Kitabı oxu: «La vida secreta dels arbres»
La vida secreta dels arbres
Com parlen i què senten?
Què mengen i quan dormen?
Com es reprodueixen?
Com es cuiden entre ells?
Peter Wohlleben
Nascut el 1964, és un gran amant de la natura des de ben petit. Va estudiar enginyeria forestal i va treballar vint anys en un organisme públic de gestió forestal. Se’n va acomiadar per poder implementar les seves idees ecologistes i actualment gestiona terrenys forestals sostenibles a la regió d’Eifel, on treballa en la restauració de boscos primaris. Participa en programes de televisió, dona conferències, imparteix seminaris i ha escrit llibres sobre temes relacionats amb el bosc i la protecció de la natura. L’últim llibre que ha publicat es titula El bosc: una necrològica.
El bosc, sinònim de quietud i de natura intacta, és un indret paradisíac per a molta gent. Peter Wohlleben, un enginyer forestal de renom, ens permet fer una ullada a la vida oculta dels arbres i ens descobreix fets extraordinaris: els arbres es comuniquen, cuiden amb amor els seus fills i es preocupen dels veïns vells i malalts. També tenen memòria, emocions, records i són sensibles, s’intercanvien missatges, senten dolor i, fins i tot, es cremen al sol i els surten arrugues. Alguns arbres, com els roures, es comuniquen mitjançant substàncies químiques odoríferes: quan un arbre rep un atac d’insectes, envia senyals aromàtics i els companys del voltant que els reben es carreguen ràpidament de substàncies amargues que els foragiten.
Wohlleben aporta llum a l’espessor dels boscos i ens ofereix una mirada sorprenent a un univers ple de misteris. Ens narra històries fascinants sobre les habilitats inaudites dels arbres a partir dels descobriments científics més recents i de la seva pròpia experiència com a forestal.
Amb el suport del Departament de Cultura
Títol original: Das geheime Leben der Bäume : Was sie fühlen, wie sie kommunizieren - die Entdeckung einer verborgenen Welt, per Peter Wohlleben
© 2015 per Ludwig Verlag, una divisió de Verlagsgruppe
Random House GmbH, Munic, Alemanya
www.randomhouse.de
Els drets han estat negociats a través d’Ute Körner Literary Agent
www.uklitag.com
Primera edició en català: gener del 2020
© del text: Peter Wohlleben
© de l’edició
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
www.cossetania.com
Traducció: Lidia Álvarez Grifoll
Disseny i composició: 3 x Tres
ISBN: 978-84-9034-999-1
Producció de l’ePub: booqlab
Índex
PREFACI
AMISTATS
EL LLENGUATGE DELS ARBRES
SISTEMA DE SERVEIS SOCIALS
AMOR
LA LOTERIA DELS ARBRES
DE MICA EN MICA…
NORMES D’ETIQUETA
L’ESCOLA DELS ARBRES
LA UNIÓ FA LA FORÇA
EL MISTERI DEL TRANSPORT D’AIGUA
ELS ARBRES NO AMAGUEN L’EDAT
ELS ROURES SÓN UNS FIGAFLORS?
ESPECIALISTES
SÓN ARBRES O NO HO SÓN?
EN EL REGNE DE LA FOSCOR
ASPIRADOR DE CO2
AIRE CONDICIONAT DE FUSTA
BOMBA D’AIGUA
MEU O TEU?
HABITATGE SOCIAL
PROVEÏDORS DE BIODIVERSITAT
HIBERNACIÓ
NOCIÓ DEL TEMPS
QÜESTIÓ DE CARÀCTER
ARBRES MALALTS
I HI HAGUÉ LLUM
NENS DE CARRER
SÍNDROME D’ESGOTAMENT
CAP AL NORD
D’ALLÒ MÉS RESISTENTS
ÈPOQUES TURBULENTES
NOUVINGUTS
AIRE SALUDABLE
PER QUÈ EL BOSC ÉS DE COLOR VERD?
ALLIBERATS
BIOROBOTS?
Prefaci
Quan vaig començar la meva carrera professional com a enginyer forestal, en sabia tant de la vida secreta dels arbres com un carnisser dels sentiments dels animals. La silvicultura moderna produeix fusta, és a dir, tala arbres i en planta de nous. Si llegim revistes especialitzades, de seguida ens farà l’efecte que el benestar del bosc només interessa quan és necessari per obtenir-ne una explotació òptima. Amb això n’hi ha prou per al dia a dia dels forestals, que s’acaben malacostumant a veure-ho d’aquesta manera. Si cada dia has de taxar centenars d’avets, faigs, roures o pins, tenint en compte només si són bons per a la serradora i quin és el seu valor de mercat, la teva visió queda limitada.
Fa uns vint anys vaig començar a organitzar excursions de supervivència i rutes en què els turistes s’allotjaven en cabanyes de fusta. Després, també em vaig encarregar d’un bosc columbari, on s’enterren urnes amb les cendres de difunts, i d’algunes reserves de bosc primari. Les converses amb els visitants van fer que canviés radicalment la meva visió del bosc. Els excursionistes s’entusiasmaven amb els arbres torts i plens de nusos que jo hauria classificat a la categoria d’exemplars de poc valor. I vaig aprendre a no fixar-me únicament en els troncs i la seva qualitat, sinó també en les arrels extravagants, en les formes de creixement inusuals o en el tou de molsa que cobria l’escorça. L’amor a la natura, que ja sentia als sis anys, es va revifar. De sobte vaig descobrir un munt de meravelles que gairebé no em sabia explicar. A més, la Universitat d’Aquisgrà va començar a fer treballs de recerca en el meu districte. Moltes qüestions van obtenir resposta, però en van sorgir moltes més. La meva feina de forestal va tornar a ser apassionant, cada dia al bosc es convertia en un viatge d’exploració. I també implicava enfocar l’explotació forestal amb un respecte poc habitual. Si saps que els arbres pateixen i tenen memòria, i que els pares viuen amb els seus fills, no els pots talar com si res ni destrossar-ne l’entorn amb maquinària pesada. Fa dues dècades al meu districte no n’entra cap, i quan s’ha de talar un arbre, els llenyataires ho fan amb molta cura i amb ajuda de cavalls. Un bosc saludable, potser fins i tot feliç, és molt més productiu, i això es tradueix en més ingressos. Aquest argument va convèncer la institució per a la qual treballo, el municipi de Hümmel, i en aquesta petita localitat de les muntanyes d’Eifel ja no es contempla cap altra forma d’explotació. Els arbres respiren tranquils i revelen encara més secrets, sobretot els grups que viuen en noves reserves naturals, on ningú els destorba. Mai deixaré d’aprendre d’ells i mai hauria somiat que arribaria a saber tot el que he descobert fins ara sota la coberta que formen amb el seu fullatge.
Us convido a compartir la felicitat que ens poden donar els arbres. I qui sap si la pròxima vegada que camineu pel bosc no descobrireu també petites i grans meravelles.
AMISTATS
Fa uns anys vaig trobar unes pedres estranyes cobertes de molsa en una de les fagedes protegides del meu districte. Estic segur que havia passat moltes vegades per davant sense fixar-m’hi, però un dia m’hi vaig aturar i em vaig ajupir. Tenien una forma curiosa, lleugerament arquejada i amb cavitats. Vaig aixecar una mica la molsa que cobria una de les pedres i vaig descobrir que a sota hi havia escorça. Per tant, no era una pedra, sinó fusta vella. Tenint en compte que la fusta de faig es podreix en pocs anys quan està en un sòl humit, em va sorprendre que fos tan dura. I encara em va sorprendre més que no la pogués alçar; estava unida a la terra. Vaig raspar curosament l’escorça amb una navalla fins que vaig ensopegar amb una capa verda. Verda? Aquest pigment només podia ser clorofil·la, que es troba a les fulles tendres i s’emmagatzema als troncs dels arbres vius. Això significava que la fusta no era morta! Les altres pedres van revelar ràpidament una imatge lògica, ja que estaven situades formant un cercle d’un metre i mig de diàmetre. Eren les restes d’una soca enorme i antiquíssima. Només en quedava la part exterior; la part interior s’havia podrit feia temps i s’havia convertit en humus, un indici clar que el tronc havia caigut feia 400 o 500 anys. Però, com s’havien mantingut vives tant temps? Les cèl·lules consumeixen nutrients en forma de sucre, han de respirar i han de créixer almenys una mica. I això és impossible sense fulles i, per tant, sense fotosíntesi. Cap ésser d’aquest planeta suporta segles de dejuni, i això inclou també les restes d’un arbre o, almenys, les soques que s’han d’espavilar pel seu compte. Tot i així, aquell cas era diferent: la soca rebia ajuda dels arbres veïns a través de les arrels que es connecten en alguns casos mitjançant fongs que els envolten les puntes amb les seves ramificacions i les ajuden a intercanviar-se substàncies nutritives, i en altres casos mitjançant adhesions directes. No vaig poder esbrinar com funcionava en aquell cas perquè no volia fer malbé la vella soca foradant-la. Però era evident que els faigs del voltant li bombejaven una solució de sucre per mantenir-la viva. El fet que els arbres s’uneixen per les arrels es pot observar a vegades en els marges dels camins. La pluja arrossega la terra i deixa al descobert la xarxa subterrània. Uns científics van descobrir als boscos de la serralada de Harz que la majoria dels individus de la mateixa espècie es connecten a través d’un sistema d’arrels entrellaçades. Pel que sembla, l’intercanvi de nutrients, és a dir, l’ajuda entre veïns en cas de necessitat, és la norma. Això va permetre confirmar que els boscos són superorganismes, és a dir, formen estructures similars a un formiguer.
Evidentment, també ens podríem preguntar si les arrels dels arbres no creixen sense solta ni volta pel sòl i només s’uneixen quan hi troben un congènere. Després intercanviarien nutrients per força, construirien una mena de comunitat i tot el que rebrien i donarien seria fruit de la casualitat. Aleshores, la bonica imatge d’una ajuda activa seria reemplaçada pel principi de l’atzar, encara que aquests mecanismes també oferirien avantatges a l’ecosistema del bosc. Però, com constata Massimo Maffei, de la Universitat de Torí, a la revista Max Planck Forschung (3/2007, p. 65), la natura no funciona d’una manera tan simple: les plantes i, per tant, també els arbres, distingeixen molt bé les seves arrels de les d’arbres d’altres espècies i fins i tot de les d’altres exemplars de la seva mateixa espècie.
Ara bé, per què els arbres són éssers socials? Per què comparteixen els aliments amb els seus congèneres i peixen els seus competidors? Els motius són els mateixos que trobem a les societats humanes: la unió fa la força. Un arbre no és un bosc, no pot crear un clima local equilibrat i està sotmès al vent i a la meteorologia. En canvi, molts arbres junts creen un ecosistema que suavitza la calor i el fred extrems, emmagatzema força aigua i genera un aire molt humit. En aquest entorn viuen protegits i poden arribar a fer-se molts vells, per això s’ha de mantenir la comunitat costi el que costi. Si tots els exemplars s’ocupessin tan sols de si mateixos, alguns no arribarien a la vellesa. Les morts constants provocarien grans buits a la coberta arbòria, amb la qual cosa les tempestes hi penetrarien més fàcilment i encara caurien més arbres. La calor de l’estiu arribaria fins al sòl i l’assecaria. Tots patirien.
Així doncs, tots els arbres són valuosos per a la comunitat i mereixen viure el màxim temps possible. Per tant, també s’ha d’ajudar els exemplars malalts i se’ls ha de subministrar nutrients fins que es recuperin. La pròxima vegada potser serà al revés i l’arbre que ha prestat ajuda necessitarà suport. Els faigs gruixuts i platejats, que es comporten d’aquesta manera, em recorden una bandada d’elefants que es cuiden entre tots, ajuden els malats i els dèbils a avançar i només a contracor deixen enrere els morts.
Tots els arbres formen part de la comunitat, però a diferent escala. Normalment, les soques es podreixen i desapareixen al cap d’unes dècades (això vol dir molt ràpid per a un arbre), convertits en humus. Molt pocs exemplars es mantenen vius durant segles com la pedra coberta de molsa que he descrit abans. Què motiva aquestes diferències? Hi ha arbres de primera i de segona classe? Fa l’efecte que sí, tot i que el terme classe no és gaire adient en aquest cas. El que determina la disposició a ajudar els companys és més aviat el grau de vinculació o, potser fins i tot, d’afecte. Si n’observeu les capçades, ho entendreu. Un arbre qualsevol allarga les branques fins que xoquen amb les puntes de les branques d’un altre arbre de la mateixa alçada. No pot anar més enllà perquè l’espai aeri o, millor dit, lumínic, ja està ocupat. Tot i així, les reforça i sembla que allà dalt hi hagi una autèntica baralla. En canvi, les parelles de bons amics vigilen des del principi per no formar branques massa gruixudes cap a l’altre. No es volen prendre res i per això només reforcen la capçada cap enfora, cap els que no són amics. Aquestes parelles estan tan unides per les arrels que a vegades tots dos moren junts.
Normalment, aquestes amistats que fins i tot tenen cura de les soques només es troben en els boscos naturals. No sé si ho fan totes les espècies, però jo he vist soques vives d’arbres talats, a més d’entre faigs, entre roures i avets blancs, roigs i de Douglas. No obstant això, en els terrenys forestals repoblats, com són gairebé tots els boscos de coníferes de l’Europa central, tenen un comportament més individualista, com els arbres que veurem en el capítol «Nens del carrer». Quan els trasplanten, se’ls deterioren les arrels i sembla impossible que es puguin ajuntar per formar una xarxa. Els exemplars d’aquests boscos acostumen a actuar com a arbres solitaris i ho tenen força complicat. Amb tot, en la majoria dels casos no arriben a vells perquè, depenent de l’espècie, es considera que als cent anys ja es poden talar.
EL LLENGUATGE DELS ARBRES
Segons els diccionaris, el llenguatge és la capacitat humana d’expressar-se. Segons aquesta definició, només nosaltres som capaços de parlar, ja que el concepte es limita a la nostra espècie. Però, no seria interessant saber si els arbres també en són capaços? Però, com ho farien? No se’ls sent pas, són totalment silenciosos. El soroll de les branques tocades pel vent i el murmuri de les fulles són accions passives, els arbres no hi intervenen. No obstant això, es fan sentir d’una altra manera: a través de substàncies aromàtiques. Olors com a mitjà d’expressió? Bé, els humans també en fem servir, o potser no ens posem desodorant i ens perfumem? I encara que no en fem servir, la nostra olor arriba al subconscient i al conscient d’altres persones. Hi ha gent que ens atrau moltíssim amb la seva olor i d’altra que ens provoca rebuig. Segons els científics, les feromones que conté la suor són decisives a l’hora de triar parella per tenir descendència. Per tant, practiquem un llenguatge odorífer secret que els arbres també dominen, com es va observar a les sabanes d’Àfrica ja fa quatre dècades. Allà, les girafes mengen fulles d’acàcia, cosa que als arbres no els agrada gens. Aleshores, en tan sols uns minuts, les acàcies acumulen substàncies tòxiques a les fulles per alliberar-se’n. La girafes ho saben i es traslladen als arbres del costat. Segur? Doncs no, en deixen uns quants de banda i no reprenen l’àpat fins que no són a uns 100 metres de distància. El motiu és sorprenent: l’acàcia afectada desprèn un gas d’advertència (en aquest cas, etilè) que indica als seus congèneres del voltant que venen mal dades. Aleshores, tots els exemplars que reben l’avís es preparen acumulant toxines. Les girafes coneixen el joc i es desplacen una mica més lluny a través de la sabana, on trobaran arbres desprevinguts. O bé feinegen contra el vent perquè els missatges odorífers es propaguen per l’aire. D’aquesta manera, avançant contra el vent, aviat troben acàcies que no s’han assabentat de la seva presència. Aquests processos també tenen lloc en els nostres boscos. Els faigs, els avets roigs o els roures, tots perceben dolorosament les queixalades. Quan una eruga els rosega, el teixit que envolta la lesió canvia i envia també un senyal elèctric, igual que el cos humà quan rep una ferida. No obstant això, aquesta descàrrega no s’estén en mil·lèsimes de segons com en el nostre cas, sinó a tan sols un centímetre per minut. Així doncs, transcorre una hora fins que les substàncies defensives s’acumulen a les fulles i els esguerren l’àpat als paràsits.1 Els arbres són lents i, pel que sembla, aquesta és la seva velocitat màxima fins i tot davant d’un perill. Malgrat la lentitud, les diferents parts del cos d’un arbre no funcionen de manera aïllada. Per exemple, si les arrels s’enfronten a alguna dificultat, la informació es propaga per tot l’arbre. Això pot provocar que les fulles emetin substàncies odoríferes, però no de qualsevol tipus, sinó fetes a mida de l’objectiu corresponent. Aquesta facultat també els ajudarà a combatre l’atac els dies següents, ja que reconeixen algunes espècies d’insectes que els malmeten. Cada espècie té un tipus de saliva específic i fàcilment catalogable, de manera que, mitjançant substàncies que fan d’esquer, els arbres atrauen la mena de depredadors que els ajudarà a desfer-se de la plaga. Per exemple, els oms i els pins envien missatges a les petites vespes2 que ponen ous dins les erugues que mengen fulles. Després, les larves de les vespes es desenvolupen devorant de mica en mica per dintre les erugues, una mort gens agradable. Però, d’aquesta manera, els arbres s’alliberen dels molestos paràsits i poden continuar creixent sans i estalvis. Per cert, el fet que els arbres en reconeguin la saliva demostra que també han de tenir sentit del gust.
Amb tot, les substàncies odoríferes tenen l’inconvenient que el vent les dilueix ràpidament i sovint no es propaguen més enllà de 100 metres. No obstant això, compleixen un segon objectiu: encara que el senyal es propagui molt lentament dintre de l’arbre, a través de l’aire es poden superar distàncies més grans i les parts del cos que queden més lluny reben abans l’alerta.
Ara bé, sovint no cal un crit d’auxili especial per defensar-se dels insectes. La fauna capta els missatges químics dels arbres i sap que s’hi està produint un atac per part d’algunes espècies. I els animals que s’alimenten dels petits organismes senten una atracció irresistible. De totes maneres, els arbres també poden defensar-se sols. Per exemple, els faigs acumulen tanins amargs i tòxics cap a l’escorça i les fulles, i amb això maten insectes rosegadors o fan canviar tant el gust que la suculenta amanida es transforma en fel amarga. Els salzes es defensen formant salicina, una substància que actua de manera similar, tot i que a nosaltres ens beneficia: les infusions d’escorça de salze són precursores de l’aspirina i van bé per mitigar el mal de cap i la febre.
Evidentment, aquesta forma de defensa requereix temps. Per això, la col·laboració és decisiva a l’hora d’alertar ben aviat. Així doncs, els arbres no confien únicament en l’aire, ja que el vent no duria la informació del perill a tots els veïns, i també envien missatges a través de les arrels, que connecten tots els exemplars i actuen faci el temps que faci. Sorprenentment, les notícies no es propaguen només a través de substàncies químiques, sinó també elèctricament, i a una velocitat d’un centímetre per segon. Comparat amb el funcionament del nostre cos, aquest ritme és molt lent, però al regne animal hi ha espècies, com ara les meduses o els cucs, amb una velocitat de conducció elèctrica similar a la dels arbres.3 Quan una notícia es propaga, els roures del voltant també comencen a bombejar tanins a través de les seves venes. Les arrels dels arbres ocupen una extensió que fa més del doble de l’amplada de la capçada i s’entrellacen amb els estolons subterranis dels arbres veïns o s’hi uneixen per adhesió. Ara bé, això no passa en tots els casos, ja que al bosc també hi ha arbres solitaris o que van a la seva i no volen saber res dels seus companys. Però, si aquests rondinaires no s’hi impliquen, es poden bloquejar els avisos d’alarma? Afortunadament, no, perquè, per garantir la ràpida propagació de les notícies, normalment també es recorre als fongs, que actuen com la fibra òptica d’Internet. Els seus filaments prims, anomenats hifes, travessen el sòl i hi formen un teixit d’una densitat gairebé inimaginable. Una culleradeta de terra de bosc conté quilòmetres d’hifes.4 Al llarg dels segles, un sol fong es pot estendre uns quants quilòmetres quadrats. D’aquesta manera, connecta boscos sencers i, a través dels seus filaments, transmet senyals d’un arbre a l’altre, i els ajuda a intercanviar notícies sobre insectes, sequera i altres perills. Actualment, els científics fins i tot parlen d’una Wood Wide Web que creua els nostres boscos, tot i que tot just s’ha començat a investigar quina informació s’intercanvien i quanta. Probablement també hi ha contacte entre arbres de diferents espècies, encara que mútuament es considerin competència. D’altra banda, els fongs també segueixen la seva pròpia estratègia, que pot ser molt bé d’intermediació i equilibradora.
Quan els arbres es debiliten, és possible que no només se’ls afebleixin les defenses, sinó també la força comunicativa. D’altra manera no s’explicaria que els insectes triïn precisament atacar exemplars febles. Cal suposar que abans escolten els arbres, perceben els crits químics d’alarma que emeten i mosseguen les fulles o l’escorça dels individus muts per posar-los a prova. És possible que la causa del silenci sigui realment una malaltia greu, però a vegades és atribuïble a una pèrdua del miceli que provoca que l’arbre quedi desconnectat i no li arribi cap notícia. Aleshores no s’assabenta que s’acosta una desgràcia i s’obre el bufet per a les erugues i els coleòpters. Els arbres solitaris de què hem parlat abans també són vulnerables perquè, encara que semblin saludables i sans, estan desprevinguts.
Els arbres no són els únics que intercanvien informació d’aquesta manera dins la comunitat que forma el bosc, també ho fan els arbustos, les herbes i, probablement, totes les espècies vegetals. Ara bé, la vegetació dels prats i els camps de conreu és molt silenciosa. Les plantes de producció agrícola han perdut en gran part la capacitat de comunicar-se a la superfície o sota terra. Són gairebé sordes i mudes, i això les converteix en presa fàcil dels insectes.5 Aquest és d’un dels motius pels quals l’agricultura moderna utilitza tants pesticides. Els pagesos haurien d’aprendre una mica dels boscos i deixar més vida silvestre en els seus conreus. D’aquesta manera, les plantes serien més comunicatives.
La comunicació entre arbres i insectes no sempre es produeix al voltant de la defensa i la malaltia. També hi ha molts senyals positius entre éssers tan diferents i que vosaltres segurament també heu percebut molts cops. Es tracta dels agradables missatges odorífers de les flors. L’aroma que desprenen no és fruït de l’atzar ni té la finalitat d’agradar-nos. Els arbres fruiters, els salzes o els castanyers emeten senyals odorífers per cridar l’atenció de les abelles i convidar-les a xuclar el nèctar, un líquid dolç concentrat que els ofereixen com a recompensa per la pol·linització. La forma i el color de les flors també són senyals, una mena de cartell publicitari que destaca clarament entre el verd de les capçades i assenyala el camí cap al refrigeri. Per tant, els arbres es comuniquen amb olors, visualment i també amb senyals elèctrics (a través d’una mena de cèl·lules nervioses que tenen a les puntes de les arrels). I què passa amb els sorolls? Hi senten i també parlen?
Al començament deia que els arbres són silenciosos, però darrerament s’han fet alguns descobriments que ens permeten dubtar-ho. Monica Gagliano, de la Universitat d’Austràlia Universal, va parar l’orella a terra amb companys de Bristol i Florència.6 Estudiar arbres al laboratori no és gens pràctic, per això hi van estudiar brots de cereals, que són més fàcils de manipular. Els aparells de mesura van enregistrar molt aviat uns lleus espetecs a les arrels a una freqüència de 220 hertzs. Arrels que espeteguen? Sí, però això no vol dir res perquè la fusta morta també espetega quan es crema a l’estufa. No obstant això, el soroll verificat al laboratori crida l’atenció, en sentit figurat, ja que les arrels dels altres brots reaccionen en sentir-lo. Sempre que se’ls exposava a un espetec de 220 hertzs, les arrels s’orientaven en la direcció d’on provenia el so. Això vol dir que l’herba percep aquesta freqüència i podríem dir tranquil·lament que hi senten. Intercanvi d’informació entre les plantes a través d’ones sonores? Això fa que vulguem saber-ne més perquè, com que els éssers humans també ens comuniquem a través d’ones sonores, aquesta podria ser una clau per entendre millor els arbres. Pensem també el que significaria que poguéssim sentir si els faigs, roures i pins es troben bé o els falta alguna cosa. Malauradament, encara no hem arribat tan lluny; les investigacions en aquest camp estan a les beceroles. Malgrat això, la pròxima vegada que passegeu per un bosc i sentiu un lleu espetec, penseu que potser no és només el vent…
1. ANHÄUSER, M.: «Der stumme Schrei der Limabohne». MaxPlanckForschung, núm. 3/2007, p. 64-65.
2. Ídem.
3. Http://www.deutschlandradiokultur.de/die-intelligenz-der-planzen.1067.de.html?dram:article_id=175633 [Consulta: 13-12-2014].
4. Http://gluckspilze.com/faq [Consulta: 14-10-2014].
5. Http://www.deutschlandradiokultur.de/die-intelligenz-der-planzen.1067.de.html?dram:article_id=175633 [Consulta: 13-12-2014].
6. GAGLIANO, Monica [et. al.]: «Towards understanding plant bioacoustics», Trends in plants science, vol. 954, p. 1-3.
SISTEMA DE SERVEIS SOCIALS
La gent que té jardí sovint em pregunta si no hauran plantat els arbres massa junts i això farà que es prenguin mútuament la llum i l’aigua. Aquesta preocupació prové de la silvicultura: a les explotacions forestals, els troncs han de créixer com més ràpid millor i per això necessiten molt espai i una capçada uniforme, grossa i rodona. Per tant, cada cinc anys els alliberen de suposats competidors a còpia de talar-los. I com que no es fan vells, sinó que els envien a la serradora quan tenen cent anys, gairebé no s’hi aprecien els efectes negatius que aquest procediment provoca en la salut dels arbres. Efectes negatius? Quins? Bé sembla lògic que els arbres creixeran millor si se’ls allibera de competidors molestos: la capçada rep molta llum solar i disposen de molta aigua al voltant de les arrels, no? Això és cert en el cas que hi hagi exemplars de diferents espècies competint pels recursos locals. En canvi, la situació és diferent si tots els arbres són de la mateixa espècie. Abans he comentat que els faigs, per exemple, són capaços de fer amistats i que, fins i tot, s’alimenten mútuament. Evidentment, als boscos no els interessa perdre els membres més dèbils, perquè aleshores es produirien buits que alterarien el seu sensible microclima, caracteritzat per la penombra i una humitat atmosfèrica elevada. Si no fos per això, tots els arbres podrien desenvolupar-se lliurement i viure anant a la seva. Dic podrien perquè sembla que com a mínim els faigs valoren molt la justícia equitativa. Una estudiant universitària va descobrir, al meu districte, que a les fagedes intactes es pot observar un fenomen especial pel que fa a la fotosíntesi. Els arbres es sincronitzen a fi que tots tinguin el mateix rendiment. I això no és fàcil, ja que cada faig creix en un indret particular. El sòl pot ser pedregós o molt tou, s’hi pot acumular molta aigua o poca, pot ser ric en nutrients o molt pobre. És a dir, les condicions poden variar enormement en un espai de pocs metres. Això fa que les circumstàncies en què creixen els arbres siguin específiques i, per tant, ho facin més o menys de pressa i produeixin més o menys sucre i fusta. La meva conclusió a partir del treball de recerca de l’estudiant és que els arbres equilibren les seves debilitats i fortaleses. Siguin prims o gruixuts, tots els congèneres produeixen una quantitat similar de sucre per fulla amb ajuda de la llum. Aquest equilibri va a càrrec de les arrels, a través de les quals es produeix un gran tràfec a nivell subterrani. Els arbres que tenen molt donen i els que passen penúries reben ajuda. En aquest procés, també hi participen els fongs, que actuen com una màquina gegant de redistribució gràcies a l’enorme xarxa que formen. Això recorda una mica el nostre sistema de serveis socials, que també impedeix que alguns membres de la nostra societat s’ensorrin.
Per tant, els faigs no creixen mai massa junts. Al contrari, la proximitat és desitjable i els troncs sovint estan a menys d’un metre de distància. Això fa que els arbres formin capçades petites i atapeïdes, i que hi hagi molta gent, fins i tot molts forestals, que pensin que no és bo per als arbres. Així doncs, en talen uns quants per separar-los, és a dir, n’eliminen els que consideren que sobren. No obstant això, uns col·legues de Lübeck han descobert que les fagedes són més productives quan els arbres estan molt junts. El notable increment anual de biomassa, sobretot de fusta, demostra la bona salut de l’agrupació d’arbres. Junts es reparteixen entre tots els nutrients i l’aigua de manera òptima, i tots es mantenen en plena forma. Si els ajudem a treure’s de sobre la suposada competència, es converteixen en arbres solitaris. El contacte amb els veïns desapareix perquè només hi queden soques. Aleshores, tots van a la seva i es detecten grans diferències en la productivitat. Alguns individus s’atrafeguen tant duent a terme la fotosíntesi que el sucre vessa. D’aquesta manera creixen millor i estan en forma, però no viuen més anys perquè, als arbres, les coses els va tan bé com al bosc que els envolta. I ara també hi ha molts perdedors. Els exemplars més dèbils, que abans rebien l’ajuda dels més forts, de sobte es queden enrere. Tant li fa si és a causa d’una falta de nutrients o del lloc on han arrelat, d’un malestar temporal o de la disposició genètica, el cas és que ara són víctimes fàcils dels insectes i dels fongs. Però, que potser això no forma part de l’evolució, un procés en què només sobreviuen els més forts? Els arbres respondrien que no. El seu benestar depèn de la comunitat i tots hi surten perdent quan desapareixen exemplars suposadament dèbils perquè, aleshores, el bosc ja no està tancat, el sol ardent i els vents de tempesta arriben fins al terra i alteren el clima humit i fresc. Els arbres forts també pateixen malalties al llarg de la seva vida i, en aquestes situacions, depenen del suport dels veïns més dèbils. Si no en queden, amb un atac inofensiu d’insectes n’hi pot haver prou per segellar fins i tot el destí d’uns gegants.
Una vegada, jo mateix vaig ser el desencadenant d’un cas extraordinari d’ajuda. Els primers anys que treballava d’enginyer forestal, feia anellar faigs joves. L’anellament consisteix a treure’ls una franja d’escorça a un metre d’altura per provocar-los la mort. Es tracta d’un mètode d’explotació en què no es tallen troncs, sinó que es deixen els arbres secs com a fusta morta dins el bosc. Així i tot, fan lloc als vius perquè les capçades no tenen fulles i permeten que entri molta llum cap als veïns. Sona brutal, oi? A mi també m’ho sembla perquè triguen uns quants anys a morir, i per això vaig decidir que no ho faria mai més. Vaig veure com lluitaven els faigs i, sobretot, he observat que alguns han sobreviscut fins ara. Normalment, això seria impossible perquè els arbres sense escorça no poden transportar sucre des de les fulles fins a les arrels, que es moren de gana i ja no poden bombejar res. Aleshores, com que no arriba aigua a la capçada a través de la fusta del tronc, l’arbre s’asseca. Amb tot, en el cas que us he explicat, molts exemplars van continuar creixent, més o menys eixerits. Ara sé que el que ho va fer possible va ser l’ajuda que rebien dels arbres veïns intactes, que van assumir el subministrament ininterromput a les arrels a través de la xarxa subterrània per fer possible la supervivència dels seus companys. Alguns fins i tot van aconseguir restablir la falta escorça fent-ne créixer de nova. Confesso que encara m’avergonyeixo quan penso el que vaig fer, però almenys he après que la comunitat dels arbres pot ser molt potent. L’antiga dita «Una cadena és tan forta com l’anella més dèbil» se la podrien haver inventat els arbres. Ho saben intuïtivament i s’ajuden de manera incondicional.
AMOR
La calma dels arbres també s’expressa en la reproducció, ja que la planifiquen com a mínim un any abans. El fet que ho facin o no ho facin totes les primaveres depèn de les espècies. Així doncs, mentre que les coníferes intenten enviar cada any les seves llavors de viatge, els arbres de fronda segueixen una altra estratègia. Abans de florir, decideixen entre tots si s’hi posen la pròxima primavera o millor s’esperen un o dos anys. Els arbres del bosc s’estimen més florir tots alhora perquè d’aquesta manera es poden barrejar els gens de molts individus. És el que fan les coníferes, però els arbres de fronda han de tenir també en compte un altre element: els porcs senglars i els cabirols. Aquest animals es tornen bojos pels aglans i les fages, que els ajuden a acumular greix de cara a l’hivern. Els fruits dels roures i dels faigs contenen fins a un 50% d’olis i midó, més que cap altre aliment, i per això se’n deleixen. A la tardor, sovint exploren zones senceres de bosc i ho arrasen tot, de manera que a la primavera no pot germinar gairebé cap llavor. Per això els arbres es posen d’acord. Si no floreixen cada any, els porcs senglars i els cabirols no es poden preparar per quan arribi el fred. Les femelles prenyades han de passar l’hivern amb pocs aliments i algunes no se’n surten, de manera que la descendència es manté limitada. Quan tots els faigs i els roures floreixen finalment i produeixen fruits, els pocs herbívors que queden no se’ls poden cruspir tots i sempre queden prou llavors amagades que poden germinar. Aquests anys, la taxa de natalitat de porcs senglars pot arribar a triplicar-se perquè a l’hivern hi ha menjar de sobres als boscos. Antigament, els pagesos aprofitaven la benedicció d’aquest anys per treure els porcs domèstics als boscos, on s’engreixaven alimentant-se de fruits silvestres abans de la matança. L’any següent, la població de porcs senglars acostuma a caure un altre cop en picat perquè els arbres s’agafen un nou període sabàtic i el terra del bosc queda buit.
La floració en intervals d’uns anys també té greus conseqüències per als insectes, sobretot per a les abelles. Els passa el mateix que als porcs senglars: uns anys de descans fan que la població decaigui. O millor dit, faria, perquè les abelles mai poden formar grans poblacions al bosc. El motiu és que els boscos autèntics passen d’aquests petits ajudants. De què els serveixen uns quants insectes pol·linitzadors quan s’obren milions de flors al llarg de centenars de quilòmetres quadrats? Als arbres se’ls ha d’acudir una estratègia més eficaç i que no els reclami res a canvi. I què millor que acceptar l’ajuda del vent, que aixeca una polseguera de pol·len i el porta als arbres veïns? El vent encara té un altre avantatge i és que també bufa amb baixes temperatures, fins i tot a 12º sota zero, un valor que les abelles consideren massa fred i les obliga a quedar-se a casa. Probablement, aquest és el motiu pel qual les coníferes també adopten aquesta estratègia, tot i que realment no els caldria perquè floreixen gairebé cada any. A més, no han de témer els porcs senglars perquè les petites llavors que produeixen no són una font d’alimentació atractiva, tot i que hi ha ocells que en mengen; per exemple, el trencapinyes o bectort, que claven el seu bec corbat i fort a les pinyes i en treuen les llavors. Ara bé, tenint en compte la quantitat que en produeixen, no sembla que els ocells siguin un gran problema. I com que gairebé a cap animal li ve de gust omplir el rebost amb llavors de coníferes per passar l’hivern, els arbres les deixen anar tranquil·lament, dotades d’una mena d’ales que fan que caiguin de les branques molt a poc a poc i que el vent se les pugui endur fàcilment. En qualsevol cas, les coníferes no necessiten fer pauses com els faigs o els roures.
A més, com si també volguessin superar en la reproducció els arbres de fronda, les coníferes produeixen quantitats ingents de pol·len. Aleshores, només que bufi un vent suau sobre els boscos de coníferes en flor, s’aixequen uns núvols de pols enormes i fa l’efecte que hi hagi foc sota les capçades. Com es pot evitar l’endogàmia enmig d’aquest desordre? Els arbres han perdurat fins ara perquè han mantingut una gran diversitat genètica dintre d’una mateixa espècie. Si tots alliberen el pol·len alhora, les minúscules llavors de tots els exemplars es barregen i arriben a les capçades de tots els arbres. Ara bé, el pol·len es concentra sobretot al voltant de l’arbre que l’allibera, amb la qual cosa pot acabar fecundant les flors femenines del mateix. I, com que no és això el que volen pel motiu que he esmentat abans, les coníferes han desenvolupat diverses estratègies per evitar-ho. Per exemple, les pícees aposten per la planificació temporal. Les flors masculines i les flors femenines broten amb uns dies de diferència, de manera que les darreres són fecundades majoritàriament pel pol·len d’altres exemplars. Els cirerers de bosc no tenen aquesta possibilitat, ja que els òrgans sexuals masculins i femenins es troben a la mateixa flor. Però es refien dels insectes i són de les poques espècies de bosc que es deixen pol·linitzar per les abelles. Ara bé, quan els insectes n’escorcollen sistemàticament les capçades, és inevitable que també hi escampin el pol·len. Amb tot, els cirerers són molt sensibles i noten quan els amenaça el perill de l’endogàmia. Examinen els grans de pol·len que cauen sobre l’estigma de l’aparell reproductor femení de la flor i hi penetren cap a l’ovari amb el tub pol·línic per créixer allà. Si el pol·len és del mateix arbre, el procediment s’atura i el pol·len s’atrofia. Només es tolera el pol·len amb una herència genètica aliena, que produirà llavors i fruits amb èxit. Però, com ho distingeixen els arbres? Fins ara, no se sap amb certesa. Només se sap que els gens s’activen i no poden continuar. També podríem dir que els arbres ho noten. Igual que nosaltres. O potser l’amor físic no significa res més que alliberar substàncies químiques que activen secrecions corporals? Sigui com sigui, les vivències dels arbres durant la reproducció es mantindran durant molt temps en el terreny de les especulacions.
Algunes espècies eviten l’endogàmia de manera molt conseqüent: cada individu té un únic gènere. Per exemple, hi ha salzes masculins i salzes femenins, que mai es podran reproduir sols, sinó que ho han de fer amb altres arbres. Amb tot, cal dir que els salzes no són ben bé arbres de bosc. Pertanyen a una espècie pionera, és a dir, creixen en indrets on encara no hi ha bosc. Com que en aquestes superfícies hi ha milers d’arbustos i herbes que atrauen les abelles amb les seves flors, els salzes també aposten per la pol·linització a través d’insectes. Ara bé, amb això sorgeix un problema, ja que les abelles han de volar primer cap als arbres masculins, n’han d’agafar el pol·len i l’han de transportar fins als salzes femenins. Si ho fessin al revés, no hi hauria fecundació. Com s’ho maneguen si els dos gèneres han de florir alhora? Els científics han descobert que tots els salzes segreguen una substància que atrau les abelles. Quan els insectes s’hi acosten, es poden orientar visualment. Per això els salzes masculins s’escarrassen a produir aments, unes inflorescències unisexuals amb aspecte d’espiga que, en aquest cas, són d’un groc llampant. Amb això criden l’atenció de les abelles, que hi van a fer el seu primer àpat de nèctar. Després se n’aparten i es dirigeixen a les discretes flors verdoses dels arbres femenins.7
Evidentment, en els tres exemples comentats hi pot haver casos d’endogàmia tal com la coneixem en el cas dels mamífers, és a dir, dintre d’una població emparentada. Però aquí entren el joc tant el vent com les abelles, que recorren grans distàncies i procuren que almenys una part dels arbres rebi el pol·len de parents molt llunyans, de manera que el patrimoni gènic sempre es renova. Només poden perdre la seva diversitat les poblacions aïllades d’espècies rares amb pocs exemplars, i aleshores es tornen vulnerables i finalment s’extingeixen al cap d’uns segles.
7. «Neue Studie zu Honigbienen und Weidenkätzen», Universitat de Bayreuth, comunicat de premsa núm. 098/2014, de 23-05-2014.
LA LOTERIA DELS ARBRES
Els arbres mantenen un equilibri intern. Reparteixen les seves forces amb cura, ja que han d’economitzar per satisfer totes les seves necessitats. Una part de l’energia la destinen al creixement. Cal allargar les branques i el diàmetre del tronc ha d’augmentar per suportar l’increment de pes. També n’han de reservar per ser capaços de reaccionar ràpidament si els ataquen insectes o fongs, i activar substàncies defensives a les fulles i l’escorça. Finalment, encara falta la reproducció. En les espècies de floració anual, aquest esforç físic es du a terme ponderant curosament l’equilibri de forces. No obstant això, les espècies que, com els faigs o els roures, només floreixen en intervals d’entre tres i cinc anys, es desestabilitzen. D’una banda, ja havien destinat bona part de l’energia a altres activitats. A més, produeixen tants fruits que han de deixar de banda tota la resta. La cosa comença pel poc espai que hi ha a les branques. Les flors no hi caben i les fulles els han de cedir el seu lloc. Després, quan les flors es panseixen i cauen, els arbres semblen estranyament plomats. Per això no ens ha d’estranyar que aquests anys els informes sobre l’estat dels boscos de les espècies afectades certifiquin la presència de capçades molt esclarissades. Com que tots els arbres floreixen alhora, el bosc sembla malalt a primer cop d’ull.
En realitat, no ho està, però és vulnerable, ja que l’abundant floració es du a terme mobilitzant les últimes reserves. Per acabar-ho d’adobar, la disminució del fullatge té com a conseqüència una producció de sucre menor que els anys normals. A més, s’acumula majoritàriament a les llavors, on es transforma en oli i greix, de manera que gairebé no en queda per a l’arbre ni per a les provisions que necessita de cara a l’hivern. I no ens oblidem que les reserves d’energia haurien de servir per defensar-se de les malalties. És el moment que esperen molts insectes, com ara els Rhynchaenus fagi, uns curculiònids de tan sols dos mil·límetres que aprofiten per pondre milions d’ous en el fullatge tendre i indefens. Les minúscules larves obren galeries a l’interior de les fulles i hi deixen taques marrons. Quan es transformen en coleòpters adults, les roseguen i hi fan tants forats que sembla que un caçador les hagi disparat amb una escopeta de perdigons. Hi ha anys que els faigs acaben tan infestats que des de lluny semblen marrons en lloc de verds. Normalment, els arbres es defensarien i els amargarien literalment l’àpat als insectes. Però la floració els deixa sense alè i han de suportar l’atac en silenci. Els exemplars sans se’n surten, sobretot perquè després venen uns anys de repòs i poden recuperar-se. Però, en el cas d’un faig malaltís, una infestació d’insectes pot significar el final. Malgrat tot, encara que l’arbre sabés quin serà el seu final, res no li impediria florir. Sabem que en ple procés de desforestació els exemplars xacrosos floreixen sovint. Probablement tenen pressa per reproduir-se abans que la seva herència genètica desaparegui per sempre amb la seva mort. Un efecte similar el provoquen els estius molt calorosos i secs, que empenyen alguns arbres cap a les portes de la mort i amb això fan que floreixin l’any següent. Amb això es fa evident que l’abundor d’aglans i de fages no indica que l’hivern serà dur, ja que les flors surten l’estiu anterior. Així doncs, una gran quantitat de fruits només permet interpretar el clima de l’any anterior.
La debilitat de les defenses es reflecteix novament a la tardor, i ho fa a les llavors. Els curculiònids també perforen els fruits. Tot i així, es poden formar fages, però són buides, és a dir, estèrils i, per tant, no tenen cap valor.
Quan les llavors cauen de l’arbre, cada espècie té la seva estratègia per determinar quan germinen. Si cauen en un sòl humit i tou, haurien de brotar de seguida que el sol comenci a escalfar a la primavera. Al cap i a la fi, els embrions corren un greu perill cada dia que estan desprotegits a terra, on se’ls poden menjar els porcs senglars i els cabirols. Les espècies que donen fruits grossos, com els faigs i els roures, actuen realment d’aquesta manera. Les fages i els aglans germinen com més aviat millor per ser menys atractius per als herbívors. Però no hi ha res més planejat i les llavors no tenen una estratègia a llarg termini contra els fongs i els bacteris. Així doncs, les que s’adormen fins passat l’estiu, fan tard per germinar i es podreixen a terra. No obstant això, moltes espècies els donen l’oportunitat d’esperar un any o més abans d’anar per feina. Això augmenta el risc que se les mengin, però també té avantatges. Si la primavera és seca, les plàntules podrien morir-se de set, i tota l’energia invertida en la reproducció hauria estat inútil. També pot passar que un cabirol recorri el seu territori i vagi a espetegar precisament al lloc on ha caigut la llavor. Aleshores, les fulles tendres i saboroses van directes al seu estómac quan només tenen uns dies. Però, si una part de les llavors no germina fins al cap d’un any o més, les probabilitats de sobreviure es reparteixen i sempre poden créixer alguns arbrets. Així és com actuen els servers: les seves llavors poden esperar fins a cinc anys per germinar en condicions favorables. És l’estratègia adequada per a una espècie pionera típica. Mentre que les fages i els aglans sempre cauen sota l’arbre mare i les plàntules creixen en un clima boscós agradable i previsible, les petites serves poden anar a parar a qualsevol lloc. Al cap i a la fi, el lloc on l’ocell eliminarà juntament amb els excrements les llavors del fruit àcid que ha consumit dependrà de l’atzar. Ho pot fer en un espai obert, on els anys amb temperatures molt elevades i escassesa d’aigua tenen conseqüències més dures que no pas l’ombra fresca i humida dels boscos vells. En aquest cas és millor que almenys una part de les llavors que han viatjat clandestinament dins l’ocell no es despertin fins passats uns anys.
I què ocorre un cop han germinat? Quines probabilitats tenen les plàntules de fer-se grans i reproduir-se? Els càlculs són força senzills. Estadísticament, cada arbre tindrà un successor que un dia li prendrà el lloc. Mentrestant, les llavors poden germinar i els plançons poden vegetar uns anys o fins i tot dècades a l’ombra de la mare, però arriba un moment en què es queden sense alè. I no són els únics. Al peu de la mare hi ha desenes de generacions i la majoria d’aquests exemplars es moren i es transformen en humus. Només els pocs afortunats que el vent o els animals trasllada a un racó lliure del bosc poden créixer sense aturador i fer-se adults.
Tornem a les probabilitats. Un faig produeix almenys 30.000 fages cada cinc anys (amb el canvi climàtic, fins i tot cada dos o tres anys, però no tindrem en compte aquesta dada). L’arbre arriba a la maduresa sexual entre els 80 anys i els 150 anys, tot depèn de la llum que rebi on està situat. Per tant, si arriba a l’edat de 400 anys, pot fructificar 60 vegades i produir un total d’1,8 milions de fages. De totes, només una es convertirà en un arbre adult. Aquesta petita probabilitat, similar a la de guanyar la loteria, és una bona quota d’èxit en el cas del bosc. Els altres embrions, que també tenien l’esperança de guanyar, acaben devorats pels animals o convertits en humus pels fongs i els bacteris. Calculem ara, seguint el mateix esquema, les probabilitats d’èxit en condicions desfavorables, per exemple, dels pollancres. Els arbres mare produeixen fins a 26 milions de llavors anualment.8 Segur que els agradaria canviar-se pels faigs! Fins que no es moren de vells, produeixen més de mil milions de llavors, dotades de pèls cotonosos, que el vent s’emporta cap a nous territoris. I, estadísticament, en aquest cas també hi ha un únic guanyador.
8. Http://www.rp-online.de/nrw/staedte/duesseldorf/pappelsamen-reizen-duesseldorf-aid-1.1134653 [Consulta: 24-12-2014].
DE MICA EN MICA…
Vaig trigar a saber com de mica en mica creixen els arbres. Al meu districte hi ha faigs joves que fan entre un i dos metres d’alçada. Abans hauria certificat que tenien com a molt deu anys. Però, quan vaig començar a interessar-me pels secrets dels arbres més enllà de l’explotació forestal, m’hi vaig fixar millor. L’edat dels faigs joves es pot calcular a partir dels petits nusos que hi ha a les branques. Són uns engruiximents diminuts que semblen un munt de plecs finíssims. Es formen cada any sota les gemmes i es queden enrere quan aquestes broten la primavera següent i la branca creix. Cada any passa el mateix i, per tant, el nombre de nusos equival a l’edat. Quan una branca supera els tres mil·límetres de gruix, els nusos desapareixen dins l’escorça, que s’estén per sobre.
En examinar-los vaig constatar que una branqueta de 20 centímetres de longitud presentava 25 engruiximents. Al tronquet, de pocs centímetres de gruix, no es distingia res que n’indiqués l’edat, però si extrapolava acuradament l’edat de la branca a l’edat global, l’arbret havia de tenir com a mínim 80 anys, potser fins i tot més. Em va semblar increïble fins que vaig aprofundir en el tema del bosc primari. Des d’aleshores sé que és d’allò més normal. Els arbres petits voldrien créixer ràpidament i no tindrien cap problema per pujar mig metre cada temporada. Malauradament, les seves mares s’hi oposen. Els cobreixen amb les seves enormes capçades i, juntament amb els altres arbres adults, formen una coberta molt atapeïda sobre el bosc. Aquesta coberta només permet entrar un 3% de llum solar fins a terra i fins a les fulles dels petits. I un tres per cent gairebé equival a res. Amb aquesta quantitat només poden fer la fotosíntesi justa per no morir-se. I això no inclou créixer constantment ni engrossir el tronc. Rebel·lar-se contra aquesta educació severa els és impossible perquè els falta energia. Educació? Sí, realment es tracta d’una mesura pedagògica al servei del benestar dels petits. El concepte no és cap invent; els forestals l’apliquen des de fa generacions en aquest context.
El mitjà per educar-los és limitar-los la llum. Però, amb quina finalitat? És possible que els progenitors no vulguin que la seva descendència s’independitzi com més aviat millor? Els arbres respondrien amb una negativa rotunda i la ciència els dona la raó. Darrerament s’ha comprovat que un creixement lent a la joventut és un requisit per arribar a una edat avançada. Nosaltres perdem fàcilment de vista què vol dir vell per a un arbre, perquè la silvicultura moderna fixa la mirada en una edat màxima de 80-120 anys. Aleshores, els arbres es talen per treure’n profit. Ara bé, quan els arbres arriben a aquesta edat en condicions naturals, tenen tot just el gruix d’un llapis i l’alçada d’una persona. Aquest creixement lent provoca que les cèl·lules de la fusta siguin molt petites i continguin poc aire, i això els fa flexibles i resistents a les fractures que els poden causar les tempestes. Amb tot, el més important és que també els fa molt resistents als fongs, que gairebé no es poden propagar pel tronc. Les ferides no són cap drama per als arbrets; se’n recuperen tranquil·lament perquè poden tancar-les amb escorça sense que se’ls podreixi res. Una bona educació garanteix una vida llarga, però a vegades els petits perden la paciència. Els meus faigs petits esperen com a mínim des de fa 80 anys sota arbres mare que tenen uns 200 anys. A escala humana, això equivaldria a uns 40 anys. Probablement, els fills encara vegetaran durant dos segles abans de poder dir-hi la seva. De totes maneres, l’espera és dolça. Les mares mantenen el contacte amb ells a través de les arrels i els donen sucre i altres nutrients. També podríem dir que alleten els seus nadons.
Vosaltres mateixos podeu observar si els arbres joves encara esperen o estan a punt de créixer ràpidament. Examineu les branquetes d’un avet petit o d’un faig petit. Si les branques laterals són força més llargues que la tija vertical, vol dir que està en mode d’espera. No li arriba prou llum per formar un tronc més llarg i el petit s’estima més captar de la manera més efectiva possible els pocs raigs que li arriben. Per això allarga les branques horitzontalment i produeix unes fulles adaptades a l’ombra, que són molt sensibles i primes. En aquests arbrets, sovint no es distingeix cap punta; semblen un bonsai de capçada plana.
Un dia, per fi arriba el moment. La mare s’acosta a l’edat límit o es posa malalta. Aleshores, probablement en un xàfec d’estiu, arriba l’hora de la veritat. El tronc senil no aguanta les tones de pes amb què l’aigua carrega la capçada i es trenca. Quan cau a terra, arrasa uns quants plançons. El buit que es crea a la coberta del bosc dona el tret de sortida a la resta, que ara podrà dur a terme la fotosíntesi a cor què vols. Suzanne Simard, una científica de la Universitat de la Colúmbia Britànica, va descobrir que, mentre agonitzen, els arbres mare cedeixen les seves darreres reserves als seus descendents a través de les arrels, i amb això els faciliten l’adaptació a les noves circumstàncies. Ara, la llum els obliga a modificar el metabolisme, ja que han de ser capaços de produir fulles, de resistir una llum més forta i de processar-la. Això dura entre un i tres anys. En acabat, toca afanyar-se. Tots els petits volen créixer i només continuaran participant a la carrera els que tiren amunt pel dret, sense entretenir-se pel camí. En canvi, els entremaliats que es distreuen torçant cap a l’esquerra o la dreta abans de créixer amunt, no tenen gaires possibilitats. Els companys els sobrepassen i els deixen novament en la penombra. Però ara, sota les fulletes dels que els avancen, encara estan més a les fosques que quan eren sota la mare, perquè els petits consumeixen la major part de la dèbil llum residual que penetra al bosc. Als endarrerits se’ls apaga la llum de la vida i es tornen a convertir en humus.
En el camí amunt encara els aguaiten altres perills. La llum intensa del sol estimula la fotosíntesi i impulsa el creixement dels arbres, de manera que les gemmes dels petits contenen més sucre. Abans, mentre els petits esperaven, eren estelloses i amargues, però ara són bombons deliciosos, almenys per als cabirols. Així doncs, una part dels arbres menuts són víctimes d’aquests herbívors, que amb aquest suplement calòric salven l’hivern següent. No obstant això, com que en són moltíssims, en queden suficients per continuar creixent.
També hi ha plantes que es beneficien del fet que de cop i volta hi hagi més llum en un indret, i això durarà uns anys. Per exemple, la mare-selva o lligabosc, que s’enfila per les tiges seguint el sentit de les agulles del rellotge i d’aquesta manera aprofita el creixement dels arbrets per aconseguir que a les seves flors els toqui el sol. Ara bé, a mesura que passen els anys, els seus circells es claven cada cop més a l’escorça i escanyen lentament l’arbret. Aleshores, tot és qüestió de sort. Si al cap d’un temps es tanca novament la coberta de capçades dels arbres adults i torna la foscor, la mare-selva es mor i només en queden les marques. Però si la lluminositat dura més temps, tal vegada perquè l’arbre mare era molt gros i hi ha deixat un bon forat, l’arbre jove afectat pot acabar estrangulat. I això només ens pot acontentar a nosaltres, que en podrem fabricar bastons amb la fusta.
Els que superen tots els obstacles i continuen creixent ben esvelts, s’enfrontaran a la següent prova de paciència com a molt al cap de 20 anys. És el que trigaran els arbres veïns de la mare morta a omplir el buit amb les seves branques. Ells també aprofiten l’ocasió i guanyen espai per afavorir la fotosíntesi i eixamplar la capçada. Quan la part superior s’ha cobert un altre cop de vegetació, la part de sota s’enfosqueix de nou. Els arbres joves, faigs, avets o pícees hauran de tornar a esperar fins que algun altre veí gran llanci la tovallola. Aquesta fase pot durar moltes dècades, però almenys ja està tot dat i beneït. Els que han arribat a l’estadi intermedi no rebran més amenaces de cap competidor; són els successors que es faran adults en la pròxima ocasió.
NORMES D’ETIQUETA
Al bosc hi ha unes normes d’etiqueta no escrites que prescriuen com han de lluir els arbres d’un bosc primari, i també què han de fer i què no poden fer. Un arbre de fronda adult i disciplinat ha de tenir un tronc recte i amb fibres uniformes a la fusta de l’interior. Les arrels s’estenen de forma simètrica cap a totes bandes i s’enfonsen molt sota terra. Les branques laterals primes de quan era jove fa temps que són mortes i s’han cobert amb escorça tendra i fusta nova, de manera que el tronc sembla una columna llarga i llisa. Dalt de tot presenta una capçada uniforme, formada per branques fermes que assenyalen amunt com fossin braços oberts alçats cap al cel. Aquesta mena d’arbre ideal pot arribar a fer-se molt vell. Les mateixes normes s’apliquen a les coníferes, tot i que les branques de la capçada poden ser perpendiculars al tronc o torçar-se lleugerament avall. Però, a què treu cap tot això? Tant valor donen a l’estètica? Malauradament, no ho sé, però hi ha un bon motiu per buscar aquest aspecte ideal: l’estabilitat. Les grans capçades dels arbres adults estan sotmeses a vents forts, a xàfecs intensos i al pes feixuc de la neu. Aquestes forces s’han d’esmorteir i s’han de dirigir a través del tronc cap a les arrels, que en suporten la major part i eviten que l’arbre caigui. Per això s’aferren a la terra i als rocs. La violència d’un vendaval pot empènyer la base del tronc amb una força equivalent a 200 tones.9 Si a l’arbre hi ha un punt dèbil, el tronc s’esquerda i, en el pitjor dels casos, es trenca i també cau tota la capçada. Els arbres uniformes esmorteeixen la força de l’impacte de manera uniforme, ja que la dirigeixen i distribueixen per tot el cos.
Entretant, els que no compleixen les normes d’etiqueta tenen problemes. Per exemple, si tenen un tronc corbat, patiran molèsties fins i tot en estat de repòs, ja que l’enorme pes de la capçada no es reparteix per tot el diàmetre del tronc i acaba pressionant la fusta d’un costat. Aleshores, l’arbre ha de reforçar aquest punt per no doblegar-se. Això s’observa sobretot en la formació d’uns anells de creixement anual foscos (s’hi ha acumulat menys aire i més substàncies). Encara és pitjor en el cas dels arbres bifurcats. Es tracta d’exemplars amb un tronc que es bifurca en un punt determinat i, a partir d’aquí, creix dividit en dos, cadascun amb la seva pròpia capçada. Quan bufa un vent intens, les dues parts es belluguen d’un costat a l’altre de manera diferent i castiguen amb força el punt on comença la bifurcació. Si la zona d’encreuament té forma de diapasó o d’U, normalment no passa res. Però si té forma de V, l’inici de la bifurcació presenta un angle molt agut i es pot produir una esquerda en el punt on el tronc es divideix en dos. Això és molt dolorós i l’arbre forma unes protuberàncies gruixudes de fusta per evitar que l’esquerda s’obri encara més. En la majoria dels casos, aquesta tàctica no serveix de res i de la fissura raja contínuament un líquid que els bacteris han tornat negrós. Per acabar-ho d’adobar, l’aigua s’hi acumula, penetra dins l’esquerda i afavoreix la putrefacció. Per això molts arbres bifurcats s’acaben trencant i només en queda la meitat més estable. Aquest mig arbre pot viure encara unes quantes dècades, però no gaire més. L’enorme ferida oberta no cicatritza mai i els fongs el devoren lentament per dins.
També fa l’efecte que alguns arbres hagin triat la forma d’un plàtan per dissenyar el seu tronc. Creixen molt corbats a la part inferior i només després s’orienten cap amunt. Passen de les normes d’etiqueta del bosc, i no són els únics: sovint hi ha zones senceres de bosc que es comporten de la mateixa manera. Que potser s’hi han abolit les lleis de la natura?
Al contrari, la natura del voltant és la que els obliga a adoptar aquestes formes de creixement. Això ocorre, per exemple, a les zones d’alta muntanya, poc abans del límit altitudinal del bosc, on a l’hivern s’hi acumula més d’un metre de neu i sovint hi ha esllavissades. No cal que siguin allaus, ja que, encara que no ho puguem percebre amb els ulls, la neu també llisca lentament cap a les valls quan està en repòs. I torça els arbres, almenys els joves. En el cas dels més petits, això no és una tragèdia, perquè es redrecen quan es fon la neu sense haver patit lesions. Però els adolescents que ja tenen uns metres d’alçada enregistren desperfectes al tronc, que es torça o, en el pitjor dels casos, s’esqueixa. A partir d’aquí, els arbres intenten tornar a pujar ben rectes. I com que només poden créixer amunt per la punta, l’extrem inferior queda tort per sempre. L’hivern següent, els arbres es vinclen novament una mica i després tornen a créixer rectes.
Si el joc dura molts anys, de mica en mica es formarà un arbre amb forma de sabre. Però, amb el temps, el tronc s’eixamplarà i acabarà sent tan estable que la neu ja no li farà cap mal. El sabre inferior mantindrà la seva forma, però la part superior del tronc, ara impertorbable, es mostrarà recte com el dels arbres normals.
També pot passar una cosa similar als vessants de les muntanyes, encara que no hi nevi. En aquest cas, és la terra la que llisca cap a les valls amb una lentitud extrema i al llarg de molts anys. El terrenys cedeix pocs centímetres, però els arbres es desplacen lentament amb la terra i s’inclinen alhora que continuen creixent amunt.
A Alaska i a Sibèria, on el permagel es comença a desglaçar a conseqüència del canvi climàtic, s’han observat casos extrems. El sòl es torna fangós i els arbres perden l’equilibri i s’inclinen. I com que cada exemplar ho fa cap a un costat diferent, el bosc sembla un grup de borratxos que caminen de tort per la contrada. És per això que els científics els anomenen drunken trees.
En els límits del bosc, les normes no són tan estrictes pel que fa al creixement vertical dels troncs. La llum prové del costat on no hi ha més arbres, que pot ser un prat o un llac. Els exemplars més petits poden evitar l’ombra dels arbres grossos si creixen cap a l’espai obert. Els arbres de fronda poden inclinar molt el tronc, i doblegar-lo fins que queda gairebé horitzontal, i d’aquesta manera desplacen la capçada fins i tot deu metres. Evidentment, aleshores l’arbre corre el risc de trencar-se si, per exemple, cau molta neu i la llei de la palanca exigeix el seu tribut. Però una vida curta amb llum suficient per reproduir-se és molt més que res. La majoria dels arbres de fronda aprofiten aquesta oportunitat, però les coníferes són molt tossudes. S’ha de créixer recte, i punt! Sempre lluiten contra la força de la gravetat, ben rectes i amunt, per formar un tronc perfecte i estable. En els límits del bosc, només permeten que les branques laterals del costat d’on ve la llum siguin més gruixudes i llargues. Sempre ha estat així. Les úniques coníferes indisciplinades són els pins, que desplacen àvidament tota la capçada. No és estrany que siguin els que presenten la taxa més elevada d’exemplars caiguts a causa de la neu.
9. Lebenskünstler Baum, guió del programa Quarks&Co, del canal WDR, p. 13, maig de 2004, Colònia.
L’ESCOLA DELS ARBRES
Els arbres aguanten pitjor la set que la fam, perquè a la gana sempre li poden posar remei. Igual que els forners sempre tenen prou pa, els arbres poden acabar amb qualsevol rau-rau a la panxa mitjançant la fotosíntesi. Però, igual que ni els millors forners poden fer pa sense aigua, els arbres no poden produir nutrients si no disposen d’humitat. Un faig adult pot arribar a perdre més de 500 litres d’aigua diaris a través de les branques i les fulles, i ho fa sempre que en pot treure prou del sòl.10 Però, si això passés tots els dies, la humitat del terreny s’esgotaria ràpidament a l’estiu. A l’estació més calorosa plou massa poc per proveir la terra seca. Per això els arbres aprofiten l’hivern per omplir el dipòsit: en aquesta època plou de sobres i el consum es redueix a zero perquè gairebé totes les plantes descansen. Juntament amb les pluges primaverals acumulades sota terra, la humitat captada acostuma a ser suficient fins a principis d’estiu, tot i que després sovint escasseja. Un període de calor de dues setmanes sense precipitacions farà que la majoria de boscos la ballin. Això afecta sobretot els arbres que estan en terrenys molt ben proveïts d’aigua, ja que no coneixen les restriccions i la malgasten. I normalment ho paguen els exemplars més grans i ferms. En el meu districte, els que més ho pateixen són les pícees, tot i que no n’afecta tot l’arbre, sinó principalment el tronc. Si la terra està seca i les agulles de la capçada reclamen més aigua, la tensió és massa forta a la fusta resseca, que grinyola i peta. Aleshores, a l’escorça apareix una esquerda d’un metre de longitud, que arriba fins al teixit més profund i fereix greument l’arbre. Immediatament després hi entren espores de fongs, que penetren fins a la part més interna de l’arbre i comencen la seva feina destructiva. Els anys següents, la pícea intenta reparar la ferida, que no para d’obrir-se. Des de lluny es poden veure els regalims negres de resina endurida que reflecteixen el dolorós procés.
I amb això arribem a l’escola dels arbres. Malauradament, encara s’hi practica una mica de violència, perquè la natura és una mestra estricta. Els que no estan atents i no s’hi s’adapten, les passen magres. Esquerdes a la fusta, a l’escorça i en el sensible càmbium. La situació no pot ser pitjor per a un arbre. Cal reaccionar, i no només intentant tancar les ferides. D’ara endavant, haurà de distribuir millor l’aigua; s’ha acabat bombejar-la tota a la primavera sense tenir en compte les pèrdues. Els arbres aprenen la lliçó i després continuen estalviant fins i tot quan la terra està prou humida. Mai se sap! En el meu districte, això afecta especialment les pícees, que estan aviciades perquè creixen en un terreny ben proveït d’aigua. Un quilòmetre més enllà, en un vessant pedregós i sec que dona al sud, la situació és molt diferent. Potser hauríem de suposar que una forta sequera a l’estiu hi provocaria danys, però hi observarem el contrari. Els arbres que hi creixen són uns ascetes i resisteixen molt més que els seus companys aviciats. I, malgrat que el sol hi pica molt fort i l’aigua hi escasseja tot l’any perquè el terreny en pot emmagatzemar molt poca, les pícees que hi viuen se’n surten. Creixen molt més lentament, es reparteixen millor la poca aigua disponible i fins i tot sobreviuen als anys més durs.
El procés d’aprenentatge relacionat amb l’estabilitat és molt més evident. Els arbres no es compliquen la vida si no cal. Per què formen un tronc ferm i robust si els seria més còmode recolzar-se en els troncs veïns? Mentre aquests es mantinguin dempeus, poca cosa els pot passar. Però resulta que, a l’Europa central, cada pocs anys entren al bosc una colla de treballadors forestals o una màquina de talar arbres per recol·lectar el deu per cent de la fusta. En els boscos naturals, un arbre mare imponent es pot morir de vell i deixar buit l’espai que ocupava. D’aquesta manera es formen forats a la coberta arbòria i més d’un faig o d’una pícea es troben de sobte palplantats allà al mig, insegurs i obligats a sostenir-se només amb les seves arrels. Els arbres no són coneguts per la seva rapidesa i triguen entre tres i deu anys a recuperar l’equilibri. El procés d’aprenentatge comença amb les doloroses microfissures que els provoca el vent quan els sacseja. Els arbres han de reforçar la seva estructura allà on els fa mal i això comporta invertir-hi molta energia que després no podran utilitzar per créixer d’alçada. La llum extra que els arriba a la capçada a través del buit que ha deixat l’arbre caigut és un petit consol, però trigaran anys a poder-la aprofitar plenament. Les seves fulles estaven acostumades a la penombra, eren molt tendres i sensibles a la llum, però ara són a ple sol i es cremen. Ai! I com que les gemmes per a l’any següent es formen la primavera o l’estiu anteriors, els arbres de fronda triguen dos cicles vegetatius a adaptar-s’hi del tot. Les coníferes encara necessiten més temps perquè mantenen les agulles a les branques fins i tot set anys, i la situació no es normalitza fins que no es renova tot el fullatge. Així doncs, el gruix i l’estabilitat d’un tronc els marquen els contratemps que pateixen. En els boscos naturals, aquest joc es pot repetir uns quants cops al llarg de la vida d’un arbre. Quan el buit que ha provocat la caiguda d’un arbre es tanca perquè ja han crescut prou les capçades dels altres, els arbres poden recolzar-se novament els uns en els altres. Aleshores invertiran més energia per augmentar d’alçada i no tant de diàmetre. I quan es mori un altre arbre al cap d’unes dècades, ja en coneixeran les conseqüències.
Tornem al tema de l’escola. Si els arbres són capaços d’aprendre (només cal observar-los per saber-ho), cal plantejar la pregunta següent: on desen el que han après i com poden recuperar els coneixements que han adquirit? Al cap i a la fi, no tenen cervell per emmagatzemar-hi dades i controlar tots els processos. La qüestió afecta totes les plantes, i per això alguns investigadors s’ho miren amb escepticisme i molts enginyers forestals dirien que la capacitat d’aprendre de la flora pertany al món de la fantasia. Un cop més, sort en tenim de la científica Monica Gagliano, que va investigar les mimoses, un arbust tropical molt adequat com a objecte d’investigació perquè reacciona quan se’l molesta. A més, en un laboratori és més fàcil examinar mimoses que arbres. Quan noten que les toquen, es protegeixen tancant les petites fulles bipinnades. En un experiment, van deixar caure una gota d’aigua a intervals regulars sobre el fullatge de la planta. Al principi, les fulles es tancaven temorenques, però al cap d’un temps els arbustos havien après que la humitat no els suposava cap perill. A partir d’aleshores, les fulles es mantenien obertes malgrat les gotes. Gagliano encara es va sorprendre més quan va observar que les mimoses recordaven la lliçó fins i tot després d’unes setmanes sense sotmetre-les a més proves, i eren capaces d’aplicar-la.11 És una llàstima que no es puguin portar faigs o roures sencers al laboratori per prosseguir la investigació d’aquest aprenentatge. No obstant això, almenys pel que fa al tema de l’aigua, hi ha una investigació sobre el terreny que, a més del canvi de comportament, posa de manifest una altra cosa: quan els arbres tenen molta set, criden. Nosaltres no sentim els crits perquè els emeten en una freqüència ultrasònica. Investigadors de l’Institut d’Investigació de Boscos, Neu i Paisatge de Suïssa van enregistrar els sons i els van explicar de la manera següent: quan el flux d’aigua que va de les arrels a les fulles s’interromp en el troc, es produeixen vibracions. Es tracta d’un procés purament mecànic i probablement no té cap significat.12 O potser sí que en té? L’únic que sabem és com es produeixen aquests sons, i si examinem amb lupa com els produïm nosaltres mateixos, veurem que els processos no són tan diferents. En el nostre cas, és l’aire que surt per la tràquea el que fa que les cordes vocals vibrin. Quan penso en els resultats de la investigació en què es van enregistrar lleus espetecs a les arrels, tendeixo a concloure que, en aquell cas, les vibracions també eren alguna cosa més. Per exemple, crits de set o potser fins i tot un avís urgent per alertar els companys que l’aigua s’esgota.
10. Http://www.ds.mpg.de/139253/05 [Consulta: 9-12-2014].
11.Http://www.news.uwa.edu.au/201401156399/research/move-over-elephants-mimosas-have-memories-too [Consulta: 13-12-2014].
12. Http://www.zeit.de/2014/24/pflanzenkommunikation-bioakustik.
Pulsuz fraqment bitdi.
