Kitabı oxu: «Somnis entre anells»

Ciència entre lletres

Director: Fernando Sapiña

Coordinació: Soledad Rubio

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Jordi Navarri i Ginestà, 2015

© De la present edició:

Càtedra de Divulgació de la Ciència, 2015

www.valencia.edu/cdciencia

cdciencia@uv.es

Publicacions de la Universitat de València, 2015

www.uv.es/publicacions

publicacions@uv.es

Producció editorial: Maite Simon

Disseny de l’interior: Inmaculada Mesa

Correcció: Ofèlia Sanmartín

Coberta:

Disseny: L3C

Grafisme: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-9764-0

A l’Artau i al Martí

Artau,

Quan vaig fer el darrer viatge literari, sotjant l’espai amb la nau de la imaginació, tu solcaves encara el teu món d’aigua, igual de fosc i ple de vida.

No trigaràs gaires anys a poder entendre bé aquesta novel·la, i passarà un instant vital abans no comencis a escriure’n tu mateix, acaronant la catalana llengua amb la mateixa cura amb què sempre has agombolat el teu germà.

Martí,

Aquestes lletres, paraules i frases ja són finalment paper imprès i cartró. Llegides, com sempre hem fet, abans del son, et traslladaran als teus estimats planetes, llunes i estrelles, als teus nombres, a les teves xifres, que sempre et fan somriure més si estan plenes de zeros.

Qui sap, potser tu podries ser el primer a recórrer les blanques neus de les llunes exteriors. Imagina-t’ho, i ja hi seràs.

Al meu pare

Posares la llavor, l’aigua i la terra.

Amb el temps nasqué un plançó.

Regat i cuidat, brostant en primavera.

En tes mans expertes vas fer-li un racó.

Anys de sol mediterrani, de pluja autumnal.

Li donaren vida, espigant-lo veloç.

Bona ombra podria fer un arbre aital.

En cap cas vol ser el rei entre tes flors.

Rosa roja, groc pensament i blanca margarida.

Ton jardí governen, t’il·luminen la vida.

PART I

Onírica

Estem fets de la mateixa substància que els somnis.

WILLIAM SHAKESPEARE

Foc en el cel

En la negra i perenne nit de l’espai exterior, una nau de càrrega amb quatre tripulants a bord solcava el firmament en direcció a casa. Era el segon dia de viatge, i ja per les finestretes del mòdul entrava la llum blava del seu planeta, la Terra, on havien d’arribar en menys d’onze hores. Els suaus tons celestes banyaven els rostres dels astronautes, que miraven cap a l’exterior tot cercant el seu continent d’origen. Les dues principals estacions en òrbita al voltant del planeta brillaven com diamants amb la llum de l’astre rei, mentre la pàl·lida Lluna, on havien passat els darrers trenta dies, s’acomiadava d’ells sense deixar d’observar-los amb el seu rostre amable i serè.

En aquells moments, ningú podia imaginar que el desastre s’abocava sobre ells de manera irreversible. El genet de l’apocalipsi cavalcava al galop, amb pas ferm i prest per truncar els seus destins.

A bord, la rutina del viatge continuava, i en aquells moments l’equip preparava ja un informe dels treballs de camp realitzats en sòl lunar durant el mes:

«Ruta comercial Lluna-Terra, dissabte 9-7-2089. Nau de càrrega Centauri IV. Temps de vol 40 hores, 17 minuts. Arribada prevista a la Terra a les 0 hores, 18 minuts, hora local del dia 10-7.

Missió de 300 hores, consistent en la revisió i posada a punt de les noves unitats de perforació integrada per servo-control Nàtrion-7, emplaçades a les bases mineres dels cràters de Thycho i Màginus, al pol Sud lunar. L’èxit de les proves fa preveure que a principis de setembre ja puguin començar a funcionar les dues centrals de fusió nuclear Lunar X i XI, que se sumaran a l’única existent fins ara en aquella remota regió. Si la posada en marxa es fa sense problemes, a primers d’octubre es podrien unir ja les tres en forma d’anell AAA.

S’adjunta a continuació l’informe detallat dels treballs realitzats.

Signat: Ethan E. Kendrick, enginyer en cap de missions Nàtrion»

Envià el missatge, que en menys d’un segon arribà a destinació.

En un parell de segons més l’ordinador central del centre de comandament a la Terra envià una resposta automàtica indicant que el missatge era totalment inintel·ligible. Des de Centauri IV es procedí un cop i un altre a reenviar-lo en diferents freqüències i compressions, però la resposta fou sempre la mateixa:

«Missatge il·legible. Problemes d’enllaç. Procedeixin a reenviar-lo o corregeixin error.»

L’activitat magnètica del sol havia augmentat espectacularment en molt pocs dies, i el nombre de taques solars es multiplicava ràpidament amb el pas de les hores. Grans ejeccions de plasma ionitzat, de dimensions suficients per convertir en cendres tot el nostre planeta, havien sortit expulsades cap a l’espai, cremant el cel i projectant sobre els planetes interiors flamarades nuclears amb una energia superior a 200 mil milions de bombes d’Hiroshima. Els primers afectats en serien els astronautes i les naus en òrbita al voltant de la Terra, que en no tenir la protecció de l’atmosfera patirien de ple la fúria salvatge d’aquell Déu de Foc que és la nostra estrella.

Així, la tarda del dia 9, una gran tempesta solar d’intensitat inusitada inutilitzà temporalment els principals satèl·lits detectors d’activitat solar, que eren els ulls dels astronautes davant d’aquest enemic invisible. Tant el primer, emplaçat en òrbita al voltant de Mercuri, com el segon, orbitant entre Venus i la Terra, havien patit ja danys durant aquella darrera setmana, però el cop de gràcia arribaria a les 20 hores, 12 minuts i 36 segons, hora internacional, quan el darrer dels aparells detectors emmudí completament.

A les 20 hores i 16 minuts, les comunicacions entre Terra i òrbita començaren a fallar de forma incomprensible, mentre el vent solar, la pluja d’electrons i de protons provocada per l’elevada activitat del Sol esdevenia aquest cop un autèntic huracà solar.

–Crec que caldrà fer un passeig espacial per comprovar l’estat de les antenes –digué Ethan després dels diversos intents no reeixits–. Algun voluntari que m’hi acompanyi?

–Jo mateix –respongué Greg Saboreth–. Ja fa massa hores que tinc ganes de sortir d’aquesta llauna de sardines!

–Nivell d’activitat solar? –demanà el primer.

–No tenim cap avís de les estacions solars avançades –contestà Mary Forbes–. Aparentment tot és normal.

–Som-hi, doncs! –féu Greg Saboreth.

Ambdós astronautes se situaren al compartiment estanc que separava l’espai exterior de l’habitacle diari, i que servia de zona d’aclimatament i de compressió/descompressió per tal d’adaptar l’astronauta a unes condicions exteriors molt diferents de les que podia trobar dins la nau. Un compartiment estanc amb un funcionament defectuós suposava cancel·lar immediatament qualsevol passeig espacial i sovint missions senceres.

En Greg Saboreth fou el primer a sortir. Ethan s’endarrerí uns minuts, mentre acabava de revisar l’equip de respiració autònoma.

Realitzà la darrera comprovació del sistema autònom de propulsió i sortí a l’exterior. La font d’hidrogen líquid l’empenyia amb força, i ben aviat es trobava una vintena de metres fora, a l’espai exterior. Enmig del negre més absolut, una estrella de gran magnitud brillava més que la lluna plena. Es tractava del Sol, que en aquell moment projectava la seva llum blanca i freda sobre ells i sobre la Terra, fent-la lluir talment com una aiguamarina sobre vellut negre.

A l’interior de la Centauri IV, i després de molts intents, finalment a les 20 hores i 23 minuts reberen un missatge de la Terra amb fortes interferències:

–Aquí la Terra shhhhhhhhiiiiiii, rebeu?

–Aquí nau Centauri IV camí de la Terra. Sí, us rebem –féu Hans Dick.

–Hem detectat sssssssshhhhhh activitat solar.

–Repetiu-ho, per favor…

–Ssssshhhh molt forta activitat solar. Que cap sshhhhhh surti a l’exterior shhhhiiiii protons d’alta energia es dirigeixen cap a shhhhhhhhhh.

–Us rebem amb dificultats. Repetiu el missatge, si us plau! –demanà Hans.

Es féu el silenci. Finalment, una frase, un missatge de desesperació, ressonà molt clarament per tota la nau, i quedà gravat per sempre en la ment d’aquells homes:

–Sshhhhhh que cap aStronauta Surti de la nau. perill imminent de mort! Shhhhhhhhhhhhhhiiiiiiiiii.

La comunicació quedà tallada de cop, i la intensitat del brunzit obligà Hans Dick a desconnectar l’aparell. Ja no esperà a sentir res més, puix que el missatge era prou clar. Ràpidament comunicà amb els dos astronautes per indicar les noves ordres. La resposta fou immediata:

–Ok, em dirigeixo cap aquí –digué Ethan.

–En un parell de minuts sóc dins –digué Greg Saboreth.

Ethan s’apressà a entrar a la nau. Obrí la comporta que el menava cap a la cambra estanca. Quan era a punt d’entrar, un dolor intens, molt i molt agut, penetrà dins el seu cap, fent brunzir les seves orelles i tenallant tot el seu sistema nerviós. L’astronauta començà a agitar-se i a tremolar, mentre una suor freda li amarava el rostre.

Des de dins la nau observaren els esdeveniments, però no podien accedir a n’Ethan, ja que havia deixat la comporta exterior oberta i encara tenia mig cos fora de l’habitacle, de manera que era impossible tancar-la sense atrapar-lo. A més, si obrien la comporta interior que els separava d’ell, es trobarien amb l’espai exterior, i la mort per congelació i asfíxia seria qüestió de segons. Finalment, la possibilitat de sortir a l’exterior amb el perill actual quedava fora de tota opció fins a nova ordre.

Mentre això succeïa, Mary emprava un dels braços telescòpics de llarg abast i agafava Greg Saboreth, que surava inconscient, amb el blanc del seu equipament retallat contra el negre còsmic talment com un peix mort panxa enlaire en una bassa fosca.

Hans treballà amb l’altre braç mecànic i empenyé l’Ethan dins l’habitacle, cosa que va permetre que des de dins es tanqués la comporta exterior. Amb pocs segons la compressió i l’oxigenació automàtica de la cambra finalitzà, i tot seguit obrí la comporta interior i entrà a rescatar-lo. Mentre Hans situava Ethan dins la uvr,¹ Greg Saboreth era introduït a l’interior de l’habitacle i posteriorment emplaçat a la segona unitat de cures intensives, controlada com la primera per un complex sistema autònom. Després d’estar més estona exposat a les radiacions, la seva vida s’apagà en qüestió de minuts, i res ni ningú pogué evitar que el fatal desenllaç tingués lloc. El cavaller amb la dalla a les mans se l’endugué per sempre.

A la Terra, el xoc entre el vent solar carregat de partícules i el camp magnètic dels pols provocà aurores boreals i australs molt espectaculars, les més importants des de 1859. Els dits de llum blava, vermella i verda es mogueren fantasmagòrics per la meitat de cadascun del dos hemisferis, des de Groenlàndia fins a Hawaii i el desert del Sàhara, i des del continent antàrtic fins a Austràlia, provocant el pànic entre els ciutadans que desconeixien aquell fenomen, ja que estaven convençuts que les seves ciutats i pobles eren en flames. L’extraordinària brillantor de les lluminàries celestes permetia llegir en plena nit, fins i tot quan la lluna era nova, sense més llum que la que venia del cel.

Tres dies després de la tragèdia viscuda a l’espai, i amb l’arribada del gruix de les ejeccions de plasma solar, grans ciutats com Londres, París o Moscou es quedaren completament a les fosques, provocant importants pèrdues econòmiques en sistemes de telecomunicacions, xarxes elèctriques i mitjans de transport. Nombroses torres d’alta tensió i fins i tot centrals elèctriques senceres explotaren arreu per la gran intensitat del fenomen, que tingué abast mundial: més de mil cinc-cents milions de persones es veieren afectades de forma directa o indirecta per l’excepcional activitat de l’astre rei.

La forta càrrega elèctrica present a l’atmosfera a causa del fenomen provocà fets curiosos, no sempre negatius. Fou el cas del vaixell oceanogràfic Kaikoura, que solcava el Pacífic a poques milles del port neozelandès de Christchurch, al sud del paral·lel 42 °S. El vaixell, mogut per energia solar, havia acabat la seva bateria i es trobava en plena nit sense possibilitats de recarregar-la. Estaven esperant l’arribada d’un vaixell de rescat quan, tot d’una i per a sorpresa dels tripulants, el vaixell començà a circular tot sol, a plena potència. Durant dues hores van poder navegar sense bateria, recórrer la distància que els separava de la seva destinació i arribar a port sans i estalvis. L’equip de rescat, que no disposava d’aquest mecanisme, es trobà amb problemes de comunicacions que el van fer desviar del seu rumb. Finalment, el vaixell rescatador es perdé i hagué de ser rescatat, després de navegar a la deriva durant unes quantes hores. Anys més tard els seus tripulants encara es preguntaven què caram va passar amb el vaixell oceanogràfic fantasma.

Més enllà d’aquesta anècdota, provocada per l’elevada càrrega elèctrica present en l’aire, les conseqüències havien estat greus per a molts, especialment per a la tripulació de la nau espacial Centauri IV, que en aquells moments prosseguia el seu viatge de retorn a la Terra. Altres naus en òrbita també havien patit baixes, ja que alguns dels seus tripulants es trobaven fent operacions diverses fora de les naus, a l’espai exterior.

Ethan havia entrat en coma just quan el seu company moria, si bé s’havien pogut mantenir les seves constants vitals després d’unes hores molt tenses. Ara, el seu viatge entre la Lluna i la Terra era també un viatge entre la vida i la mort. Cap a quin plat es decantaria la balança era quelcom que ni el més gran entre els savis podia conèixer.

Les clivelles de la vida

Encelade, sistema de Saturn, primers de juliol de 2089.

La nau de reconeixement lliscava pels cels australs d’aquella lluna de glaç blanc i cristal·lí, surant com una bombolla de sabó sobre la neu més pura de tot el sistema solar. Des de la posició privilegiada que ocupaven, sobrevolant el pol Sud a 14000 km d’altura, els quatre astronautes, Thobias Stauber, Hans Dietrich, Dave Hüsar i Noah Edmaier, contemplaren per sota d’ells la fina capa atmosfèrica. Aquella aura blau lila separava el blanc absolut del negre més pur, refulgint per damunt de la joia anomenada Encelade, una petita esfera, un modest racó del cosmos habitat, com la Terra, per humans.

Però no només per humans…

L’equip recorregué a vista d’ocell els inacabables Camps d’Esquerdes d’Alexandria Sulcus, fractures a la pell d’aquell món, solcs a la closca d’una nou que guardava dintre seu el fruit de la vida.

El paisatge que contemplaven el formaven caos de blocs de glaç esquerdats, fracturats i rebentats per l’empenta d’alguna cosa, de quelcom molt poderós que provenia de dins la lluna. Vistes en òrbita baixa, aquelles línies recordaven rius, masses d’aigua lliscant sinuoses cap a un mar amagat sota el glaç.

I la comparació no podia ser més exacta.

Aquelles clivelles eren la raó última que ells estiguessin allí. No només els quatre astronautes en òrbita, sinó els seixanta científics, personal de suport i logístic que vivien permanentment en aquell món gèlid. Lluny, molt lluny de la Terra, molt lluny de casa.

A finals del segle XX i primers del segle XXi, les naus automàtiques enviades des de la Terra als sistemes planetaris de Júpiter i Saturn descobriren dues llunes que destacaven per sobre de la resta: Europa (lluna de Júpiter) i Encelade (lluna de Saturn). No es tractava de les més grans ni espectaculars, sinó d’aquelles que tenien un element que l’home reconeixia com a propi: ambdues amagaven sota la seva escorça sòlida oceans d’aigua líquida, mars interiors en mons considerats massa freds perquè això fos possible.

–Mireu, mireu aquella franja de tigre! Sembla molt interessant…Apropem-nos-hi! –féu Noah.

Les franges de tigre eren el sancta sanctorum dels estudis sobre Encelade. Es tractava del nom col·loquial que els científics empraven per referir-se a les esquerdes superficials, que adoptaven formes sinuoses, ondulades i paral·leles les unes a les altres.

–L’espectròmetre per infraroig dóna un termograma amb temperatures entorn dels −173 °C a 500 metres de l’esquerda central que queda just sota nostre –indicà Dave Hüsar.

–Crec que es tracta de l’esquerda Sibèria –féu Hans Dietrich Mütec.

–Correcte –confirmà Stauber.

–En aquesta zona les esquerdes són realment profundes. La força de l’aigua ha de ser formidable! –digué Dave Hüsar.

–Sí, donades les baixíssimes temperatures superficials, deu estar molt calenta per arribar tan fàcilment a la superfície –respongué Noah.

Una ampliació de la regió estudiada demostrava com n’eren de grans i profundes, les esquerdes. D’una amplada que podia depassar els dos mil metres i una llargada superior als cent quilòmetres, les esquerdes semblaven no tenir fons, penetrant dins el glaç, fracturant-lo, fins a perdre’s a la vista, tot agafant aquella tonalitat blava característica de les grans masses de glaç compacte.

Descobertes a primers de segle per la nau Cassini, aquesta confirmà pocs anys més tard que les franges es trobaven a més temperatura que el glaç del seu voltant. Tot semblava indicar que l’aigua en estat líquid i fins i tot vapor sortien per aquestes escletxes, normalment brollant en guèisers formidables.

–Mireu, allí! –exclamà en Hans Dietrich.

–Extraordinari, senzillament extraordinari…–sentencià en Thobias.

Un guèiser de vapor rebentà la superfície, projectant a l’espai grans masses de gel a velocitats supersòniques. Aquests blocs, expulsats durant milers d’anys per ejeccions semblants, a la llarga havien acabat fornint el material que esdevindria l’anell E de Saturn, un dels més exteriors.

Davant pel davant, gairebé a tocar de la nau, Noah contemplà com el guèiser inundava els cels amb una pluja de neu pols, que no baixava sinó pujava, resplendent i pura com el diamant. Per sota, molt per sota, grans blocs intentaven endebades guanyar el cel, però el seu pes els precipitava cap al buit, on queien i es desintegraven sense deixar ni rastre, gairebé sense produir cap so, com si mai haguessin existit.

I, de fons, surant darrere l’horitzó per sobre de l’atmosfera blava d’Encelade, la figura ataronjada del planeta Saturn desplegava els seus immensos anells inclinats, projectant-los per sobre del pla equatorial del gegant, cap amunt, com si pretengués amb ells atrapar la lluna Tità, tan alta, tan fora de l’abast, tan distant.

La nau s’allunyà ja del guèiser, convertit ara en un volcà de gel fumejant, que expel·lia els seus vapors blancs, guanyant altura a cada minut que l’erupció continuava. El contacte del vapor humit i calent amb l’atmosfera gèlida provocava la condensació primer i el glaçament després de l’aigua, que s’acumulava entorn de l’orifici de sortida amb molta més rapidesa que no ho faria un volcà de la Terra. Però aquesta era una orografia canviant, i probablement no haurien passat gaires anys abans que el terra no s’hagués obert de nou. Les esquerdes, dames del fred, senyores de l’hivern, tenien el poder de crear i engolir muntanyes.

Però, què podia provocar la sortida de vapors a temperatures entorn dels 100 °C en un món tan remot, tan fred i llunyà del Sol?

Igual com succeïa a Europa, la gran proximitat als planetes gegants d’aquestes llunes generava un efecte gravitacional brutal sobre elles, molt superior al que pugui tenir la nostra lluna sobre els mars de la Terra quan provoca les marees.

Perquè, aquí, les marees no eren d’aigua, sinó de roca. L’escorça era comprimida i expandida per l’empenta gravitacional de Saturn, provocant l’escalfament de l’escorça per fregament i en darrera instància la seva conversió en roca líquida. El procés és paral·lel al que es dóna a la Terra amb la tectònica de plaques i la lava que provoca les erupcions volcàniques. El magma així format a Encelade fonia fàcilment el glaç i de retruc bullia l’aigua.

En sortir a l’exterior, amb les seves baixíssimes temperatures, l’aigua es congelava al moment, tapava els cràters i la superfície antiga amb una nova capa de glaç i feia que la lluna semblés llisa com una bola de billar.

Tot plegat, entre l’estat de vapor i l’estat de glaç, l’aigua havia de passar per un període més o menys llarg, més o menys estable, en què es trobava líquida. Així, la descoberta d’oceans era qüestió de temps.

I la troballa de vida uni o pluricel·lular era qüestió de fe i paciència.

–Aquesta formació d’esquerdes em recorda la zona de Campus Rimarum² a Europa, no us sembla? –féu Noah.

–Sí, apropem-nos-hi més –digué Thobias…

L’any 2052 Europa esdevingué el primer món fora del nostre planeta on es confirmà l’existència de vida.³ En una missió tan arriscada com reeixida, una tripulació de dos astronautes se submergí sota el glaç per descobrir un immens oceà submarí. La recollida de mostres i el seu posterior estudi permeté comprovar que la vida havia fet arrels en altres indrets del cosmos. I la seva sorprenent abundància i varietat van permetre determinar a la comunitat científica que Europa tenia organismes vius des de feia uns dos mil milions d’anys.

L’enorme èxit i repercussió mundial de la missió tripulada, motivades en bona part també per l’èpica viscuda pels seus protagonistes, van catapultar les inversions i les investigacions en aquest camp, obrint diversos fronts destinats a la recerca de vida extraterrestre. La cursa exobiològica havia començat.

El següent objectiu era Encelade, un món amb característiques molt similars a l’anterior on, de fet, la presència d’aigua líquida ja s’havia confirmat fins i tot abans. Aquesta vegada la tecnologia d’investigació subaquàtica havia evolucionat prou per no haver d’enviar una tripulació humana sota el glaç. Fou una missió menys espectacular, menys èpica, però igualment efectiva. Es foradà el glaç i s’introduí una sonda submarina que recollí i analitzà mostres del seu oceà. Els resultats foren els esperats: el miracle de la vida també havia arribat a Encelade.

Hores més tard, ja a la base, l’equip analitzà amb la plana major científica el resultat de l’estudi fotogràfic i altimètric del pol Sud d’Encelade. Havien estat 24 hores en òrbita, la qual cosa els permeté cartografiar millor aquella regió, amb diversos objectius, que a continuació s’anaven a exposar.

–Bona tarda i gràcies per haver vingut. El meu nom és Thobias Stauber, i sóc el responsable de la missió de Reconeixement Orbital Austral que acabem de finalitzar. L’objectiu d’aquesta reunió és exposar-los els resultats obtinguts en aquest projecte, que per abreviar anomenarem roa. La roa, consistent en un total de cinc vols tripulats al voltant del pol Sud d’Encelade, tenia un doble objectiu. Per una part, la localització del lloc idoni per a emplaçar la futura base habitada submarina, atès que, com tots saben, Atlantis, la nostra casa comuna sota el glaç, se’ns comença a quedar petita.

»L’equip de treball destinat a aquesta tasca ha estat format per un total de sis astronautes sota la meva responsabilitat. Per altra part, un segon equip de cinc astronautes dirigit pel Sr. Noah ha completat aquesta missió conjunta amb l’objectiu d’estudiar les esquerdes en el glaç com a pas previ a l’aterratge d’una sonda robòtica sobre la lluna Tità. Jo els explicaré els detalls de la part de la missió que em pertoca i el Sr. Noah els detallarà els punts claus que afecten la seva part de la missió.

»El nostre equip, alternant-se en vols de reconeixement formats per dos o tres astronautes (al costat d’un o dos membres de l’altre equip), ha pogut recórrer les regions de Cashmere Sulci,⁴ Damascus Sulcus,⁵ Alexandria Sulcus i Labtayt Sulci fins a localitzar almenys quatre punts òptims en què la fondària del glaç se situa per sota dels 400 metres. Aquest fet, sens dubte degut a la presència de bosses d’aigua superescalfada per zones submarines volcànicament actives, contrasta amb les dades que es tenen del pol Nord, molt menys afectat per fenòmens de vulcanisme, i on el gruix de gel depassa tot sovint els 1500 metres.

Thobias Stauber continuà la seva exposició de la missió. Acabada aquesta, i després del torn de consultes i rèpliques, Noah començà a exposar la seva part.

–Gràcies, Sr. Stauber, per la seva explicació. L’objectiu de la nostra missió ha estat, com bé s’ha enunciat, l’estudi de les característiques glacials d’Encelade. En concret, s’ha triat la regió del pol Sud, ja que és, de llarg, la més castigada per les esquerdes i allà on el glaç es renova més habitualment.

»Així doncs, la roa ha estudiat les clivelles que esquincen aquesta part de la lluna per fer-ne una avaluació completa, tant pel que fa al gruix de gel que trenquen com a la periodicitat de la seva formació i als fenòmens mecànics que hi estan associats.

»Amb quin objectiu? A més de buscar una futura base per a la nova Ciutat Sota el Glaç, les característiques de les esquerdes i la seva estabilitat ens ajudaran molt a preparar l’aterratge d’una nau robotitzada a Tità, que estudiarà les particularitats del terreny, la seva duresa i la possibilitat de foradar-lo. Tot això amb un objectiu molt clar: en un any com a molt, una nova sonda no tripulada entrarà dins d’una d’aquestes esquerdes per buscar aigua líquida i, amb ella, possible activitat biològica. En una paraula, vida a Tità en present.

–Expliqui’ns amb detall la seva missió –digué el Sr. Wang Tsao, responsable financer de l’operació–. Tità i Encelade són molt diferents. La primera és una lluna enorme, amb atmosfera pròpia, poc afectada per la gravetat de Saturn, formada per oceans d’hidrocarburs. Per altra part, Encelade és de mida molt i molt petita, formada majoritàriament per aigua i fortament afectada per l’atracció-repulsió de Saturn. Com relacionar-les entre elles?

–Bé, no és estrany que, vistes les seves diferències, algú es pugui sorprendre. Ara permeti’m mostrar-los els punts en comú.

Tot seguit projectà unes imatges on es representava una secció de la superfície de la lluna Encelade, tallada de manera que es veien els nivells que formaven els primers centenars de quilòmetres de l’escorça. A l’exterior, rodejant-ho tot, una capa de glaç, amb gruixos oscil·lants entre els tres quilòmetres del pol Nord magnètic i els pocs centenars de metres d’algunes zones del pol Sud estudiades durant la roa. A l’interior, protegit del fred exterior pel mateix glaç, un oceà d’aigua líquida que en alguns punts depassava els vuit quilòmetres de fondària.

–Per sota d’aquesta capa hi ha l’escorça. Com ja saben, l’enorme força d’atracció-repulsió gravitatòria del planeta Saturn fa que la roca es desplaci, comprimint-se fins a arribar a fondre’s per l’enorme tensió que això li provoca. Aquesta roca fosa crea bosses de magma que, en contacte amb el glaç, provoquen l’ebullició de grans masses d’aigua que surten a l’exterior per les esquerdes i fissures que s’observen des d’òrbita.

A continuació mostrà un esquema similar a l’anterior amb un tall transversal que seccionava l’escorça de Tità.

–Vegin –féu–. La superfície de Tità està composta majoritàriament d’hidrocarburs sòlids, amb llacs de metà repartits de forma dispersa per la superfície. Per sota, una capa de fins a 250 quilòmetres de gruix conté derivats de metà formats per l’impacte dels meteorits. Aquestes estructures poroses emmagatzemen importants quantitats d’aigua glaçada. Entre els 250 i els 450 quilòmetres trobem una zona amb aigua i amoníac en estat líquid sobre els quals tornaré tot seguit. Per sota d’ells, una capa de gruix similar a l’anterior formada pels mateixos dos compostos, però en estat sòlid. Més avall ja només ens queda el nucli de roca.

»Però tornem a la capa líquida d’amoníac i aigua. Aquesta és, sens dubte, la clau de la missió.

Tot seguit amplià la zona en qüestió.

–Observin. En estudis duts a terme els darrers vint anys s’ha confirmat l’existència d’un oceà d’amoníac i aigua de dimensions fabuloses. Aquest amoníac probablement sigui la font de la densa atmosfera de nitrogen que rodeja Tità. Barrejat amb aigua, és capaç de disminuir-ne el punt de congelació, fent-la líquida a temperatures que podrien rondar els 30 graus sota zero.

»Part d’aquesta aigua líquida ascendeix a la superfície com ho faria el magma fos en qualsevol volcà de la Terra. La diferència és que aquí el magma no té 1000 °C, sinó potser 0 o −30 °C, però l’entorn que troba no està a 20 o 30 °C, sinó a −200 °C; per tant, l’efecte és el mateix: sortida d’aigua i amoníac a l’exterior, en un procés que es coneix com vulcanisme fred.

»L’objectiu primer de la missió seria fer baixar una sonda per estudiar possibles punts en què aquest vulcanisme fred hagi trencat les capes superficials de Tità, de manera semblant a com passa a Encelade o Europa. A partir del coneixement d’aquests punts, una nova missió, encara més ambiciosa, consistirà a introduir una sonda de profunditat que agafarà mostres que seran estudiades amb l’objectiu de determinar si contenen vida o bé molècules prebiòtiques com les que es podien trobar a la Terra fa 4000 milions d’anys.

Noah continuà exposant els detalls de la missió. L’interès creixent per aquesta va fer que ben aviat la sala fos plena de gom a gom.

Al final, les preguntes començaren a degotar:

–Vostè ha parlat de poques setmanes per marxar –digué la Sra. Marthia Garrett, subdirectora de l’oceanari de la ciutat d’Atlantis. Tenen dates concretes?

–Bé, si tot va segons les previsions, pretenem marxar el primer dia d’agost.

–Per què una missió tripulada? –inquirí en Marco Smout, tècnic en servorobòtica.

–Per diversos motius. S’enviaran dues sondes robotitzades als punts considerats més susceptibles de contenir fissures per on pugui sorgir l’aigua. Tot plegat (el moviment dels robots, la presa de mostres, la presa d’imatges) es controlarà de forma molt més efectiva des d’òrbita que des d’Encelade, ja que la llum (i, per tant, les nostres ordres) trigarien tres segons per arribar des d’Encelade fins a Tità, i tres segons més a retornar. Són en total sis segons que en alguns casos poden ser vitals.

»Per altra part, després d’inspeccionar els terrenys on hagin aterrat, les naus sonda retornaran a la nau orbital, on estudiarem les mostres i n’enviarem els resultats immediatament a Encelade. Entre l’equip tècnic d’aquí i els astronautes que estarem a la nau orbital decidirem si les mostres són prou interessants o si al contrari el terreny no és l’adequat. En aquest darrer cas procedirem a fer descendir les sondes en una nova destinació per continuar les prospeccions.

»Un vol tripulat, en definitiva, permet recuperar les naus sonda i revisar-les abans de fer-les baixar de nou. Així, en lloc de necessitar una flota de, posem per cas, sis vehicles de descens, n’hi ha prou amb dur-ne un parell.

–Està confirmant, doncs, que físicament trepitjaran el sòl de Tità? –inquirí l’Alain Massenet, cap de l’oceanari d’Atlantis.

–En cap cas. Si els resultats són positius i tenim la gran sort de trobar quelcom interessant o sospitós de ser d’origen biològic, les mateixes sondes foradaran el glaç per extreure-ho. Un descens a superfície resulta encara molt arriscat en un paratge tan hostil com Tità.

–Es pot concretar la durada de la missió? –demanà en Thobias Stauber, qui després de la seva intervenció havia seguit amb interès les exposicions fetes pel seu col·lega Noah.

–No del tot, dependrà molt dels resultats. Si hem de perforar, la missió es pot allargar. Si no trobem res de res, tornarem ràpidament…En termes generals, direm que la missió a Tità durarà entre dos i cinc dies. A aquest temps cal sumar cinc dies d’anada i uns altres de tornada; per tant, calculo que…serà millor que no ens esperin per sopar.

El comentari provocà algunes rialles.

–Creu que hi ha possibilitats de trobar vida? –demanà en Ben Arbia, etòleg de l’oceanari–. I si fos així, pensen que pot ser tan abundant com a Europa o Encelade?

–Bé, com ja he comentat, Tità també podria contenir importants dipòsits subglacials d’aigua líquida. Atès que el contingut de matèria orgànica pot ser fins i tot més important que a les llunes que vostè cita, les possibilitats són altes. Una altra cosa és que en trobem de forma immediata.

–Però vostè ha parlat de temperatures de 30 °C sota zero, les quals, si m’ho permet, em semblen optimistes. No dificultaria això qualsevol procés biològic? –consultà la Céline Courvier, bioquímica.

–Bé, he parlat, efectivament, d’aquestes temperatures. Sabem del cert que poden ser més baixes, però els darrers estudis són esperançadors pel que fa a abundants zones properes a regions de vulcanisme fred en què fregaríem els 0 °C. Vostè sap que a Europa s’han trobat organismes unicel·lulars d’Hades europaensis a temperatures de fins a −20 °C. I no oblidem tampoc que s’ha trobat vida pluricel·lular a Encelade en aigües amoniacals al voltant dels −40 °C.

»L’experiència en territoris aparentment tan extrems com les esmentades llunes ens fa ser moderadament optimistes. La resposta la tindrem…

Noah s’aturà, glaçat, sense acabar la frase. Una suor freda li corregué pel rostre, baixant per una pell que per moments esdevenia més pàl·lida. Abans que les primeres gotes li haguessin arribat a les celles, Noah jeia estirat a terra, inconscient.

Cristall de neu

La ciutat d’Atlantis, «la casa comuna sota el glaç», com l’havia anomenada en Thobias Stauber, era el darrer bastió de l’espècie humana a les portes de l’espai profund. Cap altra base permanent habitada per humans es trobava tan lluny del planeta Terra, tot just un dèbil punt de llum difós, visible només en condicions excepcionals. Aquí el sol era fred, i els seus rajos, dèbils com en el més glaçat dels matins d’hivern, trigaven 1 hora i 19 minuts a arribar des del remot astre rei. Per fer-se una idea del que això representa, n’hi ha prou amb dir que la llum triga tan sols un segon a recórrer la distància Terra-Lluna.

Malgrat el seu aïllament, la seva situació estratègica, a menys d’una setmana de vol de la gran lluna Tità, permetia que servís de moll d’embarcament de les naus tripulades que solcaven aquesta inhòspita regió.

Emplaçada sota la crosta de gel perenne que cobria la totalitat dels oceans de la lluna de Saturn, Atlantis no era visible des de l’aire, ja que quedava totalment coberta per més de cinc-cents metres de glaç permanent. El seu emplaçament, just allà on el glaç entrava en contacte amb el mar subglacial, era estratègic, ja que s’aprofitava la capacitat termoreguladora i suavitzadora de les temperatures de l’aigua líquida i es conjugava amb les propietats mecàniques del gel, al qual la base humana es trobava fermament ancorada. Òbviament, la ciutat no estava en contacte directe amb l’oceà obert, sinó que es trobava protegida d’aquest per una mitja cúpula invertida, ancorada a la paret interior de l’escorça de glaç, amb el seu extrem rodó apuntant cap a l’abisme.

Els edificis, construïts de dalt a baix segons un model de piràmide invertida, estaven formats per un sistema de mòduls hexagonals, units tant a les estructures modulars del seu voltant com a les immediatament superiors i inferiors per bigues ultraresistents de titani-carboni, extremadament dures, però parcialment flexibles. Aquesta doble característica permetia als edificis d’absorbir perfectament els moviments del glaç, segons un model ja assajat amb èxit a ciutats de la Terra amb elevats riscos sísmics.

Tot el conjunt d’edificacions se subjectava al glaç per un sistema de cables que travessaven completament el mantell de gel i anaven a sortir a l’exterior, on sis grans plaques de metall col·locades entre elles en conformació hexagonal feien d’ancoratge, impedint amb la seva resistència i elevada àrea que la ingent massa de la ciutat pogués endur-s’ho tot cap avall.

La ciutat sencera quedava coberta per la gran cúpula, feta de polímers transparents orgànics de gran resistència, que també es trobava collada al glaç per un sistema d’ancoratges semblants als citats, per bé que més petits i senzills atesa la diferència de pes que havien de suportar.

Vist des de l’espai, el sistema complex d’ancoratges es podia apreciar algunes vegades, però rarament al complet. Quan això succeïa, el conjunt de dos hexàgons concèntrics interconnectats resplendia dèbilment sota el gèlid sol d’aquell hivern etern, creant la impressió d’estar veient un enorme cristall de neu. La cosa més curiosa del cas és que precisament aquell era l’únic punt de tota la superfície lunar que no era un cristall de neu.

A Atlantis, en Thobias Stauber i n’Alain Massenet van coincidir a les portes de la sala mèdica on atenien en Noah després de caure inconscient. Mentre esperaven notícies, conversaren sobre les seves respectives activitats.

–Així que vostè és un alumne avantatjat del gran Hans Harmeier, m’equivoco? –féu en Massenet.

–No, no s’equivoca, veig que n’està ben informat. Ell va ser el meu mestre, el meu mentor quan tot just començava. Un dels meus primers projectes amb ell va ser a Nhúbia, la ciutat sota el gel d’Europa. Després, tants i tants treballs realitzats conjuntament…!

–I finalment Atlantis…

–Sí, Atlantis va ser el meu primer gran projecte en solitari. El mestre havia mort feia un parell d’anys quan vaig començar, però una part d’ell descansa en aquesta ciutat. L’estudi i aprofitament dels tres elements claus que són el principi de qualsevol ciutat fixada sota el gel és el més gran llegat que ens va deixar.

L’enorme pes de la ciutat hauria estat difícil d’aguantar, malgrat el sistema formidable de subjeccions, si no es comptés amb tres elements claus. El primer, la força ascensional de l’aigua, considerable en una construcció d’un volum tan elevat. Aquesta força ascensional, però, hauria pogut girar-se en contra dels enginyers i trencar la cúpula, si no fos perquè aquesta es trobava pressuritzada per aire. I l’aportació d’aire, a més de permetre respirar els habitants de la ciutat, també contribuïa, de retruc, a disminuir la densitat del conjunt format pels edificis i la cúpula. A menor densitat, la força ascensional –l’empenta de l’aigua, per entendre’ns– i la flotabilitat de la ciutat d’Atlantis augmentaven notablement.

Per posar-ne un exemple proper, caldria imaginar-se una bombolla d’aire que arrossega amb ella una mica de llim cap a la superfície d’un estany. Si l’estany era glaçat, l’aire no tenia escapatòria, s’acumularia sota el glaç i permetria així que aquest fang retingut surés indefinidament.

El darrer factor físic que permetia la presència d’una ciutat cap per avall ancorada en el gel era la mateixa força de la gravetat. En una lluna de dimensions tan reduïdes, la força gravitatòria és només 1/100 de la que hi ha a la Terra, per la qual cosa la tensió sobre el cablatge, per bé que important, era suportable.

Aquest sistema de suport format pels ancoratges i per l’efecte bombolla provocat per la pressió de l’aire, beneït per la força ascensional de l’aigua i la dèbil gravetat, estava sobredimensionat si es pensava únicament a aguantar el pes de la població humana i dels edificis. Però no ho estava tant si també es contemplava que als últims nivells es trobava la maquinària pesant. El pis −9 era on hi havia els submarins de prospecció biològica de l’oceanari. També s’hi guardaven els vehicles amfibis subaquàtics i les naus espacials. Els amfibis s’usaven, entre altres coses, per transportar les naus dins les seves bodegues, a resguard de l’aigua, fins a l’exterior. Els vehicles amfibis, pensats per resistir breus períodes de temps el xoc tèrmic entre l’aigua freda i l’atmosfera glaçada, deixaven les naus en superfície, després d’uns minuts d’aclimatació en què aquestes passaven de −20 °C fins a les condicions exteriors, fàcilment per sota de 170 °C sota zero. Aquest era un moment crític, sens dubte, i de la bona aclimatació en depenia la vida del xassís i l’estructura de les naus i, en relació directa, la dels mateixos tripulants.

–I vostè? –preguntà en Thobias–. Què tal la direcció de l’oceanari? Suposo que els submarins deuen ser gairebé la vostra segona residència, no?

–Bé, tampoc cal exagerar, per bé que són importants. La veritat és que sota aquests oceans, barreja d’aigua i amoníac, s’amaguen infinitat d’espècies que estem estudiant per tal de conèixer-ne millor la biologia, i mirar d’establir paral·lelismes amb els casos coneguts a Europa i a la Terra.

–I n’hi ha molts, de paral·lelismes?

–Bé, força, tenint en compte que tots ells són mons basats en el carboni com a estructura bàsica i l’aigua com a dissolvent. Però hi ha molt més que això. A la Terra, per exemple, trobem organismes que viuen a grans fondàries al costat de zones on la tectònica de plaques deixa al descobert bosses de magma. La temperatura facilita la gran proliferació d’espècies. A Encelade, la temperatura mitjana dels oceans és de −20 °C, ja que l’amoníac baixa molt el punt de congelació de l’aigua. Malgrat tot, en punts molt propers a volcans s’arriba fàcilment als 120 °C, i prop d’aquells punts, el nombre d’espècies és…extraordinari! Molts organismes neixen prop d’aquestes surgències magmàtiques, al fons oceànic, en hàbitats on les temperatures es mouen entre els 40 °C positius i els 0 °C, ja que per créixer necessiten més energia i condicions favorables, i pugen lentament quan es fan grans fins als llocs on viuran definitivament, on les temperatures ronden els −20 o fins i tot −40 °C. Així també eviten les parts fondes, més massificades i amb més depredadors.

Al nivell −10 hi havia els tallers mecànics, i era allí on es reparaven les naus, els vehicles amfibis subaquàtics i les piconadores i trituradores de glaç, sotmesos tots ells a un continu desgast en la seva tasca vital d’enfrontar-se a un món amb temperatures terriblement hostils.

Els nivells −11 i −12 (aquest darrer situat a 42 metres sota el nivell del gel) corresponien a la sala de màquines, amb tots els sistemes de calefacció, renovació i purificació de l’aire i les bombes d’impulsió d’aquest cap als nivells superiors. Aquest esquema tenia lògica, ja que l’aire calent, en ser menys dens, puja, mentre que el fred, en ser-ho més, tendeix a baixar. Això permetia un cert estalvi en impulsió i bombeig.

Què eren les piconadores i les trituradores? Per què calia disposar d’aquesta maquinària pesant? Quin era el seu rol exacte?

Als afores de la ciutat hi havia la resposta. Dos-cents metres a l’est d’Atlantis i al mateix nivell que aquesta es trobava un túnel excavat al glaç que servia de connexió entre l’oceà i l’exterior. Els vehicles amfibis l’usaven constantment, per la qual cosa l’amplada original de deu metres va haver de ser augmentada fins als actuals vint. Amb quina energia es mantenia obert aquest forat que depassava el mig quilòmetre de longitud? Principalment amb la calor generada per l’activitat humana de la ciutat, convertida en energia elèctrica i subministrada a quatre robots perforadors de la sèrie Servomax i a tres màquines trituradores classe Rothåria N, autèntics monstres que es rellevaven per piconar o rosegar el glaç, 24 hores al dia, 7 dies per setmana, 365 dies l’any, mantenint així permanentment obert el forat que connectava directament els abismes amb l’espai.

Era necessari mantenir un túnel de glaç permanentment obert, atesa la despesa energètica que això suposava? No hi havia millors opcions? La necessitat era evident, ja que calia connectar amb l’exterior, però també comunicar amb l’exterior, i la presència de glaç dificultava enormement la recepció/enviament de senyals. Per altra part, el sentit comú demostrava que era molt pitjor energèticament tancar el túnel i haver-lo d’obrir cada cop. Obrir el forat era costós, mentre que mantenir-lo no ho era tant, com bé saben les foques dels pols, que necessiten disposar d’un forat per respirar i constantment l’han d’anar rosegant, perquè no se’ls tanqui. La natura, un cop més, donava respostes simples a les preguntes més complexes.

I per què no crear una ciutat a l’exterior, o bé enterrada dins el glaç? A l’exterior, les temperatures rarament pujaven de 165 °C sota zero, mentre que l’aigua, tot i contenir importants quantitats d’amoníac que en baixaven molt el punt de congelació, no es trobava mai per sota de 30 °C sota zero, temperatura, com s’ha dit, que es mantenia gairebé invariable. Per altra part, situar la ciutat enmig del gel evitava, només en part, les baixíssimes temperatures exteriors, i permetia sostenir-ne l’estructura perfectament sobre el glaç, sense necessitat de complicats mecanismes de suport. Però en proves realitzades es va veure que els termòmetres es movien en uns frígids 100 °C sota zero i, a més, existia el greu risc que el gel s’esfondrés i atrapés per sempre la base humana sota tones d’aigua solidificada, dura com el granit.

88

A la ciutat submergida els humans seguien amb la seva rutina habitual. Alguns operaris seien despreocupadament mentre observaven les darreres notícies arribades de la Terra. Malgrat la presència del túnel en el glaç que facilitava les comunicacions, l’enorme distància a què es trobaven del planeta blau i la dificultat de mantenir un senyal òptim en un medi aquós tan extrem feien que les fallades en les connexions no fossin del tot infreqüents. Algunes vegades la base podia quedar aïllada 24 o, excepcionalment, 48 hores. Malgrat això, la colònia mantenia un contacte generalment fluid amb les estacions de la Lluna, Mart o Europa i amb els centres de comandament emplaçats a la mare Terra.

«Temperatures màximes de 33° a Londres, 37 a París, 41 a Madrid, 38 a…» La veu del locutor llegia amb presses i sense cap èmfasi ni comentari les temperatures d’aquell mes de juliol que tot just començava.

–M’hi jugo la meitat de les llunes d’aquest refotut sistema que al pic d’agost arribem als 40° a París!

–Doncs jo dic que aviat el maleït efecte d’hivernacle dels terrícoles ens contagiarà com un virus i arribarem a 50 °C positius a l’exterior d’aquest coi de lluna!

–Cinquanta sobre zero! Ha, ha, ni de conya! Què més voldríem que una mica d’efecte d’hivernacle! Allà a fora fot tant de fred! Tant! Us recordeu dels dos tripulants de la nau Entai G?

–Sí, aquella que es va estavellar a Sarandib Planitia.⁶ I què?

–Què? Doncs que els paios estaven tan glaçats que, només de tocar-los, es van trencar com el vidre. Com el punyeter vidre, m’entens? Jo agafo molt sovint l’Ascensor, saps? Vosaltres us esteu tot el sant dia aquí, ben calentets, volta i volta a la vostra graella, però jo pujo i baixo per aquest túnel dels nassos cada setmana! He fet moltes missions allà a fora, a la Nevera, i mai hem pujat de 160 °C sota zero!

–Ep, frena, frena! Que servidor ha estat a la superfície més del que et penses, i no pas caçant papallones! Un cop vaig caminar pel desert glaçat de la Nevera, em penso que era a Anbar Fossae, i el termòmetre marcava 201 °C sota zero! Us ho podeu creure? Les cames de metall de l’armadura robotitzada es van quedar clavades en el glaç i van haver-me de treure estirant amb un cable d’acer! Vaig trigar una setmana a sortir de l’hospital!

–Ja us els podeu confitar vosaltres, l’Ascensor i els vostres sopars de duro…! –digué el tercer en discòrdia, qui se’ls mirava com qui contempla un matx de tennis–. Jo vull efecte d’hivernacle, nova era climàtica, i en vull dues tasses!

–Ah, l’efecte d’hivernacle, qui pogués agafar-ne un bocí…

–Ja ho pots ben dir, company, ja ho pots ben dir…Aquest dimoni d’univers és totalment injust amb els treballadors!

A la Terra, les coses no estaven per frivolitats…

Durant tot el segle XX i almenys el primer quart del XXi, els humans abocaren alegrement a l’atmosfera milions de tones de diòxid de carboni, diòxid de sofre, òxids de nitrogen i altres gasos contaminants. La seva acumulació a l’atmosfera provocà fenòmens com la pluja àcida i el temut efecte d’hivernacle. Efectivament, els raigs del sol entraven a la Terra, ja que eren prou energètics per superar la capa de gasos contaminants. Normalment, aquests no es queden a la superfície, sinó que una bona part reboten a l’atmosfera, al terra i al gel dels pols, sortint del nostre planeta i evitant que se sobreescalfi. Però, a causa de la presència de gasos contaminants, una part dels raigs de llum, rebotats del terra i amb menys energia que en entrar, eren incapaços de superar la barrera de gasos, de manera que rebotaven de nou cap a la superfície, escalfant més la terra, de forma semblant a com ho fa el sostre de vidre o de plàstic d’un hivernacle. En augmentar la temperatura i desfer-se el glaç, una part molt important de la reflexió solar de retorn a l’atmosfera es perdia, de manera que, amb menys gel, menys reflexió i més escalfament. En un cicle viciós catastròfic, la progressiva disminució del glaç als pols i l’augment de les temperatures van dur a una desestabilització climàtica no menyspreable: més huracans, més nombre d’incendis, extinció d’espècies, desertització, augment dels nivells dels oceans. L’any 2030, tres mil illes havien desaparegut sota les aigües, i amb elles països sencers, estats illa, pobles i llengües, submergits per sempre com Atlàntides modernes.

No tot foren males notícies, ja que l’enginy humà va permetre trobar solucions tecnològiques, des de les més simples a les més punteres, per tal d’abaixar les temperatures de la Terra. Tres d’aquestes solucions d’emergència, guardonades amb els respectius premis Nobel de Medi Ambient de l’any, suposaren un alleujament per al nostre castigat planeta, i amb el pas del temps representarien una alenada d’aire fresc, en el més ampli sentit de la paraula, per a totes les espècies. Al llarg del llibre se’n parlarà abastament.

El Dr. Kurt Snyder repassava els informes dels pacients. Acabà de fullejar el darrer, corresponent al pacient Noah Edmaier i, després de fer un gest de contrarietat, el desà. Donà per acabada la seva jornada i, mentre marxava, li vingueren al cap les notícies del temps d’aquells darrers dies: tornados de força cinc assotant regularment les costes de Florida i la península aràbiga, inundacions, forat de la capa d’ozó a l’Àrtic i a l’Antàrtida creixents, incendis incontrolables a Austràlia…El canvi climàtic de primers de segle havia deixat de ser un canvi per passar a ser una realitat duradora. Així, durant els quaranta ja es començà a parlar directament de la Nova Era Climàtica, i amb el transcurs dels anys el llenguatge popular en diria simplement la nec. Doncs bé, la nec ja era un fet des de feia almenys cinquanta anys, i pocs com ell n’havien patit tan durament les conseqüències.

Recordava especialment l’estiu del 54, en què un incendi provocat per la sequera i les altes temperatures havia arrasat la seva casa de vacances a la ciutat de Durban, a Sud-àfrica. No va quedar ni rastre de la urbanització, engolida sencera sota les flames. Només l’evacuació miraculosa per aire va permetre’ls salvar la vida in extremis. Molts no van tenir la mateixa sort.

Però allà on els metges no van poder arribar ho van fer els psicòlegs i psiquiatres. La seva família i moltes d’altres van ser ateses per equips de professionals molt qualificats que els van ajudar a tirar endavant i superar aquell tràngol.

A partir d’aquell fet, dos trets fonamentals van començar a perfilar-se en la ment d’aquell nen de vuit anys que era aleshores: ajudar els altres en gratitud per aquella gesta, i volar per sobre de tothom com a forma poderosa de vèncer les distàncies i escurçar el temps. Amb el pas dels anys, el món coneixeria el metge explorador que portava dintre, solcant les selves centreafricanes amb avioneta o helicòpter a la recerca de poblacions castigades per epidèmies que el món no podia o no volia guarir. Les seves accions espectaculars, la seva bona reputació i la seva ambició personal el van fer entrar en el selectiu món de l’astronàutica, enrolant-se com a metge psiquiatre en cap en les missions tripulades a les llunes distants del sistema solar.

–Les llunes del sistema solar exterior, principalment les dels gegants Júpiter i Saturn, contenen una elevada concentració de matèria orgànica per comparació amb els planetes i llunes interiors. A aquestes altures tots ja sabreu que això és degut a la menor densitat de la matèria orgànica enfront de la matèria inorgànica, sigui aquesta silicats, carbonats o, per descomptat, metalls com el Ni i el Fe, presents amb molta més abundància als planetes interiors a causa de la seva major atracció pel Sol. Aquesta matèria orgànica abundant és la clau que ha permès trobar vida relativament rica a paratges aparentment desolats com Europa i Encelade. Tità, que conté percentatges molt més elevats d’aquestes substàncies, pot ser un objectiu clar, sobretot si som capaços d’endinsar-nos en els seus profunds oceans d’aigua líquida i amoníac. Alguna pregunta?

La reunió final preparatòria del vol a Tità anava perfilant els punts claus i els aspectes delicats de la missió. Noah, perfectament recuperat de l’estrany defalliment patit, portava ja el pes de la reunió, conscient que es jugaven molt en aquell viatge.

La reunió continuà, com de costum, amb els habituals estira i arronsa. Feia ja un parell de dies que en Noah havia caigut, i encara ara es preguntava com li havia pogut passar. No era una persona propensa als desmais. De fet, que ell en tingués record, no s’havia desmaiat mai a la seva vida. No solia tenir la tensió baixa, i el metge li confirmà en despertar-se que aquell cop tampoc. L’equip mèdic no li va acabar donant massa importància. Tot comptat i debatut va estar inconscient entorn d’un minut i es va refer bé, de manera que al cap de 24 hores ja estava de nou mans a la feina.

Però ell sí que es preocupà. No tant per la seva salut com per alguna cosa aliena que no sabia definir.

–Com es troba? –digué el Dr. Kurt Snyder, responsable, fins allà on era possible, d’aconsellar i donar ajuda psiquiatricopsicològica als membres de la ciutat d’Atlantis.

–Bé, perfectament, gràcies. Bé com sempre, a punt per marxar.

–Tinc aquí les proves fetes pel cap mèdic, el Dr. Wessen. Físicament es troba bé. Permeti’m que li faci omplir aquest formulari…És de lògica elemental, només per descartar cap anomalia o efecte secundari del desmai.

Tot seguit executà el programa de rutina, que Noah enllestí en 15 minuts. El Dr. comprovà els exercicis. Res d’anormal.

–Bé, els resultats semblen correctes. Per altra part, per bé que comprenc la seva ànsia per iniciar l’expedició, li he d’advertir que caldrà vigilar…El viatge que li espera és important, una gran prova física i mental per a vostè.

–Sóc plenament conscient de la meva responsabilitat per tirar endavant aquesta missió, però crec que ho tinc tot sota control i estic preparat per assumir-ne el repte. Seguint els seus consells, he disminuït la meva càrrega de feina, però ben aviat hauré de treballar de nou al 100%. Vostè ho sap, els dies passen ràpidament i no tenim temps a perdre.

–Vostè decideix, però no oblidi els meus consells. Sobretot, intenti descansar més.

–Ho faré. Gràcies, doctor.

–Cuidi’s.

–No es preocupi, estarem en contacte.

Aquella jornada decidí marxar a dormir més aviat, i es va retirar a la seva cambra tan bon punt les seves obligacions hagueren acabat.

–Capvespre d’hivern –digué.

Tot seguit la intensitat de la llum començà a minvar, tenyint primer en daurat, després en taronja i finalment en vermell l’habitació on ell s’estava. Una imatge es projectà en la paret, real com la vida mateixa, mostrant un sol roig que queia sobre el mar. Per sobre de tot, núvols que foren blancs envermellien, mentre la nit queia, lentament, sobre un país sense núvols, ni mar, ni capvespres.

Noah s’adormí.

Per primer cop en molts mesos, el seu pensament arraconà les imatges de planetes i llunes. Alguna cosa més important i transcendental devia haver succeït en les tenebres del seu subconscient, si bé era incapaç d’imaginar de què es podia tractar.

Caminava pels laberints de la ment a través del llarg passadís d’un hospital, molt lentament, vestit amb la indumentària pesant d’astronauta que solia emprar en els seus viatges espacials. Però no era en cap base espacial, ja que pels amplis finestrals podia veure palmeres, platges de sorra blanca i, rodejant-ho tot, l’oceà obert. S’apropà encara més als finestrals. Un complex conjunt d’edificis que reconegué immediatament li van permetre confirmar que, efectivament, es trobava a l’hospital naval St. Regis, al centre d’entrenament per a astronautes John Glenn, un enclavament situat sobre un atol de la Micronèsia, en ple Pacífic occidental. Arribà lentament a l’habitació 87 i hi entrà. Un cop dins descobrí que, en realitat, anava vestit amb una bata blanca i que el pesant equip espacial havia desaparegut. Un mirall darrere la porta li permeté veure unes lletres impreses a la seva roba: Dr. Edmaier.

A darrere seu, un home jeia ulls clucs en un llit, aïllat dins una unitat autònoma de cures intensives controlada per computadores, les quals vigilaven sense descans totes les constants vitals del pacient. S’hi acostà i comprovà corglaçat que la persona que lluitava per la seva vida era l’Ethan Edmaier Kendrick, el seu germà.

S’apropà, preocupat, observant la seva pàl·lida pell, preguntant-se què havia dut el seu germà a aquella situació. El seu rostre es trobava parcialment tapat per una màscara d’oxigen que incorporava dos petits llums pilot, blau i verd, els quals indicaven el flux d’aire inhalat i exhalat tot il·luminant-se de forma intermitent, donat un aspecte fantasmagòric al seu rostre apagat. El seu braç dret, flàccid, estava connectat a una sonda que li aportava nodriments, el seu suport vital en aquell món de tenebres en el qual la seva ment es trobava presonera.

Revisà l’historial mèdic del pacient, amb la mirada fixa en l’informe, que apareixia projectat davant dels seus ulls. Quan tornà a guaitar el malalt, la sorpresa i la incredulitat es dibuixaren en el seu esguard: el germà havia obert completament els ulls i s’havia tret la mascareta respiratòria.

Però no era això el que més l’havia impressionat.

La seva mirada…el seu rostre…

Els seus ulls eren totalment uniformes, però amb un aspecte que mai abans havia vist en cap altre humà. L’escleròtica –la part blanca de l’ull– havia desaparegut, i el seu lloc l’ocupava ara un iris de color blau verd, que s’estenia en continu, cobrint tota la cavitat ocular tret de la pupil·la, estranyament esmorteïda i de tons verds foscos.

Però, més enllà d’aquells ulls irreals, el que més el sobtà foren unes estranyes rascades a la cara que moments abans no havia observat. Les esgarrinxades cobrien tot el rostre del seu germà, formant el que semblaven dues figures geomètriques gravades en sang, pràcticament idèntiques, que recordarien vagament el número 88. La part central de cada 8 coincidia amb la posició dels seus ulls, mentre que la meitat superior de cada xifra quedava dibuixada al costat corresponent del front i la meitat inferior a cadascuna de les galtes.

Començà a parlar, de forma clara però pesada, com si es trobés encara molt adormit.

–Noah, suposo que et deus preguntar què m’ha passat…–La seva veu sense entonacions ni accent sonava monòtona i uniforme, buida.

En Noah no respongué. Aquells ulls no humans l’esguardaven des de dins del seu germà, com si el posseïssin, impedint-li articular cap paraula.

–T’he cridat per fer-te coneixedor del greu accident espacial que he patit –féu una pausa, llarga i pesada–. Ara, el meu fat en aquesta terra no el podem decidir ni jo ni cap dels metges que em cuiden, car el meu mal és pregon i difícil de guarir.

Les paraules del seu germà eren estranyes i preocupants. Accident, destí, mal profund…En Noah no es podia quedar sense dir res:

–Estic…, em sento molt adolorit, molt commogut, pel que t’ha passat…–digué amb els ulls plorosos–. No puc sinó desitjar-te una ràpida recuperació; estic segur que te’n sortiràs. Contactaré amb els mitjans de comunicació i faré córrer la veu del teu accident. Ben aviat tindràs el millor equip de professionals al teu costat, t’ho ben asseguro.

–Ja disposo del millor equip de la Terra, però és cap als grans planetes on el meu esguard es dirigeix tot cercant una ajuda. Aquell qui em treurà de les cendres i em farà volar de nou es troba ara en Terra d’Anells, tan i tan lluny en distància, però tan i tan a prop en amistat. Ets tu i no cap altre qui m’ajudarà, quan el dolor em rodegi, puix que amb ningú més en el món estic tan unit com amb tu, el meu germà bessó.

Les paraules suraren en l’espai, profundes i emotives, penetrant com un bàlsam dintre seu. Finalment fou capaç de respondre.

–Però…com puc ajudar-te, si em trobo a més de 1300 milions de quilòmetres d’aquí?

N’Ethan tancà els ulls com a única resposta, mentre una alenada d’aire glaçat tallava el silenci i entrava a l’habitació, fent revolar la fina cortina que cobria el jaç del pacient. A fora, núvols de tempesta cobriren el sol, i a l’instant la pluja forta començà a repicar contra la finestra. Un llampec il·luminà fugaçment les palmeres de l’exterior, i el tro que el seguí, fort i sec, deixà la cambra a les fosques.

En Noah es despertà, el front amarat de suor li recordà que el somni havia estat molt real. Tornà a adormir-se, amb la dèbil esperança de recuperar aquella vivència onírica, però la seva ment el portà ja per senders molt diferents que defugien la seva voluntat.

Aquell matí, encara perplex pel somni, es llevà i connectà amb la xarxa de notícies. No necessitava saber què havia passat, tan sols confirmar quan havia succeït. Escoltà la narració dels fets: gran flamarada solar, apagades generalitzades, aurores boreals espectaculars i finalment víctimes i ferits entre els astronautes en òrbita. Efectivament, el seu germà n’era un dels afectats. El breu reportatge acabava davant les portes de l’hospital Sant Regis, «on algunes de les víctimes es troben a la unitat de cures intensives. Seguim a l’espera de rebre els primers informes mèdics, però tot sembla indicar…».

Tancà l’aparell. Segons aquestes informacions, la gran flamarada solar va arribar a la Terra entre les vuit i les nou del capvespre del dia 9 de juliol, hora internacional. Rumià uns moments. La conferència va començar a les nou del matí…Primer parlà en Thobias, amb el torn de preguntes i respostes, seguit d’un recés, i després li tocà a ell…Probablement serien dos quarts d’una quan es va desmaiar.

En reincorporar-se a la seva tasca diària, consultà amb en Dave Hüsar, un dels més estrets col·laboradors i present a la conferència.

–Sí, aproximadament devien ser dos quarts, minut amunt, minut avall, quan vas caure. Et trobes bé del tot?

–Sí, gràcies…Escolta, quina és la diferència horària amb l’hora internacional de la Terra, actualment?

–A veure…Són vuit hores més a la Terra.

–D’acord, gràcies per la informació. Ens veiem després.

–Fins després, doncs.

«Vuit hores més, les 8.30 hores de la tarda», pensà.

«La gran flamarada solar arribà al nostre planeta entorn de dos quarts de nou de la tarda…»

Les informacions llegides pel periodista se li havien quedat gravades. Durant algunes hores, la veu del locutor tornà a la seva memòria un cop i un altre tot recordant-li el que ja sabia:

El seu germà i ell van perdre la consciència exactament en el mateix moment, separats per centenars de milions de quilòmetres de distància. Mai ningú li podria assegurar amb exactitud que fos així, però no li calia. Ho sabia.

Sempre havia tingut una relació molt estreta amb el seu germà, qui era la seva imatge en el mirall, la mà dreta superposada amb l’esquerra. Com les dues meitats d’una cremallera o les peces d’un puzle que encaixen, ambdós junts formaven un tot, i la sinergia d’aquesta unió els feia més forts davant l’adversitat.

Els bessons idèntics són un fet poc habitual en l’espècie humana. El seu esdevenir comença quan l’espermatozou fecunda l’òvul, i es forma un zigot. El zigot sol desenvolupar un embrió, però en el cas dels bessons idèntics en desenvolupa dos, produint una clonació natural que encara avui en dia és un misteri. Com més dies trigui el zigot a dividir-se, més trets comparteixen entre ells els bessons. Si és abans del tercer dia de gestació, hi haurà dues bosses amniòtiques i dues placentes. Entre el tercer i el novè dia, compartiran placenta, però no bossa amniòtica. Entre el novè i el dotzè dia, comparteixen placenta i bossa amniòtica. Els dos protagonistes d’aquesta història complien aquest tercer precepte, ja que el zigot es dividí a l’onzè dia. Una sol dia més tard i haurien estat bessons siamesos, units físicament per alguna part del seu cos.

En Noah i n’Ethan eren físicament idèntics, dues gotes d’aigua, el més semblants que podien ser dos éssers humans l’un a l’altre. No necessitaven mirar-se al mirall per saber com eren; de fet, molt sovint no necessitaven ni obrir la boca per saber què faria el seu germà i per què. De vegades, i de forma totalment involuntària, un dels germans començava una frase i l’altre l’acabava. Més d’un cop, responent a les preguntes d’un tercer, deien ambdós el mateix, a l’uníson, amb la mateixa entonació i timbre de veu, formant un duet que deixava perplexos els interlocutors. Aquelles respostes resultava impossible d’assajar-les: eren massa espontànies i perfectes. Senzillament, sovint intercanviaven idees sense ni tan sols saber-ho, i les expressaven al mateix moment.

Incapaços de distingir-se a les seves imatges d’infància, freqüentment s’havien intercanviat els papers i més d’un cop, en l’educació primària, s’havien presentat a exàmens l’un per l’altre «ja que així només calia estudiar la meitat de les assignatures», deia divertit en Noah quan el seu germà i ell ho comentaven als amics.

Hi ha una regla no escrita de la natura que diu que no hi ha dues persones iguals en el món, com no hi ha dos cims, dues valls o dues gotes d’aigua iguals. Però els bessons idèntics sovint trenquen aquesta norma, tant en el pla físic com en l’intel·lectual, i és per això que són tan sorprenents i extraordinaris. El seu és, en tota regla, un desafiament al caos que regeix l’univers, que afavoreix el desordre i la diferenciació enfront de la uniformitat.

Com dos rius que convergeixen per formar-ne un de nou, els bessons eren un tot, unint forces per vèncer els obstacles, rodejant-los o foradant-los, salvant els desnivells, remuntant les fondalades, fins que al final del seu llarg viatge el mar s’endugués les seves vides.

El somniador

Somnis entre boires

Boires entre els dos

Tu i jo, pell a pell

Ombres dins el cel

Somnis entre boires. Sangtraït.

Al principi no existien els sentits, tampoc el dolor. L’únic color era el negre, negre pertot. Amb el transcurs dels dies, els matisos de gris començaren a poblar la seva ment. Potser encara no havia nascut, potser era al ventre de la seva mare, en aquell moment al voltant del cinquè mes de gestació en què el fetus comença a fer servir els seus ulls primigenis.

Notava de vegades una presència vaga al seu voltant, difusa, però clara, d’alguna cosa o d’algú que es movia i desapareixia del seu món de penombra. A voltes es produïa algun contacte accidental, suau però evident, i sovint podia percebre el moviment d’alguna cosa, potser d’aire, tal vegada d’un líquid, fluint al seu voltant. Era fins i tot possible que una altra persona compartís amb ell el reduït món d’aigua que era la seva casa, molt a prop seu, bategant amb ell, preparant-se com ell per guanyar el llarg camí cap a la llum.

Però el sol fet de plantejar-se aquestes qüestions volia dir que algú li ho havia explicat abans, que havia nascut i havia viscut experiències, que coneixia el mot «mare», que havia vist persones, que havia notat el vent. En una paraula: que havia viscut una vida. Per tot això, Ethan va comprendre que aquella no era la resposta.

Diuen que la ingravidesa espacial és el més semblant a estar dins l’úter matern, i potser per això tenia aquelles sensacions. Estava surant per l’espai, lluny del cordó umbilical de la nau, perdut per sempre, com una bombolla enmig de l’eternitat.

Malgrat tot, fos quin fos el seu estat real, era evident que tard o d’hora hauria de lluitar i néixer de nou, o rendir-se i seguir per sempre vagarejant entre el món dels vius i dels que ho foren.

Ben aviat començà a somniar, primer imatges difuses, però cada cop més i més nítides i contrastades. Les primeres seqüències boiroses el retornaren al fatídic moment en què una poderosa flamarada solar s’endugué un bon grapat d’astronautes en operacions de manteniment que en aquell instant eren fora de la nau. El més sorprenent era que, en somnis, Ethan estava veient esdeveniments passats que ningú li havia pogut explicar. Ningú li ho digué, però intuïa que en total eren cinc els astronautes afectats i només ell havia sobreviscut. Però, per què ell?

Les boires l’envoltaren un cop més; la resposta hauria d’esperar. Moltes hores passaren fins que el seu subconscient es va fer de nou un camí enmig de la foscor, mostrant-li paratges familiars de la Lluna: el cràter de Thycho, el Mar de la Tranquil·litat. La seva ment guanyava, un cop més, la batalla a les tenebres.

La seva ment, la seva poderosa ment…

Tant ell com el seu germà bessó gaudien d’unes qualitats intel·lectuals excepcionals, només comparables al seu historial acadèmic i professional: llicenciats ambdós en geologia planetària amb les més altes puntuacions de la seva promoció, Ethan s’especialitzà en mineria, mentre que en Noah esdevingué expert en tecnologies de perforació, activitat en gran manera complementària a la primera.

El seu primer gran treball els dugué primer a Sud-àfrica i després a Austràlia, i finalment arribaren a una conclusió: la Terra se’ls feia petita. L’astronàutica els havia cridat, i a partir d’aleshores ja mai els deixaria escapar.

Després de superar les proves teoricopràctiques amb les dues millors notes de la promoció, semblava evident que ambdós tenien un do especial. A partir d’aquí, l’oportunitat se’ls presentà per treballar en els immensos camps d’extracció nuclear emplaçats al Mar de la Tranquil·litat, a la Lluna.

Mesos més tard, en un dels viatges de Noah a la Terra, succeí quelcom que el marcà. Quan tornà a la base lunar, ningú se n’adonà. Ningú, evidentment, tret de la seva ànima bessona, amb qui no hi havia secrets. Noah va explicar-li-ho, per bé que l’Ethan ja imaginava exactament el què i el com abans que son germà badés boca.

Però el que li va dir a continuació el deixà força astorat.

–Me’n vaig a la regió de Valles Auri,⁷ al Cinturó d’Asteroides.

–Què? N’estàs segur? Per què?

Noah no respongué, però la mirada el delatava.

–De veritat que te’n vas pel que et va passar a la Terra?

–Per allò no…Bé…, sí, però només en part. –Apartà la mirada, nerviós.– Vull…, vull conèixer altres camps de la mineria, obrir-me noves portes, i l’extracció de metalls preciosos al Cinturó d’Asteroides em sembla molt interessant…I ben pagada.

–I te n’aniràs, per uns brètols, per una acció feta per trinxeraires?

–Ja t’he dit que no és només això! Bé…, ja són massa incidents sumats, alguns a la Terra, també aquí, a la Lluna, i aquest ha estat la gota que ha fet vessar el got.

–No pots seguir fugint, la llei està amb nosaltres!

–El costum és massa fort, de vegades. A més, vull veure món, aquesta és la raó definitiva! Mira, el salt del Cinturó d’Asteroides cap als subsistemes de Júpiter i Saturn és evident. I allò és tot un altre univers, creu-me! Vine amb mi i ho veuràs. Iniciem una nova carrera!

–Ho sento, però ara per ara estic bé aquí. Entenc la teva ràbia, però crec que et precipites.

Setmanes després de tenir aquesta conversa, Noah iniciava un nou rumb, lluny, per primer cop, del seu germà. Una part de l’Ethan marxava en aquella nau i, en acomiadar-se, aquest buit es va fer palès dins les seves ànimes.

Ethan i Noah se separaven com els germans de la Paradoxa dels Bessons. El gran Einstein va idear aquesta entelèquia per explicar la teoria de la relativitat, basant-se en les vides de dos germans bessons idèntics. Un d’ells es quedava a la Terra, l’altre viatjava per l’espai a la velocitat de la llum. Passaven trenta anys, i, en tornar a trobar-se, aquell qui s’havia quedat a la Terra era físicament trenta anys més vell, mentre que el qui havia estat viatjant tot just havia envellit dies o hores.

Les terribles circumstàncies viscudes havien fet que aquell qui es va quedar es trobés fins i tot més enllà de la vellesa.

El destí d’aquelles dues ànimes semblava escrit, irònicament, pel mateix Einstein.

Oceans paral·lels

Noah feia ja els darrers preparatius per al viatge cap a la lluna Tità. Des de la seva cambra emplaçada a l’ala est de la ciutat d’Atlantis es divisava el negre i profund oceà sense fons d’Encelade, que començava just per sota de la ciutat i que baixava en un pou sense fi cap als inhòspits abismes.

En aquell instant tenia la vista fixada en uns documents impresos, quan una lleu vibració li va fer alçar el cap vers la finestreta.

Al principi, el terror el va paralitzar.

Quan va reaccionar, els seus ulls s’obriren en una expressió d’incredulitat en veure que un dels dos perforadors de glaç, movent-se amb celeritat tot i les seves deu tones de pes, es dirigia directament cap a ell, amb el seu amenaçador ullal de titani esmolat a punt de rebentar la seva cambra.

S’apartà i caigué a terra, just a temps de veure que la màquina s’estavellava sobre el gruixut vidre i el feia bocins, obrint una via d’aigua ultraglaçada que el deixà gairebé sense respiració.

Noah amb prou feines es pogué aixecar per dirigir-se a la porta, mentre l’ullal embogit seguia girant frenèticament a la seva esquena, obrint-se pas a poc a poc dins la cambra amb l’ajuda de la pressió de l’aigua.

Agafà la porta per obrir, però en aquell moment notà que el sistema electrònic de control la tancava per fora.

–Esperi! Qui m’ha tancat?! Necessito sortir! Esperi!

* * *

–Esperi! –féu el Dr. Gershon–. Si us plau, deixi aquests informes a la sala 3. Però primer ajudi’m a tancar aquestes finestres. Sembla que s’acosta un temporal dels forts.

–D’acord –digué la infermera. Es van repartir les diverses finestres de l’ala, i en un parell de minuts ja havien enllestit la feina.

El servei meteorològic de la base havia establert un avís de grau quatre aquella mateixa tarda: vents superiors als 60 km/h i possibilitats de ruixats que localment podien produir tempestes molt intenses.

Els déus de la pluja van descarregar tota la seva ira contra algunes de les illes de la Micronèsia. Tot i no ser dels indrets més afectats, l’illa d’Ujerae, on hi havia l’hospital St. Regis, fou durament castigada pels aiguats. Aquella nit es recolliren més de 120 l/m², que posaren a prova la fortalesa de les instal·lacions. En algunes cambres de l’ala est, les finestres obertes per la calor de l’estiu ja mai foren tancades. Fortes ràfegues de vent sacsejaren sense miraments alguns finestrals, que s’esmicolaren mentre l’aigua queia cap a l’interior.

* * *

L’aigua queia cap a l’interior. L’aigua s’abraonava cap a l’interior de la sala. Però aquest només era el menor dels problemes d’en Noah. L’ullal de metall va introduir-se completament dins l’estança, i quedà a escassos centímetres del seu cos. S’apartà a temps per evitar que l’aigua, amb la seva força, empenyés més endins la piconadora de gel, capaç de foradar en qüestió de segons qualsevol cosa que se li posés pel davant. Els vidres esmicolats se li clavaren pertot, i la combinació d’aigua i amoníac que formaven aquell oceà el glaçaren fins al moll de l’os.

Mentre colpejava la porta cercant inútilment una sortida, el vermell de la seva sang es confongué amb el roig de perill de les alarmes, que udolaven sense parar un crit d’ajuda que ell ja no tenia forces per emetre.

Els vermells es van fondre en un tot, i la foscor el rodejà.

* * *

Ethan, el Somniador, volava per damunt de tot, gaudint de valent mentre practicava acrobàcies aèries sobre el Pacífic nord, al bell mig del braç de mar que servia de barrera natural entre la ciutat de Vancouver i l’illa del mateix nom. Cales de sorra blanca i incomptables illes i illots apareixien fugissers abans que la plenamar se’ls endugués, mentre que terra endins els densos boscos de selva temperada semblaven recuperar la seva antiga esplendor.

Del fons de la ment apareixien escenes viscudes quan tenia divuit anys. La seva rauxa adolescent es veia recompensada amb escreix amb l’hidroavió monoplaça dels pares, ràpid, àgil i elegant. Entre els espectadors que solcaven les aigües de l’estret de Juan de Fuca hi havia la seva noia, i per aquesta sola raó ja valia la pena reblar el clau i demostrar a tothom qui era el millor pilot. Realitzà un tirabuixó espectacular seguit d’un picat força compromès. Aquests fets, que succeïren en realitat, no acabaren en tragèdia més per la sort que per la perícia de qui amb el temps seria un dels millors pilots d’avions del país.

Però allò era un somni, i els camins per on ens porta la ment no són sempre els que triem, sinó molt sovint els que ens dicta el nostre destí.

L’avió s’alçà de nou molt, molt amunt i, en iniciar el descens, tot havia canviat. El cel blau d’estiu era ja un mar gris de núvols, i la pluja torrencial s’acarnissava contra els finestrals de la seva avioneta. Un vent lateral el desestabilitzava, i només la seva habilitat li permetia mantenir el control. Quan ja semblava tenir dominat l’aparell, un darrer cop de vent, fort i inesperat, va fer dirigir l’aeroplà directe cap a l’aigua. L’avió caigué en barrina, però en una darrera virolla hàbil, el jove pilot va poder evitar la mort tot entrant d’esquitllentes, per bé que l’enginy volador va fer un estrany i, en lloc d’amarar de panxa, va quedar d’esquena. N’Ethan s’enfonsava.

* * *

En Noah fou rescatat ràpidament, ja que de seguida van poder activar de nou l’obertura de les portes. Aturada la piconadora, fou tret amb signes evidents de congelació i amb ferides lleus entorn del cos. L’atmosfera amoniacal va obligar a tenir-lo ingressat diversos dies amb aportació d’oxigen, ja que patia una forta intoxicació. Aquell oceà era apte per a la vida, però la seva composició i la seva baixa temperatura podien ser mortals per a un humà.

* * *

L’Ethan no s’espantà i trencà ràpidament el vidre. Mentre es capbussava en un mar d’hivern fred i fosc, petits fragments de vidre esgarrinxaren el seu cos i l’ompliren de ferides. Fou capaç de donar la volta i sortir per dalt just abans que l’aeroplà s’enfonsés i se l’endugués amb ell, cap a un pou sense fons. Intentà ascendir, però el fred intens de l’aigua el feia moure molt, molt lentament, mentre que les bombolles d’aire el deixaven enrere, gràcils i indiferents a la seva sort. Finalment, amb la darrera alenada d’aire, arribà a la superfície.

«Necessito respirar, necessito respirar», pensava.

* * *

–Respira, respira amb normalitat! El pacient de la 87 respira! Les unitats s’han activat, afortunadament!

L’equip d’infermeria i els metges no donaven l’abast. El personal mèdic anava de corcoll en aquella nit de tempesta i va trigar cinc minuts a arribar a l’habitació de n’Ethan. Allí van comprovar que les unitats autònomes de ventilació s’havien activat correctament davant la urgència. Comprovaren que el pacient seguia estable dins la gravetat.

Amb la tempesta, la caiguda de tensió en un transformador hauria pogut provocar un daltabaix considerable. Però, tal com estava previst, el sistema autònom de l’hospital s’havia activat correctament. Per sort, ja que l’aportació extra d’oxigen, que mai va ser interrompuda més enllà de deu segons, era crítica per mantenir n’Ethan en vida. El propi batec del cor i l’eixamplament pulmonar del pacient eren massa dèbils per oxigenar-lo completament sense ajuda externa.

La tempesta va fer més mal del previst, i la cambra de n’Ethan fou de les més perjudicades. Els vidres de la seva finestra trencada es van escampar per terra, però en cap cas el van afectar. Tot i que l’aigua sí que va ser un problema. No tant la pluja, que gairebé no el va mullar tret d’unes poques gotes, sinó la humitat acumulada a la cambra pels tolls formats. Aquest excés d’humitat i la forta baixada de les temperatures van refredar el seu cos, la qual cosa va obligar a ingressar-lo de nou a la unitat de vigilància intensiva per intentar estabilitzar les seves constants.

Un parell de dies més tard, el pacient retornava a l’habitació 87, però la seva salut havia empitjorat respecte al quadre mèdic previ a l’accident. Havia perdut color i, en les setmanes posteriors, les seves extremitats i el seu cos s’havien anat encongint lentament cap a la posició fetal. Els metges van cridar els pares, els quals es van instal·lar definitivament a la mateixa planta per seguir les evolucions del malalt.

* * *

Després de l’accident a la ciutat sota el gel, el viatge a Tità necessàriament fou posposat. El pacient Noah finalment va estar d’acord a fer repòs absolut durant deu dies i deixar que la resta de la tripulació acabés d’enllestir els preparatius. Va poder parlar amb els pares, que van mentir sobre l’estat de son germà per evitar fer-lo patir innecessàriament.

Passaren els dies i, ja del tot recuperat, decidí reprendre els exercicis físics. La seva implicació en el projecte tornava a ser total. Tot semblava rutllar bé, per la qual cosa es fixà la data definitiva d’enlairament el dia 26-8, amb un endarreriment de més de tres setmanes respecte a la data inicial prevista.

La investigació sobre els fets que van provocar l’accident avançava, per bé que no pas cap a la direcció que en Noah considerava lògica. La hipòtesi inicial era que s’havia tractat d’un accident, i amb el pas dels dies aquesta possibilitat prengué cos. Segons la primera investigació, la unitat perforadora autònoma Servomax mt45 s’havia activat per iniciar els treballs rutinaris de neteja del forat de glaç que connectava l’oceà submergit amb l’atmosfera exterior. Aquests treballs eren diaris, i els realitzaven una o les dues unitats Servomax alhora. El problema no era que la màquina s’hagués activat, tal com estava previst, sinó que ho havia fet en la direcció espacial contrària a l’esperada. Aparentment, un error d’interpretació del software per part del processador va fer que la coordenada vertical z fos llegida com a –z; per tant, la màquina va desplaçar-se en sentit contrari, iniciant la perforació just en direcció oposada a la prevista, punt que coincidia amb la cambra d’en Noah.

Què havia provocat aquest error era un misteri, però per si de cas es revisaren a fons les dues unitats per evitar possibles repeticions. I Noah es traslladà, de manera preventiva, a una ala lluny de l’abast de les bèsties metàl·liques que rebentaven el gel.

Mentre reposava i es guaria de les ferides superficials provocades pels vidres trencats, Noah seguia barrinant sobre qui havia tancat la porta des de fora. No va haver manera de trobar cap culpable, per bé que en Noah estava convençut que la porta va ser tancada electrònicament just en el moment precís en què ell anava a sortir. Algú havia anticipat la seqüència dels fets i havia segellat la seva porta des de control central, probablement durant un moment en què ningú vigilava, o amb la connivència d’algú. Però cap dels vigilants va ser trobat culpable.

També podia ser, i aquesta era la hipòtesi que va ser acceptada finalment com a bona, que el fort cop inicial de la unitat perforadora sobre la cambra provoqués una alteració del sistema de seguretat i bloquegés la porta, en lloc de desbloquejar-la com preveia el mecanisme. Segurament el mateix error que havia provocat el moviment anòmal de la piconadora havia dut a la reacció errònia de la porta. Un parell de relés dels milers existents havien canviat de signe, i havien afectat els corresponents servosistemes de forma consecutiva.

Es revisà tot el sistema domòtic i no es trobà cap anomalia. Amb el pas dels dies, el cas es donà per tancat. Noah, per bé que gens convençut de les explicacions, tampoc trigà a oblidar els fets, ja que tenia molt d’interès a realitzar el viatge sense cap altre incident. Dues pèrdues de consciència en un mes ja eren suficients per a ell. A més, Tità i els seus misteris el cridaven amb una força que depassava la seva habitual sang freda. Havia de marxar.

El capvespre etern

Noah, Zhang Qian i Pierre Cérésat arribaren per fi al Capvespre Etern. La lluna Tità, un sol taronja ponent-se per sempre, apareixia davant els seus ulls amb els colors de guerra que la caracteritzaven.

La densa i impenetrable atmosfera, nitrogen amb metà i derivats, embolcallava en boires impossibles un món on la terra ferma era feta d’aigua, i on els llacs eren plens de gasos.

Els gasos, refredats fins a l’estat líquid, actuaven com l’aigua ho faria, caient en forma de pluja o bé precipitant-se al buit des de cascades altíssimes que travessaven mars de núvols per anar a nodrir rius i llacs freds i despullats de vida.

Amb una temperatura a nivell de terra que desplomava els termòmetres fins als 179° sota zero, tot allò imaginable era possible, tot allò possible esdevenia real.

La nau sobrevolà la lluna fugaçment, passant per damunt del pol Nord per dirigir-se cap a l’equador. Des de la posició que ocupaven, 1000 km per sobre de la superfície, era molt complicat d’observar en detall el terra sense fer ús dels teleobjectius. Malgrat tot, els entusiastes relats d’en Zhang, qui va visitar el casquet polar boreal en el segon viatge tripulat a la Lluna, ompliren càlidament el reduït habitacle, recordant aquells temps ancestrals en què la gent es reunia a la vora d’una llar de foc per explicar contes i faules increïbles.

–Recordo el meu primer viatge a Tità com si fos ahir. El nostre objectiu era explorar la regió dels grans llacs. Creieu-me, jo he estat a la lluna Europa, a Mart, a la Lluna i en alguns dels racons més emblemàtics del nostre llunyà planeta blau. Pensava que ja res em sorprendria, però òbviament vaig errar de mig a mig. La regió dels Grans Llacs de Tità és un dels llocs més extraordinaris de tot el sistema solar.

El pol Nord presenta la major acumulació de llacs de tota la lluna, en tractar-se d’una de les zones amb més precipitacions i, per tant, amb més rius. Però que ningú es porti a engany, ja que el líquid que hi circula no és en cap cas aigua. Aquesta, majoritària a la superfície, hi és present combinada amb amoníac dissolt, però només en forma de gel. I a les temperatures esmentades, que als pols poden baixar dels 200 °C sota zero, el gel és extraordinàriament dur.

Però un altre tipus de líquid flueix per aquest món de fantasia. El metà i l’età, gasosos al nostre planeta, són aquí la base que nodreix rius i llacs fins a fer-los de dimensions considerables.

Zhang Qian i el seu equip es van sorprendre per les enormes dimensions d’algunes d’aquestes masses de líquid, superiors als llacs més grans del nostre planeta, i considerats en la pràctica com mars interiors. Destacava per sobre de la resta un mar interior conegut com a Borealis Mare, una vastíssima extensió de gasos liquats que s’estenia en direcció nord-est uns 270 km, amb una amplada màxima de 180 km entre les vores nord-oest i sud-est. Un fet característic era l’illa situada en el seu extrem sud-oest, separada del continent per un braç de líquid poc profund, i de dimensions comparables a l’illa principal de Hawaii. L’equip havia calculat la fondària mitjana del llac, i va determinar que era de només setanta metres. Malgrat ser relativament superficial, les seves enormes dimensions situaven el volum total d’hidrocarburs depassant els dos mil quilòmetres cúbics.

Tota aquesta ingent quantitat d’hidrocarburs liquats suposava una font inesgotable d’energia. No oblidem que el gas natural és en un 70-90% metà, mentre que el propà i el butà, també presents en aquest i altres grans llacs, són coneguts per nosaltres com a combustibles habituals de les estufes, cuines o calefaccions.

El transport d’aquests components podia ser relativament còmode, atès que es trobaven liquats o en estat sòlid, i per tant no calia comprimir-los com es fa aquí al nostre càlid planeta, on es troben sempre en estat gasós. Un volum reduït implicava un transport molt més econòmic cap a les colònies habitades d’Encelade i altres llunes, les quals es podien veure afavorides amb aquest tipus d’energia a preu relativament assequible –a l’espai, la paraula «barat» no existeix.

–Mireu, mireu amb visió telescòpica, i entendreu allò que us deia –seguí entusiasmat en Zhang, mentre ampliava la imatge que es mostrava en pantalla–. Aquesta zona és especialment atractiva, ja que hi ha una munió de petits llacs que contrasten fortament amb Borealis Mare, que queda just al nord.

–Sí, és cert. Sembla com si el gran llac es trenqués en petites llacunes en la seva part terminal –féu en Pierre Cérésat.

–És cert, però aquestes petites llacunes deuen fer, pel cap baix, prop de tres quilòmetres de llargària! –notà en Noah.

Tui Reggio,⁸ regió equatorial de Tità, 31-8-2089.

La sonda automàtica Èdron-I es capbussà en la densa atmosfera de Tità, caient al buit des de mil quilòmetres d’altura, endinsant-se en els paratges inhòspits de Tui Reggio sota una forta tempesta. Els llamps esquinçaven el cel ataronjat, ferint-lo de mort amb el seu vermell elèctric mentre les seves formes fantasmagòriques passaven rabents de núvol a núvol. El vent feia trontollar la sonda, abatuda per una pluja espessa i fosca de metà quasi glaçat. Descàrregues poderoses il·luminaven fugaçment el cel del vespre, caient sense pietat contra el terra i aixecant núvols de fum allà on deixaven petja.