Kitabı oxu: «Els folkloristes valencians. Paradoxes, tòpics i realitats/ Los folcloristas valencianos. Paradojas, tópicos y realidades»

Els folkloristes valencians

Paradoxes, tòpics i realitats

Lliçó magistral llegida en el solemne acte

d’obertura del curs 2019-2020

Josepa Cucó i Giner

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Josepa Cucó i Giner, 2019

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2019

Maquetació: Publicacions de la Universitat de

València

ISBN: 978-84-9134-526-8

Excma. i Mgfca. Rectora de la Universitat de València,

Excmes. i Il·lmes. autoritats,

Col·legues, amigues i amics de la Universitat de València,

Dues qüestions interconnectades estructuren la meua intervenció. La primera gira al voltant del terme folklore i ens permet copsar la paradoxal polisèmia del concepte i situar-lo alhora en un temps i un espai determinats. La segona, circumscrita a l’àmbit valencià, presenta algunes línies mestres dels estudis folklòrics que es van desenvolupar al País Valencià durant el període que va de la Restauració monàrquica a les acaballes de la Guerra Civil.

PARADOXES I DEFINICIONS

Començaré amb una pregunta retòrica: de què parlem quan parlem de folklore? La resposta a aquest interrogant no sembla que plantege en principi massa problemes, car el terme té una gènesi precisa que n’especifica l’orientació i el sentit: la paraula Folk-Lore va ser encunyada el 1846 per l’historiador anglès William John Thoms per englobar diversos aspectes de la cultura tradicional –maneres, costums, supersticions, balades, proverbis, etcètera, dels temps antics. El neologisme va gaudir d’una bona acollida entre els estudiosos d’Anglaterra i d’altres països, que el van anar adoptant amb bastant rapidesa.

Resulta, però, que aquesta línia traçada amb tanta nitidesa sols presenta una part de la qüestió, perquè, com puntualitzava fa anys Honorio Velasco (1990), un dels trets més destacats del concepte de folklore és que amaga algunes paradoxes. És cert que originalment el folklore apareix com la ciència dedicada a l’estudi dels sabers del poble. Tanmateix, amb el temps, el terme ha anat carregant-se d’ambigüitat, de manera que avui designa tant la ciència com el seu objecte d’estudi i es fa servir també en el llenguatge ordinari per designar pejorativament allò que es considera més allunyat de la ciència. Com recull el diccionari de la RAE, el terme folklòric o folklòrica no solament indica «la persona que se dedica al cante flamenco o aflamencado», sinó que s’utilitza també despectivament per referir-se a actituds i comportaments considerats grollers i poc il·lustrats.

A més, si estirem del fil del folklore entès com a activitat o professió, ens trobem amb altres fets insospitats. Així, en els temps del franquisme, dins del sindicat vertical hi havia una anomenada Agrupación Nacional de Circo, Variedades y Folclore, encarregada d’expedir els carnets professionals indispensables per poder actuar. Curiosament, tal vegada per allò del «cante regional», als grups i cantants en valencià de l’època se’ls adscrivia en l’especialitat de «folclore». Encara avui, en la premsa del cor i en la televisió és freqüent l’aparició de conegudes «folklòriques» que tenen com a signes d’identitat la canción española i la bata de cola. Quin disbarat de concepte! En un totum revolutum s’aplega una disciplina científica i el saber del poble, els estudiosos del folklore i els conreadors del flamenc, els músics en valencià i les cançonetistes o folklòriques espanyoles.

Paradoxes a banda, el cert és que com a disciplina especialitzada en l’estudi de la cultura tradicional, el folklore sorgeix en un moment històric en què es consolida la divisió científica del treball: apareixen les diverses ciències socials i, mentre els antropòlegs s’ocupen dels llavors anomenats pobles primitius o salvatges, sempre exòtics i llunyans, els folkloristes s’interessen pels sabers del poble de les societats industrials. Cal precisar, però, que no paraven atenció a la totalitat del poble, sinó només als subgrups o estrats més arcaics. Per això, s’aconsellava investigar a les zones més aïllades i es preferia els informants analfabets que no els lletrats. Aquesta manera d’entendre el folklore va generar –com assenyala Joan Prat (1980)– una sèrie de constants valoratives entre els estudiosos vuitcentistes del folklore: d’una banda, una concepció dualista de la realitat que separava sistemàticament el món de l’estudiós i el món dels col·lectius i grups portadors del folklore; de l’altra, la consideració dels materials folklòrics com a supervivència d’un passat remot i fins i tot prehistòric.

Dos paradigmes teòrics, el romanticisme i l’evolucionisme, van orientar el desenvolupament dels estudis folklòrics durant tot el XIX, i van donar pas a sengles enfocaments diferenciats. Per un costat, el folklore romàntic, que se centra en l’estudi de la literatura popular i naix com a auxiliar de la filologia i de la mitologia comparada. Per l’altre, el folklore evolucionista, que s’interessa preferentment pels costums i les creences i esdevé un auxiliar de l’antropologia en la verificació i definició dels diferents estadis culturals pels quals hauria passat la cultura europea en el seu trànsit del salvatgisme a la civilització.

TERRITORIS I VESSANTS DEL FOLKLORE ESPANYOL

Les tradicions esmentades van arrelar de manera dispar al territori espanyol.¹ A Andalusia, Canàries i Madrid, però també a Badajoz i Aragó, va prosperar el folklore evolucionista. En canvi, a Catalunya, Galícia i Euskadi va créixer el folklore romàntic. Els orígens del primer cal situar-los pels voltants del Sexenni revolucionari, un període d’obertura ideològica que va facilitar l’entrada de nous corrents científics fins aquell moment vetats en els àmbits universitaris i intellectuals. Precisament, per aquells anys naixen a Espanya diverses institucions –com la Sociedad Antropológica Sevillana (1870), el Museo Antropológico de Madrid (1875), el Gabinete Científico de Tenerife (1877) i el Museo Canario de Las Palmas (1879)– dedicades a l’estudi de l’antropologia amb l’objectiu de cultivar i promoure la història natural de l’home i les ciències que hi estan relacionades. El tarannà professional, ideològic i polític dels practicants d’aquest discurs impregnat de positivisme i evolucionisme, els convertirà en objecte de la repressió que s’inicia amb la Restauració monàrquica.

És en aquests moments difícils, uns trenta anys després del seu naixement com a disciplina científica, que el folklore arriba a Espanya de la mà d’Antonio Machado y Álvarez, un estudiós sevillà amb una àmplia experiència en la recollida de dades. Traductor al castellà de diversos antropòlegs britànics, Machado s’impregna de la concepció folklorista que en aquells moments s’expandia per Europa. A través de la revista francesa Revue Celtique coneix la fundació a Londres de la Folklore Society (1879) i s’entusiasma amb la iniciativa, amb la qual aviat contamina cercles d’intel·lectuals progressistes, andalusos i espanyols;² és així com el 1881 Antonio Machado funda la primera societat de folklore espanyol.³ Per a aquest pensador, el folklore era una disciplina científica destinada a ser un poderós auxiliar de l’antropologia, dotada, com aquesta, d’unes tècniques rigorosament empíriques i positivistes, emmarcades en el context de les ciències naturals.

La citada orientació va tenir poc d’èxit a Catalunya, Galícia i Euskadi, on va triomfar per contra un folklore de signe romàntic, literari i regionalista, entroncat en uns amplis moviments culturals i polítics de recuperació de la identitat col·lectiva coneguts com Renaixença, Rexurdimento i Fuerisme Basc, respectivament. Més enllà de les diferències que els separen, quatre factors comuns contribueixen a perfilar els contorns del folklore que es desenvolupa a aquestes nacionalitats històriques: primerament, el caràcter poc rigorós o poc científic de la praxis folklòrica que es desplega durant el segle XIX, tendència que s’invertirà a partir de la segona dècada del XX.⁴ En segon lloc, l’estreta relació de la recerca folklòrica amb un pensament polític de caire nacionalista que l’esperona.⁵ En tercer lloc, el caràcter marcadament cívic i patriòtic de les societats i institucions en què es desenvolupa inicialment la pràctica folklòrica. I finalment, el biaix essencialista i conservador de l’ideari folklòric⁶. A més, és important ressaltar el pes i la continuïtat del treball dels folkloristes d’Euskadi i Catalunya, països que fins a la Guerra Civil van acumular un destacat corpus dels sabers populars.

EL CAS VALENCIÀ

Aquest és el marc de referència on necessàriament cal situar els folkloristes valencians, homes erudits i/o intel·lectuals que abans de la Guerra Civil es van interessar per les coses del poble pla, per rescatar de l’oblit unes formes de viure, de ser i de creure que, segons la manera de pensar de l’època, reculaven acceleradament i inexorablement. Arribats en aquest punt, ens podem demanar sobre el pes i el caràcter dels nostres folkloristes, el tarannà de les seues aportacions, les influències que van rebre o els contactes que van mantenir amb estudiosos de dins o fora de l’Estat.

Malauradament, sobre les qüestions esmentades, com passa també en altres temes relacionats amb la nostra cultura i societat, la informació és minsa, dispersa i tardana. Tòpics culturals i biaixos disciplinaris han contribuït a difuminar, deformar o ocultar fets, personatges i realitats del País Valencià d’ara i d’abans. Veus de fora i veus de dins, veus sorgides del poble i veus d’erudits i intel·lectuals han ajudat a recrear unes imatges estereotipades sobre el nostre petit país i els seus habitants que han tingut una incidència efectiva en l’esdevenir social i en la recerca, i que han afectat interessos i resultats. La qüestió identitària hi té molt a veure (J. Cucó, 1991, 1998 i 2007).

Fruit híbrid i indefinit –ni carn ni peix, ni catalans ni castellans–, qualificat pels estudiosos com perplex (Marqués, 1974), crioll (Mollà i Mira, 1986) o desvertebrat (A. Cucó 1989), el País Valencià ha merescut escassa atenció per part dels forans, que l’han classificat fa temps sota la indeterminada accepció de «Levante». Els valencians mateixos han assumit sovint aquesta manca de substància col·lectiva tan reiteradament proclamada fins a arribar a negar-se qualsevol signe d’identitat. Pregonament afectat per la síndrome de la levitat o lleugeresa del ser valencià, el diari blasquista El Pueblo proclamava el que segueix a principi del segle passat: «Acaso ha tenido Valencia historia propia que haya delineado su personalidad con caracteres imborrables a través del tiempo? [...] Es una tontería querer engañar con una historia ficticia y una personalidad tan poco persistente. Estamos todos en el secreto, ni historia, ni literatura, ni lengua, ni nada» (A. Cucó, 1989: 120). En l’extrem oposat, altres s’han mirat en l’espill català, el qual, per raons ben distintes, també els retorna una imatge desproveïda i incompleta.