Kitabı oxu: «Estrès laboral i riscos psicosocials»

Estrès laboral i riscos psicosocials

Investigacions recents per a la seua anàlisi i prevenció

Estrès laboral i riscos psicosocials

Investigacions recents per a la seua anàlisi i prevenció

Lliçó magistral llegida en el solemne acte d’obertura del curs 2009-2010

José M.^a Peiró Silla

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electronic, per fotocopia o per qualsevol altre, sense el permis previ de l’editorial.

© José M^a. Peiró Silla, 2009

© D’aquesta edició'. Universitat de València, 2009

Fotocomposició i maquetació: Publicacions de la Universitat de València

ISBN: 978-84-370-8276-9

Excm. i Magfc. Sr. Rector,

estimats col-legues i amics,

senyores i senyors,

1. Introducció

L’estrès¹ laboral és un fenomen freqüent en el món del treball. De fet, algun autor l’ha caracteritzat com a «pandèmia» del segle xxI (Caprarulo, 2007). La darrera Encuesta nacional de seguridad e higiene en el trabajo, realitzada l’any 2007, ha posat de manifest les condicions laborals més preocupants o molestes per als treballadors. El risc de tenir un accident preocupa un 22,6%. Li segueix el risc de perdre el treball (21,9%), la quantitat de treball que ha de fer (21,5%), el risc de patir una malaltia (19,5%), les postures que ha d’adoptar per a fer el seu treball (19,1%), el ritme de treball (18,9%), l’horari (17,3%), els esforços físics que ha de realitzar (16,8%), la monotonia (15,5%) i les relacions amb altres persones que no treballen a la seua empresa (14,5%). A més, el 22,5% dels treballadors consideren que el treball està afectant negativament la seua salut. Les malalties que, més sovint, atribueixen els enquestats al treball són: el dolor d’esquena (13% del total dels enquestats), el dolor de coll (6,3%) i l’estrès, (6,3%) (INSHT, 2009).

De fet, hi ha una evidència empírica que relaciona significativament les experiències d’estrès, en especial quan són intenses o tenen un caràcter crònic, amb el malestar psicològic, les molèsties psicosomàtiques, els problemes de salut mental, els trastorns musculoesquelètics i les malalties gastrointestinals i cardiovasculars. Aquests problemes, al seu torn, tenen repercussions negatives sobre les empreses i els seus resultats. Cal esmentar-ne, entre d’altres, el deteriorament del clima social, l’increment de l’absentisme o la reducció de la productivitat.

La importància creixent de l’estrès laboral es troba relacionada amb les transformacions que s’estan produint en els mercats de treball, les relacions laborals, les empreses i amb la naturalesa mateixa del treball. La globalització de l’economia i els mercats, la crisi financera, els canvis tecnològics i els demogràfics i socials tenen importants repercussions sobre les formes organitzatives de les empreses, les relacions entre l’empresa i el treballador, els sistemes de treball, el context del lloc de treball i l’activitat laboral mateixa. Les condicions de treball han millo- rat en diversos aspectes, pero han sorgit o s’han intensificat nous riscos, sobretot de caràcter psicosocial.

Ara bé, les demandes emergents ofereixen també oportunitats de desen- volupament i realització personal. Les experiències d’estrès poden deteriorar la salut i el benestar dels treballadors, pero també poden, en determinades condicions, tenir conseqüències beneficioses. De fet, com va assenyalar Selye (1956), convé distingir l’estrès positiu o eustress del negatiu o distress. Fent-se ressò d’aquesta distinció, la Guía sobre el estrés relacionado con el trabajo, que va publicar la Comissió Europea (2002a), introdueix la temàtica de l’estrès amb el suggeridor subtítol «sal de la vida» o «beso de la muerte»? Com es pot plantejar un mateix fenomen de manera tan diversa i tenir conseqüències tan diferents? Aquest és un dels aspectes que abordarem en la present lliçó Tanmateix, el nostre objectiu fonamental està adreçat a identificar algunes tendències noves en la investigació sobre l’estrès laboral i determinar-ne les implicacions per a l’anàlisi dels riscos psicosocials i la seua prevenció eficaç.

2. Noves demandes per a la investigació sobre l’estrès laboral des de la prevenció dels riscos psicosocials

Durant les últimes dècades, els riscos laborals de caràcter psicosocial han rebut més atenció en la legislació i en les polítiques de prevenció de riscos i seguretat laboral. L’obligació de prevenir aquests riscos s’ha establert clarament en la Directiva marc 89/391 del Consell Europeu i en la legislació que se n’ha derivat. De manera específica, en aquesta directiva s’estableix l’obligació de l’ocupador de «garantir la salut i la seguretat dels treballadors en tots els aspectes relacionats amb el treball» (a.5.1). Per això, l’ocupador té l’obligació d’avaluar i prevenir els riscos laborals, incloent-hi els de caràcter psicosocial. Aquestes exigències legals plantegen a la investigació un bon nombre de qüestions, requereixen el desenvolupament de la tecno- logia adequada per a portar a terme l’avaluació de riscos de manera fiable i vàlida, i demanen estratègies i tècniques per a la seua prevenció eficaç. De fet, diverses publicacions han presentat els reptes i els èxits en aquest camp des de la dècada dels noranta (Cox i Rial-González, 2000a; 2000b; EASHW, 2002; Peiró i Bravo, 1999).

En la darrera dècada, la Comissió Europea, en l’Agenda Social per a la promoció de la salut i la seguretat en el treball (2007-2012)² ha continuat insistint en la necessitat de l’avaluació i la prevenció dels riscos psicosocials. A més, els agents socials europeus, en l’any 2004, han signat un acord marc sobre l’estrès laboral³ que té com a objectiu proporcionar als empresaris i treballadors un marc que els permeta identificar i prevenir o gestionar els problemes relacionats amb l’estrès del treball.

Una adequada prevenció dels riscos psicosocials requereix una anàlisi rigorosa, la determinació de les causes i el desenvolupament de tecnolo- gies i metodologies que permeten la seua avaluació i prevenció. Aquest tipus de qüestions s’han anat abordant en els estudis sobre l’estrès laboral. Hi ha una tradició de gairebé un segle en la investigació sobre l’estrès, i durant la major part d’aquest període també sobre l’estrès laboral. De fet, en les últimes dècades, el cos de coneixements que s’ha assolit ha donat lloc al sorgiment de la psicologia de la salut laboral (Occupational Health Psychology) (Barling, Kelloway i Frone, 2005; Fullagar i Hatfield, 2005; Hofmann i Tetrick, 2003; Houdmont i Leka, 2008; Nåswall, Hellregen i Sverke, 2008; Quick i Tetrick, 2003; Schabracq, Winnubst i Cooper, 1996; Peiró i Tetrick, en premsa).

Ara bé, els canvis en la realitat laboral estan demanant una revisió dels supòsits sobre els quals s’ha desenvolupat aquesta investigació i un replante- jament que permeta considerar de manera més adequada les noves qüestions. En efecte, les polítiques de prevenció plantegen nous enfocaments, qüestions i demandes a la investigació sobre estrès laboral. En tractarem ací quatre que, segons la nostra opinió, són especialment rellevants. En primer lloc, farem una consideració positiva de les condicions de treball, seguretat i salut laboral. La prevenció no pot limitar-se a evitar els accidents i les malalties. Cal promoure el benestar biopsicosocial dels treballadors. D’una manera clara, l’Estratègia comunitària 2007-2012 estableix que «el nostre objectiu hauria de ser aconseguir una situació en la qual el treball incremente la salut i el benestar personal, i l’accés al mercat laboral i el manteniment de l’ocupació milloren la salut global de la població». En segon lloc, aquesta Estratègia assenyala que «la naturalesa dels riscos professionals canvia al ritme de l’increment de les innovacions, del desenvolupament de nous factors de risc (violència en el treball, incloent-hi l’assetjament psicològic i sexual, i les addiccions) i de la transformació del treball (vida professional més fragmentada). Aquests canvis exigeixen comprendre millor el fenomen mitjançant una investigació especialitzada per tal de definir mesures de prevenció eficaç». Lògicament, l’anàlisi d’aquests riscos implica la formulació de nous models en la investigació sobre l’estrès. En tercer lloc, s’hi insisteix en el caràcter preventiu i anticipatori de les actuacions i en la construcció d’una cultura de la prevenció mitjançant la informació, l’educació i la par- ticipació dels treballadors. Finalment, la Directiva de 1989 ja marcava la primacia de la prevenció col-lectiva. En aquest mateix sentit, l’Estratègia 2007-2012 ha insistit en la necessitat de «fomentar els canvis de comporta- ment entre els treballadors i animar els empresaris a adoptar enfocaments que afavorisquen la salut». Quan es posa l’èmfasi en la cultura de seguretat es presta atenció no sols a l’àmbit individual, sinó al col-lectiu i s’assenyala la necessitat de construir organitzacions saludables. Per això, demana una «atenció especial a la formació dels joves empresaris en matèria de gestió de la salut i la seguretat en el treball, així com a la formació dels treballadors pel que fa als riscos en l’empresa i als mitjans per tal de prevenir i lluitar contra aquests riscos» (Comunitat Europea, 2007, punt 6.1).

En resum, es tracta de quatre aspectes amb una clara incidència en la investigació sobre l’estrès en el treball: un enfocament positiu sobre la salut i el benestar laboral, un replantejament dels models teòrics que milloren la comprensió dels nous fenòmens, una consideració anticipatoria i preventiva de l’estrès, i un enfocament col-lectiu. Aquestes noves demandes han contri- buït a una revisió crítica dels models teòrics i els supòsits que han inspirat el paradigma heretat des de fa més de mig segle. Veurem, a continuació, quins han estat aquests supòsits i les crítiques que han rebut recentment.

3. Investigació sobre l’estrès: el paradigma heretat i les seues crítiques

Durant més de mig segle, la investigació sobre l’estrès laboral, en el seu corrent dominant, s’ha fonamentat en supòsits que tenen unes limitacions que s’han assenyalat recentment. En primer lloc, aquesta investigació ha prestat una atenció quasi exclusiva als aspectes negatius de l’estrès, és a dir, al distress i a la seua incidència en el deteriorament de la salut i el benestar. En segon lloc, aquest fenomen s’ha «naturalitzat» i s’ha considerat com un desajust negatiu entre la persona i el treball. En tercer lloc, a penes s’han tractat les emocions i «les respostes afectives s’han analitzat sobretot en la seua dimensió negativa» (Lazarus, 1993). En quart lloc, s’han estudiat les respostes d’afrontament reactiu i la seua eficàcia per a controlar o pal-liar els efectes negatius de l’estrès. Finalment, l’estrès s’ha estudiat com un fenomen individual amb ben poca atenció al seu caràcter col-lectiu. S’ha posat l’èmfasi en les diferències individuals en estrès i en la resistència i la vulnerabilitat davant de situacions estressants. Això no significa que s’hagen oblidat completament els aspectes socials, pero s’han considerat, sobretot, com a fonts d’estrès o com a amortidors de la relació entre aquestes fonts d’estrès i les seues conseqüències.

Des dels anys noranta, s’han plantejat crítiques a aquests supòsits. En la majoria dels casos, procedeixen de tradicions d’investigació alternatives al corrent principal. Així, la teoria cultural de l’estrès destaca el seu caràcter de símbol compartit dins de la cultura de l’organització i indica la naturalesa col-lectiva de les percepcions d’estrès (Abbot, 1990). D’altra banda, l’anàlisi dels fenò- mens institucionals, culturals i polítics de les organitzacions ha assenyalat les diferències entre grups segons la posició estructural que ocupen i el seu estatus de poder, i ha subratllat les limitacions d’un enfocament individualista que ressalta el caràcter del subjecte com a agent responsable del maneig del seu estrés (Meyerson, 1994). Des d’una perspectiva crítica, Newton (1995) ha insistit en les diverses limitacions de la investigació convencional. Aquest autor indica que l’èmfasi en la responsabilitat del subjecte com a agent que ha de manejar el seu estrés implica una consideració individualista, descontextualitzada, «a-historica» i «apolítica» del fenomen. A més, Fineman (1996), des d’una perspectiva socio- construccionista i psicodinàmica, ha destacat la importància de les emocions en les organitzacions i ha assenyalat serioses limitacions de la investigació clàssica per l’adopció d’un enfocament naturalista que desatén l’estudi de les forces socials que contribueixen a la construcció dominant dels fenomens d’estrès. Finalment, des d’una perspectiva psicoanalítica, James (1999) ha destacat l’oblit dels fenòmens inconscients en l’estudi d’aquesta temàtica.

Dins del mateix corrent dominant, també s’han alçat veus que proposen un replantejament de la investigació. Els desenvolupaments metodològics per a l’anàlisi multinivell i transnivell han obert noves possibilitats en l’estudi de l’estrès laboral i han permès l’anàlisi de l’estrès col-lectiu i la relació entre fenòmens de diferents nivells a l’hora d’estudiar l’estrès i les seues conseqüèn- cies. D’altra banda, s’ha insistit en la importància d’analitzar les influències contextuals de l’estrès i la seua emergència com a fenomen col-lectiu (Bliese i Jex, 1999; Peiró, 2008).

Així doncs, la tradició investigadora sobre l’estrès laboral presenta una série de limitacions que en demanen una revisió, tenint en compte els canvis que s’han produit en el treball, l’empresa i la societat. La investigació no pot limitar-se a l’anàlisi de les experiències individuals d’estrès ni suposar que l’individu és l’únic responsable de manejar-lo. En molts casos, el control de les fonts d’estrès laboral queda fora de l’abast de l’individu i es troba immers en estructures i processos que gestiona l’organització. Tampoc no s’ha de limitar l’anàlisi a l’estudi de les diferéncies individuals, ha de considerar també els aspectes psicosocials, cul- turals i estructurals. Al capdavall, cal qüestionar el procés de naturalització de l’estrès i abordar el seu estudi com a fenomen socialment construït, en el qual influeixen les estructures de poder. Aquestes crítiques han obert nous temes i oportunitats en la investigació.