Kitabı oxu: «Ficció i realitat a l'Espill»

Name: Ficció i realitat a l'Espill
Author: Josep Guia Marín
ISBN: 9788437082639

Josep Guia Marín

Şrift:

FICCIÓ I REALITAT

L’ESPILL

UNA PERSPECTIVA

FRASEOLÒGICA I DOCUMENTAL

Josep Guia i Marín

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Esta publicación no puede ser reproducida, ni total ni parcialmente, ni registrada en, o transmitida por, un sistema de recuperación de información, en ninguna forma ni por ningún medio, ya sea fotomecánico, fotoquímico, electrónico, por fotocopia o por cualquier otro, sin el permiso previo de la editorial.

Coordinació editorial: Maite Simon

Correcció: Elvira Iñigo

Il·lustració: Fragment del retaule incomplet Escenes de la vida de St. Narcís

(Mestre de Sant Narcís, s. XV-XVI) conservat al Museu de la Catedral de València

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

Realització ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-7769-7

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

PRESENTACIÓ

ABREVIATURES UTILITZADES

NOTA PRELIMINAR

1. INTRODUCCIÓ A L’ESPILL

1. DESCRIPCIÓ I CONTINGUT

2. MANUSCRIT, TÍTOL I AUTOR

3. EDICIONS I TRADUCCIONS

2. FONTS

1. LO SOMNI DE BERNAT METGE

2. VERSOS PROVERBIALS DE GUILLEM DE CERVERA

3. OBRES DE FRANCESC EIXIMENIS

4. OBRES DE FRANCESC DE LA VIA

5. LO CARTOIXÀ DE LUDOLF DE SAXÒNIA, TRADUÏT PER JOAN ROÍS DE CORELLA

3. TEMPS I ESPAI DE LA FICCIÓ AUTOBIOGRÀFICA

1. DADES INTERNES

2. DADES EXTERNES

3. INCOHERÈNCIES CONTEXTUALS

4. LES VEUS EN EL RELAT

4. DADES PER A LA DATACIÓ DE L’ESCRIPTURA REAL

1. HIPOTÈTIQUES REFERÈNCIES A LA IMPREMTA

3. UN CANARI, CAPTIU ESTRANY

4. JOC D’ESCACS AMB DAMA

5. L’HOSPITAL D’EN CLAPERS

6. LO CARTOIXÀ

7. LA POESIA SATÍRICA

5. CORRECCIONS DE LECTURA

1. HISTÒRIQUES I CONTEXTUALS

2. BÍBLIQUES

3. FRASEOLÒGIQUES

6. EL VALOR FRASEOLÒGIC DE L’ESPILL

EPÍLEG

BIBLIOGRAFIA

PRESENTACIÓ

Hi ha obres que són inexhauribles, i l’Espill n’és una. Contràriament a les pretensions d’haver-ne fet edicions o estudis deﬁnitius, l’Espill es resisteix a ser tancat per ningú, en el sentit de ser entès i ﬁxat de forma apodíctica. Sempre ens quedarà, si més no per molts anys, algun passatge d’interpretació incerta, algun fragment de puntuació controvertida, alguna referència de fets o personatges desconeguda. No obstant això, cal dir que les successives edicions i aproximacions crítiques que ha merescut l’obra han contribuït poderosament a la ﬁxació i interpretació del text, com tindrem ocasió de comentar més endavant. Però l’Espill és, a més, una deu de recursos lingüístics, un devessall de lèxic i fràsic tan extraordinari que sempre sorprèn i corprèn, que el converteix en un dels grans tresors de la llengua catalana. D’una llengua catalana que va adquirir el cim de la seua potencialitat expressiva literària a la València de la segona meitat del segle XV.

En aquest llibre, en primer lloc, hi ha una introducció a l’Espill, amb la doble intenció de facilitar-ne el coneixement a un lector nou, i de refrescar la memòria als qui ja coneixen l’obra, amb la qual cosa podran resultar més planeres i entenedores les referències al text. Així doncs, s’hi fa una descripció de l’Espill, amb l’exposició sumària del contingut i el comentari dels aspectes més rellevants de la seua transmissió textual (el manuscrit, les edicions, el títol, l’autoria, les traduccions...). El segon capítol es destina a les fonts de l’Espill, de manera que, mitjançant l’aplicació del mètode de les concordances fràsiques, s’hi presenten molts fragments d’obres que, per llurs característiques temàtiques i lingüístiques, poden ser precedents directes de certs fragments de l’Espill; entre aquestes obres, n’hi ha que ja eren tingudes com a fonts i n’hi ha que són aportacions noves. Al capítol tercer, s’hi aborda en profunditat la qüestió de la temporalitat de la vida de ﬁcció del personatge protagonista, que és qui fa de narrador/escriptor de l’obra, amb un tractament sistemàtic de totes les dades, internes i externes, per tal d’obtenir-ne resultats ﬁables; això m’ha permès posar de manifest alguns anacronismes entre el temps de la vida ﬁctícia del protagonista i determinats fets històrics mencionats a l’obra, de data coneguda; així mateix, he provat de demostrar que la veu de l’obra, en primera persona, és la del narrador-protagonista des del primer vers. Al capítol quart, s’hi presenten les dates a quo per a la redacció de l’obra, és a dir, les dates que s’han de considerar com a ﬁtes inferiors en la cronologia de l’elaboració real de l’Espill. Al capítol cinquè, faig el balanç dels principals aclariments, correccions i novetats que aporta aquesta nova lectura, respecte d’estudis anteriors sobre el text i el context de l’Espill. Finalment, el capítol sisè recull una mostra comentada de l’extraordinària riquesa fràsica de l’Espill.

Aquest llibre prové, fonamentalment, del tercer capítol de la meua tesi doctoral en Filologia, la qual tracta sobre l’anàlisi fraseològica de l’Espill, feta a partir de la crea-ció d’una base de dades de 1111 registres, cadascun dels quals és dedicat a una unitat fràsica o a una unitat estilística continguda a l’Espill. Tanmateix, el capítol tercer susdit aborda qüestions de crítica literària textual i contextual, no sempre encabides dins el camp de la fraseologia però que m’he plantejat a partir del buidatge fràsic de l’Espill, per les moltes lectures i relectures pròpies d’aquest tipus de treball, en una perspectiva contrastiva amb altres obres. La recerca d’unitats fràsiques i estilístiques al text, la troballa de concordances temàtiques i lingüístiques amb altres textos anteriors o coetanis i l’anàlisi contextual d’episodis i de referències reals de l’obra, amb la pertinent indagació documental, han estat els factors que m’han empès a esbrinar amb detall alguns aspectes propis de la crítica literària, que havien rebut una atenció superﬁcial o incorrecta, com ara la temporalitat de la vida ﬁctícia del personatge narrador, les veus en el relat, l’aclariment de referències històriques i bíbliques, la datació de l’escriptura real de l’obra, etc. Així doncs, no tota la revisió crítica de l’Espill que ací es presenta prové de l’anàlisi fraseològica, però sí una bona part. En qualsevol cas, ha estat a partir de l’estudi fraseològic que m’he plantejat indagacions complementàries, de caire contrastiu amb altres obres literàries i de caire contextual, mitjançant la recerca documental en els rics fons arxivístics valencians del segle XV.

Quan em vaig doctorar en Matemàtiques, l’any 1974, tres anys després d’haver-ne obtingut la llicenciatura, poc imaginava que faria un segon doctorat en Filologia, l’any 2008. La primera tesi va anar seguida de molts anys de recerca matemàtica, mentre que la segona ha anat precedida d’altres tants anys de recerca en fraseologia. El punt d’inﬂexió cal datar-lo al voltant del 1990 i va estar motivat per dos fets.

Per una banda, quan es va establir a les universitats de l’Estat espanyol el reconeixement dels sexennis d’investigació, com a simples complements de productivitat –per bé que posteriorment se’ls ha dotat d’efectes acadèmics–, l’any 1989, es va dir que, en atenció als temps difícils (per a poder fer un treball reposat de recerca) que havia passat la Universitat, des de la darrera dècada de la dictadura franquista ﬁns aleshores, aquell primer atorgament de sexennis es faria amb criteris molt oberts. Potser va ser així en algunes comissions, però no en la de l’àrea de Geometria i Topologia, on jo vaig presentar els meus treballs (una dotzena d’articles publicats en revistes internacionals, entre 1973 i 1988, amb referències de tots ells a Mathematical Reviews i Zentralblatt Math) i no m’hi va ser atorgat cap sexenni. Probablement, o jo (que havia tingut un cert protagonisme en la lluita per les reivindicacions dels PNNs i per la democratització i l’arrelament al país de la Universitat) o els meus articles (que eren de topologia general), no vàrem caure en gràcia a una comissió hegemonitzada per geòmetres i, dintre d’aquests, per membres de l’Opus. Així doncs, quedava clar que, per aquest camí, tenia ben difícil el meu futur com a investigador.

D’altra banda, per aquella època, Maria Conca iniciava l’elaboració de la seua tesi doctoral, Teoria i història dels proverbis catalans. Aplicació a l’estudi d’un corpus paremiològic del segle XVI, presentada el 1994, i em vaig convertir en el seu col·laborador, llegint textos clàssics catalans per fer-ne buidatges de parèmies, a ﬁde proporcionar materials que Maria pogués analitzar i interpretar des de la teoria del text. El primer fruit d’aquesta col·laboració investigadora, que encara dura, va ser la publicació del treball de tots dos «L’ús dels termes paremiològics en la història de la literatura catalana» (1993). El reconeixement investigador en Filologia, no exempt de problemes per algunes actituds corporativistes i poc propícies als plantejaments interdisciplinaris, m’ha arribat posteriorment mitjançant la concessió de dos sexennis en aquesta àrea.

Així, per tot això, vaig canviar de línia d’investigació, sense deixar de fer les meues classes al Departament d’Àlgebra. Al capdavall, a la Universitat de València, des dels Estatuts del 1985, qualsevol doctor té dret a investigar en qualsevol línia de recerca i que aquesta recerca li siga reconeguda per la Universitat.

A partir de la dedicació inicial a la paremiologia, de la qual Maria Conca ha estat pionera en l’àmbit català modern amb la publicació del llibre Paremiologia (1987), hem anat ampliant el camp de recerca al conjunt de la disciplina fraseològica, tant amb plantejaments de caire teòric com en aplicacions diverses a l’estilometria, la didàctica, la història de la llengua, la traductologia, etc. Des d’aquesta perspectiva fraseològica, la meua àrea preferent d’interès ha estat centrada en la València de la segona meitat del segle XV, quan s’hi féu una producció literària extraordinària, molt rica fraseològicament, i quan s’hi presentaren, alhora, la innovació de la impremta i la repressió de la Inquisició. És per aquesta raó que també he dedicat treballs als aspectes històrics i contextuals que envolten els fets literaris, amb investigacions d’arxiu, com ara: «Dades biogràﬁques sobre Jaume Gassull» (1999), «De Lo Cartoixà a l’Espill. Concordances textuals i dades contextuals» (2002), «Dades documentals d’interès literari (València, segle XV)» (2003) i «Anotacions de Jaume Roig sobre Roderic de Borja, Joan Roís de Corella i ell mateix» (2009).

En aquest llibre, doncs, tant des de l’anàlisi fraseològica (diacrònica i contrastiva) com des de la recerca documental de caire contextual, s’hi aporten diverses novetats per a la lectura i interpretació de determinats passatges de l’Espill, així com per a la datació i l’autoria de l’obra. Per això, cal congratular-se que l’Espill torne a l’actualitat, si més no per a tots els qui no voldran ignorar deliberadament les noves aportacions. Els lectors sou convidats, doncs, a conèixer una mica més l’Espill, a gaudir-ne i a parlar-ne.

ABREVIATURES UTILITZADES

ACV: Arxiu de la Catedral de València

AHG: Arxiu Històric de Gandia

AMV: Arxiu Municipal de València

APV: Arxiu del Patriarca de València

ARV: Arxiu del Regne de València

NOTA PRELIMINAR

Atesa la procedència i la metodologia fraseològica del treball i l’ús que hi faig de la terminologia pertinent, convé introduir d’antuvi la deﬁnició dels cinc conceptes següents.

Unitat fràsica. És una combinació estable de dos o més mots, que presenta les característiques de repetició, ﬁxació i institucionalització, a més d’altres possibles i freqüents com idiomaticitat i anomalia. Les unitats fràsiques, d’acord amb Zuluaga (1980: 135-139, que no inclou les col·locacions) i Corpas (1997: 53-213), es classiﬁquen en no enunciats (col·locacions i locucions) i enunciats (fórmules i parèmies). Les col·locacions pertanyen a l’àmbit de la norma, les locucions al del sistema i els enunciats fràsics al de la parla. L’estructura d’una unitat fràsica comprèn des d’un sintagma format per dues paraules, com a mínim, ﬁns a una oració simple o composta. A l’Espill he identiﬁcat la presència de 332 col·locacions –mig partit, humanal llinatge, mort sobtada, procés de pensa, els set manaments...–, 418 locucions –foc salvatge, del bec groc, indigne de descalçar la sabata (d’algú), mudar com el vent, treure’n joc, mot a mot, ni molt ni poc...–, 41 fórmules –Déu vos salv!, com diu la gent, bon (re)pòs tinga, saps que...– i 94 parèmies –No s’han de llençar perles als porcs, Més val casar que no cremar, L’amor primera és millor, Benaurat és qui per mal d’altre se castiga, Qui calla, atorga...

Unitat estilística. És la combinació de dos o més mots que, conﬁgurats formalment com una unitat fràsica, participen d’alguna de les característiques d’aquestes. Responen bàsicament a una creació pròpia de l’estil d’un autor, d’una escola, d’un gènere o d’una època. Poden estar conﬁgurades com a sintagmes (formalment semblants a locucions) i com a enunciats (formalment semblants a parèmies). Per a la identiﬁcació de les primeres (en total, 180), s’ha tingut especialment en compte el tret repetició: terra ameníssima, fals crim, gavarrer en ﬂames, príncep de pau, dolor i pena..., mentre que per a la identiﬁcació de les segones (23 en total), he atès, sobretot, l’estructura parèmica i el signiﬁcat metafòric, ja que si hagués trobat documentació repetida hauria d’haver-les tipiﬁcades com a parèmies: A qui no l’espolsa se li fa cimolsa, El que es fa amb lluita, mai ha saó, El marit darrer venja el primer, D’aquells trons, aquestes pluges...

Fràsic. És el conjunt de les unitats fràsiques pertanyents a un àmbit determinat (una obra, un autor, una activitat professional, una llengua....). Així, podem parlar del fràsic del futbol, del fràsic de l’àlgebra lineal, del fràsic de l’Espill, del fràsic d’Enric Valor, del fràsic de la llengua catalana, etc. Anomene fràsic generalitzat el que comprèn també les unitats estilístiques, les quals podran ser considerades, doncs, com a unitats fràsiques generalitzades.

Fraseologia. És la disciplina lingüística que s’ocupa de l’estudi del fràsic.

Observem que les deﬁnicions d’unitat fràsica, fràsic i fraseologia presenten un paral·lelisme evident amb els conceptes unitat lèxica, lèxic (conjunt de les unitats lèxiques) i lexicologia (disciplina lingüística que estudia el lèxic). Les he adoptades seguint criteris d’analogia, economia i coherència discursives, de manera que el terme fraseologia queda restringit a designar la disciplina i no l’objecte d’estudi d’aquesta disciplina.

Mètode de les concordances fràsiques. Consisteix, essencialment, a localitzar unitats fràsiques (estrictes i generalitzades) en un text (l’Espill, en el nostre cas), per tal de fer-ne l’inventari (el corpus fràsic), validar-les mitjançant la recerca d’altres recurrències concordants (al mateix text o en altres textos) i estudiar-les sota diversos enfocaments: intrínsecs (forma canònica, mots clau, estructura, recursos estilístics, deﬁnició, classiﬁcació) i contextuals (modalitats d’inserció, funcions discursives), a més d’altres especíﬁcament contrastius (documentació en català i en altres llengües, traduccions), sense oblidar la seua valuosa signiﬁcació com a elements caracteritzadors de l’estil, tant pel que fa a la qualitat de les unitats emprades com atenent a llur quantitat o freqüència d’ús.

Capítol 1

INTRODUCCIÓ A L’ESPILL

Per bé que l’Espill ha tingut bastants edicions al llarg dels segles i cal suposar, doncs, que també ha tingut bastants lectors, no és una obra de lectura senzilla. La seua sintaxi distorsionada, a causa dels versos curts, i el lèxic i fràsic tan extraordinàriament variat i abundant que conté, desborden sovint la competència comprensiva del lector mitjà. A més, a desgrat de les declaracions del mateix narrador dient que hi ha usat un llenguatge no subtil –«e mostrar no subtilment / sols rimat portant l’estil» (vs. 17-18)– i «pla», propi de l’horta de València, en la confecció de les seues «noves rimades» –«al pla texides / de l’algemia / e parleria / dels de Paterna, / Torrent, Soterna» (vs. 686-90)–, els cultismes es troben pertot arreu: argüir, bàlsem, compel·lir, quotidià, deíﬁc, deïtat, denotar, femení, hipòcrit, increpar, perfídia, placar, subplantar, supern, voluptat, zelar, etc.

Per les raons susdites, les sinopsis i les explicacions complementàries que s’han fet de l’Espill són ben proﬁtoses per a la comprensió de l’obra, tant si el lector és antic com novell. Així mateix, és per això que l’obra ha provocat i merescut diverses prosiﬁca cions, amb les quals hom pot expressar el seu contingut de forma més planera, mitjançant oracions de sintaxi convencional, refent l’ordre dels components segons l’estàndard, suplint les omissions, etc. En aquest llibre, per tal de facilitar-ne la lectura i la comprensió, he emprat una ortograﬁa modernitzada en la reproducció de fragments de l’Espill, tret d’alguna ocasió en què no ho he fet per mor de conservar-hi la mètrica o la rima.

També he considerat convenient, en aquesta línia de fer-ne més accessible la comprensió, que el lector dispose d’antuvi d’una visió global de l’obra i que en conega l’argument de cada part, com s’exposa a continuació.

1. DESCRIPCIÓ I CONTINGUT

L’Espill és una extensa obra en català de la segona meitat del segle XV, produïda a València, composta de 16247 versos, segons el manuscrit conservat.[1]L’obra és escrita en clau de ﬁcció autobiogràﬁca,[2]amb un personatge narrador que és nat i habita a la ciutat de València, des d’on emprèn diversos viatges i on es casa diverses vegades, i que parla en primera persona, tret dels passatges on reporta el que altres personatges diuen i els cedeix la veu.

D’altra banda, els títols de les diverses parts de l’obra no són escrits en primera persona, de manera que aquesta altra veu, que parla en tercera persona (no diu De ma joventut sinó De sa joventut, ni Com volguí pendre beguina sinó Com volgué pendre beguina, ni Com ordení ma vida sinó Com ordenà sa vida, etc.),[3]és la veu de l’autor, que posa rúbriques a la seua obra i parla del seu personatge. És de notar que s’hi observa una certa descurança, per manca d’homogeneïtat, en la presentació de les rúbriques, ja que hi ﬁgura Primer llibre, Tercer llibre, Quart llibre, però Llibre segon; cada llibre té el seu descriptor, menys el tercer; el qui devia ser el descriptor del Tercer llibre (De la lliçó de Salomó) apareix en la rúbrica de la primera part d’aquest, però no en les altres parts; el descriptor de la quarta part del Llibre segon no segueix la pauta de les altres tres parts, que hauria demanat posar-hi Com pres monja (potser això era excessivament agosarat) i diu senzillament De monges; al Quart llibre, tenen descriptors la primera i la segona parts i no en tenen la tercera i la quarta; etc. L’índex, construït a partir de les rúbriques que ﬁguren a l’obra, és el següent:[4]

Consulta, Endreça, Tornada, Entrada, (tema)

Perfaci

Primera part del Perfaci

Segona part del Perfaci

Tercera part del Perfaci

Quarta part del Perfaci

Primer llibre: De sa joventut

Primera part. De la fadrinea ab sa mare

Segona part. Com fon aﬁllat e tramès

Tercera part. Continua los actes fets en París

Quarta part. Clou son viatge tornant a València

Llibre segon: De quant fon casat

Part primera. Com pres donzella

Segona part. Com volgué pendre beguina

Tercera part. Com pres viuda

Quarta part. De monges

Tercer llibre

Primera part de la lliçó de Salomó

Segona part del Tercer

Tercera part del Tercer

Quarta part del Tercer

Quart llibre o quarta part principal: De enviudat

Primera part del Quart. Com ordenà sa vida

Segona part del Quart. Continua son viure

Tercera part del Quart

Quarta part e darrera

L’obra comença amb una introducció de 46 versos, dividida en quatre parts (Consulta, Endreça, Tornada, Entrada). Tot i que hom podria pensar que, en aquesta introducció, el subjecte parlant és l’autor, en realitat es tracta ja de la veu del personatge narrador, per tal com el text i la forma d’enunciació d’aquest inici concorden, des de tots els punts de vista (temàtics i lingüístics), amb altres passatges posteriors, és a dir, que els versos inicials formen part del mateix discurs que fa el personatge narrador en altres llocs de l’obra, com veurem detalladament més endavant. A la Consulta, el narrador demana al cavaller Joan Fabra que llegesca i corregesca el seu rescrit, declara haver començat a escriure’l a Callosa, on s’ha refugiat fugint de la pestilència, i diu quina és la matèria principal de què tracta: «de dones descriure llur tall / natural e voluntari» (vs. 13-14); la Consulta consta de quatre estrofes de vuit versos heptasíl·labs, amb rima abbaaccd / deeddffg / ghhggiij / jkkjjllm. Després hi ha una Endreça de quatre versos heptasíl·labs, amb rima mnnm, una Tornada de quatre versos heptasíl·labs, amb rima moom, i una Entrada de sis versos tetrasíl·labs, amb rima apariada ppqqrr.

A continuació d’aquests 46 versos, ﬁgura el tema: Sicut lilium inter spinas, sic amica mea inter ﬁllias (pres del Càntic dels Càntics) i comença el Prefaci, escrit en versos tetrasíl·labs de rima apariada, és a dir, en «noves rimades / comediades» (vs. 681-82),[5]com tota la resta de l’obra.

Al Prefaci (vs. 47-792), dividit en quatre parts, on el protagonista narrador ja s’hi confessa vell i malalt –«prou envellit, / antic de dies, / per malalties / molt aﬂigit» (vs. 174-77)–, adreça l’obra al seu «nebot» Baltasar Bou –«A tu com ﬁll, / Baltasar Bou, / per lo que em mou / ta molta amor / e gran calor / de nebot car, / lo vull dreçar» (vs. 240-46)– i exposa la intenció que el mou a escriure-la: alliçonar els joves i alguns vells del perill de les dones, que ell coneix molt bé per pròpia experiència –«Lo meu sperit / n’ha portat pena / sobre la squena / mals huitanta anys» (vs. 384-87). A la quarta part del Prefaci, anuncia l’estructura de l’obra en quatre llibres, cadascun dividit així mateix en quatre parts, i n’avança els continguts, de manera que dóna a entendre que aquest Prefaci és de les darreres parts escrites de l’obra.

Al Primer llibre: De sa joventut (vs. 793-1954), el protagonista narra la seua adolescència i joventut. Orfe de pare i foragitat de casa per sa mare, es veu obligat a guanyar-se el pa i emprèn viatge –«a peu aní / en Catalunya» (vs. 968-69)–, fent-se patge d’un cavaller «molt bandoler / d’antic llinatge» (vs. 972-73), amb qui visqué «ﬁns que n’ixquí / ja home fet» (vs. 977-78). Tornat a casa, navegant «en un llaüt / de biscaïns» (vs. 1070-71), troba sa mare casada de nou, que li diu: «A ton despit, / ja tinc marit, / cert, pus honrat / que no l’orat / de pare teu, / e major preu / e pus valent. / Vés-te’n, dolent!» (vs. 1105-12). Ajudat i aconsellat per son padrí, marxa de nou «per Tarragona, / a Barcelona» (vs. 1331-32) i, en passar pel Penedès, veu la detenció de la reina vídua de Pere el Cerimoniós, Sibil·la de Fortià (vs. 1333-81), fet real que tingué lloc l’any 1387. Continua el viatge per Montserrat (v. 1382), Béziers (v. 1386), Nostra Dama del Puig (v. 1389), Sant Denís (v. 1391), ﬁns a París (v. 1392), on participa en la guerra dels Cent Anys (que tingué lloc, realment, entre els anys 1339 i 1453), al costat dels francesos, i es fa ric gràcies als botins que n’obté. Per això, confessa: «molt haguí grat / d’aquell país» (vs. 1743-44) i «bé n’haja guerra / que fa rei cortès. / Lo rei francès / me féu llarguesa...» (vs. 1812-15). A la ﬁd’aquest llibre primer, torna a València, passant per la Gascunya (v. 1855), Lleida (v. 1868) i Morvedre (v. 1887).

Al Llibre segon: De quan fon casat (vs. 1955-6374), ja arribat a València, a l’edat de 32 anys (vs. 1960-61), compra una casa, s’hi instal·la (vs. 1962-69) i decideix prendre muller. En aquest llibre narra els successius fracassos matrimonials. Primer, Com pres donzella, es casa amb una dona jove que, després de molts episodis de mala vida conjugal, resulta que ja era casada i que torna amb el primer marit una vegada anul·lat el matrimoni amb el nostre protagonista, el qual resta descansat: «Jo delliurat / e desferrat, / tret de gran fang, / romanguí franc» (vs. 3119-22). A continuació, Com volgué pendre beguina, encarrega a «una beguina / mia veïna» (vs. 3149-50) que tinga cura de sa casa, mentre ell fa un viatge de peregrinació a Sant Jaume de Galícia, passant per Bunyol (v. 3187), Requena (v. 3189) i la Calçada (v. 3281), ﬁns arribar-hi: «del tot complí / ma romeria» (vs. 3334-35). A la tornada, passa per Olit (v. 3356), Alagó (v. 3392), Saragossa (v. 3394), Terol (v. 3825) i Sogorb (v. 3880); aleshores, pensa a casar-se amb la beguina però no ho fa, en veure la vida reprovable que aquesta portava. Després, Com pres viuda, conta el seu segon matrimoni amb una vídua bruta i estèril, que ﬁngeix tenir una criatura i que, a la ﬁ, es penja (v. 4896). Finalment, De monges, es casa per tercera vegada amb una exnovícia, de qui té un ﬁll que mor (v. 5283), la qual cosa fa que, per remordiments, la muller maldiga a bastament de les monges; prenyada per segona volta, mor ofegada, bevent vi, en un trull (v. 6360).

Al Tercer llibre: De la lliçó de Salomó (vs. 6375-15407), el protagonista, desesperat per no poder trobar una dona adequada, pensa a casar-se amb alguna parenta seua. És aleshores quan se li apareix Salomó en un somni, el qual el dissuadeix de tornar-se a casar –«mullers parentes / encara cerques?» (vs. 6697-98)– proferint una llarga diatriba contra les dones, amb tot d’exemples trets dels textos bíblics i de fets històrics. De totes, només en salva una, la verge Maria: «D’estes revoltes / –atén, escolta– / Déu sols n’ha absolta / de totes una, / lluent com lluna...» (vs. 10564-68). És ací quan, en tractar el tema de la immaculada concepció de Maria, hi ha una diferència important entre el manuscrit conservat, de la ﬁdel XV, i l’edició prínceps, de 1531: 104 versos del manuscrit (vs. 10680-783), que donen entrada a l’opinió dels no immaculistes, són substituïts per uns altres totalment immaculistes (vs. 10786-889).[6]El sermó de Salomó també inclou la narració de la passió i mort de Jesucrist, amb un extraordinari coneixe ment de les preﬁguracions que la teologia cristiana extreu de l’Antic Testament.

Al Quart llibre: D’enviudat (vs. 15408-16359), el protagonista, decidit a fer cas de Salomó, explica Com ordenà sa vida, i ja no es torna a casar: «ﬁu jurament / (...) / mai muller pendre» (vs. 15571-74). Per agafar exemple «dels ermitans, / sols habitants / en los secs erms, / on viuen ferms, / sens matrimonis / ab tals dimonis» (vs. 15606-11), emprèn un pelegrinatge pels principals monestirs i santuaris catalans: Scala Dei (v. 15615), Santes Creus (v. 15675), Poblet (v. 15678), Montserrat (v. 15680), Vallbona (v. 15682), Benifassà (v. 15688), Vallivana (v. 15689) i Portaceli (v. 15695), i es retira a València: «Torni’m a casa / on jo hui stic / en pau, vos dic» (vs. 15720-22). A l’inici de la segona part d’aquest quart llibre, Continua son viure, declara de nou l’edat: «Noranta-cinc / o cent anys tinc» (vs. 15723-24) i explica el seu regiment de vida piadosa, totalment apartat de les dones. A la tercera part d’aquest llibre, relativitza un xic la crítica que ha fet a les dones, recordant, en aplicació a ell mateix, el proverbi No és tan brau el lleó com el pinten; així mateix, hi fa grans elogis d’una dona concreta: Isabel Pellicer, muller del metge Jaume Roig, de la qual el protagonista narrador diu que «fo ma veïna, / mare, padrina / e fel amiga» (vs. 16113-15) i que fou molt plorada, en la seua mort, pel seu marit, de qui diu: «Bé el coneguí, / subplantador / e lluitador, / blanc e vermell / és lo nom d’ell» (vs. 16104-08), on «subplantador» i «blanc» fan referència al nom Jaume i «lluitador» i «vermell», al mot Roig. Finalment, a la quarta i darrera part, ja molt vell i malalt, encomana la seua ànima a la mare de Déu i fa dues mencions a l’escriptura de la seua obra, adreçades a Baltasar Bou: primerament, confessa que ja no pot escriure més –«Ja no puc siure / ni menys escriure. / Molt més ne resta, / d’aquesta gesta, / que no t’he dit... / (...) / Jo, car nebot, / t’he sols rescrit / què em par proﬁt» (vs. 16227-31 (...) 16242-44)– i, després, en referència al sermó de Salomó, declara que l’ha reproduït tan bé com ha sabut: «Què retengué / t’he scrit dessús, / lo menys confús / que he pogut» (vs. 16314-17).

En resum, l’Espill és una dura invectiva contra les dones, satírica i moralista alhora, complementada amb l’apologia de la verge Maria i adobada d’una gran erudició, especialment en temes bíblics i teològics, amb un llenguatge molt ric i una capacitat versiﬁcadora extraordinària. Així mateix, també té altres valors, com ara els que destaca Menéndez y Pelayo en la carta de felicitació que va trametre a Chabàs «por su hermosa edición del Spill de Jacme Roig, que es, a mi juicio, la publicación más importante que hasta ahora se ha hecho de un texto poético catalán»,[7]on també diu que l’autor de l’Espill és

un poeta ingeniosísimo y lleno de fuerza cómica, cuya obra es al mismo tiempo un archivo de noticias de costumbres que en ningún texto histórico pueden encontrarse. No es el mayor poeta de su siglo y de su literatura, porque el más excelso es sin contradicción Ausias March, pero es el más ameno, el más valenciano de todos, y bajo muchos aspectos el más instructivo y el que más luz nos da sobre el estado social de su tiempo.

2. MANUSCRIT, TÍTOL I AUTOR

L’obra ens ha arribat en un únic manuscrit (el Vat. Lat. 4806 de la Biblioteca Vaticana), de la ﬁdel segle XV, tot d’una mà, de 119 fulls de paper, en foli, escrits a dues columnes, a raó d’unes 35-36 línies per pàgina.[8]Al marge esquerre de determinats versos hi ha calderons i guionets inclinats que ajuden a establir la sintaxi del text. Al començament de cada part del Prefaci i de cada Llibre, el copista hi ha deixat un buit per posar-hi una caplletra, que no va arribar a traçar-s’hi. Els versos comencen directament a la primera pàgina, que és ocupada pels 46 versos de la introducció: Consulta, Endreça, Tornada i Entrada. No hi ﬁgura títol ni menció d’autor. Tanmateix, el títol de l’obra és Espill perquè així ho diu expressament el text, en dues ocasions, l’una a la segona part del Prefaci –«Los vull escriure / est doctrinal / memorial: / haurà nom Spill» (vs. 236-39)– i l’altra a l’inici del Primer llibre –«Déu ajudant, / jo entonant / mon Spill e norma» (vs. 793-95)–, a més d’una referència anterior, menys explícita, a l’Entrada –«Spill, llum e regla / hòmens arregla» (vs. 41-42).

A la coberta de l’edició prínceps (València, Francisco Díaz Romano, 1531), apareix la verge Maria sota la imatge de Déu, que la beneeix amb les paraules immaculistes, «Tota pulcra est amica mea et macula non est in te», acompanyades de les jaculatòries manllevades del Càntic dels Càntics, que l’església catòlica li atribueix (Electa ut sol,

Primera pàgina del manuscrit Vat. Lat. 4806 de la Biblioteca Vaticana.

Segona pàgina del manuscrit Vat. Lat. 4806 de la Biblioteca Vaticana.

Portada de l’edició prínceps, València, 1531.

Pulchra ut luna, Porta Celi, Civitas Dei, etc.), i envoltada per una orla amb la llegenda: «Sicut lilium inter spinas sic amica mea inter ﬁllias. Conceptio tua Dei genitrix virgo. Gaudium anunciavit universo mundo». A sota del gravat ﬁgura un text igualment marià, amb un títol que no és Espill i amb una atribució d’autoria:

Libre de consells: fet per lo magniﬁch mestre Jaume Roig / los quals són molt proﬁtosos y saludables axí per al regiment y orde de ben viure com per a augmentar la devoció a la puritat y concepció de la sacratíssima verge Maria.

Veient aquesta portada, que anuncia una obra molt proﬁtosa, saludable i devota, amb un autor tan respectable com el metge valencià Jaume Roig, ben conegut i inﬂuent al seu temps, mort l’any 1478, ningú no podria pensar que aquell llibre contenia les procacitats que conté. Potser la intenció encobridora dels editors es devia al fet d’intentar evitar possibles problemes amb la Inquisició.[9]La portada ediﬁcant i mariana és concordant, a més, amb el canvi immaculista dels versos 10680-783,[10]esmentat adés.

De l’existència de l’Espill no se’n va tenir cap notícia ni se’n coneix cap referència anterior a l’edició de 1531. En tota l’abundant documentació que es conserva relativa al metge Jaume Roig (?-1478), ﬁns i tot l’inventari de la seua biblioteca,[11]no n’hi ha cap rastre, ni de l’obra ni de l’autoria. Com tampoc no se’n coneix cap menció al si de la dinàmica activitat literària valenciana (tertúlies, edicions...) de la ﬁdel segle XV. El manuscrit que ens ha arribat romangué ignorat durant segles, ﬁns que en donà notícia Antoni Bastero i Lledó, a la seua Crusca Provenzale (1724), el qual, en descriure’l, esmentà l’obra pel seu veritable títol, Espill, que ha coexistit amb les rúbriques Llibre de consells i Llibre de les dones.

L’atribució de l’autoria a Jaume Roig, acceptada de forma gairebé unànime per la crítica, pren fonament en el fet que així ho aﬁrma la portada de l’edició prínceps i en les al·lusions que l’obra conté a circumstàncies de la vida real de Jaume Roig i el seu entorn. Des d’una anàlisi crítica rigorosa, però, s’hi ha de tenir en compte, d’una banda, que l’atribució d’autoria: a) apareix en el context d’una presentació mistiﬁcadora de l’obra, com ho és la portada de l’edició prínceps (1531), b) no ﬁgura al manuscrit, c) apareix amb un retard d’algunes dècades respecte al temps de l’escriptura de l’obra i respecte a l’any de la mort de Jaume Roig; d’altra banda, cal parar esment al fet que les referències o les al·lusions contingudes en una obra de ﬁcció s’han de prendre de forma cautelar, només com a dades complementàries o indicatives: apunten envers Jaume Roig però això no prova que fos aquest qui les hi posà.[12]És perfectament possible que un autor involucre aspectes de la vida real d’una persona en la seua obra, sense que necessàriament haja de ser-ne considerada autora aquesta persona, la qual, per altra banda, pot ser coneixedora o no de les al·lusions que se l’hi fan i podria estar-hi d’acord o no.

3. EDICIONS I TRADUCCIONS

Després d’haver estat escrit, al XV, en cada segle posterior hi ha hagut qui ha editat o traduït l’Espill: tres edicions i una traducció llatina (no arribada ﬁns a nosaltres), al XVI; una traducció castellana, al XVII; una altra edició, al XVIII; una edició i una versió en prosa espanyola, al XIX; múltiples edicions i diverses prosiﬁcacions i traduccions, al XX. Si el lector hi està interessat, a continuació en donem notícia detallada.

Primera edició. L’edició prínceps, segons que diu el colofó, és feta a València, el 30 de juny de l’any 1531, per Francisco Díaz Romano, que era natural de Guadalupe (Extremadura) i que acabava d’arribar a la ciutat. De fet, l’Espill és el primer llibre que Díaz Romano va imprimir a València, a l’Estudi General, abans d’instal·lar-se a prop del Molí de Na Rovella i fer-se càrrec del taller que havia estat de Joan Jofré. El gravat en boix de la verge Maria, utilitzat per a la coberta del llibre, ja havia estat usat per l’impressor Joan Vinyau, en el Liber de conceptu virginali (1518). Segons Philippe Berger (1987: 509, nota 3), Jofré i Vinyau moriren víctimes de la pesta de 1530.[13]

El retard en la impressió de l’obra, ja ben entrat el segle XVI, és subratllat per Miquel Ramon i Planas, el qual suggereix la possibilitat que fos a causa de «l’oposició feta per algun zelós moralista» (1929-1950, LV). En aquesta primera edició, l’obra es titula Llibre de consells, com ja hem vist, però també s’hi introdueix la denominació Llibre de les dones, en una interpolació inserida després dels 46 versos de la Consulta, Endreça, Tornada i Entrada i abans de la sentència llatina:

Comença lo libre de les dones: ordenat per lo magníﬁch en Jaume Roig, doctor famós de la sereníssima senyora reyna dona Maria. És exemplar e de consells per ell donats a son nebot en Balthasar Bou, senyor de Callosa, qui molt amava.

La persona que va afegir aquesta presentació, amb les dades que s’hi contenen,[14]devia ser, segons conjectura Ramon Miquel i Planas, el «mateix subjecte, necessàriament erudit» que preparà l’edició, amb un Pròlech en prosa adreçat a Jeroni de Cabanyelles, governador de València de 1523 a 1550, amb una composició en vers Als peritíssims lectors –tots dos textos contenen algunes referències enigmàtiques, pendents d’interpretació– i amb la substitució immaculista ja comentada, on crida l’atenció que el nombre de versos de la substitució siga exactament igual que el del fragment substituït, començant i acabant amb les mateixes rimes. Vegem-los en paral·lel:

Un altre canvi destacable de la primera edició respecte al manuscrit, posat de manifest per Ramon Miquel i Planas, és la substitució de les tres referències que hi havia

Al primer fragment (vs. 3416-25), és interessant observar que l’ús del terme converses equival a burgeses, en aparèixer al costat de generoses i nobleses, com a complement d’una descripció de caire estamental. Al segon fragment (vs. 6902-13), trobem els conversos en l’oﬁci de taxadors de la pelleteria, subornables. Al tercer passatge (vs. 13819-71), la intenció exculpatòria dels canvis és clara, encara que no s’acaba de realitzar del tot, si llegim el passatge complet, per bé que la referència que hi resta a les que esperen altre Messies sembla adreçada únicament i directa a les jueves. En tots tres casos, doncs, és com si no calgués mencionar les converses i els conversos (l’any 1531), potser perquè la persecució inquisitorial ja els havia esborrat gairebé del cos social.

Com a cloenda del llibre hi ha un altre gravat devot, amb la verge Maria asseguda i el Jesuset al braç, envoltada per santa Dorotea, santa Caterina màrtir, santa Eulàlia i santa Caterina de Sena, que es reproducció del que es troba al ﬁnal de la Vida de sancta Caterina de Sena (València, Cristòfol Cofman, 1499). És evident que, amb uns gravats tan devots al començament i a la ﬁ, qualsevol que s’aproximés a aquest Llibre de consells i Llibre de les dones devia pensar que es tractava d’un llibre de santes dones. La intenció mistiﬁcadora havia estat ben resolta, amb una atribució d’autoria, a més, lliure de tota sospita d’heterodòxies i procacitats.

Segona edició. Edició feta a Barcelona, per Jaume Cortey, l’any 1561. Presenta una portada gairebé igual que la primera edició, amb un gravat semblant i el mateix títol:

Libre de consells fet per lo magniﬁch mestre Jaume Roig, los quals són molt proﬁtosos y saludables, axí pera regiment y orde de ben viure, com per a augmentar la devoció a la puritat y concepció de la sacratíssima verge Maria.

Portada de la segona edició, Barcelona, 1561.

Aquesta edició reprodueix els paratextos que hem esmentat de la primera (Pròlech i Als peritíssims lectors), així com la rúbrica davant de la sentència llatina. Al mateix volum hi ha afegida la Disputa de viudes i donzelles, de Jaume Siurana, generós, Lluís Joan Valentí, doctor en medicina, i Andreu Martí Pineda, notari, escrita el segle XVI.

Tercera edició. Edició feta a València, per Joan d’Arcos, el mateix any 1561. També parteix de la primera edició i la portada té, aproximadament, els mateixos elements, amb una variant al títol, on ja s’hi posa Llibre de les dones:

Libre de les dones, més verament dit de consells proﬁtosos y saludables, axí per al regiment de la vida humana, com pera aumentar la devoció de la inmaculada Concepció de la sacratíssima verge Maria, fet per lo magníﬁch mestre Jaume Roig.

A més del Pròlech, la composició Als peritíssims lectors i la rúbrica que precedeix la sentència llatina de les edicions anteriors, al començament hi ha una composició de dotze versos d’Onofre Almudèver Al lector. El volum conté, a més de l’Espill i de la Disputa de viudes i donzelles, anunciada també a la coberta, tres obres més: Lo procés de les olives, Lo somni de Joan Joan i La brama dels llauradors, precedides totes tres d’una Epístola proemial als lectors, d’Onofre Almudèver, reivindicativa de «la nostra materna llengua», on apareix aquella famosa admonició que fa la Raó a Almudèver, «en persona de tots los altres valencians», que comença així: «Si no fosseu ingrats a la llet que haveu mamat, y a la pàtria on sou nats, no dormiríeu ab tan gran descuyt!».

Aquesta tercera edició presenta la particularitat de suavitzar la forta crítica a les monges de l’original, incorporant un parell de versos al començament del parlament de denúncia de l’exnovícia

i ometent passatges d’aquest parlament (vs. 5425-437, 5442-610, 5840-970...).

Quarta edició. Preparada pel notari Carles Ros, feta a València per Josep Garcia, l’any 1735. A la portada, només text:

Lo libre de les dones, e de consells donats per mosen Jaume Roig, a son nebot en Balthasar Bou, senyor de Callosa.

Podem observar que Jaume Roig, que no era prevere ni cavaller, hi apareix tractat de «mosen» i, a l’interior, se’l menciona com a «noble, insigne y famoso cavallero».[15]

Portada de la tercera edició, València, 1561.

Portada de la quarta edició, València, 1735.

Aquesta edició pren com a base la tercera (segona de València), substituint els paratextos inicials per altres de nous: una dedicatòria en prosa castellana Al egregio Sr. D. Felipe Lino de Castelví Juan Ximénez de Urrea, Conde de Carlet i una Advertencia proemial, també en castellà; s’hi conserva la rúbrica de davant de la sentència llatina. Quant al text de l’Espill, les omissions adés mencionades de l’edició anterior s’incrementen amb tot un gruix de versos desapareguts (ﬁns a un total de 1200), probablement per defecte de l’exemplar que s’utilitzà com a text base, la qual cosa va propiciar que s’hi agruparen apartats, tot modiﬁcant l’estructura interna de l’obra. Així doncs, l’edició resultant és força deﬁcient, per bé que cal considerar-la com una mostra de l’esforç patriòtic de Carles Ros envers la llengua pròpia, enmig d’aquell desert del set-cents posterior a la Nova Planta. L’any 1983, se’n va fer una reimpressió de 500 exemplars, en paper verjurat, a la impremta Domènech, de València.

Cinquena edició. A cura de Francesc Pelai Briz, feta a Barcelona, per Joan Roca, l’any 1865. La portada, com l’anterior, conté només text, amb el títol següent:

Lo libre de les dones e de concells molt proﬁtosos y saludables així pera regiment y ordre de ben viurer, com pera augmentar la devoció a la puritat de la Concepció de la Sacratíssima Verge Maria, fet per lo magníﬁch mestre Jaume Roig.

L’editor, tot i que coneixia la segona edició, com ho palesa el títol i ho confessa ell mateix, no se’n pogué servir i agafà com a base la quarta, reproduint doncs les mateixes mancances. El text de l’Espill hi va precedit únicament d’un Pròlech y notícias de la vida del poeta (pp. V-X).

Sisena edició. Aquesta és la primera edició crítica, amb les variants de totes les publicades ﬁns aleshores i les del manuscrit, realitzada per Roc Chabàs (Barcelona-Madrid, L’Avenç, 1905). La indicació de títol i autor que ﬁgura a la portada és la següent:

Spill

Libre de les Dones

per

Mestre Jacme Roig

El text de l’Espill va precedit d’un Prólogo (pp. V-XIX), de Roc Chabàs, i seguit d’un Cuadro sinóptico (pp. 255-275), una mena d’índex comparat del manuscrit i les sis edicions; un Comentario (pp. 278-344), amb més de 1200 anotacions explicatives del text; una relació dels mots inclosos a les notes i dels topònims i els antropònims de l’obra, amb indicació del vers corresponent (pp. 345-359); un Apéndice I (pp. 363-392), dedicat a descriure el manuscrit i les cinc edicions precedents, amb altres comentaris de caràcter bibliogràﬁc i la reproducció de la primera pàgina del manuscrit i de les

Portada de la cinquena edició, Barcelona, 1865.

Portada de la sisena edició, Barcelona-Madrid, 1905.

portades de les tres primeres edicions; un Apéndice II (pp. 393-409), que és l’article «Jaime Roig como médico, en su libro Spill o Llibre de les dones», del doctor Antoni Chabret; l’inventari de la biblioteca de Jaume Roig (pp. 410-412); i un Apéndice III (pp. 413-441), dedicat a la biograﬁa de Jaume Roig. A la primera pàgina del text es permet afegir, a continuació del terme «Consulta», la rúbrica «de Mestre Jacme Roig a Mossen Joan Fabra», inexistent al manuscrit i a les edicions anteriors. Aquesta incorrecció ha donat lloc a errades posteriors.

L’any anterior, 1904, també a la tipograﬁa L’Avenç, de Barcelona, Roc Chabàs va publicar un extracte de l’obra, de la part mariana del sermó de Salomó, titulat Lahors de la Verge Maria, per Mestre Jacme Roig, amb la traducció en prosa castellana. Aleshores, el músic Felip Pedrell, inspirant-se en aquest text, va compondre un Ave Maria, per a veu i harmònium, dedicat «Al bon amich en Roch Chabàs, Canonge de la Seu de València», la partitura del qual va ser editada a Barcelona, per Vidal Llimona, l’any 1905.

Setena edició. Edició a cura de Francesc Almela i Vives, feta a Barcelona, en la collecció Els Nostres Clàssics de l’editorial Barcino, l’any 1928. A la coberta, ﬁguren les mencions d’autor i títol així:

Jaume Roig

Llibre de les Dones

Hi ha una Introducció (pp. 5-15), una Bibliograﬁa (pp. 17-19), el text de l’Espill, a partir de l’edició de Chabàs (amb la rúbrica inventada de «Consulta de mestre Jacme Roig a mossèn Joan Fabra»), però posats els versos en línia correguda, sovint trencats, i les línies numerades; ﬁnalment, unes Notes (pp. 233-252) i un Glossari (pp. 253-265).

Vuitena edició. Edició crítica de Ramon Miquel i Planas, feta a Barcelona, dins la collecció Biblioteca Catalana, en dos volums, 1929-1950. L’anotació de títol i autor, que apareix bellament orlada a les primeres pàgines d’ambdós volums, és la següent:

Spill

Libre de Consells de Jaume Roig,

poema satírich del segle XV

L’edició comprèn, al volum primer, una extensa Notícia preliminar (pp. IX-LXXI), amb reproduccions facsímils de la primera pàgina del manuscrit i de les portades de les cinc primeres edicions, i el text de l’Espill, amb els versos numerats; al volum segon, hi ha la relació de variants de l’edició prínceps respecte al manuscrit (pp. 245-251), més de mil dues-centes Notes (pp. 253-407) i el Repertori (pp. 409-534) de tots els vocables que apareixen al poema, amb remissió al vers corresponent i amb inclusió d’algunes unitats fràsiques. Com que Miquel i Planas va morir aquell mateix any 1950 en què apareixia el segon volum, aquest duu, com a apèndix, una Semblança y bibliograﬁa de R. Miquel y Planas, a càrrec de J. Rodergas, de 35 pàgines.

Portada de la vuitena edició, Barcelona, 1929-1950.

Novena edició. Edició a cura de Marina Gustà, d’Edicions 62 i La Caixa, dins la collecció MOLC, 1978. A la portada, la referència d’autor i títol:

Jaume Roig

Espill o Llibre de les dones

Conté una nota biogràﬁca sobre Jaume Roig (p. 7); un pròleg de Joaquim Bergès (pp. 9-18); el text de l’Espill, amb la rúbrica inicial inventada («Consulta de mestre Jacme Roig a mossèn Joan Fabra») i amb els parells de versos rimats posats en una mateixa línia, sense numeració, modernitzats ortogràﬁcament, amb algunes errades (pp. 23-227); ﬁnalment, un glossari (pp. 229-235).[16]

Desena edició. Edició a cura de Vicent Escrivà, dins la Biblioteca d’autors valencians de la Institució Alfons el Magnànim, 1981. A la portada:

Jaume Roig

Espill

El text de l’Espill segueix les pautes de l’edició anterior –rúbrica falsa inclosa– amb algunes anotacions marginals sobre el contingut. Va precedit d’una Introducció (pp. 7-27) i seguit d’un Glossari d’arcaismes (pp. 277-284).

Onzena edició. Edició a cura de Jordi Tiñena, Barcelona, editorial Laertes, 1988. A la portada:

Llibre de les dones

Jaume Roig

Es tracta d’una «versió en prosa i en català actual, feta de l’original, a partir de l’edició de R. Miquel i Planas», segons declara l’editor a la Introducció (pp. 9-37). S’hi inclouen unes Propostes de treball (pp. 185-187), per a estudiants d’ensenyament secundari.

Dotzena edició. Edició de Josep Almiñana, 3 vols., València, Del Cènia al Segura, 1990. A la portada:

Jacme Roig

Spill

Amb ortograﬁa caòtica, n’hi ha, al volum primer, una Presentació de Joan Costa (pp. 15-16), un Estudi introductori (pp. 17-150), amb reproducció de les portades de les edicions anteriors, i la reproducció facsímil de tot el manuscrit. Al volum segon, un altre Estudi introductori (pp. 403-566) i la Transcripció del manuscrit. Al volum tercer, una Introducció (pp. 811-1020), Documents (pp. 1023-1144), Vocabulari (pp. 1145-1168) i Fonts i bibliograﬁa (pp. 1169-1177).

Tretzena edició. Edició de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), València, Tres i Quatre, 1992. A la portada:

Jaume Roig / Maria Aurèlia Capmany

Llibre de les dones

És una altra versió en prosa, diferent de la de Jordi Tiñena, amb un Pròleg (pp. 7-18) de Jaume Vidal Alcover (1923-1991).

Catorzena edició. Edició d’Antònia Carré, Barcelona, editorial Teide, dins la col·lecció Tria de clàssics, 1994. A la portada:

Jaume Roig

Espill

Conté un Pròleg (pp. 1-14), una Nota sobre la versió de l’Espill (p. 15) i els textos en vers (amb ortograﬁa modernitzada) i en prosa, presentats en paral·lel, d’una selecció de l’obra (llibres primer i segon i una part del quart).

Quinzena edició. Edició de Joan Costa, València, L’Oronella, 1998. A la portada:

Jaume Roig

L’Espill

Amb ortograﬁa caòtica, conté una introducció (pp. 9-23), el text de l’Espill, una versió en prosa i un vocabulari.

Setzena edició. Edició de Carme Espasa, Requena, editorial Vilian, dins la col·lecció Clásicos valencianos, 1999. A la portada:

Jaume Roig

Spill - Espejo

Es tracta d’una edició bilingüe, que presenta a doble columna, encarats, el text de l’edició de Pelai Briz, completat amb altres edicions, i el de la traducció de Matheu i Sanç. N’hi ha una breu introducció, amb la reproducció d’alguns judicis crítics i d’alguns documents.

Dissetena edició. Edició electrònica d’Antònia Carré, a partir del text del manuscrit, dins el Repertorio informatizzato dell’antica letteratura catalana (RIALC), 2000 <http: //www.rialc.unina.it>.[17]

Divuitena edició. Edició d’Antònia Carré, Barcelona, Quaderns Crema, 2006. A la portada:

Jaume Roig

Espill

Després d’un pròleg de Lola Badia (pp. 11-14) i una introducció de l’editora (pp. 21-67), s’hi presenta el text de l’Espill en ortograﬁa modernitzada, acompanyat, pàgina per pàgina, de la seua versió en prosa. Hi segueixen els Comentaris (pp. 603-807), un Glossari (pp. 811-834), un Índex bíblic (pp. 837-843), un Índex de noms propis (pp. 847-878) i la Bibliograﬁa (pp. 881-891).

Quant a les traduccions de l’Espill, hi ha notícia de l’existència d’una versió llatina, que no ha arribat ﬁns a nosaltres, feta per Gaspar Guerau de Montmajor (1557-1600). La referència, segons informa Chabàs (1905: 387), citant Cerdà i Rico, prové de l’obra d’Onofre Esquerdo (1635-1699) Ingenios valencianos, on es diu de Guerau de Montmajor: «Hizo un Comento a las obras de Jaume Roig, traduciéndolas al latín. Se espera su impresión. Murió en 1600». Gaspar Guerau va ser professor de retòrica a l’Estudi General de València, va estar apartat de la seua càtedra per ser «home escandalós, perniciós i de mal exemple, i molt insolent i desacatat» i va escriure, amb el mateix metre i rima de l’Espill, el poema satíric Breu descripció dels mestres que anaren a besar les mans a sa majestat del rei don Felip (1586).[18]

L’any 1665, a Madrid, Llorenç Matheu i Sanç (1618-1680), que va exercir diversos càrrecs a la cort i publicà algunes obres notables de tema jurídic, va enllestir una traducció castellana de l’Espill, mantenint els mateixos metre i rima. El manuscrit, que es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid, porta l’incipit següent:

Libro de los Consejos del maestro Jaime Roig, poeta valenciano. Escribióle en lengua lemosina y yo le traduxe para que mis hijos le puedan entender

L’obra duu un petit pròleg, Al lector, on Matheu i Sanç observa que l’Espill és «un tesoro inestimable por los documentos que, disfrazados en lo burlesco de su composición, contiene esta obra» i adverteix que «tiene algunas cosas que en la candidez del tiempo en que escrivió pudieran tolerarse, mas oy no se permitieran imprimir: como quando escrive de las Religiosas, cuio estado se deve tanto respetar, y lo que dize dellas se ha de entender ser ﬁcción poética». Cal subratllar el fet que aquesta observació és contemporània de la suavització a la crítica a les monges que es va fer a la tercera edició.

Alfred Morel-Fatio publicà, com a Appendice I al seu Rapport (1885), uns fragments de la traducció de Matheu i Sanç: la primera part del llibre primer (Primera parte de la niñez, estando con su madre) i la tercera part del llibre quart (Où il est parlé de la marraine de l’auteur). Com a Appendice II, publicà uns altres fragments de la versió original, a partir del manuscrit i de l’edició prínceps, triant les parts segona, tercera i quarta del llibre primer, perquè «j’ai cru devoir choisir le récit du voyage et du séjour en France de l’auteur».

Durant els darrers anys de la seua vida, el metge valencià Joaquim Serrano Cañete (1832-1892) traduí en prosa castellana l’Espill, però aquesta traducció restà inacabada.

El manuscrit es conserva a la biblioteca Serrano Morales de l’Ajuntament de València i ha estat estudiat per Costa-Reus (2000). La traducció completa de Matheu i Sanç ha estat transcrita i editada per Ramon Miquel i Planas (Madrid, Orbis, 1936-1942, pp. 243-531), el qual opina que

havent-se compromés el traductor en imitar el sistema de versiﬁcació de l’original, lluny de produhir una versió ﬁdel del mateix, hagué de separar-se’n molt sovint, obligat per la forma, acudint al recurs de parafrasejar certs passatges, al d’abreviar-ne altres, y a donar en no pochs casos interpretacions tant o més ininteligi bles que’l mateix text (1929-1950: LXVI).

De fet, el text resultant té 18752 versos, 2485 més que l’original, i això que omet els 46 primers de la Consulta, Endreça, Tornada i Entrada.

Al mateix volum esmentat suara, Ramon Miquel i Planas hi va incloure la seua traducció prosiﬁcada, Espejo (pp. 1-259),[19]en la presentació de la qual diu:

caímos en la cuenta de que, restableciendo el orden lógico de las construcciones gramaticales (tergiversadas por exigencias de la versiﬁcación) y supliendo las partículas sintàcticas omitidas (por razón de la brevedad del metro), llegaríamos a ver claro en aquella laberíntica yuxtaposición deliberada de palabras y conceptos sin trabazón aparente. [...] todo lo cual hizo que nos decidiéramos a transcribir en prosa llana todo el poema, desde el primero al último verso, y en castellano para evitar en lo posible la persistencia de la rima (1936-1942, CVI-CVII).

Realment, l’esforç ha pagat la pena: aquesta prosiﬁcació ha ajudat a aclarir el sentit de gairebé tots els passatges obscurs de l’Espill.

La traducció de Matheu i Sanç ha estat reeditada per Carme Espasa (1999), com ja hem dit. També ha estat reeditada la traducció castellana prosiﬁcada de Ramon Miquel i Planas, a Madrid, Alianza Editorial, 1987, amb una Presentación (pp. i-viii) i notes de Jaume Vidal Alcover. N’hi ha una altra versió prosiﬁcada en espanyol, molt lliure, a càrrec de Josep Puchades (1982).

Una traducció anglesa ha estat feta per Maria Delgado Librero, l’any 2003, presentada com a tesi doctoral a la Universitat de Virgínia: Jaime Roig’s Spill: A Diplomatic Edition and an English Translation of Ms. Vat. Lat. 4806. D’altra banda, Josep M. Solà-Solé, a la pàgina <www.sola-sole.com/llista.htm>, dóna notícia de diverses traduccions fragmentàries fetes per Ticknor, Boethne i Rosenthal.

Marie-Noëlle Costa-Reus ha fet un assaig de traducció francesa, fragmentària, al llibre Jaume Roig; pages choisies, présentation et essai de traduction, Péronnas, Éditions de la Tour Gile, 2004. Posteriorment, ha publicat la traducció completa de l’obra, en prosa: Miroir. Le livre des femmes, Toulouse, Anacharsis, 2008.

[1] Nosaltres citarem els versos d’acord amb la numeració de l’edició de Ramon Miquel i Planas (1929-1950), tot i que en aquesta se’n comptabilitzen 16359, perquè l’editor, sense ometre cap vers dels del manuscrit, ha seguit el criteri de l’edició anterior de Roc Chabàs (1905) i ha incorporat versos que no consten al manuscrit i que han estat afegits en l’edició prínceps (la majoria, en substitució d’altres tants de l’original) o en edicions posteriors; aquests versos afegits són els 1655-56, 2381-82, 5363-64 i 10784-889.

[2] Per «ﬁcció autobiogràﬁca» cal entendre una ﬁcció en forma d’autobiograﬁa, on hi ha un personatge de ﬁcció, el narrador protagonista, que conta la seua vida, en primera persona generalment. Res a veure, doncs, amb «novel·la autobiogràﬁca», que és una autobiograﬁa d’un autor real, que conta la seua vida en forma més o menys novel·lada (Lejeune, 1994), ni amb altres usos del sintagma «ﬁcció autobiogràﬁca», on un autor real introdueix elements ﬁcticis en la seua autobiograﬁa, les seues memòries, el seu dietari...

[3] J. Serrano Cañete (1883: 537) va ser el primer a observar que els títols de les parts de l’obra no van escrits en primera persona i, com que ell no havia vist el manuscrit conservat (on consten els títols), això el va fer pensar que «debieron ser añadidos o modiﬁcados por los editores».

[4] Fins avui, ningú no l’ha exposat de forma completa, unitària, com ací es fa.

[5] En la literatura occitana i catalana, les noves rimades, és a dir ‘notícies en vers’, eren narracions fetes en versos heptasíl·labs o octosíl·labs rimats de dos en dos. En aquest cas són comediades, ‘migpartides’, perquè els versos són tetrasíl·labs. Sobre les noves rimades, vegeu l’interessant pròleg d’Arseni Pacheco a la seua edició de Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV (1983).

[6] Roc Chabàs i Ramon Miquel i Planas, a llurs edicions, incorporen aquest segon bloc de versos a continuació dels primers, com ja ha estat dit.

[7] Publicada a Las Provincias de l’1 de gener de 1906 i reproduïda per Ramon Miquel i Planas (19361942: CIII-CIV).

[8] Antònia Carré (1993-1994) ha estudiat el manuscrit i les seues possibles peripècies ﬁns arribar a la Biblioteca Vaticana.

[9] Ramon Miquel i Planas (1929-1950: XLI) reprodueix l’opinió d’Alfred Morel-Fatio sobre la possible signiﬁcació d’aquesta portada mariana (que es repeteix, amb variants, a les altres dues edicions del segle XVI): «Sembla bastant una mica de precaució y té més aviat la traça d’una etiqueta devota, colocada ben visiblement per a cobrir la sàtira molt lliure que constituheix el nucli de l’obra».

[10] Als versos substituïts es diu, signiﬁcativament, com bé ho ha observat Jordi Ventura (1984: 352), que hom pot defensar tant l’opció immaculista com la contrària «sens por de foc» (v. 10777), cosa que ja no devia ser així el 1531.

[11] S’han ocupat de la biblioteca de Jaume Roig, entre d’altres, Chabàs (1905: 410-412), Carré (1993) i Chiner (1993-1994).

[12] Els personatges, fets i institucions mencionats a l’Espill que, en la vida real, estigueren relacionats amb Jaume Roig són, com ho veurem amb més detall posteriorment, el cavaller Joan Fabra, la fugida a Callosa per causa de la pesta, Baltasar Bou, l’hospital d’en Clapers, el prevere mossèn Company, en Remolins i Isabel Pellicer.

[13] Per a un coneixement més complet de l’estada a València de Díaz Romano, vegeu els treballs de Serrano Morales (1898-1899: 106-115) i de Berger (1987: 504-505).

[14] Com ja va posar de manifest A. Salvà Ballester (1934), les dades sobre Baltasar Bou com a senyor de Callosa i nebot de Jaume Roig no són correctes. El primer membre de la família Bou que fou senyor de Callosa va ser Guerau Bou, que comprà el senyoriu el 1445 i hi morí al setembre de 1459, assistit pel metge Jaume Roig. Posteriorment i successiva, foren senyors de Callosa els seus ﬁlls Pere (ﬁns a la seua mort, el 1480) i Jaume (a partir de 1486, després de pledejar amb la vídua i la ﬁlla de Pere i el marit d’aquesta, Onofre de Cardona). El ﬁll menor de Guerau, Baltasar, encara no tenia els 20 anys quan son pare va atorgar testament, a València, l’11 de desembre de 1458; després, va marxar a Portugal, on fou armat cavaller, i d’on va tornar tan malalt que va morir en desembarcar a Xàbia, l’any 1467 (Salvà, 1934). Guerau també tenia dos germans, anomenats Lluís (que succeí Guerau en l’administració de l’hospital d’en Bou) i Baltasar (que era cavaller i va morir, ja vell, el 1466). A. Rubio Vela (1983: 130) manifesta la seua estranyesa perquè edicions recents de l’Espill (com les de M. Gustà i V. Escrivà) encara repeteixen la versió errònia de Baltasar Bou com a senyor de Callosa. També han caigut en aquest error Martí de Riquer (1964: 220) –«Baltasar Bou era senyor de Callosa d’En Sarrià»–, Jaume Vidal Alcover (1987: 10) –«Dedica el libro a Baltasar Bou, que era señor de Callosa»–, Antònia Carré (2006: 609, 850) –«El senyor de Callosa d’En Sarrià Baltasar Bou, que era amic de Jaume Roig, és convertit en nebot de l’autor en la ﬁcció narrativa de l’Espill», «Baltasar Bou: senyor de Callosa d’En Sarrià, cavaller i jurat de València que va ser amic de Jaume Roig. Va morir el 1469. En la ﬁcció, és el nebot a qui el protagonista narrador adreça el llibre»–, i V. Orazi (2007: 159) –«Composto a Callosa mentre Roig era ospite del nipote Baltasar Bou». Es dóna el cas que la majoria d’aquests autors citen el treball de Salvà, on es desmenteix que Baltasar Bou fos nebot de Jaume Roig i que fos senyor de Callosa.

[15] Molt en la línia de les fabulacions heràldiques de les Trobes de mossèn Jaume Febrer, falsiﬁcació d’Onofre Esquerdo (1635-1699), citada encara per alguna autora com a introducció enaltidora al llinatge de Jaume Roig.

[16] La rúbrica inventada ha contribuït a fer creure a diversos autors –Gimeno (2007: 321), Vellón (1998: 123), etc.– que la veu de la Consulta és la de Jaume Roig.

[17] M’ha estat molt útil aquesta edició per a completar, de manera informatitzada, la recerca d’unitats fràsiques, tot tenint en compte que la transcripció és molt ﬁdel al manuscrit i, doncs, la modernització ortogràﬁca és molt lleugera: dissolució d’aglutinacions, puntuació del text, ús de majúscules.

[18] N’hi ha edició crítica d’Antoni Furió (Universitat de València, 1999).

[19] Al volum de Miquel i Planas (1936-1942), la numeració de les pàgines 253-259 està repetida.

Capítol 2

FONTS

Com a fonts de l’Espill han anat proposant-se diverses obres al llarg del temps. Morel-Fatio (1885) va assenyalar, pel que fa al contingut misogin, el Corbaccio (13541355), de Giovanni Boccaccio, Les lamentations de Mathéolus (1371-1372),[1]de Jean Le Fèvre (autor de la versió francesa del Liber lamentationum Matheoluli, de la ﬁdel segle XIII), el Corbacho (1438),[2]d’Alonso Martínez de Toledo, i Les Quinze Joies de mariage, anònim francès de primeries del segle XV. Farinelli (1905) hi va afegir el Maldit bendit de Cerverí de Girona. Chabàs (1905) va documentar una gran part de les referències a la Bíblia que hi ha a l’obra.[3]Nicolau d’Olwer (1913) apuntà, respecte d’un episodi de l’obra, que «lo Spill no fa més que repetir lo que’s llegeix en els Proverbis d’en Guillem de Cervera». Miquel i Planas afegí com a fonts Lo Somni (1399), de Bernat Metge, «en sa part relativa a les dones, que té un estret parentiu ab la obra valenciana, per rahó d’un fons comú a abdues produccions» (1929-1940: XXXIII),[4]la compilació hagiogràﬁca La llegenda àuria de Jacopo de Varazze i «algunes altres obres que les nostres notes especiﬁquen, com la Vida de Sant Vicent Ferrer, ademés d’algun llegendari de l’ordre del Llibre dels set savis o del Dolopathos» (1929-1940: XXXVI). Cantavella (1992: 119, 51, 76) apunta com a fonts de l’Espill les Etimologies de sant Isidor, el Llibre del tresor, de Brunetto Latini, i el Decameró, de Giovanni Boccaccio, segons les respectives traduccions catalanes de començament del segle XV. Hauf (2001) creu «més que probable» la inﬂuència de l’Speculum humanae salvationis sobre l’Espill. Altres autors, en ﬁ, han posat de manifest que l’autor de l’Espill també devia conèixer les grans Cròniques catalanes, el Valeri Màxim traduït per Antoni Canals, les Cento novelle antiche o Novellino, el Liber facetiarum de Poggio Bracciolini, a més de tractats de sanitat i altres obres de caire didacticomoral. Tot un saber enciclopèdic, certament.

La recerca de concordances temàtiques i lingüístiques entre una obra determinada i unes altres d’anteriors o coetànies és el procediment general que hom fa servir per poder determinar possibles fonts de l’obra en qüestió o inﬂuències sobre aquesta, alhora que aproﬁta per aclarir-ne passatges i ressons obscurs. Més en concret i d’una manera més sistemàtica, l’aplicació del mètode de les concordances fràsiques facilita aquesta recerca, ja que, sovint, una concordança fràsica detecta l’existència d’altres coincidències més extenses entre els respectius fragments de text que envolten les unitats fràsiques con cordants. A més, permet plantejar la qüestió de la indagació de fonts, préstecs i interdependències sobre bases més rigoroses que les habituals, sovint fonamentades en l’avaluació discrecional d’aspectes temàtics i sense parar atenció suﬁcient als aspectes lingüístics. Així, per exemple, els tòpics i els motius bíblics, glossats i reinterpretats ad libitum pels teòlegs cristians, constituïen una cosmogonia referencial comuna a l’edat mitjana i passaven d’uns autors a altres, d’unes obres a altres, formant una xarxa d’interdependències que, de vegades, resulta difícil de precisar en la seua transmissió concreta. Aleshores és quan ha d’intervenir la consideració dels aspectes lingüístics de la indagació (lexicològics, fraseològics i sintàctics), que són els que permeten argumentar amb precisió l’existència de dependències textuals. Que un determinat motiu ﬁgure en una obra i es repetesca en una altra de posterior l’autor de la qual podia conèixer la primera, no implica necessàriament que hi hagi dependència; però si les construccions sintàctiques, lliures o, encara més, codiﬁcades, hi són coincidents i si hi ha concordances lèxiques i fràsiques signiﬁcatives, aleshores és quan hi ha raons per aﬁrmar-ne la dependència. En aquesta indagació de fonts, préstecs i dependències, quan una de les obres a contrastar és una traducció, la incorporació d’unitats lèxiques de la llengua original a la llengua receptora i les creacions i innovacions lingüístiques que fa el traductor són aspectes de gran importància per a determinar paternitats expressives i trets estilístics.

Fent ús del mètode exposat, presentaré detalladament algunes fonts de l’Espill, amb el benentès que, en alguns casos, el que faig és concretar i ampliar amb exemples la consideració de determinades obres com a font, la qual condició ja havia estat formulada anteriorment per altres autors.

1. LO SOMNI DE BERNAT METGE

L’aﬁrmació genèrica sobre la dependència de l’Espill respecte de Lo Somni no va ser concretada per Miquel i Planas mitjançant l’exposició d’inﬂuències precises, temàtiques i lingüístiques, entre ambdues obres. En un treball anterior (Guia, 1998), he exposat moltes concordances lèxiques i fràsiques (que apareixen, sovint, en contextos temàtics semblants) i, ací, en veurem algunes.

Tirèsias, aparegut en somni a Bernat Metge, comença la seua maledicència contra les dones acusant-les de dues coses: 1) no amar «altra cosa sinó son propi cos e delits»; 2) no haver-hi «animal en lo món menys net que fembres», sobretot a causa de «llurs necessitats e malalties [...] les quals serien vergonyoses exprimir».

El primer d’aquests motius és amplament desenvolupat a l’Espill, quan la primera muller del narrador es lloa a si mateixa:

Un cos tan bell,

alt com plançó

(vs. 2777-78)

o quan Salomó, també aparegut en somni al narrador, li diu:

Si n’escoltau

qualsevol d’elles

dir meravelles

e grans llaors

del llur bell cors

(vs. 7732-36)

Pel que fa al segon motiu, l’autor de l’Espill no té cap vergonya d’explicar-lo amb detall, desenvolupant la menció encara púdica de Metge respecte a la manca de netedat de les dones:

I encara hi tornarà més endavant amb descripcions del mateix estil:

Al segon paràgraf del parlament de Tirèsias, llegim:

E per haver especialment la carn lluent e clara, no curants que n’envelleixen abans de temps e en perden les dents e puden fortment, sinó que les aigües, perfums, algàlia, ambre e coses aromàtiques que porten supleixen llur pudor, pinten-se ab innumerables ungüents e colors.

I no podem evitar de relacionar fraseològicament i temàtica aquestes acusacions amb les que fa Salomó, a l’Espill:

En aquests textos, hom pot observar la coaparició d’uns mateixos recursos lèxics, en fragments curts i en versos pròxims, usats amb un mateix contingut semàntic, com ara la carn lluent i la pèrdua de les dents de les dones, signiﬁcativament consecutius en un text i l’altre, a més de la reiteració de lluent pell al darrer vers, i l’ús de l’adjectiu clara, que no hi és gaire lluny, a l’Espill, encara que aplicat a l’aigua. I si a l’Espill llegim que les dones van repintades i alcofollades, al text de Tirèsias també trobarem, unes línies més avall, «l’alcolfoll i les pintures». I si a l’Espill, Salomó alerta el narrador sobre les brodadures i les alcandores, a Lo Somni, Tirèsias ja les acusava, abans de posar-se l’alcofoll i les pintures, de dur «alcandores brodades». Pel que fa al «puden fortment» de Lo Somni, em remet als versos de l’Espill reportats més amunt i, encara, a aquests altres: «si gens se muden / olen e puden (vs. 7767-68). Quant al remei de la pudor amb «aigües, perfums, algàlia, ambre e coses aromàtiques», l’Espill hi tornarà en diverses ocasions, com ara:

Aigües, mosquets,

perfums, pevets

amb què bé olen

(vs. 8339-41)

a més de la contarella d’aquella reina que va morir «farta d’algàlia» (v. 9354).

Si seguim endavant amb el text de Lo Somni, trobarem tot de concordances amb l’Espill, petites i grans, maldient de les dones:

jo só qui compre

alfarda, treça,

llistada peça,

bell drap de coll,

corda, trescoll,

bonys e polseres,

spill, orelleres,

crespina, trena,

collar, cadena,

coral e lambre,

àloes, ambre,

prou adzebeja,

claver, correja

(vs. 2154-66)

De vegades, com al penúltim exemple (seguint l’Espill), ﬁns i tot resulta concordant l’estructura dels relats amb la interpel·lació de la muller al marit en forma interrogativa, a més de les analogies de situació i de lèxic. Així mateix, en passatges de signiﬁcació semblant, llegim les mateixes construccions en les dues obres:

De fet, en molts aspectes d’aquesta temàtica (especialment, al llibre segon de l’Espill), podem dir que Lo Somni és una mena de guió per a l’autor de l’Espill, que el desenvolupa prolixament i en vers.

Des d’un punt de vista més estrictament fraseològic, trobem utilitzades en les dues obres les col·locacions i locucions: perdre el temps, en suma, noves rimades, cor de pedra, no curar de pus, adés... adés, donar bon recapte, fugir d’avinentesa, en mal guany, fer nosa, obrir les orelles, daurar l’estany, tenir a prop, posar en obra... Així mateix, solemne festa s’hi troba en contextos semblants: les dones volen, segons Lo Somni, «noces e convits e solemnes festes» i les parentes de la primera muller del narrador de l’Espill li exigeixen de celebrar les «bodes» (v. 2211) amb «solemne festa» (v. 2257) i molts «convidats» (v. 2310). En algunes ocasions, les unitats fràsiques concordants presenten variants, com ara les següents:

En general, l’ús coincident d’unes mateixes unitats fràsiques per part de dos autors no implica necessàriament cap relació d’interdependència entre ells... tret dels casos en què sabem del cert que un dels autors llegia l’altre i que el nombre de concordances fràsiques (a més de les lèxiques) entre ells, en contextos temàtics semblants, és considerable. De vegades, la inﬂuència d’una unitat fràsica del primer autor sobre el segon es veriﬁca només a mode de recordatori, provocant l’ús d’una variant, com probablement s’esdevé en alguns dels casos anteriors. En aquest sentit, els estudis de fraseologia diacrònica mostren que la competència fraseològica (especialment, la parèmica) d’un autor depèn tant o més de les lectures que no de l’oralitat, contràriament al que hom solia creure.

2. VERSOS PROVERBIALS DE GUILLEM DE CERVERA

Aplicant el susdit mètode de les concordances fràsiques (les quals impliquen normalment l’existència d’altres concordances, lèxiques i temàtiques), hem pogut ampliar la documentació que avala, com a font de l’Espill, els Versos proverbials, composició de caire didacticomoral del segle XIII, en llengua occitana, de Guillem de Cervera (Guia, 1998).[5]Amb tot, és difícil discernir en quin cas una obra de caire didacticomoral és font d’una altra de creació literària, ja que la literatura de tipus sapiencial –com ara els Versos proverbials de Guillem de Cervera, les Paraules e dits de savis i ﬁlòsofs de Jahudà Bonsenyor, els Dístics de Cató, la Doctrina moral d’en Pacs, etc.– és temàticament coincident i, sovint, les obres més modernes repeteixen, gairebé literalment, proverbis i sentències de les més antigues. Així, alguns fragments dels capítols 181 i 328 del Tirant foren presentats per Nicolau d’Olwer (1905) com a manlleus, en principi, de la Doctrina moral d’en Pacs, però potser també de l’obra de Jahudà Bonsenyor, copiada per Pacs, i, a més, no es descuidà de posar en nota les concordances que n’hi ha amb els Versos proverbials de Guillem de Cervera o amb les versions catalanes dels Disticha Catonis.

De vegades, però, la dependència es pot manifestar nítidament i diferenciada, com és el cas d’un parell de proverbis de Guillem de Cervera, reproduïts literalment, en versió catalana, al capítol 172 del Tirant, tal com ho va assenyalar Nicolau d’Olwer (1905). De fet, aquestes dues estrofes:

a les quals caldria afegir la consideració d’aquesta altra:

Can veyràs lo camí

qu’en la mar fay la naus,

poràs fa bona ﬁ

c’ab vil femna·t repaus

(estr. 400)

són recreacions del proverbi bíblic 30.18-19: «Tria sunt difﬁcilia mihi, et quartum penitus ignora: viam aquilae in caelo, viam colubri super petram, viam navis in medio mari et viam viri in adolescentia», la qual cosa és ben explicitada al Tirant, en paraules de Carmesina:

E no sabeu vós què dix aquell savi Salamó?: «Tres coses són a mi difícils de conèixer, e la quarta no puc saber: la via de la nau en la mar; la via de l’ocell en l’aire; la via de la serp en la roca, e la via del jove en la sua joventut quina serà.»

E són los versos aquests:

Pel que fa a l’Espill, trobem el passatge concordant (amb el proverbi bíblic, els Versos proverbials i el Tirant) posat directament en boca de Salomó:

Els Versos proverbials devien gaudir d’una certa circulació, ja que l’estudiant de Saragossa que, al segle XIV, va fer el recull paremiogràﬁc Romancea proverbiorum, va incloure en la seua col·lecció el proverbi referent al pas de la serp per la roca amb la mateixa codiﬁcació que Guillem de Cervera.[6]

Una altra estrofa de Guillem de Cervera, situada en un passatge dedicat a explicar casos de dones dolentes:

La reÿna d’Espanya

volch son ﬁyl matzinar

–e fo bé causa stranya!–,

per sarraí usar

(estr. 999)

ha inspirat un fragment de l’Espill, tal com ja ho va observar d’Olwer (1913):

Entre altres casos d’exemples de dones dolentes, retrobem el del personatge bíblic Tamar:

No voyles lonjamén

sols ab parenta ‘star:

ajes remembramén

del frayre de Tamar

(estr. 558)

i que, segons les anotacions de Joan Coromines (1991: 163-164), tant podria tractar-se de la nora del patriarca Judà, que jagué amb el seu sogre un cop mort el marit (Gènesi, 38.6), com de la germana d’Absalon, que jagué amb Amnon, germanastre d’aquest i tots dos ﬁlls de David (Segon llibre dels Reis, 13.14). A l’Espill, els dos episodis apareixen reportats en sengles passatges:

Un d’aquests dos fragments deu estar inspirat en el proverbi 558 de Cervera. Potser siga el primer, ja que els versos de l’Espill van immediatament després d’uns altres dedicats a Lot:

Lot ja vellard

lo deceberen,

d’ell conceberen

ses ﬁlles drudes

(vs. 8636-39)

i Lot també apareix en un dels proverbis de Guillem de Cervera, pròxim al dedicat a Tamar:

Lots can fo enbriachs

ab sa ﬁyla pequet:

per ço de vi no.t pachs

c’ab Lot mans hom n’erret

(estr. 530)

Cal dir, en tot cas, que el tema de Lot i ses ﬁlles es força recurrent a l’Espill:

Així mateix, la història bíblica de Dina, ﬁlla de Jacob, que es lliurà carnalment a Sichem (Gènesi, 34), apareix als Versos proverbials:

Na Diana y anet

per les dones veser:

En Xixen la trobet

qui.n fe tot son plaer

(estr. 513)

i en uns versos de l’Espill, que hi concorden (subratllem, sobretot, la concordança entre veser i vaivera, tots dos mots aplicats a la indiscreta veedora Dina):

També na Dina

morir deguera

per ser vaivera

(vs. 15848-50)

Assenyalem, també, alguns paral·lelismes estrictament fraseològics entre les dues obres. Així, hi ha una mateixa referència bíblica d’ús general:

La comparació de les apetències sexuals de les dones amb la immensitat de la mar ﬁgura en ambdues obres:

així com l’expressió metafòrica sembrar espines ‘produir o difondre coses materials o immaterials que causaran efectes perjudicials’:

Trobem igualment reportada la poca inclinació a l’amor o la pietat expressada mitjançant la metàfora tenir el cor dur com una pedra:

així com el parell lèxic format pels noms de dos ocells femelles, la tortra i la coloma, que són dues referències molt generals en la literatura:

La col·locació glòria vana apareix a l’estrofa 675 i al vers 12100, respectivament. Igualment, ferir les roques ‘colpejar contra les roques’, però amb un signiﬁcat moralitzador semblant:

Un proverbi vulgar, El temps perdut no es pot cobrar, i un altre d’orígen bíblic, sovint atribuït a Salomó, Tres coses giten hom de casa: fum, pluja e mala fembra (Llibre de tres, 26), ﬁguren igualment a les dues obres contrastades, per bé que a l’Espill només com a referència desautomatitzada i parcial:

Finalment, observem que el versicle del Càntic dels Càntics que l’Espill adopta com a tema també havia estat literaturitzat per Guillem de Cervera:

3. OBRES DE FRANCESC EIXIMENIS

Morel-Fatio (1885) va considerar que el Llibre de les dones (1396), de Francesc Eiximenis, era una possible font de l’Espill, especialment els capítols 24, 54, 61, 97 i 301, els quals va reproduir com a apèndix al seu Rapport. Aplicant-hi el mètode de les concordances fràsiques, els possibles precedents de l’Espill no sols es troben als susdits capítols del Llibre de les dones, sinó també a la resta de l’obra d’Eiximenis,[7]com veurem a continuació, amb el benentès que, quan la concordança fràsica abaste també altres obres o autors coetanis, no podrem mostrar-la com a exemple de dependència directa de l’Espill respecte de l’obra d’Eiximenis.

La locució verbal tenir sang a l’ull, deﬁnida per diversos autors: ‘ésser irascible o puntós’ (DCVB, sang), ‘ser honrat, tenir vergonya, ser home de bé, etc.’ (PCC, S 299), ‘tenir un temperament enèrgic, promte a enfellonir-se’ (Miquel i Planas, 1950: 267), apareix usada al Terç del Chrestià (1384):

Mas si veen que y haja negú que’ls tingua l’ast al foch, o que haja sanch en l’ull, tantost baxen lur gatzara (cap. 121)

en un context exactament igual al que hi ha a l’Espill, el de les dones que només respecten

Matheu i Sanç va traduir el fragment de l’Espill sense fer servir cap imatge metafòrica:

Si brio tiene,

algo asistido

es, y temido

La locució adverbial sens cap ni centener, aplicable a persones que actuen sense seny ni fonament de raó, és usada per Eiximenis en dues ocasions, si més no:

No tenir cap ni centener (Terç, cap. 377)

Ni fus ni ﬁlosa, ne cap ne centaner (Llibre de les dones, cap. 11)

mentre que a l’Espill també n’hi ha un eco:

Sens centener

són la madexa

(vs. 7800-01)

en tots tres casos amb funció modalitzadora del discurs, en el sentit d’intensiﬁcar la manca de seny de les dones. També apareix al Tirant:

No hi trob cap ni centaner (cap. 132)

El proverbi D’armes i d’amors, a un plaer cent dolors, que denota que l’amor –i la guerra– comporta moltes més penalitats que satisfaccions, és esgrimit per Eiximenis en diverses ocasions:

Diu Titus Livius [...] que tres coses són a l’hom sobiranament plaents [...]: la primera sí és carnal amor, car diu que hom amant molt carnalment, a un gog que aja, ha cent dolors; la segona és fet d’armes... (Dotzè, cap. 717)

D’armes e d’amors, a un plaer cent dolors (Terç; PCC, G 1094)

Guarda quin càrrec és nodrir infants, car costen sens ﬁ, e a un plaer que n’hages, n’auràs cent desplaers (Llibre de les dones, cap. 32)

Dix l’eximpli que d’armes e d’amors, a un plaer cent dolors (Llibre de les dones, cap. 83)

i, amb la mateixa funció discursiva que presenta en algunes de les insercions d’Eiximenis, el retrobem a l’Espill:

i al Tirant:

D’amor [...] a un plaer, cent dolors n’aconsegueix hom (cap. 234)

El proverbi Per a tot buf hi ha baf, que indica que sempre pot haver-hi una rèplica, construït a partir del joc d’opòsits dels mots onomatopeics buf i baf, o variants, és usat per Eiximenis:

E si a tot buf no han baf... (Terç, cap. 121)

Que a tot buf aga baf (Llibre de les dones, cap. 87)

amb una signiﬁcació anàloga a la que té en un sermó de Sant Vicent Ferrer (citat per Roc Chabàs):

Mon ﬁll, porta al costat dret aquesta dagueta, e si degú te diu «bif», tu di-li «baf»; mostra mon ﬁll de qui és

Eiximenis també usa freqüentment una sola de les clàusules:

Tot és passat en un buf (Dotzè, cap. 604)

Axí’s perdria tot lo món en un buf (Dotzè, cap. 814)

La vida del món és passada en un buf (Dotzè, cap. 883)

En un buff s’haurà pensada la falsia (Llibre de les dones, cap. 11)

A l’Espill ﬁgura el proverbi amb una funció descriptiva del geni trencallós de la dona envers el seu marit, el narrador protagonista, i alhora intensiﬁcadora, en la mesura que acusa la muller de maltractar-lo:

Si responia,

sols digués «buf»,

havia «xuf»,

si deia «baf»,

tantost lo «çaf»

al cap sentia

(vs. 3034-39)

A la traducció de Matheu i Sanç s’empren uns altres elements de joc fonètic, amb pèrdua de càrrega semàntica:

Si respondia,

por dezir pan

dezía «dan»;

si digo sol,

al punto «col»

a ella se oía.

La locució fer del cel paella, ‘enganyar’, és usada freqüentment per Eiximenis:

Faran a tots sos súbdits del cel paella (Dotzè, cap. 606)

Fa l’hom del cel paella (Dotzè, cap. 781)

No s’enguanen la un a l’altre, ne’s diguen falsies, ne s’embacinen, ne’s façen del cel paella (Llibre de les dones, cap. 62)

Fer t’à del cel paella (Llibre de les dones, cap. 83)

Era d’ús molt general a l’edat mitjana, perquè també la trobem als Sermons de fra Vicent Ferrer (Schib 1977, 246):

Guardat-vos de llogre e de usura e de censals injusts [...]. No façats a Déu del cel paella

Déus bé sap què vol dir emprestar a censal; del cel li volen fer paella

i al Llibre de fra Bernat:

E ja’m volets fer en un pont

del cel paella?

(vs. 989-90)

Amb tots aquests precedents, la retrobem a l’Espill:

De carabassa

ne fan cistella,

del cel, paella

(vs. 5500-02)

al costat d’una altra locució de signiﬁcat sinònim, per tal de reforçar-ne el sentit. És obvi, doncs, que no es pot aﬁrmar una interdependència directa, en aquest cas, entre Eiximenis i l’Espill.

L’apotegma de sant Pau Val més casar que no cremar (Corintis, 7.9) apareix reportat al Llibre de les dones:

Per tal sent Pau, Prima Corinthiorum, dix axí: Cascú haja muyller, e açò per esquivar tota fornicació (cap. 64)

I, amb codiﬁcació diferent, a l’Espill:

Com dix Sent Pau:

més val casar

que no cremar

(vs. 10184-86)

en ambdós casos amb la fórmula d’inserció formada per la menció de l’autor de la citació i el verb de dicció dix.

El proverbi Qui s’allunya dels seus, l’aïra Déus, que adverteix que qui es deslliga de la seua família acaba lamentant-ho, és usat per Eiximenis, al Dotzè, i per Francesc de la Via, al Procés de la Senyora de Valor contra en Bertran Tudela:

Per tal diu l’exempli comú: Partex-te dels teus e aïrar-t’à Déus (cap. 720)

Haugatz com ho diu clar

aycests eximplis breus:

luny·t tu de los teus

e·z ayrar-t’à Déus

(vs. 2497-2500)

A l’Espill s’insereix amb funció argumentativa, com a conclusió moralitzadora del relat anterior:

També ﬁgurava als Refranys en prosa catalana glossats, perquè a la seua traducció castellana hi ha:

Quien de los suyos se alexa, Dios lo dexa (Refranes famosíssimos y provechosos glosados, VI.7)

El proverbi Tant va el cànter a la font que a la ﬁes trenca, signiﬁcant que la reincidència sol arribar a acabar malament (DCVB, trencar; no cita l’Espill), ﬁgura al Dotzè:

Diu hom que tant va lo cànter a la font ﬁns que trenca (cap. 597)

i a l’Espill:

Qui molt s’ensaja

a l’aigua anar,

ell ha llexar

lo coll o l’ansa

(vs. 3654-57)

És curiós observar que, dintre de la paremiograﬁa catalana, la codiﬁcació amb coll i ansa deu ser variant valenciana, ja que només es retroba al compendi de Carles Ros (1733) i al diccionari de Joaquim Martí Gadea (1891):[8]

Tantes voltes va el cànter a la font, qu’ell deixa coll o ansa (Ros)

Tantes voltes va el cànter a la font, que’s deixa l’ansa o el coll (Martí Gadea)

A la traducció castellana del refranyer perdut de ﬁnals del XV, Refranys en prosa cata lans glossats, també hi és el proverbi, amb una presència parcial que requereix la complicitat del lector (Conca, 1994: 514-516):

E no te olvides dezir el peligro del cántaro que muchas vezes va a la fuente etc. (Refranes famosíssimos y provechosos glosados, III.23)

Del proverbi A dona barbuda, de lluny la saluda, que aconsella fugir de dona madura, experimentada i amb autoritat, coneixem la menció d’Eiximenis, al Dotzè:

Per tal diu lo proverbi que a fembra barbuda, de luny la saluda; de luny o de prop, lo bastó té a prop (cap. 815)

i la inserció a l’Espill, on apareix en un context dialògic, partit en dues intervencions, entre el «bé dix» referit al capellà, que diu en versos anteriors:

Jo us vull trobar

muller barbuda,

una tenguda

en gran estima

(vs. 4236-39)

i el «diu la referta» del narrador, que és una fórmula d’inserció proverbial prototípica:

Lo capellà

quan me’n parlà

bé dix: «barbuda»;

«lluny la saluda»,

diu la referta

(vs. 4407-11)

Altres referències a la locució nominal dona barbuda es troben en un dels proverbis del Llibre de tres:

Tres maneres hi ha de fembres: fembra barbuda, mamelluda e collonuda

i en un vers del Col·loqui de dames:

Mes jo renec de la barbuda

(v. 490)

El proverbi Del vell, el consell, més ençà dels precedents grecs i llatins (Senectus primum consulenda), té com a primera documentació catalana coneguda la del Dotzè:

Han aconsellat les Escriptures e los Pares passats que tostemps degam aver los consells dels vells (cap. 715)

a la qual segueix la de l’Espill, amb una funció argumentativa, en remetre a la pròpia experiència del narrador, ja escarmentat, que vol ensenyar els joves:

Serà consell

de l’home vell

(vs. 707-08)

També n’hi ha una referència molt desautomatitzada al Tirant:

Pensà en si que aquest moro vell li daria algun bon consell (cap. 299)

i una altra reblada d’ironia, amb la prolongació de la segona clàusula en forma de comparació, a Lo somni de Joan Joan:

Car bé coneix que quants vells són

ensems ab ell,

són molt millors per a consell

que per a brega

(vs. 1410-13)

De la sentència bíblica Si un cec guia un altre cec, tots dos cauran a la fossa (Mateu, 15.14), a més de la referència que ja hem vist als Versos proverbials de Guillem de Cervera, n’hi ha abundant documentació catalana medieval:

Car si un orp vol guiar un altre, certes, ell matex cau en la fossa tot scientment, e l’altre après (Llibre del tresor, II.61)

Car si lo un sech porte l’altre, los dos cauran de necessitat lo un darrere l’altre (Flors de virtut, 20)

Cech menador e ductor de l’orb (Dotzè, cap. 774)

Car, com diu Jesucrist, si lo cech mena al cech, endòs caen en la fòvea (Llibre de les dones, cap. 265)

Car, com dix lo Salvador, si lo cech guia o mena a altre cech endós cahen e’l pou o en la fòvea (Llibre de les dones, cap. 322)

Després d’això, la retrobem als llibres primer i segon de Lo Cartoixà:

No pot un cech guiar a l’altre, y si’l guia los dos caen en la fossa (I.39)

Cecs i guia de cecs, la ceguedat sua porta en error los altres. Si lo cec guia, abduis en la fossa caen (II.47)

i a l’Espill, amb una funció argumentativa, ja que hi actua com a citació d’autoritat que conﬁrma l’asseveració anterior:

Sacerdots llecs,

guiadors cecs:

si cec orb guia

erren la via,

caen abdós

dins en lo fos

(vs. 13197-02)

És digne de ser observat que, malgrat totes aquestes encunyacions catalanes, a l’obra La vesita, de Joan Ferrandis d’Herèdia, ja s’hi intertextualitza en castellà, amb una inserció parcial que reclama la complicitat del receptor (Romeu ed., 1962: 71):

Anem, que per mi diran

que Quando los ciegos guian...

De la locució verbal metre el coltell en mà de foll, ‘anar a perdició per deixar els assumptes importants sota la responsabilitat de gent orada’, no coneixem altre precedent que l’abundant ús que en fa Eiximenis, bé tota sola o bé formant part d’un proverbi, al Dotzè:

Posar lo coltell en mà d’om furiós (cap. 470)

Posar senyoria em mans d’om orat és posar lo coltell en mans d’om furiós (cap. 497)

Posar regiment en mans d’om axí dolent [...] és posar coltell en mà d’om furiós (cap. 500)

Com deya Sèneca: posar juy en mà d’om de mala consciència no és sinó posar lo coltell en mà d’om furiós (cap. 586)

Diu l’eximpli que posar regiment en mà d’om furiós e irós és posar lo coltell en mà d’om orat (cap. 619)

A l’Espill ﬁgura amb funció modalitzadora, intensiﬁcant la perdició de qui es ﬁa de les dones, que resol el seu signiﬁcat enllaçant els versos que contenen la locució amb el vers inicial d’aquest passatge (tot de frases amb signiﬁcació metafòrica semblant):

La sentència bíblica No s’han de llençar perles als porcs, que Miquel i Planas (1950: 339) designa com a «reminiscència evangèlica» i deﬁneix així: «Indica que és inútil oferir coses de preu a qui no és capaç de comprendre’n i apreciar-ne el valor», prové de l’Antic Testament –«Un anell d’or al nas d’un porc: és la dona bella, però sense discreció» (Proverbis, 11. 22)– i la repesca el Nou –«No doneu als gossos les coses santes, ni llenceu les vostres perles davant dels porcs» (Mateu, 7.6). En català, la cita Eiximenis al Dotzè:

E avem Proverbiorum XI: Circulus aureus in naribus suis mulier pulcra et fatua, e vol dir que bellea en fembra folla és axí com qui posava un anell d’aur al morro d’una truja (cap. 850)

l’usa Lo Cartoixà

Ni les margarites i pedres precioses de la excel·lència dels consells evangèlics no vullau posar-les davant los porcs (I.39)

i la intertextualitza l’Espill:

Perles sembrar

als porcs davant

(vs. 7984-85)

de forma desautomatitzada, amb funció conclusiva de l’enﬁlall de metàfores que segueixen el vers: «Qui les doctrina...» (v. 7957).

El proverbi L’experiència és la mare de la ciència el menciona Eiximenis, ben glossat, a mig camí entre l’apotegma d’Aristòtil i el proverbi vulgar:

Car diu hom: Quaix la experiència fa l’om mestre; e Aristòtil posa, en lo començament de sa Methafísica, que mills obra aquell qui ha la experiència que aquell qui sap la art sens experiència. E diu que dix Polus que inexperiencia fecit casum, ço és, que defalliment de experiència fa l’om errar (Dotzè, cap. 715)

Posteriorment, només l’hem retrobat a Lo Cartoixà:

Experiència és mestra de totes les coses (I.2)

i a l’Espill, reforçant el valor de veritat dels enunciats anteriors i posteriors:

Experiència

ne fa sciència

e bastant prova

(vs. 13549-51)

El proverbi Massa familiaritat engendra menyspreu, indicant que no s’ha d’abusar de les amistats, també podria procedir d’un apotegma d’Aristòtil, com diuen alguns testimonis, o podria ser d’ascendència bíblica:

A la casa del proïsme, fes-t’hi rar, perquè no se n’atipi i t’avorreixi (Proverbis, 25.17)

En qualsevol cas, el trobem profusament utilitzat per Eiximenis:

E açò posa Aristòtil dient: Quod nimia familiaritas parit contemptum; e vol dir que massa familiaritat engenrra menyspreu (Terç, cap. 129)

Com diga Aristòtil que massa familiaritat ensenya menyspreu (Dotzè, cap. 611)

Ne tant que los dits súbdits lo menyspreen per massa familiaritat (Dotzè, cap. 622)

A Flors de virtut també és atribuït a Aristòtil:

Aristòtil diu que molta amistança o familiaritat engendre menyspreu (cap. 20)

A la Vita Christi es troba una intertextualització gairebé idèntica a la del Terç:

Segons és scrit: Quot nimia familiaritas parit contemptum, car molta familiaritat engenra menyspreu (cap. 5)

i a l’Espill llegim, aplicat a la manera d’actuar de les beguines:

Massa privar

causa menyspreu

(vs. 13832-33)

La locució verbal no tenir fus ni ﬁlosa, ‘estar en oci, sense fer feina’, la usa Eiximenis al Llibre de les dones:

Axí que no tinga en res ni fus ni ﬁlosa (cap. 11)

Ne té fus ne ﬁlosa (cap. 83)

I es retroba a l’Espill, amb la mateixa funció desqualiﬁcadora de les dones:

Aní per strados

de les senyores:

punts ni tisores

no s’hi tocaven,

ni es practicaven

fusos, ﬁloses

(vs. 3416-21)

Encara hi ha moltes altres unitats fràsiques que coapareixen a les obres d’Eiximenis i a l’Espill, com ara tocar el foc; més que més; de tornes; a guisa; tenir (molts) fums; ple de vent; amar i témer; hom deu amar Déu i el proisme; benaurat és qui per mal d’altri es castiga; a poc a poc; de mal en pitjor; tantost o tard; de çà, de llà; dret i envers; el temps perdut no es pot cobrar... Tot plegat fa que puguem aﬁrmar, sense gaire risc d’error, que hi ha dependència fràsica de l’Espill respecte de les obres d’Eiximenis.

4. OBRES DE FRANCESC DE LA VIA

El mateix mètode de les concordances fràsiques ens permet detectar la presència coincident d’unes mateixes unitats fràsiques en les obres de Francesc de la Via, documentat a Girona a començament del segle XV, i en l’Espill, les quals podrien donar lloc a concloure que les primeres han estat conegudes per l’autor del segon.

De la locució verbal fer tenir cresol sense oli, ‘considerar que algú és beneit, que pot ser dominat’, n’hi ha una variant usada al Llibre de fra Bernat i una altra a l’Espill:

totes dues usades amb una mateixa funció desqualiﬁcadora envers les dones.

La col·locació tenir-se per dit, ‘tenir present que ens han dit o advertit una cosa, o que l’hem entesa’ (DCVB, tenir) o bé ‘creure amb seguretat, considerar segur’ (DCVB, dit), ﬁgura tres vegades al Llibre de fra Bernat:

També apareix al Curial e Güelfa, en més d’una ocasió:

Mas, tenga’s per dit que, si altre jorn io l’encontre ab ella, io la hi toldré (II.20)

Io’m tench per dit que en aquells dels scuts negres romandrà vuy la honor de la plaça (II.45)

i al Tirant lo Blanc:

Com los moros veren que l’estol de Tirant ixqué del port ab totes llurs fustes que se’n portaven tingueren-se per dit que se n’anaven ab lo guany, perquè havien molt guanyat (cap. 418)

A l’Espill la trobem en un parell d’ocasions, amb una funció d’advertiment:

És obvi que, en aquest cas, no s’hi pot deduir cap relació de dependència de l’Espill respecte de cap de les altres obres esmentades.

La col·locació fer punya, ‘esforçar-se’ (DCVB, punya), ﬁgura intertextualitzada al Llibre de fra Bernat:

Lo mesqui feya sa ponya

no fos sentit

(vs. 1823-24)

al Procés de la Senyora de Valor contra en Bertran Tudela:

Fayt·avetz vostra ponya

de far m’empresonar

(vs. 1944-45)

en un vers d’Ausiàs March:

Per tu encontrar, nit e jorn faç ma punya

i a l’Espill, on s’insereix amb una funció intensiﬁcadora de l’acció del narrador per aconseguir sobreviure i aprendre:

A peu aní

en Catalunya,

on ﬁu ma punya

(vs. 968-70)

Com en el cas anterior i en altres, hi ha coincidència però no se’n pot assegurar la interdependència. Aquesta col·locació degué caure en desús ja al segle XVI, perquè en les cinc primeres edicions de l’Espill hi posava «a peu aní / seguint fortuna / en Catalunya», i fou Morel-Fatio qui va restituir la lliçó original del manuscrit.

La col·locació denominativa Jorn de Ninou, ‘primer dia de l’any’ (DCVB, Ninou), apareix formant un vers al Llibre de fra Bernat i igualment, en dos llocs, a l’Espill:

La locució verbal al·legar corona, amb la variant valdre corona, ‘fer un reu declaració d’ésser clergue per tal de tenir certs privilegis en la pena judicial que ha de sofrir’ (DCVB, corona), és usada al Llibre de fra Bernat i a l’Espill:

També hi és al Tirant:

Per lo matí al·legà corona, e lo Rei manà que no li donassen sinó quatre onces de pa e quatre d’aigua (cap. 110)

La fórmula comissiva Llamp et feresca!, amb la qual l’emissor desitja que prenga mal el destinatari, ﬁgura amb la mateixa funció modalitzadora de maledicció envers les dones al Llibre de fra Bernat i a l’Espill:

La locució verbal jugar amb dau fals, ‘obrar amb mala intenció, amb traïdoria’ (DCVB, dau), apareix al Llibre de fra Bernat i a l’Espill:

E porten l’hom així com fals dau

(v. 564)

Car ab fals dau

lo marit juga

(vs. 6298-99)

en contextos semblants referents a les relacions d’engany entre l’home i la dona.

Del proverbi El fals amic, amb el bec te pic i amb la mà t’abric, que té la variant El fals amic, amb les ales us cobre i amb el bec us pic i que «signiﬁca que molts, tot amanyagant i prometent protecció, danyen i perjudiquen amb els seus actes» (PCC, B 593), presenta una intertextualització al Procés de la Senyora de Valor contra en Bertran Tudela i una altra a l’Espill:

També és present a Lo procés de les olives, en dos llocs:

Cobrint ab les ales, ab lo bec vos piquen

(v. 1424)

Amic de dos cares,

que us cobre ab les ales i us pic ab lo bec

(vs. 1433-34)

La inserció literària de la sentència bíblica Creixeu i multipliqueu-vos, que és una referència d’ús general, apareix al Llibre de fra Bernat:

Senyer, de vos soy fort dubtants

com me reptats,

e par me que vos no cregats

los mants de Deu,

mostrant en l’avangeli seu,

e diu aixi:

Crescite multiplicamini

Adonchs, appar

que vos no volets observar

la scriptura

(vs. 330-339)

i a l’Espill, en diversos passatges:

També fi gura al Tirant:

Creixeu e muntiplicau lo món e ompliu la terra (cap. 254)

Hi ha més unitats fràsiques coincidents entre les obres de Francesc de la Via i l’Espill, com ara: anar i venir; a (gran) tort; d’avui més; qui s’allunya dels seus, l’aïra Déus; de cert; de mal en pitjor; per ma fe!; e com!; adés..., adés...; donar (bon) recapte; dir les hores; per Déu!; dret i envers; fer del cel paella; qui ha fet el mal, que pagui la pena; donar escac pel roc; blanc com la neu; de bon grat... Com en el cas d’Eiximenis, també és constatable la dependència fràsica de l’Espill respecte de les obres de Francesc de la Via.

5. LO CARTOIXÀ DE LUDOLF DE SAXÒNIA, TRADUÏT PER JOAN ROÍS DE CORELLA

Amb el nom de Lo Cartoixà és coneguda la Vita Christi escrita pel monjo cartoixà Ludolf de Saxònia (circa 1295-1377), una obra que va anar creixent en difusió i autoritat des de la ﬁdel segle XIV ﬁns ben entrat el XVI, més per les glosses de caire teològic que conté que per la vida estricta de Jesucrist que relata, ja ﬁxada altrament als Evangelis i glossada i ampliﬁcada a tort i a dret. Una de les primeres traduccions en llengua vulgar va ser la catalana, feta a València pel cavaller i mestre en sacra teologia Joan Roís de Corella (1435-1497), que la degué dur entre mans durant molts anys, però que no l’acabà de veure impresa.[9]

Crida l’atenció que una obra tan important com Lo Cartoixà no haja merescut més atenció ni tinga cap edició moderna. De l’estudi de la relació entre Lo Cartoixà i l’Espill, que afecta sobretot la part devota i bíblica de l’Espill, encara que no es limita a aquesta, me n’he ocupat en diversos treballs (Guia 1999, 2000, 2002). Aquest estudi consisteix fonamentalment en la recerca i valoració de concordances lèxiques i fràsiques entre ambdues obres, les quals apareixen normalment al voltant d’un mateix motiu temàtic. Quan parlem de concordances lèxiques ens referim, exactament, a agrupaments d’unitats lèxiques concordants entre ambdues obres. De vegades, quan hi ha un d’aquests agrupaments lèxics concordants al voltant d’un mateix motiu, és a dir, una coaparició lèxica, hom podria pensar que les coincidències són degudes a una font comuna (indeterminada i llatina); tanmateix, aquesta explicació pecaria de simplista (normalment, es tracta d’un recurs per fugir d’estudi), en no tenir en compte el fet que som al davant de dos textos catalans, l’un en prosa (traduït del llatí) i l’altre en vers (de creació), els quals difícilment podrien donar, si fossen versions independents (fetes a partir d’un mateix motiu), solucions coincidents lingüísticament en un grau tan alt.[10]Pel que fa a les concordances fràsiques, quan les unitats fràsiques concordants són d’ús més general, no serà possible deduir l’existència d’una relació directa entre els fragments corresponents d’ambdues obres, si no és que hi ha presents altres elements concordants, com ara unitats lèxiques coincidents, associades al voltant de la unitat fràsica concordant. A continuació, faig una exposició actualitzada, però encara no exhaustiva, de les concordances entre Lo Cartoixà i l’Espill, seguint l’ordre de la primera obra i marcant en lletra cursiva les unitats lèxiques i fràsiques concordants.

Pròleg de Lo Cartoixà

Al darrer paràgraf del «Pròlech al Primer del Cartoixà», l’autor aﬁrma:

Serà partit en quatre parts aquest llibre...

i, a continuació, les descriu sumàriament.

A l’Espill, al ﬁnal de la quarta part del Prefaci, s’hi diu:

Serà partit

en quatre tals

parts principals,

com la present,

lo pròleg fent

(vs. 734-38)

i, a continuació, s’hi explica el contingut de cada part.

Llibre primer de Lo Cartoixà

Al capítol primer, com a presentació sinòptica del contingut de tota l’obra, llegim:

La catòlica sgleia, única simple fecunda coloma, mare nostra, als humils ﬁlls qui en Jesús engendra, un excel·lent past entre els altres los presenta, que és lo seu spós Jesús, Déu i home. Aquest és lo tema (I.1)

De forma concordant i amb una funció anàloga, al començament de l’Espill també s’empra la mateixa fórmula d’inserció discursiva:

Ço diu lo tema:

«Sicut lilium inter spinas

sic amica mea inter ﬁllias»

(vs. 46-46ter)

Als sermons, és bastant habitual la presència inicial d’una menció al tema,[11]però la singularitat de la concordança que ens ocupa es troba en la semblança fràsica i, sobretot, en el fet de ser enunciat el tema per a tota una obra literària molt llarga. A Lo Cartoixà hi ha, una mica més endavant, una espècie de teorització d’aquesta pràctica, atribuïda als autors jueus:

Comença sant Mateu lo seu evangeli dient Llibre de la generació de Jesucrist, ﬁll de David, ﬁll de Abram. Scriví en hebraic sant Mateu lo seu evangeli i és consuetud dels jueus, quan scriuen, intitular lo principi del llibre, quasi un tema, de la matèria que tracta (I.7)

Al capítol tercer, en parlar de les esposalles de la verge Maria amb Josep, s’hi expressa l’opinió més generalitzada sobre el parentiu entre tots dos:

Alguns doctors opinen que Josef i la verge sposa cosins germans eren i fon entre ells verdader matrimoni, segons llargament lo Mestre de les Sentències i altres declaren (I.3)

A continuació, s’hi manifesta l’existència d’opinions diferents sobre el vot de virginitat que feren els esposos, en els següents termes:

Ab voluntats concordes virginitat votaren i, ab tot que molts excel·lents doctors axí opinen, però altres moderns subtilment consideren... (I.3)

A l’Espill, al voltant precisament d’un altre tema marià –el de la concepció immaculada, en el passatge substituït de la primera edició–, la disparitat d’opinions s’hi presenta d’una manera molt semblant, amb força concordances lèxiques:

Pluralitat

de doctors sants,

grans, discordants

d’opinió,

la qüestió

ret fort dubtosa,

diﬁcultosa / de decidir.

[...]

Alguns moderns...

(vs. 10700-17)

Especialment signiﬁcativa és la menció comuna a alguns doctors moderns, presentats en ambdós textos com a discordants de l’opinió més generalitzada i antiga.

En aquest mateix capítol tercer, en parlar de la verge Maria, s’hi personiﬁquen dues virtuts així:

Eren les dos guardes de la senyora nostra humilitat i virginitat (I.3)

I al llarg del capítol cinquè torna a aparèixer aquest emparellament lèxic en relació amb Maria:

Diu sant Bernat: benaventurada Maria, a la qual humilitat i virginitat no falliren (I.5) Has-la trobada ab llum de pura consciència, en llanterna de humilitat profunde, fabricada de virginitat púdica i casta (I.5) Es nomena en lo psalm ﬁll de serventa i no ﬁll de verge: on se mostra que la humilitat més que la virginitat li fon accepta (I.5)

A l’Espill, com a virtuts que caracteritzen la verge Maria, llegim:

Humilitat,

virginitat

és llur empresa

(vs. 10663-65)

Aquest agrupament lèxic no es troba en Wittlin (1991), ni al Vocabulari de la llen gua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint Germain, ni en cap de les obres catalanes consultades del segle XV.

Al capítol quart, De la concepció de Joan Baptista, en parlar del sacerdot Zacaries, pare del Baptista, s’hi diu:

Hom pot observar que en la traducció es fa una ampliﬁcatio, on es repeteix el mot timiama i se’n dóna la deﬁnició, substituint el darrer incensum per «lo thimiama, que era perfum que de encens i altres gomes odoríferes se componia», explicant-lo com si fos aquesta la primera vegada que s’introduïa el mot en un text català. En altres dos passatges de Lo Cartoixà reapareix:

A l’Espill, en l’episodi dedicat a la beguina (segona part del llibre segon), es troba també el mot timiama, incorporat amb tota naturalitat en català:

Lo llit volia,

lla on dormia,

ﬂux, moll e bla,

egual e pla:

ab ﬂors e rama,

ab timiama

lo perfumava

(vs. 4095-101)

Així doncs, hom pot pensar, raonablement, que el timiama que perfuma (a l’Espill) deriva d’aquell timiama que era perfum (a Lo Cartoixà). Al capdavall, són les dues úniques mencions conegudes que n’hi ha en textos catalans.

Miquel i Planas (1929-1950: 310), seguint Roc Chabàs (1905: 307), diu que aquest perfum és una

preparació odoríﬁca, la fórmula de la qual és donada en l’Exode (XXX, 34-35) [...] el mot llatí thymiama ab què allí és designada la composició, és traduhit en les Bíblies castellanes y franceses per la paraula genèrica perfum.

Segons el DeCat, del llatí vulgar thymania/tumania, d’ascendència grega, derivaria el mot català tomanyí/tomaní (documentat l’any 1500), nom d’una planta aromàtica que «encara avui és usual posar entre la roba (en calaixeres, prestatges, etc.) per la bona olor amb què tapen tota rancior de bugada». Tanmateix, la Bíblia de Montserrat no ha optat ni per timiama ni per tomanyí, sinó que ha fet igualment que les castellanes i franceses, ha usat el mot genèric perfum i ha evitat, en català, el llatinisme timiama. Així, ha traduït el títol i l’inici del capítol trenta de l’Èxode –De altari thymiamatis. Facies quoque altare ad odolendum thymiama...– com Construcció de l’altar dels perfums. Faràs un altar on fumegi encens...; el subtítol que precedeix el versicle 22 d’aquest capítol –De oleo unctionis et de thymiamate– com L’oli per a la unció; i els apartats 34-35 –Dixitque Dominus ad Moysen: [...] faciesque thymiama compositum...– com Javhè va dir a Moisès: [...] faràs un perfum...

A la vista de tot això, podem concloure, sense gaire risc, que els esments reportats més amunt del terme timiama –alguns a Lo Cartoixà, quan s’introdueix el mot al català, i només un a l’Espill– contenen les úniques documentacions catalanes conegudes d’aquest terme i res no fa pensar que haja estat mai d’ús general, en català, ni al segle XV ni posteriorment. Això fa altament improbable que siguen incorporacions al català independents.

Al capítol setè, De la genealogia del Senyor, a partir del començament de l’evangeli de Mateu s’hi explica la condició diversament i altament important dels ascendents de Jesús, com ara la de patriarca i sacerdot d’Abraham i la de rei de David:

Perquè Abram fon primer i principal entre els patriarques i David entre els reis de Judea, i als dos principalment foren fetes les promeses que de la sua generació naixeria lo rei Messies, i perquè la dignitat sacerdotal per Abram i la règia per David se mostràs en Jesús, rei i sacerdot [...] ﬁgurat rei en David, en Abram sacerdot [...] per mostrar que la generació del senyor en quant home venia de Abram, que fon principal patriarca, i de David, principal rei de Judà, i axí havien promès lo seu adveniment tots los profetes... (I.7)

A l’Espill, en parlar de la genealogia de la verge Maria, s’hi diu:

Filla tan santa

de sants parents,

jutges sabents,

patriarcals

e profetals,

e sacerdots

sants e devots,

e dels reals

a Déu lleals,

de fet fon nada

(vs. 11066-75)

Així doncs, a les dues obres (catalanes) hi ha un mateix agrupament lèxic al voltant d’un motiu semblant. Dintre del mateix capítol setè, com a contrast al fet que, en la genealogia, «s’hi compten reis, ducs i prínceps», s’hi aﬁg:

Però aquell que creiè que era son pare, i lo qual com a pare reveria, era un fuster pobre, i la sua verge mare una pobrelleta texidora (I.7)

Lo Cartoixà repeteix posteriorment, en diverses ocasions, els esments a aquestes feines artesanals i casolanes:

portava la verge senyora [...] cosint, ﬁlant i texint la sua pobra vida i Josef exercint l’art de fusteria [...] mira lo que de les sues mans obra: no brodadures ni costures curioses [...] no t’oblides que mires i contemples lo prom Josef fuster (I.13)

Del prom spós tanta mansuetut [...] li adobava aquelles pobretes robetes que de les sues mans havia texides i cosides (I.14)

ajudava a Josef, que pensaven era son pare, i a Maria texidora, mare sua [...] Josef se posà a la faena de la sua pobra fusteria i al teler o a cosir la solícita senyora (I.16)

cosint, ﬁlant i texint governava aquell qui tot lo món governa (II.20)

Tot això concorda exactament amb el que es diu a l’Espill:

Tenint a prop

de son mester

lo prom fuster

–en fusteria

o ferreria

ell s’afanyava–

ella guanyava

en teixidures,

tallar, costures,

molt temps ﬁlava

(vs. 11194-203)

Que Josep era fuster i que Maria teixia i ﬁlava potser es podria trobar en altres textos piadosos catalans anteriors (els quals, tanmateix, caldria posar de manifest). Però les concordances dels termes prom i costures, a més de les altres, en el context en què es produeixen, semblen indicar una relació directa entre les dues obres.

La locució verbal comparativa depurar-se al foc, com l’or, que indica el fet de quedar totalment net d’impureses, es troba reiteradament usada, amb variants, a Lo Cartoixà:

Diu sant Agustí: lo que fa al ferro la lima, lo que fa lo foc a l’or, que l’apura, lo que fa lo ﬂagell al gra que’n leva la palla, açò fa la tribulació al just home (I.8)

Axí com en lo foc l’or, axí la fe en les tentacions se mostra (II.3)

Axí com l’or, que en lo foc se purga (II.11)

I com a foc apuren l’or de la lliga (II.23)

i només amb una ocurrència, a l’Espill:

Ves on t’apures

al foc, com l’or;

com fènix mor

home ja vell

(vs. 12396-99)

En la primera de les recurrències de Lo Cartoixà, no sols hi ha el mateix verb, apurar, que a l’Espill, sinó que, incidentalment, hi ha una altra concordança lèxica, la del mot home, usat igualment al voltant de la locució, en un text i l’altre.

Al capítol novè, De la nativitat del Senyor, s’hi descriu com la verge Maria embolcalla i adora el seu ﬁll:

Pres lo ﬁll en les sagrades mans la verge donzella mare i, los genolls posats en terra, adorà’l Déu i home, i oferí’l a Déu son pare en odorant sacriﬁci, i en draps lo embolicà, que vol dir bolqués i robetes velles (I.9)

d’una manera semblant a com es fa a l’Espill:

Ab gran perícia

lo embolcà

e l’adorà

latriament:

fon certament

la verdadera

de Déu primera

adoradora

(vs. 11476-83)

Es tracta, doncs, d’un altre agrupament lèxic comú (adorar, Déu, embolcar), al voltant d’un mateix motiu temàtic.

Al mateix capítol novè, es decriuen diferents virtuts i gràcies de la verge Maria:

Totes aquestes veritats concordes studiava i guardava, perquè del seu studi ho prenguessen los coronistes apòstols i evangelistes. Diu sant Jeroni: romàs aprés de l’ascensió de son ﬁll la nostra senyora per instroir los apòstols... (I.9)

de la mateixa manera que a l’Espill:

Bé fon preicant

instruïdora,

referidora

als cronoquistes,

evangelistes,

e dels deixebles...

(vs. 11864-69)

Salvada la sinonímia apòstols / deixebles, la concordança temàtica i lèxica (cronistes, evangelistes, instruir) és extraordinària.

Encara al capítol novè, com abans al capítol segon, s’hi esmenta el Camp de Damasc, que ja havia aparegut en un capítol anterior:

Devallà la bondat divina [...] al camp de Domàs [...] i de aquella terra que encara stava llimosa [...] creà Adam, primer pare nostre, i de aquí el transportà en lo paraís terrenal (I.2)

Lo Camp de Domàs, on de la terra roja fon creat lo primer pare (I.9)

A l’Espill també hi és, un parell de vegades, amb algunes unitats lèxiques que hi van associades:

Per Ell creat

en lo vert prat

camp de Domàs

on no hi romàs,

mas apartat

fon transportat

en paraís

(vs. 10293-99)

Ab maestria

imposà nom:

Adam a l’hom,

Eva a la dona.

«Adam», camp sona

vermell o roig;

«Eva», mal goig,

maldició,

perdició,

e remor d’ossos,

boca e mossos,

plor s’interpetra,

segons la lletra

(vs. 10344-56)

En relació amb aquest segon fragment, Chabàs (1905: 331) diu que «Adam signiﬁca, efectivamente, tierra roja», que «Eva signiﬁca, propiamente, la que vive o da vida (Genesis, III.20)», que «lo demás lo saca Roig de su imaginación» i que la lletra de referència és «la Sagrada Escritura». Miquel i Planas (1929-1950: 357) cita i reprodueix l’anotació de Chabàs, tret que substitueix roja per verge:

Adam signiﬁca pròpiament terra verge. Lo demés ho treu en Roig de la seva imaginació. No obstant, podria molt ben ésser que les altres interpretacions que dóna l’autor dels noms Adam y Eva, fossin deduhides de les lliçons del Gènesi en altres llengües o dialectes, pels signiﬁcats que en aquestes tinguessin aytals mots. És lo que sembla voler expressar en Roig afegint després segons la lletra.

Cantavella (1992: 119) fa la correcció de les remissions a la imaginació de Roig o a altres versions del Gènesi, dient:

Tanmateix, la interpretació és més simple; la lletra al·ludida són les Etimologies de sant Isidor (VII, 6, 5-6): «Eva interpretatur “vita”, sive “calamitas”, sive “vae”. “Vita”, quia origo fuit nascendi; “calamitas”, sive “vae”, quia praevaricatione causa extitit moriendi. A cadendo enim nomen sumpsit “calamitas”. Alii autem dicunt: ob hoc Eva vita et calamitas appellata, quia saepe mulier viro causa salutis est, saepe calamitas et mortis, quod est “vae”».

Aclarida la qüestió de la font isidoriana, però, Cantavella s’oblida d’Adam, mentre que Carré (2006: 726), tot citant-la, incorpora Adam i en fa el resum:

Segons sant Isidor (VII, 6, 5-6), Adam vol dir que és ‘fet de fang’, mentre que Eva signiﬁca ‘calamitat’ (perquè provoca dolor en l’home), ‘vida’ (perquè és l’origen del néixer) i ‘ai de tu!’ (perquè és causa de la mort).

Al capítol cinquè, Lo Cartoixà ja conté alguna referència etimologista sobre aquests noms:

Adam fon de terra verge [...] Eva llegida per lo contrari vol dir ave: Ave sens maledicció signiﬁca (I.5)

però el que ací volem destacar és, principalment, la referència al color de la terra d’Adam, que és roja, un adjectiu coincident a Lo Cartoixà i a l’Espill, sense que coneguem cap altre text que així ho especiﬁque. Podem dir, doncs, que el conjunt de concordances lèxiques i fràsiques entre ambdues obres, en el desenvolupament d’aquest motiu, resulta notable: Camp de Domàs, crear, roig (terra o camp), Adam, transportar en paradís... D’altra banda, la referència al Camp de Damasc, l’indret on alguns intèrprets de la Bíblia suposen que Déu va crear Adam abans de posar-lo al Jardí de l’Edèn, també es troba al Triümfo de les dones, de Corella:

Dien encara més aquests inútils defensors de nostra condició, l’ésser de nosaltres hagué principi en lo ternal paraís, lo primer home en lo camp damacè; oblidant-se que el lloc a l’essència d’algú neguna perfecció porta.

Llegim al mateix capítol novè un fragment de text, amb determinades unitats lèxiques i fràsiques:

Floriren les vinyes de bàlsem a la hora que el Senyor naixia, mostrant que venia en lo món la vera sarment de bálsem que sanaria nostres nafres (I.9)

Pulsuz fraqment bitdi.