Kitabı oxu: «Reinventar l'escola»

LA DICTADURA DEL CURRÍCULUM

Com diu Andreas Schleicher, director d’Educació de l’OCDE i impulsor de les proves PISA, és més fàcil educar els nostres infants des del nostre passat que preparar-los per al futur. Però en un context tan canviant com l’actual, on dia a dia disposem de noves evidències científiques que corroboren les fissures de l’actual sistema educatiu, per què encara molts mestres continuem trobant-nos més còmodes ensenyant de la manera com vam aprendre que de la manera com la ciència ens recomana educar? Aquest gap entre la consciència adquirida —aquella que té a veure amb la manera com vam ser criats i educats— i la consciència real —més fonamentada en evidències— és el responsable de l’actual asincronia educativa que estem vivint: un moment apassionant, en un delicat equilibri entre innovació i aprenentatge, on el veritable sentit de l’escola torna a estar més qüestionat i viu que mai.

Durant dècades, o m’atreviria dir segles, disposar de la informació ha estat sinònim de coneixement, poder o admiració. Advocats, metges o mestres eren reconeguts per la capacitat de disposar de part d’aquesta informació i coneixement, que no estava a l’abast de la majoria de la població. De la mateixa manera que l’aparició de la impremta al segle XV va reformular la transmissió del coneixement, l’accés ubic a la tecnologia ha modelat un nou escenari on la informació ja no té el paper central d’altres temps, alhora que afloren altres competències que esdevenen indispensables per viure, aprendre i treballar en la societat d’avui. Com diu Philippe Meirieu al seu article «L’escola de després… ¿amb la pedagogia d’abans?»¹, hi ha una tendència en les nostres institucions a oblidar que la motivació, el sentit de l’esforç, l’autonomia o l’autosuficiència no poden ser requisits previs per entrar en una activitat docent, sinó que són els objectius mateixos d’aquesta activitat, lligats de manera inseparable a l’adquisició de coneixements. Utilitzar-los com a requisits previs significa reservar l’activitat pedagògica per als que ja estan «educats» i preferiblement per a aquells que estan «ben educats».

Mentre la societat es transforma a un ritme vertiginós, gran part del sistema educatiu es manté a recer d’aquest tsunami, i es postula al costat d’aquells eixos que durant dècades han estat el pal de paller de tot l’argumentari educatiu. El currículum n’és un clar exemple. A la nostra escola ens han visitat més de cinc-cents representants d’escoles i institucions educatives durant els darrers tres anys, i pràcticament tots ens han preguntat pel currículum i per l’èxit del nostre alumnat una vegada deixa l’escola. Tot i ser preguntes del tot pertinents, és necessari destacar que aquestes preguntes només se solen fer davant de models educatius excepcionals, en el sentit que transgredeixen la mitjana de normalitat del sistema. Avui tot el sistema educatiu ha de ser capaç també de traslladar aquesta mateixa pregunta als models educatius més tradicionals. ¿És que l’escola tradicional garanteix la consolidació d’aquest «currículum» en els seus aprenentatges, ofereix oportunitats a tot l’alumnat, en garanteix la seva continuïtat en estudis postobligatoris o els prepara amb competències per a la vida? La realitat de les dades és contundent. Un estudi publicat el 2019 per l’Eurostat, l’oficina d’estadística de la Comissió Europea, situa el fracàs escolar a l’Estat espanyol en el 17,9 %. Espanya va ser el país de la Unió Europea amb l’índex més alt d’abandonament prematur del sistema educatiu. Per sexes, la xifra dels nois assoleix el 21,7 %, mentre que en les noies és del 14 %. Els països amb més bones xifres són Croàcia (3,3 %), Eslovènia (4,2 %) i Lituània (4,6 %). Aquestes dades encara serien més escandaloses si es fes públic el recompte del nombre d’alumnes que abandonen primer de batxillerat i deixen a mitges els seus estudis postobligatoris. En l’actualitat disposem de nombrosos indicadors que reclamen una revolució imminent de l’educació i que, a poc a poc, miraré d’anar desgranant en aquest llibre.

Tot i les dades, i que ja fa molt que sabem que la finalitat de l’educació ja no és la del model d’instrucció de l’era industrial, encara avui la innovació educativa genera incertesa i inseguretat. Lògicament a les famílies els preocupa molt tot el que té a veure amb la formació dels seus fills i filles, i tenen por que s’experimenti amb ells amb noves propostes educatives encara poc arrelades al sistema. Davant de processos de canvi, és habitual que les famílies tinguin la sensació que els seus fills i filles són tractats com a conillets d’índies. És paradoxal però comprensible. Tot i disposar de nombroses dades que evidencien les debilitats del model educatiu actual, seguim pensant que seria millor inculcar als nostres fills i filles aquelles eines que vam rebre nosaltres com a estudiants, encara que aquestes no ens fossin especialment útils per a la nostra pròpia trajectòria personal o professional. Al contrari que en la medicina, una altra professió amb marcat caràcter social, tradicionalment en l’educació canviar sempre ha fet por. De fet, com diu Yuval Harari, el canvi sempre provoca estrès i el món frenètic de començaments del segle XXI ha produït una epidèmia global d’estrès en la qual l’educació també ha estat immersa. En aquesta nova era de la incertesa, afortunadament en l’educació recentment s’hi ha incorporat un nou aliat, la neurociència, que ha obert una perspectiva nova en el fort component subjectiu i opinable que sovint ha envoltat l’educació. M’atreviria a dir que, per primera vegada, d’una forma estesa, es parla d’educació utilitzant fonaments marcadament científics. Cada dia es publiquen nous llibres o s’imparteixen conferències sobre evidències científiques que discriminen com aprenen i com no aprenen els infants. Avui la ciència ens permet estudiar en temps real els canvis fisiològics que es produeixen al cervell d’una persona mentre porta a terme una tasca cognitiva, per així poder-ne extreure conclusions fonamentades a l’hora de dissenyar propostes d’ensenyament-aprenentatge més eficients.

Sorprenentment, tot i les nombroses evidències que ratifiquen el contrari, avui encara se sol donar, en docents i famílies, una certa confusió a l’hora de definir els veritables propòsits educatius, que d’una manera informal es visualitzen en l’anomenat «currículum». En un imaginari molt compartit i majoritàriament viscut, el currículum encara és un plec de conceptes que estan descrits en un llibre de text i que, sobretot, cal que siguem capaços de reproduir i memoritzar. Aquest imaginari és el que sovint determina tota una filosofia de l’aprenentatge encallada en la lectura, la memorització de continguts i l’examen. És lògic, ja que durant generacions el llibre de text ha monopolitzat gran part de l’aprenentatge. Però en una societat on l’adquisició d’aprenentatges mecànics i memorístics han passat a clarament segon pla, és indispensable revisar la necessitat d’emmagatzemar informació. Si una cosa ens ha possibilitat el segle XXI ha estat l’accés ubic a la tecnologia, que ens permet disposar en qualsevol lloc i en qualsevol moment de la informació. L’educació actual ha d’ajudar els infants a aprendre a transformar la informació en coneixement. Cal una educació per a la innovació, no per a la reproducció.

EL CURRÍCULUM DEL SEGLE XXI

El currículum actual és extens i en general amb poc aprofundiment, amb molts continguts, molt academicista i desglossat en compartiments molt estancs, dona poc valor a les habilitats socials i emocionals, i s’adequa poc a les necessitats reals del món actual. En aquest context el que ens hauríem de replantejar és quina és la finalitat de l’educació, quins són els veritables propòsits de l’educació actual. Una escola que puguem considerar avançada ja no pot ser un espai on només es transmetin coneixements, sinó que ha de promoure un currículum basat en el desenvolupament de competències i articular els coneixements per tal que aquestes competències es desenvolupin. Ha d’oferir un currículum obert, globalitzat i flexible com el món real, i ha de ser amb tothom i per a tothom, garantint la inclusió, l’equitat i la qualitat. Una frase força utilitzada als informes PISA és que «el més important no és el que saps, sinó el que pots fer amb el que saps». Avui, des de qualsevol entorn professional i personal, disposem de múltiples possibilitats d’accedir a la informació. Molts processos fins ara manuals estan sent digitalitzats, i les professions i les relacions laborals i socials que se’n deriven estan canviant molt ràpidament. L’objectiu de l’escola és que els infants siguin capaços de traslladar la capacitat per aprendre, que és el que han desenvolupat a l’escola, a altres contextos reals, i alhora, que sàpiguen utilitzar aquesta habilitat tota la vida: el que s’anomena lifelong learning, l’hàbit d’aprendre durant tota la vida. Probablement la prolongació previsible de l’esperança de vida comportarà també l’allargament de les nostres vides laborals, de manera que aprendre al llarg de tota la vida serà no només útil, sinó també imprescindible.

L’estabilitat pròpia de la generació anterior s’ha transformat en una dinàmica de canvi exponencial. Molt possiblement els infants que tot just ara han iniciat l’escolaritat canviaran entre quinze i vint vegades de feina al llarg de la seva vida, i es trobaran que com a mínim entre un 20 % i un 40 % de les professions actuals s’hauran transformat radicalment o simplement hauran desaparegut. El lector recorda com era la seva vida quotidiana l’any 2000, just en el canvi de mil·lenni? Quina moneda utilitzava? Qui governava? Qui era el president del Barça? Tenia mòbil? I internet? Amb què feia fotografies? Què fa ara que abans no podia fer? En què ha canviat la seva vida diària amb la presència permanent de la tecnologia? Vivim en un món global, mutant i que cada vegada ho serà més. Els infants que ara estan començant la seva escolaritat obligatòria probablement viuran per veure el segle XXII. Com afectarà el tsunami tecnològic les seves vides? La societat en què viuran, sotmetrà la tecnologia al servei de les persones o serà a la inversa, i les persones seran sotmeses per la tecnologia? El que aprendran a l’escola ho podran utilitzar en aquest món líquid i canviant?

És cert que moltes preguntes són de resposta incerta, però del que estem segurs és que l’argumentari que sovint donava sentit a l’educació de la generació anterior avui ja no és vigent. A moltes i molts de la meva generació se’ns va repetir a casa i sovint a les aules que havíem d’estudiar per aprovar, i així aconseguir un títol que ens permetria anar a la universitat, per poder tenir més tard una feina com cal. A més, influïts per les professions dels nostres pares (gran part de les mares no treballaven), ens imaginàvem treballant en una sola empresa o organització durant tota la vida, on aniríem progressant a poc a poc per millorar el nostre salari. Avui aquest argumentari sembla extret d’una pel·lícula romàntica poc creïble, però per a molts va ser un mantra recurrent durant la nostra escolaritat. Encara avui aquest discurs antic ressona per alguna aula de les escoles actuals.

Fins i tot els estudis més conservadors apunten que entre el 10 % i el 50 % dels treballadors actuals a tot el món veuran afectat el seu lloc de treball arran de la nova onada d’automatització. És cert que en les darreres dècades moltes vegades per cada lloc de treball que ha desaparegut se n’ha creat un de nou lligat al canvi provocat. Però la introducció de la intel·ligència artificial en el procés d’automatització provocarà un salt com a mínim preocupant en la substitució de les persones en els processos de producció i creació. La capacitat per aprendre que està desenvolupant la tecnologia ja no només farà que aquesta sigui capaç d’automatitzar activitats humanes, sinó que a més serà capaç de prendre decisions i emular el pensament lògic racional, dues de les capacitats que fins ara eren estrictament humanes. El mercat laboral actual també és molt més volàtil. Una gran empresa que entrava a l’índex de Standard & Poor’s dels Estats Units hi romania quaranta o cinquanta anys. Avui la mitjana de longevitat en l’índex és d’entre deu i quinze anys. Les transformacions socials, econòmiques, tecnològiques i fins i tot polítiques que està vivint la nostra societat han modificat innumerables estructures que fins fa molt poc semblaven immunes al pas del temps. Ni consumim, ni treballem, ni ens relacionem de la mateixa manera que ho fèiem pocs anys enrere. L’educació no pot ser aliena a aquest procés de canvi exponencial que estem vivint. De la mateixa manera que seria estrany que algú recuperés la màquina d’escriure, el correu postal o el paper de calcar, no té gaire sentit que, en un moment en què podem accedir a una quantitat ingent d’informació, les escoles continuem utilitzant el llibre de text i la memorització com a eix vertebrador de l’aprenentatge, i el docent com a proveïdor principal del coneixement. L’escola té la responsabilitat d’oferir als infants i als joves els recursos que els permetin afrontar el seu futur amb les màximes garanties i oportunitats per desenvolupar-se personalment, professionalment i cívicament en la societat en què viuen diàriament.

Cada vegada són més les empreses i les organitzacions a tot el món que fonamenten els seus processos de selecció en competències i no pas en titulacions. Processos en els quals adquireixen valor les soft skills (competències febles), com ara la creativitat, la resiliència, la capacitat de treballar en equip, la gestió del temps o l’adaptabilitat. El veritable currículum d’una educació de qualitat també ha de posar el focus en aquestes habilitats de primer ordre. L’educació no té només un propòsit intel·lectual, sinó que aspira al desenvolupament en totes les dimensions. A Sadako, cap a l’any 2005 vam acordar sustentar tot aprenentatge proposat a l’escola sobre l’esquelet de les set C de l’aprenentatge: la Comunicació, la Creativitat, la Cooperació, el pensament Crític, el Compromís, la Curiositat i la Ciutadania, amb l’objectiu de posar en valor aquestes competències, que al nostre entendre es converteixen en indispensables en la societat actual.

Un obstacle per prendre consciència de les necessitats reals dels contextos laborals i socials actuals és que, en general, els equips docents de les escoles, i en molts casos també de les universitats, tenim molt poc recorregut personal en espais laborals que no siguin la mateixa docència. Pràcticament la totalitat dels mestres d’infantil i de primària han cursat el grau de magisteri i no han conegut altres àmbits professionals que el docent, primer com a alumnes i després com a treballadors. A secundària i a batxillerat es produeix una situació similar. Un gran percentatge dels docents disposem d’una titulació que acredita els nostres suposats coneixements en una àrea en la qual en molts casos no haurem exercit mai. En tots dos casos, els estudiants que han aconseguit accedir a un lloc en el cos docent deuen haver acreditat unes bones competències de memorització, concentració i estudi, sovint indispensables per aconseguir la titulació requerida per arribar fins a la docència. Una mena de bucle on els més hàbils en aquest context són els que accedeixen a impartir una docència en la qual possiblement fonamentaran allò que a ells mateixos els va funcionar.

Des d’aquesta experiència d’èxit personal tan intensa, no és senzill comprendre com estan canviant els entorns laborals ni les competències que avui necessiten els nostres joves per accedir a un futur amb garanties. L’endogàmia professional estesa dins el món universitari i docent allunya el sector de la realitat social i professional on s’ubica, i d’alguna manera dificulta que el sistema disposi d’una mirada disruptiva clau per analitzar de manera objectiva cap on ha d’evolucionar l’educació actual.