Kitabı oxu: «La mort i la primavera»

III

La flor blanca era igual que la flor vermella: només eren diferents pel color. Tenien cinc fulles petites i cinc fulles més grosses sota de les petites: del cor els naixia un manyoc de fils grocs acabats amb un plateret. Eren flors de tot l’any. Quan una es pansia de seguida en sortia una de nova de dintre de la que havia mort: la morta estirava la viva, estiu i hivern, sense parar. De flors d’aquella mena en tot el poble només hi havia les de la meva marastra. No sabíem d’on les havia tretes. El dia que va entrar a casa va posar els dos testos damunt de la taula. El meu pare li duia el farcell de la roba, i el farcell i els dos testos era tot el que tenia.

La primera nit que vam estar sols em vaig asseure a terra al costat de la seva porta; estava sola allà dintre i em semblava que la sentia dormir. Vaig pensar que potser estava destapada, com jo de vegades, que la roba em relliscava del llit sense adonar-me’n i no tenia esma de llevar-me per posar-la bé altra vegada. I tot pensant això em vaig adormir. Em va despertar sentir que em miraven. Tenia dos ulls davant de la meva cara, dos ullets de conill, de llebreta, petits i rodons, com si fos l’ombra que brillés. Quan es va adonar que la mirava es va apartar i se’n va anar cap al seu racó. El racó on anava sempre els dies que el meu pare la renyava.

I s’hi hauria quedat si no li hagués dit que segués a taula amb mi. Va venir i es va asseure i li vaig dir que anava molt escabellada i va riure i quan va riure semblava tan petita... Aleshores la vaig pentinar. Li vaig fer quatre trenes: dues al davant i dues al darrera, com els quatre punts del món. I li vaig lligar un cordill a la cintura i el vestit de seguida se li va escurçar i no ensopegava tant amb l’acabament. Quan va estar ben endreçada vam sortir a l’eixida i vam collir flors de glicina per fer collarets; després ens vam estirar plans a terra per mirar les arrels que sortien de dintre i aixecaven la casa. Vam descalçar la més grossa i com més endintre de la terra més blanca, blanca com un cuc que hi tenia arrapat.

Jo m’hauria passat tot el dia amb ella però a mig dematí em va dir que me n’anés que tenia feina i mentre m’ho deia s’anava desfent les trenes i s’anava espolsant els cabells que li van tornar a caure més avall del cordill que li havia lligat a la cintura. Me’n vaig anar i quan vaig ser un tros lluny em vaig girar: tenia la finestra oberta i havia posat el test amb la flor blanca a l’ampit i el regava. La cortina va voleiar. Quan era petit la meva mare la despenjava per rentar-la, jo l’olorava d’amagat i feia pudor de pols; quan l’havia rentada feia olor de sabó.

Aquella tarda vaig saber que el meu pare no era el meu pare. Jo estrenyia fort amb els dits la boleta de resina que duia a la butxaca mentre el ferrer em deia que el meu pare era ell, i que s’hauria de cuidar de mi. Em va dir que només calia mirar-me la cara, sobretot de la boca enlaire. I deia que el meu pare era ell i que per això sempre m’havia agradat anar a fer-li companyia, com a la meva mare, que no podia passar sense aturar-se a mirar les espurnes i escoltar els xiscles del ferro a dintre de l’aigua. Em va ensenyar un racó de la fornal, on hi havia ferros vells i cadenes rovellades i em va dir que m’havien fet allí. Li vaig mirar les cames tortes i quan se’n va adonar em va dir que hi havia una mica de tothom... i va riure i tenia les dents plenes de saliva.

Perquè la meva mare quan jo era petit era com les abelles: d’una banda a l’altra... a la cuina, als prats, al riu... amb una trena negra com la nit i les dents de color d’ametlla amarga. I quan alçava els braços i estenia la roba al bat del sol semblava que s’alcés la llum del dematí. Esguerrava la nit als nuvis, perquè totes les dones de la seva banda ho havien fet. Com ombres que tinguessin veu. La veu li venia de totes aquelles ombres que cridaven i cridaven amb la boca d’ella, sense parar en tota la nit, sota la finestra dels nuvis. I, després, la meva mare es va tornar lletja. Tenia els ulls tristos i la trena ja no li brillava. Ni les galtes. Ni el braç rodó. I el colze ja no era bonic ni semblava de mel.

IV

Aquell estiu es va assecar la Font de la Jonquilla; els vells de l’escorxador en parlaven a la plaça i deien que no havia passat mai. El riu arrossegava només la meitat de la seva aigua. Més enllà del colze, passat el cementiri dels arbres, es veia, a trossos, la sorra del fons. L’aigua baixava de color de terra. Els cavalls s’hi ficaven, i, molts, s’hi passaven el dia rebolcant-se. La gent tenia por que el poble s’enfonsés; deien que era pitjor aquella sequedat que l’empenta de l’aigua a la fosa de les neus quan es ficava sota del poble desesperada. Tot semblava cremat: l’herba, l’heura i les glicines. Les eixides eren plenes d’abelles mortes. Hi havia serps pels racons; venien de les Pedres Baixes, amb l’esquena grisa i el sota blanc i s’entaforaven on podien. Se’n va adonar una dona que criava perquè una matinada se’n va trobar una d’enganxada a cada pit. Les mataven a cops de canya i a cops de pedra. Les Muntanyes Morades semblaven a tocar i això que eren molt lluny, grises a l’hivern i blaves a la primavera perquè canviaven de color i no se sabia de quin color eren; tan diferents de la Maraldina d’un verd fosc tot l’any que a la florida de les brugueres es clapava d’un morat tirant a rosa. Tota la terra plana, des del riu fins a les Pedres Baixes, es clivellava i les clivelles s’eixamplaven a poc a poc i feien un dibuix com el de les ales de les papallones, sense color. I la nit ofegava: l’ombra calenta se’t posava damunt del pit i semblava que volgués esclafar-te’l. I jo havia vist caure estrelles més enllà de la Maraldina i més enllà del bosc dels morts.

Una nit, potser la més clara de totes, amb el cel tibant i la lluna baixa, vaig sentir obrir la porta del carrer. Des de la finestra vaig veure la meva marastra que se n’anava carrer enllà. Vaig baixar i vaig començar a seguir-la d’un tros lluny. Les portes estaven tancades, hi havia alguna finestra oberta i sota dels peus els palets de l’empedrat eren calents. Ficat endins en una finestra em va semblar que algú em mirava. Em va fer més angúnia que l’angúnia que em feien els adormits. No es movia ni una fulla i quan vaig sortir fora poble la terra encara era més calenta que l’empedrat del carrer. La meva marastra caminava d’una manera estranya. A l’últim em vaig adonar que posava els peus de clivella a clivella i vaig tenir por que tot d’una no quedés caçada en una clivella com una guineu en una trampa. Es va aturar i jo també. Em va semblar que érem molt petits perquè tot era molt gran i molt mort... eren les cames el que ens acostava als altres i sense les cames tot viuria més separat i vaig pensar això de les cames perquè se m’hi va fer la por. La meva marastra es va posar a caminar i anava cap al Pont de Fusta i quan hi va entrar va semblar-me que m’havia vist i m’agradava acostar-m’hi. Estava dreta al mig del pont i de pensar que m’esperava em van començar a suar les mans i me les vaig fregar pels costats i tot acostant-m’hi pensava coses que ja havia pensat altres vegades: que les persones estan tancades i es van obrint quan ens hi acostem. I d’esma vaig obrir la boca ben badada per donar-me i la vaig tancar a poc a poc perquè una boca oberta em feia venir por. I no sabia què volia. Al mig del pont em vaig aturar i em vaig abocar a mirar l’aigua, sense pensar, només escoltant. Ella també es va abocar a la barana i vam estar una estona mirant l’aigua que baixava quieta. D’aquella aigua escassa pujava pudor de peix fet malbé. I amb la pudor de peix s’hi va barrejar un llampec, que era una estrella que va caure, i la veu d’ella; i em va dir que havia sortit del poble perquè s’estimava més la calor ampla que la calor estreta entre parets i entre cases. Em va preguntar si m’agradava més el dia o la nit... em van tornar a suar les mans i vaig fregar els palmells pel tronc de fusta que feia de barana i era raspós, i li vaig dir que no ho sabia però que quan era molt petit, tot i que la nit em feia por, m’agradava més que no pas el dia perquè amb la claror les coses es veien massa i n’hi havia de massa lletges i aleshores li vaig dir que havia sortit perquè l’havia vista marxar i l’havia seguida i que un home m’havia mirat des de dins d’una finestra i m’havia fet por... em va dir que la por no era res... que si m’havia fixat que hi havia dues pors: una de debò i una por de mentida. Ella, havia tingut una por de debò: la por de les mans perquè les mans agafen. I la por de mentida era la meva por de l’home que m’havia mirat des de la finestra perquè des de dintre no em podia fer cap mal... es va treure una pedra de la butxaca i la va tirar al riu. Li vaig preguntar si ella també sentia aquella mena de pudor que venia de l’aigua i va dir que no sentia res i que un dia aniríem al Pont del Pescador perquè el que li agradava més del poble eren els ponts. Li vaig dir que el Pont del Pescador, al temps de la pesca, es bevia tanta sang de peix que només de pensar-hi em venia angúnia, que el meu pare, moltes vegades, mentre molta gent anava a mirar el pres, se m’enduia amb ell a pescar. Li vaig dir que tot ho trobava estrany... els dos rengles d’homes, un a cada barana de pont. I quan pescaven un peix tiraven la canya enlaire de pressa i desenganxaven el peix i el rebotien per terra. De vegades el peix quedava estabornit, de vegades saltava i tornava a caure al riu. Perquè no saltés li aixafaven el cap si podien amb el taló, a poc a poc, i així la sang s’escampava per les ganyes i no esquitxava. I quan el peix era mort el meu pare me’l feia tirar a l’aigua. Tornava a casa al costat del meu pare, amb les mans obertes, sense saber què fer-ne, perquè hi tenia escates enganxades. Ella em va dir que no havia entès mai per què pescaven peixos, hores i hores encastats a la barana del pont, per llençar-los al riu quan eren morts. I mentre deia això vam tornar a caminar i vam callar una estona: fins a l’acabament del pont. Vam córrer tot el camí de baixada i quan vam arribar a la forca dels dos camins, el que anava al bosc dels morts i el que anava a la Maraldina, em va dir que hi volia pujar i que baixaríem a la cova, però que, abans de pujar, volia anar al cementiri del peu de les brugueres, al dels enterrats sense ànima: dels que morien sols o de desgràcia. Li vaig dir que no volia baixar a la cova, que l’acompanyaria només fins al cementiri del peu de la Maraldina i prou. Em va agafar la mà i vam arribar fins al primer matoll de bruguera. M’estirava perquè anés amb ella i vaig fer força per quedar-me i aleshores em va deixar anar la mà i sense dir res va començar a pujar. Vaig cridar-la, vaig dir-li que no havíem anat al cementiri dels enterrats a terra i es va girar i encara era a prop i a la claror de la lluna tenia la cara blanca com una arrel, i va dir que ja hi aniríem un altre dia, que volia baixar al pou perquè era fresc.

Vaig començar a pujar. El camí feia tortes entre mates altes i semblava un camí sense acabament. Veia l’ombra de la meva marastra de vegades mig tapada per brugueres. S’agafava als branquillons per no caure i quedava un moment aturada i tot d’una se’m va fondre. Em vaig girar a mirar: a baix es veia el riu lluent que partia dues fosques. Més alta que tot es veia la torre de l’escorxador, i la cara que donava a la lluna, allà on hi havia la rodona del rellotge, brillava. Es veia la taca més clara dels estables i dues o tres finestres amb llum. I la casa del senyor retallada contra la nit. El vent duia pols. I em va venir por, del poble tan quiet allà baix amb les cases plenes d’adormits. Em vaig girar de pressa de cara a la muntanya i vaig tornar a veure l’ombra de la meva marastra en una clariana de camí i vaig veure que em mirava i em vaig estirar a terra perquè no em veiés. Se’m va ficar pols als ulls i a la boca. Quan em vaig alçar, les brugueres gemegaven; caminava i sentia els adormits que feien pes, que feien sot. Em va tornar la por a les cames, la por de les nits, quan tornava a veure l’arbre del meu pare, i quan aquesta por se’m ficava a dintre tenia ganes de llevar-me però no podia. Era la por que em feia trobar sempre corrent entre l’arbre del meu pare i la casa del ferrer...

El vent em cansava, vaig mirar amunt i vaig veure la meva marastra al peu de l’arbre mort. Li vaig preguntar què feia quan hi vaig ser a tocar; estava abraçada a la soca, amb la galta contra la soca i em va dir que pensava coses, coses del meu pare i d’ella i de la lluna que va dir que ens mirava. Va estirar el braç i em va passar un dit per la cella tres vegades. Em van venir ganes d’abraçar-me a la soca i a l’últim m’hi vaig abraçar i també hi vaig posar la galta, però vaig posar els braços més amunt que no pas els d’ella i la galta més amunt que no pas la seva i no ens vam tocar.

Es va desabraçar i em va fer desabraçar i va tornar a dir que volia baixar al pou i vam anar una mica avall i ens vam aturar quan ran de peus hi teníem l’entrada de la cova. L’entrada del pou feia pendent, molt fort, però hi havia roques que feien graó i agafat a la corda si hagués estat de dia no hauria costat de baixar. Sortia una alenada de frescor humida. Em va fer baixar el primer gairebé empenyent-me i tot i que posava els peus de pedra a pedra em sentia les cames mig mortes i a dintre cada vegada s’anava fent més fosc. Quan vaig arribar a baix em vaig quedar encarcarat i amb ganes de plorar i sentia que no podria sortir mai més d’allà dintre: que hi moriria ofegat perquè l’entrada es taparia o perquè la corda es trencaria... Ella baixava a poc a poc i tapava la mica de cel que es veia. Em va empènyer endintre i em va tornar a agafar la mà i em va dir que ella la primera vegada havia tingut por però que l’havia matada perquè la por és dolenta. Que el cor li volia fugir. Em va fer seure i es va asseure vora meu. Volia saber on era i vaig fer voltar un braç de dreta a esquerra i no vaig tocar res. Em vaig anar tirant enrera a recules assegut fins que amb l’esquena vaig tocar la paret. Amb el braç estès vaig buscar la meva marastra i tot d’una vaig fer un crit que em va ressonar a les orelles com si un altre l’hagués fet perquè ella em va clavar les dents en el tou de la mà. La vaig apartar i amb l’altra vaig trobar una pila de pols; era fresca i vaig enfonsar-hi la mà que em feia mal. M’avesava a la fosca però no es veia res, només una mica de claror morta que baixava del pou i aviat ni aquesta claror no va entrar perquè la lluna devia haver anat girant. Em fugia la por de dintre i se m’hi feia un repòs i amb el cap contra la paret tancava els ulls. Aleshores ella va començar a enraonar. Em va dir, amb una veu prima, que el seu pare havia mort quan passava sota del poble i que mai ningú no l’havia vist sortir. I la seva mare, cada dia, a l’hora en què el seu home havia mort, sortia a l’eixida i dreta, agafant-se el cap amb les mans, es gronxava d’una banda a l’altra, d’una banda a l’altra... em va dir que la seva mare, el dia abans de penjar-se, s’havia clavat una estella al peu, i que no se l’havia poguda treure i que amb prou feines si podia caminar. S’havia penjat a la nit passant una corda en l’entreforc de la glicina i ella, l’endemà al matí, la primera cosa que havia vist quan havia sortit a l’eixida havia estat els peus de la seva mare estirats avall, però que no havia tingut gens de por perquè encara no sabia què era un penjat ni sabia que, d’aquella manera que s’havia posat, la seva mare fos morta. I amb dos dits fent tenalleta li havia pogut treure l’estella del peu... Em va dir que no sabia ben bé on l’havien enterrada tot i que estava segura que l’havien enterrada on enterraven els morts sense ànima, al peu de la Maraldina i sense senyal a sobre, i per això quan s’acostava a la Maraldina sempre tenia por de trepitjar-la. Va dir que tot el temps que havia anat pels carrers del poble si no hagués estat per la gana estava molt bé... tot i que amb prou feines se’n recordava. I va dir que quan els vells de l’escorxador l’havien recollida, de seguida li havien donat molta sang per beure i que per això era tan forta... i va dir que un dia d’hivern que feia sol havia començat a seguir el meu pare perquè l’ombra que feia el meu pare era calenta... em va dir que tenia fred als peus, que si els hi volgués escalfar... i no sé de quina mena de manera es va asseure que em va posar els peus a la falda i els hi vaig agafar. Els tenia gelats, i agafant-li els peus així, devia adormir-me...

V

Quan tornàvem em va dir que no volia entrar al poble perquè els homes sense cara escombraven els carrers aprofitant l’última fosca que encara s’hi arrossegava i li feien por. I vam anar cap a les Pedres Altes a través dels camps amb la terra esberlada i morta de set. Ens vam asseure damunt del rellotge de sol. Era una pedra rodona i plana, de color de llot sec, tota tacada de pics negres. El ferrer m’havia explicat que el rellotge de sol abans estava al mig de la plaça i que ell hi havia marcat les hores i havia fet el pal del mig que les assenyalava. I que al cap d’un any havien robat el pal i a tots tant se’ls en va donar perquè no tenien ganes de saber a quin temps del dia vivien. Asseguts vèiem els canyissars i uns quants ocells que volaven baixos per damunt de l’aigua. Va sortir el sol i el miràvem com sortia amb els ulls ben oberts encara que tinguéssim ganes de tancar-los: era una bola de foc amb esquitxos de flames tot al voltant i tot bullia. Quan vam tancar els ulls al davant hi teníem una taca negra que tremolava. Es van començar a sentir els cops de mall a l’enclusa. Ella es va aixecar i es va posar al bell mig de la pedra i amb els peus ben junts tapava el forat on hi havia hagut el pal de ferro i va dir que faria el temps i estava quieta i una banda de la seva ombra queia entre dues hores i anava relliscant a poc a poc i al cap d’una estona, quan els homes sortien del poble i anaven cap als estables i els vells cap a l’escorxador, la seva ombra es va posar damunt d’una hora fins que va anar corrent i es va tornar a posar entre dues hores. Li vaig preguntar si sabia què era el temps i va dir, el temps sóc jo, i va dir, i tu; em va fer aixecar i em va fer posar al seu costat i la vaig agafar per l’espatlla i ella em va agafar per la cintura. El sol feia sortir un fum com una boira seca pels vessants de la Maraldina i pels de la muntanya del senyor. I mentre érem el temps, de dintre meu es va alçar una força estranya, com si m’acabessin de fer de ferro per dintre, com si la meva mare, darrera de la fornal, m’hagués fet de ferro barrejant-se amb el ferrer. I per primera vegada vaig sentir què era la força d’un noi quan es va desfent de ser una criatura. Ella em mirava. Li vaig agafar la mà i la vaig fer baixar de la pedra i em va deixar anar la mà. Me’n vaig anar cap als estables i ella se’n va anar cap al poble. Em vaig girar a mirar-la i ella també s’havia girat.

No sé d’on van sortir quatre o cinc criatures, despullades, amb les cames primes i el ventre gros. Cridaven, va amb la lletja, va amb la lletja, i saltaven com cabrits. El més grandet em va tirar una pedra i tots els altres s’hi van posar. I aleshores de darrera d’uns matolls se’n van aixecar cinc o sis més i em van començar a empaitar a cops de pedra. No podia tornar-m’hi perquè eren masses i perquè tenia por si els tirava pedres d’ensopegar-los de ple. I vaig arrencar a córrer i això els va encegar i corrien darrera meu cremats de sol i secs. Vaig agafar el camí de la Maraldina per cansar-los i corrien darrera meu com si fossin volves i encara cridaven, va amb la lletja, va amb la lletja... Tot d’una una pedra em va petar en el tou del braç i em va començar a sortir sang. Matem-lo, matem-lo... i corrien i jo els havia avançat una mica. N’hi havia dos que jo havia tret dels armaris de la cuina. Vaig arribar al cementiri dels morts sense ciment. I es van aturar. Els vaig mirar i de lluny els veia les cares espantades. Una estona van callar i no van tirar més pedres i el més grandet, amb el cap enlaire, dret com un bastó, de tant en tant tirava el braç endavant, amb la mà oberta, i cridava, amb els morts, amb els morts... i tots van cridar, amb els morts... i quan se n’anaven giraven el cap i anaven cridant, amb els morts...

A la nit vam tornar a la cova. Ja vam sortir de casa junts. I vam dormir-hi. Vam fer un clot a la pols i en el nostre llit de pols vermella la son venia dolça damunt de la pell tan fina que tapa els ulls. El braç em feia mal. La sang s’havia fet crosta. Quan va entrar una mica de llum de dia vam fer dos llits com dos bressols, l’un ben al costat de l’altre per poder dormir agafats de la mà. I vam fer una pila de pols i figurava una taula i piles de pols que figuraven cadires i piletes de pols que figuraven tupins i perols i xicres i plates rodones.

Anàvem a la cova cada nit. Així que ens despertàvem ella m’explicava el que havia vist mentre dormia i una nit havia vist que un dit se li havia tornat eruga i de la punta naixia una papallona vermella i així que havia nascut s’havia mort. Una altra nit havia vist les abelles que feien una corona damunt del cap dels cavalls, i els cavalls vivien amb una corona d’abelles, i després les abelles havien fet una corona damunt el cap dels vells i, quan els vells mataven els cavalls, cavalls i vells anaven amb corones d’abelles. I una altra nit havia vist una pila d’ulls de cavall i venien els endolats i els agafaven amb el bec i se’ls enduien volant molt alt i quan ja no podien anar més enlaire deixaven anar els ulls de cavall damunt del riu i l’aigua se’ls enduia i passaven pels rentadors i les dones deien, mireu, baixen coses lluents... i deien que el pres les tirava. I després em va explicar per què hi havia bombolles de sabó que es feien de vidre: les que pujaven a poc a poc i tremolant es trencaven... i les que pujaven rectes, no.

I a dintre del pou vam trobar un altre pou. El va trobar ella. Va dir que sentia passar aigua sota seu i em va dir que escoltés. No respiràvem. Se sentia passar aigua com quan era al llit i sentia passar el riu. Ens vam aixecar i no se sentia res. Només se sentia si estàvem ajaguts. I ella, amb la mà, anava resseguint la paret de la cova a poc a poc, estirada a terra, i va trobar un forat en un recolze, molt lluny d’on recollíem la pols vermella. Per aquest forat hi passava justa. Es va anar arrossegant per dintre i va tornar a sortir al cap de molta estona, a recules. I va dir que havia trobat un pou que feia claror i a dins hi passava aigua. L’endemà amb una pala vaig fer el forat més gros i una mica cada dia el vaig anar eixamplant fins que tots dos junts vam anar a mirar el pou i a escoltar l’aigua.

I vam començar a tirar pols vermella a dintre d’aquell altre pou que havíem descobert. Vam anar a mirar el riu perquè no sabíem aquella aigua que passava tan endintre d’on venia ni on anava. I miràvem l’aigua del riu per si sortia un fil d’aigua tenyida de color de rosa. Però l’aigua del segon pou vivia a dintre de la fosca i la pols vermella que hi tiràvem qui sap on anava a parar. La hi vam tirar gairebé tota; la que havíem apilat fent el forat ample, i la que queia a poc a poc de les parets de la cova d’un any a l’altre i que era la que servia per pintar el poble.

A les tardes no jugàvem. Ella es quedava a casa i posava el test amb la flor a l’ampit de la finestra. I quan encara durava la calor però menys enverinada, la vaig dur al bosc dels morts. I vam passar una estona anant d’un arbre a l’altre i llegint tots els noms de les argolles. I vam trobar una tanca baixa feta de branques amb espines, i els arbres de dintre eren molt vells i a totes les plaques hi havia, damunt del nom, un ocell amb una abella a punt de ficar-se-li a dintre del bec obert. I vam fer piles de fulles mortes. D’aquelles que venien de l’altra primavera, despullades, només venes i nervis, i que el vent havia deixat.

VI

A la tardor vam tornar a dormir a dintre de la casa i jo al peu de la seva porta. I si trigava a adormir-me em naixia, al mig d’un núvol que sempre vivia dintre meu, el mal de la nit, de l’estiu que s’havia acabat, dels endolats que havien fugit, de les abelles que havien passejat tanta mel enlaire... del temps que s’havia endut la llargada de la claror i l’herba verda.

Una tarda, tornant dels estables amb una colla, ja vam sentir els crits. Havia caigut un home que picava l’heura amb una canya. Havia caigut al mig d’una eixida, bocaterrosa, amb un braç estirat, i amb la caiguda havia fet malbé l’enteixinat de glicina. Cridaven perquè ja era mort. I quan encara cridaven va arribar el senyor amb una mena de cotxe arrossegat per dos cavalls grisos. A cada banda del cotxe hi havia un fanal amb els vidres vermells. El cotxer, gros i vell, va obrir la portella del cotxe i va ajudar el senyor a sortir de dintre. Mai no l’havia vist de tan a la vora. Tenia les cames girades i li costava molt de caminar. Li venia del néixer perquè va sortir malament i la dona que el feia néixer li va agafar els peus per estirar-lo, i els hi va cargolar. I el van deixar així: amb els ossos mal posats per tota la vida...

Entre dos homes van agafar el qui havia caigut i el van ficar a dintre del cotxe. Tots rondinaven perquè l’ànima de l’home mort ja havia fugit. El senyor els calmava, els deia que no s’amoïnessin, que no era ben mort, que encara tenia l’ànima a dintre de la boca. El senyor parlava a poc a poc i baix i mentre parlava mirava sense tancar els ulls. Alguns se’l van creure perquè tenien ganes de creure-se’l, i d’altres, no. Un va dir que el millor de tot seria arrencar l’heura i així no l’haurien de picar mai més. Uns quants van dir que si arrencaven l’heura el poble estaria perdut perquè l’heura feia fresca a l’estiu, que es menjava els raigs més forts del sol i que la roca pelada no se’ls podria menjar i que encara els rebotria contra el poble i que, de tanta calor, tot semblaria la fornal del ferrer. El senyor els anava dient que no s’amoïnessin, i, abans de ficar-se al cotxe, on ja tenia l’home mort plegat en el seient, em va mirar una bona estona. El cotxer va tancar la portella amb un cop molt sec, el cotxe se’n va anar gronxat damunt de les pedres rodones tot ell a punt d’esbadellar-se. I les dones embarassades, quan el senyor havia baixat del cotxe, s’havien tret les benes dels ulls per poder mirar-lo, i els seus homes, quan se’n van adonar, els van girar la cara a bufetades: del dret i del revés, del revés i del dret. Venta que venta.

Molt de temps van parlar de l’home que havia caigut. Aplomat, deien. I la canya li havia fugit de la mà i havia caigut sola i més a poc a poc i s’havia quedat enganxada en l’heura. En van parlar fins que va venir la primera tempesta. Els cavalls renillaven i espolsaven el cap, amb els ulls encantats com si els tinguessin enganxats en una fusta. El riu baixava cobert de fulles de la muntanya morada i de branques mortes. Amb la meva marastra l’anàvem a mirar. I va venir la neu de pols d’estrella i l’aigua del riu es gelava a les vores. Trepitjàvem neu; i quan era glaçada grinyolava. Fèiem muntanyes de neu. Una vegada vam fer una soca molt gruixuda i la vam foradar i pels forats que la travessaven ens miràvem com si no ens coneguéssim i rèiem i el riure passava pels forats i se’ns ficava en el cargol de les orelles i allí dins encara reia una estona fins que se n’anava a morir a dins de tot del cap. I va ser en un temps de neu que vam tornar al bosc dels morts.

Ens vam quedar aturats així que hi vam entrar perquè no l’havíem vist mai nevat. Havíem entrat per on entraven quan anaven a enterrar i estàvem drets i agafats de les mans al peu de la destral i de la forca. Els arbres eren blancs de dalt a baix. Tota la soca era una crosta de neu i de gel que un raig de sol mig mort feia de colors. I de les branques més altes penjaven branquetes de vidres, estrelles i fils de vidre, perquè la neu s’havia fet de vidre i brillava verda i blava i d’un color de rosa que feia morir els ulls de tant com els omplia. I no ens en vam anar fins que ens va semblar que érem arbres, perquè a les plantes dels peus hi sentíem créixer i néixer arrels de fred de gebre que ens anaven lligant on érem. Ens va costar de desclavar els peus i els teníem com morts. Abans de passar el pont vam mirar enrera i tot el bosc era un bosc de quietud. De tant en tant queia neu d’una branca com si la branca hagués respirat.

VII

La casa del senyor, tota grisa i amb taques d’humitat, tenia dos pams de neu a la teulada. La neu queia espessa i seguida. A entrada de fosc la treien a cops de pala i l’apilaven al mig dels carrers. Les nits de vent els batents de les finestres s’obrien i es tancaven a cops. El vent xisclava i gemegava i ho feia viure tot. Potser aquell hivern el riu s’enduria el poble... però l’hivern s’anava acabant i l’aigua del riu ja era neu desfeta.

I va venir el temps d’anar a buscar la pols vermella. El vent de la Maraldina no és com l’altre vent. No era un vent que anava i venia, era un vent de sempre, un vent cansat i enrabiat d’haver de córrer sense parar amunt i avall de les mates de bruguera. Mentre pujaven el vent arrencava matolls i els deixava una estona enlaire i semblaven taques de la llum. Així que els primers homes van baixar a la cova ja van començar els crits. No hi havia pols, gairebé. I un home va dir que no servia de res cridar. Que només servia per donar alegria a les ànimes. I l’home que tenia al costat li va dir que les ànimes no hi tenien cap culpa, si és que hi havia ànimes, que el que passava era que la pols, aquell any, per la gran calor que havia fet a l’estiu, no havia caigut sola de les parets de la cova. I l’home que havia dit que no servia de res cridar els va dir que callessin, que no sabien el que deien, que les ànimes de tots els enterrats sense nom reien de veure que ells cridaven i que ell les sentia riure.

L’endemà van tornar a la cova amb aixades i pales i feien caure la pols de les parets i del sostre. A dintre de la cova no es podia respirar. Tots sortíem vermells de dintre del pou: com la ràbia. Però el poble s’havia de pintar. Vist de lluny i despintat, era un tou de cases a punt de caure, pobres i brutes, presoneres de les glicines encara seques. I al tercer dia d’anar a la cova, quan vaig entrar al menjador de casa vaig trobar la meva marastra asseguda damunt de la taula amb el cap tot tirat enrera. Voltada de pinzells es passava un pinzell pel coll, a poc a poc, com si pintés una paret sense pintura. Així que em va veure va parar i va dir, anem a llençar-los al riu, ara que és fosc. I vam embolicar els pinzells amb una saca i els vam anar a llençar. Els tiràvem tan lluny com podíem i vam haver de marxar corrent perquè ens havíem entretingut mirant l’aigua negra i ja començaven a sortir els homes sense cara que a ella li feien tanta por. I l’endemà vam anar a buscar més pinzells. Els guardaven en un cobert de la plaça i no vam parar fins que no n’hi va quedar ni un. I l’últim dia i perquè era d’hora vam anar a seure al rellotge de sol i des d’allí sentíem el vent i ella va dir que no era el vent el que sentíem, sinó la pena dels morts.

Quan les glicines treien els primers brots i l’herba brotava fresca, vam anar al bosc per la banda del riu. Per passar ella se’m va agafar a la cintura i la duia així, darrera meu, com una fulla de lliri arrossegant. Teníem set i bevíem aigua a glops i tota l’aigua del riu se’ns volia ficar a dintre. Vam deixar enrera les roses de gos i els planters. Ens vam asseure al peu de l’arbre del ferrer. I tot d’una em vaig alçar i amb l’ungla vaig marcar una creu a la soca. Ens vam mirar i vam riure. I ella va agafar la placa i la va tenir una bona estona a dintre de la mà i després va escopir-hi per fer-la més negra. I jo vaig treure l’argolla i la vaig posar a un altre arbre. I ella reia i estrenyia les dents, tan petites, les unes contra les altres. Ens vam aixecar i vam començar a mirar els arbres; n’hi havia de molt vells, amb la soca plena de grops. Vam arrencar a córrer. Corríem pel bosc com fulles empaitades i ens vam perdre; la vaig cridar amb un xiulet que em vaig empescar i que ella de seguida va aprendre. I un d’aquells xiulets va fer sortir una serp lluent i negra de sota d’una pedra i li vaig tirar la pedra d’on havia sortit al damunt i la vaig matar.

Tot caminava cap a l’estiu, cap als verds que s’enfonsaven bosc endins. I canviàvem les argolles dels arbres. Hi havia esteses d’arbres sense argolla i arbres amb tres i quatre argolles. Vam saltar la tanca d’esbarzers i vam mirar les plaques amb l’ocell i l’abella. Aquells arbres eren els més vells de tots i la soca se’ls esberlava. Quan vam treure l’argolla del més alt, que tenia moltes branques mortes, va caure a terra tot de pols de molsa rovellada i es va fer un forat llarg i per aquell forat va mig sortir un os. El vaig estirar i en van caure d’altres i ella els va anar escampant. I a tots els arbres voltats amb la tanca d’esbarzers, quan els treia l’argolla es foradaven i es buidaven d’ossos grocs. I vaig fer els forats més amples i vaig anar traient els caps, que era l’os que no podia sortir sol. I en fèiem una pila: els uns damunt dels altres i el buit dels ulls, perquè no ens mirés, l’omplíem d’herbes. Els ossets dels peus i els ossets de les mans ens servien molt per jugar. Els tiràvem enlaire i els entomàvem i si algun queia a terra el qui l’havia deixat caure havia perdut. Teníem un racó del bosc, molt amagat i ple d’olor de molsa, amb una pedra que feia cassola i a dintre hi vam ficar molts ossets dels peus i de les mans. I si no teníem gaires ganes de jugar, anàvem a la pedra i només els remenàvem i els deixàvem caure d’una mica enlaire per poder sentir el sorollet que feien quan es tocaven.

Un dia vaig voler obrir un arbre a cops de destral i ella em mirava amb els ulls rodons i una mà davant de la boca. El palmell de la mà dreta em coïa però ella em mirava i no vaig queixar-me i gairebé no vaig adonar-me del mal. La soca semblava de goma i el mort que hi havia a dintre encara tenia pell enganxada en els ossos, grisa com la casa del senyor. I per entremig de les costelles s’hi bellugaven quatre serps com aquella que havia sortit amb el xiulet, però més petites.

Quan va fer més calor tot es va omplir de papallones. I de vegades tiràvem un os contra les fulles i totes les papallones volaven i s’escampaven... Ens vam estirar a terra a mirar-les i em vaig adormir... fins que vaig sentir que em miraven. Estava agenollada al meu davant amb la destral a la mà. Se’n va anar a poc a poc cap a un arbre i de tant en tant girava el cap per veure si la seguia. I vaig seguir-la i es va aturar davant de l’arbre i em va dir que l’obrís i em va acostar la destral... Un raig de sol entre fulles li queia damunt dels cabells i els hi feia de colors; i a dintre d’aquell blanc dels ulls hi havia miques d’esquitx lluent com d’aigua. Obre. M’acostava la destral i jo no l’agafava. Només la mirava a ella i la veia, tan a la vora que la tenia, una mica enrera i lluny: a l’eixida fent bombolles de sabó, enfilant flors de glicina amb fil i agulla, asseguda damunt de la taula amb una canya a la mà... al mig de la finestra amb la cortina verda... Obre. I jo no deia res i no em movia. I tot d’una va deixar caure la destral i em va començar a voltar com esperitada, obre, obre, obre... i tornava a donar-me la destral. I jo no vaig agafar-la. Se’n va anar a jugar amb les argolles. I jo em vaig quedar davant d’aquell arbre, mirant la destral a terra.

I jo no m’havia mogut. Descalça i petita, amb els peus negres, va tornar per l’herba ajaguda dels camins estrets que havíem ajagut nosaltres de tant passar-hi. Venia i duia un os rodó a la mà i tot venint el tirava enlaire i el tomava... I vam jugar a tenir por. Ja vénen, deia. I corríem d’una banda a l’altra amb el cor ple de sang espantada perquè no sabíem qui venia ni d’on venia, ni si eren molts els qui venien o només un de sol i que només venia en la por que ens havia fet la nostra veu. Ja vénen... ja vénen... Les soques dels arbres ens tapaven. Estàvem quiets una estona i tot d’una trèiem el cap per un costat de la soca i ens tornàvem a amagar de pressa com si cadascun de nosaltres fos, per a l’altre, aquell que venia i que no sabíem qui era i que no acabava d’arribar mai. I sortíem de darrera de la soca i escoltàvem i no se sentia res: només el respir de la llum i de la terra i de l’aire que vivia alt.

Va tornar a agafar la destral i va tornar a donar-me-la. L’agafava pel tall i me la donava pel mànec. Obre... I em mirava a dins dels ulls sense parar i vaig agafar la destral i vaig començar a obrir, de dalt a baix i de banda a banda, l’arbre del meu pare. Era tou. Els arbres que costaven tant d’obrir quan tenien el mort a dintre semblaven de goma. I quan vaig tenir la creu oberta em va dir, estira... i vaig estirar amb tota la meva força i ella va ajudar-me. I tot va seguir endavant, escorça i carn podrida. I una mena d’aigua barrejada: la rosada negra del cos. A l’alçada dels ulls hi teníem el cor desfet mig lligat al pit per quatre venes i més amunt la boca plena de ciment de color de rosa; i una bola de ciment de dins de tot, tenia una clapa molla de ciment de color de rosa més fort. Els genolls pelats, amb l’os torçat, es doblegaven. I la cara allà dalt, fruita madura, amb l’os pelat del front, semblava que rigués. Però els ulls no hi eren: el suc de l’arbre els havia cremats... Vaig arrencar a córrer. La vaig sentir que es quedava parada i tot d’una la vaig sentir riure... Vaig passar el riu i no vaig aturar-me fins que vaig arribar a casa... I quan hi vaig entrar ella ja estava enfilada damunt de la taula i amb un dit anava buidant bola de greix.

Vaig somiar que el meu pare em cremava amb l’alè.

VIII

Va morir una dona que havia tingut una criatura i quan la van anar a enterrar es van trobar amb el bosc desfet. Feia una tarda dolenta. No es movia ni una fulla. I el cel era de color de sofre. El malestar que havia començat a la cova, va tornar: entre els uns i els altres. Entre els joves i els vells. Ja feia temps que els joves de la banda dels rentadors deien que s’havia de deixar morir la gent de la seva mort. I els vells de l’escorxador deien que tot havia de ser com abans. I els homes d’entre dues edats feien cas dels vells, fora d’uns quants que ningú no escoltava. Un vell va dir que el que no s’havia d’haver fet era aquella tristesa de barrejar ossos amb ossos i omplir el pou dels ulls amb herba molla. El ferrer no els escoltava i va clavar el primer cop de destral a l’arbre que s’havia d’obrir i la destral li va saltar del mànec; els va dir que en comptes de barallar-se, que anessin a buscar un tascó nou més gros i que no fos rovellat. Un vell anava remugant, deixeu-los tranquils... perquè facin mal... un noi jove va dir que el que havien de fer era viure tranquils, ells, els vius, i no pensar més en les ànimes. Que les heu vistes? I una dona es va tapar les orelles i tenia la cara blanca com la neu. Va tornar l’home que havia anat a buscar el tascó i el ferrer el va enfonsar a cops de pedra i va tornar a fer la destral forta. Van dir que abans de pintar el poble havien de treballar al bosc. Molts dies seguits hi van anar per provar de tornar cada argolla al seu arbre, cada cap de mort amb els ossos del cos... I les dones, amb agulles gruixudes i pèl de cua de cavall, van cosir les creus perquè els arbres ja no tenien resina per tancar-se.

Amb la meva marastra vam estar molts dies sense dir-nos res. Si els ulls d’ella i els meus es trobaven, giràvem el cap de pressa, com si una mà que no era enlloc ens estirés pels cabells i ens el fes girar. Jo veia l’arbre, de nit i de dia: l’escorça grisa i verda amb estries blanques, sentia l’olor, aquella olor... venia de dintre, del cor de la soca i de la carn barrejada amb la fusta viva. I sentia una veu que deia que allò no s’havia d’haver fet. I la cara blanca d’aquella dona i els ulls del meu pare buidats... que havien vist com els meus... Però aviat ella va venir a l’eixida amb les capses de plomes blanques i negres a demanar-me que la fes jugar... Va pujar a dalt de la taula i deixava anar les plomes i jo les agafava i les anava apilant cada color amb el seu color.

Ens vam començar a divertir caçant abelles. I aixafant-les. Ella agafava mel i en posava a terra: una gota. I venien les abelles a xuclar-la i les aixafàvem. De vegades, en comptes d’aixafar-les, els posava al damunt un pot trabucat i les tenia a la presó fins que morien. I de nit, la primera nit, sentia volar les que no havien quedat enganxades i topar amb les parets de llauna. Vam descobrir que, quan feia vent, les abelles agafaven una pedreta amb les potes i volaven així, amb aquest pes, perquè al vent li costés una mica de fer-les anar de qualsevol manera. I quan parava el vent deixaven anar la pedreta de seguida i ho vam descobrir perquè un dia a la meva marastra li va caure una pedreta al front d’una abella que passava volant. Les més velles anaven a buscar la llàgrima de la jonquilla a la font i moltes, de tan carregades, morien pel camí de tornada. I les més joves, amb la trompa, recollien els petits, que havien deixat damunt d’una fulla mentre treballaven, i els duien a dormir. Les abelles no sabien què passava i anaven a enterrar les mortes al voltant del rellotge de sol. De tan tristes, aquell any, en comptes de xuclar les glicines, anaven pels camps i xuclaven les flors amargues. I no tenien ni esma de ficar-se pels plecs de la roba i pel teixit dels cabells.

L’aigua de la Font de la Jonquilla s’havia de colar. Hi havia cucs petits que es vinclaven i revinclaven de pressa. I si es ficaven a dins d’una persona per poder-ne sortir foradaven els ossos i les venes i la pell. Així que sortien quedaven morts perquè no podien viure sense aigua.

IX

Quan van haver acabat la feina al bosc, va venir l’hora de pintar el poble. I no hi havia pinzells. Amb la meva marastra ens havíem amagat darrera de la casa del ferrer i des d’allí sentíem els crits. Van haver de fer pinzells a cuitacorrents i en van fer pocs i se’ls deixaven els uns als altres. El poble no va poder ser pintat tot alhora i en poc temps i quan van acabar de pintar-lo, els penjolls de les glicines ja s’havien acabat d’obrir. El dia de la festa tothom estava encaboriat: amb les ànimes, amb la pols, amb el bosc capgirat, amb les abelles que anaven perdudes pels camps perquè es devien haver dit les unes a les altres que en morien sense parar.

Les dones havien guarnit els carrers. D’una casa a l’altra, d’una banda de carrer a l’altra, havien entrelligat cordills i per fer bonic hi penjaven trossos de roba vella de colors. El ferrer va anar a dur mel al presoner i quan va tornar va dir que aviat renillaria perquè la boca ja se li començava a fer com de cavall. A mitja tarda les embarassades van començar a ballar al mig de la plaça. Algú, des d’una eixida, tirava pedres contra la paret de roca per fer caure la canya que s’havia quedat enganxada a l’heura i que ni el vent ni les pluges no havien pogut desenganxar. Es veien volar les pedres i es veia la canya. I tot d’una la canya va tremolar i va caure i un moment encara va semblar que es tornava a quedar enganxada més avall. I no. Qui havia fet caure la canya va venir a la plaça i va fer la canya a miques i en donava a qui en volia. Era jove i cremat de sol. Les embarassades van parar de ballar i es van acostar al qui donava miques de canya i es van aixecar les benes dels ulls i feien veure que volien miques de canya però només miraven els nois que tenien a la vora. I una va agafar la mà del noi que li donava el tros de canya i abans que se n’adonés ningú li va fer un petó en una ungla. I el ferrer, que estava al meu costat, em va dir que aviat tindria feina a fer matar el desig i jo encara no sabia què feien per matar el desig ni què volia dir matar el desig. I les embarassades van tornar a ballar i no veien res perquè abans de tornar a ballar els seus homes els havien estret tant la bena que la pell del front els tibava.

La meva marastra seia a l’entrada de la casa, amb una bola de greix a la falda. Tots els qui passaven li deien coses i ella menjava i no mirava ningú. Però així que havien passat els mirava i els renyava amb un dit. Les embarassades van acabar el ball i tots els homes es van arrenglerar per poder córrer davant d’ells mateixos. Corrien amb els ulls fora del cap, amb els braços endavant, amb el pit endavant. Semblava que es deslloriguessin. Però al seu davant només hi havia el seu alè. I el seguien. Dos vells molt vells ja havien preparat el tronc d’arbre buit amb els bastonets a dintre. Tots els bastonets eren tallats amb punxa a l’acabament, menys un, que, a l’acabament, hi tenia una forqueta. L’home que treia el bastonet de la forqueta era el qui havia de passar el riu. Els homes amb la cara arrencada, els sense nas, els sense orelles, es tancaven tots junts als estables per no desanimar. Qui treia el bastonet amb la forqueta s’havia de tornar valent en el moment d’agafar-lo. Valent com el sol. El tronc d’arbre buit on hi havia els bastonets estava pintat de color de rosa per dintre i per fora. Cada any el repintaven: com les cases. Homes i nois ja grans havien de passar corrent i agafar un bastonet. Quan el qui passava treia un bastonet acabat amb punxa, tothom callava. Quan el qui va passar va treure el bastonet amb la forqueta, tothom es va posar a riure i les criatures a saltar.

Qui havia tret el bastonet era un noi una mica més gran que no pas jo. Tenia la cara semblant a la cara de tots, però el nas més dret i les galtes més fines. Quan va veure l’acabament del bastonet es va tornar blanc i quan es va tornar blanc tothom va saber, abans de veure el que havia tret, que havia tret la forqueta, perquè sempre, sempre, qui treia el bastonet amb la forqueta es tornava blanc.

Uns quants homes i el ferrer el van acompanyar a la part alta del poble, allà on l’aigua del riu es llençava avall cap a la fosca. El noi es va despullar i li van donar una beguda i mentre bevia els mirava d’un a un. I nu i sol el van llençar a l’aigua perquè trigava a tirar-s’hi. Jo havia anat a mirar i la meva marastra estava al meu costat i quan el noi va caure a l’aigua ella es va treure la mica de bocí de corda de la butxaca i el va fer gronxar i un home que es va adonar de nosaltres em va clavar un cop de puny al pit i em va fer caure a terra. I se’n van anar tots corrent cap a la part baixa del poble per veure’l sortir, mentre a la plaça, tres dones, en el morter de fusta, picaven, barrejat, flors de glicina i abelles: la pomada que l’havia de curar i fer-li miques de pell damunt de la sang... El senyor des de dalt de la finestra ho veia tot. Esperava que el noi sortís dient que el poble aviat seria endut per l’aigua. I veia el noi quan entrava i quan sortia. I els homes que, si sortia desmaiat, el pescaven i el duien a la riba. Així que l’home havia sortit de l’aigua el senyor tancava la finestra...

El pit em feia mal i vaig anar cap a casa. La meva marastra em seguia. Ens vam asseure al graó de l’entrada. Vaig mirar-la i va riure i l’aigua sota del poble empenyia el noi contra les roques i l’anava esguerrant.

X

Quan el van treure de l’aigua ja era mort. I el van tornar a l’aigua. Els qui morien a l’aigua els tornaven a l’aigua. I el riu se’ls enduia i no se’n sabia mai més res. Però de nit, allà on els havien llençats, es veia una ombra. No cada nit. Ni avui ni demà ni aquesta nit ni l’altra, sinó alguna nit. Una ombra que a dintre de l’aigua tremolava amb l’aigua. I deien que l’ombra del mort tornava allà on havia nascut. Deien que morir era fondre’s amb l’ombra. I aquell estiu l’ombra del noi es va veure molt bé. I es veia que era ell perquè havia mort amb una espatlla i un braç arrencats. I a l’ombra li faltava un braç. I contra corrent, aquella ombra que només era una voluntat sense cos i sense veu, empenyia per entrar sota del poble... I mentre l’ombra empenyia el pres va renillar.

Al poble només hi havia un pres. Antigament n’hi havia hagut un altre i va viure, deien, el doble del que vivia la gent. Eren lladres. Al poble només es castigava els qui robaven. I el càstig era fer que no fossin persones. El ferrer havia fet la gàbia del pres. L’havia feta petita, a la mida d’una persona que hi pogués estar asseguda però no estirada. El primer pres havia tingut gàbia de fusta i tothom recordava que es passava el dia menjant-se les ungles fins que li sortia sang. I aleshores plorava. La gàbia de fusta s’havia podrit abans que el pres deixés de ser persona. I n’havien hagut de fer una de nova. La de ferro, deien, era per la vida. A l’hivern voltaven la gàbia de fustes perquè el pres no tingués fred. Tothom estimava el pres. Cada dia li duien menjar i aigua. El tenien més avall dels rentadors i quan les dones rentaven, les més boges li cridaven, renilla, renilla. I ell, de vegades, quan estava sol, es veu que provava de renillar però en comptes d’un renill li sortia una mena de crit com una veu estranya. Els diumenges, molta gent del poble, amb les criatures, anaven a veure el pres. Li tiraven bocins de carn gairebé arran dels barrots i ell havia d’entomar les miques de carn amb la boca. Si no els entomava els havia de collir de terra amb les dents, com un cavall quan esbrota l’herba. Quan ja no li cabia més carn a dintre i tancava la boca i els ulls, i així els esborrava a tots, l’endemà el castigaven. El ferrer l’untava amb mel, si era l’estiu, i aviat el pres era una fúria d’abelles. Abans d’untar-lo l’asseien a una galleda i el lligaven als barrots de la gàbia, amb unes cordes gruixudes, pels punys i pels turmells.

El pres era un home prim amb totes les costelles marcades; tenia els ulls enribetats de vermell com els havia tinguts la meva mare. Ningú no sabia què havia robat però tots deien que havia robat. Si era l’hivern en comptes d’untar-lo amb mel el castigaven fent-li beure aigua de la Font de la Jonquilla. Sense colar. I els cucs li sortien per la pell i així que sortien morien perquè no podien viure sense aigua. El pres quedava baldat. Es refeia molt de mica en mica i obria els ulls i no mirava. Jo l’havia vist amb les mans lligades i els turmells lligats i tenia el cap decantat cap a una banda, quiet damunt d’una espatlla i se li veia un nervi del coll molt inflat.

I aquell estiu mentre l’ombra empenyia, el pres va renillar i els cavalls van contestar-li. L’endemà tot el poble va anar a veure com el ferrer treia la gàbia. La van aixecar enlaire i la van arraconar a la muntanya del senyor. El pres, de seguida que es va sentir sense ferros al voltant va renillar amb tota la força que li quedava i va obrir els braços i les cames i es va quedar així, com si estigués lligat. Ja no és persona, va dir el ferrer. I en els punys i en els turmells hi tenia ratlles de pell més clara, com si el sol no hagués pogut travessar la corda que de vegades hi havia tingut. Dos homes el van alçar dret i quan el van deixar estar els va tornar a caure a terra i va tornar a obrir els braços i les cames. I el ferrer, girat de cara als que miraven els va tornar a dir que ja no era persona i que viuria més que no pas ells.

XI

Es va acabar un altre estiu. Com si tantes tardors mortes fossin sempre la mateixa, amb aquesta mania d’anar tornant, la tardor era allí: clavada a la paret de roca, de terra al cim, amb una onada de fulles de foc, que el primer vent que havia dut la pols de sofre, quan tornava vell i fred, arrencava. Queien pels carrers del poble, per damunt del riu que se les enduia, s’enlairaven a remolins fins a la torre del rellotge, voleiaven fins a les Pedres Altes... i queien giravoltant encara amb olor del que havien estat: borrissol verd. Amb la branqueta per on s’havien aguantat tot l’estiu, malaltissa i buida d’aigua. Baixaven bufades i endutes i esperàvem que totes haguessin caigut per fer-ne piles i calar-hi foc. El foc les feia cridar: cridaven baixet i xiulaven més baix encara i feien fum blau. I l’olor de fulla cremada omplia les cases i l’aire. Tot l’aire era ple d’olor d’acabament. Si cremaven poc, amb un bastó burxàvem la pila i l’aixecàvem enlaire d’un costat perquè la flama es fes més alta. I de mica en mica la primavera moria a la tardor damunt de les pedres rodones de la plaça. Aviat la pluja que venia petita apagava els darrers calius i despintava les cases. Tot el color de rosa lliscava en regalims negres. El poble era un altre poble sense les fulles i sense el color. Un poble de cases gastades i cansades, arremolinat damunt de l’aigua i encastat a la muntanya del senyor.

Una nit quan els cavalls ja dormien drets voltats de tanca i el poble era un poble de no res, la meva marastra i jo vam sortir. Caminàvem ran de la tanca dels cavalls, ella amb el seu vestit fins als peus, amb els cabells fins a la cintura, amb el front que parava el rou de la nit. Em va dir que havia vist el fill del ferrer assegut al portal, que era un os vestit de pell i la cara era tota ulls. Caminàvem agafats de les mans i tot d’una vam riure perquè ens vam girar a mirar les ombres que se’ns enganxaven als talons. I vam saltar enrera i les vam trepitjar. I ens vam girar de cara a les ombres i les teníem enganxades a les puntes dels peus. I les trepitjàvem. I tot d’una la meva ombra era més llarga que no pas la seva i tot d’una era més llarga l’ombra que feia ella i venia olor de no se sabia què... de no puc dir quina herba o quina flor amagada a dintre de la terra que abans d’adormir-se ja preparava l’olor que faria a l’acabament del fred. Ens vam enfilar a la tanca dels cavalls i ens vam asseure al barrot. Ella em va dir que sabia moltes coses... que, lluny, passava el riu; que els morts dormien; que els arbres on a dintre hi havia un mort també morien una mica; que el ciment a dintre del mort trigava molt a assecar-se; va dir que sabíem moltes coses de la claror i de tot el que passa i torna i volta, ni massa de pressa ni massa a poc a poc... com l’ombra que havíem fet damunt de les hores... igual, sempre igual... sense començament i sense acabament i sense cansar-se. Perquè tu i jo ens cansem. I va estirar el braç i em va buscar la cara en l’ombra i em va passar un dit per la cella tres vegades. I va baixar de la tanca i va voler que juguéssim a fer-nos una bola. I ens vam asseure a terra amb els genolls contra el pit i els braços agafant-nos els genolls. Vam passar estona decantant-nos ara cap a un costat ara cap a l’altre... i després va dir, estirem-nos i rodolem lluny. I l’herba aixafada jugava a deixar-se aixafar. I els cavalls dormien.

I quan vam estar cansats ens vam alçar drets i ella es va girar de cara i ens vam quedar així, de cara. Els ulls li brillaven i endintre d’aquella lluïssor fosca que li feia la lluna cada vegada més alta em va semblar que s’hi gronxava una fulla de canya: petita. Sense dir-nos-ho vam arrencar a córrer i ens semblava que volàvem i vam arribar al pont i al bell mig vam aturar-nos amb el cor que ens saltava.

Pujava olor d’aigua de riu com si fos l’aigua mateixa que visqués enlaire i que només sabia passar pel seu camí de vena. Olor de flor mullada i de terra i d’arrel. L’aigua que venia feia la mateixa olor que l’aigua enduta. Igual, sempre igual. I miràvem i volíem veure el que no es podia veure i darrera nostre la lluna ens clavava a terra per l’ombra i a poc a poc va fer caure les nostres ombres damunt de l’aigua que les mig esborrava i les va ajuntar per la boca. I ajuntades per la boca, la lluna, quan es va morir, se les va endur com si les hagués estirades pels peus.

I vam tenir una nena igual que la meva dona. I la meva dona sempre ho deia: és com jo.