Kitabı oxu: «Cartografia, ideologia i poder»
CARTOGRAFIA, IDEOLOGIA I PODER
ELS MAPES ETNOGRÀFICS
DEL TOURING CLUB ITALIANO
(1927-1952)
CARTOGRAFIA, IDEOLOGIA I PODER
ELS MAPES ETNOGRÀFICS
DEL TOURING CLUB ITALIANO
(1927-1952)
Rafael Company i Mateo
Amb pròleg de Josep Vicent Boira
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia oper qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.
© DEL TEXT: RAFEL COMPANY I MATEO, 2014
© D’AQUESTA EDICIÓ: UNIVERSITAT DE VALÈNCIA, 2014
COORDINACIÓ EDITORIAL: MAITE SIMON
CORRECCIÓ: ELVIRA IÑIGO
DISSENY DE L’INTERIOR I MAQUETACIÓ: INMACULADA MESA
DISSENY DE LA COBERTA: CELSO HERNÁNDEZ DE LA FIGUERA
ISBN: 978-84-370-9619-3
Als meus pares,
que sempre han estat al meu costat.
A les altres persones
del meu àmbit més íntim,
que tant han patit
l’elaboració d’aquest llibre.
Al Touring Club Italiano,
actiu després d’un segle i dues dècades.
A Henry Robert Wilkinson,
un precusor en tota regla.
A Joan F. Mateu i Bellés,
el meu primer professor de Geografia
a la Universitat de València.
A Javier Cárceles Puntero,
adolescent a hores d’ara,
amb el desig que es faça home
al si d’un país de benestar i llibertats.
I a Sergi Linares Bonet,
molt menudet encara i, per això,
rialler davant el món.
ÍNDEX
PRÒLEG, Josep Vicent Boira
PRESENTACIÓ: De València a Milà: l’interés pels pobles, l’interés pels mapes
INTRODUCCIÓ: La cartografia dels pobles
II. Els mapes etnicolingüístics
II. Llengües i nacion(alisme)s
PRIMERA PART (1891-1927) DE LES VERSIONS D’ATLES ALEMANYS A L’OBRA MESTRA ITALIANA
1. LA BATALLA PERDUDA: EL TOURING CLUB ITALIANO NO VA PODER EDITAR EL PRIMER GRAN ATLES ITALIÀ
1. Els grans atles italians de l’edat contemporània: de la dependència a l’excel·lència tècnica
2. El repte d’elaborar, a Itàlia, un gran atles
3. Els primers mapes etnicolingüístics d’Europa al gran atles de la firma De Agostini: de la pluralitat arraconada a la pluralitat recuperada
4. El mapa europeu de la Catalunya Gran
2. LES TRADICIONS INCONSISTENTS EN LA CARTOGRAFIA ETNOGRÀFICA. UN CAS PARADIGMÀTIC A LA MEDITERRÀNIA: LES ILLES D’EIVISSA I FORMENTERA
1. Eivissa i Formentera: ¿a part, o com Mallorca i Menorca?
SEGONA PART (1927-1939) L’ATLANTE INTERNAZIONALE DEL TOURING CLUB ITALIANO I LES SEUES CIRCUMSTÀNCIES
3. LA BATALLA GUANYADA: EL MILLOR ATLES DEL MÓN VA SER ITALIÀ. CONCRETAMENT, MILANÉS
1. La capital moral
2. Més que un club
3. Un atles per a Itàlia i per al món
4. ELS HABITANTS DE LA MEDITERRÀNIA NORD-OCCIDENTAL (I ALGUNS ALTRES) A ESCALA 1: 12.000.000
1. Adscripcions complexes
2. Qüestió de fronteres terrestres
3. Les possibles implicacions de les fronteres cartogràfiques
4. Com delimitar les ètnies sobre el paper
5. El cas dels valencians
5. EL MILLOR MAPA ETNICOLINGÜÍSTIC DE TOT EUROPA EN ELS ATLES DE LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX
1. La glòria dels mapistes
2. Uns referents especials
3. A més del Debes, més referents generals
6. DATES, DADES I ENIGMES DE L’ATLANTE INTERNAZIONALE FINS A LA SEGONA GUERRA MUNDIAL
1. Quantitats de mapes, tiratges i dates
2. Un enigma irresolt i una pluralitat sorprenent
3. Els formats i les qüestions més enllà del detall
7. UNA APORTACIÓ CARTOGRÀFICA, I TEÒRICA, DES DE BÈRGAM
1. El tercer gran atles italià
2. Unes reflexions sorprenents
8. L’ATLES DEL TOURING EN LLENGUA CASTELLANA ENTRE 1930 I 1935
1. Per a Espanya i Llatinoamèrica
2. La resposta de l’italianisme extrem a l’Atlante internazionale
3. Dates i tiratges
4. La qüestió etnogràfica en els tiratges en castellà i un contrast suís
9. EL MAPA LINGÜÍSTIC I L’ETNICOLIN GÜÍSTIC DEL TOURING CLUB ITALIANO, ¿COM DE PROP, I DE LLUNY, ESTAVEN?
1. Un mapa estrictament lingüístic que mai va aparéixer en l’Atlante internazionale
2. De Guardamar a la Ligúria passant per l’Alguer
3. Una visió crítica
10. L’ASCENS DEL FEIXISME I ELS LÍMITS DE LA RESISTÈNCIA
1. La submissió dels editors, in crescendo
2. Malgrat tot, ¿un esclat de noblesa?
3. El viratge cartogràfic
TERCERA PART (1939-1940) EL MAPA ETNICOLINGÜÍSTIC D’EUROPA DE LA CONSOCIAZIONE TURISTICA ITALIANA
11. UN MAPA EN GUERRA
1. Formats i propòsits editorials
2. Un continent de fil d’aram i de sang
3. ¿Quines eren les parts d’Europa de màxim interés?
12. LA BATALLA IMMORAL: LES MANIPULACIONS DEL MAPA DE LA CTI
1. L’Alguer: una elisió sense contemplacions
2. Més elisions sense contemplacions
3. Esborrar, també, les paraules
4. Sumar italians (i alemanys, segons quins)
5. La glossa de la manipulació: pur col·laboracionisme
QUARTA PART (1940-1956) ELS TEMPS FINALS DE LA CONSOCIAZIONE I ELS PRIMERS ATLES DEL TOURING RENASCUT
13. MÉS MAPES DE L’ISTITUTO DE AGOSTINI
14. DE LA CONSOCIAZIONE AL TOURING
1. La pau retorna a Milà
2. Una eclosió escandinava, buida d’etnografia
3. Un mapa lingüístic reeditat i dos d’etnogràfics eliminats
15. DESAPARICIONS DE MAPES I INTERROGANTS OBERTS
1. ¿Per què s’eliminaren aquells mapes?
2. Unes intuïcions
A MANERA DE RECAPITULACIÓ: El TCI i les diverses versions del nacionalisme italià
UNA NOTA FINAL: A propòsit d’un contrapunt espanyol(ista)
APÈNDIX
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
PRÒLEG
Josep Vicent Boira
[L’avi] dibuixava mapes de Bulgària en la pols, enorme, com havia estat cinc segles enrere, abans que els turcs conqueriren la nostra terra. Dibuixava un cercle al nord i deia: «Açò és Mèsia. Ací visquérem, per fi lliures, gràcies als nostres germans russos». Després rodejava el sud. «Açò és Tràcia. Va seguir formant part de l’imperi turc durant set anys després que el nord fóra alliberat, però ara en som un, estem units. I açò –deia i traçava un altre cercle cap al sud– és Macedònia. La Pàtria dels búlgars, però encara sota el fes.» Passava el dit per les línies i observava els cercles molt de temps, dibuixava fletxes en els llocs que creia que els russos havien d’envair i creus als llocs on s’havien de produir les batalles. Després escopia en la pols i dibuixava la resta d’Europa i la rodejava, i rodejava Àfrica i Àsia. «Algun dia, siné, tots aquests continents tornaran a ser búlgars. I potser també els mars.» I tornava a fumar i de vegades em donava una pipada, perquè un poc d’herba, deia, «mai no li ha fet cap mal a un xiquet».
MIROSLAV PENKOV, «Makedonija»
(trad. pròpia de la versió castellana recollida al llibre
Al Este de Occidente, Seix Barral, 2012, p. 22)
És cert que la cartografia dista de ser la ciència exacta que tant es vanta d’atribuir-se i tampoc és el fidel testimoni de la veritat territorial que malda per reflectir. Quina relació mantenen el mapa i el territori que vol representar? L’escriptor francès Michel Houellebecq, guanyador del premi Goncourt el 2011, pensava que el primer era infinitament més important que el segon, com afirma en la seua novel·la El mapa i el territori. Fet i fet, quantes vegades el territori (la realitat) fa nosa al mapa (la ficció)? En una de les obres d’Aristòfanes podem llegir el diàleg entre el camperol Estrepsíades i un deixeble del filòsof Sòcrates; quan el primer pregunta on es troba Lacedemònia –la gran potència enemiga– i el deixeble li respon assenyalant el mapa: «Que on és? Ací la tens», la resposta d’un dels protagonistes d’Els Núvols és impagable: «Que a prop de nosaltres! Plantegeu-vos de nou açò: aparteu-la de nosaltres tant com siga possible». Quan l’estupefacte deixeble va contestar que era impossible moure Esparta d’on era, va rebre l’amenaça de l’enfurismat camperol.
Però, feta aquesta advertència prèvia, cal dir que sense 60 milions de persones vivint com a minories ètniques en territoris del continent europeu el 1914, bona part dels mapes que ha estudiat Rafael Company potser no s’hagueren arribat a imprimir. A les portes de la Gran Guerra, la radiografia freda d’Europa era aquesta (segons les dades nodrides per l’historiador Alan Sharp): el 60% de la població dels imperis austrohongarés i rus no eren de les nacionalitats dominants alemanyes, magiars o russes, i gairebé la meitat de la població de l’Europa oriental podia considerar-se part de minories ètniques. D’aquest grapat de gent, quasi 28 milions de persones vivia sota el govern de Viena. Aquesta era la realitat. I quan s’aplicaren els tractats de París i, amb ells, una enorme operació de recomposició territorial del nostre continent, encara 30 milions de persones habitaven a estats on no eren nacionalitat majoritària. Caldran onades successives de guerres, mitges paus i paus completes per aconseguir amortir, que no esborrar, la gran heterogeneïtat ètnica i cultural del mapa europeu.
Aquesta és una part del tema del llibre que ara llegiu: la realitat etnicolingüística, cultural en altres paraules, d’Europa. Però tan sols n’és una part. Perquè més enllà de la constatació d’aquest panorama plural de llengües i ètnies –un fet que no havia deixat d’ocupar els lletraferits des de l’Antiguitat–, quelcom va actuar de reactiu en situar aquesta distribució etnicolingüística en el punt de mira (mai, tristament, millor dit) de la història europea. Ens referim a la construcció de l’estat nació. Com l’aigua i l’oli, l’heterogeneïtat ètnica i l’estat nació (per principi, fill i creador d’homogeneïtats de tot tipus) no podrien conviure de manera pacífica llevat de meritòries excepcions helvètiques o finlandeses. Cal reconèixer el mèrit de les paraules de la filòsofa Hannah Arendt quan, en un llibre no precisament dedicat a aquest tema, va descriure la situació en què quedava el mapa d’Europa després de l’emergència dels batejats com a «estats successors» establerts per les potències victorioses de la Gran Guerra entre «la franja», escriu Arendt, «d’heterogènia població que s’estén des del mar Bàltic, al nord, fins a l’Adriàtic al sud». En aquest espai, la creació d’estats nació a partir de les runes imperials va comportar tres coses: en primer lloc, ens recorda Arendt, que cadascun d’aquests països (que no tenien la pretesa homogeneïtat ètnica de les velles nacions europees que els serviren de model) «va contenir amplis grups ètnics violentament hostils al govern que els administrava, degut al fet que les seues aspiracions nacionalistes van ser oblidades en benefici d’un altre grup ètnic lleugerament superior en nombre». En segon lloc que, com que les poblacions d’aquests territoris no sempre estaven concentrades en determinades regions, «no hi havia fronteres naturals ni històriques i aquelles que establiren els tractats de Trianon i Saint-Germain foren totalment arbitràries» (tot i això, cal recordar que en l’establiment de les fronteres de Iugoslàvia, per exemple, hi van participar geògrafs d’alt nivell –a més, de mirada decididament prosèrbia– com Jovan Cvijić, tal com assenyalava de vegades Enric Lluch). I finalment, que, a partir dels anys vint del segle passat, va restar completament destrossat «el sistema d’estatuts de les minories, mitjançant el qual els aliats havien intentat resoldre un problema que –i ací rau la gran lliçó d’Arendt– en el marc d’un Estat nacional, és sempre irresoluble». Quasi sempre irresoluble, seria millor dir, a la llum de les excepcions abans esmentades i d’algunes més...
Sovint el resultat d’aquesta fórmula (quasi) irresoluble fou atroç, d’altres còmic. L’escriptor polonès Andrzej Stasiuk recorda, en el seu llibre de viatges per l’Europa oriental (De camino a Babadag, Acantilado, 2008), la frontera entre Ucraïna i la república de Moldàvia. Per tot arreu creixia la dacsa i dins dels camps de cereal, creuant els camins rurals, hi havia tanques roges i blanques i controls (en faig la traducció):
Era un poc surrealista, però per altra part, hi havia una certa bellesa trista. En realitat estaven vigilant el pur espai, custodiant el buit, defensant una frontera que era una simple idea geomètrica [...] la delinearen seguint les fronteres dels sovkhozos i kolkhozos [...] i ara amb les seues barreres tallaven els camins arenosos pels que passaven animals, cavalls, porcs, joves a veure les seues xiques per la nit, carros amb rodes de goma, senyores a xafardejar, borratxos a beure, lladres a furtar, famílies a reunir-se, gent a veure’s [...] Anàvem per una carretera totalment buida i aquells amb els seus uniformes, al bell mig de la infinitud del panís, tenien pinta d’espantaocells. De ben segur que tindrien armes, que rebrien ordres, però en aquella immensitat agrària tenien una pinta poc seriosa.
La distància entre l’heterogeneïtat ètnica de la realitat europea i l’homogeneïtat que implica –pràcticament sempre– la construcció de l’estat nació s’ha pagat en moltíssimes ocasions amb un gran drama humà. I aquesta i no altra és la carrega de profunditat que mostra aquest llibre, la densa i viscosa matèria que, com el magma, circula lentament per sota dels mapes que mostra Company. Perquè per sota de les línies marcades a la cartografia, dels puntejats, de les franges bicolors, per sota dels noms de llengües i ètnies, per sota de fronteres (naturals, polítiques, morals fins i tot!), d’aspiracions irredemptistes, conflictes puntuals, regions en disputes, per sota fins i tot de les manipulacions de topònims, de realitats socials i de límits, està l’ésser humà. Sir Harold G. Nicolson va ser un dels diplomàtics que, per part de la Gran Bretanya, va participar a les sessions preparatòries dels tractats que posaren fi a la Primera Guerra Mundial. L’any 1933 Nicolson va publicar un llibre titulat Peacemaking 1919, una mena de diari de les seues experiències viscudes en aquells mesos que van canviar, literalment, el mapa d’Europa. En l’entrada corresponent al període del 6 de febrer al 9 de març del 1919, va descriure el sentiment que tenia cada vegada que s’enfrontava, amb un llapis a la mà, al mapa dels vells imperis derrotats per a traçar les noves fronteres (en concret, de la zona de Tràcia): «A disheartening job. How fallible one feels here! A map –a pencil– tracing paper. Yet my courage fails at the thought of the people whom our errant lines enclose or exclude, the happiness of several thousands of people». Cada línia, cada franja, cada punt en el mapa podia representar la felicitat o la desgràcia de milers de persones..., persones que, sovint, no podien entendre les exigències de la moderna ciència política i de la construcció de l’estat nació.
Igualment paga la pena recordar la desesperació d’un expert estranger, en una altra anècdota referida per Margaret MacMillan –París, 1919. Seis meses que cambiaron el mundo, Tusquets, 2005–, quan el 1920, en una zona fronterera poblada per russos, polonesos, lituans, bielorussos i ucraïnesos, va preguntar a un camperol bielorús qui era i com es considerava. La resposta va ser descoratjadora (a ulls d’un ciutadà d’un estat nació): «Sóc un catòlic d’aquestes parts». Com reflectir aquesta realitat en un mapa? Com traduir la resposta a una estadística oficial? Podem solidaritzar-nos amb el funcionari en la seua desesperació! La mateixa que mostrava un tècnic nord-americà quan, treballant a la Caríntia, als Alps austríacs, es lamentava de trobar sovint persones que «no volen entrar a formar part de la nació dels seus germans de sang o que són completament indiferents a qualsevol tipus de qüestió nacional». La insensibilitat d’aquests éssers humans envers la cartografia etnicolingüística (en realitat, envers qualsevol tipus de cartografia) és, reconeguem-ho, senzillament desesperant. «Soy un cuerpo tendido entre confines», escrivia el poeta valencià Juan Gil-Albert. Tenia molta raó: de vegades tenim la impressió que l’ésser humà és un cos amenaçat per confins.
El drama de l’ésser humà que viu al territori i que rep, com un càstig, les decisions preses a centenars –o milers– de quilòmetres de sa casa em porta a la memòria un nou fragment del relat de la historiadora Margaret MacMillan: quan un expert nord-americà de visita a Lviv, a l’antiga ratlla russo-polonesa i avui a Ucraïna, va preguntar on era la frontera, un dels habitants del lloc li va contestar: «Veu vostè aquells forats? Ací els diguem els punts de[l president dels Estats Units] Wilson. Han estat fets amb metralladores. Els cràters, en canvi, són obra de les bombes de mà. Ara estem capbussats en l’autodeterminació, i Déu sap com i quan acabarà tot».
Però el llibre de Rafael Company s’endinsa, a més, en dos temes subjugadors que, en bona lògica, constitueixen centres d’atenció vitals i professionals de l’autor. El primer d’ells és l’anàlisi dels processos que, subtilment, acompanyen els esforços de construcció d’un estat nacional, materialitzat en la situació italiana. I el segon no és altre que l’estudi de la mirada exterior sobre gran part de la façana mediterrània de la península Ibèrica, sobre les terres de valencians, catalans i balears (i, de regal, sobre Occitània). En realitat són, d’alguna manera, dos processos lligats: la visió exterior de la realitat que ens envolta és –en gran manera– filla de la visió interior, de com ens veiem a nosaltres mateixos; però, no en poques ocasions, algú des de fora mostra particular interès a esbiaixar –sense complexos– les dades. Posem l’Alguer, ciutat de l’illa de Sardenya, en l’estat italià: la parla catalana que, mal que bé, hi perdura, fruit de la conquesta de la corona d’Aragó al segle XIV, com s’ha vist? Una riquesa o una amenaça per a la confirmació nacional italiana? Si és percebuda com una riquesa, o com un factor no perillós, aleshores la cartografia itàlica reflectirà la catalanitat dels algueresos. Si és percebuda com una amenaça, aleshores aquella identitat serà bandejada del mapa. Deixe al lector que trobe la resposta llegint les planes del llibre dedicades a aquest fet.
Itàlia, a diferència d’Espanya (i això ho mostra molt bé Company en comparar la producció de la cartografia etnicolingüística italiana amb les altres europees, on –és simptomàtic– quasi no hi ha cap notícia de l’espanyola llevat d’una nota final), va entendre que si volia ser una nació respectada a Europa (i respectada dins d’ella), necessitava un gran atles. Un atles a l’altura dels millors productes europeus (val a dir, mundials). I Itàlia s’hi va posar. I ho va aconseguir. L’autor d’aquest llibre mostra tota la seua italianofília en les planes dedicades a l’atles del 1927 del Touring Club. La sensibilitat de Company s’endinsa no sols en les vicissituds de la construcció i el contingut del producte, sinó en tots aquells detalls que l’envolten i que envolten la societat que el va construir. Res d’això, cal dir, va passar a Espanya. Quan un pensa a comparar potències, més enllà de confrontar el PIB o les dades macroeconòmiques, cal analitzar aquests matisos, els processos que acompanyen la construcció i la modernització subsegüent d’una societat... I indubtablement, posseir un bon atles era condició (quasi) tan preada com disposar d’una armada, d’una bandera o d’un himne. La diferència entre Espanya i Itàlia és ben evident: la història ha estat la ciència privilegiada a les terres hispàniques, mentre que la geografia (en totes les seues dimensions) preval a la península italiana. Geografia derivada, potser, de la seua divisió interna en estats, ciutats, principats, ducats, regnes, marquesats, etc., que complicaven fins a l’extrem el mapa del país. Geografia derivada, potser, del seus somnis (o malsons) imperials. Si dels Balcans es diu que és una terra amb massa història per a ser digerida, d’Itàlia es podria dir una cosa semblant sobre el seu horitzó geogràfic: de Marco Polo, el viatger enamorat de l’Orient, al jesuïta i cartògraf de la Xina, Matteo Ricci, Itàlia s’ha quedat petita a molts italians; massa geografia (si més no d’una determinada escala!).
L’altre gran tema del text de Rafael Company és una inèdita anàlisi sobre el «nosaltres». Seria agosarat dir que sabem el que som... I encara més, i ací rau la gran aportació del llibre, saber què som per als altres, com ens veuen des de fora. Company repassa un bon grapat de mapes on hi ha de tot: els valencians som catalans, espanyols, occitans, francesos... I, només dues vegades, només en dos dels trenta mapes reproduïts, els valencians som assenyalats amb el nostre gentilici privatiu, és a dir, som considerats –a més d’altres coses– valencians. En el nostre cas, aquesta és una interpretació que crec susceptible de ser compartida, la indeterminació exterior s’ajustava com un guant a la indeterminació interior sobre el que érem i el que pensàvem que érem –sobre el que som i el que pensem que som. Una darrera reflexió em ve al cap en observar el mapa etnicolingüístic del TCI del 1927: què és Espanya? Sense dubte, un espai plurilingüe i pluricultural i fins i tot (i en aparent paradoxa) una nació plurinacional a ulls d’aquells cartògrafs italians (radicats a Milà, per a ser exactes).
Què és Espanya? Altres cartògrafs, al mig de la Primera Guerra Mundial i des de l’Istituto Cartografico De Agostini, de Novara, n’havien donat ja el seu diagnòstic: baschi, portoghesi (pels habitants de Galícia), spagnuoli (pels castellans, els andalusos, etc.) i catalani, adobat tot això amb un escrit que, en part, llimava les asprors d’aquella cartografia tan susceptible de ser interpretada com a separatista. Fa uns anys, a les darreries del segle xx, podria haver-se pensat que el text en qüestió l’havien acabat d’escriure analistes itàlics; ara no: ara, a la vista de l’actual in crescendo sobiranista i independentista a Catalunya, atesa a més la sempiterna resposta –«no»– de l’espanyolisme petri i patri, i vistes les poques perspectives de negociació entre les parts, semblaria una redacció obsoleta: «Oggi i disensi nazionali fra i Catalani e i Castigliani sono attenuati ma non scomparsi. Attivi, operosi, intelligenti, i Catalani sono a capo di quel movimento politico e sociale che dovrebbe ricordurre la Spagna delle grandi nazioni».
La bona veritat és que per a l’Espanya del futur immediat, i per raons que no cal detallar ara, no em fa el pes la revifalla wilsoniana, és a dir, l’adaptació a les latituds ibèriques d’aquelles proclames dels catorze punts del president nord-americà que van permetre, en el període d’entreguerres, l’eclosió d’estats nació. Preferisc, en efecte, explorar en favor d’alternatives polítiques altres que l’aspiració de reproduir, a una altra escala, el model genèric que hem conegut (i patit) molt abans i prou després del 1919. Digueu-me, si voleu, que patesc d’obsessions romànticament austrohongaresistes o racionalment helvetistes. Això del romanticisme no ho puc evitar: no debades un dels meus autors favorits és Joseph Roth (Brody, 1894-París, 1939), ell sí, austrohongarès comme il faut que, tanmateix, no era tan inconscient i ignorant per a no adonar-se que la idea que defensava fou més una il·lusió que no un programa de govern benefactor. Per això va escriure dolgut envers la pròpia experiència (traduïm de Los judíos errantes, 1937):
La idea nacional és occidental. Són els savis d’Europa occidental els qui han inventat el concepte nació i l’han intentat explicar. La vella monarquia austrohongaresa subministrava una prova aparentment pràctica de la teoria de les nacionalitats, és a dir, podria haver subministrat la prova del fet contrari de susdita teoria si aquella monarquia haguera estat ben regida. La incapacitat dels seus governs subministrà la prova pràctica d’una teoria que, així doncs, es va veure endurida en virtut d’una errada i que es va imposar gràcies a aquestes errades.
Roth fou testimoni de la reproducció, dins el parlament austríac, de les baralles «nacionals» i escriu al mateix llibre: «El Parlament austríac era un succedani dels camps de batalla nacionals. Si als txecs se’ls prometia una nova escola, els alemanys de Bohèmia se sentien agreujats. I si als polonesos de la Galítzia oriental se’ls donava un governador de llengua polonesa, amb això s’havia ofès els rutenis. Cada nació austríaca reclamava la “terra” que li pertanyia...». Roth, incapaç d’eixir de l’atzucac, es va suïcidar a la capital francesa (supose que mogut per altres motius) a poques setmanes de començar la Segona Guerra Mundial.
Deixe les confessions íntimes i torne a l’autor d’aquest llibre que prologue; ho faig per tal de dir que l’admiració de Company per Itàlia, i en concret pel TCI, és merescuda. En els clarobscurs d’una època difícil, seria massa dir que el TCI fou sempre un baluard de llibertats. No ho va poder ser, de fet: la trajectòria del mapa etnicolingüístic de tot Europa del TCI és traducció dels daltabaixos de la història italiana. Però en el fons, algunes actituds (més enllà del rigor tècnic dels artífexs), com la que l’entitat va mostrar envers les lleis racials del 1938 –glosada per Company, seguint el professor Boria, amb un indissimulable toc d’admiració– en negar-se a retirar el carnet als socis jueus, només estan a l’alçada de la també poc dissimulada admiració que Hanna Arendt va mostrar cap a Itàlia en comentar aquella legislació estatal: les disposicions racials (racistes) havien estat dissenyades de tal manera que, a les tradicionals exempcions (jueus condecorats, excombatents), se sumava la de salvaguardar els jueus que hagueren estat membres del partit feixista, i els seus pares i avis, mullers, fills i néts. Arendt assenyala que, sense conèixer ben bé les estadístiques, és molt probable que gairebé tots els jueus italians restaren exempts, atenent al fet que pertànyer al partit feixista a Itàlia era requisit imprescindible per a optar a qualsevol càrrec públic. Conxorxa antiracista al si de l’estat i de la societat italiana? Verdi contra Wagner? O, potser, manifestacions d’una actitud mediterrània i intuïtiva d’enfrontar la duresa germànica i de reconduir –durant uns anys, fins a l’acceleració persecutòria de la República Social Italiana– les mateixes fòbies antisemites que s’havien fet molt presents al país.
No voldria acabar aquest pròleg sense afegir alguna consideració a la pregunta que Rafael Company fa en diverses ocasions. Per què han desaparegut els mapes etnicolingüístics dels atles europeus? Per què, de ser un producte ben present, han passat no ja a ocupar un modest lloc de la producció cartogràfica europea sinó a desaparèixer quasi per complet? Per què, fins i tot, ja no es mostren, llevat d’honroses excepcions, a les nostres aules de geografia? Sense menystenir les intuïcions de Company, ben encertades, caldria considerar a més la progressiva «neteja» ètnica que Europa ha conegut des dels anys vint del segle passat. Neteja (val a dir homogeneïtzació) de vegades esdevinguda sense violència física, altres fins i tot molt sangonosa, però que ha anat reduint la població considerada minoria nacional al si de molts estats europeus i que n’ha disminuït la importància. En començar el segle xx, la realitat ètnica era considerada una «prioritat» nacional: abans i després del 1914, no sols desenes de milions d’europeus eren considerats minories als seus territoris, sinó que el tema era afer d’alta diplomàcia. Al París de dopoguerra, el ministre d’Afers Exteriors britànic, Arthur James Balfour, demanava amb desesperació dades i xifres sobre la barreja ètnica del Banat (actualment dividit entre Hongria, Sèrbia i Romania), mentre la delegació hongaresa, encapçalada pel comte Albert Apponyi, explicava la seua posició davant el primer ministre Lloyd George amb un gran mapa etnogràfic. A aquelles mateixes negociacions de pau i de reordenació territorial posteriors a la Gran Guerra, el primer ministre grec Eleftherios Venizelos no s’estigué de dir que, davant l’oferta americana als búlgars de retenir un port a la Mediterrània amb l’argument que altrament Bulgària patiria econòmicament, «el principi de nacionalitat havia de tenir precedència sobre les consideracions de caràcter econòmic», per acabar de manera displicent: «Bulgària disposa d’excel·lents ports al Mar Negre». Clar que, de vegades, l’ètnia no era una arma tan poderosa; conta l’esmentada Margaret MacMillan que quan –al París del 1919– es va discutir sobre Kosovo, tot i que la major part de la població era albanesa, el territori representava quelcom més per a Sèrbia que una regió: era el territori on el 1389 havien estat derrotats pels otomans i sotmesos, doncs, a un imperi musulmà. Durant la Segona Guerra Mundial Kosovo va ser envaït per les tropes albaneses amb el suport alemany i italià, per a ser novament reclamat i absorbit per Tito dins la nova Iugoslàvia... i tots sabem com va acabar aquest afer als darrers anys del segle XX.
En efecte, algunes ferides del Tractat de Versalles i dels altres acords de la Conferència parisenca del 1919 han restat obertes durant massa anys. El fet és que, reformulant les paraules de Venizelos, avui les «consideracions de caràcter econòmic tenen precedència sobre el principi de nacionalitat»: Europa es construirà sobre xarxes, sobre ponts interregionals i transnacionals, compartint recursos econòmics i potencialitats productives. El paradigma ha canviat. I amb ell, el centre d’interès dels mapes. Tot i aquesta consideració, i com l’energia, que ni es crea ni es destrueix, sols es transforma, l’espenta etnicolingüística, cultural podríem dir, s’ha transformat al continent. Europa occidental reviu (o viu, per primera vegada des de fa segles) mapes (i moviments) que destaquen la pluralitat de la seua conformació i llancen un repte a l’estructuració d’alguns dels seus estats nació: Catalunya, Escòcia i Flandes (de vegades amb un ús poderós de la diferència lingüística, que no ètnica) afirmen la seua voluntat de protagonisme geopolític. A l’Europa oriental, el mapa ètnic sembla adormit darrere els estralls de la crisis econòmica, la mala consciència per un passat violent i la vigilància del Tribunal de l’Haia. Tot i això, Rússia no s’ha estat d’aprofitar el 1.025è aniversari de la cristianització del país per a reforçar els vincles amb Ucraïna i Bielorússia i per a parlar de la (re)constitució d’un «espai espiritual comú, d’un espai moral».
Unes consideracions preocupants a la llum de com s’ha entès tradicionalment el paper de qui, pel motiu que siga, no comparteix l’espai «espiritual» i «moral» de les societats majoritàries...
I com sempre, el futur és el passat. Nihil novum sub sole. La primavera del 2013, Google Maps va anunciar la imminent eixida d’una nova versió del seu servei cartogràfic. La novetat rau en el fet que els mapes seran generats de manera dinàmica i sobretot altament personalitzada. Sols veurem allò que volem veure o, millor dit, allò que Google Maps vol que vegem o, en el millor dels casos, pensa que nosaltres estem interessats a veure. L’empresa va fer una declaració de principis esborronadora: «En el passat, un mapa era sols un mapa. El plànol de Nova York era el mateix si buscàvem l’Empire State Building o un cafè en un carrer. ¿I si aquest mapa esdevinguera en canvi un plànol fet a propòsit per a nosaltres, capaç d’adaptar-se a la recerca d’allò que volem seguir i aquell precís moment?». Si Google Maps es refereix a un mapa que mostra allò que volem veure, que fa desaparèixer allò que fa nosa, que ens dirigeix a l’objectiu que ens (o els) mou, que elimina el que (segons l’empresa) no és rellevant, que organitza la informació sobre principis utilitaristes (per a nosaltres i sobretot per a ells), Google Maps no ha inventat res de nou. Només cal que repasse els mapes que Rafael Company ha treballat amb la minuciositat d’un artesà aplicat a les seues filigranes.
Però el problema no rau en el mapa. És així. No hi ha res a objectar: rau en la persona que pensa que el mapa és la realitat. Per això la importància d’aquest magnífic llibre que fullegeu; i per això, també, Google Maps hauria de reflexionar sobre la seua nova versió: Evgeny Morozov al suplement La Lettura del periòdic Corriere della Sera (28 de maig del 2013) advertia contra les pretensions de l’empresa de pensar per nosaltres. Teclegeu «pizza», deia, i Google Maps ens mostrarà un mapa amb els restaurants que, segons Google Maps, ens haurien d’agradar atenent a les característiques de les nostres cerques històriques i de les dades personals emmagatzemades. Al temps n’esborrarà d’altres, els invisibilitzarà –fantàstica l’equivalència temàtica d’allò que l’escriptor polonès Andrzej Stasiuk denomina els països «inevidents». Sense espai per a la improvisació, la descoberta o el caos creatiu, sense espai per al desordre, la novetat imprevista, la complicitat amb un altre, la discussió, la cooperació. Quan Daniel Graf, director de Google Maps, diu: «If you look at a map and if I look at a map, should it always be the same for you and me? I’m not sure about that because I go to different places than you do». En altres paraules, mapes que en realitat no mostren la mateixa ciutat, sinó una ciutat particular fins a l’extrema radicalitat, la individual. Se’ns dibuixa d’aquesta manera una dimensió cartogràfica única i intransferible en la que resulta impossible compartir res. Perquè res ens és comú en el mapa (esfera de les dades), perquè no hi reconeixem res junts (esfera dels actes) i perquè no ens reconeixem junts en el mapa (esfera de la comunitat). Esferes independents, boles de billar en trajectòria de col·lisió...
Google Maps 2013 o Europa 1914?
JOSEP VICENT BOIRA
10 de setembre del 2013
PRESENTACIÓ De València a Milà: l’interés pels pobles, l’interés pels mapes
E, allora, basta che apriate a una tavola qualunque, e che cominciate a leggere, e sarà subito come se aveste davanti un libro, un libro che vi porta attraverso il mondo come attraverso un’immensa peripezia; e più presto che si viaggiaste sul tappeto incantato del ladro di Bagdad.
GIRAMONDO (1927: 1052b)
16 de novembre del 1922: mig mes i escaig després de la Marxa sobre Roma i de l’entrega del poder a Benito Mussolini per part del rei Víctor Manuel III, el nou responsable del govern es dirigia a la Cambra dels Diputats d’Itàlia a presentar-hi els nous ministres. L’actitud de desconfiança del dirigent del Partito Nazionale Fascista envers una institució que comptava, encara, amb minoria de feixistes explicaria «la durezza del linguaggio» (Scotti, 1984: 102):
Mi sono rifiutato di stravincere, e potevo stravincere. Mi sono imposto dei limiti. Mi sono detto che la migliore saggezza è quella che non ti abbandona dopo la vittoria. Con trecentomila giovani armati di tutto punto, decisi a tutto e quasi misticamente pronti ad un mio ordine, io potevo castigare tutti coloro che hanno diffamato e tentato di infangare il Fascismo.
Potevo fare di quest’aula sorda e grigia un bivacco di manipoli; potevo sprangare il Parlamento e costituire un Governo esclusivamente di fascisti. Potevo: ma non ho, almeno in questo primo tempo, voluto (Mussolini, 1922a: 8).1
Tot un reguitzell d’amenaces i fanfarronades, emparades en la força bruta dels camicie nere i constitutives d’un dels fragments més difosos del conegut com a «Discorso del bivacco». Però aquestes paraules intimidatòries no van ser repetides el mateix dia en el Senat, institució que –en flagrant contradicció amb anteriors pronunciaments mussolinians– rebé del dictador in pectore afalagadores garanties (Scotti, 1984: 102-103; Mussolini, 1922b).
En bona part d’aquest treball sobre cartografia en les dues dècades del Ventennio, el feixisme aixoplugat per la monarquia italiana entre els últims dies de l’octubre del 1922 i la darreria del juliol del 1943, s’hauran de tenir presents aquelles dues actituds mostrades pel dictador italià davant les cambres parlamentàries: el règim podia, si volia, castigar i arrasar, i fer-ho de manera cruelment explícita si s’esqueia; de vegades, si convenia, l’actitud manifestada envers els interlocutors podia ser retòricament –interessadament– benèvola. I va ser en el context d’aquestes tendències –complementàries, no contradictòries– del totalitarisme italià del període d’entreguerres que, a la ciutat de Milà, va nàixer el principal objecte d’anàlisi d’aquestes pàgines.
En efecte, el 1927, un lustre després de la instauració del feixisme i de l’aparició del primer gran atles contemporani de concepció completament italiana (el Grande atlante geografico tret a la llum per l’Istituto Geografico de Agostini, IGDA, de Novara), va començar a publicar-se un dels reculls cartogràfics més elogiats de tota la primera meitat del segle xx: l’Atlante internazionale enllestit pel Touring Club Italiano (TCI). Com es proclamava el 1930 des d’una rellevant publicació de la Itàlia oficial, aquest atles «[...] può essere considerato come la più grande opera di questo genere apparsa nel sec. xx e ha assicurato al nostro paese un primato non facilmente superabile» (Almagià, 1930: 215a). Fóra com fóra, l’impulsor màxim de l’obra, Luigi Vittorio Bertarelli, havia afirmat –tretze anys abans de la crítica eufòrica que s’acaba de transcriure– tant que l’edició de l’atles era imprescindible per a Itàlia, com que la iniciativa havia d’assolir l’excel·lència des dels punts de vista científic i tècnic:
Tutto ciò si riassume in una conclusione: occorre un Grande Atlante Internazionale. E dobbiamo noi continuare ad usare degli atlanti tedeschi?
Ecco perchè vi proponiamo di farne uno italiano.
[...] Perchè un Grande Atlante possa competere coi migliori oggi esistenti, sotto l’aspetto scientifico e tecnico, deve avere qualità almeno ad essi pari (Bertarelli, 1917: 508b).
El mateix 1927, De Agostini imprimia la tercera edició (publicitada com a nuovissima) del seu atles major (econòmic i general), i l’Istituto Italiano d’Arti Grafiche de la ciutat de Bèrgam posava en circulació un Atlante universale que adaptava, per al públic italià, una obra francesa prou anterior. Si bé tots els tiratges dels tres atles esmentats havien de comptar amb cartografia etnicolingüística d’Europa, seria en l’obra del TCI on aquest retrat dels pobles europeus –realitzat en funció, majorment, de les divisions lingüístiques– assoliria la més alta qualitat tècnica i la més espectacular factura estètica. I l’àmbit de la comparació que s’acaba de fer no es limitaria a les publicacions d’aquestes tres editorials de la Itàlia septentrional, sinó que abastaria els atles editats contemporàniament a tot el planeta.
«Europa etnografica» seria el títol que compartirien els dos mapes sobre ètnies europees de l’Atlante internazionale del Touring Club Italiano: l’un, dedicat només a l’Europa central i oriental, es realitzaria a escala 1: 6.000.000; l’altre, elaborat amb el conjunt d’Europa com a objecte de representació, tindria una escala la meitat de gran (1: 12.000.000) i, doncs, comptaria amb «la meitat» de detall. Aquests mapes, punts de trobada entre, d’una banda, l’ofici de determinats cartògrafs italians (finalment immersos en la dictadura mussoliniana) i, de l’altra, els parers d’etnòlegs i de filòlegs de diverses nacionalitats, van ser, doncs, un constructe cultural més. Però els impulsors de l’atles del TCI, a més de facilitar-nos una precipitació dels marcs ideològics inherents a la realització i difusió d’aquests mapes, es van prendre molt seriosament la reflexió sobre què era una ètnia: van voler anar més enllà de la consideració quasi exclusiva de la llengua com a factor determinant de les delimitacions corresponents. I, malgrat que el mapa resultant no diferia en excés del mapa lingüístic d’Europa que el 1932 enllestiria el mateix Touring, aquella actitud plena d’interrogants obeïa a plantejaments francament moderns.
Les delimitacions etnicolingüístiques inicialment tretes a la llum en l’Atlante internazionale –a la darreria de la dècada dels vint del segle passat, com s’ha dit– van acabar patint les conseqüències de la progressiva feixistització de l’entitat editora, rebatejada el 1937 com a Consociazione Turistica Italiana (CTI), i «segrestada» en bona part pel règim des del 1935. Efectivament, ja iniciada la Segona Guerra Mundial, el mapa esmentat fou alterat en favor de les tesis més extremadament unitaristes del nacionalisme italià: el fet va esdevenir-se amb posterioritat al 12 d’octubre del 1939 i el nou mapa manipulat arribaria a ser difós massivament mitjançant la seua inserció en Le Vie d’Italia, la revista de l’associació/editorial. Aquest exercici de seguidisme del poder politicocultural, o de pura i dura submissió, va implicar que determinades minories presents al regne on governava Mussolini –entre les quals els catalans algueresos– veieren abolida sobre aquell paper de la CTI la seua especificitat i, per això, passaren a tenir l’etnicitat única italiana que els feixistes –i altres nacionalistes d’estat– cobejaven proclamar per sempre més.2
El 1951, a punt de complir-se els 25 anys de l’Atlante internazionale, i escanyat feia temps el règim de les camises negres, el restaurat Touring Club Italiano va tornar a publicar (en l’edició de l’atles dita interinale) dues de les versions prèvies dels «Europa etnografica». D’acord amb això, al mapa a escala 1: 12.000.000 havia desaparegut la flagrant manipulació dirigida contra la visibilitat cartogràfica de la catalanitat de l’Alguer i de les especificitats d’eslovens, alemanys (sud-tirolesos), grecs i albanesos d’Itàlia; però la resurrecció dels mapes acabaria sent, sorprenentment, el seu cant del cigne. En l’apartat corresponent (cap. 15) es posaran sobre la taula probables raons d’aquesta desaparició: la primera remet a les objeccions científiques al fet de seguir incorporant cartografia etnicolingüística en els atles (almenys en atles tan prestigiosos com l’internazionale); la segona es fonamentaria en la situació de la Itàlia d’aquells temps, en la possible voluntat d’entrebancar –en el més internacional dels atles italians– la visibilitat dels fonaments de les reivindicacions sud-tiroleses, emparades per l’irredemptisme austríac d’aquells anys.3
El meu treball narra molt més detalladament, és clar, el procés esbossat en els paràgrafs anteriors, i ho fa amb explícit seguiment del llibre Cartografia e potere, obra del geògraf de la universitat La Sapienza Edoardo Boria, en tot allò que fa referència al marc editorial i sociopolític dels grans atles italians de la primera meitat del segle xx. Però les pàgines que el lector té entre les mans, a més, posen sota la llum dels focus la segona reimpressió de la cinquena edició de l’Atlante internazionale, un tiratge catalogat en la Library of Congress de Washington DC i en altres biblioteques (i present en el mercat de llibre antic), però que no ha estat tractat mai en els estudis sobre les edicions del Touring Club Italiano. Es tracta d’un volum –datat el 1938, però segurament aparegut en part després del 12 d’abril del 1939 (com veurem més avant)– que podria qualificar-se d’«enigmàtic»: no principalment per l’interrogant obert sobre la cronologia, sinó perquè alguna de les seues característiques s’oposava a disposicions, i predisposicions, de l’establishment governamental feixista. Una elit, aquesta última, que, com es podria esperar de la seua voluntat de control social, es prenia molt seriosament «manar» directament sobre la producció cartogràfica; no debades aquesta activitat tenia una naturalesa intrínsecament pedagògica i, vinculat amb aquesta característica, un indubtable interés estratègic.
El treball, en paral·lel amb les consideracions generals que s’han descrit fins ara en aquesta presentació, es deté en el tractament –en l’«Europa etnografica» a escala 1: 12.000.000– d’una àrea geogràfica concreta: la Mediterrània nord-occidental, conformada pels arcs litorals estesos des de la part meridional de la geografia valenciana fins a l’inici del mar Lígur:
Aquest arc còncau [central europeu] es completa amb un altre molt dinàmic, tot i que menys important en termes relatius: l’arc de la Mediterrània nord-occidental (el nord del sud) que s’estén des d’Alacant fins a Gènova incloent-hi tots els nuclis urbans més importants del Mediterrani espanyol, francés i, sols en part, italià. [...] (Sorribes, 2004: 119).
En relació amb l’esmentat espai geograficohumà –seleccionat en aquest treball en atenció a la meua radicació lingüística, i podríem dir que emotiva–, l’atles del Touring consignava, gràficament i tipogràficament, les terres esteses de Salses a Guardamar i Maó, i l’Alguer, habitades per catalani, concebuts com una mena de varietat caracteritzada (o subgrup identitari) dels spagnoli. Al nord d’aquests últims, en el mapa s’observava la inclusió de guasconi, provenzali i francoprovenzali (del sud) a l’espai batejat com Langue d’oc, i igualment a l’àmbit dels francesi (l’occitanòfona Vall d’Aran, per cert, hi apareixia poblada per aragonesi, és a dir, per espanyols indubtables). Pel que fa a la Itàlia nord-occidental, en el mapa menys detallat dels «Europa etnografica» només apareixia poblada per italiani, i això malgrat que en aquelles terres es radicava població occitanòfona (les valls o Valadas Occitanas del Piemont i, només una, de la Ligúria) i de parla francoprovençal (principalment a la Vall d’Aosta).4
Entre les característiques més destacades de l’atles del Touring respecte a la cartografia etnicolingüística a l’ús, italiana i no italiana, se’n trobava justament una relativa a la nostra àrea lingüística: la proclamació de la frontera idiomàtica entre les terres valencianoparlants i les castellanoparlants adjacents com a divisòria etnogràfica dels catalans i dels espanyols tout court, una opció oposada a la dels mapistes que feien servir els límits administratius ponentins de les terres valencianes. I entre les altres preses de posició dels cartògrafs de Milà se n’ha d’esmentar una que no és menys rellevant, amb referència al mateix àmbit territorial: la no-segmentació d’Eivissa i Formentera respecte de Mallorca i Menorca i la resta dels catalani. Amb aquest enfocament, l’Atlante internazionale del Touring Club Italiano s’allunyava radicalment de la tradició –inconsistent– conreada des de 1925 aproximadament en el Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini i, abans d’aquest, en mapes tan influents en el camp etnicolingüístic com l’«Europa um 1880» de la tercera edició del Berghaus’s Physikalischer Atlas, del 1892, o l’«Europa, Sprachen & Völkerkarte» que havia recollit el Neuer Handatlas d’E. Debes des de l’inici al final de les seues edicions (entre el final del segle xix i la Primera Guerra Mundial).
Referències cartogràfiques com les immediatament anteriors (tant europees en general com específicament italianes) són nombroses en el text. S’ha intentat, en la mesura que ha estat possible, compassar la història de la magna obra del Touring –del Touring i de la Consociazione, per ser-ne exactes– i les aportacions del seu competidor directe en el camp de l’edició d’atles italians, l’Istituto Geografico De Agostini; a més a més, s’ha volgut facilitar la comparació dels treballs dels cartògrafs més influents de la Itàlia feixista amb els d’artífexs de mapes etnicolingüístics d’Europa radicats a l’Alemanya, la Gran Bretanya o la França contemporànies i anteriors. Amb una excepció, però: malgrat que el «paisatge» etnicolingüístic paneuropeu formava part de les obres cartogràfiques que representaven la totalitat del món, no seran tractades en les següents planes atés que com a planisferis (o mapamundis) presenten escales molt reduïdes, incorporen menys informació –menys etnònims, menys identitats proposades– que els mapes dedicats a la totalitat d’Europa i, per això mateix, ofereixen una visió poc detallista del mosaic del vell continent.5
Quasi al final d’aquest llibre s’inclou una redacció que, enllestida amb l’ànim de completar la reconstrucció esquemàtica de la història del Touring Club Italiano en l’estat nacional italià, apareix articulada en quatre fraccions: una per cadascuna de les parts que conformen l’obra. El primer dels apartats (1891-1927) comprén des de les edicions dels grans atles alemanys dirigits al públic italià fins a l’aparició de l’Atlante internazionale; el segon (1927-1939) s’ocupa de l’edició de l’atles durant els anys del Ventennio feixista anteriors a l’esclat de la Segona Guerra Mundial; el tercer apartat (1939-1940) tracta la transformació del mapa etnogràfic de tot Europa, per part de la Consociazione Turistica Italiana, després de l’inici del conflicte bèl·lic; i, finalment, el quart (1940-1956) es deté en els altres anys de la guerra i en l’època de la represa de l’entitat i de les noves edicions de l’atles una vegada proclamada la república democràtica a Itàlia (1946).
Unes últimes acotacions abans de començar la introducció: no es pot negar que els mapes etnogràfics o etnicolingüístics, així com els polítics (que recullen les fronteres de iure), en tant que abstraccions, fi guracions o representacions ajuden a visibilitzar –permeten «imaginar» en el sentit andersonià– tant les corresponents latituds, com les comunitats (quan s’escau, reivindicatives) que les habiten: «Other scholars [des d’Anderson (1991)] have noted how the outline of a state or ethnic homeland can serve as a type of logo in nationalist iconography» (Hagen, 2009: 64). En l’article «Mapes de Catalunya: de la imatge al símbol», Maria Carme Montaner s’hi estenia així (en referència, només, a la cartografia política):
[...] un mapa que representa de manera precisa el perfil d’un estat constitueix una al·legoria patriòtica. Com ha assenyalat J. B. Harley, els mapes creen mites que ajuden a mantenir el statu quo territorial. D’exemples n’hi ha molts i no cal allunyar-se gaire en l’espai i en el temps per a trobar-ne. Els recents canvis en les fronteres europees, després de bastants anys d’immobilitat, ens han fet adonar fins a quin punt el nostre concepte d’un territori el configura només, o principalment, la imatge cartogràfica que en tenim (Montaner, 1999: 60-61).
I també s’hi ha estés (igualment sobre els mapes polítics) Edoardo Boria en el llibre Carte come armi. Geopolitica, cartografia, comunicazione:
La rappresentazione cartografica del territorio statale, dunque, ha funzionato e continua ancora oggi a funzionare come un logo, cioè come un simbolo che il cittadino identifica istintivamente; esattamente come succede al consumatore rispetto all’immagine commerciale di un’azienda o di un prodotto. Anzi, la forma del territorio statale è esattamente il logo di quel prodotto che si chiama nazione (Boria, 2012a: 35).
Sí: «El mapa mural de la escuela es el medio primario de nacionalización de las masas» (Schlögel, 2007: 198).6 I des de l’altra part de l’espill, les cartografies etnicolingüístiques, no menys protagonistes d’un procés de comunicació simbòlica, han confluït nolens volens amb les posicions dels diversos activistes dels idiomes i les nacionalitats sense estat i, no ha d’oblidar-se, amb les pulsions dels irredemptistes amb estat:
Inizialmente il genere [de les «moderne carte etnografiche»] rimase confinato allo studio scientifico ad uso di geografi, etnografi e linguisti, ma da quando, con il progressivo infiammarsi dei sentimenti etnici, il dato etnico acquisì una dimensione e una valenza chiaramente politica, ecco che anche le carte etnografiche divennero veri e propri strumenti di competizione fra nazioni. [...] (Boria, 2012c: 48).
Si, com s’ha vist abans, John Brian Harley deia que els mapes polítics creen mites que reforcen l’statu quo fronterer (en enfortir-lo simbòlicament), no pot resultar sorprenent que les cartografies etnogràfiques –sorgides des de l’oficialitat, des dels àmbits científics, des d’entitats privades més o menys paraoficials, o encara des d’instàncies alienes al poder constituït i, fins i tot, completament oposades a aquest– han pogut crear o desenrotllar imatges mentals que contribueixen a matisar, qüestionar i, fins i tot, subvertir i arribar a destruir l’esmentat statu quo.7
Com a exemple d’açò últim, i com després podrà observar-se en aquestes pàgines, l’exhibició descontextualitzada del fragment corresponent a la península Ibèrica del mapa etnicolingüístic del Touring/Consociazione, publicat entre 1927 i 1952, seria susceptible d’inspirar una bona quantitat de «lectures» a Espanya –en el seu moment i ara, en atenció a la vigència de les controvèrsies existents sobre la pluralitat o unicitat nacional d’aquest estat, i sobre l’adscripció nacionalitària de determinats territoris autonòmics o forals en particular–, amb les corresponents polèmiques mediàtiques i polítiques. Al cap i a la fi, està fora de dubte que
Como imágenes específicas, los mapas poseen un poder «interno», en tanto en cuanto ofrecen una aparente facilidad de lectura (se leen a golpe de vista); proporcionan una impresión de totalidad sobre el objetivo representado (al mostrar el territorio desde una perspectiva superior, a vista de pájaro); su manejo no requiere un aprendizaje previo profundo (a diferencia de otros lenguajes, como el verbal o el matemático), aunque la mayoría de los usuarios desconozcan las reglas del lenguaje cartográfico; pueden tener un elevado atractivo estético, incluso artístico; y están provistos de un aura de cientificidad y objetividad que hace que mucha gente no repare en los valores y sesgos (culturales, ideológicos, etc.) de los que, indudablemente, están impregnados (García Álvarez, 2013: 319).
RAFAEL COMPANY I MATEO
29 de novembre de 2013
1. «He rebutjat véncer completament, i podia véncer completament. Em vaig autoimposar límits. Em vaig dir que la millor saviesa és aquella que no t’abandona després de la victòria. Amb 300.000 joves armats totalment, decidits a tot i quasi místicament preparats a [executar] una ordre meua, jo podria haver castigat tots aquells que han difamat i intentat enfangar el Feixisme. / Podria haver fet d’aquesta aula sorda i grisa un campament al ras de soldats [literalment: un bivac de manípuls o unitats de legionaris]; podria haver tancat amb barres de ferro el Parlament i constituït un Govern exclusivament de feixis-tes. Podria: però, almenys ara al principi, no ho he volgut» (traducció pròpia). Per a les reaccions en la seu parlamentària a aquestes paraules de Mussolini, vegeu Scotti (1984: 102).
2. Per si cal aclarir-ho: «Col termine “nazionalismo” intende definire qualsialsi movimento culturale e politico che si proponga di affermare il primato della nazione come entità storica, culturale e politica, che si concretizza nell’organizzazione dello Stato nazionale, identificandosi con la patria. In tale accezione, il termine “nazionalismo” non implica alcuna valutazione etica o politica» (Gentile, 2011: xiv).
3. L’origen del terme irredemptisme es troba en l’expressió italiana terre irredente –és a dir, terres no alliberades o, literalment, terres no rescatades–, que seria utilitzada per primera vegada el 1877: un polític italià, Matteo Renato Imbriani (1843-1901), va fer referència a les possessions dels Habsburg al nord-est de la península italiana mitjançant aquell lexema i la proclama nacionalista d’Imbriani va activar la resposta d’un periodista vienés, que en qualificar-lo d’irredemptista pretenia burlar-se’n.
4. El francoprovençal és el conjunt de parles esteses entre l’àmbit de l’occità i el del francés, adscrit tradicionalment a la llengua francesa en el vessant de la cultura literària.
5. L’absència de referències en aquest treball a la cartografia produïda a les terres espanyoles s’explica en atenció a la poca rellevància, amb anterioritat a la segona meitat del segle xx, dels mapes etnicolingüístics d’Europa eixits de les editorials corresponents (a excepció de les adaptacions d’espècimens estrangers). Una altra cosa seria si parlàrem de mapamundis etnogràfics: en aquest supòsit seria imprescindible traure a col·lació el remarcable «Mapa etnográfico general» contingut en l’Atlas Geográfico Universal del valencià Joan Vilanova i Piera (1821-1893), un luxós volum publicat a Madrid per Astort Hermanos que, datat el 1877, va comptar amb l’alemany Otto Neussel com a artífex directe dels mapes (datats fins al 1883: <http://bvpb.mcu.es/es/consulta/registro.cmd?id=434695>. Caldria esmentar a més, en atenció a la cronologia primerenca de l’elaboració, el mapa «Geografía etnográfica ó de todas las lenguas» o «Mapamundi etnográfico del globo», que Francisco Jorge Torres Villegas va incloure en el primer volum de la Cartografía hispano-científica, o sea, Los mapas españoles, en que se representa á España bajo todas sus diferentes fases, obra publicada a Madrid el 1852 (Imprenta de D. José María Alonso) i reeditada el 1857 (Imprenta de D. Ramón Ballone):
<http://bibliotecadigital.jcyl.es/i18n/consulta/registro.cmd?id=8398>
<http://bibliotecavirtualmadrid.org/bvmadrid_publicacion/i18n/consulta/registro.cmd?id=1373>
6. «Die Schulwandarte ist das primäre Medium der Nationalisierung der Massen» (Schlögel, 2003: 200).
7. O, en altres paraules, «En lo que respecta a la construcción de los nacionalismos y los imaginarios nacionales, el uso de los mapas ha sido, frecuentemente, un instrumento de propaganda con el que comunicar no solo una imagen gráfica tangible y completa de la nación, sino también una determinada concepción de la misma (incluyendo consideraciones de tipo histórico, racial, lingüístico, religioso, económico, paisajístico, etc.), dependiente del grupo o del sistema político o ideológico de turno. En ese sentido, la cartografía ha servido tanto para legitimar y difundir el mapa vigente en cada momento, como para expresar proyectos o reivindicaciones político-territoriales particulares (de carácter irredentista, expansionista, independentista, etc.) dirigidos a cuestionarlo o transformarlo» (García Álvarez, 2013: 319-320).
AGRAÏMENTS
La redacció d’aquest llibre ha sigut possible gràcies a Josep Vicent Boira (Departament de Geografia de la Universitat de València), amic de molts lustres, còmplice absolut d’aquest llibre i atentíssim supervisor de les successives versions; a Claudio Cerreti (Dipartimento di Studi Umanistici de la Università degli Studi Roma Tre) i a Edoardo Boria (Dipartimento di Scienze Politiche de la Università di Roma «La Sapienza»), tots dos sempre disposats al suggeriment, a l’esperonament i a tenir paciència; i a Luciana Senna (Centro Documentazione del Touring Club Italiano, a Milà), col·laboradora constant i comprensiva a quasi un miler i mig de quilòmetres de distància.
També hi ha altres persones que han tingut un paper rellevant –moltes gràcies per la generositat– perquè el manuscrit prenguera forma: Pau Alegre (Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona); Ferran Archilés (Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València); Vicent Baydal (Faculty Member de la University of Oxford, History); Robert Cuenca (Lycée Français de Valence, a Paterna); Joaquim Cuevas (Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València); Antoni Durà (Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona); Vicent Flor (Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València); Robert Martínez Canet (Museu Valencià d’Etnologia); Josep Monter (Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, MuVIM); Miquel Ruiz (Escola Cooperativa Valenciana Mestres de la Creu, a Mislata); i Antoni Martínez (Servei de Promoció i Normalització Lingüística de la Universitat Politècnica de València), que ha sigut l’acurat corrector del desgavell gramatical que empeltava la meua redacció original.
Igualment vull manifestar el meu agraïment més profund a un grapat de persones que, des de la coincidència o la discrepància ideològica, m’han matisat el text, m’han aportat arguments, o m’han fet costat en el projecte. Alguns d’aquests companys d’aventura pertanyen a les universitats de València, Politècnica de València, Alacant, Barcelona, Girona o Oxford (Ohio); d’altres, ensenyen a adolescents o adults en mig de les penúries i les hostilitats dels temps presents; altres amics treballen (o treballaven) a museus de la capital valenciana, farmàcies, petites o grans empreses, llibreries de vell, l’Ajuntament de València, les Corts Valencianes, les Aules de Tercera Edat, algun banc, alguna ràdio i algun diari digital; altres són autònoms amenaçats per la crisi, aturats que encara viuen al País Valencià o emigrants que es llauren un futur a Alemanya o a Xile. Heus-ne ací els noms: Vicent Ballester, Antoni Bartoll, Xavier Bendicho, Antoni Blázquez, Maria Jesús Bolta, Glòria Bonet, Carles Calatayud, Ana Canela, Manel Cárceles, María José Carrascosa, Rafael Castelló, Josep Cerdà, Nelo Cerdà, Rosa Chorro, Ana Crespo, Clara Ferrando, Francisco Gimeno Blay, Amador Grinyó, Esmeralda Hernando, Jesús Jiménez Martínez, Ramon Lapiedra, Sergi Linares de Terán, Ana Martínez, Vicent Martínez García, Joan F. Mateu, Josep-Lluís Melià Roger, Joan Carles Membrado, Jaime Millás, Isabel Morant, Ada Moya, Pere Palés, M. José Peralta, Pilar Pérez Pacheco, Vicent Partal, Manel Pérez Saldanya, Jordi Peris, Xavier Pons, David Prytherch, Esther Puntero, August Rafanell, Manuel Real, Ana Reig, Faust Ripoll, Rafael Solaz, Glòria Tello, Ramon Tormo, Enric Trilles, F. Xavier Vila Moreno i Sergio Vilata.
També he de posar de relleu l’ajut proporcionat per professionals de biblioteques i arxius –de vegades amics, de vegades quasi i d’altres només informadors– que, amb el seu bon treball, m’han facilitat les coses extraordinàriament (amb imatges, amb dades, amb amabilitats):
A EUROPA,
–al País Valencià i el Principat de Catalunya, José Rueda i Aitana Cháfer (Cartoteca de la Universitat de València); Maria Josepa Cortés i Fernanda Alcañiz (Servei de Biblioteques i Documentació de la Universitat de València); Benedicta Chilet (Biblioteca del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, MuVIM, a la ciutat de València); Carme Montaner Garcia (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, a Barcelona), Lourdes Martín (Servei d’Accés i Obtenció de Documents de la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona), Marta Gil (Cartoteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona, UAB), Isabel de Colmenares Brunet (Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona) i Sandra Esteban i Casado (Biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC, a Barcelona);
–a la Itàlia no retoromànica, Simone Sironi, Alberto Mosconi i Claudio Zedda (Biblioteca Comunale Centrale –Palazzo Sormani–, a Milà); Andrea De Pasquale i Simona Fumeo (Biblioteca Nazionale Braidense, a Milà); Cesare Ballardine (Biblioteca della Cineteca di Bologna); Angela Ammirati (Biblioteca Comunale Ariostea, a Ferrara); Silvia Tapparo (Biblioteca di Scienze Statistiche, a la Università degli Studi di Padova); Concetta Rociola (Biblioteca del Seminario Vescovile di Padova); Giuliano Sanseverinati (Biblioteca Comunale Mozzi Borgetti de Macerata); Adele Pizzullo (Biblioteca del Centro Alti Studi per la Difesa, CASD, del Ministero della Difesa, a Roma) i Lina Maria Vitale (Biblioteca della Società Geografica Italiana, a Roma);
– a les terres de llengua retoromànica, Mario Bosco (Biblioteca Civica «Vincenzo Joppi» di Udine, al Friül, Itàlia);
– a la França francoprovençal i Romandia (o Suïssa romana), Corinne Sieurac i Alexandra Flore (Bibliothèque Municipale de Lyon); Carla Bellota (Librairie de l’Organisation des Nations Unies à Genève · United Nations Office at Geneva Library, de Ginebra) i Jacques Oberson (dins l’última biblioteca, però específicament als United Nations and League of Nations Archives at Geneva);
– a la Bèlgica francòfona i la França d’oïl, Thomas Traina i Verónica Pérez García (Bibliothèque des Sciences Humaines, BSH, de la Université Libre de Bruxelles, ULB); Emmanuel Pavy, Christine Thomès i Claire Chemel (Bibliothèque nationale de France, BNF, a París); Rachel Creppy (Bibliothèque de géographie de la Bibliothèque interuniversitaire de la Sorbonne, a París); Céline Cornuault (Bibliothèque centrale du Muséum national d’histoire naturelle, a París); Pierre Grivaz, Birgit Hallerberg i Sylvaine Detchemendy (Sciences Po La bibliothèque, a París) i Charles De Carvalho (Bibliothèque Carnegie, a Reims);
– a Occitània, Loïc Ducasse (Service Informatique Documentaire, SICD, de la Université de Toulouse, a Tolosa de Llenguadoc); Florence Grellier (Service Commun de la Documentation, SCD, de la Université de Toulouse II-Le Mirail) i Nathalie Falgon-Defay (Système d’Information Documentaire de l’Université de Bordeaux, a Peçac, Gascunya);
– a Aragó, Álvaro Cabañuz Benedicto (IES Ramón y Cajal, a Osca);
– a Castella, María Teresa Ríos (Biblioteca Nacional de España, a Madrid); Isabel Carreira Delgado (Biblioteca de Geografía e Historia de la Universidad Complutense de Madrid); Ana Belén López i Pilar Díaz Asensio (Biblioteca Campus Sur de la Universidad Politécnica de Madrid) i Beatriz Díaz Rodríguez (Biblioteca Tomás Navarro Tomás del Centro de Ciencias Humanas y Sociales del CSIC, a Madrid);
– a Portugal, Ana Sabido i Luísa Vaz (Biblioteca Nacional de Portugal, a Lisboa);
– a Gal·les, Mark Antony Strong (Llyfrgell Genedlaethol Cymru · National Library of Wales, a Aberystwyth);
– a Escòcia, Louise Speller i Trevor Thomson (National Library of Scotland, a Edimburg) i Sonny Maley (Glasgow University Library);
– a Anglaterra, Alan Brown (Bodleian Library, de la University of Oxford); Jo Dansie i Carlos Garcia-Minguillan (British Library, a Londres); Andrew Alexander (Cambridge University Library); Sarah Hume (The London Library) i Hellen Sharman (Natural History Museum Library, a Londres);
– als Països Baixos i la Bèlgica neerlandòfona, Hendrik Sander (Universiteits Bibliotheek de la Vrije Universiteit, a Amsterdam); i Claude Sorgeloos (Koninklijke Bibliotheek van België · KBR · Bibliothèque royale de Belgique, a Brussel·les);
– a Alemanya, Steffi Wolf (Deutsche Nationalbibliothek, DNB, a Leipzig); Margit Heumüller i Karin Frammelsberger (Bayerische Staatsbibliothek, BSB, a Munic); Cornelia Pfordt (Niedersächsische Staats-und Universitätsbibliothek, a Göttingen) Holger Scheerschmidt (Staatsbibliothek zu Berlin - Preußischer Kulturbesitz, a la ciutat de Berlín); i Friederike Kühn (Universitaetsbibliothek de la Freie Universitaet Berlin);
– a Txèquia, Helena Bachmannova (Národní knihovna České republiky, a Praga);
A OCEANIA,
– a Austràlia, «Trove Support» (National Library of Australia, a Canberra);
– a Nova Zelanda, Sarah Rooney (Central Library/University of Otago · Te Whare Pukapuka Matua/Te Whare Wānanga o Otāgo, a Dunedin/Ōtepoti);
–a Hawaii, Vicky Lebbin (Library Reference Center de la University of Hawaiʻi at Mānoa, a Honolulu) i Jodie Mattos (a la mateixa universitat).
A L’AMÈRICA DEL SUD,
– a l’Argentina, «Departamento Sala Pública» i María Julia Rillo i Martha Lezcano del «Departamento Colecciones Especiales» (Biblioteca del Congreso de la Nación, a Buenos Aires).
I A L’AMÈRICA DEL NORD,
– a la Colúmbia Britànica (Canadà), Tim Ross (Walter C. Koerner Library, de la University of British Columbia, a Vancouver)
– a Califòrnia, Miki Goral (Powell Library de la UCLA, University of California, a Los Angeles); Michael Bartolic (California State Library, a Sacramento); Nicholas G. Meriwether i Ken Lions (University Library de la UCSC, University of California, a Santa Cruz) i Tonette Mendoza (Doe & Modditt Libraries de la UCB, University of California, a Berkeley);
– a Arizona, Jeanette M. Mueller-Alexander (Polytechnic campus Library, a Mesa, en l’Arizona State University de Phoenix);
– a Colorado, Erin Meyer i Christopher C. Brown (University of Denver Libraries) i M. Douglas Johnson (McDermott Library, USAF –United States Air Force– Academy);
– a Nou Mèxic, Joseph M. Lane (University of New Mexico Libraries, a Albuquerque);
– a Texas, Samantha Cavanaugh, i Cynthia Franco i Pamalla Anderson (respectivament, Fondren Library i DeGolyer Library de la Southern Methodist University, a Dallas); Katherine Strickland (PCL Map Collection de la University of Texas Libraries, a Austin) i Kathy Weimer (Sterling C. Evans Library, a la Texas A&M University, College Station);
– a la Lousiana, Kelly D. Bessinger i Jessica Hornbuckle (Louisiana State University Libraries, a Baton Rouge);
– a Arkansas, Norma Johnson (University of Arkansas Libraries, a Fayetteville);
– a Illinois, Melanie Joy Rusk (University of Illinois at Urbana-Champaign, a Urbana); Ann Aler (Northwestern University Library, a Evanston) i Matthew Borowicz (Morris Library de la Southern Illinois University, a Carbondale);
– a Iowa, John Elson (University of Iowa Libraries, a Iowa City);
– a Wisconsin, Jennifer Stibitz, i Simone Munson i Lee Grady (respectivament, Memorial Library i Wisconsin Historical Society, de la University of Wisconsin-Madison);
– a Michigan, Jason Glatz (Western Michigan University Libraries, a Kalamazoo);
– a Indiana, Sean Frew (Ruth Lilly Auxiliary Library Facility de la Indiana University, a Bloomington) i Robert S. Freeman (Purdue University Libraries - HSSE, a West Lafayette, Indiana);
– a Alabama, Mark Robinson (Amelia Gayle Gorgas Library, de la University of Alabama, a Tuscaloosa);
– a Florida, Burt Altman (Strozier Library, de la Florida State University, a Tallahassee);
– a Carolina del Sud, Arnold Taylor (Thomas Cooper Library, de la University of South Carolina, a Columbia);
– a Carolina del Nord, David Tully (North Carolina State University Libraries, a Raleigh); Kenny Jones i Elizabeth –Libby– Chenault (respectivament, School of Information & Library Science, SILS, i Global Resources and Area Studies de la University of North Carolina at Chapel Hill) i Hannah Rozear (William R. Perkins Library, a la Duke University de Durham);
– a Virgínia, Lisa Wehrmann i Sarah Huggins (Library of Virginia, a Richmond);
– a Pennsylvania, Berthalicia R. Harvey, Susan B. White, Tsering W. Sawa, Bobray Bordelon i Louise F. Deis (Princeton University Library); Ancil George (Van Pelt Library, University of Pennsylavania, a Filadèlfia); Clare Whiters (University of Pittsburgh Library Sistem, a Pittsburgh); Barbara Coopey, Shane David Burris i William Brockman (Pennsylvania State University Libraries, a State College); Marianne Hansen (Bryn Mawr College Library, a Bryn Mawr) i Michael p. Miller (American Philosophical Society Library, a Filadèlfia);
– a Nova York, Jeremiah Trinidad-Christensen, Junko Stuveras i Fadi Dagher (Columbia University Libraries, a la ciutat de Nova York –NYC–); Nancy Alzo (SUNY Postdam College · Crumb & Crane Libraries, a The State University of New York at Potsdam) i Kate Cordes, Nancy Kandoian i Artis Q. Wright (Lionel Pincus and Princess Firyal Map Division, New York Public Library, a NYC);
– a Vermont, William D. Gill (Bailey/Howe Library, a la University of Vermont, a Burlington);
– a Maine, Patrick Layne (Bangor Public Library) i Robert Spencer (Osher Map Library de la University of Southern Maine, a Portland);
– a Massachusetts, Odile Harter (Harvard College Library, a la Harvard University, a Cambridge), Lorrie A. McAllister (MIT Libraries · Massachusetts Institute of Technology, a Cambridge); Henry Steele i Chris Stauber (University Library de la Tufts University, a Medford); Dunstan McNutt (Robert Frost Library, a l’Amherst College, a Amherst) i Patricia Feely (Social Sciences and Government Information Department, Boston Public Library);
– a Connecticut, Mary Hughes, Brian Kiss, Christopher Fiorillo, Alan Solomon i Lucille Houde (Yale University Library, a New Haven);
– i a Washington DC, Laura Lalime-Mowry (Law Library, al Law Research Center del World Bank); Megan Sumner i Sue Borlo (Joint Bank-Fund Library, és a dir, la biblioteca conjunta del World Bank i de l’International Monetary Fund); Deborah Brown (Dumbarton Oaks Research Library de la Harvard University); Michael Scott (Lauinger Library, a la Georgetown University) i Cynthia Smith, Edward Redmond, Mike Klein i Anthony Paez Mullan (Library of Congress).
Last but not least, he d’agrair la professionalitat de Daniel Rubio, treballador al MuVIM i la persona que més mapes ha dipositat a les meues mans; igualment he d’esmentar Josep Miquel Bisbal i Marc Brell, amatents propietaris d’un negoci on Josep Vicent Boira i jo elucubràvem, prop de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, amb la conversió en llibre de les reflexions que segueixen; i, quasi per últim, he de traure a col·lació els noms dels membres del jurat del Premi Joan Coromines 2013 d’investigació filològica, històrica o cultural, patrocinat per la Societat Coral «El Micalet» de la ciutat de València: Josep Ferrer i Costa (Fundació Pere Coromines), Ferran Carbó (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana), Gustau Muñoz (Publicacions de la Universitat de València) i Josep Guia (Junta Directiva de la Societat Coral «El Micalet»); al veredicte d’aquestes quatre persones, així com al bon fer de l’equip de treball de Publicacions de la Universitat de València, dec que aquest volum arribe a les prestatgeries.
INTRODUCCIÓ La cartografia dels pobles
Quan hom parla de pobles,
immediatament desitja situar-los en el mapa.
Mikael Bodlore-Penlaez (2010)
...l’activitat pròpia dels cartògrafs o mapistes,
això és, la interpretació selectiva, abstracta i simbòlica
de paisatges i distribucions geogràfiques.
PAU ALEGRE (2010: xvii)
Si quiere realmente convencer y arrastrar,
todo gran proyecto, visión o esbozo de futuro
es también espacial.
KARL SCHLÖGEL (2007: 90)
I. ELS MAPES ETNICOLINGÜÍSTICS
La paraula grega ethnos ha tingut com una de les seues accepcions la de poble o nació;1 la cartografia etnicolingüística seria, doncs, aquella que representaria els pobles i les seues fronteres en funció –majoritàriament– de les divisions en el terreny idiomàtic: «[...] those [mapes] showing ethnic structure based on language» (Wilkinson, s/d [1957]: 548a). En llengua anglesa, els mapes etnicolingüístics dedicats a tot Europa han pogut arribar a batejar-se amb fórmules com ara «Peoples of Europe based chiefly on language» (potser la nomenclatura més precisa de totes les existents), però aquests mapes són coneguts molt generalment com de pobles i llengües («Völker- und Sprachenkarten» en alemany) o amb l’apel·latiu d’etnogràfics.2
Independentment de les opcions onomàstiques ressenyades, i d’altres de possibles i utilitzades en el passat o en el present, s’hauria de recordar que «Inherent in the production of many of these maps is the presumption that the ethnic groups so identified have a right to a separate or independent cultural and political identity» (Wallis i Robinson, 1987: 105).
Per altra part s’ha de recordar que les fronteres de les llengües europees –tal com es van dibuixar entre l’alta edat mitjana i la fi de l’edat moderna, i tal com van ser sancionades pels filòlegs dels segles xix i xx– han sigut vistes en moltíssimes ocasions com les veritables fronteres nacionals, o de les nacionalitats que haurien de prendre carta de naturalesa, asseveració que ha constituït un argument ben difós del nacionalisme idealista, herderià, organicista, essencialista, o de tipus alemany, doctrina política originalment teoritzada per filòsofs alemanys com Johann Gottfried von Herder (1744-1803) i Johann Gottlieb Fichte (1762-1814), i assumida immediatament per generacions romàntiques de pensadors, activistes i governants.
El segon dels intel·lectuals esmentats, Fichte, va ser autor d’un llibre molt influent en el primer nacionalisme alemany: els Reden an die deutsche Nation, els catorze Discursos a la nació alemanya que, publicats el 1808, recollien sengles conferències impartides a Berlín l’any anterior. Però a l’hora d’aportar algun text dels conreadors d’aquest ideari he volgut exemplificar-lo en el geògraf vènet Adriano Balbi (1782-1848), autor d’un escrit recollit en el «Discours préliminaire» de l’Atlas ethnographique du globe, obra publicada en iniciar-se el segon quart del segle xix i que no incorpora cap mapa, sinó tableaux (quadres):
La langue est le véritable trait caractéristique qui distingue une nation d’une autre; quelquefois même elle en est le seul, puisque toutes les autres différences produites par la diversité de race, de gouvernement, des usages, des mœurs, de la religion et de la culture, ou n’existent pas ou bien offrent des nuances presque imperceptibles. Quelle différence essentielle présentent maintenant entr’elles les principales nations de l’Europe, si ce n’est celle de la langue? (Balbi, 1826: xviii).3
L’elecció d’un escrit com l’anterior, tan insistent en el protagonisme de l’idioma en la identificació de la nació, però degut a un autor itàlic i no a mans germàniques, no és innocent en absolut; amb aquesta tria –a més de fer els honors al país de concepció i de publicació de l’atles a què es dedica aquest llibre– he buscat refutar, amb fets, una certa generalització abusiva: aquella que consisteix a assegurar que els criminals nazis, o que altres extremistes de dreta, van ser pràcticament les úniques conclusions lògiques del determinisme organicista de Herder, de Fichte, etc., sobre la qüestió nacional. D’igual manera, s’ha de remarcar que els mapes etnicolingüístics –amb el cúmul de connotacions derivades– havien sigut conreats des de molt abans de l’embranzida hitleriana i per persones d’ideologia ben diversa a la del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei –el partit únic al III Reich– o a la d’agrupacions com ara l’Alldeutscher Verband:4
Sia sotto il nazismo che sotto il fascismo è difficilmente distinguibile l’elemento della cultura tradizionale da quello strumentale e connesso alle mire espansionistiche dei due regimi. [...]
Stesso discorso vale in Germania per l’enfasi sull’elemento etnico o lo spazio culturale mitteleuropeo, temi ricorrenti nelle carte e negli atlanti prima dell’avvento del nazismo al potere e non certo monopolio del pensiero dell’estrema destra (Boria, 2012d: 102).5
II. LLENGÜES I NACION(ALISME)S
Siga com siga, a l’efecte d’explicar l’expansió de l’axioma que ha identificat l’àrea de la llengua amb el territori de la nació, una moneda corrent entre bona part de la intel·lectualitat europea del xix i de temps posteriors (i això amb major o menor component idealista incorporat), vull remetre a Miroslav Hroch. Aquest autor ha recordat que, en el segle xix, «havia de ser possible» aconseguir el «desvetllament» de les nacions europees definides per la llengua i la cultura i declarar-les existents com a tals, més enllà del fet que pogueren invocar o no la condició d’estats a l’edat mitjana. Si l’estatalitat històrica «no era diriment per al reconeixement d’una nació, aleshores quins trets havia de “posseir” una comunitat per a ser reconeguda com a nació?». D’aquesta manera la qüestió de què era i què no era una nació «va passar a ser objecte de la ciència positivista, que pretenia respondre-hi segons criteris objectius. Tot plegat sota el signe del “realisme” escolàstic: hom creia que el concepte existia realment, que existeix la nació “vertadera”, i que allò que calia era definir-la científicament» (Hroch, 2011: 150-151) (figs. 0.1 i 0.2).6
Tal com asseveren diversos analistes, no convé establir una dicotomia fèrria entre el nacionalisme de tipus alemany («llengua = nació») i el de tipus francés, tradicionalment considerat com antitètic i partícip teòricament –amb poderoses estructures administratives al darrere– «de la descripció subjectivista de la nació a través de la consciència nacional dels seus membres» (Hroch, 2011: 151). Aquesta última visió de la qüestió nacional, exemplificada en Ernest Renan (1823-1892), ha tingut com a postulat més difós aquell que defineix la nació com un plebiscit quotidià.7 Tanmateix s’ha de posar de relleu que:
Més enllà de la suposada neutralitat que l’Estat liberal diu que manté, sempre comporta una definició cultural normativa que es converteix en requisit per a la identificació de la pertinença a la nació. [...] Per exemple, el cas francès mostra la importància de la llengua i d’una determinada versió del passat en la fixació d’un model cultural normatiu que estableix els límits reals de l’adopció de la ciutadania. [...] Diversos estudis han mostrat, al capdavall, que la base de la contraposició entre aquests rígids models, la diferència entre els models francès i alemany, és difícil de mantenir. A més, a mesura que ens acostem a la fi de segle, ambdós models tendeixen a convergir i confondre’s (Archilés i Martí, 2004: 278-280).8
1. «La notion ethnie qui a été empruntée aux Grecs (ethnos) désignait chez eux les peuples qui n’étaient pas organisés en cités-États (polis) et de façon générale des groupes animaux ou des groupes humains vivant ensemble et partageant la même culture bien que appartenant pas forcément au même clan ou la même tribu» (Amselle, 1987: 465).
2. El títol anglés citat prové d’un mapa mural concebut als Estats Units, publicat a Chicago per Denoyer-Geppert: Peoples of Europe based chiefly on language. Political boundaries and language areas as of January 1938. Malgrat aquesta nomenclatura plural, els mapes etnicolingüístics constitueixen un grup particular –ben recognoscible– de la coneguda com a cartografia temàtica antròpica. En una aportació clàssica –Early Thematic Mapping in the History of Cartography– es xifrava el contrast entre el mapa general i el temàtic en què aquest últim es concentra a mostrar l’existència geogràfica i la variació d’un sol fenomen o, com a molt, d’uns pocs (Robinson, 1982: 16). Per la seua part, «L’Associació Cartogràfica Internacional defineix el mapa temàtic com “un mapa preparat per a demostrar conceptes o trets particulars” de manera que, en general, això exclou els mapes topogràfics. [...] Naturalment, molt sovint els mapes combinen diverses funcions i es pot parlar de mapes que parcialment són temàtics i parcialment són generals» (Campbell, 2008: 1b).
3. «La llengua és el veritable tret característic que distingeix una nació d’una altra; de vegades fins i tot és l’únic, atés que totes les altres diferències produïdes per la diversitat de raça, de govern, dels usos, dels costums, de la religió i de la cultura, o no existeixen o bé ofereixen uns matisos quasi imperceptibles. ¿Quina diferència essencial presenten ara entre elles les principals nacions d’Europa, si no n’és la de la llengua?» (traducció pròpia).
4. Literalment, Lliga de tots els alemanys (o panalemanya), activa entre el 1891 i el 1939.
5. Boria es deté encara més en la qüestió, i n’enllesteix uns paràgrafs ben aclaridors: «Non c’è nulla di nuovo in questa considerazione circa la continuità con il passato: è noto, infatti, che l’ascesa dei movimenti di estrema destra ha fatto leva su sentimenti ampliamente diffusi presso larghi strati della popolazione. / La produzione cartografica conferma queste conclusioni e smentisce quindi l’idea che sia stato esclusivamente l’avvento di questi due regimi a enfatizzare alcuni temi politicamente sensibili. Il nazionalismo, l’irredentismo, l’espansionismo erano infatti inclinazioni già evidenti nella cartografia del periodo precedente che i movimenti di estrema destra hanno avuto solamente cavalcare. / Dunque, se si inquadra la produzione cartografica del periodo fascista e nazista in un contesto storico più ampio emergono forti elementi di continuità con la produzione precedente, lasciando l’impressione che sia più corretto parlare di un sapere cartografico strumentalizzato piuttosto che di un sapare imposto» (Boria, 2012d: 102). Malgrat que Edoardo Boria no ha dedicat massa pàgines a la cartografia etnicolingüística al llibre Cartografia e potere (2007), ni tampoc al volum Carte come armi (v. particularment 2012b i 2012c, «Italia irredenta» i «Irredentismi altrui»), les reflexions d’aquest estudiós al voltant de la qüestió mereixen tanta atenció com la resta de les seues aportacions sobre l’univers cartogràfic.
6. Les il·lustracions que acompanyen aquest llibre procedeixen bé de llocs web, bé de llibres o d’altres objectes conservats en col·leccions de titularitat privada o pública: quan en el comentari de les imatges no es fa cap referència al lloc d’origen de la il·lustració, s’ha d’entendre que prové d’una col·lecció particular.
7. «L’existence d’une nation est (pardonnez-moi cette métaphore) un plébiscite de tous les jours [...]», frase extreta d’una conferència pronunciada per Renan a París, el 1882, que seria convertida en un llibre cèlebre: Qu’est-ce qu’une Nation? (¿Què és una nació?).
8. Igualment, no té cap sentit «un differenziamento pregiudiziale fra nazionalismo “buono” e nazionalismo “cattivo”, o fra nazionalismo e pattriotismo» (Gentile, 2011: xiv).
Figs. 0.1 i 0.2
Fragments de sengles mapes etnicolingüístics publicats per l’editorial alemanya Velhagen & Klasing, on els cartògrafs es feien ressò indirectament del debat existent a la darreria del segle xix i l’inici del segle xx, sobre l’adscripció filològica dels parlars estesos des del centre de França fins al riu Segura i, també, sobre l’adscripció nacional en potència o en acte dels corresponents parlants: com es sabut, les esmentades latituds podien ser conceptuades –dins i fora dels autors de la filologia romànica– bé com a constitutives d’una sola llengua neollatina (dita provençal o llengua d’oc), bé com a migpartides entre dues llengües, la llengua d’oc i la batejada com a catalana (posició que s’imposaria finalment en el si de la comunitat de lingüistes).
En el mapa de l’esquerra (a escala 1: 20.000.000, 229 × 274 mm), els territoris catalans, valencians, provençals, etc., hi apareixen adscrits sota la paraula Langued’oc (sic), domini delimitat per una frontera ombrejada amb un to lleugerament morat; tanmateix, el tractament cromàtic de les latituds terrestres, i la clau de lectura, indicarien l’existència d’una adscripció francesa o espanyola atesa la ubicació a una banda o a l’altra de la frontera estatal. La imatge prové de la «Völkerkarte von Europa» («Mapa dels pobles d’Europa») datada el 1880 i inclosa en la primera edició del Richard Andree’s Allgemeiner Handatlas de 1881 (la segona edició de l’atles, de 1887, va conservar la mateixa representació unitària de l’espai occitanoromànic).
En el mapa de la dreta (a escala 1: 25.000.000, 189 × 249 mm), l’àmbit batejat com a Langue d’oc (ara ja amb la forma escrita usual), i l’espai específic dels Catalanen (on s’inclouen les terres valencianes i les illes Balears), hi apareixen ben perceptiblement separats; però de la mateixa manera que en el mapa anterior, la frontera francoespanyola determinaria la distinció entre Franzosen i Spanier (únics etnònims de tots aquests àmbits incorporats en la clau de lectura). La representació explícita dels catalans en l’Andrees Allgemeiner Handatlas va començar en la quarta edició, el 1899, si bé sense incloure-hi l’Alguer: serà a partir de la cinquena edició, iniciada el 1906, que aquest mapa, situat en el quadrant superior esquerre de la doble pàgina «Europa. Völker und Religionen», adquiriria l’aparença definitiva pel que fa a la Mediterrània nord-occidental (la imatge s’ha tret del mapa del quart tiratge de l’esmentada cinquena edició, datat el 1909 però publicat el 1910).
PRIMERA PART 1891-1927
DE LES VERSIONS D’ATLES ALEMANYS A L’OBRA MESTRA ITALIANA
1 LA BATALLA PERDUDA: EL TOURING CLUB ITALIANO NO VA PODER EDITAR EL PRIMER GRAN ATLES ITALIÀ
1. ELS GRANS ATLES ITALIANS DE L’EDAT CONTEMPORÀNIA: DE LA DEPENDÈNCIA A L’EXCEL·LÈNCIA TÈCNICA
Fetes les anteriors afirmacions, de caràcter bàsic, al voltant de les cruïlles entre les produccions cartogràfiques etnicolingüístiques i les posicions polítiques existents sobre les identitats col·lectives, cal acostar-se a l’objecte concret a què es dedica aquest treball, i començar dient que la cartografia italiana del segle xx va tenir el seu moment àlgid en el període d’entreguerres: durant el Ventennio, l’època del feixisme o dictadura mussoliniana emparada per la casa de Savoia entre 1922 i 1943. Edoardo Boria, en una obra imprescindible per a la qüestió que ens ocupa, Cartografia e potere. Segni e rappresentazioni negli atlanti italiani del Novecento, recordava que «Fino alla prima guerra mondiale prevale in Italia la circolazione di carte e atlanti di provenienza straniera (sopratutto tedeschi [alemanys]) o comunque fortemente ispirati dall’estero», però que, en el període entre les dues guerres, «la cartografia italiana raccoglie i frutti di quelle coraggiose iniziative avviate all’inizio del Novecento da alcuni lungimiranti intellettuali-imprenditori» (Boria, 2007: 8). Gràcies a aquests últims i als vigorosos ferments culturals que el país posseïa en concloure la Primera Guerra Mundial, «la cartografia italiana colma il ritardo rispetto alle più solide scuole tedesca, francese e inglese e si emancipa da esse». El mateix autor aclaria més avant (p. 107) que el conflicte havia transformat definitivament el mode d’apropiació dels mapes a Itàlia, que havien passat de ser instruments per a les classes cultes a productes de massa: «La società appariva pronta, anzi desiderosa, di nuovi prodotti geografici».
Del que s’ha dit es desprén que, des del punt de vista tècnic, durant unes dècades de la primera meitat del segle xx, fullejar segons quins atles italians devia ser tan aconsellable i gratificant –si més no– com consultar els millors atles alemanys, francesos o britànics: s’havia obert una breu però intensa etapa d’emancipació dels reculls cartogràfics italians respecte de l’estranger «in correspondenza degli slanci patriotici dell’Italia post bellica e delle percezioni collettive che ne derivano» (Boria, 2007: 8). El clímax, quant a la qualitat, s’assoliria el 1927, en veure la llum quasi al mateix temps «i tre più eccellenti atlanti prodotti dalla cartografia italiana del Novecento»: un dels quals, l’atles produït pel Touring Club Italiano, assoliria un enorme reconeixement del món acadèmic internacional. Juntament amb aquestes aportacions senyeres, el públic ja havia tingut i tindria a la seua disposició un ventall de possibilitats en el camp dels reculls cartogràfics escolars, paraescolars, de butxaca, històrics, etc.
Ara bé: analitzar la producció d’atles italians de la meitat dels anys vint del segle passat ens obliga a la consideració del context de consolidació del règim feixista, «un’atmosfera politica di cui gli atlanti portano inevitabilemente i segni, come si vedrà» (Boria, 2007: 6). Sense dubte, doncs, l’ombra de Benito Mussolini (1883-1945) era allargassada i arribava als despatxos dels decisors de les editorials cartogràfiques i a les taules de treball dels mapistes (que podien adequar-se voluntàriament –exemplarment, pionerament– a les noves coordenades del clima polític de la dictadura).1 No debades, com va afirmar el pare de la cartografia crítica, John Brian Harley (1932-1991), «Whether a map is produced under the banner of cartographic science –as most official maps have been– or whether it is an overt propaganda exercise, it cannot escape involvement in the processes by which power is deployed» (Harley, 1988a: 279).2
2. EL REPTE D’ELABORAR, A ITÀLIA, UN GRAN ATLES
Però viatgem en el temps des d’aquell punt d’inflexió de 1927: primer ho farem al 1891, data de publicació d’un tiratge, amb cobertes en italià però tots els continguts en alemany, de l’Stieler, el principal atles del món en l’època (Espenhorst, 2003: 320b-321a). Aquesta iniciativa –només una maniobra comercial en tota regla– va ser seguida, però ja el 1908, per l’aparició de l’«edició italiana» de la novena edició del mateix atles, l’Stielers Hand-Atlas (Boria, 2007: 66-68, Espenhorst, 2003: 321a-321b); en aquesta ocasió, el Grande atlante geografico de Stieler lluïa en llengua italiana alguna cosa més que el títol a les cobertes:
Non è improprio parlare di edizione italiana, in quanto il frontespizio, gli indici e le spiegazioni sono nella nostra lingua, ma a parte questi adattamenti formali per il mercato italiano tutto il resto è invariato rispetto all’edizione tedesca: il piano generale dell’opera e la successione delle tavole sono essattamente gli stessi della nona edizione tedesca venduta in Germania dal 1905 al 1925 (Boria, 2007: 67).
La versió va ser distribuïda per H. O. Sperling (Sperling & Kupfer, «Librai di S. M. la Regina Madre»), amb radicació a Milà, i «l’exploit fu tale» que aquesta firma «ne propose al pubblico ben cinque edizioni in cinque anni»3 (fig. 1.1).
Fig. 1.1
Cartell (plegat) de propaganda del tiratge de 1912 del Grande atlante geografico Stieler, és a dir, la versió italiana de l’atles alemany Stielers Hand-Atlas. En el revers es parla d’una oferta especial dirigida «ai Sigg. Ufficiali del R[egio]. Esercito» (cinc lires al mes, durant tretze mesos), i s’hi aclareixen alguns extrems: «rifatto per l’Italia con spiegazione in 4 lingue / e prefazione del Prof. Giuseppe Bruzzo / Edizione 1912 / con le indicazioni delle nuove provincie italiane in Libia / Tutte le carte della splendida opera sono incise sul rame». En la part estrictament publicitària del pasquí es diu –als militars– que l’atles «rappresenta il “Non plus ultra” degli Atlanti, ci scrive un cliente; ed ha perfettamente ragione. Lo “Stieler” è il miglior Atlante del mondo, tanto per la sua richezza di carte, quanto per la meticolosa esecuzione delle incisioni, e l’eleganza della carta e della legatura: ogni altra lode sarebbe quindi inutile. Un simile atlante tenuto al corrente dei più recenti fatti geografici e storici, è indispensabile a ciascun Ufficiale».
Les edicions italianes de l’atles de Stieler «continued to be available until 1924/1925» (Espenhorst, 2003: 321a), però no van ser les úniques adaptacions de voluminosos –i internacionalment valorats– atles alemanys presents en el mercat italià: «Velhagen & Klasing’s first Italian partner was the publishing house of Treves in Milan. Italian titled versions of the fourth and the fifth basic German edition [de l’Andrees Allgemeiner Handatlas] were published in 1899 and 1906» (Espenhorst, 2003: 613b). Pocs anys més tard, entre 1914 i 1915, prenia forma una edició italiana de l’atles d’Andree (de la sisena edició, en concret), que Velhagen & Klasing va dur a terme en col·laboració amb el segell milanés Ulrico Hoepli: Andree, Grande Atlante Geografico Universale, sesta ed. Al nou Andree itàlic, «The German title page and table of contents for the atlas were replaced with equivalent pages in Italian at the front of the atlas» (Espenhorst, 2003: 613b). Aquesta iniciativa editorial germanoitaliana, esdevinguda en el context de la Gran Guerra, va ser possible perquè el govern de Roma no havia entrat encara en conflicte armat amb Alemanya (la declaració formal s’esdevindria l’agost de 1916): «Thus it was entirely legal for Velhagen & Klasing to continue to ship to Italy throught 1915» (p. 614a).
Tot el que s’acaba de referir sobre l’edició en terres itàliques dels atles de Stieler, i dels d’Andree, estava ben lluny d’allò que constituïa el gran desafiament de la cartografia italiana en la primera meitat del segle xx: elaborar, a Itàlia, en llengua italiana i des de plantejaments italians, un gran atles.4 A l’efecte d’endinsar-nos en la història d’aquest repte, primer que res hem de detenir-nos en l’any 1917. Seria llavors quan el Touring Club Italiano, TCI, faria seua la voluntat de publicar un atles que posara Itàlia a l’altura dels principals països d’Europa en aquest vessant cartogràfic. L’entitat, fundada el 1894 i radicada a Milà, tenia una nombrosa i compromesa base social, estesa per l’estat italià; el seu emblema consistia en tres lletres majúscules (una gran «T» flanquejada per una «C» i una «I» més menudes), disposades sobre la bandera tricolor italiana, i aquesta sobre un neumàtic: «Bello ed efficace ne è l’emblema: un’esile ruota che va e dentro la ruota il tricolore, piegato dal vento» (Bertacchi, 1913: 17) (fig. 1.2).
El 1921, quatre anys després de la decisió de dur endavant el gran atles del TCI, els treballs d’enllestiment de l’obra van ser confirmats en el vuité Congresso Geografico celebrat a Florència. Però l’Istituto Geografico De Agostini (IGDA), editorial fundada a Roma el 1901 per Giovanni De Agostini (1863-1941) i ubicada a la ciutat piemontesa de Novara des de 1908, va aconseguir avançar-se al Touring en el magne propòsit genèric: el 1922, un lustre abans que el TCI poguera traure el seu propi atles al carrer, els cartògrafs novaresos publicaren el Grande atlante geografico, una mena d’atles general i econòmic amb una primera edició de 10.000 exemplars. L’obra de l’IGDA –que reproduïa sense mala consciència el mateix títol que l’Stieler italià– apareixia vinculada a la responsabilitat de dos autors: Mario Baratta (1868-1935) i Luigi Visintin (1892-1958). Molt pocs anys més tard, cap al 1925, va eixirne a la llum la segona edició (riveduta e ampliata), i el 1927 la tercera, batejada com a nuovissima. El 1929, i en col·laboració amb la firma de Torí UTET (Unione Tipografico-Editrice Torinese), se’n publicava la reimpressió de la tercera edició, i el 1938 –arran de la quarta edició– l’obra modificava el títol per esdevenir el Grande atlante geografico storico-fisico-politico-economico (tornat a imprimir el 1940, el 1942 i el 1943).
Fig. 1.2
Part superior de la funda (custodia) que contenia el mapa plegat i l’índex del «foglio 22» de la Carta d’Italia en 58 fulls del Touring Club Italiano. Dedicat a l’àrea de Siena, el mapa consta publicat en l’any xiii de la fundació de l’entitat (el 1907, doncs) i va ser realitzat a escala 1: 250.000. En la custodia pot apreciar-se el senyal corporatiu i l’ús extensiu dels colors nacionals d’Itàlia: verd, blanc i vermell.
Retrocedim, però, al 1922; en ocasió de la presentació del nou atles editat a Novara al rei Víctor Manuel III (1869-1947), el diari milanés Corriere della Sera va escriure unes frases que els gestors de l’Istituto Geografico De Agostini encara hui recorden amb orgull, malgrat les dècades passades: «Finalmente dopo tanti anni di tributo ai grandi atlanti tedeschi, inglesi, francesi, siamo liberati da questa umiliante schiavitù» (Cicala, 2004: 22). Independentisme cartogràfic, i amb protecció reial.5
3. ELS PRIMERS MAPES ETNICOLINGÜÍSTICS D’EUROPA AL GRAN L’ATLES DE LA FIRMA DE AGOSTINI: DE LA PLURALITAT ARRACONADA A LA PLURALITAT RECUPERADA
Al marge de la retòrica oficial, els coneixedors de la trajectòria de l’editorial cartogràfica De Agostini haurien de qualificar com a decebedor, o com a molt decebedor, el mapa etnicolingüístic d’Europa incorporat en la primera edició del Grande atlante geografico. En efecte, si una de les característiques que allunyava, en positiu, el nou atles dels precedents italians era l’adopció d’escales més grans, «tali da consentire rappresentazioni più ricche e dettagliate» (Boria, 2007: 88), això no es donava de cap de les maneres en el mapa que ens ocupa. En efecte, aquell «Europa etnografica» –present en la part superior dreta de la p. 22, i de 146 × 150 mm– tenia una escala molt reduïda: 1: 40.000.000; això implicava oferir al públic un detallisme menor, o molt menor, al que s’havia fet servir en diverses publicacions del mateix IGDA immediatament anteriors al canvi de propietat del 1919 (moment en què l’editorial va passar a ser gestionada per Cesare Angelo Rossi e Marco Adolfo Boroli).6
A més, si es mirava el tros del mapa corresponent al vessant oriental de la península Ibèrica, no es tractava només d’una qüestió de grandària ni tampoc de la inexactitud que definia el dibuix dels contorns geogràfics; enfront de la que havia estat la visió tradicional de l’Istituto Geografico De Agostini sobre la composició ètnicolingüística de les terres ibèriques, el nou mapa la simplificava quasi al màxim: sobre el territori inclòs dins les fronteres espanyoles només es llegia l’etnònim dels espanyols –spagnuoli– i, com en la pràctica totalitat dels mapes europeus i nord-americans d’aquesta mena, el dels bascos –baschi– (fig. 1.3).
Convé saber, tanmateix, que representar «a la baixa» la pluralitat peninsular pel que feia a la meitat oriental i a l’arxipèlag balear, no havia sigut ni seria excepcional en la història de la cartografia etnicolingüística. Ja havia passat el mateix en el mapa «sobre els habitants d’Europa, i la gentada i població d’aquesta part de la Terra» («Tafel über die Bewohner von Europa, über Volksmenge und Bevölkerung dieses Erdtheils») inclòs en el «Carl Ritter’s [(1779-1859)] first thematic “atlas”» (Wallis i Robinson, 1987: 72): el Sechs Karten von Europa, de 1806, i el Sechs Karten Von Europa über Producte, physicalische Geographie und Bewohner dieses Erdtheils (Sis mapes d’Europa sobre productes, geografia física i habitants d’aquesta part del món), de 1820; en aquest mapa les terres dels catalans, valencians i baleàrics no mostraven cap gentilici, a diferència de les dels aragonesos o els castellans, per exemple.7 Però més decisiu va ser el fet que en el Völkerkarte von Europa de Franz August O’Etzel (1783-1850), el mapa «widely accepted in Europe in 1821» (Wilkinson, 1951: 14), s’hi instaurara la pràctica de considerar poblades per espanyols sense cap matís les latituds dels regnes de València i Mallorca i el Principat de Catalunya.8 El mateix s’esdevindria en la sofisticada adaptació francesa de l’obra d’O’Etzel: el mapa de pobles europeus inclòs en la primera edició (1829) de l’Atlas physique, politique et historique de l’Europe, obra de Maxime-Auguste Denaix (1777-1844). I així continuaria passant amb un cert nombre d’aportacions durant els segles xix i xx, fins a ultrapassar cronològicament la primera edició del Grande atlante geografico.
Fig. 1.3
Parquedat conceptual en la composició etnicolingüística dels països de llengua romànica de l’Europa occidental, i descurada realització tècnica de tot el mapa, en la representació etnogràfica de la nostra part del món inclosa en la primera edició (de 1922) del Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini (IGDA). Aquest «Europa etnografica», realitzat a escala 1: 40.000.000, mesurava 145 × 151 mm.
En la «Presentazione» de l’atles, datada el novembre de 1922 i, doncs, pocs dies després de l’arribada de Mussolini al poder (el 30 d’octubre del mateix any), s’hi fa el que sembla una referència laudatòria al govern acabat d’instaurar: «(e l’avrà sempre maggiore, se sarà ben diretta e sostenuta dall’azione politica di un governo forte e capace) nella valorizzazione delle richezze che possiedono».
¿Algunes mostres d’això últim? Doncs el mapa «Europa. A) Völkerkarte» del Minerva Atlas. Handatlas fuer das deutsche Volk d’Ernst Friedrich (1894-1967), obra apareguda entre 1926 i 1934; el Bos-Niemeyer Schoolatlas der Gehele Aarde, atles holandés («de tota la Terra») que incloïa el mapa «De Volkstammen van Europa», i on la nostra península es dibuixava poblada només per Portuguezen, Basken i Spaanjarden;9 o l’Atlas classique Vidal-Lablache. Histoire et Géographie, publicat inicialment el 1894 per l’influent geògraf occità Paul Vidal de La Blache (1845-1918), i que seguiria veient la llum –amb la mateixa informació etnogràfica– durant dècades (fig. 1.4).10
Fig. 1.4
Detall del mapa «Ethnographie», realitzat a escala 1: 55.000.000 (96 × 98 mm) i inserit en el d’«Europe» de l’Atlas classique Vidal-Lablache. La imatge procedeix d’un exemplar de l’atles datat el 1910 que es conserva a la Cartoteca de la Universitat de València; el mapa és coincident, absolutament, amb el de la primera edició (1894) i els tiratges posteriors a la Primera Guerra Mundial.
Com s’esdevindria més tard amb el mapa etnicolingüístic de la primera edició del Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini (1922), les lletres finals de la paraula Espagnols apareixen sobre terres valencianes, sense indicació –en les latituds orientals de la península– de cap realitat etnicolingüística diferent o complementària a l’hegemònica. Contràriament a la realització italiana, sobre el sud de França sí que apareix l’esment dels Provençaux, potser fins i tot entesos en un sentit ampli: incloent-hi llenguadocians, etc. Hi apareix com a molt remarcable la figuració del color dels pobles de llengua romànica sobre les costes d’Algèria, llavors en possessió de França.
Girem la mirada una altra vegada al primer mapa etnogràfic d’Europa inclòs en el Grande atlante geografico; i ho fem per dir que la seua presència va ser efímera en aquesta publicació: ja en la segona edició de l’obra (ca. 1925, com s’ha dit) havia sigut substituït per un que incorporava en la clau de lectura l’expressió «Nazionalità e popoli» –esdevinguda «Nazionalità e popoli (1912)» en la tercera edició, de 1927, i en la reimpressió d’aquesta, de 1929. L’escala del nou mapa –incorporat en la meitat superior de la p. 20 i que feia 170 × 228 mm– també era més gran: s’hi va passar de l’1: 40.000.000 a l’1: 25.000.000, i, a partir de la tercera edició, el disseny cartogràfic presentava un text explicatiu adjunt («Popoli e nazioni in Europa») dintre l’apartat «Europa: Note politiche e demografiche» (adjacent a la doble pàgina on es trobava el mapa polític d’Europa):
I popoli europei, pur frazionandosi in grande numero di nazioni, sono di unica razza, nonostante le frequenti invasioni di popoli asiatici di altri tempi, ed anche quei popoli mongoli che han potuto conquistare e mantenere sedi fisse in Europa, han perduto spesso le caratteristiche razziali del loro tipo, come magiari e finni, e talvolta anche la lingua, come i bulgari.
En un altre lloc de l’atles, en l’apartat «La Terra e l’Uomo: Note di geografia antropica», i en concret en el subapartat «Razze e popoli della Terra» (tot això adjacent a la doble pàgina on s’ubicava el mapa etnicolingüístic d’Europa), aquella proclamada unitat de raça dels europeus es veia completada –i en part contradita– per una reflexió com la següent: «Pur rassomigliandosi nell’insieme, gli uomini si differenziano tra di loro per molte particolarità d’ordine materiale (conformazione del cranio, capigliatura, colore della pelle) ed intellettuale (lingua) le quali permettono di dividerli in razze».11
Més enllà d’aquesta mena d’inconsistències, en el mapa renovat que comentem, tant les latituds sud-gàl·liques com les hispàniques van adquirir més complexitat: a França s’esmentaven els provenzali i s’assenyalava l’espai de la Langue d’oc, i a l’est de la península Ibèrica van apareixien els catalani, que –representats separadament dels castigliani– pel sud arribaven a la ratlla de Múrcia; al nord-oest de Sardenya s’indicava la presència de catal.[ani], és a dir, dels algueresos reconeguts al marge dels italiani gràcies a la seua catalanitat. En el diagrama circular que completava el mapa, el terme spagnoli (paraula present en el dibuix del mapa de l’edició de 1922, però absent en el d’aquesta segona) encloïa, doncs, els etnònims castigliani, catalani i portoghesi (amb els galleghi) (figs. 1.5 i 1.6).
En la cartografia italiana contemporània no era tampoc excepcional aquest reconeixement, generós, de la pluralitat de pobles de l’Europa sud-occidental: per exemple, en el Piccolo atlante Marinelli de 1924 (i en l’edició de 1934), el mapa dedicat a l’«Europa etnicolinguistica» –a escala 1: 30.000.000 i amb unes dimensions de 93 × 152 mm– era coincident en bona part amb l’acabat de descriure, si bé hi tenia algunes divergències d’interés, com ara la presència dels etnònims corsi i sardi sobre les illes respectives, la fragmentació en tres apartats dels italiani de la península Itàlica i Sicília, i alguna diferència de tractament en l’àmbit ibèric d’expressió romànica (fig. 1.7).
Figs. 1.5 i 1.6
Detalls del mapa «Nazionalità e popoli» –a escala 1: 25.000.000– de la tercera edició de l’Atlante geografico universale (datada el 1938), idèntic al mapa homònim publicat en la segona edició del Grande atlante geografico (GAG, ca. 1925). Pot observar-s’hi el joc onomàstic ja anunciat: sobre el mapa no apareix l’etnònim spagnoli, a diferència del que s’esdevenia en la primera edició del GAG, però en el diagrama, el gentilici dels espanyols sembla que abraça tots els components –no bascos– de les terres de la península Ibèrica: entre els neollatins només s’hi esmenten italians, francesos, espanyols i valacs, és a dir, romanesos.
Atesa la figuració del naixement del riu Garona dins els límits dels catalani, s’ha de pensar que a l’IGDA es considerava la Vall d’Aran com a part d’aquest conjunt ètnic.
L’obra d’on s’ha tret la imatge, l’Atlante geografico universale –que rep de Boria (2007: 143) el qualificatiu de fazioso–, va ser publicada cinc vegades entre els anys 1935 i 1942 per Sperling & Kupfer, de Milà, firma satèl·lit de l’Istituto Geografico De Agostini (que hi fornia els materials cartogràfics): «sotto il marchio Sperling & Kupfer appariranno alcuni atlanti in realtà prodotti dalla De Agostini. Si tratta, dunque, di editori con scarse capacità e possibilità di agire in proprio» (p. 107).
Fig. 1.7
L’«Europa etnicolinguistica» del Piccolo atlante Marinelli, de 1924 (enllestit per Olinto Marinelli –1876-1926– i coeditat per la firma milanesa Antonio Vallardi i la bolonyesa Nicola Zanichelli), constitueix una apreciable contribució a la figuració dels pobles de llengua neollatina. Entre les divergències amb el mapa de De Agostini de la fig. 1.6 es troben les següents: en el de Marinelli, els castellans formen part dels espanyols; els catalans no disposen d’un tractament cromàtic específic; l’etnònim dels provençals abraça la totalitat de les terres sud-gàl·liques, llevat del País Basc Nord i de la Catalunya Nord; la ciutat de Niça no apareix com a italiana; la Vall d’Aosta (a l’extrem nord-occidental d’Itàlia) figura com a completament adscrita als francesos, i no com una zona mixta francesa i italiana; els parlants d’occità de les valls occidentals del Piemont no són considerats italians; els ladins s’estenen des de Suïssa fins al Friül, sense esment dels friülans; es fa referència explícita a l’existència de corsos i sards; Malta apareix poblada per «italoàrabs» i no per italians i, com en el cas dels alemanys, es distingeix entre tres subagrupacions d’italians: alti-, medi- i bassi- italians (en la imatge es pot contemplar, sobre Baviera i Àustria, la presència dels alti- alemanys).
4. EL MAPA EUROPEU DE LA CATALUNYA GRAN
La manera de representar «a l’alça» la complexitat etnicolingüística de la península Ibèrica, de l’estat d’Espanya en realitat, tenia bona cosa de precedents en els atles europeus i en els mapes solts de la mateixa procedència (vegeu les figs. 0.1 i 0.2, com a exemples presents en atles alemanys); en el marc de la cartografia italiana (deixant al marge el Piccolo de Marinelli i d’altres), ja s’ha dit que els antecessors podien trobar-se a la mateixa editorial del Grande atlante geografico i, en particular, en el millor mapa d’aquesta mena publicat en un atles –per bé que un atles molt original– durant la Primera Guerra Mundial: la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» a escala 1: 10.000.000, obra d’Achille Dardano (1870-1938) i un dels tres grans mapes –plegats diverses vegades– que aquest cartògraf va incloure a L’Europa Etnico-linguistica. Atlante descrittivo in tre Carte speciali con Testo demostrativo, obra datada el 1916 però publicada a Novara per l’IGDA a les darreries del 1917.12 Dardano, a més d’incorporar en el mapa les paraules Gascogne i Langue d’oc al territori dels francesi, i de fer-hi referència a baschi, portoghesi (sobre les latituds de Galícia igualment), spagnuoli i catalani a l’interior de la clau de lectura (amb el mateix tractament espanyols que catalans, insistisc), estenia el topònim Catalunya –literalment– des de l’extrem meridional valencià fins al nord de Perpinyà, i representava l’Alguer entre les terres poblades pels catalans (per bé que sense indicar-hi el nom d’aquesta ciutat de la Sardenya nord-occidental) (figs. 1.8, 1.9, 1.10).
Fig. 1.8
Fragment de la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’atles L’Europa Etnico-linguistica de l’Istituto Geografico De Agostini, mapa enllestit per Achille Dardano i editat finalment el 1917, durant la primera conflagració mundial. Com s’hi pot apreciar, bona part del topònim Catalunya apareix sobre latituds valencianes, una característica en sintonia amb la posició d’una part del pancatalanisme de principis del segle xx, explícitament unitarista en el vessant onomàstic. També poden llegir-s’hi les tres lletres finals de la paraula España i el topònim d’Andorra, tot això incorporat al mapa juntament amb les fronteres polítiques respectives (figurades amb una grossa línia vermella).
Fig. 1.9
Part de la clau de lectura de la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’atles L’Europa Etnico-linguistica de l’IGDA. S’hi observen els colors (de vegades acompanyats d’altres elements gràfics) que identifiquen els italians, els francesos, els espanyols, els catalans, els portuguesos i els romanesos, tots ells de llengua romànica.
Fig. 1.10
El sud de l’estat francés i la Itàlia nord-occidental en la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» treta a la llum per De Agostini el 1917: com es desprén de la clau de lectura, que en cap moment esmenta occitans o provençals o gascons, les expressions Langue d’oc i Gascogne s’han d’entendre com a matisacions territorials d’una francesitat ètnica englobadora. De la mateixa manera, com a franceses han de ser vistes les poblacions de color rosa clar, que són perceptibles a la Vall d’Aosta (a la vora de la frontera italiana amb Suïssa, amb franges d’italians definits pel color rosa més fosc) i a l’oest i al sud-oest de Torí (valls occitanòfones piemonteses): «Circa 800 mila Francesi fanno parte della Confederazione svizzera ed hanno sede nella parte occidentale del paese; alcune migliaia abitano zone di confine sul vesante italiano delle Alpi occidentali (principalmente nella Val d’Aosta)» (IGDA, 1917: 10a).
Cal destacar particularment la divisòria entre Niça, francesa, i Mònaco, italià («Altri italiani vivono fuor del Regno, [...] nel Nizzardo (in minoranza)», p. 9a); l’atribució a la catalanitat de la totalitat del departament francés del Rosselló, incloent-hi la Fenolleda, de parla llenguadociana; i la consideració de la Vall d’Aran, la comarca de parla gascona del nord-oest de Catalunya, com a territori català des de la perspectiva etnicolingüística —opció criticada ben poc de temps després per Musoni (1918: 176 i nota 4).
En aquest atles de només tres mapes, l’apartat del text d’acompanyament dedicat a «I Francesi» (pp. 9a-10b) parla –sense autoria explícita– de les dues noves llengües romàniques que van nàixer del llatí popular a França: «due nuove lingue romanze, suddivise in parecchi dialetti ancor oggi vivi nell’uso domestico: la lingua d’oc, a mezzodì della Loira, e la lingua d’oïl a settetrione» (p. 9a), i s’hi afegeix que la supremacia assolida pel francés «ottene sanzione violenta con la cossiddetta crociata contro gli Albigesi, nei primi anni del xiii secolo, che precipitò i Francesi d’oltre Loira contro quelli meridionali, segnando la fine del luminoso risveglio letterario e civile dei popoli della Provenza e della Linguadoca» (p. 9b). Les consideracions sobre la qüestió nacional i lingüística a França no conclouen amb els textos anteriors:
Le guerre condotte oltre i confini del regno, in Italia e altrove, svilupparono meglio ancora nei Francesi il sentimento della loro nazionalità, portata poi a grado eminente dall’assolutismo de Luigi XIV, e più ancora dallo spirito di uniformità della Rivoluzione, fatto suo e applicato da Napoleone.
Ciò nonostante, come esistono ancora in tutta la Francia i dialetti (patois), così pure quella tendenza talvolta esagerata e dannosa di uniformità giacobina non è giunta a cancellare l’esistenza di lingue diverse nel territorio stesso della Francia. Nè questo può considerarsi davvero un male, come opinano alcuni Francesi, pervasi dalla mania dell’accentramento livellatore (IGDA, 1917: 9b).
De la mateixa manera que s’acaba de dir per a les latituds franceses, la representació cartogràfica dels catalans s’acompanyava d’un text sense autoria explícita, insert en l’apartat dedicat a «Gli Spagnoli» (pp. 10b-12a):
I Catalani si distingnono degli Spagnoli propriamente detti per il loro dialetto, che somiglia moltissimo al provenzale. Dialetto oggi, ma già lingua ch’ebbe una notevole letteratura, propio come in Francia la lingua d’oc di fronte a quella d’oïl [...].
I Catalani ebbero storia quasi sempre comune con quella degli altri Spagnoli; conservarono però, per lungo tempo, una spiccata tendenza a differenziarsi, e spesso si ribellarono alla sovranità del re di Spagna, del tempo di Filippo II [bé es refereix a la revolta aragonesa del segle xvi, bé s’equivoca en l’ordinal reial, posat cas que pretenga referir-se a Felip IV de Castella] fino all’ultimo moto rivoluzionario del 1823, che ebbe a capo il celebre Mina.13
Oggi i disensi nazionali fra i Catalani e i Castigliani sono attenuati ma non scomparsi. Attivi, operosi, intelligenti, i Catalani sono a capo di quel movimento politico e sociale che dovrebbe ricondurre la Spagna delle grandi nazioni.
I Catalani, che al loro buon tempo furono emuli dei marinai genovesi e pisani nel Mediterraneo occidentale, sono circa 2 milioni. Un piccolissimo nucleo catalano vive nella Sardegna (Alghero), e circa 200.000 abitano sul versante francese dei Pirinei orientali (IGDA, 1917: 11b-12a).
Si es pren en consideració tota la cartografia «de pobles i llengües» editada fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, en cap moment s’arribaria a una imatge més rotunda de la catalanitat etnicolingüística i, segons i com, de la postulada adscripció nacional catalana dels valencians; i dic «nacional catalana» tot seguint el text introductori a l’atles: «nel classificare i popoli dell’Europa e delle regioni adiacenti [...] ci attenemmo fondamentalmente, per la distinzione in razze, al comune criterio del colore (bianchi e gialli) e, per la suddivisione in stirpi, famiglie e popoli o nazioni, al criterio linguistico [...]» (IGDA, 1917: 5). Una penúltima acotació sobre els considerats catalani en aquest mapa: l’aparició de l’exemplar va coincidir en el temps, pràcticament, amb la publicació d’El nacionalismo catalán, obra del teòric del nacionalisme pancatalanista Antoni Rovira i Virgili (1882-1949).14 L’obra, publicada amb propòsit pedagògic envers els castellanoparlants de dins i de fora, incloïa reflexions com les següents:
Pero el territorio de la lengua y de la raza catalanas, es mucho mayor. Se extiende más allá del Pirineo, más allá del Ebro, más allá del mar; abarca el actual departamento francés de los Pirineos orientales, el antiguo reino de Valencia y las islas Baleares. Para los nacionalistas catalanes de hoy, inspirados por un vigoroso pancatalanismo, Cataluña, la Cataluña nacional y total, está formada, no por el Principado únicamente, sino por el conjunto de regiones donde es hablado el lenguaje catalán. La nacionalidad catalana constituye así un pueblo de más de cuatro millones de habitantes (Rovira i Virgili, 1917: 17-18).15
No vull acabar les referències a la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de L’Europa Etnico-linguistica sense recordar que en el mapa figuraven uns territoris objecte de profundes controvèrsies a les terres de l’Europa central i sud-oriental: aquells que –pràcticament homogenis des de la perspectiva ètnica, o habitats per una mixtura de pobles– motivaven els litigis de caràcter nacionalista, irredemptista, que van enfrontar greument diversos països i grans potències d’Europa amb anterioritat a les Guerres Balcàniques i a la Primera Guerra Mundial, durant aquests conflictes bèl·lics i amb posterioritat. La realització de Dardano, com és obvi, compartia amb la resta de mapes de «pobles i llengües» de tot Europa el caràcter de document fedatari –pretesament– de la distribució etnicolingüística del vell continent, però prenia particular importància per l’alta qualitat de l’execució tècnica; cosa que encara era més rellevant en els dos mapes (realitzats a escala més gran) que acompanyaven el general europeu (figs. 1.11 i 1.12).16
Fig. 1.11
Detall de la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’IGDA. Durant la segona meitat del segle xix i les primeres dècades del segle xx, els estats nació van reivindicar a bastament territoris ubicats fora de les pròpies fronteres polítiques i poblats per minories etnicolingüístiques –o no tan minories– que reconeixien com a pròpies i que es consideraven adscrites, o no, a la nació que les reclamava; les disputes entre els projectes irredemptistes o pannacionalistes –que majorment van afegir l’adjectiu gran al topònim nacional– pogueren suposar la confrontació armada entre estats nació o entre estats nació i imperis. Atés que en la data de publicació del mapa, 1917, l’Imperi d’Àustria i el (Gran) Regne d’Hongria conformaven la monarquia dual austrohongaresa com a conjunts multiètnics, i que l’Imperi otomà estava perdent territoris des de 1699, els casos que poden ser deduïts d’aquest fragment cartogràfic són els següents:
- la Gran Itàlia (Grande Italia), que s’aconseguiria si es donara l’absorció de Niça, Còrsega, etc., i de: a) el Trentino (amb o sense el Tirol del Sud) i Ístria, en possessió d’Àustria; b) les costes croatodàlmates (i les illes corresponents) dependents d’Hongria, i c) la costa de Montenegro;
- la Gran Alemanya (Großdeutschland), que es faria realitat mitjançant la incorporació al Deutsches Reich de les terres germanoparlants de l’Imperi d’Àustria (si més no);
- la Txecoslovàquia (Gran Txèquia en els fets) destinada a unir amb Bohèmia i Moràvia –governades des de Vie na– les terres eslovacoparlants de la Corona d’Hongria (que parcialment es poden veure, en verd fosc, a la part superior de la imatge);
- la Rússia de vocació paneslavista, institucionalitzada majorment mitjançant l’Imperi tsarista, gens renuent –si arribara el cas– a imposar la sobirania sobre territoris eslaus com els de Galítzia i Lodomèria (austríacs) i els de la Rutènia Subcarpàtica (sota govern hongarés);
- la Gran Sèrbia (Velika Srbija), dita Iugoslàvia en termes políticament correctes, amb voluntat d’integrar com a mínim els pobles de llengua eslava de la part occidental de la península Balcànica, incloent-hi els eslovens; encara que en el mapa no figura el topònim de Croàcia, els nacionalistes croats desenrotlla-rien l’irredemptisme en favor de la Gran Croàcia (Velika Hrvatska);
- la Gran Romania (România Mare), susceptible d’ampliar-se amb: a) Transsilvània (extens territori governat per Budapest, recognoscible ací per les «taques» d’hongaresos i alemanys, en groc i blau respectivament); b) la Bucovina –austríaca en aquells temps–, i c) la Bessaràbia (aleshores russa, és la república de Moldàvia dels nostres dies);
- la Gran Bulgària (Velka Bulgarija), emparada en l’efímer Tractat de Sant Stefano (1878) i desbordada envers terres adjacents de Romania, Turquia i l’est de Sèrbia, a més de voler incorporar aquelles parts de la disputadíssima Macedònia senyorejades pels estats serbi i grec;
- la Gran Albània (Shqipëria Etnike) que integraria: a) terres veïnes de Montenegro, b) Kosova, c) porcions del sud de Sèrbia (a l’actual república de Macedònia), i d) l’Èpir, sota sobirania grega (a la frontera litoral grecoalbanesa); i, finalment,
- la Grècia de la «Gran Idea», o Megáli Idéa panhel·lenista, que naixeria en incorporar a) l’Èpir (a mans d’Albània), b) la Tràcia Occidental (governada pels búlgars), c) la Tràcia Oriental (llavors i ara en mans de Turquia, amb Constantinoble/Estambul com a ciutat principal), d) altres territoris anatòlics de població grega, i e) l’illa de Xipre, antigament turca i sota sobirania britànica des de l’inici de la Primera Guerra Mundial.
Fig. 1.12
Mai s’havia arribat a tant –i mai s’arribaria a més– en la cartografia etnicolingüística elaborada a Itàlia (si més no). Detall d’un dels dos mapes a escala 1: 3.000.000 que van aparéixer incorporats a L’Europa Etnico-linguistica que va enllestir Achille Dardano per a l’IGDA; en concret s’ha tret del cantó superior dret de la «Carta etnico-linguistica dell’Oriente europeo» –a la imatge es pot llegir el final del títol– i mostra la constel·lació de «taques de lleopard» (illes amb majoria d’una ètnia determinada en el si d’un territori majorment poblat per un altre grup etnicolingüístic), així com de zones mixtes (figurades amb faixes bicolors), que definia la zona estesa des del nord de Bulgària a la vora oriental del riu Dnièster. S’hi observa la presència de set pobles: búlgar (en color verd clar), turc (en marró), grec (morat), romanés (la gran concentració de color rosa maduixa), hongarés (groc), alemany (blau) i rus –ara en diríem ucraïnés i ruté– (en verd blavós).
La introducció d’aquest atles de 1917 –formalment anònima i, a parer del prof. Claudio Cerreti (en comunicació personal), no atribuïble a Dardano– aclareix que s’ha volgut posar «sotto gli occhi delle persone colte un quadro dell’Europa odierna, quale apparisce considerando le nazionalità che la compongono», i hi inclou un discurs antisocialista explícit i radical: «la grande guerra scoppiata nel 1914 [...] ha dimostrato che il principio di nazionalità, negletto da seguaci [aquest últim subratllat és meu] del materialismo storico, e non abbastanza aprezzatto dalla maggioranza degli storici d’ogni nazione [...] si erige oggi trionfante sopra ogni altro principio, non escluso l’internazionalismo socialista, che taluni credettero destinato a sopraffarlo» (IGDA, 1917: 3).
1. Amb referència a la cartografia geopolítica a l’Alemanya i la Itàlia del període d’entreguerres, «Rara e sostanzialmente poco significativa è la documentazione finora rinvenuta che dimostri interventi diretti del potere politico tesi a censurare, o solo condizionare nei contenuti, i prodotti di quegli stabilimenti cartografici attivi nel settore della geopolitica. Piuttosto si riscontrano casi di volontario adeguamento al nuovo clima politico da parte di cartografi affermati: è il caso di [l’alemany] Paul Diercke [(1874-1937)], autore dell’omonimo e notissimo atlante scolastico, che accentua nei suoi lavori l’attenzione al dato etnico e altera platealmente le sue carte a favore delle comunità tedesche» (Boria, 2012d: 99-100).
2. En la traducció catalana (p. 51): «Que el mapa sigui produït sota la senyera de la ciència cartogràfica –com ho han estat la majoria dels mapes oficials– o que ho sigui com un exercici de propaganda indissimulat no pot evitar d’implicar-se en els processos del poder».
3. Per a Jürgen Espenhorst (2003: 321a), contràriament, les coses havien anat d’una altra manera: «Apparently sales in Italy were specially slow. The inference is reinforced by the fact that today only five copies could be verified on the Internet and in private collections, a very small number». En opinió de Boria, atés el context socioeconòmic d’Itàlia en aquells temps, el judici d’Espenhorst seria més que opinable: «l’Italia era nel 1908 un paese ancora in ritardo, e dunque il mercato degli atlanti non era comparabile con quello della Germania» (comunicació particular).
4. Per a més detalls sobre què s’havia d’entendre per un atles italià en opinió de Roberto Almagià (1884-1962), un dels més insignes geògrafs dels inicis del segle xx, vegeu Boria (2007: 69).
5. La frase no manca al lloc web oficial de l’editorial: <http://www.deagostini.it/chisiamo/storia>.
6. Compareu l’esmentada escala 1: 40.000.000 amb l’escala 1: 10.000.000 utilitzada en la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de L’Europa Etnico-linguistica (1917), obra d’Achille Dardano (1870-1938); amb l’1: 12.000.000 de l’«Europa etnico-linguistica» de l’Atlante della nostra guerra (1916) –d’Achille Dardano i Luigi Filippo De Magistris (1872-1950)–; o amb l’1: 20.000.000 en l’«Europa etnico-linguistica» de l’Atlante della guerra mondiale (1918). Al mapa «Europa etnografica» de l’Atlante geografico metodico publicat per primera vegada el 1910, l’escala era més reduïda (1: 30.000.000) que les esmentades de 1916, 1917 i 1918: <http://archive.org/details/atlantegeografic00isti>.
7. El mapa de pobles europeus de la segona edició de l’atles de Ritter ha sigut digitalitzat per la Bayerische StaatsBibliothek de Munic: <http://daten.digitale-sammlungen.de/~db/0006/bsb00066621/images/index.html?seite=00001&l=en>.
8. La imatge de l’exemplar conservat en la Universitat Carolina de Praga (Univerzita Karlova v Praze) és accessible en Internet: <http://digitool.is.cuni.cz/R/D7XAISCHV4NTFQAS9YTPH2NT8BBNYJIX2S6J9Y8XBKEVQEQN69-00736?func=dbin-jump-full&object_id=1013849&pds_handle=GUEST>.
9. He tingut accés directe a l’edició de 1936.
10. Una imatge del mapa complet es troba en: <http://www.cosmovisions.com/cartes/VL/086b.htm>.
11. Si, d’acord amb el contingut de l’últim dels textos transcrits (que ja apareixia en l’escrit insert en la p. 19 de la segona edició), la diversitat de llengües permetia la divisió en «races», Europa –ben servida, justament, de divisió lingüística– podria ser considerada un mosaic «racial».
12. «Questo atlante etnico-linguistico esce con circa un anno di ritardo: il testo che accompagna le tre carte era già tutto stampato alla fine del 1916 e sarebbe uscito al principio del 1917 se ragioni tecniche non ci avessero obbligato a differirne la pubblicazione» (IGDA, 1917: nota impresa sobre un paper afegit a la portada).
13. Aquest últim extrem no té sentit: l’antic guerriller Francisco Espoz e Ilundain, navarrés conegut com Francisco Espoz y Mina (1781-1836), militar d’obediència liberal, va jugar un paper molt actiu en la repressió de les partides reialistes –favorables a l’absolutisme monàrquic– a la Catalunya del Trienni Liberal. I allà, en defensa del govern d’Espanya, va fer front a la regència absolutista de la Seu d’Urgell i a l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, la invasió francesa que el 1823 aconseguí restaurar Ferran VII com a rei absolut. La resistència de Mina i d’aquells liberals als francesos no podria ser interpretada –a diferència del que s’afirma en l’atles L’Europa etnico-linguistica– com un exponent de rebel·lió «catalanista».
14. Un moviment nacionalista –o una tendència en el seu si– serà pannacionalista sempre que pose l’accent a voler unir, sota el mateix gentilici i govern, tots els considerats connacionals, i això per més separats que es troben per fronteres polítiques (estatals o subestatals).
15. Pronunciaments semblants a aquests de Rovira i Virgili s’havien expressat amb anterioritat, com és sabut; n’hi ha prou amb remetre a dos articles ben coneguts d’Enric Prat de la Riba (1870-1917), fundador de la Lliga Regionalista, com són «La unitat de Catalunya» (1906a) i «“Greater Catalonia”» (1907), o amb citar una asseveració del segon dels textos esmentats: «parlem de la Catalunya gran, que no és el Principat tan sols, ni Mallorca, ni el Rosselló, ni València, sinó València i Mallorca i el Principat i el Rosselló i tots alhora» (transcrit de Prat de la Riba, 1934: 6). Em cal afegir que la versió catalana de la major part del raonament de Rovira i Virgili també es troba, amb algunes diferències de matís, en una publicació anterior tan rellevant com el tercer i últim volum de la Història dels moviments nacionalistes (Rovira i Virgili, 1914: 177): «Però el territori de la llengua i de la raça catalana, el territori de la nacionalitat catalana s’estén enllà del Pirineu, enllà de l’Ebre i enllà de la mar, i agafa el Rosselló, el reialme de Valencia i les illes Balears».
16. Aquests dos mapes, a escala 1: 3.000.000, estaven dedicats l’un a l’Europa compresa entre el nord-oest d’Alemanya i Bulgària, la «Carta etnico-linguistica dell’Europa Centrale», i l’altre als territoris estesos des de l’extrem nord-oriental d’Itàlia fins a l’oest d’Anatòlia i Creta: «Carta etnico-linguistica dell’Oriente europeo».
2 LES TRADICIONS INCONSISTENTS EN LA CARTOGRAFIA ETNOGRÀFICA. UN CAS PARADIGMÀTIC A LA MEDITERRÀNIA: LES ILLES D’EIVISSA I FORMENTERA
1. EIVISSA I FORMENTERA, ¿A PART, O COM MALLORCA I MENORCA?
Una mirada molt atenta (quasi amb lupa) a la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’IGDA i, amb menys atenció, al segon mapa etnicolingüístic del Grande atlante geografico, ve a informar-nos d’una característica en principi inesperada: la segmentació de les Pitiüses respecte la resta de l’arxipèlag balear i, en conseqüència, del domini que conformarien els catalani. En el mapa del 1917 això s’indicava mitjançant l’ús del color corresponent als spagnuoli; en el de ca. 1925 es faria, fonamentalment, a través d’una línia de punts que, en encerclar parcialment Eivissa i Formentera, adscriuria aquestes illes a l’àmbit dels castigliani. Una identificació aquesta última que, en aitals termes, mai havia format part de l’ideari nacionalista espanyol arrelat a les Pitiüses (figs. 2.1 i 2.2).
Figs. 2.1 i 2.2
Porcions dels mapes de les figures 1.8 i 1.5. S’hi observa el tractament gràfic diferenciat –oposat– per a Eivissa i Formentera, d’una part, i per a Mallorca, Menorca i la resta dels territoris atribuïts als catalans, de l’altra.
L’origen gràfic d’aquesta representació, impredictible en atenció a la literatura filològica i etnològica, es trobaria en el mapa «Europa um 1880» del Berghaus’s Physikalischer Atlas de 1892, tercera edició d’una obra ben cèlebre (Espenhorst, 2003: 382a-383b) (fig. 2.3).
Fig. 2.3
Tota l’Europa sud-occidental en el mapa «Europa um 1880», a escala 1: 15.000.000, inclòs en una obra editada per Georg Gerland: l’Atlas der Völkerkunde o vuitena part (Abteilung VIII) de la tercera edició del Berghaus’ Physikalischer Atlas (Gotha: Justus Perthes, 1892). En la clau de lectura (que incorpora numeració) no es troba cap referència als catalans; no és el cas dels espanyols, que hi apareixen indicats amb el núm. 1. Segons això, i atés el traçat dels límits marítims dels Katalanen, les illes Pitiüses (que van acompanyades d’un menut 1 al sud-est d’Eivissa i nord-est de Formentera) pertanyen al domini espanyol «estricte». S’hi ha de destacar, a més a més, l’existència d’una línia fronterera de color morat que delimitaria l’àrea lingüística –i segons per a qui, més que lingüística– occitanoromànica; tanmateix, la línia morada no gira des de l’oest de Catalunya pel límit septentrional d’Aragó, etc.: això suposa que l’espai d’oc no hi quede «tancat» del tot i que, llavors, la representació adquirisca un caràcter una mica ambigu.
Però, ¿quin podria ser l’origen intel·lectual extern, la font escrita o gràfica, d’aquesta representació? Doncs, si n’hi hagué, i no es tractava d’una innovació motu proprio o d’una simple errada, roman en l’anonimat d’acord amb el contingut de la p. 6 de les «Vorbemerkungen», les observacions preliminars amb què Georg Gerland (1833-1919) va acompanyar el contingut dels mapes en l’atles: allà, en efecte, no s’hi llegeix res sobre el tema. Ara bé: en un mapa publicat a Viena per Constant Desjardins, l’«Ethnographische Karte von Europa» (del Physisch-statistisch und politischer Atlas von Europa de 1836, 1837, 1838 i 1840; del Geographisch-historischer Atlas von Europa de 1838 i –amb canvis en la denominació completa del mapa en les dues varietats de l’edició– del Physisch-politischer-Atlas von Europa de 1840), s’observa una adscripció de les Balears a les «Sprachfamilien von Europa» com a mínim confusa, que podria considerar-se un precedent de l’executòria de 1892. S’ha de començar per dir que, en el text explicatiu de l’obra de Desjardins, els Mallorkaner hi consten com un dels components dels Romanier, terme no generalitzat a la totalitat dels pobles de llengua romànica sinó circumscrit a l’est de la península Ibèrica, el sud de França, etc. Al voltant d’aquesta apel·lació de romànics per antonomàsia, podríem dir, i d’equivalents com Romanen (també en alemany) o Romans proprement dits (en francés) –utilitzades en altres mapes–, cal recordar que, durant l’edat mitjana, les naixents llengües neollatines van ser denominades mitjançant derivats de l’adverbi llatí romanĭce (com ara romanç, romance pel que fa al castellà) i de l’adjectiu romanus (la qual cosa explica, p. ex., el bateig de la llengua d’oc, per alguns autors del sud de les Gàl·lies, com a roman o lenga romana); a més, a principis del segle xix la denominació en francés langue romane, amb l’abast reduït a l’àmbit de la llengua dels trobadors, seria represa per François Raynouard (1761-1836).1
La conceptualització dels mallorquins com a Romanier –distingits en el text dels Spanier– no es limita a la descripció escrita del mapa, sinó que també es veu en el dibuix: sobre la més gran de les Balears es troba el corresponent indicador numèric de pertanyença, «II, 4)», i l’etnònim privatiu incomplet o –potser– el topònim, Mallorka[ner]. I juntament a l’illa de Mallorca, el terme Romanier és d’aplicació en el text i en el dibuix a Valencier, Catalanier, Languedoker, Gascogner, o Provenzalen (Provençaler en el dibuix), etc. Fins ací res d’anòmal per a aquells temps; els dubtes comencen en adonar-nos que al sud de l’illa d’Eivissa s’ubica la lletra inicial de la paraula Spanier, que s’estén per la mar només fins al sud-est de Mallorca (fig. 2.4).
Però Desjardins «also published outside Austria» (Goffart, 2003: 437, n. 80), en un mapa posterior, elaborat probablement el 1843 a París, la Carte ethnographique ou tableau des peuples de l’Europe classés d’après leurs langues / par Ct Desjardins, feia desaparéixer tota interpretació dubtosa: els habitants d’Eivissa, Mallorca i Menorca hi apareixien tots com a Espagnols, de la mateixa manera que Catalans i Valençais, i ja no s’hi trobava cap referència als romànics per antonomàsia (esdevinguts espanyols o francesos).2
Fig. 2.4
L’Europa sud-occidental en l’«Ethnographische Karte von Europa» d’un exemplar de 1840 del Physisch-statistisch und politischer Atlas von Europa de Constant Desjardins (sense escala –1: 12.500.000–, 323 × 430 mm). A més de constituir una font hipotètica de l’estrany tractament de les Pitiüses en el mapa «Europa um 1880», inclòs en la tercera edició del Berghaus’ Physikalischer Atlas (fig. 2.3), es tracta d’un dels pocs mapes etnicolingüístics anteriors a la fi de la Segona Guerra Mundial on els valencians són esmentats, ací com a Romanier (com s’ha explicat, una mena de romànics en sentit restringit).
En el text que acompanya el mapa, a més de la caracterització de valencians, catalans, mallorquins, llenguadocians, gascons i provençals com a Romanier, Desjardins hi incorpora a la llista els Aragonier i –en la tradició de Raynouard i Balbi– els Rhäter (els rètics) dels cantons suïssos dels Grissons i de Valais (!) així com els del Tirol del Sud (els ladins): per acabar-ho de complicar, els anomenats Rhatier en el mapa no tenen l’indicatiu numèric corresponent als Romanier, «II, 4)», sinó l’atribuït als Italiener, «II, 5)» (hi apareixen situats al nord de Milà, Mailand).
L’edició de 1837 d’aquest atles és accessible en Internet: <www.davidrumsey.com>.
Més enllà del que s’acaba de dir, he d’insistir: ¿podria radicar en la imatge difosa per Desjardins entre 1836 i 1840 l’origen llunyà de la representació segregada –Eivissa i Formentera, només espanyoles, vs. Mallorca i Menorca, catalanes– que apareix en el Berghaus’s Physikalischer Atlas de 1892? Em segueix sorprenent, i prou, que la persona encarregada de la tercera edició d’aquest últim atles, producte de la prestigiada empresa Justus Perthes de Gotha, haguera de cabussar-se en una obra tan llunyana cronològicament i, en algunes qüestions, tan obsoleta com la de Desjardins, a més corregida en aquest tema –com s’ha dit– per la mateixa versió francesa del mapa datada el 1843. ¿Per quina raó Georg Gerland, armat amb un precedent tan poc vigent com aquest, hauria de desmentir en la qüestió pitiüsenca la part etnogràfica de les dues primeres edicions del mateix atles de Berghaus?
Independentment del seu origen, la «novetat» del 1892 s’havia perpetuat –per imitació, s’ha de suposar– en atles emblemàtics altres que el Grande atlante geografico de 1922: en el Neuer Handatlas d’E. Debes, editat entre 1895 i 1914; en el Meyers Physikalischer Handatlas del Bibliographisches Institut (Leipzig i Viena, 1910, 1916 i 1918);3 en el Westermanns Weltatlas aparegut per primera vegada el 1921 i reeditat exitosament; o en la joia de la cartografia britànica de la primera meitat del segle xx: el “The Times” Survey Atlas of the World del mateix any 1922.4 Probablement, la presència de la segmentació de les Pitiüses en un atles tan popular –i prestigiós– com el Debes va ser important per a l’adopció en les altres obres esmentades, i en altres de més tardanes encara (figs. 2.5 i 2.6).
Però l’opció cartogràfica segregacionista d’Eivissa i Formentera, i en particular la inèdita –i inexplicable– atribució a la castellanitat realitzada per l’Istituto Geografico De Agostini, no és només significativa des d’una perspectiva local: ens pot servir com a detonant per a reflexionar críticament sobre aquesta mena de genealogies cartogràfiques («genealogie cartografiche», expressió d’Edoardo Boria), sobre aquesta actitud acomodatícia d’alguns mapistes, o dels editors corresponents, que donava com a resultat la còpia ritual, irreflexiva i acrítica. Ens pot moure a pensar en la possible adhesió a la llei del mínim esforç i, potser, a la mínima inversió que –en contrapartida– hauria de facilitar majors beneficis econòmics. En efecte, que determinats mapes perpetuaren l’aïllament etnogràfic de les Pitiüses respecte Mallorca i Menorca va obeir, presumiblement, al pes de les esmentades maneres de fer en una part de l’ofici cartogràfic, que s’allunyava d’aquesta manera –en aquest tema en concret– del rigor exigible en l’exercici d’una professió tan lloada en termes científics. Bé que ho diu Edoardo Boria quan, en parlar de la utilització per part de l’Istituto Geografico De Agostini del que en la pràctica eren submarques comercials, pot resumir d’aquesta manera la política de l’empresa: «la casa editrice novarese, ormai abituata a sfornare atlanti in continuazione riproponendo sempre le stesse tavole» (2007: 156).
Tot això dit, incloure Eivissa i Formentera dins els castigliani resulta més sagnant encara si se sap que altres cartògrafs, no menys reconeguts, havien elaborat obres on el tros de mar estés entre el cap de sa Mola, a Mallorca, i la punta des Jonc, a Eivissa, no esdevenia cap abisme etnicolingüístic: era el cas, com ja s’ha anunciat, dels dos impressionants mapes en quatre fulls que portaven per títol «Ethnographische Karte von Europa» (1847 i 1852) i havien format part de les dues primeres edicions del celebèrrim Dr. Berghaus’ Physikalischer Atlas;5 ho havia fet igualment Anatole Alexandre Marga (1843-1906) en la «Carte Ethnographique de l’Europe» de l’Atlas de la seua Géographie militaire (1880-1885); era el cas també del Richard Andree’s Allgemeiner Handatlas, entre 1881 i 1890 (fig. 0.1),6 de les seqüeles britàniques The Universal Atlas (1893) i de «The Times» Atlas (entre 1895 i 1900),7 així com de l’Andrees Allgemeiner Handatlas, amb posterioritat al 1899 (fig. 0.2);8 i s’havia procedit de la mateixa forma –res demostra el contrari– en l’Atlante della nostra guerra publicat per l’Istituto Geografico De Agostini el 1916.9
Figs. 2.5 i 2.6
A l’esquerra: amb el títol «Europa, Sprachen & Völkerkarte», i elaborat a una escala relativament gran (1: 12.000.000, 376 × 498 mm), l’editorial H. Wagner i E. Debes de Leipzig va incloure un mapa etnicolingüístic de tot Europa en el seu atles principal. La imatge s’ha tret d’un exemplar de la primera edició del Neuer Handatlas, de 1895, on el mapa portava data de juliol de 1894. El fragment inclou: a) l’est de la península Ibèrica, on els Catalonier o Catalanen disposaven de límits propis per més que no estigueren presents en la clau de lectura; b) les Balears, amb Eivissa i Formentera separades dels catalans; c) Còrsega i Sardenya, amb indicació dels catalans de l’Alguer, i d) el sud de França, delimitat separadament dels catalans, i on l’adscripció com a francesos s’acompanyava de la referència als gascons, als provençals i, abraçant tots dos etnònims, l’expressió Langue d’oc (incloent-hi contrades de parla francoprovençal com la Vall d’Aosta –a Itàlia– o la major part de la Suïssa romana, a diferència del que apareix a la fig. 2.3).
L’esmentada absència dels catalans en la clau de lectura, en paral·lel al fet que les paraules Spanier i Franzosen aparegueren escrites amb majúscules sobre els territoris, retratarien els Catalonier com una col·lectivitat regional, per bé que lingüísticament ben singularitzada, i no com un Volk amb tots els ets i els uts. Dos fets més confirmarien aquesta conclusió: el primer, que en el si de les terres dels alemanys apareixien assenyalades les divisòries entre els tres grans espais lingüístics teutònics; el segon, que en el mapa les majúscules no acompanyaven exclusivament els pobles amb estat (s’hi recollien amb majúscula moltíssims etnònims de pobles que no comptaven llavors amb estas independents, com ara islandesos, gal·lesos, bretons, bascos, eslovens, txecs, eslovacs, polonesos, letons, lituans, finesos, etc.).
A la dreta pot observar-se el mateix tractament de la costa oriental de la península Ibèrica, de les Balears i de bona part de les terres sud-gàl·liques en el mapa «Europa, Völker I», realitzat igualment a escala 1: 12.000.000 però amb format vertical (219 × 136 mm). Es troba ubicat en el Herders Welt- und Wirtschaftsatlas de 1932, l’atles «mundial i econòmic» publicat a Friburg de Brisgòvia per l’editorial Herder. En el mapa «Europa, Völker II», adjacent, la ciutat de l’Alguer hi portava afegit l’etnònim abreujat Katalon.
Fins i tot en atles històrics ben famosos podia trobar-se l’opció no segregacionista de l’arxipèlag balear: en el mapa que mostra les fronteres d’Europa en atenció als pobles i les llengües existents, «Europa nach Voelker und Sprachgraenzen», que apareix incorporat en l’Historisch-Geographischer Hand-Atlas de 1846, de Karl Spruner von Merz (1803-1892); o en una altra obra de 1880 que portava el nom d’aquest autor, l’Spruner-Menke Hand-Atlas, i que constituïa la tercera edició de l’anterior (Espenhorst, 2003: 396a-406a i Goffart, 2003: 353-356 i 534-535)10 (fig. 2.7).
Fig. 2.7
Les Pitiüses dins la catalanitat etnicolingüística: detall del mapa, a escala 1: 15.000.000, «Europa nach seinen ethnographischen Verhältnissen in der Mitte des xix Jahrhunderts», («Europa segons les seues característiques etnogràfiques en la meitat del segle xix») inclòs com a planxa núm. 13 en el Hand-Atlas für die Geschichte des Mittelalters und die neueren Zeit (o, en traducció lliure, Atles manual d’història de l’edat mitjana i de les edats moderna i contemporània), una obra editada a nom de Karl von Spruner i Theodor Menke (1819-1892), i publicada a Gotha per Justus Perthes el 1880.
Pulsuz fraqment bitdi.
