Kitabı oxu: «El català a l'espai de comunicació»
EL CATALÀA L’ESPAI DE COMUNICACIÓ
EL PROCÉS DE NORMALITZACIÓ
DE LA LLENGUA ALS MÈDIA
(1976-2013)
CONSELL DE DIRECCIÓ
Direcció científica
Jordi Balló (Universitat Pompeu Fabra)
Josep Lluís Gómez Mompart (Universitat de València)
Javier Marzal (Universitat Jaume I)
Joan Manuel Tresserras (Universitat Autònoma de Barcelona)
Direcció tècnica
Anna Magre (Universitat Pompeu Fabra)
Joan Carles Marset (Universitat Autònoma de Barcelona)
M. Carme Pinyana (Universitat Jaume I)
Maite Simon (Universitat de València)
CONSELL ASSESSOR INTERNACIONAL
Armand Balsebre (Universitat Autònoma de Barcelona)
José M. Bernardo (Universitat de València)
Jordi Berrio (Universitat Autònoma de Barcelona)
Núria Bou (Universitat Pompeu Fabra)
Andreu Casero (Universitat Jaume I)
Maria Corominas (Universitat Autònoma de Barcelona)
Miquel de Moragas (Universitat Autònoma de Barcelona)
Alicia Entel (Universidad de Buenos Aires)
Raúl Fuentes (ITESO, Guadalajara, México)
Josep Gifreu (Universitat Pompeu Fabra)
F. Javier Gómez Tarín (Universitat Jaume I)
Antonio Hohlfeldt (Universidade Federal do Rio Grande do Sul, Porto Alegre, Brasil)
Nathalie Ludec (Université París 8)
Carlo Marletti (Università di Torino)
Marta Martín (Universitat d’Alacant)
Jesús Martín Barbero (Universidad del Valle, Colombia)
Carolina Moreno (Universitat de València)
Hugh O’Donnell (Glasgow Caledonian University, Reino Unido)
Jordi Pericot (Universitat Pompeu Fabra)
Sebastià Serrano (Universitat de Barcelona)
Jorge Pedro Sousa (Universidade Fernando Pessoa, Oporto, Portugal)
Maria Immacolata Vassallo (Universidade de São Paulo, Brasil)
Jordi Xifra (Universitat Pompeu Fabra)
EL CATALÀA L’ESPAI DE COMUNICACIÓ
EL PROCÉS DE NORMALITZACIÓ
DE LA LLENGUA ALS MÈDIA
(1976-2013)
JOSEP GIFREU
Pròleg d’ISIDOR MARÍ
Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions
Publicacions de la Universitat Jaume I
Universitat Pompeu Fabra
Publicacions de la Universitat de València
Bellaterra; Castelló de la Plana; Barcelona; València
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra.
Edició electrònica
http://dx.doi.org/10.7203/PUV-ALG29-9459-5
Universitat Autònoma de Barcelona
Servei de Publicacions
08193 Bellaterra (Barcelona)
sp@uab.cat
ISBN: 978-84-490-4455-7
Publicacions de la Universitat Jaume I
Campus del Riu Sec
12071 Castelló de la Plana
publicacions@sg.uji.es
ISBN: 978-84-15444-16-9
Universitat Pompeu Fabra
Plaça de la Mercè, 10-12
08002 Barcelona
secretaria.dcom@upf.edu
Publicacions de la Universitat de València
C/ Arts Gràfiques, 13
46010 València
publicacions@uv.es
ISBN: 978-84-370-9459-5
Primera edició en paper: juny de 2014
© Josep Gifreu i Pinsach, 2014
Maquetació
Inmaculada Mesa
Correcció
Elvira Iñigo
A la llengua dels meus pares, Pere i Lluïsa
Índex
PRÒLEG. L’ESPAI DEL CATALÀ EN LA NOVA SOCIETAT XARXA, Isidor Marí
A MODE D’INTRODUCCIÓ
Capítol 1. Llengua i espai de comunicació
1. Introducció
2. Llengua, poder i grups lingüístics
3. Centralitat dels mèdia en l’ecologia de les llengües
4. Les institucions i els drets lingüístics
5. El debat sobre les llengües a Europa
6. Els mèdia i la sociolingüística
7. Sobre el concepte d’espai de comunicació
Capítol 2. Evolució del debat i la recerca a l’espai català
1. Introducció
2. Mèdia i normalització: àmbits de recerca
3. La recerca sobre polítiques de normalització i mitjans de comunicació
4. La recerca sobre l’ús del català als mèdia
5. La recerca sobre estandardització i models de llengua als mèdia
Capítol 3. Les polítiques de la llengua i els mitjans de comunicació
1. Introducció
2. El marc juridicopolític espanyol
3. Limitacions del bloc constitucional espanyol
4. Les polítiques de regulació de ràdio i televisió
5. Les polítiques lingüístiques i els mèdia
6. Les polítiques de foment del català als mèdia
Capítol 4. La llengua catalana als mèdia tradicionals
1. Introducció
2. Premsa
3. Ràdio
4. Televisió
5. Producció audiovisual en català
Capítol 5. La llengua catalana a Internet i als nous mèdia
1. Introducció
2. De la societat-xarxa als new media
3. L’espai català, del territori al ciberespai
4. El català a les plataformes d’Internet
5. El català al viquiespai
Capítol 6. Estandardització i model(s) de llengua als mèdia
1. Introducció
2. Procés de normalització i llengua estàndard
3. Les primeres demandes d’un model de llengua per als mèdia
4. El debat sobre la llengua oral per als mitjans audiovisuals
5. Llibres d’estil i propostes de models per als mèdia
Capítol 7. Balanç del català a l’espai de comunicació
1. Introducció
2. Etapes d’un país imaginat
3. Llums i ombres d’una història de la llengua
4. Reptes del català en el nou espai de comunicació
Referències bibliogràfiques
Llista de taules
3.1 Subvencions estructurals a Catalunya per a l'ús del català i l'aranès a la televisió, la ràdio i la premsa digital (2008-2010)
4.1 Audiències de les cadenes espanyoles de ràdio (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, 1998)
4.2 Rànquing d'audiències de la ràdio generalista i musical (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, 2007)
4.3 Evolució del consum de ràdio en català i en espanyol a Catalunya (2008-2012)
4.4 Evolució de la captació i distribució de les audiències de TV a l'Estat espanyol i a Catalunya (1990-1998)
4.5 Audiències de tv a Catalunya per cadenes (2006)
4.6 Perfils d'audiència (%) de TV a Catalunya segons la llengua declarada, (2005-2006)
4.7 Audiències (%) dels principals canals generalistes de TV (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, 2007)
4.8 Quota de pantalla (%) de les principals cadenes de televisió a Catalunya (2000-2012)
4.9 Quota mitjana d'audiència (%) dels noticiaris televisius a Catalunya (2013)
4.10 Doblatge a TVC (2009)
4.11 Hores cedides pel Servei Català de Doblatge (2009)
5.1 La societat de la informació: indicadors significatius (%) (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, 2012)
5.2 Progressió dels usos d'alta freqüència d'ordinador i d'Internet (%) (Catalunya, 2001-2012)
5.3 Els principals mitjans en català a Internet 2008, 2010 i 2013
5.4 Baròmetre WICCAC de l'ús del català a Internet: resum de situació (2013)
6.1 Principals llibres d'estil dels mitjans en català (1986-2011)
7.1 Ús dels principals mitjans segons llengua de consum declarada a Catalunya (2011), País Valencià (2008), Illes Balears (2011)
Pròleg
L’espai del català en la nova societat xarxa
ISIDOR MARÍ
Aquest assaig de Josep Gifreu que teniu a les mans és un treball necessari i oportú fet per la persona idònia. No tinc el més mínim dubte a l’hora de fer una afirmació tan contundent, perquè conec prou bé la trajectòria de l’autor i l’evolució que ha fet la nostra comunitat lingüística en el darrer mig segle.
Dit això, la meva recomanació principal és que tothom passi a llegir l’obra i extreure’n les conclusions. Aquestes paraules de presentació són perfectament prescindibles. L’obra que encapçalen, per contra, és imprescindible per a qualsevol que vulgui saber cap on hem de conduir la nostra comunitat si volem que ocupi el lloc que li pertoca en el context mundial.
No vull ocultar, tanmateix, una certa temença que aquest estudi de Josep Gifreu pateixi la mateixa desconsideració que van tenir alguns dels seus treballs precedents sobre l’espai català de comunicació, i precisament per part dels que n’haurien hagut de fer més cas: els dirigents politícs dels nostres països i els responsables dels grups mediàtics públics i privats. Em sembla de justícia retreure aquesta manca de consideració, si més no a efectes pràctics: sovint els elogis han estat tan ostensius com la desatenció o la passivitat davant de les propostes d’acció que l’autor havia fet.
Ara el context polític –especialment l’impuls perceptiblement creixent de la mobilització social– ens fa esperar que no sigui així. Aparentment, una multitud suficient de conciutadans ha arribat a la convicció que no es pot esperar que el sistema polític actuï, sinó que cal exigir-li que ho faci i marcar-li com i en quina direcció cal que ho faci, si es tracta d’un sistema de representació democràtica.
Ara no hi ha el més mínim dubte que el Regne d’Espanya es nega a ser l’Estat del català –l’Estat que el català, com qualsevol altra llengua, necessita tenir incondicionalment al seu costat en defensa d’un tracte internacional estrictament igualitari. Ben al revés: és evident que actua –malgrat les cortines de fum discursives– per tal de fragmentar i subordinar la nostra comunitat. Com he dit darrerament en moltes ocasions, tant Espanya com la Unió Europea ens han indicat de manera clara i reiterada que no podem aconseguir un tracte igualitari si no som un Estat independent. Cal fer cas, per tant, de les seves indicacions, i seguir l’únic camí que ens deixen per arribar a la igualtat. Al mateix temps, em sembla evident que gran part de la societat ha constatat que la política la fa la gent, des de baix, i que és per aquí que cal començar a edificar una comunitat lingüística, un espai de comunicació, un projecte polític plenament lliure, just i sobirà.
Per això dèiem que el treball arriba en un moment oportú, a més de ser necessari. Té una sèrie de virtuts difícils d’aplegar: és complet en la visió global que dóna del procés que han seguit els diferents mèdia en el conjunt dels Països Catalans –i del paper que hi ha tingut la consolidació dels models lingüístics–; és alhora sintètic, i permet aconseguir una panoràmica prou detallada sense un esforç desproporcionat; és crític a l’hora de valorar els progressos aconseguits, els obstacles principals i les limitacions que ens cal superar; i finalment, és prospectiu i propositiu, com han estat fins ara els treballs precedents de Josep Gifreu. Tothom, després de llegir aquesta obra, podrà tenir una visió suficient del camí recorregut i del que ens queda per recórrer en la construcció de l’espai del català en la societat-xarxa mundial.
I aquesta és una paret mestra en la construcció del nostre futur col·lectiu: l’autor ho subratlla amb encert i amb força al llarg del seu treball. Escric aquestes ratlles quan arriba al final el centenari de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (1913), gràcies a les quals s’ha fet visible en la galàxia Gutenberg l’existència d’un àmbit català d’escriptura. Mirant endavant, constatem que el consorci UNICODE, que reconeix i codifica tots els sistemes gràfics de tots els idiomes del món, fa temps que inclou la llengua catalana i el signe gràfic exclusiu que la caracteritza: la ela geminada. Així ho detalla en el seu darrer estàndard, el 6.2.
El català és ben present i actiu en aquest ciberespai en què ens juguem el futur. Les traves polítiques i els condicionaments de mercat no ens són tan adversos en aquesta dimensió com en els sistemes precedents de comunicació. És cert. Però no siguem ingenus: ens caldrà guanyar pam a pam i amb un esforç tenaç l’espai del català entre moltes altres forces poderoses que lluiten per la colonització d’aquest nou món.
Josep Gifreu en aquest treball ens assenyala com, amb visió clara i ben fonamentada. I sense concessions als tabús ni renúncies en l’autoafirmació democràtica de la nostra personalitat: ningú té dret a proscriure que adoptem un nom com Països Catalans per a designar l’espai de la llengua catalana. Una llengua que admet i respecta com poques la seva variació interna i les denominacions tradicionals que rep en cada territori –però que no pot consentir la seva fragmentació disgregadora. Un espai comunicatiu que s’ha de formar amb l’articulació de mitjans i àmbits escalonats des de l’esfera local fins a la global –però que no pot renunciar a la consecució d’una intercomunicació intensa entre tots els territoris, amb la màxima reciprocitat de l’enorme potencial creatiu que hi aporta cadascun. Una cultura que reconeix tant com qualsevol altra les diferències internes. I un espai que té dret a definir lliurement la seva configuració política, respectant els ritmes i les decisions democràtiques de cada territori, però rebutjant amb energia la pretensió d’estigmatitzar o fins i tot criminalitzar l’articulació en un projecte polític cornú.
Saludem, doncs, l’oportuna aparició d’aquest estudi. Fem nostres les propostes que s’hi perfilen. Actuem en la mesura de les nostres capacitats perquè, ara que la societat es mou, avancem conjuntament sense vacil·lations ni precipitacions, amb pas segur i decidit, cap a la consolidació de l’espai del català en el món que ve. Un món que ha de ser –i que pot ser!– més igualitari en tots els sentits, perquè valgui la pena per a tota la humanitat.
En definitiva, és en aquest objectiu global que s’inscriu el nostre projecte col·lectiu.
Isidor Marí Professor de la UOC President de la Secció Filològica de l’IEC
Vilassar de Mar, 25 de desembre de 2013
A mode d'introducció
Els Països Catalans constitueixen una comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb voluntat de continuar essent-ho.
CONGRÉS DE CULTURA CATALANA, 1975-1977
Abans de pensar en solucions polítiques hem de pensar en solucions culturals i sociològiques. És a dir, en la reconstrucció nacional dels Països Catalans. La nostra nació és avui, no hem pas d’amagar-ho, una ruïna. Només resta en peu la paret mestra de l’idioma; una paret amenaçada, plena d’esquerdes, en perill imminent d’ensorrar-se per sempre. Una paret, tanmateix, encara dreta, encara susceptible de consolidació, encara apta perquè puguem restaurar, a partir d’ella i al seu voltant, el vast edifici que haurà d’aixoplugar-nos a tots.
JOSEP M. LLOMPART, 1991
Si hi ha un patrimoni únic que la comunitat catalana del segle XXI compartim amb les generacions que ens han precedit des de fa mil anys és la llengua. Si hi ha un patrimoni intangible que els homes i dones de la comunitat catalana d’avui voldríem llegar i compartir amb les generacions que vindran és la llengua. Ser patriota és avui defensar una comunitat de llengua, de cultura i de comunicació en la Babel global.
La gestió i la sostenibilitat d’aquest patrimoni constitueixen una de les empreses més apassionants i més incertes de tota la comunitat lingüística. És la comunitat catalana qui té la missió històrica d’assegurar un present de normalitat de la llengua i sobretot un futur d’igualtat i de prosperitat per a les generacions que vindran.
L’horitzó de normalitat i de sostenibilitat de la llengua catalana requereix garantir múltiples fronts d’acció i mobilització. La història recent demostra, en èpoques de dictadura i en èpoques de democràcia, que la defensa de la llengua ha estat el bastió més inexpugnable per al desànim, la desmobilització o la defecció. La lluita, les lluites, per la dignitat i normalització de la llengua catalana en uns entorns sovint hostils han marcat i estan marcant encara un camí irrenunciable per arribar a ser un país i una cultura normals a l’Europa del segle XXI. Els habitants de l’espai del català, els homes i dones que compartim una llengua, que integrem la Catalanofonia, tenim dret a unes definitives polítiques de reconeixement per part de les instàncies europees i internacionals.
Les lluites pel ple reconeixement de la diferència nacional i lingüística es despleguen en diversos fronts essencials: la política, l’escola, l’administració, l’espai públic, la cultura, els mitjans de comunicació i els nous serveis del ciberespai, la universitat i la investigació, etc.
La nostra atenció en aquest assaig es focalitza en la història recent d’un front d’acció cada dia més central en les pugnes i dinàmiques per la normalitat d’una llengua, com és el camp de la comunicació d’interès públic, progressivament desplaçada dels vells mitjans de comunicació als nous entorns digitals dels new media i del ciberespai. Llengua, poder i comunicació conformen al segle xxI la tríada àuria que determinarà la supervivència i sostenibilitat de les cultures nacionals en un món global.
Entre assaig d’història cultural i crònica política, la proposta que presentem aquí pretén oferir una aproximació sistemàtica a l’evolució del procés general de normalització de la llengua catalana en l’ecosistema mediàtic de finals del segle XX i començaments del XXI. Concretament, de 1976 a 2013. Durant aquesta etapa hem vist emergir una revolució general en el món de la llengua, de la cultura i les comunicacions, coneguda ja com la Galàxia Internet. Una aproximació a la dinàmica de progressió de la llengua catalana en els mitjans, sectors i serveis de comunicació al llarg d’aquests anys crucials no podia limitar-se ja a la consideració del territori històric del català: havia de detectar i valorar la incidència de l’era digital en xarxa sobre l’ecologia de la comunicació i sobre l’ecologia de la llengua per tal de poder identificar els grans reptes de futur del català al nou espai de comunicació.
Amb voluntat d’objectivació de fets, fenòmens, moviments, debats i tendències que ajudin a comprendre l’evolució seguida pel català en l’ecosistema comunicatiu al llarg de gairebé quatre dècades, el període històric objecte d’aquesta exploració queda delimitat per dos moments de gran transcendència històrica i política a l’Estat espanyol. El 1976, punt de partida d’aquest assaig, marca el començ de la Transició a Espanya de la dictadura del general Franco al nou règim democràtic de monarquia parlamentària, sancionat per la Constitució espanyola de 1978. El 2013, punt de clausura, representa l’eclosió a Catalunya del moviment popular sobiranista i l’any en què una majoria parlamentària pren el compromís de celebrar una consulta sobre l’autodeterminació el 2014.
En efecte, precedides de la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 a Barcelona sota el lema «Catalunya, nou estat d’Europa», les eleccions catalanes del 25 de novembre de 2012 donaren al Parlament de Catalunya una àmplia majoria favorable al dret a decidir o dret a l’autodeterminació. Poc després, el 23 de gener de 2013, el Parlament aprovà la resolució «Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya».1 I en ocasió de la Diada de l’Onze de Setembre de 2013, uns dos milions de catalans i catalanes van mostrar al món la ferma voluntat de votar per la independència a través de la gran cadena humana anomenada Via Catalana. Dos mesos després, el 12 de desembre de 2013, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, acompanyat pels líders dels partits favorables al dret a decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP), anunciava l’acord sobre la data i el text de la consulta als ciutadans de Catalunya, prevista per al 9 de novembre de 2014 i en forma d’una doble pregunta (sobre si Catalunya ha de ser estat o no, i si ha de ser independent o no).2
En el camp de la comunicació i dels mèdia en català, també el període històric examinat té un interès singular i una certa coherència en la progressió. Com es podrà comprovar en els diversos capítols, el canvi de règim a l’Estat espanyol, de la dictadura a la democràcia, i el canvi d’un sistema politicoadministratiu centralitzat a un de descentralitzat, conegut com a Estat de les autonomies, havien d’incidir de forma determinant en la regulació i les polítiques sobre l’estructuració dels mitjans de comunicació, especialment de la ràdio i la televisió. Com també, en les oportunitats d’accés del català com a llengua cooficial a les tres principals regions del domini lingüístic, als sistemes de comunicació presents en cada territori. De fet, el 1976 inaugura la fase inicial de redreçament de la llengua en els mitjans de comunicació, amb la publicació del diari Avui com a emblema del canvi i la lenta introducció del català en la premsa, la ràdio i la televisió. I al final del període estudiat, quan el català s’ha fet normal en una part considerable de mitjans i d’ofertes mediàtiques, bé que amb zones de carències importants, podem destacar també alguns fets emblemàtics com fou la versió en català del diari La Vanguardia (a partir de l’ll de maig de 2011), l’aparició a Barcelona del nou diari Ara (28 de novembre de 2010) o, en el ciberespai, el reconeixement internacional del domini .cat o els 400.000 articles que la Viquipèdia catalana contenia el 2013. Entre les carències més importants, calia registrar a finals de 2013 la greu crisi i el tancament definitiu del servei públic de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), decretat pel govern valencià del PP presidit per Alberto Fabra.
El mapa d’exploració d’aquesta proposta d’història de la llengua catalana abraça i desborda alhora els límits tradicionalment atribuïts als Països Catalans. La mirada zenital i la pregunta sobre l’evolució de la llengua en els mèdia sobrevola sempre els límits imaginats de Salses i Guardamar i de Fraga a Maó. Ara bé, aquesta mirada fusteriana es veu sovint distorsionada per dues línies de treball i reflexió que volen complementar-se en el recorregut històric. D’una banda, el focus d’atenció sovint s’adreça més al Principat de Catalunya que no pas a les altres regions, per raons diverses, com la rellevància del procés de normalització, l’existència de documentació més sistemàtica o el coneixement més directe de l’autor; tot i així, hem dedicat un esforç considerable a integrar en el relat general l’evolució específica del País Valencià i la de les Illes Balears. De l’altra, el desbordament del mapa tradicional del domini lingüístic venia obligat per la irrupció d’un nou mapa, no pas geopolític, de constitució i expansió del català en un nou univers virtual, el de les llengües en disputa per una aldea pròpia al ciberespai: si la irrupció d’Internet era un dels grans reptes per a una llengua fragmentada com el català, també era, com s’ha demostrat, una de les millors oportunitats per superar la fragmentació i les arbitràries fronteres polítiques i administratives.
Efectivament, l’etapa de progressió cap a una consolidada normalitat del català en l’ecosistema de la comunicació avança amb força justament des dels inicis del XXI, quan l’era digital en xarxa és assumida amb coratge i intel ligència pels sectors més conscients de la comunitat catalana. La Catalanofonia o comunitat catalanòfona ja no es (re)construeix solament des dels territoris històrics del català.3 A partir del s. XXI, la comunitat catalanòfona també es va construint (o desconstruint) en i des dels territoris virtuals del ciberespai, tot atorgant a la «diàspora» catalana pels diversos països del planeta un nou sentit de pertinença i de participació en la sostenibilitat de la llengua i la cultura.
Tanmateix, aquest futur en part ja compartit i en part a compartir entre els ciutadans i ciutadanes que se senten habitants de l’espai del català, no pot imaginar-se sense un coneixement rigorós de la història cultural, social i política de cada un dels Països Catalans, que han conduït i condueixen les particulars trajectòries de llengua i cultura amb una gran pluralitat de matisos i de clarobscurs. Com sostenia Joan Fuster, Països Catalans és un plural. La comunitat de llengua catalana de nova planta per al s. XXI o bé es forma a partir del plural, de la diversitat d’experiències històriques de cada regió, acceptant la unitat en la pluralitat, o bé no serà. Aquesta obvietat es fa més peremptòria encara quan ens referim a l’ecologia de les llengües en el nou entorn en xarxa, on només sobreviuran les cultures capaces d’oferir continguts de qualitat i per a totes les funcions mediàtiques (informació, formació, opinió, entreteniment) amb distribució multiplataforma.
El propòsit general d’aquest treball és deixar constància de la tenaç labor dels agents compromesos amb l’ecosistema dels mèdia propis de l’espai del català i del seu llegat a la causa comuna de la normalitat de la llengua al llarg del període 1976-2013 i al conjunt del territori lingüístic. Aquesta pretensió topa sovint amb dificultats de caire metodològic i documental insuperables: en la gran majoria d’àrees d’interès per a l’anàlisi i avaluació de l’estat de la llengua en els mèdia, les dades estadístiques o registrals globals són inexistents, o presenten greus mancances per a una comparació ponderada entre països o entre períodes històrics. La manca de sèries de dades registrals per al conjunt de l’espai del català durant el període examinat s’ha pal·liat acudint a múltiples fonts disperses i generalment limitades a un sol territori.
Sota aquestes premisses i limitacions, l’assaig que presentem s’estructura en set capítols i una acurada selecció de referències bibliogràfiques per facilitar a futurs estudiosos l’accés a les principals fonts detectades. El capítol 1 explora algunes de les relacions generals entre llengua i espai de comunicació: la tesi bàsica és que l’accés d’una comunitat lingüística a la plena normalització de la seva llengua requereix disposar d’un espai de comunicació propi, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment apte per a tots els serveis de comunicació i cultura en l’era digital en xarxa. El capítol 2 presenta una síntesi de l’evolució de la recerca específica feta durant el període històric analitzat, amb les aportacions successives d’acadèmics, professionals i estudiosos al coneixement del camp, amb atenció diferenciada a tres focus d’interès: les polítiques de normalització en els mèdia, la recerca sobre l’ús del català als mèdia i la recerca i debat sobre l’estandardització i la fixació de models de llengua per als mèdia. El seguiment i avaluació de les polítiques de la llengua en relació amb la normalització del català a l’ecosistema dels mitjans queden resumits en el capítol 3 pel que fa a l’Estat espanyol i a les tres principals autonomies de l’espai del català. S’hi precisen les polítiques públiques relatives a tres àmbits d’acció: la regulació de la ràdio i la televisió, les polítiques lingüístiques en relació amb l’ús del català als mèdia i les polítiques de foment de la llengua als mèdia. Els capítols 4 i 5 volen oferir una crònica documentada de la progressió del català en tot l’ecosistema mediàtic de la comunitat lingüística catalana, tot proposant una distinció cada dia més pertinent, entre subsistema T+T (mitjans tradicionals i territorials) i subsistema D+D (nous mèdia i serveis digitals i desterritorialitzats). Així, el primer d’aquests dos capítols es dedica al seguiment detallat de la incorporació del català als tres grans mitjans tradicionals: premsa, ràdio i televisió; mentre que el segon es concentra en constatar la transformació revolucionària que ha significat l’eclosió de l’era digital en xarxa també per a les realitats i expectatives d’una nova frontera de normalitat de la llengua comuna al ciberespai. En el capítol 6 s’aborda amb extensió i cautela un dels àmbits menys estudiats de forma sistemàtica durant el període i de gran transcendència per a un futur de normalitat del català al nou ecosistema de la comunicació: es tracta de la història particular del debat i de les propostes d’un model referencial d’estàndard per als mèdia i del procés general d’estandardització, tenint en compte sobretot les noves realitats dels mèdia orals i audiovisuals i d’un sistema cada cop més complex d’intercomunicació i participació dels internautes catalans en el ciberespai. Finalment, el capítol 7 esbossa un breu balanç sobre les etapes del procés històric d’incorporació de la llengua a l’ecosistema dels vells i nous mèdia, tot remarcant les llums i les ombres del recorregut fet i apuntant els grans reptes del català en el nou espai de comunicació, digital, en xarxa i global, que el món del s. XXI ens proposa.
1. Aquesta resolució desencadenà el procés sobiranista pròpiament polític, secundat per una àmplia majoria del Parlament de Catalunya, que reconeixia el poble de Catalunya com a «subjecte polític i jurídic sobirà». La Declaració començava dient: «D’acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític collectiu, d’acord amb els principis següents». I el primer principi declarat era el de «sobirania», que era entés en aquests termes: «El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà». La resolució, impulsada pels tres grups parlamentaris de CiU, ERC i ICV-EUiA, obtingué 85 vots favorables (els dels tres grups més un diputat de CUP), 41 en contra (PSC, PPC i C’s) i 2 abstencions (CUP).
