Kitabı oxu: «Records de la meva inexistència»

Rebecca Solnit

Escriptora, historiadora i activista, ha escrit una vintena de llibres sobre feminisme, medi ambient, art, política i història cultural. Publica habitualment a The Guardian i Harper’s Magazine. L’any 2010 Reader Magazine va dir que era «una de les 25 visionàries que estan canviant el món».

Angle Editorial n’ha publicat Els homes m’expliquen coses (2016, dues edicions), sobre la construcció de la diferència entre homes i dones, Esperança dins la foscor (2017), sobre els èxits aconseguits per l’activisme social i polític, La mare de totes les preguntes (2018), sobre els papers socials imposats a les dones, i Sobre l’art de perdre’s (2020), quan perdre’s és l’oportunitat de trobar-se.

Foto de portada: © Jude Mooney Photography

Rebecca Solnit mira enrere i rememora els seus anys de lluita i compromís. Recorda la seva joventut en un barri marginal de San Francisco, quan la violència de gènere era habitual, i els seus anys de formació com a escriptora i feminista, en una societat que excloïa la veu de les dones en la vida cultural. I explora quines forces i quins camins la van ajudar a alliberar-se: la guia constant dels llibres; la comunitat gai, que renovava aleshores els models de gènere i família; i el seu descobriment dels vastos paisatges de l’Oest americà.

«He voltat per l’Oest americà, he dormit en prats de muntanya, en deserts, al fons de congostos, a les ribes de grans rius del sud-oest i a l’Àrtic, he recorregut amb un vehicle llargues distàncies tota sola, he vagarejat de nit per moltes ciutats i alguns indrets rurals, m’he ajuntat amb rebels, he bloquejat carrers, he conegut herois i heroïnes, he escrit llibres, he encoratjat activistes, he trobat les amistats i les converses que somiava tenir quan era més jove, sempre he defensat el que considerava important, he viscut prou temps per veure una sèrie de transformacions al llarg dels anys que eren esfereïdores si es tractava del canvi climàtic i a vegades estimulants si es tracta-va de política cultural. D’altra banda, puc dir sense por d’equivocar-me que jo també estic ferida i formo part d’una societat que malfereix tothom, i en particular les dones.»

«Totes i cadascuna de les frases són exquisides.»

— Vulture

RECORDS DE LA MEVA INEXISTÈNCIA

EL FIL D’ARIADNA

123

© 2020 Rebecca Solnit

© Josep Alemany, per la traducció

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B · 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Disseny de la col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: març de 2021

ISBN: 978-84-18197-70-3

Producció de l’ePub: booqlab

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Rebecca Solnit

RECORDS DE LA MEVA INEXISTÈNCIA

Traducció de Josep Alemany

Índex

Casa amb mirall

Sirenes de boira i gòspel

La vida en temps de guerra

Desaparicions

Lliure de nit

Alguns usos dels marges

Submergint-se en el naufragi

Audibilitat, credibilitat, importància

Epíleg: línies de vida

Agraïments

Casa amb mirall

1

Fa molts anys, un dia que estava dreta davant un mirall sencer, vaig veure que la meva imatge s’enfosquia, es difuminava i semblava que retrocedís, com si jo desaparegués del món, quan, en realitat, la meva ment l’expulsava. Em vaig agafar al marc de la porta a l’altra banda del passadís davant el mirall, i llavors les cames em van fer figa. La meva imatge reflectida es va allunyar de mi cap a la foscor, com si jo fos un fantasma que fins i tot fugia de la meva pròpia vista.

Era una època en què em desmaiava de tant en tant i em marejava sovint, però aquella vegada va ser memorable perquè va semblar no pas que el món desapareixia de la meva consciència, sinó que jo desapareixia del món. Jo era la persona que desapareixia i la persona incorpòria que la contemplava d’un tros lluny, totes dues i cap de les dues. En aquella època, intentava desaparèixer i aparèixer, buscava seguretat i ser algú, i aquests objectius estaven en contradicció entre ells. I em contemplava a mi mateixa, provava de descobrir al mirall què podia ser jo, si era prou bona i si totes les coses que havien dit de mi eren veritat.

Ser una dona jove significa afrontar la pròpia aniquilació, que es presenta de moltes maneres, o defugir-la o defugir el seu coneixement o totes aquestes coses alhora. «La mort d’una dona bonica és, sense cap mena de dubte, el tema més poètic del món», va dir Edgar Allan Poe, que no es devia haver plantejat la qüestió des del punt de vista de les dones que prefereixen viure. Jo procurava no ser el tema de la poesia dels altres i que no em matessin; procurava trobar la meva pròpia poètica, sense mapes, sense guies, sense gaires pistes que em poguessin orientar. Potser eren en algun lloc, però encara no les havia descobertes.

Lluitar per trobar una poesia que celebri la teva supervivència i no la teva destrucció, potser trobar la teva pròpia veu per reclamar-ho, o almenys trobar la manera de sobreviure enmig d’un sistema de valors que es delecta en l’esborrament i el rebuig de les dones és una tasca que moltes dones joves, potser la majoria, han de fer. En aquells primers anys, no ho vaig fer gaire bé ni amb gaire lucidesa, però sí aferrissadament.

Sovint no era conscient de contra què ni per què resistia i, per tant, el meu desafiament era confús, incoherent, irregular. Aquells anys en què lluitava per no sucumbir, o en què sucumbia com algú que s’enfonsa en un aiguamoll i després es debat per sortir-ne, em venen a la memòria quan veig al meu voltant dones joves que lliuren el mateix combat. La lluita no era tan sols per sobreviure físicament, cosa que podia demanar molts esforços, sinó per sobreviure com a persona posseïdora de drets, incloent-hi els drets de participar, gaudir de dignitat i tenir veu pròpia. Era per més que sobreviure, doncs: per viure.

La directora, escriptora i actora Brit Marling ha escrit fa poc: «Si et quedes asseguda a la cadira en una habitació i aguantes que un home amb poder t’assetgi o et maltracti, és, en part, perquè ben poques vegades has vist un final diferent per a les dones. A les novel·les que has llegit, a les pel·lícules que has vist, a les històries que t’han explicat des de petita, les dones ben sovint tenen un final desastrós».

El mirall on em vaig veure desaparèixer era al pis on vaig viure durant un quart de segle, a partir dels darrers mesos dels meu dinou anys. Els primers anys allà van ser l’època de les meves batalles més aferrissades; en vaig guanyar algunes, d’altres em van deixar cicatrius que encara conservo, moltes em van formar tal com soc. No puc dir, doncs, que m’agradaria que tot hagués estat diferent, perquè llavors jo seria una altra persona, i aquesta persona no existeix. Jo, en canvi, sí. Però m’agradaria que les dones que han vingut després de mi puguin evitar alguns vells obstacles. Amb una part dels meus escrits he volgut contribuir a aconseguir-ho; almenys hi esmento els obstacles.

2

Una altra anècdota de miralls: quan tenia gairebé onze anys, hi havia una sabateria on la mare em comprava les botes altes que em delia per posar-me quan intentava no ser una cosa menyspreada —una nena— i intentava tenir una aparença ben diferent: forta, preparada per a l’acció. Si recordo la botiga, però, és per un altre motiu. Si em posava davant els miralls col·locats als dos costats de l’espai central, podia veure la imatge de la imatge de la imatge de la imatge de mi mateixa, o de l’escambell o del que fos, cada imatge més esvaïda, més vaga, més llunyana, reflectint-se cap endins, més enllà, aparentment sense fi, com si hi hagués un oceà al fons del mirall i jo veiés cada vegada més lluny en les profunditats de les aigües. Llavors jo no mirava el meu jo, sinó el que hi havia més enllà.

Més enllà de cada començament hi ha un altre començament, i un altre, i un altre, però el meu primer trajecte amb l’autobús Fulton 5 podria ser el punt de sortida. És la línia que divideix la ciutat en dues parts; va des del centre, a la badia de San Francisco, cap a l’oest fins a l’oceà Pacífic, passant per Fulton Street. Els fets principals d’aquest relat s’esdevenen a la meitat d’aquesta ruta, a la meitat de la ciutat, però per un moment asseguem-nos a l’autobús que puja pel turó, passa per davant de l’església jesuïta —les seves torres reflecteixen la llum del matí—, voreja el parc immens situat al sud del carrer i enfila avinguda rere avinguda de cases, cada vegada construïdes més espaiades sobre terra, que en realitat és sorra, fins a arribar al tram arenós arran del Pacífic, l’oceà que cobreix una tercera part del planeta.

A vegades, tot el mar sembla un mirall d’argent martellejat, tan turbulent que n’ha quedat disminuïda la capacitat reflectora; la badia, en canvi, té el cel reflectit a la superfície de les seves aigües. Els dies més bonics, no tenim paraules per descriure els colors de la badia de San Francisco i del cel al damunt. A vegades, l’aigua reflecteix un cel que és alhora gris i daurat, i l’aigua és blava, és verda, és argentada, és un mirall del gris i el daurat, agafa la calidesa i la fredor dels colors amb les onades, és tots els colors i, alhora, cap d’ells, és tan subtil que el llenguatge que tenim fa curt a l’hora de descriure-la. A vegades, un ocell es capbussa al mirall de l’aigua, desapareix dins el seu propi reflex, i la superfície reflectora impossibilita veure el que hi ha a sota.

A vegades, al naixement i a la mort del dia, el cel opalí és d’un color per al qual no tenim mots, el daurat es torna gradualment blau sense la intervenció del verd, que es troba a mig camí entre aquests colors; els colors càlids pujats que no són l’albercoc, ni el daurat ni el carmesí, la llum els transforma cada segon, i el cel exhibeix més tons de blau dels que som capaços de comptar: el blau va perdent intensitat des d’on hi ha el sol fins al costat contrari del cel, on apareixen altres colors. Si apartem la vista un instant, ens perdem un to, per al qual no hi haurà mai cap mot, que es transforma en un altre to i en un altre. Els noms dels colors a vegades són gàbies que contenen el que no hi hauria d’anar, i això també passa sovint amb el llenguatge, amb paraules com ara dona, home, nen, adult, segur, fort, lliure, veritable, negre, blanc, ric, pobre. Necessitem els mots, però quan els utilitzem hem de ser conscients que són contenidors que contínuament vessen i es trenquen. Sempre hi ha alguna cosa més enllà.

3

A vegades, quan es fa un regal, ni el qui el dona ni el qui el rep no en saben les autèntiques dimensions; al principi sembla una cosa i al final n’és una altra. Com els començaments, els finals tenen tot un seguit de replecs, capes damunt capes, conseqüències que originen més conseqüències. Un diumenge d’hivern, quan era jove, ignorant, pobra i gairebé no tenia amics, vaig anar a mirar un pis per llogar. Havia trobat l’adreça als anuncis del diari, quatre ratlles d’informació a la graella grisa atapeïda de lletres. La majoria de les ofertes descrivien pisos que no estaven al meu abast. La gent se’n reia de mi quan els deia que buscava un pis per dos-cents dòlars al mes, fins i tot llavors un preu baixíssim, però, en el tercer any de la meva independència econòmica, no em podia permetre pagar més perquè encara estudiava (em faltava l’últim semestre de la meva educació universitària).

A l’època en què buscava pis, vivia en una habitació esquifida amb una finestra que donava a un celobert; malgrat això, era una cambra de luxe perquè disposava de quarto de bany, mentre que les altres habitacions d’aquell hotel apartament compartien un quarto de bany al final del passadís. Tot l’edifici compartia una sola cuina, mal il·luminada, on et robaven el menjar de la nevera o el trobaves ple d’escarabats o totes dues coses. Els altres hostes, pel que semblava, s’allotjaven allà perquè la seva vida havia anat per mal camí. Jo tenia dinou anys i la meva vida encara no havia agafat cap camí; em trobava a la fase inicial del procés de saber què volia ser i com arribar-hi, la recerca habitual en aquella edat. (Havia acabat l’institut als quinze anys, em vaig matricular a una universitat comunitària als setze i al cap d’un any em vaig canviar a una universitat de quatre cursos; als dinou anys feia el darrer curs a la San Francisco State University, la universitat de la classe treballadora, al sud-est de la ciutat, un indret fuetejat pel vent.)

Vaig agafar l’autobús Fulton 5 prop de l’ajuntament. Vam passar per davant d’habitatges socials, d’una església de Fillmore Street on un grup de negres amb cara seriosa i vestits amb terns s’aplegaven a l’exterior per a un funeral, per davant de velles cases de fusta decorades profusament i botigues de begudes alcohòliques; després vam pujar per Lyon Street, on vaig baixar. L’autobús va continuar fins al Pacífic. Vaig trobar la casa, un edifici amb una porta d’entrada enfonsada a la façana que, com molts edificis del barri, tenia un reixat de ferro forjat per reforçar la seguretat. La catifa de l’interior estava lligada a la ranura de la bústia amb una cadena rovellada i un pany. Vaig pitjar el timbre del conserge i, després que em deixés entrar, vaig pujar un ram d’escala i el vaig trobar a la porta del seu pis, a la primera planta. Em va enviar tot seguit a la segona planta, a veure el pis, situat damunt el seu.

La bellesa del lloc em va deixar bocabadada. Era un pis d’una sola habitació, a la cantonada, amb dues finestres mirador —l’una donava al sud i l’altra a l’est— per on entrava un devessall de llum. El terra de roure i daurat, sostre alt en forma de volta, parets de plafons rectangulars blancs amb motllures. Portes de plafons de vidre amb poms de cristall. Una cuina separada amb una altra finestra orientada a l’est que resplendiria amb la claror del matí quan el sol s’enlairés per damunt de la casa situada a l’altra banda del carrer. Era un pis lluminós, semblava d’un altre món, l’escenari d’un conte de fades. Era immens i preciós comparat amb els pisos d’una sola habitació on havia viscut gairebé sempre després d’anar-me’n de la casa dels pares als disset anys. M’hi vaig passejar una estona i en acabat vaig anar al pis de sota a dir al conserge que el volia llogar.

—Si el voleu, l’hauríeu de tenir —va respondre amb amabilitat.

Em delia per tenir-lo. Era més bonic que tot el que havia somiat que podria tenir, viure-hi em semblava un autèntic somni.

El conserge era un negre imponent, seixanta anys, alt, fornit, sens dubte molt guapo temps enrere; encara tenia un físic impressionant, amb una veu potent i greu. Si aquell dia anava guarnit com la majoria de les vegades que el vaig veure, devia dur una granota. Em va fer entrar a la seva sala d’estar. Aquell diumenge a la tarda un equip de futbol americà local jugava la Super Bowl i, quan anotaven un touchdown, de totes les cases del barri sortien xiscles; ell, en canvi, al seu televisor hi mirava homes negres que tocaven blues; el gran aparell estava col·locat sobre una taula per a ell tot sol, prop de la taula de pòquer de sis costats entapissada amb feltre verd. La llum exterior entrava filtrada per persianes velles de lamel·les amples. Quan em va allargar la sol·licitud de lloguer, em va fer un salt el cor. Li vaig dir que ja m’havia rebutjat la mateixa agència immobiliària que tenia el nom escrit a dalt de tot del formulari. Mentre jo el mirava, un dels empleats havia llençat despectivament la meva sol·licitud a la paperera al costat de la seva taula: jo no guanyava prou diners per satisfer les seves exigències mínimes.

El conserge em va dir que, si jo trobava una dona gran i respectable que em signés la sol·licitud, ell no esbombaria l’engany. Vaig acceptar l’oferta i vaig preguntar a la meva mare, que sovint s’havia negat a arriscar-se per mi, si volia signar. Aquesta vegada va dir que sí, va omplir el formulari i el va presentar. La immobiliària no va trobar sospitós que una dona blanca, propietària d’una casa, que vivia a l’altra banda del pont Golden Gate volgués el pis. Em sembla que ella es va empescar que així estaria més a prop de la feina perquè duia la comptabilitat d’una agència artística. Li devien llogar el pis automàticament, ja que era la persona més ben situada econòmicament que havia demanat un pis petit en un barri negre.

Durant vuit anys, cada mes vaig pagar el lloguer per gir postal signant amb el seu nom. El contracte indicava que la persona que signava havia de ser la mateixa que hi vivia. Així doncs, oficialment jo no existia a casa meva, que oficialment no era meva. Si bé vaig acabar vivint-hi una pila d’anys, durant molt de temps vaig tenir la impressió que em podien fer fora en qualsevol moment i que m’havia de fer com més invisible millor. Això em va reforçar la tendència a dissimular, el costum, adquirit de petita, de procurar passar inadvertida. En un moment determinat, l’agència immobiliària va descobrir que la persona que vivia al pis no era la mateixa que havia signat el contracte de lloguer i va demanar explicacions al conserge. Ell va assegurar que jo era una persona tranquil·la i responsable, i no va passar res més. Però encara em sentia insegura.

El nom del conserge era James V. Young, però jo sempre li deia senyor Young. Un dia va esmentar el fet que, en disset anys, jo era la primera persona blanca que vivia a l’edifici. Els altres llogaters eren gairebé tots parelles de gent gran, si bé una mare soltera i la seva simpàtica filla vivien en un altre dels pisos d’una sola habitació. L’edifici consistia en dues plantes damunt uns baixos de garatges; cada planta tenia set pisos i s’hi accedia per l’escala. Encara no havia copsat el que significava traslladar-me a un barri negre; al llarg dels anys el barri em va ensenyar moltes coses. M’hi vaig estar tant de temps que, quan me’n vaig anar, vaig deixar un indret habitat per classe mitjana blanca; no s’havien fet canvis als edificis, tret de pintar-los, però tota la resta s’havia transformat i algunes coses essencials s’havien perdut.

Jo també havia canviat. La persona que se’n va anar d’allà al segle XXI no era pas la persona que hi havia arribat anys abans. Hi ha, evidentment, un fil de continuïtat. La nena és la mare de la dona, però van passar tantes coses, van canviar tantes coses, que veig aquella dona jove esprimatxada i neguitosa com algú que vaig conèixer íntimament i que m’hauria agradat ajudar més, algú per qui sento la mateixa simpatia que per les dones de la seva edat que ara conec; aquella noia de temps enrere no era ben bé jo, no era pas com jo en molts aspectes decisius, però, comptat i debatut, era jo, una inadaptada ingènua, una somiatruites, una caminant incansable.

4

El mot «adult» implica que totes les persones que han arribat a la majoria d’edat legal formen una categoria coherent, però som viatgers que canvien i que, mentre avancen, travessen un paisatge que canvia. El camí és accidentat i sinuós. La infantesa s’esvaeix gradualment en alguns aspectes, en d’altres no acaba mai; l’edat adulta arriba de mica en mica i a batzegades, si és que arriba; i cada persona segueix el seu calendari o, més ben dit, no n’hi ha cap per a les nombroses transicions. Quan abandones casa teva, si és que n’has tingut cap, quan t’independitzes, durant una gran part de la teva vida has estat un nen, encara que no s’hagi definit clarament què significa ser un nen.

Algunes persones tenen algú que les cuida i finança i a vegades les confina durant tota la vida, algunes persones s’allunyen de mica en mica, d’altres tallem bruscament i ens guanyem la vida pel nostre compte, també n’hi ha que ho han fet sempre. Ara bé, un cop independitzats, som immigrants acabats d’arribar al país dels adults, on la gent té uns costums estranys: estem aprenent a fer encaixar totes les peces de la nostra vida, intentem saber com serà la nostra vida, qui en formarà part i què farem amb l’autodeterminació.

Durant la joventut, ens desplacem per un llarg camí que es bifurca sense parar; la vida és plena de decisions amb conseqüències profundes i impredictibles, ben poques vegades tenim l’avinentesa de tornar enrere i triar l’altre camí. Construïm la nostra vida, la nostra personalitat; és una tasca d’allò més creativa, en què és possible fracassar —una mica, molt, d’una manera lamentable, irremeiablement—. La joventut és una edat d’alt risc. Si fa no fa quan em vaig instal·lar a l’edifici del senyor Young, els integrants d’una secta em van abordar mentre em passejava per un centre comercial prop de l’ajuntament. Als primers anys vuitanta, les sectes, que havien fet tant de mal durant els anys setanta, encara no havien desaparegut del tot. Semblaven la conseqüència d’haver llançat, al mig de les llibertats anàrquiques de l’època, unes persones educades per obeir l’autoritat. Eren una opció aparentment radical de tornar al conservadorisme de l’obediència cega i les jerarquies inflexibles; així van esdevenir un escletxa fonda entre dues maneres de ser, i molta gent hi va caure.

A vegades els ocells, quan veuen la porta oberta, tornen a la gàbia, a vegades les persones lliures de decidir decideixen abandonar la seva autodeterminació. Per un curt moment, al centre comercial vaig copsar clarament, visceralment i tot, el que oferien i per què era atractiu per a la gent de la meva edat: la possibilitat de renunciar al pes de la responsabilitat que comporta l’edat adulta, de no haver de prendre decisions cada dia i assumir-ne les conseqüències, la possibilitat de tornar a una situació semblant a la infància i assolir una aparença de certesa, no pas conquerida amb esforç, sinó regalada. Em vaig adonar que el lliure arbitri quedava enterrat en aquest acte de rendició, però jo, per damunt de tot, apreciava la independència, la intimitat, el lliure arbitri, la solitud, fins i tot la més extrema, com la meva, i no hi havia cap possibilitat que renunciés a tot això.

He conegut persones que han crescut en famílies felices i que, quan arriben a l’edat adulta, no els cal esforçar-se gaire: continuen fent el que els han ensenyat; són com aglans que no cauen lluny de l’arbre; es trobaven en un camí que no es bifurcava o bé no tenien cap itinerari al davant perquè havien arribat abans de sortir. Quan era jove, els envejava la comoditat de les certeses. Ara que soc gran, penso el contrari de les vides que s’escolen sense capacitat inventiva ni recerques de cap mena. Espavilar-me tota sola era una forma d’autèntica llibertat, i, a més, podia respirar tranquil·la perquè no havia de retre comptes a ningú.

Ara conec joves que tenen les idees clares sobre les seves necessitats i la seva evolució personal, les seves emocions i els sentiments dels altres, i són unes idees avançades, cosa que em deixa meravellada. Jo voltava pel país de la vida interior com una forastera acabada d’arribar, i els meus intents per orientar-me i trobar un llenguatge per descriure el que hi passava eren lents, barroers i dolorosos. Si vaig tenir sort, va ser la sort de ser capaç de continuar evolucionant, de canviar imperceptiblement de mica en mica, a vegades expressament, altres vegades amb increments i impulsos que jo no percebia. La sort de ser una aglà que continuava rodolant. En aquell piset vaig trobar el niu ideal per a les meves metamorfosis, un cau on podia estar mentre canviava i aconseguia un lloc al món situat més enllà. Vaig adquirir habilitats, coneixements i, amb el temps, un cercle d’amics i el sentiment de pertinença. O, més ben dit, vaig descobrir que els marges podien ser el lloc més ric, el punt de sortida entre àmbits on podies entrar i sortir.

No es tracta tan sols que tot just acabat de sortir de l’adolescència, amb dinou o vint anys, arribes a l’edat adulta, categoria on s’inclou tothom qui no és una criatura, sinó que hi ha una altra dificultat: és un estat de canvis constants; és com si no ens adonéssim que les llargues ombres a trenc d’alba i la rosada del matí són diferents de la llum clara i directa del migdia, encara que de tot això en diguem dia. Si tens sort, canvies, amb el temps reforces la personalitat i la determinació; en el millor dels casos, comences a orientar-te i a tenir les idees clares, i unes qualitats que deuen ser la maduresa i la calma van desplaçant la ingenuïtat i la fúria. Ara que em vaig fent gran, fins i tot la gent que està en la vintena em semblen criatures, no pas per la ignorància, sinó per una mena de novetat: descobreixen moltes coses per primera vegada, tenen el tros més llarg de la vida al davant i, sobretot, estan enfeinats amb l’heroica tasca de l’evolució personal.

Ara a vegades envejo els qui es troben a l’inici del llarg camí de la seva vida, que encara han de prendre moltes decisions i que els espera un camí que es bifurca sense parar. Quan m’imagino la seva trajectòria, veig un camí de debò, amb ombres i arbres, que es ramifica una vegada i una altra, i noto que és ple de la por i l’emoció de prendre decisions, de començar el viatge sense saber ben bé on acabarà.

No em penedeixo pas dels camins que vaig agafar, però sí que sento una mica de nostàlgia per l’època en què la major part del camí s’estenia al meu davant, per la fase en què podia esdevenir moltes coses —la gran promesa de la joventut—; ara ja he pres una infinitat de decisions, l’una rere l’altra, he arribat al final d’un camí i n’he descartat molts d’altres. «Possibilitat» significa que pots ser moltes coses que encara no ets, i això és embriagador i, a vegades, espaordidor. La majoria de les bifurcacions on vaig haver de triar les vaig trobar quan vivia en aquell cau lluminós que vaig poder llogar gràcies al senyor Young.

Sirenes de boira i gòspel

1

L’església baptista New Strangers Home es trobava a dos carrers del meu pis, cap a l’est, en un edifici d’estil victorià de tres plantes, amb dues torretes, semblants a sitges coronades amb creus, a cada costat de l’edifici. Tenia, a més, una cosa insòlita en un barri amb les cases construïdes arran de les voreres: una mica de gespa al davant i, enmig de quatre roses neulides, un rètol de fusta amb el seu nom. Any rere any, quan hi passava per davant, rumiava qui devien ser els «new strangers», els nous forasters. L’església baptista Solid Rock, una mica més amunt, on començava el pendent de Lyon Street, era un dels llocs de culte del barri. A vegades m’aturava al seu exterior per escoltar la música gòspel que cantaven a l’interior. Jo havia anat a parar a aquell barri procedent de l’exterior, hi era una nova forastera, precisament perquè aquell era un barri de forasters respecte a la societat blanca i jo era lliure de moure-m’hi i pertànyer-hi.

Era un barri petit, cinc illes de cases d’ample, sis illes de cases de llarg, amb amples bulevards a l’est i a l’oest, l’estreta faixa verda del parc Golden Gate al sud i un turó costerut al nord, que feia de mur. La meva nova llar s’esqueia a la cantonada sud d’una illa de cases que al nord tenia el Temple Pentecostal, fosc i baix, que també era el meu col·legi electoral. Al costat hi havia una botiga de begudes alcohòliques, propietat d’una família d’immigrants procedents de l’Àfrica; molts anys després vaig anar al funeral del seu fill adolescent, mort quan li van disparar des d’un cotxe en marxa. El funeral es va celebrar a l’Emanuel Church of God, a Hayes Street, a tres carrers de la botiga de la família, i encara més a prop de la bugaderia automàtica davant la qual van assassinar el noi.

L’església era en un edifici bonic que en una època més blanca havia estat un temple mormó. El funeral va ser commovedor i musical, amb un dels millors oratoris que he sentit en ma vida. L’església, ben cuidada, angular, en colors pastel i revestida d’estuc, feia l’efecte d’haver sortit d’una de les pintures del Quattrocento que representaven vides de sants. A l’altra banda del carrer hi havia la botiga convertida en església on vaig entrar una vegada, durant els primers anys al barri; el crucifix damunt l’altar estava fet d’oueres, amb la cara no plana a l’exterior. Hi havia encara més esglésies negres en aquella zona. No estaves mai lluny de la devoció.

Una mansió preciosa, pintada d’un blanc impecable, acollia el Centre de Meditació Brahma Kumaris. Més tard en aquella dècada, quan la sida va esdevenir un flagell a escala mundial, les Missioneres de la Caritat de la mare Teresa van obrir un hospici per a malalts de la sida en una casa de fusta d’estil victorià situada davant del meu cau, a l’altra banda del carrer; a partir de llavors, les monges vestides amb saris de cotó blancs i prims i amb rivets blaus van formar part del paisatge del barri. La mateixa mare Teresa va venir unes quantes vegades; les monges una vegada em van ensenyar una foto d’ella, davant la botiga de begudes alcohòliques propietat d’un àrab però portada per un negre. Hi havia un centre islàmic a l’est, una universitat jesuïta a l’oest, esglésies catòliques i episcopalianes a l’extrem nord, i, al sud-est, tot just més enllà dels límits del barri, a Divisadero Street, l’església ortodoxa africana St. John Coltrane, amb misses amb jazz, repartiment de menjar per als pobres i pintures enormes d’arcàngels negres en l’estil ortodox rus.

Tot això significa que era un barri de dimensions reduïdes amb una espiritualitat profunda i molt variada, on s’invocava el cel i diverses versions de Déu. Els primers anys de la meva estada al barri, la gent que assistia a aquelles esglésies hi anaven amb els vestits de gala: els homes i els nens amb americanes i pantalons de molts colors, les nenes i les dones amb vestits, les dones més grans sovint amb barrets de setí, tul o vellut que havien estat prisats, enrivetats, inclinats, realçats, coberts amb vels, decorats amb flors de roba, amb plomes o amb joies. Era un barri tan viu que, per contrast, les zones residencials on jo havia crescut em semblaven mortes i buides, ja que el seu disseny i la seva concepció buscaven evitar l’espai públic i el contacte humà, on els adults es desplaçaven amb cotxe, la gent vivia tancada i les tanques entre les cases eren més altes que els nostres caps.

A vegades, per les meves finestres contemplava els fidels que caminaven en diverses direccions, a vegades jo mateixa passejava entre la gentada i saludava alguns coneguts abans i després de l’ofici religiós. El barri s’animava molt els dies que els fidels s’encreuaven pel carrer quan anaven a peu als seus llocs de culte i quan es dispersaven per tornar a casa. Les esglésies eren propietàries dels edificis on celebraven els actes religiosos, però la majoria dels qui hi assistien eren llogaters i al llarg dels anys molts d’ells se’n van anar a viure a altres llocs i els carrers van perdre l’animació. En comptes de l’alegre gatzara, a les voreres hi havia cotxes i cotxes aparcats en doble línia. Després, de mica en mica, també les esglésies van començar a desaparèixer, però això va passar molt després dels dies en què vaig conèixer el barri i la seva gent.

Els habitants més antics havien format part de la gran migració de negres procedents del sud, i el seu estil de vida estava relacionat tant amb els estats del sud, els poblets i la vida rural, com amb la vitalitat de les zones deprimides de les grans ciutats. Quan escoltava les seves històries, notava que els fantasmes dels seus llocs d’origen continuaven presents en els seus records i en els seus costums. Als anys quaranta, la població negra de San Francisco s’havia multiplicat gairebé per deu, i els nouvinguts s’havien concentrat en aquest barri, prop del centre geogràfic de la ciutat, i a Hunter’s Point, a l’extrem sud-est de la ciutat, on les drassanes oferien llocs de treball.

Els habitants més antics no tenien pressa, eren gent del camp. Miraven la gent que passava, saludaven els coneguts, a vegades renyaven la quitxalla que feia el que els semblava una malifeta. Ells em van ensenyar que una conversa, fins i tot entre desconeguts, podia ser un regal i una mena d’esport, una bona avinentesa per a la cordialitat, les bromes, les felicitacions i l’humor, i també em van ensenyar que les paraules ben dites eren un foc on escalfar-se. Molt anys després, quan vaig passar temporades a Nova Orleans i en altres parts del sud, em feia l’efecte, encara que sembli estrany, que em trobava a casa, i em vaig adonar que aquest trosset de la costa oest havia estat en aquells anys un lloc d’avançada del sud negre.

2

El senyor Young havia crescut a la rural Oklahoma, i el senyor Ernest P. Teal, que vivia a l’altra banda del carrer però guardava el seu cotxe llarg i luxós dels anys setanta en un dels garatges del nostre edifici, procedia de Texas. El senyor Teal anava sempre vestit amb elegància, en alguna variant d’americana i barret fedora, sovint de tweed i amb textura. Era un home amb inclinacions artístiques i m’explicava anècdotes sobre l’època gloriosa del jazz al districte de Fillmore, però també era un home piadós, d’una gran amabilitat i simpatia, la prova vivent que el fred i la calor podien brollar de la mateixa font.

A la cantonada hi vivia la senyora Veobie Moss. Havia heretat la casa de la seva germana, que l’havia comprada amb els diners estalviats treballant de dona de fer feines. Quan la senyora Moss ja era gran i desmemoriada, sovint s’asseia als esglaons de fusta davant de casa seva, de cara al sud i, quan m’aturava per fer-la petar, em parlava dels camps de fruita de Geòrgia, on havia crescut, i dels seus preciosos arbres. Era com si en aquella escala estigués asseguda alhora en dos llocs i en dos temps, com si en cada conversa ella evoqués el seu món perdut fins que totes dues ens trobéssim a l’ombra dels seus estimats arbres fruiters. A vegades jo pensava que tota la gent que dormia a les cases situades al meu voltant somiava en els seus llocs d’origen, i m’imaginava que els fantasmes d’aquells camps i horts, de les carreteres sense asfaltar i dels horitzons plans resplendien feblement als nostres carrers a altes hores de la nit.

El senyor Young era un veterà de la Segona Guerra Mundial. La guerra l’havia arrencat del camp i l’havia portat aquí. Segons el seu historial militar, quan el van reclutar al comtat de Choctaw, Oklahoma, als vint-i-dos anys, era granger i solter. Es va quedar a l’exèrcit, on va servir prou temps per rebre una pensió. Em va explicar que era un dels soldats negres amb qui s’havien fet proves de gasos verinosos. Em va descriure un magatzem o un hangar ple de gas i d’homes sense màscares de gas que hi corrien amunt i avall. Alguns es van morir, em va dir.

Tenia una gran camioneta descoberta de color marró amb una rulot, que guardava al garatge situat a l’esquerra mateix de l’entrada de l’edifici. Sovint s’estava al garatge, repenjat a la porta o a la camioneta, i saludava la gent que passava, la feia petar o llançava un crit per evitar que una criatura fes una malifeta; a l’estiu sovint anava a Vallejo a carregar melons i després els venia. Alguns cops vaig clissar una pistola entaforada a la granota. Fumava una pipa plena de tabac dolç; la seva olor m’arribava de tant en tant a la cuina, situada damunt el seu dormitori, a través dels tubs de ventilació. Sempre m’aturava per fer-la petar quan el trobava, o com a mínim intercanviàvem uns quants comentaris faceciosos; quan tenia pressa, tenia por de trobar-me’l, perquè una conversa de menys de cinc minuts era una mostra de mala educació.

Em va explicar una sèrie d’anècdotes sobre la seva vida al sud-est d’Oklahoma com a fill de parcers. La que recordo millor era sobre la banda Barrow: Bonnie i Clyde i els seus companys. Quan tenia onze anys, un dia que ell i els seus pares van tornar a casa després de treballar al camp, hi van trobar la banda d’atracadors de bancs. Hi havien anat perquè, en una societat que practicava la segregació racial, l’últim lloc on la policia buscaria uns bandits blancs seria entre els negres. Segons diuen, la banda Barrow va fer el mateix com a mínim amb una altra família de parcers a Oklahoma. Més tard em vaig assabentar que un altre gàngster llegendari, Pretty Boy Floyd, també es va amagar entre els negres en aquells anys en què els atracadors de bancs eren una mena d’herois populars. En aquella visita a la família Young, la banda Barrow va deixar una moneda d’or de deu dòlars a la taula o al bufet. La mare no volia acceptar els diners robats, però el pare li va dir: «Els nens necessiten sabates per a l’hivern». Els van visitar dues vegades. Aquella vegada, o una altra, quan la família va arribar a casa, la banda estava entaulada i se servien el menjar.

Molts anys després que el senyor Young m’expliqués aquests fets, encara veig la imatge que se’m va formar al cap mentre escoltava: una casa de fusta perduda enmig del camp, potser envoltada de camps de blat, una taula, un bufet, potser un porxo, al davant potser un dels cotxarros robats per la banda. Blancs a l’espai d’una família negra. Igual que jo en aquell edifici on el senyor Young em va invitar a quedar-me, en aquell barri on es van instal·lar molts negres després de ser expulsats del districte de Fillmore per la destrucció de la zona en nom de la renovació urbana, que va rebre el malnom de «supressió de negres». Eren les mateixes famílies que havien vingut aquí fugint dels estats del sud, i ara les empenyien cap als límits occidentals d’una àmplia zona anomenada Western Addition.

Hi ha moltes maneres de forçar els pobles a desaparèixer: els poden desarrelar, o esborrar del mapa, o arrabassar-los la història i el lloc. Els pobles s’amunteguen en capes com estrats geològics. Els ohlone havien viscut durant mil·lennis a la península de San Francisco abans que els espanyols arribessin bruscament i s’apoderessin de tota la costa; aleshores va esdevenir la part més exterior i escassament poblada d’un Mèxic independent. Després que els Estats Units conquerissin Califòrnia i el sud-est, els mexicans que hi vivien van ser expulsats dels seus ranxos enormes i tractats com una classe inferior, com a intrusos, o com totes dues coses alhora, encara que els seus noms perduren en molts llocs, els noms dels sants i dels ranxers.

Al segle XIX, al nord i a l’oest del nostre barri s’estenia un cementiri immens. A la primera meitat del segle XX, se’n van treure uns deu mil morts, a fi de destinar el terreny a un ús més profitós. Es van amuntegar els esquelets en fosses comunes uns quants barris més cap al sud, les làpides es van reutilitzar com a material de construcció i rebliment; un parc al sud mateix de nosaltres tenia trossos de làpides a les voreres, algunes amb les inscripcions encara llegibles. Una mica cap a l’est hi havia el barri japonès; gairebé tots els seus habitants d’ascendència japonesa van ser tancats en camps d’internament durant la Segona Guerra Mundial; els seus domicilis buits, els van ocupar treballadors i famílies negres que havien emigrat buscant llocs de treball a les drassanes i altres indústries de guerra. Quan hi vaig arribar, tot això formava part del passat del barri, encara que me’n vaig assabentar molt més endavant.

Vaig visitar l’edifici i vaig conèixer el senyor Young cinc dies després de la presa de possessió de Ronald Reagan com a president. El país, després d’assolir el seu màxim d’igualtat econòmica, havia votat algú que capgiraria l’orientació, aturaria el progrés dels negres, tornaria a concentrar la riquesa en mans d’una minoria, desmantellaria els programes que havien ajudat molts a millorar i multiplicaria les persones sense sostre. El crac arribaria aviat a la ciutat i a altres ciutats, al nostre barri i al nostre carrer. Després de les meves experiències, en aquella època, amb els efectes de la cocaïna —la sensació de força i de tenir un gran destí al davant—, em vaig preguntar si la droga era atractiva precisament com un mitjà per contrarestar la desesperació i la desolació creades per la política de Reagan: prens estupefaents quan t’estavelles contra el mur construït per mantenir-te a fora. Hi havia altres murs, com ara els murs de les presons, darrere els quals anirien a parar alguns homes del barri, i les tombes per a d’altres. La Western Addition era negra, però els agents immobiliaris es van apoderar d’alguns espais canviant-ne el nom i soscavant-ne la identitat, i van foragitar de mica en mica la comunitat negra d’un barri cada vegada més car i elitista. (Més tard vaig arribar a entendre els mecanismes de la gentrificació i el paper que probablement hi vaig tenir: jo era una cara pàl·lida que va fer que el barri fos més acceptable per a altres cares pàl·lides amb més recursos. Però al principi no tenia ni idea que les coses canviarien ni de com funcionava la gentrificació.)

Les boniques cases de fusta havien estat construïdes a la fi del segle XIX i al començament del segle XX amb la sumptuosa ornamentació típica de l’època: finestres mirador; pilars; baranes de fusta tornejada; motllures, sovint decorades amb motius botànics; teules amb l’aspecte d’escates de peix; porxos emmarcats amb arcs; torres; de tant en tant fins i tot una cúpula bulbiforme. Tenien tantes corbes biomòrfiques i detalls excèntrics que semblava que havien crescut, no pas que les havien construïdes. Una guarda forestal del parc Muir Woods em va comentar una vegada que, en aquelles estructures, ella hi veia els grans boscos de sequoies que s’havien tallat per construir-hi els edificis, i els alts boscos de cases al llarg de la costa eren una altra presència fantasmagòrica.

Els materials i la construcció dels edificis originals eren excel·lents, però durant la postguerra la població blanca es va traslladar a les zones residencials de la perifèria, i altres poblacions —no blanques, immigrants, pobres— es van instal·lar als barris abandonats pels seus propietaris, que els van tractar com a suburbis. Es va arrencar l’ornamentació dels edificis, es va revestir la fusta amb estuc o plàstic i es van dividir els interiors en pisos més petits, sovint amb materials i mètodes rudimentaris; els propietaris absentistes van deixar que moltes cases es deterioressin i acabessin en mal estat.

«Ruïna» va ser el mot en clau emprat als anys cinquanta i seixanta per justificar l’enderroc de moltes cases a l’est del nostre petit barri, cosa que va deixar ferides obertes a la pell de la ciutat. En algunes d’elles s’hi van construir habitatges socials lúgubres, alguns tan alienants i opressius que els van enderrocar poques dècades després. Al cor del districte de Fillmore, que havia estat el vibrant món cultural que al senyor Teal tant li agradava recordar, durant la major part dels anys vuitanta encara hi havia solars buits, envoltats de tanques. Havien assassinat un barri de la ciutat, i no tornaria mai més del tot a la vida.

Els canvis són la mesura del temps, li agrada dir a un amic meu, el fotògraf Mark Klett, i les coses petites també es van modificar. Quan vaig arribar, a la cantonada d’una illa de cases cap a l’oest hi havia una cabina de fotos instantànies de la casa Kodak —aleshores les fotografies s’obtenien a partir d’una pel·lícula—, i, a la cantonada a l’altra banda del meu edifici, al costat de la botiga de begudes alcohòliques, hi havia una cabina telefònica de vidre. Es va transformar en un telèfon fixat a la paret de fusta sota una campana que s’assemblava a les dels extractors de les cuines; després, quan els mòbils van proliferar, també va desaparèixer.

No és fàcil transmetre la textura d’un estil de vida que pertany al passat: la solitud de qui volta per la ciutat i espera que arribi un autobús o un taxi o troba una cabina telefònica per trucar a un taxi o a una amiga amb un número que recorda o que pregunta a la telefonista o que busca a la guia amb les pàgines primes i arrugades, si és que n’hi ha una dins la funda negra, penjada d’una corda de metall; que busca el que vol en moltes botigues perquè aleshores hi havia poques cadenes de botigues i més varietat, i encara no havia aparegut Internet, que et permet trobar coses sense sortir del llit. Estàvem subjectes a les meravelles i frustracions de les coses imprevisibles i teníem més capacitat d’afrontar-les perquè el temps s’escolava al que després ens semblaria un ritme més tranquil, com un riu que travessa un prat abans de la cascada de l’acceleració on cauríem tots. Estàvem preparats per trobar-nos amb desconeguts, i de maneres que l’era digital més tard ens impediria. Era una època de contactes més imprevisibles i de solitud més profunda.

En aquells anys en què les coses no eren tan cares, l’excentricitat tenia molts espais al seu abast. Una colla de botigues petites feien, alhora, de museus dels objectes més variats. Hi havia una tintoreria prop de Castro que exposava una col·lecció de planxes antigues, artísticament col·locades, i botigues amb fotos antigues del barri tal com era anys enrere, i una botigueta del districte de Mission tenia una pilota de goma elàstica, de gairebé un metre de diàmetre, al terra de linòleum, prop dels prestatges de patates de xurreria. El Palau de Postals, a North Beach, venia exclusivament postals antigues, la majoria amb l’empremta de l’obliterador i, escrits amb la primmirada cal·ligrafia de l’època, missatges críptics o divertits que gent morta feia molt de temps enviava a altres persones també mortes molt de temps enrere. Conservo una pila d’aquestes postals, la majoria en blanc i negre, de camins de muntanya, capelles i coves; en comprava unes quantes cada vegada que hi anava a donar un cop d’ull, després d’algun concert punk.

Semblava una ciutat vella i arrugada, amb pols i tresors als seus doblecs, que després va ser reparada i netejada, i alguns dels seus habitants van ser expulsats, com si ells també fossin bruts. El magatzem d’un drapaire va esdevenir una pizzeria de luxe, la botiga utilitzada com a església va esdevenir una perruqueria, una llibreria radical va esdevenir una botiga d’ulleres, i molts locals van esdevenir bars de sushi. La ciutat es va tornar més insípida, amb més cadenes de botigues i més cotxes, sense fulls volants que s’apilessin l’un damunt l’altre als pals de telèfon, sense farmàcies familiars i sense botigues estranyes semblants a vells temples on el capellà celebrava els ritus tant si els fidels hi eren com si no.

Al drugstore Scully Owl, a dos carrers a l’oest del meu pis, hi havia el taulell d’una cafeteria, com els dels estats del sud on la gent s’asseia per protestar contra la segregació racial. De cop i volta la cafeteria es va volatilitzar, després va desaparèixer el drugstore i més tard, en el canvi de mil·lenni, van enderrocar amb buldòzers tot el lloc, incloent-hi l’adrogueria, la botiga de begudes alcohòliques, la carnisseria i el forn de pa, amb la finalitat de construir-hi el supermercat d’una gran cadena amb pisos de propietat a sobre. Moltes ciutats que havien estat centres de treball manual i de fabricació de béns tangibles van veure morir les indústries a partir de la postguerra, però la seva desaparició no es va notar perquè sobre les ruïnes van néixer noves metròpolis de la informació, de les finances i del turisme, com va passar d’una manera espectacular a San Francisco als anys vuitanta. Primer Silicon Valley fabricava xips de silici en locals nets plens de treballadors immigrants sense preocupar-se de les toxines que produïa, en acabat aquelles feines van anar a l’estranger, la indústria tech va assolir una expansió fulgurant i una regió que havia estat un racó idíl·lic i a vegades una excepció va esdevenir un poderós centre mundial.

Els canvis són la mesura del temps. Vaig descobrir que per veure els canvis cal ser més lent que ells. Vivint al mateix lloc durant un quart de segle se’m va fer visible. Gradualment. No pas al principi. La gent hi venia i se n’anava. Molts dels habitants transitoris es pensaven que passaven per un barri estable, però formaven part del que canviava, una riuada de gent que netejava la zona, amb el resultat que aquesta cada vegada era menys negra i més de classe mitjana. Els nouvinguts vivien a l’espai que els seus diners els proporcionaven, no pas a l’espai col·lectiu que era de tothom, i, a mesura que el barri esdevenia menys barri, en desapareixia la vitalitat.

3

L’edifici on vivia, una construcció dels anys vint revestida d’estuc i situada entre senyorials cases victorianes de fusta, tenia el seu encant. El meu pis em feia gràcia perquè hi havien col·locat una sèrie d’objectes com si fos minúscul mentre que a mi em semblava molt espaiós: una post de planxar que es plegava a la paret, un llit abatible que dominava l’habitació quan estava obert, i per això sempre que podia el desava dins el que havia estat pensat com un armari rober. Hi havia una finestra darrere la capçalera del llit, una porta ampla al seu costat i una altra al peu del llit. Era un espai bastant obert comparat amb un armari, però, així i tot, era una cofurna, on vaig dormir durant un quart de segle.

La pobresa és a vegades una gran conservadora del passat, i vaig viure en un lloc molt poc modificat al llarg dels anys. Els estrets taulons del terra de fusta de roure, de color groc daurat, eren els mateixos de quan es va construir l’edifici, igual que el radiador fumejant, la rampa a l’escala del darrere per on les escombraries baixaven fins a l’enorme cubell i l’antiquada i esquifida nevera, que no funcionava, encastada a la paret de la cuina, al costat de les aigüeres, a l’altra banda de la vitrina de la vaixella i el bufet, que s’alçaven fins al sostre.

Una cuina Wedgewood, vella però magnífica, dominava aquell espai. Estava esmaltada d’un blanc crema, amb un rivet negre; el tub dels fogons, també negre, feia un angle recte abans d’arribar a la paret. Les flames pilot van estar sempre apagades mentre vaig viure allà; per això arreplegava sempre capses de mistos als bars i als restaurants, aleshores en aquells llocs s’hi podia fumar. Poder cuinar i tenir nevera em semblava tot un luxe després d’haver viscut en un hotel apartament on era impossible guardar i preparar menjar.

Jo era pobra. Agafava de franc els mobles abandonats al carrer, em comprava la roba a les botigues de segona mà i els estris de la casa als encants. En aquella època es valoraven les coses antigues, i aquest plantejament estètic m’anava la mar de bé. Gairebé totes les meves coses tenien més anys que jo, i això m’encantava; cada objecte m’ancorava al passat. Desitjava saber apreciar el temps, la història, la mortalitat, la profunditat, la textura, coses, totes elles, absents de la meva infantesa i joventut. Havia viscut en un barri residencial nou de trinca al límit de la zona de la badia de San Francisco, i, a més, els meus pares, immigrants i urbanites, tenien un migrat sentiment dels orígens, poques històries per explicar i cap relíquia familiar. Més tard, la meva tasca com a escriptora a vegades ha consistit a restaurar els passats perduts i oblidats d’alguns llocs de l’oest del país.

Un dia que anava a una manifestació al districte de Castro, en uns encants vaig trobar un petit sofà victorià entapissat de vellut i adornat amb claus. El gai que me’l va vendre per deu dòlars va ser molt amable: un cop acabada la protesta, se’l va carregar a coll i va pujar l’escala fins a casa. El sofà deixava a terra manyocs de crins de cavall vell, com un animal de companyia incontinent. Com que jo col·leccionava recordatoris, tresors i objectes de petites dimensions, el meu cau semblava cada vegada més un museu d’història natural excèntric, amb branques recobertes de líquens insòlits, nius d’ocell i closques d’ou, banyes, pedres, ossos, roses emmusteïdes, una capsa de papallones de color groc sofre procedents d’una migració en massa a l’est de Nevada i el crani d’un cérvol amb banyes, regal del meu germà i que encara conservo al domicili actual.

Passava per una fase de pobresa però de mica en mica vaig anar millorant la meva situació econòmica. En el món de la pobresa també era una nova forastera, però m’hi vaig passar prou anys per saber una mica com funciona i conèixer-ne els efectes. La pobresa, en un altre sentit —la pobresa de l’esperit—, m’havia envoltat des del dia que vaig néixer. Els meus pares, a conseqüència de la Gran Depressió o de les penúries que van sofrir de petits, tenien un profund sentiment de carència i no volien compartir el seu confort de classe mitjana. No estava segura que m’haguessin ajudat si m’hagués passat alguna desgràcia terrible i no vaig estar mai disposada a enfonsar-me més i més per saber-ho. Jo no feia pas una visita turística als barris baixos com molts joves blancs del meu voltant, que podien sortir de la pobresa amb la mateixa facilitat amb què havien decidit entrar-hi. Jo també en vaig sortir, però a poc a poc i gràcies al meu esforç. I, com vaig acabar d’entendre més tard, gràcies també als avantatges que em van comportar el color de la pell i l’origen social, sense els quals no hauria estat capaç, als meus ulls i als dels altres, de prosseguir els estudis i tenir il·lusions.

Llegia llibres dreta a les llibreries, els treia de les biblioteques o els buscava durant mesos o anys fins que trobava un exemplar de segona mà a bon preu; escoltava música a la ràdio i enregistrava cintes de casset a casa de les amigues i dels amics; mirava coses, i les promeses que feien m’estimulaven, em burxaven i m’amoïnaven: que amb aquestes botes o amb aquesta brusa seràs qui has de ser o qui vols ser, que el que és incomplet en tu és un forat que es pot omplir amb coses, que el que tens queda eclipsat pel que vols, que voler coses es cura tenint coses, més de les que són essencials.

Sempre volia una altra cosa i, quan ja la tenia, volia la següent, sempre volia alguna cosa. El desig em burxava. Volia tenir coses desesperadament, amb un deler tan punyent que m’abassegava, i el procés de desitjar sovint m’ocupava més temps i més espai imaginatiu que la persona, el lloc o la cosa reals, o bé la cosa imaginada posseïa més poder que la real. I, després d’obtenir una cosa, el desig es calmava —el desig que havia estat tan intens—, però de cop i volta es revifava, contemplava bocabadat la cosa següent i provava d’agafar-la. Evidentment, amb els amants i les parelles, la incertesa podia mantenir el desig viu (i amb els homes més amables i més dignes de confiança es transformava en una altra mena de lligam que en diem amor).

El que volia, per damunt de tot, era la transformació, no pas del meu caràcter, sinó del meu entorn. No tenia una visió gaire clara d’on volia anar, però sabia que em volia distanciar d’on provenia. Potser no es tractava ben bé de desig, sinó del contrari, d’aversió i fugida, i potser per això caminar era tan important per a mi: em feia l’efecte que anava a algun lloc.

Vaig tenir una primera visió del que podia ser una vida que valgués la pena viure quan als quinze o setze anys vaig llegir els diaris d’Anaïs Nin. La seva evocació de la vida de París entre les dues guerres mundials em suscitava imatges d’espais que acollien converses profundes i exploradores, de vides que s’encreuaven i es pol·linitzaven, de l’entusiasme de trobar-se immersa en amistats apassionades. Molts anys més tard, després de sopar amb una colla a la meva cuina, al voltant de la taula de linòleum amb potes cromades, la historiadora radical Roxane Dunbar-Ortiz, una de les invitades, i jo vam coincidir a dir que això era el que havíem desitjat durant la nostra joventut solitària. (I molts anys més tard vaig descobrir amb consternació que Anaïs Nin havia deixat el seu marit banquer fora dels diaris publicats, així es podia presentar com una bohèmia més desemparada del que era en realitat.)

Al costat dels fogons de la cuina hi havia dues grans aigüeres: una aigüera normal de cuina i l’altra, a la dreta, més profunda, que en realitat era un safareig. El vaig tapar amb la vella safata de metall esmaltada de l’escorreplats. Com que la pica fosca, profunda i humida que hi havia sota la safata feia pudor, de tant en tant treia la tapa i la netejava. Les dones hi havien rentat la roba a mà. En els primers anys de viure allà, al terrat pla de l’edifici encara hi havia una mena de gàbia de fusta per estendre-hi la roba, al capdamunt de l’escala; quan hi pujava, els darrers esglaons cruixien amb la grava del sostre enquitranat.

El terra original de la cuina, un linòleum groc i verd, de tan gastat era ple d’esquerdes i clivelles. Com que no quedava mai net, el vaig pintar de negre, i després el vaig tornar a pintar, una vegada i una altra, perquè perdia la capa de pintura una vegada i una altra. Però als matins que feia sol, un devessall de llum entrava a la cuina i a l’altra habitació a través de la finestra de l’est, i a l’hivern, regalims de claror durant tot el dia per la finestra del sud, que donava a Fulton Street i a un fanal. A vegades m’asseia davant d’aquesta finestra i contemplava embadalida com la boira, que el vent feia arribar des del fred oceà, es movia sota el fanal com plantes estepicursores gegantines i fantasmagòriques.

O bé jeia al llit i, enmig del silenci de la nit, sentia, llunyanes, les sirenes de boira. Quan em despertaven de nit, al centre de San Francisco i en un lloc considerat un barri pobre, les sirenes de boira em transportaven als límits de la ciutat i més enllà, al mar, al cel i a la boira. Les sentia sovint, i ara, en recordar-les, el seu so em sembla estar íntimament relacionat amb l’entreson —ni del tot desperta ni del tot adormida—, amb una ment que vagareja mentre el cos està clavat al llit per la força de la gravetat del son. M’avisaven com si jo fos un vaixell perdut, no pas per dur-me a casa, sinó per recordar-me l’existència de l’oceà i de l’aire, amb els quals estava connectada des de la meva cofurna.

Vaig viure tant de temps en aquell cau, que ell i jo vam créixer alhora. Al principi no hi tenia gairebé res i em feia l’efecte que era immens. Al final estava atapeït de llibres i de caixes plenes de papers sota el llit, i em semblava esquifit. Mirat en retrospectiva, el veig brillant com la conquilla nacrada del nàutil, amb l’estructura de cambres, i jo soc un bernat ermità que s’hi instal·la —cal reconèixer que és un refugi fantàstic— fins que, igual que el cranc esmentat, creixo tant que l’espai se’m fa petit.

Dotze anys després de deixar aquell pis, encara en veig tots els detalls; a vegades m’imagino que haig d’agafar la farmaciola d’allà en comptes de la del domicili actual; després de passejar pels carrers del meu antic barri, encara dono automàticament l’adreça de Lyon Street al taxista abans de recordar que fa anys que no hi visc, després dic l’adreça següent i per fi l’actual, que no em quedarà mai tatuada a la psique com la d’aquell lloc. Quan hi vivia, somiava sovint en el carrer que passava per davant de la casa de la meva infantesa, esdevenia un camí rural i acabava en un camp de pastura per als cavalls; agafava aquell camí i, esmunyint-me sota tanques de filat espinós, m’endinsava en un món d’aventures. Ara somio en el piset de Lyon Street com un lloc essencial, de la mateixa manera que abans somiava en el camí rural.

Quan hi vivia, somiava sovint que hi trobava una altra habitació, una altra porta. En certa manera, el pis era jo, i jo era ell, i, per tant, aquestes descobertes eren parts de mi mateixa. Quan somiava en la casa dels pares, veia un lloc on jo havia quedat atrapada, però el pis de Lyon Street no m’enclaustrava, sinó que m’obria possibilitats. En somnis era més gran, tenia més habitacions, tenia llars de foc, cambres secretes, belleses que no existien a la vida desperta, i una vegada la porta del darrere es va obrir a una resplendent extensió de camps i no a la depriment pila de trastos que hi havia en realitat.

Un paper pintat de vinil, que tenia totxos com a motiu decoratiu, havia cobert les parets de la cuina; se’n veien algunes juntures a la paret darrere els fogons. Un dia les vaig estirar: va ser com treure l’embenat d’una ferida. Es va desenganxar amb grans trossos i va arrossegar la capa següent de paper pintat. A sota d’aquest n’hi havia un altre, més bonic, que tenia una retícula d’heura com a motiu decoratiu. Quan vaig veure l’heura, vaig notar la vívida presència de les persones que hi havien viscut abans que jo, més fantasmes, d’altres temps, d’abans de la guerra, quan el barri era una altra mena de lloc amb altres menes de gent en una altra mena de món.

Després vaig somiar que feia el mateix, però en la versió onírica, sota el paper pintat vell apareixia un collage de fulls de diaris i revistes, retalls de roba, un tou d’imatges florals, totes en tons roses, fascinants i estrambòtics, un jardí de retalls. En el somni vaig saber que era un recordatori d’una altra dona que havia viscut al pis abans que jo, una dona negra i gran, dotada de talent creador.

L’edifici era situat prop del centre de la ciutat, i quan ara hi penso el veig com l’eix al voltant del qual es mou l’agulla d’una brúixola, un lloc obert als quatre punts cardinals. No hi vaig crear una llar, sinó que ell em va crear a mi, mentre jo observava comunitats i a vegades m’hi afegia, recorria al llarg dels anys milers de quilòmetres a peu per la ciutat, a vegades per itineraris coneguts per anar al cine, a les llibreries, a les botigues de queviures o a la feina; a vegades, quan pujava als turons, per descobrir nous indrets; i altres vegades, per tenir un respir de la densitat i l’enrenou, anava a Ocean Beach, on, com recordava cada cop que hi era, moltes històries arribaven al final i, més enllà del vast Pacífic, d’altres començaven.

L’esvalotat oceà i la llarga platja de sorra eren una altra mena de llar i una altra mena de refugi, i en aquella immensitat, els meus neguits i les meves angúnies em semblaven poca cosa en comparació del cel, el mar, l’horitzó llunyà, els ocells salvatges que volaven. El pis de Lyon Street era el meu refugi, la meva incubadora, la meva conquilla, la meva àncora, la meva línia de sortida, i el regal d’un foraster.

La vida en temps de guerra

1

Una amiga em va regalar un escriptori poc després d’instal·lar-me al pis. Un escriptori petit de dona o un tocador, el mateix on encara escric ara. És un moble elegant d’estil victorià, amb dos calaixos estrets a cada costat i un de més ample al mig, sobre l’espai per estirar-hi les cames, i una ornamentació variada: les potes, fixades amb espiga, tenen unes protuberàncies com genolls i més adorns circulars, els calaixos tenen la part inferior fistonada i els poms en forma de borla o llàgrima.

Sota els calaixos laterals hi ha dues parelles de potes al davant i dues al darrere. Malgrat la refinada decoració, aquest escriptori antic és fonamentalment sòlid i resistent, una bèstia de càrrega de vuit potes que durant dècades ha portat moltes coses a sobre, o potser dues bèsties de càrrega acoblades pel tauler. Aquest moble ha canviat de domicili amb mi tres vegades. És on he escrit milions de paraules: més de vint llibres, ressenyes, assajos, cartes d’amor, milers de correus electrònics a la meva amiga Tina durant els anys d’intercanvi epistolar gairebé diari, molts més correus —uns quants centenars de milers—, panegírics i necrologies, incloent-hi les dels meus pares; en aquest escriptori vaig fer els deures quan era estudiant i em vaig preparar les classes quan era professora; ha estat una porta oberta al món i un trampolí tant per llançar-me cap a l’exterior com per endinsar-me en el meu interior.

Més o menys un any abans de regalar-me l’escriptori, un exnòvio havia clavat quinze punyalades a la meva amiga. Era la seva manera de castigar-la perquè l’havia deixat. Ella va estar a punt de morir dessagnada, li van fer transfusions d’urgència i va quedar amb el cos recobert de llargues cicatrius. Quan les vaig veure, no vaig reaccionar, tenia esmorteïda la capacitat de sentir, potser perquè a casa m’havia acostumat a la violència o potser perquè ens deien que teníem l’obligació de prendre’ns-la amb calma i mantenir-nos impertorbables, anys enrere, quan ben poques de nosaltres teníem un llenguatge per parlar d’aquesta classe de violència o un públic disposat a escoltar.

La Tina va sobreviure. Li van donar la culpa del que havia passat; en aquella època era habitual culpar les víctimes. L’aspirant a assassí no va haver d’afrontar conseqüències jurídiques. Ella se’n va anar a viure lluny de l’escenari dels fets; va treballar per a una mare soltera, que havia estat desnonada i que li va pagar amb l’escriptori en comptes de diners. I després me’l va regalar a mi. Es va traslladar a un altre lloc i vam estar molts anys sense contacte. En acabat el vam restablir i em va explicar la història sencera, una història que cala foc al cor i congela el món.

Algú va provar de silenciar-la. I ella em va regalar un trampolí per fer sentir la meva veu. Ara em pregunto si amb els meus escrits he volgut fer de contrapès a aquell intent de reduir una dona jove al no-res. Tots els meus textos tenen el seu origen, en el sentit literal de la paraula, en aquest escriptori.

Mentre treballo en aquest llibre, asseguda a l’escriptori, consulto el web de la biblioteca pública de San Francisco, que té un arxiu de fotografies de la ciutat, amb l’esperança de recordar l’aspecte que tenia el meu barri. La quarta fotografia del carrer on vaig viure és del 18 de juny de 1958; s’hi veu una casa una travessia i mitja més enllà de la meva, amb el peu: «Transeünts encuriosits contemplen un carreró prop de Lyon Street, 438, on avui han trobat el cos de Dana Lewis, de vint-i-dos anys, nu excepte uns sostenidors negres. La policia, després d’un primer examen, ha dit que els blaus al coll de la víctima indiquen que la devien escanyar amb una corda». És evident que la seva mort també és un espectacle per al diari, perquè en fa una descripció excitant i qualifica els transeünts d’encuriosits, no pas de trasbalsats per la visió del cadàver.

Dana Lewis també era coneguda pel nom de Connie Sublette. La premsa es va fer ressò de la notícia. La majoria dels articles la culpaven de la seva pròpia mort perquè era una dona jove sexualment activa que es movia pels ambients bohemis i, a més, bevia. MARINER PARLA DE MORT ACCIDENTAL, deia un titular, amb l’afegitó: VÍCTIMA: UNA PLAYGIRL. Un altre titular: ASSASSINAT POSA FI A SÒRDIDA VIDA DE PLAYGIRL, on «sòrdida» sembla que vulgui dir que tenia relacions sexuals, aventures i preocupacions, i «playgirl» significa que es mereixia aquell final. Tenia, segons els diaris, vint o vint-i-quatre anys. El seu exmarit vivia a Lyon Street, 426, i ella hi havia anat a buscar consol després que el seu xicot, un músic, hagués caigut mort en una festa.

Al Sublette no era a casa, o no va contestar. Ella es va quedar plorant a l’escala fins que el propietari li va dir que se n’anés. Un mariner, segons va explicar ell mateix, es va oferir a demanar-li un taxi i, en canvi, la va matar. Els diaris, això és el que sembla, es van creure la seva versió: l’assassinat va ser un accident i, encara que aclaparada per la pèrdua del músic, Connie Sublette havia accedit a tenir relacions sexuals amb ell en un carreró. NOIA BEATNIK ASSASSINADA PER MARINER A LA RECERCA D’AMOR, deia un altre titular, com si matar una dona escanyant-la fos una manera normal de buscar amor. «Ho veia tot de color rosa i sempre es volia divertir», va dir el seu exmarit. Allen Ginsberg, que havia fet fotos d’Al però no de Connie Sublette, va esmentar la seva mort, sense afegir-hi cap comentari, en una carta a Jack Kerouac, el 26 de juny de 1958. Ella era coneguda, però no la va plànyer gairebé ningú.

No sé pas què va passar a Lyon Street, 438, però sí que sé que la poeta i escriptora Maya Angelou va viure no gaire lluny d’allà, en la direcció nord-est, quan era jove, una mica després d’estar muda durant cinc anys com a reacció al fet de ser violada moltes vegades quan en tenia vuit. I també sé que uns quants carrers en l’altra direcció del meu, a Golden Gate Avenue, 1827, hi ha el pis on van ficar en un cubell d’escombraries de cent quinze litres Patty Hearst, l’hereva d’un imperi periodístic, després de ser segrestada, al principi del 1974, a punt de complir vint anys, per l’Exèrcit Simbiòtic d’Alliberament, un grupuscle de sonats amb pretensions revolucionàries. Segons el seu testimoniatge, la van tenir lligada i amb els ulls tapats durant setmanes en un armari d’aquell pis, i abans en un altre, i dos dels seus segrestadors la van violar. Els diaris van esbombar aquestes dues notícies. Però no es fan ressò de la majoria de fets semblants o bé els redueixen a una informació anodina de les pàgines del darrere.

N’he presenciat alguns. Una nit, bastant tard, de la finestra de casa estant vaig veure un home que amb un ganivet enorme acorralava una dona a l’entrada de la botiga de begudes alcohòliques, a l’altra banda del carrer. Quan va aparèixer silenciosament un cotxe de la policia i els agents van enxampar l’home amb el ganivet a la mà, ell va llençar l’arma a la vorera i, mentre se sentia el soroll de l’acer rebotant sobre el formigó, va dir: «No passa res. És la meva nòvia».

L’escriptor Bill deBuys va començar un llibre amb aquesta frase: «Hi ha una forma innegable d’esperança en la possibilitat de veure una cosa, un fenomen o una essència tan clarament i tan totalment que la llum de la comprensió il·lumini la resta de la vida». I tot seguit comença amb l’escriptori de pi on està assegut i, a partir de la descripció de les vetes i el color de la fusta, s’envola cap als arbres i els boscos i després parla de l’amor, la pèrdua i l’encís d’alguns llocs. És un viatge fascinant. Em puc imaginar molts boscos on m’agradaria anar a partir del meu escriptori, fet d’arbres tallats abans que nasquessin les meves àvies, en comptes d’endinsar-me en la violència contra el meu gènere.

Però l’escriptori on estic asseguda me’l va regalar una dona que un home va intentar matar, i em sembla que ja és hora que expliqui el que per a mi va significar créixer en una societat on molta gent preferia que les persones com jo fossin mortes o callessin; també explicaré com vaig trobar una veu i com per fi va arribar el moment de fer-la servir —la veu que s’expressa millor quan sec tota sola a l’escriptori enraonant en silenci a través dels dits— per narrar les històries que fins llavors s’havien silenciat.

Les autobiografies, en la seva forma més convencional, són arcs d’un triomf final després de superar moltes dificultats: els problemes personals es resolen mitjançant l’evolució i solucions personals. El fet que molt homes volguessin —i encara vulguin— fer mal a les dones, en especial a les dones joves, que molts s’hi delectessin, fent-los mal, i que molts d’altres se’n desentenguessin em va afectar profundament d’una manera personal, però el remei no era pas personal. No podia modificar la meva psique ni la meva vida perquè aquest problema esdevingués acceptable o desaparegués de la terra, i no hi havia cap lloc on pogués fugir per perdre’l de vista.

Els problemes estaven incrustats en la societat —i potser en el món— on em trobava, i l’esforç per sobreviure-hi era també l’esforç per entendre-la i a la llarga transformar-la en benefici de tothom, no tan sols en benefici meu. Vaig trobar, però, la manera de trencar el silenci —el silenci formava part del sofriment— i em vaig rebel·lar per despertar a la vida i adquirir la capacitat d’explicar històries, tant meves com dels altres. Un bosc d’històries en comptes d’arbres aïllats, i l’escriptura com la meva eina per traçar camins a través del bosc.