Kitabı oxu: «La ciència i la política»

Name: La ciència i la política
Author: Max Weber
ISBN: 9788437086026

Max Weber

Şrift:

La ciència

i la política

Max Weber

Traducció i introducció

de Guillem Calaforra

Títol original: Politik als Beruf, Wissenschaft als Beruf [1919]

Traducció de Guillem Calaforra

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

Realització d’ ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 84-370-6107-5

Introducció

En el número de maig de 1917, la revista Die weißen Blätter publicava un article de Franz Xaver Schwab (pseudònim d’Alexander Schwab), membre directiu de l’agrupació independent d’estudiants formada al voltant de Gustav Wyneken. Era l’època daurada de les associacions estudiantils alemanyes, actives i bel·licoses, que havien sorgit des de finals del segle XIX arran de les reformes de la universitat alemanya. Schwab arremetia en el seu text «Beruf und Jugend» («Professió i jovent») contra el concepte de professió que s’havia anat emparant dels estudis universitaris del Reich. Aquest fou el tret de sortida d’una polèmica en la qual es van engrescar els membres de l’agrupació estudiantil més important de Baviera (Freistudentischen Bund. Landesverband Bayern). I, com a resposta, van projectar un cicle de conferències que haurien de fer determinats intel·lectuals prestigiosos del moment. El títol general de les jornades seria El treball intel·lectual com a professió (Geistige Arbeit als Beruf), i hauria d’incloure quatre xerrades: L’educació com a professió (Georg Kerchensteiner), L’art com a professió (Wilhelm Hausenstein), La ciència com a professió (Max Weber) i La política com a professió (ídem).

L’ànima de l’organització d’aquell cicle era Immanuel Birnbaum, membre directiu de l’agrupació. Birnbaum, un jove inquiet i intel·ligent de cognom inequívoc, havia conegut Max Weber al saló del professor d’economia política Lujo Brentano –el mateix Weber seria cridat anys després per succeir Brentano en la seva càtedra muniquesa. Ja Schwab havia assenyalat els germans Weber com els únics que havien dit res de substantiu sobre la problemàtica de la professionalització. Però l’elecció de Max Weber com a conferenciant va ser reforçada arran de les intervencions d’aquest en les jornades culturals del castell de Lauenstein (Turíngia), organitzades en 1917 per un editor de Jena, Eugen Diederich. Entre el 29 i el 31 de maig, i entre el 29 de setembre i el 3 d’octubre, el Weber orador i el Birnbaum oient van coincidir en aquell espai de debat intel·lectual. En la primera edició de les jornades, Weber dissertà sobre «L’aristocràcia de l’esperit i el parlamentarisme»; durant les sessions de tardor, va fer una conferència sobre «La personalitat i les maneres de viure». En ambdues ocasions es tractava de temes que coincidien amb els neguits dels estudiants muniquesos. La impressió que l’antic catedràtic de Heidelberg va causar damunt els joves fou intensa, i Birnbaum en va prendre nota.

Era un moment molt especial en la vida de Max Weber, que reconquistava les seves pròpies forces després d’una llarga malaltia nerviosa. Mai no havia deixat de treballar com a investigador, que era la seva tasca en primera línia, però ara, a més, tornava a la docència –també per imperatius materials–, i fins i tot baixava a l’arena bellugadissa de la política. Més endavant, en acceptar l’oferta de la Universitat de Munic en març de 1919, vindria el moment de renunciar a la seva vocació més íntima, el seu amor secret per l’acció política. La seva participació en les negociacions de Versalles en marcava el punt i final. Però ell no era un home de partit, ni una persona que hagués pogut viure de la política. Per acceptar la càtedra bavaresa, només va posar la condició de no ensenyar economia política, sinó sociologia i teoria política. Per molt enciclopèdic que fos –i bé que ho era–, per molt versàtil que fos el seu pensament, aquestes eren les matèries en què volia concentrar-se.

És en aquest context que el jove Birnbaum li va proposar que parlés per als universitaris de Munic. La idea de dissertar sobre la ciència com a professió el va entusiasmar, i finalment es fixà la conferència per al 7 de novembre de 1917. D’acord amb el seu costum, Weber va improvisar sobre uns esquemes redactats en un grapat de quartilles, mentre un estenògraf prenia nota de les seves paraules entre bastidors. Però l’anàlisi textual –més concretament: la comparació entre l’extracte que en va publicar la premsa i el resultat final– revela que el text ja estava perfectament perfilat a principis de novembre. Aquella conferència va ser un esdeveniment sensacional i no va deixar indiferent l’auditori. El motiu de l’ascetisme i la descripció descarnada del procés de professionalització van indignar tant els partidaris de la universitat tradicional com els joves partidaris del neoromanticisme de les «vivències». L’admiració decidida procedia, en canvi, dels cercles husserlians. L’insigne filòsof Karl Löwith en va sortir impressionat per un text en què trobava xifrats «l’experiència i el saber de tota una vida». Weber, com tothom sap, va jugar amb tota la riquesa semàntica del concepte alemany de Beruf a la manera luterana: «professió», sí, tal com volien els estudiants, però també «vocació», amb les connotacions religioses del terme. Wissenschaft als Beruf es va publicar, finalment, entre juny i juliol de 1919, juntament amb Politik als Beruf.

Sobre aquesta darrera conferència, els especialistes assenyalen que no se sap amb certesa quan es va produir l’encàrrec per part dels estudiants. Sí que es coneix, en canvi, l’anècdota teixida al seu voltant. L’ambient intel·lectual alemany mantenia llavors un debat força excitat sobre la dignitat de la professió de polític. En 1907, Werner Sombart havia publicat al seu setmanari Morgen un parell d’articles en què atacava amb contundència i menyspreu la professió política, «buida espiritualment, èticament fal·laç, estèticament grollera». Li va respondre Friedrich Naumann, que defensava la dignitat del treball polític com una tasca de màxima transcendència per al bé col·lectiu. Weber coneixia aquesta polèmica, que anys a venir es barrejaria amb les batusses sobre el pacifisme del filòsof i pedagog muniquès Friedrich Wilhelm Foerster –vegeu les al·lusions explícites que en fa en les conferències que ací presentem. Quan se li proposà el tema Politik als Beruf, Weber va recomanar els organitzadors que s’adrecessin a Naumann, però aquest declinà la invitació per motius de salut. Els estudiants més radicals van presentar la idea d’encarregar la conferència a Kurt Eisner, membre radical-socialista del govern bavarès. Birnbaum en va advertir Weber, com a mesura de pressió. Aquest, que considerava Eisner com un «polític de les conviccions sense circumspecció pel que fa a les conseqüències de les seves accions», acceptà a contracor per no donar oportunitats gratuïtes al seu adversari. De fet, a Lauenstein havia discutit sobre el tema, durant hores i hores, amb estudiants de les més diverses tendències. La conferència va tenir lloc, finalment, el 28 de gener de 1919. Segons conta Löwith, l’impacte sobre l’auditori va ser bastant menys intens que en la conferència anterior.

En La ciència i la política, embolcallat en una anàlisi aparentment freda s’entreveu un diagnòstic apassionat de l’Europa contemporània. Una passió que, certament, no exclou el to angoixat que ara i adés es deixa veure en el pensament weberià. Fredor analítica, doncs, però també lucidesa amarga. No és estrany que els seus contemporanis se sentissin incòmodes davant aquest discurs tan personal. Weber realitza una feina dura de desencantament, paral·lel –o perpendicular– al mateix procés que ha desposseït la nostra cultura d’esperances ultramundanes o de profecies salvadores. Respecte del món universitari a què pertanyien els seus interlocutors, Weber els presenta un panorama en què la universitat tradicional es considera ja periclitada. Només l’especialització és la garantia de professionalitat conseqüent, només la dedicació ascètica al coneixement provisional té per a Weber la dignitat de qui es troba «a l’altura de la seva tasca». Els idealistes partidaris de la universitat d’estil antic, de l’humanisme de pedra picada, no podien pair aquesta mirada a la cara, sense prejudicis, vers el destí de la pròpia època.

Més severa encara és la separació taxativa, d’arrel neokantiana, que Weber planteja entre l’objectivitat del coneixement científic i la irracionalitat essencial dels ordres de valors. La seva teoria es troba al cor mateix de la crítica contemporània de la modernitat. Els seus contemporanis, amb una innocència que es perpetua en el temps, confiaven en el coneixement científic, en la raó hipostasiada, en el progrés material, com a entitats que havien de fonamentar les seves decisions vitals. I no: la ciència, ens recorda Weber, no és feta de la mateixa matèria que els valors. En un cert sentit, els valors són irracionals –o extraracionals, si es vol–, i la dinàmica mateixa de la racionalització occidental els ha deixat orfes de referències transcendentals. Weber no s’ho inventa, això, i se situa amb fermesa en una línia de pensament que va des dels il·lustrats (Voltaire i sobretot Diderot) fins a Nietzsche –un dels seus autors de referència–, passant per Sade i pels grans novel·listes russos, amb parada preferent vora el seu admirat Tolstoi. Quan ens decidim per una presa de posició determinada, ens diu, «serviu aquest déu i ofeneu aquell altre». La vida és feta d’eleccions inevitables: aquesta és la tragèdia, i la ciència no ens ajuda a fonamentar les tries de valors, sinó a calcular els mitjans més efectius per servir-los. Un problema universal, sens dubte, que ens presenta d’una manera extraordinàriament suggeridora.

I què és la política, en aquestes circumstàncies? Potser l’àmbit on la tragèdia de les tries excloents es presenta de manera més greu, punyent i plena de perills. Weber es dedica en la secció central del text a descriure amb una notòria minuciositat casos històrics diversos, es delecta sobretot en l’explicació de nombro-sos detalls de l’estructura política d’Anglaterra, Alemanya i els Estats Units; però les idees d’abast més general es troben al principi i al final de la seva intervenció. La definició de l’estat amb què gairebé enceta el text és un veritable clàssic, i les seves consideracions sobre els tipus de dominació política legítima són de referència inexcusable en matèria politològica. Són passatges d’una concisió i d’una clarividència descarnades, d’una exactitud feridora i sense concessions. La secció final del seu discurs, la dedica a consideracions de tipus ètic sobre la professió (i vocació) de la política; i ací tornem a trobar combustible per a inacabables reflexions actuals, actualíssimes: l’oposició entre l’ètica de conviccions i l’ètica de responsabilitat haurien de ser lectura obligatòria de qualsevol aprenent o professional de polític. Weber vacil·la entre la convicció incondicional i el pragmatisme responsable, tot i que es decanta de manera evident per aquest darrer. I, evidentment, hi reapareix el caràcter tràgic de les decisions morals –de les decisions polítiques, o de l’acció política. Les exigències intel·lectuals que posa damunt la taula són diàfanes.

Exigències, justament, és allò que Weber planteja i allò que el fa incòmode –i inevitable–, tant per al polític com per al científic. Lucidesa, servei a una causa suprapersonal, claredat i sobrietat en el pensament, sentit de la realitat, responsabilitat conscient pels propis actes: Weber no parla, o no escriu, per als frívols de l’acadèmia o del partit. La seriositat esquerpa del seu pensament és essencialment aristocràtica, d’una aristocràcia de l’esperit que, tanmateix, no cau en l’elitisme. Weber s’adreça ací a tots aquells que són capaços de percebre i admetre amb valentia temerària les coordenades històriques en què ens movem: racionalització intel·lectualista del món, desencantament, incommensurabilitat i «irracionalitat» dels ordres de valors. I això és, precisament, el que dóna aquest to diguem-ne «existencialista» al seu pensament. D’un «existencialisme», això sí, desproveït de lírica i de qualsevol tipus de condescendència. També en aquest sentit tenia raó Löwith, en referir-se a La ciència.

Respecte d’aquestes dues conferències, el judici de la crítica és unànime: es tracta de textos «filosòfics» clau per a la comprensió del pensament de l’autor. En el corpus weberià, La ciència i La política són com una síntesi extraordinàriament densa, riquíssima, de les línies mestres de la seva reflexió sobre la cultura occidental. El lector familiaritzat amb els escrits més acadèmics –«especialitzats»– de Weber hi reconeix passatges gairebé literals, traces evidents de temàtica i de sentit. La ciència ens remet filològicament al famós article sobre la neutralitat axiològica en les ciències socials (i als Estudis sobre teoria de la ciència en general), i a la més famosa encara Zwischenbetrachtung dels Estudis sobre sociologia de la religió. Per la seva banda, La política recull sintèticament les idees de textos diversos, com ara del clàssic sobre «Els tres tipus purs de dominació legítima», passatges d’Economia i societat, evidentment els Escrits polítics, etcètera.

Però l’interès que La ciència i la política conserven per a nosaltres, europeus del segle XXI, va molt més enllà dels aspectes erudits. La vigència de l’aportació weberiana a la Kulturkritik queda xifrada en la peremptorietat excitada i insoluble dels interrogants que ens planteja. Podem discutir-li l’abast i el contingut de la seva idea d’especialització; podem retraure-li les febleses i la nefasta realització històrica de la seva idea de lideratge –i Lukács, que no tenia un pèl de despistat, ho va fer–; podem abominar, i amb raó, del seu nacionalisme teutònic i bel·licista. Però la seva lliçó de rigor i coherència intel·lectuals es mantenen intactes; i el seu diagnòstic, el diagnòstic a què ens referíem més amunt, no invita a la displicència asèptica de l’historiador de les idees. De te fabula narratur, com van aprendre en carn pròpia, per exemple, els pares de la teoria crítica. Paga la pena de rellegir aquest Weber,

o Weber en general, i tot seguit fer una ullada al nostre voltant. Potser no es tractarà d’una experiència agradable, però la parèmia popular ens n’avisa, implacable: «allò que cou, cura.»

GUILLEM CALAFORRA

Cracòvia, febrer de 2004

Nota del traductor

Ja és una vella tradició, això d’encapçalar les traduccions de textos weberians amb un advertiment sobre l’estil de l’autor, unes frases de justificació que sempre són descaradament autoexculpatòries. No pas sense raó. Alguns, amb la millor intenció que els dicta la devoció, addueixen hipòtesis d’una tendra innocència, digna de millors objectes: que si forma part d’una tradició, típicament germànica, d’escriptura intencionadament envitricollada; que si es tracta d’un estil particular, d’arrel polifònica en la seva multiplicitat d’idees simultànies, emparentada, per exemple, amb la dislocació expressionista d’un Schönberg, etcètera. El cas és que Weber no sols escrivia en alemany, idioma famós entre els romànics per la seva peculiar sintaxi, sinó que simplement era un estilista nefast. Els seus textos, tret d’algunes metàfores cèlebres i felices, són d’una lletgesa estètica directament proporcional a la riquesa del seu pensament. Que quedi clar per endavant, perquè el lector no se’n faci creus ni ho atribueixi només a la imperícia de la versió.

De tota manera, hem intentat donar al text weberià una formulació catalana equidistant entre la fidelitat a la lletra i la legibilitat de la traducció. Sempre amb el pressupòsit que el sentit de l’original quedés escrupolosament respectat fins al mínim detall. Això explica, per exemple, que alguns períodes del text alemany apareguin esquarterats en frases separades, o també que determinats fenòmens d’èmfasi, que Weber aconsegueix per mitjans sintàctics, quedin atenuats amb l’imprescindible canvi d’ordre dels constituents de la frase en la traducció. Pel que fa a les citacions –la Bíblia, Shakespeare, Goethe, Nietzsche–, les hem reproduïdes en versions catalanes autoritzades.

No cal dir que la nostra traducció pren com a punt de partida el text definitiu de la magnífica edició crítica de Wolfgang J. Mommsen, Wolfgang Schluchter i Birgitt Morgenbrod (Wissenschaft als Beruf. Politik als Beruf. Tübingen, J. C. B. Mohr [Paul Siebeck], 1992 – Max Weber Gesamtausgabe, Abt. I: Schriften und Reden, Bd. 17). Per coherència amb el caràcter assagístic d’aquesta col·lecció, i per reproduir el caire divagatori i oral del text, no hi hem inclòs notes explicatives a peu de pàgina. El lector interessat trobarà tot el que pugui cercar, i més, en l’edició crítica esmentada.

G. C.

LA CIÈNCIA COM A VOCACIÓ I PROFESSIÓ

D’acord amb el vostre desig, he de parlar sobre «la ciència com a vocació». Doncs bé, entre nosaltres els economistes polítics hi ha una certa idea pedantesca a la qual voldria aferrar-me ara: que sempre partim de les circumstàncies externes –i per tant, en aquest cas, de la pregunta següent: com es configura la ciència com a vocació en el sentit material de la paraula? Però això significa avui en la pràctica, essencialment: com es configura la situació d’un estudiant llicenciat que s’ha decidit a dedicar-se professionalment a la ciència des de dintre de la vida acadèmica? Per entendre on rau la peculiaritat de la nostra circumstància alemanya, convé que procedim de manera comparativa i que portem a col·lació com són les coses al país estranger que, des d’aquest punt de vista, presenta un contrast més acusat respecte de nosaltres: els Estats Units.

Entre nosaltres –és cosa sabuda–, la carrera d’un jove que es dedica a la ciència com a professió comença com a Privatdozent. Aquest jove aconsegueix habilitar-se després d’entrevistar-se amb el corresponent representant de la seva especialitat, i amb el consentiment d’aquest, mitjançant un llibre i un examen sovint més aviat formal davant una facultat d’una universitat; i llavors, remunerat només amb les taxes que paguen els estudiants, fa classes sense sou sobre el tema que ell mateix decideix d’acord amb la seva venia legendi. A Amèrica, la carrera sol començar d’una manera completament diferent, és a dir, mitjançant la col·locació com a assistant. Això potser s’assembla al que sol ocórrer entre nosaltres als grans instituts de ciències naturals i a les facultats de medicina, on només alguns dels Assistenten aspiren a habilitar-se formalment com a Privatdozenten, i sovint ben tard. El contrast, en la pràctica, significa que ací la carrera d’un home de ciència es basteix completament sobre pressupòsits plutocràtics. Perquè és extraordinàriament arriscat, per a un jove erudit sense possibles, de sotmetre’s als condicionaments de la carrera acadèmica. Ha de poder resistir almenys uns quants anys sense saber de cap manera si després tindrà oportunitats d’ocupar un lloc de treball que doni per a viure. Als Estats Units, per contra, hi ha el sistema burocràtic. Allà, el jove rep un salari des del principi. Un salari discret, certament. En la major part dels casos, els honoraris amb prou feines equivalen aproximadament a les retribucions d’un treballador no del tot qualificat. Sigui com sigui: comença amb una col·locació aparentment segura, ja que li paguen de manera permanent. Però la norma és que, com en el cas dels nostres Assistenten, el poden despatxar, i ben sovint ha d’esperar-se un comiat sense miraments si no satisfà les expectatives. Aquestes expectatives consisteixen en el fet que tingui «plens» a les aules. Això no li pot passar a un Privatdozent alemany. Quan hom el té, ja no el deixa. És clar que ell no té «reivindicacions». Però la seva idea, comprensiblement, és que si hi ha estat treballant durant anys, té una mena de dret moral a ser tractat amb miraments. També ocorre això –i sovint és important– amb el tema de l’eventual habilitació d’altres Privatdozenten. La qüestió de si hom habilita bàsicament els erudits amb reputació de ser competents, o si cal donar més atenció a les «necessitats de l’ensenyament» i, doncs, atorgar el monopoli de l’ensenyament als docents en funcions, és un penós dilema lligat a la doble faç de la professió acadèmica, que veurem més endavant. Generalment se sol triar la segona solució. Però això implica augmentar el perill que el corresponent catedràtic ordinari [Ordinarius] de l’especialitat, tot i considerar-se subjectivament més escrupolós, afavoreixi els seus propis deixebles. Personalment –per dir-ho tot–, he seguit el principi següent: un estudiós que es doctori amb mi ha d’habilitar-se i col·locar-se amb un altre que no sigui jo, i en un altre lloc. Però el resultat ha estat que un dels meus deixebles més competents fou rebutjat en una altra banda, perquè ningú no creia que s’hi presentés per aquest motiu.

Una altra diferència respecte d’Amèrica és aquesta: entre nosaltres, el Privatdozent té generalment menys relació amb les classes del que voldria. Legalment, pot impartir qualsevol matèria de la seva especialitat. Però això constitueix una inconvenient manca de consideració envers els professors més antics, i normalment les assignatures «grans» les imparteix el cap de secció, i el Dozent s’acontenta amb matèries secundàries. L’avantatge és que, encara que sigui de manera una mica involuntària, té lliures els seus anys de joventut per al treball científic.

A Amèrica això, en principi, és organitzat altrament. Precisament durant la seva joventut, el professor es troba absolutament sobrecarregat, justament pel fet que li paguen. Per exemple, en un departament de germanística un catedràtic ordinari impartirà potser un curs de tres hores sobre Goethe i prou –mentre que el jove assistant ja estarà content si, amb dotze hores per setmana, a més d’inculcar l’alemany encara li assignen alguna cosa sobre poetes de la categoria d’Uhland en amunt. Perquè les instàncies oficials d’especialitat prescriuen el pla d’estudis, i l’assistant en depèn tant com, entre nosaltres, l’Assistent d’institut.

Ara podem observar amb claredat, a casa nostra, que el desenvolupament més recent de la universitat, en amplis camps de la ciència, transcorre en el sentit del cas americà. Els grans instituts, de l’estil dels de ciències naturals o de medicina, són empreses «capita-listes estatals». No poden ser administrats sense mitjans d’explotació del màxim abast. I s’hi dóna la mateixa circumstància que a tot arreu on es constitueix l’empresa capitalista: la «separació entre el treballador i els mitjans de producció». El treballador –l’Assistent, doncs– es troba supeditat als mitjans de treball que l’estat proveeix; consegüentment, depèn del director d’institut com un treballador en una fàbrica –perquè el director d’institut creu de bona fe que aquest és el «seu» institut, i que és ell qui hi disposa– i es troba sovint en situació tan precària com la de qualsevol existència «proletaroide», i com l’assistant de la universitat americana.

La nostra vida universitària alemanya s’americanitza, com la nostra vida en general, en punts molts importants, i aquest procés estic convençut que transcendirà fins a matèries on, com ocorre en bona mesura en el meu àmbit d’estudi, l’artesà posseeix ell mateix els mitjans de treball (essencialment, la biblioteca), tal com ho feia en el seu negoci l’artesà de temps passats. Aquest desenvolupament es troba plenament en marxa.

Els avantatges tècnics són del tot indubtables, com en totes les empreses capitalistes i ensems burocratitzades. Però l’«esperit» que hi predomina és ben diferent de l’antiga atmosfera històrica de les universitats alemanyes. Hi ha un abisme extraordinàriament gran, exteriorment i interiorment, entre el cap d’una d’aquestes grans empreses capitalistes universitàries i el catedràtic [Ordinarius] habitual a l’estil antic. També en la disposició interior. No voldria portar més lluny aquesta idea, ací. Tant interiorment com exteriorment, l’organització universitària antiga ha esdevingut fictícia. Però s’ha mantingut i ha crescut essencialment un moment propi de la carrera universitària: el fet que un d’aquests Privatdozenten o fins i tot un Assistent aconsegueixi una càtedra o un lloc directiu en un institut és simplement una qüestió d’atzar. Certament, no sols hi predomina la casualitat, però hi predomina fins a un punt extraordinàriament alt. No conec cap carrera al món on l’atzar faci un paper tan gran. I més encara ho puc dir jo, que he d’agrair personalment a algunes absolutes casualitats el fet que, quan era molt jove, em cridessin perquè ocupés la càtedra ordinària d’una especialitat en què molts coetanis meus haurien donat sens dubte més rendiment que no pas jo. I m’imagino que, a causa d’aquesta experiència, tinc un olfacte més fi per a l’immerescut destí de tantes persones per a les quals la casualitat ha actuat i encara actua tot just a l’inrevés, i que malgrat les seves aptituds no van reeixir a trobar el lloc que els pertoca dins aquest aparell de selecció.

Que sigui l’atzar i no pas les aptituds el que hi fa un paper tan gran, és cosa que no es deu només –ni tan sols preferentment– a les debilitats humanes que, és clar, intervenen en aquesta selecció exactament tant com en qualsevol altra. Seria injust de considerar que l’indubtable predomini de tantes mediocritats a les universitats és responsabilitat de la incompetència del personal de les facultats o dels ministeris. Per contra, la raó d’això es troba en les lleis de la cooperació humana, almenys en les de la cooperació entre diverses corporacions: en aquest cas, entre les facultats que fan les propostes i els ministeris. Un paral·lel: podem res-seguir els esdeveniments ocorreguts durant segles en les eleccions dels papes, l’exemple més important que podem manejar d’una selecció semblant de personal. Poques vegades reïx cardenal que passa per ser el «favorit». Per contra, normalment guanya el segon candidat o el tercer. El mateix s’esdevé amb el president dels Estats Units: només en casos excepcionals el primer de tots –és a dir, el més rellevant– arriba a la nomination en la convenció del partit i després en la cursa electoral; sovint hi arriba el que fa dos o el que fa tres. Els americans ja han encunyat expressions tecnicosociològiques per a aquestes categories, i seria interessant d’investigar en aquests exemples les lleis de selecció mitjançant la construcció d’una voluntat col·lectiva. Avui no farem això, ací. Però aquestes coses s’apliquen també als col·legis universitaris, i el que ha de sorprendre no és que s’hi esdevinguin més sovint errors, sinó que precisament allí, en termes relatius, el nombre de col·locacions correctes sigui molt significatiu. Sols allà on, per motius polítics, intervé el Parlament –com ara en determinats països–, o el monarca –com entre nosaltres fins ara– (en tots dos casos funciona de la mateixa manera), o el sobirà revolucionari, sols en aquests casos es pot estar segur que només els còmodes mediocres o els arribistes es reserven les oportunitats.

Cap professor universitari no recorda de grat les discussions sobre el seu nomenament, ja que no solen ser agradables. I tanmateix puc dir que la bona voluntat de deixar que decidissin les raons purament objectives fou present sense excepció en tots els nombrosos casos que conec.

Perquè cal tenir clar, encara, que si la decisió sobre els destins acadèmics té tant d’atzar no és sols a causa d’un defecte en la selecció mitjançant la construcció col·lectiva d’una voluntat. Tot jove que sent la vocació de convertir-se en erudit ha d’adonar-se que la tasca que l’espera té una doble faç. No sols ha d’estar qualificat com a erudit, sinó també com a docent. I aquestes dues coses no coincideixen en absolut. Es pot ser un excel·lent erudit i, en realitat, un professor terriblement dolent. Recordo l’activitat docent d’homes com Helmholtz o Ranke. I no es tracta d’excepcions aïllades. El cas és que ara les nostres universitats, sobretot les universitats més petites, mantenen entre elles una competència d’allò més ridícula per la quantitat d’estudiants. Els terratinents de les ciutats universitàries obsequien l’estudiant número mil amb una festa, però al que fa dos mil prefereixen oferir-li una desfilada de torxes. Els interessos de les taxes –cal dir-ho clarament– es veuen afectats quan en les especialitats veïnes hi ha un repartiment «atractiu», i a banda d’això també el nombre d’assistents n’és una prova quantificable, mentre que la qualitat de l’erudit és una cosa imponderable que sovint es posa en qüestió, sobretot en el cas dels audaços innovadors –i és ben natural que sigui així. Així, gairebé tot es troba sota aquest miratge de la quantitat d’oients, considerada com una immensa ventura i una cosa valuosa. Si es diu d’un ensenyant que és un mal professor, això representa per a ell pràcticament la sentència de mort acadèmica, encara que sigui el millor erudit del món. La qüestió de si un professor és bo o dolent es respon mitjançant la freqüència amb què l’honoren els senyors estudiants. Ara, també és cert que el fet que els estudiants vagin cap a un professor depèn sobre manera de factors purament superficials: el seu temperament, fins i tot el timbre de veu –fins a un punt que semblaria impossible. Després d’experiències bastant abundoses i d’una serena reflexió, sento una profunda desconfiança enfront de les facultats massificades, per molt que, certament, siguin inevitables. La democràcia, allà on pertoqui. Però la formació científica, tal com la practiquem a les universitats alemanyes segons la seva tradició, és una tasca pròpia dels aristòcrates de l’esperit, no hauríem d’amagar-ho. És clarament cert, d’altra banda: la tasca pedagògicament més difícil de totes és potser l’exposició de problemes científics de manera que una ment desinformada però capaç els entengui i –l’únic punt decisiu per a nosaltres– aconsegueixi arribar al pensament autònom. Certament, però per a la solució d’aquest problema no compta la quantitat d’oients. I –per tornar novament al nostre tema– fins i tot aquest art és un do personal, i no té en absolut cap relació amb les qualitats científiques d’un erudit. Al contrari del que hi ha a França, nosaltres no tenim cap corporació d’«immortals» de la ciència, sinó que segons la nostra tradició les universitats han d’acomplir les dues exigències: la recerca i la docència. És una absoluta casualitat, però, que les dues qualitats coincideixin en una mateixa persona.