Kitabı oxu: «L'amor del rei Artús i altres relats»

XOSÉ LUIS MÉNDEZ FERRÍN

L'AMOR DEL

REI ARTÚS

i altres relats

ACADÈMIA DELS NOCTURNS

NARRATIVA

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

© XOSÉ LUB MÉNDEZ FERRÍN

© PER LA TRADUCCIÓ: MIQUEL MARTÍNEZ

© UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

SELECCIÓ I TRADUCCIÓ: MIQUEL MARTÍNEZ

DIRECCIÓ DE LA COL.LECCIÓ: MIQUEL DE RENZI

DISSENY DE LA COBERTA I DIBUIX: MIQUEL DE RENZI

DIPÒSIT LEGAL: V-2151-1988

I.S.B.N.: 84-370-0448-9

IMPRÉS A ESPANYA – PRINTED IN SPAIN

SERVEI DE PUBLICACIONS

L'AMOR DEL REI ARTÚS

i altres relats

COL.LECCIÓ

«ACADÈMIA DELS NOCTURNS»

NARRATIVA

XOSÉ LUIS MÉNDEZ FERRÍN

L'AMOR DEL

REI ARTÚS

i altres relats

VERSIÓ LITERÀRIA DE MIQUEL MARTÍNEZ

PRÒLEG DE JOSEP MARIA LLOMPART

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

INVITACIÓ I ELOGI

¿Fóra un tòpic lamentar un cop més el desconeixement mutu entre les literatures gallega i catalana? ¿Caldria saludar a partir d'aquesta lamentació el nou llibre que tenim a les mans, el qual haurà de contribuir sens dubte, a posar remei a..., etc. etc. etc? Tant se val; doneu per repetida l'habitual elegia. El desconeixement, en els Països Catalans, d'allò que s'escriu a Galícia és absolut; com ho és també –potser no tant– el desconeixement, a Galícia, d'allò que s'escriu en els Països Catalans. Tot i que som cada cop més els qui contribuïm a..., etc. etc. etc.

No és això, tanmateix, el que m'interessa posar ara de relleu. El que jo vull és invitar-vos a una lectura fascinant, apassionant; gairebé al·lucinant, si tan voleu. Dos escriptors admirables –autor i traductor– han encertat a amanir-la, cadascun amb el seu art propi. L'art màgic, galaic, inevitablement misteriós, de l'autor; l'art harmoniós, mediterrani, inevitablement radiant, del traductor. La barreja és quasi perfecta.

Xosé Luis Méndez Ferrín és avui, en l'esplendor d'una maduresa tot just estrenada, figura de primer rengle dins el context d'una literatura d'existència difícil i tan conflictiva com és la gallega. Escriptor i ciutadà, ha servit el seu país amb la ploma –exquisida, delicada, primfilada– i amb la lluita cívica –dura, arriscada, agressiva–. Con Pólvora e Magnolias és el títol d'un recull –preciós i hom diria que, a estones, preciosista– de poemes seus. Inicialment poeta (un poeta de qualitat profunda i de solidíssim fonament), Méndez Ferrin s'ha decantat sobretot cap a la narrativa, i és potser en aquest terreny on ha trobat l'aixopluc més escaient perquè la seva personalitat, tan original, es pugui desenvolupar més a pler. Aquest és el caire de l'escriptor que el present volum ofereix al públic lector en llengua catalana. Hi ha la lluor d'un art que recull la doble llum de l'ahir i del demà; un art molt d'avui, albirant l'horitzó de l'avantguarda més agosarada, i molt arrelat en les més insignes tradicions europees. Un art, al capdavall, molt galaic.

A Méndez Ferrín el vaig conèixer –coneixia ja la saviesa apassionada de la seva poesia, el joc misteriós de les seves narracions– en el pati dels tarongers del palau de la Generalitat de Catalunya, dins un ambient quasi protocolari. Era en ocasió del primer encontre d'escriptors gallecs, bascos i catalans, que es va celebrar a les darreries de juny del 1984. Méndez Ferrín hi va pronunciar algun parlament abrandat, bellament radical. A Miquel Martínez, en canvi, me'l vaig trobar per primer cop en una conjuntura prou diferent: en l'atmosfera informal i distesa, no gens convencional, d'una llibreria alacantina on havíem presentat, em pens, un recull de poemes del nostre comú amic Lluís Alpera. En el posat, en l'actitud, en les opinions que expressava, feia una mica el paper de jove postmodern.

Nadiu de la Vila Joiosa, Miquel Martínez ha viscut en un medi lingüístic de ben rica expressivitat: la parla de l'extrem sud dels Països Catalans. Ell la coneix a fons, aqueixa parla, i, encara que per ventura us dirà una altra cosa, se l'estima. Per això li ha estat possible d'aconseguir un equivalent ajustadíssim, sucós i saborós, del gallec de Méndez Ferrin, en unes versions on, devora la impecable ortodòxia gramatical, trobareu adesiara molt belles i molt saludables heterodòxies.

Us invit, doncs, a girar full i a entrar dins el món fabulós, tan nou i tan antic, d'un gran escriptor gallec, guiats per la paraula vivíssima d'un traductor sensible i sagaç. Sé cert que m'ho agraireu.

Josep M. Llompart

Els (tres) textos ací presentats, pertanyen al llibre que Xosé Luis Méndez Ferrin publicà sota el títol genèric d'«Amor de Artur».

La traducció al català ha estat realitzada tenint com a base el text de la segona edició, açò és, la de 1983.

AMOR DEL REI ARTÚS
I

Sabé el Rei Artús, per la confidència de Galvà, que Genebra li era infidel amb Lancelot.

Pel passeig de grans falgueres, vorejat de dàlies, avançava –solitari i amb el cor malmès– el monarca. Tot el dolor que habita el món li esquinçava la gorja amb la ferotgia d'un gat cerval. A l'acabament del parc, amb semblant terrible, l'ombrívola torre de la Dolorosa Guàrdia aixecava els seus caminals contra un cel en el qual girava un estol de dimonis diminuts o falziots grinyoladors. Descompost el rostre noble, globus marrons i atzurs sota els ulls, el Rei Artús plorà i foren aquelles llàgrimes de foc i els gemecs que, de sobte, li canusien el mostatxo i la barba. Oh Genebra, Lancelot! Ella fou l'estimada, l'única, la gavina del clarejar plujós, la pell encegadora de neu ardorosa, la seguretat pètria que edifica les condicions de l'ànima, el safrà dels menjars de cerimònia, sendal de Pèrsia en el front cremat dels estius, nits que eren les de zel dels cérvols que acudien al pavelló de caça per tal d'ensordir els altres crits, els d'amor de bronze senyorívol entre dossers i pells d'alosa, i el cos nu d'ella en renovar-se sobre el llit amb el moviment incessant i divers de les fervositats. Ell, Lancelot, el mussol carregat de gràcia en els combats –un tió encès en cada ull–, la fidel presència armada i constituïda –ignora Artús des de quan i, tanmateix, li sembla que des de sempre– en cada balconada, en cada porta, al peu de totes les escales i en el triomf de tots els tornejos. La força de l'edat en la qual el cavaller rep el cúmul dels presents solars, les potències marcials se simplifiquen i les victòries s'acosten a l'heroi amb posat submís i cuirassa de peu blanc, xifra d'amor sense límits de qui serveix i ret honors.

La Traïció consumada, el dolor begut fins al darrer pou de l'ànima per on naveguen dubtes enfosquits i disculpes desitjades. Artús sols anhela, estimbat en la vesprada de plom, recuperar, recuperar la pell de Genebra, tornarla al seu costat, descobrir de bell nou la tebiesa d'hores passades i líquids grumosos de desig obtingut i somnis acomplerts en les tardes de la glòria exacta i dels florits banquets, que Genebra, garsa, grua, galana, torne, i que Lancelot, altrament, no torne mai més de les terres d'Amèrica si no és per rebre el deshonor de mans del rei Artús, que plora –una altra vegada– pel passeig de les falgueres i crida per Galvà. Marxen cap a Dodro, el vell monestir, on roman captiva Genebra, la qual, potser ara, acceptarà de penedir-se.

II

Sostrat de llumets era el cel d'estiu a Dodro. El Gos, l'Estel de Set Llums, el Carro, portaven un alè pàl·lid i ardent. La lluna, que feia el ple, en els seus inicis era un globus de foc darrere de la serra de Sangs.

Ara s'alçava completa com una moneda, dadora del fred i dels desitjos plurals.

Una cel.la estricta on l'austeritat no impedeix l'existència d'una toca de seda que, farcida d'esmaragdes i muntada d'anells d'or, penja d'un ganxo de ferrer, clavat grollerament al darrere d'una porta de castanyer noble i lluït: allí jau Genebra.

El clar de lluna il·lumina magrament el rostre de la reina. Artús li sol·licita, directament, amb mots solemnes, la seua tornada al tàlem, al govern de les cases reials. En el pensament de Genebra es forma un no rúnic, una negativa pètria, un rebuig compacte granat de quarsos trencats i esfereïdors. Pel mig de blancs llums assetgen lliris d'oxidada foscúria, les veus de les pedres negres, dels cants d'hivern. Genebra, resolta, es nega a tornar el costat del gran rei Total, al costat de l'Amor Frondós, del Roure Antic. Harpia, la dama dissortada escup ultratges duríssims, arranjats amb verí, propostes armades d'agulló que laceren el rei Artús, que precipita el rei Artús contra la porta. Polièdrica, la noció de desinterès absolut s'estavella contra els llavis de Genebra i s'esquinça en mil llums diminuts, com d'odi o certa insatisfacció, i la seua resplendor colpeja el pit d'Artús, definitivament esglaiat.

Estretes, mines de repulsió naixen en la contrapart posterior de la reina infidel i, tanmateix, no és Lancelot i, realment, no es tracta de Lancelot. Lancelot no entra en aquest toll de dolor i esquinçament. Però el rei Artús no comprèn, el rei Artús és tan lluny administrant els porcs senglars de Bretanya i les paraules sagrades que no comprèn... i estels esfereïdors es trenquen en enginys d'ira estricta que, menyspreant el present, situen el rei Artús lluny, prop d'on habiten les distàncies. Sobre Genebra, llavors, es precipiten ocells de cobdícia i ràbia. Brutícies, draps de misteri l'embolcallen en l'allargassada ombra i els ressons de Dodro Vell la condueixen al bram. Es descomponen els hàbits de la reina captiva. Esquinça els vestits amb ungles poderoses de grafit puntual. La sang brolla, després, en solcs per les sines d'ambre. Vola, com una pedra d'intenció assassina, la toca reial contra el cap d'Artús, que, en aquell instant, desconeix Genebra, recobra la seua misèria i abandona, trotant, la cel.la, indecís per moments, corprès d'horror.

El monestir de Dodro Vell –sepulcres, càntics, encontres de seda i ombra– era un animal subterrani: eriçat en garangoles de cresteria en descomposició, hi habitaven la luxúria i l'isolament, i tot prenia la veu de Genebra, allí presonera, quan Artús agullonava, enfollit, l'aire, el no-res, entre damassos de gran lluna.

III

La companya, obeint Galvà, alçà pavellons i encengué el foc en una clariana del bosc, a tocar del riu Esmaragda, el qual navega al peu del puig Sangs, i entre les seues riberes hi ha el monestir de Dodro Vell.

A tocar dels llums, la host juga al botxí i beu abundants tragallades d'aiguamel. Quan tot just el rei es fa present entre la boira, boques viscoses mormolen la consigna, udolen visques i fan cantar el sord metall de les armes. Galvà aixecà, llavors, el tapís de la tenda principal, on entra Artús i acomiada el cavaller amb el rostre posseït pels dubtes.

Ja tot sol, entre penombres, veus llunyanes d'homes s'hi fan presents amb llur cant greu i perseverant, i el rei Artús no comprèn la raó del seu dolor immens. El perquè, la pregunta inesborrable, batega dins seu amb la constància de les marees i les constel·lacions. Les riallades dels soldats li desplauen i l'enerven. Genebra, encara presonera, refusa de tornar al seu costat i Artús passeja de dalt a baix de la seua tenda. Sols Merlí podrà confortar el seu cor humiliat amb consells plens de seny i conhort.

És l'hora en què ix l'estel del matí i els ulls insomnes couen anunciant l'alba. El rei Artús es decideix a viatjar per tal de cercar el savi Merlí. Crida fortament demanant per Galvà, i el cavaller acudeix ràpid i servicial. Recorre després, muntat i armat, el campament, alertant la mainada amb un accent que recorda les tempestes. En pocs instants, crits potents creuen l'albor i el topar de les armes i els renills dels cavalls atordeixen les ovelles. Més que desmuntar-se, s'aterren les tendes. Ulls lloscos i borratxos confonen brilles, gualdrapes i cèrcols; cauen els arnesos pel terra i velles ressonen les cuirasses contra els escuts, elms, cabassets i malles i rodones defenses abans de ser recobrades i vestir-se sobre les camises –corrent i de qualsevol forma– i, definitivament, ser cobertes amb brials sobre els quals llueix la glòria del graal. Clama el rei per Galvà mentre s'acaricia les barbes, inquiet. Alguna atzembla fuig per les voreres del riu Esmaragda, perseguida per un jovençà ros i d'ulls clars i esglaiats que porta boira fins als genolls.

Al remat es forma la host. A la capçalera, el rei Artús, irat, escopint bava entre els llavis que porta molt oberts. Seguint-lo, marxen Galvà i Keu, el senescal, tots dos amb una mà a les brilles i l'altra recolzant-se sobre el costat. Va entrant la tropa per la vall amb un sol d'estiu que fa bruns els muscles descoberts. Camí de Francastëll, posada de Merlí, el rei Artús es lliura a l'esperança i recorda Genebra collint roses en el verger de Camelot.

IV

El rei Artús, Galvà i Keu el miren silenciosos. El que veuen des del tossal els deixa esglaiats. Una vegada i altra, incrèduls, tornen a fixar l'esguard a Francastell. ¿Què s'ha fet d'aquella torre de l'homenatge, gràcil com un calze aràbic? ¿Qué s'ha fet de la torre que el poble dels elfs negres construí per a Merlí, bruixot de Bretanya, en el temps que marca el pas d'una nit? ¿I on es troben aquelles cases espaioses, segures de pedra i marbre blau, en què la vida retirada i secreta de Merlí s'esdevenia darrere de portes disfressades que s'obrien a mons innumerables? ¿I les tanques culminades de caminals de fusta obscura i sostre de pisa fina? Al seu lloc, un munt informe d'escombraries era tot el que restava del famós i singular castell de Merlí, a Francastell. "Açò és obra de màgia, senyor meu", comentà Galvà.

Artús, rei de bretons, sense respondre, va descavalcar i ordenà plantar les tendes en aquell llogaret, servant el que poguera esdevenir-se, o, el que és el mateix, allò que Merlí considerara oportú de determinar que s'esdevinguera.

V

No passà temps sense que se sentiren les passes dels sentinelles i la remor de les armes esquinçara un silenci gelat. Dorm el rei Artús un somni inquiet. En el fons dels seus ulls naveguen coents licors obscurs, líquids ambarins. Se li formen rodones i grises ales protectores i trombes vermelles. De sobte, una ona es descompon i esdevé, allí mateix, una daga; un infant, una mare que fuig lluny i esglaia i fa gemegar el rei Artús sobre el llit de campanya que griyola, xopades de suor també les dolces pells ermínies. Al mig del seu somni –ara fixat sobre una planura atzur–, es formen els edificis de Francastell, aquells que el rei dels bretons reconeix immediatament. Esvarant-se per escales i corredors del castell, s'omple el somni d'alegrança perquè tot just allí són les flames grans de la llar sobre un banc riquíssim –arranjat d'or i argent– i, heus aquí, és la figura de Merlí la que s'aixeca i clava els seus ulls atzabeja en les pupil·les del seu senyor poc temps abans de plantar els genolls i besar-li la mà. El cor d'Artús batega lleuger com una dolça papallona nocturna davant la presència del més savi entre els bretons i entre els bruixots d'aquest món. Artús alça del terra Merlí i besant-se en la boca es reconeixen en la vida del somni. El rei Artús s'asseu vora el foc i es deixa pentinar els cabells per Merlí. Abans que parlara el rei, Merlí li explica que destruí Francastell en el passat per tal de no veure's obligat a rebre dins d'ell el seu senyor i no haver així de respondre, en virtut de les lleis de l'hospitalitat bretona, les preguntes del rei sobre les raons que bressolen els amors de Genebra i Lancelot del Llac.

– Preferí –digué Merlí– no dir-te la veritat.

Decebut, el rei Artús demana de Merlí, almenys, un consell.

– Et donaré més que un consell –li respongué el savi bretó–. Et diré qui pot guiar-te: Roebek, l'encantador Roebek, ell i no altre. Roebek de Tagen Ata.

Li explicà, aleshores, que la primera cosa a fer és viatjar a Conarà. A la plaça d'aquesta ciutat haurà de seure i esperar, pacient, un indici. Aquest senyal s'hi presentarà inequívoc i servirà per tal d'indicar que el germà en saviesa de Merlí es digna de rebre el rei Artús. Artús haurà d'atendre amb molta cura tots els fets i cadascun dels esdeveniments notables que puga veure-hi. Una volta, en presència de Roebek, el rei haurà de preguntar-li, amb franquesa, per què Genebra, ara, no vol tornar a Camelot.

En pronunciar aquestes paraules, el somni esclata en cent cristalls. Artús es deixa caure, llavors, dins d'un pou de llana on roman en pau i amorosit, reposant abrigat, fins a trenc d'alba.