Kitabı oxu: «L'oració composta (I): la coordinació»
L’ORACIÓ COMPOSTA (I):
LA COORDINACIÓ
BIBLIOTECA LINGÜÍSTICA CATALANA
Dirigida per A. Ferrando i A. López García
L’ORACIÓ COMPOSTA (I):
LA COORDINACIÓ
Ma JOSEP CUENCA
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
I.S.B.N.: 978-84-370-9395-6
Dipòsit legal: V-1638-1988
Servei de Publicacions
Universitat de València
Disseny portada: Tomàs Burgos
NOTA PRELIMINAR
La Biblioteca Lingüística Catalana s’enriqueix amb el llibre de Maria Josep Cuenca per la seua impecable qualitat i, al mateix temps, perquè amb aquest text la col·lecció ha assolit un punt d’inflexió capaç de garantir la consecució del seu propòsit sense dificultat. Quan els responsables de l’empresa projectàrem una sèrie d’aquest tipus sabíem que estàvem afrontant un repte, el compliment del qual semblava, si més no, dubtós. Quantes col·leccions no hauran arrencat vigorosament i il.lusionada per a tancar l’inventari de títols al segon o al tercer volum de la sèrie? Tots coneixem massa aties lingüístics interromputs a la meitat de la seua anadura, o biblioteques filològiques que no sobrepassen mai l’edat mitjana.
Cal dir, però, que al domini lingüístic català hi ha hagut sempre una voluntat ferma d’arribar a port, de la qual cosa el D.C.V.B. o la Bernat Metge de clàssics en són bona mostra: la Biblioteca Lingüística Catalana de la Universitat de València, dins de la seua modèstia, està anant en la mateixa direcció.
Quatre volums en dos anys –sobre substantiu i adjectiu, sobre l’article, sobre els modificadors, i sobre paremiologia– constitueixen un resultat estimable, sobretot quan podem afegir els volums sobre el sistema verbal i sobre l’oració simple, els quals veuran la llum ben aviat.
Tanmateix aquests sis volums pertanyen a la branca de gramàtica interna de la nostra col·lecció. Al seu costat hi ha projectades una branca històrica i una altra de gramàtica externa, segons el que indica la relació de títols anunciats. Això vol dir que aquests sis llibres –com també el de la preposició i el dels pronoms, que eixiran més tard– obeeixen a un mateix pla epistemològic: el que ara cal és iniciar les dues branques més inserides en la realitat externa del món que suporta la llengua, la textual i la històrica.
Aquest llibre de Maria Josep Cuenca representa una transició imprescindible entre la gramàtica interna dels sis volums publicats o en premsa i la sèrie constituïda pels llibres de V. Salvador –Anàlisi del discurs–, S. Serrano –Pragmàtica–, o L. Payrató –Aspectes del català col·loquial–, la qual cosa demostra que la B.L.C. té la voluntat de romandre com un projecte arrodonit el qual durem a terme els anys vinents.
El llibre sobre l’oració composta, del qual publiquem el primer volum, es presentava com un llibre difícil, no sols perquè la seua bibliografia ja és la de tota una ciència, la gramàtica del text, a les darreries dels vuitanta, sinó també per la raó exposada més amunt. Ara que el lector/la lectora tenen el projecte entre les mans podran comprovar que els responsables de la col·lecció hem fet una bona elecció: encara que altres hagueren pogut fer un llibre semblant, és dubtós que ningú l’hagués millorat. Maria Josep Cuenca, un jove valor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, ha dut aquesta obra amb solidesa i informació exhaustiva, però també amb personalitat pròpia, la qual cosa no és gens fàcil d’aconseguir en un manual i en un científic principiant. Potser Maria Josep no és tan principiant com ella mateixa vol creure, ni el llibre és només un manual: però d’aquestes sorpreses la B.L.C. ha oferit més d’una i encara n’oferirà d’altres. Amb aquest llibre Maria Josep Cuenca ha entrat amb el millor peu dins la filologia catalana.
València, juliol de 1988
ÍNDEX
1.INTRODUCCIÓ.
2.CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA COORDINACIÓ DEL SEU ESTUDI
3.QUÈ ÉS LA COORDINACIÓ?
3.1.La coordinació en el sistema de relacions sintàctiques de la llengua
3.1.1.Les aportacions de la gramàtica tradicional
3.1.2.Les aportacions generativistes
3.1.3.Les aportacions estructuralistes
3.2.Delimitació del concepte de coordinació
3.2.1.Coordinació i juxtaposició
3.2.2.Coordinació i subordinació
4.TIPUS DE COORDINACIÓ
4.1.Dificultats per a restabliment de la tipologia de la coordinació
4.2.La coordinació copulativa
4.3.La coordinació disjuntiva
4.4.L’adversativitat,
5.SINTAXI DE LA COORDINACIÓ
5.1.Tipus d’estructures coordinades
5.2.Condicions sintàctiques de coordinabilitat
5.3.L’ellipsi en la coordinació
6.SEMÀNTICA DE LA COORDINACIÓ
6.1.La coordinació com a integració de significats
6.2.Condicions semàntiques de coordinabilitat
7.PRAGMÀTICA DE LA COORDINACIÓ
8.CONCLUSIONS
9.BIBLIOGRAFIA
1.INTRODUCCIÓ
L’objectiu fonamental del present treball és definir i descriure, la coordinació, un dels fenòmens que més freqüentment es manifesta en les llengües i un dels menys tractats pels gramàtics fins fa poc temps.
Aquest objectiu, aparentment modest, sols serà assolit després de revisar un seguit d’aspectes, diversos i interrelacionats, que ompliran el sis apartats que separen aquesta introducció de la conclusió final. En el primer comentarem les característiques generals de la coordinació i la incidència que aquestes han tingut en la manera com ha estat estudiada fins avui. Al segon apartat esbossarem un breu estat de la qüestió, referit en concret a la definició del fenomen i al lloc que ocupa entre les relacions sintàctiques de la llengua, i provarem d’arribar a una definició negativa de la coordinació, això és, per oposició a juxtaposició i subordinació, bàsicament. Dedicarem la tercera secció a presentar les múltiples propostes tipològiques que s’han fet, tot analitzant els problemes que comporten, i caracteritzarem la coordinació copulativa, disjuntiva i adversativa, els tipus que majoritàriament es consideren coordinats. Als tres apartats següents, analitzarem la sintaxi, la semàntica i la pragmàtica de les construccions coordinades, amb la intenció bàsica de determinar les condicions de coordinabilitat.
Al llarg de l’exposició anirem descobrint pas a pas la complexitat de la unió coordinativa i la diversitat de les propostes que intenten explicar cadascun dels aspectes que hem diferenciat. La nostra tasca serà, en darrera instància, ressenyar aquestes propostes i fer-ne una reflexió crítica que permeta al lector, més que combregar amb les vies de solució que hi apuntarem a tall de conclusió, triar l’opinió que considere més aclaridora i reeixida.
D’altra banda, no sempre podrem aportar respostes concloents i definitives a totes les qüestions que plantejarem, per tal com aquesta obra no pretén ser una exposició i defensa d’una teoria concreta, sinó una síntesi crítica de les aportacions més remarcables fetes al tema.
No volem acabar aquesta introducció, sense expressar el nostre agraïment als doctors A. Ferrando i A. López García, directors d’aquesta col·lecció, així com als doctors Julio Calvo, Manuel Pérez Saldanya i Vicent Salvador pel valuós ajut que, de molt diverses maneres, ens han prestat.
2.CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA COORDINACIÓ I DEL SEU ESTUDI
La major part dels lingüistes que han tractat el tema de la coordinació fan notar que ha estat ben poc estudiat fins a dates relativament recents1.I així és, en efecte. Fins als volts dels seixanta és difícil de trobar un treball que s’hi centre. En canvi, des de finals d’aqueixa dècada sobretot, apareixen gran quantitat d’articles i monografies que analitzen aspectes més o menys concrets de la qüestió; encara avui són molts els investigadors que se n’ocupen. No deixa de sorprendre tant l’inicial desinterès com la posterior puixança del seu estudi. Cal buscar les causes d’ambdós fets en la mateixa essència de la coordinació, és a dir, en aquells trets generals que la caracteritzen.
Podem sintetitzar aquestes característiques en quatre punts: a) la coordinació és un fenomen universal, b) és un procés sintàctic de segon ordre, c) pressuposa la resta de la gramàtica, d) és objecte d’estudi no sols de la lingüística sinó també de la lògica i de la psicologia. Tot seguit, analitzarem breument cadascun d’aquests aspectes.
La universalitat del fenomen és, ara com ara, indemostrable empíricament, i probablement falsa si l’entenem en el sentit que la coordinació ha de funcionar en totes les llengües com en les indoeuropees, posem per cas. No obstant això, és una creença força generalitzada que existeix en molts o tots els idiomes, ambirtanifestacions “superficials” diverses.
I, encara més, en les llengües més pròximes a la nostra el seu funcionament és semblant, si no idèntic. És per això, que la coordinació no ha plantejat cap problema en la traducció ni en l’aprenentatge de llengües, cosa que ha contribuït decisivament a estendre la idea que és un dels processos més simples de la sintaxi.
En segon lloc, és, en paraules de Lang (1984:15) "sintaxi de segon ordre", o sia, és un fenomen que opera sobre elements prèviament codificats com a estructures simples (sintaxi de primer ordre). D’això, se n’ha derivat igualment la senzillesa del procés: la coordinació consisteix a unir mitjançant un coordinador dos o més elements ben formats sintàcticament i semànticament. La deducció, però, també pot ser la contrària: pel fet d’aplicar-se a unitats lingüísticament conformades, l’estudi de la coordinació conjumina les dificultats inherents a la sintaxi de primer ordre amb les derivades de la unió d’elements que s’hi defineixen. Així doncs, una bona anàlisi del fenomen és doblement complexa, puix suposa que els problemes de la sintaxi de primer ordre estan resolts, la qual cosa sovint no és certa, i imposa la resolució dels que s’originen al segon ordre.
Directament relacionat amb aquest darrer punt està el fet, adduït també per Lang, que l’estudi de la coordinació pressuposa la resta de la gramàtica. Els membres coordinats han de ser homogenis, per a poder constituir una estructura acceptable. Aquesta homogeneïtat ateny tots els àmbits de la gramàtica. Segons Lang (1984:38), l’acceptabilitat d’aquesta mena de construccions depèn de quatre criteris avaluatius: bona formació gramatical, acceptabilitat semàntica, conformitat amb els principis de la comunicació, i amb els del procés cognitiu. Deixant de banda aquest darrer aspecte, el qual cau fora de l’àmbit estricte de la lingüística, resulta que cal estudiar la coordinació, si més no, des dels punts de vista sintàctic, semàntic i pragmàtic.
D’altra banda, la coordinació té molt a veure amb la lògica i amb la psicologia. Fet i fet, sovint s’ha intentat descriure-la mitjançant la lògica d’enunciats. Per altra part, el pas de construccions simples a juxtaposades, coordinades i posteriorment subordinades és una de les manifestacions més paleses de l’evolució de les llengües naturals2, la qual és objecte d’estudi de la psicolingüística.
Analitzats els quatre trets bàsics que hem enumerat abans, no és gens difícil de justificar ambdues orientacions pel que fa a l’estudi de la coordinació. En principi, es concebia com un procés simple i generalitzat que semblava pertànyer més aviat al terreny de la lògica i la psicologia. En conseqüència, els gramàtics no s’hi sentiren atrets.
Posteriorment, al temps que es produïa un canvi notable en la manera d’entendre la lingüística, l’interés pel tema va créixer en progressió, diríem, geomètrica. La nova lingüística es proposava de crear un model d’anàlisi que pogués explicar el funcionament intern de totes les llengües i, d’altra banda, tendia a ser interdisciplinar, això és, a sincretitzar els diversos aspectes de la lingüística i a relacionar-los amb disciplines no lingüístiques, com ara la lògica, la psicologia, la sociologia, etc.3. No és sorprenent, doncs, que la coordinació, com a procés "universal" que abasta tots els camps de la lingüística, i fins i tot alguns no pròpiament lingüístics, hi tingués un lloc d’honor.
Com més s’investigava el tema, més es palesava la complexitat inherent a la unió coordinativa, complexitat que ha arribat a contribuir decisivament a la modificació d’alguns models lingüístics i a l’aparició d’uns altres. Parem esment en el cas de la Gramàtica Generativa Transformacional (GGT), el corrent que més línies ha dedicat al fenomen. És generalment acceptat que fou Chomsky qui, amb alguns breus comentaris a les seues obres fonamentals (1957 i 1965), potencià l’estudi de la coordinació. Recórrer les diferents etapes de l’anàlisi generativa del tema seria tant com fer una revisió de l’evolució d’aquesta escola, la qual cosa excedeix l’objectiu del nostre llibre. Amb tot, creiem que paga la pena resumir les principals fites de l’estudi generatiu de la coordinació i les seues repercussions.
En el primer model, el del 57, Chomsky addueix la coordinació com un dels mecanismes que prova la necessitat d’incorporar el component transformatiu a la descripció gramatical. A partir del model estàndard, el del 65, la concepció del fenomen canvia: demostrada la inviabilitat de les transformacions generalitzades, passa definir la coordinació com a regla de base que permet, en certes condicions (vegeu §§ 3.2.), la recursivitat del signe oració:
O → O coord O
Aquesta caracterització del fenomen tampoc no permetia donar compte del funcionament real de la unió coordinativa, cosa que aviat notaren els deixebles4 de Chomsky, els quals provaren de perfeccionar el model del mestre. Els nous estudis aconseguiren palesar la complexitat de la sintaxi de la coordinació, però no reeixiren a donar una proposta explicativa absolutament vàlida.
En aquestes circumstàncies, lingüistes d’altres corrents investigaren el tema, tot partint de la crítica a la GGT. Així, els representats de la Semàntica Generativa5, ateses les dificultats que comportava l’enfocament sintàctic, provaren d’explicar la coordinació des de postulats semàntics. Com a màxima expressió de l’enfocament semàntic –ja no inserit estrictament en l’esmentat corrent–, cal destacar la monografia d’E. Lang (1977/1984) Semantik der koordinativen Verknüpfung .
Un altre sector crític, el constituïren lingüistes estructurals, sobretot S.C. Dik, el qual, amb el seu estudi monogràfic Coordination. Its Implications for the Theory of General Lingüístics (1968), presentà una alternativa sintàctica a les propostes generativistes i, d’altra banda, assentà les bases de la gramàtica funcional, que, vint anys més tard, ha servit de marc teòric per a una monografia sobre les condicions sintàctiques de coordinabilitat en espanyol (Franchini (1986)).
Finalment, la coordinacio, com a fenomen que ultrapassa els límits oracionals i ateny el text, es va convertir també en una de les justificacions bàsiques dels estudis de caire textual6, els quals s’ocupen, entre d’altres qüestions, de diferenciar la connexió oracional i la textual, i d’estudiar aquesta darrera7. No oblidem, tanmateix, que la Gramàtica Textual té les seues arrels en el generativisme i parteix de la seua crítica.
Pel que fa a la lingüística catalana, fins fa molt poc no hi havia cap estudi dedicat a la coordinació. Sols comptàvem amb els comentaris dels gramàtics tradicionals, circumscrits en general a l’anàlisi de les conjuncions, un parell d’articles de S. Mariner Bigorra (1981 i 1982) sobre els nexes adversatius, i les breus remarques de G. Rigau (1981:109-114) sobre l’estatut dels connectors en una gramàtica del discurs. En els dos darrers anys han aparegut dues aportacions importants: l’estudi generatiu de la coordinació fet per J. Solà (Bonet i Solà (1986)) i l’anàlisi dels nexes interoracionals d’E.N. Serra (Morant i Serra (1987)). Amb aquestes obres la lingüística catalana ha connectat amb les més actuals propostes sobre la qüestió.
Notes
(1)Vegeu Dik (1968:1-2), Tato (1976:225), Lang (1984:14-15) i Franchini (1986:3-5), entre altres.
(2)Vegeu Franchini (1986:16-17), on es recullen les referències d’alguns recents estudis sobre la relació de la coordinació amb l’evolució diacrònica de les llengües i amb el desenvolupament lingüístic de l’infant.
(3)Bernárdez (1982: 26 i ss.) s’ocupa d’aquesta qüestió en repassar les causes de l’aparició de la Lingüística del Text.
(4)Destaquen, entre altres, L. Gleitman(1965), Lakoff i Peters (1966), Ross (1967), Dougherty (1970 i 1971) i Schachter (1977), dels quals parlarem posteriorment.
(5)Entre ells cal citar R. Lakoff (1971), A. Wierzbicka (1967/1972) i J. D. McCawley (1973 i 1981).
(6)Vegeu Bernárdez (1982:26-27), el qual es refereix precisament a la coordinació i el seu estudi en la GGT com a justificació de l’aparició de la Lingüística Textual.
(7)Aquesta és l’orientació present en els treballs del lingüista sistèmic M.A.K. Halliday (Halliday (1965) i Halliday-Hasan (1976) etc.) i del gramàtic textual T.A. van Dijk (1972,1973 i 1977).
3. QUÈ ÉS LA COORDINACIÓ?
Respondre a aquesta qüestió és més difícil que no sembla, com comprovarem tot seguit. Les respostes que hi han donat els lingüistes han estat moltes i diverses, fins al punt que la controvèrsia al respecte encara continua avui. En aquest punt centrarem la nostra atenció al llarg d’aquest capítol.
Primer repassarem el que han dit els principals investigadors del segle XX pel que fa a la coordinació i els fenòmens que s’hi relacionen directament; a continuació, tot sintetitzant les aportacions revisades, provarem d’arribar a una definició de la coordinació, mitjançant la delimitació del concepte respecte dels de juxtaposició i subordinació, fonamentalment. El nostre objectiu, però, no serà tant donar una definició única i definitiva, com mostrar les possibles caracteritzacions que s’obtenen segons el punt de vista adoptat i les dificultats que cadascuna pot comportar.
3.1. LA COORDINACIÓ EN EL SISTEMA DE RELACIONS SINTÀCTIQUES DE LA LLENGUA
Un primer pas per arribar a la definició de la coordinació consisteix a revisar críticament les aportacions fetes al tema fins al moment actual. Tanmateix, no volem circumscriure aquest repàs als comentaris sobre la coordinació estrictament, sinó que hi inclourem tot allò que ajude a determinar quin és el lloc de la unió coordinativa en el sistema de relacions sintàctiques de la llengua, de manera que ens ocuparem pràcticament de tota la composició oracional.
Hem organitzat aquest breu estat de la qüestió en tres seccions: en la primera repassarem les propostes dels gramàtics tradicionals catalans, en la segona resumirem les aportacions de la GGT, i en la darrera considerarem les teories dels autors que adopten un enfocament de caire estructural.
3.1.1. Aportacions de la gramàtica tradicional catalana
Els gramàtics tradicionals, en plantejar-se el tema de la composició oracional, solen partir de la diferenciació entre oració simple i composta, o més ben dit no simple, segons el nombre de formes verbals finites que hi haja (una en el primer cas i més d’una en el segon). Malgrat aquest basament comú, no hi ha unanimitat entre els gramàtics pel que fa a altres aspectes de la qüestió.
D’antuvi, els uns diferencien tres tipus d’oracions: simple, complexa o subordinada i composta o coordinada (Marvà (1932), Salvador (1951), Fabra (1956), etc); d’altres fan una doble divisió que oposa oracions simples i compostes, i entre les del segon tipus destrien coordinació i subordinació (Sanchis (1950), Badia (1962), etc).
Establert de manera més o menys precisa, segons el nombre de formes verbals finites, el criteri que permet distingir l’oració simple de la no simple, el problema de la composició oracional queda reduït a marcar la frontera entre coordinació i subordinació.
Abans de seguir amb aquesta qüestió cal notar que algunes gramàtiques, en concret les de Fabra del 1912 i 1918 i la de Moll (1968), no tracten el tema de l’oració composta, sinó que es limiten a agrupar les conjuncions en copulatives, disjuntives, etc, i, en el cas de Moll, sense indicar quines considera coordinants i quines subordinants.
D’altres gramàtics reconeixen la importància del tema i, malgrat que sovint a efectes pràctics acaben per reduir-lo també a l’estudi dels nexes, intenten donar una definició de coordinació i subordinació, basada generalment en la independència o dependència de les oracions unides.
Així per exemple, Marvà (1932:268), tot adoptant el punt de vista de les conjuncions, afirma:
“Les conjuncions són de dues menes:
a)les de subordinació, que (...) constitueixen el nexe merament conjuntiu entre una oració i la seva subordinada;
b)les de coordinació, que enllacen dues oracions independents relacionades per llur sentit, constituint l’anomenada oració composta, suma d’oracions coordinades.” (El subratllat és de l’autor)
Destaca, per tant, la independència gramatical de les coordinades i la relació de sentit com a trets diferenciadors respecte a les subordinades.
Similarment, C. Salvador, comenta:
“Les proposicions complexes són les constituïdes per dues o més de simples sempre que una d’elles siga la dominant i les altres modifiquen els elements d’aquesta dominant o els substituïsquen.” (1951:155)
“Dues o més proposicions independents reunides en una mateixa clàusula són proposicions coordinades.” (1951:160)
Sanchis introdueix una lleugera variació en distingir entre coordinació d’oracions i de parts d’oració. Considera que el primer tipus es caracteritza per la independència dels membres units, mentre que el segon tipus requereix l’equivalència lògica i gramatical dels elements i no la seua independència. Literalment diu:
“Les conjuncions coordinants seveixen per a enllaçar les oracions diferents que componen el discurs i també els elements anàlegs o paraules que guarden una mateixa relació lògica i gramatical dins una oració amplificada o contracta.” (1950:284)
Quant a la subordinació comenta:
“(...) la subordinació de proposicions consistix en la possibilitat de suspendre un juí ja començat, i formular-hi un atre juí amb verb conjugat, que no es comprèn com a proposició independent. L’oració subordinada, doncs, constituïx només un element de l’oració dominant(...).” (1950:142)
Ara Sanchis ha adoptat un punt de vista més aviat lògic, amb el qual incideix igualment en la dependència de la subordinada respecte a la principal, cosa que es fa més palesa quan afirma:
“Resulta, doncs, que les oracions subordinades són substituts de substantius, d’adjectius o d’adverbis(...).” (1950:143)
Badia, per la seua banda, addueix altres criteris definitoris, tot i que segueix destacant com a tret distintiu bàsic la independència de les coordinades enfront de la dependència de la subordinada respecte a la principal.
“(...) coordinació i subordinació s’oposen entre si, mirant els fets gramaticals, perquè les oracions coordinades es composen d’oracions separables amb existència pròpia, cadascuna de les quals podria funcionar doncs, com a oració simple independent, mentre que en la subordinació, l’oració subordinada no podria tenir existència independent i, sols la té en tant que forma part de la principal.” (1962:219)8
Sintetizant el que diu Badia en aquest i altres passatges, els trets definitoris i distintius de la coordinació són els següents:
a) La coordinació relaciona dues oracions separables, amb existència pròpia i, per tant, equivalents a dues o més oracions simples, a diferència de la subordinació que posa en relació una oració subordinada que no té existència independent de la principal amb la qual forma un conjunt equivalent a una oració simple.
b) Íntimament relacionat amb això està el fet que les oracions coordinades són, en paraules de Badia, de la “mateixa categoria”; en canvi, existeix jerarquia entre la principal i la subordinada, per tal com aquesta és un element d’aquella.
c) Hi ha conjuncions específiques per a la coordinació i per a la subordinació.
d) El mode verbal subjuntiu és més propi de la subordinació, cosa lògica si hom té en compte que aquest mode es tradueix en una major dependència de l’oració que el conté respecte a l’altra.
Serà interessant d’analitzar la validesa d’aquests criteris. El primer d’ells, característic, com hem vist, de gairebé totes les propostes tradicionals, basa la diferència entre coordinació i subordinació en la independència/dependència dels elements units. Observem que aquest criteri, entès com a possibilitat o impossibilitat d’aparició isolada dels elements, és molt feble. D’una banda, hi ha casos en què l’oració subordinada podria funcionar per ella mateixa (eliminada la conjunció, que tan sols serveix com a marcador de la composició oracional, i que, per tant, és sobrera quan passem a l’àmbit de l’oració simple), i la principal, en canvi, no és gramatical isolada. Així s’esdevé a l’exemple (1):
(1)a.M’imagine que vindrà demà
b.* M’imagine
c.Vindrà demà
D’altra banda no sempre és possible que els elements coordinats puguen aparèixer isolats, encara que mantinguen la mateixa forma, restituint-hi, si és necessari, els elements elidits. Quan els elements units són sintagmes, de vegades, la independització és inviable, per tal com també ho és la restitució dels elements el·líptics. Així, els coordinats d’una oració com (2a) formen seqüències agramaticals, si hom prova d’isolar-los (2b i 2c), perquè el verb assemblar-se requereix un subjecte plural.9
(2)a. El Miquel i la Llúcia s’assemblen
b.* El Miquel s’assembla
c.* La Llúcia s’assembla
Aquesta mena d’exemples demostra també que el criteri d’independència és igualment objectable, si l’entenem com a manca de relacions gramaticals entre els membres coordinats. És evident que entre ells existeixen relacions gramaticals; fet i fet, la coordinació no és altra cosa que una relació sintàctica.
Per altra part, que dos o més elements siguen independents sintàcticament i fins i tot semànticament no garanteix que, en coordinar-los, es produesca una oració acceptable. Per exemple, és molt difícil que un parlant considere com a “normal” l’oració (3) –excloent-ne, com és lògic, un ús metalingüístic–, i, tanmateix, els seus elements són “independents”.
(3) ??La Maria se n’anà ahir i la formiga és un animal petit
Concloem amb Franchini (1986:36) –el qual també ha analitzat i bandejat el criteri d’independència sintàctica present en les gramàtiques tradicionals castellanes–, que les definicions que s’hi basen no són essencialment errònies; sols són incompletes i han estat imprecisament formulades.
El segon dels criteris proposat per Badia, està incorrectament formulat, en la mesura que barreja dues qüestions: la identitat categorial i la desigualtat jeràrquica. Pel que fa a aquesta segona, és cert que els coordinats, a diferència de l’oració subordinada i la principal, han d’estar en el mateix nivell jeràrquic; tanmateix, creiem que cal considerar aquest fet com una condició de cada tipus d’unió, més que no com a tret pròpiament definitori. Quant a la identitat categorial, no és absolutament imprescindible en la coordinació, com mostra el següent exemple:
(4) Va arribar cansat i amb fam
També afegeix Badia en aquest punt que la subordinada és un “element” de la principal. Si per “element” entenem qualsevol funció de l’oració simple (subjecte, complement, etc), com sembla voler dir l’autor, hi ha un grup d’oracions problemàtiques, les adverbials no circumstancials, puix no es corresponen exactament amb cap complement verbal. El propi Badia remet a aquest punt conflictiu, quan defensa que les causals són coordinades (vegeu § 4.1.).
El tercer criteri, el tipus de conjunció que conté cada oració, és el que, d’una manera més o menys explícita, han manejat la majoria dels gramàtics, i no sols els tradicionals. En darrera instància, és el tipus de conjunció allò que permet una distinció pràctica entre els dos tipus de composició oracional. Alguns gramàtics no expressen obertament aquesta opinió, però és evident que la comparteixen, perquè, o bé limiten llur estudi de la composició oracional a una definició introductòria seguida d’una classificació de les conjuncions, o bé s’ocupen de la qüestió directament en l’apartat dedicat als nexes conjuntius. Badia, per la seua banda, fa un comentari ben explícit:
“(...) en l’estat actual de la llengua, calibrem de seguida si una oració és coordinada o subordinada respecte d’una altra, fins i tot sense percebre-la sencera, sols per la conjunció que la introdueix(...).” (1962:221)
Aquest és un criteri de distinció clarament inadmissible, per tal com les conjuncions s’agrupen segons el tipus d’unió que usualment duen a terme i aquest, al seu torn, es defineix per les conjuncions que el manifesten. La qüestió esdevé, doncs, un cercle viciós.
El darrer,tret distintiu proposat per Badia, la major freqüència d’aparició del mode subjuntiu en les subordinades, tampoc no és determinant: hi ha moltes subordinades en indicatiu, com (5a), i també és possible de trobar coordinades en subjuntiu, si els membres són clàusules que depenen d’un verb en forma personal, com (5b):
(5)a.Crec que no vol ve
b.M’estimaria més que tu tornasses a casa i la Laura m’acompanyàs al metge
A més de l’objectabilitat dels quatre trets diferenciadors per separat, l’aplicació de tots alhora pot conduir a resultats contradictoris, com s’esdevé a (6)
(6)La Maria preferiria anar-hi ella sola i que tu et quedasses cuidant el nen
que caldria considerar com a exemple de subordinació, per l’ús del mode subjuntiu en el segon coordinat, la impossibilitat d’aparició isolada dels coordinats, excepte en cas que es mantinga l’oració principal, i la no-identitat categorial dels membres; tanmateix, l’ús del nexe i fa pensar que ens trobem davant d’una coordinació.
Pulsuz fraqment bitdi.
