Kitabı oxu: «Et devia una carta»

TESTIMONI D’UNA AMISTAT, D’UNA LITERATURA I D’UN PAÍS
Crònica d’una edició

La publicació de la correspondència entre Miquel Martí i Pol i Joan Oliver és la culminació d’una suma d’esforços que van iniciar l’any 1986 Toni Turull i el mateix Martí i Pol però que mai van arribar a traduir-se, com ara, en l’edició definitiva d’aquest epistolari. El pas dels anys i el creixent valor que han adquirit els testimonis escrits en cartes, memòries o dietaris fan que el material que s’ha aplegat en aquest llibre tingui una significació especial en el context actual de la literatura i la cultura catalanes. La correspondència entre els dos escriptors, en primer lloc, ajuda a comprendre i a conèixer millor la relació personal que van mantenir, des de 1961, Miquel Martí i Pol i Joan Oliver i, en segon lloc, aporta dades, opinions, reflexions —en el decurs de la seva creixent amistat— sobre qüestions relatives a la literatura en general, al sistema literari català en particular, i també sobre la realitat social, política, editorial i cultural d’un període històric que abasta des dels darrers catorze anys del règim franquista fins a l’anomenada Transició i l’inici d’una suposada democràcia.

Els primers treballs per fer realitat aquest volum amb la correspondència entre Martí i Pol i Oliver van començar a gestar-se, de manera indirecta, quan Ignasi Pujades, biògraf del poeta de Roda de Ter, va enviar una carta datada el 4 de novembre de 1986 a tots els amics i coneguts de Martí i Pol amb qui el poeta havia mantingut relació escrita:

Des de fa mesos estic escrivint la biografia de Miquel Martí i Pol. Ara estic recollint la correspondència com un capítol important de la mateixa.¹ Ell m’ha deixat totes les cartes que havia rebut, i ha conservat, i té arxivades. […] Tu, en un moment o altre de la teva vida vas escriure a en Miquel. […] Ara t’escric per a demanar-te si em podries enviar una fotocòpia de cada una de les que ell et va enviar.²

El 4 d’agost de 1986, i després que Turull consultés al seu amic Martí i Pol si estava d’acord que enviés les seves cartes a Pujades, aquest darrer va tornar a escriure-li per parlar-li de les 700 cartes que ja havia aplegat i en les quals, deia Pujades, hi havia un «material interessantíssim» que permetria «descobrir de manera molt extraordinària l’entorn humà del fet literari, cosa que no ha sigut massa tractada a casa nostra».

Endreçar les cartes que Turull conservava de Miquel Martí i Pol —amb qui van mantenir des de setembre de 1976 una intensa relació d’amistat que va culminar en la visita del poeta, el 1987, com a professor visitant, a la Universitat de Bristol on Turull treballava— segurament va provocar en ell l’interès per recuperar l’epistolari del seu oncle, Joan Oliver, sobre el qual ja havia publicat, el 1984, Pere Quart, poeta del nostre temps³ i de qui volia escriure una biografia. El 5 d’octubre de 1986, per una carta de Martí i Pol a Turull ja es pot documentar l’inici d’una recerca que acabaria abastant no només la recuperació de l’epistolari d’Oliver sinó de la correspondència creuada entre els dos escriptors:

Ja tinc fotocopiades les cartes del teu oncle (38 em sembla que n’hi ha) i aquesta setmana te les enviaré. Fes-me saber que les has rebut, si et plau. Jo ja he rebut les fotocòpies de les meves a tu, i les enviaré a en Pujades.

Pocs dies després, Pujades ja havia rebut les cartes d’Oliver a Martí i Pol que aquest darrer li havia fotocopiat, i li avançava que quan viatgés de Bristol a Barcelona intentaria trobar, a casa de la filla d’Oliver, la resta de la correspondència:

Moltíssimes gràcies per les cartes d’en Joan. T’estimava de debò. De vegades em petava de riure aquí tot sol, tot llegint-les per les coses tan divertides que et deia i contava. Em seran utilíssimes si al capdavall escric la seva biografia. Quan vagi a Barcelona —l’11 de desembre, que hi vaig aleshores— intentaré fer passos per trobar les teves a ell, amb la Sileta, la seva filla, i enviar-te’n còpies, però no és una excusa que els seus papers estan tan desordenats que trobar una cosa així pot ser tasca difícil.⁴

Des d’aquell moment, en moltes de les cartes que es van creuar Turull i Martí i Pol per preparar la visita d’aquest darrer a Bristol el mes de març de 1987 hi havia referències més o menys extenses al treball de recerca, compilació i revisió de la correspondència entre Oliver i Martí i Pol. Així, s’ha pogut documentar que a mitjan mes de gener de 1987 Toni Turull ja havia enviat cap a Roda les fotocòpies de les cartes que Martí i Pol havia escrit a Oliver i que el professor de literatura catalana i hispanoamericana a la Universitat de Bristol havia aconseguit amb l’ajuda de Sílvia —Sileta— Oliver. Escrivia Turull el 17 de gener de 1987:

Jo tornaré, segurament, a finals de març a treballar amb els seus papers [d’Oliver]. Ja em diràs què penses tu de la vostra correspondència i si et sembla publicable…

Petició a la qual Martí i Pol va respondre el dia 26 del mateix mes de gener:

Vaig rebre les cartes que havia escrit al teu oncle. No me les he pogut mirar amb calma, però em sembla, pel gruix, que si no hi són totes poc se’n deu faltar. Quan les vagis ordenant, junt amb les que em va escriure ell, segur que veuràs si n’hi falten o no. Sobre això de publicar-les, a mi la idea no em desagrada, però en voldria parlar amb tu. Ho farem, si vols, a Bristol o quan vinguis pel març.

Durant els quatre mesos següents, tant les cartes com el material que s’ha pogut localitzar demostren que Turull i Martí i Pol van estar treballant en la confecció de l’edició de la correspondència, i s’han conservat fotocòpies de les cartes sobre les quals Turull feia preguntes a Martí i Pol —el títol d’una publicació que calia completar, el cognom d’un amic esmentat en alguna carta, l’aclariment sobre un premi o un homenatge, etc.—, i en les quals Martí i Pol també intervenia —per mostrar la necessitat de posar alguna nota aclaridora d’un passatge, per respondre les preguntes de Turull, per indicar el nom de la persona adequada per obtenir una informació desconeguda per als dos, etc. La majoria d’aquestes notes s’han conservat i ampliat en aquesta edició i demostren fins a quin punt es va avançar en la confecció de l’edició de l’epistolari per a la seva publicació.

El cert, però, és que malgrat la feina iniciada per Turull i continuada amb l’ajuda del poeta rodenc, els primers mesos de 1987 el projecte d’edició va quedar aturat. Martí i Pol, després de tornar de la Universitat de Bristol —on va llegir la seva coneguda conferència Algunes consideracions sobre experiència i poesia—,⁵ va prendre la decisió de no publicar aquella correspondència, tot i que en la carpeta on es van conservar les notes esmentades ja s’havia arribat a calendaritzar la publicació: «Turull portaria l’original a punt el setembre del 87 perquè pogués sortir febrer/març 88». En rellegir les cartes és molt probable que Martí i Pol s’adonés que, especialment en les escrites a partir dels anys vuitanta per part de Joan Oliver, s’hi feia referència de manera molt directa a escriptors, artistes, editors i persones vinculades a la cultura catalana que encara eren vius i que podrien sentir-se ofesos per com s’hi referien en unes converses escrites originàriament en un context d’intimitat. El 14 de maig del mateix 1987, Martí i Pol va escriure una llarga carta a Turull per explicar-li la seva decisió i per demanar-li disculpes pel temps que havia dedicat a compilar la correspondència:

[…] tinc por; més ben dit, coneixent com conec el meu país, no vull carregar-me a hores d’ara amb la responsabilitat de publicar un llibre que farà sortir butllofes a la pell de qui sap la gent, des de poetes a financers, passant per crítics, editors, polítics, pintors, etc. […]

El cert, però, és que la correspondència no es va destruir i es va conservar als arxius personals dels dos escriptors que, finalment, han estat donats i són custodiats actualment per la Fundació Miquel Martí i Pol i l’Arxiu Històric de Sabadell, on es va dipositar el fons personal de Joan Oliver.⁶ Una tercera còpia incompleta de les cartes, en aquest cas fotocopiades, també va ser conservada per Francesc Vallverdú, amb qui Turull va tenir uns primers contactes per tal de mostrar-li part del material que es pretenia publicar. Pocs mesos abans de la seva mort, i després de l’èxit del Col·loqui Internacional Miquel Martí i Pol celebrat el 2013 a Barcelona, Vic i Roda de Ter, Vallverdú va fer donació a Ramon Besora, president de l’Associació d’Amics de Miquel Martí i Pol, d’una carpeta amb tot el material fotocopiat i compilat per Turull fins al maig de 1987, la qual també va ser donada per a la seva conservació i estudi a la Fundació Miquel Martí i Pol de Roda de Ter.

Martí i Pol no va destruir les cartes creuades amb Joan Oliver i tant a Vallverdú com al mateix Turull els va reconèixer el possible valor futur que tindrien aquells documents. Deia Martí i Pol a Vallverdú que «passats els anys, segurament [les cartes] faran servei; ara no en farien cap»,⁷ i de manera encara més explícita manifestava a Turull:

La correspondència entre en Joan i jo té un to molt íntim, massa íntim per ser publicada en vida d’algun de nosaltres dos, i sobretot en vida de molta de la gent de qui s’hi parla. Com a document històric, literari, sociològic pot tenir, i segurament tindrà, molt valor d’aquí uns quants anys […]⁸

Aquestes paraules i el convenciment que la correspondència entre Miquel Martí i Pol i Joan Oliver aporta, trenta anys més tard, dades, informacions i reflexions útils i necessàries per al coneixement i l’estudi de la literatura i la cultura catalanes, són el que ha motivat la represa dels treballs que culminen en aquesta edició. Per això, amb el màxim rigor documental i editorial possibles s’ha optat per l’edició de la correspondència completa, amb la inclusió de totes les cartes conservades entre els dos escriptors, tant les que Turull ja va aplegar entre final de 1986 i principi de 1987 com les que es donaven per perdudes en la compilació inicial i que s’han pogut localitzar al Fons Miquel Martí i Pol de la Biblioteca Bac de Roda de Roda de Ter i al Fons Joan Oliver de l’Arxiu Històric de Sabadell.

Col·laboracions en temps de resistència (1961-1970)

Les quinze primeres cartes que es conserven i que es recullen en aquest llibre són les escrites per Miquel Martí i Pol a Joan Oliver des de 1961 fins a 1970. Com s’explica més endavant, no es conserven les cartes d’aquests anys de l’escriptor sabadellenc perquè Martí i Pol, el mes de desembre de 1971, va destruir, abans d’un registre de la Brigada de Inspección Social, part dels papers personals que el vinculaven amb activitats clandestines de caràcter polític —era militant del PSUC— i cultural. Les cartes d’aquesta primera dècada posen de manifest el gran respecte que Miquel Martí i Pol sentia per Joan Oliver, que era trenta anys més gran que ell, i que ja havia esdevingut un referent —com a escriptor, com a editor d’Aymà des de 1955, com a intel·lectual compromès contra el règim franquista, etc.— per a tota una generació d’escriptors més joves. Martí i Pol, amb poc més de trenta anys ja havia començat a consolidar la seva carrera literària amb la publicació de Paraules al vent (1954) i Quinze poemes (1957), però la seva projecció nacional s’havia vist clarament limitada per la impossibilitat d’accedir a un mercat editorial estable i lliure. Això no va minvar, però, la seva implicació en projectes culturals i editorials a la comarca d’Osona, dels quals la participació en els consells de redacció de les revistes Reduccions i Oriflama, editades a Vic, n’és una mostra i les cartes al seu torn en són testimoni. De fet, la majoria de les cartes d’aquells primers anys de relació fan referència a la petició de col·laboracions diverses que Martí i Pol va traslladar a Oliver per a les revistes esmentades o, per exemple, per a una lectura poètica que es va fer a Roda de Ter el 1970. En la majoria de casos Joan Oliver va accedir a col·laborar amb els seus textos i, a Roda, amb la seva presència, per la qual cosa, tot i que no es conserven les seves cartes d’aquest període, sí que s’han pogut emplenar els buits epistolars amb part dels textos i els poemes que va escriure per a les revistes Reduccions i Oriflama, o amb les cròniques i notícies sobre la seva participació en actes, com la lectura poètica esmentada, en la qual Martí i Pol estava implicat.

El testimoni que aporten les cartes enviades i també el que es pot deduir de les cartes perdudes d’aquesta època, evidencien la total implicació i militància pel sosteniment de la cultura i la literatura catalanes amb tots els mitjans que es tenien a l’abast en una època adversa tant per la repressió del règim com per l’autocensura que moltes vegades practicaven, com a mal menor, els mateixos escriptors. Un exemple d’això va quedar recollit en una carta de març de 1969 en què, després de la publicació de Circumstàncies de Joan Oliver, Martí i Pol explicava els problemes que hauria ocasionat la ressenya que volia escriure:

Jo, com sabeu, escric sobre els llibres que es publiquen, a la revista Oriflama. Quan vaig rebre —i llegir— el vostre llibre, vaig pensar tot seguit que valia, i molt!, la pena de parlar-ne. Ara, no havien pas passat gaires dies que vaig saber que algú del sector catòlico-progressista de la redacció (els que aguanten el cop, és clar, posat que als altres ja és molt que se’ns deixi piular) s’havia mogut per tal d’aconseguir que s’escrivís una recensió (en Martí no la farà pas, van dir) més aviat contra el vostre llibre, o, almenys, contra el vostre poema Temps de diàleg. Això m’ha desgavellat les intencions. Si ara jo presento una recensió elogiosa, no me la deixaran passar. Per altra banda, si no puc parlar elogiosament del vostre llibre, més m’estimo no parlar-ne.⁹

De forma addicional a la voluntat de resistència cultural que s’entreveu en les cartes de Martí i Pol cal destacar també que en aquests testimonis escrits que han perdurat s’hi aprecia la reflexió sobre la necessitat de construir una xarxa cultural de base que fos viva, formada i, en la mesura del possible, trencadora, per a la construcció de la qual el poeta de Roda treballava intensament des del seu entorn més immediat:

Al nostre entendre, hi ha dues coses realment importants en això que volem fer: que la gent senti la vostra poesia; i que un grup de gent jove (a Roda sembla que passa una bona tongada i aquests nois i noies em tenen molt d’afecte) treballi seriosament i en equip, amb ganes de reprendre activitats pretèrites. […] Al meu entendre, és molt important que la gent dels pobles treballi i ho faci en equip, sense vedetismes, però amb l’agosarament propi de la gent jove. Més que més ara que tot és discutir si en Pau és més «professional» que en Pere, o inventar-se justificacions de pa sucat amb oli per despolititzar —quina barra!— el bilingüisme.¹⁰

El manteniment, doncs, i la restauració de l’activitat cultural que s’evidencia en aquella correspondència inicial, amb l’esment de les col·laboracions en projectes a Roda de Ter, a Vic, a Cantonigròs, a Ripoll…, posen de manifest la voluntat explícita de mestre i deixeble en l’intent de consolidació d’una xarxa territorial de la cultura catalana en què la col·laboració i la transmissió de sabers i d’experiències era importantíssima, especialment quan el reconeixement social dels implicats era creixent i indiscutible, i com s’evidenciava en esdeveniments com l’atorgament a Joan Oliver del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el mes d’abril de 1970.

Aquella intensa activitat cultural militant, de creació i d’intercanvi que de manera molt vigilada i controlada pel règim s’anava obrint pas en el context d’una societat encara no democràtica, no va estar exempta d’impediments i vicissituds personals que van condicionar de forma intensa la continuïtat i l’orientació d’aquella implicació. En el cas de Martí i Pol, que havia sostingut des de jove un activisme cultural que abastava des de la creació literària fins a la musical, passant pel cinema, la ràdio, el teatre, etc., com han assenyalat tots els seus biògrafs, la seva presència pública va veure’s estroncada a principi dels anys setanta en ser-li declarada la malaltia de l’esclerosi múltiple. Aquella experiència, la seva vivència i les primeres conseqüències no es coneixerien si no fos pel testimoni escrit en cartes com l’enviada el 17 d’abril de 1970, en la qual Martí i Pol feia referència als primers símptomes de l’esclerosi múltiple que posteriorment se li diagnosticaria:

Han hagut d’operar la meva dona (tenia pedres a la vesícula biliar) i tot just fa tres dies que torna a ser a casa. M’ha tocat de fer vida de clínica, és clar, i la feina se m’ha endarrerit. Per acabar-ho d’adobar, jo tampoc no estic gaire fi. Ja fa dies que la ballo. Cosa de nervis, segons diuen els metges. De moment em semblava que el metge de capçalera (de carbassera, que diu una dona de la fàbrica) se’n sortiria, però en vista que la cosa no rutlla, em tocarà d’anar a trobar un neuròleg, cosa que faré la setmana vinent, a tot estirar.

El naixement d’una amistat (1971-1979)

Durant la dècada dels setanta, la relació entre els dos escriptors es va intensificar, bé per motius literaris —atès que Oliver era director literari a Aymà, on Martí i Pol va publicar alguns llibres—, bé per motius estrictament personals. Tant uns motius com els altres van ser el principal fil conductor d’un intercanvi epistolar en el qual es fa palesa, també, una creixent i fonda amistat.

Des del mes de juny de 1970 fins a l’agost de 1972 no es té constància de l’existència de cap carta creuada entre Oliver i Martí i Pol, però aquesta desaparició de la relació escrita es va substituir, en aquells moments de malaltia i de desànim profund, amb l’amistat intermediadora de Jordi Sarrate, a qui ambdós escriptors qualificaven d’amic exemplar, «ferm» i «lleial», «sollícit», «gentil», «eficient i complidor»… L’artista osonenc, que va il·lustrar l’edició de La fàbrica de 1972 amb els seus gravats, visitava setmanalment Martí i Pol a Roda —o a l’estiu a Cantonigròs— i feia d’enllaç entre l’escriptor rodenc i Joan Oliver. Així, en la primera carta que s’ha conservat d’Oliver a Martí i Pol, del 14 d’octubre de 1972, s’hi pot llegir, d’entrada: «aquests darrers temps he tingut notícies vostres a través de l’amic Sarrate», el qual també, com deia Martí i Pol: «em va pujar a veure a Andorra la setmana passada [i] em va explicar la vostra intervenció en l’acte d’inauguració de l’exposició de gravats i poemes de La fàbrica al temple romà de Vic».¹¹

Tot i la malaltia, però, en aquells anys Martí i Pol va publicar La fàbrica —«un exemple colpidor i raríssim de limpidesa expressiva, de profunda sinceritat literària», segons Oliver—¹² i, més endavant, Vint-i-set poemes en tres temps, que havia estat finalista del Premi Carles Riba de 1971. Oliver va publicar tres obres de teatre: Quatre comèdies en un acte, Vivalda i l’Àfrica tenebrosa i Cambrera nova, totes el 1970, però cap llibre de poesia.

És innegable, i així es destil·la de les cartes d’aquests anys, que l’amistat es va estrènyer de manera molt significativa des del moment que els dos escriptors van començar a compartir, a banda dels interessos i la militància literària, la vivència de la malaltia —física en el cas de Martí i Pol i anímica en el cas de Joan Oliver. Miquel Martí i Pol se sincerava reconeixent que:

[…] tinc dificultats per enraonar, per deglutir el menjar o el beure, per servir-me de les mans… per qualsevol cosa, en fi, que no sigui seure i no fer res. D’altra banda la presència de gent, que abans no m’afectava poc ni gens, ara em desgavella de mala manera; se m’accentuen les dificultats que us dic i, al capdavall, ofereixo un espectacle més aviat llastimós. I és això el que m’engavanya. […] Què hi farem! Caldrà esperar que la malaltia s’estabilitzi —diuen que ho fa— per tal d’anar-me adaptant al nou estat que, pel que sembla, no té pas intenció de modificar-se.

Així i tot treballo, a la fàbrica i a casa, i no estic pas desesperat. Tot això que us he dit és una exposició objectiva dels fets; no una queixa.¹³

I alhora que Miquel Martí i Pol maldava per superar el tràngol de l’esclerosi múltiple, Oliver compartia la depressió anímica que patia en el moment de desestimar l’encàrrec d’escriure un pròleg per a la traducció castellana d’una antologia de Martí i Pol:

[…] no em veig amb cor d’escriure un pròleg correcte, passable per al vostre llibre. Durant aquests dos mesos he lluitat amb mi mateix per tal de superar aquesta dificultat. Però totes les provatures que he fet han estat un fracàs. Aquest horrible estiu ha agreujat la depressió moral i física que sofreixo d’un any ençà. Tot just sóc capaç d’atendre les feines de rutina de les quals depèn la meva subsistència. La meva activitat literària s’ha reduït a zero.¹⁴

Novament, des de 1973 a 1976, el contacte escrit entre l’escriptor de Sabadell i el de Roda de Ter es va interrompre un temps durant el qual va arribar una certa estabilització personal per als dos. D’aquests anys contrasta la popularització i l’èxit editorial de Martí i Pol —amb la publicació de La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), i els dos primers volums de la seva obra poètica publicats a El Mall, L’arrel i l’escorça (1975) i El llarg viatge (1976)— amb el silenci poètic d’Oliver, que fins a 1977 no publicaria Quatre mil mots. De fet, la represa de la correspondència i la seva continuïtat va ser ocasionada per nous projectes que implicaven a Martí i Pol com a poeta i a Oliver com a director editorial, ja que el primer va oferir a Óssa Menor, integrada dins del grup Aymà-Proa de Joan Baptista Cendrós, la publicació de Quadern de vacances (1976) que, en aquest cas sí, a més, va ser prologat pel mateix Oliver, com queda recollit també en les cartes d’aquell moment: «estic donant el darrer cop d’ull i passant en net els poemes del llibre que us enviaré».¹⁵

Després d’aquella intensa i continuada producció poètica, les cartes conservades deixen rastre de la valoració que en feia Oliver, de tal manera que en plantejar el pròleg esmentat afirmava que:

La vostra obra d’ara, la d’aquests darrers anys, és d’una tal maduresa, diria d’un equilibri apassionat, que m’inspira un respecte gairebé religiós. No és pas cap joc! «Parlo, doncs, de la mort i a més em moro…» Les vostres relacions amb la mort són formals, com diuen les senyores, i no pas un festeig ni un flirt. No puc participar-hi amb la mateixa tranquil·litat amb què vós us hi referiu. Perdoneu tanta sinceritat…¹⁶

Una de les riqueses que ens llega aquesta correspondència són, sens dubte, els comentaris, les valoracions i les crítiques que s’hi recullen de les obres que anaven publicant tots dos, amb les quals podem fer-nos la idea, sense mediacions, de les primeres impressions o fins i tot de la voluntat inicial de les obres que es publicarien posteriorment.

Joan Oliver deia el 14 de gener de 1978 sobre Crònica de demà (1977):

L’admiració ha estat produïda pel vostre inestroncable doll líric, per l’alè indefallent amb què ens conteu la vostra història no per dolorosa llastimosa, sinó vivíssima i no pas endarrerida sinó sempre present. Cada un dels vostres quaderns és un renovellament; els profunds motius del vostre cant persisteixen però no pas com una reiteració, sou com l’ocell que reneix de les pròpies cendres, però en aquest cas les cendres mantenen tostemps el caliu i fins i tot la flama: els successius avatars donen llum i mai fum. Crònica de demà és un cop més una revelació d’aquest espectador no pas tan furtiu d’ell mateix que voleu ser, puix que les seves visions ens afecten —i m’afecten— com aventures universals que l’home pensa, somia, tem…, o potser anhela, experimentar.

I Miquel Martí i Pol, després de l’èxit editorial d’Estimada Marta —del qual se’n va fer una primera impressió de deu mil exemplars—, explicava a Oliver la intencionalitat i el sentit conjunt dels seus tres llibres publicats entre 1976 i 1978. Un testimoni impagable que aporta al lector actual noves dades per a una lectura més aprofundida:

L’hoste insòlit vol ser un pas més en l’intent de represa que s’inicia amb Crònica de demà i pren cos amb Estimada Marta. Després d’aquest últim llibre no tenia les idees prou clares (primera part de L’hoste insòlit). Finalment, però, va semblar-me que havia trobat un possible desllorigador, a base de fer «dialogar» dos jo, no enfrontats ni tan sols diferents, però que potser havien divergit durant aquest[s] últims anys (segona part).¹⁷

De la mateixa manera, Oliver, en preparar el volum de Poesia empírica, va explicar a Martí i Pol que:

Sota el títol volgudament pedant […] aplego uns textos que aquí són satisfactoris i allà faceciosos i més enllà herètics; d’altres només anecdòtics. Un pout-pourri, una barreja força desmanegada, però potser els versos més sincers que he escrit, fills ben legítims de la meva idiosincràsia.¹⁸

La possibilitat d’aplegar ara totes les cartes, en les quals hi ha afirmacions com aquestes i moltes d’altres de similars, permet de conèixer de manera més fonamentada la interioritat de l’amistat que es professaven Oliver i Martí i Pol, la seva xarxa de relacions de caràcter personal i cultural i també apreciar amb un major grau de detall quina era l’evolució del seu pensament literari. Aquella confiança que va anar creixent amb el pas dels anys fa que en la correspondència no s’estalviïn les crítiques, de caràcter polític, social o literari i els comentaris punyents o sarcàstics sobre escriptors, artistes o editors, que es fan encara més intensos i directes en la darrera etapa d’aquest diàleg escrit que s’ha pogut recuperar. De la confiança, però, també en queda rastre en un aspecte ben significatiu com és el canvi en el tractament formal que van fer servir Oliver i Martí i Pol durant divuit anys —la forma «vós»— per la forma «tu» a partir del 27 de setembre de 1979: «Ara m’adono que si t’anomeno Miquel, t’haig de tutejar; ho faig amb una condició: que em paguis amb la mateixa moneda!». Proposta que Martí i Pol va entomar «amb una mica de vergonya perquè et tinc molt de respecte […] conseqüència d’un gran afecte i una gran admiració».¹⁹

Èxits literaris i conflictes editorials (1980-1983)

Els tres darrers anys de la correspondència entre els dos poetes són potser els que recullen amb menys filtres i menys formalitats les vivències personals, les confessions polítiques i les crítiques més viscerals de tota la llarga trajectòria d’amistat. Aquells van ser els anys de la consolidació de l’èxit editorial de l’obra martipoliana, amb edicions que s’esgotaven ràpidament, i amb un creixent reconeixement públic, que ja s’havia iniciat amb Estimada Marta però que acabaria de consolidar-se amb L’àmbit de tots els àmbits:

Escric força, com et deia, intento —em sembla que ja t’ho vaig dir dies enrere— fer una poesia útil en aquest moment de desencant comunitari en què tanta falta ens fa l’esforç de tots per mirar de tirar les coses endavant. Torno a servir-me del plural; i això per dues raons: primera, perquè si he superat (?) la malaltia i assolit una síntesi entre els dos (o més) jo que hi ha en mi (L’hoste), la meva actitud no pot ser sinó comunitària; i segona, perquè el que estic escrivint és una poesia diguem d’exaltació nacional, poesia política, però el màxim d’allunyada de qualsevol partidisme. Més ben dit, potser caldria qualificar-la de poesia cívica, ja veus per on van els trets.²⁰

Va ser també el moment en què, amb la publicació de Poesia empírica, Joan Oliver va cloure la seva producció poètica, fet pel qual en les cartes s’aprecia la voluntat de reflexionar sobre la coherència de la seva trajectòria personal i literària:

serà el llibre més extens de tots els meus i s’enquadra en una bona part dins allò que la colla de Sabadell anomenàvem «tècnica de la impopularitat», és a dir discrepar de molts valors, postulats, axiomes acreditats i intocables, atacar prestigi i crèdits «fumosos i com les xemeneies sempre acimats». En algunes peces davallo fins a la grolleria o l’ordinariesa i l’obscenitat (espectacles no aptes per a l’escena), però sempre amb intenció —penso jo— moralitzadora (una moral per reducció a l’absurd, podríem dir).

Era, doncs, el moment de fer balanç i projectar-se cap al futur amb noves il·lusions: Martí i Pol amb l’esperança d’un futur polític, social i cultural més ric, i Oliver amb el pessimisme combatiu que el caracteritzava. I el balanç no era autoreferencial en cap dels dos casos sinó que ambdós compartien obertament allò que apreciaven de l’altre i que els feia créixer. Joan Oliver, com a editor d’Aymà, que va treballar en la confecció de l’Antologia de poemes de Martí i Pol preparada per Ricard Torrents, confessava que aquell llibre li havia «permès de repassar la teva obra i de constatar el seu constant enriquiment sempre cap a la llum», la qual cosa feia que «la teva vida i la teva poesia són una de les poques —poquíssimes— coses que m’inspiren plena confiança, crèdit total».²¹ Unes paraules que Martí i Pol va respondre quatre dies després dient-li que «les teves reflexions […] són veritables punts de referència per orientar i esmenar el meu treball», i reblava: «Escriu-me, doncs, que em fas un gran favor». La comprensió de l’altre i de les seves motivacions profundes va ser allò que va motivar les probablement més sinceres i explícites mostres de suport i de comprensió mútues:

ets l’home sencer i sincer que viu i estima amb una intensitat escruixidora i que, a més, coneix profundament el teixit del nostre fer i desfer poètic, o, si vols, intel·lectual, amb totes les prevencions pel mot. Pots, de vegades, semblar (i ser, què carai!) agressiu; però mai no se’t podrà titllar de pedant o arbitrari. Jugues fort i net en tot, i això és una de les coses que més admiro en tu. D’altra banda, la teva actitud està avalada per una obra que en proclama l’honestedat.²²

En els documents conservats d’aquells darrers anys de relació també destaquen les referències a les tasques de traducció que Martí i Pol feia per encàrrec d’Edicions 62 amb la finalitat d’«anivellar una mica el pressupost familiar» ja que, com va deixar escrit en més d’una carta, amb la seva pensió d’invalidesa anava «curt d’armilla». Fins i tot Joan Oliver li va recomanar que escrivís teatre com un nou exercici de projecció de l’experiència personal sobre els espectadors:

Dedica aquest estiu a traduir —no l’obra d’altri— l’obra que portes dins. Traduir-la en teatre. Pensa el tema i deixa que maduri. El teatre ha de ser el drama personal projectat sobre els altres. I potenciat, deformat, si cal disfressat. Plagiem la vida! L’autor és tots, o una parcel·la del tot.

Les cartes escrites entre 1980 i 1983 són també especialment diàfanes pel que fa al patiment compartit —i viscut de manera personalment angoixant per Joan Oliver— en relació amb la crisi de l’editorial Aymà-Proa, en la qual el poeta de Sabadell treballava com a director literari, al servei de Joan Baptista Cendrós, des de 1955. A la crisi empresarial i a la manca d’una estratègia editorial clara s’hi va sumar el xoc definitiu de dues personalitats fortes que durant anys es van complementar. Segons el testimoni de Sileta Oliver —filla de Joan Oliver— recollit per Genís Sinca en la biografia de Joan Baptista Cendrós,²³ Oliver va tenir sempre llibertat per construir el catàleg de l’editorial i per organitzar la seva feina i la de les persones amb qui treballava, però el fet que Oliver, després de més de vint-i-cinc anys a Aymà, no hagués estat donat mai d’alta a la Seguretat Social, va fer esclatar la crisi:

encara no havia pogut aconseguir que en Cendrós posés en solfa les seves repetides promeses d’assegurar-me legalment la meva jubilació i sobretot la viudetat de l’Eulàlia i això em tenia preocupadíssim i rabiós. Li vaig escriure una carta des del llit de tons patètics: li deia sense embuts que si no preparava immediatament el document adequat per tal de poder-lo firmar tan bon punt jo pogués sortir, donaria ordre al meu advocat de cursar la corresponent denúncia a l’Assegurança. Va ser oli en un llum. I el passat dia 23 de març vam firmar el document a cal notari. Ara estic més tranquil i des d’ahir vaig a l’editorial. Tanmateix el negoci funciona amb un desordre i una lentitud lamentables i camina cap a la liquidació.²⁴

D’aquella topada inicial ocasionada pel desemparament legal i econòmic a què es veia abocat Joan Oliver se’n conserva tota la documentació a l’Arxiu Històric de Sabadell.²⁵ El conflicte, però, va continuar, i la carta que Oliver va enviar a Martí i Pol l’11 de novembre de 1982 ens permet conèixer-lo de primera mà:

He romput amb en Cendrós. El xoc es veia venir. Sóc un home força incurós respecte als meus drets d’autor, però tot té un límit. L’empresari em va prohibir que publiqués una antologia de Pere Quart dins la col·lecció de la Caixa-Eds. 62. I arran d’això va esclatar la renyina. Una topada que potser em perjudicarà, perquè la meva pensió vitalícia depèn d’ell. I encara que està establerta per una escriptura notarial amb totes les garanties possibles, aqueix home és capaç de tot; de fet tot ve de l’odi cerval i la gelosia cega que sent envers la gent de les edicions 62, comprens? D’altra part l’Aymà-Proa toca fons. A causa de la crisi però, sobretot, de la pèssima, gairebé folla administració.

Tot i que bona part de la informació sobre aquesta picabaralla va transcendir i la premsa se’n va fer un ressò important, Oliver va ser novament admès com a assessor literari quan Aymà va integrar-se al grup Enciclopèdia Catalana. La visceralitat amb què Oliver va viure aquell conflicte va derivar en afirmacions punyents i atacs directes en les cartes privades que enviava al seu amic Miquel Martí i Pol i aquest va ser el motiu principal, com ja s’ha assenyalat, perquè la correspondència que es recull en aquest volum no es publiqués al final de la dècada dels vuitanta del segle XX, en vida del poeta de Roda de Ter, quan encara feia poc del traspàs de Joan Oliver, el juny de 1986.

* * *

L’edició de la correspondència de Miquel Martí i Pol i Joan Oliver (1961-1983), així com la breu presentació que se’n fa en aquest pròleg, tot i ser la culminació, com ja s’ha dit, d’una feina iniciada fa més de trenta anys, no esgoten les moltes possibilitats de lectura o d’estudi que es poden dur a terme a partir del material que s’hi aplega. És innegable que, com deia el mateix Martí i Pol, les cartes recollides han esdevingut un «document històric, literari, sociològic» que amb el pas dels anys ha adquirit «molt valor». Espero, doncs, que aquest llibre sigui útil tant per als lectors i les lectores que vulguin comprendre millor les obres i les trajectòries —personals i literàries— de Miquel Martí i Pol i de Joan Oliver, com per als estudiosos i els amants de la cultura que, ben segur, trobaran en les cartes que s’apleguen en aquest volum material que pot facilitar o complementar la seva recerca i els seus coneixements.

* * *

La publicació d’aquest llibre ha estat possible gràcies a l’ajuda rebuda en tot moment de la Fundació Miquel Martí i Pol, l’Arxiu Històric de Sabadell i la Biblioteca Bac de Roda de Roda de Ter. Així mateix, cal agrair a la Institució de les Lletres Catalanes el finançament d’una part de la recerca duta a terme per poder editar-lo. Gràcies també a la bona disposició dels familiars de Miquel Martí i Pol i de Joan Oliver, i a la generositat de Ramon Besora, president de l’Associació d’Amics de Miquel Martí i Pol. Finalment, i de manera especial, vull tornar a fer esment de la feina feta per Antoni Turull i Creixell, sense la qual no s’haurien conservat bona part dels comentaris i les notes de Martí i Pol que s’han recollit i ampliat en aquesta edició.

Roger CANADELL RUSIÑOL

1. Es refereix a: Ignasi Pujades (1999). Miquel Martí i Pol. L’arrel i l’escorça. Barcelona: Proa.

2. Totes les cartes entre Antoni Turull i Miquel Martí i Pol que s’esmenten es conserven al fons personal Miquel Martí i Pol de la Fundació MMP.

3. Antoni Turull (1984). Pere Quart, poeta del nostre temps. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l’Abast, 197).

4. Carta de Toni Turull a Miquel Martí i Pol del 20 d’octubre de 1986.

5. Publicada posteriorment dins de Miquel Martí i Pol (2000). Què és poesia? Barcelona: Empúries (Biblioteca Universal, 136), p. 63-91.

6. Amb la signatura AP 165/3.

7. Carta de Miquel Martí i Pol a Francesc Vallverdú datada l’1 de juny de 1987.

8. Carta de Miquel Martí i Pol a Toni Turull escrita el dia 14 de maig de 1987.

9. Carta de Miquel Martí i Pol a Joan Oliver, datada el 7 de març de 1969.

10. Carta de Miquel Martí i Pol a Joan Oliver, sense datar, de principi de l’any 1970.

11. Carta escrita per Miquel Martí i Pol el 21 d’agost de 1972.

12. Carta del 14 d’octubre de 1972.

13. Carta escrita per Miquel Martí i Pol el 21 d’agost de 1972.

14. Carta escrita per Joan Oliver el 26 d’agost de 1973.

15. Carta escrita per Miquel Martí i Pol el 25 de febrer de 1976.

16. Ídem.

17. Carta escrita per Miquel Martí i Pol el 10 d’abril de 1979.

18. Carta escrita per Joan Oliver el 30 d’octubre de 1979.

19. Carta escrita per Miquel Martí i Pol el 18 d’octubre de 1979.

20. Carta escrita per Miquel Martí i Pol el 26 de juny de 1980.

21. Carta escrita per Joan Oliver el 5 de juliol de 1980.

22. Carta escrita per Miquel Martí i Pol el 9 de setembre de 1980.

23. Genís Sinca (2016). El cavaller Floïd. Biografia de Joan B. Cendrós. Barcelona: Proa.

24. Carta escrita per Joan Oliver l’1 d’abril de 1981.

25. Dossier sobre el litigi entre Joan Oliver i Aymà SA 1981-1983, amb la signatura AP 155/7.