Kitabı oxu: «Feixistes, rojos i capellans»

PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ PER QUÈ CONTAR-HO UNA ALTRA VEGADA?

Aquest llibre es va publicar l’any 1978 gràcies a la generositat d’un editor mallorquí, Francesc de P. Moll, que es va brindar a traure’l a la llum quan vam trobar tancades d’altres portes. Tingué la vida discreta, però no decebedora, assignada a aquesta mena d’estudis. Es va presentar a la llibreria Tirant lo Blanch de València, rebé un parell de crítiques amistoses en la premsa local, i el compraren uns mil cinc-cents presumptes lectors (no hi ha proves del delicte d’haver-lo llegit). La quota habitual, potser alguns més, the few, the happy few que mai no falten a aquestes cites. Al cap d’un any de la seua eixida va desaparèixer de les llibreries, desallotjat pel sistema fordista de producció de llibres que engegaren les grans editoriales en obrir-se el mercat, i anà a raure a les biblioteques especialitzades esperant que algun investigador, a qui una nota a peu de pàgina li recordàs la seua existència, anàs a consultar-lo.

Després de vint-i-cinc anys l’editorial de la Universitat de València ha decidit de traure’l dels llimbs dels justos atorgant-li l’honor de ser un dels primers títols d’una col·lecció dedicada a estudis sobre el franquisme. Coses de l’edat, un llibre militant que passa a la condició de clàssic. Ai!, com va dir el poeta, «las hijas de las madres que amé tanto, me besan ya como se besa a un santo». En ser-nos consultada la decisió, com a autors de l’obra, vam experimentar un lògic pudor i, prudentment, vam rebutjar l’oferta. Aparèixer de nou en les prestatgeries brandant banderes i pronunciant judicis categòrics, en l’argot d’Althusser i Poulantzas, com si ens els haguéssem acabat d’inventar, resultava una mica enutjós. O potser, vés a saber, és que el temps ens ha fet més avorrits i menys aguts que el llibre. En qualsevol cas, deixant de banda les qüestions personals, ens va semblar que hi havia una objecció de major fondària. Els darrers anys s’han publicat estudis especialitzats que aporten una àmplia informació sobre quasi tots els temes que es tracten ací: la repressió (V. Gabarda i C. Agulló), la lluita contra la dictadura (I. Saz), el moviment obrer (A. Gómez) i universitari (B. Sanz i S. Rodríguez), el valencianisme polític (A. Cucó), la resistència cultural (S. Cortés), el paper de l’Eglésia (M. Moreno), l’entramat institucional (E Sevillano i G. Sánchez) i l’economia (R. Moreno). A hores d’ara, quin interès podria tenir un llibre de caràcter generalista, escrit abans d’aquests treballs?

La insistència dels editors, i particularment de Gustau Muñoz, i la confiança en la seua experiència i bon criteri, ens va fer reconsiderar la decisió. Argumentava el nostre amic que la falta d’academicisme i la confusió de gèneres de què fa gala el llibre (una història cultural entreteixida amb imprudents incursions en el camp de la sociologia, la política i la iconografia pop) tenen l’avantatge de fer-lo entretingut i de proporcionar una comprensió interrelacionada dels fets. Certament, la data primerenca de la seua publicació l’ha impedit de comptar amb les valuoses aportacions realitzades posteriorment, però li va facilitar, en el seu dia, una calorosa proximitat als esdeveniments. Ara que tant es parla de recuperar la memòria i quan assistim a un devessall de llibres sobre el franquisme de valor molt desigual (al costat d’estudis d’investigadors solvents, com els esmentats adés, es publiquen llibres d’una frivolitat alarmant), el nostre té, si més no, un tret que el diferencia: va ser un intent de fixar la memòria del franquisme tal com el veien, en el moment de la seua desaparició, els qui l’havien viscut, patit i combatut, abans que la corrosió del temps, amb els seus desencisos i acomodacions, la deformàs. Atès que aquesta és la clau interpretativa de l’obra, no serà sobrer afegir unes paraules que aclaresquen el seu significat.

El llibre recull la memòria militant de l’època. Això no significa que se centre exclusivament en la lluita de l’oposició, sinó alguna cosa de més general, simple i contundent: és un llibre intencionadament i apassionadament antifranquista. Ens sembla superflu, a propòsit d’aquesta nítida presa de posició, d’entrar a discutir sobre les condicions d’objectivitat del coneixement històric, ja que és un fet admès que aquestes condicions no existeixen en estat pur. L’historiador parteix sempre d’uns pressupòsits determinats, i els nostres foren els principis democràtics que condemnen el franquisme com una dictadura, i l’experiència dels qui l’havien sofert i el consideraven menyspreable. La pregunta és si té sentit continuar sent antifranquista, i publicar un llibre amb aquesta confessió de fe, ara que sembla que fa ja tants anys de la seua desaparició. Una resposta podria ser que en el nostre entorn, i més enllà de les fronteres, ressorgeix l’autoritarisme i la irracionalitat, i que cal romandre vigilants davant les noves formes de despotisme i barbàrie recordant la que nosaltres vam patir. Tamateix, seria més exacte i sincer dir que continuem sent antifranquistes, i proclamant-ho, perquè això és alguna cosa d’inseparable de les nostres vides. A l’igual que la generació que ens va precedir no podia deixar de parlar-nos, amb els ulls humitejats per la tragèdia i les paraules emmudides per la por, de la República, dels vents del poble esvaïts i les il·lusions perdudes, els qui vam nàixer en la dècada dels quaranta vam rebre la marca indeleble del franquisme. Fórem nens en els anys terribles de la fam, la nostra adolèscencia estigué asfixiada per l’angoixa del pecat i de la repressió sexual, i en entrar en la vida, en les fàbriques o en la universitat, ens trobàvem que no podíem protestar ni pensar. I a partir d’aleshores, vam concebre un odi visceral contra aquell sistema que amargava la nostra existència.

L’antifranquisme configurà la manera de veure el món de la nostra generació (no de tots, és clar) porquè era l’única forma de no estar morts. No permetent que siga oblidat potser ens farem pesats, monòtons, fora del temps, però és el millor que podem oferir a les generacions actuals, que es troben davant uns altres problemes. Així com els nostres pares ens van transmetre la memòria d’un temps d’il·lusions, nosaltres voldríem llegar-ne la d’un temps de lluites.

En aquest marc interpretatiu l’organització de la resistència ocupa un lloc privilegiat en el llibre. La dictadura construí un aparell coercitiu implacable, però no va poder impedir que la lluita per la llibertat s’obrís camí, de primer com a petites goteres en l’edifici i al final com una torrentada incontenible. La presència tenaç i generosa dels comunistes, aguantant múltiples caigudes, l’aparició de grups cristians enfrontats amb la línia oficial de l’Església, la creació i expansió de les Comissions Obreres, la rebel·lia de la Universitat, la invenció del valencianisme polític com a moviment d’esquerres, anaren soscavant l’edifici del sistema fins que es va esfondrar totalment. Aquesta línia d’interpretació, majoritària quan vam escriure el llibre, i que nosaltres considerem encara vàlida, ha sofert posteriorment diversos —i interessats— retocs que l’han fet al final irreconeixible. Ara resulta que tot fou inútil, vana il·lusió, creença confortable però errònia de grups minoritaris als quals no se’ls pot negar un cert grau d’heroïsme, però als què cal fer-los veure el seu fracàs. Al cap i a la fi, venen a dir, Franco morí al llit sense que li importassen un rave les protestes de l’oposició, i la transició a la democràcia es va fer als despatxos. Un ex ministre del dictador ha dut la gosadia revisionista a l’extrem d’afirmar que la transició començà a principi dels anys seixanta, impulsada per les reformes administratives i econòmiques que ell va promoure. Sense arribar tan lluny, la constatació de la futilitat de l’activisme enfront dels poders fàctics és avui un lloc comú entre historiadors revisionistes i antics esquerrans recol·locats. El franquisme va caure quan tocava, és a dir, quan deixà de ser funcional al sistema socieconòmic o quan les seues pròpies contradiccions el van fer inviable, com hauria ocorregut amb l’Antic Règim sense necessitat de la Revolució francesa, segons la sorprenent i molt difosa tesi de François Furet.

No és aquest el lloc idoni per debatre aquestes interpretacions, que s’aparten substancialment de la presentada al llibre, però tampoc no es qüestió de desentendre-se’n. És evident, i així es remarca al llibre, que alguns canvis econòmics i institucionals que el règim franquista es va veure obligat a fer per tal d’assegurar la seua continuïtat afebliren al remat el seu control polític, però aquesta contradicció podria haver-la digerit amb total tranquil·litat si no hagués estat per l’actitud combativa de l’oposició. A partir de les vagues d’Astúries, el 1962, i de la creació de Comissions Obreres, l’oposició es va posar al capdavant de la direcció del moviment obrer. D’aquesta manera, cap a final de la dècada, a la majoria de les grans empreses i zones industrials era el sindicalisme antifranquista qui hi ostentava la representació dels treballadors. El mateix passà a la Universitat. Del refús del SEU i la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants s’hi passà acceleradament a una situació de politització i radicalització extremes. Això es va manifestar no només en l’agitació constant als claustres, sinó en una cosa encara més sorprenent al si d’una dictadura, obsessionada pel control ideològic, com és el fet que l’hegemonia cultural pertangués del tot al pensament marxista. La declaració de l’estat d’excepció el 1969 és una mostra ben clara del fet que el règim no controlava la situació, i es contradiu frontalment amb la tesi sobre la irrellevància de l’oposició en el seu esfondrament. A partir de 1970, en el periode que hom sol anomenar del «tardofranquisme», i que alguns historiadors consideren com l’inici de la transició, el règim va viure totalment a remolc de l’oposició, bo i responent una mica a la babalà a les iniciatives d’aquesta. Foren les grans mobilitzacions de masses entre gener i abril de 1976 les que van fer inviable el continuïsme franquista, i van forçar la dimissió d’Arias Navarro. Si el 1931 es cantava alegrement que el rei no se n’havia anat, sinó que l’havíem tret, amb més raó encara podia celebrar-se el 1976 que l’oposició havia tret el règim, amb la diferència que aquesta va saber actuar intel·ligentment per tal que la cançó i l’alegria no quedaren tallades de soca-rel.

Hi ha una cosa, tanmateix, que els autors esmenarien si havien de reescriure el llibre, i és el maniqueisme del llenguatge. D’una forma un pèl impertinent hom adjudica adjectius irònicament despectius als dolents, hom descriu amb admiració ingènua als bons i insisteix amb èmfasi retòric, i la veu una mica inflada, en la lluita de classes. Diguem, en descàrrec d’aquest pecat de joventut i per tal que el lector no s’hi senta incòmode, que la metodologia emprada és el marxisme (al qual se’l reconeix una inqüestionable capacitat explicativa dels fets socials) en una interpretació bastant menys dogmàtica o maniquea d’allò que el llenguatge fervorós podria donar a entendre. A l’arquebisbe Olaechea, a qui es qualifica com a franquista recalcitrant (i bé que en va ser, de franquista, tot i que no recalcitrant), se’l reconeix una intensa labor social i a un grup de la burgesia valenciana, fortament bescantada com a classe pel seu sucursalisme i rendició al règim, se li atorga un lloc d’honor pel seu oberturisme democràtic.

El capítol dedicat als col·legis religiosos, com a formadors d’elits benpensants, podria ser rellegit com una anàlisi, a la manera de Bourdieu, de la formació del capital simbòlic. I el que tracta dels canvis socials i ideològics que es van produir com a efecte del desenvolupisme encaixaria perfectament amb la teoria de la modernització. En fi, que el llibre no és tan ferotge com se’n vanten els autors.

El títol, prou que es veu encara que no es diu, és una transposició del títol d’un assaig de Joan Fuster (Poetes, moriscos i capellans). Ens va semblar suggeridor i, amb una picada d’ull de complicitat, vam voler reconèixer un dels mestres de la nostra generació. Deixant de banda les seues discutibles opinions, Nosaltres el valencians ens va ensenyar, com ha escrit el professor Furió, que el País Valencià era un objecte pensable en termes històrics i, per la mateixa raó, podia ser un subjecte polític i cultural. Sense ell aquest llibre no podria ni tan sols haver-se pensat. El subtítol, Església i societat al País Valencià, 1940-1977, s’explica al llarg del text i és el lector qui millor podrà jutjar si valia la pena la reedició per facilitar el coneixement d’una part important de la nostra història. Per recuperar allò que pensàvem llavors, és evident que sí.

Josep Picó i Ramir Reig

Universitat de València, abril 2004