...) Esta dona és un gavíria» (Ximeno, 1893: 42). 6 f. ‘dona astuta, eixerida’. «Totes les plantes arruixa, / cuant veches qu·és menester. / La dona deu ser ben bruixa, / y així cria en lo planter / safanòries com la cuixa» (Ensisam, 196). Accs. NR (2-6). Es tracta de diferents accepcions metafòriques del terme bruixa, de caràcter pejoratiu, a excepció de la darrera, les quals són extensions del sentit primari del mot. Fan referència a comportaments femenins en general dolents; per això es poden considerar incloses dins la definició més general que en dóna el DCVB (II, 692), si bé sense concretar els termes de la dolenteria (‘dona dolenta, de mala intenció o de conducta sospitosa’).

bu 1 m. ‘fantasma, ésser fantàstic que fa por’. «Hi a un fantasma que·s diu bu, / y pocs saben a on està» (El Mole, 1837: II, 364), «Té por que l’agarre el bu?» (Escalante, II, 135), «Cuant dic yo qu·así hi a un bu...!» (Balader, 1883: 15). Mot NR al DIEC, acc. NR al DCVB i ND. També en castellà: bu ‘ser imaginario para asustar a los niños’ (Carbonell Basset, 2000: 79). Metonímia fonamentada en el so que emet el papu per tal d’esporuguir els infants (DECat, I, 528). A Villena bu i bubo (Soler García, 1993: 55), a Oriola bubo ‘coco, fantasma para asustar a los niños’ (Guillén, 1974: 249), a Anna buto ‘el coco, personaje para hacer miedo a los niños’ (Martí, Aparicio, 1989: 32). 2 m. ‘persona que infon respecte i temor’. «Lo millor / és eixir rechidor (...). / Tots la vènia te dispensen (...) / Del Repés pots ser el bu, / y a un forner menchar-te’l cru» (Escalante, II, 545). Extensió semàntica de la primera accepció. 3 m. ‘por, temor, aprensió’. «–Tinc nòvia (...), / mes no sé / si ella me vol o no a mi (...). / –Tu no faràs may fortuna (...) / De cobardes no s’escribe, / audàsia y fora tontuna. / Si a mi, com a tu, eixe bu, / me llevara la osadia, (...) / hui en lo dia / no·m faria cas ningú» (Garcia Capilla, 1874: 11-12). Creació metonímica sobre la primera accepció. 4 m. ‘emoció amorosa’. «Ya no el vull. Ploraré hui, / penant y en malenconies. / Cuant pasen dos o tres dies / encara te tindré así. / Allà al dia cuart, el bu / me farà encara un cuquito..., / però des de el quint, maldito / si pensaré més en tu» (Liern, 1862a: 35), «Quin dolor! Yo la idolatre; / a mi em desprecia, mes tu / li fas en lo cor sert bu / que no li’l fa ningun atre» (Palanca, 1872: 21). Accs. NR (2, 3, 4). En la quarta accepció, amb referència a un altre sentiment intens, com és l’amor. 5 fer el bu 1 loc. ‘amenaçar, fer bravates, gallejar’. «perquè encara que yo tire alguna valentonà y diga que no tinc por a tot lo món (...), a voltes no las tengo todas (...). Tinc por y chille, / y fas com tu/ gallejar sempre / y fer el bu, / y si me peguen, / cante el mambrú» (El Mole, 1840-41: I, 266), «–Pues ya que a tanto se atreve / y a insultarme se propasa, / hoy le embargo hasta la casa / o paga cuanto me debe. / –Pués ya que ve fent-me el bu, / y estic ficat en lo trot, / no vullc donar el meu vot / pa vosté ni pa ningú» (Garcia Capilla, 1872a: 22). En MGad. fer lo bu ‘amenazar con algún peligro real o aparente’, semblantment al castellà hacer el bu ‘asustar, amedrentar’ (GDED). 2 loc. ‘tractar d’afalagar o d’impressionar algú per a persuadir-lo a fer alguna cosa’. «–Pare, per l’amor de Déu. / Perdone’l, perdone-lo (...) / –Que no (...) / –Yo no me casaré en ell, / mes no·l traga de Meliana (...) / –Això és que me fas el bu. / Que tu m’has amenasat / y m’has dit de que el volies / y que·n ell te n’aniries / d’así per ofisialà» (Garcia Capilla, 1871a: 17), «–Perdona’m, si és qu·ha pogut / dudar de tu ni un minut. / Torna a mi, torna al moment (...) / Que no me vols perdonar? / Vinga, anem, contesta. / –No (...) / No fases el bu, / que no vullc desesperar-me, / y estic dispost a casar-me / en cuansevol, manco en tu» (ibid., 20). En MGad. fer lo bu ‘andar a escondidillas, haciendo cocos’; en castellà hacer cocos ‘halagar a uno con fiestas o ademanes para persuadirle a hacer alguna cosa’(GDED). 3 loc. ‘galantejar, fer la cort’. «Yo tinc ya a qui fer el bu, / si bé encara de raspó; / con que entre Pepica y yo / només se tracta de tu» (Balader, 1885: 102), «–Y tu no has trobat ningú / que te fera may l’amor? / –Un nóvio? Chesús!, que horror!... / No vullc que·m fasen el bu» (Rubert, 1897: 17). Accepció que deu estar relacionada amb l’anterior, car galantejar algú és en certa manera una forma d’impressionar-lo o afalagar-lo, en aquest cas amb intencions amoroses. 4 loc. ‘mostrar una actitud esquiva, esquerpa, amargada’. «L’amor m’imflama, / y em canse de fer el mut, / que·n este món és sabut / que·l que no plora no mama (...). / Deixant, pués, de fer el bu, / li done a la llengua solta / pa que sàpies d’una volta / que·t vullc pa casar-me en tu» (Balader, 1871b: 11), «Ha de anar per lo carrer / a tot hora fent el bu, / sinse dir res a ningú, / encà que·m parlen primer, / pa que tot lo món sospeche / que yo, que era tan cabal, / m’[he] tornat un animal / des de que en vosté festeche» (Fambuena, 1881: 6). Aquesta accepció podria tenir certa relació amb la condició d’ànimes en pena dels fantasmes. → butoni 6. Cf. hacer el bu ‘hacer el ridículo, con intención de gran seriedad’ (Saragossa) (Moneva, 2004: 111). 6 temptar el bu (a algú) loc. ‘enutjar, irar’. «perquè si me tenta el bu, / so Pere, els nasos li asclafe» (Palanca, 1859b: 8). Locs. NR.

buc 1 m. ‘neguit; gelosia’. «–Que és sa filla una chitana / de molt mala condisió. / –Home, sempre en eixos bucs / me vens huidant el servell» (Palanca, 1859a: 10), «Ella, caent-li la baba, / estaba ohuint al soldat / (...). Dirà que no és veritat / lo c·a palpat, lo c·a vist? / Me dirà que ple de bucs / li vach huidant el servell?» (ibid., 25). 2 m. i f. ‘fartaner, persona que menja molt’. «Air, acaban de l’olla, / ma qu·és menester ser buc, / se menchà les cuatre lliures / que tu portares de llus!» (Escalante, II, 348). Buc, -ca ‘fartó, -ona’ es troba en els diccionaris valencians del segle XIX (Esc.; MGad.). Cf. Quin buc estàs fet (Callosa), Menja com un buc (Benimantell), aplicat a la persona fartona (Colomina, 1991: 128). També es coneix com a malnom (Casanova, 1997: 259; Garcia i Perales, 1997: 441). Sinècdoque humorística, fonamentada possiblement en el sentit de buc ‘cavitat interior del ventre’ (cf. DECat II, 313; DCVB, II, 707). 3 buc de guerra loc. ‘persona agressiva’. «allí (...) / hi a un home que, per les señes, / deurà ser aquell anglés. / El mateix que (...) / Patrísia tant l’adoraba (...). / Pués si·t veu y és buc de guerra...» (Palanca, 1871a: 3). Accs. NR (1, 2, 3). Metàfora bèl·lica. 4 ficar-se (posar-se) en bucs loc. ‘posar-se en assumptes aliens, que no ens atenyen’. «Mes deixem filosofies. / Qui em fica a mi en eixos bucs?» (Martí, 1996: 193), «Entenga’s com s’entenga, el cas és que ells s’entenen y el meu chic no·s fica en bucs» (Garcia Parreño, 1845: 453), «Vosté està ya masa moll / pe a ficar-se en eixos bucs» (Escalante, I, 436). Loc. NR al DECat, 1a doc. Figura en Raspall, Martí (1994: 341). 5 ficar-se en bucs loc. ‘posar-se en perills o dificultats’. «per ara no em fique en bucs, / no siga que perda els cucs / y acha de pagar la fulla» (Zapaté, 1855: 9v), «Se n’anirem a Suïsa. / Allí estarem prou segurs? / Diable, y si asò s’allarga, / y se acaben els menuts... / (...) Calma; no es fiquem en bucs» (Escalante i Feo, 1891: 8), «ton pare està ficat en un buc (...) Chuano se trova complicat en la cuestió anarquista que s’ha descubert» (Asencio, de Hoyos, 1896: 15). Loc. NR al DECat, acc. NR. El matís d’afer perillós o dificultós no és recollit pels diccionaris. Sovint es troba també en els exemples de 3. L’expressió deu estar fonamentada en l’accepció de ‘rusc’, tenint en compte el perill que aquests suposen per als qui s’hi acosten sense prevenció.

bucòlica f. ‘menjar, aliment’. «–Digues, quin és el millor gobern? –Aquell que diuen els llauradors, cuant a u el tracten bé de bucòlica» (Tabalet, 86), «La criatura es manté / de l’aire u de la bucòlica?» (Escalante, I, 104), «M’agraen més les bucòliques / de ma casa. Soparàs / en mosatros?» (Lladró, 1888: 14). Acc. NR al DIEC. Es documenta ja en el Baró de Maldà (DCVB, II, 709; DECat, II, 315). També en castellà popular (Besses, 1905: 40; DCECH, I, 686). Homosemització jocosa amb el parònim boca.

budells, ratllar els loc. ‘molestar, enutjar, fastiguejar, irritar’. «El Mundo és un periòdic que em ralla els budells, que no·l puc veure» (El Mole, 1837: I, 282), «–¿Quién es?... / –(Me ralla els budells)» (Escalante, I, 155), «–(Els budells me ralla) / –Pareix qu·estiga enfadà...» (Arnal, 1877: 20). Loc. NR. Metàfora plàstica i visual, amb una concretització bastant habitual en el registre col·loquial.

buf 1 m. ‘espai molt breu de temps, instant’. «Tres dies hagué de festes, / que·n un buf se n’han passat» (Ros, 1746: 2), «Un mes? Ni una hora ni mitja, / ni un instant, ni un buf, ni gens» (Martí, 1996: 244), «La nostra vida és un buf» (Lo romancer, 20). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Imatge fonamentada en la idea de brevetat d’un buf d’aire. 2 pegar un buf en lo cor loc. ‘impressionar, colpir, enamorar’. «Respongué’m com a beata, / i ab ses dolcetes paraules / pegà’m en lo cor un buf, / i restà tot lo meu cos, / d’enamorat, camacuc» (Morlà, 46). Loc. NR.

bufa 1 f. ‘veixiga’. «cuant els bous solen matar, / sempre me daben la bufa» (Nelo el Tripero, 191). Acc. ND al DCVB. Arriba al castellà de la Canal de Navarrés (Martí, Aparicio, 1989: 32). També en diminutiu, bufeta (cf. Veny, Pons, 2001, làmina 75). Segons Coromines (DECat, II, 320), aquesta accepció «es basa en la idea d’objecte que hom bufa per dins, i en què hom bufa endins, inflant-lo». Cf. bufeta ‘escrot’ al Baix Vinalopó (Segura Llopes, 2003: 180). Metàfora. 2 f. ‘embriaguesa’. «Hamos de tomar / micha bufa!» (Escalante, I, 689), «–En bebiendo otras seis copas, / me voy a poner de un temple... / –Ell de si en poquet s’atufa, / con que, si pren micha bufa, / fasen vostés el favor» (id., II, 441). Acc. NR al DECat i ND. El recullen MGad. i Pomares (1997: 63); en l’ALPI figura en diferents localitats valencianes; a Biar bufera id. (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25). Cf. anar amb una bufa com un cep ‘anar ebri’ (Gascón, 1999: 160). També es coneix a les comarques castellanoparlants veïnes bufa i bufar(se) (Llatas, 1959: I, 142, 143; Martí, Aparicio, 1989: 32; Soler García, 1993: 55). Arriba a terres aragoneses: bufau ‘borracho’ al Sobrarbe (Endize, 365), bufarra ‘bebedor excesivo y habitual de vino’ i bufarrina ‘borrachina’ a Barbastre (Moneva, 2004: 111). En castellà col·loquial també n’hi ha alguns testimonis, però sembla que no és un mot gaire habitual en aquesta llengua. Sanmartín (1998: 137) diu que en bufarse ‘emborracharse’ ha influït de manera determinant la veu catalana bufar-se id. i que s’usa especialment en zones de contacte amb el català. Sembla ser més conegut a Cuba: bufa ‘borrachera’ (Carbonell Basset, 2000: 80; Haensch, Werner, 2000: 88), bufandillo ‘borracho’ (Luque et al., 2000: 75) i bufadera ‘borrachera’ (Cuba i Mèxic) (Suárez Blanco, 1989: 208).En l’antic Vocabulario de Germanía de Juan Hidalgo figuren bufia ‘bota de vino’, per a Coromines (DCECH), «por lo bufado o inflado de la misma», i bufiador ‘tabernero’, i en les Poesías germanescas de Hill bufio ‘bota de vino’ (Chamorro, 2002: 181, 182; Hernández, Sanz, 2002: 96; DCECH, I, 611). → bufar. 3 interj. «Bufa, caferro! Eixa sí qu·és llesca» (El Mole, 1840-41: I, 14), «Bufa! Y quins moderats més encesos y més endemoniats hi a en Ingalaterra» (ibid., 220). NR al DCVB ni al DECat. Figura en Pomares (1997: 63) i Verdaguer (1999: 43). Assenyala sorpresa i admiració. 4 en un dir bufa loc. ‘en un instant’. «Diuen c·asò marcha molt poc a poc, però yo dic que, si aplega a marchar més a presa, en un dir bufa mos empasem com la esca» (El Mole, 1837: I,: 199). Loc. NR. Metàfora fonamentada en la brevetat de l’acte de dir bufa.

bufacaldos adj. ‘vanitós, presumptuós’. «–No sabia... es... la muchacha. / –Oy! Muchacha és la crià! / Bufacaldos!» (Escalante i Feo, 1897a: 36). Mot NR. Compost sobre bufar. Amb un sentit semblant bufanúvols (DCVB, II, 713; Hernández Casajuana, 1964: 19).

bufalaga 1 f. ‘farsa, aparença, futilitat’. «Qui de renda amostra mil, / ben mirat i tret en net, / es mor de fam i de set. / (...) Està lo món tan sotil / i té lo pobre tal plaga / que aquell que té més no paga / i qui no té fa tramoies, / portant prestades les joies, / i tot ve a ser bufalaga» (Morlà, 75). Probablement convé veure-hi una relació amb els parònims bufa ‘vanitat, aparença vana’ i bufar ‘fer ufana, fer ostentació de riquesa, de poder, etc.’, ja que per davall de l’aparença no hi ha res. És una «inflor» aparent i buida, com una bufa d’aire. A més cal tenir en compte que la bufalaga és un vegetal humil, ordinari, sense gaire valor, i que, per tant, se’n podrien derivar significats figurats com aquest. → brossa. 2 f. ‘protocol, cerimonial, etiqueta’. «A un marqués li posa etcètera, / lo etcètera posa a un comte. / (...) Poc entén de ceremònies: / a títols i a cavallers / amaga los abaloris. / (...) Molt poc sap de bufalaga» (Morlà, 165). Cal tenir en compte el caràcter purament aparent i ostentós, si bé important socialment, dels cerimonials i les etiquetes. 3 adj. ‘vanitós, presumptuós, pretensiós’. «–No ens dirà com s’ha humanat / a llegir? / (...) –perquè no só bufalaga, / ni só grave, ni tinc boira. / –Alguns ho tenen a menys. / –Eixa vanitat los postra» (Morlà, 185). Accs. NR.

bufalandanga f. ‘pompa, estufera’. «los padrins de la boda (...) varen ser los jurats d’esta ciutat ab ses gramalles, bol·les y massers. (...) Yo no·m posaré a pintar tota aquella estofa y bufalandanga en què anaven» (Soler, 1703: 21). Mot NR. Relacionat amb bufa, bufar i bufalaga. En terres aragoneses bufaralda ‘bufalaga’ (Endize, 365).

bufaner -a adj. ‘vanitós, presumptuós’. «Lo que sé que és bufaner / i a tots conta sa riquea» (Morlà, 256). Mot NR al DIEC i ND. Derivat de bufar. Al Puig bufarda ‘persona que fa ostentació de riquesa i poder’ (Luís, 2000: 193). Als Serrans bufón ‘fanfarrón’ (Llatas, 1959: I, 143). En aragonés bufido ‘fueros, arrogancia’ (Pardo Asso, 1938: 65); en castellà buflista ‘fanfarrón’ (Luque et al., 2000: 75). → bufar.

bufar. 1 tr. ‘furtar; llevar’.«Estos en l’enfermeria / són los que al malalt consolen, / perquè li bufen la presa» (Morlà, 158), «s’ha figurat que la nòvia / li bufe, y ell mos espia» (Escalante, I, 769), «–Yo he guañat (...) / sis quinsets (...) / –Dóna-me’ls pea mi. / –En cobrarlos, / que me’ls han quedat a deure. / –Mentira (...) / Que te’ls han bufat, traidor? / –A mi que m’han de bufar!» (id., II, 388), «Ans mos bufen la caseta» (Ovara, 1881a: 15). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Figura en Esc. i MGad. Metàfora potser fonamentada en la força de l’aire, del vent, capaç d’endur-se el que topa per davant. 2 tr. ‘guanyar o eliminar una peça del contrari en certs jocs’. «Pués jo sé molt bé que estan / moltes peces fora el marro, / que es poden molt bé bufar» (Morlà, 216), «Com cuant creu guañar vosté, / sempre li bufe la dama» (Millàs, 1876: 13). En certs jocs es van eliminant o guanyant (bufant) amb les peces pròpies les del contrari (cf. DCVB, VII, 263). En castellà soplar id. en les accepcions 1 i 2 (Autoridades, 6, 156; Sanmartín, 1998a: 773). A Torrevella bufar ‘conseguir una gran diferencia sobre el contrario en cualquier lance’, ‘ganar o perder por gran margen’ (Pérez Maeso, 1990: 24). 3 tr. ‘guanyar diners en els jocs d’atzar’. «–Ya ve en lo servell / ple de asos y de manilles. / –M’han bufat onse quinsets» (Escalante, II, 614), «Si no me fallen el rey / de copes, yo guañe el choc (...) / M’an bufat onse quinsets» (id., III, 368). 4 tr. ‘esbroncar (algú)’. «No l’atufen! / Sempre que treballa el bufen!» (Escalante, II, 626). Metàfora. 5 intr. ‘irritar-se; estar furiós’. «–Sàpia el Pelat des de hui / que aquí se ve a treballar, / i no se ve a festejar, / i si no, largo d’aquí. / –Eh! Mestre no bufe tant, / que prompte me n’aniré» (Sainets il·licitans, 213), «Pillastre! Zi nomez fera / l’aczió d’alzar-me la mà... / Y el zombrero nou? Guillerma, / reguillerma, estic bufant (cogiendo el sombrero del suelo), que Ximo li acaba de tirar» (Escalante, III, 386). Accs. NR (2-5). També en castellà (Autoridades, I, 708), per analogia amb l’acció que fan els animals enfurits. Cf. estar que bufa ‘trobar-se algú o quelcom en situació enutjosa’ (Raspall, Martí, 1994: 300), estar (algú) que bufa ‘estar una persona farta d’algú o d’alguna cosa’ (Gascón, 1999: 378). 6 intr. i refl. ‘beure begudes alcohòliques; embriagar-se’. «Diuhen a la tenda hermita, / y al beure diuhen bufar» (Leon, 1787b: III, 3), «se n’anaren a bufar / al tabernàculo que / se ven lo vi acostumat» (Segona part de Cua de Palla, BV, ms. 420, f. 136r), «Pos no farien masa por ni causarien molt de respecte, si tant se bufaven?» (Caps, 22). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. En el DCVB (II, 714) i en Pomares (1997: 64) es registra només com a verb reflexiu, d’acord amb l’ús més habitual actualment. Tanmateix, en els textos dels segles XVIII i XIX és intransitiu (bufar), i no el documentem en textos literaris com a reflexiu fins a finals del segle XIX, en el darrer exemple transcrit. Una mica abans figura bufar-se ‘emborracharse’ com a reflexiu en EscLl. i MGad., si bé juntament amb l’intransitiu bufar ‘beber licores con exceso’, l’únic que apareix encara en Esc.: bufar ‘beber mucho’. Pensem que en aquesta accepció deu intervenir la referència al gest, prou comú entre els aficionats al vi, de beure directament de l’ampolla, o de la bóta, el qual evoca l’acció de bufar, com es fa per exemple en la fabricació d’objectes de vidre, com ara ampolles. Cf. les locucions només cal bufar per a fer ampolles (Alberola, 1928: 187) i ésser bufar i fer ampolles ‘ésser del tot fàcil de fer’, i l’expressió bufar l’ampolla ‘beure una beguda alcohòlica’: «y unes salsetes picants / que es podran chuplar els dits, / sempre la ampolla bufant» (Bando cheneral, 3). També el nom Tito Bufalampolla, popular personatge literari creat pel col·loquier Carles Leon, remet a l’acció de bufar una ampolla, segurament per a beure, i la locució ser una cosa de bufa l’ampolla (Alberola, 1928: 263). En castellà el verb soplar designa així mateix l’acció de ‘beure excessivament, emborratxar-se’, des de la germania clàssica: «Ninguno le llevó ventaja en soplar hacia dentro», en un text de 1671 amb referència a un individu massa afeccionat al vi (cf. Alonso Hernández, 1977: 714; Hernández, Sanz, 2002: 448); en Besses (1905: 152) i Seco (1970: 507): soplar ‘beber’. D’ací sople i sopleo ‘bebida’ (Carbonell Basset, 2000: 684), soplado ‘borratxo’, soplen y marchen ‘borratxera’ i soplar vidrio ‘beure’, que Suárez Blanco (1989: 75-76) inclou entre els mots motivats per l’observació dels gests i postures adoptats per les persones quan beuen, particularment els borratxos. 7 intr. ‘fer ufana, fer ostentació de riquesa, de poder, etc.’ «–En lo que eixa dona bufa! / –Chica, bufar tots bufem» (Escalante, I, 246), «Saps que no m’agrà bufar» (Colom, 1872: 9), «–Una primera. / –Com bufa! / Primeres y tot, coent!» (Barber, 1889: 10). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. El recull Reig (1999: 129). A Beneixama bufa ‘persona vanitosa, que es pensa que és molt, que li agrada fer ostentació’ i anar bufant ‘presumir orgullosament de qualsevol cosa, normalment sense mèrit propi’ (Gascón, 1999: 61, 158). En Esc. bufar per vanitat ‘engreirse, envanecerse’ i bufar en caldo fret ‘aparentar’. MGad. afig bufar en caldo fresch o gelat (a més de fret), i la locució bufar molt i aventar poch ‘envanecerse, engreirse, pagarse’. Metàfora que deu evocar la vacuïtat de l’aire. 8 bufar-li-la (a algú) loc. ‘importunar-lo, pertorbar-lo, inquietar-lo’. «En pocs parroquians com ell, / a mi qui me la bufaba? / En molt poc temps m’alijaba / y en acabant al bordell / les cartes, polvos, ungüents, / tota la mehua farmàsia» (Fambuena, 1881: 17). Loc. NR. Metàfora.

bufat -ada adj. i m. i f. ‘borratxo’. «els asentaré la mà / a estes belles bufades» (Coloqui nou de lo que pasa en les nóvies, 2), «–Cuando un amigo me invita, / a lo más una cañita / (...). –Eres un bufat» (Escalante i Feo, 1900: 15). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En l’ALPI es recull en diverses localitats valencianes; a Benilloba buf ‘borratxo’ (Garcia Perales, 2001: IV, 2323-24). Per homonimització humorística bufanda ‘embriac’ i ‘embriaguesa’: «Vosté és que ve un poquet bufanda», «Tu calcula, Federico, que casa sí, casa també és bar (...) y clar, en tanta tapa que te donen, lo manco qu·agarres és una bufanda» (Hernández Casajuana, 1923: 7).

bufit 1 m. ‘manifestació d’enuig’. «y no deixar-les eixir / de casa en tants pelendengues, / que els pobres dels seus marits / no tenen brazos ni haciendes / per a sostindreu. Y al fi / tot be a parar en cachetes, / o en punt y boca y bufits» (En obsequi, 8). 1a doc. Derivat de bufar ‘estar irritat, furiós’. 2 m. ‘espai molt breu de temps, instant’. «en un bufit / faré el dinar» (Escalante, I, 624), «En un bufit, / arregla’m entre pa algo» (Bellido, 1877: 20). Acc. NR. De creació anàloga al sinònim buf. 3 d’un bufit loc. ‘en un instant’ «Tot se n’anà d’un bufit» (Milacres, 287). 4 en un bufit loc. ‘en un instant, tot d’una’. «Un arma pe a matar / sis hòmens en un bufit» (Merelo, 1870: 8). Locs. NR. La darrera la recull Llorens (1983: 45) i la fa servir Pasqual Tirado (1974: 85). Cf. fer una cosa en un bufit (Martí i Adell, 1988: 122). Metàfores intensificadores.

bugada, fer la (fer bugades) loc. ‘copular (la dona)’. «i estic cabal de mes peces, / com ho diran Joana i Gloris, / que feren moltes bugades / ab lo xorroll del meu cossi» (Morlà, 60), «Ah!, Piula del meu cor, / a on estàs que no te encontre? / Mira que et porte el canó / per a fer bé la bugada» (Mulet, 285), «Com sabré yo les bugades / que hauran fet estes fadrines?» (ibid., 288). Loc. NR. Metàfora. En l’operació de fer la bugada es ficava un canó en el forat del cossi, per on sortia en direcció a la caldera l’aigua mesclada en la cendra i convertida en lleixiu (cf. DCVB, II, 718-719). → canó.

bugre m. ‘persona dolenta, menyspreable’. «los bugres gavaigs» (Leon, 1808: 1). ND al DCVB. Mot d’origen francés, aplicat sovint com a insult als francesos (cf. MGad.; DECat, II, 360-361). També es coneix en castellà (Luque et al., 2000: 75-76).

buidabolses m. ‘lladre’. «Lo atre era aquell jutje / que li diyen so don Blas, / asesor de la Yntendència, / buidabolses afamat. / Este vivia de astúcia» (Blasco, 1984: 42). Acc. NR. Metonímia. Cf. buidabutxaques, buidapisos (Pomares, 1997: 64; Verdaguer, 1999: 43-44), escurabosses i tallabosses id. (Verdaguer, 1999: 75, 159).

buidanavaixes m. ‘esmolador’. «hara li rode / a un esmolaor la roda. / (...) Tu el coneixeràs. / Saps el carrer de la Mola? / Pués aquell huidanavaixes» (Colom, 1872: 6). Mot NR. Metonímia jocosa.

buidar tr. ‘contar, relatar’. «–Se va aliviant eixa cholla? / –Encara y a que buidar. / –Tot no es pot donar de una (...). / Y deixant les menudències (...), / pués seria formar tomos, / sens casi nunca acabar, / pasarem al gran arreglo / de la procesó real» (Leon, 1784d: 8). Acc. NR. Analogia amb l’acció de deixar buit un receptacle o algun indret, traslladada a l’acció de narrar i descriure tots els aspectes i detalls d’una informació.

buixquereta f. ‘dona joveneta’. «El corp y la buixquereta. Un agüelo de setanta-huit añs (...) li tirà el rall (...) a una pobra chica de dèsat o díhuit mamaes» (Bernat i Baldoví, 1858a: 1). Acc. NR. Metàfora, que oposa aquest petit ocell vivarró al corb. → muixquereta.

bull, en un loc. ‘ràpidament, tot d’una’. «Y volguera yo en un bull / ampuchar-me’n a la parra, / pa chafar-los la guitarra / y acachar-los el argull» (Balader, 1862: 16). Loc. NR. Cf. Amb dos bulls són cuites ‘es diu d’una cosa que es fa molt aviat’ (DCVB, II, 730). Metàfora.

bulto m. ‘persona palplantada, que fa nosa’. «–Y li parla / en secret? (...) / Vullc vore com me engañaba! / –No hu dic? Ya tenim el bulto» (Escalante, III, 160). Mot NR al DIEC, acc. NR. També en castellà: bulto ‘persona inútil, sin importancia, que no sirve para nada’ (Luque et al., 2000: 76). Metàfora cosificadora.

bumbotejar intr. ‘queixar-se, protestar, remugar’. «Carn mechada li donaren / a Cheroni pal camí, / y encara bumbotechava. / Què voldria el mol rosí?» (Ensisam, 32). Mot NR. Derivat de bumbot ‘borinot’, que Sanelo recull a Xixona (Gulsoy, 1964: 242, 372), el DCVB (II, 734) a Benilloba i Coromines (DECat, II, 88) a Tàrbena. Colomina (1991: 129) el recull també a Confrides, i amb les variants bombot, bubot, bumbot i borrumbot a altres pobles de la Marina Baixa. Ja el va arreplegar MGad. Metàfora que evoca el botzineig característic d’aquest insecte en relació amb l’acció de remugar. → borinot.

bum-bum m. ‘rumor públic; xafardeig de molta gent’. «Home, opinión pública (...) vol dir eixe bum-bum que corre sense cames y a la sordina per les cuines y carrers» (Donsaina, 57), «–Atén. Quina novetat / és la del vostre viache? / Yo no m’eu volia creure, / mes per ahí tots hu saben (...) / Hi a en lo veïnat mal bum-bum! / –Bumbum?» (Escalante, I, 657), «Corre per Valènsia / un bum-bum molt gran / sobre lo dels sensos / que té la siutat» (La traca, 22-XI-1884, 2). Mot NR al DECat. Figura en Pomares (1997: 65); també al Villar de l’Arquebisbe (Llatas, 1959: I, 143). Mot de creació onomatopeica.

bunyol 1 m. ‘cosa mal feta; obra matussera’. «A eixa comèdia o buñol» (El Mole, 1855: II, 66), «qu·és chic que, si s’eu proposa, / de la més mínima cosa / fa de segur un buñol» (Melonar, 40), «els frares eren més artistes que nosatros, y no feen mamarrajos ni bunyols com hui·n dia» (Tipos, 13). Acc. NR al DECat i ND. Figura en Pomares (1997: 65) i en Fàbregas (1979: 198), també ‘lio, enredo, asunto difícil de entender, complicación’ (Llorens, 1983: 47); cf. el derivat bunyoler ‘qui sol fer les coses malament’ (DCVB, II, 735) «Creu qu·és artiste, y no fa més que bunyols (...). Si ho sap el tranvia, te chafa, buñolero!» (Hernández Casajuana, 1914a: 17); aplicat també despectivament a persones: «El art s’encontra de dol, / perquè l’han asesinat / eixos que s’han figurat / que·l públic és un bunyol / cubert d’inmoralitat» (Murillo, 2). En castellà buñuelo ‘frase o discurso vacío’ (Seco, 1970: 307), ‘cosa hecha mal y atropelladamente’ (DRAE), hacer un buñuelo ‘hacer mal una cosa’ (Besses, 1905: 40) i buñolero ‘donnadie, desgraciado, pelagatos’ (Luque et al., 2000: 76). Metàfora que deu tenir a veure amb la poca consistència dels bunyols, i potser també amb la seua elaboració, aparentment bastant espontània i poc delicada, fets deixant caure la massa en l’oli bollint, on acaben de prendre la forma final. Cf. la locució castellana como buñuelos ‘hecho sin esfuerzo, chapucero, inconsistente’ (Seco, 1970: 307). 2 no importar un bunyol loc. ‘no importar gens’. «Asò no importa un buñol, / tocant a donar el premi» (El eco de Castellón, núm. 60, p. 1). Loc. NR. Metàfora pel poc valor concedit a un bunyol.

bunyolada f. ‘cosa mal feta; obra matussera’. «Vinc a que·m vechen la pesa, / que m’han dit qu·està arrugà (...), / que pagant en duros bons, / no vullc una buñolà» (Máñez, 1886: 16). Acc. NR. → bunyol.

burrada f. ‘bestiesa, acció irracional’. «–Ay!–digué, queixant-se, el pobre– / Si són lo més animals! / –Home, qu·ha fet, tros de burro? / –Qu·ha de fer? / Una burrà! (Llombart, 1877: 124). 1a doc. Derivat de burro.

burral adj. ‘propi de persones estúpides’. «deixant estes històries, / que són qüestions molt burrals» (Martí, 1996: 180). Mot NR al DIEC i ND.

burrassa f. ‘persona molt treballadora, que fa feina excessiva’. «la burrasa que treballe, / que yo quieta m’estaré» (Ros, ap. Torres Navarrete, 1995: 66). Mot NR. Derivat de burra, amb el sufix despectiu -às.

burricada f. ‘acció o dita estúpida’. «burricades / que habré dit sinse pensar» (Civera, 1820: 80). NR al DIEC. Derivat de borrico (bu-).

burrimac m. ‘persona nècia, ignorant’. «–A que t’han donat suspenso! (...) / –Hu ha endevinat (...). / –Escolta así, burrimac (...). / Però tu eres tan burro» (Roig, 1887: 23). Mot NR. Derivat de burro.

burrimàquio / borrimàquio m. ‘persona nècia, ignorant’. «–Burrimàquio! / –Veu? Borrimàquio, reguitsa! (...) Desagraïda» (Escalante, I, 628), «Está casada / y usté ser un burrimàquio» (Palanca, 1884a: 30r). Mot NR. Terme humorístic i denigratiu, format per combinació de burro amb la terminació culta -màquia, però ací masculinitzada. Cf. tauromàquia, naumàquia, teomàquia, etc. En el cas que ens ocupa és usada satíricament, amb caràcter intensificatiu de burro ‘ignorant, estúpid’. Per aquest temps Puig i Torralva va editar el llibre de Bertomeu Tormo La gatomàquia valenciana (València, 1880), i poc després Martí Gadea escriuria una Burrimàquia alicantina (València, 1904), faula satírica protagonitzada per ases.

burro -a 1 m. i f. ‘persona nècia, toixa, ignorant’. «–Pués a vosté, com més gran, / li toca dir son parer. / –Burro, com matjor diràs, / que això de grans no es nomena, / sinó tractant de animals» (Tio Cosme Nespla, 2), «És que eres un burro. Mira quin sastre faràs: no saps engañar caragols y engañaràs parroquians» (Garcia Parreño, 1845: 444). Acc. NR al DECat, 1a doc. El recullen Pomares (1997: 66) i Verdaguer (1999: 44). Mot pres del castellà, però documentat en català des del segle XVI, amb el sentit d’‘ase’. Metàfora degradant, vehiculada a través del nom d’un animal al qual hom atribueix culturalment aquestes característiques. 2 m. i f. ‘persona menyspreable’. «Yo festechaba una curra / guapa y de gran cabellera, / y és una valenta burra, / falsa, ingrata y carasera...» (Martínez Vercher, 1865: 24). Acc. NR. En aquest cas no sembla referirse a deficiències intel·lectuals del subjecte, sinó que funciona com un insult, amb un valor poc precís.

burru-barra, a loc. ‘a la lleugera, sense reflexió’. «no parlava sinó a bulto (...), de mal y mala manera, a burru-barra y no pegant res en terrer» (Rondalla, 17). Loc. NR al DIEC, 1a doc. En el DCVB (II, 746) a burro-barra i a burri-barra. Segurament relacionades amb expressions com barrimbarram, barrip-barrap, barrís-barràs, de formació onomatopeica (cf. DECat, I, 679; II, 345; DCVB, II, 329, 331). En occità bourro-bourro ‘précipitamment, à dépêche compagnon, à la hâte et maladroitement, pêle-mêle’, com bourroun-bourroun, bourrou-bourrou, bourrin-bourrant (Mistral, I, 342-343).

burrutx / borrutx 1 m. ‘nici, ignorant’. «–Adoba’l [l’encisam] (...) / –Y l’oli, borruch?» (Balader, 1872: 21), «Aquella siñora / qu·estaba enfront tan a gust, / menchan-se un panillo! / –Alsa! / Pa-nesi-ño. Haurà burruch?» (Colom, 1874b: 10), «–Qu·eixe cap no te s’apañe! / –Pos a hon vol que l’acompanye? / –A resibir-los, burruch» (Roig, 1879: 8). 2 m. ‘persona brutal, rude, incivil’. «–Tio meu! / Un abràs, y tres y cuatre. / –Que m’allastimes, burruch!» (Escalante, III, 269). Mot NR. 3 fer el burrutx loc. ‘fer el bèstia, comportar-se de forma irracional’. «Después qu·han fet el burruch / d’un modo que no s’esplica, / m’han asustat a la chica / y se’n vol anar» (Escalante, I, 453), «Has vist, Pepico, tu has vist / de quin modo fa el burruch?» (Vives, 1877a: 22). Loc. NR. En Esc. borruig (borrujo), burruig (burrujo), -ja ‘borriquet’. A Santa Pola es coneix el malnom Borrutx, -a (Mas i Miralles, 1994: 74). En castellà existeix el diminutiu burrucho ‘burro pequeño’ (Autoridades, I, 720; Terreros, I, 287), i en terres aragoneses també burruche ‘asnillo’ (Andolz, 1977: 51). A la Canal de Navarrés borrucha ‘burra pequeña’ i borruchet ‘burriquillo’ (Martí, Aparicio, 1989: 29). De vegades, pren un sentit despectiu. Així, a Terol burrucho, -cha és despectiu de burro, -a (Moneva, 2004: 114), a Aiora burrucho ‘abrutado’ (Martínez Sevilla, 1976: 31), a Villena burrucho, aplicat a persones s’usa com a adjectiu, «tanto en sentido apreciativo como despectivo» (Soler García, 1993: 56). Derivat de burro. Com a insult, el sufix -utx (o -uig) aporta una major intensitat o expressivitat. Deu ser una adaptació del castellà -ucho, usat en aquest mot, actuant-hi possiblement la influència del sufix nostrat -utx. Sobre aquest sufix vegeu Duarte i Alsina (1986: 71), Colomina (1991: 53) i Martines (2000: 293). La variació de o / u en el radical segurament té a veure amb l’alternança vocàlica present ja entre el castellà borrico i el derivat regressiu burro.

burumballa → borumballa.

buscapessetes m. i f. ‘pesseter, persona que no mira altra cosa que el guany’. «Hi a en España una grandíssima bolichada de lliberals de campanilles (...), que enseguida que apleguen a un empleo, ya no són res més que empleats. Ni són moderats, ni ecsaltats (...) ni lliberals... Què seran? Peseteros només. Buscapesetes» (El Mole, 1837: II, 254). Mot NR. Metonímia.

busil·lis / bosil·lis m. ‘punt principal, més interessant o més dificultós d’un assumpte, d’una qüestió, substància; interés; dificultat’. «Aí està el busilis» (Mayans, 61), «Lo cert és..., però deixem-o / per a atra segona part, / que el asunte té bussilis, / y per forsa ha de ser llarc» (Martí, 1991: 144), «el asunto té bosilis, / y per força ha de ser llarc» (Tio Bernat, 3), «a la volta, que el busilis / de la festa en ella està» (Tio Cosme Nespla, 3), «Els fransesos no volen a Lluís Felip, perquè chua en tres baralles (...), y en asò està el bosilis» (El Mole, 1840-41: I, 36), «Els asegure a vostés francament que m’he calfat ya prou la testerola en voler asertar el busilis de les tals charadetes» (Tabalet, 138), «Vecham si podem descubrir el busilis de este nocturno misterio» (Donsaina, 26), «Pués ahí està la cosa. En això consistix el bosilis» (El Mole, 1864-65: 406). NR al DIEC i ND al DECat; 1a doc. En castellà es documenta ja a principis del segle XVII. És un dels diversos casos de llatinismes passats a la llengua col·loquial, amb canvis formals i semàntics. En aquest cas sembla tractar-se de la frase llatina in diebus illis, amb una falsa separació (cf. Autoridades, I, 722; DCVB, II, 752; DCECH, II, 704-705; Quevedo, 1924: 178; Calles, Bermejo, 2001: 224).

butoni 1 m. ‘papu, fantasma que fa por, especialment als infants’. «Diu la mare als chiquets: “Bueno! (...) / Ara cridaré al sereno!” / Ay!, com si els serenos foren / el butoni!» (Tipos d’auca, 144), «Esta frase o modisme burlesch, que fa als giquets y giquetes el mateix efecte de que ja ve·l butoni, l’home barbut, el sereno, y atres modismes semejants» (Tipos, 113). ND al DCVB, 1a doc. Mot ben conegut en valencià (cf. Reig, 1999: 133). Segons Coromines (DECat, I, 528), és un encreuament entre el so que emet el papu (bu) i l’hipocorístic Toni, nom que rebria aquest personatge fantàstic al País Valencià. 2 m. ‘persona que infon temor’. «tu saps què fan / eixos fadrins o butonis?» (Flores poéticas, 1789), «y tindre sempre al costat / en lloch de dona un butoni / que·m fasa viure espasmat» (El fadrí, 5). Acc. NR. Extensió de la primera accepció. 3 descobrir-se el butoni loc. ‘descobrir-se una trama secreta, una maquinació’. «Si es descubrix el butoni, / mosatros may quedem mal, / pués tenim ya un capital / pa unir-mos en matrimoni» (Palanca, 1874b: 15). Metàfora en la qual deu tenir-se en compte la idea d’ocultació, relacionada sovint amb aquest ésser fantasmal. 4 fer butonis loc. ‘fer por, atemorir’. «M’ha vist y m’ha amenasat. / (...) Per què a este pillo carcoma, / que torna así fent butonis, / no l’agarren més dimonis / que patenetes hi a en Roma? / Ell és brau y yo sóc fluix» (Palanca, 1879: 62). 5 fer el butoni 1 loc. ‘fer por, atemorir, inquietar’. «Que vinga fent-me el butoni / el dimoni en este instant, / y així que·l tinga davant, / vorà qui sóch, el dimoni» (Peyró, 1863: 12), «entre selles / tinc algo que·m fa el butoni» (Guzman, 1900: 15), «y d’eixa llimosna pasa / mentres als gichs fa el butoni / el porquet de sant Antoni» (Troços, 202). 2 loc. ‘rondar (algú) per aconseguir-ne l’amor, fer-li la cort’. «Valga’m Déu, y en quin terreno / em posà anit Lusifer!... / Chità en lo llit ma muller, / y un atra fent-me el sereno! (...) / Mes la dona en tan poc pit / anar fent-mos el butoni / a deshora de la nit!» (Bernat i Baldoví, 1861: 6), «Tres meses dia per dia, / estuve yo relinchando / por la calle de mi novia, / sin desirle ni un vocablo. / Tot era u-ja-ja-ja-jay, / y venga arriba y abaco, / nomás hasiendo el butoni» (Escalante, I, 296), «Un chaval que·s recrea / prop d’esta ingrata (...), / y tu, bèstia, allí fora / fent el butoni» (ibid., 483), «–Ya saps que Nelo Menenta / li fa el butoni a ta filla. / –Y què més? / –Que la chiquilla / no se mostra descontenta» (Merelo, 1866a: 30). Locució que potser té alguna relació amb el costum de rondar l’estimada de nit i mig encobert, o d’amagat, com un fantasma. A més, el segon exemple transcrit ens fa pensar també en el soroll dels suspirs de l’enamorat, que devien recordar els crits planyívols i esfereïdors de les ànimes en pena. 6 estar (algú) fet un butoni loc. ‘estar trist, malenconiós, amargat’. «Per a doblar el meu mal, / acostumats els amics / a vore-mos des de chics / com la corda y el pual, / me dien tots en changleta, / al vore’m fet un butoni: / “A hon vas a soles, Cheroni? / Cheroni, a hon està Riteta?”» (Escalante, I, 626). Locs. NR. → bu.

C

cabàs 1 m. ‘sexe femení’. «Embarcant-me en un cabàs / a on no toquen sòl les faves» (Bernat i Baldoví, 1845a). Figura en Pomares (1997: 69) i Verdaguer (1999: 195). Metàfora formal i hiperbòlica. 2 m. ‘enuig, disgust’. «Cremar-la me divertix. / De fijo, que así no ix / mentres estiga yo en casa. / Pués ella agarra uns cabasos...» (Escalante i Feo, 1890: 35), «–Cristo, si no fóra donar..., / yo crec que me la menchaba! / (...) –Què pasa? / –Casi res; que m’ha fet pendre / un cabàs com una sària» (id., 1897a: 26). Accs. NR (1, 2). En Lamarca pendre el cabàs ‘picarse, amostazarse, subirse a la parra’ (Casanova, 2003a: 177), en Esc. i MGad. ‘enojarse, incomodarse’, com agarrar o pendre la barcella ‘atufarse’. A Ibi va agarrar una barcella! (Anguiz Pajarón, 1984: 312). El recull Llorens (1983: 45-46) a Altea: agarrar el cabàs ‘enfadarse o molestarse sin quererlo demostrar, ante las repetidas insinuaciones y provocaciones de alguien, que goza su triunfo’. El fan servir Pasqual Tirado (1974: 65) i Sánchez Navarrete (2000: 220). Metàfora. En castellà acabarse (o salir) a capazos ‘parar una reunión en desavenencia o riña’ (GDED). 3 a cabassos loc. ‘en molta abundància, en gran quantitat’. «habia tingut les riñes a cabasos» (Llombart, 1877: 241), «Favors tinc fets a cabasos / als que me’ls han demanat» (Ensisam, 129). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 768) es registra només a Catalunya. És recollit a Canals (Sancho Cremades, 1995: 149). A la Vall de Gistau a capazos ‘a montones, en abundancia’ (Endize, 429; Mott, 2000: 82). 4 un cabàs loc. ‘gran quantitat, gran nombre, multitud’. «ho ha deixat el seu Tomàs (...) / sinó de chics... un cabàs» (Sueco, 115), «Tu voràs com (...) / a l’olor de les pesetes / vindrà un cabàs de tunantes» (Palanca, 1872a: 17), «En folies y romanços, / señores, yo·n sé un cabàs» (Ensisam, 43). Acc. NR al DECat ni al DIEC. Metàfora fonamentada en la capacitat del cabàs per contenir un nombre relativament elevat d’objectes. 5 cabàs de femater loc. ‘persona amb molts pretendents, inestable en l’amor’. «com estes mossasses / són cabàs de femater / a on totes les coses caben, / més de doscents motilons / li anaven fent cantonades» (Martí, 1996: 252), «Si sempre en té un colomer [de pretendents], / si és cabàs de femater, / qu·en tots los puestos fa càrrega» (Palanca, 1868: 28). Cf. fer u de cabacet de femater, ser u cabacet de femater (Alberola, 1928: 119, 261). Metàfora, per la gran capacitat del cabàs de femater, més gran que els ordinaris (cf. DCVB, II, 768), i pel seu ús: els fematers anaven per les cases de la ciutat carregant el fem per als seus camps. 6 agarrar el cabàs loc. ‘entendre, comprendre’. «Si mal no agarre el cabàs, / em pense que eixe rascó / va a la Audiència de gaidó, / o al no don Chochim Ferràs» (El Mole, 1840-41: II, 107). Locs. NR. Metàfora. Aquestes locucions mostren la importància del camp conceptual agrícola en la societat valenciana tradicional com a model cognitiu d’altres camps.

cabassada 1 a cabassades loc. ‘en gran quantitat’. «Cuant a un gran polític li convé que muiguen els hòmens a sentenars y a cabasaes...» (El Mole, 1840-41: II, 53). 2 una cabassada loc. ‘gran quantitat’. «Después tragueren una cabasà de mils de duros» (El frare, núm. 11, p. 2), «li ha produït a la empresa una cabasà de ferro y plata» (El blua, núm. 2, p. 3). Locs. NR. Metàfores intensificadores.

cabdell 1 m. ‘testicle’. «palpaba en gust la pobreta / bosa, cabdells y canut» (Bellver, 1866: 48). Metàfora formal. 2 pl. interj. «–No creía aquí encontrar / un hombre de proceder / tan bajo (...) / –Capdells! / ¿Osté sabe lo que dise?» (Huertas, 1876: 30). Accs. NR. Expressa sorpresa. Segurament, eufemisme de cap de Déu, valent-se del recurs de l’homonimització formal.

cabdellar 1 tr. ‘seduir, persuadir; enamorar, conquistar’. «la gica féu de les tripes cor y tingué de bé a bé el deixar-se capdellar y no respirar per la ferida asta veure en què paraven coses» (Rondalla, 38), «Podia ser que alguna bordaoreta de València me la [h]aguera capdellat, perquè està aixina tristot, y a voltes (...) el sent pegar uns sospirs...» (Garcia Parreño, 444), «A Pere que no el capdella / ninguna per eixe estil, / com si fóra un tros de fil, / m’a capdellat a mi ella» (Barreda, 1870: 11), «m’ha escrit una carteta (...) en la que m’ha capdellat (...) per a que (...) emprentule de rapa y fuch este número pròspecte, com hu he fet» (Llombart, 1877: 4). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Cf. deixar-se capdellar o portar per algú (Alberrola, 1928: 56). 2 tr. ‘capturar, atrapar’. «y un home no s’atrevix a eixir del quarto, perquè els capdellen enmig lo carrer» (Leon, 1787c: 1), «Pocarropa: –En la casa de Corte le encontraràs fent randa. Charpeta: –Ya l’an capdellat? Pocarropa: –Despús anit se l’emportaren ansa per ansa en paños menores» (Leon, 1787c: 2), «Se achuntaren pa comunicar y quedar conformes en el modo de capdellar a Cabrera, y Cabrera se allargà en tot lo fil» (El Mole, 1837: I, 39). Figura en Esc. i MGad. Possiblement són extensions metafòriques del sentit d’‘enrotllar fil formant cabdell’, aplicat a una persona. De fet, la imatge del fil cabdellat es troba en el tercer dels exemples de 1. Antigament el verb cabdellar s’usava també per ‘governar, exercir autoritat’ (DCVB; DECat, II, 508-509). 3 tr. ‘enllestir, realitzar (una feina)’. «Vach a capdellar uns versos» (Donsaina, 37), «Suspendrem hui l’article que tinc capdellat sobre coses de Madrid» (ibid., 45). Accs. NR (2, 3). Extensió semàntica del sentit tèxtil inicial a la realització d’altres feines.

cabdellet 1 ‘ventositat sorollosa’. «y, en asò, va disparar / el so Pruna un pet tan gros (...). / Afluixaba / capdellets sense parar» (Martí, 1997: 347). Metàfora fonamentada en el soroll d’aquest tronador. 2 m. ‘flastomia, paraula obscena o grossera’. «Vos penseu que el meu llenguache / és sempre tan decorós? (...) / Si s’ho figureu així, / patiu equivocasió. / Ni carreter de Torrent (...), / ni navio inglés de guerra (...) / desparen més capdellets, / més rechius, més desbarats, / més brusques interjesions» (Un pillo, 57). Figura en EscLl. i en MGad. Metàfora. Són paraules fortes, que resulten molestes a les oïdes, com el soroll dels tronadors. 3 m. ‘notícia colpidora’. «Atre capdellet més gros: Orde menisterial...» (El Mole, 1837: II, 158), «Ara vé el capdellet més gros. Ningú s’asuste, caballers» (Donsayna, 95). Accs. NR. Metàfora. Per la impressió forta que produeix.

cabdellot m. ‘notícia colpidora’. «Últimament (así va el capdellot, el masclet gros) pareix que el resultat de l’estraordinari de Madrit és obligar a la Frànsia a que cumplixca en rigor el tratado» (El Mole, 1837: II, 274). Mot NR. Metàfora. → cabdellet.

cabeçola 1 f. ‘cap’. «sense contar es que s’ham tret de la nostra cabesola» (Ensisam, 7), «perquè dien que tenia bona cabeçola per a la lletra» (Espardenya, 132). En el DCVB (II, 772) es recull amb el sentit de ‘cap petit’, però en aquest cas es refereix a un cap en general, sense idea de dimensió. El sufix -ola aporta un matís afectiu. 2 f. ‘avalotador’. «Pués conte, que és un milacre; / en tots los concursos hi a / sempre quatre cabesoles / que sols van a fer parlar» (Civera, 1820: 17). Mot NR al DIEC, accs. NR. Derivat de cabeça.

cabestre 1 m. ‘beneit, persona curta d’enteniment, neci’. «–Que cuasi soy / víctima de ese cabestre. / –Pués mire usté, no es tan burro / como a la vista parese» (Escalante, I, 636), «Que no seré yo cabestre! / So Vicent, un pensament / ha tengut en un moment» (Máñez, 1888: 23), «A puñaes me vaig a hunflar, / yas y yas... Burro de càrrega!, / cabestre, més que cabestre, / que debies menchar palla!... / Y encà la vols, animal!, / cuan d’esta manera et tracta!...» (Campos, 1889: 28), «–No el comprenc. / –Serà cabestre!» (Escalante i Feo, 1897b: 13). 2 m. ‘persona bestial, de comportament irracional’. «–Que no serà chentoleta! / –Cuidao en fer el cabestre» (Escalante, II, 109). A Requena-Utiel cabestro ‘persona bèstia i obstinada’ (Briz, 1991: 108). Encadenament de metonímia: l’objecte (cabestre) per l’animal que el duu (bèstia de càrrega), i de metàfora, car hom assimila la persona que es comporta irracionalment o és curta d’enteniment amb una bèstia que porta cabestre (un ase, un ruc). 3 m. ‘opressió, constrenyiment’. «perquè·l seu Quico, com a major, li posava·l peu al coll. Cuant ell es despertà fon a la mort de son germà, puix com ja no tenia qui li fera ombra y sos pares ja·l volien més, es prengué tanta llibertat que vivia sense cabestres y feha lo que volia» (Espardenya, 141). Accs. NR (1-3). Cf. la locució dur a u del cabestre ‘manejarle y conducirle por donde se quiere’ (MGad.). Metàfora animalitzadora que evoca la subjecció del ruc o del cavall a l’home per mitjà del cabestre. 4 portar (algú) del cabestre loc. ‘guiar, orientar, encaminar (algú)’. → gos. Loc. NR. Cf. dur a u del cabestre (Alberola, 1928: 70). Metàfora.

cabildo 1 m. ‘cap.’ «Vosté que menecharia / el cabildo» (Escalante, II, 244), «Recontra, cuan de romans!... / Ya tinc el cabildo aixina...» (Campos, 1888: 12), «y com no dorc, el cabildo / se me posa així d’hunflat» (Campos, 1896: 6). Creació humorística, producte d’una homonimització formal entre cap i el castellanisme cabildo. Sembla una innovació semàntica catalana, de la qual no trobem testimonis en castellà. 2 m. ‘conjunt dels pillets del Mercat de València’. «En lo Mercat de València / el cabildo és numerós. / Tots canten per gafaüt. / Per eixe to cantí yo» (Un pillo, 22). Mot NR al DECat ni al DIEC, accs. NR (1, 2). Els pillets que trastejaven pels voltants del Mercat de València eren denominats humorísticament canonges del Mercat, i el conjunt d’aquests murris formava el cabildo. L’expressió cabildo germano es coneixia ja en l’antiga germania castellana amb el sentit de ‘reunión, o lugar donde se reúnen, de rufianes y valentones’, ‘la plantilla jerarquizada de rufos, matones, etc. que hay en un lugar en un determinado momento, aunque no estén reunidos’ (Alonso Hernández, 1977: 148). Probablement el nostre mot té les arrels en aquesta tradició germanesca.

càbit m. ‘colp pegat a una persona’. «Els que no mamen, a ells, que solten el pesó. Tireu-li un càbit a eixe. Allà va, allà. Mamó, mamó! Unfleu-li els morros a espardeñaes pa que no puga chuplar» (El Mole, 1870: 170). Acc. NR al DIEC i ND. El DCVB (II, 778) i el DECat (II, 369) el recullen només en mallorquí i eivissenc; també la variant cabi i càpit (DCVB, II, 776, 778). En la germania castellana cabe ‘golpe’ (Chamorro, 2002: 190). Coromines (DECat) el creu procedent de l’imperatiu llatí cape!, pròpiament ‘agafa’, ‘rep’, transmés pels estudiants de llatí i usat amb valor humorístic.

cabota 1 f. ‘cap’. «El que tinga la cabota dura» (El Mole, 1837: I, 16), «dient-li estos versos en castellà (...), perquè me’ls trac de la cabota» (Donsayna, 12). Acc. NR. No té un caràcter augmentatiu, sinó afectiu. 2 m. i f. ‘caparrut, tossut’. «El so Pascualo Rodina, / molt honrat; però tan bruto / que pegarà el millor dia / de cabota en un pesebre» (Liern, 1864: 18). Accepció NR al DECat, 1a doc. Es coneix també com a malnom (Castanyo, 1991: 169; Beltran, 1997b: 139). Derivat de cap amb el sufix despectiu -ota. Cf. cabolo id. (Monjo, 1994: 70). A Lludient ‘cabeza gorda’ i ‘tozudo’ (Alba, 1986: 114). 3 f. ‘intel·ligència’. «És llàstima eixa cabota / aixina s’haja perdut, / pués si vingués a València, / saltaria a tots damunt» (Martí, 1996: 192). Metonímia en la qual el sufix -ota aporta un matís afectiu, a més d’augmentatiu (gran cap ‘gran intel·ligència’). 4 interj. «–Apronten por una vez / treinta millones. / –Cabota! / Treinta millones! Collet!» (Roquet y Goriet, 2). Accs. NR (3, 4). Indica sorpresa, admiració. 5 cabota de suro loc. ‘curt d’enteniment, ximple’. «Els que·l critiquen sí que són cabotes de suro» (Llombart, 1877: 210). → cap de suro. 6 calfar-se la cabota loc. ‘cavil·lar, pensar’. «No·m calfaré molt la cabota en fer comèdies» (El Mole, 1837: II, 104). Metàfora. 7 rascar-se la cabota loc. ‘pensar, cavil·lar’. «Un ruso huata... Això qu·és? / No puc tràurer en net res, / mas que·m rasque la cabota» (Colom, 1875: 41). Locs. NR. Metonímia de caràcter jocós. Pel gest físic que tòpicament acompanya l’acció de reflexionar.

cabra 1 cabra pudenta loc. ‘persona vil, menyspreable’. «Què és asò, auela dels dimonis, alborotaora, servilona, cabra pudenta?» (El Mole, 1837: II, 39). 2 cabra ronyosa loc. ‘persona vil, menyspreable’. «Requiem cantimpase, amén. / Demana de a hon vols el àvit, cabra roñosa, corset, / emperador de comèdia, / capità de bandolers» (Roquet y Goriet, 3), «Mes és el treball que hi a / alguna cabra roñosa / que no nos la achuda a alsar» (Civera, 1820: 13). Locs. NR. Metàfores degradants. 3 mala cabra loc. ‘persona menyspreable, vil; incivilitzada; desassenyada’. «–Cap tenen, però és pichor / el tal cap que ho són tots ells. / –Y qui és eixa mala cabra? / –Qui vols que siga? Un chiulet, / un charpeta en ulls de rata (...) / –Cafall! Eixe és Malaparte» (Roquet y Goriet, 2), «–Santa Leocrísia! Que m’has romput sis costelles! / –Mira, loca, lo que fas! / –Mala cabra!» (Bernat i Baldoví, 1861: 16), «Hoy!, calle! Si té una cara / que pareix... En fi, no·l vullc. / –Pos vine así, mala cabra. / No és chove?» (Garcia Capilla, 1871a: 9), «Aquell que hacha fet un pecat d’eixos grosos deu de confesar-se y arrepentir-se (...). Con que aixina, deixem consignat que tota aquella mala cabra desgrasià que·s confesa cuant és menester, cumplix en lo que Déu mana» (Llombart, 1877: 77). Loc. NR al DIEC ni al DECat; acc. NR. Cf. ser una mala cabra ‘ser una persona dolenta, que sovint provoca desequilibris en les situacions’ (González i Felip, 2000: 105).

cabrí m. ‘persona menyspreable’. «Cap de Déu en lo cabrí!» (Martí, 1996: 260). Mot NR. Variant de cabrit no registrada, si no és una errada. Cf. cabrit ‘persona díscola, indòcil, de poca fermesa moral’ (DCVB, II, 792). Sovint funciona com a sinònim de cabró (Pomares, 1997: 70).

cabrit m. ‘marit que consent l’adulteri de la muller’. «Marit hi ha que juga al mut / i, per viure ab millor treta, / també cursa el jugar a la banyeta. / (...) I, com és ja cabrit, per Pasqua bela» (Morlà, 135). Acc. NR. Metàfora fonamentada en la imatge de les banyes, que tradicionalment representa la infidelitat en la cultura occidental (cf. Sanmartín, 1998a: 156-157).

cabró 1 m. ‘bragasses, marit que es deixa governar per la dona’. «Lo primer que posí en dansa / fon buscar (...) / un casat faldetotes, / d’estos que agranen y freguen / (...). Mes aqueste santulari (...) / em va dir: “Fillet, pacència, / ja que el número has de créixer, / que el ser casat y cabró / ego sum i tu lo eres. / I així, alçaràs los dos muscles / i aguanta aqueixes tarees”» (Martí, 1996: 133). Figura en Esc. i MGad. Metàfora degradant segurament derivada de l’accepció més estesa de ‘marit que consent l’adulteri de la seua dona’. 2 m. ‘persona menyspreable, vil’. «tu, cabró, ho confesaràs» (Mulet, 288), «Diga-u aquell carnizer / que una bolta es descuydà / de posar-li un tros de hos / y el féu plantar en Orà. / Ay, cabró de baña uberta!» (Blasco, 1984: 151), «el gran cabró del frare / féu vindre (...) / dos aguatzils» (Martí, 1996: 249), «Ai! passada de cabró!» (ibid., 263), «el gran cabró (sagrat!) / del guilopo pixaví» (Col·loqui nou dels carafals, 3). Accs. NR. Figura en Pomares (1997: 70) i Verdaguer (1999: 46); i en castellà (León, 1992: 49; Sanmartín, 1998a: 157; Luque et al., 2000: 81; Chamorro, 2002: 193). Probablement es tracta d’una extensió del sentit de ‘marit de dona adúltera’, pel que això comporta de depreciació.

cabronada f. ‘importunitat, molèstia greu causada maliciosament, mala jugada’. «l’auela, que no es mamava el dit (...) ni aguantava cabronades» (Rondalla, 24), «que prou cabronades tinch sufrides» (ibid., 39), «El cabró què té de fer sinó cabronaes?» (El Mole, 1837: II, 293). Acc. ND. En Pomares (1997: 70).

cabronejar intr. ‘tenir, mostrar, un comportament insolent o menyspreable’. «Ja a la fi de la jornada / se n’anaren per son pas, / burlant-se de la justícia, / cabronejant i xiulant» (Blasco, 1984: 101). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND.

cabut -uda 1 m. i f. ‘tossut, obstinat’. «Y al fi, per la pàtria muic. / Que·m tiren terra y em posen / este lletrero damunt: / Así li feren el clot / a un siudadano cabut» (El Mole, 1840-41: II, 127), «Apreta! / Ma que també és ben cabut!» (Balader, 1874: 10), «Per tu despatxe al Garrut, / i tu cabut que cabut!» (Sainets il·licitans, 290). Acc. ND al DCVB, 1a doc. També com a sobrenom dels naturals de Xaló (Tipos, 33). A Lludient cabudo ‘cabezota’ (Alba, 1986: 115). S’aplica així mateix a una persona de cap gros, gran (cf. Reig, 1999: 140). 2 m. ‘cudol, tros d’ase’ (→) «Encara volen que tinga formalitat Napicol? Con que no la té ningun gobern, que supon tant, y volen que la tinga un pobre cabut, que no supon res?» (El Mole, 1837: II, 274). Acc. NR. Cf. capsot ‘home que té el cap gros’, ‘home caparrut, obstinat en les seues idees o propòsits’ i ‘capclòs, curt d’enteniment’ (DCVB, II, 986). 3 m. ‘napoleó, tipus de moneda del segle XIX’. «Chas un cabut, y arrima’t al forn y porta cinc pataques d’a sisó» (Garcia Parreño, 444), «–Cuant tens del napoleó / qu·este matí t’ha donat? / –El carbó ha dut per fiat (...) / –Gastar-se en tan fort apuro / un cabut! / Un cap tan gros! / Demà empeñaré el teu tos / para buscar atre duro» (La nit que vénen els músics, 4), «Si tens nòvia, / prepara cuatre cabuts» (Lo romancer, 60). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Segons MGad., rebia aquest nom «por faltarle un real para completar los 20 de nuestro duro».

cac 1 sense (no) dir cac loc. ‘sense dir res, sense parlar; no dir res, no parlar’. «se’n van sense dir cac (Bernat i Baldoví, 1845a: 29), «yo enseguideta, sense dir cac, tire mà al bolsillet» (Donsaina, 102), «Que may diu cac» (Palanca, s. a., 74). NR al DECat ni al DIEC i ND. El monosíl·lab cac representa una articulació mínima. A més, possiblement hi ha relació amb el verb cacarejar, que figuradament designa l’acció de parlar. 2 quedar-se sinse dir cac loc. ‘morir’. «El rosí (...) ha pegat un entropesó y ha caigut de nasos (...). Ya s’alsen, gràsies a Déu. Més val aixina, perquè en manco sustànsia hi a qui es queda sinse dir cac» (Donsaina, 25). Loc. NR. Extensió de l’accepció anterior. Té un cert caràcter eufemístic i desmitificador de la mort.

caca f. ‘excrement humà’. «Té les mans aspres y es posa / calçats un parell de guants. / No es pensa tindre-les bones, / puix allí la caca està» (a. 1669) (Mas, 1998: 322), «com si aguérem de fer caca, / nos posàrem asentats» (Tio Vueltes, 4), «els chiquets li dihuen caca» (Anglés, 1840: 5). ND al DECat, 1a doc. Terme infantil i eufemístic, de formació expressiva.

cacaracac expressió negativa. «Tots volen llibertat y canten llibertat, y ningú vol ser tolerant. Intolerànsia y llibertat? Cacaracac» (El Mole, 1837: III, 23). NR. Cf. cantar el cacaracac ‘retraure’s, desdir-se públicament’ (DCVB, II, 797). Sembla una mena de reduplicació col·loquial de la interjecció ca!, usada per a desmentir, amb una possible influència formal del parònim que representa l’onomatopeia del cant del gall.

cacarejar tr. i intr. ‘ponderar, elogiar, gloriejar, proclamar sorollosament una cosa’. «Tens més que contar-nos / de la cacarechà Cort?» (Merelo, 1864: 16v), «Quines glòries de tu es conten? (...) / A mi no·m nomenen tots? / Pués què estàs cacarechant, / cuant ningun historiador / et nomena, y a mi tants?» (Ensisam, 274). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat; ND. Metàfora que evoca l’estridència de l’escainament.

cacasenada f. ‘ximpleria, insensatesa’. «Qui, yo, casar-me? / Vacha una cacasenà!, / podent ser lliure y bou solt, / qui vol nugarse?» (Escalante, II, 468). Mot NR. Derivat de Cacasenno, nom del protagonista d’una novel·la d’A. Banchieri, compost de caca i sénno ‘seny’. En italià un cacasénno és un ‘fanciullo che fa il sacente; sputasentenze’ (Battaglia, 1971: II, 475; Battisti, Alessio, 1975: 651; De Mauro, 2000: 343). El terme cacaseno, -a ha passat també al castellà: ‘persona simple o boba’ (Seco et al., 1999: 778), un ‘pedante’ (Luque et al., 2000: 82).

cacaseno m. ‘insensat, ximple’. «Vosté es casa? (...) / Vacha una sabiduria! / Per un sèneca el tenia, / mes vech qu·és... un cacaseno» (Escalante, I, 99), «–Com vosté torna per ella. / –Che, tu calla, cacaseno» (Escalante i Feo, 1897a: 48). Mot NR. «Què li pasa, don Cacaseno?» (Hernández Casajuana, 1932: 14). Cf. savi de sequiol, sèneca de porxe (→). Deonomàstic. → cacasenada.

cacau m. ‘excrement humà’. «a hon podrà descarregar / el cacau que du darrere, / pués és tal nesesitat» (Ensisam, 349). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Potser hi intervé la paronímia amb caca.

cacauet 1 m. ‘diners’. «Com era rica y povila, tots anaben buscant-li les panses y el cacahuet» (Donsaina, 27). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. I el primitiu cacau id. (DCVB, II, 798; Marian, Sanchis, 1994: 101). Deu tractar-se d’una metàfora fonamentada en la valoració positiva d’aquest fruit, el conreu del qual té un gran desenrotllament en terra valenciana (cf. DECat, II, 376). Es coneix igualment en portugués: cacao ‘dinheiro’ (Wagner, 1924: 43). 2 m. ‘embriaguesa’.«–És así?... Em pense que... sí. / –Pos este ve ya curiós!... / (...) –Coneix vosté al ñor Mariano? / (...) Vosté el coneix..., y m’eu nega!... / (...) –No·l conech, y s’acabat!... / Pos ell té mal cacahuet...» (Jiménez Marín, 1892: 18). Acc. NR. Mot expressiu.

cadeu! interj. «Cadeu! el pillo bergante!» (Sainets il·licitans, 12). NR. Forma sincopada eufemística. Expressa un sentiment de disgust.

cafall 1 interj. «Però no em guardes les postres, / que jo dejune, cafall!» (Martí, 1996: 126), «Deixau-los vindre, cafall!» (Rafelo de Picasent, 1), «No en faria meñs, cafall!» (Chusep el Bo, 6), «Cafall! Eixe és Malaparte» (Roquet y Goriet, 2). Mot NR al DIEC ni al DECat i ND. Eufemisme freqüent als segles XVIII i XIX per carall. 2 al cafall loc. ‘a mal viatge’. «Traguen-se l’ansa del coll, / que jo també vullc, sagrat!, / fer el doctor don Chiton, / boca pedra i al cafall» (Martí, 1996: 297). 3 del cafall loc. ‘odiós, detestable’. «Lo que sé que tinc gran odi / als que van pronosticant / que pronte serem francesos (...) / Pués polítichs del cafall, / y este colpet de Figueres, / qui l’habia calculat?» (Joro el Parrut, 2). 4 ni quin cafall! loc. «Quina presa ni quin aca, / quin quefer ni quin cafall» (Civera, 1813a: 1), «Quin sentit ni quin cafall» (Civera, 1820: 8). Locs. NR. Intensifica les idees de negació i de rebuig.

caferro 1 interj. «No parle en chansa, caferro!, / que sóc home molt formal» (Coloqui nou sobre la bola, 1), «Bufa, caferro! Eixa sí qu·és llesca» (El Mole, 1840-41: I, 14), «–Veus com no nos vol? / –Caferro! / Si vosté ha soltat la llengua...» (Escalante, I, 633). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. Com veiem, expressa valors diversos, com queixa, disgust o sorpresa. A Villena es recull també la interjecció ¡caferro!, si bé actualment està en desús (Soler García, 1993: 59). Colomina (1991: 141) documenta caferro ‘dimoni malendreçant; dit d’un infant trapasser’: «Eixos caferros de xicons», i el considera una variant del substantiu capferro ‘tros de ferro’ i ‘persona caparruda’ (cf. DCVB, II, 969). Cf. també cafall, eufemisme de carall. 2 ni quin caferro! loc. «Quina lley ni quin caferro! / Per a dos enamorats / no y a més rey que·ls grapats / ni tenen més lley que·l ferro» (El Fénix, 1844: 47). Loc. NR. Intensifica les idees de negació i de rebuig. 3 un caferro loc. ‘res’. «perquè no l’han de menester per a un caferro» (El Mole, 1840-41: I, 166). Acc. NR.

cafetera lluenta loc. ‘copalta’. «tira a un racó la lluenta cafetera, / arranca-li els faldons al negre frac» (a. 1890) (Blasco, 1979: 216). Acc. NR. Metàfora jocosa.

càfila 1 f. ‘grup (de gent)’. «Yo en nesesite una càfila [de xiquets]» (Liern, 1864: 9), «ton chermà y ta neboda / s’emboquen en una càfila / de amics» (Escalante, I, 539), «Sé qu·en falten una càfila [de tipos], / y alguns que hagueren prestat» (Tipos d’auca, 225). Acc. ND al DCVB. Sovint, si bé no sempre, amb caràcter pejoratiu. En la germania castellana cáfila ‘grupo, multitud de gente, sobre todo cuando está en movimiento’, sovint en relació amb la gent de mal viure (Alonso Hernández, 1977: 152; Chamorro, 2002: 196). 2 f. ‘conjunt nombrós de coses’. «També tragueren una ollaça de condúmio que tenia una càfila de coses» (Rondalla, 23), «la càfila de repetisions» (Caps, 49). Acc. NR al DECat ni al DIEC.

cafís 1 a cafissos loc. ‘en gran quantitat’. «–Y eixe cosí seu / (...) té pesetes? / –A cafisos» (Merelo, 1866a: 8). 2 un cafís de loc. ‘molt, gran quantitat’. «li done un cafís de llàstima, al vore’m de tu separat per a temps» (Don Manuel, núm. 2, p. 4). Locs. NR. Metàfora intensificadora.

cafissada de, una loc. ‘molts, gran quantitat’. «Déu me la guarde (...) / més de sixanta mil mesos / o d’anys una cafissada» (Martí, 1996: 55). Loc. NR. Metàfora intensificadora procedent de l’àmbit agrari.

cafre 1 m. i f. ‘persona grossera’. «–Siñor Chuan, no se canse / en amostrar-li anchelets. / –No fasa cas d’este cafre» (Escalante, I, 65). 2 m. i f. ‘talòs, tros de quòniam’. «–Linda labradora. / –Es bella. / –Bella! Tindrà uns dihuit añs! / (–Pués ell no és cafre ni res!)» (Colom, 1874a: 14). Mot NR al DCVB ni al DECat, accs. NR (1, 2). En el DIEC (1995: 308) ‘persona bàrbara, brutal’. Igualment en Pomares (1997: 71) i Verdaguer (1999: 47). En EscLl. i MGad. també ‘zafio y rústico’. En castellà ‘bárbaro y cruel’, ‘rústico, zafio’ (cf. Autoridades, II, 50; Sanmartín, 1998a: 163; Luque et al., 2000: 85; Carbonell Basset, 2000: 101; Buitrago, 2002: 688). Metàfora degradant.

cafreria f. ‘conjunt de cafres’. «tornà a eixir la cafreria de llauraors en trompetes y navaixes, y paraules que no se poden posar en lletres de mole» (Llombart, 1877: 53). Mot NR. Derivat de cafre.

cagador m. ‘comuna, latrina’. «lo que els vells dien la secreta, l’escusat, el comú, y que, parlant en bon romanç, sols mereix el [nom] de cagador o cagadora» (Tipos, apèndix, 85). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. Disfemisme.

cagadora f. ‘comuna, latrina’. «la cagadora més bruta / en un cas així apretat / li pareix a u un palàsio» (Angles, 1840: 3). Acc. NR al DECat i ND.

càgala → càguela.

cagalló 1 m. ‘excrement de forma rodonenca o cilíndrica’. «li prové la corrupció / de la merda o cagalló» (Tractat del pet, 40). 1a doc. respecte al DCVB. 2 m. ‘por’. «Tots estàvem esperant-lo / en un cor tan apretat / y tan negre com la tinta, / y un cagalló com el bras» (Llorens, 1895: 65). Acc. NR. Cf. cagalló ‘home covard’ (DCVB, VII, 817), tindre un cagalló com els dos punys ‘témer algun fet o circumstància’ (González i Felip, 1991: 75), amb un bon cagalló ‘amb molta por’ (Gascón, 1999: 148). Els excrements s’associen sovint amb la por per una mena de relació metonímica del tipus causa-efecte. → cerones.

cagamenja f. ‘presó’. «averiguaren que la cagamenja era la presó» (Tipos, 34), «ficar-los en la presó o cagamenja, com dia ell» (Espardenya, 115). Mot NR al DIEC i ND. A Novelda se li dóna el nom de cagaora a la presó municipal (cf. Montoya, 1996: 328). Metonímia disfemística. El presoner, des de la falta de llibertat de la presó, veu aquestes com a les úniques activitats quotidianes que no deixarà de fer en la seua reclusió.

caganiu -a 1 adj. ‘el fill més petit d’una família’. «Tingueren cinch de família, quatre giques y un gich: Teresa, Mariana, Vicente y una que morí fadrina, y a Colahuet, el caganiu o més giquet de tots» (Espardenya, 26), «Guisabeleta, la filla caganihua del tio Cameta» (ibid., 101). Caganiu ‘hijo menor’ és molt freqüent en valencià (Garcia Perales, 2001: IV, 2207). Cf. ser el caganiu de la casa ‘el més petit’ (Alberola, 1928: 344). A la Codonyera lo cagarniu (Quintana, 1976-80: 96). En castellà caganido ‘el último pájaro nacido en la pollada’, ‘el hijo último de una familia’, ‘persona enclenque o raquítica’ (GDED), ‘saltabalates, desgraciado’ (Luque et al., 2000: 86), aVillena caganidos ‘guarín, el último lechoncillo nacido en una lechigada’ (Soler García, 1993: 59), a Almeria caganido ‘miedoso’ (Escobedo, 2003: 53). Pròpiament l’ocellet més petit d’una nierada, perquè, com a més menut, es caga en el niu. Metàfora animalitzadora. 2 adj. ‘el xic més petit d’un grup’. En el sainet il·licità Pepeta l’espardenyera de Lluís G. Llorente, Toni li diu burlescament a Peret, que va a casar-se amb Pepeta: «Caganiu..., la que t’espera!» (Sainets il·licitans, 123). Peret era «el més xicotet» dels treballadors del taller d’espardenyeria. En Morlà llegim: «Ningun abegot marmole / d’esta festa, caganiu» (p. 149), amb un sentit pejoratiu, no aclarit pel context. A la Plana Baixa caganiu és l’home petit, en sentit pejoratiu (González i Felip, 1991: 59). A Canals caganiu ‘persona petita i que menja poc’ (Sancho Cremades, 1995: 134). A Alacant, per extensió, caganiu ‘persona insignificant’ (Segura, 1996: 143), a Casp caganidos ‘el menor de una colectividad de seres’ (Moneva, 2004: 121). Metàfores fonamentades en la idea de petitesa. 3 adj. ‘petit’. «Tinc lo ventrell caganiu» (Morlà, 257). Generalització de la idea de petitesa. 4 adj. ‘dolent, vulgar, imperfecte, insignificant’. «Eren versos caganius (...), / tan flacs de conceptes / i d’assonants atan flacs» (Morlà, 238). Accs. NR (2-4). També ‘persona insignificant’ (Segura, 1996: 143). La insignificança s’estén més enllà de les designacions personals. En principi, caganiu assenyala realitats físiques, però, com veiem, per un procés de concretització de l’abstracte, corrent en el registre col·loquial, passa a aplicar-se metafòricament també a valoracions mentals.

cagar. 1 intr. i prnl. ‘defecar, evacuar el ventre’. «causa molta alegria / al pobret que caga estret» (Tractat del pet, 62). ND al DECat. Disfemisme. 2 tr. ‘desbaratar, fer malbé un assumpte o negoci’. «y que havia en la terreta qui li cagava el gust» (Rondalla, 30), «cuant eixes persones crehuen estar lluit-se, estan cagant-o, parlant en bon romans» (Ensisam, 484), «Ya l’ham cagada, Manel» (Troços, 134). Acc. NR al DCVB ni al DECat. En el DIEC (1995: 308) només es recull amb aquest sentit cagar-la. Cf. cagar lo basto ‘desbaratar, fer malbé un assumpte o negoci’, a València (DCVB, II, 818-819). Extensió del sentit pejoratiu d’aquest verb, d’acord amb la tendència a associar la funció excremental a nocions de disgust, de desgrat, de desplaer (cf. Rouayrenc, 1998: 60-67). 3 tr. ‘donar, oferir’. «les germanes fadrines dihuen que may s’haveren casat en nengun perro de home, encara que·ls haveren vengut cagant dobletes d’or» (Espardenya, 67). Acc. NR. En el DCVB (II, 818-819) ‘afluixar, entregar amb disgust una cosa que es volia retenir’, però en el fragment transcrit no s’aprecia una idea d’acció forçada, feta a disgust. Metàfora degradant de l’acte de donar. 4 prnl. ‘tenir molta por, estar molt esglaiat’. «també Clavero de Falces (...) / nunca haguera anat, / puix és patent i notori / que en lo siti s’ha cagat» (Blasco, 1984: 100), «tremolant-se anaven / y cagats de por» (Troços, 144). Acc. NR al DECat i ND. En el DCVB (II, 818-819) i en el DIEC (1995: 308) es recull només en l’expressió cagar-se de por. Metonímia → cagat.

cagarnera 1 f. ‘dona cantaire’. «Doña Rufa (des de dal canta) (...) / –Che!, sentiu la cagarnera?» (Fe, 1900: 14). Variant de cadernera. Metàfora fonamentada en la fama de cantador d’aquest ocell. 2 m. ‘persona menyspreable’. «Cuant un canari s’encontra / engolfat en la canaria, / no deu... ningun... cagarnera / destorbar-lo en lo que fasa» (Garcia Capilla, 1890a: 21). Metàfora, per la insignificança d’aquest ocell, per relació al canari. 3 interj. «–¡Pichón mío! / ¿No respondes?... / –Cagarnera!» (Campos, 1894: 11). Accs. NR (1-3). Expressa admiració, sorpresa. Eufemisme de carall.

cagat -ada 1 adj. ‘covard’. «Pués y ara, guapo cagat?» (Nelo el Tripero, 195). Acc. NR al DECat i ND. Figura en Wagner (1924: 43), Pomares (1997: 73) i Verdaguer (1999: 49). Cf. ascagaixat ‘persona miedosa, melindrosa, débil’ (Llorens, 1983: 170). La covardia s’associa a la por i al nerviosisme, sovint units al moviment intestinal. S’afegeixen connotacions disfemístiques i degradants. Metonímia molt corrent en diferents llengües, per la qual es designa la por per una manifestació física d’aquesta. En francés col·loquial chiasse ‘peur intense’ (Colin, Mével, 1990: 134); en aragonés cagazas ‘miedoso, cobarde, pusilánime’ (Torres Fornés, 1903: 256; Endize, 392), caguetas ‘cagazas, miedoso’ (Moneva, 2004: 121; Mercadal, 2004: 39), a Villena cagao i cagares ‘cagón, cobarde’ (Soler García, 1993: 59). 2 adj. ‘maldestre, matusser’. «que me perdonen els erros / en què puga haver faltat, / pués yo sobre poesies / la o encara no he estudiat; / y com me diuen Juan Caga, / el meu estil és cagat» (Un pleyt, 307). Acc. NR. Aplicat a una obra matussera, pel sentit despectiu del terme.

cage [o caje] / caque m. ‘pinxo, perdonavides’. «que sobre ser yo tan cage, / crec me varen asustar» (Arenga, 1), «D’això, alguns que són molt caques / s’unflen hasta dalt lo cap» (Martí, 1996: 293), «A esta chiqueta és devaes / que li prediquen: ya saps / cuant poc m’agraen les visites / d’eixe cage» (Escalante, I, 93), «el matar-se / dihuen tots qu·és cobardia, / y yo sempre he segut cage» (Burguet, 1881: 27). Mot NR. L’ALPI va arreplegar cajetón ‘bravucón’ a Polinyà i Massalavés (Garcia Perales, 2001: IV, 2321-22). En l’Ansisam de totes herbes de Josep d’Orga figura el tipus del Caque, natural de Sedaví (Tipos d’auca, 241). A Algemesí es coneix el malnom del Caque (Baldoví, 1998: 61), a la Granja de la Costera, el Caje (Garcia i Perales, 1997: 441), com també a la Vall d’Uixó, aplicat a un home molt renyidor. La forma caque deu ser una adaptació fonètica del castellà jaque id., forma que també surt en la literatura popular en català de l’època. Per exemple, «sempre en jaques campant» (Leon, s. a., 2). La variant cage (o caje) deu ser una forma ultracorrecta de caque, o una metàtesi de jaque.

cagetó [o cajetó] m. ‘pinxo, perdonavides’. «que és de els cajetons / el més majo que es para als cantons» (Miquelo y Tomasa, 4). Mot NR. Derivat de cage.

caguera f. ‘necessitat o ganes d’evacuar el ventre’. «Así foren les cagueres, / els dolors de bentre grans» (Mosén Palau, 5). ND al DCVB. Qualificat de vulgar (DIEC, 1995: 309).

caguerada f. ‘excrement que s’expel·leix en una evacuació del ventre’. «que tots los pardals que pasen / de caguerades lo fan / tan blanc» (Mulet, 177), «y tot l’aposiento estava empallat de cagueraes y nadant de pixum» (Espardenya, 85). Mot NR al DECat i ND. Disfemisme.

caguerri adj. i m. ‘poruc, covard’. «Mas ¿quién dijo miedo? Això quede per a els covarts y caguerris, que de no-res ya estan tots asustats y cagats de por» (Ensisam, 508). Mot NR al DECat i ND. En el DCVB (II, 821) només es registra a Benialí i a Benilloba. Figura també en Pomares (1997: 73), Verdaguer (1999: 49) i Reig (1999: 142); a Requena-Utiel i Conca cagarria(s) ‘persona poruga’ (Briz, 1991: 109), com també en castellà (Luque et al., 2000: 86). Derivat despectiu de cagar. Són diversos els mots relacionats amb cagar per designar el covard. En l’ALPI llegim en el territori valencià cagat, cagó, cagaixa, cagarot, cagarota, cagueta, caguetes, cagueres, cagarró, caguerri, cagarri, cagarris, cagarrina, cagarrias, cagarrón, caguinas, escagassat (Garcia Perales, 2001: IV, 2323), al Baix Vinalopó caguerot (Segura, 2003: 182).

caguetes 1 f. pl. ‘diarrea’. «Los fadrins y fadrinetes / (...) també patiren caguetes» (Tractat del pet, 72), «Per lleu! Si vosté en mi es casa, / que la tinc tant de fartar (...), / estacant-li les caguetes / tostem que es pose a cagar» (Col·loqui Nou de Pep de Quelo, 3). Acc. ND. En singular, cagueta ‘diarrea’, es coneix a Iecla (Ortuño, Ortín, 1999: 57), a Anna (Martí, Aparicio, 1989: 35), a Conca, a Requena-Utiel (Briz, 1991: 109), als Serrans (Llatas, 1959: I, 150), a Sinarcas (Palomares, 1981: 250) i caguetas id. a Lludient (Alba, 1986: 115). També com a malnom: Caguetes, a Crevillent (Martínez Montoya, 1991). A la Plana Baixa tindre caguetoles ‘patir diarrea’ i ‘témer alguna cosa o algú’ (González i Felip, 2000: 108), al Puig anar de cagueroles ‘patir de diarrea’ (Luís, 2000: 255). Per a més mots relacionats, podeu consultar la làmina 169 de l’ALDC (Veny, Pons, 2001). Disfemisme. 2 f. pl. ‘por, espant’. «li féu quatre arromangos a tant forts que la deixà (...) en més caguetes que vostés poguen pensar» (Rondalla, 18). Acc. NR. Aplicat també a la persona covarda, pusil·lànime (cf. MGad.; DCVB, II, 821; DIEC, 1995: 308-309). En singular, cagueta ‘covard’ a Guardamar, com també en castellà (GDED), passar cagueta ‘pasar miedo’ als Serrans, on també es coneix caguetas ‘persona muy medrosa y cobarde’ (Llatas, 1959: I, 150), a Sinarcas ‘miedoso’ (Palomares, 1981) i a La Rioja cagueta ‘cobardía’ (Pastor Blanco, 2004: 110). Al Verger Caguetes és malnom d’una persona molt poruga (Anna, Salort, 1986: 336). Metonímia amb connotacions degradants.

cagó -ona adj. ‘mesquí, avar’. «Mostra’t en ocasions ample y chenerós en tot lo món, y voràs com tots et respecten y no·t tenen (...) per apretat y cagó» (Caps, 10), «Eixe casament ronyós / degué ser com molts hui·n dia, / que no donen a ningú / tan sols una peladilla. / Y per això no·s estrany que (...) els apostrofen, dient-los gorrominos, cagons, y atres coses pijors» (Tipos, 47). Acc. NR. El terme cagó, com caguerri, cagat i altres termes similars, és un sinònim col·loquial de ‘poruc’, ‘covard’. L’ús metafòric amb el sentit de ‘mesquí, avar’ hi deu tenir relació, ja que el comportament de la persona gasiva es vincula amb la por, en el seu cas de perdre els diners.

cagona f. ‘por, covardia’. «Els guapos de la cagona [els soldats francesos], / molt de petos y turbants, / per a asustar a les dones / pintures orichinals» (Civera, 1813a: 2). Acc. NR. Metonímia degradant.

càguela / càgala / càguila 1 f. ‘bocí de paper, de drap o d’altra cosa que a Carnestoltes els infants enganxen a l’esquena de les persones distretes per fer-ne broma’. «En açò les Carnistoltes / assomen a tota pressa. / Posen càgales, que diuen, / ab una estopada encessa, / al cap de les pobres dones, / que les cremen la mollera» (Ros, s. a.5, 2). NR al DIEC. En Pasqual Tirado (1996: 272) cànguela. No es pengen únicament a Carnestoltes: «Matarile li pencha una càguila» (Hernández Casajuana, 1917: 10), i som a gener. Arriba a terres aragoneses: a Terol cagala ‘maza o mona que ponen por broma a los transeúntes para Carnaval’ (Moneva, 2004: 121). 2 f. ‘burla, escarn’. «Mes, coneixent tots el fet, / anaven deixant l’empresa / i marxaren satisfets / de la càguela del cuiro, / del tabaco i lo demés» (Martí, 1996: 250). Acc. NR. Extensió de la primera accepció. 3 f. ‘mot que diuen els xics després que han posat una càguela i, per extensió, s’utilitza després d’haver-se burlat d’algú’. «Que bé li han provat / Càguela a les colequintes» (Martí, 1996: 235), «Càguela a les colequintes? / Càguela al rave, cafall!» (ibid.), «Milacre. Vostés se pensaben que era de sen Visent? Càguela, càguela, càguela!» (El Mole, 1837: I, 294). Mot NR al DIEC, acc. NR. En el DECat (II, 396) ‘voz que dan los muchachos luego que han puesto una cáguela’. 4 posar la (una) càguela (càguila) a algú loc. ‘burlar-se’n, fer-ne befa’. «El Mole ix cuant el Gobern mos posa càgueles abans de Carnistoltes» (El Mole, 1840-41: I, 211), «Mes que en una multa en balde, / tindré al fi que confesarli / que asò no és més que posar-li / una càguela a l’alcalde» (Bernat i Baldoví, 1859a: 31), «Tio Pau, / vosté me fa tan babieca? / Com estem en Carnistoltes, / vol riure’s a costa meua. / Pose-li a un·atra la càguila» (Escalante, III, 314). Loc. NR.

caifàs m. ‘home malvat, vil’. «–tampoch no fa mal / un trabuch antich, / perquè si ve·l cas / d’arruixar metralla / contra algun caifàs, / d’eixos que hui en dia / solen fer parlar. / –So Tomàs, no hu crega. / Eixos hòmens mals / són pochs encara» (Troços, 55). Mot NR al DIEC ni al DECat i ND. Deonomàstic fonamentat en el nom del suprem sacerdot dels jueus que intervingué en la condemnació de Jesucrist, el qual esdevé per antonomàsia representació de la persona perversa.

caixa / caixeta 1 caixa del cos loc. ‘la part més voluminosa del cos sense el cap ni les extremitats’. «La altra carn y les tetelles / que en la caixa del cos [del pollastre] y a / tocà a l’honorari y cura, / y a son chermà el capità» (Un pleyt, 305). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. En el DCVB (II, 825) aplicat només al cos humà. En MGad. tindre u bona la caixa del cos. Metàfora fonamentada en la idea de ‘continent’. 2 caixa del pa loc. ‘panxa’ (?) «li pregaren / que caigués lo cadafal. / (...) La universitat per terra, / la religió plena d’ànsies, / plens de pols i teranyines, / aferrant-se de les rames. / (...) Cert que a mossén Miquel viu / del pa la caixa palpant-se, / que deia, molt pesarós, / en postura d’engonari: / “Lo empastre del cadafal / m’ha de costar molts empastres” / (...) I ell vingué a bufar per tots / i a pic de desbudellar-se» (Morlà, 230). Metàfora. Sembla fer referència a la panxa, lloc on es digereix el pa, el menjar; en aquest sentit tenim l’ús del verb desbudellar-se amb referència al dany sofert per la caiguda del cadafal. També cabria la possibilitat que es referís al cul. Cf. llonja de tots els grans ‘latrina’ i el terme dels «llechuguinos» panfué ‘excrements’ (Ensisam, 354-355). 3 caixa dels budells loc. ‘panxa, ventre’. «Yo he fet promesa a sen Roc de omplir en la festa la caixa dels budells lo manco per a un mes» (Garcia Parreño, 443). Locs. NR (2, 3). Metàfora. Cf. caixa del pit ‘tòrax’. 4 caixeta de música loc. ‘fesol’. «y s’atraquen de caixetes de música (com diu un amic meu als fesols)» (El blua, núm. 3, p. 2). Acc. NR. Metàfora humorística fonamentada en els efectes flatulents dels fesols. 5 caixa tancada loc. ‘persona inflexible, que no es deixa persuadir’. «Y no tinguen que cansar-se, que só caixa tancada. Primer me deixaré fer trosos que casar-me a desgust meu» (Rondalla, 24). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora. La persona inflexible es tanca a qualsevol modificació de les seues decisions. 6 estar en caixa loc. ‘estar bé de salut mental’. «sempre que en la cuina entraba, / la vea a soles vallant. / “Esta chica estarà en caixa?”, / dia yo» (Escalante, II, 645). Loc. NR al DECat ni al DIEC. En el DCVB (II, 826) ‘estar bé de salut’, a través del Diccionari Aguiló. Metàfora.

caixcar → cascar.

caixcos → cascos.

caixó, de loc. ‘de costum’. «Esta és festa de caixó, / de gran ruïdo y molt foc! / Y tant si és Chuano o Roc, / com si és Agustino o Pep, / pa falles a sen Chusep / tot els s’entoixa poc» (Borrull 1890, 8), «y ara si volen pasar un rato alegre y divertit, fent temps per a anar a menchar-se uns buñolets, com és de caixó, entretinguen-se en llechir els versets» (Onofroff, 4). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Segons el DCVB (II, 827-828), es tracta d’un castellanisme.

calabós m. ‘panxa’. «sampa el pa blanc y la compañera rocha, y en cuatre tellaes (...) s’eu encaixa tot sinse compasió en lo calabós més fondo. Es torca en seguida els làbios» (Donsayna, 118). Acc. NR. Metàfora amb connotacions humorístiques. Els aliments digerits a la panxa ja no poden «escapar».

calaguala f. ‘farmacèutic, apotecari’. «Adiós! / Intrépido calaguala. / Que se netechen molts pots? / Se pica molta mostasa?» (Escalante, II, 264). Acc. NR. Metonímia jocosa i burlesca.

calaix! interj. «Però te advertix (...) / que quant vaches a pasar / pel carrer de Sent Vicent, / guarda’t no et ribe a pillar / la ronda de alabarderos, / o dels allarders, calaix!» (Bando cheneral, 4). Acc. NR. Eufemisme per carall, format per atracció paronímica. Cf. cavall per carall.

calandaris, fer loc. ‘cavil·lar, fer comptes sobre alguna cosa, amb fonaments falsos o inexactes’. «y dóna lloc, / com és tan curt de mollera, / (...) a tot el que nos observa / a que fasen calandaris / que·l dimoni que·ls entenga» (Palanca, 1872b: 46). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. fer calendari (d’algú o d’alguna cosa) ‘fer-ne cabal, posar-hi atenció’, fer calendaris ‘fer comptes sobre fonaments falsos o inexactes’, a Tortosa (DCVB, II, 854-855), fer calendaris ‘hacer cálculos o pronósticos sobre una cosa; estar uno pensativo y discurrir a solas sin objeto determinado’, com a familiar (MGad.). Metàfora.

calar 1 tr. ‘aprendre, comprendre, entendre; conéixer’. «Un mes estiguí en València (...), / en casa el mestre Jusep, / hasta que vaig calar / el arte de amar mundi» (Martí, 1996: 270), «So mestre (...), / hu e calat, / y encara que·ls llatinets / yo no·ls entenc...» (Col·loqui trilíngüe, 3), «Féu de l’ull al fiel de fechos. / Este el calà y digué...» (Un pillo, 48). Acc. NR al DECat, 1a doc. 2 tr. i prnl. ‘creure, creure’s una mentida, una idea errònia’. «Alguns se pensaben que el rey dels fesols de careta entraria en Valènsia (...). No faltaba en Madrit qui s’habia calat asò» (El Mole, 1837: II, 363), «perquè s’ha calat les farses / d’un engañós monflorita» (Balader, 1871c: 19v), «el calliste té una sita, / y com ells estan calats / que sóc yo...» (Fe, 1900: 50), «els feha creure tot lo que volia, fent-los calar de que n’hi havia [de nius] de haquetes, machets y burrets» (Ensisam, 261). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. 3 tr. i prnl. ‘posar(-se), introduir(-se)’. «dir-vos he, Vicent Ferrer, / que sou un gran breguer, / puix os calau en la Seu» (a. 1600) (Ferrando, 1982: 910), «Trac, pués, el dichós anell (...), me’l cale en lo dit del mich» (El Mole, 1837: III, 59), «A que te pegue un carxot! / Te vas calant en el foc! / El so doctor! Tu què entens / d’eixes coses?» (Sainets il·licitans, 268), «Qui el cala a vosté en repartir-o tot entre uns y atres, y quedar-se com els sans de Frànsia, en els ulls blancs y sense vore’s?» (El bou, núm. 15, p. 1). Acc. ND al DCVB, 1a doc. 4 prnl. ‘engolir, menjar, beure’. «i el pa, com te’l van donant, / així te’l cales» (Martí, 1996: 140), «y tu quand furtes fabons / o andívies y te les cales, / darrere què prens?» (Un pillo, 34-35), «Porga per porga, / ya hu saps, me la cale yo» (Palanca, 1872a: 21), «Taste’l [el vi] (...), / mercolat, d’aquells guilopos / qu·a poc que vosté se’ls cala, / li fan parlar en inglés» (Campos, 1889a: 19). Acc. ND al DECat. El verb calar procedeix del llatí tardà CALARE ‘fer baixar’. Aquest sentit es troba en català medieval, i a partir d’ací ha anat adquirint altres accepcions, algunes de caràcter col·loquial (cf. DECat, II, 408; Blázquez, 1985: I, 275).

calavera / calavereta m. ‘home disbauxat, de mala vida, perdulari’. «Con que yo ya ho tinc pensat (...) / M’encore en la chica eixa / y em case, si em diu que sí; / sinós... m’aufegue en la sèquia, / pa fer veure lo que pot / un home qu·és calavera» (Balader, 1874: 11), «l’a tratat a bosté / de viciós, de calavera, / de borracho, de bochí» (El diable sabater, 7), «–Eres molt calavereta. / –(Calavera! De ocasió, / que se’n va de pirandó, / fen-se copes de aguileta)» (Máñez, 1886: 25). Acc. ND al DECat, 1a doc. En castellà es documenta a la segona meitat del segle XVIII (cf. DCECH, I, 757; Sanmartín, 1998a: 168).

calaverada f. ‘acte propi d’un calavera’. «sé els lletins del que seguint / els estudis en honor, / alguna calaverada, / o la sort de conscripsió / al servisi els obliga» (Un pillo, 38). ND al DECat, 1a doc.

calbissó 1 m. ‘calbot, colp pegat amb la mà al cap’. «y al diable, algunes voltes, / li pegàveu calbiçons» (a. 1621) (Ferrando, 1983: 950), «Jo mire que assò va mal / y que ha de haber calvisó» (Mulet, 240), «i a cada u un calbissó» (Martí, 1996: 91), «y algun calbisó qu·arrima» (Balader, 1874: 5). Mot NR al DIEC i ND al DCVB ni al DECat. 2 ‘colp’, en sentit general. «esta derrota, estos calvisons tan llarcs c·han dut els facsiosos» (El Mole, 1837: II, 171), «en la esquerra (...) / em suxectaba, / y en la dreta, calvisons» (Un pillo, 52). Acc. NR. Extensió de l’anterior. Mot popular valencià (cf. DCVB, II, 840; DECat, II, 411).

calbot 1 m. ‘colp pegat amb la mà al cap’. «que dir-li calbo és calbot / pegar-li a un home de bé» (a. 1668) (Mas, 1998: 52), «des de que érem moñicots, / ham anat sempre a calvots» (Palanca, 1859a: 19), «me pillà a mi el guarda Bru / furtan raïm (...), / un calbot / me pegà...» (Colom, 1875: 17). 1a doc. Mot popular valencià i tortosí (cf. Ros, 1764: 56; DECat, II, 411; Mestre, 1916: 90; Wagner, 1924: 45; Gimeno, 1992: 148; Reig, 1999: 144; Casanova, 2001). Cf. calbote ‘cachete’ (García Soriano, 1932: 24; Llatas, 1959: I, 151; Pérez Maeso, 1990: 28), calbisón id. (Llatas, ibid.), carbilote ‘golpe dado en la frente con los dedos’ (Martínez Sevilla, 1976: 38). Coromines (DECat) l’entén com a una expressió pintoresca donant a entendre que el clatell és la part del cap on no duem cabell. Cf. calbotazo ‘golpe dado con violencia y a mano con una piedra’ a la Vera i la serra de Gredos (Timón, 1996: 41). 2 m. ‘desgràcia, adversitat’. «–Que no pasa la dobleta [és falsa] / –Si cuant u està de caigudes... / –Ahí tens eix·atre calbot» (Balader, 1872: 20). Acc. NR. Aplicació figurada a allò que es pot considerar com un colp moral o anímic.

calbotero -era adj. ‘persona irritable, poc raonable, molt predisposta a pegar calbots’. «–Ey, largo d’así, tunante. / –Que vosté mana? / –T’arrime / un calbot, voràs si mane. / –Yo sóc el fill de Merengues. / Así no hi a fills que valguen. / –Quin tio més calbotero!» (Escalante, I, 600). Mot NR. Derivat de calbot.

calça / calceta 1 fins a les calces loc. ‘molt’. «conegué prompte que estava enamorat fins a les calces de Tomaseta» (Guinot, 1985: 14). En MGad. voler-lo a u dasta les calces ‘quererle mucho’. Metàfora intensificadora. 2 fer calça / calceta loc. ‘copular’. «Si bé no estan en la sala / les qu·en la cuina fan salsa, / no falta, no, qui els regala / algun canut de fer calsa» (Bellver, 1866: 43), «Y una sentà en un pelut, / no podent fer ja calseta, / palpaba en gust la pobreta / bosa, cabdells y canut» (ibid., 48). Metàfora. És molt corrent l’ús del verb fer seguit de diversos complements aplicat a les pràctiques sexuals (cf. Vila, 1990: 219-221; Verdaguer, 1999: 212-213). Cal tenir en compte també la referència al canut ‘penis’ (→). 3 pendre les calces de Diego Villa loc. ‘anar-se’n, fugir’. «Mahoma, cuant fuchí de la Meca (...). Mahoma prengué les calses de Diego Villa, y des de allí escomensà el calendari» (El Mole, 1837: II, 26). → devilla. 4 ser atres calces. loc. ‘ser una cosa diferent’. «–Vullc dir (...) / si no has pensat en marit. / –Ara ya són atres calses. / Hasta d’así era un guisao / que li faltaben les salses» (Rochano, 1861: 9). Locs. NR. Metàfora.

calda f. ‘pallissa; reprensió molt severa’. «y al romansero que vinga / en escusa de la horchata / a gastar en tu brometa, / en eixir porta una calda» (Escalante, III, 158). Acc. NR al DIEC i ND. Figura en Esc., EscLl. i MGad. També en aragonés (Pardo Asso, 1938: 73). Imatge fonamentada en la «calor» que produeixen els colps.

calderes de Pere Botella (Botero) loc. ‘l’infern’. «Les calderes de Pere Botella o Botero. En llenguage familiar s’entenen l’infern» (Tipos, apèndix, 22). Loc. NR. En Alberola (1928: 20). Imatge que evoca el foc on es cremen les ànimes dels condemnats.

Calderona f. ‘lloc ple de lladres’. «Asò és la Calderona, / así mos despullaran» (Escalante, I, 685). Mot NR al DECat, acc. NR. Formació deonomàstica, segurament referida a la serra de la Calderona, on s’amagaven roders i lladres de camí ral. Maians diu de la serra de la Calderona que era un «célebre refugio de ladrones» (90). En un llibret de falla Calderona es transforma en «aquella pobra siutat / a hon tots ficaben manota» (Cuento, 5-6) → manota.

caldo d’olives loc. ‘semen’. «Li posí [a la infanta Tellina] caldo de olives, / suc de faba y albercoc, / que és un remey molt provat» (Mulet, 259). Loc. NR. En Pomares (1997: 75) caldo ‘semen’. D’altra banda, tenim la metàfora formal de les olives ‘testicles’.

caldós -osa adj. ‘anhelós, desitjós’. «Em pillaren in fraganti / prop de serta poblasió / de l’horta, furtant presquilles. / Y el llautinent, molt caldós, / em dugué a casa el alcalde» (Un pillo, 47), «Me va oferir molt caldós / que aniríem pronte els dos / a pasechar del brasete» (Ovara, 1879a: 25), «–L’haurà resibit esquiva? / –Ya se posava caldosa» (Escalante, III, 351). Mot NR al DECat, acc. NR al DCVB. Metàfora ben coneguda popularment en valencià (cf. Martí, 1995; Colomina, 1991: 209; Segura, 1996: 144; Casanova, 2001), i caldoso en els parlars castellanoaragonesos valencians veïns (Llatas, 1959: I, 151; Martí, Aparicio, 1989: 35; Martí, 1995: 356), i en terres aragoneses: ‘deseoso’ (Sarrión) (Andolz, 1977: 57), ‘persona que se ostenta mucho o aparenta ser muy necesaria en alguna parte’ (Saragossa) (Moneva, 2004: 124). Al Racó d’Ademús caldo ‘anhelo, ilusión, ansia’ (Gargallo, 1987: 840-841). En aragonés també caldo de cabeza ‘ilusión, vana confianza’ (Pardo Asso, 1938: 73; Moneva, 2004: 124). A Alacant calda ‘pesat, desitjós, ansiós’ (Segura, ibid.). En murcià caldosear ‘curiosear’, caldosero ‘curioso, entremetido’, calduchear ‘llevar y traer chismes, chismear’, calducheo ‘chismorreo’ i calduchero ‘fisgón, chismoso’ (García Soriano, 1932: 24). Metàfora de motivació poc clara. Potser hom relaciona el comportament d’una persona anhelosa, inquieta o tafanera amb el brou especialment calent, el qual pel seu caràcter líquid, a diferència dels cossos sòlids, s’escorre i sobreïx amb facilitat, i la calentor del caldo pot recordar igualment els sentiments humans intensos. Cf. el barceloní argòtic caldo ‘confusió, escàndol, merder’ (Sánchez et al., 1991: 26).

calé m. ‘diner, moneda’. «que no val ni un calé» (Llombart, 1877: 203), «sinse tíndrer ni un calé» (Melonar, 77), «A hon menjem els pillos fruyta tot l’any sense costar-mos un calé» (Casanova, Martínez, 1995: 202). 1a doc. respecte al DCVB. Mot de caràcter popular, de procedència argòtica. En castellà es documenta també des de principis del segle XIX (cf. DECat, II, 428; DCVB, II, 854; Wagner, 1924: 44-45; Vinyoles, 1978: 65; Pomares, 1997: 76).

calent -a 1 adj. ‘tupat, colpejat, apallissat’. «a quedat molt calent / y coent (...) / de l’encàrrec del retor, / de la casulla y el gat» (Martí, 1997: 330), «Mira que si m’engañes, / después de quedar calent, / te despache» (Burguet, 1881: 16), «Y el mol cara de porc, después que les féu ben calentes...» (Ensisam, 252). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metonímia. La calor es deu bàsicament als colps. Cf. calentada i calienta ‘paliza, tunda, azotaina’ (Pardo Asso, 1938: 74). 2 adj. ‘excitat sexualment; persona que té un gran apetit sexual’. «Ells van tots plens de secrets, / més calents que un forn de cals» (Mulet, 273), «Esta mosa, per lleu!, / va més calenta que un all» (Martí, 1997: 262), «li ha dit gandula, pendó, / y més calenta que un bou» (Sainets il·licitans, 239), «Ves a veure la chica, que això ya està fet. / Es posa el capot, / y calent així com un foc, / se n’entra en la casa» (Miquelo y Tomasa, 2). Acc. NR al DECat. Es documenta ja al segle XV (cf. DCVB, II, 855). Sovint el terme va acompanyat de complements que n’intensifiquen el sentit. Freqüentment té un caràcter pejoratiu. També com a malnom (Frasquet, 1991: 20; Bernat, Guardiola, 1992: 452). L’adjectiu calent s’usa figuradament en el registre colloquial per concretar passions, emocions i sentiments intensos, com en aquest cas el desig sexual. En l’argot francés chaud de la pointe, de la pince o chaud lapin ‘homme très porté sur les plaisirs sexuels’, chauffeur ‘homme très porté sur le sexe’, chauffer ‘exciter, préparer (quelqu’un) un coït’ (Colin, Mével, 1990: 131-132). 3 adj. ‘excitat, acalorat’, aplicat a una discussió, a una disputa. «començaren a parlar sobre l’asunte en grandísima heregia, perquè era cosa que·ls coïa, y anava ya el negoci molt calent» (Rondalla, 23), «La pendència s’encenia, / els carrers alborotats... / Yo veent lo joc tan calent, / de soleta vaig picar» (Leon, 1808: 2). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Figura en MGad. 4 adj. ‘enutjat, irritat’. «–Coent estic com un pebre. / –Y yo més calent que un all» (Mulet, 155), «Y pués asò se ha acabat, / punto redondo y chitón, / hasta poder averiguar / els calents de esta funció [els afectats per l’extinció de les Milícies Provincials], / que molts, per cert, n’i aurà» (Martí, 1991: 169), «estàs calent com un all» (Raspós de Rusafa, 3), «més calent que una rabosa en una perdigonà en lo rabo» (El Mole, 1840-41: I, 213), «deixan-se al sego més calent que una pera en l’olla o en guisao» (ibid., 299), «No·m diga res, que estic més calent que l’home de la tela» (Donsayna, 100). La ira és un altre sentiment intens. Sovint va acompanyat de complements, especialment expressions comparatives, que n’intensifiquen el sentit. Cf. calent com un titot ‘enutjat’ (Limorti, Quintana, 1998: 304). 5 adj. ‘escarmentat, escalivat’. «Perquè a Reig li agrà chuplar, y si poguera ser alcalde... Yo me pense que s’estrella / Reig, si porta pensament / d’agarrar-se a la mamella. / Ha de quedar més calent / que·ls ferros de la paella» (El palleter, núm. 1, p. 4). 6 adj. ‘preocupat’. «y de quin modo pensem / com li diré a Don Ramon / lo que me porta calent» (Gallart, 1882: 11). 7 adj. ‘lloc segur, resguardat’. «así volia yo vore’t per a furgar-te les bolchaques; però ya veig que eres molt gat, y que no les portes damunt [les onces]. Ya estaran en puesto calent» (El Mole, 1840-41: I, 351), «En la provínsia de Castelló de la Plana hi a més de sis mil facsiosos presentats (...). Ningú ha presentat fusil ni cosa que li parega (...). És dir, que cada u té son fosilet en puesto calent» (ibid, 378). Cf. tenir-s’ho (o guardar-s’ho) calent ‘tenir secreta una cosa’, en català central i en rossellonés (DCVB, II, 855). Metàfora. Potser perquè la calentor resulta reconfortant i s’associa a la seguretat de la llar. 8 adv. ‘aviat, urgentment’. «Nada, no hi a més arrimo; / y asò s’ha de fer calent. / Mira, Chimeta, és urgent / que fases la pau en Chimo» (Liern, 1859: 40). Accs. NR (4-8). Metàfora. Abans que es perda l’escalfor. 9 de calent loc. ‘molt, de valent; amb intensitat’. «y donar-li de calent / als gotets de aygua de agraç, / o millor si és de canella» (Tio Cosme Nespla, 3), «y els surren el barandel, / no de causa com abans, / sinó fort y de calent» (El Mole, 1837: II, 201). 10 calent de cap loc. ‘consirós, preocupat’. «un dumenche de matí, que estaba calent de cap, / perquè sols tenia un sou / per a dinar y sopar» (Martí, 1997: 341), «El tio Collons se’n va també cap al mateix puesto que sa muller, però a l’eixir-se’n, calent de cap, entropessa de nassos en la tauleta de la solfa» (Bernat i Baldoví, 1845a: 19). Cf. tindre el cap calent ‘estar preocupat’ (Proclama, 1). 11 calent de cascos loc. ‘excitat sexualment’. «els tres, calents de cascos (...), corrien de etiqueta per la polla» (Rondalla, 28). Locs. NR (9-11). 12 calent d’orella 1 loc. ‘enutjat, irritat’. «Ni un diner tan solamens guañà. / Algo calent de orella, / se’n tornà a casa» (Miquelo y Tomasa, 3). 2 loc. ‘excitat sexualment’. «els tres, calents de cascos (...), corrien de etiqueta per la polla (...). Sempre anaven com a orats (...), fets uns soliguers, calents d’orella y plens de tràfechs» (Rondalla, 29). Locs. NR al DECat, accs. NR (12, 1 i 2). A Mallorca anar calent d’orella ‘estar begut, mig embriac’ (DCVB, III, 855). 13 calent de perol loc. ‘consirós, preocupat’. «En suma, el mestre perdé la faena de molts dies (...). Estos treballs de la imprenta el tingueren tan calent de perol que...» (Tabalet, 54). 14 dar calent (donar de calent) (a algú) loc. ‘colpejarlo, apallissar-lo’. «com se fera de regalar y no tratara de jafar del tris al tras aquell negoci, de son conte anava el donar-li de calent y açaonar-lo de potenti» (Rondalla, 37), «Con que ya els han dat calén / a estos lladres de la ruella?» (Tresserra, 1875: 50-51). Figura en MGad. La calor s’associa a la intensitat, la força, per oposició al fred. 15 dur-la calenta loc. ‘ser castigat, apallissat’. «Adiós, Lluïset, adiós. / Memòries a la parenta, / y ya la duràs calenta, / si mos achudes el gos» (El Mole, 1840-41: I, 32). Locs. NR (13-15).

calentet -eta adj. ‘recent, de fresc’. «y notísies del pretendiente calentetes» (El Mole, 1837: III, 11). Acc. NR. Metàfora. Per relació amb algun menjar o altre cos que acaba de sortir del contacte amb el foc, i encara conserva l’escalf.

caletre, calfar-se el loc. ‘cavil·lar’. «feren grans projectes / que el temps evaporà, / se calfaren el caletre / i no feren res de bo» (Sainets il·licitans, 524). Loc. NR. Sinònima d’escalfar-se el cap (o el cervell, la cadolla, el carabassot, etc.) (DCVB, V, 195). En castellà col·loquial caletre ‘tino, discernimiento, capacidad, inteligencia, ingenio’ (GDED, Carbonell Basset, 2000: 112). A Requena-Utiel calitre ‘cap’ (Briz, 1991: 109), a Villena caletre i calitre ‘cabeza’ (Soler García, 1993: 61), a Sogorb caletre ‘fisonomía’ (Torres Fornés, 1903: 257).

calfaagüeles m. i f. ‘persona que pega a les velles’. «A esta pobreta inosent sí que li pegaries tu, o a la pobreta de ta sogra, en setanta añs que porta a la esquena! Miren quina valentia, caballers!... Marcha, marcha, calfaagüeles» (Bernat i Baldoví, 1862: 9). Mot NR. Té un caràcter degradant i destaca la covardia de l’individu. → calfar.

calfacadires m. i f. ‘xafarder, persona desocupada i malfaenera que va xafardejant per les cases’. «–Una coseta o dos / que m’han dit en ca la Chata. / –Nela y la de Sacanelles / no deixarien de ser / (...) Si no han fet / les dos més qu·escuadriñar! / Y ara vullc eixes mentires / saber qu·han amotinat; / y demà enmich del mercat / els diré calfacaïres» (Colom, 1909b: 6). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. El recullen Esc. i Alberola (1928: 262). Imatge degradant i descriptiva de la persona que passa llargues estones asseguda xafardejant.

calfament de cap loc. ‘preocupació’. «Si es casen, al sendemà, / descuberta la empanada, / tots són calfaments de cap (...), / malaint el matrimoni» (Leon, 1784c: 4). Loc. NR. Metàfora.

calfante m. ‘petimetre, home excessivament presumit i efeminat’. «I és menester qu els calfantes / eixos que duen porgueres, / corbates de mil colors, / monyo postís, barbelleres, / oixquen estes prevencions» (Martí, 1996: 133). Mot NR. Sembla una formació catalana sobre calfar més la terminació castellana -ante. Aquest sufix és prou corrent en l’antiga germania castellana (cf. Alonso Hernández, 1979: 122), la qual no deixà d’influir històricament sobre l’argot valencià. Es troba en mots castellans d’argot com ficante ‘jugador’, quemantes ‘ulls’, bramante ‘cordell’, despalmante ‘lladre’, similirante ‘ladroncillo temeroso’, mareante ‘ladrón que anda de una parte a otra’, espillantes ‘los naipes’ (Salillas, 1896). Cf. pillantes ‘murris’ (El Mole, 1840-41: I, 267).

calfar 1 tr. ‘apallissar, pegar’. «hara estic content / de lo bé que l’e calfat» (Blasco, 1984: 148), «Sols diré [que] vosté ha calfat / la seua dona a bastó» (Sainets il·licitans, 248). Acc. NR al DCVB ni al DECat. També en castellà: calentar ‘golpear, pegar’ (Carbonell Basset, 2000: 111). Metonímia. La calor que rep la persona agredida és produïda pels colps. 2 tr. ‘reprendre, blasmar, censurar’. «Em folgara tindre temps / per a poder-les calfar / i publicar-los les faltes» (Martí, 1996: 79), «Ara... però... aguardeu-se..., que ya vos calfarà El Mole (...). Pobres de vosatros!» (El Mole, 1837: II, 92). En aquest cas són les reprensions i blasmes els que pugen la temperatura de la persona. 3 tr. ‘derrotar contundentment’. «Per la pinta, / les han calfaes [en el joc]» (Escalante, II, 409). Accs. NR (2, 3). 4 calfar-se-la loc. ‘arreglar-se-les, compondre-se-les’. «com este món ha segut sempre una gàbia de locos, y cada hu se la calfa per a hon pot, buscant el bé per a ell sinse mirar als demés» (Maldonado 1887, 2-3). 5 calfar el barandel. loc. ‘apallissar, pegar’. «y els mestres d’escola y els pares y mares se posen de calfar el barandel a les criatures que és un dia de chuí» (El Mole, 1837: III, 91). Locs. NR (4, 5).

caliu 1 m. ‘persona apassionada, que s’encén de passió amorosa’. «Enamorat és Sento, / y en això em sembla, / que a la edat que té ara / yo un caliu era» (En una festa, 12v), «serts sinyors / qu·en grans ulleres y encesos / com a titots (...), / se ilusionen cuant les llises... / ixen de l’aigua en jorrolls (...). / Llàstima que ha eixos calius / no els aventen un pasó / de verga per descarats» (Lo romancer, 52). 2 m. ‘semen’. «Yo la culpa no he tingut / de que el caliu se n’ixquera, / però la molt punyetera...» (Bernat i Baldoví, 1845a: 18). Metàfores basades en la idea de ‘calor’. 3 ‘record, memòria’. «basta que huos diga / que dels meus fets el caliu / cremarà mentres estiga / eixe poble a vora riu» (Bernat i Baldoví, 1859a: 12). Accs. NR. Metàfora que evoca la persistència del caliu després d’apagarse la flama del foc.

caliuada f. ‘persona fogosa sexualment’. «No sent aixina, / creu qu·estaria aguantant / els requiebros de son tio, / més vell que·l pont de la Mar? (...) / Si allò és una calihuà: / hay más fuego en su pechito / qu·en la fàbrica del gas» (Palanca, 1874a: 9). Mot NR al DECat, acc. NR. Derivat de caliu.

callanteta 1 a la callanteta loc. ‘callant, en silenci’. «Per pillar puesto, / se n’ix a la callanteta» (Escalante, I, 671). 2 a les callantetes loc. ‘entre un mateix, en el pensament’. «Oy! oy! Asò què serà? / (diguí yo a les callantetes). / Esta entrada és de christians?» (Paper interesant, 5). Locs. NR.

callosa 1 f. ‘silenci, acció de callar’. «Así, encara que l’Auropa s’asole y s’ensenga com un estopí, no hay novedad. Chito, callosa, autoritats y poble» (El Mole, 1837: I, 248), «Andalús, mutis. / Así es convida a callosa...» (Palanca, 1868: 29), «Si ve ta mare, callosa, / que vullc dar-li una sorpresa» (Ovara, 1882), «–Tu, chiqueta, que no·t senta! / –En callosa està el remey» (Roig, 1885b: 382). Mot NR al DECat, acc. NR. Deonomàstic que deu estar basat en la paronímia entre callar i el topònim Callosa. Cf. Mut y callosa y al carrer (Alberola, 1928: 333), «Che, chiquets, mut i callosa» (Sánchez Navarrete, 2000: 19), Saber on està Callosa ‘es diu a algú per a fer-li entendre que ha de callar’, referit en aquest cas a la Callosa de la Baixura (Limorti, Quintana, 1998: 311). 2 de callosa loc. ‘en silenci’. «Orsa, cada hu a les seuhes, y sempre de callosa» (Leon, 1787c: , 8). Loc. NR.

calomelano m. ‘mig embriac’. «Mire, Ramona, a mi no me pregunte res, perquè ham anat de fonda y estem un poc calomelanos..., y no n’atine una» (Hernan Cortés, 1896: 25). NR. Segurament pres del castellà calomelano id. (Alcalá Venceslada, 1998: 116; Luque et al., 2000: 89). Cf. calamocano ‘ligeramente embriagado’ (DCECH, I, 754; Suárez Blanco, 1989: 210; Gil, 1999: 26), ‘borracho’ (Luque et al., 2000: 87) ‘enfermo’ (Mercadal, 2004: 40), ‘medio dormido o poco espabilado’, ‘débil, de poca salud’ (Pastor Blanco, 2004: 112), caramocano ‘con dos tragos de más’, ‘borracho’ (Garcés, 2002: 91; Mercadal, 2004: 44), calamuscano ‘borracho’ (Moneva, 2004: 123), calambucano ‘cuando uno o una ya están casi borrachos y quieren disimular’ (Timón, 1996: 41).

cama 1 f. pl. ‘tipus de lladre’. «Per a anar a fer s’ajunten tres: el faener, el pase y cames. Tira el faener, li ho solta al pase, y este a cames, que és l’encarregat de portar-ho al niu» (Casanova, Martines, 203). Acc. NR. En la València del segle XIX era un tipus de lladre especialitzat, segons sembla, en transportar els objectes robats a l’amagatall de la banda (el niu). Segurament rebia aquest nom per metonímia, en funció de la seua activitat, ja que es valia fonamentalment de les cames per a fer el seu «treball», les quals segurament havia de moure amb diligència. 2 cames piules m. ‘cames alesiades’. «Que vol eixe cames piules?» (Vives, 1877b: 13). NR. Aplicat despectivament a Tofolet, sacristà «d’edat», el qual devia caminar coix o tenir algun tipus de lesió o defecte en les cames. Deu tractar-se d’una extensió del mot piulo ‘quec, tartamut’ a les cames. Vegeu també piulo, -a. 3 per baix cama loc. ‘per sota mà, d’amagat’. «Vostés s’han contentat en marmolar per baix cama perquè li tenen por» (Llombart, 1877: 206). Loc. NR. Metàfora. Està present la idea d’ocultació, d’acció furtiva. 4 per davall cama loc. ‘amb gran facilitat, sense esforç’. «ha tret a llum un certamen / tan nano i tan setmesí / (...) que sé que per davall cama / (...) prou millor lo componguera / lo escolà de Massarroges» (Morlà, 164). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 5 anar i fregar-se les cames loc. ‘anar a mal viatge’. «Oy! Che!, ves y frega’t les cames, tonto!» (Escalante i Feo, 1897a: 9). Loc. NR. 6 batre les cames loc. ‘morir’. «Yo les cames vach a batre» (Escalante, I, 79), «a lo millor li agarrarà un patatús y batrà les cames» (Caps, 64). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. batre cames ‘estar mort o malferit’ (Coll, 1991: 81). Metonímia fonamentada en els moviments compulsius de cames que precedeixen la mort. 7 dormir en la cama en alt loc. ‘dormir amb gran tranquil·litat, en repós complet’. «com tots havien menejat tan bé el bigot (...), dormen en la cama en alt com uns jarnegos» (Rondalla, 23). Loc. NR al DECat ni al DIEC. 8 estirar la cama loc. ‘morir’. «Y al fi una volta u atra nos ha de tocar estirar la cama y bona nit» (El Mole, 1837: I, 76). Loc. NR. Cf. estirar la pata o els potons (DCVB, V, 559) i estirar la garreta id. (Pasqual Tirado, 1996: 182). Metonímia. Cf. estirar ses garres ‘batre els peus, pernabatre’ a Sóller (DCVB, VI, 197), estirar la garra ‘morir’ a Sogorb (Torres Fornés, 1903: 262). 9 passar per baix cama (algú) loc. ‘subjugar-lo, menystenir-lo’. «Asò en la meua terra és lo mateix que (...) pasar per lo sercolet, (...) que combregar a un home en l’as d’oros, que bañar-li la orelleta, (...) que pasar-lo per baix cama» (El Mole, 1840-41: 84). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 869) com a pronominal: passar-se algú per baix cama.

camada f. ‘idea, determinació desraonada, disbarat’. «ixqué en la camada que primer (...) la cremarien (...) que deixaria de casarse en qui portava entre celles» (Rondalla, 19). Acc. NR. Expressió irònica, formada sobre el model de pensada. La idea és tan poc raonable que en lloc de ser pensada amb la ment, ho ha estat amb les cames.

camalet, de loc. ‘propi dels llauradors’. Loc. NR. «l’interior de la habitasió de Casimiro Sardinola (...); y per últim un grapat de tramusos, cacahuet y otros varios adherentes propis y peculiars de un ambigú de camalet» (Donsaina, 94). Metonímia formada sobre el substantiu camalets, sinònim de saragüells, vestit típic dels llauradors valencians.

camals catorze saragüells, set loc. ‘persona malforjada’. «Set camals catorce çarahuells. S’aplica a l’home desfargalat o desgalijat, que la roba li plora damunt, ademés de que li la fan tan ampla y folgà que pareixen sachs» (Tipos, 210). Loc. NR. Metàfora.

camama 1 f. ‘mentida, engany’. «hasta que, al donar-se compte / de que allò és una camama, / tot s’acaba en una risa» (Sainets il·licitans, 428), «fiats en els bons desitjos, / que tots resulten camama» (ibid., 430), «Che, ya em pense / qu·és camama el teu corache. / Tens canguelo» (Balader, 1883: 29), «(Ensén un cuet que no crema) (...) –És de camama. / –Camama? Pos ahí en va un atre» (Palanca i Hueso, 1901: 24). A Lleida camama ‘mentida, una cosa de poca solta, un engany, una falsedat’ (Massana, 2004: 37). 2 f. ‘obra dolenta, menyspreable’. «–Hola!, què fas? / –Estudiant; / repasant esta camama. / –Qu·és això? / –Don Juan Tenorio (en despresi)» (Escorihuela, 1884: 6). 3 m. ‘hipòcrita, garneu’. «En los teatros Julian / era apuntaor de fama, / però un camama tan gran / que may li apuntà al galan / com li apuntaba a la dama» (Niu, 68). 4 m. ‘bergant, belitre, canalla’. «–Vosté a qui busca? / –Qui, yo? / (Ay quins ulls!... Mal enemic!) / (...) (Yo m’esmuñc, qu·este camama, / si descubrix que me case...)» (Escalante i Feo, 1890: 77). 5 m. ‘incaute, persona de bona fe’. «–Mire, air chustetament / vach enganchar un camama / y dos onses m’ha valgut. / –Reganchaor... pilleria! (...) / Lo que se diu un perdut» (Fambuena, 1881: 14). Mot NR. A Crevillent Camama és malnom (Martínez Montoya, 1991). Vocable d’origen incert. Viu també en castellà: camama ‘engaño, falsedad, mentira; tonteria o pamplina’ (DCECH, I, 778; Moliner, I, 475; Alcalá Venceslada, 1998: 118; Seco et al., 1999: 820), a Almeria camemas, canema ‘persona muy tranquila’ (Escobedo, 2003: 56, 57).

camàndules 1 m. ‘brètol, bergant’. «Cuant en lo poble em botaren, / eixe camàndules, pillo, / me féu prou la oposisión» (Marçal, 1862: 30), «“Sereno, sereno, escolta!” / Serien ya més de cuatre / de la matinà, cridaba / des d’un finestró un camàndules. / “Què se l’oferix?” pregunta / el sereno, y respon l’atre: / “Res, qu·allà cap a les dotse / no deixes de despertar-me”» (Llombart, 1878: 17). Acc. NR. 2 m. ‘deixat, desidiós, indolent’ (?) «Un home que troba un... lladre / dins sa casa, què deu fer? / Com no siga algun camàndules, / en seguida... foc en ell!» (Señor Don Simón, 15). Accs. NR. En EscLl. i MGad. ser u un camàndules ‘tener muchas camándulas o bellaquerías’; en Pomares (1997: 77) i Verdaguer (1999: 50) camàndules ‘camanduler, persona que fa o diu camàndules’. També com a malnom (Tipos d’auca, 240). En castellà camándulas ‘taimado’ i camandulero ‘hipócrita, astuto, bellaco, embustero, falso beato’ (GDED, Alonso Hernández, 1977: 163; Luque et al., 200: 90), en terres aragoneses camandulero ‘vago, vagabundo; parrandero; lento; pesado; que se hace el remolón; persona que anda de comadreo; turista fiestero; embustero’ (Gil, 1999: 27; Endize, 408; Garcés, 2002: 127; Mercadal, 2004: 41), camándulas ‘gandul, reacio para el trabajo’ (Pardo Asso, 1938: 75), camándula ‘bellaco, hombre falso’ (Moneva, 2004: 127), camandulear, camanduliar ‘vagabundear, corretear, vagar sin rumbo’ (Pardo Asso, 1938: 75; Negredo, 2001-2002. 100; Mercadal, 2004: 41; Moneva, 2004: 127), camandulón ‘pesado’ (Moneva, 2004: 127), a La Rioja camándulas ‘zángano, vago’, ‘parado’, camandulero ‘fisgón’, ‘pesado’, camándulo ‘persona mansa, taimada’, ‘persona introvertida’, ‘persona de poco fiar’ (Pastor Blanco, 2004: 115), a Villena camandulón ‘gandul, holgazán, camandulero’ (Soler García, 1993: 62), a Requena-Utiel camándulo ‘camanduler’ (Briz, 1991: 110). Probablement procedeix de Camàldula, nom d’una ordre monàstica fundada al segle X en el santuari toscà de Camaldoli. Els sentits figurats evoquen la hipocresia i la ronsegueria atribuïdes popularment als frares i, en general, als que fingeixen falsa devoció (cf. DCECH, I, 778; DECat, II, 450; Alonso Hernández, 1977: 163; García Gallarín, 1997: 65; Buitrago, 2002: 766).

camandulero -era adj. i m. i f. ‘hipòcrita’. «Yo no sóc camandulero, / ni meñs la vullc engañar, / donan-li a entendre que sóc / un caballer casolà. / No sóc més que lo que es veu, / un llauró al sa y al pla» (Col·loqui nou de Pep de Quelo, 2). Mot ND. Derivat de camàndula. A Benasc camandulero ‘parrandero’ (Endize, 1113).

cama-roja f. ‘dona de moral i de conducta lleugera’. «Déu te’n guart / a cama-rotja no aplegue, / perquè en lo mateix instant / que ella [Melisenda] serà cama-rocha / tu cornicervi seràs» (Mulet, 154), «Lo cor fet una flama tinch / sols de aver-te vist en calça rotja, / que ab eixa rotja cama / corre perill no et tornes cama-rocha» (ibid., 180). Acc. NR. L’autor aprofita enginyosament la semblança formal entre el mot cama-roja ‘cosconilla, xicoira’ i les calces roges que duien les prostitutes (cf. Bellveser, 1989: 154), les quals els feien les cames roges.

cambra de dalt loc. ‘cap’. «però el que no·n té més en la cambra de dalt, consevol cosa fa» (Tipos, 255), «puix eixe és el trellat que trauen tots els que no·n tenen més en la cambra de dalt» (Tipos, apèndix, 98), «Lo qual és propi de goletes y de farols, que·s jafen l’escapulari perquè ne tenen poch en la cambra de dalt, sobre creure que són més sabuts que tots» (ibid., 141). Loc. NR. Cf. tindre poc blat en la cambra de dalt (Alberola, 1928: 285). Metàfora. El cap ocupa la part més alta del cos.

camelar 1 tr. ‘conquistar l’afecte amb afalacs o enganys’. «y ell les camelaba, / y a poquet a poquet les sebaba, / en la confiansa / que a l’últim caurien en la paransa» (Martí, 1997: 332), «Aixina és com s’explica que hacha camelat tants vots» (El Borinot, núm. 14, 1). 2 tr. ‘galantejar, festejar’. «T’agrà anar a la Glorieta / a camelar a les chiques» (Coloqui entre Marta y Meregildo, 2), «Pués si és Chimo el que·t camela, / també tens el gust estrañ» (Balader, 1871b: 11), «Matar al que·t camelaba» (Campos, 1896: 21). Mot NR. Mot d’origen gitano. El recullen els diccionaris d’argot i de català popular (Wagner, 1924: 46; Vinyoles, 1978: 66-67; Pomares, 1997: 77); també figura en Peris Celda (1919: 10).

camelo m. ‘engany’. «y no foren pocs (...) els compraors que, com nosatros, s’emportaren un bon camelo» (Llombart, 1877: 86). Mot NR. Derivat de camelar. Figura en Pomares (1997: 77); també en l’argot castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 176-177; Carbonell Basset, 2000: 119), on es documenta, com en català, des del darrer quart del segle XIX (cf. DCECH, I, 786). El significat del verb caló camelar va passar d’‘estimar’ a ‘seduir’ i a ‘enganyar’.

cameta, fer la loc. ‘menysprear, trepitjar, humiliar’. «Después que (...) os han deixat fora en lo tratat de Londres, después que vos ha mirat en tant de despresi (...), después que han fet tant de cas de la Fransa com si fóra (...) la barraca de Morrotort, después que vos han fet la cameta» (El Mole, 1840-41: 84). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. Metàfora. Cf. fer la cameta ‘fer entrebancar algú’ (DCVB, II, 882).

camorra f. ‘gresca; discussió’. «Més m’estimaria yo plantar una llança en Alger que sufrir tanta camorra» (Rondalla, 19), «posan-me en un perill gran / a que haguera una camorra / y que ixquera escalibat» (Branchat, 127), «Que el majo, si és molt jaque, / se bacha abronquinant, / y es moga alguna camorra, / sinse ser necesitat» (Nova y gustosa notícia, 3). Mot NR al DIEC, 1a doc.

campana 1 campana grossa loc. ‘personalitat, persona important, significativa’. «si no haguera segut per un frare capugí, campana grossa de la seua religió...» (Rondalla, 40), «Serta persona molt honrada y casi santificada relichosament, que sona prou en Madrit com en Valènsia, d’eixes que se diuen campana grosa» (El Mole, 1863-64: 398). Loc. NR al DIEC ni al DECat i ND. En EscLl. i MGad. Metàfora fonamentada en el tamany i en el ressò, en aquest cas no físic, sinó social. 2 voltejar la campana loc. ‘beure vi’. «Taste’l; està verche d’aigua... / (...) Pués sí yo y vosté en la llancha / esta nit en l’Albufera, / (aludiendo a la bota) voltecharem la campana, / entonando villansicos, / y aquell que caiga que caiga...» (Campos, 1889b: 20). Loc. NR. Metàfora que sembla fer referència de forma jocosa a l’acció de beure vi de la bóta.

campanada 1 f. ‘fama, ressonància’. «la tal jarrà (...) tingué (...) gran campanà en lo nostre reyne» (Tipos, 336). Acc. NR. Metàfora. El ressò físic que produeix una campanada adquireix en sentit figurat un abast social. En Alberola (1927) llegim: «–Qui són? / –Maria Relaixos / i sa filla; dos... madames / que s’ha portat ací a casa / l’amo i senyor de criaes. / Hi ha una campanà pel poble...! / –No feu cas de campanaes». Cf. campanà ‘mentida’ a Polinyà, segons l’ALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2330), fer esquella (d’alguna cosa) ‘escampar una notícia, fer córrer la veu’ (Coll, 1991: 84). 2 donar campanada loc. ‘ser famós, adquirir fama, cridar l’atenció’. «Aquella casera donà molta campanà per tota la Vall de Seta» (Ensisam, 476), «Este caset donà per estes muntanyes molta campanà» (Espardenya, 42). Loc. NR. Cf. donar la campanada ‘escandalitzar’ (Raspall, Martí, 1994: 262; Sancho Cremades, 1995: 171), pegar la campanada ‘escandalitzar’ (González i Felip, 2000: 82), fer campana ‘fer un bon negoci, de resultes del qual tens un bon guany i esdevens ric’ (Gascón, 1999: 390) i fer la campaneta del combregar ‘publicar por la vecindad una cosa, contándola de casa en casa o a todos’ (MGad.); «–L’agüelo vol pegar una campanà esta vesprà en l’hort. –Voldrà humiliar-me davant dels invitats» (Hernández Casajuana, 1962a: 47), on sembla tenir el sentit de ‘moure un escàndol’. En castellà dar la campanada ‘sorprender, llamar la atención’ (Carbonell Basset, 2000: 120); a Almeria campanazo ‘escándalo’ (Escobedo, 2003: 56), en terres aragoneses dar una campanada ‘hacer algo que da pabulo a la crítica general desfavorablemente’ (Pardo Asso, 1938: 76), a Villena campaneo ‘importancia, trascendencia’ (Soler García, 1993: 63).

campanaret m. ‘brega, bronquina’. «Ma muller és molt selosa. / (...) A voltes sinse sustànsia / me mou un campanaret» (La loca de Morella, 4). Acc. NR. Metàfora. Potser pel so fort i intens de les campanes. → canyaret.

camtemins! → captemins!

canalobre m. ‘persona d’aparença llastimosa’. «–Anem, tot se pagarà... / –Eix·és el conte que·s fa / tot home mal pagador. / Repareu-lo... un canalobre, / sempre en llàstimes y pena, / aburrit de fer faena / y sense pasar de pobre. / Tot per falta de cuidado» (Mentres pasa, 5). Acc. NR. Cf. ser u un pobre canelobre (Alberola, 1928: 347). Metàfora. Potser en relació amb la primesa del peu o canya del canelobre.

canari! 1 interj. «Eu!, que té rahó, canari!» (Ballester, 1870: 22), «–Corre! / –No puc. / (...) –No veus que·m bañe? / –Canari!» (Palanca, 1870b: 41), «–¿Está mi señor? (queriendo entrar) / –Canari! (interponiéndose) / Està llechint el diari, / y no·s permitit...» (Roig, 1872: 11). Acc. NR. En els dos primers exemples sembla una expressió eufemística de carall, per homonimització formal; en el tercer, expressa negació, com la interjecció ca!, de la qual sembla un desenvolupament per homonimització formal amb el nom de l’ocell. 2 atre canari! interj. «–Y també consta ella en que t’agrà un poc la mama? (...) –Atre canari! Conque li han de tirar a un home en cara a cada trico dos ditets de anisete» (Donsaina, 68). NR. Expressa disgust, contrarietat. → atre carat.

çançarrejar tr. ‘divulgar, propagar, difondre’. «a mi, me corromp la sanc / el veure en tots los papers... / menechar la Inquisisió. / No convé, ya s’a acabat. / A què tant sansarrechar-la? / Hasta el nom s’a de olvidar» (Civera, 1820: 20). Mot NR. Del castellà cencerro. Figura en EscLl. i MGad. Metàfora motivada pel so estrident i cridaner de l’esquellot.

cançó 1 f. ‘paraules o raons molestes, enfadoses, sovint repetitives, que no vénen al cas, que no trauen cap a res’. «–El Manco no·s dóna presa / en calear-te? / –Tots els dies / m’ixes en la cansó eixa!» (Lladró, 1858c: 7), «En eixa cansó et chitares / y en ella hui t’has alsat. / És imposible..., no puc...» (Gallart, 1882: 8), «–Què deus fer?... No fer-li cas. / –Això, mare, són cansons...» (Merelo, 1910b: 10). ND al DECat. En el DIEC (1995: 328) es recull només en plural. A Agullent cançó ‘renegada que fan els pares als fills quan aquestos es comporten mal i els desobeeixen’ (Casanova, 1981: 222). A Benasc cansons ‘chismes, cuentos, canciones; razones inoportunas, chismes, noticias no comprobadas’ (Endize, 1115). Metàfora. 2 f. ‘idees vanes’. «Ya saps tu bé qu·en lo poble / tens fama de algo coqueta. / (...) Mes la culpa és de ton tio, / que t’ompli el cap de cansons» (Palanca, 1870b: 15). Acc. NR. Cf. poner en canción ‘ilusionar, hacer concebir esperanza de algo grato, halagar, prometer algo que agrada’ (Pardo Asso, 1938: 77).

candongo -a 1 m. ‘duro (diners)’. «El siñor gobernaor, / per el meu saber (...), / me nomena secretari, / en sis candongos de paga» (Asencio, Barona, 1906: 11). Mot NR al DIEC, acc. NR. També en Ortolà (Marian, Sanchis, 1994: 57, 101). En castellà candonga ‘peseta’ (Carbonell Basset, 2000: 121). 2 f. ‘llagoteria, afalac, amb què hom pretén enganyar algú’. «Y no tinga que pensar que fent la gata moixa m’a de dar a entendre blanch per negre, perquè yo sé a on se joca el diable, y per a mi no hi a embolichs, candongues ni mantàfules, que no menge bovina com alguns» (Rondalla, 16). Mot NR al DIEC, acc. NR al DCVB i ND. 3 adj. i m. i f. ‘llagoter, -a’. «Ma tu l’agüelo candongo!... / Com s’anima» (Palanca, 1874a: 13). També en castellà (DCECH. I, 803; Sanmartín, 1998a: 181; Luque et al., 2000: 93). 4 adj. i m. i f. ‘hipòcrita, arterós, maliciós’. «Y mon chermà tan badoc / que no sap res de l’ingüent! / Con que minsos y candongos / procuren guañar el sel / donant-se abrasos mayúsculs...» (Palanca, 1874b: 17). En Alberola (1928: 266) ser un home un tio candongo. Al Pinós la candonguera és la ‘coqueta’ (Garcia Perales, 2001: IV). 5 f. ‘impertinència, molèstia’. «És molta candonga / vindre en criatures» (Liern, 1862c: 16), «–Tons pares! / –Quina candonga» / Sempre vechilan-me» (Escalante, II, 31). Aquesta accepció figura en Carles Ros (1764: 59); en Esc. ‘lisonja, zalamería’, ‘impertinencia’; Llombart afegeix ‘astucia, treta, bellaquería’ (EscLl.). Candonga és sobrenom d’una persona xerraire a Elx (Castanyo, 1991: 169). A Beneixama es coneixen les locucions estar (algú, una cosa) gelat com una candonga i més gelat que una candonga ‘estar una cosa o una persona molt gelada’ (Gascón, 1999: 366). A Altea ma que té candongues ‘frase de lamento y queja por algo que nos ha resultado adverso’ (Llorens, 1983: 48). Mot afectiu d’origen incert. En castellà es documenta des de principis del segle XVIII. També en portugués candonga ‘lisonja, halagos fingidos’ (cf. DCECH, I, 803); en terres aragoneses candonga ‘gollería, salida intempestiva’ (Pardo Asso, 1938: 78), ‘fastidio’ (Endize, 420), candongo, -a ‘astuto’, candongo ‘encargo molesto’ (Gil, 1999: 27), a Benasc candonga ‘lata, tabarra, pejiguera; costumbre, molestia enfadosa a la que, por miramientos y otras razones, hay que someterse’ (Endize, 1114), candonguero ‘persona descontentadiza, poco satisfecha’ (Casp) (Moneva, 2004: 131); a La Rioja candonga ‘tontería’, candonguero ‘afectivo, cariñoso’, ‘rosquillero, pelotilla, adulador’ (Pastor Blanco, 2004: 118). 6 f. pl. ‘persona molesta, impertinent’. «–Toquen a misa machor? / –Sí siñora, hara mateix (...). / –Qui pedrica? / –Yo no hu sé. / –Haurà después misa d’onse? / Saps si el pare Ramonet / ha vengut a confesar? / –Yo no hu sé! No hu sé! No hu sé! (...) / Que la confese Lusbel! / Vaya la tia candongues, / y que impertinenta qu·és!» (Tipos d’auca, 169). Accs. NR (3-6).

canela 1 f. ‘moc llarguer que penja’. «Les agüeles amostrant / la cara plena d’arrugues, / en moltísimes barrugues, / y la canela penchant» (Merelo, 1864: 19). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Possiblement també en « Ruborisat se torca les caneles en la màniga de la camisa» (Barchino, 1932: 4). El recull Segura (2003: 184) al Baix Vinalopó. També candela id. (Mestre, 1916: 90); recollit així mateix en aragonés (Pardo Asso, 1938: 77), com candelón ‘témpano de hielo que cuelga de los tejados’ (ibid.) i candelas de chel ‘estalactitas’ a la Vall de Gistau (Mott, 2000: 80). Metàfora formal. 2 ser (dues persones) la canela i canelobre loc. ‘ser molt amigues, anar sempre juntes’. «Ah, senyor amon Polop, / puix a tots nos és notori / de que són vosté i Morlà / la canela i canelobre, / i que van sempre tan junts / com dos flautes en un orgue» (Morlà, 172). Loc. NR. Metàfora.

caneleta, buscar en loc. ‘buscar amb dedicació, amb atenció’. «Dies ha que en caneleta / aquesta ocasió buscava» (Martí, 1996: 55). Loc. NR. Metàfora.

canella1 1 interj. «–Veu eixe sequiol? Pués crega’m, / en un bufit cuatre lliures / n’ha fet hui el chermà de Petra. / Y ahí baix en el asut, / lliura y micha carnisera / pesaba la que n’ha tret. / Si ahí li marren... / –Canella! / Dret a l’asut» (Escalante, I, 405). Indica aprovació, acord, amb el que s’acaba d’afirmar. Aquesta significació es fonamenta segurament en el fet que la canella és una especie molt apreciada. Cf. la locució sobretot canyella, que fa bon brou, amb la qual es manifesta admiració o es pondera una cosa extraordinària (DCVB, II, 914), en aragonés rajar canela ‘disfrutar, expansionarse, divertirse’ (Pardo Asso, 1938: 78). A Altea es fa servir la interjecció canela! «para dar la aceptación, la conformidad o el acuerdo más agradable a lo dicho o hecho por otro», sinònim de mel! (Llorens, 1983: 48). 2 expressió intensificadora de qualitat. «Els ous estaben... canella, / com bollits per eixes mans» (Liern, 1862c: 10). Accs. NR (1, 2). Metàfora. 3 de canella loc. ‘molt bo’. «el que hui se sampe eixa [paella] / bé pot dir que mencha arròs, / però de allò de canella...» (Liern, 1878: 4). També en castellà canela ‘cosa excelente’ (Seco, 1970: 315). 4 enviar (algú) a picar canella loc. ‘enviar-lo a mal viatge’. «me contentaré en enviar a eixe siñor a picar canella» (Llombart, 1887: 205). Locs. NR (3, 4). Metàfora.

canella2 1 expressió usada per a indicar l’acció d’anar-se’n d’un lloc. «y és que atahullant els rollos, / l’haurà apandat..., y canella» (Balader, 1885: 131). Acc. NR. 2 apretar la canella loc. ‘córrer’. «Chica, sea lo que sea. / Si no aprete la canella, / si que m’arrimen un nano!» (Colom, 1875: 53). 3 prendre canella loc. ‘anarse’n’. «Yo entonces prenguí canella, / me n’ixquí del meu sagrat, / y caminando de noche, / a Madrit vaig arribar» (Leon, 1789a: 2). Locs. NR. Hom juga amb el doble sentit que proporciona l’homonímia entre canella ‘os prim de la cama, i la part més prima d’aquesta’ i ‘tipus d’espècie’, que «es pren».

cànem 1 m. ‘colp, pallissa’. «Cànem, cànem al traydor; / cànem, cànem al covart (...) / Foc y sanc sinse temor, / cànem y plom sinse tasa / al que en fransesos es fasa. / Cànem a tot godoiste» (Civera, 1813a: 8; Ensisam, 169). Acc. NR. En una cançó popular dels temps de la Guerra del Francés. Possiblement, és una accepció metonímica, com canya ‘colp’. El cànem s’utilitzava, entre altres aplicacions, per a fer assots, d’on passà a designar els mateixos colps. 2 cluixir el cànem loc. ‘assotar, apallissar’. «No u dia yo? (...) Si no hi a com cluixa el cànem, lligar-la ben curteta, fer-li passar la quarantena y vaja la gaçuça asta que ràbie. A estes açò vol, que no se’n prenguen, bastó y ¡cabe que pinte!» (Rondalla, 19), «Alguns descontents aurà, / però el tot és lo que importa, / el bé ha de ser cheneral. / Cluixca el cànem, y arda Troya, / y unfle aquell que cayga baix» (Civera, 1820: 29). Loc. NR al DIEC ni al DECat.

canet 1 m. ‘gresca, bronquina’. «–Mons pares, en don Tomàs... / volen... (...) / que·m case... / –Palleta! (...) / –Per Déu, Tono, tin chuí. / –No portarà masa fret (...) / Lo qu·és hui... / se té qu·armar un canet...» (Escalante, I, 24). Acc. NR. Cf. haver-hi un canet de trenta mil dimonis ‘haver-hi gran baralla o desorde entre molta gent’ (DCVB, II, 917). Metonímia. El canet és el nom de cert joc de cartes, un joc en el qual no serien rares les disputes i baralles entre els jugadors. 2 canet en ple loc. ‘gran alegria i satisfacció’. «En dir a vostés que tots soltaren les rodetes, que hagué canet en ple, y que la funció durà asta allà al cul de la nit» (Rondalla, 40), «Chicos, alerta, / hasta no deixar-ne pèl, / que jo pujaré a les postres, / i tindrem canet en ple» (Martí, 1996: 246), «En fi, dances, llumenàries, / canet y bureo en ple, / les giques molt apanyaes, / y els hòmens mirant-les bé» (Troços, 10). Loc. NR al DIEC i ND al DCVB; 1a doc. Cf. tindre o fer canet en ple i haver eixit una cosa canet en ple ‘bé del tot’ (Alberola, 1928: 127, 285). Pròpiament fer canet i fer canet d’onze són jugades d’aquest joc d’atzar que suposen algun guany, i per tant la corresponent alegria i satisfacció per part del vencedor. Del llenguatge d’aquest joc sorgí igualment la locució canet en ple.

canguelo m. ‘por’. «Que t’ha agarrat el canguelo?» (El foll de Montblanch, 7), «y m’ha fet / pasar un canguelo mascle» (Escalante, III, 222). ND al DCVB (s. v. cangueli) ni al DECat. Mot d’origen caló. En Vinyoles (1978: 67) i Pomares (1997: 80): canguelo, canguelis, cànguil i canguis. Forma part igualment de l’argot castellà (cf. DCECH, I, 807; Besses, 1905; Seco, 1970: 315; Sanmartín, 1998a: 183). Metonímia que anomena la por segons els efectes fisiològics que sovint produeix. → cerol, cerones.

canina f. ‘fam’. «que espanta tanta canina, / més que en arrere cent añs» (Martí, 1997: 293). Acc. NR. El·lipsi de fam canina. En castellà morir de canina ‘morir de hambre’ (Pastor y Molina, 1908: 54).

canó 1 m. ‘membre viril’. «Ah!, Piula del meu cor, / a on estàs que no te encontre? / Mira que et porte el canó / per a fer bé la bugada» (Mulet, 285), «Ampara, santa Cleopatra, / al pobre Tofiu, que està / ficat en tanta aflicció, / que yo et promet arrasar / de contado el meu canó / perquè no em torne a tentar» (ibid., 288). Figura en Pomares (1997: 80) i Verdaguer (1999: 183). Metàfora formal. 2 m. ‘anus’. «Lo pet és un poc de vent / molt corromput y pudent, / que pren tan mala impressió / de passar per lo canó / y per altres parts merdoses» (Tractat del pet, 38). Accs. NR (1, 2). Metàfora jocosa. 3 canó de detràs loc. ‘anus’. «que·l canó de detràs / (...) es deixa oir de lluntet» (Tractat del pet, 51). Loc. NR.

canoa f. ‘sabata gran’. «Gràsies a Déu qu·ha acabat / este parell de canoes / del siñor Macàrio» (Roig, 1885a: 235). Acc. NR. Metàfora humorística.

canonge / canonget 1 ‘pillet; pispa’. «y hasta els canonchets que dihuen / als guilopets del Mercat, / alzaben lo crit» (Leon, 1797d: 3), «Curiós, pasa y no te embobes / en los nanos que ahí tens, / pués te busca la bolchaca / un canonche molt espert. / Ell té interés en birlar-te / el capital» (Onofroff, 9). 2 canonge del mercat loc. ‘pillet; pispa’. «ja seria catredàtic / o canonge del mercat, / perquè des de xicotet / era ja tan inclinat / a l’estudio de la uña / que una volta en el Mercat / en un cove de raïm / em posí jo a argumentar» (Martí, 1996: 121), «y sense posar empeños, / sense fer oposicions, / de canonche del mercat / logrí la colocasió» (Un pillo, 22), «li dihuen de malnom Bufa / els canonches del mercat» (Llombart, 1877: 135). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Esc. canonge o canònig del mercat ‘pillo’. Martí Gadea els dedica un article dels seus Tipos (p. 40). Metàfora irònica i humorística. → cabildo. Com els canonges, els pillets, i altres grups delictius i marginals, vivien i actuaven en comunitat i mantenien unes determinades regles. En el cas dels pillets valencians solien voltar pel Mercat de València. Cf. «També pretenguí un empleo / que se dóna en lo Mercat, / el ser cap de la quadrilla / dels pillos més arrogans» (Branchat, 193). En castellà es coneixia el terme més o menys equivalent canónigo de Cartagena (MGad.), segurament amb referència a les galeres i al penal de Cartagena. En l’antiga germania castellana el canónigo de pala era el galiot (cf. Alonso Hernández, 1977: 171; Chamorro, 2002: 215; Hernández, Sanz, 2002: 115). 3 canonge de plaça loc. ‘pillet; lladre’. «Voràs també presentar-se / alguns de tan borda rasa / qu·en tal de encaramitar-se, / no els repugna el achuntar-se / en els canonches... de plasa» (Bellver, 1866: 17). Metàfora irònica. Els pillets transitaven pels carrers i places buscantse la vida. A Catalunya són coneguts els canonges de la pescateria ‘polissardo, home que no és de fiar’ (DCVB, II, 921). 4 canonge sense cerquillo loc. ‘pillet; pispa’. «de lo que t’has de guardar / és així d’algun chiquillo, / canonche sense serquillo, / dels que fan nit baix d’un corbo, / que si no el còlera morbo, / tindrà el còlera bolsillo» (Ensisam, 187). Locs. NR (3, 4). En el llenguatge col·loquial i d’argot no són rars els termes d’origen religiós usats amb un sentit irreverent i aplicats a àmbits marginals.

canonicat m. ‘bon treball, bona font d’ingressos’.«En la caldera del seu / tenia un canonicat, / y em desgrasí a lo millor» (Nelo el Tripero, 194). Acc. NR. Metàfora.

canró, a loc. ‘sense diners, sense beneficis o sense allò que hom pretén’. «Encara que pense yo / que per més que l’engatusa / la siñora Matapusa, / té que quedar-se a canró» (Palanca, 1870a: 10), «Allí per ningun concepte / procuren aquells senyors / agradar als forasters / que van a dur-los pinyols. / Per això en cuant els carrils / han pres tantes direccions, / la gent de cuens ha fet mutis / y els ha deixat a canrró» (Lo romancer, 50), «En la cristiana intensió / també algú a la iglésia va, / de vore a qui fica mà / per a deixar-lo a canró. / Y a la primer ocasió / qu·un bobo pilla distret, / el truhan, al pobre, li ha tret / lo qu·en fam no economisa» (ibid., 171). NR.

cant 1 cant pla loc. ‘evidència, obvietat’. «Cosa de bachilleries / en les dones ya és cant pla, / pués si no parlen, rebenten» (Martí, 1997: 312). 2 del cant pla loc. ‘persona planera, senzilla’. «Nosaltros som del cant pla. / No es fiquem en contrapunts / que són àrduos e intrincats» (Leon, 1789a: 5). Accs. NR. Metàfores, a partir de les idees de ‘claredat’ i ‘senzillesa’.

cantada 1 f. ‘baralla, gresca, bronquina’. «Deixau-los vindre, cafall!, [els gabatxos], / y voreu quina cantada / sens coloquis ni romans, / y quin choc de bastonets / en un instant se mourà» (Rafelo de Picasent, 1), «Que·s case, / y acabem d’estos enredros, / pués ya estic fart de cantaes» (Palanca, 1872a: 15), «Mon pare ve así; em figure / que anem a tindre cantà» (Escalante, II, 505). Metàfora basada en l’estridència, el soroll, que provoca una baralla o una bronquina. 2 f. ‘fet desgraciat que crida l’atenció; pífia’. «Pronte està dit tot. Però només li encarregue una cosa en molta formalitat: el secret, perquè si aquella chent [de Sueca] aplegara a saber tota la cantà esta, em traurien de les casetes» (Donsayna, 102), «Ya estan [els col·loquis] en lletres de mole. No faltaba ara atra cosa sinó que eixos señors dels nasos llarcs, que es dihuen crítics, ixqueren (...) dient que no valen res (...). Eixa sí que seria cantada» (Un pillo, 6), «Nasiet el de la tenda / es va fer burro, / y ara que ve la renda / se li ha fet curro. / Ma qu·és cantà, / no servirse’n un home / del burro ya» (Ensisam, 157). En Pomares (1997: 80) cantada ‘pífia’. 3 f. ‘història, relat, assumpte que atrau l’atenció’. «–Anem, pués, trau-lo. / –Cachasa. / Señor Bonifasio, a espasio, / que la cantada va llarga» (Chorro el Parrut, 2), «Respecte als asunts del siñor Pelat, eixa és atra cantà. Des de un dels números pròxims de la mehua solfa, escomensaré a publicar una colecsió d’articulets dedicats esclusivament a eixe obchecte» (Llombart, 1877: 91). 4 f. ‘advertència, indicació’. «–Però em roda per lo cap / que Peret vol un capull / que un altre li tira l’ull... / (...) –Mare Déu i que xarraire! / (...) –No sigues tonto, xiquet, / i aprofita la cantà. / Tu mateixa la raó / m’has de donar» (Sainets il·licitans, 95). Accs. NR. Metàfores (3 i 4) en les quals està present l’ús destacat de la veu, com quan hom canta.

cantar 1 intr. ‘delatar, confessar; dir, declarar, les veritats’. «Escarmente’s i procure / de hui en avant no cantar, / sinó procure ser pedra, / quan vulla dir veritats» (Morlà, 237), «–Encara no s’a vist ell en lo potro. Voríeu que solfa de canto llano. (...) En una volta quedí yo que no vaig ser persona en trenta mesos. –Y cantares?» (Leon, 1787c: 4), «Ara negue-u, negue-u ara, / que la sehua lletra canta» (Merelo, 1871: 10), «–La nòvia d’este tunarra / que sols me volia a mi / per lo dot. / –Ya veus com canta» (Ovara, 1879a: 24). Acc. NR al DECat. En Wagner (1924: 47) i Pomares (1997: 80); en l’argot francés chanter ‘dénoncer ses complices’ (Colin, Mével, 1990: 126); i en la germania castellana (Hernández, Sanz, 2002: 115). 2 intr. ‘dir una informació en veu alta perquè la senta un conjunt de persones’. «Chuanet, és fallanca? / Canteu» (Escalante, II, 408). Acc. NR al DECat, 1a doc. En el joc de cartes. 3 tr. ‘fer públic, donar a conéixer públicament alguna cosa; posar de manifest’. «–Y què busca? / –Atre marit (...) / Vol només que El Sueco eu cante, / per si algú atén la demanda» (Sueco, 116), «Caixa fora..., la rachola..., / la caixeta!, tal com canta [la carta]» (Balader, 1883: 6). És una extensió de les accepcions anteriors, però ara no es fa pública una notícia o una informació a través de la veu, sinó de la lletra escrita. 4 intr. ‘manifestar-se, presentar-se’. «Posà està la clau, com sempre. / Vorem quina sort me canta» (Balader, 1883: 6). 5 intr. ‘sonar, dringar’. «Que el primer, ademés dels groguets que li cantaven (...), era un jove com un jònech» (Rondalla, 25), «Mira, bons duros me canten (sonando el dinero en el bolsillo). / Sents? Els tinc dins la bolchaca» (Escalante, III, 341). Extensió de la idea de ‘produir sons’, que pròpiament en aquest verb s’aplica a la veu. 6 intr. ‘petar-se, fer pets’. «La criada (...) / tornà atra bolta a cantar. / “Señor, yo me estic morint, / este ventre em fa molt mal”» (Martí, 1997: 346). Accs. NR (3-6). 7 cantar el lairon (a algú) loc. ‘dir-li les veritats, criticar-lo’. «Per tot cuant val el món no deixe yo El Mole. (...) En ell fas la guerra als abusos, en ell li cante el lairon al sursum de la corda» (El Mole, 1837: II, 101). 8 cantar la gallina loc. ‘confessarse, dir les veritats’. «És presís que tots vachen a confesar-se, que tots (...) diguen el Yo pecaor, qu·El pare Mulet des de el seu púlpit, y sinse caraseta, farà cantar la gallina a uns y atres durant la present Cuaresma» (Llombart, 1877: 53). 9 mudar de cantar loc. ‘mudar d’opinió, de parer’. «Mireu, pués, el senyor conde / com va mudant de cantar» (Milacres, 112). Locs. NR. Metàfores.

cànter m. pl. ‘quequesa, balbuceig’. «tot eren botiges i cànters, gastant per a dir una cosa més romansos que les dones» (Espardenya, 135). Acc. NR. Metàfora. → botija.

canterella 1 f. ‘mamella’. «El moñicot qu·ix més torpe / (...) fica mà a la canterella / de sa mare, y si s’agarra, / s’està chuplant quinse dies» (Liern, 1872: 10). Metàfora jocosa. A Almeria cántaros ‘pechos de gran volumen’ (Escobedo, 2003: 57). 2 f. ‘calavera, don Joan’. «Y tu t’has enamorat de Julio? (...) Però és que eixe és un calavera. (...) Molt enamoradís. (...) És que li agraen totes... Si això és un tro... Que tro? Una canterella!» (Colom, 1917d: 8). Accs. NR. Metàfora. En valencià la canterella pròpiament és un ‘tro molt fort que es despara al final de la traca’ (DCVB, II, 932). → tro.

cantonada 1 f. ‘flirteig, galanteig, des del carrer’. «Mare: –Entra, chica. Asò qu·és? / Y asò tantes cantonaes; / yo no estic per a mamaes. / Filla: –No, mare, qu·és Trebolés. / Mare: –Digues-li que pase abant. / Filla: –Hara m’està jaleant» (Trebolés y Catalina, 3), «Pués si fa una cantonà» (Tipos d’auca, 159). Acc. NR. 2 fer cantonades loc. ‘festejar, galantejar’. «com estes mossasses / són cabàs de femater / a on totes les coses caben, / més de doscents motilons / li anaven fent cantonades» (Martí, 1996: 252), «u que li fa cantonaes / a la chica del forner» (Escalante, III, 264). Loc. NR. Recollit a la Plana Baixa (González i Felip, 1991: 72). Es documenta en un sainet de Peris Celda (1919: 27); en Ortolà pegar cantonaes (Marian, Sanchis, 1994: 179). En Raspall, Martí (1994: 308) fer cantonades ‘esperar-se al carrer, especialment com a festejador’. Els pretendents, quan no entraven encara a casa de la xicona, solien guaitar i festejar les seues estimades des del carrer, sovint des d’un cantó.

cantor del gafaüt loc. ‘lladre’. «Sen Dimes o el Bon Lladre (...). Pués aixina el podem distinguir de la turbamulta de compañeros, que tots són mals lladres, y tan més mals cuant són més bons per a fer el gafaüt (...). Que may no falten así / uns cantors del gafaüt, / que l’entonen per el ut / y en re, mi, fa, sol, la, si» (Tabalet, 143). Loc. NR. → gafaüt.

canut 1 m. ‘penis’. «Quissà l’haguera esglaiada / si véra lo meu canut, / que per lo gros és marqués / i per lo gran és ja duc» (Morlà, 50), «luego que ella ha conegut / que estaven casi caent / les agulles del canut...» (Bernat i Baldoví, 1845a: 38). En Pomares (1997: 81) i Verdaguer (1999: 183). Metàfora formal i funcional. És com un canonet on esguarden les agulles (figuradament, el semen). 2 m. ‘recte’. «resonant cada petot / segons lo ces com lo apreta, / pués lo ces és la llengüeta / que governa este canut» (Tractat del pet, 83). Accs. NR (1, 2). Metàfora formal. 3 canut de fer calça. loc. ‘penis’ → calça. Loc. NR.

canya 1 bona canya loc. ‘persona vil, de males intencions’. «–Pués, dona, que què t’ha fet / el sant pare? –Bona canya! / No és frare? Bastant has dit: / al convent, en hora mala!» (Martí, 1996: 116). Acc. NR. També en castellà: caña ‘granuja’ (Seco, 1970: 316); a Villena caña i cañica ‘persona molesta y testaruda’ (Soler García, 1993: 65). Sembla una metàfora fonamentada en la capacitat feridora de la canya i en la molèstia que pot produir. → pua. 2 brunyir la canya loc. ‘colpejar, pegar, apallissar; castigar’. «Adiós lliberals de fe, / que os van a bruñir la caña» (El Mole, 1840-41: II, 31). Loc. NR. Metonímia. La canya com a objecte contundent usat per colpejar algú. Ací possiblement usat en un sentit més moral que pròpiament físic (‘castigar, punir’). 3 cantar la canya (a algú) loc. ‘cantar-li les veritats, reprendre’l’. «–Murmurant vénen. / –No importa. / Deixe-los (...), / que yo els cantaré la caña» (Palanca, 1872b: 52), «(Vach a cantar-li la caña). / Chesinto, te tinc que dir una cosa (...) / Con que tu tenies nòvia / cuant me parlares a mi?» (Ovara, 1879a: 21). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. 4 cantar la canya loc. ‘retractar-se’. «–No me case / ni en Carmela ni en la Chata; / en vosté, hu me pegue un tir! / –Tu veus com canta la caña?» (Escalante, I, 529). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. Figura en MGad.

canyamel m. i f. ‘penis’. «Mira una sala de monges (...), / i aquella, perquè tocà / a un mossén la canyamel» (Morlà, 91), «Mes yo també considere / que no són mals canyamels / els que et mames per darrere» (Bernat i Baldoví, 1845a: 31). Acc. NR al DECat ni al DIEC. En Pomares (1997: 81) i Verdaguer (1999: 183). Metàfora formal i funcional, per la «dolçor».

canyamissa! interj. «–(Ay! Ell!) / –Cañamisa!» (En una festa, 7v), «–Per la tia, / qu·està en lo sel, li hu demane. / –Per ma muller...! Cañamisa! / Vacha» (Escalante i Feo, 1891: 9), «Més contens se’n van els dos / a ca Chimo, cañamisa!» (Sánchiz Almela, 1892: 5). Acc. NR. Eufemisme.

canyamó m. ‘embriaguesa’. «Si eixe dia tinc salut (...), / yo crec que agarre el cañamó / més gran que s’ha conegut» (Escalante, II, 54), «y después d’haber pres mich cañamó, que diuen els pinchos, anar per la nit a vórer cremar les falles» (Llombart, 1877: 83), «–Perquè encara que tinguera / el defecte de chuar / y beure alguna llisteta... / –Prenia algun cañamó?» (Ovara, 1879a: 14). Mot NR al DIEC, acc. NR. Figura en EscLl. i MGad. També a Villena: cañamón ‘borrachera’ (Soler García, 1993: 64). Cf. agarrà un canyamó! (Anguiz Pajarón, 1984: 276). Mot de caràcter expressiu.

canyaret m. ‘aldarull, esvalot, gresca, bronquina’. «en dir-li-u, tal volta moga / un cañaret en la casa» (Escalante, I, 184), «–Els chiquets / del milacre estan ahí. / –Pués mohuen fluix cañaret» (id., II, 591), «La vach a soltar, / y moc así un cañaret / que no s’olvida en sis añs» (Palanca, 1874a: 26), «Ya s’ha armat el cañaret» (Ovara, 1879a: 21), «però hara qu·és candidato ensomia dormint y cridant, chica, de manera que aquella alcoba és un cañaret» (El saltamartí, 16-XII-1882, p. 14). 1a doc. Derivat de canya. Vegeu les apreciacions de Reig (1999: 150) i de Llorens (1983: 48). Metàfora.

canyaules m. ‘entabanador, engalipador’ (?) «–(Vach a fer-lo entrar als bots). / –Per què vosté, que me fa / tan bonica descripsió, / no s’encandila en ma sogra? / –Deixa’t d’interrogasions. / –Vosté és un cañaules!...» (Escalante, II, 209), «Ay, Tofolet, Tofolet! / Quin escolà més cañaules! / Si el creem, no tindrem fret. / Com té tan bones paraules!» (Vives, 1877b: 20). Mot NR. A Ibi es coneix al malnom Canyaulis (Anguiz Pajarón, 1984: 331).

canyís m. ‘vulva’. «de cuc que era de fresa, / s’ha tornat cuc de perola; / molt poc aliento li’n queda, / mes arrima-lo al canyís, / que, si no fa bona seda, / farà almanco filadís» (Bernat i Baldoví, 1845a: 24). Acc. NR. Metàfora agrària del cuc de seda (el penis) i el canyís on aquest fila els seus capells.

canyot 1 interj. «Cañot!, quin tio més alt!» (Correcheria 1873, 10). Expressa admiració, sorpresa. Eufemisme. 2 m. pl. «Fora, fora tal genteta, / que se’n vagen a l’assut, / a enganyar algun tinyós, / que jo tinc los canyots durs» (Martí, 1996: 197)», «Així que me viu fet i dret, / i m’anaven apretant / els canyots, com diu aquell, / i era jo desmamat» (ibid. 328), «A mi, que tinc ya cañots / y cascàrries com lo cab, / em tenia de chuñir / una dona com un nap?» (id., 1997: 294), «Quant yo me viu fet y dret, / que me anaben apuntant / els cañots, y els vigotets / me anaben ya negrechant» (ibid., 349). Accs. NR. Metàfora. Tindre els canyots durs o com lo cap i apretar (o apuntar) els canyots (a algú) és un signe de maduresa, d’haver deixat ja de ser un noi. També s’aplica a les dones: «Tio Sento, no és chica ya; / eixa té els canyots prou durs» (Segura, 1996: 146). Referència metafòrica als canyots del panís. El mot canyot s’usa també metafòricament amb referència a un xicot grandàs: «Manfredo Fildescosia és un (...) grandàs que encara parla i discurrix com un moñicot, y ya és un cañot que se pert de vista» (Hernández Casajuana, 1917: 5). Cf. descanonar ‘quitar los cañones a las aves’ i ‘rasurar la barba a contrapelo, para cortar más de raíz el pelo’ (MGad.); en castellà descañonar id. (GDED); a Tortosa descanyonar ‘arrancar a un ocell els canons de les plomes’ (DCVB, IV, 185), que també documentem aplicat a l’acció d’afaitar: «–Home, vullc dir que m’afaite. / (...) –Vol que·l descañone? / –Bueno, / però en molta suavitat, / que tinc la pell molt fina» (Millàs, 1876: 15).

cap / cabet 1 m. ‘projecte, afer; preocupació’. «yo os desenganye que no puc fer-o, perquè tinc molts caps a hon acudir» (Casanova, 1990: 422), «Ell sempre té mil proyectes (...). / Pués en misa ni en paseo / may el veus en la muller; / ell sempre té masa caps / y no vol divertiments» (Tipos d’auca, 190), «Vamos, eix home [Llombart] em condena! / Com sempre porta tants caps!...» (ibid., 225). Cf. cap de corda ‘manía o preocupación persistente y machacona sobre un tema’ (Llorens, 1983: 59). 2 m. ‘raons, raonaments, conversa’. «No tinc fam. Chas un quinset, / y conversasió molt poca, / perquè no estic per a caps» (Bernat i Baldoví, 1859a: 8), «–Cuens! Cuens!... Què no tinc rahó? / –Tia, anem, deixem-se de caps, / ya li he dit abans que no» (ibid., 19). Accs. NR. 3 de cap de rama loc. ‘d’agudesa d’enginy’ «que yo no sóc un sàbio de punta o de cap de rama, com solen dir, en capasitat per a sensurar els seus escrits, ni mastegue gramàtiques» (Llombart, 1877: 46). 4 cap a pardalets loc. ‘capfluix’. «–Pos se mereix un cabestre!... / De secretari así estaba, / però tant l’ungla ficà, / que l’alcalde el separà / de la plasa qu·ocupaba. / –És un cap a pardalets!» (Merelo, 1866b: 9). Cf. cap de pardalets (DCVB, II, 943). → pardal. 5 cap de banc loc. ‘ximple, totxo’. «A Vueselènsia, señor, / venim los de l’Hospital, / inocents, locos y loques, / contents com en lleu un gat, / y yo com a cap de tots, / bullc dir, com a cap de banc» (Leon, 1802: 4), «Què ha de voler, cap de banc? / Vore si omplim el sendrer / ans d’aplegar a Momblanc» (Milacre del loco, 7). Metàfora. Per a designar l’enteniment molt curt i la ignorància s’empren col·loquialment i de forma burlesca nombroses expressions formades amb el substantiu cap, seguit de complements referents a objectes inanimats, inerts i, per tant, irracionals, a vegetals, igualment sense cap intel·ligència, i sovint considerats de poc valor, o a animals que socialment connoten aquestes característiques. Amb freqüència la imatge va acompanyada per la idea de duresa o per la forma rodonenca, que recorda la del cap, de l’objecte o ésser en qüestió, però buida de cervell racional, d’intel·ligència. 6 de cap de banc loc. ‘sense fonament, insensat’. «En hòmens de cap de banch / hui no fan [punt] los fusters» (Carpinteros, 1784), «–Mes si els dos em feren feta, / (...) u dels dos quedarà mort. / –Quin despic de cap de banc!» (Vives, 1860: 5), «Este home sempre mos ix / en unes de cap de banc...» (Bru Garcia, s. a2: 26). Cf. sortida (o raó) de peu de banc ‘raó o idea sense fonament ni il·lació’ (DCVB, II, 257-258), eixida de cap de banc (Alberola, 1928: 8). 7 cap de baso moler loc. ‘ignorant; talòs’. «No devaes te diuen Garrofa, burrucho. El cap has de tindre ple de garrofins. No saps lo que vol dir este lletinòrum, cap de baso moler?» (El Mole, 1840-41: I, 100). Locs. NR (3-7). 8 cap de burro loc. ‘persona nècia, toixa, ignorant’. «Yo tinch culpa de parlar / en un tan gran cap de burro» (Leon, 1789b: 8). Loc. NR al DIEC ni al DECat i ND. 9 cap de cabota de margalló loc. ‘ximple, estúpid’. «per haber recaigut en hòmens de caps de cabota de margalló, més topos que sert rechent d’una Audiència» (El Mole, 1840-41: I, 185). Cf. «serta camà de lliberals tontos empeltats de cabota de margalló y de burrimàquia tardana» (El Mole, 1840-41: I, 184). 10 cap de cafall loc. ‘persona vil, menyspreable’. «I el camuso del frarot / el cullerot desplegà (...), / que lo cullerot ditxós / els nassos casi em llevà. / Però, vent-me calent, / dient-li: “cap de cafall!”, / li emboque una cassolada» (Martí, 1996: 325). Locs. NR (9, 10). Eufemisme per carall. Els termes que tenen com a referent la sexualitat són sovint emprats per a traduir sentiments de menyspreu (cf. Rouayrenc, 1998: 55, 58-60). 11 cap de carabassa. loc. ‘estúpid, neci’. «Tots los caps de carabasa / que en son talent punteagut / s’empeñen en traure a España / de tanta embrolla y apur» (El Mole, 1864-65: 250), «Els faltaran els servells! / Perquè me pareix injust / que·s maten (...). / Pués no seria millor / vixqueren en santa pau? (...) / Vamos, que ningú me lleve / que són caps de carabasa» (Badia, 1888: 14). NR al DECat ni al DIEC i ND. 12 cabet de ciri loc. ‘diners menuts, solts’. «Y entre tots els atres cabets de siri que se poen arreplegar, com el negosi que se pot fer en els fondos carselaris y en les rentes de l’Hospital (...), en la Diputasió y la Caixa de pròpits, se li pot calcular a tot 22 duros» (El bou, núm. 8, p. 2). Metàfora fonamentada en la idea de ‘petitesa’, ‘cosa menuda’. 13 cap de fusta. loc. ‘neci, talòs’. «però dir-me cap de fusta, tu t’hagueres aguantat?» (Gregori, 1900: 20). Cf. tindre en el cap més fusta qu’el pinar de Moya (Alberola, 1928: 282), Tens més fusta en eixa cabessola (Guinot, 1985: 64). 14 cap de margalló loc. ‘neci, talòs’. «–Que a cas ella l’ha nugat? / Digues, cap de margalló, / que mereixes una esquella, / si no ho haguera fet ella, / creus que ho haguera fet yo?» (La loca de Morella, 10). Locs. NR (12-14). 15 cap de meló loc. ‘persona incapaç, neci’ «Per alguns caps de melons / la casporra bruñirà» (El Mole, 1840-41: I, 196), «no són pocs els caps de meló que cria la política de mogolló» (id., 1870: 78). Loc. NR al DCVB ni al DECat. La recullen Raspall, Martí (1994: 65). En casellà melón ‘tonto’ (Luque et al., 2000: 299), com en aragonés (Pardo Asso, 1938: 235). 16 cap de mig armut loc. ‘talòs, ximple’. «Calla, cap de mig armut. / Com pots pensar que ell s’alegra / de vore-mos en salut?» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 38). 17 cap de mussol loc. ‘talòs’. «Vine así, tros d’albarda vella, cap de musol. Vine así y conta’m lo que tens, y no fases parlar a les persones» (El Mole, 1840-41: I, 60). 18 cap d’oroneta loc. ‘talòs, toix’. «Hasta la pobre xiqueta, / que encara no·n té pecats, / pagant està els disbarats / que han fet uns caps d’oroneta» (Hurtado, 1981: 146). Locs. NR (16-18). 19 cap de pa loc. ‘neci, talòs’. «No coneixeu, caps de pa, / que si una bala (...) / vos trenca una cama o un bras, / no podreu més treballar?» (Tresserra, 1875: 35). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 20 cap de piló de riu loc. ‘ximple, estúpid’. «Haurà algun cap de piló de riu (...) que s’atrevixca a dir que la Rechènsia d’estos tres siñors (...) seria millor que la que tenim?» (El Mole, 1840-41: II, 57). 21 cap de suro loc. ‘curt d’enteniment, ximple’. «No coneixes, cap de suro, / que tot lo que·s va cobran / els gefes s’ho van quedan?» (Tresserra, 1875: 32), «–Toca, toca, a portar trastos. / –A la nit. / –Ay, cap de suro!» (Vives, 1877a: 17). Cf. suro ‘molt insensible o molt curt d’enteniment’ (DCVB, X, 82), tindre el cap de suro (Alberola, 1928: 281; González i Felip, 2000: 109), ser (algú) un cap de suro ‘de cap fosc, de poca intel·ligència’ (Raspall, Martí, 1994: 290; Gascón, 1999: 592). 22 cap de trull loc. ‘poca-solta, capsigrany’. «Vine’m así, cap de trull, / que tot això ya ha pasat» (Garcia Capilla, 1871b: 20). Locs. NR (20-22). 23 cap de virot loc. ‘membre viril’. «Jo, al vore que se m’empina, / li he pegat quatre calbots, / però en los caps de virots / esta és mala medicina» (Bernat i Baldoví, 1845a: 17), «una cosa tan barata / com és un cap de virot» (ibid., 22). Acc. NR al DIEC i ND. En castellà virote id. (Alzieu et al., 1984: 225, 351). Metàfora formal i analogia amb la funció de la sageta –el virot–, que es clava en el blanc. 24 cap de xerevia loc. ‘ximple, poca-solta’. «Ay!, los caps de cherevies!... / Que enseñan-vos el bastó, / no podeu pensar que yo / sóc el rey d’así Potries?» (Salelles, 1864c: 20v). 25 cap de xiulet loc. ‘ximple, poca-solta’. «–Mariquita, trae agua (...). A este caballero. –Atre cap de chiulet! A mi aigua?» (Donsaina, 100). → xiulet. 26 cap dur loc. ‘talòs’. «y què fa así el llaurador, / el cap dur y el encantat?» (Relació de un llaurador, 4). Locs. NR (24-26). Cf. dur de cervell o de cap ‘que entén difícilment les coses’ (DCVB, IV, 622). 27 cap llauger loc. ‘persona de poc seny, irreflexiva’. «No haurà allí algun cap llaucher / qu·encà mos done que fer?» (Escalante, II, 37). Loc. NR al DECat i ND. 28 cap redó loc. ‘ximple, toix’. «que no és per a caps redons / el escriure centenars» (Carta no vista, 1), «pués no és per a caps redons / els rahonaments prudents» (Leon, 1787a: 8), «–Això, senyor mestre, és cosa / que no l’anguliré, clar. / –Perquè eres un cap redó» (Coloqui trilingüe, 2). Loc. NR. El cap redó, com certs tipus de carabassa, com un piló de riu, etc., no correspon a la forma del cap de les persones, més aviat ovalat. La imatge comporta, doncs, una connotació degradant. 29 cap de Déu! interj. «Els frares que allí menjaren (...) / volien cas que pagaren / tots de ma distribució. / Cap de Déu! En qui es cagà!» (Martí, 1996: 264). Loc. NR al DIEC i ND. Renec expressiu d’un sentiment d’enuig per part del parlant. Figura en MGad. i en Verdaguer (1999: 52). El substantiu cap es fa servir amb relativa freqüència en renecs i flastomies (cf. DCVB, II, 944). 30 cap de greu! interj. «Ja encontrí la veritat. / Cap de greu en la cotxina!» (Martí, 1996: 101), «Folgue’s, cap de greu!, València / de tenir un fill que és tal» (Recitado en duo, 4). Eufemisme de la interjecció anterior. En l’anònim Sainet nou del porc i l’ase: cap de creus! (Fàbregas, 1967: 38). 31 cap de greus! interj. «Que aquelles tenen, yo sé, / a punt de solfa les veus; / bé pot ser que estes també, / mes o ducte, cap de greus!» (Blasco, 1984: 114). També en Rossich (1985: 70). 32 cap de lleu (agranollat)! interj. «–Decid, jurado, ¿tenéis / buena yglesia en vuestro pueblo? / –Que ayxò em diga, cap de lleu!, / que és de fàbrica millor / que no assí Sent Berthomeu» (Martí, 1990: 140), «Cap de lleu agranollat! / Yo que em viu tant de embeleco» (Coloqui nou sobre la bola, 4), «És evident que hu he vist, / y estic, cap de lleu!, pasmat / de veure els diners que es gasten / sense lluirse, sagrat!» (Leon, 1789a: 2). Substitut eufemístic de cap de Déu!, per homonimització formal amb el parònim lleu. Expressa una actitud de sorpresa, d’admiració, en el primer exemple també de disgust. 33 cap de mi! interj. «Cap de mi! I açò es pot fer / d’aquesta manera ens tracten?» (Morlà, 226). Expressa contrarietat, desplaer. 34 cap de Minos! interj. «Cap de Minos!, la so bruixa, / no importa que l’amaguem» (Palanca, 1859c: 4). 35 cap de mins! interj. «Puchà al púlpit... Cap de mins! / Allò va ser predicar!» (Boix, 1860: 17), «–Asò qu·és? Ya hau acabat? / –No podem més. / –Cap de mins! / Pareixen frares beguins» (id., 1865: 3), «Eixa gramàtica sí / que la dependria pronte / de memòria, cap de mins!» (Ovara, 1879a: 18). → captemins! 36 cap de què! interj. «Ay, grandeza com aquesta! / Cap de què! Si fóra rey, / en ma casa li donaria / lo ofici de conseller» (Martí, 1990: 142). 37 cap de sen! interj. «Cap de sen! Boto al jijo! Tot me roda ara mateix» (Rondalla, 28). 38 cap de Sent Juan! interj. «Cap de Sent Juan!, podrà ser que yo el conega / millor que ells» (Martí, 1990). Locs. NR (30-38). 39 cap de tal! interj. «Cap de tal! / No em digues res!» (Mulet, 159). Loc. NR al DECat ni al DIEC. 40 cap sagranat! interj. «Cascú según tiene el quenio, / té els bosquets, cap sagranat!» (Ros, 1748: 4), «I volen, cap sagranat!, / que per on siga que passen / tinguen tots els ulls tancats» (Martí, 1996: 104). Loc. NR. Variant eufemística de cap sagrat! 41 cap sagrat! interj. «Cap sagrat! / yo que vach entendre bomba, / pensí estar en Chibraltar» (Coloqui nou sobre la bola, 1), «Ma hacienda ningú la ignora, / ma presènsia ya la chusgues, / pués què aguardes, cap sagrat!» (Martí, 1997: 235). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 42 cap salat! interj. «I llèpola? Cap salat!» (Martí, 1996: 96), «y deixant-los a una part / la capa, espasa, y sombrero, / y sabates, cap salat!, / lo demés m’eu enduguí» (Martí, 1997: 350). Eufemisme per cap sagrat! Hom se serveix de l’homonimització formal amb salat. 43 cap resagranat! interj. «Però yo no desconfie / que Déu, cap resagranat!, / (...) em darà siquiera faves» (Coloqui nou de un llaurador, 2). 44 capte! interj. «Capte!, de més ara em recorde / que mon compare trauer / em deyxava el seu castany» (Martí, 1990: 138). 45 cap té Déu! interj. «Cap té Déu! / Sempre ha d’estar predicant?» (Col·loqui trilingüe, 1). Variant de cap de Déu! 46 sense cap ni centener loc. ‘sense solta, sense sentit’. «Son marit que ou aquell desbagellament (sense cap ni centener, en menys sustància que una broma de caragol)» (Rondalla, 17). Cf. no tenir cap ni centener (DCVB, III, 113). 47 abocar-se de cap (a alguna cosa) loc. ‘ocupar-se’n’. «prescindiendo de preámbulos parlamentarios, (...) tirem de revés la forma y aboquem-se de cap a la matèria. Perquè el anar per les rames / (...) sols és propi de madames / o de una sesió de Corts» (Tabalet, 62). Locs. NR (42-47). Cf. abocar-se ‘entregar-se amb intensitat a un afecte’ (DCVB, I, 40). 48 calfar-se el cap loc. ‘preocupar-se’. «Yo ningun motiu conec / per a que així es calfe el cap. / Sempre no poden escriure» (Proclama, 2). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. Amb un sentit semblant buidar-se el cap (Raspall, Martí, 1994: 238). 49 eixir a un cap loc. ‘reeixir, tenir èxit’. «–No es convens? / Seguixca’m; vorà que pronte / ixim a un cap» (Escalante, II, 591). 50 estar al cap del carrer loc. ‘estar assabentat, comprendre, enterar-se’. «–Ay Pepa! Me entens? / (...) –Ya estic al cap del carrer» (Martí, 1997: 309), «hi aurà molts que, si els dius per eixemple negligé, no sabran lo que és, y si els dius “en camisola”, ya estan al cap del carrer» (Donsayna, 3). Metàfora. Cf. ja estar al cap (d’una cosa) ‘tenir-ne bon esment, prestar-hi atenció’ (DCVB, II, 948). 51 estar (un afer) a un cap loc. ‘estar resolt, solucionat’. «Ya, per fi, està tot a un cap. / En prou silensi se féu. / La Rocha s’allaucherà, / y la comare el criollo / (...) se l’emportà» (Martí, 1997: 268). 52 ficar el cap (en un assumpte) loc. ‘entendre’l’. «–Deixem este punt, perquè (...) no podràs entendre-lo, y anem a la poblasió del món. –Ahí sí que puc ficar yo el cap. Vinga» (El Mole, 1855: 136). 53 girar el cap loc. ‘morir-se’. «No fasa Déu o el dimoni / que te susuïxca igual / qu·a un·atra reveneora, / a qui li vach resetar / lo mateixet qu·ara a tu, / y per poc no chira el cap» (Millàs, 1884b: 15). Locs. NR (49-53). Metonímia. Pel moviment físic de cap que sovint acompanya la mort. 54 pegar de cap loc. ‘trobar-se, sortir al pas’. y veches cap a on t’amorraràs que no pegues de cap en una bolichà de chiquets» (El Mole, 1837: II, 138). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. 55 perdre el cap loc. ‘embogir, perdre la raó’. «figurant-se sense ducte / habia perdut lo cap» (Rahonament entre Pep d’Aldaya y Miquel el d’Alaquàs, 3), «busque’m pronte una chica, / sinós perdre el cap» (Miquelo y Tomasa, 1). Loc. NR al DECat i ND. Metonímia. 56 rodar el cap loc. ‘negar-se, respondre negativament’. «Em pregunta / el retor si em vullc casar (...). / Y entonses yo rode el cap, / y es queen vosté, els padrins, / y el nòvio tocant raspat» (Millàs, 1889: 20). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metonímia. 57 saber pels caps dels dits loc. ‘saber perfectament’. «sé pels caps dels dits tota l’astòria» (Rondalla, 28). Loc. NR al DECat ni al DIEC. 58 tapar el cap (a una dona) loc. ‘casar-se amb ella’. «–Gori (...), / quant nos havem de casar? / (...) –Poc valdré yo, o dins tres dies / faré que li tape el cap / a aquesta mosa calenta» (Martí, 1997: 262). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. Metonímia. 59 tindre cap per avall (algú) loc. ‘tenir-lo transtornat, amoïnat’. «–Ara acabe de parlar / en Garrofeta. / –Al bordell! / Ya mos té cap per aball!» (Escalante, II, 23). Loc. NR. Metàfora. 60 traure el cap 1 loc. ‘nàixer’. «Des de que vach traure el cap / en l’estable de ma casa, / que són vint añs a esta part (...)» (Martí, 1997: 337). Metonímia jocosa. 2 loc. ‘reeixir, prosperar’. «que cuatre borrachonets / són els que trahuen el cap» (Civera, 1820: 8). Loc. NR al DECat ni al DIEC, accs. NR (60.1-2). Metàfora.

capa 1 de capa i espasa loc. ‘manifest i pertinaç, impenitent’. «qu·ell y vostés (...) siguen uns embusteros de capa y espasa» (Llombart, 1877: 173). Cf. defendre a capa y espasa ‘defender a todo trance o con grande empeño y esfuerzo’ (MGad.). 2 capa torera loc. ‘instigador; artífex’. «Ta mare? Ella és la capa torera de tot. Si poguera, et casaria a puñaes en eixe Batiste» (Hernan Cortés, 1896: 13). Cf. «don Simplici (...) és administrador i capa torera, tot en una peça». Locs. NR. Metàfores.

capar tr. ‘castrar’. «pués aguardeu, que si algun dia n’agafe algú, el tinc de capar» (Casanova, 1990: 422). ND al DCVB, 1a doc. Figura en Pomares (1997: 83).

capçana f. ‘cap’.«presentant sinse vergoña al público una capsana que pareix pròpiament una carabasa del trompellot» (Donsayna, 34), «Rasque’s la capsana» (Escalante, II, 259), «Deixe només que li pegue / dos puñaes en la capsana» (id., III, 30). Acc. NR. L’usa Pascual Garcia (Montoya, 1997: 328). A la Plana Baixa capçana ‘persona molt cabuda’ (González i Felip, 1991: 59); també es coneix com a malnom (Casanova, 1997: 256; 1998: 7). Metonímia humorística.

capejador m. ‘lladre de capes’. «Tornem arrere uns añs vint (...), / y vorem / a penes poder eixir / de casa, sinse que anàrem / sempre tement mil perills (...). / Aquells grans capechadors (...), / per a hon campen en lo dia?» (En obsequi, 2). Mot NR al DECat, acc. NR. Capeador id. en la germania castellana (cf. Autoridades, II, 140; Alonso Hernández, 1977: 175).

capejar tr. ‘burlar, enredar’. «–Com hau quedat? / –Yo coent. / –Que t’ha capechat? / –Malhaya! / Vol que yo me fasa chulo» (Campos, 1885: 11). Acc. NR. Metàfora. → torejar.

capell 1 m. ‘testicle’. «Vicenteta: –Puix cabalment eixe suc / vaig buscant jo que es destile, / i ja que he encontrat un cuc, / just és que la botja file. / I a fe que este animalet (...) / és llavor de dos capells!» (Bernat i Baldoví, 1845a: 24). Metàfora formal. 2 m. ‘diners’. «Yo crec que sóc cuc de fresa / y lo que busque és capell (acsió de dinés)» (Bernat i Baldoví, 1855a: 26). Accs. NR. Metàfora. Per a un cuc de seda el capell és una cosa molt valuosa, igual com ho era també entre els llauradors valencians del segle XIX, per als quals el conreu de la seda representava un important valor econòmic. 3 m. ‘imputació calumniosa o injuriosa’. «y la sogra (...) / si en conegut o parent / parla, no funyix prou, / ensartant-li [a la nora] mil capells?» (Ros, ap. Torres Navarrete, 1995: 65). Acc. NR al DECat. Metàfora. Les calúmnies, les injúries, la mala fama es col·loquen sobre la persona, com un capell o barret, i com aquest són molt ostensibles.

capella f. ‘taverna’. «Per a cas no ouim ya als borrachos que dihuen iglésies (...) y capelles (...) a les cases de begudes?» (Caps, 63). Acc. NR. Metàfora jocosa i irreverent.

capellà de campaneta loc. ‘clergue que només té ordes menors’. «Vullch dir que, com no era capellà de campaneta ni algun dotor de secà, sinó un home de gran quedo» (Rondalla, 38). NR al DECat ni al DIEC i ND. Anomenat així perquè entre els diversos serveis que fa en l’església està el de tocar les campanes. Metonímia.

capiata, donar 1 loc. ‘matar, sacrificar’. «No basta (...) la botifarra munisipal per a donar-los capiata als molts gosos que sinse bos pululen» (Llombart, 1877: 142), «y pocs són els desafortunats que per a tals dies [de Nadal] no tinguen ya aloixats en ses cases algun pavo, titot, pollastre o gallina (...), que, com si es prepararen a traure la pancha de mal añ, esperen en impasiènsia l’hora per a donar-li capiata» (Tabal, 30). Pel sentit, i una mica per la forma, recorda els termes caput, capot i les locucions fer caput (a algú) ‘tallar-li el cap’, ‘matar-lo’, donar capot ‘concluir con todo, hablando de comida o bebida, bazas en el juego, etc.’ (DCVB, II, 982, 990; DECat, II, 530; MGad.). 2 loc. ‘capturar; clausurar’. «un nou siñor fiscal d’imprenta s’ha encarregat de donar-li capiata a este bon frare el dia que s’atrevixca a dir ninguna cosa que no dega» (Llombart, 1877: 155). Locs. NR. Amb referència a l’amenaça de clausura sobre la revista El bou solt, on cada dia «predicava» el pare Mulet. Sentit relacionable amb l’anterior.

capiscornat -ada adj. ‘torbat, confós, desconcertat’. «O siga la torbació / o el perol atolondrat (...), / estaba capiscornat» (Martí, 1997: 382). Mot NR. Compost de cap i escornar. Com en capitronxat, d’una aplicació inicial física, adquireix figuradament una extensió psicològica.

capitronxat -ada adj. ‘abatut, afligit’. «En fi, d’allí tot perdut, / en fi, tot capitronxat, / prenint-me mon germà al coll, / hasta casa em va portar, / perquè veu que no podia / pegar arrere ni avant» (Martí, 1996: 67). Mot NR. Compost de cap i de tronxar, pres del castellà tronchar. Metàfora.

capó 1 m. ‘home castrat’. «Mira als capons, que tenint / un accident tan pervers (...), / han intentat tenir fills» (Morlà, 90). Figura en Pomares (1997: 84). Extensió degradant d’un mot aplicat pròpiament als animals. 2 m. ‘napoleó, tipus de moneda del segle XIX’. «y de primeres a primeres li oferix per ell dos capons en plata» (Bernat i Baldoví, 1855b: 5), «Ya se manà arreplegar tots los capons fransesos perquè feen mal choc, y hara mos emboquen capons españols, después que·ls duros nostres (...) pararen tots en l’estrancher» (El Mole, 1870: 93). Accs. NR. Sinònim de cabut (→). Figura en EscLl. i MGad. A Espanya tingué un valor de 19 rals. Probablement el nom ve perquè li’n faltava un per al duro (cf. MGad.).

capollet, a loc. ‘en gran quantitat’. «En açò picà la mosca, y hagueren vist vostés galavardeus a capollet, que no igualava un trip real, tirant plantes y arromangos» (Rondalla, 32). Loc. NR. Una mostra més de la importància referencial del camp conceptual del conreu de la seda en la creació lexicosemàntica en el llenguatge col·loquial dels llauradors valencians dels segles XVIII i XIX.

caporrutxo / capurrutxo m. ‘determinació personal poc meditada, capritx, antull’. «–Quin got de sebà em beuria! / (...) –Caporruchos y res més» (Balader, 1885: 124), «Sense orde de nengú, y només pel seu capurrujo, com dihuen els llauraors, ja li pegà per eixir a mudar les vares de tots estos poblets» (Espardenya, 122). Mot NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. En Esc. caporruig o caporrujo ‘antojo’, el verb encaporrujar-se ‘encasquetarse, encalabrinarse, encalletrarse, encapricharse o meterse una idea en la cabeza’, i la locució acampar per son caporruig o jo ‘gobernarse a su antojo, no depender de otro’. Cf. Eixe acampa al seu caporrujo (Anguiz Pajarón, 1984: 285). En MGad. també ‘capuz, capirote’, i en Esc. ‘el que va vestido con capuz y capirote en Semana Santa’ i caporruget ‘el muchacho vestido de capuz y capirote’. També en murcià capurucho ‘capirote, capirucho’ (García Soriano, 1932: 26), recollit també a Villena (Soler García, 1993: 65). Als Serrans capurucho ‘juicio que se hace de alguna cosa sin bastante examen’ (Llatas, 1959: I, 159). En aragonés capirucho ‘capricho’ (Pardo Asso, 1938: 81). Per a Colomina (1991: 142-143), el sentit ‘antull’ és fruit d’un encreuament amb el parònim capritxo. Sense descartar l’influx d’aquest mot, potser també cal tenir en compte la possible relació amb cap i el possible canvi de capurutxo per contigüitat semàntica a partir del sentit de ‘tipus de capell’ al de ‘determinació poc meditada’, amb un matís pejoratiu, el qual s’associa als sufixos -urr- i -utxo (→ encaporrutxar-se). Un canvi bastant similar té lloc en mots com capçana ‘cosa posada al cim del cap d’algú’ > ‘cap’, cap ‘projecte, pla’, i probablement en caputxo ‘caputxa, peça de vestit que cobre el cap’ > ‘ment; imaginació’ → caputxo.

capot 1 dir-se (algú) al seu capot loc. ‘dirse a si mateix’. «cuant yo llixquí estes y atres coses, me dic a la meua manta (no al meu capot, que no·n tinc)...» (El Mole, 1837: II, 26), «Diu qu·era un... home que no (...) tenia un clau per a penchar-se, y digué per a el seu capot: “Así hi a que buscar-se-la a hon no me coneguen”» (Carabases 1889: 3). 2 pensar (algú) per al seu capot loc. ‘pensar per a un mateix’. «a penes s’encontrarà un home que se fique en política (...) que no pense lo primer de tot, allà per a el seu capot, en la màquina y la trampa» (El Mole, 1864-65: 405). Locs. NR. Per metonímia, el capot representa la persona que el duu.

capsot 1 m. ‘persona caparruda i obstinada’. «Vamos, no sigues capsot. / Pos que yo no tinc paraula? / Tot fon per sels de Teresa» (Liern, 1862b: 29). ND al DECat, 1a doc. Cf. capsot ‘de pocas luces, rústico e ignorante, pero con malicia’ (Llorens, 1983: 177). 2 m. ‘persona de poc seny, capsigrany’. «Acudiu pepots de l’horta, / y no féu así els capsots» (Aguadores, 1789), «El que està segur de no haber fet, que·s diga, poc se resentirà, a no ser un capsot» (El Mole, 1837: II, 86). Acc. ND.

captegreu (agranollat)! interj. «Captegreu!, que fon poquet / lo que la fiu alterar / este escurriment de termes!» (Martí, 1996: 272), «reparí en qui chiulava. / Captegreu agranollat!» (Arenga, 1), «y apleguem a una ermiteta... / Captegreu! Allí amagats / estaben quatre fransesos» (Leon, 1808: 6), «Pués he quedat com un noble. / Captegreu!, pués sé portar-me!» (Martí, 1997: 249). Eufemisme per cap de Déu! Loc. NR. → cap de greu.

captelleu (atronillat!) interj. «Tirí la descucadora, / captelleu atronillat!, / y de aquelles orelletes / la agarrí» (Ros, 1748: 6), «Captelleu! I quina bèstia! / Que tal que s’haurà atracat» (Martí, 1996: 100). Loc. NR. → cap de lleu. Eufemisme per cap de Déu! Cf. «per Déu atronillat, / ells per ells són» (Coloqui grasiós que resa..., 2).

capteminos! interj. «Si lo millor se olvidaba! / Capteminos!... Pués al cas» (Arenga, 4), «Qu·estàs dient?, capteminos!» (Rochano, 1859: 23). NR.

captemins! / camtemins! interj. «Tu eres la que no sabies...? / Captemins!» (Bernat i Baldoví, 1857: 22), «Con que és dir que yo sóc el camastró y tu eres el flaire?... Captemins! Si no fóra que mire a hon estic...» (Sueco, 99), «Captemins! Ya eu sap l’alcalde. / Y tan sert com asò és vi, / si no hi a una lley que el balde, / se’n recordarà de mi» (Bernat i Baldoví, 1859a: 13), «Camtemins!, si no em solten, me’ls menche!» (La moma, p. 127). Loc. NR al DIEC i ND. Expressa un sentiment d’enuig del parlant. En el Diccionari Aguiló (II, 89) s’afirma que és una exclamanció usada entre els pagesos valencians. En EscLl. captemins! com a sinònim de cap sagrat! i cap de Déu! Per a Coromines (DECat, II, 540), la interjecció captemins procedeix de fer cata e mina, recolzat en el jurament cap-de-Déu. Segurament, cal connectar amb aquesta interjecció les variants cap de mi!, cap de Minos!, cap de mins! i capteminos!, formades amb l’element cap. Cf. els juraments Voto a Minos! (Escalante, I, 147), i, en la germania castellana, boto a mí! (Hernández, Sanz, 1999: 179), amb els quals deuen tenir alguna relació les nostres interjeccions. Potser cal associar-les amb el nom d’un dels jutges de l’Hades, Minos (cf. Sirera, 1995: 419), i almenys pel que fa a cap de mi!, deu haver-hi una certa homonimització amb el pronom personal mi.

Pulsuz fraqment bitdi.

Joaquim Martí Mestre
Mətn
0,0
Kitabı dəyərləndirin
0
Rəy bildirmək
22,69 ₼

Janr və etiketlər

Yaş həddi:
0+
Həcm:
1440 səh. 1 illustrasiya
ISBN:
9788437085982
Naşir:
Müəllif hüququ sahibi:
Bookwire
Yükləmə formatı:
Seriyaya daxildir "Biblioteca Lingüística Catalana"
Seriyanın bütün kitabları
Seriyanın bütün kitablarına baxmaq

Bu kitabla oxuyurlar

Oxşar kitablar

Müəllifin digər kitabları