Kitabı oxu: «Dénia. La ciutat i el castell»

DÉNIA

LA CIUTAT I EL CASTELL

L’ARQUITECTURA MILITAR BALUARDADA

(SEGLES XVI-XIX)

DÉNIA
LA CIUTAT I EL CASTELL

L’ARQUITECTURA MILITAR BALUARDADA

(SEGLES XVI-XIX)

Josep Ivars Pérez

AJUNTAMENT DE DÉNIA

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

El projecte inicial d’aquest treball va obtenir la XII Beca d’Investigació Roc Chabàs atorgada per l’Ajuntament de Dénia (2009) amb un jurat integrat per Antoni Banyuls i Pérez, Joan Iborra Gastaldo, Vicent Olmos i Tamarit, Joseba A. Rodríguez Aizpeolea, Juan Sancho Noguera i Rosa Seser Pérez.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Josep Ivars Pérez, 2015

© D’aquesta edició: Ajuntament de Dénia, 2015

Universitat de València, 2015

Coordinació editorial: Maite Simon

Correcció: Elvira Iñigo i Ofèlia Sanmartín

Disseny de l’interior i maquetació: Inmaculada Mesa

Imatge de la coberta:

Detall del plànol geomètric de la ciutat i el castell de Dénia,

de Thomás M. de Aguirre i Antonio Bolano (c. 1811)

Disseny de la coberta:

Celso Hernández de la Figuera i Maite Simon

ISBN: 978-84-370-9884-5

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

L’INICI DE L’ARQUITECTURA BALUARDADA AL REGNE DE VALÈNCIA, A LA FI DEL SEGLE XV o, més aviat, primeres dècades del XVI, coincideix també amb l’inici d’una llarga crisi mai superada, que es manifesta en diversos fronts: econòmic, social, d’identitat, absència d’objectius, pèrdua de poder, etc. Si amb els Trastàmara, principalment amb Alfons el Magnànim, el regne assoleix possiblement l’etapa de màxima esplendor, amb fets que avui ens semblen extraordinaris, com la conquesta del regne de Nàpols, serà també amb els Trastàmara, durant el regnat de Ferran II, quan el regne evidencie signes de feblesa. La confederació catalanoaragonesa, que havia estat una de les corones més bel·licoses i poderoses de l’edat mitjana, i havia senyorejat per tota la Mediterrània, a partir d’ara esdevindrà, i cada dia més, una caricatura de l’esplendor passada.

Amb el casament del darrer Trastàmara amb Isabel I de Castella i, sobretot, amb l’arribada de la dinastia dels Àustria, la Corona de Castella tindrà un paper hegemònic dintre de la península, tènue durant el segle XVI, asfixiant en el XVII. L’arribada de metalls preciosos de l’Índia finançava un exèrcit i unes campanyes militars dirigides i controlades per la Corona de Castella; la Corona d’Aragó, amb diferents regnes i furs propis, possiblement molestava més que ajudava els interessos dels Àustria.

La importància militar del Regne de València s’havia diluït. La donació o venda de senyorius a la noblesa castellana, la diferència d’interessos amb la política dels Àustria, el seguiment fidel dels projectes de la Corona de Castella per part de la noblesa valenciana, la cada vegada més difusa identificació amb la Corona d’Aragó, etc., comportà una contínua davallada d’identitat, encara no frenada. Pot ser que l’enfrontament de les Germanies siga també un intent, fracassat, de redreçament. Si amb la Corona d’Aragó el Regne de València era una peça clau, ara, amb un peu dins i l’altre fora, havia perdut el nord. I sense nord, sense projectes identitaris, no anava enlloc. No va anar enlloc.

La crisi del Regne de València es manifestà també en l’arquitectura militar. Un regne que durant l’època medieval, amb població escassa i limitats mitjans econòmics, havia estat capaç d’alçar imponents recintes emmurallats –Alcoi, Castelló, Cocentaina, Nules, València, Vila-real, etc.–, reformar i modernitzar les fortaleses andalusines –Dénia, Xàtiva, Alacant, etc.–, conquerir noves terres –Sicília, Sardenya, Nàpols– junt amb la resta de membres de la Corona d’Aragó…, que havia estat capdavanter en l’ús de l’artilleria pirobalística i en la construcció de noves fortaleses adaptades, amb una important armada, s’enfonsà de sobte.

Consegüentment, com a la resta de la Corona d’Aragó, la investigació històrica i arquitectònica s’ha fet més ressò de l’època medieval –els recintes urbans dels segles XIII i XIV, l’arquitectura gòtica, els constants enfrontaments amb el substrat indígena islàmic, etc.– que de l’etapa moderna. L’estudi de l’arquitectura baluardada ha ocupat sempre un lloc secundari: en part per tractar-se generalment d’una arquitectura projectada i executada per autors forans –cosa que és una veritat a mitges–, en part perquè identifiquem l’arquitectura gòtica amb els orígens del regne i els moments de màxima esplendor.

La davallada per la crisi, unida a l’escassa investigació, ens deixa un vocabulari pobre i castellanitzat tant per a l’arquitectura com per a l’armament. Ho explica més bé Martí de Riquer (1968: 16): «el català, en perdre a partir del segle XVII la seva aplicació a la terminologia militar, l’ha anat oblidant». Potser caldria parlar més aviat del segle XVI que del XVII, almenys al Regne de València. Quan s’intenta estudiar l’arquitectura baluardada a les nostres terres, doncs, l’idioma esdevé un important handicap: el català ha fet fugida.

Tot conduirà –o conclourà– al sagnant final de la Guerra de Successió: hi ha un abans i un després, sobretot un després, que com a ferida no acaba de tancar-se.

Aquesta decebedora etapa és recuperable: deixant de costat els grans projectes dels enginyers italians, hi ha nombroses intervencions de menor escala, de mestres d’obra o militars valencians. Cal tenir una visió més optimista –cosa que intente, a la meua manera, al llarg d’aquest treball. Durant aquest període, a Dénia es construí un valuós patrimoni arquitectònic, únic, en part comparable amb el de les ciutats més importants de l’antic regne, com Alacant o Peníscola. Un patrimoni que demana a crits una millor difusió i conservació, que supere els efectes negatius de les guerres de Successió i del Francés, i la llarga etapa d’abandonament, a la segona meitat del segle XIX i primera del segle XX, encara, tristament, presents.

AGRAÏMENTS

Investigar sobre l’arquitectura militar baluardada dels segles XVI-XIX a les nostres terres és una feina àrdua per les escasses publicacions, la dificultat d’arribar a la documentació històrica i per l’empobriment de la llengua. Qualsevol ajut és d’agrair. Són nombrosos els amics que d’una manera o d’una altra –aportació de documentació gràfica o escrita, revisió del text, contrast de plantejaments, etc.– han fet possible que aquesta investigació arribara a bon port.

El meu agraïment a Mar Reus, per encarregar-se de la correcció lingüística del meu treball original, així com a Joan Miquel Almela, Josep Andrés, Màrius Bevià, Joaquim Bolufer, Antoni Banyuls, Bernat Cardona, Joan Josep Cardona, Carles Ferrer Garcia, Toni Reig, Rosa Seser, Santiago Varela, i a tots els que d’una manera o d’altra han aportat el seu gra de sorra.

El meu agraïment també a l’Ajuntament de Dénia, que possibilità aquest estudi, i al personal de l’Arxiu Municipal de Dénia, que en tot moment ha posat al meu abast el material sol·licitat.

ABREVIATURES

ACA	Arxiu de la Corona d’Aragó
ADM	Archivo Ducal de Medinaceli
AGS	Archivo General de Simancas
AHN	Archivo Histórico Nacional
AMD	Arxiu Municipal de Dénia
AMP	Arxiu Municipal de Pego
BN	Biblioteca Nacional
CGE	Centro Geográfico del Ejército
DCVB	Diccionari català-valencià-balear
IEC	Institut d’Estudis Catalans
IEFC	Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya
IHCM	Instituto de Historia y Cultura Militar
MNM	Museo Naval de Madrid

MESURES

1 pam valencià = 0,2275 m

1 vara = 4 pams = 91 cm

1 lliura valenciana = 0,355 kg

PRIMERA PART

1.
Geomorfologia

La morfologia dels nuclis urbans està condicionada, entre altres, per les característiques del medi natural on s’assenta: el sòl, el subsòl, el relleu, els accidents geogràfics, etc.; tots deixen unes empremtes llegibles sobre el plànol. Sens dubte, en algunes ciutats, l’empremta natural és més forta o més visible que en altres. En aquest aspecte, la ciutat de Dénia és modèlica, transparent: és relativament fàcil fer un seguiment de les empremtes naturals sobre el plànol de la ciutat actual, on tota forma urbana té una justificació basada en la topografia, les característiques del sòl o del subsòl, o en els accidents naturals. Els tres recintes emmurallats i els elements urbans –carrers, places o illes– presenten formes, orientacions i traçats condicionats pel medi físic. Cal conéixer, doncs, com eren en origen les característiques geogràfiques del solar on es funda Dénia, per a poder comprendre la morfologia de les defenses i de l’estructura urbana.

El pla de Dénia,1 així com gran part de la costa valenciana, principalment la del golf de València, es forma com a resultat de l’aportació de sòls arrossegats de les serralades interiors en períodes àrids, els canvis del nivell marí i el comportament tectònic de l’àrea, en una dinàmica molt complexa; l’evolució recent de la línia de costa forma part d’aquest fenomen: una plataforma costanera de baix gradient facilita la formació de restingues arenoses amb cordons dunars –els muntanyars–, alguns d’aquests actualment fòssils, que possibiliten la formació d’albuferes o llacunes de desenvolupament paral·lel a la costa, connectades generalment a la mar mitjançant goles, la majoria de les quals, de forma natural o per accions antròpiques, s’han reblert i destinat a pasturatge, silvicultura, cultius i, recentment, urbanitzacions.

El tossal o turó on s’assenta el castell i gran part de la ciutat actual és una massa rocosa calcària de l’era secundària (Ferrer García, 1990: 556), període cretaci, que fa una alçària de l’entorn dels 70 m; és molt possible que en l’ínterim que separa la formació de la massa rocosa de la formació recent del pla al·luvial de Dénia, el turó haguera estat una península –promontori– o, fins i tot, en alguns moments, una illa. Aquesta possible situació aïllada del turó poc afecta els futurs assentaments urbans. En canvi, sí que ens interessa conéixer com era el medi físic en el moment en què es configuren les primeres estructures urbanes i defensives.

1. Vista de Dénia i els voltants des del pic de l’Àguila, al Montgó. (J. Ivars)

El turó calcari presenta un relleu allargassat, amb orientació nord-est sud-est,2 seguint les serralades prebètiques, que penetra pràcticament dintre de la mar a manera de promontori. Al nord i al sud hi ha espais humits d’orígens i evolució diferenciats. Al nord s’estén una platja de sorra que delimita una zona humida o lacustre, a manera de llacuna, amb morfologia allargassada paral·lela a la costa, tancada per una restinga amb cordons dunars, alimentada per aigües freàtiques –l’aqüífer de Dénia– amb brolls d’aigua dolça –l’Ullal, el pou del Vergeret o la font de la Fontanella–, o d’escorrentia, aportacions fluvials de corrents intermitents, principalment el riu Girona, però sovint també per aigües marines, com a conseqüència de temporals o de canvis en el nivell de la mar. Avui encara perdura una rica toponímia referent a aquestes característiques: Bassetes, Ullals, Negrals, Bovetes, Marjal, Marjaleta, etc. A l’entorn nord del turó, l’espai humit rep avui encara el nom de Marjal, malgrat les profundes transformacions urbanístiques, i s’alimenta d’aigües procedents del vessant occidental del Montgó –punta de Benimaquia–, mitjançant el Regatxo, denominat fins fa poc el Riatxol, que funcionava també com a gola, avui desplaçada cap al nord, però que fins als anys seixanta desembocava prop de la punta del Raset,3 i pot ser que ho fera encara més cap al sud o, fins i tot, dins del port actual. De fet, encara en 1861,4 les aigües desbordades del Riatxol inundaven alguns carrers del raval de Baix la Mar.

2. Voltants de la Ronda de les Muralles. En temps de pluja, la Marjal recupera les característiques lacustres originals. (J. Ivars)

La restinga arenosa passava per davant del turó i es comunicava amb la zona humida del sud. Amb tota probabilitat, en els segles X-XII ja s’havia terraplenat artificialment aquest espai, condicionat per la necessitat de construir defenses al costat de la mar i d’utilitzar el fondejador natural existent als peus del turó.

Al sud hi ha el Saladar, espai humit d’orígens geològics diferenciats, però amb trets evolutius semblants –formació de restinga, aportacions sedimentàries continentals, terraplenat antròpic, etc. El Saladar, de forma allargada i disposició perpendicular a la costa, és una zona deprimida, inundada d’aigües marines i continentals. Superficialment s’alimenta de l’aigua procedent del vessant sud del Montgó, amb una conca fluvial a l’entorn dels 10 km², d’abundants barrancs, aigüeres i vessanes, on destaquen els barrancs de Santa Paula, de recorregut nord-est sud-est, que arreplega les aigües del tram occidental del nord del Montgó –barrancs de Coll de Pous i de la Pedrera–, els de la Penya de l’Àguila, de la Cova de l’Aigua o de Sant Joan i el del Saladar. El barranquet de Miró o de Santa Llúcia, que desaigua fora del Saladar i de l’actual recinte portuari, potser en algun temps alimentava també el Saladar. Aquesta llacuna desaiguava en èpoques de forta pluja mitjançant la gola del Saladar, que tenia la mateixa orientació que el barranc de Santa Paula; no s’ha de descartar que tinguera altres goles, com el camí d’Aranda, que en una carta nàutica de 1879 és denominat rambla del Saladar o, fins i tot, la mateixa dàrsena musulmana del fortí, a la drecera de la torre d’En Carròs. La formació d’una restinga fòssil de dunes calcarenítiques5 d’origen eòlic (Ferrer García, 1997: 136), acompanyada d’una altra més recent, determina el seu aïllament. Malgrat l’aterrament del Saladar amb aportacions sedimentàries de la conca, aquest continuà sempre per sota del nivell de la mar, fins que la mà de l’home, primer amb finalitats agrícoles,6 a la fi del segle XIX i principi del xx, i després urbanístiques, l’elevà lleugerament sobre el nivell de la mar.7 Durant la Guerra del Francés, seguint el traçat del barranc de Santa Paula o Riatxol, s’obrí un canal de 30 pams d’ample per 8 de fons (Palau Diego, 1983: 136), amb finalitats defensives i la pretensió d’arribar amb barca fins a les muralles de la ciutat; el canal s’alimentava amb l’aigua de la mar: a la gola es feren unes esculleres de pedres i troncs perquè les algues no en taparen l’eixida. En plànols alçats durant la Guerra del Francés hi ha aquest canal, que es tapà en 1812 (Palau Diego, 1983: 150), si bé en una xilografia de 1848, de Vilaplana, i en un plànol de Francisco Coello, de 1859, hi apareix perfectament representat. De 1852 és l’expedient «Terminación de la obra del riachuelo del Saladar»,8 fet amb la finalitat d’eliminar tota l’aigua de la llacuna. En la bibliografia sobre Dénia sovint se suposa que el Saladar havia estat sempre navegable; és un error degut, en part, a aquest canal i a la confusió entre aquest canal i la dàrsena musulmana del fortí, amb restes visibles del seu ús original fins al principi del segle XX. Cal suposar que el Saladar mai ha estat navegable en època històrica.

A la documentació cartogràfica del XVIII i XIX és ben visible aquesta llacuna, amb límits variables, sens dubte, en funció de l’època en què es féu l’alçament dels plànols.

A l’est del turó està la mar, amb característiques naturals que afavoreixen l’ocupació humana de l’entorn: l’existència d’una depressió permet als vaixells protegir-se dels temporals, fer l’aiguada i efectuar intercanvis comercials. Entre la punta del Raset, anomenada també de l’Arbre o de l’Ullal, i la punta de Sant Nicolau hi ha una àrea marina tancada per una sèrie de secs o baixos, en forma d’arc:9 la Placeta o Planassa, el Cavall, el Guitarró, l’Androna, el Blanquissar, Sant Nicolau, el Faralló, etc. Entre els baixos del Cavall i l’Androna hi ha un canal que permet el pas a l’interior de la depressió marina, on hi ha dos fondejadors, un sota el turó del castell i l’altre més al sud, denominat la Caldera, just enfront de la dàrsena musulmana, on avui hi ha el Club Nàutic. La vista aèria de Vespasiano Gonzaga (fig. 8), de 1575, mostra aquests dos fondejadors naturals. Fora dels secs hi ha un altre fondejador, denominat en una carta nàutica de 1879 Fondeadero de Fuera, on atracaven al segle XIX els vaixells que exportaven la pansa, que pel seu calat no podien accedir als anteriors.

A l’oest, en direcció cap a Ondara, el turó presenta un corrent suau, de sòl rocós a les zones més elevades, però amb dos espais laterals de terra argilenca roja, aptes per al cultiu. Aquest corrent suau és l’accés natural a la part més elevada del turó, i és el lloc on conflueixen els camins que arriben a Dénia: el camí del Real de Gandia, d’accés des del nord; el d’Ondara, de comunicació amb el pla de Dénia i l’interior de la comarca, i el del Coll de Pous, amb el sud de la comarca.

3. Vista aèria de la ciutat, castell i port de Dénia.

4. Castell de Dénia. Dècada dels seixanta del segle XX. (Fotos Guillén)

5. Vista de la ciutat de Dénia. Dècada dels seixanta del segle XX. (AHN)

1 Per a conéixer els canvis patits a la línia de costa i a l’entorn del turó, són de lectura imprescindible els articles de Carlos Ferrer García (1990, 1997 i 2005).

2 Per a simplificar les descripcions de l’entorn natural i dels recintes emmurallats, utilitzaré les orientacions dels punts cardinals de la manera següent: nord, direcció cap a les Marines; sud, direcció cap al Montgó; est, direcció cap a la mar, i oest, direcció cap a Ondara. Puntualment, per a més precisió, indicaré l’orientació vertadera.

3 El Regatxo es desvia i canalitza el seu darrer tram a partir d’un projecte de «Defensa de Denia contra las avenidas procedentes de la sierra del Mongó (provincia de Alicante)», València, Confederació Hidrogràfica del Xúquer (Costa Mas, 1977: 31).

4 AMD, Obres i serveis, clavegueram, sanejament, caixa 5, «Expediente relativo a las obras necesarias para la desestancación de los sitios llamados Raset y Saladar».

5 En la mateixa alineació, entre el convent de Sant Antoni i el castell, hi havia una pedrera de tosca utilitzada en la construcció durant un llarg període (Chabàs, 1886-1887c: 39). Al vessant nord del turó, en la Devesa del Governador, a una altura d’uns 10 m, i per la Ronda de les Muralles, quasi a nivell de la mar, és també present el mateix jaciment, però d’escassa potència. Per a una visió més completa, cal consultar C. Gaibar-Puertas (1972).

6 Dues publicacions descriuen aquest aterrament. Una és de R. Chabàs, que en una vista de Dénia comenta que «un genio emprendedor [es refereix a Patricio Ferrándiz] ha disecado aquella gran extensión de terreno. No han pasado aún seis años y aquel antiguo foco de terciarias ha desaparecido, rellenado con los escombros de las murallas» (Chabàs, 1985: 228).

Més explícit és V. E. Oliver (1930: 6-7), per la profusió de dades que aporta: «El “Saladar” de Denia estaba formado a mediados del siglo pasado por unos terrenos pantanosos, a modo de una marjal, que permanecía inundado desde Septiembre u Octubre, al iniciarse las lluvias otoñales, hasta Mayo o Junio, y los otros tres o cuatro meses de calores se secaba, pero exhalando las consiguientes miasmas, constituyendo un foco palúdico de gran notoriedad en todo el antiguo Reino de Valencia, hasta el extremo de que todavía se conservan algunas sentencias populares que recuerdan aquella calamidad pública.

Después de la revolución de 1868 se acordó el derribo de las murallas de Denia, y un modesto maestro de obras que aquí había, llamado D. Patricio Ferrándis, se quedó la contrata del derribo a cambio de los escombros, que consistían en un poco de piedra y enormes cantidades de tierra que, según él, reunía excelentes condiciones para la explotación agrícola. Adquirió la laguna del “Saladar”, hizo catas, rellenándolas de machaca, o sea zanjas de drenaje, y encima puso la tierra sacada de las murallas, convirtiendo de tal suerte aquella especie de laguna, que sin duda fué en otro tiempo albufera y acaso más pretéritamente un fondeadero, en una partida de labrantío, la actual partida del “Saladar”, que entonces tenía unas 90 hanegadas de extensión superficial (cerca de 7 ½ hectáreas).

Allí edificó el señor Ferrándis algunas casitas de labor, y de Poniente a Levante atravesó toda la finca, cuyas dos suertes estaban separadas por un camino que hoy se ha convertido en continuación de la calle Diana…

La finca total lindaba por Occidente con el camino del Pozo de la Montaña, hoy camino de la Colonia del Montgó. El linde Norte de la suerte Oriental lo daba la acequia de la Sociedad de Aguas, que corría a lo largo de la orilla Sur de un caminito convertido después en calle del Saladar, de Tallandé más tarde y hoy de Patricio Ferrandis, en recuerdo del fundador de la finca.

Esta acequia, que después fue desviada y convertida en la alcantarilla cubierta, hoy existente en la calle de Patricio Ferrándis, ha sido confundida por los que no la han conocido o no la recuerdan bien, con el Riachol, que es cosa muy distinta».

7 A pesar d’aquesta elevació del terreny, el barri del Saladar sempre ha estat inundable, perquè la conca natural no havia estat modificada, i per tant gran part de l’aigua procedent del Montgó continuava arribant a l’antiga llacuna. La urbanització del barri de Baix la Mar fins a l’actual carrer del Marqués de Campo, amb construccions paral·leles a la costa, impedia la sortida de l’aigua de pluja. Amb l’execució d’un projecte als anys vuitanta del segle passat, es creà un canal paral·lel a l’antic Riatxol per l’actual carrer de Patricio Ferrándiz, que arreplegava part de l’aigua del Montgó. En un projecte posterior, el barranc del Saladar es desvià al barranquet de Miró o de Santa Llúcia, ja fora del Saladar i del port. Des d’aleshores no s’ha produït cap inundació.

8 AMD, Obres i serveis, clavegueram, sanejament, caixa 5.

9 No s’ha de descartar, tal com comenta Josep Costa (1977: 562), la possibilitat que aquesta àrea tinguera els mateixos orígens que el Saladar.