Kitabı oxu: «L'infiltrat»

CAMINS QUE FAN MARRADA

Vagarejar és un art. Amb una doble orientació: caminar sense destinació i sortir de les rutes que marquen els tràfecs quotidians. Dues coses que poden anar plegades i que es corresponen amb una cartografia d’accions i de silencis, de descobertes i d’exploracions. Tanmateix, el vagareig no exclou un itinerari ben delimitat, una ruta traçada entre les corbes de nivell que cenyeixen cims i engorjats, calmes i carenes. El vagareig és físic, sí, però sobretot implica un estat de la ment i de l’esperit, amb una atenció sempre renovada cap a l’exploració de nous indrets, perquè resulta evident que Google Earth, aquest enginy que tot ho abasta, no implica pas la fi de la sorpresa. Intenteu endinsar-vos en els barris de barraques de São Paulo, Lima o Delhi i veureu que el dispositiu no penetra allí on el trànsit s’atura a causa de l’estretor dels carrers, dels múltiples perills o del caràcter sinuós del traçat. Racons obscurs, indrets salvatges. O impercebuts. Laurence Sterne ho afirma: qui tem entrar en un lloc fosc pot ser una persona excel·lent, però mai no serà un perfecte viatger sentimental. A Sterne li importen poc les coses que s’esdevenen a la llum del dia, enmig dels carrers amples i oberts, és a dir, en el centre de les transaccions comunes, ja que ell cerca els racons amagats, els passatges obscurs i els carrerons estrets. Sempre a punt de l’observació més oportuna i del gest imprevist. Sterne ja intuïa, al segle XVIII, l’omnipresència dels dispositius que s’instal·len en les avingudes i els llocs transitats. Sens dubte, hauria esquivat les càmeres i s’hauria malfiat de Google Earth, tot buscant els racons inaccessibles després de tafanejar una bona estona entre els carrers amples i il·luminats, allí on s’aglutina l’ostentació del visible.

Així doncs, si sortiu dels carrers més transitats entrareu en el vagareig i la recerca. I us caldrà fugir camp a través, en direcció a la plana arbrada o la muntanya. Aleshores enfocareu la lent fins que només vegeu una superfície verda: boscos del Ripollès, de Sibèria, de Borneo o de la Colúmbia Britànica. Són aquests espais, encara no del tot devorats per la massificació, el que ens interessa. Però també les ciutats i, de manera especial, els suburbis. Deia Walter Benjamin que «no saber orientar-se en una ciutat no és res de l’altre món, tot i que perdre’s en una ciutat com qui es perd en un bosc requereix un cert aprenentatge». És un punt de partença. També les ciutats poden ser infinites. I hi transitarem.

Vagarejar, però, va molt més enllà de caminar, perquè cada recorregut se suma a un itinerari que perdem de vista, que no sabem on ens duu i que renovem amb l’esperança de trobar aquell pas perdut entre els arços i les moixeres. O entre els suburbis caòtics i plens de creativitats ocultes, d’argots i de músiques descarades. Suburbis sovint plens d’edificis massissos, construïts en sèrie, però també amb cases de colors que s’enfilen sense ordre pels turons, gratant la terra en una successió de terrasses artificials que atalaien els centres de les ciutats sense saber que són els miradors més perfectes, els més bells i desconeguts.

Caminar és una part del vagareig. Cap objectiu tancat: només un deixar-se anar amb la recerca al pap. El fet de caminar s’ha banalitzat, però, sota la crida de l’exercici físic. Amb la suor, l’expiació, el desfogament i el sacrifici al darrere. Els nous ecos de la redempció i del neoliberalisme ens exigeixen l’esport com a teràpia, amb el fitnes que allibera l’escreix d’energia des del propi cos cap al no-res. El corredor que es posa en marxa experimenta l’obsessió de mesurar el temps que triga a recórrer una distància determinada, amb l’objectiu d’intentar superar la marca en el proper intent. Un exèrcit d’atletes apressats s’aboca als cims i desafia pendents que abans ens deixaven esdernegats. Fixeu-vos-hi: una consulta ràpida al cronòmetre i el gest d’angoixa que comporta saber que aquest esforç extenuant no constitueix cap punt final, sinó una motivació afegida per anar a la recerca d’una terra promesa on mai no es pot arribar corrent.

El vagareig, però, busca sense saber què busca. Obre la ment i segueix camins impensats. Qui vagareja sap que allí on no l’espera ningú és el lloc exacte on ha de dirigir-se. A la impensada. Sense que ningú el convidi. Aquest és l’art de fer camí, com l’anomenava Henry David Thoreau en el seu llibre Caminar, que apareix el 1862. Per a Thoreau existeix la Natura –així, en majúscula–, però també la llibertat i la salvatgia en contrast amb la cultura i la vida convencional. I per damunt de tot hi ha un trajecte espiritual que cerca sempre un descentrament. Thoreau ho salpebra així: «Dues o tres hores de camí em duran fins al país més estrany que mai m’hagi pogut imaginar».

Pelegrinatges incessants. Amb l’atzar sempre com a estendard, com aquells cavallers errants que avançaven a la ventura. No obstant això, erraria qui pensés que cal fer la volta al món o viatjar als països més distants per fer el recorregut propi. Això pot ajudar-hi, però en realitat en cada indret minúscul ja tenim contingut l’Univers sencer. Com diu Thoreau mateix en un poema inclòs a Caminar: «Si amb la teva imaginació desfermada / abandones la teva llar, / pots donar la volta al món / pel Vell Camí de Marlborough».

Qualsevol lloc, per tant, pot ser un àmbit que condensi el món, amb la seva infinitat de detalls impresos en cada roc i en cada arbre. Thoreau ho té claríssim: «L’esperança i el futur, per a mi, no es troben als jardins ni als camps cultivats, ni als pobles o a les ciutats, sinó en els aiguamolls impenetrables i bellugadissos». El filòsof admet que cerca els boscos més obscurs, els més «espessos i interminables i els més llòbrecs i pantanosos». I aquests indrets existeixen. Es tracta de llocs rurals amb poca densitat de població –situats a Ontàrio, a l’Aubrac, a Conamara, a Hokkaido o al Prepirineu, sense esmentar les selves tropicals o els grans deserts– i muntanyes que no entren en el circuit dels grans cims; però també suburbis considerats lleigs o espais situats en un territori ambigu, entre autopistes, centres comercials, restes d’antigues masies, horts clandestins, polígons industrials i solars coberts per la vegetació ruderal de blets i malves. Aquests són els llocs en què l’art del vagareig assoleix la seva esplendor més nítida. Sense triomf, perquè no hi ha punt d’arribada. I amb la construcció d’un espai personal i col·lectiu que adquireix una simbologia pròpia. Per això cal petjar barris de la perifèria urbana, allí on cap ànima benpensant hi posaria mai els peus. Barris en què el caminant és escrutat de dalt a baix, amb la desconfiança que atorga l’estranyesa de veure algú en un territori en què no se solen traspassar determinades línies. I, tot canviant d’escenari, també cal recórrer pobles sense cap interès aparent, situats fora de les guies turístiques, de les descripcions llibresques i dels circuits. Tots aquests espais tenen molts punts en comú. I és en aquests llocs on s’experimenta una sensació de llibertat més gran, una eufòria més indescriptible, un sentiment d’ésser en el lloc precís.

El fet d’anar als llocs on no se’ns espera és exercir una política que va molt més enllà del mer exercici d’observar, del simple moviment del cos i de l’autocomplaença del sentir-se bé. La política implica emplaçar un cos en el punt exacte on no hauria de ser. Aquesta és la transgressió. I, a partir d’aquí, ser arreu, com una presència que no es conforma amb les delimitacions imposades ni amb les fronteres de la resignació. Com sosté Frédéric Gros, en els senders deserts s’experimenta el fet d’estar fora del sistema i es desvetlla en nosaltres una part rebel i arcaica. Fora del sistema? Amb totes les objeccions que calguin, la precisió és adequada. En realitat no s’acaba d’estar mai fora de, però caminar permet copsar la irrealitat profunda de certs mecanismes de poder un cop som capaços d’allunyar-nos mínimament de la seva lògica. Aquesta acció equivaldria a ser-hi sense ser-hi, per tant.

Caminar no és un acte neutral, ja que comporta un cert grau de perill. També pot alliberar la ment o servir d’excusa per encabir tot de reflexions inconnexes, de manera joguinosa. I és en aquest punt que el lloc deixa pas a l’esperit que se’ns revela gràcies a les virtuts que ha despertat en nosaltres el topos escollit. Però no sempre el lloc triat exerceix aquesta influència poderosa. Jean-Jacques Rousseau, per exemple, s’oblida ben sovint de relatar-nos cap on s’adreça. A Les rêveries du promeneur solitaire [Els somieigs del passejant solitari] el que importa són les seves disquisicions, el món torturat i el reguitzell de queixes i incomprensions que ens etziba. Rousseau pertany a la nissaga dels caminants solitaris. I ho declara en forma de sentència perdurable: «tot el que m’és exterior, m’és estranger». Rousseau és el gran solitari que mira cap endins. Una altra manera de caminar, o potser la manera més adient de fer-ho.

De tant en tant, un xic sobtadament, el filòsof para esment al camí, però això no és el més habitual. Rousseau no camina, sinó que passeja. I aquesta activitat és una acció procliu a la divagació, mentre que caminar implica, més aviat, l’oblit d’un mateix. La diferència és important, encara que totes dues vies tinguin confluències i formin part d’una mateixa manera d’entendre el món. A la segona passejada, Rousseau ens diu que passa pel carrer del Chemin-verd i que surt de la ciutat cap al paisatge que separa les ciutats de Ménilmontant i Charonne, avui dia simples barris de París. En aquests topants, el pensador es complau a observar la vegetació. I de sobte li crida l’atenció una parraca (Picris hieracioides) i una llebrenca (Bupleurum falcatum). ¿Qui s’atura, avui, en aquestes flors gairebé insignificants, en aquests retalls ruderals situats en els marges dels camins? Rousseau, però, considera que els arbres i les plantes són l’ornament i la vestimenta de la terra. I creu que contemplar-les i estimar-les és un exercici per sortir d’ell mateix, que es veu en el punt més baix d’una vida «innocent i desafortunada».

Camí de Kata Tjuta, Northern Territory, Austràlia.

Els perills del caminant són a l’exterior. Els de dins retornen de manera ruminant i acompanyen el camí. Si tots dos s’ajunten, desapareix un món i en sorgeix un altre. Quan Rousseau torna a Ménilmontant, un gran gos danès que va davant d’un carruatge se li tira a sobre. L’única cosa que se li acut, llavors, és saltar per damunt del gos, cosa que li provoca una caiguda dolorosa. Són els accidents del caminant, que poden capgirar qualsevol previsió. Tothom ensopegarà tard o d’hora amb aquests entrebancs. I tot plegat forma part del ritual de pas.

Estem davant del filòsof que passeja, des de la malenconia i els retrets al món. L’incomprès Rousseau! El recol·lector de parraques i orelles de llebre. El somniador, el caminant. Per a ell, ben mirat, el camí no deixa de ser un subterfugi. Si Els somieigs de Rousseau es publicaren de manera pòstuma el 1782, Karl Philipp Moritz donava a conèixer, entre el 1785 i el 1790, la novel·la Anton Reiser. Hi ha una línia que uneix tots dos autors, un estat d’ànim que s’estenia per Europa i s’emparava de les ments i dels esperits. Traduït: la sensació de ser incomprès, la recerca de la solitud i l’ànsia de fugir a través de les caminades i del viatge. Aquesta obra és un dels exemples més paradigmàtics del Bildungsroman, de la novel·la de formació, un terme encunyat pel filòleg Johann Karl Simon Morgenstern. Fixem-nos-hi: el protagonista, Reiser, és objecte de contínues burles. Se sent sol, menyspreat i incomprès. Si Rousseau surt de París i troba alleujament en els seus somieigs i meditacions, Reiser deixa enrere Hannover i ho veu tot des d’una nova perspectiva. Són els aspectes beneficiosos de caminar. I també la possibilitat d’accedir a una altra vida. Reiser ho té clar: des de la infantesa el seu destí era l’exclusió. Allí on hi ha humans –pensa el protagonista– hi ha enuig i descontent. Davant d’això el que fa Reiser és molt senzill: agafa el seu bastó i continua caminant. I així, en un altre apartat de la novel·la, Reiser emprèn una caminada nocturna i abandona Hannover. El nostre heroi vaga per la foscor sense identificar els llocs per on passa, fins que torna a veure les torres de la ciutat. I la conclusió és clara: si hi ha res que pot dur-nos a la follia és la pèrdua de les idees de temps i espai. I són aquests dos conceptes –els quals, de fet, es poden considerar una producció de l’intel·lecte– els que són trabucats per l’acció de caminar. Vagar sense rumb pot ser una manera de fugir de la racionalitat que ens engavanya. I també una creació de món.

Els itineraris de Reiser són tan laberíntics com el seu destí: va i ve, camina i aprèn què vol dir viure. Però arriba un moment en què el protagonista s’adona que els seus passeigs ja no són el que havien estat abans, perquè posa massa esperances en un fet que després no compleix les seves elevades expectatives. Quan l’allí es converteix en aquí es perd tot l’encant. I aquesta frase diu molt d’aquest anar més enllà, tan prototípic d’altra banda de la concepció alemanya del món, situada entre Faust, el romanticisme, la conquesta de la natura i la insatisfacció permanent. Les senderes del XVIII i el XIX acullen, ben sovint, aquesta mena de caminants.

Rousseau i Reiser busquen la seva drecera. I quan parlen del fet de caminar és, habitualment, per relatar penúries i peripècies. Hi ha d’altres maneres, tanmateix, d’afrontar els camins. William Hazlitt, per exemple, té l’honor de ser un dels primers autors que ens ha parlat sobre el fet de caminar. No pas amb l’excusa limitada del passeig, com fa Rousseau, sinó de tot allò que significa anar a peu. Hazlitt dona a conèixer el seu assaig sobre caminar l’any 1821. Tot un esperit de l’època, perquè cal tenir en compte que William Wordsworth va publicar The Excursion [L’excursió] l’any 1814, una obra en què apareix un caminant, protagonista de la primera part, a qui plau recórrer les vies públiques i els camins feréstecs. La corda es tibarà cap a una banda o l’altra segons les tendències i els impulsos creatius. També l’any 1802, el professor alemany Karl Gottlob Schelle publicà a Leipzig l’obra titulada Die Spaziergänge oder die Kunst spazieren zu gehen [L’art de passejar]. El passeig de Schelle és amable i se sotmet a les convencions socials, mal que l’autor reconeix que, de manera intermitent, tothom hauria de passejar a soles i abandonar-se a la vida interior, ja que la naturalesa pròpia i els pensaments més íntims només es poden desenvolupar quan un es troba amb si mateix. D’aquesta manera es produeix un tracte lliure amb l’ésser interior, el qual no ha d’impedir el gaudi de la natura. Schelle subratlla que aquest gaudi requereix un to íntim i callat: «Qui de tant en tant no senti la necessitat del tracte solitari i despreocupat amb la natura no és més que un home mediocre que no ha arribat a dominar la seva naturalesa interior». El desenvolupament de l’esperit troba el seu correlat idoni en el passeig, el qual pot tenir lloc a la natura o bé a la ciutat. Schelle s’adreça als habitants de les aglomeracions, als qual adverteix que estan massa exposats al perill de perdre el contacte amb la natura. Però l’autor no ens parla mai de caminades sofisticades ni dificultoses. Com a molt accepta gaudir de l’impacte del vent o de la contemplació de les copes dels arbres enmig de la tempesta (la qual ha de ser curta per tal de no provocar-nos un estat violent). A Schelle no li agraden els excessos i ens adverteix que allí on hi ha muntanyes massa altes els passeigs no són possibles sense incomoditats.

El passeig enfront de la caminada. Hazlitt pot considerar-se pioner perquè reflexiona sobre el fet específic de caminar. A l’escriptor li agrada caminar en solitari i tenir via lliure per córrer, cantar i riure com un infant. Una qüestió de subjectivitats que esdevenen, en l’afirmació següent, quàntiques avant la lettre: «No és possible ampliar els nostres conceptes, ja que només modifiquem el nostre punt de vista». Per tant, «calibrem l’Univers amb la nostra pròpia mesura». Un reconeixement del paper del subjecte en la conformació del món. Un subjecte que no s’atura i que sempre es troba en trànsit. Hazlitt és el capdavanter, el qui obre pas. Hi ha una narració del propi camí, en conseqüència. Amb un rerefons d’èpiques, de trames personals i de símbols col·lectius, perquè des del romanticisme que venera el fet de caminar en solitud podem anar als ancestres i la visió comunitària, arrelada de manera íntima amb l’entorn.

Caminar és tan vell com la humanitat. Pelegrinatges. Cavalleries. El Quixot. Les novel·les de formació. I tota la tradició d’escriptors catalans caminaires: Jacint Verdaguer, Cèsar August Torras, Artur Osona, Carles Bosch de la Trinxeria, Estanislau Torres, Josep Maria Espinàs, Perejaume… Verdaguer mateix va fregar l’heroïcitat en les seves ascensions a la Pica d’Estats i l’Aneto. Fou en aquest últim cim que va estar a punt de ser engolit per una escletxa de la glacera:

Jo m’aturí, sentint un soroll estrany, com de singlots, dringadera de vasos y fressa de rodes de carro, y diguí al guia: «Sentiu?» No tingué temps de respondre’m; s’ensorrà, al mateix temps que jo, en la boca negra d’un abisme. Mes nostra hora no era arribada; ell, que era molt alt, pogué agafar-se per davant al caure, y jo·m deixí anar d’esquena, sentint glassar-se’m de por la sanch de les venes. Fent un gran salt, poguí passar aquell abisme, y fiu, y férem los dos, propòsit de no escoltar més sorolls estranys y cants de sirena.

Dues o tres vegades més nos vegérem en perill inminent, del qual a la misericòrdia de Déu plagué traure’ns.

Aquí apareixen, de nou, els perills del camí. És la crida de la muntanya, més enllà d’on s’acaben els boscos i les pastures, en terreny de gleva i de clapís. Verdaguer segueix el deixant dels romàntics i ascendeix l’any 1883 a la Pica d’Estats amb sotana, calçat precari, una «feixuga maleta» i un paraigua. En baixar el sorprèn la nit, fins que arriba a un riu: «Allí crido, xiulo, ahuco, y no·m respon sinó·l torrent amb sa veu forta y aterradora». Romanticisme en estat pur. Llenguatge abrivat, amb el punt de pebre necessari per descriure un món hostil i feréstec. Verdaguer fa una baixada penosa i plena d’obstacles fins que va a parar a Andorra. La seva terminologia, com la de Cèsar August Torras, no estalvia expressions afuades i un xic hiperbòliques. És l’època dels afrosos precipicis, dels cingles espaordidors i de les afraus fosquíssimes, en què els passos dels bosquetans i dels contrabandistes es barregen amb la petja dels exploradors, els quals pugen els cims perquè són allí, com una crida irresistible. És el temps romàntic del caminar, de la descoberta d’indrets desconeguts dins el mateix país, de l’empremta que uneix paisatge i pàtria, determini i fe. Més que vagareig, l’excursionisme implica un arrelament. El 1876 es creà el Centre Excursionista de Catalunya, a tocar del primer Congrés Catalanista del 1880 i també del segon, celebrat el 1883. Però just quan la modernitat canvià de manera substancial les relacions amb el medi aparegué de sobte la consciència d’anar a peu. També en el mateix any 1883 en què Verdaguer assolí la Pica, Nietzsche començà a publicar Així parlà Zaratustra, una obra la inspiració de la qual sorgí en una caminada al llac Silvaplana dels Grisons suïssos. Nietzsche ho té molt clar: «Qui puja als cims de les muntanyes més altes és qui es riu de tota tragicomèdia i tragitragèdia». De nou l’allunyament de la societat, la distància, la llibertat. Un camí que va més enllà de la realitat física i que esdevé foc intern: «Posar a prova i interrogar ha estat sempre tot el meu camí». I el camí no existeix, és sempre un dubte, una incertesa, un no saber.

Nietzsche és un bon caminant: escriu mentre camina i pensa mentre escriu. Ell també plora durant els seus passeigs. Plora d’alegria i canta. L’any 1882 el filòsof publica La gaia ciència, un altre llibre fonamental. En la secció «Burla, astúcia i venjança. Preludi amb rima alemanya», que encapçala el volum, el pensador ens ofereix el poema «El caminant»:

«Ja no hi ha cap més camí!

Abisme al voltant i silenci sepulcral.»

Així voldries tu que fos!

És la teva voluntat la que s’ha apartat

del camí. Ara ho has d’admetre, caminant!

Ara has de mirar fredament i clarament!

Estàs perdut; tu creus… en el perill.

També en un altre poema Nietzsche es pregunta, de manera retòrica, de quina manera pujarà millor a la muntanya. I la resposta és la següent: «Limita’t a pujar-hi i no hi pensis!». És la drecera del caminant, tot un art que es va confegint a la segona meitat del segle XIX com un àmbit digne de ser pensat, escrit i delimitat. No és una parcel·la relativa a cap cosa en concret, sinó una manera d’accedir a l’autoconeixement, de sentir-se connectat amb el món, de no separar-se de la resta d’éssers. Un atribut d’aquell segle, que trobem també en l’actualitat.

Mentre Thoreau treballava, entre el 1851 i el 1860, en la seva conferència sobre el fet de caminar, Charles Baudelaire confegia Les flors del mal. Del recorregut per la salvatgia a l’esplín de la ciutat. Cap nexe d’unió? Vagarejar, fer el camí. I la voluntat de sorpresa. Walter Benjamin parla dels «Quadres parisencs» de Les flors del mal, n’admet l’originalitat i confirma que l’autor s’ha endinsat en una terra inexplorada. La intel·ligència de Benjamin no emprava metàfores gratuïtes. La terra inexplorada de Baudelaire s’estén per la ciutat, però connecta de gairell amb els camins insospitats que s’estenen fora murs.

Baudelaire s’entotsola amb els seus mots, però aquesta acció un xic badoca permet que fugin els neguits. El poeta davalla a les ciutats, ennobleix les coses més vils i s’introdueix, com si res, a tots els hospitals i tots els palaus. Aquest és el secret que desclouen els versos. Al poema «L’estranger», de Le Spleen de París [L’esplín de París], l’home enigmàtic només estima els núvols que passen. Aquest també és el sentit de «La invitació al viatge», en què la descripció minuciosa i bigarrada cedeix el pas als somnis. Però en Baudelaire el viatge s’extrema i busca els confins del món. Thoreau i Baudelaire encarnen dues visions molt diferents del viatge i del fet de caminar. Ciutat i salvatgia, dandisme i exploració de la natura. Però tots dos es posen en marxa per fugir d’un món que troben massa ancorat en la rutina i la mediocritat, en els esquemes repetits i en la manca d’una investigació de la pròpia persona que segueixi un trajecte lliure i desconegut. La política del caminar ha d’inspirar-nos l’acció quotidiana. I no la perdrem pas de vista.

Baudelaire explora la celebèrrima figura del flâneur en un període en què, com subratlla Benjamin, els llums de gas proporcionen una sensació de seguretat més gran als ciutadans que passegen pels carrers, tot permetent l’aparició del noctambulisme. El bulevard és l’habitatge del flâneur i les seves biblioteques són els quioscos de diaris i les terrasses dels cafès. Una imatge que deixa pas a l’observació, al fet de travessar espais i d’escrutar els rostres dels altres. «À une passante»: és a dir, a una dona que passa. «Amb el plaer que mata» i «la dolçor que fascina», com ho tradueix Xavier Benguerel. És una altra manera de ser salvatge, de veure com la bellesa s’escapoleix entre la massa.

El flâneur passeja i contempla el que l’envolta amb una actitud, segons Benjamin, propera a la d’un detectiu aficionat (Amateurdetektiv). Aquest capteniment, tanmateix, pot estancar-se i abocar al mer estaquirot (Gaffer) i al simple badoc que tafaneja. Un doble fil de navalla: el flâneur no se sent còmode en la societat i per això s’hi barreja, amb el perill de l’ebrietat que el pot fer caure, com un corrent que tot s’ho endú, en el devessall temptador de la mercaderia. La massa és un refugi contra la mateixa societat i alhora un perill que pot devorar-ho tot. Observador anònim, adotzenat, que tot ho escruta des de la distància.

En una recensió sobre el llibre Spazieren in Berlin [Passejades per Berlín], de Franz Hessel, Benjamin defineix la ciutat com el recurs mnemotècnic (mnemotechnischer Behelf) del passejant solitari, és a dir, com un espai abocat a la infantesa i a l’adolescència. Un lloc, així doncs, en què el solitari elabora i recrea la pròpia personalitat tot mantenint una certa distància cap a allò que defineix la vida social dels habitants de la ciutat. Una mirada interior, solitària: «El flâneur és el sacerdot del genius loci». Dandisme sacerdotal, inspiració sagrada, figura que s’aparta d’un món aspre, lleig i hostil. Podria ser d’una altra manera? Segurament no. Llevat que busquem en aquesta figura trets que no li corresponen.

També hi ha, ben mirat, qui transita per la muntanya sense una actitud salvatge, com el caminant endiumenjat que no absorbeix les forces de la natura. No era aquest el cas de Thoreau, al capdavall un indi amb aparença ianqui. Tanmateix, en l’allunyament i en la marrada que evita les multituds, hi ha el tret més definidor de l’artista que camina i del caminant que sense saber-ho esdevé artista d’ell mateix. Així avancem cap al coneixement, és a dir, cap a la nostra formació. I tot plegat amb un eco romàntic, ja que obrir-se a les trobades fortuïtes, ja sigui a la ciutat o a la sendera amagadissa, vol dir una obertura cap a la fluència de la vida, cap a la imprevisió, cap a les noves imatges i el nou alè que va renovant cada instant sense que a penes ho percebem.

No obstant això, cal advertir que a Baudelaire se li ha atorgat la categoria de gran passejant, pel seu caràcter de flâneur, tot i que a dreta llei la categoria de caminant i viatger majúscul correspon a Rimbaud, el poeta de les mil vides i les mil cares. De defensor de la Comuna a traficant d’armes a Abissínia, Rimbaud viatja per Itàlia i Indonèsia, treballa en un circ d’Estocolm, travessa a peu el pas de Sant Gotard, arriba a Xipre, s’embarca a Marsella i arriba a Adén. Llavors condueix una caravana, sempre a peu, carregada de rifles i cartutxos amb l’objectiu de vendre’ls al rei Menelik. A causa del viatge se li infla el genoll i li han d’amputar la cama. Mor l’any 1891. A final del segle XIX un exèrcit silenciós de caminants fuig del món i s’inventa una alteritat, en el sentit de la celebèrrima asseveració de Rimbaud: «Jo és un altre». En certa mesura, el poeta inaugura un tipus de viatger que busca una nova identitat mentre recorre el món.

Un altre caminant il·lustre, Robert Louis Stevenson –que publicà L’illa del tresor el 1883, el mateix any que Verdaguer pujà a la Pica i el mateix any també en què Nietzsche inicià l’edició d’Així parlà Zaratustra–, ens recorda que el caminant no busca pas allò pintoresc, sinó determinats estats d’ànim. L’escriptor carrega contra els qui volen batre rècords, és a dir, contra els caminants de campionat, tot avançant-se de manera visionària als nostres temps. El seu ideal està lluny d’aquests homes atlètics amb mitjons porpra que caminen 80 km al dia. Advoca, en canvi, per les caminades moderades, en petites dosis, que permetin gaudir de la llibertat i de degustar les coses a poc a poc, amb plena fruïció. Una activitat que ha de ser, segons Stevenson, solitària. Tornem a l’acció revolucionària que s’aparta de la societat. Tant si s’és caminant o bé flâneur hi ha un recel envers el món industrial, envers les masses i els seus moviments. Però Stevenson, potser més encara que Thoreau, fa un pas endavant i defensa el camí solitari, des d’una ruta individual que no fa soroll però que va eixamplant-se a través de l’esperit. Des de la raresa. Des de la pròpia rebel·lió que impelleix a un acte gratuït, a la recerca d’aquest estat eufòric tan propi de fer camí. Stevenson considera que la població sedentària, que confon el caminant amb un rodamon qualsevol, no pot entendre la joia del qui vagareja. I explica el cas d’una persona adulta que saltirona com un nen petit. És l’alegria de qui camina i canta, tal com ja l’havia descrit Hazlitt. La borratxera de l’aire lliure. La mateixa que Nan Shepherd narra a La muntanya viva, quan tots just corona els Cairngorms escocesos i comença «a fer salts i bots, a riure i a cridar».

El caminant, tanmateix, ha de ser feréstec i esquerp. A l’escandinava. I lluny de les processons sorolloses que omplen muntanyes i barris. El caminant és silenciós com l’escurçó i amagadís com la llúdriga. El seu trajecte no pot ser mai concorregut ni fressat. Pot anar en grup, però la introspecció dirigirà cada pas. És el dictat de qui camina i mira cap endins, sense deixar mai d’entendre que el seu esguard sempre es projecta cap a un enfora, és a dir, cap als altres que són com un mateix. El caminant pot anar sol i alhora estar en comunió amb la humanitat. No pas des de la distància altiva, sinó com aquell que se sent acordat amb tot allò valuós que té l’ésser humà, amb l’esperit que abasta per igual persones i natura.